La Guerra dels Segadors a Sabadell i Terrassa.

Arnau Fernàndez Pasalodos Revoltes i revolucions en època moderna Maig de 2017

La Guerra dels Segadors a Sabadell i Terrassa

Enceto aquest treball sobre la revolta i guerra dels segadors a les viles vallesanes de Sabadell i Terrassa amb diversos objectius. El primer i, fonamental, és la redacció d'un text d'unes tres pàgines d'extensió que posseeixi les característiques necessàries com per ser publicat en qualsevol diari generalista o revista de divulgació històrica. Alhora, el treball, serà molt més profund, doncs presentaré breument la bibliografia utilitzada per l'elaboració d'aquest text divulgatiu, a més d'analitzar tot allò que, si bé considero és important, no tindrà, però, cabuda en el cos de text final. Mostrar els fets, antecedents, protagonistes i les conseqüències de la revolta dels segadors a les dues viles esmentades és l'esquema que se seguirà en les següents línies, i serà el contingut que majoritàriament ocupi el text divulgatiu que ha de ser el resultat final d'aquesta recerca. Però, a més, els fets seran tractats d'una forma general, per tractar de donar una idea més amplia d'allò que significà i va ocórrer a la Guerra dels Segadors, o també coneguda com la Guerra Patriòtica (1640-1659). Bibliografía emprada. Les fonts emprades que han donat forma a aquest treball han sigut quatre publicacions sobre la Guerra dels Segadors: dues monografies de caràcter general sobre el conflicte arreu Catalunya i, altres dues, centrades en la visió dels fets a les localitats de Sabadell i Terrassa. Aquesta selecció bibliogràfica parteix de la necessitat de tenir un coneixement ampli dels desencadenants, successos i conseqüències de la revolta de 1640, per tal de poder, després, centrar l'atenció, la "lupa microhistòrica", a les viles esmentades. El Consell de Cent. Barcelona a la Guerra dels Segadors, de Núria Florensa i Soler, és una extensíssima monografia sobre la Guerra dels Segadors i el paper que, en aquest període, va tenir el Consell de Cent, un dels organismes de govern de la ciutat de Barcelona. El llibre se centra sobretot en el paper polític que va tenir aquest òrgan de govern, i també la ciutat de Barcelona, donant una visió molt amplia i variada 1

dels fets socials i polítics que van ocórrer abans i després de 1640, fins a 1659 i el Tractat dels Pirineus. És una monografia molt interessant per gent amb cert grau d'especialització i coneixement historiogràfic. Un segon llibre emprat ha sigut Guerra dels Segadors i crisis social, de Jordi Vidal Pla. Una publicació molt menys densa que la primera i que, principalment, se centra en l'estudi i anàlisi dels exiliats filipistes catalans en el període de 1640 a 1652. Aquest pot ser un bon llibre per iniciar-se en l'estudi i coneixement de la Guerra dels Segadors, malgrat que, pot ser una mica feixuc, doncs centra molt l'anàlisi en els filipistes catalans donant un continu reguitzell de noms. Aquestes dues publicacions esmentades han sigut les utilitzades per conèixer i poder exposar una visió general de l'objecte d'estudi. Les següents dues són publicacions de caràcter local que, tot i focalitzar l'anàlisi en les viles vallesanes, donen una visió del conflicte molt solvent. Terrassa durant la Guerra dels Segadors, de Salvador Cardús, és la publicació amb la qual he tractat de focalitzar l'atenció en un àmbit local per a la vila de Terrassa. Malgrat ser una publicació amb més de quaranta anys, publicada el 1971, continua sent una referència per conèixer la revolta i la guerra catalana de 1640 a Terrassa. L'únic que, probablement li manca, sigui una major anàlisi per part de l'historiador Cardús ja que, si bé la presentació del contingut és entenedora, es limita massa a la presentació de dades i fets sense fer cap anàlisi. I finalment, La vila de Sabadell davant la Guerra Patriòtica o dels Segadors (1598-1659), de Josep Abad i Sentís, és una publicació molt recomanable sobre els fets a la localitat de Sabadell. Interessantíssima és l'aportació que va fer en Josep Abad en consultar la documentació local, demostrant com, el problema de l'allotjament, no és un problema que s'inicia cap a la segona dècada del XVII, sinó que la problemàtica existí ja des de molt abans, des d'inicis de segle.

Context general previ a 1640. El segle XVII fou un segle catalogat per algunes visions historicistes més tradicionals, com la de Roland Mousnier, com de crisi general europea. Però, utilitzar el terme "general" per a un territori tan ample com el continent europeu i, amb un espai temporal tan dilatat com cent anys, és força arriscat. Inclús fals, perquè com escriví Cipolla, arribar aquest tipus de conclusió és fer una reducció massa simplista. El tema és molt més complex. En el cas de l'Espanya del XVII, ens trobem davant un territori on 2

durant dos-cents anys les estructures sociopolítiques i econòmiques havien estat pràcticament les mateixes, sense cap innovació o canvi rellevant. A Catalunya, el principi polític vigent al segle XVII era el del pactisme: el compromís entre el sobirà i els seus súbdits a la fidelitat reciproca. Mantenia l'ordre i feia complir els acords. El pactisme català es caracteritzava per la negació jurídica a les accions violentes. Aquesta lleialtat al monarca li atorgava la possibilitat d'actuar despòticament i, els catalans, van haver d'acatar diverses disposicions reials fins que, el 1640, es van negar a seguir complint-les. Les Corts catalanes es van negar a seguir col·laborant amb el rei, Felip IV i, al setembre de 1640, van decidir prescindir del monarca i deixar d'oferir-li vassallatge. Trobem aquí la lluita entre la societat i el monarca, els conflictes socials, les discrepàncies ideològiques, pugnes constitucionals i resistència popular a suportar majors càrregues fiscals. És en aquest segle XVII on trobem el camí final cap a l'absolutisme que, al mateix temps, crea resistències i lluites.1

La Catalunya de 1640 era un territori poc poblat, amb 357.000 habitants. Tot patint un descens de la població de quasi cent mil persones en comparació amb 1626, per culpa de la guerra, la pesta i la fam.2 Felip IV era un rei aconsellat pel comte d’Olivares, un home que li donava consells com: “Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía hacerse Rey de España; quiero decir, señor, que no contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”.3 L’absolutisme de Felip IV provocarà a Catalunya una constant violació de la legalitat constitucional, la pressió que feia la corona era inadmissible. La negativa a allotjar tropes castellanes a Catalunya va esdevenir, al maig de 1640, en l’esclat de la revolta pagesa. Les tropes van respondre al rebuig popular amb més violència, ni tan sols respectaren els llocs sagrats. Per exemple, les esglésies de

1

Florensa Soler, N. (1996, pp. 107-110). Ibíd., p. 116. 3 Cardús, S. (1971, p. 14). 2

3

Riudarenes i Montiró foren cremades i, amb aquest pretext, el discurs populista serà utilitzarà la justificació religiosa: “Visca l’església, visca el rei i morí el mal govern”.4

Els soldats de Felip IV, uns nou mil, es van instal·lar a poblacions que no tenien dret d'exempció de soldadesca com Barcelona. Van establir-se a les zones limítrofs amb França davant l'amenaça d'invasió, allotjant-se sobretot al Rosselló i l'Empordà. La infanteria es va establir al litoral i, la cavalleria, al Vallès. L'extorsió i l'exercici tirànic de l'exèrcit reial provocava lluites i conflictes freqüentes entre els catalans i la soldadesca. L'odi entre tots dos grups anà en augment.5

1640. L’inici de la revolta i la Guerra dels Segadors a Catalunya. La guerra fou alhora una revolució social: torbem agitació rural i lluita pel govern, alhora que reivindicacions de les classes baixes urbanes.6 A la Barcelona de 1640, quan la ciutat ja havia esdevingut la vila més important de Catalunya, es van produir tres revoltes que esdevingueren l'inici de conflictes posteriors. El 22 de maig va haver una revolta urbana a Barcelona per tal d'alliberar a dos consellers que estaven empresonats, i al Diputat militar Tamarit. El segon avalot serà el del 3 de juny. Les autoritats barcelonines estaven en desacord amb la Corona, volien que les classes populars de la ciutat mostressin el seu malcontent, és per això que no van reprimir a la població armada. I, finalment, el 7 de juny, el dia de Corpus, es va produir la tercera revolta i més important a la ciutat. El virrei demanà que les portes de la ciutat foren tancades, però les seves ordres no van ser complides. Els segadors van entrar dins la ciutat i, juntament amb les classes urbanes, van provocar incendis i assassinats, com el del virrei. Els oficials reials van ser perseguits. La revolta avançà i, finalment, Castella va preparar un exèrcit comandat pel marquès de Los Vélez, nomenat nou virrei de Catalunya. L'arribada d'aquest contingent militar serà vist com una invasió per part de la Generalitat, i desplegà les seves companyies. Els catalans van comptar amb l'ajut material, físic i tàctic dels francesos.7 El que va començar com una revolta, acabà esdevenint en una guerra. I no totes les ciutats catalanes es van sumar a 4

Florensa Soler, N. (1996, pp. 490-491). Ibíd., pp. 492-493. 6 Ibíd., p. 571. 7 Ibíd., pp. 171-173. 5

4

la revolta contra el monarca. Tortosa, per exemple, va romandre fidel al rei.8 La Guerra dels Segadors fou inserida dins una fase de la Guerra dels Trenta Anys, per la lluita de l’hegemonia europea. El conflicte s’ocasiona pel xoc entre la monarquia hispànica absentista, amb problemes financers i bèl·lics, que tracta d’augmentar els poders bèl·lics i fiscals a costa dels privilegis dels seus regnes. Davant això, la Generalitat, s’oposarà, doncs Catalunya comptava amb drets, privilegis i usatges propis, que l’Estat centralitzador de Felip IV estava atacant constantment. 9

En la visió de molts catalans, Castella representava l'absolutisme i la castellanització, a més de la violació de les lleis catalanes. L'anticastellanisme era una tradició popular en l'època. Tots aquells que donessin suport a la monarquia hispànica eren considerats com "enemics de la pàtria", "traïdors de la terra", "malafectes", etc. I, els revoltats, es consideraven els "patriotes". Segons l'historiador Jordi Vidal, els nivells més alts de la noblesa catalana es mantingueren fidels a Felip IV. El volum de la renda feudal dels dirigents de la revolta és molt menor que el volum de la renda feudal de la noblesa fidel al monarca. Per tant veiem que aquells que tenien més riqueses i, per tant, més a perdre, eren els que sobretot es mantingueren fidels al rei.10 Els catalans se sentien molt vinculats al seu lloc de naixement. La guerra contra Felip IV era la guerra contra Castella i configurava un element aglutinador davant un enemic comú. La gent es barallava sobre si mostrar fidelitat al rei o a Catalunya. Els rebels justificaven la seva posició pel vincle a Déu i la pàtria, que era superior al de la Corona. Consideraven que Felip IV no complia amb els seus deures mentre que la població catalana si complia amb els seus. Per tant, la violació repetida atorgà als catalans el dret de la seva pròpia sobirania.11

La creació de resistències contra els abusos reials, van ser possibles també gràcies a la inoperància i incompetència del monarca i els seus ministres. La Generalitat donà poders a ambaixadors catalans per pactar amb França. Catalunya per si sola no podia desvincular-se de la monarquia hispànica, així que necessitava un aliat fort. La 8

Florensa Soler, N. (1996, p. 173). Vidal, J. (1984, pp. 25-26). 10 Ibíd., p. 19. 11 Florensa Soler, N. (1996, pp. 525-526). 9

5

importància estratègica del Principat feia que Felip IV no pogués renunciar al seu control. Els francesos tenien estrets lligams amb els catalans per la proximitat geogràfica i històrica. I es crearà un pacte entre Catalunya i França. La unió es caracteritzà per la demanda d'armes i suport per resistir a l'ocupació militar. Es demanarà l'ajut material d'un exèrcit auxiliar francès pagat pels catalans i, finalment, la incorporació de Catalunya al regne de França.12 Sintetitzant, segons la visió que ens aporta Nuria Florensa, les causes de la revolta dels segadors foren múltiples i complexes. Les relacions entre Catalunya i el monarca es van anar desgastant amb els anys i, les postures, es van anar radicalitzant i tornant irreconciliables. Els catalans van ser precursors en l'oposició activa contra l'autoritarisme monàrquic que, al segle XVII, anava en augment. La revolta catalana qüestionava la monarquia absolta, els òrgans administratius del Principat tenien actitud de rebuig, declarant il·legals els actes de govern. Foren dues tendències contraposades: l'absolutisme reial d'origen diví, contra l'antiabsolutisme basat en la tradició i la llei. La revolta de 1640 va tenir èxit perquè van confluir els interessos de les classes populars i de les classes dirigents, a diferència d'altres revoltes camperoles com la de 1688 a Catalunya. Els catalans no es van voler sotmetre a les reformes promulgades pel rei i pel Duc d'Olivares: uniformitzar, castellanitzar i introduí les lleis de Castella. Reformes que es pretenien fer en tots els territoris controlats per la monarquia: “una llei, un rei i una moneda”. Els catalans no van voler renunciar així a les seves lleis i privilegis.13 Els interessos de classe van quedar arraconats durant el període de revolta per la indignació contra les actuacions de la Corona. La pagesia estava en contra del règim senyorial i, els barcelonins, rebutjaren la pressió fiscal, política i militar de Felip IV. Les classes socials més baixes, sempre en situació de desigualtat flagrant, es van sumar a les queixes. Aquesta situació de Barcelona, fou comuna a tota Catalunya. I, quan el rei va voler "pacificar" als catalans, es va trobar que aquests ja es preparaven per enfrontar-se a l'arribada de l'exèrcit.14

12

Florensa Soler, N. (1996, pp. 537-538). Ibíd., pp. 579-582. 14 Ibíd., p. 628. 13

6

Dotze anys de desgast, dotze anys de guerra: 1640- 1652. Les tropes castellanes van assolir victòries i van acabar arribant a les portes de Barcelona, que es trobava preparada pel setge. El 26 de gener de 1641, a la muntanya de Montjuïc i a les muralles, es va iniciar una batalla sagnant que va acabar amb la retirada de les tropes castellanes. Amb aquesta victòria es va assegurar la continuïtat de la guerra, puix que els enemics es van atrinxerar a Tarragona, Perpinyà... La guerra que acabava de començar acabarà esdevenint un conflicte molt llarg i cru. Una de les conseqüències més greus de la guerra iniciada el 1640 serà la divisió de la població catalana en dos bàndols: els afectes a la pàtria, tots aquells que s'havien sumat a la revolta contra Castellà i, els desafectes, els fidels a Felip IV, titllats com a traïdors.15 Els catalans de l'època no sentien especial emoció per la guerra i fer servir les armes. També això és aplicable a la Guerra dels Segadors. Encara que amb algunes excepcions, les autoritats catalanes hauran d'obligar als ciutadans a defensar Catalunya. Els reclutaments forçosos van ser motiu d'avalots, sobretot en el cas de ser reclutament de la monarquia hispànica.16

En l'organigrama social, la major part dels exiliats els conformaran els següents grups: individus que tenen connexió amb l'exèrcit i, els "senyors de vassalls", membres de l'estament militar amb territoris on exerceixen un domini jurisdiccional. Un segon grup serà el format pels eclesiàstics i membres de l'administració reial o virregnal. Els eclesiàstics i la noblesa eren els grups més propicis a seguir lleials al rei i mostrar la seva obediència. Sent els juristes i la "burgesia il·lustrada" els menys afectes al rei, juntament amb ciutadans, mercaders i gran part dels militars catalans.17 Les dues formes de marxa dels catalans filipistes seran el desterrament i la fugida.18

Al gener de 1641, davant l’avenç imparable de les tropes filipistes, la Junta de Braços convocada per Pau Claris, va proclamar la República de Catalunya sota la protecció de França. Es va pensar en una república seguint el model genovès. Això si, la proclamació de la república per part dels líders de la revolta fou purament simbòlica i, en part, una 15

Florensa Soler, N. (1996, pp. 177-179). Ibíd., pp. 454-455. 17 Vidal, J. (1984, p. 97). 18 Ibíd., p. 173. 16

7

fal·làcia. Doncs l'objectiu final era la incorporació definitiva de Catalunya a França. Fou una proclama de transició per passar la sobirania del rei de Castella al de França. Les negociacions varen esdevenir, el 23 de gener de 1641, en proclamar a Lluís XIII comte de Barcelona i, per tant, nou rei de Catalunya. Els dirigents catalans feia molt temps que estaven preparant l'estratègia de rebel·lar-se i separar-se de la monarquia hispànica. Aquesta havia provocat a Catalunya greus conflictes socials, econòmics, polítics i alternava el marc constitucional català. Per poder deslligar-se d'aquest absolutisme fou necessària l'aliança amb França. I, aquesta guerra i aliança amb França provocarà que, el tancament de la importació de blat des de Sicília, hagi de ser substitut per la importació de blat francès.19 Fins a 1648 la guerra es mantindrà, però amb el Tractat de Westfàlia, que posà fi a la Guerra dels Trenta Anys, la pressió de l'exèrcit de Felip IV va augmentar, provocant la caiguda successiva de ciutats catalanes fins que, el 1652, Barcelona es rendeix. I, acabarà definitivament, el 1659, amb la pau entre França i Espanya al Tractat dels Pirineus. Perdent Catalunya, els comtats del Rosselló, Vallespir, el Conflent i part de la Cerdanya.20

La Guerra dels Segadors vista des del “microscopi”: Sabadell i Terrassa. Les viles vallesanes abans de 1640. Terrassa era una vila en procés de puixança i plenitud durant el regnat de Felip IV. L'augment de població va provocar que les muralles medievals haguessin de ser derrocades. El 1640 la població era d'unes 600 persones. La vila era regida per dues entitats municipals: la "Universitat de la vila de Terrassa" i la "Universitat forana de Terrassa".21 Al març de 1639 Terrassa comptava amb 335 homes disponibles per la guerra, 106 arcabussos, 63 escopetes i 48 espases. Dades que es tenen gràcies a la guerra contra els francesos al Rosselló. Per la seva part, Sabadell al segle XVII, era un poble petit, dinàmic i exogàmic amb una estreta relació amb Barcelona i una producció bàsicament cerealística.22

19

Florensa Soler, N. (1996, p.557). Vidal, J. (1984, p. 29). 21 Cardús, S. (1971, pp. 15-18). 22 Abad Sentís, J. (2003, p. 20). 20

8

Sabadell, a partir de 1620, es veurà en una situació de fallida econòmica endèmica pels allotjaments i els diferents impostos i taxes. La situació era critica i potencialment explosiva.23 Els allotjaments, les despeses que aniran a càrrec de la vila i, la misèria, es fan els amos de Sabadell.24 La situació de la vila el 1634, poc abans de l'esclat de la guerra entre Espanya i França, serà límit, hauran fins a quatre companyies allotjades, i la vila no disposava de cases suficients per allotjar a tanta tropa.25 Per part dels organismes municipals s'intentarà sempre lliurar als sabadellencs d'hostatjar soldats a les seves cases, i fer-ho a hostals repartint la despesa entre els vilatans. I, d'aquelles famílies més pobres, es feia càrrec el municipi. Destacà per part del consistori sabadellenc la despesa que fos necessària per a lluitar legalment, a totes les instàncies del país, contra les injustícies com els allotjaments o taxes.26 Sabadell i Terrassa es van veure ja, des de principis de segle, afectades pels allotjaments de tropes. I fins a 1640, anirà agafant majors proporcions. A més, l'impost del quint, serà un altre focus de conflicte a les viles. El quint reial era la cinquena part de les imposicions municipals que corresponien al sobirà, i serà un dels principals motius de la revolta.27 Les condicions de misèria i malestar social a Sabadell foren tan grans durant les primeres quatre dècades del XVII que, dels dos-cents focs comptabilitzats el 1592, el 1639 el nombre es reduí a 106. Una despoblació alarmant.28 Per als sabadellencs anar al front era sinònim d’anar a la mort. Per exemple, la lleva que es fa al desembre de 1639 de 19 homes, es fa per suplir altres 19 que havien mort o emmalaltit. 29 Al mateix any, el ja despoblat poble de Sabadell té les condicions necessàries perquè, en qualsevol moment, esdevingués un aixecament popular.30

23

Abad Sentís, J. (2003, p. 51). Ibíd., p. 92. 25 Ibíd., p. 103. 26 Ibíd., pp. 156-157. 27 Florensa Soler, N. (1996, p.363). 28 Abad Sentís, J. (2003, p. 123). 29 Ibíd., p. 124. 30 Ibíd., p. 128. 24

9

La guerra contra els francesos va provocar a les viles catalanes, com Terrassa, un forat econòmic molt gran per les confiscacions reials.31 En guanyar la guerra del Rosselló contra els francesos, els soldats de Felip IV quedaren precipitats arreu Catalunya. Per a l'historiador Salvador Cardús, el Vallès fou indubtablement el més castigat per la presència dels terços. I, per això, juntament amb la Selva, la pagesia d'aquests indrets serà de les primeres a revelar-se. A Terrassa, l’exercit s’escampà per tota la vila. La soldadesca amb el beneplàcit del rei actuarà amb tota mena d’excessos i ultratges: “entre el hospedaje y la ruina no había ninguna diferencia”. Així ho relata un testimoni directe del moment. Els terrassencs no toleraran les arbitrarietats de la tropa i s’oposaran decididament.32 Si les tropes obraven com ho feien, amb aquest salvatgisme, era per la instigació expressa i directe de les autoritats reials castellanes.33 Poques paraules calen afegir més davant la narració següent dirigida a una autoritat reial, el comte de Santa Coloma: “[...] dels excessos té entès cometen los soldats, no sols matant a molts de nostres regnícoles i robant ses hisendes i deshonrant ses mullers i filles, però encara violant ses esglésies i llocs sagrats [...]”.Però davant aquestes denúncies, cap autoritat reial actuà. Ningú es va preocupar per amonestar a les tropes reials, perquè com hem esmentat anteriorment, el que aquestes feien era seguir les maquiavèl·liques instruccions del virrei i de la Cort de Castella. La intenció d'aquestes accions no era altre que reduir Catalunya i sotmetre-la al poder centralitzador. Per aconseguir-ho, feia anys que estava planificada una ocupació militar del Principat. La retirada de les tropes del Rosselló, després de la guerra contra França, serà magnifica per dur a terme aquests plans i, Felip IV, no va dubtar a fer-ho.34 Davant la situació, la pagesia catalana, principalment, contestarà amb les armes a la brutalitat del tracte.35

31

Cardús, S. (1971, p. 24). Ibíd., pp. 32-34. 33 Ibíd., p. 35. 34 Ibíd., pp. 39-41. 35 Ibíd., p. 44. 32

10

L’esclat de la revolta a Sabadell i Terrassa. El 1640 tot el Vallès es troba envaït pels allotjaments. Els sabadellencs s'uniran a l'aixecament popular contra els terços. Existirà una solidaritat entre els pobles del Vallès per plantar cara a les tropes reialistes.36 En ordenar-se a tots els pobles la sortida armada contra les tropes reialistes, les viles de Sabadell i Terrassa foren de les primeres a seguir la crida.37 A Sabadell, com a Terrassa i, en termes generals, a Catalunya, l’aixecament contra les tropes castellanes va comptar amb el suport institucional i popular.38 En iniciar-se la guerra, voluntaris terrassencs es van enrolar a la companyia del capità Cabanyes. Fou la primera a aixecar-se en armes. Es van allistar a les lleves 787 soldats, 488 pertanyents a la vila, i la resta a les parròquies de Sant Pere de Terrassa, Sant Júlia d'Altura,

Sant

Quirze

de

Terrassa

i

Sant

Vicenç

de

Jonqueres.39

Els terrassencs estigueren presents en totes les batalles, també en les més crucials, com en la de Martorell el 1641. Malgrat que aquesta última acabà en desfeta. Davant la derrota, la vila serà via de pas de les tropes reialistes cap a Barcelona, i restarà despoblada pel pànic desfermat. Els de Sabadell també van fugir amb la mateixa precipitació.40 Durant l’avenç reialista des de Tarragona, els terrassencs abandonaren les seves llars, més de cinc-cents, emportant-se aprovisionaments d’armes i dirigint-se cap a Barcelona.41 Destaca com, per la vila de Terrassa, va passar el tresor de Montserrat per ser guardat a Barcelona: “La nostra vila [...] veié pels seus carrers les vint-i-quatre cavalcadures carregades de diamants, robins, maragdes i altres pedres precioses [...]”.42

El 1642, per tal de fer arribar queviures i socorre a les tropes reialistes refugiades a Perpinyà, Olivares tingué l'estrafolària idea d'enviar un exèrcit travessant per terra Catalunya des de Tarragona. El 26 de març van arribar al Vallès i, el 27, eren a tocar de Terrassa. Van passar de llarg sense disparar cap tret en direcció a Mollet. No assoliran 36

Abad Sentís, J. (2003, p. 135). Cardús, S. (1971, p. 50). 38 Abad Sentís, J. (2003, p. 157). 39 Cardús, S. (1971, pp. 57-59). 40 Ibíd., p. 83. 41 Ibíd., p. 68. 42 Ibíd., p. 71. 37

11

l’objectiu i, al pas de Sant Celoni, emprendran la retirada pel camí de Terrassa. Molts terrassencs es dedicaran a destruir el camí per impedir-los el pas. El 30, a Vilafranca, seran fets tots presoners, aquells que havien sobreviscut.43 Entre 1644 i 1646 les viles de Sabadell i Terrassa es van veure profundament afectades per l'allotjament de tropes. A Sabadell, el 6 d'abril de 1641, les companyies allà allotjades, en no rebre l'ordi que creien necessari, van fer un gran motí. Ensorrant les portes de la vila i van sortir a segar els camps. Això provocà una indignació enorme, puix el blat escassejava enormement des de temps. La situació dels allotjaments fou el gran maldecap de les viles. El 1646, a Sabadell, per haver instat en què paguessin els farratges, com era llei, un oficial va ferir a un conseller.44 Els soldats francesos es mostraren molt poc respectuosos, res els diferencià del tracte dels castellans. No respectaven les propietats dels veïns de Sabadell. Tant que, el consell sabadellenc del 7 de juny de 1648, acordà indemnitzar per les malifetes de tropes allotjades, però no dels que estaven de trànsit.45 El 1649 la situació a Terrassa era també límit i, la població, s'aixecà sovint contra la soldadesca francesa desfermada, amb més d'un soldat mort.46

A mesura que la guerra va avançant, el desànim creix a tot Catalunya, i el Vallès no fou una excepció. El 1646 la guerra s'està eternitzant, hi ha una pèrdua de motivació davant una guerra que no acaba i el problema dels allotjaments en determinats moments empitjora. A l'abril de 1646 en una Sabadell de 350 habitats hi ha 2250 soldats.47

Al maig de 1651, davant un brot terrible de pesta a Barcelona, Terrassa esdevingué la seu de la Generalitat, doncs la vila no patia pesta. Terrassa, però, que no tenia muralles, es veurà a l’agost de 1651 amenaçada per la cavalleria castellana, i la Generalitat serà traslladada a Manresa.48 A l'agost, les tropes castellanes van saquejar

43

Cardús, S. (1971, pp. 99-102). Ibíd., pp. 135-138. 45 Ibíd., p. 146. 46 Ibíd., p. 149. 47 Abad Sentís, J. (2003, pp. 144-145). 48 Cardús, S. (1971, pp. 180-181). 44

12

el Vallès. Al setembre intentaran fer-se amb Sabadell sense èxit.49 Davant l’amenaça reialista, Terrassa es veurà en una lluita fratricida entre procastellans i profrancesos. Vila que, finalment, caurà en mans castellanes a finals de 1751.50

El final de la guerra a Sabadell i Terrassa. El 1651 la situació era molt penosa. Onze anys de guerra són molts i, a més, el rei de Castella promet respectar les Constitucions i llibertats catalanes, davant el desengany català vers els francesos. Les calamitats de la guerra se sumen a la fam i la pesta a Sabadell.51 En el retorn de la monarquia hispànica, s'assenyalen unànimement que els factors que varen incidir foren: l'esgotament dels catalans, materialment i anímicament després de dotze anys de guerra, a més d'una fam i un endeutament enorme. A tot això cal sumar als últims anys una terrible epidèmia de pesta, i un fort desengany de l'actuació francesa, que va supeditar Catalunya als seus interessos expansionistes.52 El 1652, l'ofensiva de l'exèrcit francocatalà va permetre la recuperació de Terrassa i part del Vallès. Però, a finals d'any, Barcelona caurà definitivament, juntament amb Terrassa de nou, que tornarà a rendir obediència a Felip IV. La tornada de Sabadell a la monarquia de Felip IV significà un canvi en el 70% dels jurats que havien exercit fins aquella data. Fins a 1659, data oficial de la fi de la guerra, les lleves i allotjaments continuaran a Sabadell.53

49

Cardús, S. (1971, p. 184). Ibíd., p. 194. 51 Abad Sentís, J. (2003, pp. 148-149). 52 Ibíd., p. 41. 53 Ibíd., p. 151. 50

13

14

Allotjament de tropes, assassinats, impostos i fam. La Guerra dels Segadors a Sabadell i Terrassa.

L'Espanya del segle XVII era un territori on, durant els últims dos-cents anys, les estructures sociopolítiques i econòmiques no havien patit canvis rellevants. I, les relacions amb Catalunya, es regien pel principi polític del pactisme: el compromís entre el sobirà i els seus súbdits a la fidelitat reciproca. Aquesta política mantenia l'ordre i feia complir els acords. Però, la lleialtat al monarca, li atorgava alhora la possibilitat d'actuar despòticament i, els catalans, van haver d'acatar diverses disposicions reials abusives. Felip IV, coronat el 1621, era un rei aconsellat pel comte d'Olivares, un home que li donava consells com: "Tenga por el negocio más importante de su Monarquía hacerse Rey de España; quiero decir, señor, que no contente con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia". Els catalans, davant d'aquesta situació, no es van voler sotmetre a les reformes promulgades pel rei i pel Duc d'Olivares: uniformitzar, castellanitzar i introduí les lleis de Castella a Catalunya. Reformes que es pretenien fer en tots els territoris controlats per la monarquia: "una llei, un rei i una moneda". Aquesta actuació del rei de Castella, que vol centralitzar el seu regne, provocarà a Catalunya una constant violació de la legalitat constitucional. Sabadell i Terrassa, dues de les viles vallesanes més destacades de l'època, són un exemple excepcional per comprendre els motius de la revolta catalana i, l'inici d'una guerra, que va durar ni més ni menys que dotze anys (1640-1652). Terrassa era una vila en procés de puixança i plenitud durant el regnat de Felip IV. L'augment de població va provocar que les muralles medievals haguessin de ser derrocades i, el 1640, la població era d'unes 600 persones. Per la seva part, Sabadell al segle XVII, era un poble petit, dinàmic i exogàmic amb una estreta relació amb Barcelona i una producció bàsicament cerealística. Sabadell, a partir de 1620, es veurà en una situació de fallida econòmica endèmica pels allotjaments de tropes i els diferents impostos i taxes de Felip IV. Un dels impostos més problemàtics serà el quint reial: la cinquena part de les imposicions municipals corresponien al sobirà. Deixant les finances 15

municipals molt dèbils. La situació era critica i potencialment explosiva. Els allotjaments, les despeses que aniran a càrrec de la vila i, la misèria, es fan els amos de Sabadell. Per part dels organismes municipals s'intentarà sempre lliurar als sabadellencs d'hostatjar soldats a les seves cases, i fer-ho a hostals repartint la despesa entre els vilatans. I, d'aquelles famílies més pobres, es feia càrrec el municipi. La situació de penúria era totalment extrapolable a Terrassa. Les condicions de misèria i malestar social a Sabadell foren tan grans durant les primeres quatre dècades del XVII que, la vila, va perdre la meitat de la seva població en aquest curt període. El 1640 Sabadell i Terrassa tenien les condicions necessàries perquè, en qualsevol moment, esdevingués un aixecament popular.

En 1635 havia esclatat la guerra entre França i Espanya, amb el territori català com a protagonista destacat dels fets. Com es citava en línies anteriors, l’objectiu del monarca castellà, Felip IV, era el de reduir Catalunya i sotmetre-la al poder centralitzador. I, per aconseguir-ho, feia anys que estava planificada una ocupació militar del Principat. L'esclat de la guerra contra França serà l'excusa perfecta per durlos a terme. En guanyar la guerra del Rosselló contra els francesos, els soldats de Felip IV quedaren precipitats arreu Catalunya, sent el Vallès, el territori més castigat per la presència dels terços. Aquestes tropes actuaran amb tota crueltat i salvatgisme. I ho faran per la instigació expressa i directe de les autoritats reials castellanes. A Terrassa, l’exercit s’escampà per tota la vila. La soldadesca amb el beneplàcit del rei actuarà amb tota mena d’excessos i ultratges: “entre el hospedaje y la ruina no había ninguna diferencia”. Així ho relata un testimoni directe del moment. Els terrassencs i sabadellencs, com la resta de la pagesia catalana, no toleraran les arbitrarietats de la tropa i s’oposaran decididament. En 1640 tot el Vallès es troba envaït pels allotjaments. I, els veïns de Terrassa i Sabadell, s'uniran a l'aixecament popular contra els terços que esdevé general a tot Catalunya. Existirà una solidaritat entre els pobles del Vallès per plantar cara a les tropes reialistes. L’aixecament contra les tropes castellanes va comptar amb el suport institucional i popular. A partir de llavors, la revolta va esdevenir en guerra entre Catalunya i Castella. I, en iniciar-se la guerra, els voluntaris terrassencs es van enrolar a la companyia del capità Cabanyes. Fou la primera a aixecar-se en armes. 16

L’inici de la guerra també va suposar l’aliança amb França. Catalunya per si sola no podia desvincular-se de la monarquia hispànica, així que necessitava un aliat fort. Els catalans van comptar amb l'ajut material, físic i tàctic dels francesos. I, l’objectiu final, fou la incorporació de Catalunya al regne de França. Les tropes castellanes van assolir victòries i van acabar arribant a les portes de Barcelona. Al gener de 1641, a la muntanya de Montjuïc i a les muralles, es va iniciar una batalla sagnant, on van participar soldats de Sabadell i Terrassa, que va acabar amb la retirada de les tropes castellanes. Amb aquesta victòria es va assegurar la continuïtat de la guerra. Des de la victòria a Barcelona i fins a 1646, Sabadell i Terrassa es van veure profundament afectades per l'allotjament de tropes, ara ja no de soldats castellans, sinó de francesos. A l'abril de 1646 en una Sabadell de 350 habitats hi ha 2250 soldats. Els soldats francesos es mostraren molt poc respectuosos amb els vallesans, res els diferencià del tracte dels castellans. El 1649 la situació a Terrassa era també límit i, la població, s'aixecà sovint contra la soldadesca francesa desfermada, amb més d'un soldat mort. A mesura que la guerra es va anar eternitzant, el desànim va créixer a tot Catalunya i, el Vallès, no fou una excepció. Al maig de 1651, davant un brot terrible de pesta a Barcelona, Terrassa esdevingué la seu de la Generalitat, doncs la vila no patia pesta. Terrassa, però, que no tenia muralles, es veurà a l’agost de 1651 amenaçada per la cavalleria castellana que estava de nou, assolint victòries i, la Generalitat, serà traslladada a Manresa. El 1651 la situació era molt penosa. Onze anys de guerra són molts i, a més, el rei de Castella havia promès ara respectar les Constitucions i llibertats catalanes, davant el desengany català vers els francesos. Les calamitats de la guerra se sumen a la fam i la pesta a Sabadell. El 1652 acabarà la guerra, l'ofensiva de l'exèrcit francocatalà va permetre la recuperació de Terrassa i part del Vallès. Però, a finals d'any, Barcelona caurà definitivament, juntament amb Terrassa i Sabadell, que tornaran a rendir obediència a Felip IV. En 1659 arribarà la pau definitiva entre França i Espanya al Tractat dels Pirineus. Catalunya es veurà greument afectada en perdre els comtats del Rosselló, Vallespir, el Conflent i part de la Cerdanya.

17

18

Bibliografía.

-

Abad Sentís, J. (2003). La vila de Sabadell davant la Guerra Patriòtica o dels Segadors (1598-1659). Sabadell: Arxiu Històric de Sabadell.

-

Cardús, S. (1971). Terrassa durant la Guerra dels Segadors. Terrassa: Ajuntament de Terrassa.

-

Florensa Soler, N. (1996). El Consell de Cent, Barcelona a la Guerra dels Segadors. Barcelona: Universitat de Barcelona.

-

Vidal Pla, J. (1984). Guerra dels Segadors i crisi social. Barcelona: Edicions 62.

19