La Gran Guerra i la recerca científica i tecnológica

afers, 82 (2015), 647-662

ISSN: 0213-1471

PEDRO RUIZ-CASTELL Departament d’Història de la Ciència i Documentació Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero Universitat de València

La Gran Guerra i la recerca científica i tecnològica

Introducció Avui dia sembla una obvietat reclamar que la història de la ciència i de la tècnica s’integre i es considere part d’un discurs històric general més ample, juntament amb aspectes polítics, econòmics, socials i culturals. En aquest sentit, no hi ha dubte del paper fonamental que els interessos militar i la guerra han jugat al llarg de la història de la humanitat en la creació i consolidació de moltes innovacions tecnològiques, així com l’estímul que han estat per a nombrosos avanços científics. Malgrat això, en algunes ocasions les relacions entre l’exèrcit, la ciència i la tecnologia s’han tractat d’ocultar per la incomoditat que, per a alguns, suposa airejar públicament aquests vincles. El present text tractarà de posar de manifest aquestes relacions en el cas concret de la Primera Guerra Mundial. Una guerra amb múltiples causes —interessos colonials, rivalitat econòmica, conflictes ideològics i culturals, etc.— que va suposar un sistema d’aliances entre els anomenats poders centrals (Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia) i els aliats (el Regne Unit, França, Rússia i, posteriorment, els Estats Units d’Amèrica), l’inici de la qual s’identifica amb l’assassinat, el 28 de juny de 1914, de l’arxiduc d’Àustria-Hongria, Francesc Ferran. Data de recepció: gener 2015 Versió definitiva: abril 2015

648

PEDRO RUIZ-CASTELL

Ciència i tecnologia per guanyar la guerra En la vesprada del 22 d’abril de 1915, una unitat especial de l’exèrcit alemany va obrir les vàlvules de més de 6.000 cilindres de llautó allotjats a les seues trinxeres, dins el seu perímetre defensiu, a Ieper (Bèlgica). Els cilindres, plens de clor líquid a pressió, havien estat instal·lats tres setmanes abans clandestinament. Durant aquest temps, l’exèrcit alemany va esperar pacientment que els seus meteoròlegs, que havien estudiat exhaustivament els patrons del comportament del vent de l’àrea, donaren el vistiplau per iniciar l’atac. En deu minuts, amb l’ajuda del vent, 160 tones de clor gasós arrasaven les trinxeres enemigues, on les tropes franceses, totalment desprevingudes i sense preparació per fer front a aquesta nova arma, tractaven d’iniciar una retirada que es demostrà caòtica i marcada pel terror i el pànic. L’atac va provocar la mort de més de 1.000 soldats francesos i algerians i va causar aproximadament uns 4.000 ferits1. Aquesta acció va permetre als alemanys trencar les línies franceses, tot i que la sorpresa davant l’èxit del seu atac va fer que no poguessen desplegar una ofensiva més poderosa i que, finalment, no es beneficiessen de la situació creada. El que sí que va suposar aquest primer ús reeixit d’armes químiques letals al camp de batalla, però, va ser un punt d’inflexió en la història. L’ús d’agents químics al camp de batalla i la importància dels químics en la producció d’explosius va fer que la Gran Guerra fos coneguda com «la guerra dels químics». Alguns la descriviren també com «la guerra dels enginyers». Potser fins i tot podríem parlar de «la guerra de la informació». El que queda clar és que la Primera Guerra Mundial va ser una guerra industrial a gran escala entre les principals nacions industrialitzades del món2. Les forces econòmiques i industrials de l’Europa de principi del segle XX jugaren un paper central en la creació de les noves tecnologies de la guerra i a l’hora d’estimular la investigació científica i tecnològica en diversos àmbits i des de diferents punts de vista. Sens dubte, els tancs, els submarins i els avions revolucionaren la manera com la guerra va ser plantejada i desenvolupada per terra, mar i aire. Així doncs, l’èxit en aquest enfrontament armat modern va recaure en tota una sèrie d’habilitats com ara la capacitat de prendre 1 G. J. Fitzgerald: «Public Health Then and Now-Chemical Warfare and Medical Response During World War I», American Journal of Public Health, 98 (2008), pp. 611-625. 2 La guerra entre Rússia i el Japó de 1904-1905 és vista com un antecedent, amb l’ús de filat espinós (que va permetre que la guerra s’estanqués a les trinxeres), armes mecàniques i intercepció de telecomunicacions (incloent les sense fil). J. Keegan: The First World War, Alfred A. Knopf, Nova York:1999.

LA GRAN GUERRA I LA RECERCA CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA

649

decisions econòmiques i militars, així com de millorar les tecnologies. Era una nova manera de fer la guerra on la recerca científica i la innovació tecnològica foren crucials. No tots els contendents, però, van ser conscients des de l’inici de la importància que tindria en el conflicte la recerca dels científics i el treball dels enginyers. Per exemple, immediatament després de declarar la guerra a Alemanya el 5 d’agost de 1914, el govern britànic va animar a tots els joves en condicions d’anar al front que es presentessen com a voluntaris3. Molts científics, responent a la crida patriòtica del seu govern, s’allistaren i acabaren convertintse en carn de canó. Un bon exemple n’és el del físic Henry Moseley, conegut per les seues reeixides investigacions amb raigs X, que li havien valgut posar el seu nom a la llei que havia descobert de manera empírica en 1913 mitjançant la qual s’establia una relació sistemàtica entre la longitud d’ona dels raigs X emesos pels àtoms i el seu nombre atòmic. Moseley va deixar amb 26 anys la seua investigació a Oxford per esdevenir oficial de telecomunicacions al cos d’enginyers de l’exèrcit. Un any després, el 10 d’agost de 1915, va morir d’un tret al cap a la batalla de Gal·lípoli (Turquia) mentre telefonava una ordre. Durant el transcurs de la contesa va quedar clar que el model alemany d’inversió estatal en investigació podia ser decisiu per guanyar la guerra. Almenys semblava molt més adient que el model britànic, basat en esforços heroics i no coordinats d’un indústria privada a la qual s’aplicava una política de no-ingerència en temes d’innovació tecnològica. En efecte, en 1915 les indústries britàniques es veurien obligades a donar prioritat a les ordres governamentals i militars. Les innovacions alemanyes relacionades amb l’ús de gasos verinosos al camp de batalla o les intercepcions de les telecomunicacions britàniques i franceses varen portar el govern britànic a establir en 1916 el Department of Scientific Industrial Research (DSIR), que va contractar científics per fer recerca als laboratoris i va animar les indústries privades a cooperar en l’establiment d’associacions d’investigació industrial, malgrat les reticències de moltes companyies a oferir els seus serveis a l’estat4. Les noves indústries de principi del segle XX produïren innovacions mecàniques que crearen una nova força de foc que va fer les defenses gairebé inPer exemple, cap a la fi de 1914, una tercera part dels estudiants de l’Imperial College de Londres s’havien prestat voluntaris, juntament amb seixanta membres de personal d’aquesta institució. P. Fara: «A Social Laboratory: Science in the First World War», History Today, 64 (2014), pp. 43-49. 4 A. Hull: «War of words: The public science of the British scientific community and the origins of the Department of Scientific and Industrial Research, 1914-16», The British Journal for the History of Science, 32 (1999), pp. 461-481. 3

650

PEDRO RUIZ-CASTELL

expugnables i els atacs força complicats. De fet, la dificultat a l’hora d’atacar enemics atrinxerats va fer de la construcció de túnels una estratègia bastant utilitzada per tractar de detonar sota les línies enemigues grans quantitats d’explosius. Per tal de defensar-se d’aquestes incursions subterrànies, es desenvoluparen sofisticats dispositius d’escolta, suficientment sensibles per detectar els sons de les excavacions, que posteriorment donaren lloc a les tècniques d’exploració pròpies de la sismologia moderna5. A més dels fusells d’infanteria, les armes de retrocés hidràulic o les metralladores, es desenvoluparen ràpidament altres armes ja existents com la granada de mà. Però probablement el més important va ser la introducció d’obusos d’alt explosiu, que augmentaren notablement la capacitat letal de l’artilleria. Més encara, els efectes de l’aliança entre l’exèrcit i la ciència i la indústria varen canviar la natura de les batalles, tal com va posar de manifest la introducció per primera vegada dels carros de combat a França en 19166. Sens dubte, la Primera Guerra Mundial va suposar un canvi en la manera de cultivar la ciència, en especial al Regne Unit i entre els aliats. L’estatus dels científics, així com també les seues motivacions i els seus valors, es varen transformar. Les aplicacions pràctiques i militars del coneixement acadèmic s’exploraren al mateix temps que es multiplicaren els vincles amb la indústria. Tanmateix, la pràctica científica va adquirir una imatge de bel·ligerància que cap retòrica d’internacionalització no va poder tornar a neutralitzar. Les aeronaus El suport donat pels governs a la ciència i a la indústria va tenir efectes evidents com, per exemple, l’ús d’avions i dirigibles com a armes de guerra, tant per a les batalles aèries com per terroritzar els civils o amb fins propagandístics. La utilització de globus d’aire calent amb fins militars havia estat una realitat des de la fi del segle XVIII. Malgrat la seua poca potència i la seua fragilitat, que feia que fossen fàcilment sacsejats pel vent, la millora dels dirigibles al llarg del segle XIX va permetre un vol sostingut que va captivar tant el públic general com els militars. Els usos militars de les aeronaus incloïen el reconeixement i la localització de l’artilleria. Per exemple, els globus flotants tripulats es podien elevar per 5 C. C. Bates, T. F. Gaskell i R. B. Rice: Geophysics in the Affairs of Mankind: a Personalized History of Exploration Geophysics and its Allied Sciences of Seismology and Oceanography, Pergamon, Oxford:1982. 6 H. P. Willmott: World War I, Dorling Kindersley, Nova York:2003.

LA GRAN GUERRA I LA RECERCA CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA

651

sobre de les trinxeres i ser utilitzats com a punts de reconeixement estacionaris a les línies del front, informant de posicions de tropes enemigues i dirigint el foc d’artilleria. Abans de l’inici de la guerra, Alemanya liderava la fabricació de dirigibles no rígids, tot i que va ser el dirigible rígid creat per Ferdinand von Zeppelin en 1900 el que es va convertir en el model més conegut7. En 1906, un model d’aquest tipus d’aeronau —el model Luftschiff Zeppelin 3— va ser capaç d’establir un rècord de vol de vuit hores, atraient ràpidament l’atenció dels militars alemanys8. Inicialment utilitzats per a efectuar reconeixements, era obvi que podien ser utilitzats per llançar bombes. El 9 de gener de 1915, els temors britànics quant a la possibilitat que Alemanya utilitzés els seus zepelins per atacar territori anglès es feren realitat amb el llançament de bombes incendiàries sobre Great Yarmouth i King’s Lynn, dues ciutats de la costa est anglesa. Les bombes van causar poques baixes i relativament pocs danys —cap d’importància estratègica. El bombardeig d’objectius civils, però, era tota una novetat. La guerra ja no es lliurava en camps de batalla llunyans. Aquesta acció de l’exèrcit alemany va ser una resposta a les batudes encobertes de setembre i desembre de 1914 per part de l’aviació britànica, en les quals s’atacaren zepelins alemanys connectats a terra. Així mateix, aquest atac era una reacció dels britànics davant les bombes llançades des de zepelins alemanys a ciutats assetjades com Lieja i Anvers. L’aeroplà també havia evolucionat significativament des del primer vol dels germans Wright el desembre de 1903. Tot i que els primers avions eren menuts i no podien portar una gran tripulació o càrrega, aviat foren adaptats per a ser utilitzats als conflictes armats, i ja en 1911 foren utilitzats amb cert èxit per llançar bombes durant la guerra italoturca. Els britànics semblaven convençuts que, malgrat no ser capaços d’aconseguir la mateixa altitud que un dirigible i no disposar d’armament, els avions podrien atacar els zepelins mentre estaven a terra, quan més vulnerables eren. Entre les innovacions més destacades en l’àmbit de l’aviació durant la Gran Guerra va destacar el treball de l’holandès Anton Fokker, al servei dels alemanys, el qual va permetre poder disparar entre les hèlixs; un mecanisme de sincronització entre les metralladores i l’hèlix que va obrir un nou tipus d’enfrontament armat als aires9. En definitiva, el desenvolupament de l’aviació durant la Primera Guerra Mundial va permetre, al final de la guerra, consolidar les companyies aèries Els dirigibles rígids difereixen dels models no rígids en què, gràcies a la seua estructura interna, mantenen la seua forma fins i tot quan es desinflen les bosses de gas. 8 G. de Syon:  Zeppelin! Germany and the Airship, 1900-1939, Johns Hopkins, Baltimore:2001; C. Stephenson: Zeppelins: German Airships, 1900-40, Osprey, Oxford:2004. 9 M. Dierikx: Fokker: A Transatlantic Biography, Smithsonian Institution, Washington:1997. 7

652

PEDRO RUIZ-CASTELL

civils, gràcies a la conversió dels avions militars en avions de línia i els camps d’aviació militar en aeroports. La guerra a l’aigua Els avanços en la indústria metal·lúrgica també foren fonamentals per a la producció de nous vaixells de guerra, més grans i millor armats. Les millores introduïdes a principi del segle XX es reflectiren en una artilleria de llarg abast que va suposar batalles navals a distàncies molt més grans que les d’abans, tot i que a la Gran Guerra només podem parlar d’una única batalla a gran escala entre flotes enemigues: la batalla de Jutlàndia que es va lliurar al mar del Nord entre el 31 de maig i l’1 de juny de 191610. La gran flota dels britànics va permetre bloquejar ports alemanys, perseguir vaixells tant alemanys com austrohongaresos i donar suport a les accions contra les colònies alemanyes, obligant a mantenir la flota alemanya en gran manera al mar del Nord i fent que dirigissen molts esforços cap a la millora d’una nova forma de poder naval, els submarins, que poc abans de la guerra havien experimentat un important avanç amb la introducció d’un sistema de propulsió a dièsel relativament sofisticat i bateries que proporcionaven energia mentre estaven submergits. La Primera Guerra Mundial va ser el primer conflicte armat en el qual els submarins jugaren un paper crucial. L’estratègia alemanya era evitar les importacions britàniques mitjançant l’atac a vaixells mercants que proveïen l’illa. Una guerra marina sense restriccions que es va fer més ferotge a mesura que els submarins alemanys augmentaren en nombre i es feren més eficaços. De fet, en els primers mesos de 1917, els alemanys havien aconseguit afonar una tercera part de la flota de vaixells mercants britànica. Això va requerir la cerca de diferents maneres de protegir-los, com ara l’organització de combois protegits per un o diversos vaixells de la marina armats. Una protecció que es va reforçar amb el desenvolupament de dispositius de detecció, juntament amb armes antisubmarines cada vegada més mortíferes11. Entre els dispositius de detecció que s’aplicaren durant els anys finals de la guerra, va destacar l’ús de l’hidròfon, un mena de micròfon dissenyat per ser utilitzat sota l’aigua i gravar o escoltar el so dels submarins. La possiP. G. Halpern: A Naval History of World War I, Routledge, Londres:2000. J. P. M. Showell: The U-boat Century: German Submarine Warfare, 1906-2006, Chatman, Londres:2006. 10 11

LA GRAN GUERRA I LA RECERCA CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA

653

bilitat d’emprar ones ultrasòniques fent ús de cristalls de quars per tal de millorar la capacitat de detecció va donar peu al desenvolupament del sonar per detectar submarins, tant per part de vaixells a la superfície com per altres submarins. En aquest sentit, gràcies a les investigacions del físic francès Paul Langevin i de l’enginyer rus Constantin Chilowsky es va desenvolupar el primer detector submarí ultrasònic que permetia calcular la distància d’un objecte sota l’aigua a partir del temps que trigava el senyal a viatjar a aqueix objecte i l’eco de tornada a la nau en la qual s’havia muntat el dispositiu. Els dissenys amb cristalls piezoelèctrics de quars es mantingueren en secret sota l’acrònim ASDIC, una tecnologia que els britànics transferiren anys després als nord-americans, els quals encunyaren el terme sonar (SOund Navigation And Ranging) per fer referència als seus sistemes. La importància de la informació Un episodi especialment rellevant per al transcurs de la guerra va ser la decisió dels alemanys d’incrementar els atacs a vaixells comercials nord-americans. Aquesta declaració d’intencions, juntament amb la notícia de la invitació a Mèxic d’unir-se a la guerra contra els Estats Units d’Amèrica, va ser enviada en un missatge codificat que va ser desxifrat per la intel·ligència britànica. La descodificació del conegut com a telegrama Zimmerman va dur els Estats Units d’Amèrica a declarar la guerra a Alemanya el 6 d’abril de 1917. Més enllà del fet determinant que va suposar aquesta declaració, cal destacar el paper que jugaren les comunicacions en el conflicte. La Gran Guerra es va caracteritzar per l’intercanvi rutinari d’informació entre aliats i per la inevitable competència entre diferents sistemes nacionals d’intel·ligència i d’informació, organitzant-se centres per desxifrar els missatges codificats que eren interceptats. En els primers dies de la guerra, els generals tractaren de comunicar les tàctiques des de les seues casernes fins al front amb missatges en motocicletes. Aviat es va fer palès la necessitat d’utilitzar mètodes més immediats de comunicació. Els exèrcits feren grans inversions en cables telefònics i telegràfics, especialment útils al front francès, relativament estable. La catastròfica intercepció de missatges per part dels alemanys a principi de la guerra, però, va comportar el desenvolupament i ús generalitzat d’una alternativa a prova d’intercepcions: el Fullerphone, una línia de telègraf Morse en corrent continu que pràcticament era impossible que fos escoltada —tal com feien els espies—, inventada a la fi de 1915 i patentada en 1916 pel capità britànic Algernon C. Fuller.

654

PEDRO RUIZ-CASTELL

Davant el desplegament de medis per garantir les comunicacions per cable, la ràdio pareixia un recurs poc atractiu als fronts de batalla, amb aparells de grans dimensions, molt pesats (de més d’una tona) i difícils d’operar. Amb tot, la ràdio va ocupar un lloc crucial en el transcurs de la guerra. El seu potencial va ser captat des del principi. De fet, molts governs tractaren de controlar totes les activitats tant dels radioaficionats com de les comunicacions comercials12. La detecció del trànsit de senyals sense fils va ser fonamental per a diferents actuacions durant la guerra, com quan va permetre alertar la marina britànica dels moviments de la flota alemanya i va precipitar la batalla de Jutlàndia el maig de 1916. Uns mesos després es posà de manifest novament la importància de la detecció de senyals sense fils, quan una estació operada pel diari New York Herald va captar una comunicació relacionada amb un submarí alemany a l’illa de Nantucket (Massachusetts) i va informar els vaixells de la zona al seu butlletí de notícies. Aquesta actuació va ocasionar una reprimenda per part de la Marina, ja que la informació violava la política de neutralitat inicial aprovada pels Estats Units d’Amèrica de no enviar missatges que no fossen neutrals. L’episodi també ens permet, si més no, reflexionar al voltant de la controvertida qüestió de com determinar la neutralitat, perquè, si bé enviar el missatge havia ajudat els britànics, no enviar-lo hauria afavorits els alemanys. En un principi, la ràdio era utilitzada únicament per transmetre i rebre informació. Els primers programes de música i emissió de veu van ser emesos pels alemanys. En 1915, una estació ubicada a Colònia va emetre música, probablement gravada, a les tropes al front de batalla. Per fer possibles aquestes transmissions calien, però, vàlvules o generadors d’alta freqüència. No sabem quina d’aquestes tecnologies es va emprar a l’estació de Colònia. El que sí que sabem és que, cap a meitat de la guerra, els nord-americans foren capaços de transmetre un concert que va ser captat pel receptor de la 12 Per exemple, el dia que els Estats Units d’Amèrica declararen oficialment la guerra a Alemanya, es va prohibir l’activitat dels radioaficionats. Els perills d’aquestes comunicacions sense fils ja havien estat posats de manifest abans de la Primera Guerra Mundial, per exemple durant la guerra entre Rússia i el Japó de 1904, quan Rússia va sospitar de la informació que facilitava el periodista Lionel James no només als diaris britànics i americans, sinó també als japonesos. N. Arceneaux: «In Search of Alien Aerials: The World War I Campaign Against Amateur Radio», Journalism History, 38 (2012), pp. 2-12. D’altra banda, quan Gran Bretanya va declarar la guerra en 1914, la Marconi Company no només va oferir els seus transmissors de ràdio i la seua experiència per facilitar a les forces armades l’ús de comunicacions sense fils, sinó que també va permetre que «censors» del govern supervisessen totes les comunicacions realitzades a les seues estacions de ràdio de llarga distància.

LA GRAN GUERRA I LA RECERCA CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA

655

Torre Eiffel, a una distància de més de 4.000 quilòmetres. Unes transmissions que foren possibles gràcies a vàlvules amb capacitat de generar corrents d’alta freqüència13. La necessitat de comunicació entre avions, una qüestió que podia ser de vida o mort en batalles aèries o aterraments, també va ser crucial per al desenvolupament a partir de 1917 d’un sistema de radiotelefonia que solucionés en part aquest problema, gràcies als treballs del nordamericà Ernst Alexanderson fent ús de vàlvules de doble funció (emissió i recepció). Aquestes innovacions arribaren tard i, per tant, jugaren un paper limitat a la guerra, però el seu impacte posterior va ser realment important. La guerra química A la signatura de l’armistici que va posar fi a la guerra, l’11 de novembre de 1918, l’ús d’armes químiques com el clor, el fosgen (COCl2) o el gas mostassa (anomenat mostassa sulfurada (Cl-CH2CH2)2S) havia provocat més d’un milió de baixes i aproximadament 90.000 morts14. Tot i que aquest nombre és relativament baix en relació amb el total de morts de la guerra, l’ús d’agents químics va tenir importants conseqüències des del punt de vista de la salut pública en relació amb els soldats, treballadors i civils exposats a ells. La possibilitat d’utilitzar armes químiques als conflictes armats ja havia estat objecte de discussió per part de diferents països europeus a la fi del segle XIX i principi del segle XX. Tant la declaració de l’Haia de 1899 com la convenció de l’Haia de 1907 prohibien l’ús de verins o armes verinoses en la guerra15. Malgrat això, la guerra química es va convertir en una realitat a l’esmentada batalla d’Ieper. La guerra química, però, havia començat abans, tot i que de manera temptativa, amb l’ús per part de l’exèrcit francès de granades de gas lacrimogen en 1914 i principi de 1915. De manera similar, els britànics havien desenvolupat armes químiques no letals per castigar les tropes enemigues. D’altra banda, els alemanys havien començat a treballar en el desenvolupament d’artilleria de gas lacrimogen a la fi de 1914, seguint els sug13 D. Juniper: «The First World War and Radio Development», History Today, 54 (2004), pp. 32-38. 14 G. J. Fitzgerald: «Public Health...», art. cit. 15 Alguns, però, veien en els gasos verinosos una arma acceptable, fins i tot més humana per fer la guerra: fent ús de gasos, s’evitaria l’angoixa dels soldats, que es veurien incapacitats pel gas i traslladats als camps de presoners de guerra. H. R. Slotten: «Humane Chemistry or Scientific Barbarism? American Responses to World War I Poison Gas, 1915-1930», Journal of American History, 77 (1990), pp. 476-498.

656

PEDRO RUIZ-CASTELL

geriments del físic de la Universitat de Berlín (i posteriorment premi Nobel de Química en 1920 pels seus treballs de termoquímica) Walther Nernst. S’estima que durant la Primera Guerra Mundial es produïren 124.000 tones de gasos emprats com a armes químiques. La producció i ús d’aquests gasos, així com es va esdevenir amb altres noves armes que es crearen durant aquest període, va dependre del treball dels científics acadèmics i industrials, al servei de les necessitats militars dels governs. Sembla que, en total, més de 5.000 científics i tècnics i desenes de milers de treballadors participaren durant la guerra en els programes d’armament químic16. Alemanya, una de les principals potències mundials en investigació científica del moment i, sens dubte, capdavantera en el desenvolupament de la química acadèmica i industrial, va apostar decididament des del principi per la investigació i producció d’agents químics amb aplicacions bèl·liques. Fritz Haber, un destacat químic alemany, va ser l’encarregat de liderar aquest programa, realitzant nombrosos viatges entre el front i el seu centre de recerca, l’Institut Kaiser Wilhelm de Física Química i Electroquímica de Berlín. Tal com hem esmentat, en 1915 els alemanys desenvoluparen el clor gasós, destinat en un primer moment a fer que els soldats abandonessen les seues trinxeres i poguessen ser abatuts mitjançant armes convencionals. Els primers usos d’armes químiques per part dels alemanys es basaren en el convenciment que aquesta nova tecnologia podria utilitzar-se en les ofensives per tal de garantir la victòria al camp de batalla. La resposta dels francesos i els britànics va ser explorar com defensar-se d’aquestes armes i alhora desenvolupar els seus programes de producció d’armes químiques, implicant la mobilització de recursos acadèmics, industrials i econòmics. Des del punt de vista de la recerca bàsica, el govern francès va optar per militaritzar els departaments de química, patologia i fisiologia de les principals facultats de medicina i instituts de recerca, mentre que les forces armades britàniques començaren a allistar científics formats a les més prestigioses universitats per treballar en aquests aspectes de la guerra química. Un bon exemple n’és el del fisiòleg de la Universitat d’Oxford John Scott Haldene, enviat al front occidental per investigar el gas emprat pels alemanys. Haldene va identificar ràpidament l’agent químic com a clor gasós, la qual cosa va permetre desenvolupar la primera màscara de gas que es va utilitzar al front occidental cap a la fi de 1915 i principi de 1916. A partir d’aquest moment, se succeïren nous dissenys per donar solució als problemes del seu ús i als diferents agents 16 La producció d’armes químiques era un procés complex i sovint implicava la síntesi de diversos compostos químics necessaris per a la realització d’un agent químic específic.

LA GRAN GUERRA I LA RECERCA CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA

657

que s’utilitzessen. Davant la probabilitat d’atacs químics, fins i tot el desenvoluparen màscares per a cavalls, gossos i coloms missatgers involucrats en operacions militars17. L’èxit de l’atac alemany a Ieper va fer que, poc després, tots dos bàndols es trobessen utilitzant de manera regular clor gasós al camp de batalla, al qual afegiren altres elements com el fosgen, per tal d’obtenir el major nombre de baixes enemigues. Ara bé, gràcies a les contramesures adoptades per uns i altres, els atacs amb clor gasós i amb fosgen, per bé que podien produir moltes baixes, comportaren poques morts davant tropes degudament preparades i equipades, la qual cosa disminuí l’efectivitat dels atacs químics18. Això va canviar el juliol de 1917 amb l’ús, novament per part dels alemanys, del gas mostassa, capaç de causar moltes més víctimes19. El gas mostassa no era, com el clor i el fosgen, un irritant pulmonar, sinó que produïa butllofes en la pell i les membranes mucoses en entrar en contacte amb ell, cosa que podia també causar la mort per asfíxia agònica20. El gas mostassa es va convertir en un problema per a totes dues parts, perquè, tan bon punt era alliberat, s’instal·lava en una àrea i la contaminava. A més, com que era més pesat que l’aire i l’aigua, perdurava a les rases o a la part inferior de les trinxeres i els tolls, convertint-se en un perill tant per a les tropes com per als civils i els animals. Un perill que també afrontaven els cossos mèdics, atesa la volatilitat d’aquest gas, que podia contaminar tant el personal mèdic com l’ambulància i altres pacients. La declaració de guerra dels Estats Units d’Amèrica a Alemanya l’abril de 1917, uns mesos abans d’aquest primer ús del gas mostassa, va suposar l’obertura d’un programa dirigit des de Washington en el qual participaren Encara que les màscares britàniques i alemanyes foren prou segures gràcies a estrictes controls de qualitat, sembla que les franceses no ho eren tant. G. J. Fitzgerald: «Public Health...», art. cit. 18 Els problemes respiratoris feien que els soldats necessitessen certa convalescència abans de tornar al combat. La mitjana era d’uns seixanta dies per als afectats per clor gasós i quaranta-cinc per als exposats a fosgen. 19 Aproximadament, un 30% de totes les víctimes de la guerra foren per exposició a gasos verinosos. Ara bé, més del 80% dels 186.000 britànics afectats per aquests gasos varen ser conseqüència de l’exposició a gas mostassa, amb una mortalitat del 2,6%. 20 El tractament de les víctimes del gas mostassa diferia de la cura dels exposats a clor o fosgen. Un cop evacuades, aquestes darreres rebien oxigen i repòs al llit. Els soldats exposats al gas mostassa, especialment en altes concentracions o durant llargs períodes de temps, havien de banyar-se amb aigua i sabó calents per eliminar el producte químic de la seua pell. Unitats portàtils amb dutxa i metges especialistes van ajudar a minimitzar el seu efecte. A més, el gas mostassa danyava els pulmons amb més severitat que els altres agents. 17

658

PEDRO RUIZ-CASTELL

facultats de medicina com les del Massachusetts Institute of Tecnology o les de les universitats de Harvard, Yale i Johns Hopkins. Entre els resultats d’aquest programa, en què participaren en total uns 1.900 científics i tècnics, trobem la creació d’un agent extremadament tòxic sintetitzat al laboratori per Wilfred Lee Lewis i anomenat lewisita (2-cloroetenildicloroarsina), que ràpidament es produí en massa sota la direcció del químic i futur president de la Universitat de Harvard James B. Conant. Aquest agent hauria substituït el gas mostassa en cas d’haver-se prolongat la guerra, tant perquè era letal en qüestió de minuts com per la seua ràpida dissipació. Les universitats, els laboratoris i els governs de les diferents nacions implicades en el conflicte van dedicar una gran quantitat d’esforços a la producció de substàncies químiques, encara que no tot el treball va ser per obtenir agents per a la guerra química. La contribució dels químics també va ser fonamental per al desenvolupament de material de guerra més tradicional, com ara municions i combustible. Un bon exemple n’és la producció massiva d’amoníac (NH3) a partir del procés patentat en 1908 per Fritz Haber, l’home encarregat durant la Gran Guerra de dirigir els esforços alemanys en l’àmbit de la guerra química; un treball pel qual rebé en 1918 el premi Nobel. Haber va descobrir com sintetitzar amoníac, una forma de nitrogen químicament reactiu, fàcilment utilitzable i, per tant, fonamental per a Alemanya per a la seua independència agrícola i la producció d’explosius com el trinitrotoluè (TNT) durant els anys de la contesa. Un altre exemple el trobem en el desenvolupament d’una tècnica per a l’obtenció massiva d’acetona (fonamental per a la producció d’explosius) per fermentació del blat per part de qui acabà sent el primer president d’Israel, el bioquímic establert a Anglaterra Chaim Weizmann21. La medicina i la cirurgia La recerca en medicina va rebre importants fons durant la Gran Guerra, com a resultat de l’experiència en guerres anteriors on les malalties havien causat tants morts com els enemics. Com que Alemanya era el principal proveïdor de medicaments i anestèsics, els aliats recorregueren a les univer21 En reconeixement d’aquesta ajuda, Weizmann va rebre el suport del ministre d’Afers Estrangers britànic, Lord Balfour, per dur endavant el seu somni: l’establiment d’una pàtria per al poble jueu a Palestina. N. Rose: Chaim Weizmann, Elisabeth Sifton, Nova York:1986; J. Reinharz: Chaim Weizmann, 2 vols., Oxford University Press, Oxford:1985-1993.

LA GRAN GUERRA I LA RECERCA CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA

659

sitats i als hospitals per tractar de fer front als problemes relacionats amb la guerra, incloent la lluita contra malalties tropicals als fronts més llunyans. El tifus va ser una malaltia d’allò més temuda, amb uns percentatges de morts entre el 10% i el 40% dels infectats, tenint en compte que la vacuna encara estava en fase d’investigació. Responsable de la infecció de més d’un 28% dels soldats britànics a la Segona Guerra Bòer (1899-1902), va ser en el camp de batalla on els britànics van assajar massivament amb èxit la vacuna, reduint la ràtio d’afectats a menys d’un 1 per 1.000. En algunes ocasions, s’utilitzaren presoners de guerra per fer els assajos d’algunes vacunes. Per exemple, en el cas de la vacuna del tètanus, els científics francesos separaren en dos grups dos-cents presoners alemanys ferits, administrant-los una vacuna experimental a uns i aplicant només mesures antisèptiques a altres per veure la seua evolució22. Va ser als hospitals militars que el químic anglès Henry Drysdale Dakin i el cirurgià francès Alexis Carrel (Premi Nobel en 1912) utilitzaren per primera vegada i demostraren l’eficàcia del líquid Carrel-Dakin, una solució antisèptica que conté hipoclorit de sodi (NaClO) desenvolupada per al tractament de les ferides infectades. Entre els parells mèdics utilitzats durant la Gran Guerra, destacaren les unitats mòbils de raigs X que Marie Curie va crear durant el conflicte i que equiparen fins a una vintena de cotxes Renault —els «petits Curie»—, conduïts fins i tot per ella mateixa pels camps de batalla. Ara bé, el camp que més es va desenvolupar durant la Gran Guerra va ser el de la cirurgia, en especial els avanços aconseguits en l’ús d’agents anestèsics, en el control d’infeccions, en la determinació del grup sanguini i en les pròtesis, que varen salvar nombroses vides i donar esperances als ferits. Els cirurgians varen comprovar que el cloroform, principal agent anestèsic utilitzat a principi de la guerra, era potencialment tòxic. Una alternativa era fer ús d’un altre element anomenat dietilèter (conegut simplement amb el nom d’èter, (C2H5)2O), que ja era utilitzat. Ara bé, es va desenvolupar una manera més segura i efectiva de subministrar anestèsia fent ús d’una mescla entre òxid nitrós (N2O) i oxigen (O2), especialment fàcil de gestionar i que feia reviure el pacient simplement deixant de subministrar el gas. Per a operacions menors, però, es va utilitzar la procaïna o novocaïna, un anestèsic local del qual ens beneficiem avui dia cada vegada que anem al dentista. Un altre aspecte destacat va ser la demostració i l’acceptació del paper que havien de jugar les transfusions de sang en la recuperació de les bai22

Entre els inoculats, només un va morir de tètanus; a l’altre grup en foren divuit.

660

PEDRO RUIZ-CASTELL

xes de combat. Aquest procés es va produir gràcies a les demostracions del comandant i cirurgià canadenc Lawrence Bruce Robertson, qui va mostrar que, més enllà de l’ús de solucions salines per a tractar de recuperar els moribunds, la transfusió directa de sang de les venes d’un donant a un pacient podia salvar les vides de moltes víctimes, juntament amb l’acceptació de les idees del bioquímic i patòleg nord-americà d’origen austríac Karl Landsteiner, descobridor en 1901 dels grups sanguinis i de la importància de la seua coincidència entre donants i receptor. En aquest sentit, la demostració del capità de l’exèrcit nord-americà Oswald H. Robertson de la possibilitat d’emmagatzemar sang en una ampolla de transfusió per poder ser administrada ràpidament de manera segura, va ser crucial per afavorir l’acceptació i l’ús generalitzat de la transfusió en l’últim any de la guerra23. Per últim, el tractament de les ferides causades per les noves armes de guerra va suposar el naixement de la cirurgia plàstica i reconstructora durant i després de la guerra. Molts soldats havien quedat a la guerra desfigurats o tolits. Per posar un exemple, els anomenats «cares trencades» eren més de sis milions a França. Els cirurgians es trobaren davant la complicada tasca de tractar de mitigar el seu calvari i fer-los tornar la seua cara, malgrat la manca de carn i ossos. La solució foren els empelts ossis i cutanis, juntament amb l’ús de pròtesis. La qüestió de gènere La qüestió de gènere també va ser present durant la guerra en relació amb el desenvolupament de la ciència i la tecnologia. La propaganda de guerra semblava deixar clares les prioritats dels governs: era necessari enviar tantes tropes al front com fos possible. Així doncs, calia reclutar també dones amb les quals omplir els buits que quedaven a la rereguarda. Cap a la fi de la guerra, milions de dones havien abandonat la servitud de la llar per treballar a les fàbriques, a les oficines i als transports. Fins i tot, moltes d’elles dugueren a terme tasques científiques i d’enginyeria, activitats que havien estat prèviament reservades als homes, com per exemple la construcció d’avions, la inspecció de bombes o la realització de proves de vàlvules per a les ràdios24. 23 L. G. Stansbury i J. R. Hess: «Blood Transfusion in World War I: The Roles of Lawrence Bruce Robertson and Oswald Hope Robertson in the ‘Most Important Medical Advance of the War’», Transfusion Medicine Reviews, 23 (2009), pp. 232-236. 24 P. Fara: «A Social Laboratory...», art. cit.

LA GRAN GUERRA I LA RECERCA CIENTÍFICA I TECNOLÒGICA

661

Més encara, per a les dones amb una formació acadèmica científica, la guerra va suposar una oportunitat sense precedents. Una opció fou unir-se als milers de dones joves ben educades que exerciren la infermeria, algunes de les quals van morir sense tenir mai l’oportunitat de guanyar-se una reputació científica. Altres, però, foren reconegudes per la seua activitat durant la guerra, com per exemple la geòloga anglesa Gertrude Elles, una de les primeres dones que va ser nomenada membre de la Societat Geològica de Londres, coneguda pel seu treball amb la Creu Roja durant la contesa. Tot i així, la discriminació i els prejudicis no van desaparèixer. Per exemple, quan la doctora escocesa Elsie Inglis va oferir formar una unitat d’ambulàncies amb dones, va rebre la negativa del Ministeri de la Guerra. Desobeint les instruccions rebudes, Inglis va reclutar equips mèdics de dones per treballar en hospitals a l’estranger, viatjant ella mateix a Sèrbia, on va contribuir a alleujar les epidèmies de tifus abans de ser capturada i repatriada, tot i que poc després tornà a marxar a l’estranger per continuar aquesta tasca. El seu paper a l’exèrcit tampoc no va passar desapercebut. Un bon exemple el trobem en la botànica i micòloga anglesa Helen Gwynne-Vaughan, qui en 1917 va ser invitada a dirigir el Cos Auxiliar Femení de l’Exèrcit a França, exercint la comandància de la Reial Força Aèria Femenina des de setembre de 1918 fins a desembre de 1919. El seu retorn a la vida acadèmica i la seua investigació sobre la genètica dels fongs va ser amb tots els honors. A més, les dones es convertiren en necessàries per ensenyar a les escoles i les universitats, per inspeccionar fàbriques, per subministrar prediccions meteorològiques, per analitzar dades estadístiques, etc. Tanmateix, van haver de cobrir les vacants que quedaren als laboratoris de recerca universitaris. Per exemple, després de tretze anys de carrera a l’ombra, la química Frances Micklethwait es va unir en 1914 a l’equip de l’Imperial College dedicat a la fabricació d’explosius, un treball d’alt secret pel qual seria posteriorment guardonada. De la mateixa manera, la química anglesa Martha Whiteley va abandonar a l’edat de 47 anys la seua investigació per centrar-se en la recerca de gasos verinosos, contribuint notablement a la producció britànica de gas lacrimogen. Conclusió La Primera Guerra Mundial va suposar l’inici de les preocupacions per la seguretat i la privacitat en les comunicacions, així com de les qüestions ètiques sobre els científics que treballen per als militars i la indústria o amb els

662

PEDRO RUIZ-CASTELL

militars i la indústria. De fet, va facilitar el naixement d’un complex militarindustrial, que actuà com un important estímul per al sorgiment de l’economia corporativa moderna, tal com posa en relleu el cas dels grans productors de municions com Brunner, Mond i Nobel, que gaudiren d’una enorme injecció de fons públics durant el conflicte i acabaren per fusionar-se en les Imperial Chemical Industries. Més encara, la Gran Guerra va proporcionar oportunitats sense precedents per als científics per augmentar la seua influència, millorar el seu estat i assegurar finançament per a la investigació i l’educació científiques, especialment a partir del reconeixement que es va fer durant la postguerra de les valuoses contribucions que la ciència havia fet. La guerra havia certificat, sens dubte, que la inversió pública en ciència donava rèdits a les nacions. En aquest sentit, els científics van demostrar la seua importància fent coincidir els seus programes d’investigació amb les necessitats militars. En el cas britànic podem trobar multitud d’exemples, com ara els dels químics de Birmingham que col·laboraren amb Lever Brothers per desenvolupar gas lacrimogen capaç de penetrar en les màscares de filtre alemanyes, els estudiants de Rutherford que des de Manchester dugueren a terme experiments de so per millorar els detectors submarins, els patòlegs de Bristol que investigaren la fatiga industrial a les fàbriques de municions, o els químics de Londres que idearen bombes i granades més eficaces. En demostrar la utilitat dels avenços científics per a la competitivitat militar, els científics no només donaven suport a una causa patriòtica, sinó que també exercien de manera efectiva el poder polític i reclamaven certa autoritat cultural de la ciència i de les seues institucions. Moltes de les persones que treballaren en el desenvolupament d’aquestes noves armes que van inundar els camps de batalla, però, ni tan sols van tenir l’oportunitat de reflexionar sobre el que havien fet després de la guerra. Fritz Haber, el pare de les armes químiques, no semblava tenir cap preocupació pel que havia produït, a diferència de la seua dona, també investigadora, qui es va suïcidar un mes després que el seu marit supervisés el llançament de clor gasós al front occidental en la batalla d’Ieper. Haber va morir en la dècada de 1930, després de rebre el Premi Nobel en 1918 pels seus treballs sobre la síntesi de l’amoníac. No va viure, doncs, per veure la major part de la seua extensa família jueva assassinada pels gasos que ell mateix havia desenvolupat al seu institut d’investigació durant i després de la guerra.