La gènesi del cançoner G d’Ausiàs March: les mans dels copistes de G2 i G4

ACTAS DEL XIII CONGRESO INTERNACIONAL ASOCIACIÓN HISPÁNICA DE LITERATURA MEDIEVAL (Valladolid, 15 a 19 de septiembre de 2009)

IN MEMORIAM ALAN DEYERMOND

II Editadas por José Manuel Fradejas Rueda Déborah Dietrick Smithbauer Demetrio Martín Sanz Mª Jesús Díez Garretas

VALLADOLID 2010

© Asociación Hispánica de Literatura Medieval, 2010 © Los autores, 2010 Reservados los todos derechos. Prohibida la reproducción parcial o total por cualquier medio, salvo para citas, sin permiso escrito de los propietarios del copyright

Publicado por el Ayuntamento de Valladolid y la Universidad de Valladolid Ni el Ayuntamiento de Valladolid, ni la Universidad de Valladolid (UVa) ni la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (AHLM) ni los editores son responsables de la permanencia, pertinencia o precisión de las URL externas o de terceras personas que se mencionan en esta publicación, ni garantizan que el contenido de tales sitios web es, o será, preciso o pertinente.

Edición realizada dentro del proyecto de investigación VA46A09 financiado por la Junta de Castilla y León. Ilustración de la cubierta de María Varela

ISBN 978-84-693-8468-8 D.L. VA 951-2010 Impreso en España por Valladolid Artes Gráficas

ÍNDICE PRESENTACIÓN .............................................................................................

15

PLENARIAS BELTRÁN, Rafael. Biografías caballerescas francesas en las letras hispánicas del siglo XV: entre historias y ficciones ............................. BOTTA, Patrizia. Los romances trovadorescos del Cancionero de Castillo. Un crisol de Romancero y Cancionero ................................................ FRADEJAS LEBRERO, José. Andrés de Li (1455? – 1521) ........................... HERNÁNDEZ ALONSO, César. Raíces, contexto y justificación del amor cortés .................................................................................................... LACARRA, Mª Jesús. La fortuna del Isopete en España ..............................

85 107

LORENZO GRADÍN, Pilar. Los trovadores gallego-portugueses y el arte de la rima ..................................................................................................

135

MIRANDA, José Carlos Ribeiro. De Rex Ranimirus ao Rei Ramiro: A heráldica literária em Portugal na segunda metade do sécolo XIII .....

161

RENEDO PUIG, Xavier. Eiximenis y Castilla (Reyes, profecías y política) . RIBERA LLOPIS, Juan M. A propósito de Ramón de Perellós y de otros excluidos del lar común ....................................................................... SALVADOR MIGUEL, Nicasio. Garci Rodríguez de Montalvo, autor del Amadís de Gaula ................................................................................. COMUNICACIONES AILENII, Simone. O fragmento do Livro de Tristan. Aspectos de collatio e tradução ............................................................................................... ALEMANY FERRER, Rafael. Tirant i Carmesina: Complexitat d’una historia d’amor ..................................................................................... ALONSO, Álvaro. Acerca de los nombres del pastor ................................... ALVAR, Carlos. La Orden de los Jerónimos y la traducción .......................

19 41 67

183 217 245

287 297 311 321

8

ACTAS XIII CONGRESO DE LA AHLM

ÁLVAREZ LEDO, Sandra. Notas para una edición de Ferrán Manuel de Lando ................................................................................................... AMADO, Teresa. Vontade, bem e tentação na escrita de D. Duarte ............. ANTUNES, Mª Helena Marques. A argumentação no Cuidar e Sospirar ....

331 343 353

ARAÚJO, Teresa. A cor no Romanceiro português: poética e funcionalidade .....................................................................................

363

ARMIJO CANTO, Carmen Elena. “Enxiemplo de los dos compañeros” del Libro de los gatos. Estudio sobre su procedencia ...............................

377

ARRONIS LLOPIS, Carme. Els miracles marians en La vida de la verge Maria de Miquel Peres (1494) .............................................................

389

AVENOZA VERA, Gemma. La tradició manuscrita de la Vita Christi d’Eiximenis. Valéncia: Arxiu Històric Conventual Real Convent de Predicadors, Ms. 42 ............................................................................. BELTRÁN, Vicenç. Los cultismos de Juan de Mena ....................................

407 419

BIZARRI, Hugo O. De la chria al exemplum ............................................... BOIX JOVANI, Alfonso. El río en el Cantar de mío Cid .............................. BORSARI, Elisa. Auctor y auctoritas: Apuntes sobre la traducción de los clásicos durante la Edad Media ........................................................... BUSTOS TÁULER, Álvaro. La huella de Jorge Manrique en la poesía de Juan del Encina .................................................................................... CAMPA GUTIÉRREZ, Mariano de la. La Crónica de Castilla como representante de la Estoria de España de Alfonso X: Estudio y edición ................................................................................................. CAMPOS GARCÍA ROJAS, Axayácatl. Estructura onírica y configuración del “Prólogo literario” en el Espejo de príncipes y caballeros (Parte III): la aventura de Marcos Martínez ...................................................

431 447 455 469

485

503

CARRILLO BERMEJO, Elena M. Dos enmiendas en torno a los testimonios de los Proverbios del Marqués de Santillana en el CsXV: Un manuscrito recuperado en Cambridge (CU1) y la parodia de los Proverbios del Marqués en Oxford (OA1) .......................................... CARRIZO RUEDA, Sofia. Mundo y mundos de las viajeras medievales. Entre desafíos para la mulier virilis y señales divinas para peregrinas anónimas ..............................................................................................

519

CARTA, Constance. El léxico de la sabiduría en el Barlaam y Josafat .......

539

529

ÍNDICE GENERAL

CONTRERAS MARTÍN, Antonio. Muerte y entierro de Tristán en el Tristán de Leonís (Valladolid, 1501) ............................................................... CORREIA, Ângela. Martim Alvelo, uma cantiga de escárnio de Joam Soares Coelho ....................................................................................... CORREIA, Isabel Sofia Calvário. Lancelot, cavaleiro virtuoso? O episódio da Carole Magique no Lançalot catalão e no Lançarote castelhano .... CORTÉS GUADARRAMA, Marcos. “Para saber del anticristo e de otras cosas”: Sobre un índice comentado en el Flos sanctorum con sus ethimologías ......................................................................................... CUESTA TORRE, Mª Luzdivina. Los funerales por Tristán: Un episodio del Tristán castellano impreso en 1501 frente a sus paralelos franceses e italianos .............................................................................

9

553 563 573

583

599

D’AGOSTINO, Alfonso. La teoría de Chiarini y una posible reconstrucción crítica del Cantar de Mio Cid ..............................................................

617

D’AMBRUOSO, Claudia. Sobres las relaciones textuales y lingüísticas entre la Crónica Troiana gallega y la versión de Alfonso XI .............

633

DE BENI, Matteo. Prolegómenos para una edición de la poesía de Hugo de Urriés ..............................................................................................

647

DELGADO SUÁREZ, María del Rosario. Magia, astrología y astronomía en la obra científica de Alfonso X el Sabio ..............................................

663

DIAS, Isabel de Barros. As faces do urso no imaginário medieval ibérico: mitos, moralizações e práticas venatórias ............................................

671

DIAS, Isabel Rosa. Antropofagia e aborto numa história medieval portuguesa: Apareçeo a h! sacerdote sa madre ali hu staua cantando sa missa ................................................................................ DÍEZ GARRETAS, Mª Jesus. En cancionero MN46 (BNE, ms. 18183): Del impreso al manuscrito .......................................................................... DOMÍNGUEZ CARREGAL, Antonio Augusto. “E ei end’ mui gran pesar”: o gran pesar no léxico do sufrimento amoroso da lírica galegoportuguesa ............................................................................................ DOÑAS BELEÑA, Antonio. De ónos l"ras a “como el asno a la vihuela”: historia de un proverbio ....................................................................... FERNANDES, Raúl Cesar Gouveia. As continuações manuscritas do Palmeirim de Inglaterra ...................................................................... FERNÁNDEZ GALLARDO, Luis. Sobre los orígenes de la crónica real castellana .............................................................................................

689 697

719 735 749 761

10

ACTAS XIII CONGRESO DE LA AHLM

FERNÁNDEZ PÉREZ, Juan Carlos. Gonzalo de Berceo y los modos de traducción medieval ............................................................................. FERRANDO MORALES, Ángel L. y Llúcia MARTÍN PASCUAL. “E açò són les Muses quant al sonar e cantar”. Algunes nocions de teoria musical en autors catalans del segle XV ............................................. FERRO, Jorge N. El después de la edición: perplejidades. Los copistas y sus mundos posibles ............................................................................ FINCI, Sarah. “Todos li façen cort a la Virgo María”: el lenguaje cortés en los Milagros de Berceo ........................................................................ FRANCÉS MIRA, Anna. Diafebus: El paper de l’ajudant de l’heroi ............. FRANCHINI, Enzo. Prolegómenos para crear un banco de datos sobre la datación de obras literarias de la Edad Media española ...................... FUNES, Leonardo. Las Mocedades de Rodrigo en la red de tradiciones discursivas de la épica tardía ............................................................... GARCÍA MONTALBÁN, Antonio. El elemento sonoro en la leyenda de Tristán e Iseo. Una lectura del poema de Béroul ................................. GARCÍA RUIZ, Mª Aurora. Florisando: ortodoxia cristiana y magia ........... GARCÍA SEMPERE, Marinela. Para la edición de vidas ejemplares en la literatura catalana medieval ................................................................. GOMES, Maria Joana Matos. Sob o signo da ira: Afonso VI e a mudança de ritos na Estória de España ..............................................................

775

787 801 807 815 829 845 859 873 883 895

TOMO II GÓMEZ, Nora M. La mujer apocalíptica: del mito al dogma cristiano ....... GÓNZALEZ, Aurelio. Motivos caracterizadores en el Romancero viejo ...... GONZÁLEZ-BLANCO GARCÍA, Elena. Gautier de Châtillon y la cuaderna vía española y europea ......................................................................... HERNÁNDEZ GASSÓ, Héctor. La experiencia como norma de conducta ante la ausencia de legislación: la tercera parte del Espejo de corregidores y jueces ........................................................................... HERNÁN-GÓMEZ PRIETO, Beatriz. Otas de Roma y otras adaptaciones iberorromances del tema de “la mujer perseguida” .............................

913 929 939

953 969

ÍNDICE GENERAL

HIGASHI, Alejandro. El tetrástico monorrimo en el Poema de Fernán González y los Rithmi de Iulia Romula seu Ispalensi Urbe ................ HOOK, David. Problemas etico-ecdóticos de un manuscrito medieval ....... HUÉLAMO SAN JOSÉ, Ana María. La Epístola de Plutarco a Trajano: modelos de transmisión ....................................................................... HUERTAS MORALES, Antonio. Sed nomini tuo da gloriam: La Orden del Templo en la narrativa española contemporánea (1990-2009) ........... IGLESIAS, J. Antoni. Uno de los testimonios conocidos más antiguos de un Bestiari en catalán (Arxiu Històric de Girona, colección de fragmentos) .......................................................................................... KANTOR, Sofia. A vueltas con la diatriba del Libro de buen amor otra (¿última?) vez ...................................................................................... LALOMIA, Gaetano. Ida y vuelta de cuentos. Cuentos orientales que van a Italia. Cuentos orientales que de Italia vuelven a España .................... LAMA, Víctor de. La Justa entre la Razón y la Sensualidad: Mena, Fray Íñigo y la acusación de Cartagena ....................................................... LARANJINHA, Ana Sofia. A história de Erec entre a Folie Lancelot e a Demanda do Santo Graal: Vítimas inocentes de cavaleiros virtuosos, ou uma visão pessimista da cavalaria .................................................. LEITE, Mariana Soares da Cunha. Imagens de Santa Maria na General Estória de Afonso X ............................................................................ LENDO, Rosalba. El incesto del rey Arturo en la adaptación castellana de la Suite de Merlin, el Baladro del sabio Merlin .................................. LIZABE, Gladys. La vejez en la literatura medieval española: miradas desde La Celestina................................................................................ LLORCA SERRANO, Magdalena. Sobre el caràcter no arquetípic dels personatges del Tirant lo Blanch: el cas de Plaerdemavida ................ LOBATO OSORIO, Lucila. La Poncella de Francia: Traslado del modelo de caballero literario a la figura femenina ........................................... LÓPEZ ARES, Teresa. El primer libro del Orlando Enamorado: Historias entrelazadas en la caballería italiana ................................................... LÓPEZ CASAS, Maria Mercè. ¿El cancionero D de Ausiàs March, un original de imprenta? ........................................................................... LÓPEZ CASTRO, Armando. El Libro de Buen Amor: una lectura alegórica

11

985 997 1013 1027

1047 1055 1069 1087

1097 1107 1117 1131 1147 1159 1169 1181 1201

12

ACTAS XIII CONGRESO DE LA AHLM

LÓPEZ NIETO, Juan C. Algunas cuestiones de interés a propósito del Cancionero de Gómez Manrique de la Biblioteca de Palacio (ms. II1250) (=MP3) ...................................................................................... LUCÍA MEGÍAS, José Manuel. Los nuevos filólogos del siglo XXI: la literatura medieval hispánica en la Red ............................................... MAGRO GARCÍA, Elisabet. Síntomas y enfermedades descritas en algunos libros de caballerías castellanos ........................................................... MARCENARO, Simone. Afonso (Infante?) de Castilla, y Pero (Garcia?) de Ambroa ................................................................................................ MARTÍN ROMERO, José Julio. Sobre el Endriago amadisiano y sus descendientes caballerescos ................................................................. MARTÍNEZ CANDELA, Minerva y Vicent Ramón POVEDA CLEMENT. Les cendres del cavaller (2005) de Silvestre Vilaplana: una biografía de Joanot Martorell entre la historia y la ficción ...................................... MARTÍNEZ PEREIRO, Carlos Paulo. Da autonominatio á anamorfose (presenzas oblicuas do eu e do nós na poesía amorosa medieval galego-portuguesa) .............................................................................. MARTÍNEZ PÉREZ, Mª Antonia. La heroicidad femenina en la versión sentimental de la épica: El cantar de Parise ....................................... MARTOS, Josep Lluís. La gènesi del Cançoner G de Ausiàs March: les mans dels copistes de G2 y G4 ............................................................. MAURIZI, Françoise. El arte de trobar de Lucas Fernández. Acerca de los villancicos de devoción ....................................................................... MIAJA DE LA PEÑA, María Teresa. De ocios y negocios en La Celestina ..

1215 1233 1255 1273 1283

1299

1315 1335 1349 1361 1373

MIGUEL FRANCO, Ruth. Transformaciones de la literatura sapiencial medieval: la Epistola de cura rei familiaris del Pseudo Bernardo ...... 1383 MONROY CABALLERO, Andrés. El mito de Fausto en el romancero canario ................................................................................................. 1397 MONTANER FRUTOS, Alberto. El Apócrifo del abad Lecenio y el auge de la materia cidiana ................................................................................. 1407 MOREIRA, Filipe Alves. Os reis de Portugal na Versão crítica da Estoria de España e na Crónica de Castela ..................................................... 1427 MORENO GARCÍA DEL PULGAR, Manuel. Pérdida y transmisión de algunas composiciones del Cancionero de Gallardo (MN17)............. 1439

ÍNDICE GENERAL

MOSQUERA NOVOA, Lucía. Algunas notas sobre Estamariu, poeta del Cancionero de Palacio (SA7) ............................................................. NUSSBAUM, María Fernanda de. La concepción del soberano en el Speculum Regum de Álvaro Pelayo y su inserción en el reinado de Alfonso XI ........................................................................................... PAREDES, Juan. Realidad y ficción en la lírica medieval: rastros del cancionero de burlas en los nobiliarios peninsulares ........................... PERUJO MELGAR, Joan M. Mecanismes de restitució (intervencions) en les traduccions medievals .................................................................... PICHEL GOTÉRREZ, Ricardo. A prosa medieval galega á luz do testemuño da Historia Troiana (ms. 558 BMP). Apuntamentos codicolóxicos ... PIERA, Montserrat. La Crónica incompleta de la obra de Juan de Flores ... PIRES, Natalia Albino. Singularidades linguísticas dos romances da tradição oral moderna portuguesa: estruturas de quantificação ........... PRILUTSKY, Victoria. Proverbios morales de Sem Tob: ¿antes de 1345? .. PROIA, Isabella. “En el viso a mí priso”: ecos trovadorescos en un discor de Diego de Valencia de León ............................................................. RATCLIFFE, Marjorie. El Cid canadiense: Le Cid Maghané de Réjean Ducharme ............................................................................................. RODADO RUIZ, Ana María. La poesía moral de Diego López de Haro: el Aviso para cuerdos. ............................................................................. RODADO, Ana y Francisco CROSAS. ¿Otra edición del Cancionero de Baena? ................................................................................................. RODRÍGUEZ TEMPERLEY, María Mercedes. Del manuscrito a la imprenta: Mandeville en España .......................................................................... ROVIRA, Helena. Prolegòmens a l’edició crítica de Valeri Màxim ............

13

1463

1475 1487 1499 1515 1531 1543 1557 1563 1577 1589 1601 1619 1629

SANZ JULIÁN, María. El taller de Pablo Hurus y los primeros impresores alemanes .............................................................................................. 1641 SENTÍ I PONS, Andreu y Sergi BARCELÓ I TRIGUERS. Amadís i Oriana en la literatura catalana medieval ............................................................. 1655 SERRANO, Florence. La cuestión de la mujer y de la nobleza en la corte de Juan II de Castilla a la luz de los tratados de Juan Rodríguez del Padrón .................................................................................................. 1667 SOBRAL, Cristina. Um manuscrito português da Tradição B dos legendários ibéricos ............................................................................. 1681

14

ACTAS XIII CONGRESO DE LA AHLM

SORIANO ROBLES, Lourdes. Sobre la tipologia material de la literatura artúrica peninsular: Els textos catalans ................................................ TARRÍO, Ana María S. Notas sobre literatura perdida: Humanismo, disidencia y nobleza libertina a la luz de la Contrarreforma en Portugal ................................................................................................ TOMASSETTI, Isabella. La glosa castellana: calas en los orígenes de un género .................................................................................................. TWOMEY, Lesley Karen. Manus mee distillaverunt mirram: La esencia de la Virgen y una interpretación de la mirra en la Vita Christi de Isabel de Villena .............................................................................................

1697

1713 1729

1747

VARGAS DÍAZ-TOLEDO, Aurelio. Los libros de caballerías portugueses manuscritos .......................................................................................... 1755 VENTURA, Joaquim. Morrer e matar por amor na lírica de Don Dinis ....... VILCHES FERNÁNDEZ, Rocío. Artes dictandi y cartas de amor. Epístolas amorosas en Claridoro de España ....................................................... VIZCAÍNO, Rodrigo. La objetividad narrativa en la Embajada a Tamorlán .............................................................................................................. ZINATO, Andrea. El léxico plurilingüe del Canzoniere Marciano [VM1] .

1767 1777 1789 1803

LA GÈNESI DEL CANÇONER G D’AUSIÀS MARCH: LES MANS DELS COPISTES DE G2 I G4*

JOSEP LLUÍS MARTOS Universitat d’Alacant El títol d’aquest estudi remet, conscientment, a un anterior,1 en el qual vaig delimitar en part el complex procés de construcció del cançoner G d’Ausiàs March (Ms. 210 Biblioteca Històrica-Universitat de València) a partir de l’anàlisi de la formació física dels quaderns.2 En aquests anys, he comprovat que n’hi ha d’altres factors que, des d’una perspectiva externa, aporten noves dades per a entendre més profundament les fases del projecte que hi ha al darrere de l’elaboració d’aquest cançoner, com ara la presència de diferents mans, la repetició de poemes,3 la numeració dels folis o la taula inicial d’obres. D’una banda, les característiques paleogràfiques de cada copista emergeixen fàcilment a través de la comparació dels poemes repetits, que deixen entreveure el procés de formació de G a partir de diferents testimonis previs, copiats o incorporats directament.4 D’una altra banda, la foliació i la taula han necessitat

––––– Aquest treball s’emmarca dins el projecte Del impreso al manuscrito: hacia un canon de transmisión del cancionero medieval, finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación (FFI200804486), del qual sóc investigador principal. 1 Josep Lluís Martos, “Cuadernos y génesis del Cancionero O1 de Ausiàs March (Biblioteca Universitaria de Valencia Ms. 210)”, Cancioneros en Baena. Actas del II Congreso Internacional Cancionero de Baena, vol. 2, Jesús L. Serrano Reyes, ed., Baena, Ayuntamiento de Baena, 2003, pàgs. 129-142. 2 De fet, en aquell treball ja havia previst l’aparició d’aquesta nova investigació, així com d’altres posteriors: “Como se puede comprobar, lo que aporto en este trabajo son unos primeros datos para entender la génesis y la estructura del cancionero G, cuya complicación necesita unos estadios de investigación sucesivos”, Martos, “Cuadernos…”, art. cit., pàg. 139. 3 Josep Lluís Martos, “Els poemes duplicats del cançoner G d’Ausiàs March i el copista 2 G b”, Cancionero General, 7 (2009), 35-69. 4 “Esta técnica de copia acumulativa a partir de diferentes fuentes es el origen de G”, Ibíd; “la copia de G2 es acumulativa respecto al resto de materiales de las secciones previas G1, G3 y G4”, Josep Lluís Martos, “La restauración de las obras de Ausiàs March: los cancioneros impresos *

Actas XIII Congreso AHLM. Valladolid, 2010, págs. 1349–1359. ISBN 978-84-693-8468-8

1350

JOSEP LLUÍS MARTOS

d’un estudi creuat, que ofereix unes dades coherents amb aquelles extretes dels aspectes paleogràfics. Tot plegat, després d’explicar la gènesi de G a partir de l’anàlisi dels factors externs &en aquest treball, en el que el precedeix i en altres futurs&, podré ampliar en altres investigacions el coneixement d’aquest cançoner a partir de criteris interns, com l’anàlisi geneològica de variants, en la mesura que la poesia marquiana ens ho permeta.5 El cançoner G està format per quatre unitats codicològiques que, quasi sistemàticament, es corresponen a processos de còpia independents. Les seccions G1 i G3 són les més antigues, amb lletra gòtica quatrecentista: en el primer cas, “amb algun aspecte que recorda les humanístiques del segle XV” i, en el segon, “més evolucionada, ja força influïda per les cursives humanístiques del segle XVI”, segons les descriu Vicenç Beltran.6 L’estructura d’aquests dos subcançoners és, tanmateix, ben diferent: mentre que G3 es correspon amb un quadern de vida independent i adaptat a la còpia, que s’havia format per contenir i transmetre el poema 112 de March, G1 es compon de dues grans seccions, que vaig anomenar com a G1a, la primera, i G1b, la segona.7 Aquestes dues seccions de G1 provenen d’un cançoner miscel!lani previ, del qual han estat arrancades per formar part d’aquesta nova recopilació. Els subcançoners G2 i G4 no s’havien discriminat fins el meu treball de 2003:8 després de la transcripció en els nou primers folis del que vaig anomenar G4, es va començar a copiar els poemes que van donar lloc a G2, una secció que “funciona en el cancionero G como elemento cohesionador de tres colecciones previas: el compilador aprovecha materiales de diferente procedencia […] a los que añade, en los folios que quedan en blanco o en nuevos cuadernos, las composiciones de G2”.9 Si bé ja vaig tenir en compte la presència de diferents mans en G a l’hora d’explicar la gènesi d’aquest cançoner a través de la seua formació per

––––– del siglo XVI”, I canzonieri di Lucrezia / Los cancioneros de Lucrecia, Andrea Baldissera i Giuseppe Mazzochi, eds., Ferrara, Unipress, 2005, pàgs. 409-426, pàg. 423. 5 Josep Lluís Martos, “La transmissió del poema 87 en el cançoner G d’Ausiàs March”, Actes del XIIIè Col·loqui Internacional de la North-American Catalan Society (Philadelphia, 5-8 de maig de 2010), en premsa. 6 Vicenç Beltran, Poesia, escriptura i societat: els camins de March, Castelló-Barcelona, Fundació Germà Colón Domènech, 2006 (“Col!lecció Germà Colón d’Estudis Filològics”, 3), pàg. 162. 7 Martos, “Cuadernos…”, art. cit., pàg. 135. 8 Ibíd. 9 Martos, “La restauración…”, art. cit., pàg. 412.

2

LA GÈNESI DEL CANÇONER G D’AUSIÀS MARCH: LES MANS DELS COPISTES DE G I G

4

1351

quaderns, centrat en aquest aspecte i guiat per la inèrcia d’estudis anteriors,10 no vaig advertir11 &ni s’ha fet en treballs posteriors&12 que G2 i G4 no eren còpia d’una mateixa mà, sinó de dues, la qual cosa amplia i matisa la informació que tenim sobre les fases del projecte recopilatori de G. La còpia de G2 i la de G4 són, a grans trets, de mans diferents, fet que intentaré demostrar com a objectiu central d’aquest estudi. Si tenim en compte que entre G2 i G4 es repeteixen dos poemes &el II i el VIII&, disposem d’unes possibilitats esplèndides i poc usuals per a l’acarament paleogràfic, ja que es tracta de dos textos gairebé idèntics a través dels quals són fàcilment comparables i discriminables les característiques gràfiques de cadascun dels copistes. És per aquest interés i com a punt de referència per a aquest treball, que incloc com a apèndix la reproducció en paral!lel del text complet d’aquestes dues composicions, que tenen la mateixa distribució d’estrofes per foli en G2 i en G4.13 Es manté l’escala respectiva de les imatges i, per tant, de les lletres, amb la qual cosa es pot comprovar a simple vista les diferències en la caixa d’escriptura: G2 presenta menys espai interlineal que G4, fet que produeix una reducció vertical de la caixa, que, horitzontalment, tanmateix, té una extensió semblant, excepte quan el copista de G2 allarga les darreres grafies dels versos. Tot i tractar-se de mans diferents, l’escriptura de G2 i G4 és, en tots dos casos, “una lletra humanística cursiva del segle XVI, datable com veurem cap al segon quart”.14 Per tant, la mateixa raó que va dur Pagès a confondre els límits

––––– 10

Jaume Massó i Torrents, “Manuscrits catalans de València”, Revista de Bibliografia Catalana, 6, 1906, pàgs. 145-269 i “Bibliografia dels antichs poetes catalans”, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 5, 1913-1914, pàgs. 2-276 (no remet a Repertori de l’antiga literatura catalana: la poesia, 1, Barcelona, Editorial Alpha, 1932, perquè Massó i Torrents hi suprimeix informació de la descripció original, de 1906 i 1913-1914); Amadeu Pagès (ed.), Les obres d’Auzias March, 2 vols., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1912-1914 [reed. com a facsímil a València, Generalitat Valenciana, 1991]; Robert Archer (ed.), Ausiàs March, Obra completa. Apèndix, Barcelona, Barcanova, 1997. 11 Martos, “Cuadernos…”, art. cit., pàg. 137; Martos, “La restauración…”, art. cit., pàg. 412. 12 Beltran, Poesia…, ob. cit., pàgs. 64-70 i 161-165. 13 En acarar les dues còpies d’aquests poemes, es fa òbvia la conclusió d’aquest treball, però no oblidem que en el cançoner no estan presentades d’una manera tan voluntàriament didàctica i que, de fet, avala la dificultat de distingir ambdues mans el fet que no ho hagen apercebut abans especialistes de la qualitat de Pagès, Massó, Archer i Beltran, com he advertit en les notes anteriors. 14 Ibíd., pàg. 162. No entre ara a datar discriminadament les dues mans, encara que caldria fer-ho, ja que la descripció de Beltran es fonamenta en la hipòtesi d’un únic copista, que jo mateix havia defés.

1352

JOSEP LLUÍS MARTOS

de G3 amb G1 &la identificació de les diferents mans a partir d’un model de lletra gòtica del segle XV, que, ni tan sols, com ha demostrat Beltran era totalment identificable&,15 és l’origen de l’atribució de G2 i G4 a un mateix copista, però, en aquest cas, a partir d’una lletra del segle XVI. L’objectiu central d’aquest treball no serà, per tant, concretar cronològicament ni definir exactament el model paleogràfic d’ambdues mans més enllà de la referència general a una lletra humanística cursiva del XVI, sinó descriure els diferents hàbits gràfics que justifiquen la presència de dos copistes diferents en aquestes seccions del cançoner G i avançar algunes dades que se’n deriven per a entendre el seu procés de formació. En els dos grans tipus de lletres humanístiques, la dreta o redona i la inclinada, cursiva o itàlica, el principal element definitori és la direcció de la escriptura, la seua orientació respecte de la línia rectriu. Si bé la lletra humanística redona “se define por su grado de verticalidad en la dirección del trazado y el diseño aislado de los signos alfabéticos”,16 l’escriptura humanística cursiva presenta “una orientación oblicua respecto de la línea rectriz, manifestada a través de una inclinación hacia la derecha de los alzados y del sentido general de la secuencia gráfica”,17 que ve donada per una lletra bastant enllaçada i resolta en menor quantitat de traços independents. De fet, “l’angle d’inclinació de la lletra i la reducció del nombre de traços són característiques determinants en la cursivitat d’una grafia”18 i, en aqueix sentit, caldria determinar si les mans de G2 i G4 presenten un mateix grau de cursivitat. Aquesta és, precisament, una de les característiques que distingeix ambdós copistes, ja que la lletra de G4 té un grau d’inclinació dels astils i de l’escriptura ja a simple vista notablement superior a la de G2, que tendeix a arredonir la lletra, com ocorre amb el tipus d’escriptura bastarda. El mòdul d’escriptura és pràcticament idèntic en ambdues lletres, tant en les majúscules, com en les minúscules. Hi ha una sèrie de semblances que emparenten ambdues lletres en l’escriptura humanística cursiva, en general, com ara la presència del punt de la

––––– 15

Ibíd.; Pagès, Les obres…, ob. cit., pàg. 35. Elisa Ruiz García, “La escritura humanística y los tipos gráficos derivados”, Introducción a la Paleografía y la Diplomática General, Ángel Riesco Terrero, ed., Madrid, Editorial Síntesis, 2000, pàgs. 149-176, pàg. 152. 17 Ibíd, pàg. 156. 18 Josefina Mateu Ibars (dir.) et alii, “Estudi paleogràfic del ms. 11 de la Biblioteca de Catalunya”, El cançoner de Joan Berenguer de Masdovelles, Vicenç Beltran, ed., Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006 (“Textos i Estudis de Cultura Catalana”, 109), pàgs. 223-262, pàg. 228. 16

2

LA GÈNESI DEL CANÇONER G D’AUSIÀS MARCH: LES MANS DELS COPISTES DE G I G

4

1353

i, que arriba, des d’aquest tipus de lletra, als nostres dies, emprat, fins i tot, en la i llarga en G4 (mj, II, 29); l’ús de la a redona i tancada, en comptes de l’a uncial, que caracteritzava la lletra humanística redona; el travesser de la t que creua l’astil i no es queda sols a la dreta; l’ús de la v sols a començament de paraula i de la u en la resta de casos; la h construïda a partir d’un sol traç; el caigut de la g molt desenvolupat, que exagera la forma de signe d’interrogació invertit, resolt en un gran bucle; o, una de les característiques que considere més interessants, ja que relacionen aquestes mans amb el tipus de lletra bastarda, la més tardana de les humanístiques cursives: “los caídos de la y griega, la h y la p adoptan una solución muy peculiar, consistente en que el trazo, cuando llega al límite inferior, vuelve de forma ascendente y paralela hasta enlazar con el signo siguiente”.19 És suficient veure, per exemple, el que ocorre en la primera cobla del poema II: mentre que aquest estilema gràfic és sistemàtic en G4 &en els mots patró (II, 1),20 platja (II, 1), soptós (II, 5), temporal (II, 5), tempestat (II, 6), temps (II, 6), incomportable (II, 6) i ports (II, 8)&, en G2 alterna amb altres dues solucions. En primer lloc, malgrat que el copista de G2 fa aquest enllaç en els casos soptós (II, 5), tempestat (II, 6) i temps (II, 6), no enllaça la p amb la grafia següent en els mots patró (II, 1), platja (II, 1) i incomportable (II, 6). Això és perquè el copista de G2 fa servir en aquests casos un altre estilema gràfic que el caracteritza: el remat que tanca els caiguts individualitza la grafia amb un traç complementari, normalment perpendicular, tot i que es fa marcadament oblicu quan es construeix a partir d’un únic traç amb la lletra que el conté (pasa, VIII, 8), fins el punt que el mot temporal (II, 5) mostra un pas intermedi entre la solució de soptots (II, 5) i el remat oblicu de pasa (VIII, 8), ja que l’enllaça amb la lletra següent, sense arribar, però, al model d’unió més elaborat que hem anat explicant. En segon lloc, el sintagma los ports (II, 8) presenta un altre model de p diferent, que enllaça per dalt amb la s anterior, amb un estilema gràfic que caracteritza el copista de G2, com podem veure també, per exemple, en altres enllaços de la s: és lo (II, 9) o sens lo (II, 10). Aquest tipus de remat no sols és propi de la p, sinó que el trobem també en la s llarga &tant en la simple, com en la doble: sa (II, 2), penss·aver (II, 2)& o en la f &fermament (II, 4). El mateix ocorre amb l’enllaç de la y, que en el vers 14 del poema II, sí que pren aquesta solució en G4, mentre que en G2 es tanca amb el remat; no obstant això, en el vers 29 d’aquest mateix poema, el copista de G2 sí que presenta aquest tipus d’enllaç en d’ayçò &que G4 resol amb la variant d’açò&; totes dues mans el fan servir, per exemple, en afanyós (VIII, 9). Sorprén, tanmateix, que aquella h resolta en un únic traç de què he parlat adés

––––– 19 20

Ruiz García, “La escritura humanística…”, art. cit., pàgs. 172-173. Cite amb romans el número del poema i, a continuació, en aràbics la numeració de vers.

1354

JOSEP LLUÍS MARTOS

no empre mai aquest tipus d’enllaç en G4, a diferència de G2, que, quan uneix les lletres en un sol traç, és regular en aquest estilema gràfic, com es pot veure en les formes havent (II, 23) i creheu (II, 26). G4 fa aquesta unió de lletres a través d’un llaç, com ara en el mot grahida (II, 22). El grau d’inclinació de l’escriptura de G4 ve intensificat per les majúscules cursives que s’inicien amb traços allargats, inclinats en el sentit de l’escriptura i que tendeixen a formes rectes, mentre que en G2 s’opta per unes grafies recargolades i amb formes ondulants, com es pot comprovar amb la comparació, per exemple, de la p i de la m majúscules, que són les més freqüents i contrastants. Tant l’asta central de la p com el traç inicial de la m són allargats en oblicu a la línia rectriu en G4 i aconsegueixen la seua singularitat eixint-se de la caixa d’escriptura de manera notable, mentre que en G2 destaquen a través del recargolament de les formes arredonides i enllaçades, com el llaç sobre el qual es construeix el traç inicial de la m o l’amplària de l’ull de la p, que tendeix a no tancar-se. La j amb què s’inicia el poema VIII és un traç obert i allargat en G4, coherent amb la intensa inclinació de les s versals a través dels extensos traços complementaris superior i inferior; en G2, tanmateix, la j majúscula presenta un caigut tancat en un llaç ampli, mentre que la s, més arredonida que en G4, es conforma amb el traç complementari superior. La inclinació i el dinamisme de la lletra de G4 ve intensificat, per tant, a través de les majúscules de traços allargats i que superen els límits de la caixa, mentre que G2 opta per unes versals que incideixen en l’ondulació de l’escriptura. Aquesta tendència de G2 a formes arredonides, ondulants i recarregades, en general &que singularitzen aquest copista respecte del de G4&, és ben palesa també a través d’algunes característiques de la seua lletra minúscula, com ara l’allargament del traç final de la grafia que tanca alguns versos, o del travesser de la t (te, II, 2; tota, II, 23 i tals, II, 35) i de la f (foragitant, VIII, 2; fent-li, VIII, 28) quan inicien vers; el tancament regular sobre si mateixa de la v i, en alguns casos, l’allargament del seu traç inicial, que s’eleva artificiosament respecte de la línia d’escriptura (voler, II, 25 i VIII, 42; vna crosta, II, 41) o, fins i tot, del punt de la i, convertit en una vírgula ondulada vertical (VIII, 17). A diferència també de G4, els caiguts es recargolen en un llaç en la j (haja, II, 4; jncomportable, II, 6); s’arriben a presentar casos de d uncial (durable, II, 7), com en la lletra bastarda, tot i que fa servir el mateix model de d que G4 en la majoria dels casos; l’enllaç de ch és elaborat amb menys traç de ploma i més fos en G4 que en G2 (bosch, II, 17; ladonchs, II, 24); la x se sol construir enllaçada a partir d’un únic traç amb la grafia anterior, fet que produeix una morfologia semblant a la d’una alfa invertida, tancada per la dreta, característica aquesta que ens donarà llum en l’estudi de la foliació del cançoner; finalment, destaca

2

LA GÈNESI DEL CANÇONER G D’AUSIÀS MARCH: LES MANS DELS COPISTES DE G I G

4

1355

de G2 l’ús recorregut a l’abreviatura de ser (esser, II, 3; sercar, II, 6; serà, II, 16 i 22; servent, II, 30; sercaré, VIII, 4; ser, VIII, 21, 27 i 36; servia, VIII, 29), a diferència de G4, que presenta la total absència d’abreviatures pròpia de la lletra humanística inclinada o cursiva.21 Si bé el remat d’alguns caiguts de G2 pareix contradir la poca individualitat i l’aspecte ondulant que relaciona aquesta mà amb la lletra bastarda, la realitat és que el copista d’aquest subcançoner té una càrrega d’artificiositat major que el de G4 ja a simple vista. Això ho produeix, principalment, l’allargament de la darrera grafia de les rúbriques i d’alguns versos &característica que es va intensificant segons avança la còpia de G2&, així com el tractament curvilini dels enllaços, de l’ondulació recarregada d’algunes astes ascendents i del recargolament en bucle o en llaç de bona part de les descendents. El moviment que transmet l’escriptura de G4 deriva, en general, de la inclinació de la lletra, mentre que en G2 prové del gust per solucions artificioses i corbades, que anuncia ja algunes solucions que van triomfar en l’escriptura barroca. Queda clar, en definitiva, que el copista de G2 no va ser el responsable de la còpia de G4 i, per tant, que no hi ha una sola mà en aquestes seccions del cançoner G d’Ausiàs March. En treballs posteriors, extrauré altres conclusions sobre els processos de còpia de la poesia marquiana, derivades també d’apectes paleogràfics. Ara ha quedat demostrat un aspecte tècnic sobre el qual es fonamenta part de la meua teoria sobre la gènesi d’aquest cançoner: la presència de dos mans diferents en les seccions G2 i G4.

––––– 21

Ibíd., pàg. 170.

1356

JOSEP LLUÍS MARTOS

APÈNDIX

22

––––– 22

Agraesc a Mª Cruz Cabeza, directora de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, el permís concedit per a la reproducció d’aquestes imatges.

2

LA GÈNESI DEL CANÇONER G D’AUSIÀS MARCH: LES MANS DELS COPISTES DE G I G

4

1357

1358

JOSEP LLUÍS MARTOS

2

LA GÈNESI DEL CANÇONER G D’AUSIÀS MARCH: LES MANS DELS COPISTES DE G I G

4

1359