La Divina Pastora de Barx: una imatge a través del temps

LA DIVINA PASTORA DE BARX: UNA IMATGE A TRAVÉS DEL TEMPS Leonardo Donet Donet1

Els orígens de l’advocació Per a trobar els orígens de l’advocació de la Divina Pastora de les Ànimes, hem de remuntar-nos a la Sevilla de començaments del segle XVIII, on un frare franciscà de l’orde menor dels caputxins, anomenat fra Isidoro de Sevilla diu tenir una visió en la que se li va aparèixer la Verge vestida de pastora. Aquest suposat succés va ocórrer a l’agost de 1703, ordenant de seguida al pintor Alonso Miguel de Tovar que realitzara una pintura per a un estendard seguint les seues indicacions. El dia 15 d’agost el frare donà els seus últims suggeriments al pintor i, finalment, la imatge va ser contemplada pels sevillans el 8 de setembre del mateix any2. L’advocació va ser creada per al rés del Rosari, el qual es va posar molt de moda en la Sevilla de principis del segle XVIII. El propi Isidoro de Sevilla volia atraure un gran nombre de persones a aquestes pregàries, seguint els models d’altres companys de la ciutat de Cadis. És ací on arranca tota la feina per crear una nova imatge que commoguera tot tipus de gent, cosa que va aconseguir, ja que fou tot un èxit des del primer moment. Les seues indicacions al pintor Alonso Miguel de Tovar varen ser les següents: «En el centro y bajo la sombra de un árbol, la Virgen Santísima sedente en una peña, irradiando de su rostro divino amor y ternura. La túnica roja, pero cubierto el busto hasta las rodillas de blanco pellico, ceñido a la cintura. Un manto azul, terciado al hombro izquierdo, envolverá el contorno de su cuerpo, y hacia el derecho, en las espaldas, llevará el sombrero pastoril, y junto a la diestra aparecerá el báculo de su poderío. En la mano izquierda

36

sostendrá unas rosas y posará la mano derecha sobre un cordero que se acoge hacia su regazo. Algunas ovejas rodearán a la Virgen, formando su rebaño, y todas en sus boquitas llevarán sendas rosas, simbólicas del avemaría con que la veneran. En lontananza se verá una oveja extraviada y perseguida por el lobo –el enemigo emergente de una cueva con afán de devorarla, pero pronuncia el avemaría, expresado por un rótulo en su boca, demandando auxilio; y aparecerá el arcángel San Miguel, bajando del Cielo, con el escudo protector y la flecha, que ha de hundir en el testuz del lobo maldito»3.

Encara que aquestes paraules són posteriors a la creació de la imatge, acaben sent una bona descripció del que podem veure a l’obra de Alonso Miguel de Tovar [fig. 1] i que serviran de model, almenys per a les primeres mostres del tipus iconogràfic i les pròximes a l’entorn del frare. Sabem a través dels propis escrits de fra Isidoro que en realitat no va ser una aparició mariana com s’ha difós en nombroses ocasions, sinó una ocurrència, que pel que sembla va ser molt meditada sense deixar-ne cap detall a l’atzar4. Es pot arribar a la conclusió que el frare va tenir una sèrie d’elements presents

Fig. 1.

a l’hora de crear-la. Per un costat, tenim la influència de la pròpia figura del Bon Pastor basada en l’evangeli de Joan (Jn 10,15), el qual havia estat representat ja des dels inicis del cristianisme. Aquest model es traslladaria a la figura de la Verge, que seria interpretada com una pastora que guia i cuida els fidels, mantenint el significat de la imatge del seu fill. Per tant, l’esquema compositiu de la Pastora, clarament és una translació del tipus iconogràfic del Bon Pastor a la Verge, argument que queda reforçat si tenim presents frases com aquesta: «El mismo Señor se pinta en traje de pastor»5. Per altra banda, també trobem referències en textos que anomenen la Verge com a pastora, apareguts molt segles abans i que de segur alguns en serien coneguts pel propi Isidoro. El primer que trobem és un himne d’autoria anònima del segle VI, anomenat Akáthistos, comú per a les esglésies d’Orient i Occident. Tot aquest cant està dedicat a la Verge6. Altres textos que possiblement influenciaren a Isidoro podrien ser el de Joan el Geòmetra, monjo bizantí del segle X, o Gonzalo de Berceo (ca. 1197-1264) el qual recopilarà una sèrie de miracles de la Verge que es publicaran en un llibre sota el títol

Fig. 2.

de Milagros de Nuestra Señora. Els textos que més probablement l’influïren, per la seua cronologia, serien Mística Ciudad de Dios de María Jesús de Ágreda (1602-1665), en el que apareix anomenada la Mare de Déu com a pastora, i les vides dels sants Juan de Dios i Pedro de Alcántara, en les que es parla d’aparicions de la Mare de Déu amb vestit de pastora. Als propis escrits de fra Isidoro trobem citats alguns dels textos i personatges referenciats; per aquesta raó creiem que foren una part fonamental per a la creació de la nova advocació7. Al poc de temps de la creació de la imatge pintada, davant l’èxit que va tenir, fra Isidoro encomanà una escultura al mestre Francisco Antonio Ruiz de Gijón, escultor sevillà important del qual encara es desconeixen moltes dades de la seua vida i obra. Aquesta talla arribà el 23 d’octubre de 1705 a la parròquia de Santa Marina (Sevilla). Les seues característiques formals són idèntiques a les de la pintura de Tovar, però amb les limitacions d’elements que suposa passar el model a escultura [fig. 2]. Malgrat el seu aclaparador èxit inicial, sorgiren algunes veus crítiques en contra de la nova advocació dins del propi orde caputxí. Aquestos temien que la recent creada imatge acabara substituint a la de la Immaculada Concepció. Prompte aquestes veus foren callades i la imatge s’escampà per tota la península, inclús arribà fins a terres americanes. En aquest camí de difusió el tipus iconogràfic va sofrir una sèrie de variacions a pesar de la prohibició que va fer el propi fra Isidoro en els seus escrits, com es pot observar a El montañés capuchino y missionario andaluz de 17428. Els responsables de la difusió de l’advocació foren principalment els monjos i frares, entre els que podríem destacar la tasca d’alguns caputxins coneguts i altres anònims. Probablement d’aquesta manera arribà la imatge de la Divina Pastora a Barx, territori sota el domini del monestir de Santa Maria de la Valldigna, on existia un petit oratori que posteriorment s’amplià per conformar l’actual església, que data de finals del segle XIX.

37

La imatge de la Divina Pastora de Barx L’origen de la imatge escultòrica de la Divina Pastora de Barx és incert per la inexistència de documentació. No obstant, pensem que va ser creada entre la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX, [fig.3]. El motiu de datar-la en aquesta cronologia no és altre que la proliferació en aquesta època de la variant del tipus iconogràfic que tenim al davant. L’autoria de la imatge és també un dels interrogants encara no resolts. Andrés Lozano Alabau, en un article publicat en el llibre de Festes de Barx de 1998, atribueix la imatge al cercle proper a José Esteve Bonet (17411802).9 Aquest escultor va ser deixeble del reconegut mestre Ignasi Vergara (1715-1774), i va arribar a ostentar el màxim càrrec de l’Acadèmia de Sant Carles de València, com es pot observar en nombrosos estudis dedicats a la figura d’aquest mestre imaginer.10 Cronològicament l’autoria quadraria en la tesi que hem llançat sobre la possible datació, però ¿quin de tots els seus deixebles podria haver sigut

Fig. 3.

38

l’encarregat de realitzar aquesta obra? Probablement aquesta qüestió no serà mai contestada si no apareixen fonts com contractes o altres documents similars. No obstant això, tampoc ens hem d’obsessionar per trobar-les, ja que una obra és molt més que la seua datació i autoria. Formalment ens trobem amb una imatge d’unes dimensions més petites que les naturals d’una persona. La tècnica emprada per a la realització de l’escultura és la més habitual utilitzada en les imatges religioses del País Valencià, és a dir, una talla elaborada en fusta, amb estucat per preparar la superfície per als pigments, i per últim l’encarnadura, procés final que consisteix a donar aparença de carn mitjançant pintura on calga, com pot ser en el rostre, mans i altres parts del cos11. En la imatge veiem a la Mare de Déu asseguda en una roca com s’indica als escrits de fra Isidoro. Porta un barret al cap i va vestida amb una espècie de camisa de pell de corder, amb un cinturó daurat i un mantó blau amb les vores també en daurat. Per baix veiem com una falda de color rosa. En aquesta representació també trobem el xiquet Jesús assegut sobre la cama dreta de la Verge. També va vestit amb pell d’ovella i el barret. El nen Jesús està intentant tocar una de les ovelles. Aquesta ovella va ser desplaçada de la seua posició original durant un temps, però en la restauració que es realitzà a principis d’aquest segle es tornà a col·locar al lloc. Un dels últims atributs iconogràfics que falta anomenar és el bastó de pastor que porta la Verge, que junt al seu barret es converteix en el símbol identificador d’aquest tipus iconogràfic i que no manca en cap imatge. Encara que no és original de la talla, també trobem un arbust artificial situat a la part de darrere, que de vegades és substituït per un de natural per a la processó que se celebra durant les festes patronals. Quan és el natural es posa el que a Barx es coneix com a Arbre de la Pastora, i que en altres llocs s’anomena Cirerer de Jerusalem12. Deixant de banda les característiques formals de la imatge, les quals estan a la vista de tothom, ens devem fixar en qüestions més profundes. Com ja s’ha comentat anteriorment, la

imatge de la Divina Pastora de Barx correspon a la variant del tipus iconogràfic en el xiquet, no el tipus original que creà fra Isidoro. Podem veure als escrits del frare que estava en contra de qualsevol modificació en la iconografia, com així ho expressa en El montañés capuchino i missionario andaluz de 1742: «Si se pintàre, ò se esculpiere otra alguna Imagen, añadiendole, ò quitandole algo, que no sea, como lo que llevamos referido, no se pueda llamar Pastora, aunque mas Pastora la voceen [...]. Por tanto pido, y con todo rendimiento suplico à los Venerables Padres Misionarios, assi los que passaren à Indias, à propagar la Catholica Fè, como los que hicieren Missiones en los Catholicos Christianos Pueblos, lleven consigo esta Sacro-santa Imagen, no variandola, quitandole, ò añadiendole algo à la idèa, con que està la primitiva [...]. Suplico, y pido tambien à los Seglares, que en sus Oratorios, ò casa, quisieren tener esta Venerable Imagen, que la hagan pintar, conformandose en toso à la pintura, que dexo referida de la primitiva Imagen [...]»13

A pesar d’aquesta súplica veiem com la imatge de Barx, igual que la de molts altres llocs, introdueix el xiquet i per tant en realitza una modificació. A banda de ser un fet que anava en contra de la voluntat de fra Isidoro, també es produeix de manera inconscient una doble representació de Crist, és a dir, per una part tenim el xiquet i per altra el corder que està pujant a les faldes de la Mare de Déu. Si observem el panorama andalús, veurem com aquest model no sol seguir-se, mentre que a la resta de territoris peninsulars predomina la representació amb el xiquet. Els altres elements que trobem a la talla de Barx segueixen les característiques marcades pel frare i que es poden veure a les imatges escultòriques de les germandats que fundà aquest per l’entorn andalús. La Divina Pastora també té una relació important amb sant Miquel Arcàngel, com podem observar en el primer fragment citat de fra Isidoro (nota 3). Curiosament l’església de Barx té com a titular aquest sant. El més probable és que siga una casualitat, ja que la parròquia de la que depenia l’antic oratori de Barx després de la seua separació del mones-

tir de la Valldigna, és a dir la de Simat de la Valldigna, té el mateix titular. De totes maneres no deixa de ser curiós que dues advocacions relacionades acaben convertint-se en els patrons del poble.

La Divina Pastora a Barx, una imatge a través del temps Una imatge no és sols les seues característiques materials sinó també el que suposa per a una societat. Com afirma Rafael García Mahíques, una obra d’art és un objecte de comunicació entre els éssers humans, per tant no podem separar-la de la societat que l’envolta per poder entendre-la en tota la seua totalitat14. Gràcies a les investigacions d’Evarist Donet al seu llibre Barx. Història d’un poble (1252-1859), coneixem una part molt important de la història del citat municipi. Aquest estudi ens permet saber el que ocorregué entre 1252 i 1859, cosa que ens serveix per a veure què succeí entorn a la data que hem proposat com a creació de la imatge. El segle XIX va ser molt mogut per diverses inestabilitats polítiques, amb canvis importants en poc de temps i la Guerra del Francès. En aquest clima d’agitació, els habitants de Barx aconseguiren a poc a poc que la granja de Barx es convertira en un municipi independent. Aquest fet es donà amb el Reial Decret de 23 de juliol de 1835 i amb l’ordre de 25 d’agost de 1835 de la Junta Auxiliar Consultiva, que manava la supressió dels monestirs i convents valencians. Alliberats del monestir, els habitants de Barx formaren un equip de govern municipal15. Malgrat tota la documentació consultada per Evarist Donet, no trobem cap document d’aquesta època que faça referència directa o indirectament a la imatge de la Divina Pastora. Localitzar proves de la presència de la talla abans de 1895 és molt complicat, però a partir d’aquest any comencen a sorgir testimonis. De forma indirecta podem saber que en aquest any, segons un Inventari General amb data del dia 1 d’Octubre, la imatge comptava ja amb un altar propi. Només trobem aquesta dada útil per al nostre estudi en l’inventari,

39

però ja podem veure un interès per ella. També crida l’atenció que no era l’única imatge d’aquesta advocació que existia a l’església. A l’altar contigu al de la Divina Pastora es trobava el dedicat a sant Josep. En aquest hi havia una escultura dins d’una urna que representava la Pastora. Tan sols ens dóna una dada interessant; que aquesta era petita i deteriorada probablement per la seua antiguitat16. D’aquesta informació podem traure diverses conclusions, una que l’advocació de la Divina Pastora ja portava molt de temps instal·lada a Barx, l’altra, que la primera imatge que arribaria seria aquesta de petites dimensions. Siga com siga, és un senyal de què l’advocació ja havia arrelat al poble de Barx. Pocs anys després, el 22 d’abril de 1898 segons el Llibre de Batejos conservat a la parròquia, es va dur a terme la benedicció de les campanes que serien col·locades en l’espadanya de l’església. Aquest fet que sembla no tenir relació amb el tema, ens demostra una vegada més la importància que assolí l’advocació de la Pastora al poble. Totes les campanes reben un nom significatiu per al lloc on són instal·lades, i en el cas de Barx foren anomenades Maria Micaela la més gran, en honor al patró, i la més petita Maria Pastora, en honor a la patrona. Açò és un indicatiu de què per aquelles dates la Divina Pastora ja era oficialment la patrona; encara que no se’ns indica el perquè d’anomenar-les així en el text, no és estrany que així fóra17. Una de les notícies més interessants que tenim és la celebració que es va realitzar en acció de gràcies a la Divina Pastora el 25 de juny de 1899. Concretament estem parlant de la festa dels cubanos, en la que es va fer una important festa donant gràcies a la Mare de Déu pels barxers que havien tornat vius de les guerres colonials de Cuba i Filipines. Aquest fet és un important testimoni del gran fervor que tenien a la Pastora ja en aquells moments, i que va quedar reflectit en uns versos que afortunadament s’han conservat i que ens mostren la gran devoció per la imatge18. Josep Enric Gonga veu l’origen de l’actual ritual de processó que se celebra en festes del poble en aquest fet, és a dir, el llançament de coets d’eixida sobre les imatges en finalitzar,

40

i l’escorta que feien abans els soldats que en aquell moment estaven fent el servei militar. No és una idea descabellada, ja que així es realitzà, segons els versos, en la festa dels cubanos. Té molt de sentit que la processó quedara així per a sempre, per tornar a donar gràcies tots els anys a la Pastora d’aquest fet o altres motius que anirien sumant-se al llarg dels anys, quedant sense molta variació fins l’actualitat19. Al principi del segle XX, la imatge de la Divina Pastora ja havia calat molt endins en els barxers i barxeres. Sabem per testimonis orals, que quan esclatà la Guerra Civil espanyola, la imatge va ser amagada en la casa d’un veí del poble per tal que no sofrira cap desperfecte o la cremaren, com ocorregué amb diversos béns de l’església de Barx, entre ells l’altar de la Divina Pastora, el qual va ser destruït per complet el 12 d’agost de 1936, segons documents conservats a l’Arxiu Històric Nacional20. En finalitzar la guerra, la imatge tornà a l’església, i no va ser fins al 1950 quan es va acabar de reformar definitivament el seu altar. En aquesta dècada trobem un gran nombre de fets relacionats amb la Divina Pastora, possiblement pel fort caràcter catòlic imposat per la dictadura franquista. Així, l’any 1954 es declarà en tota l’Església any marià, per commemorar el centenari de la definició del dogma de la Immaculada Concepció pel papa Pius IX. Amb aquest pretext, a Barx també es realitzaren alguns actes en els que la Divina Pastora hi tingué especial protagonisme, com es pot observar en algunes fotografies de l’època [fig. 4]. Sembla ser que durant els mesos d’hivern d’aquest mateix any es va produir una forta nevada que posà en perill el bestiar del poble, i que per sort no produí cap incident. Aquest fet l’atribuïren a la intersecció divina de la Pastora, i per donar gràcies realitzaren una gran festa a la Verge al carrer de la Creu21. No podem dubtar que la imatge de la Divina Pastora cada vegada estava més present en la vida dels barxers, arribant inclús a saltar de l’ambient més purament religiós al laic. Un exemple és el cas del canvi de nom que va sofrir el carrer que s’anomenava de

Ramón Laporta. El 22 de maig de 1955 se substituí aquest nom pel de carrer de la Divina Pastora, quedant així fins a l’actualitat. Aquest no és l’únic exemple del salt de la imatge al context no religiós. Amb lletra de Vicente Salom Pedros, i música del mestre Miguel Villar, l’any 1957 s’estrenà l’Himne a Barx. Com no podia ser d’altra manera en aquesta època, entre les seues línies es mesclen motius patriòtics i catòlics, i també hi trobem al·lusions a la Divina Pastora: «Cuna de hombres valientes y honrados que por el agró y español laboran, atentos a su voz y al reclamo de su madre Divina Pastora»22.

Moltes dècades desprès, com veiem al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, del 25 de novembre de 1987, la imatge de la Divina Pastora passarà a formar part també de l’escut oficial del poble, amb la següent organització: «Escut mig partit i truncat. Primer d’or els quatre pals d’Aragó; segon d’argent una torFig. 4. re d’atzur, sostinguda per ones d’argent i atzur, i tercer, d’argent, sedent la imatge de la Divina Pastora voltada de la llegenda Tu honorificentia populi noste. Al timbre Corona Reial Tancada»[fig. 5]23. A l’escut de Barx, de dubtós rigor heràldic, varen incloure la Divina Pastora, però no només la imatge. Com veiem al DOGV també s’inclou una llegenda en llatí que la podem traduir per «Tu eres l’honor del nostre poble», la qual reflecteix la gran devoció que existeix entorn aquesta Verge.

Fig. 5.

41

La seua popularitat i devoció no cauran en l’oblit en cap moment i a l’any 2000 es crea la Germandat de la Divina Pastora de Barx. Aquesta es posà en contacte amb una de les germandats més importants dedicada a aquesta advocació, la de Cantillana (Sevilla). A partir d’aquest moment es realitzen una sèrie de millores en el patrimoni relacionat amb la Divina Pastora, com la restauració de l’altar i la imatge, així com l’adquisició, un any abans de constituir-se la Germandat, d’un nou tron processional.

A mode de conclusió Com s’ha observat en aquest llarg recorregut, la Divina Pastora de Barx es converteix en molt més que una simple imatge devocional. Al llarg dels segles ha anat adquirint un protagonisme molt important fins arribar a convertir-se per a molts en símbol per excel· lència del poble. La pregunta en aquest punt és obligada, ¿per què aconseguí calar tant aquesta imatge en els barxers fins a nomenar-la patrona?

Fig. 6.

42

Òbviament la resposta no és més que una interpretació basant-nos en la lectura de diversos factors de la vida quotidiana a Barx. L’agricultura i la ramaderia sempre han sigut la forma de vida dels habitants d’aquestes terres. En veure per primera vegada aquesta imatge la gent degué sentir-la com a molt propera a ells, ja que portava una vestimenta de pastora, encara que idealitzada. És una manera d’acostar la divinitat a la gent dedicada a treballs relacionats amb el camp. Un dels propòsits de fra Isidoro de Sevilla, quan inventà l’advocació es complí indubtablement a Barx, que commoguera tots els que la contemplaren ja foren creients o no24. Malgrat tot el seu valor patrimonial que hem observat al llarg de la història, la gent no es preocupa massa per la seua conservació. La processó avui en dia continua fent-se com havíem descrit anteriorment, incloent-hi el llançament de coets d’eixida al final d’aquesta, però amb un augment considerable de la pólvora. Durant els últims anys s’han adoptat algunes mesures de prevenció com les de cercar un perímetre de seguretat, però resulta insuficient. No sols es tracta de què no cai-

guen espurnes directament a la imatge, també el fum del coets pot danyar i embrutar l’escultura [fig. 6]. Hem d’aprendre a estimar el patrimoni que els nostres avantpassats intentaren conservar i així poder deixar-lo nosaltres a les futures generacions. No podem oblidar que conservar és millor que restaurar; una imatge restaurada mai serà com abans. No coneixem en molts casos els efectes que poden tindre els nous materials emprats pels restauradors. Per la importància artística i social que ostenta, i l’estima que li demostraren els nostres avantpassats devem cuidar-la, tant si som creients o no.

Notes 1 Llicenciat en Història de l’Art, Master en Història de l’Art i Cultura Visual i Doctorand en Història de l’Art. 2 ROMÁN VILLALÓN, Álvaro. La imagen de la Divina Pastora de Cantillana. Estudio iconográfico, histórico, artístico, cúltico, difusivo, teológico e iconológico. Sevilla, 2003. p. 116. 3 SEVILLA, Isidoro de. La Pastora Coronada. Sevilla, 1705 (Edició revisada de l’editorial Vitela en 2012). p. 38. 4 VALIENTE ROMERO, Antonio. “ La Pastora Coronada en su contexto histórico”. En: SEVILLA, I. de. La Pastora Coronada. Vitela, Sevilla, 2012. p.45 5 SEVILLA, Isidoro de. Op. Cit. p. 57. 6 DONET DONET, Leonardo. Origen y difusión del tipo iconográfico de la Divina Pastora (TFM). Universitat de València i Universitat Jaume I de Castelló, València, 2013. Accesible a través de l’adreça d’Internet https://www.academia.edu/4535849/Origen_y_difusion_del_tipo_iconografico_de_la_Divina_Pastora._Trabajo_final_de_master_ 7 SEVILLA, Isidoro de. Op. Cit. p. 65. 8 Per ampliar informació sobre l’aparició i difusió del tipus iconogràfic consultar DONET DONET, Leonardo. Op. Cit. 9 LOZANO ALABAU, Andrés. “La Divina Pastora de Barx”. Festes Barx 1998. Barx: Ajuntament de Barx, Departament de Cultura i Festes, 1998. p.3-4. 10 Un exemple podria ser RODRIGUEZ G. DE CEBALLOS, Alfonso. El siglo XVIII: entre la tradición y la academia. Silex Ediciones, Madrid, 1992. p. 131. 11 GAÑAN MEDINA, Constantino. Técnica y evolución de la imaginería polícroma en Sevilla. Universidad de Sevilla. Sevilla, 1999. pp. 17-26. 12 El nom científic d’aquest arbust és Solanum pseudocapsicum. 13 SEVILLA, Isidoro de. El Montañés, Capuchino y Missionero andaluz. Imprenta de los Recientes, Sevilla, 1742. p. 221-224.

GARCÍA MAHÍQUES, Rafael. Iconografía e Iconología, cuestiones de método (Vol. 2). Ediciones Encuentro. Madrid, 2009. p. 238. 15 DONET DONET, Evarist. Barx. Història d’un poble (1252-1859). Mancomunitat de La Valldigna, La Valldigna, 2002. p. 178. 16 Aquesta font va ser publicada en la programació d’actes culturals per a la celebració del 9 d’octubre de 1998, Ajuntament de Barx, pp. 14-23. 17 Arxiu Parroquial Barx. Llibre de Batejos, 18741899, Tomo 1, foli 193v. 18 GONGA, Josep Enric. Les festes de la Safor. Colomar Editors. Oliva, 1990. pp. 184-186. 19 GONGA, Josep Enric. Op. Cit. p. 185. 20 AHN. Fc- Causa General, 1370, Exp. 2. 21 GONGA, Josep Enric. Op. Cit. p. 184. 22 La versió actual està traduïda al valencià per Luis Gadea López, estrenant-se l’any 1994, canviant algunes paraules d’aquesta estrofa: Bressol d’homes valents i honrats / que el camp treballen i en bona hora / són atents a la veu i al reclam / de sa mare Divina Pastor. 23 DOGV 25-11-1987 (num. 710) pp. 5080-5081. 24 VALIENTE ROMERO, Antonio. “ La Pastora Coronada en su contexto histórico”. En: SEVILLA, I. de. La Pastora Coronada. Vitela. Sevilla, 2012. p. 42. 14

43