L ’ A G U L L A RIUDELLOTS DES DE L’ALTRA BANDA DE L’ONYAR
Editorial
Veritats incòmodes
Vestits a mida
LA CULPA ERA DEL TORREMBAULA
Prou. Desisteixo. No en sé jo de cosir. M’estic fent un vestit per mi, vull anar elegant d’una vegada. Però no paro de punxarme amb les agulles. He d’anar al sastre. On en puc trobar un? Com ho faré per no prendre el teixidor per sastre? M’entabanaran?
Confirmat. El Torrembaula és el rec que neix a can Abras, passa per can Coll i es dirigeix al poble, per darrera de can Pou i can Cristià. Me n’han parlat a aquestes cases. El rec, al principi, no és res més que un escòrrec dels camps. De la carretera de l’aeroport cap al poble, el rec es fa més profund, de més d’un metre.
Primer, ho miro des de fora. Casa amb tisores a la llinda, segur que dins hi ha un sastre. Segon, fa temps que no hi pinten. Bé. Com diu la dita, sastres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners. Tercer, mentre hi parlo només fa que maleir tisores i agulla. Aquest sí que és un sastre de veritat. Falta assegurarme’n de si és bo. La quarta prova és si pren mides a consciència. Ja se sap: sastre d’ull, sastre d’embull. Si no enceta bé la feina, o s’equivoca o ens pren el pèl.
No parlaríem del Torrembaula si no fos que, el 1315, existia un torrent Baula a Riudellots. Les notícies procedeixen d’un capbreu del rector de l’altar de Sant Domènec de la catedral de Girona. És un conjunt de declaracions en qè els pagesos de Riudellots declaren masos i terres sota el domini de l’altar.
Amb el sastre triat, ja puc anar pel meu vestit. M’acompanyen uns quants a fer-me el vestit. Consellers, regidors, ajudants. Tots hi diuen la seva. El sastre no: calla i només de reüll em mira la cara. Tot seguit, marca la roba de prova amb les agulles. El guirigall de la companyia és enorme. Cadascú s’hi entén, però és el sastre que ho ajusta. Callant i treballant sense parar. És així com sempre ho ha vist fer.
n. 4 Febrer 2015
Per exemple, Duran de Pastell, que vivia al mas Pastell, tenia un camp de terra on hi havia el seu molí, prop del molí d’en Gombau, a tocar el “torrente vocato de Baula”. També existia el mas Baula, von vivia Jaume de Baula, situat entre terres del mas Flor i de l’altar de Sant Esteve de Riudellots i un camí, a llevant, i terres del mas Guerau, Pastell i Saurina, a ponent. També Martí Torner tenia un quadre de terra que limitava, a llevant, amb un camí i, a ponent, amb el torrent Baula. Finalment, Guillem de Pont tenia una feixa petita de terra a les “Hiles de Ridevila” –les illes eren terres irrigades– que limitava amb el “campo lampadis”, o camp de la Llàntia, i terres del mas Moner a ponent. Aquestes notícies, amb el fet que el mas Flor es trobava sota el turó que hi ha entre l’escola i l’avinguda Països Catalans, ens permeten imaginar que el torrent Baula seria el que baixa de can Buixó paral·lel al camí asfaltat i que voreja per ponent la llar d’infants i l’escola. En sabem poc més: Pere Calvet i Arnau Rovirola van adquirir unes peces de terra que s’hi trobaven a prop els anys 1340, 1344 i 1345 amb el torrent Baula a
llevant. Mentrestant, encara s’esmenten el mas Baula i els seus propietaris, Pere i Narcís Baula, el 1420 i el 1475. Després en perdem la pista. Què és una “baula”, però? Diu el diccionari que és una peça llarga de ferro unida per un cap a la fulla de la porta o finestra; per l’altre cap, s’encaixa a l’altra fulla o paret. Serveix, doncs, per tancar una porta o finestra. També pot ser una anella: la que serveix per trucar a la porta o estirar un calaix o cadascuna de les anelles d’una cadena. Rere aquests múltiples significats... hi pot haver la solució a l’enigma del Torrembaula. Recapitulem: potser hi havia dos recs amb el mateix nom, el que baixa de can Buixó i el que ve de can Abras. A mesura que s’acosten al poble, els dos recs són paral·lels a dos camins que connecten amb les dues artèries prin-
L’AGULLA és una publicació periòdica i independent d’una colla d’utòpics cansats que ens ho donin tot mastegat
1
L ’ A G U L L A RIUDELLOTS DES DE L’ALTRA BANDA DE L’ONYAR
No pot ser Fi d’agost, EL CRIC arriba a les cases. Fullegem el número amb calma. És estiu. No hi ha pressa. Mirem les fotos per si hi sortim retratats. Mai se sap. Observem el balanç de la I Fira del Porc. Diu que va ser un èxit: 10.000 visitants, uns 150.000 € d’impacte econòmic, rellevància mediàtica per al poble, entusiasme dels voluntaris, il·lusió per la propera fira. Ens sobta el balanç econòmic, que no és tan detallat sembla: no sabem què són els materials i treballs “diversos”. Sobta més el resultat negatiu: -20.806,23 €. Si ho dividim pels dos mil habitants del poble, toca a uns 10 € per cap. Agafemnos-ho com una inversió: “tant de bo que cada euro invertit … suposés una repercussió tan gran com l’assolida”. Dia D, Hora H, en un lloc discret del poble. “Aigua neta?”. “Llot brut”. Perfecte. La contrasenya era bona. Uns reporters de L’Agulla ens hem infiltrat a la reunió en què s’ha de constituir una llista unitària per a les properes eleccions municipals. “No podem ser l’únic poble amb una sola candidatura!”, criden. A l’hora de la veritat, ni els grocs, ni els vermells ni els blaus de l’estel blanc volen posar-se al davant: uns per esgotament, els altres per poc temps i els últims per poca experiència. Sí que acorden una cosa. Ja saben com serà “la locomotora”. Femenina i dinàmica, això segur, i ... (Ei, “loco” en llatí vol dir una mica esbojarrada?).
2
Veritats incòmodes cipals del poble vell: el carrer Major i el carrer de la Cellera. Podria ser que, en un principi, l’aigua dels dos recs passés per allà on ara hi ha els dos carrers? Serien els dos Torrembaules els causants de les inundacions del poble? Qui hauria aixecat l’església de Riudellots just a la confluència dels dos torrents? El mas Baula tenia la tanca que en desviava l’aigua?
ELVIS MALLORQUÍ
Documents i bibliografia AHG, Notarial, Girona-4, vol. 36, f. 10r-12r (1315.06.03), f. 14r (1315.06.10) i f. 17r (1315.06.15). AMGi, fons Calderó, pergamí núm. 208 (1420.08.19) i núm. 228 (1475.09.05). ACSE, fons Rovirola, caixa 7, pergamí núm. 8 (1340...); i caixa 1, pergamins núm. 7 (1344...) i núm. 8 (1345...). ALCOVER, A.; MOLL, F. de B., Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1926-1952, vol. 8, p. 388.
Una idea per al poble
UNA PASSERA SOBRE L’ONYAR Seguim la Via Verda de Riudellots. Marge de l’Onyar, el Riudevilla, pont de la via del tren, altre cop l’Onyar, travessem la carretera de Cassà, després passem el rec del Molí i, a can Festes, retrobem l’Onyar. Fins la depuradora. Allà el camí s’acaba. O tornem per allà mateix o per la font del mas Vilà, pel mig del Polígon o per can Gener. I si... hi hagués una manera de creuar el riu? Seríem a poc més de 2,5 km del centre de Fornells i a uns 9 km del mig de Girona. Només caldria fer un passallís, com el que hi ha a prop de Fornells, sobre l’Onyar, o una passera de fusta com la que que hi ha entre el poble de Vilobí i el camp de futbol. Sí... és cert, a l’altre costat de l’Onyar hi ha un camp de pomeres i el camí ha desaparegut. Però hi era. El 1863 està perfectament dibuixat sobre el mapa: era el camí públic de Caldes a Girona. El 1956 el pas d’en Gironès encara servia. Va ser més tard, cap a l’any 1980 que es van refer els marges de l’Onyar per evitar rierades i aiguats,quan va desaparéixer el camí i el pas del riu. Però un camí públic no desapareix mai: és inalienable, imprescriptible i inembargable. Per tant, tenim el dret de circular-hi lliurement.
Passallís de l’Onyar (Fornells)
Passera de l’Onyar (Vilobí)
2. Recuperar com a camí públic el tram de 50 m ara desaparegut i els 200 m següents, que són un simple marge. 3. Promoure l’ús de la via verda i connectar Riudellots i Fornells amb una via només per a vianants i ciclistes. Bibliografia:
PROPOSTES:
CAMPILLO, X. – LÓPEZ-MONNÉ, R., El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets, Tarragona: Arola editors, 2010.
1. Demanar a les institucions competents (Ajuntament, Agència Catalana de l’Aigua) la construcció d’un passallís sobre l’Onyar a l’altura de la depuradora, on hi havia hagut el pas d’en Gironès.
MALLORQUÍ, E., “De Via Augusta a “xarrabasco”: el camí vell de Girona a Caldes de Malavella”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 25, 2013, p. 141-171.
L’AGULLA, n. 4 (febrer 2015)
L ’ A G U L L A RIUDELLOTS DES DE L’ALTRA BANDA DE L’ONYAR
Eduquem-nos -… - Ei, esteu al cas? Aquest dissabte a les 22.25 h. fan un documental al 33. “Ciutat morta”. - Jo ja l’he vist. Per Internet. Buf! De tot… Corrupció de la policia, dels polítics, dels jutges, i això aquí mateix, a Barcelona. - Doncs jo no en sabia res. Però passo el missatge a amics i a la família per Facebook. No ens el perdrem de cap manera. - Ups! M’acaben de passar per Whatsapp que n’han censurat cinc minuts. - Au va! No m’ho crec! - Sí, com ho sents. Ho llegeixo al Twitter: “Un jutjat de Barcelona ha ordenat aquesta mesura cautelar a petició d’un comandament de la policia municipal”. - Però … això farà que tothom ho miri. - Millor. Centenars de milers de persones sabran la veritat. Una noia es va acabar suïcidant després de ser tancada a la presó per ferir un policia que va quedar tetraplègic. Però ella i els altres acusats sempre han reclamat la seva innocència. - Buf! I demà més… - Què passarà demà? - Un altre documental a 30 minuts, a TV3. Sobre el projecte CASTOR. - Noooo! Si us plau! Més corrupció no!!! - Doncs, sí. Abans es deia que si no volies pols, no anessis a l’era. Ara no cal. La pols i la merda te la porten on siguis, per la tele o pel mòbil. -…
L’AGULLA, n. 4 (febrer 2015)
Relat
ANALOGIES QUOTIDIANES Una ploma estilogràfica consta de tres parts bàsiques. El cos, que transmet el moviment de la mà a la ploma. L'alimentador, que serva i entrega el líquid prenatal de les idees. I el plomí, que vessa en paper el pensament fructificat i ara immortal. Malgrat llurs diferències de disseny i construcció, totes les plomes permeten gargotejar, esbossar o compondre. A l'hora d'emprar una ploma no són les vanes i lúbriques filigranes les que permeten un traç ferm i adequat, l'excés d'adornament difumina la percepció real de l'objecte alterant la natural escriptura tot convertint-lo en un bell fòtil. No hi ha una correlació entre el preu d'una ploma i la transcendència d'allò que s'hi escriurà, nogensmenys les plomes memorades són aquelles llurs texts sobreviuen. Així, les complexes trames del detectiu de Conan Doyle contrasten amb la senzillesa de la seva Parker Duofold, de la mateixa manera que el retrat alienat de la primitiva infantesa de Twain ressalta sobre la seva eclèctica però exuberant Conklin Crescent Filler. Ni els capricis ni les modes de cada època haurien de vessar les seves rutilants mancances sobre els auris cànons de les plomes, i menys encara en el seu cal·ligràfic desenllaç. Una ploma ha de connectar una visió íntima de l'existència amb el temps
concret que li ha tocat viure, fonent-se en un relat exclusiu i inspirador. La verdadera ànima d'una ploma neix del compromís d'una mà que s'articula no només al voltant de les seves bondats i virtuts sinó també dels seus límits i màcules. Més que a la humitat o als corcs, una ploma tem l'artifici i la caducitat. Passats els anys, la sobrietat o les formes clàssiques d'una ploma ens podran avorrir, tanmateix, despendre'ns-en en cerca de contemporànies gaubances no serà sinó precipitar-se en la pròpia insídia. No obstant la ploma anhela la paraula escrita, sempre la preferirà rumiada i concreta a una verborrea vàcua i estèril. No és sinó en la lluita i la veritat que s'amaga sota la tria del mot adient allí on rau el verdader homenatge a una ploma. En la nuesa de la ploma és on figura el viarany cap a la seva pròpia essència, i aquesta, acceptada en la seva més baixa perspectiva embelleix fins el més humil destí, servint les seves impureses caràcter a l'escrit.
QUIM MASSANA I RAURICH
Anunci Un dia em vaig comprar un Tyrannosaurus rex. Li vaig posar Pogromi. En Pogromi és molt bufó tot i que perillosament afectuós. Fa poc li vaig ensenyar a donar la poteta i el vaig dur al parc perquè tothom el veiés. En arribar al parc li vaig treure la corretja per tal que corregués i s'esbravés amb els altres gossos, però tot van ser crits, corredisses i histèria. I jo estranyat els vaig dir: si no fa res.
Recordin: la nostra llibertat s'acaba on comença la dels altres. La pròpia seguretat no pot representar una amenaça pels altres. ELS GOSSOS SEMPRE LLIGATS
A
LES
ZONES
DESTINADES A TAL EFECTE.
PÚBLIQUES
NO
(QMR)
3
L ’ A G U L L A RIUDELLOTS DES DE L’ALTRA BANDA DE L’ONYAR
Una proposta CAP AL PUIGNEULÓS EN BTT Dilluns 8 de desembre. Després de més d’un mes de parlar-ne, una colla d’aficionats a la BTT –uns molt preparats, els altres una mica “pardillos”– fan el Puigneulós, el cim més alt, de 1.256 m, de l’Albera: mil metres de desnivell en 15 km de distància. L’ascens … molt dur. Unes pujades …, tela! De mica en mica es va fent. Per rematar-ho, els últims 200 m amb un vent que et tombava a terra. Al cim, temps just per agafar forces i fer la foto de record.
El trajecte de tornada sembla curt, però es fa llarg, amb desnivells i una sorpresa: les restes d’un hidroavió francès accidentat en aquells verals. Al final, la recompensa: un bon àpat i un grapat d’anècdotes. (LPR, CI)
L’AGULLA, n. 4 DL Gi 949-2014 Consell de redacció: D. Avellaneda, M. Castro, G. Esquius, R. Farrell, D. Gil, F. Guilayn, C. Ireland, J. Llinàs, E. Mallorquí, E. Martín, Q. Massana, X. Muñoz, L. Pujolar, J. Sáez, J. Valls, G. Xifra
Disseny: E. Mallorquí Blog:
utopicsdimarts.blogspot.com Contacte:
[email protected] L’AGULLA està oberta a tothom qui hi vulgui participar. El Consell de Redacció, però, no s’identifica amb l’opinió dels autors dels articles signats.
4
Una recomanació
“La doctrina del xoc” L’any 2007 va aparéixer publicat, en anglès, el llibre de la periodista canadenca Naomi Klein The Schock Doctrine. The Rise of Disaster Capitalism. L’autora sosté que, des dels anys 1970, els pensadors del neoliberalisme econòmic, inspirats en Milton Friedman i l’Escola d’Economia de Chicago, han anat imposant el “mercat lliure” a molts països aprofitant moments de desastre polític, social o ecològic. El llibre ens fa reviure els fets de la història mundial de les darreres quatre dècades, des de la dictadura militar de Pinochet a Xile l’any 1973. Però res no és el que ens havien explicat. Aquesta dictadura, i d’altres, amb l’excusa de lluitar contra els comunistes revolucionaris que havien triomfat a Cuba, van imposar violentament el poder de les multinacionals nord-americanes. Als anys 80 a Anglaterra, la Guerra de les Malvines va servir a Margaret Thatcher per camuflar la ferotge lluita que encapçalava contra els potents sindicats miners britànics. La caiguda del Mur de Berlín el 1989 i la fi de la Unió Soviètica va significar l’obertura dels
països del bloc comunista a l’economia de lliure mercat o, millor dit, la lliure penetració del mercat en zones verges fins llavors. Des de l’atac a les Torres Bessones de Nova York el 2001, el govern nord-americà envaeix la intimitat de les comunicacions entre els ciutadans d’arreu del món a través d’Internet. Desastres naturals com el tsunami de l’oceà Índic del 2004 o la crisi de l’huracà Katrina a Nova Orleans també han estat aprofitats pels grups dirigents per imposar unes reformes que, en d’altres circumstàncies, no haurien acceptat les poblacions respectives. El llibre és del 2007. No cal, però, fer un gran esforç per entendre que la crisi que vivim des del 2008 ha servit pel mateix: per fer-nos empassar unes retallades de drets, salaris i oportunitats que havíem cregut que mai podríem perdre. I ara hi ha hagut l’atemptat a París... (EMG)
Futurs jaciments arqueològics
#3. Cal Peixant A Roma existeix el Monte Testaccio. És un jaciment arqueològic singular: un turó d’uns 50 m d’altura – potser antigament era més alt– aixecat entre els segles I i III d.C. amb les restes de les àmfores que portaven l’oli de la Bètica, l’actual Andalusia. És a dir, està fet a partir de l’acumulació de materials. A Riudellots no hi ha encara cap turó similar, però... temps al temps. Cal Peixant ho pot arribar a ser. El nom de la casa ho diu tot: sembla que ve de “péixer”, un verb que significa alimentar, donar menjar.
Abans es feia servir per referir-se al bestiar quan hom els duia a pasturar. També es diu “home ben peixat” a qui s’alimenta de manera abundant. Com a arqueòlegs del futur, podem imaginar que si segueix com fins ara l’aplec de materials que hi ha al davant de la façana, la casa esdevindrà el nostre petit Testaccio. (EMG)
QUART EXEMPLAR
GRATUÏT L’AGULLA, n. 4 (febrer 2015)
