La construcció de l\'Estat liberal espanyol i el catalanisme

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme Agustí Colomines i Companys Càtedra UB Josep Termes de Lideratge, Ciutadania i Identitats

I La construcció de l’Estat liberal a Espanya és un dels problemes historiogràfics més apassionants i polèmics de la història contemporània espanyola. La literatura historiogràfica així ho ha reflectit i ha dedicat moltes i bones pàgines a analitzar l’organització de l’Estat i les seves institucions, incloent-hi la tensió entre el centre i la perifèria, els programes de les faccions polítiques en lluita i el pensament d’alguns dels seus protagonistes.1 1

NOTA: Aquest article i l’autor formen part dels projectes d’investigació del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC), 2014, SGR 293.



Només destaco uns quants llibres sobre aquesta qüestió: M. D. Gómez Molleda (1981). Los reformadores de la España contemporánea. Madrid: CSIC; J. Antón (1992). Pensamiento político en la España Contemporánea (1800-1950). Barcelona: Teide; M. Artola (1976). Partidos y programas políticos. 1808-1936. Madrid: Aguilar; J. L. Abellán (1979-1989). Historia crítica del pensamiento español. Madrid: Espasa-Calpe (5 volums); C. Carrasco Canals (1975). La burocracia en la España del siglo xix. Madrid: IEAL; J. Tusell i D. Chacón Ortiz (1983). La reforma de la administración local en España (1900-1936). Madrid: INAP; S. Martín Retortillo (1973). Descentralización administrativa y organización política, 1812-1931. Madrid: Alfaguara; F. Villacorta Baños (1989). Profesionales y burócratas. Estado y poder corporativo en la España del siglo xx, 1890-1923, Madrid: Siglo XIX; J. De Esteban y L. López Guerra (1982). El régimen constitucional español. Barcelona: Labor (2 volums); F. Tomás y Valiente (1989). Códigos y constituciones (1808-1978). Madrid: Alianza; J. Varela Suanzes-Carpegna (1983). La teoría del Estado en los orígenes del constitucionalismo español (las Cortes de Cádiz). Madrid: CEC; A. Elorza (1984). La razón y la sombra. Una lectura política de Ortega y Gasset, Barcelona: Anagrama; E. Ausejo (1993). Por la ciencia y por la patria. La institucionalización científica en España en el primer tercio del siglo XX. La Asociación Española para el progreso de las Ciencias. Madrid: Siglo XXI; E. López Campillo (1972). La «Revista de Occidente» y la formación de minorías. Madrid: Taurus; J. C. Mainer (1988). La doma de la quimera. Ensayos sobre nacionalismo y cultura en España. Barcelona: Universitat Autònoma. Vegeu, també, quant a la relació amb les perifèries les obres següents: Vicente Cacho Viu (1989). «Proyecto de España en el nacionalismo catalán». Revista de Occidente, núm. 97, Madrid, p. 5-24; Borja de Riquer. «Nacionalidades y regiones en la España contemporánea. Reflexiones, problemas y

77

Vàrem mirar ben al lluny del desert

Ha calgut que passessin els anys, però, per disposar d’una bibliografia mínimament solvent sobre l’origen, les bases i el desenvolupament del nacionalisme liberal espanyol que va acompanyar, com en altres indrets d’Europa, les polítiques de nacionalització de l’Estat modern.2 Un procés que hauria hagut de comportar la «construcció» —o la «fabricació», si es vol dir d’una altra manera— d’Espanya com una identitat «supranacional» que incorporés les identitats històriques —culturals i polítiques— de Catalunya, el País

líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistas», ponència presentada en el primer congrés de l’Asociación de Historia Contemporánea i que després va ser publicada en català amb el títol «Reflexions entorn de la dèbil nacionalització espanyola del segle XIX» (1993). L’Avenç, núm. 170, Barcelona; Jordi Llorens (1992). La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Barcelona: PAM; A. Colomines i Companys (1993). El catalanisme i l’Estat. La lluita parlamentària per l’autonomia (18981917). Barcelona: PAM; J. Casassas i E. d’Auria (coord.) (1993). El Estado moderno en Italia y España. Barcelona: Universitat de Barcelona-Consiglio Nazionale delle Richerche; AADD (1996). Le discours sur la nation en Catalogne aux xixe et xxe siècles. París: Éditions Hispaniques. 2

78

J. M. Jover Zamora (1984). «Caracteres del nacionalismo español». Zona Abierta. Madrid, núm. 31; A. de blas (1989). «Sobre el nacionalismo español». Cuadernos y Debates. Madrid: CEC, núm. 15; V. Cacho Viu (1986). «La imagen de las dos Españas». Revista de Occidente, Madrid, núm. 60, p. 49-77; F. Artal (1993). «Tenebres i poques llums. La formació del nacionalisme espanyol en el context intel·lectual i científic del segle xix». El Contemporani, Barcelona, núm. 1; G. Gortázar (ed.) (1994). Nación y Estado en la España liberal. Madrid: Editorial Noesis; AADD (1994). «Estudios sobre el nacionalismo español», monogràfic de Studia Historica-Historia Contemporánea. Salamanca: núm. 12; J. Álvarez Junco (1997). «El nacionalismo español como mito movilizador. Cuatro guerras», a R. Cruz y M. Pérez Ledesma (ed.), Cultura y movilización en la España contemporánea. Madrid: Alianza Editorial, p. 35-67; I. Fox (1997). La invención de España. Nacionalismo liberal e identidad nacional. Madrid: Cátedra; A. M. Garcia Rovira (ed.) (1999). España, ¿nación de naciones?, núm. 35. Ayer; J. Álvarez Junco (2001). Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo xix. Madrid: Taurus; J. Moreno (ed.) (2007). Construir España. Nacionalismo español y procesos de nacionalización. Madrid: Centro de Estudios Políticos Constitucionales; I Saz i F. Archilés (ed.) (2011). Estudios sobre nacionalismo y nación en la España contemporánea. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza; J. Moreno Luzón (ed.) (2011). Izquierdas y nacionalismos en la España contemporánea. Madrid: Editorial Pablo Iglesias; I. Saz i F. Archilés (ed.) (2012). La nación de los españoles. Discursos i prácticas del nacionalismo español en la época contemporánea. València: Publicacions de la Universitat de València; F. Archilés, M. García Carrión i I. Saz, (ed.) (2013). Nación y nacionalización. Una perspectiva europea comparada. València: Publicacions de la Universitat de València; A. Quiroga i F. Archilés (coord.) (2013). «La nacionalización en España». Ayer. Madrid: núm. 90, i A. Morales Moya, J.P. Fusi i A. de Blas (ed.) (2013). Historia de la nación y del nacionalismo español. Barcelona: Galaxia Gutenberg.

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

Basc i Galícia en una narrativa compartida.3 I tanmateix, resulta interessant analitzar els esforços de la historiografia vuitcentista espanyola per definir què era Espanya i la seva identitat, ja que va fonamentar la pràctica política essencialista del nacionalisme espanyol al llarg del segle xix.4 L’estudi de la formulació d’Espanya com a nació única i centralitzada ens hauria de permetre superar, d’entrada, un cert presentisme que impregna aquest tipus de debats i, també, conèixer-ne millor les seves «debilitats», les seves estratègies i els seus ideòlegs, a la vegada que d’aquesta manera podríem comprendre les diverses narratives de la nació que van aparèixer simultàniament a Madrid i a Barcelona. La nació catalana pot resultar tan o més «inventada» que l’espanyola, però no fou de cap manera el resultat d’una nacionalització espanyola feble. Vull dir que no va ser una mera reacció. L’Estat sempre va ser fort i administrativament molt burocratitzat. És per això que la tesi de la dèbil nacionalització espanyola ha estat àmpliament debatuda. Lliga, si de cas, amb el final traumàtic de l’experiència democràtica de 1868 que va empènyer destacats federals catalans, amb Valentí Almirall al capdavant, a bastir un catalanisme polític a partir de les dificultats d’integració del projecte federal català al consens d’un estat nació que ells concebien, per definició, plural. El seu federalisme diferia del de Pi i Margall, que era de base municipalista (o comunalista), precisament per la defensa que feien de la història, la cultura i el dret català, al mateix temps que compartien amb els industrials catalans el proteccionisme econòmic 3

La bibliografia sobre els nacionalismes basc, català o gallec és tan abundant i variada que només citaré alguns treballs historiogràfics que reflexionen sobre cada cas. J.G. Beramendi (1992). «La historiografía de los nacionalismos en España». Historia Contemporánea. Bilbao, núm. 7, p. 135-154; J.L. de la Granja (1991). «La historiografía reciente sobre el nacionalismo vasco». Cuadernos de Alzate. Madrid, núm. 15, p. 80-88; P. Anguera (1994). «El catalanisme en la historiografía catalana». Recerques. Barcelona, núm. 29, p. 61-83; A. Colomines i Companys (2001). «La historia del catalanismo. Un balance historiográfico». Historia contemporánea, núm. 23, p. 791-809; Ferran Archilés i Cardona (2005). «Escriure la història contemporània. Creixement, fragmentació i qüestió nacional». Afers. Fulls de recerca i pensament. Catarroja, núm. 50, p. 95-126; J. Termes (2007). Història de combat. Catarroja-Barcelona; Editorial Afers, i A. Colomines i Companys (2013). «Antoni Rovira i Virgili i el cànon sobre el catalanisme (1882-1949)», introducció a la reedició d’A. Rovira i Virgili. Resum d’història del catalanisme. Barcelona: RBA-La Magrana, p. 7-37.

4 C. Pérez Bustamante (1967). D. Modesto Lafuente y su Historia General de España.

79

Vàrem mirar ben al lluny del desert

per afavorir la industrialització del país. La història, el dret civil i la cultura pròpies, juntament amb l’industrialisme, eren centrals en el programa de la Renaixença i del primer catalanisme, independentment que les propostes d’organització política prenguessin com a model, almenys en aquell moment, referents obsolets de la Catalunya medieval.5 Ni els republicans federals catalans ni els catalanistes romàntics de primera hora no defensaven la separació de Catalunya d’Espanya, a pesar dels diversos intents de proclamació de l’Estat català. La idea era estimular la democratització dels règim polític espanyol a partir de la idealització de les institucions catalanes medievals. Però un cop superada aquesta fase, que culminà en l’elaboració de les Bases de Manresa de 1892, el catalanisme va deixar de mirar enrere per convertir-se un potent moviment regeneracionista.6 Ni tan sols va apel·lar a l’excepció que representaven les províncies exemptes de Navarra (que va conservar l’estatus de regne), Àlaba, Guipúscoa i el senyoriu de Biscaia en el context de la monarquia centralitzada. El catalanisme no va adoptar mai la «solució foral», que curiosament els bascos van defensar a partir d’arguments trets dels teòrics del pactisme i de la tradició jurídica de la corona d’Aragó. Joseba Agirreazkuanaga ha explicat fins a quin punt les diputacions basques van treure partit d’aquesta solució, reconvertida en neoforalisme a partir del 1839, per emprendre una «nacionalització foral» del país.7 A Catalunya, en canvi, el catalanisme va tractar la qüestió de la «nacionalització» plantejant-la des de la defensa de la llengua i la cultura pròpies i les «formes de vida catalana», la qual cosa incloïa el model econòmic industrialista.

5 A. Rafanell (2012). Notícies d’abans d’ahir. Barcelona: A Contravent. Vegeu, també, M. Janué (1996). «El Sexenni Revolucionari a Barcelona (1868-1873): Contradiccions internes i acaraments amb l’Estat». L’Avenç, Barcelona, núm. 203, i, sobretot, els dos llibres de Josep Pich següents: Josep Pich (2002). El Centre Català. La primera associació política catalanista (1882-1894). Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, i Josep Pich (2006). Valentí Almirall i el federalisme intransigent. Catarroja-Barcelona: Editorial Afers. 6 J. Termes i A. Colomines (1992). Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme. Barcelona: Generalitat de Catalunya. 7 J. Agirreazkuenaga, «Las oportunidades de construcción del Estado liberal español: La “España foral”», a: A. M. Garcia Rovira (ed.). España, ¿nación de naciones?, núm. 35. Ayer, p. 121-146.

80

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

A diferència del nacionalisme espanyol, el catalanisme es convertí en una potent eina de nacionalització catalana perquè Catalunya es va modernitzar al mateix ritme que altres països europeus del seu entorn, tot i no disposar d’un estat propi. Per oposició a la «dèbil nacionalització» espanyola, la «nacionalització forta» catalana va sostenir-se en l’èxit de la industrialització i la transformació urbana del país, que eren els mateixos factors que van ajudar a la nacionalització de França, posem per cas. El catalanisme era el tercer factor de modernització que Vicente Cacho Viu considerava imprescindible per a la difusió d’una cultura nacional. Cacho subratllà que el nacionalisme català no estava gens tancat en si mateix sinó que, aprenent del que passava arreu, mantenia relacions fluïdes amb el socialisme, el liberalisme i el catolicisme fins a configurar-lo com una moviment ideològicament plural. Per a Cacho, el modernisme català, que era molt més avançat que el madrileny, va ser el motor d’un nacionalisme cultural que finalment es convertí en un projecte alternatiu a l’Espanya castellanocèntrica.8 Hi ha un altre element que hem de considerar, i aquest és que fins al moment les interpretacions sobre la qüestió de la construcció de l’Estat nació i de la «nacionalitat espanyola» han estat marcades per una orientació excessivament politicista. Com ens fa veure Linda Colley, l’acumulació repetitiva de documentació política esdevé l’arbre que impedeix veure el bosc, convertint en predominant allò que, en realitat, només afecta l’elit governant.9 Però és que, a més, com assegura Eugen Weber que passava en el cas francès, al segle xix la política només tenia un petit paper en la superfície dels esdeveniments, en comparació, per exemple, amb la vida privada.10 No es tracta ni molt menys d’eliminar la interpretació política de l’anàlisi històrica ni, és clar, no pretenc dir que la política no condicionés la vida privada, però em sembla que té raó Mercedes Cabrera quan, refe8 V. Cacho Viu (1998). El nacionalismo catalán como factor de modernización. Barcelona: Quaderns Crema. 9 L. Colley (1996). Britons. Forging the Nation 1707-1837. Londres: Vintage (2a. ed.); vegeu la «introducció». 10 E. Weber (1989). Francia, fin de siglo. Madrid: Editorial Debate. Per a una explicació més detallada de la visió politicista, vegeu A. Colomines i Companys, «Nació i Estat. Problemes d’interpretació sobre la relació del catalanisme amb el nacionalisme espanyol», a AADD (1996). Le discours sur la nation, p. 259-270.

81

Vàrem mirar ben al lluny del desert

rint-se a la Restauració espanyola, afirma que l’apatia i la desmobilització política van ser precisament la base del clientelisme i el caciquisme.11 Els conflictes «nacionalistes», però també les conspiracions i agitacions socials, no hi ha dubte que van estar marcats per l’acció política —a favor o en contra— de l’Estat, com ho prova, per exemple, que a partir de 1898 el govern decretés a Catalunya la suspensió de les garanties constitucionals durant llargs períodes de temps. La repressió va ser l’efecte de les agitacions però no explica el perquè de la resistència de la gran majoria dels catalans a la nacionalització castellanitzant que l’Estat va posar en marxa mitjançant els instruments habituals: escola, funcionaris, organització administrativa i territorial, regulació del castellà com a llengua única oficial, etc. I, també, amb la invenció d’un passat, un relat mític que s’intenta socialitzar. És clar que això mateix també va donar-se en el cas català, però aleshores cal dilucidar per què el nacionalisme espanyolista no va poder eliminar el nacionalisme catalanista.12 El nacionalisme català esdevingué un més dels moviments autonomistes de les petites pàtries europees que floriren a mitjan segle xix i que, com diria Cacho Viu, aspiraven «a adecuar sus respectivos Estados —la monarquía española de la Restauración, en nuestro caso— a una realidad social desatendida: la coexistencia de distintas naciones en una estructura política común».13 És cert que la configuració de l’estat modern a Espanya va comportar una lluita política important, especialment perquè des de Catalunya es va oferir un model d’organització alternatiu a la centralització imposada per l’esperit de la constitució gaditana de 1812. En aquesta línia, les propostes 11 M. Cabrera (1984). La industria, la prensa y la política. Nicolás María de Urgoiti (18691951). Madrid: Alianza. 12 Vegeu M-A. Murado (2013). La invención del pasado. Verdad y ficción en le historia de España. Barcelona: Debate; Llorenç Prats (1988). El mite de la tradició popular: els orígens de l’interès per la cultura tradicional. Barcelona: Edicions 62; Joan-Lluís Marfany (1992). «Mitologia de la Renaixença i mitologia nacionalista». L’Avenç, núm. 164; Ferran Valls Taberner (1929), a «Els estudis històrics a la Barcelona de 1888». Revista de Catalunya. Barcelona núm. 55, p. 423-425, remarcava, per exemple, la clara voluntat nacionalitzadora dels estudis històrics, associada a una inequívoca pretensió de cientificitat, que no es barrejava amb el cercle d’influència que era l’Acadèmia de la Història de Madrid, considerada la màxima autoritat historiogràfica espanyola a final del segle xix. 13 Vegeu V. Cacho Viu (1989). «Proyecto de España en el nacionalismo catalán», p. 5.

82

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

de descentralització fetes des de Catalunya durant la Restauració representaven una alternativa global a l’statu quo espanyol d’aleshores, en tant que es van basar en argumentacions de tota mena, però especialment de tipus econòmic i polític, per tal de defensar una determinada estratègia sobre la modernització d’Espanya; de tipus ètic per criticar el clientelisme i el caciquisme; de tipus tecnicoprofessional perquè, com denunciava l’industrial Joan Illas i Vidal, l’endarreriment d’Espanya respecte a Europa era resultat de les guerres civils, els hàbits de desídia i una constitució deficitària del poder, i, també, de caràcter historicocultural per defensar la nació catalana. II En la introducció del llibre Nación y Estado en la España liberal, que aplega les conferències pronunciades el 1993 a la Fundació Ortega y Gasset per diversos professors, Guillermo de Gortázar escriu el següent: «El objetivo del ciclo de conferencias [...] era poner de relieve el fecundo y positivo proceso de construcción del Estado nacional español [...] por medio de la acción política de liberales y conservadores a través del constitucionalismo y parlamentarismo en los siglos xix y xx [...]. En una época en la que las grandes naciones europeas han iniciado un camino de defensa de sus propios intereses en el contexto de la Unión Europea, parece conveniente destacar la poderosa personalidad de la cultura y tradición histórica de la nación española. La Nación española hizo el Estado (en la época contemporánea muy claramente desde la Guerra de 1808 y las Constituciones y leyes posteriores) y no a la inversa. En otras palabras, hay Estado español porque existe una nación española y esto es algo que conviene recordar».14 El llibre, doncs, és summament interessant per copsar un tipus d’interpretació historiogràfica sobre el procés de construcció de l’Estat nacional espanyol. No queda clar que fos tan «fecundo y positivo» com diu Gortázar, per bé que això entra en el terreny de les valoracions, però és evident que va ser problemàtic.

14 Madrid: Editorial Noesis (1994). Les conferències que reprodueix són de Miguel Artola, Carlos Dardé, Juan Pablo Fusi, Thomas F. Glick, José María Jover, Antonio Morales, Charles T. Powell, Carlos Seco Serrano, Pedro Schwartz y José Varela.

83

Vàrem mirar ben al lluny del desert

El «constitucionalisme i parlamentarisme» espanyols que exalta l’autor d’aquest llibre van afeblir-se per la manca de democratització del règim polític. Una democratització que va frustrar-se a mans, primer, dels notables i, després, dels cacics per impedir el desplegament de l’alt grau d’institucionalització política i constitucional que Espanya havia assolit d’ençà del 1812. No es tracta de negar que a Espanya no hi hagués hagut constitucions des de la fallida de l’Antic Règim. N’hi va haver, i moltes, però l’existència de constitucions no sempre és garantia de l’existència d’un règim democràtic. Pel que fa al parlamentarisme, em sembla encara més arriscada la idea que a l’Espanya dels segles xix i xx aquest fos un mecanisme real de representació popular. Com han demostrat molts autors, el parlamentarisme espanyol va ser una forma de repartiment de poder entre l’elit social i fins i tot una forma de dominació.15 Segons J. F. Fuentes, «si, en algún momento de ese viaje pirandelliano, pueblo y élites llegaron a cruzarse en el camino, puede asegurarse que jamás se reconocieron».16 O sigui que la confiança en l’acció política per explicar un procés tan complex com és la construcció de l’Estat, no en un sentit burocràtic i administratiu sinó sobre el seu caràcter nacional, és excessiva si ho expliquem històricament. Gortázar té una visió historicista conservadora de la «poderosa personalidad de la cultura y tradición histórica de la nación española», que l’empeny a afirmar que la nació va fer l’Estat i no a l’inrevés, que és el que es defensa des d’una perspectiva progressista i jacobina. Pressuposar que l’Espanya del segle xix era una realitat nacional preexistent des de la unió dinàstica del regne de Castella amb la corona d’Aragó és essencialista. Aquella unió dinàstica no va acabar ni amb les institucions ni amb les lleis de cada territori, ni tampoc no va evitar les rebel·lions de caràcter anticentralista i precatalanistes.17 A més, al segle xix els element simbòlics i culturals d’identificació «nacional» dels 15 Vegeu dos llibres que tracten èpoques diferents: I. Burdiel (1987). La política de los notables. Moderados y avanzados durante el régimen del Estatuto Real (1834-1836). València: Edicions Alfons el Magnànim, i J. Varela Ortega (1977). Los amigos políticos. Partidos, elecciones y caciquismo en la Restauración (1875-1900). Madrid: Alianza. 16 J. F. Fuentes (1992). «Pueblo y élites en la España contemporánea, 1808-1939 (Reflexiones sobre un desencuentro)». Historia Contemporánea, Bilbao, núm. 8. 17 Pere Anguera (2000). Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme: 18081868. Vic: Eumo.

84

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

espanyols van penetrar molt dèbilment entre les classes populars catalanes, cosa que reflecteix la pervivència d’una cosmovisió alternativa, un món històric diferent, si es vol dir així, que es va convertir en una resistent barrera, almenys a Catalunya, contra l’imaginari col·lectiu espanyol. Fins i tot si observem aquest fenomen donant per bona la teoria del doble patriotisme exposada per Josep M. Fradera, la conclusió serà la mateixa: el procés de nacionalització català va anar arrelant al ritme que s’imposaven els patrons de la modernització.18 Tant Joan Palomas com Isabel Maria Pascual Sastre han explicat de quina manera un personatge com Víctor Balaguer, paladí d’aquest doble patriotisme a mitjan segle xix, tenia una concepció d’Espanya basada en el binomi llibertat i pàtria que s’inspirava, precisament, en les llibertats de l’antiga corona d’Aragó per fer compatible l’alternança entre el patriotisme espanyol i català segons de què s’estigués parlant: de la unitat política de l’Estat o bé de la diversitat cultural.19 En aquest sentit, Balaguer va ser un exemple, com també ho foren més o menys en la mateixa època Pi i Margall i Valentí Almirall, que el 1870 editava a Madrid el periòdic El Estado Catalán, d’un patriotisme espanyol liberal progressista que integrava la diversitat cultural peninsular. Aquesta tesi conservadora de Gortázar no és nova de cap manera. Al cap i a la fi connecta amb la interpretació que al llarg del segle xix i bona part del xx van mantenir polítics i intel·lectuals espanyols de les tendències més variades, com es pot comprovar en el menyspreu generalitzat cap al regionalisme català que reflecteixen les discussions tingudes a l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques de Madrid entre els mesos de gener i juny de 1899 i en les quals van participar el vescomte de Campo-Grande, Francisco Silvela, E. Sanz y Escartín, J. Sánchez de Toca, Gumersindo de Azcárate, el comte de Tejada de Valdosera, el duc de Mandas, Linares Rivas, Laureà Figuerola, el marquès de la Vega de Armijo, García Barzanallana, Ortí y Lara

18 J. M. Fradera (1992). Cultura nacional en una societat dividida. Patriotisme i cultura a Catalunya (1838-1868), Barcelona: Curial. 19 J. Palomas (2004). Víctor Balaguer. Renaixença, Revolució i Progrés. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; I.M. Pascual Sastre (2004). «Víctor Balaguer, un projecte alternatiu», a Montserrat Comes (ed.). Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 99-129.

85

Vàrem mirar ben al lluny del desert

i Josep Isern.20 La distància que separa una interpretació de l’altra és, però, que l’apel·lació de Gortázar a la preexistència remota de la nació espanyola sembla avui anacrònica, cosa que en el cas dels participants en el debat de final del segle xix sens dubte responia a un «ambient», a una conjuntura intel·lectual, aleshores predominant a Espanya i a molts altres llocs del món, que identificava l’Estat amb la nació. De totes maneres, la tesi de Gortázar no ajuda a explicar ni el procés de construcció de l’Estat, ni tampoc, si és que no es recorre a la teoria de la «tradició inventada», per què la innegable estructura multinacional d’Espanya ha arribat fins als nostres dies. III José Álvarez Junco ha reiterat que, en proclamar-se la II República, el discurs nacionalista estava monopolitzat per la dreta i la versió reaccionària s’havia imposat a la interpretació liberal republicana.21 Tanmateix, els republicans confiaven en el fet que la República ajudaria a la «nacionalització» d’Espanya per culminar així el recorregut iniciat pels liberals progressistes de mitjan segle xix. Manuel Azaña i altres notables republicans identificaven, amarats per una visió jacobina de l’Estat, la causa republicana amb la causa nacional, que la vivificava. Per tant, segons això el triomf de la República es convertia en l’element indispensable per a l’existència de la nació. Aquest és el fonament, encara ara, de la visió liberal i d’esquerres de l’acció política de l’Estat per ajudar a la construcció de la nació espanyola.22 Respon a la tasca que es 20 Extracto de la discusión habida en la Academia sobre el tema «Hasta qué punto es compatible en España el regionalismo con la unidad necesaria del Estado» (1899). Madrid: Imp. Asilo de huérfanos del Sagrado Corazón de Jesús. Per a una valoració més extensa d’aquest debat, vegeu Agustí Colomines i Companys (1991). «Remors i negacions. El catalanisme regeneracionista a les Corts espanyoles a les albors del segle xx», a AA DD (1991). Miscel· lània d’homenatge a Josep Benet. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 239-282. 21 J. Álvarez Junco (2011). «Republicanismo radical y españolismo», a J. Moreno Luzón (ed.). Izquierdas y nacionalismos..., p. 67-83. 22 La teoria azañista sobre que el liberalisme de veritat va néixer durant el període d’entreguerres va ser exposada pel líder republicà el 1930 a l’article «Tres generaciones del Ateneo», a M. Azaña (1982). Antología, I: Ensayos. Madrid: Alianza Editorial (edició de F. Jiménez Losantos). Un altre exemple del nacionalisme republicà es pot trobar en les obres de Marcel·lí Domingo ¿Qué es España? (1925) i ¿A dónde va España? (1930).

86

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

va marcar el liberalisme vuitcentista per assolir el que Antonio Alcalá Galiano va enunciar de manera clara a les Corts l’Estatut Reial (octubre de 1834): que «Uno de los objetivos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora».23 Però una altra vegada es donava un protagonisme absolut a la política, cosa que em sembla un inconvenient i, com ja he dit, és una forma de prendre la part pel tot i confondre l’efecte amb la causa i el contingut amb el continent. Quan Juan Pablo Fusi assenyala que l’Estat espanyol modern va ser «resultado de un largo proceso social de asimilación nacional, que terminó culminando en la formación de una nacionalidad común», només té en compte una part del que ha passat tant a Espanya com a tot arreu en aquest sentit. Aquella part que fa referència a l’«exigència» liberal de fomentar «el crecimiento y la integración de mercados, regiones y ciudades; el desarrollo de un sistema de educación unitario y común; la creación de un servicio militar nacional obligatorio y la expansión de los medios modernos de comunicación de masas (prensa, telégrafos, transportes interurbanos, ferrocarriles, etc.)».24 És real aquest plantejament? En quina mesura l’Estat espanyol va aconseguir ser eficaç al segle xix? La connexió entre aquestes dues revoltes catalanes ja va ser plantejada per Pierre Vilar fa anys: «La comunitat catalana perdia [després del 1640] una bona cinquena part de la seva població i del seu territori tradicional; l’esperança de retrobar-los animarà, en part, la segona revolta dels catalans [1714], que tindrà lloc alhora contra Madrid i contra França».25 Uns esdeveniments que lògicament són recordats i interpretats de manera molt diferent per les historiografies catalana i espanyola. Mentre que una determinada historiografia espanyola veu en aquella data (1714) el símbol de l’alliberament de Catalunya del règim institucional medieval i l’inici del creixement 23 Citat per J. M. Ainaud de Lasarte (1996). El llibre negre de Catalunya: De Felip V a «l’ABC». Barcelona: Edicions La Campana. Vegeu, també, J. Fontana (1988). La fi de l’Antic Règim i la industrialització, 1787-1868, vol V. P. Vilar (dir.). Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 453. 24 J.P. Fusi (1994). «Centralismo y localismo en la formación del Estado español», a G. Gortázar (ed.). Nación y Estado..., p. 77-90. El llibre de Gortázar conté articles que no lliguen amb la interpretació historicista que defensa ell. 25 P. Vilar (1964). Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona: Edicions 62.

87

Vàrem mirar ben al lluny del desert

econòmic català, la historiografia catalana no ho ha vist així. Superant la interpretació romàntica que atribuïa a la Guerra de Successió la causa de tots els mals, la literatura acadèmica actual ja fa temps que va posar en dubte que el nou estat borbònic fos tan modern com s’ha dit. Va plantejar Joaquim Nadal en una data tan llunyana com el 1971 que afirmava que aquella guerra comportà l’enfrontament entre les classes dominants a Castella, que prestaven suport a Felip V, i la nova burgesia catalana, que va sorgir del canvi econòmic català de les últimes dècades del sis-cents, aglutinada darrere la candidatura de Carles d’Àustria. No era un enfrontament, escrivia Nadal, entre les classes dominants a Castella i l’oligarquia catalana encasellada darrere unes institucions i uns privilegis concrets.26 Per al catalanisme, a més, aquells esdeveniments es van convertir en referents de la identitat simbòlica nacional: l’himne català, Els Segadors, és un cant que esgrimien els amotinats del segle xvii, encara que no es va convertir en cant nacional fins al 1899 amb la lletra modificada, que és la mateixa d’avui dia, per Emili Guanyavents, o bé la tria de l’11 de setembre per celebrar la festa nacional

26 J. Nadal i Farreras (1971). La introducción del Catastro en Gerona. Barcelona: Pub. de la Cátedra de Historia General de España, p. 211. Les discrepàncies sobre què va significar la implantació del cadastre són molt significatives: «Aunque formalmente resulte un impuesto moderno, en la práctica es sólo un intento de regularizar unas presiones fiscales-militares extraordinarias originadas por la guerra, y, en consecuencia, no se puede decir que sea el resultado de una política fiscal coherente. [....] el significado del catastro viene dado, pues, por el cambio político introducido por la Nueva Planta, que transmite al nuevo Estado centralista dos cuestiones fundamentales: a) la decisión de qué impuestos se debían cobrar, y b) el destinatario de estos impuestos», p. 213. La mateixa idea va ser defensada per Antoni Segura: «Es evidente que entre las finalidades del Catastro no figuraba sino marginalmente la de estimar la riqueza. Las disparidades entre los cupos inicialmente asignados y la realidad económica de Cataluña en los primeros años de su vigencia, y la escasa atención que puso posteriormente la Administración en actualizar la información catastral a medida que el crecimiento catalán se hacía patente, así lo ponen de manifiesto. El Catastro de Patiño respondía a una finalidad eminentemente fiscal y en este sentido, a pesar de los rasgos de modernidad con que a veces se le invoca, reflejaba una actitud en última instancia rentista, y en esencia feudal.». A. Segura. «El Catastro de Patiño en Cataluña». Aquest article, juntament amb un altre del mateix autor, «Felipe V y la introducción de la contribución directa en la Corona de Aragón», sobre l’equivalent valencià i la talla de Mallorca, són a AADD (1988). El Catastro en España. Madrid: Centro de Gestión Catastral y Cooperación Tributaria-Lunwerg Editores (2 volums). La cita correspon al vol. I, p. 38.

88

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

catalana.27 Quan una certa memòria envaeix l’espai públic i triomfa, la pregunta correcta que cal fer-se no és qui va propiciar la creació d’un mite sinó per què finalment ha triomfat una representació mítica del passat.28 El que importa és el canvi que va tenir lloc a Catalunya en relació amb la política espanyola, ja que des de llavors es va abandonar la resistència violenta a l’assimilació política per construir una estratègia «intervencionista» dins l’Estat. La participació catalana en la política espanyola ha estat més o menys important segons la conjuntura, però, com és obvi, no ha propiciat la renúncia a la defensa de la identitat pròpia, particularista, encara que en alguns casos, sobretot entre l’elit política i cultural, aquesta es compartís amb l’acceptació de la nova identitat espanyola i les regles del joc de l’Estat, cosa que segons sembla també el que va passar, per recórrer una altra vegada al mateix exemple, amb els Highlanders d’Escòcia de final del segle xviii.29 L’aparent contradicció que remarquen alguns historiadors entre la implantació d’un model estatal centralista i el desenvolupament d’una cons27 Sobre la revolta del 1640 continua essent imprescindible el llibre de J. Elliott (1963). The Revolt of the Catalans, a Study in the Decline of Spain (1598-1640). Cambridge: Cambridge University Press, disponible en català en la reedició, corregida i revisada, de la traducció de 1966: La revolta catalana, 1598-1640: Un estudi sobre la decadència d’Espanya (2011). València: Publicacions de la Universitat de València. Sobre la Guerra de Successió i la Nova Planta, vegeu J. Albareda (1993). Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta (1700-1705). Barcelona: Vicens Vives. Per a la història i l’himne nacional, vegeu: J. Massot, S. Pueyo i O. Martorell (1993). Els Segadors: Himne Nacional de Catalunya [s.l.]. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Generalitat de Catalunya; J.M. Espinàs (1977). El llibre de la Diada, [s.l.]. Barcelona: Galaxis; S. Albertí (1964). L’Onze de Setembre [s.l.]. Barcelona: Albertí; S. Riera et al. (1994). La commemoració de l’Onze de Setembre a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; A. Balcells (2008). Llocs de memòria dels catalans. Barcelona: Edicions 62. 28 E. Traverso (2006). Els usos del passat: Història, memòria, política. València: Publicacions de la Universitat de València. Vegeu, també, A. Colomines (2012). «No hi ha orxata sense xufles. Simbolisme i cerimonial en la creació de les identitats contemporànies» a. F. Sabaté (ed.). Identitats. Lleida: Pagès editors, p. 291-302, i A. Colomines (2012). «El relat de la història com a conficte. Representació del passat i discurs polític», a: F. Sabaté (coord.) (2012). L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat. Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, p. 301-316. 29 En el prefaci de l’obra ja citada de Linda Colley (1996), Britons. Forging the Nation 17071837, p. IX, s’hi diu: «When a Scottish Highlander referred casually in 1788 to ‘many thousand Britains, particularly Scots’, he was laying claim to a dual national identity (Britishness combined with, by no means supplanting Scottishness) which few Scots had subscribed to half a century before, and which only residually operates now in the late twentieth century».

89

Vàrem mirar ben al lluny del desert

ciència «provincial» (en el sentit regnícola), seria més fàcil de resoldre si es tingués present que abans del 1714 l’organització politicoadministrativa territorial de la península era una altra, amb fidelitats definides i tradicions diferents o, per dir-ho d’una altra manera, amb mons simbòlics diferents: festes, cants, monedes, banderes, demarcacions territorials, etc., cosa que va permetre que molts catalans mantinguessin un «imaginari patriòtic» per sobre del fet evident que des del segle xviii Catalunya va perdre els instruments de representació col·lectiva o bé que perdés la unitat territorial amb la imposició de la divisió provincial del 1833. La consciència lingüística, que les classes populars van alimentar amb la utilització del català com a idioma real per sobre del castellà oficial, i aquesta memòria històrica van ajudar a la difusió del simbolisme patriòtic català.30 Una altra cosa és la valoració que cadascú faci d’aquest fenomen. Ricardo García Cárcel o Carlos Martínez Shaw, per exemple, defensen des de fa anys que l’abolició dels furs va impulsar la modernització d’Espanya.31 Per contra, Josep Fontana ho posà en dubte: «La visió tradicional de la història catalana del segle xvii i començament del xviii estava basada en dos moments «crucials», les dues guerres, de «Separació» i de «Successió», i en un gran buit intermedi. Si això tenia la virtut d’accentuar-ne el dramatisme, i permetia als uns exaltar el patriotisme d’uns homes que no havien vacil·lat a jugar-se la vida per la llibertat dues vegades en poc més de seixanta anys, també facilitava la visió crítica dels que, des d’una òptica contraposada, no sabien veure en aquesta resistència altra cosa que l’entestament d’una societat conservadora a acceptar les propostes «modernitzadores» d’Olivares, primer, i de Felip V, més endavant». I continuava expressant que «sempre m’ha admirat la miopia que cal per 30 A. Rafanell (2000). El català modern (set estudis d’història cultural). Barcelona: Editorial Empúries. En el simposi «Espanya contra Catalunya», Rafanell hi presentà una ponència en què emfasitzava l’existència d’un record pel manteniment de la llengua. Aquella ponència és l’article «La persistència d’una memòria», que correspon a les p. ###-### del present llibre. 31 R. García Cárcel ho diu així en el pròleg de R. Fernández (1993). La España moderna. El siglo xviii. Barcelona: Crítica. Hi exposa quin concepte tenien d’Espanya els il·lustrats del Set-cents. A la ressenya que C. Martínez Shaw va publicar a El País (7/VIII/1993) fa seva la tesi de García Cárcel, per concloure: «hecho que ha atraído hacia el reformismo la animadversión de la historiografía [catalana] nacionalista, a veces de un modo marcadamente sectario».

90

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

a considerar el “programa” de l’absolutisme borbònic, comparat amb el de l’austriacisme català, com un element modernitzador. Per a sostenir tal bajanada cal ignorar l’estat de desastre en què es trobava la França de Lluís XIV en els anys finals del seu regnat. Avui sabem que els intents de crear un estat fort i centralitzat no van anar més enllà d’aconseguir treure més recursos —i això encara amb la mediació d’uns fermiers que s’enriquien a costa de la hisenda pública— d’una població cada vegada més empobrida. Un estudi recent mostra que durant la crisi de fam, misèria i mortaldat de 1693-1694 va haver-hi a França més morts que en un període comparable dels pitjors temps de la Revolució, les guerres napoleòniques o la Primera Guerra Mundial (en proporció, va haver-hi quatre vegades més morts que en la guerra del 1914 al 1918, malgrat que aquesta va ésser especialment sagnant a França). No ha d’estranyar, per consegüent, que Lluís XIV morís enmig de les malediccions dels seus súbdits i que la valoració històrica actual del seu regnat —si n’exceptuem algun adepte francès del “culte a Lluís XIV”— el faci responsable del fracàs de la monarquia francesa del segle xviii en els seus esforços per posar ordre en la societat i l’economia. Un fracàs que va conduir, com és ben sabut, a la crisi de 1789».32 L’any 1989, el politòleg Andrés de Blas va publicar un breu assaig amb el títol Sobre el nacionalismo español, que, en realitat, és un recull d’articles dispersos més que no pas un estudi de conjunt sobre la qüestió.33 Sobretot perquè, com ens adverteix el mateix autor, aquest assaig no tracta alguns aspectes que resulten imprescindibles per comprendre l’origen i consolidació d’aquest nacionalisme: no atén la denominada «literatura del desastre», oblida el diàleg i la tensió entre els diferents nacionalismes; deixa de banda el nacionalisme tradicionalista o ultraconservador (que va de Vázquez de Mella fins a Ramiro de Maeztu, Víctor Pradera o el doctor Albiñana, per desembocar en el franquisme a través d’Acción Española), com tampoc no esmenta el nacionalisme militarista o clarament feixista dels anys trenta i passa per alt noms tan destacats com Ganivet, Baroja o Machado, i fins i tot no considera la relació entre historiografia liberal i nacionalisme espa32 J. Fontana va manifestar aquest dubte al pròleg del llibre de J. Albareda (1993). Els catalans i Felip V..., p. 1. 33 A. de blas (1989). «Sobre el nacionalismo español».

91

Vàrem mirar ben al lluny del desert

nyol. Així doncs, el que analitza de Blas és la ideologia del nacionalisme espanyol, vista, però, des de l’enfocament polític, servint-se del pensament, d’altra banda importantíssim, de Joaquín Costa, Miguel de Unamuno, José Ortega i Gasset i Manuel Azaña. Les mancances d’aquesta primera aproximació s’han anat resolent amb l’aparició dels estudis col·lectius que he citat en una nota al principi d’aquest article. Centrem-nos, però, en el gruixut volum coordinat per Antonio Morales Moya, Andrés de Blas i Juan Pablo Fusi sobre la nació espanyola i el nacionalisme.34 El llibre, resultat d’un projecte subvencionat per la Fundació Ortega-Marañón, parteix del reconeixement que existeix un rebuig molt generalitzat del concepte de nació espanyola o, si més no, que històricament se’n detecta la debilitat històrica a conseqüència dels atacs dels nacionalismes perifèrics. És per això que la cinquantena de col·laboradors que han participat en aquest projecte se situen en la perspectiva interpretativa anomenada primordialista, que cerca les arrels de la nació espanyola en èpoques tan allunyades com la Reconquesta, per oposició a les tesis «modernistes», que remeten el naixement de la nació espanyola als anys de la Guerra de la Independència i de formulació del projecte liberal d’estat.35 En la crítica d’aquest llibre feta pel professor Octavio Ruiz Manjón es matisa que: «Se podría decir que el volumen que nos ocupa está decididamente al margen de los planteamientos modernistas, aunque rehúye también un perennialismo radical, que algunos tildarían de esencialismo, cuando no de puro patrioterismo trasnochado. El libro se abre con los estudios que rastrean la conciencia nacional desde supuestos orígenes mitológicos (Álvarez Junco), pasando por la idea de España en tiempos medievales o en los siglos de la Monarquía hispánica, en manos de especialistas de esos periodos».36 34 A. Morales Moya, J.P. Fusi i A. de Blas (ed.) (2013). Historia de la nación y del nacionalismo español. 35 D’una manera universal, per aprofundir en la distinció entre «primordialistes» i «modernistes», vegeu: A.D. Smith (2008). Els orígens ètnics de les nacions. Catarroja-València: Editorial Afers-PUV. La primera edició en anglès és del 1986. Entre els primordialistes espanyols més destacats sobresurt Antonio Domínguez Ortiz, que situà els orígens nacionals espanyols al voltant de 3.000 anys enrere. Vegeu España. Tres milenios de Historia (2000). Madrid: Marcial Pons. 36 O. Ruiz Manjón. «Historia de la nación y del nacionalismo español». El Cultural (21/V/2014).

92

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

La qüestió és que de Blas i Fusi, a diferència de Guillermo Gortázar, fins ara havien defensat que l’Estat va ser l’agent que va fomentar la creació de la nació espanyola. En el llibre del 1989 de Blas ja deia, però, que «la lucha contra los musulmanes mejor que la acción inexistente hasta fecha relativamente avanzada, es la responsable de un difuso pero real sentimiento nacional hispánico», reprenent la interpretació anacrònica de la Reconquesta que va inventar la historiografia romàntica i nacionalista espanyola del segle xix.37 El principal problema d’aquesta mena d’interpretacions és que dubten a l’hora de situar el naixement de l’Estat-nació i, amb ell, del nacionalisme espanyol. Va ser el 1492 amb la conquesta del regne nassarita de Granada? Va ser el 1496 amb la incorporació de les Illes Canàries? Va ser el 1475 amb la proclamació de Ferran II com a rei de Castella o el 1515 amb la incorporació de Navarra a Castella? Va ser el 1580 amb l’annexió del regne de Portugal a la corona de Castella o el 1640 amb la seva separació definitiva? Va ser el 1659 amb la pèrdua de l’actual Catalunya francesa o el 1705 amb la pèrdua del penyal de Gibraltar? Va ser el 1808 després de la guerra contra Napoleó i la promulgació de la Constitució de Cadis o el 1939 amb la victòria del bàndol «nacional» franquista? Sempre és problemàtic posar dates de naixement a fenòmens socials com aquests. Tanmateix, Josep Fontana ja va advertir-nos que per al cas espanyol el «progrés de la nació» en el segle xix no va reeixir ni en un sentit econòmic ni va afavorir la cohesió social.38 Com explicaré a continuació, l’excessiva confiança en l’eficàcia de l’acció política i administrativa de l’Estat com a factor de «modernització», i, per tant, de «nacionalització», no deixa marge per entendre que la dualitat econòmica espanyola, sumada a la pervivència d’identitats diferents, va resultar ser més forta i més eficaç que el mateix Estat. I no tan sols en el sentit d’aquell «doble patriotisme» apuntat per Fradera, que donava cobertura a l’obstinació de les elits locals per conservar els poder i el privilegis, sinó perquè els moviments de resistència «des de baix», per dir-ho a la manera d’Edward P. Thompson, van convertir-se en protagonistes d’un patriotisme 37 Són molt interessants en aquest sentit les observacions de P. Linehan (1993). History and the Historians of Medieval Spain. Oxford: Clarendon Press, especialment el capítol «Ways of Looking Back», p. 1-21. 38 J. Fontana (1988). La fi de l’Antic Règim, p. 453 i següents.

93

Vàrem mirar ben al lluny del desert

alternatiu, fins i tot després de la pèrdua de les institucions pròpies, que s’adaptà a cada conjuntura per evitar diluir-se en el nou patriotisme espanyol.39 La seva força va consistir, precisament, en aquesta adaptabilitat. A més, el patriotisme català era resistent. En descriure el patriotisme dels valencians de principi de l’edat moderna, James Casey apuntava la idea que podem traslladar al cas de la Catalunya contemporània. Deia Casey que el patriotisme dels valencians es manifestava en la confecció d’històries locals, la celebració d’actes commemoratius de la seva grandesa passada i en la defensa dels furs valencians. Si al regne de València això va ocórrer fins i tot després d’una ràpida integració de l’elit a la Cort, què hem de pensar que va passar a Catalunya, on l’elit va trigar més a integrar-se i on, a més, amb el temps va esdevenir notòriament marginal en els ambients governamentals? IV Entre el 1892 i el 1918 —això és: des de les Bases de Manresa fins al primer projecte d’Estatut d’Autonomia—, el catalanisme havia assumit que l’Estat era Espanya, i la nació, Catalunya. La fórmula per preservar la nació era l’autonomia, que alhora s’oferia com a model per a tots els pobles d’Espanya.40 En un article de Pi i Margall publicat a El Nuevo Régimen el 24 d’agost de 1901, el vell patrici del republicanisme espanyol sintetitzava l’oferta catalanista comparant-la amb la del federalisme: «Hi ha a Catalunya dos partits afins: un que s’anomena federal, un altre que s’anomena catalanista o regionalista. Tots dos persegueixen el mateix fí: l’autonomía de les regions i l’unió de les regions per un poder central. Tots dos volen destruir aqueix absurde règim centralista que, com dèiem fa poc, s’entoçudeix en dur al mateix pas pobles de distint grau de cultura, de distinta aptitut, de distintes lleis. Tots dos odíen aqueix centralisme, que no és més que un carro de desiguals rodes que camina sempre encepegant, i avui sofreix violentes batzegades i demà 39 J. Casey (1996). «El patriotisme en el País Valencià modern». Afers. Fulls de recerca i pensament. Catarroja, núm. 23-24, p. 9-30. 40 He desenvolupat aquesta qüestió en força llibres i articles, alguns ja citats anteriorment; un resum a: A. Colomines (1991). «Remors i negacions. El catalanisme regeneracionista a les Corts espanyoles a les albors del segle xx», a Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 240-282.

94

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

perillosos volcs. Tots dos defineixen d’igual mode els atributs de l’Estat i els de les regions [...] No és exacte que’ls catalanistes vulguin l’autonomía només per Catalunya; no ho és tampoc que no siguin demòcrates. En les Corts, davant de la nació, han declarat que volen autònomes totes les regions de la Península i consideren com el més preciós dels dons la llibertat en tot els ordres de la vida. Volen, igual que nosaltres, la llibertat del pensament i de la conciencia.».41 Aquesta voluntat autonomista es traduí en diverses iniciatives parlamentàries, un exemple de les quals fou l’esmena a la base 19a, relativa a les diputacions provincials, del Projecte de llei de bases per a la rorma de l’Administració local del 1903, que presentaren conjuntament els regionalistes Albert Rusiñol, Leonci Soler i March i Lluís Domènech i Montaner; el republicà Francesc Pi i Arsuaga; l’integrista Ramón Nocedal, i els liberals Eduardo Vincenti i Antonio Aura Boronat. L’esmena començava amb una evident declaració de principis sobre com entenien l’organització de l’Estat: «La organización administrativa de la Nación se hará tendiendo al régimen autonómico de sus regiones naturales é históricas, estableciéndose sobre la base de sus actuales Diputaciones provinciales, Diputaciones regionales, única para cada región...».42 Durant el torn en contra a la totalitat de les bases, Albert Rusiñol fixà clarament la posició catalanista: «Aspiramos á la reconstitución de la división territorial de España; aspiramos á que se gobiernen los pueblos según la ley de su naturaleza; aspiramos á que se respete nuestro idioma; aspiramos, en una palabra, á que se vuelva a integrar el Estado español con las que un día fueron sus antiguas nacionalidades. En este punto concreto, coincidimos en absoluto con la doctrina del que fué uno de los primeros apóstoles de esta causa, el Sr. Pi y Margall. [...] creando esa España nueva que todos deseamos, basada en la fuerza de las regiones, basada en la fuerza de nuestra historia y de nuestras tradiciones y en la ley de su naturaleza.». Per la seva banda, César Silió, en nom de la comissió, replicava: «Dice el Sr. Rusiñol: ó se tiene fe o no se tiene en la doctrina autonomista; si se tiene fe, concédase una autonomía radical, completa, 41 Vegeu F. Pi i Margall (1913). La qüestió de Catalunya (Escrits i discursos). Barcelona: Societat Catalana d’Edicions, p. 102-103. 42 DSC, núm. 151, apèndix 10, 23-3-1904.

95

Vàrem mirar ben al lluny del desert

sin límite ni restricción alguna, que libre en absoluto á los pueblos del centralismo y de la absorción. Este era el argumento del Sr. Rusiñol, según yo lo he entendido. »Pero esta es una de las cuestiones que no se pueden plantear en la forma en que la ha planteado el señor Rusiñol; las conclusiones extremas suelen llevar á errores, á equivocaciones, á riesgos y peligros que S.S. comprende perfectamente; porque la autonomía municipal no puede implicar, no implicará, ni aun para el mismo Sr. Rusiñol, que el Municipio quede completamente desligado de lo que constituye el Estado, de lo que forma la nacionalidad; no puede implicar su absoluta y total independencia, sino solamente la concesión de atribuciones y facultades propias en todo lo que es verdaderamente función municipal, conservando el Estado, sin embargo, aquellos deberes de tutela de que en manera alguna puede desprenderse, como S.S. no haga de todos los municipios que integran la personalidad de España otras tantas minúsculas nacionalidades independientes.».43 El catalanisme incorporà al seu ideari un component reformista espanyol que no s’ha entès del tot perquè, d’una banda, el liberalisme espanyol l’ha rebutjat constantment perquè l’ha considerat contrari al corrent modern i, de l’altra, perquè a la vella esquerra catalana i espanyola els ha convingut retallar de la fotografia aquesta faceta del catalanisme que no acabava de lligar amb l’esquema interpretatiu de la nació i el nacionalisme que ha dominat durant anys. No s’ha entès, doncs, per un excés d’ideologia en el moment d’examinar un fenomen polític de llarg abast.44 Durant el primer terç del segle xx es produí a Espanya el que resultà el gran debat sobre l’organització de l’Estat, sobretot, com apuntaven Javier Tusell i Diego Chacón, perquè de la mà del catalanisme la discussió de la reforma de l’administració local a Corts adquirí un sentit polític i no tan sols administratiu.45 Ho reflecteixen molts dels debats polítics que es mantin43 DSC, núm. 137, 5-3-1904. 44 Una reflexió sobre aquest regeneracionisme a: Jordi Casassas i Ymbert (1988). «Francesc Cambó: el discurs polític del regeneracionisme català», a A. Balcells (ed.). El pensament polític català: del segle xviii a mitjans segle xx. Barcelona: Edicions 62, p. 205-247. Del mateix autor (1990). «Pròleg» a Francesc Cambó, El catalanisme regeneracionista. Barcelona: La Magrana. 45 J. Tusell i D. Chacón Ortiz (1983). La reforma de la administración...

96

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

gueren aleshores dins i fora de les Corts. A les Corts, per exemple, durant el primer terç del segle xx la qüestió catalana es reprenia una vegada i una altra: en el debat de finals del 1900 per l’esmena del marquès de Camps al missatge de la corona; en la tensa discussió del juliol de 1901 provocada per la pregunta del Dr. Robert sobre l’actitud del Govern davant de les aspiracions catalanistes, que esdevingué un judici públic del contingut de les Bases de Manresa; en l’exagerada discussió provocada per la interpel·lació d’Emili Junoy sobre els fets ocorreguts a Barcelona després del Banquet de la Victòria i la posterior interpel·lació de Rahola sobre l’assalt als locals del Cu-Cut i La Veu de Catalunya; en els llargs debats sobre la reforma de l’Administració local del 1903 i el 1907; en la discussió del missatge de la corona del 1907 que passava per damunt de la tensa conjuntura; en les disputes plantejades per la Llei de mancomunitats del 1912, o bé en la controvèrsia de final del 1914 i principi del 1915 sobre la concessió de les zones franques i la prohibició de l’anomenada Assemblea de Diputacions a Valladolid.46 A partir d’aquests debats s’entén millor què hi havia rere l’actitud de liberals, conservadors, republicans i catalanistes respecte a la construcció de l’Estat centralitzador, la depuració de la corrupció administrativa i electoral i el reclam d’autonomia dels catalans. El recel que demostraren els diputats dels districtes de l’interior peninsular s’ha d’entendre, però només en part, com el resultat d’un patriotisme exaltat i passat de rosca, aleshores ben viu, però també, com diu Ignacio Oláberri —tot i que caldria entrar en detalls per arrodonir les seves observacions—, perquè la tradició unitarista i centralista dels partits liberals monàrquics de l’època isabelina fou recollida i continuada pels partits del torn que formaren la base del sistema polític de la Restauració: «Se trataba de un «centralismo caciquil» apoyado en el aparato de la administración, en una extensa red de notables en pueblos y provincias y en una casi completa desmovilización política de las masas».47 Oláberri creu, tanmateix, que els diputats de l’interior no tenien un programa «muy desarrollado de nacionalismo español virulento y agresivo». Potser no tenien aquest programa definit, tal vegada per incapacitat, però l’esperit 46 A. Colomines i Companys (1993). El catalanisme, especialment els capítols IV i V. 47 I. Oláberri Gortázar (1981). «La cuestión regional en España, 1808-1939». La España de las autonomías. Madrid, p. 153.

97

Vàrem mirar ben al lluny del desert

patriòtic espanyol aflorava d’una manera recurrent. Fixem-nos si no què deien Laureà Figuerola el 1899; Joaquín Llorens y Fernández de Córdoba el 1905; Melquíades Álvarez el 1907 i Niceto Alcalá-Zamora el 1912. No són els únics exemples possible, perquè en l’espai periodisticoliterari hi havia tota mena de manifestacions de nacionalisme espanyol ben explícit, com fou el cas del llibre La afirmación española (1917), de José María Salaverría, un regeneracionista del 98 que va anar decantant-se cap al conservadorisme espanyolista i antieuropeu.48 Durant una discussió de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques de Madrid sobre regionalisme i la unitat de l’Estat, el liberal Laureà Figuerola —que el 1854 era diputat progressista i durant el Sexenni fou Ministre de Finances i un actiu propagandista del lliurecanvisme— va exposar que del 1856 endavant la tendència a escriure en català i el manteniment de les especificitats jurídiques de Catalunya havien afeblit la unitat de Catalunya amb la resta d’Espanya. Per evitar això tancava la seva intervenció amb una màxima taxativa: «todo lo que conduce á la unidad, no debe mutilarse; todo lo que sea dar riendas al regionalismo, conduciría a la disgregación».49 L’exaltació patriòtica de Llorens es manifestà durant la discussió de la interpel·lació, de marcat caràcter espanyolista, d’Emili Junoy sobre els fets ocorreguts arran de l’anomenat Banquet de la Victòria: «El Sr. Rahola ha dicho que sí, que era español; pero ha tenido cuidado de no hablar en nombre de los regionalistas; ha tenido cuidado de no afirmar el sentimiento patrio sobre todo, y ahora me interrumpía el Sr. Girona diciendo que por estar en el Congreso ya son españoles. ¡Quiá! Voy á demostrarle á S.S. que no. (El Sr. Girona: ¿No juramos el cargo de Diputados?) ¡Ah! Es que si hubiésemos creído aquello de que se acusa (yo no tengo la seguridad de que sea cierto lo que se dice) á los electores de SS.SS., ya habríamos visto si sus actas podían pasar tan fácilmente en esta Cámara; porque si SS.SS. no son españoles, ante todo y sobre todo, aquí no hay lugar para SS.SS. 48 A. Navarra (2006). «Un programa político antieuropeísta: La afirmación española de José María Salaverría». Sancho el Sabio, núm. 24, p. 35-56. 49 AADD (1899). Extracto de la discusión habida en la Academia de Ciencias Morales y Políticas sobre el tema «Hasta qué punto es compatible en España el regionalismo con la unidad necesaria del Estado». Madrid, p. 79.

98

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

(Muy bien.) En este Congreso estamos divididos por las ideas políticas, luchamos en la forma que cada cual pueda; pero en este Congreso hay un sentimiento común que está mil codos por encima de todos los demás, y es el sentimiento de la Patria (Muy bien.) »No puedo ser á SS.SS. sospechoso; he sido toda mi vida fuerista y sigo siendo enimentemente regionalista. Su señoría, Sr. Girona, decía que deseaba oir la opinión de navarros, gallegos y valencianos. Pues bien: yo soy hijo de Navarra por aclamación de su Diputación foral, habiendo nacido en Valencia, y he de afirmar á S.S. que somos efectivamente fueristas y regionalistas; pero nosotros no admitimos, ni queremos, ni consentimos ninguna libertad por beneficiosa que sea para nuestras regiones, que roce, debilite ó afloje el lazo estrecho que une á todas las patrias chicas, á todas las provincias, para constituir una patria grande; eso lo rechazaremos siempre, en todas partes y de todas maneras.».50 Amb motiu de la discussió del missatge de la corona de 1907, el líder reformista Melquíades Álvarez advertia la minoria solidària: «Reconocido, pues, que no podéis [els catalanistes] ejercer la hegemonía, que no podéis, aunque quisiérais, ejercerla, porque representáis, ante todo, una política interesada y mezquina, permitidme también que crea, no de su SS (dirigiéndose al Sr. Salmerón), cuya historia es la patente más honrosa de su patriotismo, sino de muchos que pueden militar en la Solidaridad Catalana, que con estas ideas se puede ir al separatismo ó se va derechamente á la disolución nacional. (Gran sensación en toda la Cámara.) [...] No olvidéis, Sres. Diputados catalanistas, que la Patria no ha de ser tan suicida que entregue la dirección de su poder á quien no sabe sentirla y amarla, y á quien por no saber amarla y sentirla, puede conducirla á los horrores de la disolución ó a las negruras del envelecimiento. (Muy bien, muy bien; grandes aplausos, que se repiten en las tribunas.)».51 La facció liberal que mostrà una intransigència més clara contra l’autonomia foren els liberals demòcrates que liderava el marquès d’Alhucemas. Així, per exemple, en el torn en contra a la Llei de mancomunitats provincials del 1912, Niceto Alcalá Zamora, diputat liberaldemòcrata per Priego i Las 50 DSC, núm. 31, 22-11-1905. 51 DSC, núm. 31, 20-6-1907.

99

Vàrem mirar ben al lluny del desert

Carolinas, posà de manifest l’alt component estatista del seu pensament, tot i que, d’entrada, pugui semblar el contrari: «Pero voy a decir más. No soy ni un espíritu exaltado por la concepción jacobina del Estado, ni un espíritu seco por los menesteres del oficio burocrático. Comprendo el amor regional en cuanto tiene de santo, de noble y de intenso; comprendo ese amor regional en cuanto llena el espíritu de una especie de emoción a la vez naturalista y mística que hace comprender la maternidad de la tierra y la hermandad de las cosas, en cuanto es tan excelso que tienen los privilegios de exaltarse con la lejanía sin agotarse por la posesión. Pero precisamente por sentir este amor tan hondo, porque hay en España una región que empieza en Sierra Morena y acaba en el mar y cuyo aire me parece que lo respiro con el alma, no comprendo que se pueda traducir en delegaciones y arbitrios, en acuerdos y presupuestos, en empréstitos y servicios (Muestras de aprobación.) [...]. Estamos en España, en un país definido en su personalidad propia por los antecedentes de su historia; haced una evocación retrospectiva; la delegación del Estado sobre entidades intermedias y poderosas, evoca la locura cantonal; más atrás el surgimiento de aquellas juntas y regencias que querían la dirección del Gobierno; un poco más lejos, el espíritu estrecho de los reinos medioevales, cuyo esfuerzo de perseverancia admira, pero cuya lentitud de obra apena; más lejos todavía el esplendor efímero, y al cabo la acción disolvente de las taifas, y, en definitiva, los cimientos de la nacionalidad misma, el espíritu de independencia cabildeña que, por desgracia, se nota en los comienzos de nuestra historia y en los orígenes de nuestra raza. [...] Yo me siento sin poder, sin voluntad, sin derecho y sin fuerza para venir en una tarde de estío a decir: La historia de España está equivocada y hay que rectificar su rumbo, hay que rehacer la obra que por el amor y la previsión trazaron la más grande de las Reinas de Castilla y el más hábil de los Monarcas de Aragón. (Muy bien, muy bien. Aplausos)».52 El denominador comú és la preocupació per la denúncia del catalanisme de l’statu quo de la Restauració. Una actitud que també es va poder observar en unes paraules de José Canalejas en comentar el seu projecte de mancomunitats: «Dejemos aparte que los enemigos sistemáticos de Cata52 DSC, núm. 150, 28-6-1912.

100

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

luña consideran innecesario hacer algo cuando la opinión está en calma sin perjuicio de aconsejarnos también el statu quo tan pronto como alguna voz protesta airada contra el quietismo».53 En un article de Francisco Silvela del 1902, també es pot constatar la prevenció del polítics espanyols amb relació al catalanisme: «Mas ya dejamos apuntado que esta naturaleza especial del catalanismo, haciendo de él un sentimiento más que una idea, y una agrupación nacionalista más que un partido político, no debe inducirnos á desdeñar su tratamiento, sino antes al contrario, excitarnos á buscar con atención intensa su remedio, pues si bien por sí solo no puede llegar á constituir una fuerza que nos divida, es ya una dificultad que nos perturba, y puede llegar á ser un obstáculo que entorpezca la marcha regular de nuestro régimen parlamentario».54 Enfront de l’estratègia autonomista del catalanisme, liberals i conservadors insistiren en l’estratègia que el camí de la reforma de l’Estat passava per l’Administració local. El 1900 l’insigne conservador i ministre en diferents governs de la monarquia Joaquín Sánchez de Toca reclamava fer alguna cosa per aturar l’embranzida regionalista: «[...] por caminos diversos, y aun opuestos, al amparo del caciquismo unas veces, otras en protesta y reacción contra él, se han venido á crear situaciones de particularismo regional; y este regionalismo inorgánico, parasitario y mesnadero, por los intereses y pasiones, reivindicaciones y agravios que agita, por los egoísmos que ha despertado en contra del sentimiento nacional, si no se remedia con energía muy justiciera puede ser luego causa de desgarramientos o convulsiones para la patria, como llege á amalgamarse con el regionalismo de utopías del romanticismo político y literario, que hoy rebullece en algunas imaginaciones».55 Una visió conservadora que Antonio Maura concretà una mica més l’any 1901, durant el debat parlamentari que hem esmentat abans, en combatre els principis continguts en les Bases de Manresa. Al seu entendre, els reclams

53 J. Canalejas (1913). La política liberal en España. Madrid, CI-AP, s/a, p. 209. 54 F. Silvela (1902). «El catalanismo y sus alivios». La Lectura. Madrid, any II: 1. 55 J. Sánchez de Toca (1900). «Caciquismo y descentralización». Revista Nacional, núm. 21-22, 1/2 i 8/3.

101

Vàrem mirar ben al lluny del desert

de Catalunya podien ben bé ser el de totes les províncies espanyoles. Tesi que va rebre el suport de l’altre cap conservador, Francisco Silvela.56 Aquest posicionament conservador contra el que representava de nou el catalanisme fou encara més extrem en el cas dels liberals. Tusell i Chacón assenyalen que en el Partit Liberal hi havia un substratum antiautonomista que es fonamentava, més que no pas en la seva ideologia, en el temor als avantatges que els conservadors podien obtenir de la reforma de l’Administació local.57 El fet que José Canalejas, un dels polítics liberals que, juntament amb Segismundo Moret, Niceto Alcalá-Zamora o Montero Ríos, més destacaren en la lluita contra el catalanisme, acabés essent qui, des de la presidència del Consell de Ministres, establís les bases de la Mancomunitat catalana, no significa que els liberals no s’aferressin a un estatisme que només podia consentir la descentralització administrativa. Abans i després de l’aprovació de la Llei de mancomunitats, les manifestacions dels liberals en contra de l’autonomia política proliferaren. En pot ser un bon exemple el discurs de Niceto Alcalá-Zamora en el debat del missatge de la corona del 1916 que, de fet, contestava l’esmena presentada per Cambó al mateix missatge: «Cuando yo oigo hablar de que Cataluña es, y yo lo celebro, lo admiro y lo deseo, grande, rica, culta, fuerte, á medida que oigo eso, me convezco más de que no puede obtener la autonomía política, de que no le conviene, no por nemiedades y recelos, que la lealtad enerva y la pujanza destruye, sino por leyes que presiden la constitución de los Estados y que se toman de las leyes naturales que rigen el territorio, y de las espiritualidades que moldean la población, y es que no puede ser preponderante la fuerza centrífuga, porque entonces no habría cohesión, es que de tal modo el poder, la riqueza, la supremacía, la excelsitud significan, no sólo preeminencia, sino deberes; no sólo rango, sino asistencia, que la autonomía política la pide siempre una debilidad oprimida á una fuerza poderosa; la autonomía política se llama Irlanda, pero no Inglaterra; Posen, pero no Prusia; Trieste, pero no Austria; Croacia, pero no Hungría. (Muy bien.) Y tiene que ser así, porque el fuerte no puede ser recóndito, ni 56 Per seguir ambdues intervencions, vegeu DSC, núm. 64, 19-11-1901. 57 J. Tusell i D. Chacón Ortiz (1983). La reforma de la administración..., p. 219.

102

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

particularista, ni solitario: el fuerte tiene que ser expansivo, comunicativo y generoso y porque así tiene que ser, Dios, que en sus leyes providenciales extrae el bien del mal, ha tentado con la hegemonía á las razas, con el imperialismo á los pueblos, con la ambición á los príncipes, con la gloria a los caudillos, instrumentos pasajeros de dominación, agentes eternos de progreso, expresión de solidaridad humana tan necesaria, que fecunda como amor incluso cuando abraza como odio...».58 Niceto Alcalá-Zamora posava veu a un sentiment que estava força estès entre les forces parlamentàries liberals i conservadores. A pesar d’aquestes envestides, el catalanisme no va afluixar en la seva política regeneracionista espanyola. Entre el 1901 i el 1907 el catalanisme volia ser el motor del reformisme espanyol i el maquinista. Joan Ventosa ho va explicar bé en una intervenció parlamentària del 1915: «Nosotros si algún valor tenemos en la política española, es principalmente por dos esenciales características: la primera, el haber ejercido de una manera intensa el derecho de ciudadanía y la segunda, nuestra fe, nuestra confianza en el resurgir de las energías regionales como base del régimen autonómico que demandamos».59 S’oferia al conjunt espanyol la solució autonomista, que podia ser reclamada per a totes les regions, sense qüestionar l’Estat. Potser el problema va ser que no tothom va entendre-ho així: «Esta palabra clave, “regeneración”», va escriure González Casanova el 1984, «que algunos creen que vuelve a estar de moda, podría servir de “leit motiv” para entender lo que, a mi juicio, se hallaba en la base del consenso y del malentendido entre los gobernantes del Estado de la Restauración y los movimientos, como el catalán, que pretendían la reforma de dicho Estado para fortalecerlo y democratizarlo, ya fuese en sentido conservador o en sentido revolucionario».60

58 DSC, núm. 28, 14-6-1916. 59 DSC, núm. 120, 19-11-1915. 60 J. A. González Casanova (1984). «Los nacionalismos y el Estado de la Restauración». Estudios de historia social, núm. 28-29, p. 337-352.

103

Vàrem mirar ben al lluny del desert

V Cada facció política defensava el seu model d’organització de l’Estat a Espanya. Els liberals va ser sempre partidaris de l’estatisme jacobí. En són una prova més les opinions de José Garcia Prieto del 1905, mentre era Mnistre de la Governació, durant el debat sobre els fets ocorreguts després del Banquet de la Victòria: «El autonomismo de que S.S. habla [M. Girona] ¿es el del programa de Manresa? Debate vendrá sobre ello; y si viene, yo no tendría más que recordar palabras de elocuentes oradores de esta hermosa tribuna española, para demostrar á S.S. que esas bases de Manresa son la desintegración del suelo nacional, la ruptura de vínculos que los siglos, la sangre y la naturaleza han anudado indisolublemente, el mal más grave que se puede producir; son, como decía el Sr. Maura, el desquiciamiento de la Patria española». Una opinió que es completa amb l’afirmació del líder dels liberals, José Canalejas, en comentar la Llei de mancomunitats: «¿Se parece esa Constitución federal, ese conjunto de Estados, al projecto de Mancomunidades? ¿Qué analogía hay entre las prerrogativas políticas y constitucionales de los Estados federales y las atribuciones administrativas y delegadas de las Mancomunidades? [...] No ya hombres de esclarecido entendimiento, sinó el más torpe, que examine sus cláusulas, verá como el Gobierno y el Parlamento, las Cortes y el Rey, conservan todos los resortes necesarios, y más de los necesarios, para impedir que las Mancomunidades acometan empresas disolventes, perturben servicios administrativos, dañen el interés nacional o interés privado, o se extralimiten de sus atribuciones, invadiendo el terreno político, que en absoluto les está vedado. Los poderes públicos, á quienes todos los acuerdos se notifican, que no reconocen, sino que delegan, atribuciones á las Mancomunidades, están capacitados para la suspensión de sus acuerdos y para la suspensión y aun disolución de la Mancomunidad misma».61 Els conservadors i els republicans reformistes, en canvi, sempre van propugnar una organització de l’Estat fonamentada en el municipi. El conservadorisme municipalista estigué representat, encara que no només, per les propostes descentralitzadores d’Antonio Maura del 1907. Maura, el de 61 DSC, núm. 31, 22-11-1905, i J. Canalejas (1913). La política liberal en España, p. 206-207.

104

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

la «revolución desde arriba», defensà la restitució de la vida local per atacar el caciquisme: «Por eso hay que variar el sistema: ir á la raíz del mal y reintegrar la vida local en su independencia, dentro de los límites naturales; y hay que decidirse á ello, ó renunciar á toda esperanza. Hay que decidirse á la inhibición del poder central, conociendo que la inhibición del Gobierno en todo aquello que genuinamente pertenece á la vida local, no es una resta, ni una depresión de fuerzas; no es más que renunciar á las maldiciones populares y al desprestigio de la soberanía. Lo más conservador es poner término á la ususrpación de esas funciones, devolver á los naturales amos lo que es suyo, restaurar el régimen local, y para ello rehabilitar sus organismos; porque claro es que se espantan con razón quienes piensan en los resultados de entregar más facultades á los actuales Ayuntamientos, con desenbarazos autonòmicos, con emancipaciones para la orgía. ¡Dios nos libre! Hay que hacer ambas cosas simultáneamente». Quant als republicans de Melquíades Álvarez, la discussió del missatge de la corona de 1907 demostra com oposava la descentralització municipal a l’autonomia regional: «¿Os concedería la autonomía regional? Me va á dispensar mi ilustre correligionario y maestro señor Salmerón, que le diga que para mí la región no debe merecer de pronto, en este momento, por una especie de ley ó de decreto del Poder central, la autonomía que reclama. Y no debe merecerla ni puede otorgársela, porque yo no creo en la existencia de las regiones con ese carácter de nacionalidades incipientes de que hablaba la otra tarde, con elocuentísima frase, mi querido amigo particular el señor Vázquez de Mella; ni siquiera como personalidades jurídicas de carácter político y económico que, por necesidades de la vida social, viene á ejercer un verdadero Poder soberano, entre el Municipio y el Estado».62 La gran dificultat amb què topà la proposta autonomista del catalanisme fou, per una banda, l’acusació permanent d’egoisme i mesquinesa que requeia sobre les aspiracions catalanes i, de l’altra, les grans diferències estructurals i de desenvolupament polític que existien entre les diverses zones espanyoles. Aquest diferent compàs entre uns i altres, que, com hem

62 A. Maura (1902). «La reforma de la Administración local». La Lectura. Madrid, any II: 1, i DSC, núm. 31, 20-6-1907.

105

Vàrem mirar ben al lluny del desert

vist, ja apuntava Pi i Margall el 1901 i que després desenvoluparen Ferrater Mora a Les formes de vida catalana (Barcelona 1944) i Jaume Vicens Vives a Industrials i polítics (Barcelona 1958), acabà essent el llaç que va estrangular aquella proposta de bastir una Espanya multinacional sota un estat compartit pel centre i les perifèries. La monarquia compartida no va arribar a ser mai una proposta real que sortís de les files del liberalisme espanyol. Els camins nacionals de Catalunya i Espanya van anar-se distanciant per la intransigència castellanitzadora dels uns i per la voluntat «nacionalitzadora» catalanesca dels altres. La proposició autonomista del catalanisme no fou, ben a l’inrevés de com ho interpretaren alguns diputats dels districtes espanyols de l’interior, una coartada per cobrir altres aspiracions més agosarades. El separatisme, emprant la terminologia de l’època, no figurava ni remotament en l’horitzó a assolir. La insistència a inserir el plet català en un context general espanyol en fou la tònica. En l’anomenat Programa del Tívoli, del 14 d’abril de 1907, redactat per Enric Prat de la Riba, es deia que «la transsubstanciació de la solidaritat catalana en fecunda, en redemptora solidaritat espanyola» havia de ser el full de ruta, com es diu ara, per assolir la total renovació política d’Espanya.63 L’elit política liberal espanyola, tant si era moderada com si era revolucionària, va construir un poder oligàrquic i burocràtic, profundament militaritzat, que apuntava al mateix objectius que s’havien proposat els estats del seu entorn: la nacionalització espanyolitzant d’aquells territoris que encara eren tan sols agregats. És per això que la reivindicació de la descentralització, sobretot des de Catalunya, fou sinònim d’alternativa global a l’organització de l’Estat espanyol. Però, ben al contrari del que s’acostuma a dir, no fou l’expressió d’un rebuig al liberalisme, ni tampoc la dèria de quatre reaccionaris, sinó que fou una manera diferent d’entendre l’organització política i territorial del poder. A banda que, també, la reivindicació descentralitzadora a poc a poc esdevingué una alternativa regeneradora, en un sentit moral i tot. Des de posicions catalanistes o bé federals, la resistència al canvi pro-

63 Vegeu J. A. González Casanova (1974). Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938). Barcelona: Curial, p. 545-548.

106

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

vocà decepció i insatisfacció, especialment arran de la frustrada revolució democràtica de 1868 i, sobretot, de l’efímera experiència republicana de 1873, que no va resistir la prova del federalisme. Amb dos exemples en tindrem prou per donar fe d’aquest estat d’ànim de la política catalana respecte a l’obra de la revolució. El primer és un article del federal Narcís Roca i Farreras: «La descentralisació administrativa no afavoreix, garantiza ni dóna protecció á las diferencias naturals que hi ha al carácter, á la llegislació civil, á las institucions particulars més bonas, ni á l’art, á la literatura, al llenguatge de les regions diferents. No fa callar ni aboleix l’afany continu que caraterisa al centre politich unitari, de dominar, d’intervenir en tot ab qualsevol motiu i d’exigir crescuts i nous drets i contribucions. No deslliura de l’absolutisme del poder central, monarca o Congrés [...] Deixa sempre obert als agents del poder un camí tan ample que, segons les institucions del dit poder, els sia facil anular, cambiar ó entorpir les resolucions de las municipalitats i de las provincias [...] La descentralisació administrativa es insuficient pera Catalunya, li ve estreta, sobretot estant partida en quatre provincias artificials separadas. Pera la vida purament material, per la vida de remat, de moltó sens nom particular [...]. La descentralisació administrativa pot ser prou. Mes pera la vida moral, pera la vida i el progrés com a poble, no». El segon exemple és la reflexió del Club dels Federalistes barcelonins en assenyalar que era impensable una descentralització administrativa sense una descentralització política: «Estando tan íntimamente enlazadas la administración i la política, no se concibe, es absurda, la idea de descentralización administrativa mientras existe centralizado el poder político. Con la descentralización política no sólo conseguirán las provincias la autonomía administrativa, sino que podrán tenerla también las entidades inferiores, es decir, las comarcas i los municipios».64 La societat catalana tenia una forta vertebració i un sentiment de pertinença al propi país molt profund i dinàmic. A Catalunya no calia que la societat fos dinamitzada des dels poders públics, justament perquè, fins i tot sense un poder polític autòcton, la societat civil, a recer del creixement 64 L’article de Roca i Farreras fou publicat inicialment a El Federalista, 21-I-1869, després va ser reproduït per La Renaixensa, any III, núm. 15, 20/VI/1873. L’opinió del Club dels Federalistes a: El Estado Catalán, 15/II/1870.

107

Vàrem mirar ben al lluny del desert

econòmic, anava dotant-se de formes sociopolítiques autònomes cada vegada més enfortides. Aquesta modernització de la societat catalana fou, precisament, el que va permetre la «nacionalització» de Catalunya —primer cultural i lingüística i després política— i fou, també, la base de la resistència catalana a l’espanyolització, tant per la via de les idees com mitjançant la resistència política. És veritat que Catalunya havia perdut les seves institucions de govern després de la Guerra de Successió, però continuava essent un nom històric que perdurava en l’imaginari col·lectiu dels catalans. I si bé el 1833 Espanya era dividida en províncies i, per tant, des del punt de vista institucional, no hi quedava cap rastre de la realitat catalana, just en aquell moment es produí l’efecte contrari del que perseguien en bastir la «nació espanyola» allí on no n’hi havia. La incapacitat de l’Estat per dissoldre Catalunya en una Espanya unitària i castellanitzada pot explicar la seva debilitat o bé el dinamisme diferenciat de Catalunya respecte al conjunt espanyol. Sense aquest substrat, sense aquesta base social, el catalanisme no hauria pogut consolidar-se mai com a moviment de reivindicació de la personalitat pròpia de Catalunya en un context d’ascens dels estats nació i del liberalisme.65 En l’època que començaren a publicar-se les primeres històries nacionals fundacionals, a final del segle xix i a principi del segle xx, l’antiga corona d’Aragó era un fantasma que es passejava només pels llibres d’alguns romàntics catalans. Ho constata de manera excel·lent Norman Davies en el seu llibre sobre els regnes desapareguts a Europa.66 És ell qui assenyala que la corona d’Aragó no ha tingut un bon viatge a través del record perquè va perdre en la competició que va mantenir amb Castella. Tendeix a ser presentada, diu, com una «regió històrica d’España» i no pas com el que fou, un estat sobirà com Portugal. El que va representar la corona d’Aragó no 65 Per aprofundir més en aquest aspecte, vegeu J. Termes (1999). «Les arrels populars del catalanisme», conferència reproduïda al volum Les arrels populars del catalanisme. Barcelona: Editorial Empúries, i una altra conferència de J. Termes, «El Catalanisme, motor de transformació a la Catalunya contemporània», inclosa a: AADD (1993). Les Bases de Manresa, 1892-1992: Cent anys de Catalanisme. Cicle de conferències en commemoració del centenari de les Bases de Manresa. Barcelona: Generalitat de Catalunya. 66 N. Davis (2014). Reinos desaparecidos. La historia olvidada de Europa, Barcelona: Galaxia Gutenberg, p. 183-267.

108

La construcció de l’Estat liberal espanyol i el catalanisme

encaixa en el relat històric del liberalisme espanyol sobre el que era Espanya i per això va tractar l’antic regne d’aragonesos i catalans amb hostilitat, de la mateixa manera que el catalanisme va maldar per recuperar-lo adaptant-lo al relat de la nova Catalunya que defensava. Els aragonesos sobraven. El pas del temps ha fet, a més, que allò que abans els unia, fins i tot en l’aspecte simbòlic, ara els separi. L’antic Estat plurinacional aragonès, que per això era el dels catalans, no ha encaixat bé en la narrativa nacionalista contemporània. El regne-comtat dual, del qual depengueren un munt de territoris arreu de la Mediterrània, va passar de moda, i el nacionalisme espanyol liberal se’l va cruspir sense adoptar-ne ni tan sols la memòria. La historiografia catalana romàntica va reivindicar-lo, en canvi, si bé amb el dubtós i anacrònic nom de confederació catalanoaragonesa, per construir el relat nacional fundacional propi dels catalans. Dues narratives contraposades que han perdurat fins als nostres dies perquè els fonaments nacionals no han acabat de fusionar-se mai.

109