La ciutat de Libia: un jaciment encara per descobrir

Curs 2014/2015

LA CIUTAT DE LIBIA: UN JACIMENT ENCARA PER DESCOBRIR Treball final de Grau Clara Bartolomé Gallardo Grau en Història Dirigit pel Dr. Joquín Ruiz de Arbulo

Tarragona 9 de setembre de 2015

“Desde sus modestas cumbres los libienses podían observar gran parte de las tierras de su pueblo, los berones, y porciones diversas de territorio pertenecientes a los pelendones, caristios, autrigones, cántabros coniscos y vascones”. Alejandro Marcos Pous “(…)las respuestas no surgen de la acumulación de datos de campo y de objetos en los museos, sino del planteamiento de las preguntas adecuadas”. Pedro Álvarez Clavijo

1

Agraïments: A tots aquells que m’han donat el seu suport, fent-lo tangible, ja sigui amb guia, consells i ànims, o aportació d’idees, com amb hores nocturnes al meu costat mentre treballava. A la ciutat de Libia i al seu poble, per deixar que contribueixi a acabar amb el seu oblit.

2

ÍNDEX

Prefaci: descripció del tema escollit……………………………………………..............4 1. Història de Libia: base històrica i arqueològica..........................................................6 1.1. Situació de Libia...................................................................................................6 1.2. Les fonts: plantejar la documentació històrica documental.................................9 1.3. Investigacions i discussions sobre les fonts........................................................17 1.4. Primeres troballes arqueològiques......................................................................21 1.5. Treballs arqueològics i resultats de les campanyes............................................37 1.6. El món funerari a Libia.......................................................................................53 2. Documentació epigràfica...........................................................................................62 2.1. Inscripcions procedents de la ciutat de Libia.....................................................62 2.1.1. Trobades durant les campanyes...............................................................62 2.1.2. Trobades pels veïns de Herramélluri.......................................................70 2.1.3. Trobades a les bases de dades..................................................................82 2.2. Epígrafs que es poden relacionar amb Libia....................................................85 2.3. Indicacions sobre la transcripció........................................................................87 2.4. Reflexió sobre els epígrafs.................................................................................88 3. Situació actual del municipi......................................................................................93 3.1. Valorització del patrimoni municipal.................................................................94 3.1.1. Jornades Socioculturals de la ciutat de Libia...........................................94 3.1.2. Declaració de Bé d’Interès Cultural.........................................................95 4. Propostes de futur per al patrimoni arqueològic......................................................101 5. Conclusions.............................................................................................................103 6. Bibliografia..............................................................................................................105 3

Prefaci: descripció del tema escollit El present treball cerca de presentar sintèticament el jaciment conegut com Libia, que actualment es troba soterrat pels terrenys agrícoles del terme municipal d’un petit poblet de La Rioja, Herramélluri, pertanyent al partit judicial de Santo Domingo de la Calzada, a la província de Logroño (Fig. 1). Constitueix un bé singular dins del patrimoni cultural de La Rioja, ja que és un dels pocs casos en els que és possible identificar un topònim antic, citat a les fonts clàssiques, amb un jaciment concret. Per tant, Libia i el seu entorn representen una zona arqueològica d’excepcional valor dins del Patrimoni Cultural de La Rioja. Raons d’interès científic i social aconsellen preservar aquest importantíssim conjunt per a les generacions futures. Aquest treball és un intent de col·laborar per reviure i estendre l’interès popular i acadèmic per un tipus de jaciment que potser no provoca generalment una gran curiositat. Malgrat no ser una gran ciutat indígena o destacada colònia romana, ni haver jugat un paper clau en la història de la Península, el poc que s’ha indagat ha retornat evidències més que clares de que es tracta d’un enclavament rellevant per l’estudi de la història antiga d’aquesta província, especialment pel que fa a la cultura berona, una comunitat ètnica que es situa principalment a les comarques centrals i occidentals de l’actual Rioja1. Al llarg de tota la carrera i en el seu punt culminant que resulta ser aquest treball de final de grau, sovint ens insten a que siguem crítics i pensem per nosaltres mateixos. Doncs bé, com a estudiant d’història crec que el més important que he après durant aquests quatre anys és que tant d’estudi, tantes hores dedicades a les pàgines de llibres i treballs diversos no serveixen de molt si no es comuniquen, es transmeten i expliquen a la societat per poder fer-la directament partícip. En aquest context, aquest treball tan sols és un petit temptatiu de continuar amb la marea creixent d’interès per reprendre l’estudi i treballs des del principi, des de la universitat, en aquesta zona amb la qual mantinc especials lligams per amistat i família. El treball està construït en dos blocs que ajuden a organitzar la exposició de la informació. El primer, centrat en la documentació bibliogràfica, inclou els dos primers punts que tracten la base històrica i arqueològica del jaciment. 1

MARCOS POUS, A. (1979). Trabajos arqueológicos en la Libia de los Berones: (Herramélluri, Logroño), Logroño: Instituto de Estudios Riojanos.

4

Abans de començar qualsevol treball d’investigació la documentació i contextualització inicial és bàsica. Així doncs, es parla sobre les fonts que anomenen la ciutat de Libia, les investigacions i discussions que han suscitat al llarg dels anys, les primeres campanyes arqueològiques i els seus resultats, i la documentació epigràfica de què disposem. El segon bloc es centra en l’àmbit social de que consta tot treball d’investigació històrica i arqueològica. Qüestions sobre patrimoni i socialització, la situació del municipi en l’actualitat, les tasques que s’han estat portant a terme els darrers anys per donar valor a aquest patrimoni, i per últim, un apartat de propostes de futur i altres plantejaments, es desenvolupen en els apartats tres i quatre del treball.

Fig. 1. Localització de Herramélluri dins del territori espanyol.

5

1. Història de Libia: base històrica y arqueològica 1.1. Situació de Libia L’antiga ciutat de Libia es trobaria aixecada a la cima del Piquillo, que es troba a uns 800 metres del nucli urbà, i el seu entorn immediat, un turó allargat i irregular, d’eix sensiblement est-oest, des del qual es domina el paisatge dels entorns (Fig.3). Aquest està dividit en tres zones que en conjunt deuen arribar al kilòmetre de longitud: el Piquillo, la zona més occidental i estreta; la Llana, la zona central de superfície plana d’uns 90m d’ample; i Levatorre, que ocupa l’extrem oriental, arrodonit lleugerament. La vessant meridional del turó s’anomena Las Sernas o Las Hernas, i a diferència de la septentrional, té un pendent que es va suavitzant fins arribar al pla, on es troba amb l’encreuament de la carretera de Santo Domingo amb “el camino de los romanos” que es correspondria amb una antiga via romana. A la zona més plana es trobarien els termes de “El Palo” i “El Caracol” (Fig.2). Als peus del seu extrem occidental discorre el riu Reláchigo, que s’uneix al Tirón a l’altura de Herramélluri, provinent de Burgos i que desemboca a l’Ebre prop de la ciutat de Haro. Sota la terra cultivable trobem estrats horitzontals més o menys potents de gres probablement del miocè, pedra que ha estat emprada com material de construcció tant en època de Libia com de Herramélluri. De fet en el segon cas, es van reaprofitar molts materials provinents del jaciment. Des de la seva posició, dominaven el camí natural, més endavant convertit en via romana, que connecta des de l’Ebre, Vareia i la meseta de Burgos sense haver de superar accidents geogràfics. Aquesta ruta seria durant segles la més important i fàcil de recórrer que creuava gran part del nord peninsular d’est a oest. El suau perfil que avui veiem digué esser, en el passat, més abrupte, de fàcil defensa i amb accés a una àmplia varietat de recursos, per això resultava atractiu per a l’assentament d’una comunitat. En ell s’han constatat més de mil anys d’ocupació continuada, entre els segles IV a.C. i V d.C. 2

2

MARCOS POUS, A. (1979). Trabajos arqueológicos en la Libia de los Berones: (Herramélluri, Logroño), Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 22-27.

6

Fig. 2. Plànol de la situació del jaciment publicat per Marcos Pous (1979)

Fig. 3. Panoràmica des de la cima del Piquillo. Als peus es pot veure la vessant meridional per la qual s’estenia l’antiga Libia.

7

Fig. 4. Vista en perspectiva del Piquillo i Herramélluri. Google maps.

Fig. 5. Vista aèria de Herramélluri amb el Piquillo i els voltant, superposat, el plànol de Marcos Pous de 1979.

8

1.2. Les fonts: plantejar la documentació històrica documental Fonts escrites literàries Les investigacions i informació que tenim sobre Libia i la seva història es troben explicades a l’obra que es va elaborar el 2005 amb motiu del centenari de la troballa de la “Venus de Herramélluri”, una peça de bronze molt ben conservada i que s’ha convertit en símbol de l’antiga i de l’actual ciutat. Es tracta d’un llibre coordinat per l’arqueòleg Pedro Álvarez Clavijo, i que compta amb els treballs i col·laboracions d’un gran grup d’estudiosos provinents de la Universidad de Zaragoza, el Instituto de Estudios Riojanos, la Fundación Dinastía Vivanco, el Museo de La Rioja, el Cuerpo facultativo de conservadores de museus, el Museo Municipal de Calahorra i la Unidad de Museos-Ayuntamiento de Zaragoza. Així, trepitjant les mateixes vies de coneixement sobre Libia, comencem la nostra exposició. L’interès sobre la ciutat de Libia comença a partir del segle XVIII, amb els treballs del pare Flórez, i s’estenen al llarg dels anys en discussions sobre el seu emplaçament concret i la seva història. Les mencions d’escriptors antics són molt escasses, ja que només apareix mencionada en unes poques obres de caràcter geogràfic. Tampoc tenim massa dades epigràfiques, la majoria inscripcions funeràries, però resulten, donat el panorama general, de gran rellevància. A més, posades en relació amb les troballes arqueològiques constitueixen una base suficient ja que el nom subministrat es pot vincular de manera inequívoca i exclusiva amb un jaciment arqueològic concret i resulta que en ell existeixen restes materials que concorden en categoria i datació amb les notícies de les fonts3. Així, es pot sostenir, per començar, que la vida de la ciutat es va desenvolupar del segle I a.E. fins els V d.E. Primer com una de les ciutats més importants del poble dels berons –pertanyent al seu torn al grup més ampli dels Celtíbers-, i més tard, amb la romanització de la Península, com una ciutat amb certa importància a nivell regional dins la província de la Hispania Citerior4. Aquestes fonts escrites es concreten en:

3

BELTRÁN LLORIS, Fco. (2006). Los berones y Libia. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 35-48. 4 BELTRÁN LLORIS, Fco. (2006). Libia de los Berones. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 13-18.

9

-

En primer lloc, en el sempre citat Plini el Vell, que cap al 70 d.C. escriví l’obra Naturalis Historia (Plin. Nat. Hist. III, 3, 24): “(...)Foederatos

Tarracenses;

stipendiarios

Arcobrigenses,

Aracelitanos,

Bursaonenses, Calagurritanos qui Fibularenses cognominantur complutenses, Carenses, Cincienses, Cortonenses, Damanitanos, Ispallenses, Iluberitanos, Iacetanos, Libiences, Pompelonenses, Segienses”. “(...)són

federats

els

tarraconenses

i

estipendiaris,

els

arcobrigenses,

andelonenses, aracelitanos, bursaonenses, calagurritans cincienses, cortonenses, ispallenses, ilursenses, iluberitanos, jacetanos, libienses, pompelonenses i segienses”. Podem veure com anomena els libienses com una de les comunitats de condició estipendiaria. Aquest fragment pertany a una part del capítol que va dedicat a la Hispania Citerior o Tarraconense i a la seva descripció, enumerant les ciutats i pobles, amb la condició jurídica corresponent, i els convents jurídics als que pertanyien. La condició estipendiaria significava que encara es regia per les seves tradicions ja que no havia rebut ni la ciutadania ni el dret llatins, com havia passat amb altres municipis relativament propers com el cas de Calagurris. Aquest fet estimula el manteniment de pràctiques culturals i costums propis que després perviuen amb més força en el moment de la romanització i que aquesta es produeixi de certa manera. No seria fins a finals del segle I d.E. que adquiriria la condició de municipi llatí. Aquest és un dels motius pels quals Libia constitueix una font d’informació important sobre la romanització en la zona de La Rioja, on no abunden els jaciments dels quals poder extraure informació i entre els quals cap ens aporta dades durant un marc cronològic tant ampli. Tornant a Plini, cal remarcar el fet que nomeni la ciutat de Libia, perquè altres dues ciutats l’existència de les quals està perfectament documentada en el moment en que ell escriví, Tritium i Vareia, no apareixen en el seu llistat5. Si apareixen totes tres citats en canvi, en les següents fonts que ens interessen. -

El geògraf Ptolomeu, que a mitjan segle II d.E. elabora un breu llistat de les ciutats que creu pertanyerien al poble beró (Ptol. II 6, 55):

5

VILLACAMPA RUBIO, Mª A. (2006). Libia. Fuentes literarias. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 91-109.

10

“Per sota dels Autrigons hi ha els Berons, entre els que es situen les següents poblacions: Tritium Metallon

13º

42º50º

Oliba

13º

42º40’

Vareia

13º30’

42º45’

La localitat de Oliba apareix clarament, i, malgrat la variació en el topònim, s’ha identificat efectivament con la Libia dels berons6.

Fig.6. Mapa medieval conservat a la Biblioteca Universitària de València en el que es mostra una il·lustració de la Hispania que descriu Ptolomeu.

-

L’anomenat Itinerarium Antoninianum que s’atribueix a Marc Aureli Antoní, conegut com Caracal·la, el qual acabaria l’elaboració de l’obra cap a l’any 280 d.C. segons els estudiosos7. Conté les principals vies de comunicació romanes de l’Imperi detallant les ciutats per les quals passaven, els punts de descans o mansiones i les distàncies que les separaven en milles:

6

VILLACAMPA RUBIO, Mª A. (2006). Libia. Fuentes literarias. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 91-109. 7 VILLACAMPA RUBIO, Mª A. (2006). Libia. Fuentes literarias. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 91-109.

11

“De Italia in Hispanias (387,4-395,4): 393,1 Calagorra

m.p. XXVIIII

393,2 Vereia

m.p. XXVIII

394,1 Tritio

m.p. XVIII

394,2 Lybia

m.p. XVIII

394,3 Segesamunclo m.p. VII

Item ab Asturica Tarracone (448,2-452,5): 450,1 Tritium

m.p. XXI

450,2 Virovenna

m.p. XI

450,3 Atiliana

m.p. XXX

450,4 Barbariana

m.p. XXXII

450,5 Graccurris

m.p. XXXII

451,1 Bellisone

m.p. XXVIII

451,2 Caera Augusta m.p. XXXVI La ciutat que ens interessa Lybia (It. Ant. 394, 2) l’ubica al llarg de la via secundaria que travessa la part occidental de la Rioja actual, comunicant Caesaraugusta i Virovesca, a 18 milles de Tritium i a 7 de Segesamunclo, un punt que, traduït al mapa actual, correspon en efecte al terme municipal de Herramélluri8.

-

La carta procedent del sínode del 465 escrita pel papa Hilari en resposta a les anteriors que diu haver rebut dels bisbes de la Hispania Tarraconense amb motiu del polèmic nomenament episcopal per la seu de Calagurris: Epistula

II.

“HILARI

PAPAE

AD

ASCANIUM

ET

RELIQUOS

TARRACONENSIS PROVINCIAE EPISCOPOS. Hilarius episcopus Ascanio et universis episcopis Tarraconenses provinciae. Postquam literas vestrae dilectionis accepimus, quibus praesumptiones silvani episcopi Calagurensium Ecclesiae retundi petistis, et rursum Barcinonensium quaeritis nimis illicita vota firmari: honoratorum et possessorum Turiassonentium, Cascantesium, Calaguritanorum, Varegentium, 8

VILLACAMPA RUBIO, Mª Angustias. (2006). Libia. Historia de las investigaciones y localización. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 19-34.

12

Tritiensium, Leviensium et Verovicensium cum subscriptionibus diversorum, literas nobis constat ingestes: per quas id quod de Silvano querela vestra deprompserat, excusabant” “Epístola del Papa Hilari a Ascani i restants bisbes de la Província Tarraconense. Jo, bisbe Hilari a Ascani i tots els bisbes de la Tarraconense. Després de que rebéssim les cartes de vostre amor, en les quals demanàveu que es deneguessin les propostes del bisbe Silvà de la seu calagurritana i, pel contrari, demanàveu que s’aprovessin els desitjos massa il·lícits dels habitants de Barcino, ens consta que han estat enviades cartes de honoratores

i

possessores

turiasonenses,

cascantenses,

calagurritans,

varegenses, tritienses, livienses i viroviscenses: a través d’aquestes cartes, excusaven les accions que havia provocat vostra queixa sobre Silvà”. La identificació dels “leviensium” amb els libienses que ens afecten s’ha acceptat per dos motius: un lingüístic, i és que malgrat que durant molt de temps es publicava la carta amb la grafia “legionensium” la majoria de manuscrits la presenten de la primera forma; i en segon lloc dos motius històrics, que les ciutats enumerades es corresponen en ordre rigorós d’est a oest amb les mansions de la calçada romana i que la defensa per part dels notables libienses del bisbe Silvà ens condueix inevitablement a una ciutat de la vall mitja de l’Ebre, i no a una ciutat de la Legio VII (Lleó) que es trobaria massa allunyada dels assumptes implicats en la carta9. Aquestes són les fonts en les que s’anomena directament o bé la ciutat de Libia o bé les seves gents, però els investigadors han cercat també altres referències indirectes bé al territori, bé a la població dels berons per tal de delimitar la història de l’assentament i sobretot, el moment en que es desocupa. En aquest àmbit trobem per exemple: -

Estrabó que redactaria el llibre III de la seva Geografia entorn al 18 d.C., en el qual es refereix als Berons com una població que comparteix trets cèltics amb els Celtíbers però que es distingeixen clarament d’ells: Estr. III, 4, 5: “Es podria creure que els viatges aventurers dels grecs cap als pobles bàrbars foren deguts al fraccionament de la seva nació en estats minúsculs i al seu orgull

9

VILLACAMPA RUBIO, Mª A. (2006). Libia. Fuentes literarias. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 91-109.

13

local de no sotmetre’s a obligacions mútues, que són la condició necessària per la potència política; així doncs, estaven sense força davant dels invasors estrangers. Entre els Ibers aquesta forma d’orgull arribava a assolir proporcions extremes, a les que s’afegia un caràcter pèrfid i sorneguer (...). Si haguessin volgut unir les seves armes, no haguessin pogut arribar a dominar les seves terres, ni els cartaginesos, ni abans d’ells els tiris i després els celtes, que ara s’anomenen Celtíbers i Berons”. Estr. III, 4, 12: “Més enllà de la Idubeda comença sense transició la Celtiberia, regió àmplia i diversa (...). El nord està habitat pels Berons, que són veïns dels Càntabres coniscos i que van formar part en l’emigració cèltica”10.

-

En l’obra que s’atribueix a l’escriptor i militar Aulo Hircio, De Bello Alexandrino, es narren els fets de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu que tingué lloc entre els anys 49 i 45 a.C.: Bell. Alex., 53, 1: “Concurritur ad Cassium defendendum: semper enim Berones compluresque euocatos cum telis secum habere consuerat. A quipus ceteri intecluduntur qui ad eadem faciendam subsequebantur; quo in numero fuit Calpurnius Salvianus et Manilius Tusculus”. “S’acudeix a defensar a Casio. En efecte hi havia sempre amb ell Berons i molts d’ells armats amb arcs. Ells tanquen el pas als que acudeixen a participar en la massacre. En mig d’ells es troben Calpurnio Salviano i Manilio Músculo”.

Aquest és tan sols un fragment de la part que es dedica a les campanyes de qui fou governador de la Hispania Ulterior, Q. Casio Longino, a la Bètica l’any 48 a.C., però resulta interessant perquè apareix la referència als Berons com membres de la seva guàrdia11.

10

VILLACAMPA RUBIO, Mª A. (2006). Libia. Fuentes literarias. Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 91-109. 11 VILLACAMPA RUBIO, Mª A. (2006). Libia. Fuentes literarias. Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 91-109.

14

Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), la Venus de Herramélluri (1905-2005). Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), la Venus de Herramélluri (1905-2005).

-

També Titus Livi en el llibre XCI de la conegudíssima Ab urbe condita es refereix als Berons en més d’una ocasió. Per exemple, Liv. Per.lib. XCI: “Ipse cum suo exercitu in Berones et autricones progredi statuit, a quipus saepe per hiemen, cum ab se oppugnarentur celtiberae urbes, imploratam esse opem Pompei compererat missosque qui itinera exercitui Romano monstrarent; et ipsorum equitibus vexatossaepe milites suos, qoucumque a castris per oppugnationem Contrebiae pabulandi aut frumentandi causa progredederentur. Aussi tum quoque erant arevacos in partes sollicitare”. “Ell mateix havia determinat marxar contra Berons i Autrígons. Sabia que durant l’hivern, mentre assetjava les ciutats celtiberes, aquells que havia implorat amb freqüència l’ajut de Pompeu, que havien enviat guies a l’exèrcit romà i amb els seus genets havien aguaitat moltes vegades als seus soldats, quan, durant l’assalt a Contrebia, sortien del campament per aprovisionar-se de blat. També havien inclús intentat atraure als arevacs al seu partit”.

Tracta les empreses militars dutes a terme per Sertori a la vall mitja de l’Ebre entre el 77 i el 76 a.C., és a dir, en el transcurs de la guerra civil que va enfrontar aquest amb el Senat. Del seu testimoni es desprèn la distinció dels berons per haver-se situat del bàndol de Pompeu i el senat juntament amb els veïns autrígons i una part dels vascons i dels celtibers, a diferència dels pobles del vall mitjà de l’Ebre, que donarien suport a Sertori12. Sobre el moment final de Libia, es sosté, per la majoria d’estudiosos, que es va veure afectada, igual que el territori beró al qual estava adscrita, per la invasió de sueus, vàndals i alans iniciada el 406, i el posterior avenç visigot a partir del 418 d.C.. Així en diverses obres de la història de Roma, com Liber de Caesaribus, de Aurelio Víctor, entre altres, trobem dades generals sobre els moviments i saquejos dels francs per la Tarraconense a començament de la segona meitat del segle III d.C.: -

Lib. De Caes.: “Licinus Gallienus (...) Francorum gentes, directa Gallia, Hispaniam possiderent, uastato ac paene directo Tarraconensium oppido, nactisque in tempor navigiis, pars in usque africam permearent”.

12

VILLACAMPA RUBIO, Mª A. (2006). Libia. Fuentes literarias. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 91-109.

15

“Essent emperador Licinio Galieno (...) pobles Francs, després d’haver saquejat la Gallia, ocupaven Hispania, arrasant i saquejant la ciutat de Tarraco; després una part d’ells, agafant les seves naus es van dirigir a Àfrica”. Aquests i altres testimonis juntament amb les troballes arqueològiques semblen verificar que les accions dels francs afectarien al territori de Libia, i en general, de La Rioja. També útils resulten la resta de testimonis extrets de la bibliografia de l’època dels gots13, que narren les campanyes de Leovigild en el seu intent de sotmetiment de la regió de Cantabria, a la qual pertanyia Libia en aquell moment. Per això els fets narrats es relacionen amb l’abandó i trasllat dels habitants de Libia donat que no han aparegut restes d’època visigoda en les prospeccions i excavacions realitzades fins al moment14. A partir d’aleshores s’acaba la història dels libienses ubicats al cim del turó de El piquillo, per començar, potser, la dels olivenses, que és com es coneix encara avui dia als habitants de la pròxima vila de Leiva, a la qual es pensa que es podrien haver traslladat, o almenys, el seu topònim.

13

per Juan de Biclaro (Chronicon), Isidoro de Sevilla (Historia de regibus Gothorum, Wandalorum et Suevorum), San Braulio, (Vita sancti Aemiliani), Julián de Toledo, (Historia Wambae) i Fregedario et alii, (Crhocnicon). Aquestes últimes fonts ja no les he citat perqué considero que no són tan rellevants per el present treballs, ja que no pretenc centrar-me en una historia detallada del poble beró. 14 VILLACAMPA RUBIO, Mª A. (2006). Libia. Fuentes literarias. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 91-109.

16

1.3. Investigacions i discussions sobre les fonts Abans de continuar amb un breu repàs de les discussions i investigacions realitzades sobre Libia, cal tenir present la problemàtica arran de la diversitat de variants amb les que se’ns presenta aquest topònim a les fonts clàssiques i consegüentment, la diversitat d’opinions i d’interpretacions que s’han realitzat al respecte: trobem libienses, iubienses i uibienses, liuenses, lybia, o també oliba15. En opinió de Beltrán, això es deuria segurament a la seva importància secundària en època romana i la seva posterior desaparició en època medieval i per això els copistes, que no coneixerien el seu nom, el van transcriure o bé erròniament o assimilant-lo al nom que rebia el nord d’Àfrica per als grecs i romans. Libia, la ciutat anomenada a les fonts literàries i en la documentació epigràfica, ha estat objecte de nombrosos estudis almenys des del segle XVIII, moment en el que el pare Flórez la situa a Herramélluri. Els seus treballs recullen la informació d’algunes de les fonts ja citades, com Ptolomeu, l’Itinerari d’Antoní, o l’epístola del papa Hilari. Suposen, com hem dit, el primer cop que s’estableix la localització de la ciutat a les afores de Remelluri, nom amb el que es coneixia Herramélluri al s. XVIII, i la identificació dels libienses amb la gent de Libia, defensada amb arguments històrics raonablement convincents16. Abans que ell, però, s’excloïen els libienses en parlar de la carta, es reproduïa legionensium en lloc de leviensium, o ni se’ls nomenava. El fet de la localització de Libia apareix, així, clarament explicat al tom XXIV de La España Sagrada de Flórez (1768, 170-174), qui va visitar la zona i descriu tot allò que va trobar i com efectivament les distàncies de l’Itinerari d’Antoní es corresponien amb la realitat. La seva descripció ens serveix també per saber que en aquell moment encara no es tenia constància de que existissin restes properes al poble, encara que posteriorment aquestes han servit per concretar la ubicació de l’assentament17.

15

BELTRÁN LLORIS, Fco. (2006). Los berones y Libia. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 35-48. 16 VILLACAMPA RUBIO, Mª Angustias. (2006). Libia. Historia de las investigaciones y localización. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 19-34. 17 VILLACAMPA RUBIO, Mª Angustias. (2006). Libia. Historia de las investigaciones y localización. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 19-34.

17

De manera que aquesta localització es va acceptar i va aparèixer en escrits posteriors del segle XIX, com l’obra de Masdeu, i dels erudits Govantes i Madoz, que la inclouen en els seus diccionaris.18 Govantes fa una nova aportació amb l’observació de què el topònim de l’antiga Libia es conserva, lleugerament alterat, a la propera vila de Leiva, que es troba a tan sols 2 km de distància.19 No es tracta d’un fenomen aïllat, el podem veure també en els noms d’altres ciutats antigues, com per exemple el de Celsa, desplaçat des de Velilla d’Ebre a Gelsa (Saragossa), o el de Conimbriga, des de Condeixa-a-Velha fins Coimbra (Beira Litoral, Portugal).20 Un altre testimoni aportat en favor d’aquest plantejament és un document que conté la donació realitzada per Alfons el Batallador de l’església de Santa Maria de Leva-Torre al monasteri de Valvanera. L’anomenada església estava situada “usque ad semitam Harramelluri”, això és “al camí de Harramelluri”, segons el document, per la qual cosa podria ser, afirma Govantes, alguna torre o rastre de l’antiga Libia, encara en peu l’any 1110, data de la donació. Seria una prova de l’assentament dels antics libienses en la plana, al costat del riu, en nuclis com Leiva, Velasco o Herramélluri, que són els que han perdurat fins els nostres dies. Si recordem els treballs del pare Flórez, entre els seus escrits recorda haver vist les restes d’una ermita en arribar cap a Herramélluri. Però, malgrat que ens facilitaria la feina poder identificar aquestes restes del XVIII amb les de l’església de l’XI, el panorama es complica perquè tenim també notícia d’una ermita de mitjans segle XVI dedicada a Sta. Mª de las Sernas. De tota manera, aquest nom ens dirigeix de nou cap al municipi de Herramélluri ja que, com hem dit abans, es correspon amb un dels termes de les afores dedicat a cultius21.

18

MASDEU, J. F. (1791). Historia crítica de España y de la cultura española. Vol.XI, Madrid: Imprenta Antonio de Sancha. CORTÉS Y LOPEZ, M. (1836). Diccionario geográfico-histórico de la España antigua: Tarraconense, Bética y Lusitana, con la correspondencia de sus regiones, ciudades, montes, ríos, caminos, puertos e islas a las conocidas en nuestros días. Tomo II. Madrid: Imprenta Real. MADOZ, P. (1845-1846). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Vol. IX. Madrid, 181-182. 19 GOVANTES, A. C. de. (1846), 89-90; i TECEDOR, C. (1961). 20 BELTRÁN LLORIS, Francisco. (2006). Los berones y Libia. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 35-48. 21 VILLACAMPA RUBIO, Mª Angustias. (2006). Libia. Historia de las investigaciones y localización. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 19-34.

18

Al seu torn, Rittwagen afirma poder establir una clara identificació entre Leva-Torres i Riva-Torres en el seu estudi publicat el 1921. Aquest “Ribatorres”, apareix registrat en el cadastre del 1952, i malgrat la transforació de la primera grafia, s’ha acceptat com una possible evolució fonètica de Levatorre. El pas d’una consonant fricativa lateral a Levatorre per una vibrant a Ribatorres es pot explicar per atracció de la ‘r’ de ‘torres’ i pel canvi d’un mot sense sentit, ‘Leva’, per un que sí en té, ‘Riba’, en el llenguatge quotidià i que el seu significat a més es relaciona amb la geografia de l’assentament22. La família Salazar, resident a Herramélluri, ha jugat un paper rellevant en el curs de les investigació sobre Libia. Un dels seus membres, Francisco de Paula Salazar, concretaria la ubicació de Libia als termes del Piquillo, La Llana, Leva Torres i Hernas o Sernas, basant-se en la troballa d’abundants restes recollides en els terrenys. Enviaria en dues ocasions les seves memòries, que es van publicar finalment els primers anys del segle XX. Aquesta seria la primera publicació enterament dedicada a la ciutat de Libia, la seva naturalesa i les seves antiguitats fins al moment descobertes. En la publicació al Butlletí es descrivia amb tot detall el turó situat a les afores de Herramélluri, en els termes anomenats. A més, la memòria presentada tenia també en compte diversos fets de la història popular del poble: en primer lloc, la pervivència del que es coneix popularment com “el camino de los romanos”, que podria ser perfectament part de la calçada romana que transcorria entre l’assentament i la necròpolis segons l’Itinerari d’Antoní, encara que no s’hagin trobat restes que ho certifiquin; en segon, la tradició oral que s’havia transmès de pares a fills segons la qual hi havia hagut, en el lloc en qüestió, una gran ciutat de nom Oliva, Oliba o Libia; i per últim, un fet que posava en dubte la identificació dels libienses de la carta del papa Hilari amb els habitants de Libia, i és que no hi havia constància de monedes encunyades entre els regnats de Teodosi I i Lleó I (395-457 d.C.), que ens portaria a pensar en una destrucció al voltant de finals del segle IV o començament del V d.C., anterior a l’anomenada carta pertanyent al 465. Testimoni que finalment s’ha acceptat com a vàlid. Malgrat que alguns d’aquests plantejaments no es poden verificar de forma clara, les prospeccions i excavacions que es realitzarien anys més tard desvetllarien restes d’una ciutat amb una cronologia que es correspon a grans trets amb la de la ciutat anomenada 22

VILLACAMPA RUBIO, Mª Angustias. (2006). Libia. Historia de las investigaciones y localización. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 19-34.

19

per les fonts. Tot això sumat al fet que en 10km als voltants no ha aparegut cap altre jaciment que es pogués identificar amb la Libia en qüestió són argument suficients per considerar aquesta localització com la correcta23. Els primer anys del segle XX, també es van donar a conèixer les troballes realitzades en aquests indrets pel pare Francisco Naval. Des de llavors molts investigadors han centrat la seva atenció en el jaciment arqueològic, tant de l’àmbit local com C. Tecedor, rector de Leiva, nacional com el cas de B. Taracena o internacional com Wickert i Schulten. Després de les excavacions realitzades, entre 1966 i 1971, per un equip de la universitat de Navarra dirigit per A. Marcos Pous, les publicacions relacionades amb Libia han augmentat considerablement.

23

VILLACAMPA RUBIO, Mª Angustias. (2006). Libia. Historia de las investigaciones y localización. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 19-34.

20

1.4. Primeres troballes arqueològiques Amb l’inici del segle XX entrem en un moment en el que es realitzen les primeres troballes arqueològiques i una etapa en la qual la investigació entorn a Libia comença a ser més continuada. El principal problema que han patit aquestes troballes prèvies a les primeres prospeccions i excavacions recau sobre qüestió de la seva conservació i valorització, i és que, la major part, han romàs en mans privades o s’han acabat perdent, inclús fent cap a antiquaris per a la seva venta. Però aquest problema amb el patrimoni històric i arqueològic era comú no tan sols a La Rioja sinó a tot el país. La primera legislatura en tractar la protecció del patrimoni fou la del 1803. La qüestió és que en aquell moment ni tan sols es tenia una definició clara de què s’havia de considerar patrimoni, el que anomenaven monuments antics o antiguitats, com es coneixia als bens arqueològics, abraçava tot tipus d’objectes que eren considerats com a tresors. Això implicava que la propietat dels mateixos era de l’amo del terreny o del descobridor. Des de les Reals Acadèmies del segle XVIII, fins la Llei d’Excavacions arqueològiques de 1911 no hi hauria publicada una legislació que establís la titularitat pública de totes les troballes fortuïtes, canviant l’antic concepte de tresors, encara que mantenia la compensació al descobridor. Posteriorment, s’ha anat actualitzant aquesta legislació, amb la incorporació de conceptes con el de Tresor artístic nacional, fins la publicació de l’actual llei de 1985, que ha creat una consciència de patrimoni implicant als ajuntaments en el seu compliment com responsables immediats i més pròxims d’allò que ocorre en el seu territori municipal. En aquesta direcció s’elaborà la Llei de Patrimoni Cultural, Històric i Artístic de La Rioja de 2004 que regula actualment les mesures sobre protecció i investigació en jaciments arqueològics, autorització d’excavacions, troballes casuals i actuacions il·lícites. La inspecció ocular i superficial d’un jaciment, requereix l’autorització expressa de la Conselleria de Cultura igual que si fos una excavació24. Així, malgrat que la llei 24

SÁNCHEZ TRUJILLO, Mª Teresa. (2006). El descubrimiento de la Venus de Herramélluri y la protección legal del patrimonio. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 271282.

21

protegia les troballes des del 1911, no podem saber la quantitat d’objectes que s’han pogut perdre al llarg dels anys, o que romanen en mans privades, lluny de l’estudi i del gaudiment comú, siguin quines siguin les circumstàncies que han envoltat el descobriment, l’atzar, les feines agrícoles, o tasques il·lícites.

El canelobre sideral La primera podem dir que va ser la del “candelabro sideral” per part del pare Francisco Naval el 17 de desembre de 1903, trobat a Las Hernas de Herramélluri, que escriví al pare Fita i aquest ho va revelar a la Real Academia de la Història, tots dos pertanyents al Col·legi dels Missioners del Corazón de María de Sto. Domingo de la Calzada, que jugaria un paper important en la conservació i difusió de les troballes de Libia, com veurem més endavant25. Es publicaria així, la primera valoració de la peça, i fins ara l’única que he estat capaç de trobar. Es tracta del motlle de fundació fet de pissarra per la fabricació d’un canelobre (Fig.7), les mesures del qual eren 1cm d’alt x 12 mm de gruix a la part lateral superior i 5mm en la inferior, amb un pes de 225 grams. La troballa fou casual, es trobava en superfície en una zona de guaret on havia aparegut també innumerables restes de ceràmica i alguns fragments de marbre treballat. La decoració del canelobre consisteix en set astres col·locats en la terminació de cadascun dels set caps, i que el p. Naval va interpretar com els corresponents a les deïtats siderals que van donar nom als set dies de las setmana, és a dir, el Sol, la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn. D’aquí li ve el nom. Es poden observar també els orificis per on s’introduïa el metall, en aquest cas es descriuen restes de plom, així com restes de ciment molt fi i dur en la part posterior, que es correspondrien a un punt d’unió amb una altra planxa per agafar-la amb seguretat a l’hora de manipular-la. Per últim Naval realitza un parell d’observacions sobre la informació que se’n desprèn de la seva troballa. El culte a les divinitats siderals és comú a gairebé qualsevol cultura d’una forma o d’un altra, per tant, no sorprèn.

25

VILLACAMPA RUBIO, Mª Angustias. (2006). Libia. Historia de las investigaciones y localización. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 19-34.

22

Fig.7. Imatge del canelobre sideral publicada al Boletín de la Real Academia de la Historia

Continuant la seva valoració de l’objecte trobat, intenta determinar l’origen de la decoració simbòlica amb els astres. Fa menció a un moment en que ja hi hauria una explotació de les canteres del terrenys per obtenir la pissarra que utilitzarien en la fabricació de motlles (com el trobat)

per la producció d’objectes de lucre que

comercialitzarien a través del camí que transcorria per la ciutat i que ell anomena “transitus ex Beronibus”, “camí dels Berons”, citant a Titus Livi26. Potser la importància d’aquesta comercialització seria una raó per als motius astrals, que considera fàcilment interpretables. Es refereix després a dos inscripcions donades a conèixer per Hübner, una d’elles trobada a Lleó, i que comparant-la amb la base de dades online Epigraphik-Datenbank Clauss-Slaby, el fragment que cita Naval l’ha transcrit de la mateixa forma, però traduït de forma una mica lliure, afegint una frase de més. La transcripció de la inscripció del monument sencer seria la següent:

26

Boletín de la Real Academia de la Historia, (1904), XLIV, 277-283.

23

“Dianae / sacrum / Q(uintus) Tullius / Maximus / leg(atus) Aug(usti) / leg(ionis) VII Gem(inae) / Felicis // Aequora conclusit campi / divisque dicavit / et templum statuit tibi / Delia virgo triformis / Tullius e Lybia rector / legionis Hiberae / ut quiret volucris capreas / ut figere cervos / saetigeros ut apros ut / equorum silvicolentum / progeniem ut cursu certari / ut disice ferri / et pedes arma gerens et / equo iaculator hibero // Dentes aprorum / quos cecidit / Maximus / dicat Dianae / pulchrum vir/tutis decus // Cervom altifron/tum cornua / dicat Dianae / Tullius / quos vicit in pa/rami aequore / vectus feroci / sonipede”27. Traducció: “Consagrat a Diana. Quint Tuli Màxim, llegat d’August de la Legió VII Gèmina Fèlix. Va acotar les planes d’un camp i les va consagrar als déus, i per a tu, verge delia triforme, establí un lloc sagrat Tuli, de Libia, cabdill de la legió ibera, per poder enfilar als cabirols veloços, i als cérvols, i als porcs senglars de pelatge hirsut, i a la raça dels cavalls que viuen als boscos; per poder competir a la carrera i amb el fil de ferro, bé portant les seves armes a peu, bé allancejant des d’un cavall iber. Consagra Màxim a Diana dels porcs senglars que va matar els seus ullals, bell trofeu del seu valor. Consagra Tuli a Diana les astes dels cérvols de rígida testa que va vèncer a la plana de l’erm, cavalcant sobre un impetuós cavall [de ressonants cascos]”.28

La traducció de Naval, de la part que li interessa, afegeix les tres formes que diu tenia la deessa Delia “¡Oh Luna, Diana, Hécate!”: “Cercó del campo las llanuras Tulio Que dedicó á los Númenes; Y un templo te ha fundado ¡oh virgen Delia! (afegida per l’autor)

¡Oh Luna, Diana, Hécate! Tulio nacido en Libia, aquel que manda La legión ibèrica”29.

Segons la seva lectura, aquesta inscripció ens parla d’un sumptuós temple que va edificar Quinto Tulio Maximo, natural de Libia, a la ciutat de Lleó, en honor a Diana i a les divinitats o númens de la llum que regeixen el cel. No obstant, avui dia aquesta 27

CIL. II 2660. Epigraphik-Datenbank Clauss-Slaby RODRIGUEZ DE LA ROBLA, A.B. (2003). Dianae sacrum. el ara de Diana del Museo de León: caza y poesía en los epígrafes de “Quintus Tullius Maximus”, León: Museo de León. 29 Boletín de la Real Academia de la Historia, (1904), XLIV, 277-283. 28

24

interpretació ha estat descartada perquè l’oferent procedia molt probablement de Lybia, que amb y grega es refereix a Àfrica i no a la Libia berona 30. Els especialistes, que ha datat la inscripció entre el 160 i el 166 d.C.31, defensen aquest origen africà també en base a que el mandat de la legió VII era un càrrec senatorial de concessió imperial, i la Libia berona era un centre massa petit com per tenir famílies senatorials. A més a més, estudiosos han identificat el personatge de Quint Tuli Màxim amb el que més tard seria el governador de la Tràcia, regió del sud-est asiàtic que no té res a veure amb la Libia berona. L’altra es va trobar a La Isla (Colunga, Astúries), i deia el següent: “Ponit Inv/icto deo / Au(gu)sto po/nit lb{i}en/s Fronto / aram Invi/cto deo Au(gu)/sto Pleveiu/s ponit pr(a)e/sedente pa/trem patra/tum leone / M(ithrae)”32. Naval en canvi va donar per bona la lectura libiensis fet que condiciona la seva transcripció: “Ponit invicto Deo Aústo, Ponit Libiensis Fronto aram; Invicto Deo Aústo Fronto Lebensis ponit; Presedente patrem patrum, Leonem”. Que Naval va traduir com: “Pone á (Mithras) invicto dios augusto Pone esta ara Frontón nacido en Libia; Al invicto dios augusto Fronto Libiense la pone; Ocupando la primera silla del sacerdocio

(traducció de presedente)

León, padre de los padres”33.

30

DÍAZ ARIÑO, Borja. (2006). Libia. Documentación epigráfica. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 111-132. 31 ALFÖLDY, G. (1969). Fasty Hispanienses, Wiesbaden, p. 121. 32 CIL. II 2705. Epigraphik-Datenbank Clauss-Slaby 33 Boletín de la Real Academia de la Historia, (1904), XLIV, 277-283.

25

Segons la seva lectura, parla d’un Libiense, Frontón, iniciat en els misteris de Mithras, un culte religiós originari de l’Àsia Menor que estava molt estès en època imperial. Però ens sembla clar que la seva transcripció cerca d’establir un precedent o relació entre Libia i el culte als númens siderals, per recolzar la seva lectura del canelobre. Relació que no es pot establir de forma clara i segura. Així ho escriu també Borja Díaz que explica com la lectura correcta és lebiens, equivalent al participi libens ‘de bon grat’, molt habitual en les inscripcions votives34. En canvi, si és encertada la identificació de l’objecte amb un motlle per a la fabricació de peces d’orfebreria, o en tot cas, de petit elements decoratius de bronze, i per tant, constitueix una mostra de l’activitat d’un creixent artesanat local que començaria a desenvolupar-se en època imperial. Això és tot el que podem acotar la seva datació, ja que les circumstàncies de la seva trobada, fora d’un context estratigràfic, fan que aquesta no es pugui especificar més.35

La Venus de Herramélluri Dos anys més tard apareixeria la “Venus de Herramélluri”, que també comunicaria el pare Naval al pare Fita, que al seu torn seria qui realitzés la primera valoració d’aquesta escultura al Boletí del 190836. El descobriment de la Venus va tenir lloc el 5 de desembre de 1905, pel veí Andrés Ochoa García, durant les tasques agrícoles que, com avui dia, es practicaven en les terres circumdants a Herramélluri. Aquest cop però, no fou a la cima del Piquillo, sinó a la riba propera a la confluència entre el Tirón i el Reláchigo. Ha estat, molt possiblement, el fet més rellevant de la història de Libia dels últims anys, malgrat que la ciutat ja era relativament coneguda dins del món de la història, gràcies a les troballes fortuïtes que s’havien anat produint.

34

DÍAZ ARIÑO, Borja. (2006). Libia. Documentación epigráfica. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 111-132. 35 DÍAZ ARIÑO, Borja. (2006). Libia en época imperial. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 77-89. 36 VILLACAMPA RUBIO, Mª Angustias. (2006). Libia. Historia de las investigaciones y localización. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 19-34.

26

En el cas de la Venus, es va entregar als pares del Corazón de María de Santo Domingo de la Calzada, que la van conservar fins que el 1954 la va adquirir la Comissió Provincial de Monuments de la mà del seu president, Juan Bautista Merino Urrutia. Així que durant casi cinquanta anys va romandre en mans d’aquest convent, malgrat que existien dues institucions, precàries sí, però amb la funció de recollir i albergar els objectes arqueològics com eren una primitiva versió del Museu de la Província des del 1889, i el “Museu de Logroño” des del 1903. Així, d’aquesta manera passaria a formar part del Museu Provincial de La Rioja que s’estava projectant en aquells moments de forma oficial37. La petita escultura (Fig. 8 i 9), de 19,5 cm d’altura, representa a una Venus semi-nua que està de peu i reposa el pes del cos sobre la cama dreta, postura que provoca que el maluc esquerre dibuixi un pronunciat arc. El peu d’aquest mateix costat, descalç, està lleugerament endarrerit i elevat, recolzant la punta dels dits en el terra, accentuant la postura. Es cobreix amb un mantó, anomenat hymation, recollit per sota dels malucs a l’altura del pubis, on els extrems es dobleguen per la part davantera, deixant que caigui en plecs fins als turmells. El braç esquerre es troba estes cap avall, i la seva mà té units els dits índex i polze deixant un espai en forma triangle, que permetria sostenir quelcom encaixat a la mà, potser una poma o un mirall. El braç dret, en canvi, es doblega en actitud de cobrir púdicament el pit dret, tocant-lo. El cap, girat lleugerament a la dreta, mentre la mirada es perd en la llunyania en una mirada absent, pròpia de la dignitat d’una divinitat. Les pupil·les dels ulls estan recobertes de plata i els iris es troben marcats amb un petit orifici, que podria haver estat reomplert. El rostre és ovalat amb un nas allargat i afilat i la boca està tancada. A la zona de les orelles es conserven dues diminutes perforacions, que revelen que la figura portava arracades. Aquesta decoració és considerada una característica orientalitzant, mostra de les relacions fluides entre Orient i Occident38, i que està present en altres tipus d’estatuària romana.

37

ERICE LACABE, Romana. (2006). La Venus de Herramélluri. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 283-301. 38 ERICE LACABE, Romana. (2006). La Venus de Herramélluri. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 283-301.

27

Fig. 8 i 9. Dos vistes de la Venus de Herramélluri conservada al Museu de Logroño. Fotografia del fons del Museo de La Rioja cedida per José Antonio Tirado Martínez.

Però de tots aquests detalls el més revelador és el pentinat. Els cabells estan pentinats amb la ratlla en mig, envolten el rostre amb grans flocs ondulats recollits amb una grossa cola de cavall formada per una trena doble que cau per l’espatlla. Aquest recollit, que es troba coronat per una diadema completa i llisa, deixa caure sobre cadascuna de les espatlles un llarg i ondulat tirabuixó. Aquesta forma d’arreglar-se els cabells, “a la greca”, com “una deessa grega”, s’identifica amb la manera de pentinar-se de l’emperadriu Sabina. Sabina Augusta apareix representada amb un pentinat semblant en varies monedes datades entre els anys 128 i 136 d.C. Aquesta característica és l’única

28

que permet oferir una cronologia de la Venus de Libia, en el segle II d.C., ja que la seva troballa fou casual i fora de context estratigràfic39. Com demostra aquesta descripció, la figureta pertany al grup de Venus semi-nues de tipus B de Schmidt, denominat Venus Púdica o de Rodes, i que deriva del model grec conegut per la mateixa nomenclatura. Es tracta d’un dels tipus menys comuns entre les representacions d’aquesta divinitat, que assimila la forma de representació i la simbologia de la deessa grega Afrodita, per això l’origen de les diverses representacions de la deessa Venus es troben en els tipus iconogràfics d’aquesta important divinitat clàssica40. Està fabricada amb una aliatge de coure, probablement bronze, encara que caldrien anàlisis metal·logràfics per confirmar-ho. La fundació en massís fa que tingui un pes de 1.104 g, fet que li conferia un gran valor, ja que els objectes de bronze eren útils cars, només a l’abast de persones amb una cerca posició econòmica. Però també per la qualitat del material, que es podia reutilitzar. A l’hora de la fabricació, els braços, des de la meitat de l’avantbraç, estan confeccionats per separat i soldats després. A més, la part davantera està més ben treballada que la posterior. Les proporcions segueixen fidelment el cànon hel·lenístic, mostrant una gran domini de la tècnica41. Pel que fa al mètode, es va utilitzar la forma indirecta de la fundació a la cera perduda, que eliminava el risc de perdre l’original. Tot apunta a la feina d’un taller romà, que podia ser itàlic o provincial, no ho podem saber, que elaborava figures d’alta qualitat artística seguint els models hel·lenístics, i afegint característiques orientalitzants, com les anomenades arracades42.

39

ERICE LACABE, Romana. (2006). La Venus de Herramélluri. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 283-301. 40 ERICE LACABE, Romana. (2006). La Venus de Herramélluri. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 283-301. 41 ERICE LACABE, Romana. (2006). La Venus de Herramélluri. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 283-301. 42 ERICE LACABE, Romana. (2006). La Venus de Herramélluri. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 283-301.

29

Per últim, respecte a la seva utilitat, segurament provenia d’un dels altars domèstics coneguts com lararis, que es trobaven sovint en els atris o peristils de molts habitatges rics, però també en qualsevol altra estança en la resta de cases. Aquests altars estaven destinats al culte domèstic de diverses divinitats, representades en escultures de petites dimensions que s’agrupaven, de vegades en simples prestatgeries d’un armari, o bé formant estructures elaborades que recordaven els pòrtics d’un temple. Les estatuetes representen el culte privat a l’estat i altres cultes típicament romans, l’elecció dels quals depenia de l’amo de la casa. Trobem per exemple, els lares Augusti, que eren divinitats protectores de la casa i de la família; o el genius patris familias, que simbolitzava la veneració cap al cap de la casa; i d’altres des de Júpiter o Mercuri fins personificacions de forces de la natura i de conceptes com la Fortuna o la Concordia, o els retrats de la família de la casa. La nostra Venus, es una peça única en la seva tipologia, ja que, en tota la Península, no ha aparegut cap altra Venus semi-nua púdica de petites dimensions realitzada en bronze, de les altres quinze que s’han trobat i a les que s’atribueix una funció equivalent43. Aquestes estatuetes eren un dels béns més preuats per a la família, fins al punt que se les emportaven entre els objectes de valor en cas de perill. Això ens porta a plantejar-nos el destí del seu amo, com va acabar allunyada del nucli principal d’habitatges? Estava fugint quan li va caure? Hi havia potser una vila propera a la riba del riu? Només amb futurs treballs que ens donin més informació es podrien arribar a contestar aquestes preguntes.

43

ERICE LACABE, Romana. (2006). La Venus de Herramélluri. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 283-301.

30

Les tésseres d’hospitalitat Un fet que distingeix Libia d’altres enclavaments romans de La Rioja és el seu passat clarament beró. Els berons fou una de les múltiples comunitats ètniques que formaven la geografia hispana segons els antics, anomenats per autors com Ptolomeu, Titus Livi o Estrabó. Es creu que ocuparien la zona de les comarques centrals i occidentals de l’actual Rioja, i molt probablement també la ribera esquerra de l’Ebre, avui dia alabesa i navarresa. Malgrat la seva clara filiació cèltica, la qüestió sobre la seva distinció dels celtibers, amb els quals compartien un caràcter clarament celta ens donaria per omplir moltes més fulles i no ens estendrem per aquesta via d’estudi. Però ens interessa tenir clara el tipus de població que habitava Libia. El testimoni d’Estrabó, que ja hem anomenat anteriorment (III 4, 12), ens porta a plantejar-nos que va conduir al romans a diferenciar els Berons del conglomerat Celtibèric. Des de la perspectiva actual, no tenim arguments consistents per diferenciar clarament als Berons dels Celtíbers, ni en el pla lingüístic, ni en el religiós, ni en el social, ja que tenen en comú llengua, onomàstica, estructura familiar i pactes d’hospitalitat. A més a més, i el que és més important, no tenim documents emanats pels propis berons que confirmin que tenien consciència de si mateixos com una ètnia diferenciada. L’únic element prové de la perspectiva romana respecte a la participació dels pobles del nord de la Península en les guerres contra Roma dels segles II i I a.E., en les qual sembla que els Berons no en van prendre part activa, a diferència de la resta de col·lectius del seu entorn als quals van donar el nom de Celtíbers.44 Testimoni de la pràctica d’aquests pactes d’hospitalitat són les anomenades tésseres d’hospitalitat, unes peces de metall, generalment de bronze, que s’utilitzaven com a símbol d’aquests pactes entre comunitats o bé entre una comunitat i un individu. Aquesta simbologia s’aconseguia, d’una banda, pel propi disseny de les tésseres, que representaven mans, volums geomètrics, zoomorfs, etc., i que estaven formades per dues meitats que encaixaven quedant unides a la perfecció, validant així el pacte; i d’altra banda, gràcies a les inscripcions que les decoraven.45 Malgrat que el fet de gravar 44

BELTRÁN LLORIS, Francisco. (2006). Los berones y Libia. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 35-48. 45 JORDÁN CÓLERA, Carlos. (2006). La lengua de los Berones. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 49-70.

31

el pacte en aquests petits objectes de bronze era un hàbit romà, el tipus de pacte que quedava plasmar sembla ser clarament de tradició indígena, i per tant, és una prova de la influència i la introducció de les formes de vida romanes, de la mateixa manera que ens ho demostren els canvis en l’onomàstica. Tenim constància de sis tésseres que es poden relacionar amb el poble beró, dos són les que es vinculen a Libia, i les altres quatre són les que van aparèixer al jaciment de La Custodia (Viana, Navarra), que s’identifica amb l’antiga Vareia46, la que per a alguns fou la més important ciutat berona. Les dos de Libia es van descobrir a mitjans segle XX, una a Villasviejas (Conca), i l’altra d’origen desconegut. Avui dia es conserven a la Real Academia de la Historia. Malgrat que s’han datat amb dubtes entorn al segle I a.E., una de les conclusions a les que han permès arribar és que la forma Libia és la forma més encertada per al topònim de la nostra ciutat. Totes dues escrites en llengua celtibèrica, potser inclús en el dialecte beró del qual encara no s’ha confirmat l’existència, presenten gravat el gentilici libiaka, derivat segons tots els indicis del nom de la ciutat.47. La primera és una placa de bronze que té la forma d’una pell estesa, potser pertanyent a un ós [MLH. IV, K.0.4] (Fig. 10 i 11) amb una inscripció incisa en la part dorsal de la peça. La lectura de la transcripció que se’n ha fet és la paraula libiaka, que es tradueix com “Libiense”, segurament en referència a “amistat libiense”. Malgrat que no sabem exactament d’on procedeix s’ubica en alguna part de la província de Conca, prop de Segóbriga.

Fig. 10 i 11. Téssera amb forma de pell d’ós estesa. 46

JORDÁN CÓLERA, Carlos. (2006). La lengua de los Berones. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 49-70. 47 BELTRÁN LLORIS, Fco. (2006). Libia en el siglo I a.E. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 71-75.

32

La segona (Fig. 12 i 13), també de bronze, representa la figura d’un bou al qual li falta a cornamenta [MLH. IV, K.0.5]. A diferència de l’anterior, conté un text més complet, del qual es pot llegir libiaka kortika.kar, traduït, “amistat pública libiense”. En aquesta ocasió la inscripció no està incisa sinó marcada amb la tècnica del puntejat, i a més a més, sí que en coneixem la procedència, que vindria a ser el jaciment de Fosos de Bayona, a Villasviejas, també a Conca48. El terme kortika, si està ben interpretat com “públic” podria referir-se a la condició de Libia com una ciutat-estat, pel que tindria magistratures, consells de notable i assemblees cíviques.

Fig. 12 i 13. Téssera amb forma de bou.

La fórmula utilitzada a totes dues consisteix ens plasmar el nom de la població que emet el pacte d’hospitalitat, en aquest cas Libia, per mitjà de l’ús de l’adjectiu declinat en femení singular en concordança amb la paraula kar, “amistat”, que en la primera téssera no apareix. Podria ser que juntament amb el pacte, suposessin la concessió de la ciutadania local de Libia a dos individus.49 Encara que les peces procedeixen d’una comarca bastant allunyada d’Herramélluri s’admet la relació amb Libia ja que La Rioja queda compresa en les regions cèltiques d’Hispania que practicaven els pactes d’hospitalitat i no existeixen testimonis en ells de cap altra ciutat homònima –un fenomen, no obstant, bastant freqüent en la Hispània cèltica- a la que poguessin referir-se les dues tésseres. En canvi, fora del territori hispano-cèltic, en terres dels antics Cerretans, sí que hi havia una ciutat de nom molt similar, Iulia Libica, situada en el Pirineu català i identificada amb l’actual Llívia. Però 48

Totes dues tésseres apareixen interpretades a JORDÁN CÓLERA, Carlos. (2006). La lengua de los Berones. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 49-70. 49 BELTRÁN LLORIS, Fco. (2006). Libia en el siglo I a.E. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 71-75.

33

a la Hispania ibera no es practicaven aquests pactes, i així ho veiem en les inscripcions conegudes en aquesta comarca, que no estan redactades en llengua cèltica, sinó en iber, per això és molt improbable que les anomenades tésseres d’hospitalitat es refereixin a ella50.

El Bronze de Ascoli Blas Taracena va unir casi per primer cop les dades arqueològiques amb les de les fonts escrites en el seu treball del 1942 sobre els pobles que van ocupar La Rioja a l’antiguitat, amb un capítol dedicat als berons i a Libia, una de les seves principals ciutats. També fou rellevant la feina del rector de Leiva, C. Tecedor, que l’any 1961 va dur a terme la més completa síntesi sobre la ciutat que s’havia fet. Com a novetat, incloïa el testimoni del Bronze de Ascoli51, també una recopilació de les troballes més importants fins al moment i de com es van conservant en col·leccions particulars, així com un intent de reconstrucció del trasllat de les gents a la vila de Leiva i de la seva història des del 90552. L’anomenat Bronze de Ascoli53, del 89 a.C., conté el decret de Gneu Pompeu Estrabó concedint la ciutadania romana a trenta genets de la vall de l’Ebre, pel paper jugat com aliats romans en la guerra contra els aliats itàlics. Aquests soldats que formaven la “Turma Salluitana” haurien estat reclutats a la ciutat ibera de Salduie (actual Saragossa), que li dóna nom a l’esquadró. A part d’aquesta, en reconeixem el nom d’altres dos ciutats, Ilerda (Lleida), també ibera i Segia (Ejea de los Caballeros), vascona segons Ptolomeu. La resta de ciutats enumerades semblen d’onomàstica ibera i malgrat que es tendeix a situar-les a la meitat nord de la vall de l’Ebre, es desconeix la localització exacta.

50

BELTRÁN LLORIS, Fco. (2006). Los berones y Libia. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 35-48. 51 BELTRÁN LLORIS, Fco. (2006). Libia en el siglo I a.E. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 71-75. 52 Per informació més detallada sobre les investigacions portades a termes i les opinions dels estudiosos consultar VILLACAMPA RUBIO, Mª Angustias. (2006). Libia. Historia de las investigaciones y localización. Dins ÁLVAREZ CLAVIJO, Pedro (coord.), Libia: la mirada de Venus. Centenario del descubrimiento de la Venus de Herramélluri (1905-2005). Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 19-34. 53 CIL. I 709.

34

També d’origen iber, i potser algun celta, són els noms dels soldats que apareixen, d’entre els quals dos es diu provenen dels “Libenses: Bastugitas Adimes f(ilius) / Umarillun Tarbantu f(ilius)”. S’han plantejat dues hipòtesis sobre la ciutat a la qual pertanyerien aquests soldats: alguns han volgut veure que es tracta de Julia Libica, ciutat dels Ceretans, avui coneguda com Llívia, a la província de Girona; mentre altre creuen que es tractaria de la Libia del Berons. Tots dos plantejaments però es sostenen amb arguments insuficients que provenen de l’anàlisi dels quatre antropònims que ens proporciona el bronze. Per la seva banda, l’arqueòleg Marcos Pous, que es decanta per la Libia dels Berons, fonamenta els seus arguments en una procedència probablement indoeuropea, una situació lingüística que, diu, afavoreix la identificació amb la Libia berona54. En canvi Francisco Beltrán, autor de varis capítols del llibre que ens serveix de guia en aquesta primera part del treball, considera que la formació bimembre dels noms és una clara característica ibera: Bastiugitas, basto-kitar; Adimes, adint-beles; Umarillun, Umar-illu (