Judaisme postbíblic - cinc breus consideracions

JUDAISME POSTBÍBLIC CINC BREUS CONSIDERACIONS 1. QUINA IDEA NUCLEAR AJUNTA SITUACIONS TANT DISPARS COM ELS EXILIATS, L'ESTUDI, LA TERRA, LA PREGÀRIA I LA RAMADERIA. Tota guerra, sobretot si s’allarga en el temps, provoca una forta crisi a diferents nivells: social, econòmic, cultural, personal, etc. Això provoca un exili que en aquell context va agreujar encara més la situació dins les fronteres d’Israel. Els rabins van prendre mesures proteccionistes i nacionalistes a certs nivells. Es van fer lleis per encoratjar al retorn i dissuadir als que marxaven i, a la vegada, es feia propaganda negativa dels punts d’arribada d’aquests emigrants. Es desprestigiaven les seves costums i es posava en dubte la seva capacitat d’estudi de la Torà. Fins i tot, es va intentar prohibir que a Babilònia es poguessin ordenar rabins, davant la preocupació de que els estudiants marxessin i es volguessin quedar a residir allí. A la vegada, la preocupació de la població per la pròpia subsistència va portar a una gran majoria a buscar un mètode ràpid per tirar endavant. El cultiu dels camps, que necessitaven un llarg temps de treball després de tanta destrucció, no aportaven a curt termini cap tipus d’ingrés i, per tant, molts es van decantar per a la ramaderia. La cria de petit bestiar podia suplir la poca activitat econòmica que generava la situació postbèl·lica, era molt important per a la indústria tèxtil, de rellevant profit monetari. D’aquesta manera, els rabins van haver d’intervenir per a que no es perdessin els camps i, en la mateixa línia proteccionista, es va impedir l’exportació d’oli, blat i vi. La por al desarrelament també queda patent en la forma que pren la pregària, adreçant-se espiritualment a Israel quan es fan les benediccions o dient certes benediccions mentre es veuen llocs concrets d’Israel. Es vol propiciar la necessitat de recordar la pàtria, la Terra Promesa, l’ànsia continua del retorn a Israel, la terra dels seus avantpassats. Els jueus de la diàspora havien de tenir posats els ulls a la terra d’Israel, no oblidar els seus orígens i la promesa de Déu feta a Abraham.

2. LA PARADOXA DE L’ESTUDI DE LA LLEI La paradoxa resideix en el fet que l’estudi de les normes esdevé més important que el seu compliment. Per a poder fer quelcom primer has de coneixe-ho. Per poder estimar i servir a Déu (Dt 11,13), primer s’ha de conèixer la seva llei. En una situació on el culte al Temple ja no és possible, la pregària esdevé l’autèntic servei. Una pregària que s’entén en sentit estricte, amb unes oracions ben estipulades en el seu contingut i horari. L’estudi de la llei constitueix part fonamental d’aquesta pregària oficial, fins i tot més important que l’assistència a la pregària a la sinagoga. Sembla que la primacia sobre l’acció vulgui ser la manera més eficient de conservar les tradicions jueves que podien quedar absorbides per la potència cultural de la societat romana. És la manera de recordar que els jueus són el poble escollit de Déu, els que van rebre la il·luminació al Sinaí, els dipositaris de la Paraula Viva de Déu. I considerant que la tradició oral és de comparable importància a la pròpia Revelació, la seva compilació i el seu estudi esdevenen fonamentals per conservar la idiosincràsia de tot un poble. Regular la vida humana en tots els aspectes privats i públics és una tradició que els jueus fan remuntar al propi Sinaí: allí hauria rebut Moisés les Taules de la Llei (Torà escrita), i la seva interpretació jurídica, inclosa en la Torà oral, de la qual és part substancial la halakà. Les fonts de la halakà jueva són molt variades. Hi ha alguns principis legals que es consideren provinents directament del Sinaí; altres són el resultat del comentari de l’Escriptura, realitzat a partir d’unes normes hermenèutiques fixades per la pròpia tradició rabínica; en altres casos, són resultat dels ensenyaments, debats o decisions dels savis, dels costums de les diverses comunitats jueves, etc. Fins i tot la gent més senzilla és fonamental per fixar certes normes com la dels banys rituals. És quasi un manual d’antropologia cultural: a la recerca d’allò que s’ha fet sempre. Les costums esdevenen normes. Hi ha una certa idea de puresa en la tradició i per aquest motiu és tan vital el seu estudi, que fins i tot passa per davant de la pregària de la comunitat.

3. LES CAUSES DE LA FI DEL PATRIARCAT D'ISRAEL Una Llei doble, escrita i oral, vella i nova alhora, un heterogeni grup dirigent de savis, que exerceixen la seva tasca independent amb els seus deixebles i una institució central com la del patriarcat, reconeguda per Roma, però amb un limitat poder real ⎯sempre en dubte, depenent de la personalitat del nasí⎯ són els tres components bàsics del judaisme rabínic clàssic. Del Temple i seus sacrificis es va passar a la Llei, a la sinagoga i a l'escola, a l'oració i a l'estudi. La reconstrucció del Judaisme va a tenir els tres pilars ja esmentats: la Llei, els Savis i el Patriarcat. Els criteris del nou grup dirigent es van anar imposant a poc a poc, i sens dubte van trobar oposició. En la consolidació de la institució del patriarcat va tenir un paper fonamental un factor extern: la important tasca d'intermediació que la família Gamaliel va desenvolupar després de la destrucció del Temple. Com altres influents famílies de les aristocràcies provincials de l'Imperi, la seva tasca benefactora, evergètica, li va comportar el favor de les autoritats de l'Imperi i el va ajudar a crear una àmplia xarxa de relacions clientelars entre els jueus de Palestina. La seva va ser una tasca privada i independent, que va tenir a la llarga la seva recompensa: el reconeixement oficial. Roma ⎯i posteriorment Bizanci⎯ va trobar per fi un interlocutor en els assumptes jueus, i els jueus algú que podia intervenir directament davant les més altes magistratures de l'Imperi. Tanmateix, això va ser en part negatiu, doncs va provocar cert recel d’una part dels jueus i va augmentar l’odi i l’antisemitisme per part sobretot de la jerarquia cristiana. Aquests acusaven al patriarcat d’edificar sinagogues, de fer circumcisions als criats o esclaus cristians, d’exercir de jutges entre cristians..., coses que s’havien anat fent abans sense que passés res, encara que la llei certament ho prohibia. Poc a poc va anar perdent el seu prestigi i influència en el context polític de l’imperi bizantí i va entrar en decadència. A més a més, les relacions entre el patriarcat i els savis van ser, en general, tenses, i aquests no ocultaven el seu desgrat davant les pretensions dinàstiques de la família Gamaliel,

que va arribar fins i tot a proclamar que el seu llinatge

entroncava amb el del rei David. Es pretenia una mena de restitució monàrquica en un moment en que la majoria de jueus ja es trobaven en la diàspora i molt depenent de la voluntat imperial. El judaisme més heterodox evidentment també s’hi oposava. En general, els temps d’Herodes ja havien acabat.

4. LA MÍSTICA DELS HASSIDIM DELS SEGLES XII-XIII Els fundadors dels Hassidim són els membres de la família dels Calònims vinguts d’Itàlia per establir-se a les terres del Rin. Està provat que a Itàlia hi havia abundància de místics dels Hekalot. No era un misticisme de grup sinó popular. Era més rica en objectes de meditació que la mística anterior. Ho veiem en la seva reflexió sobre “el misteri de la Unitat de Déu”, on abunden els elements escatològics. Comparativament amb la mística anterior, s’ha de subratllar l’abundor d’exegesi bíblica en les obres dels Hassidim. Gairebé la meitat de la literatura alemanya hassídica està dedicada a l’exegesi bíblica. En tota la literatura mística dels Hassidim el que val és sobretot la humilitat, abnegació i ascetisme del místic. El místic és aquell que des d’una posició humil i sense cap mena d’ostentació contempla els misteris de la Divinitat. Per això segurament s’oposen fortament a totes les especulacions messiàniques que volguessin establir una data o un temps fix per a la vinguda del Messies. Així com els místics anteriors pretenien acostar-se al «Tron de la Glòria», els Hassidim, per contra, només pretenien que ho faci la seva pregària. Dit amb altres paraules: és la paraula-pregària del místic, i no la seva ànima, la que triomfa sobre el destí i sobre el mal. I això és totalment nou en el judaisme: són conscients de que la màgia es troba essencialment en la paraula. Bona part de la seva pràctica mística es basava en la determinació amb tot detall dels textos a recitar en les pregàries o la seva correcta pronunciació. També es basa en la tècnica sistemàtica i detallada de la combinació de lletres que formen el Nom Diví (YHWH), realitzada per Eleazar de Worms en el seu Llibre del Nom. Les crítiques es centraven en el fet del possible mal ús que en podia derivar. Tanmateix com a fruit original de la seva reflexió o praxi mística és que tot i el seu esoterisme mai no s’apartaren dels problemes de la vida de la comunitat, arribant a ser el que més els preocupava. Van esdevenir originals i innovadors, contradient les tradicions halàkiques que havien heretat a través del Talmud com a obligatòries i salvífiques. Defensaven que no hi havia prou en regir-se per la llei validada pel Talmud, sinó que calia ser més estrictes ⎯o més assenyats, en les seves paraules⎯ aplicant el que anomenaven «llei dels cels».

5. EL TIPUS DE PENSAMENT DE FONS DE LA FESTA DE RO’Š HAŠANAH

Ro’s Hasanah ⎯en hebreu, cap d’any⎯ és l’Any Nou jueu, que commemora la creació del món. Se celebra a principis de tardor, 1 de Tishri del calendari jueu. És una ocasió solemne, el Dia del Judici, marcant el començament de la temporada penitencial que culmina deu dies després de Iom Kipur. Allò que distingeix el servei de la sinagoga és el so d’una banya de moltó (xofar). La litúrgia del dia destaca la sobirania de Déu i l’esperança que tots els éssers humans per fi el reconeix com a Pare i Rei. També té importància simbolitzant l’inici de bonança econòmica, un nou anys que portarà nous bons fruits. El festival se celebra durant dos dies tradicionalment. A la tarda del primer dia és costum anar a un riu o estany i recitar versets de les Escriptures sobre el penediment i el perdó dels pecats. És tota una neteja a fons de lo dolent per a recomençar de nou. Un ressorgiment personal per iniciar el nou any renovats. L’ètica jueva es distingeix d’altres sistemes en la centralitat que se li assigna a les demandes morals. Els seus preceptes generals es basen en el principi «estima els altres com a tu mateix» (Levític 19:18). Més encara, l’home a de suprimir els seus propis desitjos i brindar ajuda, fins i tot al seu propi enemic (Proverbis 25:21). D’aquesta premissa es deriva un precepte que es va aconseguir universalitzar; la idea d’abstenir-se de fer mal a un semblant ⎯o abstenir-se de fer el mal en general⎯ és bàsica per evitar l’odi sense fonament que destrueix la vida en societat: «fugiu del mal i estimeu el bé i restabliu la justícia» (Amos 5:15). Englobat en el sentit del perdó, el dejuni representa un acte en què la persona realitza sobre si una «restricció», és a dir, es priva momentàniament de rebre plaer de forma egoista. Quan la persona arriba a tal elevat estat espiritual, el dejuni no és percebut per ell com un patiment o turment, sinó, pel contrari, com un estat que encoratja i eleva l’esperit. L’home comprèn què el separa de la sensació d’integritat del Creador, i aconsegueix identificar quins són els canvis, correccions i les investigacions que ha de realitzar en el seu interior per aconseguir-la. A més, la persona que prega és aquella que s’autocritica, s’incrimina i descobreix que tots els seus actes estan dirigits al seu benefici propi i no té cap desig de fer ni tan sols un mínim pel benefici del proïsme.

Quan l’home sent que aquest estat és insuportable, perquè de tal manera és en línia del sistema general, de la força general de la naturalesa, es dirigeix a ell mateix i a Déu amb la petició que canviï la seva naturalesa. Llavors, el seva sincera petició és resposta i adquireix la capacitat d’estimar i atorgar com la naturalesa mateixa. La concepció del perdó i de l’amor cap als semblants és una part integral de l’aparell moral jueu. Per als cristians, l’expiació adquireix un significat etern, perquè els jueus cada any han de repetir la mateixa història: humiliar-se, penedir-se i fer expiació amb dejuni pel seu pecat. Amb la mort de Jesús, un sol sacrifici és valedor per sempre i per a tothom.