IZQUIERDO BRICHS, Ferran (2009) Israel i Palestina: un segle de conflicte.

Al dia #7

Israel i Palestina: un segle de conflicte Ferran Izquierdo Brichs

Eumo Editorial

Primera edició: febrer de 2009 Disseny: Eumogràfic Maquetació: Victòria López © Ferran Izquierdo Brichs © d’aquesta edició: Eumo Editorial. C. de Perot Rocaguinarda, 17. 08500 Vic Tel. 93 889 28 18 - Fax 93 889 35 41 www.eumoeditorial.com - [email protected] –Eumo és l’editorial de la Universitat de Vic– Imprès a Liberdúplex Dipòsit legal: B-5.203-2009 ISBN: 978-84-9766-306-9

Índex Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

7

1. Les arrels del conflicte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Palestina abans del sionisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El sionisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La colonització a Palestina i el Mandat britànic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El poder de la modernitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

13 13 21 30 38

2. La creació d’Israel i la neteja ètnica a Palestina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La partició de Palestina i la creació d’Israel . La guerra de 1948 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La neteja ètnica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’espoli . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

47 47 52 58 62

3. L’expansió d’Israel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Israel, un record del colonialisme a l’Orient Mitjà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les conquestes de juny de 1967 . . . . . . . . . . . . . . . . La colonització dels territoris ocupats palestins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La guerra de 1973 i la pau amb Egipte . . . . . . . . La tortuosa relació d’Israel amb el Líban . . . .

65 65 68 74 77 83

4. L’ocupació israeliana de Jerusalem Est, Cisjordània i la Franja de Gaza . . . . . . . . . . . . . . 87 La resistència palestina: de la lluita armada a les intifades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 La il·lusió d’Oslo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 5

La segona Intifada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’evolució de Hamas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La colonització i la vida dels palestins sota l’ocupació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Yanun, un exemple de la dinàmica colonial 5. La complicitat internacional amb l’ocupació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La política dels Estats Units a l’Orient Mitjà El lobby proisraelià a Washington . . . . . . . . . . . . . El Mur i el Tribunal Internacional de Justícia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La passivitat d’Europa: el Mur com a exemple . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6. Les lluites pel poder que dominen el conflicte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per què ha fracassat, la pau? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Divisió i debilitat dels palestins . . . . . . . . . . . . . . . La lluita pel poder a Israel i el conflicte a Palestina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El futur de la pau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

103 109 112 117 121 121 125 130 133 139 139 142 146 152

Bibliografia i llocs web . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155

6

Introducció

Un segle de conflicte a Palestina ha marcat la vida de generacions d’àrabs i d’israelians amb guerres, morts i patiments. Després de tants anys, des dels primers colons sionistes que van arribar a les costes de Palestina fins a l’actual paràlisi del «procés de pau», ens hem acostumat a veure els xocs d’israelians amb palestins com un fet inevitable, sense solució. Estem tan habituats a rebre les notícies dels enfrontaments d’Israel amb els palestins, que poques vegades som conscients que darrere les imatges hi ha gent real, mares que veuen morir els fills, joves que perden anys a les presons o al servei militar, milions de persones tancades als seus pobles i ciutats com si fossin en camps de concentració... I encara en menys ocasions reflexionem sobre les causes de tant de sofriment. El fracàs del procés de pau ens obliga a buscar les causes reals, tant del conflicte com de les dificultats per a trobar-hi una sortida acceptable per totes les parts. El conflicte entre palestins i israelians es presenta en moltes ocasions com un problema de xocs religiosos o ètnics, però, com veurem, les arrels són polítiques i estan lligades a la història europea. L’antisemitisme a Europa i la resposta nacionalista jueva van ser a l’origen del projecte colonial sionista a Palestina, i van desencadenar el conflicte amb els àrabs. Aquells pioners jueus, que sortien de Polònia o de Rússia i arribaven a la costa de Palestina amb la 7

il·lusió de construir un Estat nou, poc podien imaginar que un segle després governarien la potència hegemònica a l’Orient Mitjà. Per aconseguir-ho, però, havien dut a terme una neteja ètnica i havien obert la caixa de Pandora d’un conflicte colonial que encara no s’ha tancat. La creació d’Israel en el 80% del territori de Palestina va expulsar dos terços de la població palestina de les seves terres i cases. I, en l’actualitat, la colonització continua en el 20% restant. Cal recordar que es tracta d’un territori molt petit. Si fem una comparació, la Palestina històrica equivalia aproximadament a la superfície de Catalunya. La Franja de Gaza és similar a la comarca del Maresme, però hi viuen un milió i mig de persones, fet que la converteix en una de les regions més superpoblades del món. Cisjordània és com la província de Girona, amb dos milions i mig d’habitants palestins i mig milió de colons jueus. La resta del territori, l’equivalent a les províncies de Lleida, Tarragona i Barcelona, va passar a ser Israel. El camí cap a la pau exigeix conèixer les arrels del conflicte. També és necessari que la comunitat internacional assumeixi les seves responsabilitats. Si es vol avançar cap a la pau, cal que els governs europeus comencin a actuar fent pressió sobre Israel perquè respecti el Dret internacional. I és responsabilitat de l’opinió pública europea, i catalana, fer sentir als seus polítics que no es pot continuar permetent un procés colonial al segle XXI. L’agressió israeliana a la Franja de Gaza, el desembre de 2008 i gener de 2009, ha demostrat un 8

cop més que la seguretat de la població palestina, i també de la israeliana, estarà amenaçada mentre duri l’ocupació dels territoris palestins. Com veurem, els més de 1.300 morts palestins —un terç dels quals són nens i nenes—, els més de 5.000 ferits i la destrucció de moltes de les infraestructures bàsiques durant els 25 dies de l’atac a Gaza no són un accident, ni baixes col·laterals, sinó que formen part de la política sionista de càstigs col·lectius per acabar amb la resistència contra l’ocupació. També s’ha fet evident que la política israeliana cap als territoris ocupats no respon a altra raó que la lluita pel poder entre les elits israelianes. En aquesta ocasió, la matança a la Franja de Gaza ha estat provocada, principalment, per la proximitat de les eleccions. Les previsions electorals dels líders dels partits en el govern eren nefastes. Segons les enquestes, el Partit Laborista, encapçalat pel ministre de Defensa Ehud Barak, pràcticament desapareixia del mapa polític. Davant d’aquest horitzó tan negre que podia acabar amb la seva carrera política, Barak va decidir d’utilitzar la carta del seu prestigi militar per buscar més vots. Va aprofitar la tensió amb Hamas (que no era cap novetat) per llançar l’atac més devastador que ha rebut Gaza. La campanya electoral dels laboristes ha estat sagnant, però també efectiva. Les enquestes, al final de l’agressió, donaven una millora substancial a les previsions electorals del Partit Laborista i d’Ehud Barak. El govern israelià va utilitzar l’argument del dret a la defensa per justificar l’agressió. En un primer 9

moment, els governs europeus van demostrar un cop més la seva proximitat a Israel i van acceptar les raons de Tel Aviv, tot i conèixer perfectament que el Dret internacional estableix que és l’agredit, i no l’agressor, qui té dret a la defensa. La potència ocupant als territoris palestins és Israel, la potència colonitzadora és Israel, i la potència que té assetjada la Franja de Gaza és Israel. A més, la diferència de força i de poder militar entre Israel i els palestins és tan abismal, que és un insult a la intel·ligència del món sencer que sigui el govern israelià el que esgrimeixi el dret a protegir-se. El paper vergonyós dels governs europeus i de la UE, que van acceptar l’agressió i no van fer res per aturar-la, demostra un cop més la nul·la voluntat dels polítics europeus d’actuar per solucionar el conflicte. El govern espanyol i la resta de governs de la UE només es van decidir a fer unes tímides declaracions de protesta per la «desproporció» de la matança israeliana de palestins, quan van esclatar les manifestacions a les ciutats europees. La comunitat internacional ha demostrat que la relació amb Israel li és molt més important que les vides de la població palestina i que no farà cap esforç real per acabar amb l’ocupació. Fins i tot el govern català, tot i la seva poca influència, declara repetidament la seva amistat amb un Israel que està cometent crims de guerra i crims contra la humanitat des de fa massa anys. Davant d’això, si l’esperança d’acabar amb la colonització de Palestina és cada cop més llunyana, potser ja és hora que els polítics cedeixin el seu lloc 10

als jutges i, almenys, es faci un esforç per garantir els drets més bàsics de la població civil palestina i israeliana. Ja és hora de denunciar davant els tribunals els criminals de guerra, siguin del bàndol que siguin, i d’acabar amb la impunitat que els protegeix. El pitjor de la situació actual és que tothom sap que la fi del conflicte és fàcil, tan sols cal que Israel compleixi la resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i retiri les tropes i colònies dels territoris conquerits pel juny de 1967. Això ens porta a la pregunta final: per què fracassa la pau? M’agradaria que aquesta petita història del conflicte sigui d’ajuda per trobar respostes. Vull expressar també el meu agraïment a Natàlia Falcó, Pia Moret, Amaia Bengoetxea i Ignacio Álvarez-Ossorio per la seva atenta lectura, pels seus comentaris i pels seus consells a fi de millorar el text. Els encerts en són deutors, les mancances són totes de la meva responsabilitat. Altafulla, 21 de gener de 2009

11

1. Les arrels del conflicte

Palestina abans del sionisme Els colons sionistes que arribaven a Palestina a final del segle XIX i principi del segle XX trobaven un paisatge molt diferent del que s’esperaven. Palestina no era una terra erma i deshabitada, com deia la propaganda sionista. El port de Jaffa on atracaven no era gran i la ciutat no era rica, però tampoc no era pobra. Al camp hi vivien camperols amb problemes de deutes i poca terra que lluitaven contra la pobresa. Eren, per tant, problemes molt semblants als que aquells russos i polonesos havien deixat enrere. A les ciutats hi havia artesans i cada cop més obrers que arribaven del camp buscant feina, i també unes classes mitjanes i altes, cultes, hereves del llegat àrab i de les influències que arribaven d’Europa. A la mateixa època estava naixent un moviment nacionalista àrab, i molts d’aquests palestins començaven a mobilitzar-se per alliberar-se del control de l’Imperi otomà i decidir sobre el seu propi govern. Al començament, els palestins van rebre aquells nous immigrants sense rebuig, com a molts altres que havien passat abans per aquella terra. Més tard, a mesura que la immigració va anar creixent i es va fer evident l’objectiu polític, els habitants de Palestina van adonar-se que el sionisme era una no13

va amenaça colonial que arribava d’Europa. A poc a poc va anar creixent un fort estat d’opinió antisionista i que reclamava el dret a l’autodeterminació. La Palestina d’aquella època era una regió convulsa. Les transformacions i tensions que sofrien els palestins eren molt semblants a les que havien patit i patirien molts altres camperols a la resta del món. Els treballadors àrabs es trobaven en ple procés de transició del treball camperol de subsistència i de petit mercadeig al treball assalariat i al proletariat urbà. Tal com havia passat a Europa als inicis del capitalisme, era un moment de màxima vulnerabilitat. En el cas palestí, però, s’hi van afegir els problemes creats per la immigració i la colonització sionista. La majoria de les famílies vivien al camp, i la pobresa del món rural anava lligada principalment al poc interès de les autoritats en la millora de les condicions de vida de la gent humil, i també a la mala qualitat de la terra, les sequeres, les pluges esporàdiques i torrencials, la manca de capital, de coneixements i de tecnologia per desenvolupar una agricultura intensiva i competitiva, i altres factors molt similars als que patien els pagesos de la conca mediterrània. Al mateix temps, però, hi havia una altra Palestina molt diferent: la dels poderosos. Bona part de la terra més productiva estava en mans de grans latifundistes i d’institucions religioses musulmanes i de diferents sectes cristianes. Molts dels grans propietaris vivien a les ciutats i alguns fins i tot lluny de Palestina. Aquesta distància feia encara més fàcil l’explotació dels camperols o la venda de 14

les terres sense tenir en compte les conseqüències en la vida dels que les treballaven. L’Imperi otomà, del qual formava part Palestina des de 1516, cada cop era més dèbil i estava sotmès a les pressions de les potències europees. L’economia també estava cada cop més lligada a l’exterior, sobretot per la penetració del capital europeu. A més del comerç tradicional amb les regions veïnes d’Egipte i de Síria, hi havia una creixent demanda europea de productes agraris i derivats, com blat, civada, sèsam, taronges, oli d’oliva, sabó i altres fruites i vegetals. Tal com estava passant a la resta del món no desenvolupat, la relació de Palestina amb l’exterior va adquirir les característiques d’una economia perifèrica vulnerable i dependent de l’Europa desenvolupada. Alguns grans propietaris van començar a guanyar molts diners gràcies a aquesta relació desigual amb el capital europeu, però per a la massa popular les conseqüències foren terribles, ja que se’ls van tancar les portes del desenvolupament econòmic. Des de mitjan segle XIX els funcionaris de l’Imperi ja havien començat a fer lleis per facilitar la transformació de l’agricultura en un sector econòmic capitalista. Seguint mecanismes molt similars a d’altres regions mediterrànies, els otomans, primer, i, després, els britànics van impulsar un procés de desmembrament de les terres comunals i dels minifundis i de concentració de la propietat agrària. Per exemple, van crear nous impostos, que molts pagesos no podien pagar. L’única sortida que els quedava 15

era demanar els diners, en condicions d’usura, que tindrien grans dificultats a tornar. En moltes ocasions, com que no podien pagar, perdien les terres, que anaven a parar a les mans dels latifundistes, dels funcionaris o dels comerciants de les ciutats, que s’havien convertit en usurers. Això els obligava sovint a buscar feina a les ciutats o a emigrar —d’aquesta època procedeixen molts dels «turcos» d’Amèrica del Sud. També s’obligava a registrar la propietat de la terra. Els camperols procuraven evitar-ho i tenir el menor contacte possible amb les autoritats, ja que els censos o el registre de la propietat eren una porta d’entrada a la recaptació d’impostos o, encara pitjor, a la lleva forçosa per enviar-los a les guerres. D’altra banda, molts poblets tenien terres comunals que es dividien en parcel·les i es repartien cada temporada, i el registre hauria obligat a fixar la propietat individual d’aquelles terres. Per aquestes raons, en alguns casos les terres es registraven a nom d’un notable del poble o de la tribu, que feia d’intermediari amb l’autoritat. En moltes ocasions, allò que al principi era una relació de confiança s’anà transformant en una relació de possessió i els descendents d’aquell notable passaven a ser propietaris i a vendre les terres. En altres casos, l’obligació d’inscriure la propietat forçava a repartir les parcel·les, i llavors s’iniciava l’espiral d’endeutament i pèrdua de les terres. De vegades, era la mateixa competència la que obligava les famílies pageses a endeutar-se. La pro16

ducció dels latifundistes es va anar modernitzant durant aquells anys. Com més augmentava la demanda exterior, més sortia a compte invertir en nous cultius (cítrics, vinya...), en regadiu, en apers i en altres avenços, per incrementar la productivitat. El petit camperol, per competir, també s’havia d’adequar a les noves tècniques. Per aconseguir els diners que necessitava per a la inversió s’havia d’endeutar, i així entrava novament en l’espiral de la usura. Una mala collita podia comportar la pèrdua de les terres, que passaven a engrossir les propietats del prestador. L’arribada de les onades immigratòries sionistes i la seva capacitat d’adquisició de sòl per a establirhi les colònies es va sumar a les dinàmiques de concentració de la propietat de la terra i de pèrdua de la pagesia. Les compres sionistes van desencadenar un procés inflacionari desproporcionat, de manera que el preu d’algunes propietats va augmentar fins i tot un 5.000% entre 1910 i 1944. Els grans propietaris i els funcionaris corruptes no dubtaven a vendre i obtenir grans beneficis, i es despreocupaven de la sort dels camperols, que no podien competir en un mercat inflacionista i es veien cada cop més marginats a terres de poc valor o fora del camp. Malgrat tot, no es pot construir un Estat comprant parcelles, i la propietat jueva de la terra a Palestina no arribava al 7% en el moment de la fundació de l’Estat d’Israel l’any 1948. Sovint, els pagesos continuaven cultivant en règim de parceria les terres que havien estat seves. 17

Durant segles i generacions havien viscut i cultivat les mateixes terres. Amb l’arribada del capitalisme i l’entrada en el mercat global havien perdut la propietat, però no la relació directa amb la terra que havia estat de la família des de molt temps enrere. Però, com veurem, això va canviar quan, després de la Primera Guerra Mundial, les organitzacions sionistes van començar a imposar que les terres comprades per jueus només les podien treballar jueus. La nova consigna del «treball jueu» comportava l’expulsió dels camperols palestins, la qual cosa fou l’últim pas en el procés d’alienació de la pagesia respecte de la terra. Com hem vist, els canvis en el règim de propietat, l’expansió dels latifundis i l’augment de la població feien cada cop més difícil d’aconseguir noves terres. Les petites propietats s’havien de repartir en parcel·les encara més petites, fins al punt que ja no podien continuar donant treball i aliment a tota la família. Així, doncs, els homes havien de fer feines de jornaler per als terratinents o anar a les ciutats a buscar feina, però durant els anys següents el treball urbà també estaria reservat als immigrants jueus. Un exemple d’aquestes dinàmiques, el podem trobar a Abu Susha, un poble situat entre Jerusalem i Jaffa. El 1872, Melville Peter Bergheim, un banquer protestant d’origen alemany establert a Jerusalem, va comprar els títols de propietat de 52 famílies que no podien pagar els impostos. Aquests camperols es van convertir en arrendata18

ris de les mateixes terres que havien estat seves. La companyia de Bergheim es va reservar una part de les terres per treballar-les amb jornalers i tecnologia moderna importada d’Europa, amb la qual cosa es van convertir en una de les primeres explotacions agràries industrials capitalistes de Palestina. El 1910, després de la fallida de la Banca Bergheim, les terres van ser comprades per l’Associació Jueva de Colonització i, més tard, per la corporació sionista britànica Maccabean Land Company. Aquestes companyies encara van continuar explotant les terres amb el treball dels arrendataris i els jornalers palestins. Més endavant, però, el Fons Nacional Jueu va comprar part de les terres i els pagesos palestins van ser-ne expulsats. Finalment, el poble d’Abu Susha va ser destruït per l’exèrcit sionista el 10 d’abril de 1948, totes les propietats àrabs es van convertir en botí de guerra i tots els habitants palestins van perdre la terra que havien treballat durant generacions, cosa que va fer augmentar el nombre de refugiats. Pel que fa a la població, el nombre d’habitants a Palestina creixia lentament fins que van començar les grans onades immigratòries sionistes. A mitjan segle XIX, la població palestina era de poc més de 300.000 habitants. El 1914, havia augmentat fins a mig milió i només un 10% era de religió jueva. La plana de la costa, entre les ciutats de Haifa i Jaffa (al costat de l’actual Tel Aviv), era la regió amb l’agricultura més rica, amb grans propietats dedicades a l’exportació, sobretot de cítrics. Les regions menys 19

poblades eren les pantanoses, que exigien grans inversions de dessecació, i el desert, al sud, on es movien amb llibertat les tribus beduïnes. Com hem vist, la resta del territori començava a patir una notable pressió demogràfica. La comunitat jueva a Palestina, a l’inici del control britànic quan va acabar la Primera Guerra Mundial, era de poc més de 50.000 membres. La majoria dels jueus estaven lligats al món pietós de la religió i vivien de la beneficència que rebien d’Europa i dels Estats Units. Aquesta població era de procedències molt diverses, com jueus àrabs del nord d’Àfrica o de l’Orient Mitjà, jueus polonesos, russos, alemanys i de molts altres països europeus. Les llengües que parlaven també eren variades, com l’àrab, el jiddisch, el ladí, el polonès, el rus, l’alemany, el persa i moltes altres. Els jueus de Palestina també van rebre la immigració sionista amb molta desconfiança. Els nouvinguts eren molt poc religiosos, si no ateus, i amb unes idees lligades al nacionalisme i al socialisme que xocaven amb el conservadorisme dels palestins, ja fossin jueus, cristians o musulmans. A més, les organitzacions sionistes havien esdevingut competidores en la captació de diners a Europa i als Estats Units, i també volien convertir-se en els dirigents de tota la comunitat jueva a Palestina, desplaçant les autoritats tradicionals religioses jueves. Així, el rebuig palestí a la immigració sionista fou general.

20

El sionisme L’any 1903, un grup de joves jueus que vivien a la ciutat moldava de Kishinev es van enfrontar a un pogrom antisemita —pogromitz en rus significa destruir. Un dels amics va caure a les mans de les turbes i va morir assassinat junt amb una altra cinquantena de persones. Després de tres dies de patir els atacs als barris jueus i de la destrucció de cases i comerços, les famílies d’alguns van decidir fugir i buscar refugi als Estats Units, on tenien alguns parents. La majoria, però, es va haver de quedar i resistir el creixent antisemitisme. Alguns van lluitar contra la dictadura del Tsar unint-se als grups revolucionaris. Un va decidir emigrar a Palestina, on des dels anys vuitanta del segle XIX alguns russos i polonesos havien començat a crear colònies jueves. Dos anys més tard, va esclatar un nou pogrom. La gent vivia malament, eren temps de crisi i va sortir al carrer per protestar contra el Tsar. Però, un cop més, els aparells de propaganda del govern van aconseguir desviar el malestar social contra uns enemics ficticis: els jueus. La destrucció va tornar a Kishinev. Més jueus van emigrar, molts cap als Estats Units. D’altres es van unir als moviments revolucionaris. I també el moviment sionista que estava naixent va créixer, tot i que continuava sent molt minoritari. Casos molt semblants s’estaven repetint a tot l’Imperi rus i a Polònia des de final del segle XIX. El sionisme és producte d’Europa, de les seves ideologies i de les seves contradiccions. Allò que en 21

el seu moment es va anomenar «la qüestió jueva» no era tal, sinó que es tractava d’una «qüestió europea». A començament del segle XIX, dels dos milions i mig de jueus del món, el 90% era europeu. El «problema jueu» era, per tant, en realitat, el problema del racisme europeu, que es manifestava en la persecució contra aquesta població europea de religió jueva. L’antisemitisme europeu fou una terrible mostra del fracàs dels ideals liberals de la Revolució Francesa. La intel·lectualitat jueva, sobretot l’alemanya, havia donat suport a les revolucions liberals de mitjan segle XIX. Però les crisis econòmiques dels anys vuitanta del segle XIX, amb un efecte molt semblant a les crisis dels anys vint i trenta del segle XX, van trencar el liberalisme europeu i van avivar el nacionalisme i l’antisemitisme. En els moments de crisi, la persecució dels jueus va servir als règims per desviar el malestar social. La «qüestió jueva» ajudava a tapar la «qüestió social» en uns moments en els quals les idees de l’esquerra revolucionària estaven guanyant força. La resposta jueva a l’antisemitisme fou diversa. En primer lloc, va tenir dues grans dimensions: una minoria es va unir als moviments revolucionaris, mentre que la majoria va emigrar, o va posar la seva esperança a poder-ho fer. L’èxode fou la salvació per a molts jueus europeus davant les onades d’antisemitisme des de final del segle XIX, però no fugint cap a Palestina, sinó cap als Estats Units i la Unió Soviètica. Segons l’historiador jueu Nathan Weinstock, abans 22

de l’arribada de Hitler al poder, més de 3 milions d’europeus de religió jueva van emigrar de l’Europa oriental i central a Amèrica, la major part als Estats Units. Mig milió ho van fer a l’Europa occidental, prop de 100.000 van marxar a l’Àfrica i poc més de 100.000 a Palestina. El 1924 el govern nord-americà va restringir molt la immigració. Per aquesta raó, entre 1935 i 1943, la gran majoria dels jueus que van fugir del nazisme es van refugiar a la Unió Soviètica (prop de 2 milions), menys ho van fer als Estats Units (170.000), al voltant de 50.000 van emigrar a la Gran Bretanya i poc més de 200.000 van marxar a Palestina (WEINSTOCK, 1969). Sis milions de ciutadans europeus de religió jueva de l’Europa central i oriental no van poder fugir, i el poder nazi els va conduir als camps d’extermini. El sionisme, malgrat que era un producte de l’antisemitisme, mai no fou una solució a la persecució ni una resposta a la «qüestió jueva» a Europa, sinó que fou un projecte polític nacionalista i colonial. La majoria de jueus europeus que es van poder escapar del racisme van trobar la salvació en l’assimilació a les terres d’acollida, on van aconseguir la protecció dels seus drets com a persones i ciutadans. Segons Theodor Herzl, el pare del sionisme modern, la solució a la «qüestió jueva» era la mateixa que havia adoptat el poble jueu en altres moments de persecució: l’èxode. No obstant això, en aquesta ocasió l’èxode tindria un objectiu polític nacionalista: la creació del Judenstaat, l’Estat jueu. Però un Estat necessita una població, que seria la població 23

europea de religió jueva. I també necessita un govern, que estaria format pels nacionalistes sionistes. Finalment cal un territori, que, després de discutir sobre diverses parts del món, es va decidir que havia de ser Palestina. Palestina fou escollida sobretot per raons pràctiques, després d’un intens debat al VII Congrés Sionista Mundial l’any 1905. La raó més important fou que per dur a terme el projecte sionista calia atraure els jueus, però la majoria eren indiferents al sionisme o fins i tot el rebutjaven. Els lligams nacionals de la majoria es dirigien cap als països on havien nascut, com Polònia, Alemanya o Hongria, o que els havien acollit, com els Estats Units. Per convertir-los al sionisme, que és una ideologia política i no religiosa, es va buscar una terra amb una forta simbologia en la tradició jueva. La frase «l’any que ve a Jerusalem», repetida cada any per la festivitat jueva del Seder, adquiria, així, un component polític que no tenia en l’origen. Crear un Estat a l’Àfrica subsahariana o a l’Argentina —indrets que també van ser proposats— no hauria tingut la força simbòlica de fer-ho a Palestina. Herzl, en proposar una solució nacionalista a la «qüestió jueva» i en manifestar que la «Terra d’Israel» (Palestina) era la llar nacional del poble jueu, donava la raó a aquells que afirmaven que els jueus constituïen un cos estrany en qualsevol altre Estat. Per al sionisme, l’existència jueva en una societat no jueva és un problema i la solució és la mateixa que defensen els antisemites: la construcció d’una societat jueva separada de la societat gentil. 24

Així, veiem que el sionisme fou una reacció contra el nacionalisme agressiu de la burgesia que guanyava poder a l’est d’Europa i que va utilitzar l’antisemitisme per afermar el seu control social. Però, al mateix temps, el sionisme també va adoptar característiques xenòfobes. El sionisme naixia del nacionalisme «volkista» (de l’alemany volk: poble en el sentit de comunitat de sang) de l’Europa central i oriental, que identifica la Nació amb l’Ètnia. Cal assenyalar la incongruència implícita del sionisme quan utilitza els mateixos arguments ideològics que l’antisemitisme: la identificació de l’Estat, entès com a superestructura política, amb la Nació (comunitat de sang) i no amb la ciutadania, i la pertinença del territori de l’Estat a la Nació, amb la qual té un lligam històric i espiritual, i no als seus habitants. L’Estat-Nació lligava el control polític al domini d’un sol grup identitari, marginant o perseguint la resta de persones que perdien el dret a la ciutadania. En el cas del nacionalisme sionista, la creació de l’Estat-Nació havia de justificar el domini de la població jueva sobre la resta d’habitants de Palestina, tal com estava passant a l’est d’Europa amb els jueus polonesos, russos, alemanys... L’associació entre el territori i la Nació jueva, i no les persones, servia per justificar la pèrdua dels drets i l’expulsió de la població palestina que habitava en el territori que havien de colonitzar els immigrants sionistes. L’esforç sionista per connectar la colonització de Palestina amb el nacionalisme era la base per defensar una teòrica superioritat moral en la reivin25

dicació del territori. Si es mantenia el debat en el pla ideològic, evitant els drets de les persones, era més fàcil pressionar els governs de les potències, la Societat de Nacions i, posteriorment, les Nacions Unides per poder avançar en la colonització sionista de Palestina. Els drets humans dels palestins s’havien de supeditar als drets polítics nacionals del sionisme. El sionisme també fou fill de la seva època pels llaços directes amb l’imperialisme i l’expansió colonial d’Europa. La unió del nacionalisme jueu i del colonialisme va permetre la construcció d’un Estat en territori aliè. Herzl era un admirador fervent del colonialisme europeu i dels personatges que van fer fortuna explotant les colònies, i no va dubtar a escriure que «allí [Palestina] hauríem de convertir-nos en part d’un mur d’Europa contra Àsia, una avançada de la civilització oposada a la barbàrie» (HERZL, 1946 [1896]). L’objectiu de la colonització de Palestina s’expressa obertament en el programa del Primer Congrés Sionista celebrat a Basilea el 1897, segons el qual l’objectiu del sionisme és crear una llar per al poble jueu a Palestina, i la forma d’aconseguir-la és promoure la «colonització de Palestina per l’agricultura jueva i treballadors industrials». La unió del sionisme amb l’imperialisme i el colonialisme europeus també era una arma en mans dels nacionalistes jueus. En una època en què sobretot la Gran Bretanya i França s’estaven repartint el món, la política d’apropament a les grans potències 26

era inevitable, ja que, si les potències no decidien el futur de Palestina, ho faria la població. L’esperança sionista es basava a impedir el dret a l’autodeterminació dels habitants de Palestina, ja que, a principi del segle XX, el 90% eren àrabs. Els palestins havien viscut sota domini otomà durant quatre segles, i des de 1917 sota el control britànic, i des de final del segle XIX reclamaven el dret a decidir sobre el seu govern. L’única possibilitat d’èxit del sionisme es basava a impedir-ho. La Declaració Balfour fou el primer gran èxit d’aquesta política. Durant la Primera Guerra Mundial, els britànics van buscar l’ajuda de tots els aliats possibles per enfrontar-se a l’Imperi otomà. L’aliat més important era França, amb la qual es van repartir, el 1916, la regió de l’Orient Mitjà en l’acord secret signat pel representant britànic Sykes i el francès Picot. Segons l’acord Sykes-Picot, acabada la guerra, França controlaria la regió que engloba les actuals Síria, el Líban i el nord de l’Iraq, i la Gran Bretanya passaria a controlar la resta del territori de la regió. El destí de Palestina es discutiria més tard. Al mateix temps, però, el govern britànic prometia a l’emir Hussein de la Meca que podria construir un regne àrab a la regió del Creixent Fèrtil (Iraq, Síria, el Líban —excepte les regions de majoria cristiana—, Jordània i el Hidjaz a la península Aràbiga), si els àrabs els ajudaven revoltant-se contra els turcs. I, a més, també van fer una promesa als sionistes. L’any 1917, un mes abans que les tropes britàniques 27

entressin a Palestina, el ministre d'Afers Exteriors britànic, Lord Balfour, afirmava que el seu govern donaria suport a la creació d’una «llar nacional» per al poble jueu a Palestina. D’aquesta manera es feia quelcom avui impensable: un govern cedia un territori que no era seu a una població que tampoc no era la seva, sense tenir en compte que ja hi havia una altra població en aquelles terres. La Declaració Balfour tan sols mencionava els drets polítics dels jueus, i oblidava els dels àrabs. Reconèixer els drets dels àrabs hauria implicat renunciar a ser una potència colonial a la regió. La població palestina, tot i que representava el 90% dels habitants, només era mencionada com «les comunitats no jueves». I tan sols es deia que s’havien de respectar els seus drets civils i religiosos, sense esmentar els drets polítics. Era una mostra clara de l’esperit colonial de l’època. La Declaració Balfour s’ha d’entendre en el context del repartiment colonial del Sud i de l’intervencionisme de les potències europees a l’Orient Mitjà. El moviment sionista havia aconseguit un dels seus principals objectius, que seria clau en el futur immediat del Mandat britànic sobre Palestina: el reconeixement i el suport de la principal potència mundial de l’època a les seves reivindicacions.

28

Declaració Balfour:

Foreign Office, 2 de novembre de 1917. Apreciat Lord Rothschild, Tinc el plaer de confiar-li, en nom del Govern de Sa Majestat, la següent declaració de simpatia amb les aspiracions sionistes jueves, presentada i aprovada al consell de ministres. «El Govern de Sa Majestat veu favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu i s’esforçarà a facilitar la consecució d’aquest objectiu, amb el benentès que no es durà a terme cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina, ni els drets i l’estatus polític que els jueus tinguin en altres països.» Agrairia que trametés aquesta declaració a la Federació Sionista. Atentament, Arthur James Balfour

29

La colonització a Palestina i el Mandat britànic Els primers militants sionistes que van emigrar a Palestina ho feien amb una gran il·lusió. Eren fills de la seva època i imaginaven un món utòpic en què la vida seria millor que la que deixaven enrere. Volien construir un projecte nou, fins i tot un «home nou». Les influències ideològiques que els guiaven anaven des de l’anarquisme místic de Tolstoi i el marxisme fins al feixisme italià, però les dominants eren les de l’esquerra socialista. No obstant això, totes matisaven el nacionalisme sionista, que era a la base del projecte que volien construir. Van crear una llengua nova, escoles, una universitat, hospitals, sindicats, un govern i el kibbutz. El kibbutz era la plasmació dels ideals dels pioners més decidits. Eren colònies en les quals el col·lectivisme regia les relacions socials. Els pioners socialistes del kibbutz no acceptaven que altres treballessin per a ells, no volien convertir-se en explotadors. Volien treballar la terra ells mateixos, participar en la construcció física de la nova societat. Això implicava no acceptar que els pagesos palestins fossin els seus jornalers, al contrari del que passava a les colònies agràries clàssiques. Però, per evitar-ho, queien en un mal pitjor: la neteja ètnica i la separació de la població palestina. Els colons del kibbutz eren l’avantguarda del moviment nacionalista i, amb el temps, es convertirien en l’elit del colonialisme sionista, de l’exèrcit i de l’Estat. Tot i això, i malgrat que segurament era la institució més coneguda d’Israel, al kibbutz 30

hi vivien pocs colons. La vida al camp era dura, es necessitava molta inversió i hi havia pocs mitjans per mantenir les colònies rurals, majoritàriament deficitàries. La immensa majoria de colons jueus vivien a les ciutats i construïen una societat amb les mateixes tensions que a les ciutats europees de les quals procedien. Tots aquells pioners que volien construir un home nou en una societat nova es van trobar immediatament amb la contradicció que ha arrossegat el sionisme fins avui: el seu projecte només es podia fer realitat amb el colonialisme i trepitjant els drets dels palestins que vivien en aquella terra. Això va portar els sionistes i els israelians a situar-se al costat de les potències colonials i imperialistes, ja que els calia l’ajuda d’aquestes potències per fer realitat la creació de l’Estat per al poble jueu. El suport de les grans potències al moviment sionista es va tornar a manifestar en les condicions del Mandat concedit a la Gran Bretanya per la conferència de la Societat de Nacions a San Remo l’any 1920. La Declaració Balfour i les condicions del Mandat posen de manifest la influència que tenien algunes personalitats sionistes en l’Administració britànica. Durant la Primera Guerra Mundial, el govern de Londres també esperava que el suport al sionisme els ajudaria a guanyar el favor de la comunitat jueva als Estats Units i que aquesta faria pressió per a l’entrada dels nord-americans a la guerra. A més, la burgesia anglesa, temorosa de la força que estaven guanyant els bolxevics a Rússia i l’esquerra a 31

Europa, volia allunyar els jueus dels moviments revolucionaris oferint-los l’alternativa nacionalista a Palestina. Tot i això, la principal raó per la qual la Gran Bretanya va donar suport al sionisme fou la intenció de crear una falca aliada en un món àrab que començava a reclamar l’autodeterminació. De fet, durant els anys següents es produirien alguns dels grans alçaments anticolonials a la regió, com a Egipte el 1919, a l’Iraq el 1920, a Síria el 1925 o al Rif amb Abd al-Karim del 1920 al 1925. Totes aquestes revoltes van ser esclafades de forma sagnant, fins i tot amb armes químiques i bombardeigs aeris contra la població civil, primer assaig del que des de llavors es convertiria en una pràctica criminal i habitual en la guerra —els segons assaigs es farien durant la Guerra Civil Espanyola, a Gernika, Barcelona, Madrid i altres ciutats. La presència colonial britànica amb el Mandat va durar fins a l’any 1948, i va donar força a la implantació sionista i al conflicte tal com es continua vivint en l’actualitat. El text del Mandat recuperava la Declaració Balfour i la seva intenció d’establir la «llar nacional per al poble jueu» a Palestina, i els palestins es tornaven a veure reduïts a «les comunitats no jueves». De fet, els articles del Mandat reflecteixen de forma clara i concreta els dos objectius principals: el control britànic de la zona i la colonització sionista. A la pràctica, la política britànica va reconèixer les organitzacions sionistes com un govern propi de la comunitat jueva a Palestina, amb àmplies competències en tots els àmbits. 32

Aquest aparell quasi governamental va adquirir una capacitat enorme de control sobre la societat jueva a Palestina i sobre la política de la potència mandatària. Les organitzacions sionistes donaven el vistiplau als immigrants, els formaven i els adoctrinaven de manera que hi havia una clara tria ideològica sionista de la immigració. Aquesta formació de l’esperit nacionalista abraçava tota la societat jueva, perquè el sionisme també controlava l’aparell educatiu. Així, el nacionalisme va impregnar totalment la societat jueva a Palestina i es va convertir en el principal factor de cohesió, fins i tot abans de la constitució de l’Estat d’Israel. Es va implantar l’hebreu modern com a llengua oficial en la comunitat jueva, i es van construir nous mites i símbols per unir una població extremadament diversa. L’amenaça exterior, en una societat en conflicte permanent amb la població que l’envoltava, fou un altre factor d’unió que encara es promou avui en dia. El control sionista va permetre crear un missatge únic i difondre els mites fundacionals israelians que justifiquen la colonització de Palestina. El preu fou l’essencialisme etnicista i nacionalista, i una societat militaritzada i acrítica vers la seva història. La relació amb la població palestina era la mínima possible i quasi sempre conflictiva. L’objectiu del sionisme era la creació d’un Estat per al poble jueu, i això ha portat fins ara a la separació dels jueus de la resta d’habitants de Palestina. Els dirigents sionistes eren conscients que el xoc amb els palestins era inevitable. La població «no jueva» era 33

absolutament majoritària a tot l’espai on es volia instaurar l’Estat d’Israel. Això comportava haver d’expulsar bona part de la població autòctona. Els líders de l’esquerra nacionalista que controlaven les principals organitzacions sionistes, amb David Ben Gurion al capdavant, van seguir la tàctica de no fer públics els seus plans. Al mateix temps que es buscava el suport de les potències i de la Societat de Nacions, no es podia dir obertament que per assolir el seu projecte s’hauria de fer fora de casa seva bona part de la gent que vivia en aquelles terres, o que el govern sionista s’hauria d’imposar a una majoria no jueva. Però, tot i que no se’n parlava, l’objectiu era clar, i el model colonial que es va anar imposant fou el de substitució de la població palestina pels immigrants jueus. Aquesta dinàmica es va fer forta a mesura que augmentava el poder de les organitzacions nacionalistes d’esquerres i la immigració es feia més nombrosa. A l’inici, el model colonial era de plantació. No s’expulsava els palestins, sinó que se’ls utilitzava com a mà d’obra. La colonització sionista va tenir diferents dinàmiques en el seu progrés. Al començament, les colònies de final del segle XIX no haurien sobreviscut sense les ajudes que arribaven d’Europa, sobretot del baró Edmond de Rothschild. La ingent inversió del potentat francès es va adreçar a una agricultura capitalista i intensiva que explotava el treball de jornalers palestins, els quals, en molts casos, havien perdut les terres, que passaven a les mans dels 34

colons jueus. En altres casos, els capitalistes jueus no dubtaven a explotar també el treball dels immigrants jueus amb menys recursos. A principi del segle XX es va produir un canvi important en el model colonial sionista. L’augment del nombre d’immigrants i la defensa del treball només per a jueus va permetre avançar en la construcció de la societat ètnicament pura, i, a més, d’aquesta manera s’eliminava la competència en el mercat de treball d’una mà d’obra més barata. El xoc entre el model colonial de plantació amb explotació del treball indígena i el model de colonització blanca amb substitució de la població era inevitable. Així ho veiem, per exemple, en el testimoni d’Arthur Ruppin, un dels principals dirigents del procés de colonització i de compra de terres: «Fins ara els colons de les plantacions han pogut donar feina a treballadors jueus només durant una època de l’any. Com que la demanda de treballadors augmentava a les estacions, era impossible trobar jornalers jueus suficients i es contractaven jornalers àrabs dels pobles veïns. La conseqüència fou que en moltes colònies hi havia, en algunes estacions de l’any, més treballadors àrabs que jueus, la qual cosa és la més indesitjable de les situacions» (RUPPIN, 1908). La colonització posterior, fomentada pel Fons Nacional Jueu i les organitzacions sionistes més lligades a l’esquerra, tenia l’objectiu de multiplicar el nombre d’immigrants. Les colònies es van desenvolupar en unitats cooperatives de diverses desenes de famílies que, en un principi, cultivaven per a la sub35

sistència. A mesura que va augmentar l’arribada de capital a fons perdut recollit per les organitzacions sionistes, fou possible d’invertir en noves tecnologies i infraestructures, que van ajudar a fer créixer les colònies i a tenir una agricultura més moderna i intensiva. Aquests colons seguien la consigna del treball jueu i expulsaven els pagesos palestins per ocupar ells el territori. La defensa del treball jueu venia de lluny i anava lligada a la neteja ètnica. El Fons Nacional Jueu s’encarregava, des de 1901, de la compra de terres, que eren cedides als colons sionistes sempre amb les condicions obligatòries d’utilitzar només treball jueu i que només podrien ser habitades per població jueva. Això quedava especificat en els contractes de cessió de les terres i, si els nous propietaris no ho respectaven, podien ser-ne expulsats. Els dirigents sionistes del Fons Nacional Jueu, immersos en la il·lusió de la construcció del nou Estat, potser no s’adonaven de la similitud que tenien aquelles condicions amb la separació racial que patien els jueus a l’Europa de l’Est o els negres en moltes parts del món. La política del treball jueu i del territori net de palestins es va estendre a altres organitzacions sionistes i, com veurem, després de la guerra de 1948 i de l’expulsió de la major part de la població palestina, també a les terres confiscades per l’Estat d’Israel. La neteja ètnica perdura en l’actualitat, ja que les normes del Fons Nacional Jueu i de l’Estat impedeixen que els ciutadans palestins d’Israel fi36

xin la residència o cultivin terra a més del 80% del territori d’Israel. De forma totalment incomprensible, la comunitat internacional no considera que això sigui una política d’apartheid i accepta per als palestins allò que seria inacceptable per a qualsevol altre poble. Tot i les compres de terres, les colònies agràries no podien encabir tots els immigrants jueus que arribaven a Palestina. Per aquesta raó, la majoria s’instal·laven a les ciutats. Aviat van començar a imposar la consigna del treball només jueu també a les zones urbanes. Els sectors que més creixien amb el capital jueu, com la construcció i la indústria, es van anar tancant a la mà d’obra palestina, fet que va deixar indefensos i en la pobresa els treballadors àrabs. La institució que amb més força va imposar el treball jueu i la separació de la població palestina fou la Confederació General dels Treballadors Hebreus a Palestina (Histadrut). Aquest sindicat, fundat el 1920, aviat es va convertir en la principal institució sionista a Palestina. De la mateixa manera que els partits d’esquerra sionistes, primer de tot era nacionalista. No defensava els interessos de classe, sinó els del projecte sionista i, després, els de grup dins la societat jueva, i sempre en competència amb els palestins. La Histadrut controlava la societat jueva en tots els àmbits, des de l’economia fins a l’educació i la seguretat. També controlava la prioritat jueva en la producció i la distribució, i boicotejava el treball i els productes àrabs. Entre els sionistes hi havia un consens general en la necessitat 37

de separar les dues societats i protegir l’economia jueva. I quan algun empresari jueu que no era sionista o que es basava en criteris de rendibilitat econòmica contractava palestins o comprava i venia productes àrabs, s’enfrontava a l’acció dels piquets sionistes. Aquesta capacitat política de les organitzacions sionistes per mantenir i controlar la separació de la societat jueva a Palestina permet explicar les diferències salarials i de renda entre els treballadors palestins i jueus en una economia que, sobre el paper, era unitària a tot Palestina. Els sionistes i l’autoritat britànica havien construït una sèrie de fronteres econòmiques, socials i polítiques que separaven jueus i palestins, i impermeabilitzaven la societat jueva en tots aquells àmbits en què necessitava protecció per afavorir el seu desenvolupament.

El poder de la modernitat El projecte sionista va créixer a Palestina fent evident que era molt més poderós que els palestins i que els àrabs que l’envoltaven. S’han donat moltes explicacions per a aquesta superioritat dels sionistes, però la causa més evident és la mateixa que va fer més forts els europeus sobre la resta del món durant l’època dels imperis colonials: el desenvolupament econòmic i la modernitat. A Palestina no es va crear un nou focus de desenvolupament, sinó que la modernitat europea va 38

dominar un territori per colonitzar-lo. Primer, gràcies al Mandat britànic, i, després, gràcies a la conquesta territorial, l’expulsió de la població i el botí de guerra de 1948. El domini britànic va imposar als palestins el mateix model colonial que a la resta de l’Imperi. Va impedir l’autogovern i la creació d’institucions democràtiques, i va mantenir com a interlocutores i intermediàries amb la comunitat palestina les elits més conservadores i reaccionàries, com Amin alHusseini, el més destacat d’aquells caps. Tots ells eren autoritats religioses, o caps tribals latifundistes o burgesos, que només tenien interès a mantenir l’autoritat i els privilegis. Al mateix temps, els anglesos van reprimir molt durament tots els intents dels sectors palestins populars i de les incipients classes mitjanes de defensar els seus interessos o de democratitzar la societat palestina. Així, les grans famílies, com els Husseini, els Nashashibi, els Dajani o els Nusseibeh, van continuar dominant la societat palestina. Tal com passava a tot el món colonitzat, la potència imperial va obstaculitzar els esforços d’industrialització i de modernització. L’Imperi, de la mateixa manera que havia fet a l’Índia i en altres colònies, no podia permetre el desenvolupament polític i econòmic de les societats dominades, ja que això hauria comportat l’emancipació d’aquests pobles. La relació amb el sionisme va ser molt diferent. Els nacionalistes jueus formaven part del colonia39

lisme europeu i del projecte de dominació britànica a la regió. Per aquesta raó, com veurem, van tenir accés a tot allò necessari per traslladar a Palestina una mica de la modernitat europea. La colonització sionista a Palestina va originar un procés de separació econòmica i política de les dues comunitats. Des de l’inici, l’economia de Palestina va créixer amb dues dinàmiques molt diferents. Com hem comentat, la societat àrab es trobava en un moment de transició del feudalisme al capitalisme, i començava el camí del desenvolupament econòmic i polític. Els colons sionistes, en canvi, arribaven a Palestina des d’un entorn de lluites i de tensions molt més avançades. Els immigrants europeus eren, ells mateixos, un producte de la modernitat d’Europa. La naixent burgesia urbana palestina va veure paralitzat el creixement com a conseqüència de la competència industrial, comercial i professional de la immigració jueva, que tenia molt més capital per invertir. I el moviment obrer palestí, que es començava a organitzar durant la dècada dels anys trenta, va acabar esclafat, primer per la repressió britànica de la Revolta Àrab entre els anys 1936 i 1939, i després per la Nakba —la conquesta i neteja ètnica sionista de 1948. El desequilibri entre ambdues societats s’explicava per la relació colonial. Tal com passa en la majoria de nacionalismes, el desenvolupament econòmic i la construcció del projecte polític estaven units i es basaven en el proteccionisme. En 40

un context colonial, la protecció s’havia de limitar a la societat jueva, mentre que l’accés als recursos de la zona colonitzada s’havia de mantenir obert. Els recursos de Palestina, sobretot la terra i l’aigua, estaven a disposició dels colons sionistes, primer gràcies al Mandat britànic i a la força del capital que arribava de fonts privades jueves i, sobretot, de les organitzacions sionistes, i després mitjançant la conquesta militar. Aquests recursos, un cop en mans sionistes, quedaven protegits i només podien ser explotats pel treball jueu. La comunitat jueva a Palestina va tenir accés a tots els factors de desenvolupament, inclosos la mà d’obra, el capital, la tecnologia, la protecció de l’economia i un govern modern de la societat. La immigració d’europeus sionistes subministrava una mà d’obra jove i disciplinada a les organitzacions del sionisme. La immigració «no productiva» era poca. La meitat dels immigrants tenia entre quinze i vint-i-nou anys, i tan sols un 16% estava per sobre dels quaranta-quatre anys. A més, a mesura que el nazisme guanyava força, arribava la immigració d’Alemanya, formada per una classe mitjana de professionals amb preparació tècnica i amb capital, que procedia d’un país molt avançat. Ja hem vist, també, que la consigna del treball jueu i la separació ètnica al mercat de treball protegia els immigrants de la competència dels treballadors palestins. Com en tot procés de desenvolupament, l’acumulació de capital era fonamental per poder alimentar la inversió. Durant el Mandat, la majoria de 41

capital que entrava a Palestina era de procedència jueva, i en bona part sionista. Així, un dels principals factors de desenvolupament depenia quasi totalment dels sionistes, els quals tenien un projecte de separació de la resta de la població de Palestina. El primer gran impuls a la indústria es va produir durant la dècada dels anys vint, però fou sobretot la immigració alemanya dels anys trenta la que va aportar el capital, les empreses i la tecnologia que van permetre la modernització i el creixement de l’economia del Yishuv (comunitat jueva a Palestina). No obstant això, aquest creixement era sobretot de la societat jueva. Els retrats de les ciutats que ens ofereixen els visitants de l’època mostren aquesta dinàmica. Tel Aviv, la primera ciutat totalment jueva de l’era moderna, era eminentment industrial. De fet, a Tel Aviv hi podem identificar els principis rectors del Yishuv: separació ètnica, un govern propi centralitzat i interventor, indústria, infraestructures modernes, atracció de capital i de treball jueus europeus, i un sistema educatiu avançat. I també protecció contra la competència que podia arribar de l’exterior. El proteccionisme s’establia per mitjà de diferents mecanismes. D’una banda, hi havia normes del govern britànic que ajudaven amb taxes i inversions els sectors econòmics més lligats al Yishuv. D’altra banda, hi havia el tancament de la comunitat jueva sobre si mateixa, i els costums i les normes religioses, com els productes kosher, que havien de respectar el tractament que marca la religió jueva. I, 42

sobretot, hi havia la capacitat de pressió política de les organitzacions sionistes per obligar a boicotejar els productes palestins. En tots els àmbits, els jueus estaven molt protegits de la competència palestina, mentre que els palestins havien de competir amb els nous nouvinguts. El Yishuv també era molt avançat tecnològicament. Les organitzacions sionistes, conscients de les necessitats del projecte de creació d’un Estat modern, van donar molta importància a l’educació. La formació professional i universitària també es van deixar principalment en mans de la comunitat jueva, sobretot a partir de la fundació de la Universitat Hebrea de Jerusalem, inaugurada oficialment el 1925 per Lord Balfour. La cessió de la formació i de la innovació tecnològica als jueus anava en consonància amb la política britànica de suport del sionisme i, al mateix temps, permetia estalviar despesa en educació i presentar els avenços com si fossin de tot Palestina, tot i que només eren del Yishuv. Tot i això, un cop més van ser els immigrants alemanys dels anys trenta, molts d’ells professionals reconeguts i d’èxit a Alemanya, els que van donar l’impuls més important a l’avantatge tecnològic de la societat jueva a Palestina. El paper de l’Estat en els processos d’industrialització i desenvolupament també fou bàsic, ja que calia aplicar-hi polítiques industrials, comercials, tecnològiques i d’inversió molt actives. Això implicava la necessitat de tenir unes institucions polítiques capaces de dur a terme aquestes polítiques. A 43

Palestina, els britànics van permetre als sionistes crear aquest aparell que era gairebé estatal, però van prohibir i reprimir tots els intents dels palestins de fer el mateix. La política britànica va permetre la creació de l’Agència Jueva, amb àmplies competències en tots els àmbits i gairebé reconeguda com a govern propi de la comunitat jueva a Palestina. Les autoritats del Mandat també van afavorir la creació d’òrgans representatius de la població jueva. Es va establir una assemblea (Assephat Hanivharim) escollida pels electors jueus, i de la qual sortia el Consell Nacional Jueu (Va’ad Leumi). En l’àmbit local, els jueus escollien un consell municipal propi (Va’ad Ha’ir). Tal com es pot veure en els documents del Mandat, aquestes institucions tenien poder fins i tot per recaptar impostos. I, sobretot, la principal institució política dels sionistes era la Histadrut. Com hem comentat, la Confederació General de Treballadors Jueus era molt més que un sindicat; actuava de forma coordinada amb l’Agència Jueva amb empreses pròpies en l’agricultura, la indústria, el comerç, el transport i en tots els sectors econòmics. També centralitzava bona part de les inversions en educació i sanitat. I, sobretot, controlava la mà d’obra. Una vegada més, mentre que als immigrants jueus, que eren minoria a Palestina, se’ls reconeixia el dret a organitzar-se i a crear institucions pròpies quasi estatals i modernes, aquests drets als àrabs els eren vedats. Tal com explicaven els representants britànics a la Societat de Nacions, la raó 44

d’aquesta prohibició era totalment lògica, ja que, si els palestins haguessin pogut establir institucions democràtiques, el primer que haurien decidit hauria estat lluitar contra el control imperial britànic i contra la colonització sionista. I si les institucions creades haguessin estat realment democràtiques, sense diferències ètniques, la majoria de la població a Palestina no hauria admès un govern dels sionistes, amb la qual cosa el projecte de creació d’un Estat per als jueus a Palestina hauria fracassat. Veiem, aquí també, com el sionisme implicava inevitablement que els palestins no poguessin exercir mai els seus drets com a ciutadans de la terra que habitaven. I veiem també que la creació d’institucions democràtiques, un dels factors bàsics per al desenvolupament d’una societat, era potenciat en la comunitat jueva i reprimit en la comunitat palestina, fet que obstaculitzava qualsevol intent de modernització d’aquesta comunitat. Quan els palestins van adquirir consciència de la seva problemàtica i van iniciar una acció organitzada per reivindicar els seus drets, van ser esclafats per la repressió britànica. El moment culminant d’aquesta repressió fou durant el gran aixecament àrab contra el colonialisme: la Revolta Àrab de 19361939. La revolta palestina no fou només contra els britànics, sinó també contra la colonització sionista, que havia augmentat molt en els anys anteriors. La majoria de la població palestina era conscient que el respecte pels seus drets i la millora de la seva vida depenien del fet de posar fi al colonialisme a 45

la seva terra. A més, en el context de transformació econòmica i social, la lluita popular palestina també va adquirir una dimensió transformadora que feia por a les elits tradicionals. La Revolta Àrab fou un moviment anticolonial, però també dels pagesos, dels obrers i de les classes mitjanes, que reclamaven els seus drets i la modernització de la seva societat. Aquest moviment va acabar sota les baionetes britàniques, ajudades per les forces armades sionistes, i fou rematat l’any 1948 per l’exèrcit israelià.

46

2. La creació d’Israel i la neteja ètnica a Palestina

La partició de Palestina i la creació d’Israel Pel juliol de 1937, Lord Robert Peel va fer públic l’informe de la comissió que presidia i que el govern britànic havia enviat a Palestina per estudiar les causes de la Revolta Àrab. Als cafès de les veïnes Jaffa i Tel Aviv, palestins i jueus escoltaven la ràdio i van rebre la notícia: Lord Peel recomanava la partició de Palestina entre jueus i àrabs. A Jaffa, el rebuig va ser immediat entre els palestins, quan van veure com se’ls volia desposseir de moltes de les terres que habitaven. Als cafès de Tel Aviv van esclatar les discussions entre els sionistes. Uns deien que era positiu, que les fronteres ja s’anirien ampliant, i que això els donaria una gran porció de terra neta de palestins, ja que a la proposta de partició s’hi afegia la de transferir la població palestina fora de la zona atorgada als jueus; altres deien que la lluita sionista era per a tot Palestina. La proposta de partició va fer créixer les protestes palestines i la Revolta Àrab va continuar. En algunes regions es va convertir en lluita armada per la independència, i arreu les manifestacions i protestes van créixer fins a convertir-se, junt amb l’Índia, en un dels problemes més greus per a l’Imperi bri47

tànic. L’exèrcit va armar les milícies sionistes, que van col·laborar en la repressió de la revolta. I, sobretot, el que va fer possible l’esclafament de la Revolta Àrab fou el Compromís de Munic de l’any 1938. La Gran Bretanya, amb la política d’apaivagament davant d’Alemanya, va poder desviar cap a Palestina tropes estacionades a Europa, que van poder reprimir totalment l’aixecament popular. Entre els sionistes hi va haver debat, però la posició dominant va ser la dels socialsionistes i els dirigents més pragmàtics, els quals defensaven que la partició de Palestina els era favorable perquè era la porta per a la creació de l’Estat jueu net de població palestina. El nou Estat els permetria controlar la immigració a Palestina per repoblar les regions buidades. Un argument important en el debat intern també era que la partició només seria un primer pas i tan sols el futur i la força definirien les fronteres finals d’Israel. Com va dir Chaim Weizmann, president de l’Organització Sionista Mundial i primer president d’Israel, «el Regne de David era més petit, i sota Salomó es va convertir en un imperi. Qui sap? És el primer pas, que compta!» (citat per SHLAIM, 1990: 55). David Ben Gurion també va acceptar la idea de la partició amb la mateixa lògica de «primer pas» que va dominar la seva política, fins i tot després de la creació de l’Estat d’Israel. Com veurem, Ben Gurion i els governs israelians van rebutjar definir les fronteres del nou Estat en el moment de la seva fundació i, fins a l’actualitat, només han acceptat les fronteres marcades pels tractats 48

de pau amb Egipte i Jordània. Això vol dir que en l’actualitat Israel encara no ha delimitat les seves fronteres i continua forçant l’expansió a les terres síries dels Alts del Golan, a la petita zona libanesa de les granges de Shebaa, i als territoris palestins de Cisjordània i Jerusalem Est. La proposta de la Comissió Peel, com moltes altres que es van fer, hauria quedat en paper mullat si el 1947 el Comitè Especial de les Nacions Unides per a Palestina (UNSCOP) no hagués reprès la idea per a la proposició de partició, que més tard es convertiria en la resolució 181 de l’Assemblea General de l’ONU. Acabada la Segona Guerra Mundial, el món sencer sentia el trauma de la guerra i del genocidi nazi de la població europea de religió jueva. A San Francisco, el 1945, cinquanta països es van reunir per crear l’Organització de les Nacions Unides. Poc després, la Gran Bretanya, debilitada per la guerra i sense capacitat per continuar controlant el seu imperi colonial, va manifestar la voluntat de deixar a les mans de la nova organització el problema de Palestina. Els atacs terroristes per part de grups sionistes, com el que va matar més de cent persones a l’hotel Rei David de Jerusalem, van acabar de fer impossible la permanència anglesa a Palestina. Així es va crear un comitè especial per estudiar la qüestió i preparar un informe amb recomanacions de solució del conflicte. La proposta de l’UNSCOP fou la partició de Palestina en dos Estats, un de jueu i un altre d’àrab, i deixava Jerusalem i Betlem sota el control de les 49

Nacions Unides. Les fronteres dels dos Estats es van definir amb criteris de concentració de població àrab i jueva, tot i que l’enrevessament de la distribució de les dues comunitats feia impossible la creació d’Estats homogenis. D’altra banda, els jueus a Palestina, tot i les grans onades d’immigració, no eren més d’un terç de la població i posseïen només el 7% del territori. Això feia que qualsevol repartiment fos molt injust per als palestins. Segons la resolució 181 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, l’Estat d’Israel havia d’ocupar el 56% del territori de Palestina, en el qual vivien prop de mig milió de jueus i més de mig milió d’àrabs. L’Estat àrab, en canvi, només rebia el 43% del territori, amb una població de 747.000 palestins i 10.000 jueus. És evident que això implicava que a l’Estat jueu una majoria de palestins haurien de quedar sota el govern sionista o deixar les seves terres i cases. La proposta de partició i la resolució 181 de l’Assemblea General només es poden entendre en el context colonial de l’època. Pocs anys més tard, quan l’ONU i l’Assemblea General havien crescut amb la majoria d’Estats nascuts de la descolonització, la resolució 181 hauria estat impensable. La mateixa Declaració Universal dels Drets Humans és totalment contrària a una resolució que atacava els drets més bàsics de bona part de la població de Palestina. La partició fou aprovada per una Assemblea General formada per països europeus occidentals, molts dels quals tenien tradició colonial i responsabilitat directa, per acció o per omissió, en el genocidi 50

nazi. També hi participaven els països de l’Est que seguien les directrius de Moscou. I Stalin veia en la creació d’Israel una porta per la qual podria entrar a un Orient Mitjà en aquell temps controlat per francesos i britànics. També tenien una veu que es feia escoltar a l’Assemblea els Estats Units, guanyadors de la guerra i sota l’impacte dels camps d’extermini nazis. A més, als nord-americans els era fàcil veure amb bons ulls la colonització sionista de Palestina, per la creixent influència dels jueus sionistes, per raons religioses i perquè la seva història amb la neteja ètnica de la població indígena d’Amèrica i la substitució per població europea immigrada era molt semblant. A la resta de països, excepte els pocs àrabs que ja eren independents, Palestina els quedava molt lluny, i de cap manera es volien enfrontar a les potències guanyadores de la guerra per una qüestió que els importava poc. A més, tal com va expressar l’historiador nord-americà Bowyer Bell, el debat es va situar en un marc pervers per als àrabs. Quan el món encara estava sota el xoc de l’Holocaust, el problema es presentava de la següent manera: mentre que els sionistes acceptaven el repartiment de Palestina per la meitat, els àrabs continuaven reclamant tot el territori. L’argument, presentat així, fou terriblement efectiu, però no tenia en compte que els únics que havien de renunciar a la independència, a les cases i a les terres eren els àrabs, i els únics que hi guanyaven eren els jueus (BOWYER BELL, 1969: 67). 51

Els àrabs no van reconèixer la competència de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Els sionistes sí que ho van fer, però també eren conscients que la resolució 181 no seria suficient per assegurar la creació d’Israel, i van desplegar l’aparell militar que havien anat construint amb l’ajuda britànica.

La guerra de 1948 El mateix dia de l’aprovació de la resolució 181, la majoria d’homes i dones del Yishuv ja estaven preparats per als xocs militars. Els colons també s’havien anat convertint en soldats. Les protestes palestines, en més d’una ocasió, havien conduït a enfrontaments amb els colons, i els dirigents sionistes eren conscients que els objectius de primacia del treball jueu i de substitució de la població àrab per immigrants europeus no es podrien dur a terme sense violència. Per aquesta raó, des de l’inici, van començar a crear una milícia —la Hagana—, que es va convertir en l’exèrcit d’Israel en el moment de la independència. Aquesta força militar, moderna i jove, es va consolidar durant la Revolta Àrab mercès a l’ajuda britànica, que va armar i instruir molts colons. La dreta sionista també va crear els seus grups militars, que no van dubtar a fer servir el terror. Els primers ministres israelians Menahem Begin i Isaac Shamir foren dirigents d’aquests grups, de l’Irgun el primer i de l’Stern el segon. Després de la Segona 52

Guerra Mundial, a més dels palestins, també van atacar els britànics. El 1948 fins i tot van assassinar el mediador de les Nacions Unides, el comte Folke Bernadotte, president de la Creu Roja sueca. Bernadotte va morir per haver defensat el dret al retorn dels refugiats palestins i per haver proposat un mapa de solució del conflicte que no encaixava amb el nou Israel. La superioritat militar sionista sobre els palestins va ser aclaparadora des del primer moment. Els sionistes tenien unes forces nombroses, joves i molt més ben armades. A mitjan maig de 1948, la Hagana mobilitzava prop de 35.000 homes ben armats, més de 20.000 dels quals amb experiència militar adquirida durant la Segona Guerra Mundial. Els palestins no tenien pràcticament cap força per defensar-se, encara no s’havien recuperat de la repressió de la Revolta Àrab i molts dels seus líders havien mort o havien estat desterrats. Quan el 14 de maig de 1948 van proclamar la fundació de l’Estat d’Israel, els sionistes ja havien conquerit bona part del territori que es farien seu i n’havien expulsat la població. Per la seva banda, els exèrcits àrabs que pocs dies més tard van entrar en guerra amb Israel estaven constituïts per prop de 30.000 soldats mal armats i sense experiència. Les conquestes territorials sionistes es van aturar allà on les forces àrabs i les pressions internacionals no els van deixar avançar més. La partició era un fet, però no en les línies de la resolució 181, sinó en el que es va anomenar Línia Verda, pel color amb 53

Pèrdua de territori palestí 1946-2008 1946

Repartiment de l’ONU l’any 1947 LÍ BA N

L Í BAN Mar Mediterrània

Mar Mediterrània

Haifa

Haifa

Tel Aviv

Tel Aviv

Ramallah

Ramallah Jerusalem

Jerusalem Betlem

Betlem Gaza

Gaza

I S RA E L

E G I P TE

EGIPTE

0

Territori jueu Territori palestí

54

TR A NS J O RD À N I A

T RA N S J OR DÀ NI A

PALE S TI N A

20 km

0

Territori jueu Territori palestí

20 km

1949-1967

2008 LÍ BA N

L Í BAN Mar Mediterrània

Mar Mediterrània

Haifa

Haifa

Tel Aviv

Tel Aviv

Ramallah

Ramallah Jerusalem

Jerusalem Betlem

Betlem Gaza

Gaza

EGIPTE

J OR DÀ NI A

ISRAEL

J O RD À N I A

I S RAE L

E G I P TE

0

Territori jueu Territori palestí

20 km

0

20 km

Territori jueu Territori palestí

55

què es va dibuixar sobre el mapa durant les negociacions dels acords d’armistici, i que anava molt més enllà. Israel ocupava 20.850 quilòmetres quadrats del total de 26.323 de la Palestina històrica. Així, el 80% del territori quedava en mans israelianes. Només van quedar en mans àrabs Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de Gaza. La ribera occidental del Jordà i Jerusalem Est van ser ocupades per l’exèrcit de Transjordània. L’emir Abdallah de Transjordània era un dels fills del rei Hussein de la Meca (de la dinastia haiximita), col·locat pels britànics com a governant de la ribera oriental del riu Jordà. L’ambició de l’emir era coneguda per tothom i, no conforme amb el tros de desert que li havia atorgat Churchill, va negociar amb els sionistes el repartiment de Palestina. Així, els enfrontaments de l’exèrcit israelià amb la Legió Àrab de Transjordània no foren per fer respectar els drets dels palestins, sinó per fer respectar l’acord a què havien arribat les dues parts. De fet, el primer que feien les forces transjordanes a mesura que avançaven per terres de Palestina era desarmar els resistents palestins. Al final de la guerra, Cisjordània i Jerusalem Est van ser annexionades a Transjordània, i així es creà el Regne de Jordània. A la Franja de Gaza, Egipte es va limitar a administrar el territori i la població palestina, la majoria de la qual eren refugiats de la guerra. La realitat és que els exèrcits àrabs no van intervenir per defensar els palestins. Tots tenien por del nou Israel i, malgrat la retòrica dels dirigents, també sabien que no tenien prou força per derrotar els 56

sionistes. A més, cada govern tenia els propis objectius. Abdallah volia expandir el seu regne, els siris i els egipcis ho volien impedir, i tots, inclosos els israelians, volien guanyar poder sobre els altres. El resultat final fou la Nakba, la Catàstrofe per als palestins, i també per als règims àrabs. A Síria, la derrota fou seguida de repetits cops d’estat. A Egipte, el primer ministre Nukrashi Pachà fou assassinat pels Germans Musulmans, i quatre anys més tard els Oficials Lliures liderats per Gamal Abd al-Nasser van fer el cop d’estat que va posar fi a una monarquia corrupta i tutelada per la Gran Bretanya. A Jordània, tot i l’annexió de Cisjordània i Jerusalem Est, l’emir Abdallah fou assassinat, i s’havia posat la llavor que portaria a la guerra de juny de 1967 i a la pèrdua d’aquests territoris. El nou regne de Jordània va néixer immers en les tensions de la monarquia amb la població palestina, que, tot i que es va convertir en majoria, ha estat sempre marginada en el sistema polític jordà. A Israel, la fundació de l’Estat sobre la violència també va tenir greus conseqüències. La guerra de 1948, i les que van seguir, van ajudar a militaritzar la societat israeliana. La carrera militar es va anar convertint en un dels principals mecanismes de promoció i d’accés al poder. Aquesta dinàmica ha anat guanyant força fins a l’actualitat, en què els militars tenen més poder que mai entre les elits israelianes. El mateix ha passat als països àrabs veïns, en els quals els militars van aconseguir el poder 57

amb cops d’estat —Síria i Egipte—, o són un dels principals pilars del règim —Jordània.

La neteja ètnica Segons ens va explicar ell mateix en una entrevista a Gaza l’any 2002, un matí del febrer de 1949, poc després d’haver acabat la guerra, un palestí que s’havia refugiat al camp de Jabaliya, prop de la ciutat de Gaza, va dir als seus veïns que tornaria a casa seva. Ell era de Hirbiya, poble situat a pocs quilòmetres del camp de refugiats, dins la zona controlada per l’exèrcit israelià. Els homes de les tendes de campanya veïnes li van recomanar que esperés, que encara no era segur. Però ell estava decidit, havia deixat les terres a mig treballar. Sabia que el bestiar estaria mort, que els soldats se l’haurien menjat, però volia salvar el màxim possible del que havia deixat enrere en fugir de la guerra. A més, a Jabaliya les condicions de vida eren cada cop més dures. Feia fred, l’ajuda era escassa i les perspectives de trobar feina nul·les. L’endemà al matí, ell i la seva família van posar en un carro les poques coses que s’havien endut de casa en la fugida i van emprendre el camí del retorn. No van anar gaire lluny. Aviat van topar amb soldats israelians que els van fer tornar enrere cap a Gaza. «Això és Israel —els van dir—. Vosaltres ja no hi podeu fer res, aquí.» Però si casa seva era allà, què volien? Que es quedessin sense res? L’única resposta fou el fusell 58

que els va apuntar i l’amenaça de disparar si tornaven a acostar-se a Hirbiya. Aquell palestí va tornar al camp de refugiats i, en sentir-li-ho explicar, uns quants homes del mateix poble, preocupats per les seves cases, es van posar d’acord per anar-hi de nit i d’amagat. Quan hi van arribar, els va costar de reconèixer el lloc on havien nascut. Havia estat destruït, completament arrasat perquè les famílies palestines no hi poguessin tornar. Totes les seves possessions havien desaparegut. Només quedaven dempeus una casa i la mesquita, convertida en un magatzem. Ara sabien que el retorn a les seves cases i terres, el primer dret de tot refugiat, seria molt difícil. Era la Nakba, la catàstrofe de la neteja ètnica de 1948. A Palestina, a poblets i a ciutats, més de 800.000 persones van fugir de la violència, o van ser obligades a marxar, i no van poder tornar (un recompte molt fidedigne es pot trobar a ABU-SITTA, 1998). Dos de cada tres palestins ho van perdre tot. Cases, terres, comerços, propietats, dipòsits bancaris..., tot havia passat a formar part del botí de guerra dels israelians. La majoria de palestins s’havien convertit en refugiats amb les mans buides. Prop de 400 pobles foren arrasats i sobre les ruïnes s’hi van construir noves colònies per a immigrants. Als refugiats palestins només els quedava el desig de tornar a casa, desig que s’ha anat heretant de pares a fills fins a l’actualitat. Encara avui es planteja el debat de si els palestins van fugir per voluntat pròpia o van ser expulsats 59

per les milícies sionistes i l’exèrcit d’Israel. Aquest debat no té gaire sentit per tres raons principals. La primera i més important es refereix als drets humans: qualsevol persona que busca refugi, ja sigui fugint de catàstrofes naturals, de la guerra o de la persecució política, té el dret inalienable de tornar a casa quan es recupera la seguretat. I així ho ha anat recordant l’ONU per als palestins en tot moment des que, l’any 1949, l’Assemblea General va aprovar la resolució 194, que recorda el dret dels refugiats al retorn, si així ho desitgen, o a ser compensats, si no volen tornar. La segona raó és que els historiadors ja van demostrar fa molt de temps que els palestins van ser obligats a fugir de casa seva amb violència, amenaces i por. Primer foren els estudiosos europeus i àrabs els que ho van fer evident i, des de la dècada dels anys vuitanta, també ho han posat de manifest els historiadors israelians amb l’anàlisi dels arxius d’Israel. D’altra banda, i aquesta és la tercera raó, la neteja ètnica era inevitable, si es volia dur a terme el projecte nacionalista jueu. No es podia crear un Estat per al poble jueu sobre una terra en la qual la majoria de la població era no jueva. Per aquesta raó, com hem vist, el procés de neteja de la població àrab de les terres que ocupaven els sionistes ja va començar molt abans de la partició. Però no fou fins a l’any 1948 que les forces armades sionistes van poder fer possible el somni sionista: una terra on la majoria de la població fos jueva. Israel, sense l’expulsió dels palestins, no hauria estat possible com a Estat sionista: jueu i per als jueus. 60

La neteja ètnica de la creació d’Israel va seguir el model de Deir Yassin, que es va convertir, per a l’opinió pública àrab, en el símbol de la Nakba. El 9 d’abril de 1948, més d’un centenar de dones, homes i nens del poblet de Deir Yassin foren assassinats. Immediatament, les forces sionistes van fer saber a tota la població àrab el que havien fet (PAPPE, 2008). Les matances i les amenaces de repetir-les van escampar la por entre una població palestina que encara no s’havia recuperat de la repressió britànica de la revolta de deu anys abans. La majoria de palestins, tal com sempre han fet normalment les persones davant la violència i la mort, es van escapar dels soldats. Els pocs palestins que no van fugir a mesura que avançaven les forces israelianes van resistir fins al final de la guerra, perquè ja començaven a adonar-se que els refugiats ho perdrien tot. Aquests palestins són els que avui viuen a Israel. Amb els refugiats de 1948 naixia la diàspora palestina. Avui, els palestins viuen arreu del món. La majoria a l’Orient Mitjà, i molts d’ells, transcorreguts seixanta anys des de la guerra, continuen essent refugiats. La distribució actual de la població palestina reflecteix aquesta situació. Segons el Palestinian Central Bureau of Statistics, l’any 2007 hi havia més de 10 milions de palestins al món. D’aquests, 2.345.107 vivien a Cisjordània i a Jerusalem Est, 1.416.709 a la Franja de Gaza, 1.184.466 a Israel, 3.102.463 a Jordània, 1.690.709 a altres països àrabs, i més de 500.000 a la resta del món (PCBS, 2008). Més de 5 61

milions són refugiats que encara avui desitgen retornar als seus pobles d’origen.

L’espoli El pillatge de les propietats àrabs va ser una altra aportació important de capital, terres, cases i béns de tot tipus que van ajudar a impulsar l’economia de molts israelians i van fer créixer la modernitat del nou Estat. Un inventari modest del botí menciona, per exemple, més de 45.000 cases, 7.000 locals comercials amb les seves existències, 500 tallers i fàbriques industrials amb tots els mitjans de producció, i més de 1.500 magatzems. També al camp s’havien de comptar els arreus i la maquinària, a més dels ramats i dels animals de granja, dels cultius i les collites de tot tipus, com oliveres, tabac, cítrics i altres fruits i més de 320.000 hectàrees. A això cal afegir-hi els dipòsits bancaris i, evidentment, la terra i l’aigua. Amb l’objectiu de legalitzar l’apropiació del botí es va aprovar la llei de «l’absent»: qui no era a Israel perdia els drets de propietat. Evidentment, era una llei ètnica, ja que molts dels béns dels palestins després passarien a les mans dels immigrants jueus. Així, es legalitzava l’espoliació dels refugiats pel fet d’haver escapat de la violència de la guerra, o de les represàlies de la Hagana i de les milícies terroristes sionistes. En algunes ocasions, aquest «absent» encara era dins d’Israel i era tan present que intentava 62

fins i tot tornar a comprar o arrendar el que havia perdut. I, sobretot, les reclamacions dels refugiats a l’exterior d’Israel es van evitar negant-los el dret al retorn i obligant-los a ser «absents», fins a l’actualitat. El pillatge descrit per l’historiador israelià Tom Segev (1998: 92-116) és completament lògic, si el veiem en el marc del projecte colonial de neteja ètnica del sionisme. S’havia conquerit un país i el seu contingut, i la població palestina no podia formar part del nou Estat que estava destinat al poble jueu. En el repartiment del botí ja es va fer evident la competició pel poder que havia de dominar el nou Estat. La part del capità se la van quedar els homes que controlaven l’exèrcit i les organitzacions més fortes, els sionistes «d’esquerres». Això va provocar, fins i tot, protestes entre els que no podien participar en el saqueig: «Els partits i els ciutadans ordinaris que no pertanyen a cap partit han estat marginats i no s’han pogut aprofitar gens d’aquests béns. L’administrador gestiona aquests béns com vol, per al sol benefici del seu partit, dels seus amics i dels seus socis» (discurs de Yaakov Gil, diputat centrista a la Knesset, citat per Segev (1998)). La dinàmica d’acumulació de les elits dels partits de l’esquerra sionista es va consolidar amb l’apropiació de les propietats, els mitjans de producció i el capital dels palestins. Aquests dirigents, els «pares de la pàtria», es van convertir, així, en l’aristocràcia israeliana, que durant molts anys va acaparar el poder.

63

3. L’expansió d’Israel

Israel, un record del colonialisme a l’Orient Mitjà A mitjan anys setanta, un coronel retirat de l’exèrcit israelià va viatjar a la República de Sud-àfrica des de Tel Aviv. Era un dels directius més importants d’una companyia estatal de tecnologia militar i s’encarregava de les vendes a l’estranger. En aquella ocasió també havia de renovar el contracte de compra d’urani que servia per a la fabricació de bombes nuclears. El coronel parlava castellà, i feia poc que havia arribat d’Amèrica, on havia estat venent armes i assessorament a Xile, Nicaragua, l’Argentina i altres països on els governs tenien problemes amb les guerrilles i amb els partits d’esquerres. Segons el periodista que ens ho explicava, durant una visita a Jerusalem, el coronel era un militant del Partit Laborista i començava a estar cansat de donar la mà a dictadors, però eren els millors clients, i, a més, calia seguir les directrius que arribaven dels socis de Washington. Des de la fundació de l’Estat israelià, molts militars, polítics i directius de corporacions protagonitzarien escenes semblants. Israel es va trobar unit a les potències imperialistes i colonials d’una forma natural, ja que ell mateix és producte del domini del món desenvolupat sobre el món no desenvolupat. Per aquesta raó, durant els anys de les lluites 65

dels pobles del Sud per la independència, Israel es va convertir en un aliat de molts dels règims blancs i dels colonitzadors. Els lligams amb la Sud-àfrica de l’apartheid, o amb les dictadures llatinoamericanes, són lògics, ja que Israel també era producte de les mateixes dinàmiques colonials i imperialistes. La manifestació més clara d’aquest lligam fou la guerra de 1956 contra Egipte. Quatre anys abans, els Oficials Lliures egipcis havien pres el poder a El Caire. Nasser, el president egipci, es va anar acostant al camp de l’anticolonialisme, donant suport a molts dels moviments per la independència al món àrab i a l’Àfrica. Juntament amb altres líders africans i asiàtics, va participar en la reunió antiimperialista de Bandung el 1955, i el 1961, a Belgrad, va ser un dels fundadors del Moviment dels Països No Alineats, que tenia per objectiu no caure sota el poder de les dues superpotències de la Guerra Freda i la defensa de la sobirania dels països del Sud. Aquesta actuació va enfrontar Nasser cada cop més amb francesos i britànics, que temien que el seu exemple s’estengués i no volien que ajudés els moviments independentistes. Egipte, els països que s’havien alliberat del colonialisme i els moviments que continuaven lluitant per la independència reclamaven el dret a decidir per si mateixos i la sobirania sobre els seus recursos. A Egipte, el Canal de Suez era un dels principals recursos econòmics i l’últim reducte del control colonial britànic i francès. El Canal estava en mans d’una companyia francobritànica, i els soldats anglesos el continuaven vigilant. L’any 1956 Nasser va 66

nacionalitzar-lo. El rebuig de les potències colonials fou immediat. En un reflex d’una altra època, París i Londres van voler aprofitar l’avinentesa per fer caure el govern de Nasser i per recuperar el control sobre Egipte. Es van aliar amb Israel i van atacar el país del Nil. Evidentment, les forces israelianes, franceses i britàniques van guanyar terreny ràpidament. Però el món estava canviant, i els governs de París i Londres s’havien d’adonar que en el nou món de la Guerra Freda el seu paper ja no seria de potència, sinó de comparsa. Els Estats Units no volien donar excuses a l’URSS per trobar aliats a l’Orient Mitjà, i van obligar els tres agressors a retirar-se. La nacionalització del Canal era un fet, Nasser es va convertir en un heroi per a les masses àrabs, i el paper d’Egipte de suport dels moviments anticolonials va guanyar encara més força. L’exemple de la nacionalització del Canal de Suez es va anar contagiant, sobretot als països que tenien petroli. La guerra de 1956 va ser una mostra del camp en què se situava Israel. I també de la seva superioritat militar sobre l’exèrcit egipci, el més fort dels àrabs. Quedava clara, igualment, la voluntat expansionista del sionisme i els seus dirigents, que, com ja hem comentat, creien que les fronteres les havia de definir la força militar que anés guanyant Israel. També va reforçar l’aliança de París amb Tel Aviv, ja que Nasser es va convertir en una de les obsessions dels governs francesos pel fet de donar suport als algerians i a molts africans en les seves lluites per la independència. Fins a l’emancipació d’Algèria, els governs de París van ser uns dels principals sub67

ministradors d’armes de Tel Aviv, i també de la tecnologia nuclear que va permetre a Israel esdevenir l’única potència amb bombes atòmiques a la regió.

Les conquestes de juny de 1967 L’agressió de la Gran Bretanya, França i Israel a Egipte va fer augmentar encara més la tensió a la regió. Tal com passava a la resta del món colonitzat, a Palestina també va començar a créixer la resistència. Les incursions de palestins cap a l’interior d’Israel en un principi eren per intentar tornar a les seves cases o recuperar coses que havien deixat enrere. A poc a poc es van anar organitzant políticament i es van convertir en grups guerrillers que atacaven els israelians des de Jordània —recordem que entre 1949 i 1967 Cisjordània i Jerusalem Est formaven part de Jordània— i des de la Franja de Gaza. Israel, des de bon principi, va aplicar la política de represàlies incrementades que encara avui és vigent contra els palestins. La resposta a un atac palestí consisteix a castigar la població civil de forma totalment desproporcionada. A principi dels anys cinquanta es va crear fins i tot una unitat de l’exèrcit, comandada per Ariel Sharon, amb aquest objectiu. Una de les primeres accions d’aquesta unitat fou la matança de Qibya. Una nit d’octubre de 1953, un comando palestí va assassinar una dona i dos nens llançant una granada dins una casa prop de Tel Aviv. La resposta de la unitat de Sharon fou l’execució de seixanta ha68

bitants del poble palestí de Qibya i d’alguns soldats de Jordània que anaven a ajudar-los. Els atacs palestins i les respostes israelianes feien augmentar la tensió contra Jordània, Síria i Egipte, i els règims no sabien com respondre-hi. D’una banda, eren conscients de la seva debilitat enfront d’Israel, tal com havia quedat clar el 1948 i el 1956. D’altra banda, les opinions públiques de tots els països àrabs eren solidàries amb els palestins, i tampoc no perdonaven que després d’un atac israelià els governs d’Aman, de Damasc i d’El Caire no responguessin a l’agressió. La legitimitat i l’estabilitat dels règims estaven lligades a la seva actitud envers Israel. Els dirigents responien amb bravates i discursos grandiloqüents sobre com atacarien Israel. I, sabedors que no tenien força per fer-ho, al mateix temps reprimien els palestins perquè aturessin els atacs guerrillers i, així, no hi hagués represàlies israelianes de les quals no podien defensar-se. Nasser també va intentar controlar els palestins, i l’any 1964 va crear l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Era un intent de posar sota la seva tutela les organitzacions palestines. Al mateix temps, un grup de joves palestins exiliats a Egipte i als països del golf Pèrsic van crear un nou grup nacionalista —Fatah—, que rebutjaria el control de Nasser. Tot i aquesta tensió que creixia, s’ha de tenir en compte que els grups palestins eren extremadament dèbils. Els atacs a Israel eren de molt poca volada i, si no hagués estat per les represàlies israe69

lianes que els seguien, la seva repercussió hauria estat mínima. Els recursos hídrics es van afegir al conflicte. Israel necessitava aigua per poder colonitzar el desert del Negev, al sud. La regió del Negev era la frontera més oberta i desprotegida del nou Estat. Calia poblar-la amb immigrants. La terra era bona per a l’agricultura, però no hi havia aigua. Al mateix temps, la població estava augmentant a la regió de la costa mediterrània, i també hi calia aigua. La font més important en aquella època, abans de conquerir els aqüífers subterranis de Cisjordània, era el riu Jordà. Però ni la regió de la costa ni el desert del Negev formen part de la conca del Jordà, per la qual cosa calia fer un transvasament. El projecte de construcció d’un aqüeducte per desviar aigua del riu cap a la costa i el desert es va convertir en un objectiu nacional. A mitjan anys cinquanta hi va haver un intent de mediació nord-americana per negociar el repartiment de l’aigua del Jordà entre Israel, Jordània, Síria i el Líban, que va fracassar. El govern de Tel Aviv va decidir dur a terme el transvasament de forma unilateral. Quan l’any 1959 es va saber que Israel estava construint l’aqüeducte, hi va haver una commoció al món àrab. La primera reunió de caps d’estat de la Lliga Àrab es va celebrar per tractar aquesta qüestió. No obstant això, un cop més es va posar de manifest la impotència dels àrabs. Les obres israelianes de construcció de l’aqüeducte van avançar. I els intents d’impedir-ho desviant l’aigua de les fonts del Jordà situades al Líban i a Síria van 70

ser avortats per les bombes de l’exèrcit d’Israel, contra el qual els països veïns no tenien resposta. La tensió entre àrabs i israelians va anar creixent amb cada un dels gestos d’uns i altres, i amb la retòrica que els acompanyava. Aquesta era una dinàmica que convenia als sectors israelians que defensaven l’expansionisme. Conscients de la seva superioritat, una nova confrontació militar els havia de permetre la conquesta de la resta de Palestina, tal com van fer, en només sis dies, pel juny de 1967. La responsabilitat sobre aquesta guerra és un altre debat històric que no té gaire sentit. L’important no foren les causes de la guerra, sinó les seves conseqüències. El debat de les causes immediates no és rellevant, ja que les intencions es van fer manifestes a partir del setè dia, quan Israel va decidir de mantenir l’ocupació dels territoris conquerits. És cert que Egipte va fer retirar les tropes d’interposició de les Nacions Unides al Sinaí i va tancar l’estret de Tirana a la navegació que anés cap al port israelià d’Eilat, gestos que eren agressius cap a Israel. També ho és que aquestes decisions no responien a una voluntat d’atacar, cosa que Nasser sabia impossible atesa la superioritat israeliana, sinó que eren un intent de respondre a les pressions de l’opinió pública àrab. El carrer exigia respostes a les agressions israelianes. Pel novembre de 1966, les tropes d’Israel van entrar a la ciutat cisjordana de Samua, van matar 18 soldats jordans i van destruir bona part de la ciutat. L’opinió pública àrab exigia respostes al règim haiximita d’Amman i a Nasser, lí71

der del món àrab. Però aquests sabien que no tenien prou força per satisfer les demandes de la població. Els colons israelians estaven ocupant la zona en disputa entre Israel i Síria al riu Jordà, i els xocs entre els dos exèrcits eren continus. Les demostracions de l’aviació israeliana sobre Damasc i les declaracions dels dirigents de Tel Aviv feien creure en la imminència d’un atac. El govern de Síria també exigia la solidaritat de Nasser. La reacció del líder egipci va ser fer gestos contra Israel que calmessin l’opinió pública, i al mateix temps va intentar apropar-se als Estats Units per buscar una solució negociada. Els israelians, els nord-americans i també els àrabs sabien que Nasser no tenia ni voluntat ni capacitat per atacar Israel, sobretot perquè l’exèrcit de Tel Aviv era molt superior, i també perquè en aquell moment bona part de l’exèrcit egipci estava embarcat en una guerra al Iemen, molt lluny del Sinaí. En la dinàmica de la Guerra Freda, el govern nord-americà va voler aprofitar la tensió que creixia per castigar un Nasser que s’estava convertint en un client d’armes de la Unió Soviètica. Així és com Washington va donar via lliure al govern israelià per atacar Egipte. Tel Aviv ho va aprofitar per llançar un ràpid atac també a Jordània i Síria, abans que els Estats Units i la comunitat internacional poguessin reaccionar. En sis dies, pel juny de 1967, Israel va conquerir el Sinaí, els Alts del Golan, la Franja de Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània. L’important, però, havia de venir després de la conquesta. Un cop demostrada la seva superioritat 72

i amb els exèrcits àrabs totalment desfets, Israel podia adoptar estratègies diferents. Si l’objectiu de la guerra hagués estat assegurar l’existència de l’Estat d’Israel i forçar la pau amb els estats àrabs veïns, ara podia fer-ho. Pel novembre de 1967 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar la resolució 242, que exigeix la retirada de les tropes israelianes dels territoris conquerits pel juny a canvi del reconeixement àrab del dret de tots els Estats —inclòs Israel— a viure en pau. Egipte i Jordània van acceptar la resolució 242 d’una forma molt ràpida. Síria, a partir de 1970, va acceptar el principi de trobar una sortida negociada i, a partir de 1973, també la resolució 242. Els governs israelians només acceptaven retirar-se del Sinaí, la qual cosa era inadmissible per als àrabs. La resolució 242 és avui, encara, el principi sobre el qual s’han de basar les negociacions de pau. En l’actualitat, el compliment de la resolució 242 és reclamat per tots els àrabs, inclosos els palestins, tot i que això implica la renúncia al 80% del territori original de la Palestina històrica. L’objectiu israelià, pel juny de 1967, no era la pau sinó l’expansió, i la retirada de les terres conquerides a canvi de la pau no es va fer realitat. El problema de l’expansió israeliana era la manera de dur-la a terme. Finalment els sionistes havien conquerit tota la Palestina històrica, allò que ells volien que fos la Terra d’Israel. De la mateixa manera que abans de la Nakba, es tornava a presentar el problema de la població palestina. L’any 1948, el món havia acceptat la neteja ètnica, però l’any 1967 73

la realitat era molt diferent. L’Organització de les Nacions Unides havia crescut amb els països descolonitzats, solidaris amb els àrabs i els palestins. Els valors i principis establerts en la Declaració Universal dels Drets Humans havien guanyat força. Una nova neteja ètnica a Palestina no seria admesa, i la resolució 242 ho deixava clar. Si Israel annexionava els territoris de la Franja de Gaza, Jerusalem i Cisjordània, la societat israeliana es trobaria en una disjuntiva sense solució. O l’essència jueva de l’Estat es perdria amb la incorporació de la població palestina, o la democràcia es perdria si els palestins no eren considerats ciutadans d’Israel. La solució al dilema fou mantenir l’ocupació militar sense annexionar els territoris palestins a Israel, i, al mateix temps, començar la política de colonització d’aquests territoris per modificar la realitat demogràfica i facilitar la futura annexió.

La colonització dels territoris ocupats palestins La relació d’Israel amb els territoris ocupats palestins es va convertir molt ràpidament en un dels vectors centrals de la política israeliana. Només tres setmanes després de l’ocupació, el govern va estendre la legislació israeliana, la seva jurisdicció i l’administració a la part àrab de Jerusalem, annexionant de fet a Israel el territori, però no la població. Immediatament després va dissoldre la municipalitat de Jerusalem Est i va aixecar les barreres que 74

separaven les dues parts de la ciutat. Aquesta política de permeabilitat també es va seguir amb la resta de territoris ocupats. Les infraestructures, l’economia, el treball i tota la vida dels territoris ocupats es va anar lligant a Israel, amb l’objectiu que fos cada cop més difícil tornar enrere. Els palestins de la Franja de Gaza i de Cisjordània es van convertir en mà d’obra barata al servei del capital israelià. Això sí, sense poder-se quedar a viure a Israel, ja que això hauria implicat el retorn de molts refugiats a la seva terra. Cada dia, desenes de milers de palestins entraven a Israel al matí i tornaven als camps de refugiats de Gaza i de Cisjordània a la nit. Les colònies jueves a Jerusalem Est, Cisjordània i la Franja de Gaza van començar a créixer ja amb els governs laboristes, però va ser l’arribada al poder de la dreta, el 1977, allò que va donar el gran impuls al nou procés colonial. Els assentaments de colons rodegen les poblacions palestines, i separen les unes de les altres. El fenomen més important es produeix al voltant de Jerusalem, de forma que Jerusalem Est queda aïllada de la resta de Cisjordània per un mur de colònies, i ara també per un mur real de ciment. De la mateixa manera, es va fer créixer l’enorme assentament colonial de Maale Adumim entre Jerusalem i la vall del Jordà, separant el nord i el sud de Cisjordània i trencant la continuïtat territorial. També es va donar un gran impuls a les colònies dins de Jerusalem Est, per tal de judaïtzar la ciutat. Igualment, a Hebron el govern laborista ja va permetre l’assentament d’una petita colònia de 75

colons extremistes. Aquests colons han distorsionat totalment la vida de la ciutat, i s’han convertit en un factor de tensió permanent des de la seva arribada l’any 1968. Per exemple, de forma repetida i en alguns casos durant molt de temps seguit, més de 30.000 habitants dels barris propers a la colònia han de viure sota toc de queda, i sofrint les contínues provocacions d’aquests colons extremistes. La presència de la colònia també implica que, encara avui dia, bona part de la ciutat està sota el control militar israelià i que molts dels habitants de les cases properes n’han estat expulsats. Les colònies es construeixen normalment al capdamunt dels turons, perquè d’aquesta manera controlen més territori i són més fàcils de protegir. A l’inici, els assentaments estaven rodejats de tanques de seguretat per protegir els colons jueus que arribaven del mateix Israel, dels Estats Units, de França, de Rússia i d’altres parts del món. A principi de la dècada dels noranta encara semblaven fortificacions en territori enemic, i els colonitzadors havien de sortir en grups i armats quan volien anar a Jerusalem o a Israel. Encara vivien en territori habitat per palestins. Durant els anys noranta les barreres de seguretat de les colònies van començar a créixer i a baixar cap a les valls, de manera que cada cop feien més gran el territori net de població palestina. A poc a poc, grans extensions de filats de pues van anar rodejant les poblacions palestines, i en alguns punts es van anar convertint en el Mur de separació. Fins al dia d’avui, en què són els palestins els qui 76

viuen tancats darrere els filats i el Mur que no s’atura. Els colons es mouen lliurement pel territori, per carreteres pròpies i sense topar amb la població palestina reclosa als pobles i ciutats, paralitzada pels checkpoints —controls militars—, i apartada de les terres controlades pels colons i l’exèrcit. En l’actualitat, el procés colonial continua creixent, i prop de mig milió de colons viuen a Cisjordània i a Jerusalem Est, de manera que ja són més d’una sisena part de la població.

La guerra de 1973 i la pau amb Egipte La desfeta de juny de 1967 va deixar els règims àrabs en una situació molt difícil davant les seves poblacions. Els governants àrabs continuaven sotmesos a la doble tensió d’Israel i de les opinions públiques, i havien de jugar entre aquestes dues espases per sobreviure. D’una banda, sabien que no tenien prou força militar per guanyar Israel en una guerra. Però, d’altra banda, després de la humiliació de juny de 1967, no podien renunciar a la solidaritat amb els palestins i a la recuperació de les terres perdudes, ja que la població no els ho permetria. Alguns grups, com els Germans Musulmans a Egipte o l’esquerra i els palestins a Jordània, ja estaven aprofitant la debilitat dels governs per atacar-los. D’aquesta doble tensió en va sortir la proposta de la reunió de la Lliga Àrab a Khartum pel setembre de 1967. El que més es recorda d’aquella reunió és la 77

triple negativa: no a la pau amb Israel, no al reconeixement d’Israel i no a les negociacions amb Israel. El que no s’esmenta quasi mai, però, és que el paràgraf en què es deia això començava apostant per la via política i diplomàtica per solucionar el conflicte. L’acceptació per part de Jordània i d’Egipte de la resolució 242 —Síria la va acceptar el 1973—, suposava un reconeixement implícit d’Israel. Tel Aviv també va acceptar la resolució, però la interpretava com a marc de negociació de les terres ocupades, mentre que els àrabs la interpretaven literalment, és a dir, com el deure d’Israel de retirar-se dels territoris ocupats militarment pel juny de 1967. L’Organització per a l’Alliberament de Palestina va rebutjar la resolució 242, ja que suposava la seva renúncia a les terres perdudes el 1948 i quedar-se només amb un 20% del territori de la Palestina històrica. Finalment, el 1988 la va acceptar per poder negociar amb els Estats Units i amb Israel. La derrota aclaparadora dels àrabs a la guerra de 1967, de la mateixa manera que el 1948, va tenir conseqüències greus en el conjunt del món àrab. El juny de 1967 es pot marcar com la desfeta del nacionalisme àrab. A partir d’aquell moment els règims conservadors, principalment el de l’Aràbia Saudita, agafarien el relleu del lideratge del món àrab. I la pujada de preus del petroli dels anys setanta acabaria de decantar el poder cap a la península Aràbiga. Com diria un analista, el nucli del món àrab es va desplaçar del centre de la revolució al centre de la riquesa. 78

Els governants sabien que l’estabilitat i la legitimitat dels règims estaria lligada durant molt de temps a l’enfrontament amb Israel. Els interessava trobar-hi una solució, i molt aviat Nasser des d’Egipte i Hussein des de Jordània van intentar avançar cap a una negociació amb Tel Aviv. El mateix any 1967, poc després de la guerra, Nasser va recomanar al rei Hussein que busqués una mediació nord-americana per negociar la retirada israeliana de Cisjordània. Nasser, el líder del panarabisme, no podia negociar una pau separada, però, si Jordània ho feia abans i solucionava el problema més difícil, que eren els territoris palestins, seria més fàcil arribar a acords també en la resta de fronts. Les demandes de Nasser i de Hussein eren pràcticament les mateixes de la resolució 242 del Consell de Seguretat i de la resolució 194 de l’Assemblea General de les Nacions Unides: la retirada d’Israel dels territoris ocupats pel juny de 1967 i el reconeixement del dret al retorn dels refugiats —tot i que això no impliqués el retorn real de tots, sinó només d’una part i indemnitzacions per a la resta. A final dels anys seixanta i principi dels setanta hi va haver dues mediacions importants per buscar una sortida al conflicte: la de Gunnar Jarring, enviat de les Nacions Unides, i la de William Rogers, secretari d’estat nord-americà. En tots dos casos, els plans de pau van ser acceptats pel rei Hussein i per Nasser, però van topar amb el rebuig de Tel Aviv. Els palestins tampoc no hi estaven d’acord, però això no importava, perquè el govern nord-americà els impedia la participació en les converses. A més, la seva veu va ser ofegada entre els anys 1970 i 1971 pel règim haixi79

mita de Jordània, quan va aixafar la resistència palestina i va expulsar del país els fedaïns —nom amb què eren coneguts els guerrillers palestins. Fou el que es va conèixer com el Setembre Negre dels palestins. A Israel la guerra de juny de 1967 també havia tingut conseqüències greus. La demostració de força i la conquesta de tot el territori de la «Terra d’Israel» (la Palestina històrica) van fer créixer la intransigència, el nacionalisme més extrem i el fonamentalisme religiós. El poder dels sectors més extremistes va anar augmentant fins a convertir-se en la força majoritària deu anys més tard, i això va fer molt difícil que els sectors de la societat israeliana que volien negociar la pau poguessin fer-se escoltar. A més, la victòria va reforçar encara més la influència de les elits militars i dels falcons de l’esquerra sionista. D’aquesta manera es va imposar la que ja era una vella màxima de David Ben Gurion: allò que s’ha guanyat al camp de batalla no es perd a la taula de negociació. Els plans de pau van fracassar en topar amb Israel. A la societat israeliana cap polític amb aspiracions de guanyar vots no s’atrevia a defensar que per aconseguir la pau calia sortir dels territoris ocupats palestins. Ni tan sols s’acceptava la retirada dels Alts del Golan. I deixar el Sinaí també era vist per molts com una renúncia innecessària, tenint en compte la superioritat militar israeliana. A Egipte, la mort de Nasser el 1970 va provocar un trasbals enorme entre la població. La substitució del líder àrab era difícil. Anuar al-Sadat, el seu successor, estava en una posició de debilitat i sabia 80

que per consolidar el seu poder li calia recuperar el Sinaí i el Canal de Suez, que des de la guerra estava tancat al tràfic marítim. I, el més important, havia de guanyar-se el favor de la gent recobrant l’honor perdut el 1967. Amb les portes de la negociació tancades per la intransigència israeliana, només li quedava tornar a obrir les portes de la guerra. La guerra de 1973 no fou una guerra de conquesta. La voluntat de Sadat no era derrotar Israel, sinó forçar Tel Aviv a negociar. De fet, abans havia fet saber als Estats Units que estava obert a un acord de pau amb Israel, però, com les iniciatives anteriors, aquesta també va ser desestimada pel govern israelià. Egipte es va aliar amb Síria per atacar les forces israelianes al Canal de Suez i als Alts del Golan. Per sorpresa de tothom, l’exèrcit egipci va fer una proesa militar en creuar el Canal, i va posar en greus dificultats l’exèrcit israelià. Israel va tenir moltes més baixes que durant la guerra de 1967, però aviat va rebre una gran ajuda nord-americana en forma d’armes que li va permetre recuperar bona part de les seves posicions. Finalment, la guerra va acabar amb poques diferències respecte de la situació anterior pel que feia al control de territori. El que havia canviat era la posició política israeliana. La demostració militar egípcia i la necessitat desesperada de l’ajuda nord-americana havien posat fi a la sensació de superioritat i a la prepotència d’Israel. D’altra banda, per primera vegada els àrabs van utilitzar també el petroli com a mecanisme de pressió política sobre els Estats Units i Europa. Això va donar encara més una percepció de fortalesa en el bàndol àrab, i va co81

mençar a fer veure l’Orient Mitjà com una regió neuràlgica per a la política i l’economia internacionals. Sadat havia aconseguit el que volia. Va fer oblidar la humiliació de 1967, va poder obrir la porta a la negociació i, no menys important, es va poder acostar als Estats Units. Washington va assumir el paper de mediador entre Israel i Egipte, primer amb Kissinger i després amb el president Carter. No obstant això, el vertader constructor de la pau d’Egipte amb Israel fou el mateix Sadat. Després de quatre anys de contactes que no acabaven d’avançar cap a la pau, pel novembre de 1977 el president egipci va viatjar a Israel. Havia decidit negociar la pau sense comptar amb la resta de països àrabs. El resultat foren els Acords de Camp David de setembre de 1978. Carter va reunir Anuar al-Sadat i Menahem Begin a la residència de Camp David, i d’allí en van sortir amb l’acord de pau. A canvi de la pau, Egipte recuperava el Sinaí i el Canal de Suez. Havien calgut una guerra i anys de negociacions per a fer realitat l’oferta de pau de Sadat de principi dels anys setanta. Amb la retirada egípcia del conflicte, Israel guanyava l’hegemonia militar indiscutible sobre els àrabs i a l’Orient Mitjà. A partir d’aquell moment, cap Estat àrab no podria amenaçar militarment l’Estat sionista. Les conseqüències de la retirada egípcia de l’escenari militar i de l’hegemonia israeliana es van fer sentir immediatament amb la política de colonització jueva als territoris ocupats palestins, amb l’annexió a Israel dels Alts del Golan el 1981 i, sobretot, amb els atacs al Líban de 1978 i la invasió de 1982. La 82

impotència àrab i la incapacitat de reaccionar a les provocacions de Tel Aviv van marcar la pauta que es manté fins avui dia, tal com es va demostrar a l’estiu de 2006, quan Israel va destruir el Líban davant la indiferència internacional i l’espant impotent dels àrabs.

La tortuosa relació d’Israel amb el Líban El Líban i els palestins eren les peces més dèbils davant el poder israelià i, immediatament, van rebre les conseqüències de l’hegemonia d’Israel. La colonització dels territoris ocupats palestins va rebre un nou impuls. I al Líban les guerrilles palestines es van haver d’enfrontar a l’exèrcit israelià, que ara ja podia envair el país sense que res no el pogués aturar. El primer avís es va rebre pel març de 1978, pocs mesos abans de la pau de Camp David, quan Israel va envair el sud del Líban i va expulsar els fedaïns cap al nord. El 1977, el partit de la dreta ultranacionalista, el Likud, liderat per Menahem Begin, havia guanyat per primera vegada les eleccions. Quatre anys més tard, el 1981, el govern que va sortir del nou parlament fou el més dretà de la història d’Israel: Menahem Begin era el primer ministre, Isaac Shamir el ministre d’Afers Exteriors i Ariel Sharon el ministre de Defensa. L’any següent, el 1982, Sharon va dirigir la invasió del Líban, va rodejar Beirut i va expulsar els guerrillers palestins de la ciutat. Davant la impotència de la Lliga Àrab, per primera vegada 83

l’exèrcit israelià arribava fins a la capital d’un estat àrab, i deixava 20.000 morts rere seu. Les guerrilles palestines, ajudades per les milícies de les forces d’esquerra libaneses, van resistir el setge i el bombardeig de Beirut durant dos mesos, fins que, esgotades, van acceptar marxar de la capital. La retirada va ser negociada, amb la mediació de l’enviat nord-americà Philip Habib, que va donar garanties de seguretat als palestins. Però, quinze dies després de la sortida dels fedaïns de Beirut, l’assassinat del líder falangista cristià Beshir Gemayel va donar el tret de sortida de les matances de Sabra i Shatila. Aquests dos camps de refugiats palestins havien quedat desprotegits amb la retirada dels milicians. Estaven sota el control de l’exèrcit israelià i la seva seguretat depenia de les garanties donades pel mediador nord-americà. Les milícies falangistes van entrar als camps, protegides i animades pels israelians, i durant quasi dos dies van assassinar entre 1.000 i 3.000 persones indefenses. Les matances de Sabra i Shatila no van deixar indiferent el món. Davant l’opinió pública àrab, aquests dos noms es van afegir a altres símbols del patiment dels palestins, com els fets de Deir Yassin. Davant l’opinió pública internacional, a Beirut va començar a invertir-se la imatge del David israelià enfront del Goliat àrab. Per primer cop es feia evident que la realitat era la contrària: la posició d’Israel era hegemònica a l’Orient Mitjà, i més amb el suport dels Estats Units. La carnisseria de Sabra i Shatila també va tenir un fort impacte davant l’opinió israeliana. Es van començar a reunir manifestacions de 84

desenes de milers de persones contràries a la guerra i a l’ocupació del Líban. Una comissió d’investigació, establerta pel govern de Tel Aviv per fer front a les pressions de l’opinió pública i l’oposició, va fer responsable Ariel Sharon dels fets de Sabra i Shatila, que va perdre el Ministeri de Defensa, però va continuar com a ministre sense cartera en el govern. L’exèrcit israelià va continuar ocupant bona part del Líban fins tres anys més tard. L’ocupació del Líban va tenir una conseqüència inesperada amb l’aparició de Hezbol·lah. El nou partit xiïta va convertir-se en la força de resistència libanesa contra la invasió d’Israel. L’any 1985 l’exèrcit israelià es va retirar del Líban sota la pressió de Hezbol·lah i també de l’opinió pública d’Israel, però va mantenir sota el seu control una franja de territori libanès al llarg de tota la frontera. La resistència dels xiïtes davant de la presència israeliana no es va aturar, ni tan sols l’any 2000, quan els laboristes van ordenar la retirada de l’exèrcit de la franja del sud, ja que l’ocupació israeliana es va mantenir a les granges de Shebaa, un petit enclavament estratègicament molt ben situat. A l’estiu de 2006, després que un soldat israelià fos fet presoner a la Franja de Gaza i dos més ho fossin al Líban, l’exèrcit d’Israel va dur a terme dues enormes operacions de càstig contra Gaza i contra el Líban. Durant un mes va bombardejar el país dels cedres i la Franja, i van matar més de mil civils libanesos i alguns centenars de palestins, i destruí infraestructures i provocà danys dels quals trigaran decennis a recuperar-se. L’organització israeliana Bt’selem informa que l’any 2006 hi va haver 683 palestins morts, 85

dels quals 141 eren menors i 322 civils, mentre que, de la banda israeliana, els morts en mans dels palestins van ser 17 civils i 6 militars. Aquesta desproporció ha estat permanent durant tot el conflicte. El mes de juliol de 2006, Hezbol·lah va demostrar que també tenia capacitat de resposta en causar més de 100 baixes de militars israelians, i va bombardejar el nord d’Israel i va matar desenes de civils. La nova invasió israeliana de l’estiu de 2006, i les morts i l’assolament que van patir tots els libanesos, van tenir l’efecte contrari del que volia el govern de Tel Aviv, i van ajudar a reforçar el suport a Hezbol·lah, no tan sols de xiïtes, sinó també de gent d’altres comunitats. El discurs dels governs israelians abans de cada una d’aquestes incursions al Líban, i de moltes altres menys importants, ha estat el de la seguretat. Com l’ocupació dels territoris palestins, les agressions al Líban es justifiquen amb l’argument que es vol posar fi als atacs contra Israel. La realitat és que la inseguretat d’Israel la provoca l’ocupació i les agressions, ja que les respostes palestines o de Hezbol·lah són conseqüència de la política israeliana als territoris ocupats palestins i al Líban. És la seguretat de libanesos i palestins la que està sota permanent amenaça i sota permanents atacs des d’Israel, i la seva capacitat de protegir-se davant l’exèrcit d’Israel és, si no nul·la, mínima.

86

4. L’ocupació israeliana de Jerusalem Est, Cisjordània i la Franja de Gaza

La resistència palestina: de la lluita armada a les intifades Poc després de la derrota del juny de 1967, dos joves líders palestins es van trobar a Damasc. Eren George Habash, fundador del Moviment Nacionalista Àrab, i Iasser Arafat, fundador de Fatah. Era la primera vegada que coincidien. El primer era un dirigent de l’esquerra panarabista, seguidor de Nasser i de la seva utopia de la unitat àrab. Havia nascut al si d’una família cristiana a Lydda, prop de Tel Aviv. Quan l’exèrcit israelià va arribar a la ciutat, encara hi havia més de 60.000 persones que no havien fugit i es resistien a deixar casa seva. David Ben Gurion va ordenar que fossin expulsats. Així es va produir l’èxode de Lydda, sota el sol de juliol, sense menjar ni aigua, i van morir més de tres-centes persones, moltes de les quals eren infants que no van poder resistir la set. Habash i la seva família es van convertir en refugiats i van perdre tot el que tenien. Habash va estudiar medicina a Beirut i després va treballar en camps de refugiats de Jordània. Va ser un dels fundadors, el 1951, del Moviment Nacionalista Àrab, d’inspiració nasserista i socialista i, després de la guerra de 1967, del Front Popular d’Alliberament de Palestina. 87

Iasser Arafat era fill d’un comerciant de la Franja de Gaza. Havia estudiat enginyeria a El Caire i després va treballar a Egipte i a Kuwait. A final dels anys cinquanta va ser un dels fundadors de Fatah, que, a diferència del grup de Habash, s’allunyava del panarabisme per centrar tot el seu esforç en la lluita a Palestina. Aquella tarda, davant el got de te en una cafeteria de Damasc, Habash estava desanimat i la seva opinió era que tot estava perdut després de la desfeta. La reacció d’Arafat fou molt diferent: «No és el final, és el principi!», li va dir (HART, 1994: 203). L’optimisme d’Arafat venia de la desconfiança que sempre havia tingut cap als dirigents àrabs. Ara els palestins serien lliures de dirigir la seva lluita, i l’alliberament només podria venir d’ells mateixos. Les arrels de la lluita palestina per la independència es troben ja a principi del segle XX i, sobretot, en el període del Mandat. Com hem vist, la Revolta Àrab fou un dels grans moviments anticolonials de l’època. Aquelles reivindicacions per l’autodeterminació es movien principalment en un marc àrab. La majoria de grups i partits reclamaven la creació d’un Estat àrab del qual també formés part Palestina. Després de la Nakba, durant els anys cinquanta i fins a la guerra del juny de 1967, molts dels grups palestins van continuar lluitant per l’alliberament de Palestina pensant en la unitat del món àrab. Eren els anys de més èxit de les idees panarabistes de Nasser. La desfeta i les pèrdues territorials en la Guerra dels Sis Dies es van emportar també moltes de les il·lusions en un món àrab unit. L’Egipte de Nasser 88

havia estat derrotat. En aquell context, Fatah va començar a fer-se escoltar. El Moviment per a l’Alliberament Nacional de Palestina —Fatah, és l’acrònim invertit del nom en àrab HArakat al-TAhrir al-Watani al-Filastini—, havia estat fundat a final dels anys cinquanta per un grup de joves palestins que creien que l’objectiu de l’alliberament de Palestina era més important que l’esforç per la unitat àrab, i que havien de ser independents dels règims àrabs i les seves ambicions. Fins al 1967 havien estat un grup petit i amb poca influència, però la derrota els havia de donar la raó: no es podia confiar en els Estats àrabs. Poc després es produiria un altre fet que va adquirir un enorme pes simbòlic: la victòria de Karameh. Després de l’ocupació de Cisjordània, Fatah va traslladar el seu centre d’operacions a la vall del riu Jordà, prop del poblet jordà de Karameh, que en àrab significa dignitat. Pel març de 1968, l’exèrcit israelià va llançar una operació de càstig contra les milícies dirigides per Arafat, però el que havia de ser una operació ràpida per posar fi als fedaïns, va topar amb una dura resistència dels guerrillers palestins ajudats per l’exèrcit de Jordània, que van aconseguir la retirada dels israelians. El primer enfrontament directe entre israelians i palestins es va saldar amb una victòria moral dels més dèbils. Aquest xoc, percebut pel món àrab com una petita victòria simbòlica en la recuperació de la dignitat àrab i palestina, va situar Fatah i Arafat en el centre de la resistència palestina. Es va veure com la demostració del que havia defensat Fatah des de la seva fundació: havien de ser els mateixos palestins els 89

que lluitessin per l’alliberament. Immediatament Fatah va començar a créixer i els altres grups guerrillers el van seguir. Els grups guerrillers palestins, amb Fatah al davant, van passar a controlar l’Organització per l’Alliberament de Palestina i la seva lluita. Les organitzacions palestines van créixer sobretot als camps de refugiats. Així, la identitat política palestina també es va anar consolidant sobretot a l’exili, prenent com a principi fonamental la idea del retorn dels refugiats a les seves cases i terres. Com veurem, la implantació de l’OAP als territoris ocupats fou més dificultosa. L’objectiu central dels grups palestins era fer sentir la seva veu i que el món no oblidés la seva existència, ni les reivindicacions de recuperar les seves terres i de crear un Estat independent. Per aconseguir-ho, van seguir el mateix camí que molts altres moviments d’alliberament i anticolonials d’aquella època a l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina: la lluita armada. Iasser Arafat es va sumar a altres símbols de les lluites del Sud, com Ho Chi Minh a Àsia, Nkrumah a l’Àfrica o el Che Guevara a l’Amèrica Llatina. Els fedaïns, aliats de l’esquerra jordana, es van fer forts a Jordània, tant que el rei Hussein els va veure com una amenaça al seu règim. Pel setembre de 1970, que es va conèixer com a Setembre Negre, el règim va atacar les forces palestines i progressistes, i l’enfrontament va acabar, mesos més tard, amb milers de morts palestines. Les guerrilles es van traslladar al Líban, on s’afegirien a les tensions que ja dividien el país. La lluita guerrillera va conti90

nuar des del Líban, fins que la invasió israeliana de l’any 1982 les va expulsar. Durant els anys vuitanta la prioritat de l’OAP es va decantar cap a la mobilització de la població dels territoris ocupats. Després del juny de 1967, els palestins de l’interior havien quedat aïllats i els grups de l’OAP hi tenien poca influència. Durant un temps, la política a Cisjordània i a Jerusalem va continuar dominada pels notables de les grans famílies, que en molts casos no van dubtar a cooperar amb Israel de la mateixa manera que ho havien fet amb el règim de Jordània entre 1949 i 1967. Però l’avenç de la colonització dels territoris ocupats va anar distanciant la població d’aquests dirigents collaboracionistes. A poc a poc, a mesura que les colònies penetraven en el territori palestí, també ho feia la influència de l’OAP, que era vista per la majoria de palestins com la defensora dels seus interessos. El gran salt en la mobilització de la població dels territoris ocupats es va produir amb l’esclat de la primera Intifada («aixecament»), pel desembre de 1987. La resistència des de l’interior havia anat creixent durant els anys vuitanta. Les protestes foren escasses en una primera època, però van anar augmentant fins a esclatar amb la Intifada. Entre 1968 i 1975 l’autoritat militar israeliana va comptabilitzar una mitjana de 350 incidents a l’any; entre 1976 i 1982 van ser prop d’un miler; entre 1982 i 1987 ja van ser al voltant de 10 cada dia, i en els primers sis mesos de la Intifada hi va haver més de 40.000 incidents (KIMMERLING I MIGDAL, 1994: 262). 91

La primera Intifada fou un aixecament popular i pacífic. Per primera vegada els palestins de l’interior es revoltaven en massa contra l’ocupació i la colonització israelianes. Les protestes consistien principalment en vagues, manifestacions i xocs de joves i nens amb les patrulles de l’exèrcit israelià a la sortida de les escoles i els instituts. Els joves palestins tiraven pedres, i els soldats israelians contestaven a trets. La primera Intifada va tenir un enorme impacte en l’opinió pública internacional i israeliana. Per primera vegada es veia en tots els mitjans de comunicació quina era la relació de forces entre els uns i els altres. Els nens palestins s’enfrontaven amb pedres a un dels exèrcits més ben preparats del món. Era la inversió definitiva del mite de David i Goliat que tant havien cultivat els propagandistes israelians. Els governs de Tel Aviv havien utilitzat la imatge geogràfica del petit Estat d’Israel rodejat del gran gegant del món àrab per donar una impressió de fragilitat que ja hem vist que era enganyosa. La invasió del Líban ja havia deixat clara l’hegemonia d’Israel. Amb la Intifada, el David palestí s’enfrontava literalment amb la fona i la pedra al Goliat israelià, i aquest responia amb una repressió d’una brutalitat desmesurada. Les imatges de soldats disparant i trencant els braços de joves palestins perquè no poguessin tirar més pedres van tenir un gran impacte en l’opinió pública. Arreu del món es van aixecar protestes i pressions contra els israelians. A Israel van guanyar força els grups pacifistes contraris a la colonització dels territoris palestins. La 92

societat israeliana es va començar a preguntar què hi guanyava, amb l’ocupació, i cada cop eren més els votants que demanaven als polítics que l’exèrcit es retirés dels territoris palestins. La primera Intifada fou un dels factors que va conduir als acords d’Oslo de 1993 i a l’inici de la retirada israeliana d’algunes ciutats palestines. Però, com veurem, no fou suficient per forçar la retirada final de l’exèrcit i de les colònies. El bloqueig de l’anomenat «procés de pau» i l’acceleració de la creació de noves colònies va conduir a una nova intifada pel setembre de 2000. La segona Intifada va esclatar novament com un moviment pacífic de protestes, però aquest cop la resposta a la repressió israeliana amb desenes de morts palestins va ser armada.

La il·lusió d’Oslo Una cooperant d’una ONG catalana a Cisjordània explicava en una xerrada una anècdota representativa de la vida quotidiana dels palestins. Un dia com qualsevol altre de l’any 2008, una senyora palestina de Qalqiliya va decidir visitar els seus pares, que vivien a la propera ciutat de Nablus. Com cada matí, quan va sortir de casa el primer que va veure fou l’enorme Mur de més de 8 metres d’alçària que envolta la ciutat. Les terres de la família havien quedat a l’altra costat de la muralla, amb la qual cosa el seu marit i els seus fills, per anar a cultivarles, havien d’anar fins al checkpoint de sortida de la 93

ciutat i esperar el permís per sortir. Moltes collites s’havien perdut perquè no havien pogut treballar la terra o recollir els fruits. A més, els colons s’havien apropiat el pou d’aigua que els servia per a regar. No era res de nou, perquè el 1948 ja havien perdut la meitat de les terres, que van quedar sota domini israelià. La dona va acompanyar el marit fins al control militar. Era molt d’hora al matí, encara negra nit. Calia anar-hi aviat, perquè de vegades la cua avançava molt lentament. Altres cops només obrien una estona i no podia sortir tothom, o els soldats decidien que només ho podien fer les dones, o la gent gran, o els homes, o ningú... Com cada dia, també, quan la senyora i el seu marit van sortir de casa no sabien amb què es trobarien. Aquell matí van haver d’esperar unes hores, però van poder passar. Ella va agafar un taxi col·lectiu cap al checkpoint que hi ha a l’entrada de Nablus. Hi va arribar ràpidament, ja que la distància és curta i, amb molta sort, només van trobar una patrulla israeliana que els aturés, però, un cop allà, els van dir que els tancs havien fet una incursió a la ciutat i havien imposat el toc de queda. Ningú no podia entrar ni sortir de casa seva, i la gent que era al checkpoint hauria d’esperar. A mesura que es feia tard la dona patia perquè, si tornava quan el checkpoint de Qalqiliya ja era tancat, no podria arribar a casa seva. Això ja li havia ocorregut en més d’una ocasió al seu marit, i s’havia hagut de quedar tota la nit a fora, i esperar que el tornessin a obrir al matí. Finalment, ella i els altres que havien viatjat en el mateix taxi van decidir tornar junts sense haver 94

pogut entrar a Nablus. Els comentaris dins el cotxe eren tots contra l’ocupació i el «procés de pau» que els havia portat a aquella situació. Des de feia més de quinze anys, cada dia que passava vivien pitjor que l’anterior. Oslo havia estat una il·lusió que, com un miratge, es va esvair a mesura que els colons, el Mur i els checkpoints avançaven. Tot va començar quan els canvis en el sistema internacional, amb la fi de la Guerra Freda a final dels anys vuitanta, units a la primera Intifada, a la guerra a Kuwait i a la crisi econòmica de principi dels noranta, van impulsar el que s’havia de conèixer com el «procés de pau» en el conflicte entre israelians i palestins. L’any 1991, poc després de la guerra contra Iraq, el president Bush —pare— va convocar la reunió de Madrid per buscar una solució a la conflictivitat a l’Orient Mitjà. El primer ministre israelià en aquella època era Isaac Shamir, representant de l’ultradreta israeliana, que va manifestar des de l’inici que no tenia cap voluntat de negociar amb els palestins. Les converses es van estancar immediatament en qüestions de procediment i molt aviat va quedar clar que d’aquella iniciativa no en sortiria cap avenç, si no hi havia un canvi de govern a Tel Aviv. En les eleccions del juny de l’any següent va ser escollit Isaac Rabin, antic Cap d’Estat Major i líder laborista. En aquella campanya electoral es va notar la voluntat de cada cop més israelians de posar fi a l’ocupació dels territoris palestins. La primera Intifada estava fent sentir el cost de l’ocupació a la societat israeliana, en un moment de crisi 95

econòmica i de desprestigi internacional. El Partit Laborista es va presentar amb el missatge del canvi i va guanyar. La població palestina estava esgotada, després dels anys d’Intifada i de repressió. La direcció de l’OAP, situada a Tunis des de l’expulsió del Líban, també necessitava oferir als palestins algun progrés. Arafat i els seus homes tenien por de perdre el lideratge del poble palestí. Lluny dels territoris palestins, estaven veient com els joves dirigents de la Intifida, tant de Hamas com de la mateixa OAP, guanyaven protagonisme. D’altra banda, durant la crisi del golf Pèrsic de 1991, l’OAP es va veure forçada per l’opinió pública palestina a prendre una posició allunyada de la coalició antiiraquiana liderada pels Estats Units. Per aquesta raó, tal com li va passar al rei Hussein de Jordània, després de la guerra Arafat fou castigat pels països occidentals amb un període de marginació diplomàtica, i per Aràbia Saudita amb una reducció dràstica dels recursos que donava a l’OAP. La disminució d’aquesta ajuda va obligar a reduir l’assistència de l’OAP a la població palestina, cosa que allunyava encara més la direcció de la seva gent. En aquest context, els vells dirigents de l’OAP van dedicar tots els esforços a trobar una forma de tornar a Palestina i establir-se als territoris ocupats. La necessitat de negociar, tant dels dirigents israelians laboristes com dels dirigents palestins de l’OAP, va portar a obrir una nova taula de converses a Oslo. Allí, Arafat va cometre el que per a 96

molts palestins fou el seu principal error: va aturar la Intifada i va acceptar començar un procés de petits passos, en comptes de negociar una solució definitiva al conflicte, que havia de ser la creació d’un Estat palestí als territoris ocupats de Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de Gaza. D’aquesta manera, Arafat s’allunyava encara més de les reivindicacions històriques dels palestins. Les demandes dels palestins han anat evolucionant amb el temps. Al començament la seva esperança era poder recuperar la seva vida anterior a la Nakba, sense la colonització sionista. Després de la creació d’Israel, van ser conscients que la presència dels colons jueus a Palestina no es podia evitar, i van passar a reclamar un Estat binacional, laic i sense diferències ètniques, en el qual els ciutadans tinguessin els mateixos drets i els refugiats haguessin pogut retornar a casa seva. Aquesta proposta, que hauria estat el mínim admissible per a qualsevol ciutadà d’un país democràtic modern, va ser totalment rebutjada tant pels israelians com pels països occidentals, ja que xocava amb el projecte sionista de creació d’un Estat jueu. El segon pas cap al pragmatisme, a mitjan anys setanta, va ser establir la política de creació d’un Estat palestí independent en els territoris alliberats. Això significava, en el fons, reconèixer de facto l’existència d’Israel i limitar les seves reivindicacions als territoris ocupats l’any 1967: Cisjordània amb Jerusalem Est i la Franja de Gaza. La resolució 242 encara era inacceptable perquè els palestins hi eren, un cop més, inexistents 97

—tan sols s’esmentava que s’havia de donar una solució justa al problema dels refugiats. No es tractava només d’una qüestió semàntica, ja que el que hi havia en joc era el dret a l’autodeterminació d’un poble palestí ignorat per la comunitat internacional. Finalment, el 1988, l’OAP va acceptar oficialment la resolució 242, tot i que això implicava la renúncia al 80% de la Palestina històrica. La posició actual de l’OAP és la reivindicació del dret a establir un estat als territoris ocupats. Aquesta és ja la posició general palestina de facto, perquè fins i tot Hamas ha declarat que abandonarà la lluita contra Israel en el moment que existeixi aquest Estat palestí. A Oslo, Iasser Arafat va anar més enllà i va acceptar retirades menors, molt lluny de la Línia Verda, que era la base de la resolució 242. El primer pas fou acordar la retirada de l’exèrcit israelià de bona part de la Franja de Gaza i de la ciutat de Jericó, a Cisjordània. Al mateix temps, es va aprovar la creació de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), que tindria al seu càrrec alguns —pocs— àmbits de la vida dels palestins, com l’educació i la sanitat. L’Autoritat Palestina, que estava molt lluny de ser un Estat, també podia formar cossos de policia, que es desplegarien a les zones que l’Autoritat controlava. Aquesta policia, però, no tenia la funció de protegir la població, cosa impossible contra l’exèrcit israelià, sinó de controlar-la. Arafat va acceptar aquest acord per les raons que hem comentat, i també perquè anava acompanyat del compromís d’arribar a una solució defini98

tiva en un període màxim de cinc anys. La realitat, però, fou molt diferent. El procés de colonització no es va aturar, al contrari, es va accelerar encara més. A Israel l’oposició contra el procés de pau arribava des del partit Likud, des dels grups de colons i també des dels sectors més dretans del Partit Laborista. L’any 1995 un militant de l’extrema dreta religiosa israeliana va assassinar Isaac Rabin durant una concentració de suport a les negociacions amb els palestins. El mateix 1995 es va arribar a un altre acord, conegut com a Oslo II, que ampliava la zona de control autònom de l’Autoritat Palestina a les principals ciutats de Cisjordània, excepte Jerusalem i Hebron. Jerusalem encara era un tema que els israelians no volien tocar, i Hebron es va negociar més tard de forma separada, perquè dins la vila hi ha una colònia d’uns quatre-cents extremistes jueus. L’acord de 1995 no era una cessió israeliana de territori, sinó una cessió de l’administració de la població de les ciutats. A partir d’aquell moment, Arafat tenia la responsabilitat de controlar la majoria de la població palestina, a la Franja de Gaza i a les ciutats de Cisjordània, però no els podia oferir ni la independència, ni un govern real propi amb capacitat per donar resposta a les necessitats de la gent. La colonització no s’aturava i els palestins perdien més i més terres a les mans dels jueus que acabaven d’arribar, que conculcaven el Dret internacional i els acords signats amb els palestins. D’altra banda, l’Acord d’Oslo va ser aprofitat ràpidament pel rei Hussein de Jordània per negociar 99

la pau amb Israel. Fins que Arafat no va negociar de forma separada de la resta d’àrabs, el règim haiximita tampoc no ho havia pogut fer, perquè la població de Jordània i la Lliga Àrab ho haurien vist com una traïció. Però, després d’Oslo, era la mateixa OAP la que havia obert la porta a la divisió dels àrabs. Després d’uns primers anys d’il·lusió, la població palestina estava cada cop més decebuda pel «procés de pau». Les condicions de vida, amb les colònies que creixien dia a dia, eren cada cop pitjors, i les perspectives d’una solució definitiva del conflicte s’allunyaven. El nombre de colons s’havia més que doblat, fins al mig milió actual, i les pèrdues de territori palestí eren contínues. Després d’un primer moment d’esperança que havia atret inversió i ajudes, el bloqueig del procés va arruïnar moltes de les il·lusions. Hamas i els grups que s’oposaven al procés de «negociacions» van anar guanyant força. El moviment islamista, després que Arafat posés fi a la Intifada, ja no va tenir capacitat per mantenir la mobilització popular, i va emprendre la lluita armada i els atemptats contra els israelians i els colons. El col·lapse del procés de pau es va produir pel juliol de l’any 2000. Set anys després del primer acord a Oslo, i amb dos anys de retard respecte de la data establerta per arribar a una solució definitiva, el govern del primer ministre laborista Ehud Barak va acceptar la invitació del president Bill Clinton a Camp David per negociar amb els palestins. Arafat era reticent a anar a la reunió, ja que no s’havia acordat res abans i no sabia quina seria la proposta israeliana. 100

Finalment, sota la pressió nord-americana, va acudir a la cita. El govern de Tel Aviv no va fer una oferta als palestins, sinó que només va posar sobre la taula la part dels territoris ocupats que volia annexionar a Israel. Segons el seu pla, els israelians es quedarien amb Jerusalem Est i totes les terres que l’envolten, la vall del riu Jordà i una gran regió al voltant de les colònies d’Ariel, al nord de Cisjordània. Els israelians es volien apropiar més del 20% de les millors terres palestines i les principals fonts d’aigua. Tenint en compte que els territoris ocupats ja eren només el 20% del territori original de la Palestina històrica, allò era totalment inacceptable per a qualsevol palestí que volgués tornar a la seva terra i ser escoltat per la població. A més, segons l’oferta israeliana, el futur Estat palestí estaria dividit en quatre zones separades per Israel o pels grans grups de colònies: la Franja de Gaza i el sud, centre i nord de Cisjordània. Aquest Estat palestí no tindria sobirania ni per mantenir una política exterior o una política de defensa independents. La seva economia continuaria lligada a Israel i els refugiats palestins continuarien sense tenir cap dret al retorn o a compensacions. L’altre gran problema de la reunió de Barak i Arafat a Camp David fou que la proposta israeliana no es va fer com un pas inicial en la negociació, sinó com un ultimàtum. Els palestins només podien acceptar o rebutjar el que els israelians posaven damunt la taula. Però ni Arafat ni cap altre líder palestí podien acceptar les renúncies que exigien els israelians. 101

Immediatament després del fracàs de la reunió a Camp David, va començar una campanya de difamació contra Arafat per part dels governs d’Israel i de Washington. Segons la seva versió, Arafat no era un home de pau, perquè havia rebutjat l’oferta israeliana. La perspectiva de molts palestins era la contrària. Si després de set anys, i d’enormes sacrificis per part de la població, la millor oferta de solució final que feien els israelians era totalment inacceptable, significava que s’havien equivocat en l’estratègia i que calia tornar a la revolta. Així, el mes de setembre va esclatar la segona Intifada, després de la provocació d’Ariel Sharon i altres membres del Likud quan van entrar rodejats per centenars de policies antidisturbis a l’esplanada on hi ha les mesquites d’al-Aqsa i del Dom de la Roca, a Jerusalem. Aquesta fou l’espurna que va fer esclatar novament les protestes, primer a la mateixa esplanada de la mesquita al-Aqsa —per això també es coneix com la Intifada d’al-Aqsa—, i després arreu dels territoris ocupats. A l’inici, la segona Intifada repetia el model pacífic de la primera: manifestacions i llançament de pedres. La repressió israeliana, però, va provocar desenes de morts i centenars de ferits, i per primera vegada la Intifada es va estendre dins d’Israel, amb una dura repressió, que va provocar tretze morts de palestins israelians a Natzaret. Però, en aquesta ocasió, les morts palestines van ser venjades amb accions armades, i també amb atemptats. Els anys següents, sobretot els tres primers, foren d’una gran violència. Des de l’inici de 102

la segona Intifada hi ha hagut més de 1.000 morts israelianes i de 6.000 palestines, la majoria civils en ambdues parts.

La segona Intifada La segona Intifada fou diferent de la primera per raons diverses. D’una banda, hi havia el fet que, durant els anys noranta, Hamas i altres grups ja havien iniciat la lluita armada i els atemptats suïcides. Els atacs i atemptats dels islamistes eren contestats amb la política de represàlies incrementades, amb càstigs col·lectius i provocant moltes morts en militants i població, cosa que feia créixer l’espiral de violència. Amb la creació de la policia palestina i les altres organitzacions de seguretat, els homes lligats a Fatah també tenien armes. Un obstacle greu que impedia repetir l’experiència de la primera revolta popular i pacífica fou que, després dels acords d’Oslo, la responsabilitat de controlar la població de les ciutats la tenia l’Autoritat Palestina. Així, les vagues i manifestacions no suposaven un cost per a l’exèrcit israelià, que estava als afores de les ciutats i no s’hi havia d’enfrontar directament. Les protestes pacífiques van perdre l’efectivitat. A diferència de la primera Intifada, tenien molta menys repercussió, tant mediàtica com en termes de costos per a la societat israeliana. Així, la capacitat de resposta dels palestins amb mobilitzacions populars era mínima i, a mesura que el nombre de morts en mans 103

de l’exèrcit i els colons va anar creixent, primer Hamas i després Fatah van decidir actuar també amb violència. Hamas va crear les brigades Izz alDin al-Qassam, i Fatah va crear les Brigades dels Màrtirs d’al-Aqsa, en record dels morts a l’Esplanada de les mesquites. Vist el fracàs del procés de pau, la població donava cada cop més suport a Hamas. Els islamistes havien predit que el procés d’Oslo era un error i que no portaria res de bo per als palestins, i la realitat els donava la raó. Segons Hamas, Israel no negociaria si no s’hi veia obligat. Arafat també n’era conscient, però havia confiat que Occident faria prou pressió per forçar els governs israelians a buscar una solució acceptable. Tal com es va veure immediatament, aquesta fou una altra equivocació. D’aquesta manera, dins de Fatah dia a dia eren més nombroses les veus que reclamaven el retorn a la lluita armada. A cada poble i ciutat els dirigents de Fatah rebien les crítiques dels que es queixaven que Fatah no estava fent res contra l’ocupació, mentre que veien com la gent escoltava i seguia amb admiració els militants de Hamas i la seva resistència armada i els seus atemptats. Si Fatah volia recuperar la influència sobre la gent, havia de fer un esforç també en la lluita contra la colonització. I la violència cridava la violència, inclosos els atemptats contra civils dins Israel. Durant una visita d’un grup d’observadors internacionals a la ciutat cisjordana de Nablus, l’oncle d’un dels dirigents de les Brigades d’al-Aqsa ens explicava que el seu nebot havia creat un del nuclis de 104

les brigades a la ciutat. Tot havia començat amb la mort d’un dels seus amics per trets de l’exèrcit israelià durant una manifestació. En aquella ocasió, ell i altres companys van decidir venjar-se, van aconseguir armes i van matar un soldat israelià. L’escalada de violència va anar creixent i aquells joves palestins es van organitzar millor, i van crear una brigada. Això, l’oncle ens ho explicava davant la tomba del seu nebot, que havia caigut en un dels assassinats anomenats «selectius» de l’exèrcit israelià, que en realitat són execucions sumàries sense judici. A diferència de la primera Intifada, en què quasi tots els morts i ferits foren palestins caiguts per la repressió israeliana, en la segona Intifada també hi havia morts israelians. D’una i altra banda la població civil va patir la violència. Tot i això, les xifres eren molt superiors en la part palestina. Durant la segona Intifada, el govern israelià va començar a dur a terme la destrucció sistemàtica que a l’estiu del 2006 també aplicaria al Líban. Les infraestructures de l’Autoritat Nacional Palestina van ser destruïdes. La demolició de la Muqata, la seu central de l’ANP, on va resistir Arafat, fou la més coneguda, però n’hi va haver moltes més. Es van arrasar des de l’aeroport de Gaza —construït per la UE—, fins a molts edificis administratius totalment civils. La política d’enderrocament de cases es va fer sistemàtica, amb la demolició de barris sencers. Els fets més greus es van produir a Jenín, on l’entrada de l’exèrcit al camp de refugiats es va convertir en una mortaldat que va fer esclatar protestes al món 105

sencer. Com veurem, la vida dels palestins va quedar sotmesa a les restriccions de l’exèrcit fins al punt de convertir els territoris ocupats en un enorme camp de concentració. L’ocupació israeliana va adquirir la dimensió més cruel per a la població palestina: la de ser presoners a la pròpia terra. El procés de pau s’havia frustrat en mans dels extremistes israelians ajudats pels extremistes palestins. A l’inici de la segona Intifada, a final de l’any 2000, el president Clinton havia fet una nova proposta de negociació, basada en la resolució 242 i molt millor que l’oferta feta a Camp David pel juliol d’aquell mateix any. Aquesta proposta havia permès fer seure a la taula de negociacions una altra vegada israelians i palestins, en aquesta ocasió a la ciutat egípcia de Taba. Allí, els termes plantejats pels israelians van ser vistos pels palestins com una bona base per iniciar les converses, i s’hauria pogut avançar, si no hagués estat per les dificultats de la política israeliana. D’una banda, poques setmanes després de la reunió de Taba hi havia eleccions a Israel i, en totes les enquestes, Sharon obtenia un enorme avantatge. D’altra banda, dins el Partit Laborista, els sectors favorables a la negociació eren dèbils, i els falcons, començant pel primer ministre Ehud Barak, posaven pals a les rodes del procés de pau. Si aquelles propostes s’haguessin fet a Camp David, amb ànim de negociar i no com un ultimàtum, potser s’hauria pogut avançar cap a la pau, però llavors era massa tard i la iniciativa va fracassar. Sharon va guanyar les eleccions i la segona Intifada i la violència van explotar 106

amb tota la força. Poc després, els atemptats de l’onze de setembre de 2001 van impulsar la retòrica més prosionista de l’administració de George W. Bush, i van convertir la repressió israeliana en un exemple a seguir per molts membres del govern nord-americà. De fet, la política israeliana als territoris ocupats va ser un model per a l’exèrcit dels Estats Units en la seva lluita contra la resistència iraquiana, inclosos els assassinats, les tortures, els atacs a la població civil i els empresonaments sense judici. La mort d’Arafat, el 2004, va deixar un escenari encara més difícil per a la negociació. Iasser Arafat era el líder que comptava amb la major legitimitat entre els palestins. Al carisma històric i la legitimitat de la resistència contra Israel s’hi afegia el fet que havia guanyat les eleccions sense discussió. L’acord final amb Israel, sigui quina sigui la seva forma, suposarà un enorme sacrifici per als palestins, i serà necessari o bé un gran pacte entre totes les forces polítiques o bé una personalitat capaç d’aconseguir l’acceptació de la majoria de la població. La personalitat amb prestigi només podia ser Arafat. Des de la seva mort no hi ha hagut ningú amb capacitat ni legitimitat per arrossegar tota la població palestina. Això fa que només quedi oberta la porta d’un pacte nacional, molt difícil de construir, si tenim en compte que ha de posar d’acord Hamas i Fatah. La mort de Rabin ha tingut conseqüències semblants a Israel, on el pacte nacional és difícil d’imaginar i els polítics actuals fan dubtar de la seva capacitat per construir el consens social necessari. 107

Mentre els territoris ocupats i també Israel s’enfonsaven cada cop més en la violència, les propostes de negociació seguien la mateixa dinàmica oberta a Madrid i a Oslo, que havia conduït al fracàs. Per l’abril de 2003, els Estats Units, la Unió Europea, Rússia i l’ONU feien un nou intent de mediació entre israelians i palestins. El mateix quartet que havia convocat la reunió de Madrid el 1991 va proposar un nou pla de pau anomenat Full de Ruta. Però, tal com havia passat anteriorment, tota la pressió s’exercia sobre els palestins, la part més dèbil, i deixava els israelians lliures per continuar colonitzant el territori i per tractar la població com a presoners. De fet, la posició dels Estats Units i els europeus és, des de fa temps, la d’exigir a l’ANP que reprimeixi la resistència contra l’ocupació, mentre que no ha fet cap pas més enllà de la retòrica per aturar la colonització israeliana. Així, cada cop que la policia de l’Autoritat Palestina actua contra els grups de resistència, sobretot contra Hamas, aquest es fa més fort i la popularitat de Fatah i els seus dirigents disminueix. Tot i això, després dels atemptats de l’onze de setembre, l’ANP es va esforçar per aturar els atemptats suïcides. Eren conscients que la violència contra els civils israelians els era perjudicial, i que ajudava els sectors més durs de la política israeliana i nord-americana. La negociació amb Hamas i alguns dirigents de les Brigades dels Màrtirs d’al-Aqsa de Fatah va ser llarga i difícil. Els grups armats palestins, ja fossin les brigades de Hamas o les de Fatah, no volien tornar a aturar la resistència sense garanties d’avançar 108

cap a la creació de l’Estat palestí. A més, els assassinats continus de dirigents palestins per part de l’exèrcit i la violència de l’ocupació no ajudaven les veus moderades. Finalment, el 2003, les organitzacions palestines van arribar a un acord per fer una treva d’atemptats dins Israel. Aquest primer alto el foc en els atemptats va durar poc a causa dels assassinats israelians de dirigents d’ambdues brigades. No obstant això, l’any següent s’adoptaria una nova treva que s’ha mantingut. Aquest fou un primer signe important de l’evolució de Hamas.

L’evolució de Hamas L’organització islamista va néixer com la branca palestina dels Germans Musulmans. Fins a l’esclat de la primera Intifada, els islamistes s’havien dedicat sobretot a les tasques de reislamització de la societat palestina i d’assistència social als més necessitats. Israel va afavorir la seva activitat, al mateix temps que reprimia molt durament la mobilització dels nacionalistes laics de l’OAP. D’aquesta manera el govern de Tel Aviv esperava restar força a la resistència contra l’ocupació. La primera Intifada va agafar per sorpresa tant els israelians com els Germans Musulmans. De forma sobtada, la immensa majoria de la població palestina es mobilitzava contra l’ocupació i exigia als seus líders que també ho fessin. Els Germans Musulmans van haver de reaccionar, i dins de l’organització es van fer forts els dirigents 109

que ja feia temps que demanaven la implicació dels islamistes en la lluita contra l’ocupació. En un primer moment, per evitar la repressió israeliana, els Germans Musulmans van crear el Moviment de Resistència Islàmica (Harakat al-Muqawama alIslamiyya – Hamas) per participar en la Intifada. Molt aviat, però, va quedar clar que el suport popular es dirigia cap al grup que lluitava contra l’ocupació israeliana, i Hamas es va convertir en la veu més potent del sector islamista, i de seguida va esdevenir una de les forces dirigents de la Intifada. Quan Arafat va abandonar la revolta i va emprendre el camí d’Oslo, els islamistes s’hi van oposar. Poc després, per l’abril de 1994, van iniciar la lluita armada i els atemptats suïcides dins d’Israel, com a reacció a la matança de diverses desenes de palestins a la mesquita d’Abraham, a Hebron, en mans d’un terrorista de l’extrema dreta israeliana i, sobretot, per respondre a la colonització que no s’havia aturat. El 2004 Israel va assassinar els dirigents històrics de Hamas, el xeic Ahmed Yassin i Abdel Aziz al-Rantissi, però això no va debilitar l’organització, ja que, al contrari, va ser vista pels palestins com el grup que més lluitava contra la colonització israeliana, i encara es va fer més popular. Tal com van pronosticar molts analistes palestins, israelians i estrangers, si no hi havia avenços en el procés de pau, Hamas es faria més i més forta mercès a la frustració dels palestins. Al mateix temps que creixia el suport a Hamas, l’organització va començar a adoptar posicions més pragmàtiques pel que feia a les reivin110

dicacions polítiques i als atemptats suïcides. A més d’anunciar la treva en els atemptats dins d’Israel, segons declaracions de la direcció, Hamas abandonaria la lluita armada quan existís un Estat palestí als territoris ocupats de Cisjordània, la Franja de Gaza i amb capital a Jerusalem Est. Això era un fet molt important, ja que suposava l’acceptació de facto de la resolució 242, tot i que no es reconegués oficialment el dret d’existir d’Israel. Encara en l’actualitat, el reconeixement d’Israel és inadmissible per a Hamas mentre Tel Aviv no accepti també el dret a l’existència d’un Estat palestí als territoris ocupats pel juny de 1967, i mentre no reconegui el dret al retorn dels refugiats palestins i se solucioni aquest greuge històric. De fet, la posició de Hamas coincideix amb la de molts altres palestins, que creuen que Arafat va perdre les cartes en la negociació en fer massa concessions a Israel sense aconseguir res a canvi. El camí de la moderació també va conduir Hamas cap a la participació en les eleccions al Parlament palestí de l’any 2006. Per sorpresa dels dirigents de Fatah, Hamas va guanyar les eleccions i va obtenir la majoria al Parlament. L’Autoritat Palestina no podia oferir cap èxit a la seva gent. La creació de l’Estat palestí era més lluny que mai. La colonització havia penetrat com un càncer en tot el territori de Cisjordània i Jerusalem Est. A més, els dirigents de l’ANP s’havien corromput al mateix temps que la població vivia en una situació cada cop més precària. Només un acord de pau amb Israel hauria pogut salvar Fatah de la derrota, però el govern de Tel Aviv 111

no va fer cap mena de concessió en el procés de pau. Així, l’organització islamista va ser vista per molts palestins com una alternativa a les elits de Fatah que controlaven l’ANP. Com veurem, la victòria electoral dels islamistes obriria la caixa de Pandora en les relacions de Fatah i Hamas, ja que les elits de l’ANP es van negar a deixar el poder i els seus privilegis.

La colonització i la vida dels palestins sota l’ocupació Una bona forma de conèixer la situació de la població palestina als territoris ocupats és llegir els informes de les institucions internacionals. Aquesta reproducció d’uns paràgrafs introductoris de l’informe que va escriure el sud-africà John Dugard —antic jutge del Tribunal Internacional de Justícia— per al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides pot ser aclaridora (DUGARD, 2007). Segons Dugard, les notícies que ens arriben de la vida dels palestins als territoris ocupats retraten una situació que empitjora cada dia que passa. La població de la Franja de Gaza s’ha vist afectada novament per les violacions dels drets humans i del Dret internacional humanitari. En resposta a la captura del caporal Gilad Shalit per militants palestins el 25 de juny de 2006, i davant la persistència del llançament de coets Kassam contra les ciutats israelianes veïnes de la Franja de Gaza, Israel va iniciar dues importants operacions militars a Gaza: l’operació «Pluges d’estiu» i l’operació «Núvols de tardor». Durant aquestes operacions, 112

l’exèrcit israelià va fer repetides incursions militars a Gaza, acompanyades d’un intens foc d’artilleria pesada i atacs amb míssils aire-terra. Els míssils, els projectils i les excavadores van destruir o danyar cases, escoles, hospitals, mesquites, edificis públics, ponts, canalitzacions d’aigua i xarxes de subministrament elèctric. Les terres agrícoles foren arrasades per les excavadores. La localitat de Beit Hanoun fou objecte d’atacs particularment forts, i el 8 de novembre de 2006 van morir 19 civils i 55 van ser ferits en un atac d’artilleria. Les sancions econòmiques han tingut importants repercussions a Gaza. Prop del 70% de la població activa no té treball i no rep cap sou, i més del 80% de la població viu per sota del llindar oficial de pobresa. L’assetjament de Gaza és una forma de càstig col·lectiu prohibit per la Quarta Convenció de Ginebra. L’ús indiscriminat del poder militar contra persones i objectius civils ha produït greus crims de guerra. Cisjordània també ha experimentat greus violacions dels drets humans com a resultat de les freqüents incursions militars: la construcció del Mur, l’enderrocament de cases i els checkpoints —punts de control militar. Més de 500 checkpoints i controls a les carreteres són un obstacle per a la circulació en el territori palestí ocupat. El Mur que s’està construint al Jerusalem oriental és un instrument d’enginyeria social que té com a objectiu la judaïtzació de Jerusalem reduint el nombre de palestins a la ciutat. La construcció d’assentaments de colons continua. Actualment hi ha uns 500.000 colons a Cisjordània i Jerusalem Est. Resulta prou clar que el Mur i els 113

checkpoints tenen, principalment, l’objectiu de promoure la seguretat i la comoditat dels colons. A les presons israelianes hi ha uns 9.000 presoners palestins. Hi ha serioses denúncies pel que fa al seu tractament, als seus judicis i al seu empresonament. Des de l’any 2000 més de 500 persones han mort en els assassinats selectius, amb un nombre considerable de víctimes innocents. La legislació i la pràctica israelianes fan que a milers de famílies palestines els resulti impossible viure juntes. La nova pràctica de denegar els visats a residents estrangers en el territori ocupat palestí ha agreujat la situació. La discriminació contra els palestins es produeix en molts àmbits. A més, moltes pràctiques, com la de denegar als palestins el dret a la llibertat de circulació, semblen infringir la Convenció Internacional sobre la Repressió i el Càstig del Crim d’Apartheid de 1973. Al territori ocupat, sobretot a la Franja de Gaza, hi ha una crisi humanitària com a conseqüència de la retenció dels fons que el govern d’Israel deu a l’Autoritat Nacional Palestina i de l’aïllament econòmic del territori per part dels Estats Units, la Unió Europea i altres Estats en resposta a l’elecció del govern de Hamas. En realitat, Israel i alguns sectors de la comunitat internacional han imposat un càstig col·lectiu al poble palestí. Les persones que cometen crims de guerra en atacar zones civils amb projectils i coets haurien de ser detingudes o processades. Això és aplicable als palestins que llancen coets Kassam contra Israel, i més encara als membres de l’exèrcit israelià que han 114

comès aquests crims en una escala molt més gran. Si bé la responsabilitat penal individual és important, no s’hauria d’oblidar la responsabilitat de l’Estat d’Israel per la violació de les normes imperatives del Dret internacional en les accions contra el poble palestí. La comunitat internacional ha determinat que tres règims són contraris als drets humans: el colonialisme, l’apartheid i l’ocupació estrangera. És evident que Israel manté aquest territori palestí sota ocupació militar. Al mateix temps, alguns elements de l’ocupació són formes de colonialisme i d’apartheid contràries al Dret internacional. El territori palestí ocupat és l’únic cas d’un país en desenvolupament al qual es denega el dret a la lliure determinació i que es veu sotmès a l’opressió d’un Estat alineat a Occident. L’aparent impossibilitat dels Estats occidentals per dur a terme accions que posin fi a aquesta situació posa en perill el futur de la protecció internacional dels drets humans a mesura que els països en desenvolupament comencen a qüestionar-se el compromís dels Estats occidentals envers els drets humans. Aquests paràgrafs de l’informe de John Dugard ens permeten copsar l’evolució de les condicions de vida dels palestins. Els informes de totes les organitzacions governamentals o no governamentals, com el Banc Mundial, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació dels Afers Humanitaris (United Nations Office for the Coordination of Humanitarian Affairs – OCHA), o Amnistia Internacional, coincideixen a denunciar les terribles conseqüències que té l’ocupació per a la població palestina. A això, ara 115

s’hi afegeix el càstig imposat pels Estats Units i la Unió Europea al quasi milió i mig d’habitants de la Franja de Gaza amb l’embargament de l’ajuda. La construcció del Mur i d’infraestructures separades per als colons i israelians, des dels anys noranta, ha reforçat la dimensió de la separació, de l’apartheid en les relacions entre israelians i palestins. Les colònies i el Mur estan creant fets consumats sobre el territori de Cisjordània i de Jerusalem Est i serà molt difícil de tornar enrere. La desconnexió de la Franja de Gaza el 2006 fou fàcil, perquè només hi havia 7.000 colons i el control de la petita regió veïna de la Mediterrània suposava un cost enorme per a Israel, però amb Cisjordània i Jerusalem els obstacles seran colossals. Ilan Pappe, historiador israelià, és fins i tot de l’opinió que no hi haurà cap polític israelià prou fort per retirar les colònies darrere la línia que marca la resolució 242. El problema és que aquesta és l’única forma d’arribar a un acord de solució final al conflicte. I el Mur de separació fa encara més difícil la retirada, ja que estableix una frontera que no respecta la Línia Verda i que entra dins del territori de Cisjordània i de Jerusalem Est, i s’apropia més del 15% de Cisjordània i separa completament Jerusalem de la resta dels territoris palestins. El Mur separa moltes famílies de les seves terres de cultiu, i fins i tot encercla totalment una ciutat, la de Qalqiliya. A la Franja de Gaza, el Mur és un vella realitat que empresona tota la població. La visita als territoris ocupats ofereix una imatge esfereïdora dels pobles i ciutats que s’han convertit en camps de concentració rodejats pel Mur, 116

els filats militars i els checkpoints, a l’interior de dos altres immensos camps de concentració, que són la Franja de Gaza i Cisjordània, on la població palestina viu presonera. La política colonial israeliana té unes conseqüències molt dures per a la població palestina, però també per a la societat israeliana. El pecat original de la neteja ètnica i el nacionalisme ètnic ha anat donant força al fanatisme i a idees de separació racial. No és rar sentir notícies d’atacs contra barris palestins dins d’Israel, i moltes de les accions de destrucció de l’exèrcit i els colons als territoris ocupats semblen recordar els pogroms que patien els jueus de l’est d’Europa a principi del segle passat. Són cada cop més els israelians preocupats per la deriva de la seva societat, però són molts més els polítics que esperen guanyar vots alimentant el fanatisme, cosa que allunya cada dia més la possibilitat d’una solució del conflicte, que només pot arribar amb canvis dins Israel.

Yanun, un exemple de la dinàmica colonial Yanun és un poblet de poc més de vint famílies perdut entre turons, prop de Nablus i de la Vall del Jordà. L’any 2002, quan el vàrem visitar amb el grup d’observadors, la primera impressió va ser la d’un llogarret de muntanya força bonic, amb gent amable que va sortir a rebre’ns com a convidats d’honor. Poc temps més tard ens vam adonar que realment 117

ho érem, i que per a ells la nostra presència era molt important. Des d’aquell any, a Yanun hi ha permanentment un grup d’estrangers, que fins ara està aconseguint frenar la brutalitat dels colons que envolten la vall del poble. Així que vam arribar, la gent del poble ens va proposar de fer un passeig per aprofitar les poques hores de sol de l’hivern. El primer impacte fou la proximitat de la colònia d’Itamar, que controlava totalment la vall. Quan pujàvem a la part de dalt del poble, a uns deu metres de les cases, ens van fer aturar, ja que hi havia el perill que ens disparessin des de la colònia. Des de les altures, els colons avancen en la seva ocupació del territori apropiant-se les terres de cultiu i de pastura. Una pràctica habitual són les agressions als pagesos que van a collir les olives per tal de terroritzar-los i així fer-los perdre la collita i arruïnar-los. Primer acorralen la població dins dels pobles i després la fan fugir cap a nuclis urbans més grans, de forma que la terra acaba a les mans de colons arribats de l’estranger. L’assetjament dels colons jueus a Yanun havia deixat la seva petja al poble, amb dipòsits de distribució d’aigua rebentats, cases malmeses i un generador elèctric, l’únic subministrament d’energia, destruït i reemplaçat gràcies a l’ajuda de les Nacions Unides. Aquests danys es podien veure a simple vista, però dels més greus ens n’havíem d’adonar l’endemà, durant les entrevistes a camperols i famílies de Yanun i del poble veí d’Aqraba. Vam parlar amb la família d’un jove de setze anys a qui havien assassinat d’un tret quan acompanya118

va un amic a recollir olives; també amb un avi nonagenari que havia perdut un ull d’una bastonada dels colons mentre pasturava les seves ovelles; amb un jove que havia rebut el mateix tracte quan recollia olives, i amb un home a qui havien apallissat brutalment davant la seva família també al seu camp d’oliveres, l’havien deixat inconscient del primer cop i li havien trencat les dues cames amb fractures múltiples. I altra gent del poble també ens va parlar de les incursions dels colons, dels trets, de les humiliacions, de la por de sortir a cultivar les terres, de la pobresa i d’un futur terrible. És més, la majoria parlaven d’un futur a l’exili, sense casa i sense terres, expulsats pels colons perquè els voluntaris de les ONG estrangeres no es podrien quedar per sempre a Yanun. Quan els preguntàvem què farien quan no poguessin venir més estrangers, la resposta fou que llavors baixarien els colons a atacar-los i ells haurien de refugiar-se a Aqraba, i, com que no podrien cultivar les terres i no tindrien res per viure, si podien, haurien de marxar a Jordània. I això, que pot semblar una exageració, ja va ocórrer. Per l’octubre de 2002, després de les pallisses i de l’assassinat del jove, Yanun va quedar buit a causa del terror dels seus habitants als atacs dels colons. La gent de Yanun només va poder tornar a les seves cases quan pacifistes israelians i internacionals ho van fer amb ells. Ara per ara, la presència de testimonis estrangers està frenant les pitjors brutalitats, però no l’assetjament dels colons. La nit, a Yanun, és única al món. Al poblet no es fa mai fosc. Des dels turons que l’envolten els colons dirigeixen focus cap 119

al poble, com en un camp de concentració. A Yanun, fins i tot la nit més tancada sembla de lluna plena. Allò que podria semblar poètic es converteix en horrible, quan s’és conscient del que representa. La gent de Yanun, imatge simbòlica de tots els territoris ocupats palestins, viu acorralada a les seves cases, vigilada, sense poder treballar les seves terres. Les cases són cel·les dins de pobles convertits en presons, i tot això encerclat pel Mur i els checkpoints, que fan de Cisjordània un camp de concentració que cada dia és més petit. El poble de Yanun s’ha convertit en l’exemple més visible de la política de desestructuració econòmica i d’assetjament com a mecanismes de neteja ètnica. Per exemple, cada any cal fer campanyes de solidaris israelians i internacionals per protegir els pagesos durant la collita de les olives, un dels recursos econòmics més importants de tota la regió. Yanun és cada cop més un símbol, però no perquè sigui un cas únic, sinó perquè és el més dèbil. El petit poble de Yanun només és una mostra del que està succeint a tot Cisjordània, a tot Jerusalem i a tota la Franja de Gaza, però el fet d’haver estat a punt de desaparèixer l’ha situat al mapa dels mitjans de comunicació i de la solidaritat internacional. Per aquesta raó, la batalla de Yanun s’ha convertit en una batalla simbòlica contra la neteja ètnica.

120

5. La complicitat internacional amb l’ocupació

La política dels Estats Units a l’Orient Mitjà Els canvis en el sistema internacional de final dels anys vuitanta i principi dels noranta van tenir importants repercussions a l’Orient Mitjà. La fi de la Guerra Freda semblava deixar clar que en els anys següents hi hauria una sola superpotència amb capacitat d’intervenir a nivell global: els Estats Units. I la Guerra del Golf Pèrsic l’any 1991 ho feia evident. Washington va assumir el lideratge d’una coalició en què participarien fins i tot l’URSS i alguns dels països àrabs, com Síria, que estaven molt lluny de la influència nord-americana. Es va començar a construir un nou ordre internacional, i les tensions més dures sobre la forma que havia d’adoptar es van produir allà on hi havia més poder: als Estats Units. La política nord-americana cap a l’Orient Mitjà estaria marcada per dos grans blocs d’interessos econòmics enfrontats, l’un lligat a l’economia civil en creixement durant els anys noranta —les noves tecnologies i les finances—, i l’altre lligat al complex militar-industrial i al petroli. Tal com analitzen els economistes Bichler i Nitzan, les necessitats d’uns i altres són molt diferents (NITZAN I BICHLER, 2002). Les noves tecnologies i les finances necessi121

ten reduir el pes de l’Estat, un superàvit en els pressupostos públics, l’aixecament de les barreres proteccionistes, estabilitat internacional, cooperació i multilateralisme. Resumint, necessiten globalització per augmentar la seva capacitat d’acumulació de poder i de capital. El complex militar-industrial i el sector de l’energia necessiten el contrari, un Estat fort i deficitari, proteccionisme, unilateralisme i conflictivitat internacional. Des dels anys setanta, la capacitat d’acumulació d’aquests sectors ha estat directament relacionada amb els conflictes a l’Orient Mitjà. Es pot veure fàcilment com les corbes de la conflictivitat a la zona coincideixen amb els moments de major acumulació del complex militar-industrial i de les corporacions petrolieres. Això s’explica per l’estreta relació de les tensions a la regió i les pujades del preu del petroli. Des dels anys setanta els grans augments del preu del barril s’han produït sempre com a conseqüència de les guerres i els conflictes a l’Orient Mitjà. Això redunda immediatament en una major acumulació de les corporacions petrolieres, i també en més poder dels governants dels països productors de petroli, que tenen molts més recursos per consolidar el seu poder i per comprar armes. I els principals venedors del nou armament són les corporacions del país que més influència té a la regió: els Estats Units. I, com veurem, a més, hi ha un tercer grup d’influència en les decisions governamentals nordamericanes cap a Israel: el lobby que defensa els interessos d’aquest país a Washington. 122

Durant els anys noranta, els sectors econòmics que van acumular més poder i capital van ser els dedicats a les noves tecnologies i les finances. En termes de competència, això implicava que els sectors competidors de l’energia i l’armament estaven perdent posicions. De fet, es pot recordar que el preu del barril de petroli en el període de govern de Clinton va ser el més baix de la història. Aquella època fou la del major impuls al procés de globalització econòmica i de multilateralisme polític, però a l’Orient Mitjà no es van solucionar els conflictes, només es va estabilitzar la tensió. Això es va aconseguir mitjançant l’embargament a l’Iraq de Saddam Hussein, i també per mitjà de les iniciatives de pau. L’embargament va provocar centenars de milers de morts innocents entre la població iraquiana, però va evitar l’especulació amb el preu del petroli i va afavorir els interessos dels sectors consumidors. Les propostes de pau, sobretot en els conflictes entre israelians i àrabs, tampoc no van aportar cap solució, però van permetre calmar durant un temps l’opinió pública àrab i ajudar a l’estabilitat. A principi del nou mil·lenni, però, hi va haver dos esdeveniments que van modificar aquesta dinàmica: l’esclat de la bombolla de la «nova economia», l’any 2000, i els atemptats de l’onze de setembre, el 2001. La crisi de les noves tecnologies i el xoc a la borsa van provocar una enorme pèrdua de poder de les corporacions i dels polítics lligats a aquests sectors. La derrota d’Al Gore davant George W. Bush a les eleccions de l’any 2000 fou un fet sim123

bòlic, ja que el primer era un dels principals defensors de la «nova economia» mentre que el segon era un clar producte del sector de l’energia i, junt amb el vicepresident Dick Cheney, un defensor del complex militar-industrial. D’altra banda, els atemptats de l’11 de setembre foren el factor que va permetre al nou govern republicà imposar les polítiques que afavorien aquests dos grups d’interessos. L’atac a l’Afganistan i, sobretot, la invasió de l’Iraq van portar a capgirar les polítiques de Clinton, de manera que es va abandonar la globalització i es va canviar per l’unilateralisme i el proteccionisme, i l’estabilitat per les guerres, cosa que va fer augmentar exponencialment el preu del petroli des de poc més de 20 dòlars el barril fins a preus que oscil·len entre els 70 i els 140 dòlars i que només han deixat de pujar amb la crisi econòmica de 2008. Durant els anys de la presidència Bush, les corporacions petrolieres han augmentat cada any els seus beneficis, i han declarat any rere any els majors guanys de la història. Una altra de les principals conseqüències de les polítiques de Bush ha estat els enormes beneficis de les empreses armamentistes que, juntament amb el Pentàgon, s’han apropiat el superàvit que va deixar Clinton en el pressupost, al qual s’ha sumat el dèficit que ha deixat el govern Bush-Cheney al nou president demòcrata Barack Obama. Podem veure, per tant, que la política dels Estats Units cap a l’Orient Mitjà té enormes repercussions en els processos d’acumulació de poder i de capital a Occident. Això ens permet entendre la impor124

tància que ha adquirit aquesta regió en les dinàmiques internacionals i en la política exterior de Washington. Però, a més, quan es tracta d’analitzar les decisions dels governs dels Estats Units envers els conflictes dels àrabs amb Israel, cal tenir en compte també el paper del lobby proisraelià.

El lobby proisraelià a Washington El grup de pressió proisraelià ha estat un dels factors fonamentals en el procés d’aproximació de la política nord-americana a la israeliana. La seva influència en la política exterior dels Estats Units ha arribat a preocupar fins i tot a reputats analistes de les relacions internacionals, com John J. Mearsheimer i Stephen M. Walt. Aquests dos acadèmics van escriure un llibre que va tenir un enorme impacte precisament per la personalitat dels autors (MEARSHEIMER I WALT, 2007). Molt lluny de ser sospitosos d’esquerranisme o de ser solidaris amb els palestins, denunciaven que el lobby havia aconseguit que els governs nord-americans fessin prevaler els interessos d’Israel davant de l’interès nacional dels Estats Units. És veritat que els nord-americans de religió jueva no formen un bloc monolític. Tenen debats semblants als de la societat israeliana, amb posicions que no sempre són coincidents respecte del procés de pau, la colonització dels territoris palestins o les polítiques envers Israel i els àrabs que han de dur a 125

terme els governs de Washington. No obstant això, la força que ha anat guanyant l’American Israel Affairs Committe (AIPAC) ha reduït la diversitat, fins al punt d’arribar a la censura de les veus jueves dissidents amb les posicions més dretanes del lobby. Al mateix temps, la influència sobre els polítics, els mitjans de comunicació i el govern ha anat creixent. Segons les seves pròpies dades, l’AIPAC ha creat un moviment amb més de 100.000 membres i amb una extraordinària capacitat de pressió sobre els polítics, encara que, paradoxalment, el poder del grup de pressió està molt lligat al poc interès que la majoria de nord-americans té per Israel, i evidentment pels palestins. La principal arma de l’AIPAC és la capacitat de castigar els polítics que no donen suport a les seves demandes. Abans de cada votació en què hi hagi involucrats interessos d’Israel, el lobby fa arribar als polítics documentació sobre la qüestió a tractar i les seves instruccions de vot. Si voten en sentit contrari, els polítics saben que a les següents eleccions el seu contrincant rebrà els favors de l’AIPAC, en forma de donatius, d’influència sobre els mitjans de comunicació i de mobilització dels collaboradors del lobby. Aquest mecanisme funciona sempre que el que s’hagi de decidir no tingui gaire importància per a la carrera del polític o per als seus votants. Llavors, aquest preferirà seguir les instruccions de l’AIPAC i evitar-se problemes. Cal tenir en compte, també, que la informació que transmeten els mitjans de comunicació normalment està molt escorada cap a Israel i demonitza els palestins i els 126

àrabs, si no ha estat preparada directament per periodistes i analistes propers al lobby, cosa que encara fa més fàcil seguir les recomanacions de l’AIPAC. Això funciona fins i tot per als candidats a la Casa Blanca, sobretot per als demòcrates, que depenen dels partidaris jueus per cobrir prop del 60% dels donatius per a la campanya. I, des dels anys noranta, també per als republicans, que no solament es disputen aquestes donacions, sinó que, a més, depenen del suport dels fonamentalistes cristians que s’han aliat amb el lobby proisraelià. Les eleccions presidencials de l’any 2008 ens van mostrar clarament John McCain i Barack Obama anant a l’AIPAC a fer el discurs que els membres del lobby esperaven sentir per tal de guanyar-se el seu vistiplau, la qual cosa és una pràctica habitual de tots els candidats abans de les eleccions. Això no obstant, quan el que s’ha de decidir en la votació és fonamental per al polític o per als seus votants, les pressions del lobby perden força. Per exemple, si el que s’ha de decidir és un important contracte de venda d’armament a l’Aràbia Saudita, el negoci, els llocs de treball i les contrapartides són massa importants perquè les instruccions de vot negatives de l’AIPAC tinguin efecte. Però això no vol dir que l’AIPAC i el govern d’Israel no aconsegueixin que, a canvi, Washington faci arribar una nova generació d’armes més modernes a Tel Aviv, perquè els israelians mantinguin sempre la superioritat militar. D’aquesta manera les corporacions armamentistes hi guanyen per partida doble. 127

Aquest grup de pressió és, sobretot, prosionista i no projueu. No és un grup que defensi els drets dels jueus davant de les institucions, sinó que la seva tasca principal és la defensa d’un Israel sionista. L’AIPAC treballa en contacte amb els governs israelians, tot i que no en depèn directament i en algunes ocasions poden tenir posicions diferents. Per exemple, els dirigents del lobby han anat virant cada cop més cap a la dreta ultranacionalista propera al Likud, i quan a Tel Aviv hi ha governs una mica més propensos a la negociació hi pot haver friccions i l’AIPAC es pot convertir en un obstacle per a la pau. Una de les funcions bàsiques del lobby és potenciar l’ajuda econòmica, política i militar a Israel. El gran flux de dòlars destinats a una economia desenvolupada com la israeliana és de difícil comprensió sense el conflicte, i encara més difícil d’aconseguir sense la influència del grup de pressió proisraelià. Cal tenir en compte que Israel, el major receptor d’ajuda nord-americana, té una economia molt semblant a la catalana, amb una renda per càpita que és fins i tot superior. Des de 1979 els Estats Units han estat donant entre 2.000 i 3.000 milions de dòlars cada any en ajuda directa governamental. Darrerament, aquesta ajuda s’està dedicant principalment a la despesa militar, i s’està convertint en subvencions a les corporacions israelianes i nordamericanes que venen armes a Israel. Amb el temps aquesta dinàmica ha enfortit els llaços entre el complex militar-industrial nord-americà i l’israelià, i ha facilitat també que el grup de les indústries d’ar128

mament faci pressió per mantenir l’ajuda a Israel. L’any 2006 l’ajuda militar va ser de 2.340 milions de dòlars, xifra que equival a més del 20% del pressupost de defensa d’Israel. A aquesta ajuda directa del govern, cal afegir-hi al voltant de 3.000 milions més en forma de donacions filantròpiques, de crèdits comercials i de compra de bons. L’ajuda exterior nordamericana normalment és un instrument de pressió de la política exterior de Washington, excepte en el cas d’Israel, que és incondicional. Aquesta marea de dòlars s’ha convertit en una amenaça per al procés de pau, ja que bona part de l’ajuda desapareixeria amb la pacificació de les relacions d’Israel amb els àrabs, i, evidentment, els que se’n beneficien fan el possible per continuar-la rebent. El resultat de tota aquesta maquinària és una aclaparadora capacitat del lobby per influir sobre les decisions en la política exterior dels Estats Units relacionades amb Israel i per pressionar-les. Les conseqüències del seu poder són greus per a la política nord-americana, però, sobretot, per al procés de pau. Per exemple, el vet sistemàtic dels Estats Units a qualsevol resolució del Consell de Seguretat crítica amb Israel impedeix que les Nacions Unides tinguin un paper preeminent en el procés de pau. Com denuncien Mearsheimer i Walt, «gràcies al lobby, els Estats Units s’han convertit de facto en qui ha fet possible l’expansió israeliana als territoris ocupats, fent-se còmplice dels crims perpetrats contra els palestins. Aquesta situació debilita els esforços de Washington de promoure la democràcia a l’exterior 129

i el fa semblar hipòcrita quan pressiona altres països perquè respectin els drets humans [...]. A més, la campanya del lobby per esclafar el debat sobre Israel és poc saludable per a la democràcia. Quan fa callar els escèptics organitzant llistes negres o boicots, o suggerint que els crítics són antisemites, viola el principi del debat obert sobre el qual es basa la democràcia» (MEARSHEIMER I WALT, 2007).

El Mur i el Tribunal Internacional de Justícia El paper de les organitzacions internacionals en la solució del conflicte provocat per l’ocupació i la colonització dels territoris conquerits per Israel l’any 1967 sempre ha ratllat la impotència. Com hem vist, el Consell de Seguretat va aprovar la resolució 242, que exigia la retirada de l’exèrcit israelià, però encara avui no ha fet res per obligar Tel Aviv a complirla. La resolució 194 de l’Assemblea General, referida al dret al retorn dels refugiats, o les crítiques a les agressions als palestins, als països àrabs o als drets humans també són sistemàticament ignorades. Com hem vist, des dels inicis del sionisme, el suport de les potències ha permès a Israel situar-se per sobre del Dret internacional. Com veiem des de fa ja molts anys, al Consell de Seguretat, els Estats Units veten quasi totes les resolucions crítiques amb Israel. Des que l’ONU va començar a emetre resolucions no favorables als sionistes, els governs de Tel Aviv i de Washington han aconseguit marginar-la total130

ment dels processos de negociació. Aquesta situació és vista per l’opinió pública àrab i per la Lliga Àrab com un greuge comparatiu, ja que amb l’objectiu de fer complir resolucions del Consell de Seguretat a l’Iraq, al Líban i a altres països de la regió s’han fet guerres i s’han exercit enormes pressions, mentre que la més antiga, la 242, continua oblidada. Un exemple recent de la impotència dels organismes internacionals, el trobem en la construcció del Mur de separació. El Mur s’inscriu en la política de fets consumats d’Israel, per tal de modificar la situació als territoris ocupats de forma que no es pugui retornar a l’estat anterior a les conquestes de juny de 1967. La construcció posa de manifest que Israel es decanta cada cop més cap a un sistema d’apartheid. Les similituds entre les condicions de vida dels palestins i les de la població negra sota el règim racista sud-africà són cada cop més evidents. El bisbe i Premi Nobel de la Pau, Desmond Tutu, i molts altres lluitadors contra l’apartheid a la República de Sud-àfrica han denunciat que Israel està implantant un nou règim de separació racial. El Mur té un paper destacat en aquest procés. El Mur ja té una extensió de més de 400 km i està programat per arribar fins als 700 km. La majoria de colònies jueves a Cisjordània i Jerusalem Est han quedat separades pel Mur de la resta dels territoris ocupats, fet que ha creat un nou fet consumat que facilitarà l’annexió dels territoris a Israel. Davant l’avenç del Mur, l’ONU va demanar al Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia (TIJ) 131

que examinés el cas de forma urgent. El 9 de juliol de 2004 el Tribunal va manifestar que «el Mur que està sent aixecat per Israel, la potència ocupant, als territoris ocupats palestins, inclòs Jerusalem Est i els seus voltants, és contrari al Dret internacional», i també recordava l’obligació d’aturar-ne immediatament la construcció i de desmantellar-lo. El TIJ no es va limitar a denunciar la situació creada pel Mur, sinó que també va recordar el dret a l’autodeterminació dels palestins, i va reclamar més implicació de la comunitat internacional: «Tots els Estats tenen l’obligació de no reconèixer la situació il·legal resultant de la construcció del Mur i de no prestar ajuda o assistència en el manteniment de la situació creada per aquesta construcció; tots els Estats que formaven part en la Quarta Convenció de Ginebra relativa a la Protecció dels Civils en Època de Guerra del 12 d’agost de 1949 tenen, a més, l’obligació d’assegurar el compliment per part d’Israel del Dret internacional humanitari». Com és evident, si considerem la situació actual, la comunitat internacional ha ignorat totalment el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia. Poc després del pronunciament del TIJ, el portaveu de la Casa Blanca va manifestar que el seu país vetaria una eventual resolució del Consell de Seguretat que reclamés el compliment de l’opinió consultiva emesa pel Tribunal de l’Haia. La impunitat d’Israel davant el Dret internacional es converteix també en una amenaça a la pau a l’Orient Mitjà i en un obstacle permanent per a la 132

solució dels conflictes a la regió. Per aquesta raó, hauria de ser especialment urgent la pressió de la Unió Europea. En aquest sentit, tenim exemples fins i tot de parlamentaris, com el laborista britànic Gerald Kaufman, que avisen que «l’única manera de sortir de l’impasse actual és imposar sancions econòmiques i un embargament d’armes contra Israel. Aquesta mateixa política va fer caure l’apartheid a la República de Sud-àfrica, que també fou condemnat pel TIJ el 1971 per la seva ocupació il·legal del que avui és Namíbia» (KAUFMAN, 12 de juliol de 2004). La Unió Europea no ha fet cap pressió sobre Israel, tot i que té la capacitat de fer-ho gràcies a l’article 2 establert a l’Acord d’associació amb Israel de 1995, segons el qual «les relacions entre les Parts, així com totes les disposicions del present Acord, es fonamenten en el respecte als principis democràtics i als drets humans, que inspiren les polítiques interiors i exteriors i constitueixen un element essencial del present Acord».

La passivitat d’Europa: el Mur com a exemple Durant una visita a la Franja de Gaza, vàrem tenir l’oportunitat de fer un passeig per les instal·lacions de l’aeroport de Gaza. L’any 1998 Espanya i Alemanya, en col·laboració amb altres països, havien ajudat amb mitjans tècnics i econòmics a construir el nou aeroport palestí. El 2001, però, l’exèrcit israelià el va destruir, tal com va fer amb moltes més infraestruc133

tures de tot tipus. Només la terminal continuava dempeus, la torre de control era un munt de runes i ferros torçats per la força de les bombes i les pistes d’aterratge havien estat llaurades per enormes buldòzers. En altres visites vàrem veure que el port i moltes altres infraestructures havien patit la mateixa sort. Els Estats europeus hi havien dedicat molts diners i esforços, que ara havien desaparegut sota les bombes d’Israel. Més tard, en entrevistes amb diplomàtics espanyols i europeus, ens vàrem interessar per la reacció dels governs d’Europa a la demolició de totes les infraestructures que han pagat. La resposta fou el silenci i l’arronsament d’espatlles dels interlocutors, molts dels quals estaven dolguts per la nul·la voluntat dels seus governs de pressionar els israelians, fins al punt d’haver de pagar una i altra vegada infraestructures que Israel destrueix. La Unió Europea i els governs europeus han acceptat un paper de comparses, i han deixat tot el protagonisme als Estats Units en les negociacions de pau entre Israel i els àrabs. Tot i que són els principals socis econòmics d’Israel i portadors d’ajuda als palestins, i tot i la proximitat geogràfica i la responsabilitat en la generació del conflicte, han defugit assumir les obligacions que el Tribunal Internacional de Justícia demanava a tota la comunitat internacional. La posició europea davant el conflicte va ser definida el 13 de juny de 1980 pel Consell Europeu reunit a Venècia. La Declaració de Venècia, a més de continuar basant la solució del conflicte en el respecte 134

de la resolució 242 del Consell de Seguretat, hi afegia el reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble palestí i el suport a la participació de l’OAP a les negociacions. Els països europeus també van denunciar les polítiques israelianes que modifiquen l’estatus de Jerusalem i la colonització jueva dels territoris ocupats. La Declaració de Venècia fou ben rebuda pels àrabs, però rebutjada categòricament pels israelians, que, a partir d’aquell moment, van posar encara més obstacles a la implicació europea en qualsevol procés de negociacions. A la Declaració, els governs comunitaris es comprometien, igualment, a tenir un paper més actiu en el procés de pau, cosa en la qual han fracassat completament. La Unió Europea ha anat seguint cada cop més els Estats Units en la seva política de ser comprensiva amb el més fort, Israel, i exigent amb els més dèbils, els palestins. La incapacitat de reaccionar davant la construcció del Mur n’és un exemple. Davant l’avenç imparable del Mur de separació, la UE va demanar als seus cònsols a Jerusalem que preparessin un informe de la situació. El seu escrit va posar en evidència que les autoritats israelianes estaven aconseguint completar l’encerclament de Jerusalem, contravenint al Dret internacional que impedeix a la potència ocupant modificar la composició demogràfica dels territoris que ocupa, i advertia que, si es finalitzava el Mur al voltant de la ciutat, «Israel podria completar l’aïllament de Jerusalem Est, centre polític, social, comercial i d’infraestructures de la vida palestina». Més endavant, l’informe deia que 135

el Mur s’estava construint lluny de la Línia Verda i que no estava motivat per raons de seguretat. Això rebatia l’argument de Tel Aviv segons el qual el Mur té la funció de prevenir els atemptats terroristes. La construcció del Mur, continuaven els diplomàtics, havia provocat la destrucció de cases palestines, la separació dels 230.000 residents palestins de Jerusalem de la resta de residents de Cisjordània, i la construcció i expansió il·legal dels assentaments de colons. Finalment, després d’aprofundir en les conseqüències de l’aixecament del Mur, l’informe recomanava amb encariment que la UE adoptés una posició crítica amb Israel, ja que algunes polítiques israelianes estaven reduint la possibilitat d’arribar a un acord sobre l’estatus final de la ciutat i mostraven una clara intenció de convertir l’annexió de Jerusalem Est en un fet. Un cop es va conèixer el contingut de l’informe, el govern israelià va iniciar una campanya de pressió sobre els Estats de la UE, i va aconseguir que els ministres d’Afers Exteriors no aprovessin l’informe. Un cop més, defugien la responsabilitat i l’obligació que ja havia recordat el Tribunal de l’Haia «d’assegurar el compliment per part d’Israel del Dret internacional humanitari». Les raons de la indiferència dels governs europeus s’han de buscar en les dinàmiques polítiques dels seus països. Malgrat la gran presència en els mitjans de comunicació, la qüestió de la colonització i ocupació israeliana dels territoris palestins té un impacte molt reduït en el vot de l’electorat euro136

peu. La implicació de la UE en el conflicte portaria inevitablement a exercir pressions sobre Israel, la qual cosa provocaria enfrontaments amb Tel Aviv, amb Washington i també amb poderosos sectors proisraelians del capital, els mitjans de comunicació i la política als mateixos països. Per aquesta raó, els costos que un polític espanyol, francès, alemany o de qualsevol altre estat de la UE hauria de pagar si fes un esforç per a la pau són massa alts comparats amb els vots que en trauria. Fins que l’opinió pública europea no faci sentir als seus polítics que poden guanyar vots si fan el possible per portar la pau a l’Orient Mitjà, els partits i governs dels països de la Unió Europea continuaran permetent l’ocupació i la colonització israelianes dels territoris palestins. Però, a més, fins i tot si un govern es decidís a actuar, tindria greus dificultats per obtenir resultats després d’anys de permetre que Europa anés perdent la seva influència.

137

6. Les lluites pel poder que dominen el conflicte

Per què ha fracassat, la pau? L’anàlisi de la situació a Palestina mai no ha estat senzilla, i a mesura que passa el temps sembla que guanya complexitat. La falta de respostes porta molts analistes a buscar solucions fàcils, referides per exemple als odis ètnics o a les diferències religioses, com si això fos un motiu suficient per a les morts, la destrucció i la violència. Com hem vist, aquestes no són les causes del conflicte, sinó que ho és el projecte colonial del nacionalisme sionista a Palestina. No obstant això, un cop creat l’Estat d’Israel, cal buscar les raons per les quals aquesta política continua. És evident que cap actor polític no ocupa un territori, el colonitza, en castiga la població i l’empresona sense que hi hagi causes concretes i objectius que el beneficiïn. La dificultat per comprendre el que succeeix a la zona es deu al fet que estem acostumats a observarho com si es tractés d’un sol conflicte, quan en realitat n’hi ha dos de diferents. Des de la creació de l’Estat sionista, el conflicte dominant és la competició pel poder que es produeix dins del mateix Israel. L’altre és el conflicte dels palestins amb els israelians per la recuperació de les seves terres i per la llibertat; en definitiva, pel final de l’ocupació i el colonialisme. 139

Com veurem, els principals recursos de les elits israelianes per fer-se més poderoses no s’han de buscar als territoris ocupats palestins, sinó a Israel mateix i al món globalitzat. Per això, la principal competició es produeix per controlar els recursos interiors i exteriors que permeten a aquestes elits acumular més poder. Així, el conflicte amb els palestins tan sols és un escenari més en què es desenvolupa aquesta competició entre les diferents elits israelianes. El conflicte dels israelians amb els palestins ja va acabar fa temps. Des de la creació de l’Estat d’Israel, les elits van deixar de necessitar allò que podien oferir-los la Franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est. De fet, en aquests llocs no hi ha res que tingui cap valor considerable. No hi ha ni petroli, ni minerals, ni tresors amagats. La terra de cultiu no té importància per a una societat israeliana moderna i industrialitzada. El turisme ha desaparegut a conseqüència del conflicte. I l’aigua, de la qual s’ha parlat molt, és veritat que és important, però no val ni els morts ni l’ocupació. Sortiria molt més a compte fer dessalinitzadores o disminuir el regadiu en una agricultura intensiva que no aporta ni beneficis econòmics, ni ecològics, ni tan sols treball, ja que la majoria dels jornalers són immigrants. És evident que els recursos de poder i de capital per a les elits israelianes no es troben ni en la misèria de Gaza, ni en la pobresa de Cisjordània o dels barris àrabs de Jerusalem. Els recursos de poder i capital es troben dins el mateix Israel i en els països desenvolupats, sobretot en l’amic nord-americà. 140

Què hi ha, doncs, als territoris ocupats palestins de tant valor per provocar tants morts i sacrificis a les dues bandes? El conflicte. Per a algunes elits israelianes el conflicte és un recurs extremadament important per guanyar poder. Com veurem, el conflicte fa possible la militarització d’Israel —i de l’Orient Mitjà—, i dóna força a les elits lligades al sector militar per guanyar poder dins l’Estat i les corporacions, i per emportar-se la part del capità en el repartiment dels pressupostos i de la inversió. Els nacionalistes també reforcen la seva posició amb el conflicte, ja que la tensió reforça el seu discurs xenòfob i colonial. Aquesta és una dinàmica israeliana, en la qual l’ocupació dels territoris palestins no és més que un instrument que s’utilitza segons el poder i els interessos de les elits implicades en la competició. Uns faran el possible perquè el conflicte no acabi, ja que hi guanyen, i molt, gràcies a ell. Però, com es veurà, també n’hi ha d’altres que hi perden, i faran el que puguin per posar fi al conflicte. Els palestins són objectes, no subjectes en aquest conflicte. I el poble israelià també. La població, quan es converteix en un recurs de les elits en la seva competició pel poder, sempre és víctima. Per aquesta raó, és important que ens acostumem a parlar de víctimes de l’ocupació tenint clar que ho són tant els palestins com la majoria de la població israeliana. Els morts i ferits palestins, des dels dirigents fins als nens que cauen assassinats per una bomba, són víctimes de l’ocupació i de la competició pel poder de les elits israelianes. I també ho són els nens i 141

nenes israelians morts en un atemptat suïcida dins un autobús a Tel Aviv, o els joves soldats jueus en un checkpoint, que han de dedicar a l’exèrcit tres anys de la seva vida, els homes, i dos anys, les dones. Uns i altres són instruments en mans d’aquells que busquen augmentar el seu poder i que tenen capacitat per controlar les decisions. Com dèiem a l’inici d’aquest capítol, en el cas palestí, el conflicte dominant va ser durant molt de temps per aconseguir la fi de l’ocupació israeliana. Des de 2006, però, la competició pel poder entre les elits de Fatah i de Hamas està debilitant la resistència palestina. No obstant això, aquesta lluita intrapalestina té poc impacte en la relació amb Israel, ja que la responsabilitat principal i la solució del conflicte estan en mans dels més forts, que evidentment no són ni a Ramal·la ni a Gaza, sinó a Tel Aviv. A continuació veurem el conflicte a Palestina, i després la competició, clau per a aquesta anàlisi, pel poder dins el mateix Israel.

Divisió i debilitat dels palestins L’enfrontament entre Fatah i Hamas i la divisió de la Franja de Gaza i Cisjordània són una novetat en la dinàmica palestina. Evidentment, sempre hi ha hagut competència entre les elits dels palestins, però fins fa poc la població imposava la unitat en la lluita contra l’ocupació. La unitat dels palestins era envejable per a qualsevol poble que s’enfrontés a la colonitza142

ció o a una dictadura. Persones i grups d’ideologies molt diferents col·laboraven en la resistència contra l’ocupació israeliana. Segurament, el principal èxit de l’OAP va ser impedir que algunes elits palestines poguessin continuar guanyant poder gràcies a l’ocupació israeliana, com havien fet algunes elits rurals i els dirigents dels Germans Musulmans fins als primers anys vuitanta. L’OAP va aconseguir que cap palestí no es pogués beneficiar de l’ocupació i va forçar la unitat en l’objectiu de l’alliberament. Això no va ser un èxit de la cúpula de l’organització, sinó que fou mèrit de la seva estructura plural, de la participació de multitud d’organitzacions, associacions, sindicats i grups polítics. Va ser una victòria de la societat civil organitzada i coordinada en l’OAP, de la mateixa societat que va aixecar-se a final de 1987 i va imposar el model de lluita popular i pacífica de la primera Intifada. Les arrels d’aquesta unitat s’havien de buscar en dos tipus de factors. El primer, la mobilització de la població palestina per aconseguir la llibertat i la recuperació de la terra. Quan el poble té la capacitat d’establir una relació de poder i de deixar de ser un objecte en mans de les elits, a aquestes els és molt més difícil de continuar imposant la seva lluita per l’acumulació de poder. La primera Intifada va ser un d’aquests moments democràtics en què la població va fer sentir la seva veu, no solament als israelians, sinó també als líders palestins, i va aconseguir la unitat. Els altres factors que facilitaven la unitat estaven relacionats amb la debilitat dels pa143

lestins. Els recursos per acumular poder en mans de les elits palestines eren molt limitats. Sota l’ocupació, la capacitat d’acumular capital és molt petita, no hi ha un Estat que s’hagi de controlar, la coacció està limitada per la indefensió davant l’exèrcit israelià, i la idea dominant és la de l’alliberament i la fi de la colonització. La creació de l’Autoritat Nacional Palestina va donar la capacitat d’acumular un poder fictici, però suficient per desencadenar la competició entre les elits. Quan Hamas va decidir participar en les eleccions de l’any 2006 i entrar també en aquesta lluita pel poder, l’enfrontament va anar creixent fins a la divisió actual. A les eleccions del 25 de gener de 2006, qualificades pels observadors internacionals com a altament democràtiques, els votants van atorgar la victòria a Hamas. Fou, clarament, un càstig a Fatah pel fracàs del procés de pau i per la corrupció que s’estenia en la seva administració. Immediatament després de conèixer-se el resultat, van esclatar les tensions provocades per les elits de Fatah, que no volien renunciar a la mica de poder de què disposaven. Des de l’inici del conflicte fins a l’actualitat, la política israeliana d’assassinats i d’empresonaments dels dirigents més populars de Fatah, com Marwan Barguzi, va anar deixant l’organització en mans dels capitostos més ambiciosos i disposats a col·laborar amb Israel. La repressió contra Hamas també va provocar un efecte negatiu, ja que va fer desaparèixer de l’escena política dirigents importants, inclosos ministres i parlamentaris, que ha144

vien introduït una elevada dosi de pragmatisme a l’activitat dels islamistes. La resposta de la comunitat internacional a la victòria de Hamas va agreujar encara més aquesta situació. El rebuig dels Estats Units i la UE als governs palestins de Hamas, i després d’unitat nacional, va atemptar contra el procés democràtic i va suposar un càstig dur a tota la població palestina. Com hem vist en l’informe de John Dugard, la mateixa ONU ha denunciat que és la primera vegada que s’apliquen sancions a una població que pateix l’ocupació i la colonització d’un Estat estranger. Lamentablement però previsiblement, aquest càstig està tenint resultats contraris als que es buscaven i està debilitant els sectors més pragmàtics de Hamas i enfortint les elits més corruptes de Fatah. Això va portar a enfrontaments cada cop més violents entre aquests dos grups, davant el desànim i la desesperació de la població, doblement castigada. Hamas i Fatah van atrinxerar-se en els seus feus de Gaza i Cisjordània, la qual cosa no fou difícil, ja que les dues zones es troben aïllades l’una de l’altra pel bloqueig israelià. Finalment, la separació física es va convertir en separació política quan Hamas va prendre el poder a la Franja de Gaza. Com explica la periodista israeliana Amira Hass, la utilitat d’aquests dos «governs» està limitada als serveis bàsics immediats i a pagar els salaris dels funcionaris quan arriben els diners. Els uns i els altres s’han aferrat egoistament a aquestes miques d’un poder que se’ls escapa, i Hamas també ha acabat decebent 145

molts dels seus votants, que esperaven que els islamistes posarien per davant la causa comuna de la unitat en la lluita contra l’ocupació (HASS, 2008). El cisma palestí és, per tant, un signe de la debilitat de la societat civil. Els palestins, esgotats per la repressió israeliana de les dues intifades i per un procés de pau que no ha portat res més que pobresa, morts i colons, no han pogut continuar imposant amb força la prioritat de la lluita contra l’ocupació. Això ha permès a Israel augmentar la pressió colonial, i a les elits palestines competir per les engrunes de poder que deixa caure Tel Aviv. Com es pot veure, els palestins no poden negociar perquè no tenen cap carta a la mà que els permeti equilibrar el poder dels israelians. L’única cosa que els queda és la capacitat de rebutjar les imposicions que els arriben de Tel Aviv o de Washington. No obstant això, ja fa massa anys que es parla de procés de pau a Palestina i de negociacions de pau en el marc d’aquest procés. Però si els palestins no tenen capacitat de negociar, qui ho ha estat fent durant aquests quinze anys de «procés de pau»? La negociació i el conflicte dominant s’estan produint entre aquells que tenen el poder: les elits israelianes.

La lluita pel poder a Israel i el conflicte a Palestina La societat israeliana està dividida per culpa d’importants diferències en la manera de percebre els canvis en el sistema internacional. Les tensions so146

cials, polítiques i econòmiques, i la lluita pel poder de les elits, es traslladen de forma directa al debat ideològic nacionalista. Així, l’ocupació dels territoris palestins es converteix en una arma que uns esgrimeixen per defensar els seus interessos i els altres necessiten embeinar perquè els perjudica. D’una banda, hi ha els professionals i part de la mitjana i alta burgesia lligades a l’economia civil. Són directius de corporacions financeres, de serveis o de tecnologia i producció no militars que tenen necessitats pròpies del mercat global. Aquests sectors, tot i que van tenir uns beneficis generosos durant els anys noranta, perdien riquesa i poder a causa del conflicte, que no permetia a Israel participar plenament en els processos globals. Tal com passa a la resta d’economies desenvolupades, aquests sectors reclamen la liberalització econòmica, la reducció del pes de l’Estat a la societat —excepte quan arriba la crisi i l’Estat els ha d’ajudar—, i la inclusió en els circuits globals de les finances i de la producció. Per tant, aquests sectors, per tenir avantatge en la competició per a l’acumulació de poder, necessiten impulsar la reducció de l’Estat, disminuir els impostos i la despesa pública, i obrir l’economia a l’exterior. Aquests passos es veuen dificultats en gran mesura pel conflicte permanent amb els palestins i alguns països àrabs, ja que un Estat militaritzat i en guerra és necessàriament deficitari, interventor i proteccionista. A més, el conflicte fa por al capital internacional, que busca altres llocs més estables per invertir-hi. Són aquestes elits i aquestes capes 147

socials les que van liderar el procés de pau a principi dels anys noranta, aprofitant la pressió que també exercia part de la població d’Israel i l’opinió pública internacional. D’altra banda, trobem unes altres elits que encara necessiten les institucions de l’Estat i del sionisme per guanyar poder. Aquí, el col·lectiu principal és el complex militar-industrial format pels grups lligats a l’exèrcit i a la indústria de l’armament, que es beneficien directament del conflicte generat per l’ocupació i la colonització dels territoris àrabs. Sense el conflicte permanent la societat israeliana no permetria l’espoliació de recursos per part de l’Estat perquè aquests acabin a les mans de les elits del complex militar-industrial. No es tracta només dels diners que surten del pressupost nacional, del deute públic i de l’ajuda nord-americana, sinó també del temps del servei militar obligatori, del poder que aconsegueixen els militars en la societat, i fins i tot de les vides dels soldats i els civils que moren a causa de l’ocupació dels territoris àrabs. Qualsevol societat, veient l’enorme poder dels militars a Israel i la seva presència en tots els àmbits de decisió política, econòmica i ideològica, entendria que s’enfronta a un problema greu. Els generals retirats convertits en primers ministres, com Ariel Sharon, Ehud Barak i Isaac Rabin, són només la punta d’un iceberg que s’estén a ministres, presidents de corporacions, dirigents de partits i alts funcionaris que han utilitzat la carrera militar per guanyar poder. En una altra societat democràtica 148

això es veuria com una amenaça, mentre que a Israel les crítiques, les reben els dirigents civils. Sense el conflicte, aquestes carreres personals i aquesta influència tan important de l’estament militar no seria possible. Al poder de l’exèrcit s’hi afegeix l’enorme pes que té la indústria de l’armament en l’economia i la societat israelianes. Les corporacions de tecnologia armamentista i lligades a la seguretat normalment estan dirigides per militars retirats, amb contactes directes amb l’exèrcit i els governs, i també amb la indústria nord-americana. L’exèrcit i els productors d’armes s’emporten al voltant del 8% del pressupost nacional —a Espanya aquesta xifra és de l’1,2%—, així com bona part de l’ajuda nord-americana. El complex militar-industrial s’ha convertit en un obstacle gegantí per a la pau. La fi del conflicte causaria una important disminució del capital destinat a l’exèrcit i a l’armament, i també reduiria la influència dels militars en l’Estat, en les corporacions i en els partits. La majoria d’aquests homes, per tant, faran tot el possible per mantenir la situació de tensió permanent que tant de poder els dóna. També és veritat que alguns evolucionen i es poden passar a posicions favorables a la pau, si veuen que això els pot donar avantatge en la competició, com fou el cas d’Isaac Rabin a la fi de la seva vida, però són excepcions. El més fàcil és que es presentin a les eleccions oferint seguretat i fent valer la seva experiència militar, com van fer Sharon i Barak. Però per poder guanyar amb aquest tipus de campanya, cal 149

que hi hagi tensió. Així, el discurs i les polítiques dominants quan són al govern es basen en la seguretat militar i no en la pau, i alimenten d’aquesta forma l’escalada de violència. Però hi ha un altre grup que també hi guanya, amb el manteniment del conflicte: es tracta dels líders polítics que utilitzen el discurs nacionalista per obtenir vots. Com hem vist, el nacionalisme sionista ha estat la ideologia hegemònica a Israel des del seu naixement, i cada cop s’ha mogut més cap a l’extremisme. El fet de no definir les fronteres d’Israel en el moment de la seva creació va deixar la porta oberta a l’expansionisme colonial, del qual alguns polítics i partits han fet bandera. Fins a les negociacions d’Oslo, els líders dels partits majoritaris van promoure la colonització de Cisjordània i Jerusalem Est, i després d’Oslo són molts els polítics del Likud, de Kadima i també del Partit Laborista que continuen utilitzant aquest discurs en les campanyes electorals. A més, cal tenir en compte que en l’actualitat hi ha al voltant de mig milió de colons als territoris ocupats, que constitueixen prop del 10% del vot jueu a Israel. Per a un partit polític és molt difícil aspirar a guanyar unes eleccions sense tenir en compte aquesta bossa de vot que exigeix el manteniment i el creixement de les colònies. En aquest context de competència pel poder, les tensions entre qui hi guanya i qui hi perd, amb el conflicte, generen polítiques enfrontades i contradictòries, que es reflecteixen en el «procés de pau». En el Partit Laborista això es fa molt evident, ja que 150

ha seguit una línia o altra en funció dels sectors que tenen més força a la direcció. Així, podem trobar que en el mateix partit conviuen els homes que van intentar avançar cap a la pau a final de l’any 2000, a Taba, i els homes que van dissenyar la política de construcció del Mur de separació. És, a la vegada, el partit d’Oslo i també el que va formar govern amb Ariel Sharon. El Likud i Kadima es distingeixen poc entre si. La formació de Kadima, tot i que ara es presenta com un partit centrista, no respon a cap altra lògica que a la competició per controlar el Likud. Ariel Sharon, malgrat que era un dels fundadors del Likud, quan va veure que perdria la direcció del partit va fundar Kadima per presentar-se a les eleccions, i va guanyar. Aquesta dinàmica de formació de nous partits per divisions internes i basats en personalitats fortes és molt normal a Israel, ja que té un sistema electoral molt proporcional que permet que la majoria de partits que es presenten a les eleccions obtinguin representació parlamentària. Els processos de negociació per formar govern són sempre difícils, perquè no hi ha mai majories d’un sol partit i als gabinets hi participen grups molt diferents. Això fa que la possibilitat que els polítics de partits grans com el Partit Laborista, Kadima o els ultraortodoxos del partit Shas es posin d’acord per aplicar la resolució 242, quan són al govern, sigui molt minsa. I, evidentment, el Likud o els partits de l’extrema dreta colonial defensen tot el contrari. Finalment, també hi ha un altre sector molt minoritari que reuneix aquells israelians i israelia151

nes que estan en contra d’un Estat ètnic i colonial. Aquestes persones i aquests grups defensen un futur de ciutadans, de convivència de totes les persones en un Estat modern en el qual no es facin distincions d’ètnia o de religió. Malauradament, a causa de la força de la propaganda sionista, són molt poques les persones a Israel que defensen aquesta opció. Són unes quantes més les que creuen que l’Estat jueu ja s’ha consolidat en les fronteres de l’any 1948 i que l’ocupació dels territoris palestins i àrabs és una amenaça per a la seva seguretat. Aquestes es mouen perquè hi hagi negociacions reals amb els palestins, basades en la resolució 242, que condueixin a la creació d’un Estat palestí als territoris ocupats que visqui en pau amb l’Estat jueu. Aquesta opció va semblar que guanyava força a principi dels anys noranta, però en l’actualitat torna a ser minoritària.

El futur de la pau Tal com hem vist, el futur de la pau a Palestina depèn molt poc dels palestins, perquè són els actors més dèbils i amb menys influència en el conflicte. La pau depèn sobretot del fet que els sectors que necessiten acabar el conflicte a la societat israeliana aconsegueixin la força suficient dins Israel. La pau també podria arribar si la majoria de la població israeliana prengués consciència que viuria molt millor sense l’ocupació i la colonització dels terri152

toris palestins, però en els darrers anys els israelians estan segrestats en la competició pel poder de les seves elits, i paguen un preu terrible en vides i en recursos. Si en algun moment la societat d’Israel és capaç de mobilitzar-se com ho va fer per obligar l’exèrcit a retirar-se del Líban, i fa sentir la seva veu amb prou força, potser podria ser la clau que obrís la porta a la pau. Avui, però, això sembla més proper a la utopia que a la realitat. Només si s’arriba a produir algun d’aquests canvis en la política israeliana i els que necessiten la pau aconsegueixen formar un govern prou fort i imposar els seus interessos, els palestins podran participar en el procés final de la negociació. Veiem, doncs, com el pes de la negociació està en mans dels més forts: els israelians. La Lliga Àrab ja fa temps que va posar sobre la taula la proposta de pau basada en el reconeixement d’Israel per part dels Estats àrabs a canvi de l’aplicació de la resolució 242, però la resposta ha estat sempre el rebuig. Els palestins no podran fer sentir la seva veu fins que dins d’Israel no hi hagi una posició dominant favorable a parlar amb ells sobre la base de la retirada de l’exèrcit i els colons dels territoris ocupats. La solució final serà inevitablement injusta per als palestins, ja que no admetrà el retorn dels refugiats a casa seva i l’Estat palestí es construirà sobre un 20% de la Palestina original. Tot i això, aquesta solució injusta portarà a la pau si és negociada amb els palestins i acceptada per la població. Aquesta acceptació d’uns i altres és imprescindible, sobretot perquè l’acord definitiu 153

serà vist com un mal necessari per tancar el conflicte i poder iniciar una vida en pau i en llibertat. Mentre això no passi, la població, tant la palestina com la israeliana, continuarà sent víctima del conflicte pel poder a Israel, i els palestins i els israelians que volen la pau hauran de continuar batallant per la fi de l’ocupació i el colonialisme.

154

Bibliografia i llocs web

Bibliografia citada i recomanada ABU-SITTA, S. H. (1998). «Al Nakba (El desastre). El desalojo sionista de Palestina en 1948». Nación Arabe, suplement del núm. 35. ÁLVAREZ-OSSORIO, I.; IZQUIERDO BRICHS, F. (2007). ¿Por qué ha fracasado la paz? Claves para entender el conflicto palestino-israelí. Madrid: La Catarata. BOWYER BELL, J. (1969). The Long War: Israel and the Arabs since 1946. Englewood Cliffs, N.J.: PrenticeHall. CURREA-LUGO, V. (2005). Palestina. Entre la trampa del muro y el fracaso del derecho. Barcelona: Icaria. DUGARD, J. (2007). «Informe del Relator Especial sobre la situación de los derechos humanos en los territorios palestinos ocupados desde 1967 (20 de enero de 2007)». Consejo de Derechos Humanos. Asamblea General de Naciones Unidas. HART, A. (1994). Arafat. Londres: Sidgwick & Jackson. HASS, A. (2005). Crónicas de Ramala. Una periodista israelí en territorio ocupado. Barcelona: Galaxia Gutemberg: Círculo de Lectores. HASS, A. (2008). «Cette “double autorité” qui écartèle les Palestiniens». Le Monde Diplomatique, p. 18-19. HERZL, T. (1946 [1896] ). «Der Judenstaat» (The Jewish State). American Zionist Emergency Council 155

http://www.geocities.com/Vienna/6640/zion/judenstaadt.html KAUFMAN, G. (12 de juliol de 2004). «The Case for Sanctions Against Israel». The Guardian. KIMMERLING, B.; MIGDAL, J. S. (1994). Palestinians. The Making of a People. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press. LÓPEZ ALONSO, C. (2007). Hamás. La marcha hacia el poder. Madrid: Los Libros de la Catarata. MEARSHEIMER, J. J.; WALT, S. M. (2007). El Lobby d’Israel. Badalona: Ara. NITZAN, J.; BICHLER, S. (2002). The global political economy of Israel. Londres: Pluto Press. PAPPE, I. (2008). La limpieza étnica de Palestina. Madrid: Crítica. PCBS (2008). Palestine in Figures 2007. Ramallah - Palestine: Palestinian Central Bureau of Statistics. RUPPIN, A. (1908). «The Picture in 1907. Address to the Jewish Colonization Society of Vienna». SEGEV, T. (1998). Les premiers Israéliens. París: Calmann-Lévy. SHLAIM, A. (1990). The Politics of Partition. King Abdullah, the Zionists and Palestine 1921-1951. Oxford: Oxford University Press. SHLAIM, A. (2003). El muro de hierro. Israel y el mundo árabe. Granada: Almed. VANGUARDIA D OSSIER núm 25. El conflicto. IsraelPalestina. Octubre-desembre 2007. WEINSTOCK, N. (1969). Le sionisme contre Israel. París: Maspero.

156

Llocs web La qüestió de Palestina a les Naciones Unides: informes, documents, mapes... Informes i dades econòmiques. Dossier sobre Israel-Palestina de l’Observatori de conflictes de la Universitat de Barcelona. Informació i anàlisi sobre conflictes. Centre israelià d’informació sobre els Drets Humans als territoris ocupats. Centre israelià d’informació sobre els territoris ocupats. Centre palestí d’informació, mapes, fotografies i dades sobre la història de Palestina. Informació sobre el dia a dia de l’ocupació. Informació, documentació i enllaços amb associacions de solidaritat amb el poble palestí.

157