Israel no té estrella?: El pensament astrològic de Moixé ben Nakhman, Avraham ibn Ezra i Avraham bar Khiia.
No fa gaires anys que vaig assistir a la meva darrera classe amb el Dr. Ribera i Florit. Tot i que després ens retrobaríem, com a director de la meva tesi doctoral, no deixo de recordar les paraules d’ànim que ens va dirigir aquell dia, paraules que em van encoratjar profundament a seguir endavant en la investigació del judaisme. El Dr. Ribera ha estat un gran estudiós de la literatura hebrea i aramea, i alhora dels autors jueus catalans medievals, especialment del prolífic Meixul·lam de Piera. M’agradaria remarca la seva inestimable tasca com a director de la “Biblioteca Judaico-Catalana”, hereva d’aquella “Biblioteca Hebraico-Catalana” endegada per Millàs i Vallicrosa i Gonzàlez Llubera. Gràcies a ell, el públic català ha pogut recuperar algunes de les obres cabdals de la literatura jueva. Personalment voldria agrair-li profundament les oportunitats i la inestimable ajuda que m’ha atorgat més d’un cop. Sempre el recordaré com el professor que sempre ens induïa a dubtar de tot, com una persona intel·ligent, afable i ferma, compromesa amb els nous llicenciats... i potser també el recordaré com un d’aquells polemistes jueus dels qui amb tanta passió li agrada sempre parlar-nos. Preliminars Un dels partícips en la controvèrsia maimonidiana a Provença i Catalunya, tema que el Dr. Ribera ha estudiat profundament, va ser Moixé ben Nakhman. En aquest breu treball compararé la noció d’aquest pensador gironí amb les concepcions d’Avraham bar Khiia i Avraham ibn Ezra sobre la sentència talmúdica que afirma que Israel no està sotmès a cap influència astral. 1 L’astrologia forma part de la història del pensament. A més dels requeriments científics i astronòmics que precisa, podem copsar a través del seu estudi moltes de les idees filosòfiques i místiques que des de l’antigor s’han desenvolupat. Per una part ens mostra l’evolució de l’història de les ciències a l’edat mitjana i per altra ens aporta dades importants de la història de les mentalitats com els graus de creença i acceptació de les diverses pràctiques científiques. Ens proporciona eines de treball importants com la datació astrològica de persones o esdeveniments o els coneixements de les dates de naixença de personatges famosos. Ens mostra els canvis o intents de manipulació de l’opinió pública per mitjà de la difusió de les prediccions -podríem parlar de propaganda política- i finalment podem veure el pes de les decisions dels astròlegs i metges sobre els monarques i altres governants. Els jueus no foren una excepció. Ben aviat sorgiren algunes polèmiques al voltant de la validesa del seu estudi, perquè l’astrologia va ser una part important de la història del seu pensament, principalment a partir de l’edat mitjana i a la Península, quan la diferència entre astronomia i astrologia es va començar a definir. La concepció que l’astrologia era una ciència veritable però que es basava en l’observació i no pas en el raonament va ser la principal raó dels filòsofs aristotèlics per rebutjar-la. L’aristotelisme no acceptava que el món tingués una imatge en el món celestial. El neoplatonisme, no obstant això, es trobava plenament d’acord amb les idees astrològiques. L’harmonia del món implicava que tot el que existia a la Terra tenia una imatge celestial i que per a qualsevol configuració astral li corresponia un ésser sublunar, el destí del qual es podia conèixer a través de l’observació del seu astre regent. Malgrat tot, el Talmud sentenciava que el poble d’Israel no estava sotmès a cap influència astral i sovint els savis rabínics condemnaven les pràctiques astrològiques. Una de les dificultats dels pensadors jueus medievals va ser conjugar les seves 1
TB Xab 156a.
1
creences astrològiques amb els seus principis religiosos. La unió entre el neoplatonisme i l’astrologia es va mantenir al llarg de tota l’Edat Mitjana i els jueus aristotèlics van anar adoptant idees neoplatòniques i astrològiques que combinaren amb les seves pròpies concepcions. La validesa de l’astrologia entre els jueus medievals La majoria de pensadors jueus medievals veieren amb bons ulls la ciència astrològica. Alguns d’ells, però, com Maimònides s’hi oposaren plenament. Altres hi estaven totalment a favor i alguns no acabaren de definir-se. Entre els que l’acceptaven hi havia dos corrents: admetre només la influència dels astres sobre els éssers del món sublunar, o bé entendre l’astrologia com una ciència apta per a l’endevinació, pràctica que els primers sovint rebutjaven i condemnaven, perquè la consideraven pròxima a l’heretgia. Així trobem com Saadiah Gaon emprà algunes nocions astrològiques en el seu comentari en àrab del Séfer Ietzirà2. No obstant això, segons les seves explicacions, no sembla que l’aprovés plenament. Ben al contrari de Xabetai Donolo, autor d’un altre comentari al Séfer Ietsirà, el Séfer Hakhmoni o Takhemoni3, obra que té una especial importància per a la història d’aquesta ciència. També comentà el Baraita di Xemuel,4 que és una mena de midraix en astronomia i astrologia.5 Xelomó ibn Gabirol, en el Keter Malkut,6 va fer una detallada explicació de cada un dels set planetes7 i de la seva influència sobre els éssers i els fenòmens del món sublunar. Coincideix amb el que exposà Avraham ibn Ezra al final del seu Comentari al llibre de Daniel,8 tot anunciant que “desitjava demostrar que el final dels temps depenia d’una conjunció dels dos astres superiors.”9 Avraham ibn Daud,10 a Emunà Ramà,11 argumentà que les posicions de les
2
“Llibre de la Creació”. Una edició d’aquest tractat la podeu consultar a Séfer Yetsira. Edició, traducció i edició crítica d’A. Peter Hayman. Tübinguen: Mohr Siebeck, 2004. Per al comentari de Saadiah Gaon podeu consultar el treball revisat per René LEVY, Commentaire sur le Séfer Yesira ou Livre de la création par le gaon Saadya de Fayyoum. Editat i traduït de l’àrab i l’hebreu per Mayer Lambert. Lagrasse: Verdier, 2001. 3 “Llibre sapiencial”. Vegeu Sefer yetzirà o Libro della formazione secondo il manoscritto di Shabbatai Donnolo. Con il commentario Sefer chakhmonì (Libro sapiente) di Shabbatai Donnolo. Traducció de Piergabriele Mancuso, a cura de David Sciunnach. Milà: Lullav Editrice, 2001. 4 Baraita de-Shmu’el ha-Qatan. Comentat per Leiv Lipkin. Pieterkov, 1901. 5 Vegeu Alexander ALTMANN. “Astrology”. A: Encyclopaedia Judaica. Jerusalem: Keter Publishing House Jerusalem Ltd., vol. 2, 1972, pàg. 788. 6 “Corona reial”. Podeu consultar, entre altres edicions: A crown for the king. Traducció de David R. Slavitt. New York: Oxford University Press, 1998; La kabala del keter-malkut: La corona, el reino. Introducció i estudi de Chantal Maillard. Sevilla: Biblioteca de la Cultura Andaluza, 1986; La couronne royale (Kether malcouth). Introducció, traducció i notes de Paul Vuillaud. Paris: Devry, 1953. 7 Mercuri, Venus, Mart, Júpiter, Saturn i el Sol i la Lluna que també es consideraven planetes. Per suposat no es compta Urà, Neptú i Plutó, descoberts molt posteriorment. 8 Commentary on Daniel, Miqra’ot Gedolot. Jerusalem, 1972. [Reimpressió de l’edició de Venècia, 1525] 9 La conjunció de Saturn i Júpiter que era considerada la responsable dels esdeveniment que han fet variar el curs de la història. La idea a occident va ser introduïda al segle IX pel científic musulmà Albumasar i era una teoria que es remuntava, probablement, de temps babilònics. La conjunció d’un planeta amb Mart també comportava canvis històrics tot i que no tant transcendentals. Basant-se en aquesta teoria molts pensadors profetitzaren la vinguda del Messies o grans desgràcies universals. Vegeu Mariano GÓMEZ ARANDA. Sefarad Cienífica. La visión judía de la ciencia en la Edad Media. Nívola: Madrid, 2003, pàg. 65. (Novatores, 13). 10 Abraham ben David ha Leví; Rabad I. 11 “Fe elevada”. Podeu consultar l’edició de Gershon Weiss, The exalted faith. Traducció i comentaris de Norbert M. Samuelson. Rutherford: Fairleigh Dickinson University Press, 1986.
2
estrelles -fixes12- i els planetes participaren en la Creació i que mitjançant la seva observació hom podia predir el futur. Iekhudà ha Leví mai es va possessionar definitivament vers la vàlua i la utilitat de l’astrologia. Al Kuzari13 va admetre que els cossos celestes tenien una influència sobre els esdeveniments terrenals i que la vida va ser creada pels canvis i les conjuncions de planetes i estrelles. Per a ell totes les sentències atribuïdes als rabins i als patriarques es basaven només en antigues tradicions. Es va allunyar de les idees dels astròlegs que argumentaven que era possible determinar la influència exacta dels astres sobre els éssers sublunars i endevinar el seu destí. Khasdai Cresques va tenir una actitud més aviat escèptica vers l’astrologia. A la seva obra Or Adonai14 va posar en dubte que els moviments dels cossos celestes realment exercissin influències sobre els esdeveniments de la vida humana, i finalment va arribar a la conclusió que era impossible atribuir un poder absolut i decisiu als dictats de les configuracions astrològiques, si realment existia la llibertat humana –el lliure albir- i la providència divina. Iosef Albó, deixeble de l’anterior, va seguir les idees del seu mestre amb més intensitat. Va pregonar una sèrie d’atacs a les creences dels astròlegs que no només es basaven en consideracions dogmàtiques sinó també en argumentacions més empíriques. Argüia que des de sempre milers de persones han mort a causa de plagues, de guerres o s’han ofegat en el mar i per tant era inimaginable que l’horòscop particular de tots fos coincident i el darrer responsable de la mort col·lectiva en una catàstrofe. Tanmateix, al Séfer ha Ikkarim15 va acceptar l’opinió d’Avraham ibn Ezra en què hi ha diversos factors capaços d’anul·lar els destins de cadascun. Maimònides, com ja he esmentat, estava totalment en contra de l’astrologia. Per a ell no era una ciència. Les creences astrològiques només eren supersticions. Va respondre, en una llarga epístola16, als rabins de França a la qüestió de la seva validesa, tot relacionant les teories astrològiques amb els principis dels caldeus, dels cananites i dels egipcis, i argumentant que aquesta pràctica era la manera de fer dels grecs, una de les quatre nacions condemnades. Al Talmud i als Midraixim es troben cites aïllades que lliguen la posició dels astres amb el moment de naixement d’un home i que poden tenir un cert efecte vers aquests. Però això no ens ha de deixar “perplexos”. Sostenia que Déu és qui té el poder del coneixement i no ens hem de basar en cites aïllades d’algun rabí de l’antiguitat per donar validesa a l’astrologia. Segons el seu criteri la creença en aquesta “superstició” entre els antics va fer que el Temple caigués i el poble anés a
12
L’astronomia medieval fixava el nombre d’estrelles fixes conegudes en 1022, que és el mateix nombre que apareix a l’obra Almagest de Ptolomeu, obra cabdal pels astrònoms d’aquells temps. Aquestes s’agrupaven en 48 constel·lacions: els 12 signes del zodíac, les 15 constel·lacions de l’hemisferi sud i les 21 de l’hemisferi nord. Vegeu Mariano GÓMEZ ARANDA. Sefarad Cienífica, pàg. 54. 13 Kitab al Khazari. Vegeu, entre altres edicions: The Kuzari: in defense of the despised faith. Taducció i notes a cura de N. Daniel Korobkin. Northvale, N.J.; Jerusalem: J. Aronson, 1998; Cuzari. Edició de Jesús Imirizaldu. Madrid: Editora Nacional, 1979. (Biblioteca de la literatura y el pensamiento hispánicos, 40). 14 Or Adonai 4:4. Alexander ALTMANN, Astrology, pàg. 792. 15 Séfer Ikkarim 4:4. Ib. Alexander ALTMANN, Astrology, pàg. 792. Podeu consultar edicions d’aquesta obra, entre altres a: Sefer ha-’ikkarim. Book of principles by Joseph Albo. Edició crítica en base als manuscrits d’antigues edicions, traducció i notes a càrrec de Isaac Husik. Philadelphia: Jewish Publication Society of America, 1929-1930; Il trattato sui dogmi ebraici (Sefer ha-’iqqarim) di Yosef Albo : il codice miniato dell’Accademia dei Concordi di Rovigo . A cura de Michela Andreatta, Pier Luigi Bagatin i Giuliano Tamani. Treviso: Antilia, 2003. (Policinenses selectae chartae, 4). 16 Vegeu: MAIMONIDES. Sobre el mesías. Carta a los judíos del Yemen. Sobre astrología. Carta a los judíos de Montpellier. Notes, introducció i traducció a cura de Judit Targarona Borràs. Barcelona: Riopiedras Ediciones, 1987. (Biblioteca Nueva Sefarad, XI).
3
l’exili. En diverses obres, Maimònides exposà altres raonaments en contra de l’astrologia, com en el seu Comentari a la Mixnà on condemna als “falsos astròlegs”17 Tot i els atacs de Maimònides en contra de l’astrologia la seva acceptació no va minvar. Potser només Iosef ben Iekhudà ibn Aknin o Rabí Iedaiah ha Peniní adoptaren una posició tan radical com la de Moixé ben Maimon.18 La majoria dels autors jueus medievals no dubtaren en introduir les nocions astrològiques en les seves obres, qualsevulla que fos la seva temàtica: exegètiques, jurídiques o científiques. A tall d’exemple trobem com en les responses de Xelomó ben Adret19, al Maguen Avot 20 i al Teixbets21 de Simeó ben Zemah Duran, a l’obra enciclopèdica Reixit Khokmà22 de Xem Tov ibn Falaquera o als comentaris de Moixé ben Nakhman, de qui ara parlarem, se citen astròlegs, es justifiquen arguments per mitjà de les influències celestes o s’apliquen les pràctiques astrològiques per guarir malalties. Esmentar finalment a Leví ben Gerxom, qui mantenia que les activitats i les circumstàncies de la vida dels homes estaven predestinats per les posicions i els moviments dels cossos celestes. A Milkhamot Adonai23 ens explica que els astròlegs havien fracassat primer per un insuficient coneixement de les estrelles i dels efectes dels seus canvis de posició sobre els éssers sublunars, i després perquè no van saber explicar quin paper hi tenia l’intel·lecte i el lliure albir. Nakhman i la seva opinió sobre l’astrologia Moixé ben Nakhman mai va escriure una obra dedicada estrictament a la ciència astrològica, ben al contrari d’Avraham bar Khiia24 i, sobretot, d’Avraham ibn Ezra25 a qui criticà obertament més d’un cop26. Talmudista, poeta, considerat l’exponent de la 17
Vegeu Alexander ALTMANN, Astrology, pàg. 793. Ib. pàg. 794. 19 Responsa núm. 652. Vegeu Isidore EPSTEIN. The "Responsa" of Rabbi Solomon ben Adreth of Barcelona (1235-1310) as a source of the history of Spain; studies in the communal life of the Jews in Spain as reflected in the "Responsa". Londres: K. Paul, Trench, Trubner & Co., 1925. 20 Editat a Leghorn, 1763. 21 Responsa núm. 513 Teixbetz = Teixuvot ben Zemah Duran, editades a Amsterdam el 1798-1741. Vegeu també Isidore EPSTEIN. The Responsa of Rabbi Solomon ben Adreth of Barcelona, 1235-1310, as a source of the history of Spain; studies in the communal life of the Jews in Spain as reflected in the Responsa, and the Responsa of Rabbi Simon b. Zemah Duran, as a source of the history of the Jews in North Africa. Pròleg de Solomon B. Freehof. Nova York: Ktav Pub. House , 1968. 22 XEM TOV BEN IOSEF FALQUERA. Reixit Khokmà. Edició a cura de David Moritz. Jerusalem: Sefarit Meqorot, 1902. [En hebreu]. 23 “Les guerres del senyor”. Podeu consultar l’edició Les guerres du Seigneur: livres III et IV. Introducció, traducció i notes a cura de Charles Touati. Paris: Mouton, 1968. 24 Especialment el cinquè i darrer capítol de Meguil·lat ha Megal·lé. Vegeu ABRAAM BAR HIIA. Llibre Revelador. Traducció de J.M Millàs i Vallicrosa. Barcelona: Alpha, 1929 (Biblioteca HebraicoCatalana, 1) 25 Molt prolífica va ser la producció d’Abraham ibn Ezra en aquest àmbit. Les obres que versen en astrologia són: Reixit khokhmà o Principi de la Saviesa; Séfer ha teamim o Llibre de les Raons; Séfer ha moledot o Llibre de les naixements; Séfer ha xeelot o Llibre de les consultes; Séfer ha mibkharim o Llibre de les eleccions; Séfer ha meorot o Llibre de les lluminàries; Séfer ha olam o Llibre del món que parla de les conjuncions i revolucions. Per a les diverses edicions d’alguna d’aquestes obres consulteu la bibliografia final que es troba al treball de Shlomo SELA, Abraham ibn Ezra and the Rise of Medieval Hebrew Science. Leiden: Brill, 2003. 26 Segons Eduard Feliu: “Les obres exegètiques de tipus filològic d’Abraham ibn Ezra influiren profundament a Moixé ben Nahma a l’hora de redectar el Comentari sobre el Pentateuc. Tanmateix sovint és una relació d’estira i arronsa, ambivalent. Sovint critica les seves ideies, però alhora se serveix de les explicacions filològiques d’Ibn Ezra i coincideixen en la solució de molts problemes. Nahman, a la introducció d’aquesta obra diu: A Rabí Nahman ibn Ezra, el blasmaré obertament, però li servaré amor ocultament. A través d’Ibn Ezra, i també de David Quimrí, la filologia dels gramàtics andalusins arriba a 18
4
càbala gironina, no li eren estranyes les ciències i les doctrines de la seva època. Optà per escollir els principis filosòfics que més li convenien per exposar les seves idees tot admetent les ciències del seu temps, sense rebutjar les arts màgiques i endevinatòries com la nigromància, l’ornitomància, la fisiognomia o la quiromància i d’altres creences esotèriques27. No obstant això, tot i que acceptava les influències astrals no admetia l’astrologia com a ciència endevinatòria. Déu va disposar per a Israel profetes que anunciaven l’esdevenidor i no li calien altres mètodes per predir el futur. Amb tot, sembla que es contradeia a ell mateix quan afirmà a les Excel·lències de la Torà: “Els prínceps de la constel·lació d’Àries són els qui manifesten les coses esdevenidores per mitjà del cant i dels esbatecs dels ocells. Però no anuncien el que ha de passar en temps molts llunyans –i sí, en temps pròxims?–, ja que tothom cobeja, arreu del món, de saber allò que els passarà a ells”.28 Probablement, per aquesta i altres sentències, podem deduir que seguia l’opinió que les prediccions astrològiques, igual que les doctrines cabalístiques, s’havien de mantenir en secret, perquè hom podia malversar-les i malentendre-les, i fins i tot, com passava amb els antics, podia provocar l’admiració desmesurada dels profans vers els astres i caure en la idolatria. A més, creia que la natura i els éssers del món sublunar estaven sotmesos als decrets dels astres, però pensava que Déu té el poder per anul·lar les prescripcions que podrien desfavorir i perjudicar els qui compleixen els preceptes, per tant al poble jueu. Afirmava que les influències astrals es poden evitar mitjançant la pregària.29 Tanmateix a les seves obres, no dubtà en introduir i parlar d’algunes nocions astrològiques.30 En les seves dissertacions sobre els amulets no s’estava d’escollir el moment propici per la seva col·locació o per elegir un metall concret. Seguint el corrent general de l’època aplicà també els seus coneixements astrològics en l’àmbit de la medicina. A les Excel·lències de la Torà, tot parlant del Roix ha Xanà i la Creació, ens indica el moment escaient per observar els senyals i descobrir les revelacions del cel “puig que el signe zodiacal del mes en què s’escau Cap d’Any és el de Balança”. 31 En el seu Llibre de la Redempció32 versà sobre la fi dels temps i determinà la data de la vinguda del Messies. Tot i que en aquesta obra no opta pel mètode astrològic, no parla de les conjuncions i es basa en l’anàlisi del Llibre de Daniel –per mitjà de l’exegesi bíblica i de singulars càlculs tot recomptant els anys i les dates indicats en els diversos passatges, per arribar a fixar el termini-, coincideix amb les idees que exposa Avraham bar Khiia al Llibre Revelador33 i en la data de la vinguda del Messies que estableixen en
Moixé ibn Nakhman”. Eduard FELIU . “El Comentari sobre el Pentateuc de Mossé ben Nahman”. A: Mossé ben Nahman i el seu temps. Simposi commemoratiu del seu naixement 1194-1994. Girona: Ajuntament de Girona, 1994, pàg. 187. 27 Nakhmànides sovint utilitzava el terme “gràcia”, , com abreviatura de per referir-se a laciència esotèrica. Vegeu Eduard FELIU ,“El Comentari sobre el Pentateuc de Mossé ben Nahman”, pàg. 185 i nota 2. 28 MOSSÉ BEN NAHMAN, El llibre de la redempció i altres escrits, pàg. 120 29 Ib., pàg.120 i 121 i nota 82. 30 Podeu consultar el recent treball de Dan SCHWARTZ. Studies on Astral in Medieval Jewish Thought. Leiden: Brill, 2004, on ens parla de les explicacions que Nakhman i altres autors oferiren per explicar el significat i la influència dels manaments d’acord amb les teories màgiques i astrològiques del seu temps. 31 MOSSÉ BEN NAHMAN, El llibre de la redempció i altres escrits, pàg. 106. 32 MOSSÉ BEN NAHMAN. El llibre de la redempció i altres escrits. Traducció i notes a cura d’Eduard Feliu. Barcelona: Ajuntament de Girona; Universitat de Barcelona, 1993. (Biblioteca Judaico-Catalana, 1). 33 Vegeu la nota 24. Els quatre primers capítols d’aquesta obra escatològica són de caire exegètic. Abraham bar Khiia primer s’esforça en trobar la data mitjançant la interpretació de “les paraules i dits
5
l’any 1358. No hi ha dubte que Nakhmànides coneixia bé les teories de Bar Khiia i les acceptava. Segons el parer de Moixé ben Nakhman la ciència astrològica s’havia de conèixer i estudiar. Titlla d’ignorants els qui no l’han après i així ho constata a la seva obra Excel·lències de la Torà tot dient: “(...) la Torà del Senyor és encara més perfecta, car retorna l’ànima i fa savi l’ignorant, llevant el dubte tant del cor del savi com del qui no entén els moviments dels cels i el sistema de les estrelles.” 34 El coneixement dels astres, de les seves disposicions i les seves influències era una eina més per poder entendre bé i discernir els secrets ocults dels passatges bíblics. La càbala i l’astrologia A l’hora de parlar de Moixé ben Nakhman difícilment podríem deixar de banda com es tracta el tema a la literatura misticocabalista. El Sefer Ietsirà, que ja hem anat esmentant, conté diversos passatges astrològics on es relacionen les set consonants dobles amb els set planetes i els set dies de la setmana, i les dotze consonants simples amb les dotze cases del zodíac i els dotze mesos.35 Al Séfer Raziel ha Malakh36 trobem sentències i raonaments que es basen en l’astrologia. Afirma que es pot predir el curs de tota una vida mitjançant l’observació del moviment dels planetes en el moment del naixement d’un ésser. Així, si el moviment s’esdevé des de l’est i si Saturn es troba en ascensió37, la persona viurà cinquanta-set anys. Si el moviment d’ascensió és de Júpiter, la persona viurà setanta-nou anys. Júpiter, explica, presideix sobre la vida, les circumstàncies favorables, la felicitat, la riquesa, l’honor i la reialesa. Mart regeix, entre altres, sobre la sang. Venus sobre la gana, la gràcia, etc. Molts dels passatges del Zohar38 usen una terminologia i unes imatges clarament astrològiques, tot i que sempre es fa palès que el govern final és de Déu i aquest, quan va establir la regència dels astres per a les nacions, va fer una excepció amb Israel, com explicarem més endavant. Ens diu que totes les estrelles, els planetes i les constel·lacions del cel han estat disposades per governar i fer valdre les lleis sobre el món. No hi ha cap ésser que no estigui regit per un planeta, el qual serveix a Déu.39 A altres obres cabalístiques, com el Tikkunei Zohar40 es connecten els set planetes amb els set dies de la setmana i amb set esferes41. Les dotze cases del zodíac es relacionen amb dels savis i profetes” –tanmateix introduint nocions astrològiques-, per després, en el darrer capítol, confirmar i contrastar el resultat amb càlculs astrològics. 34 MOSSÉ BEN NAHMAN, El llibre de la redempció i altres escrits, pàg. 102. 35 Això suma un total de 19 lletres. Les tres que resten, , i , són les que anomena lletres fonamentals o lletres mare. 36 “Llibre de l’àngel Raziel”. Podeu consultar el treball de François SECRET. “Sur quelques traductions du Sefer Razi'el”. A: Revue des Etudes Juives. 1969, núm. pàg. 223-245. 37 És a dir, que es troba en conjunció amb l’ascendent zodiacal de la persona. 38 Séfer Zohar o“Llibre de l’espledor”. Podeu consultar: Zohar : libro del esplendor. Traducció d’Esther Cohen y Ana Castaño ; selecció, próleg i notes d’Esther Cohen. Barcelona : Azul, 1999. 39 Vegeu Alexander ALTMANN, Astrology, pàg. 794. 40 Vegeu l’article de Gabrielle SED-RAJNA, “Manuscrits du Tiqqney ha-Zohar”. A: Revue de Etudes Juives. 1970, núm. 129, pàg. 161-178. 41 Les “sefirot” o esferes cabalístiques, les 10 emanacions de Déu són 10 – vegeu nota 43-, i conformen una descripció ideològica del món. La descripció física dels jueus medievals segueix una derivació de la corrent generalitzada del l’època, derivada del sistema grec, aristotèlic i ptolomaic, i que fou transmesa pels àrabs. Conforma un univers geocèntric on la Terra està envoltada de nou esferes, que la cobreixen com les capes d’una ceba, on en les set primeres capes se situen els set planetes -a més de la Terra-. La Lluna és el “planeta” més proper i li segueix, per ordre, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn. La vuitena esfera correspon a l’esfera de les estrelles fixes i la darrera, la novena, és la gran esfera que conté el zodíac i que està dividida en dotze seccions. Les esferes tenen un moviment circular al voltant de la terra. Les esferes són –amb variacions segons l’autor- translúcides o transparents. El color del cel és una
6
els dotze mesos de l’any, les dotze tribus d’Israel i les dotze permutacions del Tetragamaton. D’acord amb el Séfer ha Reliah,42 els poders superiors recauen sobre els set planetes que regeixen el nom diví de quaranta-dues lletres.43 Cada planeta rep l’influencia apropiada des de les lletres del nom. Una altra de les relacions entre la càbala i l’astrologia és la idea que eren ciències per a iniciats. Per a molts dels autors jueus medievals, com recullen les obres d’Avraham ibn Ezra, l’astrologia era una ciència que havia de mantenir-se en secret. Només s’havia de donar a conèixer a un grup d’escollits. Igual que els cabalistes, com Moixé ben Nakhman, que creia que només es podien transmetre les nocions cabalístiques a un grup d’instruïts i s’havia de mantenir el secret pel perill que representava una mala utilització dels coneixements i les revelacions trobades mitjançant la Càbala. De manera semblant es defensava aquest secretisme en l’astrologia, particularment en l’astrologia general. El coneixement del moviment dels astres podia ser utilitzat per conèixer el futur i per fer prediccions astrològiques mundials. Es podia determinar el curs dels esdeveniments històrics dels països i per això era una ciència que havia de guardar-se en secret i només transmetre-la a uns pocs, per tal d’evitar els perills que l’astrologia podia tenir en mans de persones inexpertes, sense escrúpols i amb ànsies de poder. Cap estrella per a Israel Aquesta sentència es troba al Talmud44 i es basa en el capítol 17 del Gènesi a on Iahveh estableix el “pacte de l’aliança”. El Talmud diu que cap estrella, cap astre pot influir al poble d’Israel perquè aquest està sota la influència directa de Déu. El capítol del Gènesi explica que Déu es va dirigir a Avraham per anunciar-li que Sara, la seva dona, tindria un fill seu, Isaac i d'ell en sorgiria una nombrosa descendència. Avraham estava sorprès, perquè tant ell com la seva dona eren molt i molt vells i no havien pogut tenir mai fills.45 Segons la tradició jueva que recull el Talmud, Avraham, després de la primera anunciació, va cridar a Déu per explicar-li que havia consultat la disposició dels astres i que segons aquesta, ell no podria tenir mai fills amb Sara. Déu li va dir que no fes cas d’aquests càlculs, perquè Israel no té estrella i que si feia un pacte, una aliança amb ell, es multiplicaria la seva descendència.46 La tradició sosté que per una banda Avraham, com a membre del poble d’Israel, no està sotmès a la influència dels astres, i que per una altra banda Déu té poder per fer miracles i modificar les predeterminacions astrals de tots els que s’apropen a ell.
il·lusió òptica. La Terra és més gran que la Lluna i el Sol cent setanta vegades més gran que la Terra. Les estrelles i les esferes tenen vida pròpia, són éssers intel·ligents que ofereixen pregàries al seu Creador. Tots els éssers del món sublunar estan formats pels quatre elements: aire, foc, aigua i terra. L’acceptació d’aquesta composició del cel va provocar diverses controvèrsies. Era una concepció aristotèlica i per tant s’emmarca dins pensament racionalista jueu encapçalat per Maimònides que va comportar la discussió entre els jueus que defensaven el judaisme tradicional, principalment una discussió que va prendre una gran intensitat a les comunitats jueves del Llenguadoc, Provença i Catalunya. 42 . "Llibre dels verins” 43 ; Són 42 les lletres que composen les sefirot, des de la “Corona” fins al “Regne”. 44 TB Xab 156a, segons Rabí Iokhanan. La sentencia la ratificà Rabí Xemuel, TB 156b. Tanmateix, Rabí Khanina ben Khana tenia una altra opinió i pensava que fins i tot Israel estava sotmès a la influència astral, TB Xab 156a. Vegeu, més endavant, com Abraham ibn Ezra s’acostarà i justificarà aquesta darrera posició amb les seves tesis. 45 Recordem que Sara era estèril i Abraham havia tingut un fill amb la seva serventa Agar, Ismael del qual pels jueus se suposa que en surt l’Islam. Gn. 16, 8-12; 17, 20. 46 Com estrelles veiés al cel. Gn. 15, 5.
7
La noció de la influència dels astres sobre Israel d’Avraham bar Khiia La introducció de l’astrologia, tant pràctica com teòrica, a la vida jueva comunitària va trobar també certa oposició. Un eSorgí una polèmica entre ells que es mostra en una carta que Bar Khiia va adreçar a Iekhudà.47La polèmica se situa amb motiu d’un casament que se celebrà a Barcelona pels volts de l’any 1120. L’enllaç s’havia de portar a terme el divendres a les tres de la tarda. L’opinió general de la comunitat és que era una hora propicia per iniciar la cerimònia per l’influència de la Lluna. Però la festa es va haver de retardar pel funeral d’un dels homes importants de la comunitat i es va establir que comencés entre les cinc i les sis de la tarda, moment en què regia el planeta Mart. Però Avraham bar Khiia va convèncer a la resta dels assistents que s’havia d’iniciar a partir de les set de la tarda perquè els astres eren més favorables. Iekhudà ben Barzilai es va oposar a l’espera, ja que pensava que això donava la raó als caldeus48 i era un gran pecat. A la carta, Avraham Bar Khiia va justificar l’astrologia comparant-la amb la medicina preventiva: no és dolent evitar alguna mena d’aliment que sigui nociu pel cos; així, tampoc és cap pecat escollir una hora favorable per tal d’evitar un moment desfavorable. Per a ell, quan els rabins del Talmud digueren que “no donaràs la raó als caldeus” no es referien als astròlegs. Els caldeus eren idòlatres, mags i bruixots. Però l’astrologia no té cap mena de connexió ni amb la màgia, la idolatria ni amb la bruixeria i per tant molts dels rabins del Talmud van creure en ella i la van practicar. Per altra banda fins i tot Avraham havia fet ús de l’astrologia i en el Talmud es fa palès.49 L’astrologia per Bar Khiia era una ciència, les demostracions la feien certa i era lícit estudiar-la i fer-ne ús. Quan els rabins donaven credibilitat a l’astrologia era perquè aquesta ens concedeix la capacitat de conèixer les disposicions de les estrelles, però que aquesta influència no era absoluta en relació a Israel. Pels actes dels homes del poble d’Israel i per mitjà de les seves oracions es podia variar aquelles disposicions, però la resta dels mortals i els altres pobles no tenien aquest poder. Per a la resta de nacions si Déu desitjava prescindir d’una d’elles, destruint-la per mitjà de la conjunció de planetes, també podia actuar sobre les estrelles per prevenir la seva conjunció. En el cas d’Israel aquesta intervenció no era necessària doncs el poble escollit no estava sotmès ineludiblement a la influència dels cossos astrals. La raó és clara: la totalitat del món, incloent-hi les estrelles, va ser creada per a Israel, llavors com pot Israel estar sotmès a la dominació de les estrelles? Iekhudah ben Barzilai s’oposava a l’astrologia, perquè l’identificava amb la bruixeria i la idolatria, però Avraham Bar Khiia considerava que això era un error i ho demostrava quan citava als rabins del Talmud i quan concebia l’astrologia com a mostra que la influència dels planetes i les estrelles eren els instruments de Déu. Per altra banda rebutjava qualsevol altre mètode d’endevinació i de bruixeria, perquè comportaven la idolatria. Només veia amb bons ulls l’astrologia i pensava que a través d’ella podem saber del món i dels seus perills. La noció d’Avraham bar Khiia vers l’astrologia mostra l’actitud general de la majoria dels pensadors jueus medievals. Generalment l’astrologia era només un element més que utilitzaren els filòsofs jueus per desenvolupar el seu pensament a partir del segle XII. Els arguments que utilitzaven seguien dues línies de discussió: 47
Publicada per Zvi SCHWARZ: “Abraham Bar Hiya. Epistle Addresed to Rabbi Judah Barzilai of Barcelona”. A: Kraus, S. (ed.). Festschrift Adolf Schwarz. Berlin; Viena, 1917. 48 A la Bíblia hi ha diversos passatges (Lv. 19 :26 i Dt. 18 :10) que citen fets relacionats amb les prediccions basades en l’observació dels astres i que sovint es condemnen. Entre els babilònics era una pràctica habitual i d’això se’n parla a llibres com el de Daniel on s’anomena als seus astròlegs “kasidim” o “kasdaei. Vegeu Dn. 2, 2; 4,5 i 10; 4, 14; 5, 7- 11. A Is. 47, 13 i Jr 10, 2 els profetes parlen de les pràctiques dels “observadors dels astres” entre els babilònics i d’altres pobles. 49 Vegeu apartat anterior.
8
La història d’Israel i el seu lloc en la història universal i com aquesta estava determinada per les estrelles i per les seves conjuncions. L’era del Messies depenia principalment dels fenòmens planetaris i diferents pensadors l’havien predit d’acord amb les interpretacions de l’observació dels astres. L’astrologia inspirava la justificació dels manaments i designis divins que van caure sobre Israel. Proporcionava l’explicació final d’alguns d’ells, integrant-los en un ordre universal i donant-los una dimensió nova i més positiva. L’opinió d’Avraham ibn Ezra: Israel té un regent. Avraham ibn Ezra50 no dubtà d’introduir les idees científiques i astrològiques del seu temps en els seus comentaris bíblics. Autor, a més, de diverses obres estrictament de d’àmbit astrològic, atorgà a Israel el signe d’Aquari. Com es pot entendre aquesta aparent contradicció que nega la sentència talmúdica? Segons l’astrologia medieval el poble d’Israel, estava sota el signe d’Aquari. El regent, el seu planeta era, en aquell temps, Saturn i per als intel·lectuals cristians i musulmans medievals era l’astre dels jueus. Aquesta noció apareix ja de mà de l’historiador romà Tàcit51, qui a les seves obres52 afirmava que hi havia una relació molt estreta entre els jueus i Saturn, planeta que des dels temps de Ptolomeu53 estava associat a les característiques astrològiques més negatives. Sant Agustí ho reafirmarà entre els cristians a la seva obra exegètica De Consensu Evangelistarum54, tot relacionat el xabat, el planeta i els jueus. A l’edat mitjana es va mantenir aquesta idea. Diversos autors musulmans van escriure sobre aquesta qüestió. Albumassar55, un dels principals astrònoms i astròlegs del món musulmà, deia que els jueus estaven units a Saturn, perquè d’aquesta manera se separen de les altres religions d’igual forma que aquest planeta es distancia de la resta de planetes, perquè és el que està més allunyat de la Terra. Abdalla, el darrer rei nazirí de Granada,56 a la seva Crònica afirmava que les qualitats dels jueus s’esqueien amb les de Saturn: com el planeta es caracteritzaven per la seva avarícia, sordidesa, roïndat, engany i traïció. A més, el seu dia festiu és el dia de Saturn, el dissabte. 57 Avraham ibn Ezra, coneixedor d’aquests pejoratius arguments es justificà58 tot argüint que mentre el poble jueu es mantingui fidel a les lleis de la Bíblia els astres no el podran influenciar, no tindran cap poder sobre ell. En el moment en què abandonin a Déu, que no segueixin les seves lleis, Saturn els influirà. És el cas de l’esclavitud a Egipte: els astres van anunciar que duraria encara més temps però, com que finalment 50
Sobre totes les concepcions astrològiques i científiques d’aquest autor podeu consultar el darrer i excel·lent treball de Shlomo SELA, Abraham ibn Ezra and the Rise of Medieval Hebrew Science. Leiden: Brill, 2003. 51 Publi Corneli Tàcit, 55-120 dC. 52 En concret a Històries, Llibre V, 4 i a Annals.. Podeu consultar l’edició a Cornelii Tacitii Historiarum Libri. Oxford, 1967. 53 A la seva obra Tetrabiblos o Quatripatitum. Podeu consultar l’edició i traducció de F.E Robbins dins de Manethó. Traducció de W. G. Waddell. London. Heinemann Cambridge (Mass.): Harvard University Press [etc.], 1940. 54 “Patrologiae Latinae”. A: De Consensu Evangelistarum. Opera Omnia. Editat per J.P. Migue Paris: 1837, vol. 32, llib. I, cap. XXI-XXII, col. 1055. [Reeditat a Turnhout, 1969]. Vegeu Shlomo SELA, Abraham ibn Ezra..., pàg. 152. 55 Abû Ma'shar (Balkh, 787 - Wesit, 886), que va treballar com astròleg a Bagdag i es calcula que va escriure gairebé més de cinquanta obres d’astronomia i astrologia, algunes de les quals van tenir una gran influència a l’Europa medieval, on se’l va conèixer per Albumassar. 56 Muley Abu-Abdalla-Babdalí “Boabdil” (1459-1528). 57 Mariano GÓMEZ ARANDA, Sefarad Cienífica , pàg. 70. 58 Al seu Comentari al Pentateuc, a Ex. 33,21. Podeu consultar Ibn Ezra’s Commentary on the Pentateuch, Exodus (Shemot). Traducció i comentaris de H. Norman Strickman i Arthur M. Silver. New York, 1996.
9
cercaren Déu, va intervenir, va apartar Israel de la influència dels astres i va posar fi a la seva esclavitud. Avraham ibn Ezra intentà conjugar les idees “científiques” de l’època amb la Bíblia i la llei jueva. Afirmava que era impossible modificar la disposició dels astres en el cel, però si que es podia evitar el que determinaven i anul·lar les seves influències per mitjà de l’ajuda de Déu, que és el qui domina les configuracions astrològiques. Déu, com en el cas d’Avraham i Sara, va fer que evitessin la influència, però no va canviar el curs dels astres, no alterà les lleis de la natura.59 Moixé ben Nahman: Israel no està influït. L’ambigüitat que Avraham bar Khiia i Avraham ibn Ezra mostren quan comenten la sentència talmúdica que afirma que el poble d’Israel no està influenciat per cap astre, no es percep en Moixé Ben Nakhman. En el comentari a Lv 18:15, en el Sermó de l’Eclesiastès,60 Nakhmànides afirma amb rotunditat que Israel és l’única de les nacions que no està sotmesa als designis dels astres. No concep planeta que el regeixi, ni està sota l’influx d’estrelles o constel·lacions. La terra d’Israel, que és al bell mig del món61, és l’herència de Déu, és el seu poble i part d’ell. No li assignà cap astre per governar-la ni cap dels seus àngels a diferència de les altres nacions. A l’obra Les excel·lències de la Torà ens explica la raó: “Déu Sant, beneït sia Ell, trià el llinatge d’Avraham, el Seu amic, com a porció seva i li atorgà la vera profecia per tal que no li calgués acudir a profetes dubtosos (...)” i més endavant segueix tot dient “L’Escriptura continua dient: Totes aquestes nacions que expulsaràs (Dt 18:14) assagen de conèixer les coses esdevenidores consultant àugurs i màgics, però a tu no et caldrà fer-ho així, perquè hi haurà enmig teu un profeta i faràs servir l’esperit sant; no tindràs, doncs, cap necessitat d’ells. A més, no afavoririen gens Israel, car ha estat dit: A tu, el SENYOR, el teu Déu, no t’ho permet (Dt 18:14) perquè sou la porció del Senyor, i no dels prínceps ni de les constel·lacions, que no us diuen la veritat” i “(...) l’Escriptura diu que a la Terra d’Israel no aprenguin ni facin [aquelles pràctiques], perquè no els caldran: Déu hi farà sorgir profetes”62 En altres obres, Nakhmànides insisteix en la singularitat astrològica d’Israel enfront de la resta de nacions. Quan comenta la història de Baalam, 63ens diu: “Primerament, que no és voluntat de Déu maleir-nos, segons que explica. Nosaltres som la porció de Déu i no estem sota la influència d’estels i constel·lacions, com digué Baalam: [Un poble que] no és comptat entre les nacions (Nm 23:9). I d’ell mateix declarà: Ja que no són porció de Déu, tant de bo que la meva fi fos com la d’ells! (Nm 23:10), donant a entendre que som el poble que heretarà el jardí d’Edèn. (...)”.64 Moixé ben Nakhman no comenta gaire més d’aquest passatge, però queda ben clara la seva posició. Entén que el poble d’Israel és part d’un tot, de l’U, de Déu i per tant no necessita intermediaris que el regeixin.
59
Mariano GÓMEZ ARANDA, Sefarad Cienífica , pàg. 69; Shlomo SELA, Abraham ibn Ezra, pàg. 144-192. Vegeu MOSSÉ BEN NAHMAN. El llibre de la redempció i altres escrits, pàg. 186ss. 61 Sobre la posició de la terra d’Israel com el melic –físic i ideològic- del món podeu consultar el treball d’A. NEWMAN. “The centrality of Eretz Yisrael in Nachmanides”. A: Tradition; a Journal of Orthodox Jewish Thought. 1/ 1968, núm.10, pàg. 21-30 62 MOSSÉ BEN NAHMAN. El llibre de la redempció i altres escrits, pàg. 120-121. 63 Nm 23 i 24. 64 MOSSÉ BEN NAHMAN. El llibre de la redempció i altres escrits, pàg. 24. 60
10
A tall de conclusió Hem pogut copsar la importància de l’astrologia entre els jueus medievals. La majoria de pensadors l’acceptaren, tot i que no tots li atorgaren el mateix grau de validesa. No obstant això, alguns autors la rebutjaren plenament, com Moixé ben Maimon, Iosef ben Iekhudà ibn Aknin o Rabí Iedaiah ha Peniní. Entre els que l’acolliren trobem dos corrents: admetre tan sols la influència dels cossos celestes sobre el món sublunar, que és l’opinió que seguí Moixé ben Nakhman, o bé, a més, entendre l’astrologia com una eina per a l’endevinació, concepció que seguiren Avraham bar Khiia i, especialment Avraham ibn Ezra. Per tots, emperò, l’astrologia era considerada una ciència i no pas una mera doctrina esotèrica. Sobre la sentència talmúdica que afirma que Israel no té estrella, Moixé ben Nakhman, Avraham bar Khiia i Avraham ibn Ezra ofereixen diverses explicacions. Potser, els dos darrer s’aproximen més en les seves argumentacions. L’un i l’altre creuen en la validesa de l’astrologia per a l’endevinació i pensen que la influència dels astres s’estén entre jueus i gentils. Avraham Bar Khiia, després de donar-hi voltes a la qüestió tot excusant-se, és de l’opinió que els astres regeixen el poble d’Israel, però el jueu pot evitar les influències per mitjà dels seus actes i de les seves pregàries. Avraham Ibn Ezra també creu en aquesta influència, fins i tot esmenta que Aquari és el signe d’Israel i Saturn el seu regent, però, es justifica tot argüint que la influència només és factible quan Israel s’aparta de Déu. Com que el Talmud negà la influència dels cossos celests sobre Israel, ambdós s’esmerçaren en justificar idees que es podrien arribar a entendre com a contràries a la sentència. En canvi Moixé ben Nahman, ben al contrari, es mostra ferm i no admet mai cap mena d’influència per al poble i la terra d’Israel. Però la diferència, a la fi, no se centra en les nocions astrològiques sinó més aviat en la manera d’entendre la religió. Subtilment Nakhmànides introdueix la idea que un jueu, un membre del poble d’Israel és qui, sobretot es comporta com a tal i qui segueix els preceptes divins tothora. Per tant només aquests són el veritable poble de Déu i la influència dels astres no els afectarà. Es tracta d’una manera d’entendre la religió personal, mística, d’interiorització i que depèn més de la dimensió espiritual que no pas de les lleis. Avraham bar Khiia i Avraham Ibn Ezra no veieren encara aquesta profunditat espiritual i per això necessiten justificar-se. Finalment cal remarcar que la intenció de Bar Khiia i Ibn Ezra és introduir les ciències en el pensament jueu i l’excusa és l’exegesi bíblica, mentre que per Nakhmànides l’eina és la noció astrològica –o qualssevulla que li escaigui millor- per explicar els passatges bíblics i introduir les seves doctrines místiques i religioses. Esperança Valls i Pujol
[email protected]
11
