Isabel de Villena revisitada

ISABEL DE VILLENA REVISITADA. ENTORN A UNA EDICIÓ CRÍTICA DE LA VITA CHRISTI Albert Hauf En memòria de J. M. de Casacuberta

0.A manera d’introducció En primer lloc done les gràcies als col·legues de la Junta rectora de l’AILLC per haver-me encarregat la ponència de clausura d’aquest col·loqui que finalment, perquè tot arriba, hem pogut celebrar ací a València; una ciutat que el temps i les circumstàncies han convertit en la meua segona pàtria. Considere un honor que el present acte tinga lloc en la Facultat de Filologia de la universitat valentina, on he tingut la satisfacció d’aprendre ensenyant, al llarg d’una etapa de vint-i-set anys, que ja supera la meua llarga experiència britànica de vint-i-tres. Diuen a Mallorca que les primeres amors són veres, i la dita es confirma ara i ací, perquè vinc a parlar d’un projecte: el d’una edició crítica de la Vita Christi de sor Isabel de Villena, que ja portava ben avançat dins la motxilla quan vaig aplegar a València. De fet, guarde encara, escrita a màquina, una primera versió en net de la transcripció i anotació, i conserve com un bell tresor, les pàgines que encara va revisar de puny i lletra el Sr. Josep Maria de Casacuberta, així com els vells papers d’una breu antologia fusteriana del VCV que em va llegar el savi fundador de la Barcino. El meu projecte, integrat en un pla més vast sobre textos religiosos medievals, si bé va començar a fruitar parcialment en l’edició d’una Antologia força representativa del bo i millor del VCV (antologia que ha servit més tard de pauta a algunes altres en altres llengües), i en un ja considerable nombre de llibres i articles, va restar inacabat per diverses circumstàncies. La primera i més rellevant fou que quan vaig arribar a València hom celebrava amb notable efervescència el cinc-cents aniversari del Tirant lo Blanc, i la bella i vastíssima història del cavaller Martorell i les seues agoserades aventures em van engrescar i van tindre prioritat sobre les devotes elucubracions de la monja; entre altres motius perquè l’amic Jesús Huguet, aleshores director de Publicacions de la Generalitat Valenciana, em va demanar que dirigira l’edició commemorativa d’aquell esdeveniment. La segona, també important, fou que abans de tirar endavant la publicació del VCV calia aclarir d’altres qüestions prèvies que s’hi relacionen. L’afortunada localització de l’Speculum Animae, un tractat amb pintures tradicionalment atribuït a Sor Isabel, va determinar que hom m’encarregara de publicar aquella interessantíssima obra, i d’estudiar-ne les fonts i la seua possible connexió amb el VCV; treball que vaig enllestir amb el puntual però rellevant suport tècnic d’un conegut expert en història de l’art (Hauf-Benito 1992[1993]), i que amb el temps he anat perfilant (Hauf 1999 i 2015). D’altra banda, la descoberta que el Ms. 4327 de la BNM, encara que oficialment catalogat amb el nom de Francesc Eiximenis, Tractat de la Passió, en realitat contenia els c.142-228 de la VCV presentats en forma d’un vast sermó en una versió anterior a la primera edició incunable (1 BITECA manid 1956 texid 2147 cnum 1641), m’obligà a col·lacionar les nombroses variants d’aquell manuscrit, i a repensar i refer el text de l’edició. Quan, ja superades aquestes tasques (i enllestides diverses edicions del Tirant) va arribar el moment de tornar a posar fil a l’agulla, una altra contingència venia a complicar el procès: el pas

!

1!

de l’era de la màquina d’escriure, de les fitxes bibliogràfiques i de l’obligada i penosa consulta manual de fonts en nombroses biblioteques d’arreu d’Europa, a l’era digital del Google, tot i representar una transcendental millora de les condicions de treball, creava noves exigències. M’obligava a reescriure, refer i revisar a fons tota la faena ja esmerçada i a posar-la al dia, d’acord amb l’alt nivell d’exigència que m’havia fixat en l’edició tirantiana, tractant de completar les nombroses llacunes d’informació que encara tenia plantejades. Ara, després d’un periple de tants d’anys, estic en condicions d’anunciar que el treball està ja enllestit dintre dels limits del humanament possible, raó per la qual vaig pensar que seria una bona idea aprofitar l’agradable contingència del present col·loqui, per informar dels objectius i abast d’aquesta nova edició crítica, que m’he plantejat com una exigència de servei a la terreta que tan generosament m’ha acollit. 1. Unes qüestions prèvies Sense reincidir ara i ací, en la informació bàsica sobre Sor Isabel i el VCV ja prou perfilada per mi mateix (Hauf 2011 i 2006), em limitaré només a repassar de manera succinta algun tema, que s’ha demostrat més polèmic, o que guarda una relació més directa amb aspectes que resulten rellevants a allò que s'argumenta en la part nuclear de la present ponència. El primer i fonamental és el de la mateixa adjudicació de l’obra a Sor Isabel de Villena. Com ja he avançat més amunt, la part més antiga del llibre, conservada en forma de manuscrit és pràcticament anònima, perquè el R.F.Francisco Exímenez, valentino que hi llegim actualment, o el F. Frances Eiximenez situat en el llom sota el títol: Tractat de la Passió, semblen afegits per una mà posterior, del s. XVIII. Pel que fa a l’edició de l’incunable, val a dir que el text mateix, si prescindim dels trets estilístics i d’allò que una lectura acurada permet deduir de la seua intencionalitat i contingut, si no vaig errat manca de qualsevol referència o confessió personal que puga oferir-nos una clara evidència d’autoria. Això vol dir que la designació d’aquesta pren fonament en una llarga tradició, i en dos paratextos estratègicament situats al principi i al final del llibre, que segurament van contribuir a consolidar-la, ja que com és lògic van ser publicats com a part integral de l’obra tant en l’incunable publicat a València el 1497 (a BITECA texid 1980 cnum 1448 manid 1517) en les dues edicions antigues posteriors de València 1513 (b), i Barcelona 1527 (c BITECA manid 2282), i en les modernes completes (1916: M, BITECA bibid 1631; 1992: A i 2011: E). El més important és la carta introductòria adreçada a la reina Isabel la Catòlica i signada per l’abadessa Aldonça de Montsoriu, on en resum s’afirma: 1. Que la publicació de la bella Vita Christi o Vida de Jesucrist de sor Isabel de Villena, a les premses de l’alemany Lope de Roca fou motivada pel desig de llegir el llibre de la seua distant parenta, la qual hauria demanat al batlle general de València la tramesa d’una còpia. 2. Que l’autora, Sor Isabel de Villena, impulsada per la seua profunda humilitat, havia volgut deixar l’obra en l’anonimat. D’altra banda, en el fragment que tanca el llibre a manera de forçat epíleg, Sor Montsoriu explica que aquest va restar incomplet a causa de la mort de Sor Isabel (el curriculum vital i monacal de la qual resumeix en poques ratlles), i especifica que cap altra dona hauria pogut enllestir el que aquella dama extraordinària havia deixat sense tancar («no es dona neguna que aquelles [scriptures] puga ni baste acabar»). Una mera lectura de la carta dedicatòria que encapçala el VCV fa difícil assumir, com s’acaba de fer ací a València (Conca-Guia 2015: 167-188), que la bella clàusula asseverativa trimembre: «Sor Isabel de Villena l’ha fet; sor Isabel de Villena l’ha compost; sor Isabel de Villena, ab elegant i dolç estil l’ha ordenat», siga «sospitosa» per la seua «excessiva reiteració» (que sembla més aviat respondre a l’evident cursus de l’estil retoricat o elaborat registre estilístic emprat!). I encara molt menys afirmar que amaga una interessada i rocambolesca fabulació destinada a donar gat per llebre als inquisidors, encobrint i donant a llum, a l’empara de l’escut abacial de la clarissa, una obra en realitat eixida de la ploma del teòleg Joan Roís de Corella, suposadament perseguit i sota

!

2!

sospita. L’evidència d’una tan novel·lesca operació la proporcionaria precisament la manca d’evidència en els arxius consultats de la petició d’Isabel la Catòlica (però podem garantir que tenim constància de totes les peticions cursades, fins i tot de les no oficials i que mai no s’ha perdut cap document?). Considere del tot inversemblant que una institució com la Inquisició valenciana, que tenia arreu ulls i orelles sempre vigilants es deixara engalipar tan fàcilment amb operacions com la insinuada, sense destriar el gra de la palla. ¿I qui pot assegurar que l’obra d’una dona, encara que noble i abadessa, no resultara automàticament molt més sospitosa al Sant Ofici que la del prestigiós traductor d’un llibre tan important com Lo Cartoixà? De ser Corella un personatge considerat tan perillós, ¿li hauria hom deixat publicar una versió tan lliure i personal com la de la magna obrada de Ludolf de Saxònia amb un marge tan ample de llibertat per a dir la seua entre línies, afegint tantes coses de collita pròpia? Posats a especular, potser Sor Montsoriu el que en realitat pretenia era més aviat desviar l’atenció inquisitorial del llibre de Sor Isabel! No ho sabem. I posats a omplir les llacunes d’informació existents, s’imposa no deixar-se portar per tesis apriorístiques i tractar d’avaluar de manera objectiva les escasses dades que tenim. Una cosa és plantejar hipòtesis o dubtes raonables i l’altra pegar salts en el buit. Donar en principi fe als textos i a la tradició és prudent i assenyat, sempre que no hi haja suficients raons en contra, i les al·legades no ho semblen ¿És p.e. inversemblant, que sor Isabel, una dona que assumia un paper tradicionalment reservat als hòmens, «no volgués escriure lo seu nom en alguna part» del llibre humilitatis causa, renunciant a l’autoritat que proporcionava figurar com a causa eficient de la VC? El tòpic d’humilitat era molt més que un tòpic. Bé que ho proven els milers i milers d’obres medievals d’autor desconegut. D’altra banda el mateix fet que l’escriptura isabelina s’articule en una vasta xarxa de citacions llatines d’auctores precedents, moltes d’elles preses d’himnes, antífones, textos litànics i patrístics que en cap manera podia fer passar per creacions pròpies, no sembla alié a aquesta qüestió ¿No és, potser, una altra prova d’humilitat; un recurs destinat a dotar d’ autoritat de manera indirecta a la seua dicció personal, que passa així més inadvertida fins al punt de convertir-se, en bona part, en una aparent glossa d’opinions alienes que només podem avaluar per écart o contrast amb les fonts emprades i el context original d’aquestes? (Hauf 2013). Tanmateix en l'àmbit reclòs del convent, on el llibre acomplia la funció pràctica d’ ajudar a meditar, en principi devia ser un secret a veus qui l’havia escrit. No eren necessàries les marques d’autoria. Però la situació ja havia canviat després de la mort de Sor Isabel i era natural que la màxima responsable de la comunitat reclamara per aquella el merescut prestigi que li pertocava. De fet la humilitat sempre ha sigut compatible amb l’orgull de la santedat. Bèdier (1929: III, 367), tot associant l’èpica amb els camins de peregrinació i els monestirs que s’hi ubicaven, ens va ensenyar fa temps que aquests i els ordes religiosos en general, sempre en oberta competència uns amb els altres, eren del tot proclius a proclamar les pròpies excel·lències i tenien una provada inventiva a l’hora d’adjudicar-se relíquies o preeminències. Però no per això i perquè ignorem les minúcies de l’edició, podem acusar Sor Montsoriu d’impostora d’una manera gratuïta. Escrivia poc després de la mort de la de Villena, i el seu testimoni tenia al darrere no sols tota la comunitat que representava, sinó també alguns dels millors exponents de la intelligentsia i la noblesa valencianes, relacionats i fins i tot emparentats amb les monges (Hauf 1990: 303-311, 321-324). Tant ells, simpatitzants, benefactors i familiars, com les mateixes autoritats del Regne s’haurien fet còmplices d’una perillosa mentida massa fàcil de destapar. A més: ¿haurien presentat a la sobirana castellana una obra inacabada, quan resultava tan fàcil d’afegir-hi un o dos capítols més de circumstàncies per a culminar-la de manera mínimament satisfactòria? D’altra banda, el conjunt –sí que ben documentat - de dedicatòries i de referències a sor Isabel, d’autors de renom que fins i tot li demanen que corregisca i millore els escrits que li envien, corrobora a bastament el seu prestigi literari. Seria el cas de Bernat Fenollar i Pere Martines, autors de Lo Passi en cobles (PC), o de Miquel Peres, autor de la Vida de la sacratíssima Verge Maria

!

3!

(VM) i traductor del Kempis o Imitació de Jesucrist. D’altres, com Fra Jaume Peres, li trameten obres de gran dificultat tècnica escrites en llatí, perquè ella les havia sol·licitat de manera insistent i expressa. I no oblidem que aquest gran escripturista agustinià, que coneixia Corella, amb el qual havia col·laborat, ocupava de fet la seu de València, en absència del papa Borja, i com a tal era obligat col·laborador de la Inquisició. Fa temps que vaig provar que el text llatí de la Vita Christi del cartoixà alemany Ludolf de Saxònia (VCC) és ben present en la VCV, especialment en la part dedicada a la Passió (Hauf 1990: 384-391; Hauf 2006: 90-94), i és potser el moment de tractar d’escatir com cal la possible influència d’aquella bella collita valenciana de traduccions d’obres d’espiritualitat i d’importants textos exegètics, en l’obra isabelina. Perquè si com s’ha especulat, Corella fóra l’autor del VCV, caldria esperar que aquesta obra assimilara de manera directa la bellíssima prosa del Psalteri corellà. De la mateixa manera, i per la mateixa raó, hom esperaria detectar una coincidència molt més literal entre els fragments evangèlics directament traduïts a la nostra llengua que trobem en el Cartoixà, i els continguts en la VCV, i en general aquest no sembla ser el cas tot i algunes coincidències que, com prou mostrava la meua sistemàtica confrontació entre el text llatí de les Meditationes Vitae Christi (MVC) i la Vita Christi d’Eiximenis (VCE) i la VCV, resulten inevitables quan hom aprofita seguit, seguit, unes mateixes fonts. Només un minuciós estudi d’aquestes permet desembolicar tan espessa troca. I una de les principals aportacions de la nova edició, és precisament que, com ja vaig tractar de fer en el cas del Tirant, posa al descobert l’entramat d’intertextualitats, facilitant així un detallat seguiment no sols de les coincidències semàntiques i estilístiques, sinó també lèxiques, entre obres com les diverses vides de Jesucrist llatines i les respectives versions catalanes, per desgràcia inèdites modernament, com ho és encara l’obrada llatina del bisbe Jaume Peres. La lectura d’aquesta copiosa anotació, fa també prou palés que les mateixes citacions llatines eren sovint assequibles en llocs tan diversos com la Cathena de l’Aquinat, i les altres nombroses glosses de l’Evangeli, la Legenda Aurea, el Missal i Breviari romans, els tractats teològics dels grans mestres de l’escolàstica, els textos patrístics i un llarg etc., cosa que explica a bastament no sols les nombroses concomitàncies, sinó també les diferències. I, torne a repetir-ho, és en aquestes diferències on cal cercar sovint el toc personal de Sor Isabel, que talla, modifica i articula els textos que maneja d’acord amb un enfocament essencialment mariològic del cristocentrisme medieval (Hauf 2013; Hauf en premsa). Per això només l’exhumació i sistemàtica comparació de les possibles lectures que l’autora tenia a mà, permet determinar el seu important nivell d’originalitat, ben difícil d’avaluar, quan – com veurem- ni tan sols hom s’havia pres fins ara la molèstia d’identificar els fragments que cita per a corregir coses tan òbvies com els errors mecànics de transcripció! Vet ací el que considere l’aportació més important de la nova edició: la seua copiosa anotació, que ha calgut elaborar a partir pràcticament del no-res, ja que cap de les edicions del text complet existents té notes ni pren en consideració la necessitat de brindar als estudiosos les claus necessàries per comprendre bé la complexitat d’un text no gens fàcil per a un lector modern. La determinació de la procedència dels textos llatins citats per Sor Isabel permet, no sols constatar la correcció del text i els canvis introduïts, sinó resseguir passa a passa el procés de creació literària i lingüística del llibre; com i on la monja concorda amb els models preexistents, i també o on dóna proves d’un esperit crític renovador; quan el text català – en aquest cas posat entre cometes- és una mera traducció o paràfrasi d’una font llatina latent, com ara els mateixos Evangelis, o quan aprofita les glosses evangèliques, assimila l’esperit de la litúrgia, segueix algun comentari patrístic, o el text d’un sermó; text que emergeix de tant en tant de la prosa valenciana, a manera d’iceberg o d’erupció volcànica. Tenim, finalment, un text minuciosament anotat que ens dóna les claus bàsiques contextuals de tota l’obra. Encara una darrera acotació a la tesi del gran frau literari o operació d’ensarronar els inquisidors publicant l’obra d’un sabut teòleg camuflada sota unes toques monacals: si en una cosa sembla estar d’acord la major part de la crítica, és que la VCV fou escrita des d’una perspectiva

!

4!

femenina i anava en primer lloc destinat a un públic conventual femení (Twomey 2013). Deixant de banda si la VCV és o no és un model de gendered literature o literatura sexuada, com s’agrada de pregonar una crítica feminista que, no sense motiu ara mateix té pràcticament acaparada l’obra de Sor Isabel contribuint de pas al seu prestigi internacional, el fet ben evident és que a diferència de les altres VC, incloses les dedicades a religioses, una de les tesis nuclears del llibre és que si la mort de Crist havia abolit el pecat d’Eva, ja no tenia sentit seguir demonitzant les seues filles. Jesús estimava les dones fins a tal punt que «los principals [miracles] féu sa clemència en dones e a petició de aquelles, CAR PER AMOR E REVERÈNCIA DE LA SENYORA MARE SUA LES AMAVE E FAVOREJAVA EN TOTES COSES» (VCV, c. 112; II, 73). Per a mi aquesta destacada característica és el resultat lògic d’una de les premisses bàsiques de la predicació oral molt ben perfilada en les Arts de predicar, i també essencial en la literatura religiosa o predicació escrita (Hauf 2004): cal que el predicador (o escriptor) tinga sempre present el públic a qui s’adreça. Perquè com bé explicita Eiximenis en la seua Art de Predicar (3, 6): S’ha de predicar d’una manera als nobles i d’una altra als mercaders; d’una manera als rústics i d’una altra als ciutadans; d’una manera als mariners i d’una altra als soldats; d’una manera als hòmens i d’una altra a les dones; d’una manera als infidels i d’una altra als fidels; d’una manera als nens i d’una altra als vells; d’una manera als savis i d’una altra als pecadors, i en general, a cadascú segons la seua condició (Renedo 2009: 23).

Aquest principi bàsic de la predicació fa encara més versemblant i acceptable l’afirmació de Sor Montsoriu sobre l’autoria de la VCV. Sembla lògic que Sor Isabel, una dona que vivia entre dones i s’adreçava a dones, ho fera des d’un pregon coneixement d’allò que més les abellia, motivava o commovia, i en conseqüència emprara tots els registres, temes i motius susceptibles de causar un major impacte a l’auditori al qual adreçava inicialment el seu discurs. 2. L’edició de Miquel i la seua influència en les edicions completes posteriors En tot cas, ja que estem en una facultat que per sort encara porta el nom de la vella deessa, la Filologia, voldria defensar que qualsevol edició i estudi d’un text s’ha de fer partint del Logos filein o amor a la paraula, que és el que vol dir FILOLOGIA, fent ús de tota la bateria de coneixements bàsics combinats que ens va llegar la tradició humanística i constitueix l’herència dels millors mestres, tradicionalment conservada en llocs com el present, i que seria una llàstima que acabara perdent-se en nom d’una modernitat sovint ben transitòria. Poder llegir els textos clàssics en edicions crítiques fiables no és un do gratis datum: pressuposa que hi ha qui dedica moltes hores a la tasca tan poc agraïda com laboriosa, però del tot imprescindible, de comparar i aprofitar críticament tots els testimonis conservats, per a fixar un text, fent-ne entenedor el seu context tant des del punt de vista lèxic i gramatical, com del punt de vista sociohistòric. En el cas que ens ocupa, tractaré de mostrar en primer lloc, com ultra la paleografia i un coneixement bàsic de les llengües emprades en el text target, en el nostre cas del català i del llatí, l’estudi exhaustiu de les fonts emprades no solament ajuda a entendre el missatge; també contribueix notablement a millorar-ne la transcripció. Com tractaré de mostrar les edicions completes fins ara existents de la VCV, ultra no tindre cap classe d’anotació es basen únicament en la primera edició incunable (a), sense considerar els restants testimonis. No són critiques. A més, dues d’elles, les més recents (A, E), si hem de jutjar pels errors detectats en la lectura de les citacions llatines, més que llegir l’incunable de manera directa, semblen fer-ho basant-se en l’edició de Miquel (M). Com veurem, tindre present les variants més importants de totes les edicions antigues té evidents avantatges a l’hora de corregir errors i omplir llacunes. Dit d’altra manera: la nova edició responia a una necessitat ben evident. No m’hauria llançat a una empresa tan àrdua si creguera que les edicions fins ara existents, eren suficients i satisfactòries.

!

5!

L’afirmació potser semblarà exagerada. Especialment als admiradors de l’obra de Ramon Miquel i Planas. En principi, quasi tothom que conec dóna per excel.lents les transcripcions de les obres curades per aquell interessant personatge en tants sentits benemèrit de la nostra cultura, fa poc evocat pel col·lega Rafanell (2011:203-242). En realitat durant anys i panys la filologia catalana s’ha basat en el treball infatigable de l’erudit editor de la revista Bibliofília i de la bellíssima Biblioteca Catalana de clàssics, que tots hem manejat amb gratitud i respecte. Per això, lamente haver hagut de constatar que, en el cas específic de la VCV brodat de citacions en llatí, Miquel, tot i la seua reconeguda experiència editora i la ben migrada ajuda del canonge Barrera, va tindre problemes greus a l’hora de desenvolupar les abreviatures, i palesa un xocant desconeixement dels rudiments de la gramàtica llatina, en especial de les declinacions i dels casos regits per les diferents preposicions. També confon i separa mots a cor que vols, creant frases inversemblants, a vegades còmiques, per no dir herètiques. I com que, com ja he avançat, els tres preciosos volums d’aquella primera edició moderna, apareguda el 1916, han marcat en bona part la pauta de les edicions posteriors: la d’Almiñana (A 1992) i la versió modernitzada del col·lega i amic Vicent Escartí (E 2013), resulta que la contaminació s’ha estés d’una manera epidèmica, només explicable a partir de l’auctoritas o prestigi que sempre ha gaudit el Sr. Miquel. Com a filòleg i universitari crec que la crítica és una exigència bàsica de qualsevol pedagogia, en especial de la praxi universitària, i que el pitjor favor que ens podem fer com estudiants i estudiosos és el de voler substituir-la per una mel·líflua societat de pompes mútues, on cada capelleta salude amb botafumeiro les produccions dels membres de la colla, tan si són dolentes com si són pitjors. Eliminar la crítica raonada i objectiva, resulta en el fons autodestructiu, perquè fomenta la pública enganyifa de pretendre fer passar el que és menys bo pel millor, i no hi ha res més perillós que enganyar-nos a nosaltres mateixos tractant d’enganyar els altres. Dit això, permeteu-me documentar el que he dit amb algunes petites mostres de les nombroses correccions que ha calgut operar. Per regla general acompanye sempre cada esmena amb l’oportuna justificació textual i contextual, tenint, a més, sempre present, quan es tracta de textos llatins, la mateixa versió isabelina (que com a mínim hauria hagut de fer pensar als anteriors editors). També tractaré de mostrar la utilitat de tindre en compte les variants rellevants tant de les dues edicions posteriors a la incunable (b, c), com les de l’únic manuscrit fragmentari conservat (T) mostrat així la utilitat de l’ edició crítica. 3.Evidència dels errors detectats 3.1. Errors per seguiment mecànic dels errors de l’incunable Encara que els errors detectats amb més freqüència són, com veurem, deguts a la manca de familiaritat amb els signes d’abreviació derivats del sistema estenogràfic tironià, en altres casos denoten una manca de reacció crítica enfront de errades evidents dels editors de la primera edició (a), cal suposar que deguda a una manca de familiaritat amb els textos bíblics, litúrgics i religiosos o a un insuficient domini del llatí, factor, més explicable en el cas d’uns editors (ME) que no en uns altres (A), i que en tot cas reclamava una revisió seriosa del text. Vet-ne ací uns botons de mostra:

1. «Nabugodonosor in bestiam muntavit (abc ME per: mutavit A) » . «Car la supèrbia de Nabugodonosor lo féu tornar bèstia» (c. 34, I, 159 i c. 8). La lectura admesa per M vol dir: «N. va muntar en una bèstia» (!). Cfr. amb Ps.Augustinus, Sermo XII: De Superbia et Humilitate. Sermones ad Fratres in Eremo Commorantes, PL 40, col.1255 i Dn 4, 29; 5, 21. Tan curiosa transformació era un exemple tradicionalment adduït en tots els tractats sobre els vicis. Vegeu Gullielmus Peraldus, Summa virtutum ac vitiorum, VI, De Superbia, c. 6. Duodecim exempla[…]; Nicolaus de Hanapo, Exempla Biblica in Materias Morales, Titulus CLXI, Superbia.

!

6!

2. « Movi (abc ME per: novi TA: “só molt cert”) enim quam (MEA per: quod ) post mortem meam iniquuum (MAE per: inique abc) agetis, et […] occurrent vobis mala in extremo terre (abc MAE per: tempore T: “en lo temps sdevenidor”), quando feceritis (fecerits A fecertis E) mala (abcT MAE) ». (172, II, 349-50). Dt 31, 29: « Novi […] in extremo tempore, quando feceritis malum […]». Corregim el text, però respectem la lectura mala d’acord amb l’original i la versió isabelina: “ fareu los grans mals.” En el cas de tempore, és evident que la lectura de T és la correcta, i correspon a la que figurava en el ms. isabelí anterior a abc.

3. « […]virga Jesse sub limis (abc MAE), quia[…] usquem (ME per: usque abcA) ». (c. 34, I,159). Ps. Bonaventura, Psalterium majus, Ps. 31: «Benedicta tu, Virga Jesse sublimis: quia te usque ad sedentem in throno dilatasti». 4. « […] in die functionis (abc MAE, per: defunctionis) tue benedicetur »: « en lo extrem de la mort, e en lo dia de la fi sua sera beneÿt ». (c.103, II, 23). Eccli, 1, 13: « […]et in die defunctionis suae». Cal distingir: « de la funció/ de la defunció! ». 5. «Hic (abc ME, per: dic A) ut sedeant hii duo filii mei».(c. 286, III, 346). Mt 20, 21: “Dic […]” Cal distingir: «Aquest, aquí/ digues! ». 6.« Convertimini, filii reverentes (abc MAE)». Per: revertentes: « […] tornau a mi, fills fugitius, e yo us guarré de la cruel malaltia que haveu encorregut per lo vostre fugir ». (c.15, I, 92). Jr 3,22. Cal distingir: «reverents/ fugitius! ». 7. «Dabit percutienti se maxillam et sanabitur (abc, MAE per: saturabitur) opprobiis: daria sa Magestat per la salut humana les galtes sues francament als batedors, e permetrà ésser sadollat de infinits opprobiis». (c. 158, II, 293). Lm 3, 30: «Dabit percutienti se maxillam, saturabitur opprobriis». Cfr. amb Tomàs d’Aquí, Cathena Aurea, Jo, 7: «ALCUINUS. Hic impetur prophetia Threnorum, 3, 30 ». VCC, II, c. 60, 2; IV, p.36a: «In hac alapa impleta est prohetia illa. Dabit percutienti». Quart, c. 3, f. 18a-b: «En aquest buffet se complí aquella prophecia que diu: “Donarà la sua galta”[…] » La lectura «sanarà» resulta del tot contraposada a: «serà saturat o sadollat». 8. En el c. 255, III, 234 Adam invoca Maria dient: Clamemus humiles ad PURPUREAM (abc MAE) Virginem: offeramus ei planctus et suspiria nostra, quia misericordia illius plena est omnis terra»; volent dir: «Cridem e reclamem a la nostra reyna y Senyora! Offiram y presentem a sa mercé les nostres làgrimes y sospirs, manifestant-li les dolors nostres, perquè vulla remeyar en aquelles, car de la sua misericòrdia plena és tota la terra! ». Tots tres testimonis antics, i tots els editors posteriors adjudiquen a Maria aquesta denominació de «Purpúrea o vermella» que, a primera vista, crida l’atenció. Tot i que ben mirat l’adjectiu podria assumir el sentit de «brillant, o bella», notem que l’autora el neutralitza en la seua versió. La sospita que podria tractarse d’una lectio facilior dels caixistes de l’incunable, en lloc de PUERPERAM, que crea una paradoxal i miraculosa antítesi de: «Verge que ha parit, o verge partera, tant repetida en textos religiosos (recordeu el bell cant de la Sibila: «humil verge /que haveu parit/Jesús infant /aquesta nit »), s’ha vist posteriorment confirmada després de localitzada la font, ja que resulta que l’autora lliga ací mitjançant quia, dos versets molt distants del Psalterium Majus B.M.V., bonaventurià: Ps. 136: «Clamemus humiles ad puerperam Virginem: oferamus ei planctus et suspiria nostra». i Ps. 2: «Benedicite illam in toto corde vestro: misericordia enim illius plena est terra ».

3.2. Errors per manca de control de la declinació i flexió llatines

!

7!

1. « Redde michi hominum (per: hominem) sanctum». (c. 38, I, 170). Adaptació, canviant: nobis, per michi d’una vella Antífona ad Magnificat de les Segones Vespres de la Festa de sant Andreu (30 de novembre): «Concede nobis hominem justum, redde nobis hominem sanctum». Canvi de complement directe en acusatiu a genitiu plural! 2. « Propter multitudine (per: multitudinem) iniquitatum eius». (c.179, 376). Lm 1, 5. Propter regeix acusatiu, no ablatiu! 3. « Dereliquisti fontem sapientia ». (abc ME per: sapientiae TA: “de saviesa”). (c. 172, II, 351) Baruch 3, 12 : «haveu dexat la font de saviesa ». El complement del nom ha d’anar en genitiu, no en nominatiu! 4. « […] dextera manus tue ( per: tua) confregit inimicos ». (c. 265, III, 265). Ex 15, 5. Assimilat en el gradual de la missa “de molts màrtirs, fora del temps pasqual” (Commune plurimorum Martyrum extra tempus paschale). Tua concorda amb el subjecte: manus, en nominatiu, no en genitiu. 5. « […] et humiles spiritus ( per : spiritu) salvabit ». (c.190, III, 14) . Sl 33,19. El cas regit és l’ablatiu no el nominatiu o el genitiu. 6. « […] bonarum mentium est ibi culpant (per: culpam) timere ubi culpa non est ». (c.103, II, 43) Gregorius Magnus, Epistolarum libri XI. Epistola 64 (alias 31), PL 77, col. 1195. Substitució del complement directe en acusatiu per la 3ª persona pl. del pt. d’indicatiu del verb culpare. 7. « […] jacet in presepio et in celum ( per: celis) regnat ». (c. 66, I, 272). Responsori resat després de la vuitena lliçó del tercer nocturn de les matines de la Dominica infra Octavam Nativitatis. Vegeu el vell Breviarium Romanum i Sant Gregori Magne, Liber responsalis, PL 88, col. 735. Acusatiu sing. en comptes d’ablatiu pl. 8. « Solitaria loca querebat amica mroris». (aM moris E per: meroris bA ) (c. 230, II, 141). Vegeu Sant Bonaventura, Legenda Maior, I, 5, 6. També De Vita Sancti Patris Francisci, Liber I, 6. Error causat pel no desenvolupament de l’abreviatura m = Meroris. Vol dir: «Amiga de la tristesa, cercava la soledat», equivalent al que diu la possible font franciscana: «L’amiga, en les profundes penes, cercava la solitud ». 9. « O tu, benedicta […], qui (per: quae) angelos vincis ». (c.47, c. 47, I, 211). Anselmus, « Oratio V, ad sanctam Mariam » (1946: III, 13). Error greu de concordança en la tria del relatiu masc. sing. en lloc del fem. sing. corresponent.

3.3 . Errors en la separació dels mots 1. «Tu es fons vite, aquo (abc ME per: a quo A: “de la qual”) fluit omnis vita, quod (c MAE per: quid[quid] ab: “tots los que” ) enim vivit per te vivit». (c. 245, III, 202). Sant Agustí, Liber Soliloquiorum, c. 31, PL 40, col. 889: « […] a quo fluit […] Quidquid enim […]». 2. « […] cum ipse tibi clamete celo (per: clamet e celo) ». (c.24, I, 130). Bernardus (1966: IV, 54). MVCA, f.30v: « car veus que crida del cel ». 3. « et enim ( per: etenim) ea que sunt de me finem habent ». (c.150, II, 250 ). Mt, 24, 31. 4. « Propter ea (per: propterea = “per ço”) vos non auditis, quia ex Deo non estis». (c. 139, II, 194). Jn 8,47. 5. « O site (abc ME per: si te A) morante pertransierit, et rursus incipies dolens querere». (c. 24, I, 130-31). Bernardus (1966: IV, 54). MVCA, f.30v- 31v. « Què feríets, Verge, si per la vostra tarda passava e·s partia de vós Aquell que tant havets que desigat? ». 6. « Clamabunt enim ad domum (MAE per Dominum) afacie (ME per: a facie A) tribulantis[…] et mittet eis salvatorem et propugnatorem quem (ME per: qui A) liberet eos». (c. 16, I, 97). Is 19, 20. La confusió “casa” per “Senyor”, o de: quem per qui s’expliquen a causa de signes d’abreviació mal interpretats.

!

8!

7. « […] quia et signata ( abc MAE, per: etsi grata) in silentio vere cum dia ». (a ME per: verecundia bcA: « la vostra humil vergonya») (c. 26,136). La versió isabelina ja donava la clau de l’error més greu: confondre el lexema “vergonya” amb l’equivalent a “ vertaderament com el dia”. Cfr. amb Bernardus, Sermones de Laudibus Virginis, Homilia IV, 8 (1966: IV, 54,18-20): « In hac sola re ne timeas, prudens Virgo, praesumptionem, quia etsi grata in silentio verecundia, magis tamen nunc in verbo pietas necessaria».

3.4. Sistemàtica confusió en la lectura de certes abreviatures Entre els nombrosos errors detectats els més freqüents són els clarament derivats d’una sistemàtica mala lectura, sembla que en part fonamentada en un insuficient coneixement del llatí, en el desplegament d’algunes de les tradicionals abreviatures paleogràfiques per contracció; del signe tironià τ, o, efegirem, de la f/s llarga. Aquesta situació es fa evident arreu de l’edició de M no sols en la sistemàtica barreja dels relatius, sinó també en moltes altres formes breus, com ara de les conjuncions QUONIAM i QUIA (“ja que / perquè”), AUT i AUTEM I (“o / però”). Vet ací unes mostres, amb indicació de la font que només detalle quan resulta difícil de localitzar: 3.4.1. Cur per quia 1. «Cur (per: quia: “car”) ego et Pater unum sumus». (c. 139, II, 194). Jn 10, 30. 2. «Cur (per: quia: “car”)) ego vado et queritis me». (c. 139, II, p.197). Jn 8,28. 3. «Cur (per: quia) ille populus qui solus dicebatur populus Dei[…],nunc est manifestus inimicus ». ( c.139, II, 192). Os 2, 1. 4. «Cur (per: quia: “car”) minus enim jacula feriunt que previdentur». (c.150, II, 253). Haymo Halberstatensis, Homilia XXIII. Dominica in Quinquagesima, PL 118, col. 172. Era una dita usual. Vegeu Sant Tomàs, ST, II-II q.123 a.9. L’aprofita el Dante, Par.17, 27: «ché saetta previsa vien più lenta». 5. «Cur (per: quia) nondum venit hora mea». (c. 139, II, p.192). Jn 2,4. 6. «Cur (per: quia: “car”) testimonium perhibet de me». (c. 139, II, 198). Jn 16, 18. 7. « […] gauderetis utique, cur (per: quia: “car”) vado ad Patrem ». (c. 150, II, 256). Jn 14, 28.

3.4.2. Transcripció de QUAM I QUEM en lloc de QUONIAM 1. «Vide Domine afflictionem meam; quam (per: quoniam) erectus est inimicus ». (c. 82, I, 329). Lm 1,9. 2. «Scio quam (per: quia) omnia potes ». (c. 86, I, 348). Jb 42,2. 3. «Non est ei bene qui assiduus est in malis; quam (per: quoniam: “car”) et altissimus odio habet peccatores ». (c. 87, I, 351). Eccli. 12,3. 4. « […] quam (per: quoniam : “car”) dissimilis est aliis vita illius». (c.131, II, 164). Sv 2,15-16. 5. « […] ne credideris ei, quam (per : quoniam) septem nequitie sunt in corde illius ». (c.132, II, 166). Pr 26, 25. 6. «Beati pacifici quam (per: quoniam: “car”) filii Dei vocabuntur ». (c.150, II, 254). Mt.5, 9.

!

9!

7. «Vide, Domine, quam (per: quoniam) tribulor: subuersum est cor meum (add. T [“cor”] add. A E ) in memetipsa, quam ( per: quoniam: “car”) amaritudine plena sum ». (c.178, II, 374). Lm 1, 20. 8. « […] et diadema specie de manu Domini, quam (per: quoniam:“car”) dextera sua teget eos ». (c. 265, III, 265). Sv 5, 17-19. 9. «Filioli recordamini quem (per: quoniam) novissima hora est ». (c.46, I, 204). 1Jn 2, 18. 10. « […] quem (per: quoniam) contrarius est operibus nostris ». (c.131, II, 161). Sv 2, 12-13 i 16. 11. « […] noli me tangere, quam (per: quoniam: “car”) mundus sum? ». (c. 120, II, 103). Jn 20,17 i Lc 7, 36-50. St. Agustí, Sermo 99, PL38, col. 596: « Longe recede a me, noli me tangere, quoniam mundus sum». De la Lliçó VIII de les Matines de la festa de Santa Maria Magdalena (22 de juliol) del Breviari Romà. 12. «Pater tuus quam (per: quod ) nulla me potest res consolari ». (c.177, II, 368). Kempis, De Imitatione Christi, IV, c. 11, 3: «…quod nulla res […]». 13. «Quam (per: quod) omnis creatura ingemiscit et parturit usque adhuc». (I, c. 20, 114). Rm 8, 22. 14. «Cerno, quam (MAE per: quod abcT) populus iste dure cervicis sit». (c.194, III, 24). Ex 32,9. 15 « […] confitebimur ei qui (per: quia) fecit nobiscum misericordiam suam ». (c.17, I, 101). De l'introit de la missa de la festa de la santíssima Trinitat. Pres de Tb 12, 6.

3.4.3. Altres errades similars 1. « […] quid (per: qui) retribuunt mala pro bonis». (c.116, II, 86). Sl 37,21. 2. « Quoniam (per: quando: “com”) boni in sua virtute laudantur, mali in sua invidia cruciantur». (c.136, II, 182). VCC, II, c. 29: « Sic enim est res, quando boni ...cruciantur: haec Chrysostomus». I de fet es troba en l’ Homilia 39 in Mathaeum, In cap. Mat. 21d’aquell autor. 3. « Ideo notum vobis facio quia (ME per: quod), […]». (c.72, I, 288). Fórmula paulina: 1 Co 12, 3 i 15,1; Ga 1, 11. 4. « Nescitis quia (abc NAE per: quoniam) corpora vestra templum sunt Spiritus Sancti». (c.270, III, 285). 1 Co 6, 19: « An nescitis quoniam membra vestra, templa sunt Spiritus sancti? ». 5. « Non licet nobis interficere quemque (per: quemquam: “negú”) ». (c.165, II, 317. Jn 18, 31. Peiresc, f.629: « Nós no devem occiure negun». VCE, IX, c. 92: « […]que ells donaren mort a nengú». PC, p. 272, 1030: « Matar, donchs, aquest a tu, senyor, toca/ puix cert no·ns pertany matar a negú ». 6. «Et tu aliquo (MAE per: aliquando) conversus confirma fratres tuos». (c. 150, II, 252). Lc 22, 32. Peiresc, f. 613a: «Et tu a uegades, […]conferma los teus frares.” Marmoutier, p.104: « […] e algunes uagades conforta[…]» 7. « Quoniam misericordia et clemencia tua aut (a ME per: ante bcTA: “davant”) oculos meos est (c. 230,III,139). Sl 25, 3: “[…] car ‘aquesta misericòrdia […] és tostemps davant los ulls». 8. «Nostra aut (per: autem) conversatio in celis est ». (c.149, II, 248). Fl 3, 20. 9. «Que eius (per: enim) seminaverit homo, hec et metet ». (c. 46, I, 204). Ga 6, 8. 10. « Nec eius (per: enim) posset tuta esse[…]». (c.58, I, 237). Chromatius Aquileiensis, Tractatus in Mathaeum, Cl. 0218, trac. 57, lín. 32. 11. «Non eius (per: enim) habemus pontificem». (c.74, I, 294). He 4, 14-15.

!

10!

12. «Non relinquas amicum anticum; novus eius (per: enim: “car”) non erit similis illis ». (c.108, II, 67). Eccli 9, 14. 13. « Una eius (per: enim) cathena […]omnes erant colligate ». (c. 131, II, 165). Sav 12,17. 14. « […]quoniam prefitientur (per: perfitientur) in te». (c. 28, I, 141). Lc 1,45. 15. «Quid retribuam Domino per (per: pro) omnibus que retribuit mihi». (c. 173, II, 354). Sl 115, 2. 16. «Spem in alio nunquam habui propter (per: praeter) in te, Deus Israel ». (c. 200, III, 47, n.7). Est 14, 18-19. Vol dir: “ excepte en tu, tret de tu” (no “ a causa de tu”). 17. «Seu (per: sed) sufitientia nostra ex Deo est ». (c. 18, I, 105). 2 Co 3,5. 18. « […] tu non confundis, seu (per: sed) te expectantibus gratiam infundis». Ps. Augustinus, Sermones ad Fratres in Eremo Commorantes, Sermo X, PL 40, col. 1252. 19. «Sic (per: sed) quia non cognovimus regem nostrum et [re]cognoverunt angeli». (c.28, I, 143). Gregorius Magnus, Homilia 8 (1999: 55): “sed[…]non cognovimus […]sed recognoverunt angeli». 20. « Ego autem protector tuus sum, en (MAE per: et a et bcT) merces tua (add. T, om. bc) magna nimis.» (c. 193, III, 20). Gn 15,1: […] et merces tua ». 21 . « Benedictus Deus e (per: et) Pater Domini nostri Jesu Christi». (c. 196, III, 32). 2 Co, 1, 3-4. 22. « […] accipere laudem e ( a per : et bc) benedictionem et gloriam[…]». (c. 236, III, 161). Ap 4, 12. 23. «Tibi cherubin e ( ME per: et A) seraphim, incessabili voce proclamant». (c 236, III, 163). Verset del Te Deum o himne ambrosià. 24. «In femine (ME per: semine abcTA: “generatió”) tuo benedicentur omnes gentes». (c. 193, III, 20). Gn 22, 18: « Et benedicentur in semine tuo […]». 25. « Festivam e adoram qui fou (ME : sou abcA ) lo nostre gloriós, dolç e amable redemptor». ( c. 236, III, 160 ). Versió d’un vers de la quinta estrofa de l’himne “In passione Domini” de l’Officium de Passione Domini de S. Bonaventura (1965: 346-347).

4. Avantatges d’una edició crítica La descoberta de T, un testimoni que encara que fragmentari s’estén a la part potser més representativa de la VCV, i possible nucli original del llibre, obliga a plantejar-se la necessitat d’una edició crítica que tinga en compte les variants d’aquell manuscrit, que, com hem vist en algun dels exemples presentats, brinda sovint lectures millors que abc. En el cas de les dues edicions antigues b, c, parar esment a totes les variants no merament gràfiques podria semblar innecessari, ja que per regla general ambdues edicions són molt fidels a l’incunable i c assimila essencialment les correccions de b. Aquestes, a primera vista tendeixen a suprimir de manera sistemàtica la mania pels títols que caracteritza a, eliminant de soca-rel o atenuant l’excés de fórmules cortesanes com ara: “vostra/ sa Altesa, clemència, Majestat, mercé, Senyoria”, etc., o la insistent repetició de “Senyora”. Tanmateix els editors, servint-se del seu instint no deixaren d’efectuar correccions ope ingenii, alguna força pertinent i més d’una vegada coincident amb el testimoni de T. En algun cas extraordinari, b (seguit de c) supleix en algun capítol l’omissió en a de la versió al valencià que sol acompanyar les citacions llatines, i en tot cas, les variants lèxiques i gramaticals efectuades en el procés de correcció i

!

11!

suposada actualització i millora ens proporcionen un interessant document de les tendències que marquen l’evolució de la llengua (Ferrando 1999:128-130). 4.1. Mostra de correccions ope ingenii confirmades per les variants dels diferents testes 1. Manera per: manna (c. 123): «Aquesta paraula divina és la verdadera manera (aMAE manna bc) que en la boca de cascú ha la sabor que vol; és medecina general a tota malaltia spiritual». Efectuem ací una esmena basada en bc i el context, segons el qual la paraula divina és la medicina contra el pecat, i Crist el metge o salvador. Sembla que els impressors van llegir ací erradament el ms., on devia figurar-hi el mot mana, com en bc, o de forma abreviada: ma. Allò evident és que l’autora fa ací una clara referència al menjar miraculós, figura de l’eucaristia, amb el qual Déu va alimentar el poble d’Israel durant els quaranta anys de peregrinaciò pel desert (Ex 16). Confirma la solidesa d’esta lectura: Sv 16, 21 on s’explica que aquest aliment celestial, aquí interpretat com la paraula divina, prenia el gust que volia el qui el menjava. Vegeu les oportunes glosses de Sant Vicent Ferrer (1984: V, 92): «a les bones persones la manna havie tal sabor com volien, si de gallines, gallines, si de perdius, perdius». VCC, I, c. 75, 2; II, p.229b: « […] nam verbum Dei est medicina animae contra morbum peccati […] est solidus cibus. Est enim verbum Dei manna coeleste, et sapit cuilibet, pro suo velle». Segon, c.24, f.101a: «És celestial magna la divina paraula, que té sabor als bons de tot lo que volen». El mot, com bé demostren el text de Corella i el de sor Isabel, en l’edat mitjana prenia la forma femenina àtona de magna o manna. Les conserva encara, si bé s’accentua en la seua forma masculina: el manà. 2. Benedició per: vendició (c. 146, II, 232): « Aprés lo Senyor lavà’ls a tots de hu en hu. E darrerament pervengué a·quell traÿdor Judes e stigué agenollat davant ell una gran peça [a estona bc] lavant-li los peus molt spayosament, desijant-lo tirar a vènia, […] car més se dolia sa clemència [abc om. T] de la pèrdua del dexeble que de la pròpria vendició». (T benedició abc MAE]. Corregim el text d’acord amb T, ja que es tracta d’una evident badada del caixista d’a, degut a una lectura difficilior . Crist lamentava més la perdició de Judes que no el fet que aquest l’haguera venut. 3. justa per: vista (c. 156, II, 279): « No·ls interrogà lo Senyor perquè ignoràs la malícia de aquells e no sabés lo perquè venien, ans ho féu per tirar-los a vènia vista [T justa abc] la mansuetud e dolçor de les paraules de sa Senyoria, car per ells moria e desijava la sua salut ». El mot iusta apareix sense abreviar en a, però paleogràficament es prestava a confusió. T confirma la lectura imposada pel sentit comú. 4. esclafar per: esclatar (c.158, II, 293) : «E vehent-lo axí per terra, aquella cruel e maleÿta gent comencen a esclatar (T esclafar abc MAE ) les rialles». Corregim el text d’acord amb T. 5 confusió per: confiança (c. 173, II, 352): «O, a quanta confusió us [a confusions bc Confusio’ns A) ha portat la vana confiança (T confusió abc MAE) vostra! ». S’evita la repetició del mot confusió en la mateixa frase. 6. comparia (¡) acamparia per: camparia: « E com Pilat ves los malignes juheus axí furiosos, manà traure Barrabàs de la presó e retre’l a ells, los quals s'alegraren molt del seu deliurament, pensant, puix aquell los havien donat, Jesús en neguna manera no camparia, (T comparia a acamparía bc) ans pendria mort». Corregim l’evident errada d’a, d’acord amb T . Campar i acampar tenen ací el sentit de : ‘salvar-se de la mort’. 7. l’interrogant o l’interrogat dels deixebles? ( c. 158, II, 292): « E lo piadós mestre […], no tornà resposta a l’interrogat (bcT interrogant a) dels dexebles, per no haver a dir que fossen fugits ». Que “interrogat” té ací el sentit de ‘pregunta’ ho confirmar Ludolphus VCC, II, c. 60, 1; IV, 35b i Quart, c.3, f.18a: « Callà lo Senyor e no respòs dels dexebles, perquè no podia d’ells lavors bé respondre, que fogint la fe havien perduda, donant´nos exemple de callar encara que sia veritat lo mal del prohisme». 8. posada o poada? (c. 113, II, 76): « E lo nóvio hoynt açò stigué maravellat, no sabent res en lo miracle; e los ministres, que sabien tota la veritat, los quals havien poada (bc posada a MAE) l'aygua e mesa en les hídries, e de aquí portat lo vi al dit Architiclí». Seguim la lectura difficilior perquè tot i que puga semblar un doblet sinonímic, cal tindre en compte l’evangeli: hauserant aquam, i també el comentari corellà, Primer, c. 25, f. 95va, on s’explica que els servents per cercar aigua: «[…] anaren a un pou...fora la vila, qui de present se mostra».

!

12!

9. Senyoria referit a Crist, o Senyora referit a Maria? (c.185, II, 398). « […]vehent lo Senyor e redemptor nostre que ja la sua vida se acostava al terme final, volgué sa clemència (s.c. om. bcT ) fer una misatgeria al seu excel·lent Pare, supplicant-lo volgués confermar lo privilegi de la redemptió de natura humana, lo qual ell havia guanyat ab la sua pròpria sanch; perquè (e T) cridà Jesús a sanct Miquel, qui aquí era present, ab gran multitud de àngels mirant la sua victòria, e dixli: - Veniu ençà, príncep de la mia Església. E venint sanct Miquel davant la Senyoria sua (T Senyora sua aMAE real presencia bc ), adorant (adorà bc) aquella ». La tria de títol determina un greu error: la confusió de Crist per Maria, i l’adoració d’aquella. Miquel s’adreça ací a Crist, no a la seua mare. 9. Solució de llacunes. c.178, II, 374: « […]subuersum est cor meum (c.m. add. T om. abc [cor] add. AE) in memetipsa, quoniam (quam MAE ) amaritudine plena sum. Volent dir: O Senyor clement e piadós! ‘Mirau quant és la tribulació mia! Regirat stà lo meu cor dins mi matexa, car de amargor só plena’ veent a vós vida mia, en tanta dolor e pena! Ajudau-me vós, Senyor, e feneixca la dolor mia ensemps amb la vida mia! (mia T vostra mia abc MAE) ». Corregim el text omplint una evident llacuna. Veg. Lm 1, 20: «cor meum». 10. c. 200, III, 47: «Car siau certa que és gran veritat lo que de mi és dit ». (dit om. aM add. T [dit] add. A scrit add. bc [escrit ] add. E). Omplim la llacuna d’acord amb T. 11. c. 185, II, 400: «Infinides són les dolors que per ella (bcT om. a [aquella] MAE) sens cansar haveu soffert! ». Omissió corregida a partir de bcT.

4.2. Versions omeses per a, solucionades per bc Entre les millores operades per la segona edició, cal destacar que els editors han tingut cura de completar la versió de les citacions llatines omeses esporàdicament en algun capítol de l’incunable. Com que el salt cronològic entre ambdues edicions és considerable i no tenim evidència de quina fou la transmissió del text original, aquest material no s’ha incorporat al text, i es dóna en nota. Vet-ne ací uns exemples interessants: 1. Qui sedebat in regione umbre mortis lux orta est eis; [volent dir: « als qui seyen en la regió de la ombra de la mort, ha aparegut la lum divina ». add.bc ] (c.15, I, 95). Is 9, 2. 2. Concaluit cor meum intra me et in mediatione mea exardescet ignis .[ « Escalfat s'és lo meu cor dins mi, y en la mia pensa cremarà lo foch de l'amor divina». add.bc ] (c.15, I, 96). Sl 38,4. 3. Et salvavit eos propter nomen suum, ut notam faceret potentiam suam, et eduxit populum suum in exultatione et electos suos in leticia; [volent dir: « salvar-los ha per lo seu nom per mostrar la omnipotència sua, y ha portat lo seu poble y los seus elets en goig y alegría». add.bc] (c.15, I, 96). Sl 105,8. 4. Magnus Dominus noster et magna virtus ejus, et sapientie ejus non est numerus. [« Gran és lo Senyor y gran és la virtut sua e infinida és la sapiència sua». add.bc] (c.17, I, 100). Sl 146,5. 5. Date magnificientiam Deo nostro; Dei perfecta sunt opera, et omnes vie ejus judicia; [volent dir: « Donau laor e magnificència a nostre Déu y Senyor, que perfetes són les sues obres y totes les sues vias són de rectitut y justicia».] ( c.17,I, 100). Deut 32,3 6. Obsecro vos ne invacuum gratiam Dei recipiatis. [ « Soplich-vos no rebau en va la gràcia divina ».] ( c.17, I, 101). 1Cor 15,10. 7. Confiteantur domino misericordie ejus et mirabilia ejus filiis hominum. [« Sien confessades al Senyor les sues grans misericòrdies, y als fills dels hòmens les grans misericòrdies de Aquell ».add.bc ] (c.17,I, 101). Sl 106, 8.

!

13!

8. In caritate perpetua dilexi te miserans tui. [« En caritat perpèua te ha amat, tenint compassió de tu». add.bc] (c.17, I, 102). Jr 31, 3. 9. Tu exsurgens misereberis Syon, quia tempus miserendi ejus, quia venit tempus .[ « Que vós, Senyor, levant-vos hauríeu compassió de Syon. Vengut és ja , Senyor, lo temps de perdonar-li ». add.bc] (c.17, I, 102). Sl 101,14. 10. Cantate ei, habitatores terre, et laudem ei in populis annunciate. Ipsa enim est solatium vite nostre et in laboribus subventio optima. [« O habitadors de la terra! Cantau-li lahors en tot lo poble, que aquesta és la consolació de nostra vida y en tots los treballs subvenció promptíssima». add.bc] (c.18, I, 10). Ps. Bonaventura, Psalterium Majus, Ps. 74, 2. 11. Pater celestis misericors est cui proprium est misereri semper et parcere. [« Misericordiós és lo Pare celestial, a qui és propri perdonar y haver mercè». add.bc] (c.18, I, 104). Oració de l’Ofici de Difunts.

4.3. Variants lèxiques Com he avançat més amunt un altre aspecte a remarcar de l’edició crítica és que l’aparat de variants de T i bc ens proporciona una informació rellevant de dos estadis de l’evolució de la llengua: un anterior al de l’edició incunable, que és el representat pel testimoni més acostat a l’arquetip, i un de posterior. S’ha dit que com que el text isabelí és farcit de citacions llatines integrades això implica una manca de llatinismes (Casanova 1998: 105). Però precisament el fet que la monja ens oferisca en la majoria de casos la corresponent versió, implica un sistemàtic esforç que sovint fa inevitable el recurs a cultismes molt acostats als lexemes llatins que maneja, com ara: accepte, ajudador, amicícies, certinitat, colre, declinar (en el sentit de “desviarse”), elacions, enfectionada, exaudiu, infirmitat, insensada [bèstia], larch, larguea i largitat, letícia, longa, nunqua, oradora, propinqua, redupta, simplicirà (SUBMITTERE), tractar (per: “tocar”). Avaluar la tasca de sor Isabel com a traductora vis à vis d’altres autors valencians com ara Joan Roís de Corella seria tema d’una llarga monografia (trobareu una primera presentació de materials confrontats, en Hauf, en premsa). El fet evident és que els copistes de T a i b (i molt menys c, que en general segueix b) mostren una diferent sensibilitat davant certs mots que alteren quasi de manera sistemàtica. El tema requeriria un espai que ara no tenim, però resumint molt provisionalment, trobem que alguns canvis són força sistemàtics i consistents, com el control i supressió de nombrosos diminutius, la substitució de aquí per allí, de car per que o perquè (si no és del tot eliminat, que sembla l’opció més freqüent); de dit-a per aquell-a o per adjectius, o la total desaparició; solució de la confusió de pus per puix; del verb haver per tenir; l’eliminació de la doble negació: jamés no; NO SIA+inf.: NO SIA desmayar/ no desmayeu, o del tan valencià fahena per sinònims com: negoci, obra, operació, etc. Entre els lexemes substituïts trobem: alende/alé, canella/stadal, ençopegada/entropeçada, especejat/trocejat, excellat/bandejat o foragitat, exerrada/errada, fartar/apagar, contentar; favorir /afavorir, gojós/delitós, joyoses/alegres, lest/legit, malees/maldats, marcida/mústia, mereixcut/ meritat, metre/posar, noïbles/nocives, poderós/potent, pus/més, son, sa, ses/ la sua, les sues; soptosament/prestament, promptament; thro/cadira, venjances/venjes. Alguns canvis lèxics semblen propiciats per la percepció que es tractava de possibles castellanismes: alcaydes/alcayts, continuo/continu, hyppocrital/ hipòcrita, manto/mantell, modo/forma, recibir/rebre, etc.

!

14!

5. Aspectes d’interés cultural posats en valor per les notes de la nova edició 5.1. Influència de l’obra del bisbe Jaume Peres Passant a un tipus de filologia de signe més culturalista, aprofitaré l’espai que em resta per oferir alguna petita mostra d’algunes de les descobertes més directament relacionables amb l’ambient cultural de la València de l’època de sor Isabel i amb les seues possibles lectures. Una temàtica que incideix, de pas, en el tema abordat més amunt de l’autoria de la VCV, i dels contactes de l’abadessa de la Trinitat amb algunes de les personalitats més rellevants del seu temps. Una d’elles era el bisbe Jaume Peres, que de fet regia l’Església valentina. Membre de l’orde de sant Agustí, i escripturista d’enorme renom, sor Isabel li havia encomanat un tractat a manera de glossa exegètica del Magnificat. Encàrrec al qual el religiós havia correspost enviant-li el llibre acompanyat d’una bellíssima dedicatòria (vegeu-ne la transcripció i la traducció en Hauf 2006: 7-8,102-103). Sabem ara que Sor Isabel no solament va rebre i va llegir aquest comentari, sinó que el va fer servir, i que també usà i va tindre davant la vasta obrada exegètica del seu amic i possible guia espiriritual, poant de manera directa de la vasta obra llatina d’aquell gran mestre. Com en els casos precedents brinde unes mostres destinades a servir d’evidència. En el primer l’autora documenta l’extraordinari paper mediador de Maria escrivint: Quia facta mater Dei meruit super omnes choros angelorum in gloria collocari, et mediatrix singularis inter Filium et omnes homines fieri; «car, puix Mare de Déu és feta per vostra Magestat, dignament mereix ésser col·locada en la glòria vostra sobre tots los chors dels àngels, e aquí que sia singular mediadora entre lo Senyor fill seu e los mortals hòmens». C. 279, III, 316.

La citació sembla manllevada del comentari del frare, afegint només el quia inicial. Compareu-la amb Jaume Peres (1518: f. 335bB) In Canticum[…]Magnificat: « […]facta mater Dei meruit super omnes choros angelorum gloria collocari, et mediatrix singularis inter filium et omnes homines fieri ». Una mica més avall (c. 288, III, 353), Sor Isabel escenifica el diàleg de Crist i una Maria triomfant, convidada a pujar al cel. Mentre Jesús s’expressa mitjançant un himne marià, Maria fa seu un fragment de força densitat teològica, on es declara humil receptora de les gràcies rebudes: E la humilíssima Verge, hoynt-se axí loar per la boca del Senyor fill seu, qui és veritat infalible, dix a sa Magestat, ab sobirana amor e reverència: - Tu pulcher es, dilecte mi et dechorus; quia tu es pulcher et bonus per essentiam, ego autem per participationem; unde si quid pulchritudinis habeo, illud recepi a te quia me voluisti virtutibus et plenitudine gratiarum ornare et plenam gratie apellare; volent dir: O, fill meu y mon Déu y mon Senyor! « Vós, amat meu, sou bell e ornat de incomprehensible pulchritut, car sou bell per essència! Yo, Senyor, per la participació maternal que ab vostra clemència tinch he atés la bellea e glòria que posseïxch, e de vós, Senyor, ho he rebut tot, car vós, amat meu, me haveu volgut per sola bonea vostra ornar de totes virtuts e plenitud de gràcies, e plau a vostra clemència yo sia plena de gran nomenada; de què yo us reste de més obligada que totes les creatures creades».

L’estudi d’aquesta font sembla confirmar plenament la sospita que Sor Isabel, no solament rebia llibres del bisbe cristopolità, sinó també era ben capaç de llegir-los i de fer-los servir, ja que l’esmentada citació no és altra cosa que un comentari a un vers del Càntic dels càntics de Salomó, Ct 1, 14: Ecce tu pulchra es, amica mea!, etc., una altra obra glossada per la pulcra ploma del teòleg agustinià: Dicit ergo Christus ad virginem matrem et sponsam: - O amica mea tu dicis quod ego sum nardus odorifera […] Et ecce ego dico tibi quod tu es pulcra, id est, te feci pulchram quo ad animam pulchritudine omnium gratiarum et virtutum. […] Cui respondet sponsa: -Ecce tu

!

15!

pulcher es, dilecti mi, et decorus; et speciosus forma pre filiis hominum, quia tu es pulcher et bonus per essentiam, ego autem per particiationem; vnde si quid pulchritudinis habeo, illud recepi a te, quia me voluisti virtutibus et plenitudine gratiarum ornare, et plenam gratia appelare et facere, et me voluisti in tuum templum et habitaculum maternum eligere et fabricare et sanctificare et consecrare, et ex meis puris sanguinibus carnem assumere ( Peres 1486: s.n. i 1521: f. 436 d).

Com que, segons el bisbe, l’espòs del famós epitalami és figura de Crist que s’adreça a l‘esposa, Maria, com a mare i també com a figura de l’Església, resulta evident que la monja fa seua la idea i aprofita d’una forma teològicament molt ben fonamentada temes teològics com el de les virtuts posseïdes per essència i per participació (ST, q. 6, a 3-4), i té a l’abast d’on copiar-ne d’altres com el de la fabricació del temple marià, i el de la producció del cos de Crist a partir de les « puríssimes sangs de Maria», tractades al principi de la VC. Sembla també que la clarissa llegia els salms amb la glossa del bisbe amic. Són molts els exemples adduïbles, però baste el següent del Psalteri, Sl 107, 3 (Martos 2013: 300): « Cantaré e diré psalm endreçat a Tu, qui est glòria mia. Leva’t, donchs, psaltiri e cýtara ». (P 210: « Cantaré e psalmejaré en la glòria mia. Leva’t, psaltiri e guitarra».), força curiós per a un lector modern, ja que segons explica Sor Isabel, Crist ressuscitat s’adreça amb les paraules del salmista al seu propi cos, comparant-lo amb un instrument musical: E entrant en la primera cova, qui stava ans del sepulchre, dix, davant tota aquella multitud, parlant al seu cors jaent en lo sepulchre, parlant-li ab infinida dolçor: - Exurge, gloria mea: exurge, psalterium et cithara; volent dir: « Levau-vos, cors meu», qui no éreu digne de mort, ans « sou glòria e delit meu», car per les penes que haveu soffert me haveu procurat glòria inestimable e irrecomptable! « Levau-vos, lo meu insturment gloriós», ab lo qual yo he fet aquell so de tanta melodia que axí ha placat e desenujat lo meu eternal Pare. (c. 236, III, 162)

El bisbe Peres (1484: s.n. i 1521: f. 318d), comenta d’igual manera aquest verset: “Cal advertir que aquell saltiri material amb el qual cantava David, significava i figurava la mateixa persona de Crist” (advertendum [...] quod illud psalterium materiale, cum quo cantabat David psalmos, uno modo significabat et figurabat ipsammet personam Christi). 1 En el c. 273, II, 293, Sor Isabel descrivint el primer sermó de sant Pere l’imagina adreçant-se en llatí al seu auditori:

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (1 ) La comparació amb altres possibles fonts on s’al·ludeix al mateix verset davídic, mostra que la

coincidència detectada fa més remarcable la divergència amb l’ús que en fan d’altres autors com Corella, Miquel Peres, i una font tradicionalment seguida per Sor Isabel, com les MVC. A les MVC ( c. 86, 617a), el trobem en boca de Maria demanant la resurrecció: « Exurge ergo, gloria mea ». I el mateix passa en la versió més antiga de les MVC ( Ms78 ACA, V, c. 1): « E, donchs, torna a mi, la mia glòria, la mia salut, la mia alegria, la mia consolació, etc. ». També en Quart, c.13, f. 83c: « […]stava[…]la Verge Mare en contemplació elevada, desijant e suplicant la resurrectió de son Fill, ab veu dolça ...deya aquelles paraules del psalmista: “Leva’t, perquè dorms tant Senyor?” […]E amb altre psalm replicava: “-Leva’t glòria mia, leva’t psalteri e viula, música e alegria de la mia ànima”[…]». Miquel Peres (VM, c. 26, f. 102v), en fa el mateix ús teatral en forma de diàleg imaginari: «[...]desijant veure lo seu gloriós Fill resuscitat, deya aquelles paraules del psalmista: Exurge, quare obdormis Domine [...]? “Levau, Fill e Senyor meu, del dur lit del sepulcre! No vullau tenir amagada la vosta luminosa cara”[...]Y acabades aquestes piadoses parauales dix aquell parlar del profeta David: Exurge gloria meu, exurge psalterium et cythara, “levau de la sagellada tomba, Fill e glòria mia, levau psalteri et cýthara mia, que ja la mia entrestida ànima no pot més sofferir lo gran traball de vostra enujosa absència” ».

!

16!

E venint en la gran plaça de Jerusalem, davant lo temple, lo ferventíssim Pere alçà la sua veu, començant a preÿcar: - O vos, judei, quibus Deus dedit legem, et adorastis Deum sedentem super cherubin in tabernaculo et in templo in quo figuraliter sedebat; exaltate Christum Dominum Deum vestrum, et adorate scabellum pedum ejus, quoniam sanctum est; volent dir: « O, vosaltres, juheus», qui teniu més raó de conéxer les divinals obres que neguna altra nació, car « a vosaltres ha donat nostre Senyor Ley», elegint-vos en poble seu molt amat; « haveu adorat lo Déu verdader sient sobre cherubín en lo tabernacle, e en lo Temple, hon seya en figura! Adorau e exalçau ara lo vostre Déu y Senyor e verdader Messyes sient en la cadira o escabell hon reposen los seus peus, car sanct és ».

Aquest text, que no respon al del sermó atribuït a l’àpostol en Ac 2, 14-36, és una clara glossa figural del Sl 98, 1 i 5: Qui sedes super cherubim[…]Exaltate Dominum Deum nostrum et adorate, etc. Ben mirat, hi detectem, amb molt lleugeres omissions, un altre manlleu de fra Jaume Peres, en l’exposició d’aquest salm (Peres 1484:s.n. i 1521: f.288d): O vos iudei, quibus Deus dedit Legem veterem, et per tot tempora adorastis Deum sedentem super cherubim in tabernaculo et templo in quo figuraliter sedebat: exaltate Christum Deum vestrum et adorate scabellum pedum eius, id est eius humanitatem , quoniam sanctum est.

5.2. Possible influència de l’antisemitisme de Jaume Peres en Sor Isabel El bisbe Peres, com a bon autor catòlic, planteja tota la seua exegesi sobre una lectura eminentment cristocèntrica. Hi llegeix Crist arreu. Per això aquesta lectura resulta automàticament polèmica des d’una perspectiva com ara la jueva, ja que el frare mai deixa de reblar el clau a l’hora de destacar l’error dels jueus que consideren altament tendenciosa una tal interpretació dels textos bíblics. En realitat el seu tractat contra Iudeos (Peres 1484a) fou, segons explicita el pròleg del llibre, la reacció a la reacció d’alguns rabins enfront de l’anterior glossa que el frare havia fet dels salms 39, 49 i 50, on pretenia mostrar que la Llei antiga fou creada en funció de l’Evangeli, i que Crist fou el vertader Messies (Hauf 2007: 455 i 496). Si tenim en compte la consideració que Sor Isabel tenia pel seu mentor, considere possible que el discurs d’aquest sobre un tema aleshores tan candent no deixara d’influir-la. Il·lustraré aquesta afirmació amb alguns exemples presos de la VCV, on torna a fer-se palés el ressó d’una possible lectura directa de l’obra de l’agostí, i molt concretament d’algun dels arguments típics d’aquella vasta polèmica. En el c. 172, II, 348, on es descriu el frontal rebuig dels hebreus a les paraules de Pilat: “ Vet ací el vostre rei!” (Jn 19,15), una veu en off , que no pot ser altra que la de l’autora, deixa caure l’amonestació següent: O bisbes encegats! No conexeu quant poch aprofita la sciència mundana al qui té la ànima enfosquida per malícia! Digau: si públicament confessau que no teniu rey de la nació vostra, no us recorda haver legida la prophetia del gran patriarcha Jacob qui diu: Non aufferetur sceptrum de Juda, nec dux de femore ejus: donec veniat qui mittendus est, et ipse erit expectatio gentium; volent-vos certificar lo dit sanct patriarcha, que “no seria levat lo sceptre real al trib de Judà, ne defalliria duch e regidor de la generació de aquell, fins tant lo ver Messies fos vengut, qui era sperança de les gents?” Donchs, si lo real ceptre vos és levat, certs sou que lo Mesies és vengut.

!

17!

Al qualificatiu encegats, al·lusiu a la clàssica ceguera de la Sinagoga (tradicionalment representada amb els ulls tapats amb un vel), s’hi afegeix una dura referència a la malícia judaica, i a la foscor de les ànimes, que fa que el text no siga gens neutre. Però allò que voldria remarcar és l’argument que s’hi planteja en forma d’un sil·logisme, la premissa bàsica del qual pren fonament en Gn 49,10. És un raonament força repetit, ja usat per autors com els valencians Fra Bernat Oliver i Francesc de Pertusa, i que no manca en les seminals obres del convers dominicà fra Ramon Martí,2 però també emprat per Fra Jaume Peres (1484a, s.p. la meua traducció): Secunda Questio: « […] encara que els jueus moderns neguen que Crist siga el Messies, tanmateix no poden negar que, […] el temps de la seua vinguda ja ha arribat[…], i això per manifesta experiència, […]i perquè és innegable que s’ha acomplert allò principal promés als patriarques i profetes, tal com fou determinat i promés al mateix Jacob, Gènesi, 49, que “quan fos arrabassat el ceptre de Judà, vindria el Messies” […] i ja fa mil quatre-cents-noranta anys que el segon temple va ser devastat per Tito i pels romans […]».

Ens dóna una idea de la importància que hom adjudicava a aquesta citació bíblica la freqüència en què fou presentada i discutida durant la famosa disputa de Tortosa, on la trobem en boca del famós convers Fra Jerónimo de Santa María, i /o en les rèpliques dels rabins presents, durant les sessions 6, 7, 8, 9, 18, 19, 20, 25, 55, i 62. (Pacios, 1957: II, 45-6, 50, 54, 57-8, 127-8,132-3, 185, 220, 400, 552). Sor Isabel l’hauria pogut trobar en molts llocs, però, si donem preferència al text de Fra Peres, és per l’evidència de lectura d’altres fragments d’aquell autor, que sabem tenia més relació directa amb ella. 5.2.1. Les 24 malediccions davídiques contra els jueus Un dels posibles préstecs més rellevants el trobem en el c. 139 (II, 195 ss), on narrant el darrer sermó predicat per Jesús al poble jueu, fins aleshores considerat poble de Déu i ara tranformat en “cec i sord”, l’autora fa dir a Crist les paraules següents: ¿què resta a mi a fer sinó abandonar-vos[…]?[…]car, tant com fins ací sou stats victoriosos de vostres enemichs e temuts per tota nació, tant sereu aterrats e menyspreats per tot lo universal món. Aconseguireu largament totes les vint-e-quatre maledictions que David vos donà quant en sperit véu e conegué la gran crueldat que en la persona mia havíeu a cometre perseguint-me per sola vostra malícia, […]! Car yo, morint, daré vida a tot lo humanal linatge, e vosaltres, qui devíeu ésser principals en la redempció mia, per la qual só en lo món vengut, sereu de aquella lançats com a indignes per vostre propri peccat. […]Segons trobareu en lo psalm Deus laudem meam.

Per entendre l’esmentat fragment convé conéixer el corresponent comentari del bisbe cristopolità al salm 108 (Peres 1484: s.n. i 1521: f. 318vb). Segons el frare agustinià, David hi va « preveure en esperit de quina manera Judes i tot el poble jueu havien de ser ingrats a Crist i maquinar la seua mort, i que Judes l’havia d’entregar als jueus i aquests a Pilat per a ser flagel·lat i crucificat […] El poble jueu seria reprovat i perdria el !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ( 2 )Contra caecitatem iudaeorum, c.9 (ed. Cantera, 1965: 141), on llegim: « Illa lex in qua gentes debebant

subici voluntati divine est iam data; sed lex de qua loquimus est huius. Ergo iam est data. Maior probatur per illud quod habetur Gen. XLIX: […] Non auferetur […], etc. ». Fra Ramon Martí, Pugio Fidei, Pars II, c. 4 (1787: I, 312, i en especial, 316). També el tractat inèdit del valencià Francesc de Pertusa, Memorial de la Fe Catòlica, Segona Part: Memorial de Incarnatione Verbi, c. 22, f. 111: « […]fou axí metex predit lo temps en lo qual lo dit Messies devia venir, per aquell gran patriarqua Jacob, del qual avem, Genesi XLIX, que, revelant aquell a sos fills lo dit temps, dix: Non auferetur […]E com lo dit ceptre sia tolt als decendens de Judà pus ha de mil e CCCC anys, seguex-se que lo Messies és ja vengut […]».

!

18!

sacrifici, el temple i el sacerdoci[...] incorrent en 24 malediccions recordades en aquest psalm. (et incurrere .XXIIII. maledicciones in hoc psalmo memoratas. Hoc ergo previdens David in spiritu fecit hunc psalmum in persona Christi”, etc. ). Quines són aquestes malediccions? Les done confrontades a fi de facilitar la comparació i estalviar-me un llarg comentari:

Primerament: que sereu catius de tota nació, e aquesta captivitat serà irreparable. Segonament: que lo diable serà lo duch e guiador vostre, portant-vos de mal en pijor ab extrema ceguedat de enteniment. Tercerament: que sereu condempnats a perpetual mort e a miserable servitut. Quartament: que tota la oració vostra serà convertida en peccat, car los psalms e altres prophecies que recitareu, tot és contra vosaltres. Quintament: que la senyoria vostra durarà molt poch. Sisenament: que us serà levada la dignitat del sacerdoci, puix tan mal la haveu estimada. Setenament: que d'aquí avant los fills de la Sinagoga seran dits òrfens e miserables. Huytenament: que la vostra Sinagoga serà prestament viuda sens marit, car lo meu eternal Pare, que la havia sposada, la desempararà per vostres peccats. Novenament: que sereu lançats de la pròpria terra, e aquella jamés posseireu. Dehenament: que sereu fugitius per tot lo món, e nenguna població de vosaltres no y haurà. Onzenament: que sereu tan pobres e miserables de cor e de tota virtut, que en vituperi continu serà la vida vostra. Dotzenament: que sereu tan donats a guanys usuraris, que sovint sereu despullats de vostres mal guanyades riquees. Tretzenament: que altri posseyrà e destroyrà lo per vosaltres ab infinits treballs e sol·licituts guanyat. Quatorzenament: que sens misericòrdia sereu tractats per tots aquells ab qui haveu a contractar. Quinzenament: que vostres fillets, posats en necessitat, no trobaran qui·ls haja pietat, car merex-ho la crueldat vostra. Setzenament: que en tanta diminució e aterrament vendreu, que negú ab veritat no sabrà dir de quin trib és.

!

Péres, Ibid., 319 va: Prima ergo maledictio...est: quod iudaei semper sunt subiecti […], et ratio est: nam postquam noluerunt esse subiecti Christo […] Secunda est: quod diabolus est semper dux eorum in omnibus actibus eorum[…]nam operant secundum vitium et infidelitatem et cecitatem[…] Tertia est: quod non solum condemnati sunt a Christo ad servitutem perpetuam[…] Quarta est: quia oratio eorum semper vertitur eis in peccatum...nam quando orant et psalmos recitant[…], semper maledicunt seipsos[…]Et oratio eius fiat in peccatum. Quinta fuit: Quia parum duravit dominium eorum[…] Sexta fuit: quia translatum est sacerdotium ad christianos[…] Septima maledictio est: quod filii Synagoge sunt orphani, […] Ibid., f. 400 a: Octava maledictio est: quod ille populus […]non habet uxorem, nam uxor eius manet vidua, scilicet synagoga, que ante erat sponsa Christi […]sed iam est repudiata a Christo[…], Nona maledictio est: quia sunt exules expulsi a sedibus suis. Decima maledictio est: quia vadunt per mundum incerti, quia frequenter pelluntur a civitatibus.. Undecima maledictio: quia vadunt mendici quoniam sunt expoliati[…] ideo ait: Nutantes ...’” [Segons el bisbe valencià, el v. 10 fa especial al·lusió a la misèria espiritual]. Duodecima est: quia tota substantia eorum consumitur in usuris, ideo ait: ‘Scrutentur fenerator […] Tredecima maledictio: et diripiant alteri labores eius… Decimaquarta: quia sine misericordia fuerunt tractati […] Decimaquinta: Nec sic qui misereatur pupillis eius. Decimasexta sequitur, […]quia[…]generationes iudeorum sunt delete, nam

19!

Desetenament: que los fills vostres, honsevulla que sien, seran vituperats e confusos per devallar de la maliciosa generació vostra. Dihuytenament: que no solament tendreu lo peccat de la mia mort, ans ne tendreu un altre sobre aquell: que sperareu tostemps lo Messies, e per cobrir vostra oradura fareu falsiosos los prophetes, corrompreu tant com poreu les Scriptures sanctes. Denovenament: que sou e sereu enemichs de Déu formats. Vintenament: que la memòria de vosaltres en tot bé e virtut és delida; los vostres mals e confusibles obres són e seran en contínua memoria… La vint-i-huna és que haveu benedictió e haveu atesa maledictió.

avorrida

La vint-i-dosena és que les maledictions vostres seran intrínseques e foranes, qui us cobriran del cap fins als peus axí com una vestidura dolorosa.

La vint-e-tres serà que, axí com no haveu peccat per ignorància, sinó per sola malícia, tendreu continuat remordiment de consciència, e, per la enormitat del vostre peccat, no·l gosareu confessar, ans lo defensareu contra tota consciència e juhí de rahó. La vint-e-quatre és que sereu axí complits de tota natura de mals, que de cascuna part vos cenyiran axí com una corretja que tostemps portareu cenyida.

!

nullus scit ex qua tribu descendit et iam sunt confuse generationes. Decimaseptima: quia filii puniuntur et vituperantur per peccato patruum et quotidie improperant eis […f.400v.a.: decimoctava quia...semper murmurant et blasphemant in synagogis eorum et vitiant et corrupunt et negant, sacra Scriptura male et false glossando... Decimanona est: quia semper sunt contra Deum inimici formati[…] Vigesima. […]Et sequitur[…]: ‘dispereat de terra memoria eorum..’ Sicut sine misericordia ipsum delere de terra cupierunt, ita tempori et memoria eorum de terra deleta est[…] Vigesimaprima maledictio huius populi est quia dilexit et elegit maledictionem et renuit et contempsit benedictionem[…] f.320vb:Vigesimasecunda est: quia ista maledictio et vexatio iudeorum non solum est ad extra corporaliter, sed etiam ad intra et spiritualiter[…]ideo ait: ‘et induit maledictionem sicut vestimentum[…] Vigesima tertia[…]Item non solum patiuntur has vexationes sed etiam continuum remorsum conscientie, quia cognoscunt vere esse que dicuntur de Christo, et tamen contra conscienciam coguntur negare ex malitia, et sic semper accusat eos consciencia... Hec est .XXIIII. maledictio: Nam multi patiuntur aliquid malum ad tempus, sed iudei patiuntur predictas maledictiones iugiter et semper […]Sunt ergo omnia predicta damna eis semper in cooperimentum et sicut zona qua semper precinguntur[…]

20!

5.3. Isabel de Villena i la Imitatio Christi o Menyspreu del Món Per acabar voldria remarcar que Sor Isabel coneixia i havia llegit una de les obres més influents de la literatura religiosa medieval, considerada peonera i representativa de la Devotio Moderna: la Imitatio Christi , ara atribuïda a Tomàs Kempen o de Kempis, i aleshores considerada de Joan Gerson. Com és sabut i ja he insinuat, la versió valenciana enllestida per Miquel Peres a instància de fra Pere Calaforra ( un altre mestre en teologia agustinià) fou una de les primeres en vulgar publicades a Europa (Barcelona, Pere Posa 1482 ) i València (Pere Hagenbach i Lleonard Hutz, 1491), i anava precedida d’una dedicatòria a Sor Isabel, a les oracions de la qual s’encomanava el traductor per considerar-la un model de menyspreu del món. Sor Isabel coneixia el llibre en llatí i en valencià, però el que és evident és que n’assimila alguns bells fragments en llatí al llarg de la seua VC. Així en la narrativa de l’ascensió de Jesús la monja hi aprofita una “oració destinada a implorar la gràcia de la devoció,” presa del De Imitatione Christi, III, c. 3, 5, pregària que convé llegir confrontada amb la versió que en féu Miquel Peres: c. 258, II, 241: E rompent la Senyora en piadoses làgrimes, dix: - Domine Deus meus, omnia bona mea tu es: quomodo possum me tolerare in hac misera vita, ni si me confortaverit misericordia et gratia tua?; volent dir: « O Senyor y Déu meu! Y vós sou tot lo meu bé e delit! ¿Com me poré yo, Senyor, comportar en esta miserable vida, sens la vostra presència, a mi tan cara, si ja no m'ajuda e conforta la vostra misericòrdia e gràcia, […]?

Del Menyspreu del Món, III, c. 4, p.110.

Senyor, Déu meu, tresor de preu incomparable, qui pots complidament enrequir les gran fretures del meu sperit pobre[…]” Yo no·m puch sostenir en los perills de aquesta miserable vida, si la força y sforç de la tua misericordiosa gràcia no·m socorre. […]

Encara pot semblar més anacrònic que la Verge, a l’hora d’anar a combregar recitara alguns fragments molt ben triats de les pregàries que en el De Imitatione, IV, c. 17,1, 16, 2 serveixen per a fomentar «l’ardent amor i afecte vehement de rebre el preciós cos de Jesucrist»: VCV, c. 276, III, 306: E axí se acostava a rebre aquell Senyor ab tanta e tan profunda humilitat e reverència que tots los membres de sa persona tremolaven alterats de goig inestimable, e la ànima sua desijava rompre los ligams del cors e unir-se tota ab aquell qui era Déu e fill natural; e deya: - O Deus meus, amor eternus, felicitas interminabilis; cupio te suscipere, quia tu solus cibus, amor et gaudium et dulcedo mea; volent dir: « O, Déu y Senyor meu, amor eternal felicitat sens terme! Vós sols sabeu ab quanta fam vos desije rebre ; car vós, Senyor sou la vianda mia e la singualar amor e goig e dolçor mia! »

!

Del Menyspreu del Món, IV, c. 17, p.227: Ab ardent amor e devoció e ab affectió del meu cor, te desige, Senyor, rebre, axí com moltes sanctes e devotes persones combregant desijaren, los quals en sanctedat de vida y en encesa devotió te foren granment acceptes. O Déu e Senyor meu, amor eterna, tot lo meu bé, tota la mia benaventurança sens fi! A tu desige rebre, ab major desig e reverència que negú dels sants jamés pogué tenir[…]. També c.16, p. 226: E puix tu sol est lo meu menjar e beure, la mia amor, lo meu goig e lo meu bé e alegria.

21!

Conclusió Fins que no es demostre el contrari de manera fefaent, la VCV fou escrit per una dona de carn i ossos que destaca per la seua intel·ligència, capacitat narrativa, la bellesa del seu estil i la sagacitat i valentia amb què va saber defensar la causa de les dones, sembla que en amistosa aliança amb alguns dels més poderosos teòlegs del moment, com ara el bisbe de València Jaume Peres, i potser d’altres. Estic ben lluny de creure que l’autoria de Sor Isabel siga una piadosa invenció monacal, i no sols perquè encara he tingut l’avinentesa de constatar la intensistat de la tradició conventual i el batec de la seua presència en la comunitat de la Trinitat abans de la seua trista i recent dissolució, sinó perquè el cristocentrisme marià, la tonalitat devocional de signe franciscà (Hauf, en premsa) i d’altres nombrosos referents, apunten a una autoria femenina.3 En tot cas, poder disposar d’una edició crítica del text, que alhora que esmena les nombroses errades (que, com hem procurat demostrar malmeten les edicions completes existents), ens proporcione un mapa exhaustiu de les fins ara desateses fonts de la VCV, ajudarà a dilucidar aquesta i moltes altres qüestions. No sols contribuirà a llegir millor l’obra i a seguir el procés evolutiu de la llengua i de l’estil, sinó que afavorirà una millor comprensió global del seu missatge i context cultural, deixant al descobert la vital funció dialèctica de la impressionant trama de citacions llatines intercalades, i la considerable destresa amb què van ser triades i combinades en funció d’un clar designi no gens fàcil de copsar a un lector modern. Això ajudarà també, és clar, a fonamentar millor la qüestió de l’originalitat creadora i de l’autoria, i a estudiar amb un millor coneixement de causa molts d’altres temes que ací ni tan sols hem pogut insinuar. De moment apunte només el convenciment que Sor Isabel acceptà el mestratge d’un dels millors escripturistes europeus de l’època, Fra Jaume Peres, i conegué i aprofità obres tan impregnades de l’espiritualitat de la Devotio moderna com el Kempis.4 Val a dir que tot enllestint la faena no m’he divertit tant com en el cas del Tirant lo Blanc, ni he comptat amb el suport d’una massa crítica precedent comparable, ni d’un bon tros! Però he fet el que millor he pogut i sabut. Faciant meliora potentes. Albert Hauf Universitat de València [email protected] !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (3) I poc importa si les monges només consevaren darrerament només una segona edició del VCV, perquè potser algun malenat les va robar la primera en alguna etapa incivil. El cas és que Sales (1761: 103) assegura haver-ne vist i manejat un exemplar durant el seu rigorós escrutini del convent: « Los egemplares de ambas impressions, guarda este Real monasterio, i he tenido en mi Estudio. » (4) Si a això hi afegim la recent connexió establerta entre el Speculum Animae i l’Ars Vitae Contemplativae (Hauf 2015), arribem a la conclusió que València no estava del tot aïllada dels corrents de l’espiritualitat europea del moment.! El present treball s’ha enllestit en el marc del Projecte FFI 2013459311-P: “La cultura literaria medieval y moderna en la tradición manuscrita e impresa (V)” del Ministeri de Cultura. En consideració al nombrós públic no especialitzat en la materia, durant la presentación de la ponencia vaig fer servir un Power Point destinat a fer més amena la meua exposició, on vaig tractar de resumir la información bàsica sobre sor Isabel i el monestir de la Trinitat ( que els congressistes no podien visitar). Per raons òbvies, s‘ha prescindit ací d’aquella informació, però no del registre oral.

!

22!

Bibliografia Alemany, R. (1996) Concordança de la Vita Christi de sor Isabel de Villena, Alacant. [Conté una còpia de l’ed. M]. Anselmus Canturiensis (1946) Opera Omnia V, Schmitt, F.S., ed., Edimburg, Nelson & Sons. Bedier, J.(1929) Les légendes épiques. Recherches sur la formation des chansons de geste, III, París.!! Bernardus, Sanctus (1957-1978) Opera IV, ed. Leclercq, J. -Rochais, H.M. – Talbot, C.H. ed., Roma [Poblet], Editiones Cistercences, «vol.!» 8. Bonaventura, Sanctus (1965) Decem Opuscula ad Theologiam Mysticam Spectantia, Florència, Quarachi.! Casanova, E. (1998) «La llengua d’Isabel de Villena », Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, 9, pp. 99-120. Conca, M. -Guia, J. (2015): «Edicions i paratextos d’obres de finals del segle XV», dins Badia, L., Casanova, E., i Hauf, A., ed., Studia Mediaevalia Curt Wittlin Dicata. Mediaeval Studies in Honour Curt Wittlin, Alacant, IIFV, pp. 167-188. Eiximenis, F. (2009) Art de predicació al poble, Renedo, X. ed. i trad., Vic, Eumo. Eiximenis F. Vita Christi , Ms. 209 de la Bibliboteca Universitària de València. Fenollar, B. (2002) Lo Passi en cobles, Garcia Sempere, M. ed., Alacant/Barcelona, IIFV/PAM (=PC). Ferrando, A. (1999) “El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern”, Caplletra 27, pp. 109-136. Ferrer, V. Sant (1984) Sermons, V, Schib, G. ed., Barcelona, Barcino. Gregorius Magnus (1999) Homiliae XL in Evangelia, Etaix, R. ed., CC, Series Latina 141, Turnhout. Hauf, A. (1990) D’ Eiximenis a Sor Isabel de VIllena. Aportació a l’estudi de la nostra cutlura medieval, Barcelona, IIFV / PAM. Hauf, A. (1999) «Text, Pintura i Meditació: El Speculum Animae atribuït a Sor Isabel de Villena, i la funció empàtica de l'art religiós», dins: Fortuño Llorens, S.Martínez Romero, T. ed., Actes del VII Congrés de l'Associació Hispànica de Literatura Medieval (Castelló de la Plana, 22-26 de setembre de 1997), Castelló, I, pp. 33- 59. Hauf, A. (2004) «Del sermó oral al sermó escrit: La Vita Christi de fra Francesc Eiximenis com a glossa evangèlica», dins Colón. G., Martínez Romero, T., Perea, M.P. ed., La cultura catalana en projecció de futur. Homenatge a Josep Massot i Muntaner, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, pp. 253-289. Hauf, A (2006): La Vita Christi de Sor Isabel de Villena (s.XV) como arte de meditar, València, Biblioteca Valenciana. Hauf, A. (2007) «La evangelización en el mundo levantino en tiempos de encuentros y desencuentros entre las religiones (s. XIII-XV)», dins Transmitir el mensaje en tiempos de dificultad. Actas del XIII Simposio de Teología Histórica (15-17 de noviembre 2006), Valencia, Facultad de Teología San Vicente Ferrer, pp. 447-508. Hauf, A. (2011) «Isabel de Villena», dins Hauf, A. ed., Panorama crític de la literatura catalana: Edat Mitjana, II. Segle d’Or, Barcelona, Vicens Vives, pp.: 372-434.

!

23!

Hauf, A. (2013) « La lectura “al spiritual” del c. 12 del Vita Christi d’Isabel de VIllena. Notes d’exegesi isabelina», dins Colón G. ed., Els escriptors valencians del segle XV, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, pp. 235-257. Hauf, A. (2015) «La solució a un enigma: L’Speculum Animae (SA) i l’Ars Vitae Contemplativae (AV) », dins Badia, L., Casanova, E., i Hauf, A., ed., Studia Mediaevalia Curt Wittlin Dicata. Mediaeval Studies in Honour Curt Wittlin, Alacant, IIFV, pp. 221-236. Hauf, A. (en premsa), «In the Domina Speravi. Presència del Psalterium Majus B.M. Virginis en la Vita Christi d’Isabel de Villena», ELiLC i Miscel·lània Jordi Bruguera. Hauf, A.- Benito Goerlich, D. (1992 [1993] ) Speculum Animae, Manuscrito Espagnol 544 de la Bibliothèque Nationale de París. Análisis histórico-crítico del códice, transcripción y versión castellana de su texto y notas, 2 vls., Madrid, Editora internacional de libros antiguos, S.A. [ N’hi ha també versió catalana del mateix lloc i data]. Kempis, T. De (1491 i 1994), 2 «vol.», I: Del Menyspreu del Món, trad. de Miquel Peres, València, Pere Hagenbach i Leonard Hutz, edició facsimilar, i II: Estudio de Navarro, M., transcripción y traducción Añó Garcia, V,-Guirau Sichar A., València, Ajuntament de València. Ludolphus a Saxònia (1878) Vita Christi, ed. Rigollot, L.M., París-Brussel·les, 4 «vol.! » (=VCC). Ludolf de Saxònia (1495) Lo Quart de lo Cartoixà, [trad. de Joan Roís de Corella], València (=Quart). Ludolf de Saxònia (1496) Lo Primer de lo Cartoixà [trad. de Joan Roís de Corella] València (=Primer). Ludolf de Saxònia (1500) Lo Segon de lo Cartoixà [trad. de Joan Roís de Corella] València (= Segon). Marmoutier (2002) Nou Testament (Ms. Marmoutier, s. XIV), Costa i Català, J., ed. Valencia, Academia de Cultura Valenciana. Martí, Fra R. (1787) Pugio Fidei Adversus Mauros et Judaeos, Leipzig, Vídua de Joan Wittigav. Oliver, Fra B. (1965), El Tratado “ Contra Caecitatem Iudaeroum” de Fray Bernardo Oliver, Cantera Burgos, F., ed., Madrid/Barcelona, CSIC. Pacios López, A (1957) La Disputa de Tortosa. I Estudio Histórico-Crítico, II. Actas, Madrid/Barcelona, CSIC. Peiresc: Bíblia completa del Ms. Peiresc, París. Bibliothèque National de France, ms. esp. 4.5 Peres, J. (1484a) Tractatus contra Iudaeos, Valentia. Peres, J, (1484b) Commentum nouiter edditum per[…]in salmos David[…], Valentia. Peres, J. (1485) Expositio super Cantica Evangelica[…], Valentia. Peres, J. (1486) Expositio in Cantica Canticorum Salomonis, Valentia, Lambertum Palmart alemanum. Peres, J. (1518) Diuinae plane expositiones[…], París, Joanne Parvo & Jodoco Baco Ascensio. Peres, J. (1521) Expositiones in Centum Quinquaginta Psalmos Davidicos[…] Cantica canticorum Salomonis cum expositione disertissima, […] Liorna. Peres, M (1494) Vida de la sacratíssima Verge Maria (=VM), València, Nicolau Spindeler. Pertusa F. de (s.d.) Memorial de la Fe Catòlica, Ms. 267, Arxiu de la catedral de València. !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

(5 ) Que he pogut fer servir gràcies a la gentilesa del col·lega de l’IEC, Dr. Armand Puig

!

24!

Pseudo-Bonaventura (1868), Meditations Vitae Christi, ed. Peltier, A.C., dins Bonaventura Opera Omnia XII, París, L. Vivès, p. 511-630. Pseudo-Bonaventura, Llibre de Meditacions de la Vida de Jhesuchrist, Ms. 78 Arxiu de la Corona d’Aragó (=MVCA) Pseudo-Bonaventura [1522] Vita Christi del seráphic doctor sanct Joan Bonaventura, Montserrat (=MVCM). Rafanell, A. (2011) «Miquel i Planas, a la dreta de Fabra», dins Rafanell, A., Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX, Barcelona, Acontravent, pp. 203243. Roís de Corella, J. (2013) Psalteri, Martos J.Ll. ed., València, Institució Alfons el Magnànim. Sales A. (1761) Historia del Real Monasterio de la SSma. Trinidad[…], Valencia, Josep Estevan Dolz. Twomey, L. (2013) The Fabric of Marian Devotion in Isabel de Villena’s Vita Christi, Woodbridge, Tamesis. [Villena I. de] Tractat de la Passió, Ms.4327 de la Biblioteca Nacional de Madrid (=T). Villena I. de (1497) Vita Christi, València, Lope de Roca (=a). Villena I. de (1513) Vita Christi, València, Gorge Costilla (=b). Villena I. de (1517) Vita Christi, Barcelona, Carles Amorós (=c). Villena I. de (1916) Llibre anomenat Vita Christi, compost per [ …], Miquel i Planas, R. ed. , Barcelona, Biblioteca Catalana, Elzevirina, 3 «vol. » (= M). Villena I. de (1992)Vita Christi , Almiñana Vallés, J. –Costa Català, J., ed., Valencia, Artes Gráfiques Soler, 2 «vol. » (= A). Villena I. de (Elionor d’Aragó i de Castella) (2011) Vita Christi, Escartí, V.J., ed., València, alfons el magnànim, Artegraf. (= E) [Text modernitzat ].

!

25!

Resum Totes tres edicions completes de la Vita Christi tradicionalment atribuïda a Sor Isabel de Villena, es basen en l’edició incunable, sense tindre en compte ni les dues edicions antigues aparegudes el 1513 i el 1527, ni l’important testimoni del Ms. 4327 de la BNM. Són també mancades de qualsevol anotació destinada a tractar d’establir la llengua i les fonts literàries de l’obra i en especial del riquíssim cabal de citacions patrístiques i litúrgiques característic del llibre. La ponència tracta de mostrar la necessitat d’una edició crítica, con l’acabada suara d’enllestir, que tinga en compte, tots aquests factors fins ara oblidats, així com la seua importància, no sols per a una millor fixació del text, i en especial per a corregir les nombroses errades mecàniques introduïdes en la transcripció dels fragments llatins, sinó per a determinar la complexa dialèctica d’aquestes importantíssimes citacions en relació amb el missatge del llibre i el context històric i cultural de l’autora. Com a prova de la rellevància semàntica i cultural d’aquestes fonts, la ponència brinda unes petites mostres de la lectura isabelina de la vasta obra exegètica del gran escripturista valencià Fra Jaume Peres O.S.A, i també d’alguna de les grans obres de l’espiritualitat del moment, com ara la famosa Imitació de Jesucrist. Mostres que semblen confirmar la tradicional adscripció de l’obra a l’abadessa de la Trinitat. Abstract The three extant editions of the Vita Christi traditionally adscribed to Sister Isabel de Villena, are based on 1497’s first edition. They do not take into account neither the two old editions published in 1517 and 1527, nor the important ms. 4327 of the BNM, which contains a very relevant part of the work. They further lack any kind of annotation and do not even attempt to establish the literary sources of a text most rich on very relevant Patristic and liturgical Latin quotations. The paper tries thus to show the need for a new critical edition, about to go to press, which takes into account all testes, and tries to establish all literary sources, not only in order to correct the numerous mistakes (mainly due to a mechanichal rendering of Miquel i Planas’ wrong reading of latin), but also to reach a full understanding of the semantics of the text and its relation with Sister’s Isabel historical context and cultural background. As an example of the importance of this systematic study, the paper samples some evidence of Villena’s reading of the exegetical work of bishop Jaume Peres from Valentia, as well as from some other very influential religious texts, like for instance the famous Imitatio Christi.

!

26!