Introducció (La formació de col·leccions diocesanes a Catalunya)
Descripción
Quaderns 3
La formació de col·leccions diocesanes a Catalunya Alberto Velasco Gonzàlez i Marc Sureda Jubany (ed.)
Museu de Lleida: diocesà i comarcal
Aquest llibre és el resultat de la 2a Jornada Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya, que va celebrar-se al Museu de Lleida el 20 de novembre de 2014, i que va ser organitzada pel Museu de Lleida i pel Museu Episcopal de Vic.
Quaderns 3
La formació de col·leccions diocesanes a Catalunya 2a Jornada Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya Alberto Velasco Gonzàlez i Marc Sureda Jubany (ed.)
Museu de Lleida: diocesà i comarcal Edicions de la Universitat de Lleida
Dades CIP. Servei de Biblioteca i Documentació de la Universitat de Lleida Jornada Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya (2a : 2014, novembre 24 : Lleida, Catalunya) La formació de col·leccions diocesanes a Catalunya : 2a Jornada Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya / Alberto Velasco Gonzàlez, Marc Sureda Jubany (eds.). Lleida : Museu de Lleida, diocesà i comarcal : Edicions de la Universitat de Lleida, 2017. – 152 pàgines ; 22 cm. – (Quaderns ; 3) ISBN ň¡©¥¦§§ Ŋ978-84-9144-027-7 ň £¥Â¦ŊĭĽ ǑǏǐĻǐnjĻǑljnjnjĻLjNjǎĻǑň¡Ó¡Ŋ ISBN ň¨¦¨ į¢¦¯¢ ¥Ŋ978-84-940212-5-1 ň £¥Â¦ŊĭĽ ǑǏǐĻǐnjĻǑnjLjNJljNJĻǎĻǐň¡Ó¡Ŋ I. Velasco Gonzàlez, Alberto II. Sureda Jubany, Marc 1. Museus diocesans – Catalunya – Història 069.02(460.23)(091)
Quaderns Museu de Lleida: diocesà i comarcal Direcció de la col·lecció: Josep Giralt Balagueró Coordinació de la col·lecció: Alberto Velasco Gonzàlez Editors científics del present volum: Alberto Velasco Gonzàlez i Marc Sureda Jubany Disseny: Eumogràfic Maquetació i producció: Edicions i Publicacions de la UdL Correcció lingüística: Maite Puig Text: © Museu de Lleida: diocesà i comarcal, 2017 © Edicions de la Universitat de Lleida, 2017 © Els autors Fotografies: © Arxiu Diocesà de Girona © Arxiu d’imatges del Museu Diocesà de Tarragona (Joan Farré) © Bisbat de Girona © Centre de Recerca i Difusió de la Imatge – Ajuntament de Girona © Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (Carles Aymerich) © Jordi Pasques © Museu d’Art de Girona © Museu Diocesà d’Urgell
ISBN Universitat de Lleida: ǑǏǐĻǐnjĻǑljnjnjĻLjNjǎĻǑň©¥¦í§¥î¡Ŋ ISBN Museu de Lleida: diocesà i comarcal: ǑǏǐĻǐnjĻǑnjLjNJljNJĻǎĻǐň©¥¦í§¥î¡Ŋ ljLjĭNJljLjLjljѤ ĭNjĭNJLjljǏ Fotografia de la coberta: Josep Salvany i Blanch. Vista d’una de les sales de l’antic Museu Diocesà de Lleida. 1924 (ref. SaP_745_11). (Fotografia: Biblioteca de Catalunya).
Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta publicació sense l’autorització expressa del seu autor o editor.
Índex
Índex
Presentació
7
Josep Giralt Balagueró Introducció
9
Alberto Velasco Gonzàlez i Marc Sureda Jubany L’art com un repte polític: l’Església davant del món canviant de finals del segle XIX i principis del segle XX
15
Jordi Figuerola Garreta
In principio… Gènesi del Museo Arqueológico del Seminario de Lleida
27
Carmen Berlabé Jové Els primers 25 anys del Museu Diocesà de Solsona: del bisbe Riu a Joan Serra i Vilaró
53
Maria Garganté Llanes Una aproximació a la formació de la col·lecció del Museu Diocesà d’Urgell
77
Clara Arbués i Teresa Font Com creix una col·lecció episcopal: els primers deu anys de vida del Museu Episcopal de Vic (1889–1900)
89
Marc Sureda Jubany De casa a palau. Història i protagonistes de la formació del Museu Diocesà de Girona
115
Francesc Miralpeix Vilamala Tomàs Costa i Fornaguera, arquebisbe de Tarragona (1889–1911), i la protecció del patrimoni artístic religiós de la diòcesi tarraconense
139
Sofia Mata de la Cruz
5
Introducció
Introducció
Alberto Velasco Gonzàlez Museu de Lleida: diocesà i comarcal Marc Sureda Jubany Museu Episcopal de Vic
Aquest llibre recull el conjunt de ponències presentades a la 2a Jornada sobre Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya, que va celebrar-se al Museu de Lleida el 20 de novembre de 2014, i que va versar sobre la formació de col·leccions diocesanes a Catalunya. Aquesta trobada científica, organitzada pel Museu de Lleida i el Museu Episcopal de Vic, va servir per retre un merescut homenatge a mossèn Jesús Tarragona i Muray, tot coincidint amb el cinquantè aniversari del seu nomenament com a delegat diocesà de patrimoni artístic. Tota una vida dedicada al servei de la diòcesi i dels seus béns culturals, que calia reconèixer i celebrar. 1 La història de les col·leccions diocesanes catalanes és un dels capítols clau del patrimoni artístic del nostre país, atès que apareix imbricada amb tota una sèrie de fenòmens integrats dins un context global en què les obres d’art s’entenen com a part d’un procés de construcció cultural de seqüència contínua que encara avança avui. Tal com apunta Jordi Figuerola en el capítol amb què s’obre aquest llibre, la fundació dels primers museus diocesans a Catalunya no pot entendre’s sense analitzar el context polític inherent a les doctrines eclesiàstiques en matèria de patrimoni, el del catalanisme conservador. Es va partir de l’ideari de la Renaixença, i l’Església va contribuir a difondre una imatge de Catalunya de base romàntica que sacralitzava la història de Catalunya. Religió i pàtria. Els tres primers museus diocesans de l’Estat espanyol es van fundar en terres catalanes, i això va fer que Catalunya esdevingués punta de llança de les directrius patri1. Una síntesi pionera i completa a GROS 1985.
9
La formació de col·leccions diocesanes a Catalunya. 2a Jornada Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya
monials que havia dictat Lleó XIII a finals del segle XIX, com Carmen Berlabé comenta en un dels capítols del present llibre. El primer d’aquests museus serà el Museu Episcopal de Vic, la fundació del qual (1891) va ser seguida per la del de Lleida (1893) i el de Solsona (1896). Un dels objectius principals de la seva creació era el de vetllar per la salvaguarda del patrimoni artístic que les parròquies atresoraven, i, per aconseguir-ho, calia fer-ho des de les càtedres d’arqueologia sagrada, que gestionaven la impartició dels coneixements específics en el marc dels seminaris diocesans. Es tractava de formar i conscienciar els capellans, i calia, per tant, nodrir aquests museus de béns artístics que permetessin l’assoliment de l’objectiu. Així, els bisbats de Vic i Lleida van posar en marxa potents polítiques de captació d’obres, que —cal remarcar-ho— tenien una altra finalitat important, la de lluitar contra la diàspora que estaven patint els béns mobles de les parròquies com a conseqüència de l’activitat dels antiquaris. Retaules, peces d’orfebreria i mobiliari litúrgic en general estaven en perill per l’avidesa d’un mercat necessitat d’obres per satisfer la demanda dels col·leccionistes. Per què, aquest interès en allò que llavors es denominava «art antic»? Des del segle XIX, determinats entorns erudits i comercials de Catalunya havien experimentat un exponencial acostament a les manifestacions artístiques d’època medieval, que tenia a veure amb la identificació dels moments esplendorosos del país amb aquest període 2 de la nostra història. L’art medieval es convertia, així, en l’art nacional de Catalunya. Els intel·lectuals afins a la Renaixença van ser protagonistes principals d’aques3 ta revaloració, mentre que molts artistes també s’hi van acostar a través del debat art–indústria, que pretenia retornar als objectes industrials d’ús quotidià la bellesa i 4 la genuïnitat dels temps medievals. Tot plegat va motivar la necessitat d’aplegar objectes d’aquell període perquè servissin de model als artistes. Per la seva part, els colleccionistes van començar a interessar-s’hi des d’una altra òptica, la del gaudi estètic i l’afany de possessió, però sempre en connexió amb l’ideari nacionalista suara descrit. Els museus institucionals, en canvi, no van entrar de ple en aquesta dinàmica fins als primers anys del segle XX, quan la Junta de Museus de Barcelona va posar en marxa una política d’adquisicions en què l’art medieval va passar a ser la prioritat absolu5 ta en l’engrossiment de les col·leccions públiques. Els bisbats catalans van haver de fer front a aquesta agressiva política de compres, ja que els representants de la Junta es desplaçaven directament a les parròquies a efectuar-hi les adquisicions. Un dels bisbats més perjudicats va ser el d’Urgell. Molts cops, les vendes rebien l’autorització episcopal, però determinades prelatures, com la del bisbe Josep Meseguer a Lleida
2. Vegeu, per exemple, BASSEGODA 2010; VELASCO 2012; BASSEGODA 2014. 3. MAESTre 1979; GRau–LÓPEZ 1986; VÉLEZ 2005. 4. Sobre aquest debat, vegeu VÉLEZ 2004; MAESTRE 2001. 5. BORONAT 1999: 189–191 i 201 i s.; GUARDIA 2007.
10
Introducció
(1889–1905) o la del bisbe Josep Morgades a Vic (1882–1899), van dur implícites importants polítiques proteccionistes que van salvar moltes obres de la venda gràcies al seu trasllat als respectius museus diocesans. En canvi, els successors d’alguns d’aquests bisbes, com és el cas de Josep Miralles (1914–1925) a Lleida, van portar a terme polítiques completament oposades a les dels seus predecessors. En aquest sentit, la prelatu6
ra de Miralles va caracteritzar-se més per la venda que per la protecció i salvaguarda. Aquests intents de compra per part d’agents comercials i la Junta, juntament amb 7 les mateixes adquisicions dels bisbats a les seves parròquies, han generat una rica documentació que permet resseguir amb llums i taquígrafs el desenvolupament de les operacions, com podem veure en els capítols signats per Marc Sureda (Vic) i Sofia Mata (Tarragona). En casos com el de Solsona —ho apunta Maria Garganté en el seu text—, malgrat que tenim constància de l’arribada d’obres al museu des dels primers moments d’existència de la institució, la documentació coneguda no permet escodrinyar amb pas ferm els processos d’adquisició. L’estudi d’aquesta documentació epistolar, en cas que s’hagi conservat, és un pilar fonamental d’un altre àmbit d’estudi que es troba en franca puixança a Catalunya, el de la història del col·leccionisme, ja que ens aporta dades molt valuoses sobre el mercat de l’art, els antiquaris que operaven arreu 8 de Catalunya i els col·leccionistes que adquirien béns a les parròquies. Caldrà veure, d’altra banda, si futures recerques aporten informació sobre les operacions dutes a terme als bisbats de Tortosa i Girona, i quines van ser polítiques —proteccionistes o venedores— que aquestes mitres van desenvolupar. Després d’aquest moment inicial en l’articulació dels primers museus diocesans catalans, assistim a una segona fase, protagonitzada per la fundació dels de Tarragona (1914) i Barcelona (1916). El present volum no recull la contribució que Pere Jordi Figuerola va presentar a la jornada, però sobta que la creació del museu barceloní fos tan tardana en relació amb la dels casos ja comentats. Pel que fa a Tarragona, Sofia Mata posa en relleu el paper cabdal de l’arquebisbe Tomàs Costa i Fornaguera (1889–1911), que ja havia endegat polítiques de protecció del patrimoni durant la seva prelatura 9 a Lleida (1875–1889). A Tarragona, va ser gràcies a la seva tasca que el seu successor, Antolín López (1913–1918), va poder fundar la institució el 1914. Després de la Guerra Civil espanyola s’obria un nou període en què mancaven per fundar-se alguns museus diocesans importants, però l’ensulsiada bèl·lica ho va retardar tot. Hi havia altres prioritats, com la reconstrucció dels temples i la recuperació de la normalitat. Un cop superada aquesta fase inicial, sobresurt la creació del de Gi6. Les consideracions sobre l’actuació del bisbe Miralles les manllevem de BERLABÉ 2009, vol. I: 129. 7. El cas que s’ha estudiat de manera més sistemàtica és el del bisbat de Lleida (BERLABÉ 2009 i VELASCO 2013). Pel que fa al bisbat d’Urgell, vegeu CAMPILLO 2006. 8. Vegeu, en aquest sentit, els estudis de CANO 2013, BELTRÁN 2014. BELTRÁN 2016. 9. VELASCO 2013: 232–244.
11
La formació de col·leccions diocesanes a Catalunya. 2a Jornada Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya
rona (1942) —hereu d’un museu previ instal·lat a l’edifici del seminari—, aquí estudiat per Francesc Miralpeix. La fundació més tardana de totes és la del Museu Diocesà d’Urgell, que data de 1957. La demorança s’explica per la peculiar política patrimonial d’aquest bisbat, com bé apunten Clara Arbués i Teresa Font en el seu estudi. El bisbat d’Urgell va ser un dels més castigats per les vendes de béns artístics i, especialment, pels arrencaments de pintura mural romànica, alienacions que es van efectuar, normalment, amb el permís de les autoritats episcopals.10 Això, naturalment, feia inviable la creació d’un museu. No va ser fins al moment en què aquesta política de vendes es va reduir, que arribaria la creació del museu urgel·lità. Com és lògic, el resultat d’aquestes jornades és més un principi que no pas un final, i en aquest sentit confiem que esperonarà noves recerques. Tanmateix, l’agrupació dels relats fundacionals de gairebé tots els museus eclesiàstics catalans que aquest volum conté ja és, per ella mateixa, una mostra prou eloqüent del paper cabdal de l’Església entre finals del segle XIX i mitjan segle XX —un paper amb llums i alguna ombra, però, en definitiva, pioner i insubstituïble— en la valoració, la preservació i l’estudi del patrimoni cultural català.
Bibliografia BASSEGODA 2010 BONAVENTURA BASSEGODA I HUGAS, «El col·leccionisme d’art a Barcelona al segle XIX», dins Ànimes de vidre. Les col·leccions Amatller, Barcelona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 25–36. BASSEGODA 2014 BONAVENTURA BASSEGODA I HUGAS, «L’apreciació de l’art medieval a les primeres col·leccions catalanes», dins Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech (ed.), Mercat de l’art, colleccionisme i museus. Episodis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx, Bellaterra [i altres], Universitat Autònoma de Barcelona [i altres], p. 25–50. BELTRÁN 2014 CLARA BELTRÁN CATALÁN, Celestino Dupont (1859–1940) y el comercio de antigüedades en Cataluña: de la esfera privada al ámbito internacional, treball de fi de màster, Barcelona, Universitat de Barcelona. BELTRÁN 2016 CLARA BELTRÁN CATALÁN, «L’antiquari Celestí Dupont (1859–1940). Col·leccionisme i comerç d’art a la Catalunya entre els segles XIX i XX», dins Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech (ed.),
dades sobre
10. BORONAT 1999; CAMPILLO 2006.
12
Introducció
el patrimoni artístic a Catalunya al segle xx, Bellaterra [i altres], Universitat Autònoma de Barcelona [i altres], p. 225–290. BERLABÉ 2009 CARMEN BERLABÉ JOVÉ, El Museu Diocesà de Lleida: la seva formació i la legitimitat del seu patrimoni artístic, tesi doctoral, Barcelona, Universitat Abat Oliba CEU, 3 vol. BORONAT 1999 MARIA JOSEP BORONAT I TRILL, La política d’adquisicions de la Junta de Museus: 1890–1923. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. CAMPILLO 2006 JORDI CAMPILLO QUINTANA, L’espoli del patrimoni arqueològic i històric-artístic: l’alt Pirineu català al segle xx, tesi doctoral, Barcelona, Universitat de Barcelona. CANO 2013 MERITXELL CANO I CIÓ, Josep Bardolet, un intermediari del mercat de l’art a Catalunya, treball de fi de màster, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona. GRAU–LÓPEZ 1986 RAMON GRAU i MARINA LÓPEZ, «Arqueologia romàntica: espiritualisme versus materialisme», L’Avenç, núm. 91, p. 72–75. Gros 1985 MIQUEL DELS SANTS GROS, «Notes per a la història dels museus eclesiàstics de Catalunya», dins Thesaurus/estudis: l’art als bisbats de Catalunya, 1000–1800, Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, p. 64–75. GUARDIA 2007 MILAGROS GUARDIA PONS, «La Junta de Museus i el debat a l’entorn de les prioritats de l’art i l’arqueologia», dins Bonaventura Bassegoda (ed.), Col·leccionistes, col·leccions i museus. Episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya, Bellaterra [i altres], Universitat Autònoma de Barcelona [i altres], p. 153–190. MAESTRE 1979 VICENTE MAESTRE ABAD, «El primer romanticisme artístic a Barcelona: el retorn a “El medieval”», Daedalus, núm. I, p. 42–56. MAESTRE 2001 VICENTE MAESTRE ABAD, «De la aplicación del arte a la industria. La regeneración de las manufacturas artísticas barcelonesas en el siglo XIX», dins Anna Calvera i Miquel Mallol (ed.), Historiar desde la periferia: historia e historias del diseño. Actas de la primera reunión
, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 31–70. VELASCO 2012 ALBERTO VELASCO GONZÀLEZ, «L’exposició retrospectiva de Barcelona de 1867 i els inicis del col·leccionisme de pintura gòtica a Catalunya», Lambard. Estudis d’Art Medieval, núm. XXII, p. 9–65.
13
La formació de col·leccions diocesanes a Catalunya. 2a Jornada Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya
VELASCO 2013 ALBERTO VELASCO GONZÀLEZ, «Antiquaris, Església i les vendes de patrimoni artístic al bisbat de Lleida (1875–1936)», dins Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech (ed.), Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus. El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle xx, Bellaterra [i altres], Universitat Autònoma de Barcelona [i altres], p. 225–290. VÉLEZ 2004 PILAR VÉLEZ VICENTE, «Arts industrials o indústries artístiques: teòrics, publicacions, exposicions, entitats i artífexs (1850–1888)», dins Dos segles de disseny a Catalunya (1775– 1975), Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, p. 41–74. VÉLEZ 2005 PILAR VÉLEZ VICENTE, «Cultura, arts i patrimoni en el romanticisme. Entre la recuperació del passat i el progrés tècnic», Barcelona Quaderns d’Història, núm. 12, p. 9–52.
14
Lihat lebih banyak...
Comentarios
