V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS
Barcelona, 22-25 de maig de 2014
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 981 a 996)
INTERVENCIONS DEL SERVEI D’ARQUEOLOGIA DE L’IEI DURANT ELS ANYS 2010-2014 Joan-Ramon González, Josep Medina, Maria Pilar Vàzquez*
El Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida desenvolupa una doble funció que es correspon a l’adaptació a les circumstàncies històriques de la societat lleidatana i del seu territori, que són el camp natural d’actuació, segons la demanda i les necessitats observades des de la seva creació l’any 1942 fins a l’actualitat (González -en premsa). Resulta evident que no ha renunciat mai a la seva vocació original de dedicar-se plenament a la recerca i a la divulgació de l’arqueologia a les terres de Lleida, cosa que li permet el fet de pertànyer a un centre d’estudis força conegut en la vida cultural del país com és l’IEI, és a dir l’Institut d’Estudis Ilerdencs (González 1984; 1985; 1987; 2003). De totes maneres, a poc a poc la competència d’actuar com un servei tècnic a disposició dels municipis de la província és també un fet que es va imposant i que lògicament condiciona molt l’actuació més purament científica del Servei d’Arqueologia que resta supeditada al temps i pressupostos disponibles un cop ateses les diverses sol·licituds de les entitats públiques del territori (González 1994; 2000). Cal afegir que el ritme de les intervencions que es desenvolupen depèn també força del caprici, més personal que polític, dels càrrecs públics sota la responsabilitat dels quals es treballa. La darrera novetat en aquest sentit ha estat que des del mes de juny de 2014 el Servei d’Arqueologia ha passat a integrar-se en l’àrea de Serveis Tècnics de la Diputació de Lleida tot i mantenint una dependència científica amb l’IEI. La present aportació vol referenciar les actuacions desenvolupades pel Servei d’Arqueologia de l’IEI en els darrers quatre anys. Creiem que val la pena fer un repàs a les actuacions, ja que si bé la majoria han estat força discretes, sempre han aportat interessants dades que enriqueixen el coneixement del nostre passat.
RECERCA Per començar ens agradaria comentar breument aquelles descobertes o treballs científics fidels a les línies de recerca que s’ha pogut efectuar. En el terreny de la geoarqueologia tenim dins de l’habitual col·laboració amb la Universitat de Saragossa l’analítica de sorres del riu Segre per aconseguir una seqüència diacrònica de les terrasses o l’estudi d’una curiosa sèrie de petites cadolles excavades en el gres de la plaça de la Vileta de Torrebesses (Peña i González 2012) que complementa el treball realitzat anteriorment (Medina i González 2011). Lligat amb el projecte desenvolupat pels Centres d’Estudis de les Terres de Lleida, sota la direcció el professor Joan Busqueta sobre el món dels hospitals i de l’hospitalitat des de l’època medieval fins ara, hem pogut treballar la relació de l’orde trinitari amb els camins principals del territori per tal de donar hostatge als viatgers i pelegrins (Xandri i González 2012; en premsa); amb la curiosa “descoberta” d’una mènsula amb sis petxines situada a la porta original de l’església d’Avinganya, la qual mostra una interessant relació amb el camí de Sant Jaume que passaria per aquella part del Baix Segre (González et alii, en premsa). Si bé en els darrers anys el temps que hem pogut dedicar al treball de camp ha estat força escadusser, l’explotació científica de les dades obtingudes, esperonada també per la redacció de les memòries administratives pertinents, ens ha permès presentar en diferents fòrums algunes novetats pel que fa als projectes de recerca protohistòrica que tenim endegats i que han donat com a resultat interessants novetats en els jaciments de la serra del Calvari de la Granja d’Escarp i de Sant Joan Vell de Térmens (Vàzquez et alii, en premsa a, b, c; Vàzquez et alii, en premsa), així com també una primera interpretació de les restes medievals corresponents a
* Servei d’Arqueologia de la Diputació de Lleida ,
[email protected]
981
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
982
Figura 1. Situació de la zona afectada pel Pla especial urbanístic per a la gestió de residus del terme municipal de Seròs (el Segrià), amb algunes imatges significatives de la prospecció que portà a terme el Servei d’Arqueologia de l’IEI.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
l’etapa de la família dels Anglesola que tingué senyoriu i castell en aquest darrer jaciment de la Noguera en els segles xii i xiii (González i Escuder 2010). També hem pogut aprofitar la “manca de treball de camp” per tal de fer d’altres aportacions al món científic com per exemple una reflexió sobre la toponímia arqueològica del nostre territori (González i Vàzquez 2014).
INTERVENCIONS També són recerca les intervencions efectuades en aquests quatre anys, però amb la que podríem considerar com a més excepcional, com és la d’Avinganya, perquè està a cavall d’un projecte científic previ, la resta d’actuacions corresponen a la necessitat de comprovar l’existència de restes arqueològiques, i documentar-les si és el cas, abans o durant l’execució de l’obra desenvolupada a cada jaciment.
Avinganya (Seròs) Després d’un llarg període sense cap excavació arqueològica en el monestir trinitari d’Avinganya (González i Xandri 2003), situat a 2 quilòmetres al sud de la població de Seròs, s’aconseguí desenvolupar un ambiciós pla de treball que afectà tot l’entorn nord-oriental del temple. La necessitat de dotar de serveis bàsics -aigua i llum- al més important edifici d’interès patrimonial de la comarca del Segrià que es troba en descampat motivà a la vicepresidència de l’IEI ocupada per Gabriel Pena a encarregar un projecte al Servei d’Enginyeria de la Diputació de Lleida, dirigit per Joan Vidal, que preveia l’arranjament de la zona d’aparcament del solar existent a la banda nord i a la vegada donar resposta a la necessitat de deixar de tenir una connexió de servei de llum provisional i un bon accés d’aigua potable i dels corresponent desguassos que substituirien l’actual lavabo químic que dóna el servei més elemental al conjunt. Lògicament abans de tirar endavant l’obra nova calia portar a terme una excavació exhaustiva, que, com no podia ser menys, la portà a terme el servei d’Arqueologia de l’IEI i tingué com a director a Josep Medina. En tres anys de treballs continuats hi ha hagut força dades noves que s’han trobat i que enriqueixen el relativament bon coneixement que comencem a tenir de la vella casa trinitària. Aquí no és el moment d’explicar amb detall tots els resultats, els quals tanmateix han permès conèixer bé l’evolució de la zona nord-oriental d’Avinganya, amb l’afegitó d’haver
trobat a l’acabament de la intervenció restes d’un habitatge inesperat de l’edat del bronze. Però aquí cal comentar breument allò que correspon millor a les cronologies del congrés. Estructures andalusines En la banda nord-est de la zona excavada, a un centenar de metres de les parets del temple aparegueren dues estructures rectangulars adossades pel costat petit. L’eix principal està orientat nord-sud i formalment són fetes mitjançant un basament de maçoneria que s’adapta al ressalt basal de la roca calcària, sobre el qual s’aixecaven les parets de tàpia que es conserven en una alçada d’uns 50 cm. El gruix dels murs és de 80 cm i no s’ha detectat cap indici de porta, la qual devia estar situada per sobre de les restes conservades. Tampoc cap paviment ni restes de materials que ens puguin aclarir la funcionalitat de les estructures, les quals per l’estratigrafia associada són clarament anteriors al moment fundacional del monestir l’any 1201 i, per tant, les considerem centrades en el segle xi. Mentre s’espera de completar d’altres estudis complementaris la hipòtesi més factible d’ús semblaria que corresponen a una mena de magatzems de la granja agropecuària d’època andalusina. Necròpolis i d’altres restes medievals Sobre les graves de la terrassa del Segre foren localitzades les tombes més antigues d’Avinganya, perfectament orientades amb els peus a l’est. I per sobre seguiria tota una seqüència de diversos enterraments concentrats en un àmbit delimitat pels murs en el qual les fosses dels difunts es van afectant unes a les altres segons es produeixi l’arribada de nous sebollits. Les tombes més antigues tenen el paral·lelisme canònic respecte al temple, però a poc a poc comprovem com comencen a girar-se cap al nord segons es passa a les fases més modernes. Un total de seixanta tombes, les restes antropològiques de les quals han estat estudiades per l’equip d’Eulàlia Subirà (es presenten els resultats en aquestes mateixes actes). La cronologia aniria del segle xiii al xvii. També s’han trobat alguns elements constructius, com el mur de tancament original del monestir per la banda oest, amb un curiós túnel que permetia una sortida d’escapament. Murs de contenció moderns. Precisament l’acabament de la necròpolis anterior estava motivat pel canvi de sentit en l’accés al monestir i a l’església, que passà de la banda oest a l’est i per tant
983
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
984
calgué fer una plataforma per salvar el desnivell que hi havia al darrere de la capçalera medieval de l’església que ara tenia una gran porta barroca, al costat de la primitiva torre andalusina de grans carreus que ara era per on, a partir del segle xviii, s’entrava també al mateix monestir. Aquesta superfície aconseguida per l’abocament de nivells de terra tenia un mur paral·lel a la sèquia que els contenia. Tanmateix, aquesta part d’Avinganya estigué exposada a les periòdiques avingudes del riu Segre i es feren progressivament fins a tres murs paral·lels per solucionar el progressiu deteriorament que al llarg de gairebé dos segles patí aquesta estructura. Alhora, però, es guanyava més superfície a la plataforma d’accés, fins al segle xix quan el monestir restà abandonat per la desamortització i ja no es feren més obres.
bastida en el solar gran i les poderoses bases de fonamentació són les unitats estratigràfiques que eren en procés d’excavació quan es va interrompre l’excavació fins a l’any 2014, quan ha estat demanat novament permís d’excavació, però que no ha tingut la desitjada correspondència de realització de l’obra.
Rambla de Ferran 17-19 (Lleida)
Castell de Maldà
L’any 2004 la Diputació de Lleida adquirí el solar ubicat a la rambla de Ferran número 17 de Lleida, contigu a l’edifici principal de l’ens provincial conegut com el Palau, i també l’immoble immediatament següent corresponent al número 19 del mateix carrer. El solar 17-19 de la rambla Ferran estava dins el nivell 1 de protecció arqueològica que marca la normativa municipal. En aquest cas, a més, ja estava confirmada l’evidència de l’existència de restes arqueològiques, localitzades per la Secció d’Arqueologia de l’Ajuntament de Lleida, en una rasa de l’any 2001 en el solar del núm.17 -amb anterioritat a la compra efectuada per la Diputació-en la qual es localitzà la muralla medieval de la ciutat. Així, la Diputació ens encarregà l’excavació arqueològica del solar. Aquesta fou plantejada en extensió per tota la superfície del jaciment i executada amb intermitències entre els anys 2007 i 2010 amb personal del Servei de Manteniment de la mateixa institució.
Mitjançant una sèrie de plans d’ocupació del Departament de Treball, cada cop menys generosos quant al nombre, i potser el que és més greu, la qualificació de les persones contractades (el director de la intervenció té la mateixa categoria i retribució econòmica que els peons que té l’obra) s’ha continuat amb el projecte d’excavació de tot el castell situat a l’oest de la població (González 1997, 49). El Consell Comarcal de l’Urgell, amb la col·laboració de l’Ajuntament i del Museu Comarcal de l’Urgell tira endavant l’actuació que té la supervisió i el suport tècnic del Servei d’Arqueologia de la Diputació de Lleida.
La intervenció, dirigida per Maria Pilar Vàzquez (Vàzquez 2012b), ha consistit en l’excavació de tot el solar en extensió. Es documentà la transformació d’aquest espai urbà en època contemporània; concretament observàrem com les tres cases allargassades que anàvem des del carrer de l’Aiguardent fins a la rambla de Ferran, i que ocupaven l’espai des del segle xix, es reduïren a dos després de la guerra civil. Els bombardejos que patí la ciutat de Lleida afectaren les antigues cases números 25 i 27, que després de la guerra s’unificaren en una sola, que esdevingué l’actual número 19, amb la remodelació dels anys setanta de reordenació municipal. L’antiga número 23 passava a ser la número 17 i mantenia en aquest cas les dimensions originals, força estretes. Era la que tocava l’edifici inacabat de la Diputació. L’espectacular xarxa de clavegueram
D’alguna manera, per algun mur que es comença a veure sota les fonamentacions i pel fet de la tipologia estreta dels habitatges sembla que en els nivells següents, i ja dins de la zona emmurallada, que seria poc més que la meitat de la superfície del solar, ens trobem amb una continuïtat de les adoberies medievals que ha excavat la Paeria i que avui es poden visitar en el soterrani de la mateixa Diputació i en l’espai museïtzat del número 9 de la mateixa rambla.
Campanya 2011 Durant tot l’any 2011, sota la direcció de Mari Luz Mata, i amb dos peons, es va excavar tota la part més antiga de l’edificació, és a dir tot el sector 4 corresponent a l’estructura poligonal i que es podria datar en un segle xiii, a partir de la qual es bastí tota la resta de l’actual castell amb un ambiciós projecte tardomedieval que finalment fou impracticable, cosa que motivà, a partir del segle xvii, una reducció important de la zona edificable. La intervenció va permetre conèixer l’interior de l’estructura poligonal, amb el paviment de lloses i elements constructius anteriors, així com tota la zona del primer pis, colgada per l’enderroc de les parets de tàpia i que va posar a la llum una sèrie d’habitacions ja relacionades amb l’etapa moderna de l’edifici. El problema va raure a consolidar aquestes restes, les quals finalment han estat parcialment colgades. L’esforç de conservació s’ha centrat a assegurar l’estabilitat del mur meridional.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
També es va intervenir en el sector 1, que correspon a l’ala oriental del castell i on sortiren des d’una gran sitja estructures relacionades amb una fase anterior poc coneguda i que cal acabar d’estudiar bé. Campanya 2014 Cal esperar tres anys per aconseguir una continuïtat en el projecte. Resten, entre d’altres coses, la consolidació i museïtzació de les restes trobades en el sector 1. De totes maneres, en aquesta nova campanya dirigida per Marta Aguilà, amb un únic peó, es centrà tot el treball durant el primer semestre de 2014 a comprovar com funcionava el fossat i la diacronia del seu rebliment.
Castell de Ciutadilla La intervenció en el castell de Ciutadilla, tot i que la implicació del Servei d’Arqueologia, comença abans que al castell de Maldà (González 1997, 45-46), té un plantejament semblant mitjançant una sèrie de plans d’ocupació que permeten avançar en el coneixement de l’edificació, tot i que té una superfície més gran i per això encara resta molt per excavar. La zona més antiga en aquest cas fou feta malauradament sense cap control arqueològic. A l’equip de col·laboracions comentades pel castell de Maldà, aquí cal canviar l’ajuntament pel de Ciutadilla, com resulta lògic, i afegir-hi l’Associació d’Amics del Castell. Campanya 2011 En aquesta ocasió durant tot el 2011s’intervingué en el sector 11, situat a la banda oest del castell per tal d’arranjar l’accés històric al castell, el qual a més és el més natural i ràpid des del poble, tot i que cal fer-lo a peu. Durant el primer semestre la direcció fou de Marta Aguilà i en el segon de Joan Guivernau, amb dos peons en cada etapa. Els resultats dels treballs foren força interessants, tot i que s’evidencià la complexitat de la zona, tant pel volum d’enderroc, com per la superposició d’estructures aparegudes, especialment en l’angle sud-oest i que dificultaren l’acabament de la intervenció tal com estava previst. Resta, per tant, pendent d’una futura actuació per poder donar l’accés requerit per normalitzar l’ús de la fortificació. A part dels terres empedrats i d’altres elements constructius apareguts, es varen trobar dues mènsules amb escultures que correspondrien als permòdols del guardapols d’una finestra.
Antic Hospital de Santa Maria (Lleida) El vell edifici on l’Institut d’Estudis Ilerdencs va néixer l’any 1942 correspon a un magnífic hospital medieval bastit entre el segle xv i xvi, amb una important modificació en el segle xviii (Conejo 2002). A principis del segle xx passà a ser propietat de la Diputació de Lleida i tot i que va estar a punt de ser enderrocat es salvà finalment per esdevenir un centre cultural en el qual la Secció i després Servei d’Arqueologia han tingut la seva seu fins al 2013, quan de manera dràstica davant d’una aparent alarma de seguretat estructural tota la segona planta de la seu de l’IEI fou traslladada a la Caparrella. Lògicament qualsevol obra, gran o petita efectuada a la vella casa medieval disposà del control dels tècnics del Servei d’Arqueologia. Totes aquestes intervencions han permès documentar elements i detalls que enriqueixen el coneixement científic sobre la complexa diacronia de l’edifici. Podríem esmentar el control de l’obra de la reforma dels lavabos de la primera planta de l’any 2010 i que va permetre trobar el paviment del segle xviii, el de 1942 i el darrer de 1963. També l’envà enderrocat l’any 2012 que va permetre documentar l’evolució dels arrebossats que recobrien els carreus posats al segle xviii en la construcció de la segona planta i on es documentaren quatre moments: 1942, 1954, 1990 i 2008. Així, s’endegaren una sèrie de cales per tal de facilitar el projecte que havia de desenvolupar el Servei d’Arquitectura de la mateixa Diputació de Lleida. Se n’efectuaren quatre al terra de la segona planta fins a arribar a observar les bigues de fusta, que era l’element malmès i que posava en perill l’estabilitat de la construcció. En aquells sondejos efectuats amb el peonatge de la institució es localitzaren tres nivells d’ús: el corresponent al segle xvi, la reforma del segle xviii i l’adequació feta a mitjan segle xx com a IEI. Malauradament, i de manera incomprensible, els arqueòlegs de la casa fórem totalment apartats de la continuïtat de l’obra. Va fer el seguiment pertinent una empresa barcelonina, cosa que anímicament va agreujar la sensació de desterrament que hem tingut en ser traslladats a la Caparrella...
Mina Margarita (Seròs) L’Ajuntament de Seròs sol·licità al Servei d’Arqueologia de l’IEI, la prospecció de la zona afectada pel PEU, per tal de donar compliment a la demanda del llavors Departament de Cultura i Mitjans de Comu-
985
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
986
Figura 2. Les restes d’un cup per sobre d’un celler a la plaça de la Font de Castelló de Farfanya (la Noguera) foren les restes més interessants localitzades en la intervenció de seguiment del nou clavegueram de l’entorn de l’església parroquial de Santa Maria que portà a terme el Servei d’Arqueologia de l’IEI.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
nicació de la Generalitat de Catalunya per tal de saber l’afectació patrimonial que podia tenir el desenvolupament del “Pla especial urbanístic previst en sòl no urbanitzable, per delimitar una àrea de serveis tècnics ambientals per a la gestió de residus al terme municipal de Seròs (PEU)”. L’àrea a prospectar tenia una superfície de 41,23 ha, està ubicada al sud del terme segrianenc de Seròs, i engloba les parcel·les 48, 49, 56, 57, 67, 70, 75 i 76 del polígon 15 del cadastre municipal. S’hi accedeix per la carretera C-45 en direcció a Maials i, tot just ultrapassat el punt quilomètric 7, cal tombar a la dreta pel camí de les Mines. A uns 5 km s’arriba a una desviació a l’esquerra que porta a la mina Margarita; aquest camí actua com a eix de tota la superfície afectada. A priori hi havia dues zones on podien existir testimonis arqueològics, com eren el tossal de la banda nord-est (avui en bona part arrasat) i l’extrem oriental de l’elevació on hi ha un paleocanal de destacat interès geomorfològic. Igualment l’ortofotomapa de 2002 mostra unes sospitoses taques de colors en l’ampla part conreada que ocupa la major part de la superfície afectada, les quals suggerien l’existència d’alguna estructura; tanmateix els resultats negatius de la prospecció exhaustiva realitzada, on solament han aparegut envasos de medicaments, plàstics i soles de sabata de cronologia clarament contemporània i la desaparició de les taques en fotografies de l’any 2009, semblen indicar que es tractava d’efectes residuals de vells cultius. Les zones ermes de les vessants occidentals dels dos serrats existents tampoc aportaren materials d’interès arqueològic destacat, amb l’excepció d’algun fragment ceràmic de cronologia moderna, relacionada amb les tasques agrícoles, així com ossamentes residuals del pasturatge que encara es practica. Probablement un dels elements patrimonials de més interès és l’existència de mitja dotzena de masos, que mostren les successives modificacions i ampliacions de la primitiva estructura que en el millor dels casos tindria una cronologia del segle xviii, però una data inscrita en la llindar d’un correspon a l’any 1865. Al voltant dels masos és on es trobà la major concentració de fragments ceràmics: a l’exterior fragments de teules, però sobretot a l’interior. Per altra banda, l’explotació dels lignits existents en la vessant esquerra de la llera de l’Aiguamoll feren possible la construcció d’un mina, coneguda com Margarita, la qual té l’entrada justament en el límit del terme de Seròs, ja que la galeria s’endinsa per sota del terme d’Almatret. La boca és un gran tall vertical que mostra diferents capes de materials durs alternats amb argiles,
així com testimonis de caps de biga d’alguna construcció avui desapareguda; de seguida la mina baixa inclinada i està vorejada per murs de pedra en sec fins a arribar a la cota adequada per trobar la veta del carbó. Tot el conjunt de l’explotació està a l’altre costat del barranc de l’Aiguamoll i està presidit per la gran elevació formada pels materials de rebuig un cop obtingut el carbó. La selecció i càrrega del lignit es feia en la construcció més important del complex miner, la qual dóna directament al barranc, que era utilitzat per carregar els camions que transportaven el material. Aquesta elevació grisosa que domina aquesta zona té al capdamunt -d’allò que abans hauria estat un petit tossalet- les dues construccions més enlairades, com són un taller i una casa de dos pisos. El de dalt probablement per a l’oficina i el de baix relacionat amb el subministrament elèctric elemental per a tota la instal·lació. Al peu septentrional de l’elevació hi ha la construcció allargassada on estarien situats els lavabos i les dutxes dels treballadors. A la banda sud, justament per sobre de la llera de l’Aiguamoll hi havia una cisterna d’aigua, actualment molt mimetitzada per la vegetació existent. A la banda oest, a una distància de pocs metres de l’amuntegament del material residual hi ha les dues cases relacionades amb l’habitatge dels treballadors, totes fetes en totxo i de factura relativament moderna, aparentment de després de la darrera guerra civil. La més petita és de planta rectangular i té l’eix principal en sentit est-oest; coberta de teules a una vessant i desguassa cap al sud. La porta s’obre a la banda de llevant i dóna accés a un passadís que per la banda nord comunicava les diverses habitacions (cuina i dormitoris); aquest envà està enderrocat i solament es conserva dret el de l’habitació occidental. Aquesta construcció sembla relacionar-se amb l’habitatge dels encarregats. La més gran es també de planta rectangular i l’eix principal va de nord al sud. Està una mica més a ponent de l’anterior edifici i està dividida en dues grans habitacions que corresponen a les dues meitats en què es pot subdividir la construcció, coincidents amb cadascuna de les dues vessants de la teulada. La més occidental és la més ben conservada, amb la porta al nord. Mostra la xemeneia i una taula, i crida l’atenció la sèrie de taquilles en dues fileres que hi ha per a la paret est. A la banda sud hi ha una habitació on estaria situat el dormitori col·lectiu, dels qual encara es conserven alguns llits. La cambra de llevant té indicis d’haver tingut també les taquilles. La porta s’obriria a l’est, però avui ha estat tapiada en una reforma realitzada en un moment final de
987
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
la vida de la mina, que va reconvertir l’espai en garatge i va obrir una gran porta en el mur nord. Tot i que la prospecció, realitzada pels signants d’aquest article juntament amb la companya Joana Xandri, va resultar negativa des d’un estricte sentit arqueològic, sí que seria interessant de documentar més exhaustivament els masos existents abans que es destruïssin, però sobretot caldria fer un esforç amb les instal·lacions de la mina Margarita, per tenir el millor coneixement possible d’una explotació minera petita i de vida no gaire llarga, però que complementaria el desconegut panorama d’extracció del lignit de la zona del Montmeneu al llarg de poc més un centenar d’anys a cavall entre els segles xix i xx (Vàzquez 2010).
Bassa d’en Gallart (Fulleda) El Servei d’Enginyeria de la Diputació de Lleida durant l’any 2011 va dirigir l’obra de reforma de la carretera LV-2012, concretament en el tram que va des del límit del terme municipal de Tarrés fins a l’entrada del poble de Fulleda i que se situa completament en la part meridional d’aquest municipi. En el punt quilomètric 19.2 el projecte suavitza una marcada corba, la qual cosa afecta plenament una bassa situada al mateix costat de la carretera. El director del projecte, Enric Regaño, va detectar la presència d’aquesta estructura quan es començava a fer el desbrossament i es va assabentar alhora de la seva existència l’Ajuntament de Fulleda. Malauradament no era possible conservar l’estructura ja que el projecte de la reforma de la carretera estava força avançada i especialment el tema de les corresponents expropiacions, ja que la nova part de la via li passava directament per sobre. S’encarregà per tant al Servei d’Arqueologia de l’IEI la documentació de l’estructura mitjançant una curta intervenció que va dirigir Maria Pilar Vàzquez el 2011.
988
Tota l’obra de forma oval i d’un metre i mig de fondària està excavada en el terreny natural i està recoberta d’un muret perimetral de maçoneria de diferent mida, lligat amb la mateixa terra i amb algunes pedretes que falquen millor les més gruixudes, les quals són de pedreres properes. Les pedres de mida més gran, a més de ser més ben treballades són a la vora i assoleixen una amplada de 40 cm. Probablement, però, allò més cridaner és l’escala que baixa fins al fons per la banda nord, la qual està feta per pedres grosses clavades perpendicularment a la paret.
La bassa d’en Gallart correspon al model més senzill de les construccions realitzades per l’home amb pedra seca per emmagatzemar aigua, especialment habitual a la comarca de les Garrigues i que podríem datar en el segle xix (Vàzquez 2014b).
Entorn de Santa Maria (Castelló de Farfanya) El municipi de Castelló de Farfanya s’ubica a la comarca de la Noguera, a uns 9 km a ponent de Balaguer, al peu de la carretera que uneix la capital de la comarca amb les poblacions d’Algerri i Alfarràs (Balagué 1987). L’Ajuntament de Castelló de Farfanya, “(...) atenent el condicionant establert per la Comissió del Patrimoni Cultural de Lleida, respecte a l’expedient número 27/10 sobre el projecte de substitució de les xarxes d’aigua potable i de clavegueram a l’entorn de l’església parroquial de la localitat (...)”, sol·licita, amb data 3 de febrer de 2011 al Servei d’Arqueologia de l’IEI la direcció del control arqueològic de l’obra, que desenvolupà Maria Pilar Vàzquez. La intervenció consistí a controlar l’obra del nou clavegueram i la subsegüent pavimentació a l’entorn de l’església parroquial de Sant Miquel: a la plaça de la Font, situada al nord-est del temple romànic (Giralt 1994; Fité i Puig 2009); a la plaça Major, situada al costat meridional de l’edifici on s’obre la porta que pertany a la característica Escola de Lleida, o difusió del romànic tardà fet principalment al llarg del segle xiii pel territori i sota la marcada influència de la magna obra de la catedral medieval de Lleida, avui coneguda com la Seu Vella; i al carreró que uneix ambdues places a l’est del restituït presbiteri parroquial. Els resultats de la intervenció permeteren comprovar com les obres realitzades l’any 1986 pel sector est (enderroc sagristia; xarxa de clavegueram i substitució de conducció de l’aigua potable) afectaren el subsòl més del que inicialment havíem suposat. Els nivells del carreró que enllaça ambdues places foren completament eliminats i molt probablement s’afectà el cementiri que suposem podia localitzar-se en aquesta zona de l’entorn de l’església (Fontanals i Benseny 2005). A la plaça de la Font fou documentat un cup i un fragment de paret corresponents a una casa del segle xvixvii, que tindria la línia de façana avançada respecte a l’actual. Aquesta casa és enderrocada al segle xviii. Un carreu localitzat al tall de la rasa 2, podria estar indicant-nos l’existència d’una altra casa en aquesta mateixa línia.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
La font fou objecte d’una remodelació en el segle xviii. Potser aquestes obres formaren part d’un conjunt d’actuacions a tot l’espai de la plaça, amb l’enderroc d’algunes cases i la construcció de les que les substituïren alineades amb la font barroca. De les cases que es construïren en el segle xviii-xix a la plaça de la Font, hem localitzat una ampliació d’un celler excavat als subsòl de gres i que finalment fou cegada en trobar la solera d’un cup que afectà la part superior. També fou localitzada la coberta d’una vella claveguera que aniria de nord a sud. A la plaça Major, la rasa es féu a dins del farciment de la rasa de la claveguera anterior i únicament documentàrem a l‘interior les restes d’un mur de morter que no podem relacionar amb cap construcció actual. A l’extrem sud-oest de la plaça documentàrem un cup, probablement relacionat amb la immediata casa datada del 1588. Per tant, la intervenció a Castelló de Farfanya, tot i la seva petita repercussió sobre el subsòl immediat al temple parroquial, va permetre actuar amb la tranquil·litat tècnica requerida i es va poder comprovar, un cop més, que l’actuació de fa uns trenta anys, tot i ser molt més forta i agressiva, no va tenir els requeriments bàsics de control i de documentació d’un entorn especialment interessant com és el de la parròquia de Sant Miquel (Vàzquez 2013).
Sant Martí de Naens (Senterada) L’Ajuntament pallarès de Senterada canalitzà una inquietud de l’activa Associació Cultural de Naens per tal de recuperar les restes del vell temple de Sant Martí. S’encarregà el projecte al nostre Servei d’Arqueologia i les diverses campanyes han estat dirigides per Josep Medina i han comptat amb el suport de diversos voluntaris que al llarg d’uns dies d’estiu dels anys 2009, 2010 i 2011 han permès descobrir bona part de l’estructura de l’esglesieta, així com de la necròpolis adjunta i, sobretot, ajudar a conèixer la seva interessant diacronia. Malauradament, ens tornem a trobar amb una aturada dràstica del projecte, quan pràcticament no quedava més d’una quarta campanya, i finalment l’estiu de 2013 constructor Luis Barba va fer una consolidació bàsica de les restes per assegurar que l’edifici pogués resistir els rigors del clima pirinenc. Resta pendent l’acabament de la recerca científica que permetrà fer un terra que permeti la visita còmoda i el gaudi conseqüent d’unes restes situades en un lloc força atractiu.
Es tracta d’una petita església d’origen romànic, d’una sola nau amb l’absis a llevant, lleugerament girada cap al nord-est. La construcció està feta directament sobre la roca, la qual es retalla per fer un replà que serveixi de base per a l’edifici. La coberta no es conserva, per la qual cosa es fa de mal dir si tindria volta o no. No obstant això, el volum d’enderroc trobat permet suggerir-ne l‘existència. Disposa a més d’una capelleta quadrada oberta posteriorment en el mur sud, entre la porta i el presbiteri, que està a un nivell més alt respecte al terra del temple com sol ser habitual. Cap al segle xv es va fer una important reforma de la construcció que afectà la llargada de la nau, que va der escurçada per ponent en al menys un terç. Tot l’edifici està fet de maçoneria, amb les pedres més gruixudes a la part inferior, i mostra un arrebossat tant a dins com a fora. A la porta s’observen els muntants fets amb pedra tosca ben escairada. També hi ha indicis de la construcció d’un porxo al davant de la porta. Sembla que originalment el temple de Sant Martí corresponia a un petit poblet que no devia anar més enllà de la baixa edat mitjana. Llavors esdevingué una ermita que amb les reformes pertinents va arribar fins al segle xviii, ja en ruïnes. Així, a poc a poc s’oblida fins a l’engrescadora recuperació endegada pels veïns de la localitat de Naens (Medina i González, en premsa).
Sant Pere (Ponts) L’Ajuntament de Ponts, animat per l’Associació d’Amics de Sant Pere, aconseguí un ajut del programa de la Caixa “Romànic Obert” que va permetre arranjar el local que tenien en les restes de l’edifici residencial que hi ha a ponent de la zona claustral de la vella canònica i que sembla correspondre a les restes del vell palau abacial. La intervenció la va fer el Servei d’Arqueologia durant la darrera quinzena del mes de desembre de 2011 i la resta de l’hivern del 2012. Fou dirigida per Josep Medina, amb la participació de l’empresa Minoa per a l’estudi de les restes humanes, del Servei d’Audiovisuals de l’IEI i de la Secció de Topografia de la Diputació de Lleida; l’arquitecte responsable fou Josep Àngel Corbella, i Construccions Pampalona fou l’empresa executora dels treballs. La notícia més antiga que es coneix de l’església del monestir data del 1091, quan els comtes Ermengol IV i Adelaida d’Urgell atorgaren a Sant Pere l’església de la Ràpita vora Balaguer. El 1143 l’església rebé importants
989
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
donacions del comte Ermengol VI, encaminades a la fundació d’un monestir benedictí, que no hi fou fundat. Hom hi instituí, en canvi, una canònica augustiniana a partir del 1169, quan Pere de Puigverd, senyor del castell de Ponts, donà l’església al bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens (Escuder 2010). La intervenció arqueològica es va centrar en la zona immediata exterior, al mur sud de l’església, en la part exterior també i en tot l’interior de l’edifici residencial; així com també en la cisterna adossada a l’angle sud-oest del temple. Exterior immediat a l’església. L’excavació efectuada al costat del mur sud de l’església ens va permetre documentar una sèrie de murs corresponents a un moments antics, però posteriors a la construcció de l’església, així com una sèrie de tombes d’una necròpolis anterior al temple romànic, però perfectament orientades amb els peus a l’est i que suggereixen l’existència d’un edifici religiós anterior a l’actual Sant Pere, segurament més petit, i que amb tota probabilitat es devia trobar al mateix lloc. La cronologia d’aquesta necròpolis, pel fet de no haver-se pogut excavar en la seva totalitat, la situaríem en un segle x. Tota la resta d’enterraments localitzats serien d’aquest moment. Foren estudiats per l’equip de l’empresa Minoa (Ruiz i Sobirà 2012). Exterior immediat a l’edifici residencial. La part meridional que correspon a la zona de la porta d’accés al recinte claustral de la canònica es va poder excavar completament. S’hi van identificar dos nivells, un corresponent al terra d’accés de l’espai que permetia a peu pla accedir els carruatges i un altre, ja en la zona del pati, que mitjançant una escaleta permetia sortir al pati obert central. La part oriental fou excavada en una rassa d’un metre d’ample fins a trobar un mur de caire ciclopi, amb una amplada que ultrapassava el metre, que amb una direcció nord-sud, anava a buscar el mur sud de l’església. Com a carreus s’empraren elements anteriors, com ara la pedra basal amb l’encaix per posar el cargol d’una premsa, probablement d’oli. La cronologia d’aquesta estructura mural ens atansa a un moment immediatament posterior a l’acabament de l’església de Sant Pere, és a dir a la segona meitat del segle xi. Interior de l’edifici residencial. 990
L’excavació de l’interior de l’edifici objecte dels treballs que motivaren aquesta intervenció ens va permetre
documentar quatre moments. El moment més modern correspondria al segle xv-xvi, moment de construcció dels diferents murs que formen l’estructura. Es documenta que l’interior es trobaria compartimentat en dos àmbits diferents, mitjançant un mur que en direcció est-oest els separaria. A aquests dos àmbits s’accediria a través de dues portes situades en el mur oriental de l’edifici, i en cada extrem. La porta situada a ponent és la que té una llinda dovellada de mig punt. L’altra té una llinda plana, formada per una gran llosa. En els dos àmbits es documenten restes de sengles paviments de lloses. El que es troba en l’àmbit nord es caracteritza per la gran mida de les lloses i per presentar una forta inclinació amb una orientació oest-est, cap a la porta d’entrada de l’àmbit. L’ús d’aquest indret se’ns escapa, però sembla que tenia relació amb un tipus de feina que, a través d’una obertura, actualment tapiada, en el mur oest, es feia a l’exterior de l’edifici. El paviment de l’àmbit sud és de lloses petites, i sembla que estava relacionat amb un ús més domèstic. El tercer moment d’ocupació, anterior al segle xv, es posà de manifest en excavar el nivell d’assentament de les lloses espoliades en els dos àmbits descrits. En el nord es documentà un nivell d’ús a base d’una capa de morter amb tonalitat rogenca que s’entregava a un mur molt alterat per la construcció del mur oriental de l’edifici del segle xv. L’excavació de l’àmbit sud ens va permetre localitzar una pica de pedra col·locada dins d’una gran forat circular. Així com d’altres murets que es correspondrien a una construcció anterior al segle xiv. El segon moment d’ocupació corresponia a dues tombes, una totalment espoliada, però que demostren que la necròpolis del segle x era bastant gran, i que l’enterrament localitzat sota la porta d’entrada al recinte claustral no era un fet aïllat. Finalment, hi ha indicis d’un primer moment d’ocupació de l’indret segons es dedueix de l’existència de dos forats de pal, que semblen correspondre a la fonamentació d’una possible cabana existent amb anterioritat al moment medieval del lloc. Aquest tipus de forats es documenten a l’edat del bronze. Interior de la cisterna. L’excavació tant de l’interior com de la coberta de la cisterna ens va permetre documentar tres usos diferents d’aquesta estructura. En un primer moment és un dipòsit d’aigua, ús per al qual va ser concebuda. Aquest moment estaria cronològicament entre el segle xi i xv. D’aquest moment és el forat central que es troba al bell mig de la volta de la coberta, per on es treia l’aigua de l’interior, la qual hi arribava mitjançat
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
un canal que de la teulada de l’església, i a través del mur sud, arribava a l’interior de la cisterna a través d’un forat localitzat a l’extrem nord-est de la volta. El segon moment d’ús és sincrònic a la construcció de les dependències monacals del segle xv. En un primer moment continua amb la seva funció de cisterna, però amb un canvi radical. En aquest moment l’exterior de la cisterna s’inclou en l’edifici i s’aprofita la meitat de la coberta com una dependència més. Es pavimenta la coberta amb lloses ben treballades. Per aquest punt s’accedirà, mitjançant una porta, al cor de l’església al segle xvii. L’altra part va quedar a l’aire lliure com una terrassa, per poder accedir al canal d’aigua d’entrada a la cisterna i fer el treballs de manteniment pertinents. Entre el segle xvi i xvii s’anul·la la funció com a cisterna i passa a tenir una funció de celler. És en aquest moment quan s’anul·la la boca d’entrada central a la cisterna i se n’obre una nova a l’extrem nord-oest de la volta. En aquesta nova entrada es construeixen uns esglaons per poder accedir a l’interior a través de la volta. El darrer moment d’ús es documenta ja a la primera meitat del segle xx. Quan s’obre una porta des de la planta baixa a l’àmbit nord, així com una petita finestreta. És el moment que s’usa com a presó durant la Guerra Civil. D’aquest moment és la inscripció loca-
litzada en el mur sud de la cisterna, on es pot llegir “viva el fascio” amb data de 1936. Conclusió provisional Lògicament la intervenció està força centrada en una zona puntual del conjunt de Sant Pere, restaurat des de fa més de 25 anys i estudiat per l’activa Associació d’Amics del Monument (Gabriel 1986), però que aporta la novetat d’una excavació rigorosa i que per primer cop afecta les dependències annexes al temple. Es comprova l’evolució de la zona residencial, així com l‘existència de restes més antigues. Lògicament caldria fer una intervenció completa en extensió que afectés tota la part residencial de la vella canònica i que envolta allò que sembla un claustre, però que potser solament és un pati. En fi, com sempre cal la continuïtat per complementar aquestes dades provisionals aquí presentades.
Castell de Sarroca de Lleida El castell de Sarroca està situat a l’est del nucli de la població i domina des del sud la confluència de la vall de Cova Bona amb el curs de la Vall Major. Amb motiu de les obres de consolidació, que disposaven d’un ajut
Figura 3. Esquema de la diacronia i tres imatges de la torre del castell de Sarroca de Lleida (el Segrià) corresponents a la intervenció del Servei d’Arqueologia de l’IEI.
991
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida de 25.000 euros, l’alcalde d’aquesta localitat sol·licità la participació del Servei d’Arqueologia de l’IEI en el procés de recuperació de la fortificació, mitjançant el suport inicial al projecte del vicepresident Josep Ibarz. Com correspon a una de les construccions castelleres més importants de la comarca del Segrià, que només té algun estudi puntual (González i Ramos 1997), el projecte arqueològic pensat originalment preveia l’estudi exhaustiu de les restes existents i després l’excavació sistemàtica de tot el castell. Ja érem conscients, però, que restava supeditat al pressupost disponible i a una necessària tasca de consolidació lligada a la proposta de recuperació de l’edifici, que portà a terme l’arquitecte Xavier Rodríguez. Finalment, es disposà solament de la quantitat indicada, que es volia destinar a la consolidació de l’estructura de volta que es conserva al mig de l’espai fortificat, però es va veure de seguida que allò més urgent era el capdamunt de la torre, la qual esdevé l’element més significatiu de la població de Sarroca i d’aquesta zona de la Vall Major. Per tant, la tasca nostra es limità a intervenir exclusivament en la part superior de la torre. Però, tot i que l’actuació ha proporcionat una valuosa informació sobre l’evolució d’aquest element del castell i també alguna dada sobre l’edifici annex, ha estat globalment una intervenció decebedora respecte a l’ambiciós plantejament inicial, i on un cop més l’arqueologia ha esta finalment com una mena de convidada no desitjada. S’acabà la petita intervenció amb presses i sense poder fer el treball de tota la terrassa superior de la torre de la manera prevista. Tres anys després de l’actuació suspesa per falta de diners, ens trobem un bon dia passant per la carretera que comunica Lleida amb Maials amb la desagradable sorpresa d’un important moviment de terres en la zona del fossat, amb un impacte visual notable en la peculiar imatge del singular castell. Comprovada in situ l’actuació, s’observà la construcció d’una ampla plataforma en la base del que havia estat el vall que defensava la fortificació per la banda est, sense respectar l’estructura de l’element defensiu ni els elements existents, ja que malauradament fou una obra feta sense cap tipus de projecte ni de control arqueològic. Ignorem els recursos econòmics per fer aquesta actuació, completada amb una plantació d’un modest enjardinament de tota la vessant sud que és per on es puja des del poble. Novament una actuació feta amb la millor intenció, però que tècnicament ha estat força lesiva per a un element força important del nostre patrimoni, i sempre recordant que el 2011 l’actuació fou totalment barrada per manca de diners... 992
Tot i amb això, les dades obtingudes en l’excavació ens permeten oferir una proposta evolutiva de la tor-
re, lligada com veurem a l’edifici principal del castell, que caldrà però contrastar quan es pugui fer l’estudi sistemàtic de tot el castell. Actuació, per altra banda, molt recomanable i necessària, per evitar especialment actuacions tan negatives com la descrita a la banda del fossat. Podem deduir la següent diacronia: Fase I: construcció de la torre. Segle xiv. Primer paviment de la coberta. Adossada al mur nord de la fortalesa es basteix una torre de base atalussada construïda amb carreus rectangulars. La primera superfície de la coberta de la torre correspon a un paviment de lloses de pedra, terra i graveta, poc acurat. Aquest paviment es relaciona amb tres murs de carreus, d’alçada indeterminada, que tanquen la torre per la banda nord, est i oest, format per una filada interior i una d’exterior. En origen, però, hi havia un quart mur que tancava la torre per la banda sud. Per la banda interior, només es conserva la primera filada d’aquests murs, ja que, com veurem més endavant, aquests carreus s’espoliaren. A la paret nord, el carreu que està en posició central presenta un desguàs que marca, per tant, el nivell del terra original de la terrassa i alhora indica que la part alta de la torre estava descoberta. Fase II: Segle xv-xvi. Obres de construcció del segon paviment de la coberta. El paviment que hem descrit amb anterioritat s’amortitza i se’n construeix un de nou a sobre, format per terra i pedres. Aquest paviment s’entrega a la primera línia de carreus dels murs, tot i que no els cobreix, ja que els murs encara no han estat espoliats i conserven la seva alçada original. Fase III: Segle xvii. Reforma-espoli de la torre i construcció de l’edifici annex. Aquesta fase correspon a tot un seguit d’obres que afecten de manera important la torre i que formen part d’un projecte de reforma de tot el castell. S’enderroca tota la paret sud de la torre i s’espolien els murs de carreus dels laterals nord, est i oest, que queden a l’alçada de la primera filada, que es conserva, gràcies probablement al fet que se’ls entregava el segon paviment de la torre. Aquest trencament, visible des de l’interior de la torre i ja descrit anteriorment
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
(González i Ramos 1997), hem pogut constatar-lo també a través de diverses evidències en la part alta de la torre, ja que la filada dels murs originals de carreus es conserva en tres dels quatre laterals de la torre, però no hi és en el costat sud; precisament en aquesta banda s’observa clarament una rasa al llarg del costat sud de la torre, que talla els dos paviments que hem descrit fins ara. Així doncs, en un moment que situem en el segle xvii, potser vinculat amb la venda del castell el 1618, que passa de ser propietat de la família Santcliment a Josep de Castellvell, senyor de Maials, s’enderroca el mur sud de la torre, que estava format per carreus com els altres tres que hem localitzat en els altres laterals i es basteix un edifici annex a la torre per la seva banda meridional de grans proporcions, amb paret d’encofrat, i una alçada que iguala a la de la torre. D’aquest edifici només coneixem aquest mur, que hem pogut constatar que s’adossa a la torre, tant des de l’interior com en la seva part superior, en recolzar-se a la filada de carreus del mur oriental de la torre als dos primers paviments i a la volta. Aquesta actuació va renunciar a mantenir un accés al capdamunt de la torre, que restarà en un notable grau d’abandonament. Fase IV: Primera meitat segle xix. Obres d’adequació inacabades. Al primer terç del segle xix, amb posterioritat a 1817 (per la troballa d’una moneda en el que seria el nivell d’ús en aquests moments), es practica una obertura en el mur meridional bastit en la fase anterior per tal d’accedir a la torre i fer una sèrie de reparacions. Es documenta un paviment localitzat a la meitat meridional de la torre, adossat al mur de l’edifici annex, que cobreix la separació de la rasa originada en trencar la torre. Probablement aquesta escletxa ocasionava filtracions d’aigua, motiu pel qual i tal vegada també preveient una recuperació de la part alta de la torre, s’obrí un accés en la part oest del mur meridional, es feu un paviment que cobrís aquesta escletxa i es començà la construcció altra vegada de les parets per tancar la torre pels seus laterals nord, est i oest. Aquestes parets, de maçoneria molt poc acurada, recolzen a sobre dels carreus dels murs medievals i per la banda oriental s’entreguen al mur de l’edifici annex. Tanmateix, aquestes obres no es finalitzen, i es deixen inacabades. El paviment tot just cobreix la meitat de la torre i no sembla, per les evidències que ens n’han quedat, que es basteixi una coberta. Podria ser que aquesta aturada del projecte es degués als efectes de la desamortització que provocaria l’abandó del castell.
Fase V: Segona meitat segle xix. Enrunament. Un cop s’abandonà l’edifici se n’inicià l’enrunament. Començaren a caure les parets d’encofrat de la torre; una de les quals l’hem localitzada caiguda a sobre del paviment. Fase VI: Segona meitat segle xx. Bandera. A la segona meitat del segle xx, s’accedeix a la torre per l’obertura practicada en la fase anterior per plantar-hi una bandera, i es fa una petita estructura per donar estabilitat al pal. Fase VII: Segle xxi. Intervenció puntual. L’any 2012 es porta a terme una intervenció puntual de consolidació de la part superior de la torre, la qual implica l’actuació arqueològica aquí descrita (Vàzquez 2014a).
Bellfort (Miralcamp) L’Ajuntament de Miralcamp sol·licità al Servei d’Arqueologia de l’IEI la intervenció arqueològica preventiva davant del “Projecte d’ampliació del dipòsit de terres i runes” ubicat a la partida de Bellfort (Miralcamp, Pla d’Urgell). L’ampliació afectava el pendent est del tossal del mateix nom, en el qual hi havia indicis de l’existència d’un jaciment arqueològic de cronologia medieval, amb la presència testimonial de materials ibèrics i romans, segons la “Carta arqueològica del pla d’Urgell”; aquest vessant era plenament arranjat pel conreu mitjançant una sèrie de terrasses esglaonades. La superior era la que afectava precisament l’indret arqueològic, però era fora de la zona afectada directament pel projecte. El treball de camp es dividí en dues parts (Vàzquez 2012a): Prospecció Es dugué a terme la prospecció superficial de tota la zona afectada, que es féu extensiva al cim del tossal, si bé aquest no entrava pròpiament en la zona d’ampliació del dipòsit. Es confirmà l’existència d’un jaciment força arrasat, però que encara permetia recollir fragments ceràmics, així com indicis de sitges en el tall de llevant. La prospecció per tota la zona plenament afectada pel projecte d’abocador permeté recollir algun fragment més procedent del cim del tossal. Es van fer un total d’onze sondejos aleatoris amb pala excavadora, quatre dels quals a la terrassa superior, marginal a la ubicació del dipòsit, però que s’empraria per accedir-hi. Els set restants es van fer ja dins la zona que havia de confor-
993
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
Figura 4. Situació de la zona afectada pel Projecte d’ampliació del dipòsit de terres i runes de la partida de Bellfort de Miralcamp (el pla d’Urgell), amb algunes imatges dels sondejos efectuats pel Servei d’Arqueologia de l’IEI.
mar el dipòsit, cinc a la segona terrassa, un a la vuitena i, finalment, el darrer, a la novena. No es pogueren fer sondejos en les terrasses de la tres a set, ja que a diferència de les anteriors no es eren ermes, sinó plantades de panís. Tanmateix, donats els resultats negatius de les terrasses veïnes, així com l’estudi de l’evolució morfològica del tossal, es considerà que els sondejos que s’havien portat a terme ja donaven prou informació. Sondejos En la terrassa número 1, es van fer quatre sondejos, dos dels quals amb resultat arqueològic negatiu (1 i 3) i els altres dos (2 i 4), amb una estratigrafia que presentava algun element que es podia interpretar d’origen antròpic: en el sondeig 2 es documentaren retalls i taques de cendres, que pels escadussers materials localitzats en els nivells anteriors i posteriors, se situarien entre l’època medieval i la moderna. En el sondeig 4 es localitzà un nivell argilós amb forma de fons de cubeta.
994
En la resta de terrasses, els resultats dels sondejos foren arqueològicament negatius, encara que s’hi localitzà algun fragment ceràmic, lligat amb alguna capa de terra aportada o producte de l’erosió del cim.
CONCLUSIÓ Els resultats científics de les diverses intervencions aquí presentades estan comentades en els respectius apartats. Algunes encara necessiten una mica més de temps per concretar coses, fins i tot encara no tenen la memòria normativa feta. Avinganya (Seròs)
2010
Rambla de Ferran 17-19 (Lleida)
2010
2011
Castell de Maldà
2011
Castell de Ciutadilla
2011
Antic Hospital de Santa Maria (Lleida)
2010
Mina Margarita (Seròs)
2010
2012
Bassa d’en Gallart (Fulleda)
2011
Entorn de Santa Maria (Castelló de Farfanya)
2011
Sant Martí de Naens (Senterada) Sant Pere (Ponts)
2010
2014
2011 2011
2013
2013 2012
Castell de Sarroca de Lleida
2012
Bellfort (Miralcamp)
2012
2014
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
Una primera observació ens permet diferenciar clarament dos períodes totalment relacionats amb les dues legislatures municipals corresponents, que recordem que són les que constitueixen les diputacions. És a dir, per una banda tenim el final de la legislatura 2008-2011, i per l’altra bona part de la legislatura de 2012 a 2015. La simple relació de com va anar el treball de camp durant aquest quatre anys permet observar un major nombre d‘intervencions en el primer bloc respecte al segon, on a més en aquest minven de manera força cridanera. Llàstima de possibilitats desaprofitades!
BIBLIOGRAFIA Balagué, S. (1987). Castelló de Farfanya. Monografia històrica. Diputació de Lleida. Lleida. Conejo Da Pena, A. (2002). L’Antic Hospital de Santa Maria. Seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida. Conejo Da Pena, A. (1994). Catalunya Romànica. XVII. La Noguera. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 411-418. Fité, F.; Puig, I. (2009). Castelló de Farfanya. El retaule major de Sant Miquel. IEI. Lleida. Fontanals, G.; Benseny, G. (2005). Expedient de declaració BCIN-Monument històric i delimitació de l’entorn de protecció. Església de Sant Miquel i places. Castelló de Farfanya (Noguera). Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Barcelona. -Inèdit-. Gabriel, M. (1986). Sant Pere de Ponts. Amics de Sant Pere de Ponts. Ponts. Escuder, X. (2010). Estudi històric de l’edifici sud-oest de la canònica de Sant Pere de Ponts. IEI. Lleida. -Inèdit-. Giralt, J. (1994). «Sant Miquel de Castelló de Farfanya». Catalunya Romànica. XVII. La Noguera. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 344-345. González, J.R. (1984). La Arqueología en el Instituto de Estudios Ilerdenses a través de las publicaciones (Repertorio de bibliografía arqueológica). IEI. Lleida. González, J.R. «Lérida. Instituto de Estudios Ilerdenses». A: BELTRÁN, A. (1985). Prehistoria y Arqueología en los estudios locales. Institución Fernando el Católico. Zaragoza, p. 103-126.
González, J.R. (1987). «La sección de Arqueología del I.E.I.: cuarenta y dos años de arqueología leridana». Caesaraugusta, 64. Zaragoza, p. 221-232. González, J.R. (1994). «La investigació i la divulgació com a línies bàsiques de treball del Servei d’Arqueologia de l’IEI (Balanç dels deu primers anys de professionalitat: 1981-1991)». Actes. Ir. Congrés de Centres d’Estudis de Parla Catalana (1991). Lleida, p. 109-127. González, J.R. (1997). «L’arqueologia i la recuperació del patrimoni monumental: el cas dels castells de l’Urgell». Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 10. Tàrrega, p. 39-52. González, J.R.; Ramos, Ll. (1997). «Castell de Sarroca». Catalunya Romànica, XXIV. El Segrià. Les Garrigues. El Pla d’Urgell. La Segarra. L’Urgell. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 224-225. González, J.R. (2000). «Evolució conceptual i metodològica a través dels darrers 17 anys d’intervencions en arqueologia medieval i moderna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida». Ir. Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Actes (1998). Barcelona, p. 490-502. González, J.R. (2003). «L’arqueologia lleidatana no professional entre 1931 i 1975». L’arqueologia a Catalunya durant la República i el Franquisme (1931-1975). Actes de les Jornades (2002). Mataró, p. 175-204. González, J.R.; Xandri, J. (2003). «El procés de recuperació de l’antiga casa trinitària d’Avinganya (Seròs, el Segrià)». II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Actes (2002), volum I. Barcelona, p. 49-64. González, J.R.; Escuder, X. (2010). «Els Anglesola a Térmens: etapa de transició». Anglesola i els nobles Anglesola. Estudis sobre la vila i la nissaga. Actes de la XXXIX Jornada de Treball (2009). Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Lleida, p. 343-356. González, J.R.; Medina, J. (2011). «Intervenció arqueològica al castell i a la plaça de la Vileta de Torrebesses (El Segrià)». Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. (2010), volum II. Barcelona, p. 641-652. González, J.R.; Vàzquez M.P. (2014). «Toponímia i arqueologia a les terres de Lleida». Els noms en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques (2011). Annex. Secció 2. Barcelona, p. 3009-3020.
995
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
González, J.R. (en premsa). «El servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la diputació de Lleida». Actes del Taller de Gestió Municipal i Arqueologia a Catalunya (2012). Tarragona.
Vàzquez, M.P. (2012b). Informe-Memòria de la intervenció arqueològica realitzada al solar de la Rambla de Ferran 17-19 de Lleida (2008-2009-20010). IEI. Lleida. Inèdit.
González, J. R.; Xandri, J.; Medina, J. (en premsa). «Les discretes portalades del convent Trinitari d’Avinganya». Congrés Internacional Portalades Gòtiques a la Corona d’Aragó (2012). Amics de l’Art Romànic. Barcelona.
Vàzquez, M.P.; González, J.R; Medina, J. (en premsa). «El conjunt de la Serra del Calvari (La Granja d’Escarp): un cas singular d’hàbitat des del bronze final a l’època ibèrica». XV Congrés Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (2011), Puigcerdà.
Medina, J.; González, J. R. (en premsa). «Sant Martí de Naens (Senterada. Pallars Jussà)». Primeres Jornades d’Arqueologia i Paleontologia del Pirineu i Aran. Actes (2013). Lleida.
Vàzquez, M.P.; Medina, J.; González, J.R. (en premsa). «La Serra del Calvari (la Granja d’Escarp, el Segrià). Una “protociutat” de la primera edat del ferro en la confluència dels rius Cinca-Segre». VII Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell (2013), Calafell.
Peña, J.L.; González, J.R. (2012). «Els gravats de la plaça de la Vileta de Torrebesses (el Segrià): gravats rupestres o microformes d’alteració de la roca?». Rituals i simbolismes, de la prehistòria a l’actualitat. Actes de la XL Jornada de Treball (2010). Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Lleida, p. 319-344. Ruiz, J.; Sobirà, E. (2012). Estudi antropològic de els restes procedents de la campanya d’excavacions 2012 a Sant Pere de Ponts. Minoa. Arqueologia i Serveis. Bellatera. Inèdit. Vàzquez, M.P. (2010). Informe-Memòria de la prospecció arqueològica preventiva realitzada a la zona afectada pel Pla Especial Urbanístic per a la ubicació d’una àrea de serveis tècnics ambientals per a la gestió de residus (Seròs, Segrià). (28 al 30 de juliol 2010). IEI. Lleida. Inèdit. Vàzquez, M.P. (2012a). Informe-Memòria de la intervenció arqueològica preventiva realitzada a Bellfort (Miralcamp, el Pla d’Urgell). Juliol 2012. IEI. Lleida. Inèdit. Vàzquez, M.P. (2013). Informe-Memòria de la intervenció arqueològica preventiva realitzada a l’entorn de l’església de Sant Miquel (Castelló de Farfanya, la Noguera) Març 2011. IEI. Lleida. Inèdit. Vàzquez, M.P. (2014a). Informe-Memòria de la intervenció arqueològica preventiva realitzada a la Torre del Castell de Sarroca (Sarroca de Lleida, el Segrià). Febrer 2012. IEI. Lleida. Inèdit.
996
Vàzquez, M.P. (2014b). Informe-Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la Bassa d’en Gallart (Fulleda, les Garrigues) Març 2011. IEI. Lleida. Inèdit.
Vàzquez, M.P.; González, J.R.; Medina, J.; Escuder, X. (en premsa). «Sant Joan Vell de Térmens. Molins més enllà de la mòlta a la protohistòria de la plana occidental catalana». Revista d’Arqueologia de ponent, 24. Lleida. Vàzquez, M.P.; Medina, J.; González, J.R. (en premsa). «Edificios singulares de la Primera Edad del Hierro en la llanura occidental catalana: Sant Joan Vell y la Serra del Calvari». Actas del Congreso Internacional Palacios Protohistóricos en el Mediterráneo Occidental (2013). Jaén. Xandri, J.; González, J. R. (2012). «Origen de l’Orde de la Santíssima Trinitat i la seva expansió inicial per les terres de Lleida, als segles xii-xiii». Ordes menors: Els trinitaris d’Anglesola, Avinganya i Lleida. Actes de la XLI Jornada de Treball (2010). Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Lleida, p. 171-202. Xandri, J.; González, J. R. (en premsa). «Els hospitals del camí de Sant Jaume i els convents trinitaris a les terres de Lleida». VI Trobada Centres d’Estudis Comarques de Lleida (2013). Coordinadora CEPC i l’IRMU. Pont de Suert.
