INTERVENCIONS AL PATRIMONI HISTORICOARQUEOLÒGIC DE FORMENTERA, PASSAT I FUTUR: EL JACIMENT DE SA CALA (LA MOLA

Núm. 1- 2011

INTERVENCIONS AL PATRIMONI HISTORICOARQUEOLÒGIC DE FORMENTERA, PASSAT I FUTUR: EL JACIMENT DE SA CALA (LA MOLA) Maria Colomar Marí i Joan Ramon Torres

PRESENTACIÓ En aquest article es pretén tractar de l’estat actual del coneixement del jaciment de sa Cala dins d’una perspectiva més àmplia de l’arqueologia a Formentera, des del seu inici i el desenvolupament fins avui. En definitiva, consideram que el fet, d’altra banda recent i memorable, de la creació del Consell de Formentera que ha assumit les competències en matèria de patrimoni històric i d’arqueologia, requereix en primer lloc una recapitulació, és a dir, un balanç, seguit necessàriament d’una reflexió i un plantejament de futur. Volem felicitar també, com no pot ser altrament, els organitzadors d’aquestes primeres Jornades de Patrimoni dedicades a l’enyorat Joan Marí Cardona, per la brillant iniciativa, que servirà, esperem-ho, no només per a una divulgació general sinó també per impulsar nous projectes, tant de protecció, com d’investigació del patrimoni arqueològic de Formentera. HISTÒRIA DE L’ARQUEOLOGIA A FORMENTERA El començament de l’arqueologia a Formentera va lligat a la fundació de la Societat Arqueològica Ebusitana (SAE) l’any 1903. Cal recordar que va ser una iniciativa sorgida de diferents personatges il·lustres de la societat eivissenca d’inici del segle XX, que tengué el gran mèrit d’haver excavat per primera vegada jaciments tan emblemàtics com Puig des Molins, s’Illa Plana, es Cuieram, Puig d’en Valls, a més d’altres de menys coneguts. Joan Román i Calvet en la seva monumental i pionera obra Los nombres e importancia arqueológica de las islas Pitiusas, publicada el 1906, va manifestar que era

93

Formentera

intenció d’aquesta societat portar a terme “un pla complet d’excavacions a la Pitiüsa menor, aprofitant les notícies que havia pogut reunir” (Román Calvet, 1906: 29-30), però que mai no va arribar a materialitzar-se. En realitat, aquest autor fa una al·lusió a troballes, sense especificar ni on ni quines, que ja no pogué reproduir perquè havien estat destruïdes. Tot i això publicà dos gerrets, un d’ells de la classe ARSWA tipus H.160 i l’altre de producció local RE-0301a, en ambdós casos peces del segle III de l’era cristiana, i una pedra d’anell probablement de la mateixa cronologia que representa un bou envestint (Román Calvet, 1906: làm. XVII). Artur Pérez-Cabrero i Tur, un altre dels homes cabdals de la SAE i conservador del Museu Arqueològic d’Eivissa després de la seua fundació l’any 1907, fou destacable en el seu temps per les seues descripcions meticuloses. En la Guia del turista, com era conegut un llibre de títol més llarg de Pérez-Cabrero (1909), publicat després de l’obra de Román Calvet, donà referències més precises sobre les troballes destruïdes esmentades per Román, que consistien “en una cova en la qual set o vuit esquelets humans sencers, en posició d’estar asseguts i alguna ceràmica trencada anomenada prehistòrica”, tot i afegint-hi que en el mateix lloc podien observar-se vestigis de gran nombre d’edificis, a part de l’existència d’una pedra epigràfica que mai pogueren veure. Diu, a més, que l’any 1904 es trobaren fosses romanes amb gerrets a can Gabino, fruit d’una “excavació”, però no es sap si es tractava d’una intervenció de la SAE o eren troballes casuals. Cal pensar que les peces publicades per J. Román, vist el tipus de material que trobaria després Colominas, procedien també d’aquest terreny i eren precisament les que esmentava Pérez-Cabrero. Altres notícies que dóna en la mateixa obra són les següents: a la punta de sa Pedrera una necròpolis romana; a la Mola, as Monestir dues monedes d’or de Constantí I i a can Simonet una gran necròpolis musulmana amb diverses làpides i dos monòlits, que eren propietat de J. Román, mentre que una de les monedes des Monestir hauria passat a ser del mateix Pérez-Cabrero.9 Finalment, seguint altres autors, va relacionar la cova des Fum amb la trobada entre normands i àrabs de 1108, però no amb fets arqueològics. Dos anys després, a un altre treball, “Ibiza arqueológica”, Pérez-Cabrero (1911) va fer referència a la famosa troballa d’objectes metàl·lics del Bronze Final esdevinguda arran de les obres de construcció de la carretera de la Savina el 1910. No hi ha dubte que les notícies de troballes d’època imperial foren les que animaren Josep Colomines a realitzar una excavació a can Gabino. Aquest arqueòleg català, comissionat per la secció historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, arribà a les illes Pitiüses l’any 1916 amb la intenció d’excavar una necròpolis d’època romana. També treballà a Eivissa, a can Frit i a can Prats (Portmany), mentre que a Formentera centrà l’esforç en la finca de can Gabino, on descriu (Colomines, 1942) unes terres de conreu en les quals ja s’havien destruït diversos sepulcres de teules i lloses en superfície, i on s’havien trobat objectes com gerret i monedes. Aquesta, sens dubte la primera excavació amb voluntat científica mai feta a Formentera, tengué lloc en un espai d’uns 10 m2, l’únic que restava sense conrear. Allí excavà tres tombes, totes elles bastant mal conservades, que donaren materials, com gerrets, monedes i arracades. Es tractava de tombes datables bàsicament en el segle IV dC, però amb alguna reutilització bizantina. A part d’un avenç que 9. Cal recordar que en aquells temps els objectes arqueològics no tenien el caràcter públic que tenen avui.

94

Núm. 1- 2011

s’edità aviat (Colominas, 1915-1920) els resultats i els materials, que actualment es troben al Museu d’Arqueologia de Catalunya, foren publicats més extensament en la dècada dels anys 40 (Colomines, 1942). Seguiria a aquesta intervenció un buit molt remarcable (entre 1917 i 1929 tenien lloc a Eivissa les grans campanyes de C. Román Ferrer, sobretot al Puig des Molins, a les quals pocs anys després seguiria la Guerra Civil), i no hi ha constància a Formentera de cap activitat o troballa arqueològica fins passat mitjan segle XX. Llavors José M. Mañá, director del Museu d’Eivissa, dedicà a Formentera dos treballs. Un d’ells amb el títol Notas arqueológicas sobre Formentera, va ser publicat l’any 1952, és una referència als jaciments de Formentera, i afirma amb tota raó que fins llavors poca cosa s’havia fet. S’hi publicà el primer mapa arqueològic de l’illa, amb dinou punts, una bona part dels quals corresponia a les troballes ja esmentades pels investigadors citats, i a les quals no afegí res de nou. En canvi, Mañá aportà com a novetats les dades següents (Mañá, 1952). Dins l’estany Pudent la presumpta presència de grans edificis, realitat avui dia encara mai contrastada i que caldria en un futur proper verificar; entre l’estany i la carretera, esmentà edificacions i restes humanes a les quals no atorga cap datació o filiació cultural; a can Batlet (Porto-salè) una estela sepulcral d’època musulmana del segle XI i a can Rita (la Mola), una altra del mateix tipus, datada en el segle IX. A la zona des Cap, a can Joan Morna, una necròpolis de fosses amb ceràmica i una polsera de bronze, segurament d’època Romana i a can Moliner (es Palacis) la presència de lloses formant cercles, que recordarien altres de zones peninsulars; a can Joan Mestre (km 10) una necròpolis romana, a can Simonet, a banda de la necròpolis musulmana (amb presència de monòlits i làpides) ja comentada per Pérez-Cabrero, parla d’un cementeri romà. Finalment, fou el primer a donar compte dels tres illots al nord de Formentera com a indrets d’interès arqueològic, s’Espalmador, amb presència de ceràmica antiga i on assenyala un possible poblament, l’illa de s’Alga, amb ceràmiques cartagineses, una moneda púnica i dos esquelets d’un possible naufragi modern i l’illa de Castaví, amb enterraments possiblement de l’edat moderna. Mañá havia dedicat el seu segon treball (1953) a l’estudi de les dues làpides musulmanes esmentades, que havien set traslladades al Museu Arqueològic d’Eivissa. És necessària una menció especial a Frank Jackson que es va instal·lar a l’inici dels anys 60 a Formentera i malgrat no ser arqueòleg de formació, durant tots els anys que hi va viure va dedicar una part de la seva activitat al coneixement dels jaciments arqueològics que amb les seves passejades anava trobant. De fet, va elaborar un mapa arqueològic de Formentera que no s’ha divulgat amb un centenar de punts. D’altra banda, tengué el gran mèrit de ser el primer que va explorar i constatar la gran importància de la cova des Fum com a jaciment arqueològic — fins llavors únicament era vist com a lloc històric—, en comprovà les restes, va fer un petit plànol i interessants fotografies. A més, va mostrar als investigadors que treballaren a l’illa a partir dels anys 70 molts dels llocs que ell coneixia i on sabia que hi havia restes, per exemple durant la realització de la carta arqueològica l’any 1988/9. Precisament va ser qui va portar J. H. Fernández a la murada prehistòrica de sa Cala de la qual n’havia aixecat, fins i tot, un plànol. A més té una obra inèdita Breu història de Formentera (Ferrer, 2003: 273-274).

95

Formentera

Tot seguit, cal parlar de Hans Georg Niemeyer, que fou catedràtic d’arqueologia de la Universitat d’Hamburg i prou conegut per les seves investigacions sobre món fenici a Andalusia i Cartago. L’any 1964 va estar uns dies a l’illa i no va tenir temps, per motius que no refereix, de fer prospeccions sistemàtiques; això sí, es va dedicar a aquells llocs que li semblaren més estratègics. D’aquesta estada publicà Archäologische beobachtungen auf Formentera (Niemeyer, 1965: 91-104), on tracta del lloc de sa Cova, que no és altre que el nom més popular de la punta de sa Pedrera, ja conegut d’abans, on hi ha una important construcció, tal volta una vil·la maritimorural que arrenca del segle I i perdurà almenys fins al VI de l’era cristiana. N’aportà per primera vegada imatges fotogràfiques i els dibuixos de fragments ceràmics recollits en superfície. D’altra banda, a la vora des Estanyets que hi ha a prop del marge esquerre de l’estany des Peix, va situar un poblat fortificat amb una estructura rectangular que es relacionaria amb un port la cronologia del qual aniria des d’un moment tardà de l’època republicana (que aquí, en realitat, és època púnica tardana) fins al Baix Imperi. De fet, la ceràmica de superfície pertany bàsicament als segles III i IV dC. Igualment publicà una estructura circular fins llavors inèdita (tal volta d’un forn de pega d’època indeterminada) a la vora de ponent de l’estany des Peix, i que comparà amb una altra d’apareguda i tallada en secció arran de la construcció de la carretera des Cap, a sa Serra. Quant a l’illa de s’Alga publicà fragments d’àmfores ebusitanes (que ell confon amb àmfores gregues de Massàlia) i vaixella campaniana de vernís negre, materials datats als segles II i I aC. Niemeyer és tal volta el primer a parlar del camí de sa Pujada en termes de jaciment arqueològic, una via que li semblà d’època medieval, més que d’època antiga. Avui ja es sabut, precisament gràcies a treballs de Joan Marí Cardona, que la configuració final d’aquest camí arrenca de 1797, quan la Junta de Millores encarregà a l’enginyer P. Groillez una reforma total del camí preexistent els orígens del qual resten incerts i que llavors ja era intransitable. Finalment, en proximitat del molí d’en Marroig aquest investigador alemany publica algunes construccions que són més aviat elements etnològics moderns. En definitiva, cal inscriure la figura de Niemeyer en l’àmbit de la investigació arqueològica de Formentera com un dels primers a realitzar veritables exploracions de camp i publicar materials ceràmics de superfície així com les primeres imatges fotogràfiques d’aquells llocs. Tot seguit M. Tries i Ll. Roca (1975: 15-33), després d’una exploració de diferents coves de Formentera, realitzada l’any 1974, donaren a conèixer un important lot de ceràmiques fetes a mà de la cova des Riuets, galeria més occidental de l’anomenat complex de ses Mamelles. Deixant de banda la seua qualificació de “pretalaiòtica” que donaren a aquesta ceràmica —terme del tot inacceptable a les illes Pitiüses—, sí és vàlida la seua atribució a la plena edat del bronze. Just després, l’any 1975 va ser clau per a la prehistòria de Formentera, ja que va tenir lloc la primera i principal de les campanyes arqueològiques a ca na Costa, singular i espectacular sepulcre megalític de corredor, en realitat abans conegut per no poca gent, però fora de l’àmbit científic. L’excavació va ser dirigida per J. H. Fernández, L. Plantalamor i C. Topp (1979, entre altres publicacions), va quedar enllestida totalment l’any següent i aconseguí superar la creença que les illes havien estat despoblades abans de la fundació d’Eivissa pels cartaginesos, l’any 653-4 aC. El mateix equip d’investigadors inicià campanyes amb la idea d’aprofundir en el

96

Núm. 1- 2011

coneixement de la prehistòria a altres jaciments com el Cap de Barbaria I (1976 i 1977), Cap de Barbaria II (1979, 1982, 1985-1987) i Cap de Barbaria III (1982) (Fernandez 1984; Fernández  Topp, 1984). Contemporàniament J. H. Fernández, director del Museu Arqueològic d’Eivissa, excavà la fortificació de can Pins (1979 i 1980), construcció de planta quadrada amb una torre a cada cantonada, a més d’una altra que protegeix la porta i difícil de datar per manca d’estratigrafia, encara que evidentment estaria dins el Baix Imperi o l’Antiguitat Tardana, segles III i VI dC (Fernández, 2001: 38). A més d’aquests projectes, l’any 1977, J. H. Fernández havia redactat un treball titulat “Aportación a la carta arqueológica de Formentera” (treball inèdit), per incorporar-lo a una modificació en el planejament urbanístic de l’illa, on recollia vint-i-nou jaciments i introduïa la novetat de ca na Costa, can Mariano Gallet (on a principi dels anys 70 s’havia trobat un nou dipòsit d’elements metàl·lics del bronze final (Fernández, 1973), els esmentats al Cap de Barbaria, sa Cala, can Blai, sa torre de s’Espardell, un camí empedrat as Pujols i can Xumeu d’en Jai (on s’havia localitzat una fossa segurament romana amb dos cadàvers). De 1984 és una exploració més acurada de l’illot de s’Espalmador, que tengué com a resultats la localització als voltants immediats del costat N de la platja de s’Alga d’un important establiment, tal volta un poblat de pescadors, amb un punt àlgid en època púnica tardana segons els nombrosos materials de superfície, segles II-I aC, amb moltes construccions fetes amb sòcols de doble filada de lloses verticals, sovent amb plantes de línies corbades que s’individualitzaren i topografiaren (Ramon, 1985: 130-134). Cal referir-se després a la redacció de la Carta Arqueològica de Formentera elaborada entre 1988/89 per part del Govern de les Illes Balears que incorporà prop de 120 jaciments localitzats a partir de noves prospeccions i amb les dades anteriorment conegudes. Es tracta d’un treball amb tota una sèrie de dades descriptives i fotogràfiques, a més de moltes planimetries del que era visible als diferents jaciments, d’aquest treball es va fer un estudi sobre l’evolució del poblament (González  Dies, 1990-1991). L’any 1996 tengué lloc una intervenció d’urgència, dirigida per J. H. Fernández, al N de l’illa de s’Espalmador que es va portar a terme en haver aparegut en superfície ossos humans. El resultat va ser la documentació de restes de quatre esquelets que pertanyien a homes adults, que havien estat enterrats de manera poc acurada. Mitjançant analítica de C14 es varen datar entre la fi del segle XVI i el primer quart del segle XVII i es van atribuir a algun esdeveniment de caràcter violent (Fernández  Mezquida  Garijo, 2009: 291-269). Les excavacions realitzades a sa Cala es varen desenvolupar mitjançant dues campanyes curtes durant els anys 1997 i 1998, dirigides pels dos autors del present treball. Aquestes excavacions no exhaurien completament el jaciment però sí en permeteren una visió força completa en relació a la seua natura, fases i cronologia. D’aquestes, se’n publicà un avanç sobre la fase prehistòrica (Ramon  Colomar, 1999: 29-41) mentre que una memòria global dels treballs està publicada als Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló (Ramon  Colomar, 2010: 140-167).

97

Formentera

La darrera de les intervencions a Formentera tengué lloc al derelicte romà de l’Encant (situat aproximadament entre la punta de sa Pedrera i es cap des Falcó), fou organitzada l’any 2007 amb la participació de l’associació Argomaris i sota direcció tècnica de M. H. Hermanns i J. Ramon. Mitjançant un ROV (Remote Operated Vehicle) es realitzaren mosaics fotogramètrics del jaciment i es recuperaren unes poques peces. Aquestes dades, de les quals se’n publicà un article (Hermanns  Ramon, 2008: 551-559) demostraren que es tractava d’un mercant del segle IV dC, que portava àmfores africanes i lusitanes i una caixa de plom de funció desconeguda. El seu destí segurament no seria Formentera, ni tal volta Eivissa. Altrament, cal advertir del perill d’espoli actual existent malgrat la seva fondària relativament important (76 m). Si es fa un balanç dels fets i del procés abans descrit, s’extreuen fàcilment diverses conclusions. La primera és que, com havia succeït a Eivissa i malgrat fos a escala més reduïda, l’arqueologia a Formentera tengué en tota la seva primera etapa com a filosofia l’objecte en si mateix (en certa forma es podria exceptuar la breu intervenció de Colomines), fet que evidentment feia que no s’haurien preocupat mai de cap jaciment, sinó era per treure’n peces. A partir dels anys 70 es va canviar de mentalitat en el sentit de fer ciència i també de posar de manifest el patrimoni monumental. L’equip que excavà llocs com ca na Costa s’integra en aquesta tendència, de la mateixa manera que les intervencions al jaciment de sa Cala. Totes foren iniciades amb filosofia científica i de posada en valor dels llocs. Això no vol dir que encara no perduri entre la població la idea del jaciment com a lloc on poden haver-hi tresors, mentalitat que evidentment caldrà superar. La segona, és l’evidència de manca d’un pla científic, coherent i estable. Ja s’ha vist que entre 1975 i 1987 es treballà decididament en el coneixement de la prehistòria de les Pitiüses, però aquesta tasca s’interrompé l’any 1989 amb la redacció de cartes arqueològiques pel Govern de les Illes Balears. Després d’això no es presentaren més projectes per continuar amb el camí d’abans i es va deixar tot paralitzat i en el cas de Formentera, afectà els treballs des Cap. EL JACIMENT DE SA CALA Pel que fa als aspectes toponímics, i en contra del que podria deduir-se d’un nom que normalment al·ludeix a una entrada de la mar, en aquest cas es refereix a un espai territorial relativament ampli, a la part superior del territori delimitat pels acusats tallserrats. Tant és així, que entre els vesins, quan es tracta d’arribar fins a la mar, diuen que van “baix de sa Cala”, curiosa, però no del tot aclarida, inversió dels termes. Aquest territori comprèn una sèrie de finques (Fig. 1), amb les cases que els donen nom: en primer lloc, can Blaiet, on es troba el jaciment de sa Cala, a llevant, can Simonet (on hi ha els jaciments SC-II a SC-V) i tot seguit, encara més a l’est, can Toni Mariano (amb SC-I, SC-VIII), finalment, can Rita, a ponent de can Blaiet (on es troben SC-VI i SC-VII). El territori de sa Cala és al nord-oest de la Mola, a una altitud entre els 100 i 130 m

98

Núm. 1- 2011

100

Sa Cala

SC-II 0

100

SC-I

SC-VIII

200m

SC-II

N

SC-IV 123.39

Cova des Fum

SC-VI C am í d e s a C a l a

128.86

5 12

SC-VII

Fig. 1: mapa de la part nord-occidental de la Mola amb la situació dels jaciments comentats, el cercle marca el de sa Murada.

sobre el nivell del mar, i forma un pendent que baixa fins al penya-segat. Actualment destaquen els característics marges de pedra seca i conreus de secà amb algunes figueres. A tot el territori de la Mola no existeixen ni pous ni fonts, sinó captacions artificials d’aigua de pluja. La geologia de la Mola, inclòs el lloc on es troba la muralla, es caracteritza per lloses i crostes calcàries del miocè superior, bàsicament calcarenites blancoses del Tortonià o Vindobònia, amb plaques d’arenosa a la seva base (Rangheard, 1972: 194-197). Menció especial mereixen els abaixadors que comuniquen a peu la costa i la part superior, amb recorreguts per l’interior dels penya-segats (fet que no es pot desvincular dels jaciments que tot seguit tractarem). Un dels abaixadors es troba actualment en un punt que antigament, quan la murada prehistòrica estava completa, podia quedar tancat per aquesta, a prop del seu extrem S. El problema però, és que aquestos recorreguts, en part naturals i en part artificials, poden haver canviat substancialment des de fa tres mil anys ençà. Aquest territori, a banda de la murada de sa Cala, té una certa riquesa arqueològica, coneguda en les circumstàncies explicades en l’apartat anterior. Tots els jaciments coneguts s’emmarquen aparentment en dues grans etapes: la prehistòrica i l’alt medieval o andalusina; el mateix succeeix, com es veurà, amb el que tractam ara. Entre els jaciments prehistòrics hi ha coves naturals i construccions a cel obert.

99

Formentera

Quant a les coves, la des Fum és un jaciment que actualment té parts esfondrades (Fig. 2, núm. 2), per sort en aquest cas, ja que les ha protegit de l’espoli; en contrapartida, aquest fet impedeix conèixer dades essencials. Molta de la informació que avui es té, com s’ha dit, ens la va deixar Frank Jackson. Consta d’una sala principal (Fig. 2, núm. 3) en connexió directe amb el penya-segat, que i està reforçada per murs artificials (Fig. 2, núm. 1) que diversos investigadors qualifiquen d’andalusins (Costa, 2002: 304-307), encara que no és més que una suposició, ja que no estan investigats a fons i són moltes les coves a altres indrets (p. ex., a les Balears) amb ocupació i tancades artificialment en època prehistòrica. En connexió amb la sala principal hi ha altres galeries menors i, sobretot, una d’oculta per un esfondrament, però de la qual Jackson va realitzar un croquis i obtenir diverses fotografies amb expressives imatges: per una banda, a una sala al final de la dita galeria, un amuntegament desordenat d’ossos d’un nombre molt elevat d’individus. Abans d’arribar a aquesta veritable ossera l’estreta galeria de comunicació tenia altres tres petites cambres amb un esquelet a cada una d’elles que conservava la connexió anatòmica, els cadàvers estaven allargats i amb els braços estirats obliquament 45º. Un d’aquests esquelets portava un braçalet de bronze. El material prehistòric localitzat a la sala principal, o almenys una part d’aquest, sembla poder-se datar en època calcolítica, ja que hi ha un gran conc (Fig. 2, núm. 4) amb decoració incisa de tipus campaniforme (Topp, 1988) mentre que la resta del material, per manca de distintius tan característics, és per si més mal de datar, malgrat la qual cosa res indica una cronologia diferent. Tot i això, no podria descartar-se una perduració d’aquest habitatge fins a un moment indeterminable, per ara del Bronze Antic. A banda d’instruments, entre els quals una punta de sageta feta de banya (Fig. 2, núm. 5), punxons d’os (Fig. 2, núm. 6) i una pedra esmoladora amb perforacions, són nombrosos els molins de mà. Segons sembla la primera fase d’ocupació se situa en època calcolítica quan la primera gran sala fou emprada com a lloc d’habitatge. En una fase tal volta més tardana, que s’hauria de situar al llarg de l’edat del bronze, s’utilitzaren les galeries interiors per enterraments. Podria tractar-se d’un sistema amb inhumacions primàries a les esmentades covatxes que després serien portades a l’ossera interior. Caldria interpretar així que els morts in situ descoberts per Jackson serien els darrers enterrats, que mai no varen arribar a ser desplaçats, evidència d’un abandonament total del lloc. També a la sala principal en diverses circumstàncies s’ha recollit material arqueològic d’època andalusina plena (s. X-XIII), compost per gerres pintades (fig. 2, núm. 7), gerretes, alfàbies, cadafs, llibrells, olles i safes.10 En total menys de vint peces repartides en no menys de tres segles. Una cova amb material arqueològic, sense esgotar el repertori de cavitats naturals a la Mola amb elements d’aquesta època, és la des Riuets, la galeria més occidental d’un complex geològic molt més ampli anomenat de ses Mamelles. Com s’ha dit, va ser explorada l’any 1974 per part de l’Espeleoclub. Aquí es va recollir una bona quantitat de ceràmica, exclusivament prehistòrica, 10. Publicades parcialment per Helena Kirchner (2002: 61-62, 208-213, 337). Aquesta presència andalusina, en realitat, mal caracteritzada, s’ha posat en relació amb l’episodi del 1108 contingut en la saga normanda.

100

Núm. 1- 2011

Fig. 2: Cova des Fum. 1: trams de murs artificials a l’entrada de la cova. 2: vista d’una de les sales laterals amb roques caigudes. 3: vista des de l’interior de l’accés. 4: Detall d’un conc amb decoració incisa de tipus campaniforme. 5: punta de sageta feta de banya. 6: punxó d’os. 7: gerra decorada amb òxid de manganés tipus V.1.3 de Kirchner d’època musulmana, segle XI. 8: gran vas de ceràmica a mà amb mugrons perforats de la cova des Riuets (foto MAEF).

101

Formentera

Fig. 3: Imatges dels jaciments de sa Cala. 1: vista del jaciment sa Cala III. 2: vista de sa Murada l’any 2010. 3: vista de sa Cala IV. 4: sa Muradeta. 5: sa Murada durant la intervenció de 1997.

102

Núm. 1- 2011

majoritàriament vasos de dimensions importants amb perfils convexos o en “S” mes o menys tancats i vores sovent exvasades, algunes tenien mugrons o petites anses perforades (Fig. 2, núm. 8), de funció domestica i d’emmagatzemat. Malgrat això, la manca d’instruments en les troballes dades a conèixer (o que se’n tengui coneixement) no deixa clara la funció o l’activitat que es realitzava a la cova. De fet, els propis descobridors la interpretaren com un lloc d’amagatall (Tries  Roca, 1975). En tot cas, la cronologia del material esmentat, segons la tipologia de la ceràmica, entre la que no hi ha bases planes, sembla molt anterior al bronze final. La resta de jaciments.11 prehistòrics són ja construccions artificials a cel obert. Un d’ells, anomenat sa Cala III (fig. 3, núm. 1), és a 400 metres a llevant de sa murada, es tracta com la resta que es comentarà, d’un jaciment no excavat, on és possible observar una estructura feta amb doble parament de lloses clavades en vertical de planta absidal, que a la Carta Arqueològica és qualificat de navetiforme, realitat que caldrà verificar, de la mateixa manera, cal dir que no es va replegar ceràmica i que per tant és molt incerta la seua cronologia. El segon és sa Cala VII, situat en direcció sud-oest, a 500 m de distància de sa murada. S’aprecien restes d’algunes estructures de difícil lectura atès el seu arrasament la base de les quals està feta amb doble parament de lloses verticals, i segons aquesta tècnica constructiva i també la seva amplària (tret igualment característic), podrien pertànyer a l’edat del bronze, però no consta ceràmica d’aquesta època. Pel que fa a la fase medieval, destaquen els jaciments anomenats sa Cala IV i V, que estan a poca distància entre si, a 300 m a llevant de la murada, a la finca de can Simonet, s’hi observen túmuls (fig. 3, núm. 3) formats per enderrocs de murs alguns parcialment visibles, que almenys en un cas estan fets amb opus spicatum. Aquests jaciments senyalats a la Carta Arqueològica com dos de diferents, s’han d’entendre com una gran unitat, on és va recollir molta ceràmica que pertany a l’època andalusina (segles XI, XII i tal volta XIII). Més a llevant hi ha petits sectors individualitzats: sa cala I, II i VIII on s’han pogut observar restes de murs i ceràmica andalusina. Cal també recordar la gran necròpolis musulmana, les làpides i els monòlits que esmenta Pérez-Cabrero i que sens dubte cal relacionar amb el lloc d’habitatge descrit abans. Tot això indica clarament l’existència d’un centre gran i articulat d’època medieval musulmana. A la vora del jaciment sa Cala VII hi ha el que es coneix com sa Cala VI, amb restes d’un edifici conformat per àmbits rectangulars allargats i juxtaposats, la cronologia del qual és incerta, ja que molts dels fragments trobats en superfície pertanyen a l’època púnica i a l’imperial romana. S’ha presumit en aquest punt l’existència d’un assentament d’època antiga (González  Díes, 1990-1991, fig. 6), a partir de la localització en superfície d’alguns fragments de ceràmica dels segles II-I aC i I dC. Resulta però aventurada una apreciació d’aquesta magnitud sense altres investigacions.

11. Totes les dades que concerneixen els jaciments sa Cala I a sa Cala VIII procedeixen d’una consulta directa de la Carta Arqueològica de Formentera, l’original de la qual és al Consell Insular d’Eivissa. Aquestes mateixes dades han estat explotades abastament en altres treballs (entre d’altres Costa 1995).

103

Formentera

700

123.85

122.93 123.90 800

6

7

500

600

5

4282582.000

400

373638,000

4 200b

123.85

200a

3

208.1

123.69

300

100

2

0

1

N

5m

Fig. 4: Planta general de l’excavació de sa Murada, en blau estructures prehistòriques, en verd estructures andalusines i les llars en vermell. Els elements en rosa són els enderrocs i amb indicació de les seccions.

INTERVENCIONS DELS ANYS 1997/1998 AL JACIMENT DE SA CALA Es feren dos intervencions molt curtes, en aquests anys, la primera amb l’objectiu de lliurar de vegetació i d’enderrocs superficials un monument que ja era prou visible i que es considerava abans literalment arrasat a nivell estratigràfic (Ramon, 1985). La tasca feta el 1997 va donar una gran sorpresa en localitzar-se també un establiment altmedieval, fet que decidí fer una segona campanya, els resultats de la qual, malgrat no exhaurí les possibilitats del jaciment, són molt significatius. Les dades deriven de les excavacions fetes amb l’enregistrament arqueològic tridimensional de totes les unitats que comprenen tant elements estructurals (murs principals, secundaris, llars) com simplement estrats, seguint aproximadament les nomenclatures establertes a Lattes (Lattara X). Destaca també, per primera vegada, la realització d’una planimetria acurada (fig. 4, 5 i 10) basada amb punts precisos de GPS i altres mitjans tècnics, superant diverses versions anteriors, ja que totes tenien l’error de no definir l’arc que en realitat dibuixa sa murada, cosa que en falsejava la interpretació. Una altra qüestió important per a l’anàlisi estratigràfica i evolutiva del jaciment rau en el fet que durant les primeres dècades del segle XX els pagesos del lloc extragueren d’aquí gran quantitat de pedres, i provocaren no només un greu arrasament de les estructures sinó també la desaparició de tota l’estratigrafia d’ocupació/aban-

104

Núm. 1- 2011

Porta 2

Sector 200

124.50

202

124.00

201

201 202

204

123.50

208

Secció 2

MR14

123.00

Murada

Sector 200b

124.50

124.00

201 123.50

MR2

123.00

MR11

209

MR12

Secció 3

Murada

Sector 400

124.50

124.00

402

205/401

123.50

403 405

MR2

MR9

404

123.00

Secció 4

Sector 800

Murada

Sector 500

124.50

124.00

501 123.50

123.00

122.50

502 MR2

503 SL504

802 Secció 5

Murada

Torre

124.00

123.50

702 123.00

122.50

MR1

MR5

Secció 6

Fig. 5: Seccions: en blau estructures i estrats prehistòriques, en verd estructures, estrats andalusins i en rosa els enderrocs.

105

Formentera

donament de l’establiment andalusí (Fig. 5). Cal afegir que la instal·lació medieval es realitzà mitjançant una anivellació de l’espai que, unida al fet que la roca base s’inclini en baixada cap a llevant, ha permès la conservació d’alguns estrats prehistòrics inalterats. En canvi, la part interior del recinte prehistòric (entre la murada i el penya-segat) es troba completament destruït sense estructures arquitectòniques, salvat del MR4. El procés de construcció de la murada prehistòrica (Fig. 4 i 10) pogué ser de la següent manera: primerament la col·locació de l’ortòstat NE, de la porta 2 i el SO de la porta 1 (Fig. 6, núm. 2), o a l’invers, i enllaçant tots dos amb un tram rectilini (MR2), de 18,72 m. Tot seguit, la col·locació dels altres dos ortòstats de cada porta, donaria pas a dos nous trams de mur —el MR3, en direcció O-SO conservat per un espai de 10,70 m, i connectat amb la porta SO (porta 2) i, el MR1 (de 6,88 m conservats), en relació a la porta NE (porta 1). Rere els processos destructius antròpics de la muralla en resta avui una longitud de 38,60 m. A uns metres al NE es conserva encara una alineació de pedres que segueix la mateixa trajectòria que el MR1 de la murada, que malgrat la desconnexió existent podria pertànyer a aquesta. La murada va ser construïda mitjançant un doble sòcol paral·lel de lloses i pedres de mesures grans i irregulars, amb un interior reomplert amb pedres petites. Les pedres que configuren el sòcol apareixen en ocasions col·locades en posició vertical i, en altres, en posició horitzontal —d’aquestes últimes, se’n conserven fins a tres filades superposades. És curiós, però de difícil interpretació el fet que totes les lloses en vertical estiguin en el parament de tramuntana. El gruix mitjà de la murada oscil·la entre 2,45 i 2,80 m. Les portes estan formades, en els dos casos, per dues grans lloses en posició vertical. La porta 1 conserva una alçària d’entorn 1,70 m i una amplària d’uns 0,80 m. L’altra porta (P2) té una amplària d’1,20 m. La important troballa esdevenguda l’any 1998 quant a la fortificació prehistòrica, va ser una possible torre (fig. 6, núm. 3) arrambada amb el parament sud del MR 1. Sembla altament revelador el fet que aquest element mira vers terra endins. Amb mesures de 4,10 m d’ample i 3,96 m de longitud, la seua planta és ogival i, com tota l’estructura prehistòrica, té els fonaments directament a sobre la roca base. Està conformada per un parament extern de grans blocs irregulars, col·locats horitzontalment, mentre que l’interior està també farcit amb rebles naturals petits i mitjans. És possible que no fos l’única torre que disposaria la murada. Per acabar, el MR4 té un gruix de 2,56 m i un llarg conservat de 2,29 m i enllaça en perpendicular amb el MR3, a la vora del seu extrem conservat; cal interpretar-lo com una compartimentació o la resta d’una estructura a l’interior del recinte. Dels estrats prehistòrics cal destacar per la seua major potència, així com pel seu contengut, la UE 606, ubicada vora el parament SO de la Torre 1. Entre els elements cal destacar nombrosos fragments de vasos a mà de diferents tipologies, com ara vasos cònics amb dobles mugrons superposats (fig. 7 i 8, núm. 606.1 i 606.2), de perfil en “S”, concs convexos, etc., a més de fauna domèstica i malacològica. Al costat contrari de la mateixa torre, la unitat 707, gairebé tenia un caràcter superficial i entre les troballes que s’hi realitzaren destaca un molí complet de pedra

106

Núm. 1- 2011

Fig. 6: Imatges de sa Murada de sa Cala. 1: vista general de sa Murada. 2: detall de la porta 1. 3: detall de la torre prehistòrica.

107

Formentera

arenosa blanca de gran duresa (Fig. 8, núm. 703.8). D’altra banda, la unitat 505, al cantó N del sector 500, va ser excavada sols molt parcialment; contenia diversos fragments de vasos prehistòrics i dos bocins de molins de mà de pedra arenosa, així com fauna domèstica. Altres estrats prehistòrics no eren sinó petites bossades, amb escassos materials mobles, a l’interior de concavitats de la roca natural que s’havien preservat rere els anivellaments medievals, però sense connexió física amb elements estructurals prehistòrics (UEs 211, 212, 404). A l’interior de la porta 2, la UE 203 (l’única unitat a banda de les relacionades amb la Torre 1, que sí connectava amb aquesta estructura) lliurà dos fragments de cossos de vasos prehistòrics i una dent humana. La cultura material prehistòrica es caracteritza per ceràmica exclusivament feta a mà amb colors gris, gris beix, marró, marro roig i groguenc i abundosos desgreixants de calcites blanques, però la seva gran erosió i concreció impedeix verificar la presència o absència de brunyits i en canvi sí, en alguns casos, d’espatulat, no havent-se trobat cap peça amb decoració pròpiament dita. Entre les formes cal esmentar els vasos globulars o esferoïdals que són predominantment grans, amb voreres a penes engruixides, d’alçària i exvasament variable (Fig. 7 i 8, núm. 606/3, 606/6, 606/7, 606/9), en alguns casos (Fig. 7 i 8, núm. 606.6 i 606.9) proveïts de petites anses amb perforacions horitzontals. Es tracta de formes trobades també a la cova des Riuets (Trias  Roca, 1975: taula 2 —la major part de les peces reproduïdes— i taula 3) (Fig. 2, núm. 8) entre altres jaciments de les illes Pitiüses. Una de les més significatives, ja que a les Pitiüses no se’n coneixen o no s’han publicat, és la dels grans vasos de perfil global tal volta troncocònic —encara que manquen les parts inferiors— i vora lleugerament engruixada i arrodonida a sota de la qual tenen dos mugrons simples superposats (Fig. 7 i 8, núm. 606.1 i 606.2). Hi ha també peces més aviat singulars, com un petit fragment (fig. 7, núm. 505.3) amb la vora molt obliqua i convergent vers l’interior, amb dos mugrons en horitzontal i una altra (Fig. 7, núm. 505.1) amb un perfil superior cònic. Entre les formes obertes es documenten concs convexos (Fig. 7, núm. 505.2 i 606.17) de mesures variables. Existeixen també bases planes, fet significatiu, com després es dirà, que semblen més aviat típiques del bronze final. Per altra banda, és destacable la presència de molins de mà de pedra arenosa (Fig. 8, núm. 204.2 i 703.8), generalment reduïts a fragments, amb excepció de la peça 703/8. Resta per fer-ne un estudi petrològic, encara que cal no oblidar que a s’Estufador, situat a la costa S de la Mola, existeix una cantera d’on es deuen haver extret pedra per a la fabricació de molins, segons nombroses empremtes observables. La fase medieval musulmana descoberta integralment arran de les excavacions està definida per una sèrie d’estructures arquitectòniques i estrats que s’hi relacionen. De les primeres cal nombrar-ne un total de quatre amb la planta més o menys completa i altres dues de molt arrasades. Totes elles defineixen una interessant seqüència constructiva agrupada que es desenvolupa en tots els casos arrambada al parament sud de la murada prehistòrica, que amb tota seguretat va ser reaprofitada en aquesta etapa.

108

Núm. 1- 2011

606.2

0

10cm

5

606.1

606.3

606.6

606.7

606.17 505.1

505.2

505.3

606.9 703.3

Fig. 7: Selecció de ceràmiques d’època prehistòrica del jaciment de sa Murada.

109

Formentera

Els dits àmbits van ser numerats amb xifres àrabs i les seves característiques físiques són les següents (Fig. 4 i 10). L’àmbit 100, gairebé completament destruït, ja que sols en resta l’arrencament d’un dels murs (MR16) a l’extrem SO de la alineació constructiva. A llevant de l’anterior, l’àmbit 200a té una planta allargada que emmarquen els MR13, MR14 i MR15 i per la banda de tramuntana la muralla prehistòrica amb la porta 2. Després, l’àmbit 200b de planta lleugerament trapezoïdal, al NE de l’anterior i compartint mitjanera (MR13). Altres dos murs, a banda de la muralla prehistòrica, el tanquen respectivament, per migjorn (MR12) i per llevant (MR10). Dins d’aquest àmbit, sobre la roca i no lluny de l’angle SO, es localitzà una llar (FC2) que consistia en una placa d’argila refractària de poc gruix completament clivellada per l’acció del foc, amb diàmetre de 0.55 m, aproximadament. Després, seguint l’ordre de la descripció, l’àmbit 400 és una estança rectangular, no llunyana al quadrat que s’adossa a la muralla, composta pels MR8 a llevant, MR9 a migjorn i MR10 a ponent, que tenen un gruix considerable. I a continuació, just a llevant de l’àmbit 400, l’àmbit 500, és de planta rectangular, compost pel MR6, a llevant, pel MR7, a migjorn i a ponent pel MR8; aquest últim fa de mitjanera amb l’àmbit 400. Al seu angle occidental hi ha també una llar de foc que no es conserva completa i que és idèntica a la localitzada a l’àmbit 200b, és a dir una placa d’argila refractària recremada de planta subquadrada, de 0.50 m d’eix màxim. Finalment, l’àmbit 600, probablement de planta irregular, és l’espai comprès pels MR6, a ponent, MR7, a migjorn, la muralla prehistòrica, amb la seva porta 1, a tramuntana i, a llevant, la torre d’aquesta fortificació. Malgrat el greu arrasament de les estructures medievals, que la major part de vegades impedeix apreciar amb seguretat la seqüència dels murs, és plausible plantejar l’evolució arquitectònica següent: per començar, l’àmbit 400 sembla haver estat construït en primer lloc, ateses les característiques i orientacions dels murs de manera individual. Després s’aixecarien els àmbits 200b i tal volta el 500, que respectivament s’hi arramben, per llevant i per ponent. És possible que el 200a i el 100 siguin altres ampliacions d’un tercer moment. Per acabar, el MR17 va ser adossat a un dels angles del sector 200b, sembla definir un espai gran de planta corba —un tancat a l’aire lliure tal volta destinat al ramat— pot pertànyer al tercer moment constructiu o encara a un de posterior (Fig. 6, núm. 1). Pel que fa als elements mobles, el material ceràmic d’aquesta fase es troba també a un nivell molt alt de fragmentació i l’integren diverses categories vasculars (fig. 9, núm. 202.1, 202.2, 202.7, 202.9, 205.10, 209.3, 402.1, 402.2, 503.1, 605.3, 605.10). Els gerros i gerres estan representades per diverses vores, anses i bases, que mostren en el detall morfologies variables i que a més pertanyen a formats de mesures diferents. Cal ressaltar que no ha estat possible identificar ni un sol fragment amb decoració pintada o vidrada en tot el material esmentat. En canvi, és significativa l’existència en el fragment 605.5, (figura. 9), d’una banda horitzontal de decoració polilineal incisa. Ho és tanmateix un fragment de coll amb dues acanalacions paral·leles amples i també horitzontals. Tant o més nombrosos resulten els vasos de cuina de tipologies diverses, entre els quals menció molt especial mereix el fragment 202.7, (figura 9) per la seua decoració a la part superior de l’esquena que consisteix en una banda horitzontal de meandres incisos amb tècnica polilinial, que reprodueix les decoracions d’època

110

Núm. 1- 2011

Fig. 8: Elements del jaciment de sa Murada: ceràmica i molins prehistòrics i claus d’època andalusina.

111

Formentera

bizantina (poden veure-se’n exemples a Ramon, 1986, làm. 5) i sense paral·lels estrictes entre el material conegut per ara a les Pitiüses. En la seva gran majoria aquestos vasos destinats a la cocció o al calentament d’aliments estan fets a torn, però no manquen alguns petits fragments que corresponen a peces fabricades a mà o a torn lent. Se sap també de la presència de peces de vaixella, amb formes —com per exemple l’ataifor— impossibles de descriure o classificar ja que no són res altre que diminuts fragments de perfils, algunes vegades amb vidrats de colors groguencs, marrons o verds. Finalment, cal esmentar la presència d’almenys dues llànties, una representada per un bec fragmentari (fig. 9, núm. 205.10) i l’altra per una boca d’alimentació que és molt cònica (fig. 9, núm. 209.3). A banda de la ceràmica, altres materials d’aquesta època són molt escassos fins al punt de reduir-se només a dos claus, un de ferro i l’altre de bronze (fig. 8, núm. 201.2 i 502.36). El complex vascular andalusí de sa Cala es mou en un marge cronològic que no és bo d’ajustar i això pels dos motius ja al·ludits: el primer, la seva gran fragmentació, que en la majoria dels casos impedeix atribucions tipològiques afinades i, el segon, el fet que una part molt important del lot procedeix de la part superior de l’estratigrafia, que es troba alterada per l’acció antròpica moderna. De tota manera, els materials que sí es relacionen amb l’habitatge i no amb possibles freqüentacions posteriors del lloc, com és el cas de les peces decorades amb motius incisos polilineals, no semblen posteriors als segles VIII-IX dC. Altres són evidentment més tardans, potser de moments post abandonament, tal volta dels segles X o XI sinó més enllà. CONCLUSIONS GENERALS I PERSPECTIVES La cronologia del recinte prehistòric es centra en el bronze final a partir de l’anàlisi de les formes ceràmiques per la presència relativament abundant de bases planes que no sembla possible atribuir a fases més antigues. A més de la UE 606 procedeixen les dues mostres òssies analitzades amb C14 (Strydonck et al., 2002: 48) amb el següent resultat: KIA-20215, 810-740 Cal. BC i KIA-20222, 810-750 Cal. BC, que situaria almenys aquest estrat en el segle IX-VIII aC. Pel que fa a la interpretació de la fase prehistòrica de sa Cala s’ha de dir que es tractava d’un espai fortificat i tancat entre la murada artificial, que a més tenia torres mirant terra endins, i el mateix penya-segat (fig. 10). És a dir, que contràriament al que havien afirmat altres estudiosos, pot parlar-se de recinte amb propietat. Cal considerar que la part interior d’aquest ha pogut patir en tres mil·lennis d’història un grau d’erosió incalculable que pot haver minvat l’espai originalment útil i alhora esborrar eventuals construccions. És possible que protegís de manera bidireccional punts naturals de pujada i baixada fins a la mar que poden també haver canviat en el decurs del temps. Tot i això, com s’ha dit, en l’actualitat un dels principals passos per accedir a la mar i a l’embarcador conegut com sa Cala hauria quedat tancat a l’interior de la muralla al seu extrem SW.

112

Núm. 1- 2011

0

10cm

5

602.1

604.1

503.1 605.3

202.1

605.1 402.1

402.2

202.2

209.3 202.7

205.10 605.5

Fig. 9: Selecció de ceràmiques d’època púnica, romana i andalusina del jaciment de la murada.

113

Formentera

No podria descartar-se rotundament que es tractàs d’un veritable habitatge fortificat, que aleshores i per la seva importància seria el nucli primari d’un poblament més extens. Manquen, pels motius esmentats, les evidències estructurals, tot i que en els pocs estrats d’aquesta cronologia que han pogut ser investigats existeix una quantitat significativa de ceràmica, molins per a cereals, evidències de focs, de ramats, etc. que apunta a una presència estable. Una qüestió important és la d’altres llocs de l’entorn proper amb els quals es relacionaria aquest recinte. Ja s’ha dit, que no és gens clara la seua contemporaneïtat en relació a les coves des Fum i des Riuets i els dos únics jaciments a l’aire lliure per ara identificats —sa Cala III i VII— són una incògnita a tots els nivells, inclòs el cronològic, malgrat alguns comentaris que pretenen altres precisions (Costa, 2006: 106). Des d’un punt de vista estrictament cronològic, el jaciment de sa Cala pot ser paral·lelitzat amb els jaciments eivissencs de can Sergent en la seua fase funerària (Costa  Benito, 2000: 293-295) i tal volta la cova Xives (Trias, 1977: 49-52), així com grosso modo amb els dipòsits d’objectes metàl·lics (Delibes  Fernández-Miranda, 1988; Costa  Fernández, 1992) de la Savina i can Mariano Gallet (Formentera) i ses Salines, can Pere Joan, Xarraca, etc. (Eivissa). Des d’un punt de vista estrictament funcional, el recinte de sa Cala té alguns punts en comú amb sa Muradeta (fig. 3, núm. 4) de punta Prima a 7,5 km de sa Cala on, també sobre un penya-segat a la vora de la mar, hi ha un espai completament tancat per una muralla artificial feta amb dos segments de triple parament de lloses verticals a la base, que emmarquen una única porta. La manca d’excavacions impedeix més precisions (enregistrat a la Carta Arqueològica). Pel que fa a Eivissa, el puig des Jondal mostra també un caràcter defensiu, encara que desenvolupat amb un plantejament del tot diferent, mentre que el puig Rodó té al cim un doble anell artificial; el petit espai que tanca no pot ser interpretat sinó com a lloc de refugi. No és segura la contemporaneïtat d’aquestos amb sa Cala, ja que tot i pertànyer a l’edat del bronze, són segons els materials de superfície d’una etapa anterior. Tampoc està clar el tema de la cronologia global del recinte de sa Cala, salvat de la seguretat que existia en els segles IX-VIII aC. El seu origen podria ser anterior a aquest moment i quant al seu final, poca cosa pot dir-se, ja que l’establiment andalusí esborrà el sostre de la seqüència prehistòrica. Es mou, per tant, en un context general poc definit que en no poques ocasions s’ha volgut relacionar amb una etapa d’inestabilitat generalitzada deguda a factors interns (Costa  Benito, 2000: 291) o, fins i tot, amb una xarxa de punts de control per a la navegació marítima interinsular del seu temps (Guerrero et al., 2007: 310-318). Però ja s’ha vist que almenys en el marc de les Pitiüses no és possible realment establir una sincronia amb altres llocs fortificats. D’altra banda, convé no oblidar que la cronologia general de tots els establiments prehistòrics de Formentera està encara per definir i a l’hora no es té una idea realista de la seva distribució espacial, ja que els grans buits de jaciments que dibuixa actualment la carta arqueològica en zones amples i en general també a tota la Mola, en contraposició a les concentracions vistes a altres com es Cap, poden ser més aviat el resultat destructiu de l’acció antròpica posterior sobre els llocs agrícolament més fèrtils, que no d’un

114

Núm. 1- 2011

N

0

5m

Penya-segat

Estructures prehistoriques Estructures medievals

N

0

5m MR1

700

P1 MR5 (T1) 800 600 MR6

500

MR7

MR2 MR8

400

MR10 MR9 MR11 200b

P2 MR13

MR12

MR4 200a MR3

MR17

MR15 100

MR14 MR16

300

Fig. 10: Esquema reconstructiu de les estructures d’època prehistòrica (trama blava) i medieval (trama verda) i detall del funcionament modular de les estructures arquitectòniques del jaciment de sa Murada.

115

Formentera

planejament original del territori en el sentit esmentat com suposen alguns investigadors (Costa, 2006: 107). Es tracta de problemes encara no resolts d’ordre conjuntural, temporal i estratègic, que dilueixen més encara la posició precisa del recinte fortificat de sa Cala. Rere la fase prehistòrica, una sèrie d’elements ceràmics trobats en el decurs de les excavacions, sempre fora de context original, pertanyen a l’antiguitat. Cal ressaltar la presència d’alguns fragments d’àmfores, entre les quals feniciooccidentals probablement arcaiques, ebusitanes T-1323 (Fig. 9, núm. 602.1) i T-8132 (respectivament dels segles V i II aC) i també altre mena de vasos contenidors i vaixella, mals de classificar per la seva fragmentació. D’època romana, alguns fragments d’àmfores són difícils d’identificar (Fig. 9, núm. 604.1), tot i que tal volta existeixi una PE-25, a més d’un fragment de plàtera de sigillata hispànica i un altre d’un vas comú ebusità d’època baiximperial o vàndala. Aquests materials, la cronologia dels quals s’estén per bona part de l’Antiguitat, han d’interpretar-se en el marc de visites esporàdiques en el decurs d’aquests segles, sense deixar aparentment elements estructurals. En aquest punt és necessari recordar que pels voltants d’aquest jaciment no és del tot clara l’existència d’establiments antics, llevat tal volta de l’anomenat sa Cala VI. Passant ara a l’etapa medieval, sembla lògic interpretar les estructures com les corresponents a un habitatge que constructivament hauria aprofitat la presència de la cinta defensiva prehistòrica (Fig. 10). La funció de les diferents cambres és difícil de determinar per l’arrasament que no sols ha fet desaparèixer els murs deixant-los a nivell de fonaments sinó també les seves interconnexions, de manera que no queda cap resta de porta. Tampoc no es pot parlar de nivells d’abandonament clarament in situ que informin directament de l’ús que tenia cada espai, encara que és significativa la presència mínima de dues llars. Si s’acceptàs la teoria que per cada llar, una família, podria afirmar-se que es tractava d’un establiment on en vivien dues o més. L’economia medieval, atesa la relativament abundant fauna domèstica trobada en diferents estrats devia tenir una base important en la pastura de ramats d’ovicàprids. D’altra banda, la presència d’elements malacològics demostra un aprofitament dels recursos marins. Per lògica, l’agricultura es devia practicar, encara que la manca d’estudis carpològics i de molins no permet per ara afirmar-ho, ni molt menys la seva intensitat. Segons la cultura material, especialment la ceràmica, la cronologia de l’establiment medieval de sa Cala podria centrar-se en el segle IX i, fins i tot, començar en el segle anterior. Es tractaria per tant d’un dels establiment andalusins més antics coneguts ara per ara a les illes Pitiüses. El seu abandonament definitiu, a jutjar també per la ceràmica, es degué produir no més tard segle X, ja que cap dels materials estudiats trobats en estrats coherents sembla posterior. Altra cosa foren les visites que amb tota probabilitat continuà rebent, segons demostren elements trobats en estrats superficials. Els jaciments medievals propers que s’han esmentat al primer apartat manquen

116

Núm. 1- 2011

per complet d’estudis de camp. Vol dir això que és arriscat parlar de l’evolució de l’ocupació del territori en aquesta època i en aquest zona septentrional de la Mola de Formentera. És cert, però, que els inventaris de materials de la carta arqueològica de jaciments com sa Cala IV demostren una important presència en els segles XI a XIII, cronologia que s’haurà d’ajustar més en el futur. Es pot fer la hipòtesi, això si, que l’establiment protoandalusí de la muralla fos substituït, a partir dels segles X-XI, per altres com els anomenats SC-IV i SC-V i que llavors es produís un creixement de la població i un augment de l’explotació dels recursos de l’entorn, principalment agraris. En qualsevol cas, sembla poc coherent l’afirmació feta que a tota l’illa no existirien sinó sis unitats d’explotació en època musulmana. Finalment, cal recordar que al marge de les fonts històriques i dels jaciments andalusins que figuren actualment a la carta arqueològica, dades prou explotades en la historiografia moderna, mai no ha estat excavat a Formentera cap jaciment d’aquesta època, a part del de sa Cala, fet que indirectament en dificulta la comprensió. Es coneguda la notícia de Jaume Jordà (segles XVII i XVIII) que monjos servitans de Xàtiva, defugint de la pressió musulmana, fundaren un monestir el 826 a la zona de la Mola, per tant, molt de temps abans de la conquesta catalana del segle XIII, quan se sap també de la presència d’una altra congregació religiosa. Poca cosa pot aportar-se a una qüestió sobre la qual caldrà aprofundir amb mitjans més amplis, però s’imposa una observació: en el segle IX, segons demostra precisament l’excavació comentada, aquests religiosos cristians s’haurien integrat aquí en el marc d’altres comunitats també musulmanes, cal suposar que menys agressives. Per acabar, cal dir que rere la desaparició a la darreria del segle VII dC dels establiments bizantins de les illes Pitiüses, es fa un profund silenci en el coneixement actual de la història següent. Les fonts històriques en els anys 797-798 i 801 parlen d’expedicions musulmanes contra les illes, que haurien demanat ajut a Carlemany; contra elles, el 848-849, Abd al-Rahman II hauria fet una expedició càstig. Poc després, el 859, els normands, amb esment explícit de Formentera, haurien saquejat i despoblat les illes i, finalment, el 902-903, Isam al-Jawlani, les hauria definitivament annexat a l’Emirat (Califat a partir de 929 amb Abd al Rahman III). Lamentablement, sense poder establir connexions clares o altres precisions entre història escrita i arqueologia, aquestos són els fets més rellevants o almenys més coneguts successos en l’etapa que l’establiment andalusí de sa Cala hauria estat en funcionament, que no esgota naturalment la totalitat de període musulmà a Formentera. SA CALA I EL FUTUR DE L’ARQUEOLGIA A FORMENTERA Com s’ha vist al llarg de les pàgines anteriors, són molts encara els problemes que envolten la comprensió del jaciment de sa Cala. Per una banda, la inconclusió del treball de camp, per l’altre el gran desconeixement de tot el context arqueològic que l’envolta. Per tant, és evident que aquesta situació no es podrà superar sinó amb un programa coherent d’intervencions i estudis a altres dels molts jaciments de l’illa. Si la qüestió s’enfoca ara des d’un punt de vista patrimonial, ressalta el fet que

117

Formentera

ara per ara es tracta d’un monument descuidat, envaït per la vegetació, amb alguns problemes de conservació de les estructures arquitectòniques per l’erosió que pateixen alguns de les lloses més rellevants, no senyalitzat i amb problemes d’accessibilitat. És per això que s’haurien d’intentar solucionar tots aquest problemes i mancances amb la finalitat de poder integrar a la llista de monuments arqueològics visitables de Formentera, a la vora dels ja consagrats com ca na Costa o can Pins, un lloc com sa Cala que bé ho mereix. En l’àmbit general convendria recordar que actualment són més de cent els llocs arqueològics coneguts, dels quals només sis —cinc prehistòrics, un de romà i un de medieval— s’han beneficiat de treballs específics, mentre que la resta està pendent d’estudi, cosa que provoca un estat de desconeixement molt elevat de les etapes més antigues de la història de l’illa. De la major part d’aquestos, sigui per la tipologia constructiva que s’hi ha observat o per la ceràmica recollida en superfície, es coneix grosso modo la seva cronologia i filiació cultural. Es tracta d’una situació ideal per al plantejament de programes d’investigació amb objectius específics tenint en compte el coneixement actual de la història de Formentera.

118

Núm. 1- 2011

BIBLIOGRAFIA COLOMINES, Josep. “Necròpolis romanes d’Eivissa i Formentera”, Anuari de l’Institut d’Estudis Calatalans VI, Barcelona:1915-1920. COLOMINES, Josep (1942): “Excavaciones de necrópolis romanas en Ibiza y Formentera”. Ampurias IV, Barcelona: 139-154. COSTA, Benjamí. “Cala, sa”, Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera 1, Eivissa: 1995. COSTA, Benjamí. “Fum, cova des”, Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera 6, Eivissa: 2002. COSTA, Benjamí. “Prehistòria” Formentera. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, Eivissa: 2006. COSTA, Benjamí i BENITO, Núria. “El poblament de les Illes Pitiüses durant la Prehistòria. Estat actual de la investigació”. Colonització humana en ambients insulars. Interacció amb el medi i adaptació cultural. Universitat de les Illes Balears, 2000. COSTA, Benjamí i FERNÁNDEZ, Jordi H. “Les Illes Pitiüses: de la prehistòria a la fi de l’època púnica”. La Prehistòria de les illes de la Mediterrània occidental (Palma, oct. 1991), X Jornades d’Estudis Històrics Locals. Palma: 1992. DELIBES, Germán i FERNÁNDEZ-MIRANDA. “Manuel Armas y utensilios de bronce en la Prehistoria de las Islas Baleares”, Studia Archaeologica 78. Valladolid: Universidad de Valladolid, 1988. FERNÁNDEZ, Jordi H. “Nuevo depósito de hachas descubierto en la isla de Formentera”, Pyrenae, 9. Universidad de Barcelona, 1973. FERNÁNDEZ, Jordi H. “Últimos descubrimientos prehistóricos en la isla de Formentera”, XIV Congreso Nacional de Arqueología. Vitòria, 1975, Saragossa, 1977. FERNÁNDEZ, Jordi H. “The Prehistory of Eivissa and Formentera”. Biogeography and Ecology of the Pityusic Islands. Chapter 25. La Haia, 1984. FERNÁNDEZ, Jordi H. “Blai, can”, Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, vol. 5, 2001. FERNÁNDEZ, Jordi H., MEZQUIDA, Ana i GARIJO, Belen. “Excavación de los restos humanos hallados en Espalmador (Formentera)”, Saguntum, València: pp. 251-270, 2009. FERNÁNDEZ, Jordi H., PLANTALAMOR, Luís i TOPP, Celia. “Excavaciones en el sepulcro megalítico de Ca Na Costa (Formentera)”, Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza 19, Eivissa: 1979. FERNÁNDEZ, Jordi H. i TOPP, Celia. “Prehistoric activities in the Pitiussae Islands”, The Deyà Conference of Prehistory: Early settlements in the Western Mediterranean Islands and Peripheral Areas. BAR. International Series, 229, III, Oxford: 1984.

119

Formentera

FERRER, Vicent. “Jackson, Frank”, Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, vol. 6. Eivissa: pp. 273-274, 2003. GONZÁLEZ, Ricardo i DÍES, Enrique (1990-1991): “Evolución de la ocupación del suelo de Formentera: épocas púnica y romana”. Quadernos de Prehistoria y Arqueologia Castellonenses 15, Castelló: 335-374. GUERRERO, Víctor M. (ed.). Prehistoria de las Islas Baleares. Registro arqueológico y evolución social antes de la Edad del Hierro, BAR International Series 1690. 2007: HERMANS, Markus H. i RAMON, Joan. “Eine Bleikiste aus Einem Spätrömischen schiffsfund bei Formentera (Spanien), Archäologisches Korrespondenzblatt, 38, 2008. KIRCHNER, Helena: La cerámica de Yabisa. Catàleg i estudi dels fons del Museu arqueològic d’Eivissa i Formentera. Treballs del museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 49, Eivissa, 2002. MAÑÁ, J. M. “Dos lápidas árabes de Formentera”, Ibiza, 1, 2a època, Eivissa, 1953. MAÑÁ, J. M. “Notas arqueológicas sobre Formentera”, Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales, 13, 1952. NIEMEYER, Hans G. “Archäologische beobachtungen auf Formentera”, M.M. 6, Heidelberg: 91-104, 1965. PÉREZ-CABRERO, Arturo. Ibiza: Arte, Agricultura, Comercio, Costumbres, Historia, Industria, Topografía, Guía del Turista. Barcelona, 1909. PÉREZ-CABRERO, Arturo. Ibiza arqueológica. Barcelona: ed. Thomas, 1911. PY, Michel.,Syslat 3.1. Manuel de Référence, Lattara, 10.1997 RAMON, Joan. Els monuments antics de les illes Pitiüses. Eivissa: Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Servei Tècnic d’Arqueologia, 1985. RAMON, Joan. El baix imperi i l’època bizantina a les illes Pitiüses. Eivissa: Conselleria de Cultura. Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Servei Tècnic d’Arqueologia, 1986. RAMON, Joan i COLOMAR, Maria. “Investigacions arqueològiques a la fortificació prehistòrica de sa Cala (la Mola, Formentera)”, Mayurqa 25. Palma: 1999. RAMON, Joan i COLOMAR, Maria. “El recinte fortificat de l’Edat del Bronze i l’habitatge andalusí de sa Cala (la Mola, Formentera)”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 2010. RANGHEARD, Yves. Étude géologique des îles d’Ibiza et de Formentera (Baléares). Memoria del Instituto Geológico y Minero de España, t. 82. Madrid: 1972. ROMAN i CALBET, Joan. Los nombres e importancia arqueológica de las islas Pythiusas. Barcelona, 1906.

120

Núm. 1- 2011

STRYDONCK, Mark van et. al. Royal Institute for Cultural Heritage Radiocarbon dates XVIII, 48. Brussel·les: 2002. TOPP, Celia. “Incised or Beaker Wares in the Balearic Islands?”, Institute of Archaeology Bulletin, 25 pp. 67-85. Londres: 1988. TOPP, Celia, FERNÁNDEZ, Jordi H. i PLANTALAMOR, Luís. “Recent archaeological activities in Ibiza and Formentera”, Institute of Archaeology Bulletin 16, pp. 215-231. Londres: 1979. TRIAS, Miquel. “Cova Xives: troballes prehistòriques a Eivissa”, Endins 4, pp. 49-52. Mallorca: 1977. TRIAS, Miquel i ROCA, Lluís. “Noves aportacions al coneixement de les coves de sa Mola (Formentera) i de la seva importància arqueològica”, Endins 2, pp. 15-33. Mallorca: 1975.

121