\"Incastellamento\" a la conca alta del Segre (segles IX-XI). Apunts previs per a un estudi

«Incastellamento» a la conca alta del Segre (segles IX-XI). Apunts previs per a un estudi Carles Gascón Chopo

A partir de la seva tesi doctoral centrada en l’estudi de la regió del Laci, a la Itàlia central, entre els segles IX i XII, l’historiador francès Pierre Toubert va establir un dels grans paradigmes explicatius de les transformacions vinculades a la feudalització de la societat europea occidental1. En cert sentit, el seu estudi, basat en una anàlisi exhaustiva d’un marc regional amb projecció de resultats sobre un àmbit general, ens recorda a un altre gran estudi emprès en els mateixos anys setanta i que afecta de ple a Catalunya; ens referim a la tesi de Pierre Bonnassie, que tingué uns resultats igualment impactants sobre el concepte de la mutació feudal2. L’anàlisi de Toubert va generar en el seu moment un model explicatiu basat en el concepte d’“incastellamento”, un neologisme italià ideat per aquest historiador francès que enuncia un procés de concentració del poblament en una sèrie d’assentaments concentrats i fortificats els quals, per motius diversos, haurien cobert tot l’àmbit estudiat fins a esdevenir

1. Aquesta tesi doctoral fou publicada en una primera edició l’any 1973; Toubert, Pierre: Les structures du Latium méridional et de la Sabine du IXe siècle à la fin du XIIe siècle. RomaParís, 1973. Hi ha una edició en espanyol abreujada; TOUBERT, Pierre: Castillos, señores y campesinos en la Italia medieval. Barcelona: Crítica, 1990. 2. BONNASSIE, Pierre: La Catalogne du milieu du Xe à la fin du XIe siècle. Croissance et mutations d’une société. Toulouse: Publications de l’Université de Toulouse-Le Mirail, 19751976. Hi ha traducció al català: BONNASSIE, Pierre: Catalunya mil anys enrere. Barcelona: Edicions 62, 1979-1981. Interpontes, III (2014), 9 - 39

9

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

una de les principals pautes d’assentament a la zona, avançada l’edat mitjana. No cal dir que aquest procés s’ha vinculat estretament amb la mutació feudal que tants maldecaps i controvèrsies ha generat dins del món acadèmic i que, amb major o menor fortuna, s’ha volgut aplicar a altres regions d’Occident. En el present article volem recollir i sistematitzar una sèrie de dades vinculades a l’aparició dels castells en la documentació per provar de determinar algunes línies mestres del procés de fortificació i conseqüent concentració del poblament en l’àmbit de l’alta vall de Segre, a cavall dels antics comtats d’Urgell i Cerdanya, amb la intenció de centrar l’interès en un tema cabdal, no tan sols per l’anàlisi d’un moment històric determinat, sinó també en la interpretació d’una sèrie de patrons d’assentament que han tingut un pes històric molt important i que, en part, encara són perceptibles en l’actualitat. En bona mesura, aquesta anàlisi és deutora d’un treball previ d’Àngels Ruf, publicat l’any 19953, si bé en el cas del present article, basant-nos en dades recollides en aquest i altres treballs4, proposem vincular el desenvolupament de la realitat castral del territoris estudiats amb l’evolució política i socioeconòmica dels mateixos, per tal de plantejar un model evolutiu del fenomen de l’“incastellamento” al Pirineu. Hem triat com a marc geogràfic de referència el territori de la conca alta del Segre, que es correspondria amb les actuals comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya, i el Principat d’Andorra, tres territoris veïns que durant l’edat mitjana van estar íntimament units per vincles comercials, socioeconòmics i, en el cas de l’Alt Urgell i Andorra, també polítics i administratius i que, alhora, presenten una sèrie de peculiaritats

3. RUF, Àngels: “Fortificacions a la vall del Segre, d’Alàs a Montellà: Fonts medievals i restes arqueològiques”, Actes del 3r curs d’arqueologia d’Andorra 1991. La vida medieval als dos vessants del Pirineu. Andorra: Govern d’Andorra, 1995, p. 84-103. 4. Com ara el volum de Catalunya Romànica, dedicat a l’Alt Urgell i Andorra; AA.DD.: Catalunya Romànica, VI. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992.

10

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

que enriqueixen l’anàlisi a través de la comparació de les realitats específiques de cadascun d’ells. En relació al marc cronològic, la tria del període a cavall entre els segles IX i XI ha contemplat la inclusió del període carolingi i les transformacions imposades amb la progressiva feudalització del territori. Com es veurà, l’anàlisi plantejada en el present article s’acaba pels voltants de l’any 1100, conscients que no ens trobem al final del procés, però sí en un punt d’inflexió a partir del qual bona part dels conflictes començaran a girar al voltant de les tensions entre l’Església d’Urgell i el vescomtat de Castellbò, perfectament estudiat per diversos autors5, i determinaran d’una manera decisiva la seva naturalesa posterior. Un país sense castells? Durant els primers temps de la dominació carolíngia, a partir del segle IX, els comtats pirinencs són caracteritzats per una presència mínima de nuclis fortificats que tenen un paper escàs en l’articulació del territori6. Alguns autors arriben a situar el Pirineu directament al marge del fenomen castral i li atorguen un paper nul en la morfogènesi dels nuclis de població d’aquest sector de muntanya7. Però més enllà del seu nombre, certament limitat, la presència de nuclis fortificats amb un paper central en l’articulació del territori és en alguns casos coetani al desplegament 5. Vegeu, per exemple, BAUDON DE MONY, Charles: Les relations politiques des comtes de Foix avec la Catalogne jusqu’au commencement du XIVe siècle. París: Alphonse Picard et Fils, Libraires-Éditeurs, 1896; MIRET I SANS, Joaquim: Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó. Barcelona: Imprenta «La Catalana» de J. Puigventós, 1900. 6. SABATÉ, Flocel: El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’Edat Mitjana. Barcelona: Rafael Dalmau, 1997, p. 87-88. 7. En la seva proposta de zonificació a l’hora d’estudiar els processos de creació de pobles castrals a Catalunya des de l’alta edat mitjana, Jordi Bolòs inclou un apartat dedicat a la Catalunya Vella, del qual exclou els districtes de l’alt Pirineu; BOLÒS, Jordi: Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per conèixer la història de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 206.

11

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

del domini carolingi sobre els territoris de d’Urgell i Cerdanya, amb sengles fortificacions centrals des d’on els respectius comtes desplegarien la seva autoritat sobre la demarcació corresponent. Així, el castell de Ciutat, documentat des del 9168 i situat en un punt estratègic de control de la plana de l’Urgellet, és identificat com la base del poder dels primers comtes d’Urgell9. Per la seva part, el castell de Llívia apareix a la documentació a partir de finals del segle VII, i ja en aquell moment se’l qualifica d’una forma ben significativa com a “castrum Lybiae quod est Cirritaniae caput”10, cosa que li atorga, ja força abans de la presència carolíngia, un clar paper de domini territorial, per bé que les evidències arqueològiques més antigues daten, precisament, del segle IX11. Més enllà d’aquests dos nuclis de referència, els comtats d’Urgell i de Cerdanya presenten entre els segles IX i X un cert nombre de castra localitzats en una sèrie d’emplaçaments escollits per exercir un control sobre les principals vies de comunicació. Al comtat de Cerdanya, el castell de Bar s’ubica en un punt elevat a l’entrada de l’engorjat que dóna accés a l’aleshores comtat veí d’Urgell. És documentat per primera vegada l’any 92712, si bé uns anys abans, el 882 ja es recull l’existència d’un “territorio Variense”13. Al comtat d’Urgell, recollim l’existència del castell d’Elins

8. BARAUT, Cebrià: “Diplomatari del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (segles IX-XIII)”, Urgellia, 12 (1994-1995), doc. 11, p. 85. 9. SABATÉ, Flocel: “Organització administrativa i territorial del comtat d’Urgell”, El Comtat d’Urgell, 1 (1995), p. 18-20. 10. MIGNE, Jean-Paul: Patrologia Latina, 96. París: J. P. Migne Editorem, 1851, col. 773. 11. ALIAGA, Sara; CABALLÉ, Gemma; SUBIRANAS, Carme: “Intervencions arqueològiques al castell de Llívia. (Campanyes 2000-2001). Darreres interpretacions”, Actes de les VI Jornades d’Arqueologia de les comarques gironines. Sant Joan de les Abadesses, 2002, p. 314. En línia: http://issuu.com/tribunadarqueologia/docs/vi_jornades_arqueologia_girona_2002, consultat el 17 de setembre de 2014. 12. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels segles IX i X, conservats a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 2 (1979), doc. 88, p. 67. 13. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels segles IX i X... op. cit., doc. 30, p. 41.

12

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

(“Castro Elinse”) a partir de l’any 87814. Estava emplaçat en un punt elevat a l’entrada de la vall de Pallerols o d’Elins, on actualment es troba el mas de Castellins15. Un altre nucli castral cridat a tenir un gran protagonisme en els segles medievals era Castell-lleó (“Castroleoni”), precedent del que esdevindria el castell de Castellbò, construït al capdamunt d’un turó que controlava les comunicacions entre la part baixa i la part alta de la vall del seu nom, a mig camí entre les valls del Segre i del Noguera Pallaresa, i documentat des de l’any 92316. Però un dels castells documentats de més antic és el de Tost, construït sobre un penyal situat al centre de la vall homònima, el primer esment del qual el trobem ja l’any 81517. Al segle X també documentem l’existència dels castells de Sant Martí i de Sant Jaume. El primer és recollit en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya redactat l’any 96518 i se situa a la sortida del Baridà, sobre el camí d’accés a la plana cerdana des del comtat d’Urgell. Era un castell comtal que, en algun moment situat entre 1050 i 1068 fou utilitzat pel comte Ramon de Cerdanya per retenir els ostatges lliurats pel bisbe Guillem Guifre d’Urgell arran d’un pacte establert amb el comte19. L’altre castell, el de Sant Jaume, documentat des de l’any 95520, se sol ubicar al capdamunt d’un turó situat a la falda del Cadí, per sobre dels 1.600 metres d’altura, des d’on exerciria el control sobre l’antic camí que comu-

14. Ibídem, doc. 29, p. 40-41. 15. MIRÓ, Climent: Primeres passes del monestir de Santa Cecília d’Elins, Treball de final del Màster d’Estudis Històrics (UB). Barcelona, 2012, p. 59-60. 16. BARAUT, Cebrià: “Diplomatari del monestir de Sant Sadurní... op. cit., doc. 12, p. 86. 17. BARAUT, Cebrià: “Diplomatari del monestir de Sant Climent de Codinet (segles IX-XI)”, Cebrià Baraut i Obiols. Miscel·lània. La Seu d’Urgell: Societat Cultural Urgel·litana, 2003, doc. 1, p. 300-301. 18. MARCA, Pierre de: Marca Hispanica sive limes hispanicus. París: Franciscum Muguet, 1688, ap. CIV, col. 885. 19. MIQUEL ROSELL, Francisco (ed.): Liber Feudorum Maior. Barcelona: Escuela de Estudios Medievales: Sección de Barcelona (CSIC), 1945, doc. 586. 20. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels segles IX i X... op. cit., doc. 127, p. 92.

13

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

nicava el Baridà amb la vall de la Vansa21. Sant Martí i Sant Jaume són dos castells que prenen el nom d’un espai de culte previ a l’existència del castell, per la qual cosa podríem plantejar la seva construcció relativament tardana i vinculada al control dels límits entre comtats. En aquest mateix sentit, també a la segona meitat del segle X, concretament l’any 964, trobem el primer esment del castell de Carcolze, situat als límits orientals del comtat d’Urgell22. Es tracta d’un castell comtal donat en penyora l’any 995 al bisbe Sal·la com a garantia del retorn d’un préstec23. Aquesta proliferació castral als límits entre els comtats d’Urgell i de Cerdanya des de mitjan segle X sembla indicar l’existència d’una frontera calenta que hauria propiciat un clima de tensió entre els homes dels comtats d’Urgell i de Cerdanya des de la mateixa concreció dels dos comtats a finals del segle IX24. En canvi, el castell de Bar, d’indiscutible domini cerdà però orientat vers la plana de la Cerdanya, sembla respondre a un model diferent, probablement a un emplaçament antic reaprofitat segons els termes plantejats més amunt. Un altre cas de frontera fortificada, en aquest cas força més coneguda i estudiada per la historiografia, la trobaríem al sud del territori analitzat, on localitzem els castells d’Oliana, documentat des de l’any 91925, i de Castell-llebre, documentat des del 942 amb el nom de “kastro Veteri”26. En aquest cas, els castells d’Oliana i Castell-llebre, situats tots dos a

21. VILLARÓ, Albert: “Castell de Sant Jaume de Cadí”, Catalunya Romànica, VI. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 36; Ruf, Àngels: op. cit., p. 96. 22. VILLANUEVA, Jaime: Viage literario a las iglesias de España, X. València: Imprenta de Oliveres, 1821, ap. 18, p. 259-261. 23. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 3 (1980), doc. 239, p. 71-72. 24. En relació a la definició dels comtats d’Urgell i Cerdanya a la fi del segle IX, vegeu MARTÍ, Ramon: “Territoria en transició al Pirineu medieval (segles V-X)”. Actes del 3r curs d’arqueologia d’Andorra, 1991. La vida medieval als dos vessants del Pirineu. Andorra: Govern d’Andorra, 1995, p. 37-83. 25. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels segles IX i X... op. cit., doc. 78, p. 61-62. 26. Ibídem, doc. 102, p. 76-77.

14

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

banda i banda del Segre, a l’entrada del grau d’Oliana, controlen una important via d’accés a territori comtal en un punt on es diluïa el control exercit pels comtes d’Urgell en una difusa franja fronterera que precedia les terres andalusines. Totes les fortaleses precedents tenen en comú el fet de controlar una sèrie de vies de comunicació estratègiques a la conca alta del Segre, si bé considerem que aquest control sobre el viari respon a dues necessitats diferents que repercutiran d’una manera específica en la capacitat de projecció del castell sobre el territori circumdant. En alguns dels casos presentats, els castells incorporen un terme força ampli sobre el qual mantenen algun tipus de predomini que queda clar en els casos dels castells de Ciutat i de Llívia, però que també és constatable en els casos de Bar, arran de l’existència d’un “territorio Variense” documentat des del 882 segons ja hem expressat, en el de Castell-lleó, que dóna nom a tota la vall des del seu primer esment de 92327, el castell d’Elins, que projectaria algun tipus de control sobre la vall del mateix nom28 i, probablement, el cas de Tost, com evidencia l’existència d’un “paum Taustetano” documentat des de l’any 85329. No queda gaire clara quina és la naturalesa exacta de la projecció exercida per aquests castells sobre el seu territori immediat, almenys la documentació no la fa gaire explícita, però se sol acceptar la noció d’una demarcació menor, basada en unes realitats socioeconòmiques preexistents a la dominació franca, i supeditada al poder comtal que, en els casos esmentats, s’exerciria des dels castells referenciats30. En relació als castells de vocació fronterera –tan si parlem de la frontera amb l’Islam com de la frontera entre Urgell i Cerdanya– la seva projecció territorial sembla inferior als anteriors i, si bé alguns d’aquests castells tenen un

27. BARAUT, Cebrià: “Diplomatari del monestir de Sant Sadurní... op. cit., doc. 12, p. 86. 28. MIRÓ, Climent: op. cit., p. 59-63. 29. BARAUT, Cebrià: “Diplomatari del monestir de Sant Climent... op. cit., doc. 6, p. 304-305. 30. SABATÉ, Flocel: “Organització administrativa i territorial... op. cit., p. 20-21; SABATÉ, Flocel: El territori de la Catalunya... op. cit., p. 87-88; BOLÒS, Jordi: op. cit., p. 66-67.

15

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

terme associat31, el fet és que cap d’ells no ofereix una plataforma clara per a l’ascens d’un gran llinatge vicarial amb capacitat d’assumir antigues prerogatives de l’autoritat comtal, com sí que es produirà en els castells centrals de Castell-lleó, Tost o Elins. I malgrat tot, no sembla que els castells arribin a configurar una xarxa demarcacional específica a la conca alta del Segre. Territoris força amplis com Andorra, la vall de la Vansa o la vall de Cabó, així com bona part de la Cerdanya, són administrats sense cap castell de referència, tot i mantenir una personalitat específica dins de les respectives demarcacions comtals32. D’aquesta manera, sembla que el desplegament de l’autoritat carolíngia sobre el territori pirinenc s’hauria plasmat en una xarxa més o menys sistemàtica de demarcacions que, només en alguns casos i de forma molt parcial, tenien en els castells o fortificacions els seus marcs de referència. Alguns d’ells podien tenir uns orígens força antics, alguns clarament anteriors a la mateixa presència carolíngia33 però, en qualsevol cas, no sembla que els nous governants francs estiguessin especialment interessats en 31. El castell de Sant Jaume de Cadí, per exemple, incorporaria la població de Vilanova de Banat dins del seu terme a finals del segle X; BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels segles IX i X... op. cit., doc. 177, p. 124-125. 32. En el cas d’Andorra és força significativa en aquest sentit la reacció de les comunitats locals a la construcció d’un castell per part del comte a Bragafols, tal com expliquem a continuació. A la vall de Cabó, com també expliquem en el present article, l’existència d’un castell de Cabó s’endarrerirà fins al darrer quart del segle XI i encara serà el resultat de la insurrecció d’un senyor menor contra la família de Caboet. Per la seva part, la vall de la Vansa no ha tingut mai un castell central de referència de la família, sinó diversos castells perifèrics, com ara Josa, Ossera i Sant Romà, relativament tardans i construïts sobre els accessos a la vall des de l’exterior. En el cas de la Cerdanya, el pagus de Talló és documentat des del segle X, mentre que, segons Blasi, el castell de Talló, precedent llunyà del que seria Bellver de Cerdanya, seria construït cap a 1072 pel comte Guillem Ramon de Cerdanya; vegeu BLASI, Joan: Els oblidats comtes de Cerdanya. Sant Vicenç de Castellet: El Farell, 1999, p. 224; vegeu també BLASI, Joan: El castell de Bellver de Cerdanya. Una fortalesa entre França i Espanya. Sant Vicenç de Castellet: El Farell, 2002, p. 13. 33. Tal com ja hem explicat en el cas de Llívia i com sembla també que seria el cas de Ciutat. Igualment, hi ha altres castells com el Castro Veteri, documentat amb aquest nom ja l’any 942 que impliquen una antiguitat de l’assentament ja perceptible al segle X.

16

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

crear una xarxa sistemàtica de castells per assegurar-se el control i la gestió del territori. Més aviat, els indicis presentats apunten al fet que haurien aprofitat la centralitat d’algunes fortificacions preexistents sobre determinades entitats territorials –basada aquesta centralitat en un control específic de les vies de comunicació– per adaptar-la a les seves necessitats de gestió i, allà on això convenia, reconvertir-los en el referent de la seva pròpia organització territorial. Això faria que en època carolíngia, l’organització castral en els territoris estudiats es presenti com una realitat més aviat esporàdica i amb una incidència menor en l’organització dels assentaments34. L’ascens dels llinatges vicarials A partir de mitjan segle X, les bases jurídiques sobre les quals descansava tot l’aparell del domini carolingi s’erosionen ràpidament. En aquells moments els comtes de les diferents demarcacions catalanes ja havien aconseguit monopolitzar la titularitat del seu antic ofici administratiu dins dels seus llinatges respectius, i els vescomtes no trigarien a seguir el seu exemple. Això implicava la privatització dels béns i les rendes inherents al càrrec, que havien estat de domini públic fins aleshores, i la seva progressiva confusió amb el conjunt de béns que configurava el patrimoni privat dels titulars de l’ofici comtal35. En aquest context, i amb la voluntat de reorganitzar el seu patrimoni a les valls d’Andorra en uns moments en què les ràtzies d’al-Mansur i la ruptura definitiva amb els reis carolingis obrien un nou panorama polític per als comtats catalans, Borrell II, comte de Barcelona i d’Urgell, feia construir un castell a Bragafols, al sud del territori

34. BOLÒS, Jordi: op. cit., p. 206. 35. SABATÉ, Flocel: La feudalización de la sociedad catalana. Granada: Universidad de Granada, 2007, p. 41-48.

17

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

andorrà36, entre els anys 988 i 992, i el posava sota la responsabilitat de Sendred, aleshores ardiaca de la catedral d’Urgell, que fou designat batlle de les valls d’Andorra. Més enllà de la implicació de l’Església d’Urgell en l’afer –una implicació de moment efímera, segons l’opinió de Roland Viader–, interessa saber que els andorrans van reaccionar violentament i van ocupar i destruir el nou castell comtal, cosa que se sol interpretar com una reacció a una imposició arbitrària per part del comte que feia perillar l’ordenament tradicional a les valls37. D’aquest episodi deduïm la càrrega potencialment opressiva que els pobladors de les valls atribuïen als castells, de manera que, de moment, allà on no n’hi havia era molt difícil construir-ne un de nou sense aixecar les suspicàcies dels veïns. Caldria plantejar-nos fins a quin punt l’afer Bragafols podria haver dissuadit a determinades famílies poderoses, les famílies vicarials de l’entorn comtal, de construir noves fortaleses centrals des de les quals podien exercir un poder que s’estava desplegant de totes maneres a través de la progressiva patrimonialització de béns i funcions d’origen públic. En aquest sentit, veiem com en el seu ascens, aquestes famílies reaprofiten com a molt antigues fortaleses per reactivarles com a base del seu poder territorial, però de moment no trobem indicis que aquest procés de senyorialització vagi acompanyat per un procés de construcció de castells de nova planta. En aquest darrer sentit destaca el cas de l’antiga fortalesa de Castelllleó. L’any 989 el comte Borrell II venia a Guillem, vescomte d’Urgell, una sèrie d’alous a la vall encapçalada per aquell antic castell38. Tan sols

36. El topònim “Bergafoll” figura com una de les afrontacions de la parròquia de Sant Julià de Lòria l’any 1071; BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1051-1075, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 6 (1983), doc. 835, p. 191-192. 37. VIADER, Roland: L’Andorre du IXe au XIVe siècle. Montagne, féodalité et communautés. Toulouse: Presses Universitaires du Mirail, 2003, p. 75-81. 38. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 3 (1980), doc. 188, p. 24. Vegeu també, VERGÉS, Oliver: “Quan els vescomtes d’Urgell eren: orígens, història i territorialització del llinatge dels Castellbò”, Interpontes, III (2014).

18

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

dos anys després d’aquesta venda, el 991, l’antic castell situat al centre d’aquells nous dominis vescomtals rebia la nova denominació de “Castro Bono”, Castellbò39, que acabaria substituint l’antic topònim de Castelllleó. En el seu moment Viader proposava la vinculació d’aquest canvi de topònim a l’afirmació del poder vescomtal sota la nova forma de les castellanies banals, pròpies d’uns processos de feudalització que en aquells moments s’estaven desvetllant40, i això abans de conèixer aquest primer testimoni de 991. Reforçat l’argument amb aquesta nova dada, som d’aquest mateix parer. Amb el temps, el nom de Castellbò passaria a designar també la mateixa família vescomtal que havia desplegat el seu domini sobre l’antiga vall de Castell-lleó, com a darrer graó del procés de patrimonialització d’aquells territoris al voltant d’aquest llinatge, si bé el canvi del cognom familiar no s’arribaria a plasmar fins a principis del segle XII41, conseqüència, probablement, del pes de les atribucions funcionarials que implicaria encara durant molt temps l’ofici vescomtal en relació al govern del comtat. Diferent és el cas d’altres famílies de l’entorn comtal que, pels volts de l’any 1000, comencen a cognominar-se amb el referent del territori sobre el qual estarien desplegant les seves capacitats senyorials. Aquest és el cas del llinatge de Tost, documentat per primera vegada com a cognom familiar en el cas d’Arnau Mir de Tost l’any 102442.

39. MARQUÈS, Benigne: “Els documents del monestir de Santa Cecília d’Elins (881-1198), Urgellia, 15 (2002-2005), doc. 22, p. 53-54. 40. VIADER, Roland: op. cit., p. 117. 41. La territorialització dels vescomtes d’Urgell a la vall de Castellbò i el buidat progressiu de les antigues atribucions de caire administratiu implícites en la titulació vescomtal, així com l’arrelament d’un nou llinatge vescomtal al comtat d’Urgell al voltant de la vila d’Àger, faran que els antics vescomtes d’Urgell comencin a ser coneguts com a vescomtes de Castellbò. El testimoni més antic d’aquesta realitat el trobem l’any 1126 al voltant de la figura del vescomte Pere Ramon de Castellbò; MIRET I SANS, Joaquim: Investigación histórica... op. cit., p. 121. 42. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1010-1035, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 4 (1981), doc. 390, p. 96-99.

19

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

Restes del castell de Castellbò, amb la col·legiata de Santa Maria als peus. Fotografia: Carles Gascón Chopo.

A la vall d’Elins un altre llinatge maldava en aquells moments per consolidar la seva posició al capdavant i, de fet, en aquest cas sí que tenim testimoni d’una venda explícita per part del comte Ermengol I al cavaller Guitart l’any 100543. Malauradament per a ells, la mort del cavaller Guitart a l’expedició de Còrdova de l’any 1010 evitaria la consolidació del llinatge i facilitaria la promoció del monestir de Santa Cecília en el domini de la vall44. En principi, la que podria haver estat família d’Elins havia de desplegar el seu domini des d’aquell antic castell documentat, com hem vist, des del segle IX. Amb tot, hi ha un nombre determinat de famílies que, tot i participar d’aquest procés de patrimonialització de diverses parcel·les del domini comtal, no apareixen vinculades a cap castell de referència. Aquest seria

43. MARQUÈS, Benigne: op. cit., doc. 27, p. 57-58. 44. MIRÓ, Climent: op. cit., p. 72-75.

20

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

el cas dels Peramola, documentats des de l’any 997, per bé que l’esment més antic del castell homònim cal endarrerir-lo fins a 107145, el dels Caboet, documentats com a senyors de la vall de Cabó amb Isarn de Caboet, a partir de 102246, si bé el castell de Cabó no serà construït fins al darrer quart del segle XI per part d’un agent insubordinat dels Caboet47. I encara els Lavansa, documentats com a senyors amb grans interessos a aquella vall des dels primers anys del segle XI48, però sense cap castell de referència que adoptés el nom de la vall o del llinatge. Al comtat de Cerdanya el desenvolupament d’aquests llinatges vicarials és molt inferior, si fem cas de la documentació. L’any 965 el comte Sunifred II de Cerdanya cedia al seu germà Oliba el castell de Sant Martí al seu testament, per bé que tot sembla apuntar que acabaria retornant al domini comtal, segons apunta una nova donació feta pel comte Ramon I al vescomte Bernat II de Cerdanya l’any 106149. Un altre llinatge de dependència cerdana que tenia possibilitats de consolidar una gran senyoria territorial era el dels vescomtes de Conflent situat, però, fora de l’àmbit territorial del present estudi. En qualsevol cas, la unió d’aquest llinatge amb la família vescomtal de Cerdanya arran del casament del vescomte Sunifred de Cerdanya amb la vescomtessa Guisla de Conflent l’any 1025, i la disgregació del patrimoni conflentí entre diferents branques de la família i l’Església d’Urgell50, acabarien amb

45. MIRET I SANS, Joaquim: Investigación histórica... op. cit., p. 354. 46. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1010-1035... op. cit., doc. 372, p. 82-83. 47. La construcció il·lícita d’aquest castell és un dels motius de queixa per part de Guitard Isarn de Caboet en un cèlebre memorial de greuges que incorpora amplis passatges de text en català antic. Vegeu MIRET I SANS, Joaquim: “Documents en langue catalane (Haute vallée du Sègre, XIe-XIIe siècles)”, Revue Hispanique, XIX (1908), p. 10-11. 48. VERGÉS, Oliver: “Els Lavansa. Història d’un llinatge urgellenc dels segles XI-XII”, Interpontes, II (2012), p. 67-72. 49. MIRET I SANS, Joaquim: “Los vescomtes de Cerdanya, Conflent y Bergadà”, Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, VIII (1901), p. 143-144. 50. PONSICH, Pere; PLADEVALL, Antoni: “Els vescomtes de Conflent”, Catalunya Romànica, VII. Barcelona, 1995, p. 37.

21

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

qualsevol opció de consolidar un potent domini territorial al nord-est del comtat de Cerdanya. De tota manera, l’assalt al poder protagonitzat per les famílies vicarials a partir de les darreres dècades del segle X no implica, tret del cas concret i fracassat de Bragafols, l’erecció de nous castells, però té unes connotacions molt importants de cara a futures evolucions, reforçant el paper dels castells preexistents com a nuclis de suport del desplegament del poder dels nous llinatges senyorials, que amenaçaven l’antic ordre carolingi. En aquest sentit, l’afer Bragafols demostra que aquesta amenaça era perfectament percebuda pels contemporanis. Eclosió castral De l’apartat anterior podem concloure, per tant, que el procés de naixement de la senyoria banal als comtats d’Urgell i de Cerdanya és previ a la fortificació sistemàtica del territori. Només en un cas, el fracassat projecte de Bragafols, trobem un vincle directe entre tots dos fenòmens en un moment anterior a l’any 1000. En els altres casos coneguts, o bé els nous senyors implanten el nucli dels seus dominis en una fortalesa preexistent o bé ho fan sense el suport d’un nucli fortificat. Sigui com sigui, la progressiva patrimonialització de terres, rendes i antigues responsabilitats públiques al voltant d’un grapat de famílies aristocràtiques fa que amplis sectors es converteixin en veritables espais de jurisdicció privada51. D’una forma coetània a l’auge de les famílies vicarials, l’Església d’Urgell, com altres seus episcopals i monestirs catalans, s’havia beneficiat d’un gran nombre de donacions pietoses que incloïen terres i rendes52, però també antigues responsabilitats públiques i de jurisdicció,

51. SABATÉ, Flocel: La feudalización... op. cit., p. 47-57. 52. Ibídem, p. 41.

22

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

com queda palès en l’obtenció de la jurisdicció sobre la Seu d’Urgell entre 1010 i 101253. No obstant, el procés d’acumulació patrimonial protagonitzat per l’Església d’Urgell diferia de l’acumulació de les famílies vicarials pel fet que procedia d’un conjunt molt heterogeni de donants i de donacions, traduït en una nebulosa de dominis que, des del nucli de poder ubicat al cor de la plana de l’Urgellet, al voltant de la qual s’estava constituint un conjunt força cohesionat, es desplegava per bona part del comtat a partir d’una xarxa força difusa que arribava fins a Guissona i a les portes del comtat de Pallars54. En qualsevol cas, els primers castells controlats per l’Església d’Urgell els trobem, novament, en ubicacions pròximes a les fronteres entre comtats. D’aquesta manera, l’any 1012 el castell de Torres, situat a les immediacions de la seu episcopal, figura entre les possessions del bisbat d’Urgell confirmades per la butlla del papa Benet VIII55. L’indret havia passat a dependència episcopal en una permuta efectuada pel bisbe Sal·la tot just tres anys enrere56, però el nucli no apareix esmentat com a castell, precisament, fins a la butlla de 1012. El castell de Torres es trobava en una situació estratègica sobre la via d’accés a la Seu d’Urgell des de la Cerdanya. La importància d’aquest castell en el context dels conflictes fronterers amb Cerdanya queda demostrada cap a mitjan segle XI, quan el bisbe Guillem Guifré d’Urgell es compromet a impedir que els seus homes del castell de Torres no facin la guerra contra els homes del comte Ramon de Cerdanya57. D’aquesta manera, no podem descartar la incidència dels conflictes amb Cerdanya com a

53. Vegeu BARAUT, Cebrià: “L’origen de la senyoria episcopal de la Seu d’Urgell”, Cebrià Baraut i Obiols. Miscel·lània. La Seu d’Urgell: Societat Cultural Urgel·litana, 2003, p. 221-226. 54. Sobre el procés de formació del patrimoni de l’Església d’Urgell a cavall dels segles X i XI, vegeu els articles de Manuel Riu a AA.DD.: Catalunya Romànica, VI. Barcelona, 1992, p. 320-325. 55. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1010-1035... op. cit., doc. 324, p. 38-40. 56. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 981-1010... op. cit., doc. 309, p. 140-141. 57. MIQUEL ROSELL, Francisco (ed.): op. cit., doc. 585.

23

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

factor de fortificació –o refortificació– de l’indret de Torres; recordem, en aquest sentit, que el domini de l’Església d’Urgell sobre el castell de Carcolze com a mínim des del 995 ve a confirmar aquest desplegament episcopal sobre la frontera oriental del comtat. D’altra banda, a cavall de l’any 1000, el bisbat d’Urgell manifesta també un notable interès pel control dels accessos que comunicaven la vall del Segre amb la Conca Dellà. L’any 996 es documenta per primer cop el castell de Montanissell58, situat en un terme que havia estat cedit pel comte Borrell II a l’Església d’Urgell vuit anys enrere. En aquest mateix territori documentem el castell de Sallent com a dependència de l’Església d’Urgell des de 108359. La importància que pren aquest àmbit geogràfic per al bisbat d’Urgell és confirmada amb el plet que sosté el bisbe Ermengol d’Urgell amb l’abat Duran de Santa Cecília d’Elins per l’església de Cortiuda, situada sobre un d’aquests accessos, l’any 102460. Aquest territori novament ens remet a un àmbit fronterer des del punt de vista comtal que podria implicar algun tipus de posicionament davant dels comtes de Pallars, i que assumiria una gran importància estratègica per l’acció desplegada per Arnau Mir de Tost sobre la Conca Dellà i la vall d’Àger61. Per aquest motiu, Arnau Mir també es posicionà en aquell territori fronterer amb el domini sobre els castells de Peramola i el castell de Gavarra, tots dos recollits al seu testament62. Precisament, aquest darrer castell, documentat des de l’any 104663, acabaria cedit a l’Església d’Urgell de la mà del seu

58. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 981-1010... op. cit., doc. 246, p. 78-79. 59. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1076-1092, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 7 (1984-1985), doc. 983, p. 107-108. 60. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1010-1035... op. cit., doc. 390, p. 96-99. 61. Vegeu FITÉ, Francesc, GONZÁLEZ, Eduard: Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Lleida: Universitat de Lleida, 2010. 62. MIRET I SANS, Joaquim: Investigación histórica... op. cit., p. 354. 63. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1036-1050, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 5 (1982), doc. 593, p. 122-123.

24

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

nét, el vescomte Guerau II de Cabrera, l’any 112964. Els casos presentats apunten cap a una certa delegació comtal a mans dels bisbes urgellencs, o bé a una assumpció més o menys unilateral afavorida per determinades febleses de la posició comtal, com ara minories, deutes o altres, d’algunes responsabilitats vinculades a la gestió de les fronteres comtals més o menys conflictives amb els comtats veïns. En aquest sentit, i des del punt de vista comtal, potser els bisbes d’Urgell generaven una major confiança que els grans llinatges senyorials, en ple procés de consolidació de les bases del seu poder a partir de la usurpació d’antigues prerogatives comtals. Paral·lelament a aquesta projecció fronterera, cal valorar la gran dispersió dels dominis de l’Església d’Urgell com un altre factor a tenir en compte per valorar el seu protagonisme en la gestió de castells des d’un moment força primerenc. Aquesta dispersió hauria pogut esperonar la fortificació dels seus dominis tant com a mesura de protecció d’aquelles possessions més allunyades del nucli dels seus dominis o d’indrets especialment estratègics, com per buscar una certa racionalització en la seva gestió. Aquest podria ser l’origen del castell de Cornellana. La vila de Cornellana, “cum ipsa turre et ipso superposito” va ser comprada pel bisbe Ermengol l’any 102365 i deu anys després, en el seu testament, figura ja el castell de Cornellana que és cedit a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell66. Cal tenir present que aquest castell, situat a la vall de la Vansa, tindria un paper específic en la defensa dels interessos de l’Església en aquesta vall, centrats en la possessió de la vila de Tuixent i el seu terme, la qual havia estat cedida pel comte Borrell II, disputada pel seu fill Ermengol I i restituïda novament a l’Església d’Urgell pel comte Ermengol II l’any

64. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1101-1150, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 9 (1988-1989), doc. 1.401, p. 216-217. 65. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1010-1035... op. cit., doc. 383, p. 90-91. 66. Ibídem, doc. 463, p. 164-166.

25

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

102467. Cal recordar també que en aquells mateixos moments l’Església d’Urgell sostenia un contenciós amb Guillem de Lavansa pel control de la vila de Guissona68 que podria haver tingut conseqüències sobre els dominis de l’Església a la vall i que podria haver incentivat la construcció o ampliació d’una fortificació per part de la institució diocesana, la qual es convertiria així en pionera en aplicar el poder dissuassori d’una fortalesa a la defensa activa d’una senyoria a les terres altes del comtat d’Urgell. De fet, la vall de la Vansa i els sectors adjacents semblen gaudir d’un protagonisme singular en aquest procés de castralització vinculat al procés de senyorialització de les estructures de poder des de principis del segle XI. L’any 1039 documentem l’existència d’un castell a Alinyà69, que controla un dels accessos meridionals a aquella vall i que en aquells moments es troba sota l’òrbita del vescomte de Cardona amb certa mediatització també del bisbe d’Urgell70, és a dir, en una òrbita propera al poder comtal. En canvi, el castell de Canelles, situat a uns set quilòmetres a ponent de l’anterior, a l’entrada de la vall d’Alinyà, és vinculat a la família dels Lavansa des de l’any 104471. En relació als sectors adjacents a la vall de la Vansa, encara caldria esmentar els castells de Cerc, situat en una de les vies d’accés a la vall des del nord, que figura en la documentació l’any 1086, vinculat a un Pere Udalard, que podria ser un home del comte d’Urgell i que, com recull el seu testament,

67. Ibídem, doc. 390, p. 96-99. 68. VERGÉS, Oliver: “Els Lavansa... op. cit., p. 70. 69. En realitat, l’any 1039 es documenta un castlà d’Alinyà, que implica l’existència d’un castell; Baraut, Cebrià: “Els documents, dels anys 1036-1050... op. cit., doc. 514, p. 55. 70. Segons es desprén del document anterior. Amb tot, serien els vescomtes de Cardona els que consolidarien la seva jurisdicció sobre el castell i el seu terme fins al final de l’Antic Règim; CATALÀ ROCA, Pere (dir.): Els castells catalans, vol. VI(II). Barcelona: Rafael Dalmau, 2011, p. 1.234. 71. L’any 1106 Guillem Josbert de Lavansa cedia en el seu testament el castell de Canelles al seu fill Umbert; BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1101-1150... op. cit., doc. 1.234, p. 62-63.

26

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

havia tingut possessions i interessos a la vall de la Vansa72, i el castell de Sauvanyà, situat a la vall de Tost i documentat al testament d’Arnau Mir de l’any 107173, el qual controlaria una important via d’entrada a aquesta vall per ponent. Quant a l’interior de la vall, els Lavansa erigirien els castells d’Ossera, Sant Romà i Josa, documentats des de l’any 110874 en una posició estratègica pel control dels camins d’entrada a la vall des del sud, el nord i l’est, respectivament.

Imatge de conjunt del poble de Josa de Cadí, amb l’església de Santa Maria i Sant Bernabé al capdamunt, on hi havia hagut el castell. Fotografia: Carles Gascón Chopo.

72. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1076-1092... op. cit., doc. 1.025, p. 142-144. 73. MIRET I SANS, Joaquim: Investigación histórica... op. cit., p. 354. 74. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1191-1200, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 11 (1992-1993), doc. ap. 7, p. 80-81.

27

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

En definitiva, els casos presentats són prou explícits per afirmar que, des de principis del segle XI, la vall de la Vansa i els seus accessos experimenten un intens procés de castralització que destaca en relació a altres àmbits dels sectors pirinencs dels comtats d’Urgell i de Cerdanya. És molt difícil establir-ne els motius, perquè la documentació no és gaire explícita, però sí que detectem una sèrie de conflictes més o menys tàcits entre l’Església d’Urgell i el llinatge de Lavansa per la qüestió de Guissona i entre l’Església d’Urgell i els comtes pel domini de Tuixent75 i, segons es desprén d’un document relativament tardà que faria referència a uns esdeveniments que situaríem entre 1035 i 1041, dels Lavansa contra els comtes de Cerdanya, que haurien comptat amb la complicitat, en aquest cas, dels comtes d’Urgell76. Tots aquests vectors, que conflueixen en la família dels Lavansa, semblen fer-los protagonistes o responsables d’un intens procés de castralització motivat per les tensions feudals que, per algun motiu, haurien tingut una incidència específica en aquell àmbit. No en coneixem les causes específiques, però els castells, amb una densitat superior a la d’altres àmbits del comtat, són allà. Les tensions dels Lavansa amb els comtes de Cerdanya –amb els dominis dels quals limitaven a través del terme del castell de Josa– ens retornen als contenciosos fronterers que ja hem explicat entre els comtats d’Urgell i de Cerdanya que, lluny d’esmorteir-se, continuen ben vius en aquest període central del segle XI i es traduiran en una continuïtat del procés de fortificació dels sectors fronterers del Baridà on, junt amb el castell de Sant Martí, comencen a aparéixer els de Miralles i Queralt, que reforçarien els flancs muntanyosos de la principal via d’accés a la

75.Aquest conflicte era recurrent. L’any 1029 el comte Ermengol II tornava a restituir la vila de Tuixent a Santa Maria d’Urgell; BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1010-1035... op. cit., doc. 425, p. 129-130. 76. VERGÉS, Oliver: “Els Lavansa... op. cit., p. 76-77.

28

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

Cerdanya des de ponent, vigilada pel castell de Sant Martí77. L’any 1061 el vescomte Bernat II de Cerdanya, en un context de greus desordres liderats per ell mateix contra el comte Ramon, rebia d’aquest darrer els castells de Sant Martí i Miralles, sempre a condició que els castlans que hi posés juressin fidelitat als comtes cerdans. En aquells moments el vescomte Bernat ja tenia el castell de Queralt, el qual quedava com a penyora o garantia davant del comte, a qui facultava a apoderar-se’n en cas de nova rebel·lió78. Les concessions al vescomte Bernat de Cerdanya serien la base per a l’establiment d’un domini territorial estable dels vescomtes cerdans a les terres del Baridà, assimilable en gran mesura als grans dominis vicarials que s’estaven consolidant en paral·lel al comtat d’Urgell, ple de conseqüències de futur79. El conflicte entre el comte i el vescomte de Cerdanya, precàriament resolt amb la cessió dels castells fronterers amb Urgell, és la plasmació 77. La ubicació dels castells de Miralles i Queralt és encara incerta. En relació al castell de Miralles, queda clar que s’havia construït al vessant del Cadí, ja que l’any 1077 consta el terme de Lletó, ja al comtat d’Urgell, com a afrontació oriental del seu terme; BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1076-1092... op. cit., doc. 915, p. 46-47. Amb tot, no hem pogut trobar cap evidència sòlida que l’identifiqui amb les restes de la Torre del Tossal de Beders, situada entre els pobles de Cava i el Querforadat, tal com s’ha plantejat en alguna ocasió; GASCÓN, Carles: Torre del Tossal de Beders. Informe per a la seva declaració com a bé cultural d’interès local. La Seu d’Urgell: Consell Comarcal de l’Alt Urgell, 2014. Quant al castell de Queralt, també sembla clara la seva ubicació en algun punt elevat a la dreta del Segre, tal com s’extreu del testament del vescomte Pere Ramon de Cerdanya l’any 1114, el qual situa com a afrontacions del terme de Bar Riutort per llevant, el riu d’Arsèguel per ponent, el Cadí al sud i Queralt al nord; GASCÓN, Carles: “Els darrers vescomtes de Cerdanya i el casal de Castellbò”, Quaderns d’estudis andorrans, 9 (2012), doc. 8, p. 71-72. Actualment es coneix un coll de Queralt, a la part alta de l’antic terme d’Aristot, en direcció cap a Arànser, que s’ha suggerit com l’antic emplaçament d’aquest castell; HURTADO, Víctor: “Castell de Queralt”, Catalunya Romànica, VI. Barcelona, 1992, p. 309. 78. MIRET I SANS, Joaquim: “Los vescomtes de Cerdanya, Conflent y Bergadà”, Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, VIII (1901), p. 143-144. 79. Aquest domini territorial sobre el Baridà acabaria recaient sobre els vescomtes de Castellbò arran del matrimoni entre Pere Ramon de Castellbò i la vescomtessa Sibil·la de Cerdanya a principis del segle XII; vegeu GASCÓN, Carles: “Els darrers vescomtes de Cerdanya i el casal de Castellbò”, Quaderns d’estudis andorrans, 9 (2012), p. 53-77.

29

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

de com els processos de senyorialització havien arrossegat qualsevol vestigi de l’antic ordre públic, i articulat un nou sistema de relacions basat en pactes d’índole privat que implicaven una negociació permanent amb el comte com a titular del poder sobirà, que no excloia l’ús de la violència per obtenir més rendes o béns80. El clima de violència propi d’aquest context generarà fortes dinàmiques de fortificació del territori en contrast amb els períodes anteriors. El clima era favorable per a una rèplica del procés de fragmentació senyorial a uns nivells inferiors. D’aquesta manera, els grans dominis senyorials i allò que quedava dels antics dominis comtals cauen en una nova dinàmica de fraccionament en tinences menors, centrades, ara sí, en els castells que els grans senyors havien delegat a uns castlans que es comprometien davant del comte o del vicari de torn mitjançant aquests pactes de caire privat, a mantindre’l i a garantir un servei militar a canvi de diverses prestacions sobre el terme del castell i els homes que vivien al seu terme81. Aquesta dinàmica afavorirà la consolidació d’alguns llinatges de castlans, com ara els Sant Martí a la Cerdanya o els Josa al comtat d’Urgell els quals, gràcies a uns processos d’acumulació de rendes a través de donacions, unions matrimonials o del simple recurs de la violència, aconseguiran fer-se un espai en el panorama cada cop més fragmentat i complexe de les relacions de poder a l’àmbit pirinenc82. Un bon exemple de les dinàmiques de consolidació d’aquests llinatges menors, en aquest cas en oberta confrontació amb els antics senyors, és l’episodi protagonitzat per Guitard Isarn de Caboet, el qual havia cedit el castell de Cabó a Mir Arnau, un subordinat seu, de forma temporal i sense renunciar a cap dret. L’esmentat Mir Arnau, però, va començar a gestionar

80. SABATÉ, Flocel: La feudalización... op. cit., p. 56-58. 81. Ibídem, p. 60-61. 82. En relació a l’ascens del llinatge del castell de Josa en l’entramat feudal del comtat d’Urgell del segle XII, vegeu GASCÓN, Carles: “Els senyors de Josa i la documentació de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell anterior a 1300”, Urgellia, 17 (2008-2010), p. 225-267.

30

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

el castell com si en fos el senyor i donava part de les seves rendes al seu fill, a la seva dona i al seu germà, i mantenia una actitud obertament agressiva davant dels intents per part del seu senyor de redreçar la situació. Finalment, Guitard Isarn de Caboet apel·lava als seus homes i als batlles de la vall de Cabó per tal que l’ajudessin a ell i a la seva família a recuperar els seus drets. Això passava en algun moment entre 1080 i 109583 i no sembla que les pretensions de Mir Arnau prosperessin. Però en canvi castlans com els Sant Martí o els Josa sí que aconseguirien patrimonialitzar el càrrec al voltant del seu llinatge sense descartar, possiblement, el recurs a mètodes similars i consolidar així la seva posició en el món de les complexes relacions feudovassallàtiques. Si bé la vall de Cabó sembla constituir el nucli principal dels dominis dels Caboet al comtat d’Urgell, tal com es desprén del nom adoptat pel llinatge84, desplegaven també un domini absolut sobre l’anomenada vall de Sant Joan, una llarga franja de territori situada a la façana occidental d’Andorra, amb quatre nuclis de poder als castells d’Ars, Civís, Os de Civís i Tor, documentats per primera vegada en una infeudació feta per Guitard Isarn de Caboet l’any 1102, en la qual, tots quatre castells són ubicats “in ipsa honore valle Sancti Iohannis”85. D’acord amb les coordenades que aporta aquesta infeudació de 1102 podem concloure que l’anomenada vall de Sant Joan no és una vall geogràfica sinó una construcció de caire administratiu que engloba els castells de Civís i Ars, situats en una mateixa vall que, en aquest cas, sí que la podem identificar com la vall de Sant Joan en un sentit estrictament geogràfic, Os de Civís, que d’acord amb la seva ubicació geogràfica hauria hagut d’estar més vinculat amb la vall d’Andorra que amb la de Sant Joan, i el castell de Tor, clarament ubicat a la conca del Noguera Pallaresa.

83. MIRET I SANS, Joaquim: “Documents en langue catalane... op. cit., p. 10-11. 84. VIADER, Roland: op. cit., p. 106. 85. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1101-1150... op. cit., doc. 1.199 bis, p. 28-30.

31

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

Aquesta realitat, que mostra com el concepte de vall en època medieval és més aviat una construcció de caire polític que una realitat imposada pel medi físic, és determinant per a la configuració territorial de les valls d’Andorra que, almenys des dels temps de l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell, és a dir, des de finals del segle X o començaments de l’XI86, es configura exclusivament al voltant de les parròquies de Sant Julià de Lòria, Andorra la Vella, la Massana, Ordino, Encamp i Canillo; en aquest document la parròquia d’Os de Civís ja és agrupada amb la de la resta de parròquies de la vall de Sant Joan o territoris adjacents87. Quant al castell de Tor, trobem el seu primer esment en aquesta infeudació de 1102. Per justificar la seva vinculació amb els dominis urgellencs dels Caboet, Roland Viader proposa la seva apropiació arran de les violències que van sacsejar el Pallars durant la segona meitat del segle XI, i que podrien haver donat certs processos de fortificació als sectors fronterers entre els dos comtats de Pallars i el comtat d’Urgell88, d’una manera similar a allò que estava passant coetàniament des del segle X a la frontera amb el comtat de Cerdanya. De fet, l’any 1041 documentem ja un primer castell en aquell territori, designat amb el nom de castell de Termes, del qual desconeixem la seva ubicació exacta, que per les afrontacions podria estar pròxim a Civís o Os de Civís, si no és que era una primera denominació d’algun d’aquests dos castells, basada en el seu caràcter termenal o fronterer89. 86. Sobre la datació de l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell, vegeu RIU, Manuel: “La consagració del 819: problemes sobre la seva autenticitat”, Catalunya Romànica, VI. Barcelona, 1992, p. 318-320. 87. És a dir, amb Arcavell, Farrera, Ars, Civís, Asnurri, Sant Joan i Argolell; BARAUT, Cebrià: “Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII)”, Urgellia, 1 (1978), doc. 2, p. 52-56. Viader, Roland, op. cit., p. 109. 88. Viader, Roland, op. cit., p. 109. 89. El “castro Termens que vocant Lapide” és situat entre el coll de Camporua, que desconeixem, un indret anomenat Guadel, que també desconeixem, Rivo Matrice, que identifiquem amb la vall de Romadriu, i una serra que és prop de ipsa Corna, que identifiquem amb la Curna, prop d’Alins de Vallferrera; BARAUT, Cebrià: “Diplomatari del monestir de Sant Sadurní... op. cit., doc. 61, p. 135-136.

32

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

Deixant ja els dominis dels Caboet, però no encara les fronteres occidentals del comtat, cal fer esment dels castells de la Guàrdia d’Ares, documentat des de l’any 1078, i el de Taús, que figura en la documentació a partir de 1094. El castell de la Guàrdia figura com un llegat d’Arsenda, esposa d’Arnau Mir de Tost, a la seva filla Valença, que estava casada amb el comte Ramon IV de Pallars Jussà, el qual tingué un gran protagonisme en les guerres que desgastaren tot el Pallars al llarg de la segona meitat del segle XI90. Quant al castell de Taús, quedaria vinculat al patrimoni del llinatge dels Taús, una família de comdors que, de la mà de Ramon Guillem de Taús, apareixen esmentats per primer cop l’any 1093, junt amb el castell homònim91. Per la seva posició avançada davant dels dominis del Pallars i, almenys en el cas del castell de la Guàrdia, per la seva vinculació amb la família comtal del Pallars Jussà, la construcció d’aquests castells de la Guàrdia i de Taús podria estar vinculada amb aquest període de conflicte que afectà el territori del Pallars i els seus sectors fronterers durant la segona meitat del segle XI. Montferrer i la fortificació de la plana de l’Urgellet Segons hem explicat en l’apartat anterior, tota la casuística que determina la necessitat de fortificar determinats territoris a partir del segle XI neix de la necessitat de delimitar els àmbits d’influència dels diversos poders en joc. Aquests processos afecten a territoris en disputa que solen ser perifèrics en relació als centres de poder. L’any 1087, però, trobem documentat per primera vegada un castell enclavat al centre de la plana d’Urgellet que, aparentment, no comparteix la lògica dels casos estudiats amb anterioritat, el castell de

90. CATALÀ ROCA, Pere (dir.): Els castells catalans... op. cit., vol. VI(II), p. 1.246. 91. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1093-1100, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 8 (1986-1987), doc. 1.107, p. 30-34.

33

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

Montferrer. L’any 1087 aquesta nova fortalesa, que substituiria amb aquest nou el topònim d’Eresús que havia designat el nucli preexistent92, va ser cedida, en la part que li pertocava, per Guillem Arnau, ardiaca d’Urgell, al capítol de la catedral de la Seu d’Urgell93. Guillem Arnau, que esdevindria bisbe d’Urgell el 1092, ratificaria aquesta donació en el seu testament l’any 1093, sempre especificant que l’objecte de la mateixa era la seva part del castell94. L’existència del castell, però, era prèvia a la seva vinculació amb el capítol d’Urgell, tot i que no gaire anterior; sembla que el pare de Guillem Arnau ja n’era el senyor95, però no coneixem cap evidència que aporti més llum al voltant dels motius de la seva construcció. Aquestes motivacions podrien tenir alguna cosa a veure amb la singular funció que l’historiador Roland Viader atribueix al castell de Montferrer. Segons estableix en la seva tesi sobre la realitat social i institucional de les Valls d’Andorra durant l’edat mitjana, el castell s’hauria convertit, a partir de l’episcopat de Guillem Arnau en l’indret des d’on s’organitzaria la guarnició episcopal d’Andorra. Per aquest motiu, diversos veguers episcopals d’Andorra del segle XII figuren com a vassalls del titular del castell de Montferrer –Pere de Montferrer el 1144 o el vescomte de Siarb l’any 1185, el qual s’havia casat amb la filla de l’anterior–, i havien de redistribuir les rendes obtingudes a Andorra

92. Segons argumenten Pep Farràs i Albert Villaró a la memòria de l’excavació de l’església de la Mare de Déu de la Trobada; FARRÀS, Pep; VILLARÓ, Albert: Sant Pere i Sant Feliu de Hiel. La Mare de Déu de la Trobada. Memòria d’excavació. Projecte de continuació de les intervencions arqueològiques, inèdit 2000, p. 42. D’altra banda, a Eresús ja s’hi documenta una torre —que possiblement seria l’origen del futur castell de Montferrer— l’any 1050; BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1036-1050... op. cit., doc. 632, p. 151-152. 93. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1076-1092, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 7 (1984-1985), doc. 1.033, p. 155-156. 94. Ibídem, doc. 1.107, p. 30-34. 95. PUIG, Ignasi: “L’ascendència pallaresa dels bisbes d’Urgell Bernat Guillem (1076-1092) i Guillem Arnau de Montferrer (1092-1095)”, Urgellia, 3 (1980), p. 190-191.

34

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

entre els homes que configuraven aquesta guarnició. Viader defensa que la incapacitat episcopal de trobar suports ferms dins de les Valls amb què garantir el seu predomini senyorial –recordem què va passar la vegada que el comte Borrell II va provar-hi de construir un castell– i la seva temença al voltant del predomini dels Caboet, que ja tenien diverses atribucions sobre les Valls, teòricament supeditades al poder dels bisbes, els hauria empès a convertir el castell de Montferrer en una guarnició per garantir el control d’Andorra des de fora de les Valls, i des d’allà hi enviarien periòdicament els seus agents, batlles i cavallers per assegurar les recaptacions i el reconeixement dels seus drets96. Però per bé que la hipòtesi de Viader resulta força atractiva, no entra de ple en la qüestió dels orígens d’aquesta fortalesa. Per formular una proposta hem d’entendre que el bisbe Guillem Arnau, fill d’Arnau Dacó, pertanyia a la família dels senyors de Montferrer97 i que els drets cedits al capítol, que li pertocaven com a membre d’aquest llinatge, no implicaven, ni de bon tros, una plena potestat. En principi la potestat del castell de Montferrer a cavall dels segles XI i XII requeia en el llinatge homònim, el primer membre conegut del qual és Arnau Dacó, pare de Guillem Arnau, el qual continuaria en la persona de Tedbal de Montferrer, germà del que fóra bisbe d’Urgell98. El procés d’empara del castell de Montferrer per part de l’Església d’Urgell fou un llarg procés que es dilataria durant tot el segle XII i que escenificaria l’enfrontament progressiu entre els bisbes i el capítol urgellencs, per un costat, i els vescomtes de Castellbò per l’altre. L’any 1146 Pere de Montferrer dividia en el seu testament les seves possessions a Montferrer entre el capítol i el vescomte99. El 1162 se signava un nou acord amb el vescomte Ramon II de Castellbò, pel qual el bisbe cedia al vescomte el castell de Montferrer en comanda a 96. VIADER, Roland: op. cit., p. 151. 97. PUIG, Ignasi: op. cit., p. 190-193. 98. Ibídem, p. 192. 99. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1101-1150... op. cit., doc. 1.495, p. 298-299.

35

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

canvi del pagament de 200 sous anuals, en una cessió que no obligava els successors del bisbe i per la qual el vescomte s’havia de comprometre a servir el bisbe contra tots els seus enemics i retornar-li el castell si així li ho requeria100. Noves convinences entre totes dues parts es van establir els anys 1194101, 1199102 i, finalment, el 1206103. En aquesta darrera el vescomte Arnau de Castellbò renunciava definitivament a qualsevol dret que li restés sobre el castell, el qual quedava així sota la plena potestat del capítol de la catedral de la Seu d’Urgell. Si hem reconstruït en aquestes línies l’evolució de la titularitat del castell de Montferrer al llarg del segle XII ha estat per plasmar el fet que havia estat objecte de controvèrsia entre els dos grans poders senyorials de l’Urgellet al llarg d’aquesta centúria. Cal tenir present que, en paral·lel a aquestes disputes, els senyors de Montferrer hi continuaven governant i establint difícils equilibris entre totes dues parts104. Les disputes entre l’Església d’Urgell i el vescomtat de Castellbò pel domini d’aquest castell i de la fidelitat dels seus senyors ens recorda que originàriament el castell no era ni de l’un ni de l’altre, sinó de la persona que n’hauria autoritzat la construcció i que hauria investit els primers senyors de Montferrer que, al nostre entendre, només podria haver estat el comte d’Urgell. Quant a les motivacions concretes del comte per construir aquesta nova fortificació al cor de la plana de l’Urgellet, és possible que calgui vincular a les necessitats i als interessos comtals, almenys en un principi, la funció que Viader li atribueix com a base de la guarnició episcopal d’Andorra. Com hem pogut comprovar, els problemes comtals pel control d’Andorra són ben evidents en temps de Borrell II i de l’afer Bragafols,

100. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1151-1190, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, 10, doc. 1.559, p. 80-83. 101. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1191-1200... op. cit., doc. 1.870, p. 35-36. 102. Ibídem, doc. 1.900, p. 66-67. 103. MIRET I SANS, Joaquim: Investigación histórica... op. cit., p. 155. 104. VIADER, Roland: op. cit., p. 151-152.

36

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

i la situació no millora des de la perspectiva comtal al llarg del segle XI. L’any 1083, cinc anys abans del primer esment del castell de Montferrer, el comte Ermengol IV renunciava als mers, unes rendes vinculades als delmes de les esglésies de les Valls105, a favor del capítol d’Urgell, davant la seva impossibilitat d’obligar els andorrans a lliurar-los106. En aquest context, no podria ser que el comte hagués ideat la construcció d’una fortalesa per mantenir una guarnició que periòdicament acudís a Andorra per recaptar les rendes degudes mitjançant la coerció? I no podria ser, a més, que davant el vigor de les comunitats andorranes en la defensa dels seus interessos, i amb un precedent com el fiasco de Bragafols protagonitzat pel seu rebesavi Borrell II, hagués decidit construir-la fora del territori andorrà, però dins del seu entorn immediat? De fet, totes les dades que presenta Roland Viader per sostenir la seva hipòtesi daten d’un moment posterior a la venda de tots els drets comtals sobre les Valls d’Andorra als bisbes d’Urgell, l’any 1133107, i això podria haver implicat un traspàs de les competències sobre la guarnició encarregada de controlar els dominis de la persona del comte a la persona del bisbe. Recordem, en aquest mateix sentit, que el comte d’Urgell s’atribuïa el dret d’ocupar les possessions del bisbat mentre la seu era vacant i que l’any 1163 Ermengol VII hi renunciava a excepció dels casos dels castells de Sanaüja, Guissona, Torrefeta, la vila de la Seu d’Urgell i el castell de Montferrer108, cosa que posaria de manifest l’especial consideració d’aquest castell des del punt de vista comtal. La posterior concurrència dels vescomtes de Castellbò s’explica pels seus interessos estratègics sobre la plana de l’Urgellet en oposició a l’Església d’Urgell, però es justificaria, si més no a nivell teòric, per les

105. Ibídem, p. 314-317. 106. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1076-1092... op. cit., doc. 984, p. 108-109. 107. VIADER, Roland: op. cit., p. 86-90. 108. BARAUT, Cebrià: “Els documents, dels anys 1151-1190, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, doc. 1.566, p. 91-92.

37

INTERPONTES III

Carles Gascón Chopo

atribucions vescomtals de lloctinència del comtat en cas d’absència del seu titular, les quals, malgrat haver estat buidades de contingut arran de la progressiva feudalització de les relacions socials, encara seguirien reivindicant durant molt temps davant de la progressió del predomini episcopal109. D’aquesta manera, els vescomtes es podien presentar –encara– com a teòrics garants dels antics drets comtals davant d’altres interessos senyorials i això els hauria obert una porta a la seva implicació en la qüestió de Montferrer. En aquest sentit, i per acabar, l’erecció del castell de Montferrer obriria la caixa dels trons de l’enfrontament entre l’Església d’Urgell i el vescomtat de Castellbò pel control de la plana de l’Urgellet, malgrat haver estat plantejada com una mesura comtal per assegurar-se un millor control sobre les Valls d’Andorra. Al llarg del segle XII aquest conflicte s’agreujaria i implicaria una fortificació sistemàtica de la plana de l’Urgellet, amb la renovació del castell de Castellciutat, cedit pel comte Ermengol VI al vescomte de Castellbò el 1134110, i la construcció dels castells de Terrassa i, més endavant, d’Arfa, així com la pròpia fortificació de la Seu d’Urgell pels volts de 1200111. Conclusió La fortificació sistemàtica del territori de la conca alta del Segre no començarà a fer-se sentir fins a mitjan segle X i, d’una manera decisiva, fins ben entrat el segle XI. La manca de dinamisme fins aleshores només estaria matisada per la reocupació d’antics assentaments fortificats per part dels representants del nou ordre carolingi. A partir de mitjan

«Incastellamento» a la conca alta del Segre

2014

segle X, però sobretot del canvi de mil·lenni, l’auge dels processos de senyorialització posa a mans dels grans llinatges aquests antics centres fortificats, dels quals se n’aprofiten per desplegar les bases del seu poder sobre el territori. El vigor de les comunitats locals, però, no permetrà, de moment, que la construcció de nous castells esdevingui discrecional, i la potestat constructiva es mantindrà a mans dels comtes, que desplegaran una línia fortificada a la frontera entre els comtats de Cerdanya i Urgell i entre Urgell i el Pallars. A principi del segle XI es detecten els primers moviments orientats a la construcció dels primers conjunts fortificats de naturalesa privada, i és l’Església d’Urgell, amb uns dominis dispersos i sense una capacitat militar pròpia, la principal protagonista d’aquest procés en els seus estadis més primerencs. A partir d’aquest moment, la crisi del poder públic i el progressiu afebliment de les comunitats locals obre les portes a diversos agents a construir els seus propis castells per fer valdre els seus interessos particulars. La major o menor agressivitat d’alguns d’aquests agents o la confluència d’interessos contraposats en certs espais afavoriran la concentració de castells en determinats territoris, com és el cas de la vall de la Vansa i els seus accessos. Cap a la fi del segle XI, amb la construcció d’un nou castell a Montferrer com a resposta a les dificultats comtals de controlar les valls d’Andorra, el procés d’encastellament s’obrirà pas a la plana de l’Urgellet, un territori potencialment conflictiu per la concurrència dels principals poders amb aspiracions de domini sobre les terres altes del comtat d’Urgell, fet que obrirà les portes a un període de greus conflictes que s’allargaran durant els segles XII i XIII.

109. VIADER, Roland: op. cit., p. 122-123. 110. BAUDON DE MONY, Charles: op. cit., vol. II, doc. 11-12, p. 14-17. 111. GASCÓN, Carles; OBIOLS, Lluís; ESCUDER, Javier: “La Seu d’Urgell medieval. Una nova proposta d’evolució urbana”, Poblament i societat als Pirineus els darrers dos mil anys. Territori i Societat: el paisatge històric (VI). Lleida: Universitat de Lleida, 2013, p. 244-249.

38

39