IBORRA, F.; SEBASTIA, M. A., \"Breu memòria de la intervenció a l’església de Sant Joan Baptista de Cabanes (2009-2011)\", en XVII Jornades culturals a La Plana de l’Arc 26, 27 i 28 d’octubre de 2012 (2014), pp. 171-200

CABANES 2012

BREU MEMÒRIA DE LA INTERVENCIÓ A L’ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA DE CABANES (2009-2011) Federico Iborra Bernad

Dr. Arquitecte i Autor del Projecte

Ma Amparo Esteve Sebastià

Arquitecta col.laboradora

1. INTRODUCCIÓ L’any 2014 és un any de commemoracions per a l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Cabanes. D’una banda es compliran dos-cents cinquanta anys des de l’acabament de la primera fase de l’obra original, en 1764, i cinquanta des de la restauració de 1964 que (després de les reparacions de 1953) li va donar l’aspecte actual amb el nou retaule. Aprofitant el marc d’aquestes jornades farem referència a una intervenció més recent i molt més modesta, duta a terme sota la direcció dels arquitectes que signen aquest text. Un dels punts recollits en els acords internacionals sobre la restauració monumental és la recomanació de documentar tant l’estat previ com les troballes i els criteris seguits, en qualsevol intervenció sobre un bé patrimonial. Per desgràcia són pocs els casos en els quals s’arriba a realitzar una memòria completa d’aquest tipus. L’única cosa que sol quedar són els informes previs i el projecte dipositats davant l’Administració. En casos molt comptats s’arriba a publicar algun llibre amb estudis plurisdisciplinaris, en els quals l’aportació de l’arquitecte sol ser breu, amb bona planimetria però justificant l’actuació des de criteris molt generals i estenent-se en qüestions tècniques. Solen ser més interessants, a nivell d’informació útil, els textos dels historiadors i arqueòlegs, en què es reflecteix de manera més sistemàtica el que s’ha trobat al llarg de la intervenció. 171

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

En aquestes pàgines intentarem fer les coses d’una altra manera. En tractar-se d’una actuació reduïda i abastable, ens estendrem de manera detallada a exposar la situació prèvia, les principals troballes i descobriments així com la justificació de les decisions preses. També pretenem que quede constància de qui han estat els artistes, artesans i professionals l’habilitat dels quals ha contribuït al resultat final que tots poden contemplar. L’execució material de l’obra va ser a càrrec de l’empresa constructora Consbogual, i el seguiment arqueològic el va realitzar Isabel Moraño Poblador. La instal·lació elèctrica va ser duta a terme per Ricardo Julve i la manyeria és obra de Federico Bellés. El mobiliari i elements de fusta van ser elaborats per les empreses Castellet & Torreblanca i Carmadher, mentre que la recuperació de l’ornamentació es deu a la bona mà del pintor de les Useres, Salvador Rubio Tomás “Pío”. L’actuació va ser promoguda i gestionada des del Consell Parroquial de Pastoral i el Consell d’Economia, els qui van delimitar l’àmbit i finalitat d’aquesta. Sobre aquest encàrrec elaboràrem un projecte inicial bastant senzill, centrat en la solució dels problemes tècnics i funcionals, així com en la recuperació de la imatge perduda de l’edifici. Aquest projecte s’ha completat i adaptat al llarg del temps d’execució de l’obra davant les noves troballes i aportacions sorgides, amb el consens de les decisions finals entre els arquitectes i la Parròquia. Més enllà d’allò previst inicialment, és de justícia reconéixer la procedència d’algunes de les idees que han contribuït a conformar el projecte. A nivell personal hem de destacar l’activa participació de l’actual rector, mossén Albert Ventura, l’àmplia formació cultural i artística del qual s’ha reflectit en molts aspectes de l’obra i, sobretot, en l’organització i disseny expositiu de l’actual museu. També devem al bon gust d’Eladio Valero l’elecció d’alguns elements mobles, i a l’experiència d’Arturo Zaragozá i Josep Lluís Gil els consells i la mediació a l’hora d’abordar algun problema on hi va haver disparitat de criteris. Concloem amb l’agraïment a tots els que han contribuït econòmicament a finançar l’obra. Aquesta no hauria estat possible sense el suport i generositat de tot el poble de Cabanes, que ha aconseguit així un lloc adequat per conservar i exposar el seu ric patrimoni artístic. Entre les múltiples col·laboracions rebudes volem recordar ací l’herència de Pilar Llorens Granell, les aportacions de Consuelo Sidro Castellet, els donatius de la difunta Concepción Escuriola Bellés i l’ajuda d’algunes entitats locals. 172

CABANES 2012

2. ANTECEDENTS Tot va començar al juliol de 2009, quan va contactar amb nosaltres el rector de Cabanes, mossén Albert Ventura Rius. Al llarg d’aquell estiu es van alçar els plànols per mesurament directe i a les darreries d’any es va concretar el projecte, es va obtenir el visat favorable i els permisos corresponents de Conselleria de Cultura a principis de 2010. Les obres van començar el 26 d’abril de 2010 i es van concloure el 14 de març de 2011; l’execució del mobiliari es va prolongar uns mesos més, per la qual cosa es van inaugurar solemnement el 25 de setembre del mateix any després d’una missa celebrada pel Bisbe de Sogorb-Castelló, Sr. Casimiro López Llorente. Per a l’adjudicació de l’obra es va convocar un concurs obert en el qual va ser escollida l’oferta de l’empresa Consbogual, constructora local dirigida per Laureano Boira Radiu, qui també es va vincular de manera personal en el projecte i a qui hem d’agrair la seua gran disponibilitat i una direcció d’obra sense incidències ni conflictes.

Figures 1 i 2: (A l’esquerra) Antiga fotografia de l’equip que va treballar en la restauració de 1953 i una imatge actual (a la dreta) de mossén Albert Ventura i Salvador Rubio sobre la bastida del Reresagrari (2010).

L’encàrrec sorgia de la necessitat de resoldre un greu problema d’humitats a la Capella de la Comunió, que havia estat renovada en data relativament recent amb ús de morter de ciment i materials petris en paviment (terratzo) i sòcol (marbre), cosa que impedia la transpiració dels murs. Això va suposar que passats uns anys els problemes d’humitat van ressorgir amb més virulència. Segons se’ns va explicar, no només es tractava d’humitat a les parets, sinó que uns mesos abans 173

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

l’aigua es filtrava i arribava a formar tolls al sòl de l’estança. El problema s’havia atenuat perquè l’Ajuntament havia urbanitzat la plaça contigua i, a petici ó del rector, s’havia col·locat una làmina asfàltica a l’exterior del mur. No obstant això, aquest continuava encara amarat per les humitats de capil·laritat. Arran d’aquesta situació, des del Consell Parroquial s’havia decidit intercanviar la Capella de la Comunió amb la Sagristia, local de similars dimensions però situat al costat meridional de la capçalera. Això va ser possible gràcies a un permís exprés sol·licitat al bisbat i obtingut després d’una llarga tramitació. D’altra banda, també s’havia decidit habilitar dues estances per conservar en condicions adequades la petita col·lecció de peces d’orfebreria i vestimentes litúrgiques, entre aquestes el denominat “Tern de Cabanes” i els vestits i aixovar de la imatge de la Verge. Aquests locals serien els antics Reresagrari i Arxiu, situat aquest últim sobre el que en aquell moment era la Sagristia. Tots dos espais s’utilitzaven llavors com a trasters i en el primer s’havia habilitat en època recent un petit bany, que es va haver de traslladar a un nou emplaçament. Exposarem detalladament l’estat en el qual es trobava cadascun dels l locs sobre els quals es va actuar i després es comentaran les decisi ons preses en cada cas. 2.1. Antiga Sagristía (actual Capella de la Comunió) Es tracta d’un local d’uns 55 m 2 de superfície, totalment diàfan i cobert per tres voltes d’aresta. L’estat original d’aquest era relativament bo, per estar orientat al sud i trobar-se en una cota similar a la del terreny exterior. S’hi conservava íntegre el paviment de taulellet hidràulic i un aiguamans de pedra artificial, potser de la primera meitat del segle XX. Hi destacava també la presència d’un armari de paret molt anteri or, les fulles del qual estaven decorades amb motius geomètrics i que podria datar-se en la primera meitat del segle XIX. La pica de de l’aiguamans s’ha restaurat i mantingut al mateix lloc, habilitada com a altar per a una imatge de la Verge, mentre que l’armari es va traslladar al pis superior i ac tualment conté les joies de la imatge de la Mare de Déu de les Santes. 174

CABANES 2012

Pel que fa als revestiments pictòrics, estaven tots executats amb pintura a la calç. La capa més recent, que era la llavors visible, presentava un color ocre semblant al que trobem a la resta de l’església, tot i que posterior a aquell. A través d’algun petit descantell s’observaven restes del parament original, de color blanc i amb un encintat blau cobalt, que en algun moment havia estat repintat en gris. Entre el blanc i l’ocre existia a més una capa vuitcentista intermèdia de color rosaci i una capa ocre amb decoracions coetànies a les que veiem a l’església, segurament de 1953, que es va poder documentar perfectament en desmuntar el moble on es trobaven els controls d’electricitat i so. A la zona baixa dels paraments existia un sòcol de ciment d’una alçada d’aproximadament 1,20 m, pintat de color marró. Per la posició de les cintes podia comprovar-se que la dimensió coincidia aproximadament amb la del sòcol primitiu, que inicialment havia de ser similar al conservat a l’Arxiu i les escales. En aquests espais, el sòcol era simplement una superfície lleugerament reculada i d’acabat rugós, prevista per rebre un alicatat que mai arribà. En algun moment del segle XX s’havia repicat completament a la Sagristia per substituir-lo per una capa de ciment, més impermeable, per evitar així que afloraren les humitats dels murs. L’estat de conservació general era aparentment bo perquè el nivell d’humitat ací és molt inferior al de la resta d’estances en les quals es va intervenir, en trobar-se orientada al sud i amb el nivell del terreny més baix. Malgrat això, sí que s’observava algun taulellet del paviment descantellat a causa de la humitat provinent del subsòl, que no podia evaporar-se per les parets revestides de ciment. A més, poc abans de la intervenció, s’havia urbanitzat l’exterior i s’havia elevat la cota del carrer, amb la qual cosa era previsible que els problemes actuals s’agreujaren a curt o mitjà termini. La veritat és que feia una certa llàstima desmantellar una sagristia per la qual aparentment no havia passat el temps, almenys en l’últim mig segle. Es va arribar a plantejar la possibilitat d’actuar únicament a la Capella de la Comunió, encara que finalment es va seguir endavant amb l’intercanvi de programa, tot considerant la importància de les gestions ja realitzades i el benefici que suposaria per als feligresos tenir la capella a l’ala meridional de l’edifici, tant per condicions tèrmiques com de salubritat. 175

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

2.2. Antiga Capella de la Comunió (Actual Sagristía) La Capella de la Comunió ocupava el local simètric al de la Sagristia, orientada al nord i situada en una cota soterrada aproximadament metre i mig respecte al terreny exterior, a causa del pendent natural. Aquesta doble situació desfavorable ha ocasionat que aquesta zona haja tingut des de sempre gravíssims problemes d’humitat. Com s’ha comentat, fa unes poques dècades es va actuar repicant l’arrebossat dels murs i es va refer amb morter de ciment Portland. L’operació es completava amb un sòcol de marbre i un paviment de terratzo. Es va substituir també en aquest moment el barandat de separació amb l’escala, que havia de trobar-se pràcticament reduït a pols, si s’ha de jutjar per l’estat de disgregació que en el moment de la nostra intervenció presentaven algunes rajoles de la barana. Igualment amb rajola moderna s’havia cegat un buit simètric a l’armari de la Sagristia.

Figures 3 i 4: Antiga Sagristia. Estat previ a la intervenció.

Resultava trist contemplar la capella en aquest estat, i ho era per dues raons. La primera, des d’un plantejament merament estètic, perquè la renovació trencava amb l’harmonia de la resta del temple, sobretot pel paviment de terratzo i els sòcols de marbre. La segona és que resultava inevitable pensar que tot allò s’havia fet amb les millors intencions i amb un important esforç econòmic, i que per un plantejament tècnic erroni ara era necessari tornar a intervenir-hi. Per ser justos, cal reconéixer que en aquell moment 176

CABANES 2012

s’actuà de la forma que era habitual en l’època i que encara avui dia hi ha tècnics que proposen solucions semblants, tot seguint uns criteris que resulten adequats per a l’obra nova, però no per a edificis històrics. En tot cas, l’actuació degué resoldre temporalment el problema i oferí durant unes dues o tres dècades un aspecte molt més digne que l’antic enlluït d’algep desfet per la humitat, que podem imaginar en observar altres zones de l’església menys afectades. Malgrat això, com que no es va resoldre el problema d’origen, la humitat va ascendir per capil·laritat a l’interior del mur i acabà filtrant-se a poc a poc a través del nou morter de ciment, que té una porositat mínima, però la té. Ens trobàvem ara amb murs de més d’un metre de gruix completament amarats d’aigua fins a una alçada de més de dos metres, tot això en un lloc fred per l’orientació, on s’oficiaven les misses quotidianes entre setmana. 2.3. Reresagrari y escales A la part posterior del Presbiteri i entre la Capella i la Sagristia es troba el primitiu Reresagrari, que actualment acull el museu parroquial, però que en 2009 servia per a magatzematge de diversos objectes i on s’havia habilitat anys enrere un petit bany per a ús general. Al Reres agrari s’accedeix passant a través de dues caixes d’escales que pugen a les dependències de l’antic orgue i a l’Arxiu, al costat oposat. Tot l’interior s’havia revestit a mitjan segle XX amb una pintura ocre en diversos tons, semblant a la que encara existeix a l’interior del temple. Aquesta superfície, d’escassa qualitat material i nul interés artísti c, ocultava la decoració original del segle XVIII, que consistia en un encintat de color blau cobalt sobre fo ns blanc, tal com ha aparegut també en altres dependències i a la pròpia església. Abans de començar l’obra sabíem de l’existència d’aquesta decoració per unes prospeccions realitzades pel personal de la Fundació Blasco de Alagón en l’època en què s’estava redactant el projecte. D’altra banda, en les nostres primeres fotografies es podia apreciar com les cintes blaves es transparentaven lleugerament sota la pintura ocre, la qual cosa ens permetia fer-nos idea de la dimensió i abast del motiu decoratiu. En aquesta zona no hi havia sòcols de ciment, però sí que s’havia executat un pavim ent continu d’aquest material, que havia potenciat l’ascens per capil·laritat de la humitat als murs. Aquests es trobaven 177

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Figura 5 i 6: Antiga Capella de la Comunió. Estat previ a la intervenció.

molt deteriorats en la part inferior, on l’algep estava molt descompost. En començar l’obra, sota el pis de ciment va aparèixer el paviment ceràmic original del segle XVIII, bastant degradat per la humitat, del qual només ha estat possible recuperar una petita part en bon estat. Les peces més completes s’han tornat a col·locar al nou pis de manera testimonial i s’ha completat amb taulells ceràmics actuals de dimensions similars. Va ser interessant constatar l’existència d’un desnivell d’uns 10 cm en aquest paviment primitiu, que s’ha mantingut en l’actual. Creiem que aquest desnivell podria haver-se disposat per desguassar durant la llarga execució de l’obra, encara que el més lògic seria haver anivellat abans d’executar el paviment, al final dels trebal ls. Les prospeccions arqueològiques van descobrir a més a més, per sota d’aquest mateix nivell, el que semblaven restes d’un sòcol de color mangra a la base de les parets, executat abans que el paviment de fang. Contigües al Reresagrari estan les dues caixes d’escala, la base de les quals es trobava també bastant afectada per les humitats, principalment a l’escala nord, on s’observava que tant la barana com el barandat de separació amb la Capella de la Comunió havien estat reparats en època recent amb rajola buida, segurament en la mateixa època en què s’havia rehabilitat la capella. Tot aprofitant el mal estat del barandat i de tota l’arrencada de l’escala, decidírem refer els primers esglaons lleugerament més curts, per guanyar uns cinc centímetres en el pas i poder complir la dimensió mínima exigida en la normativa d’accessibilitat de minusvàlids a l’entrada del nou museu. Amb aquest motiu també se suplementà l’antiga fusteria que hi tanca l’accés. 178

CABANES 2012

2.4. Antic Arxiu Així es coneix tradicionalment la sala situada sobre l’antiga Sagristia, al costat sud del Presbiteri. A causa de la situació elevada d’aquesta, no havia sofert els problemes d’humitats que detectàrem a la planta baixa. No obstant això, sí que havia tingut filtracions per les cobertes durant molt de temps, ja reparades, i s’havia repintat en diverses ocasions. Concretament existia una base blanca amb cintes blaves, un repintat d’aquestes en gris, una decoració v uitcentista amb sòcol gris i parament rosat, i una capa totalment blanca posterior a la Guerra Civil. La pintura vuitcentista era perfectament visible en l’angle sudoest de l’habitació i en altres zones es podia endevinar l’existència de l’encintat. El sòcol, una mica reenfonsat i d’un acabat més rugós, estava previst en origen per a la col·locació d’un alicatat que mai es va executar, però que va rebre color al segle XIX. El paviment ceràmic original es trobava allí en un excepcional estat de conservació i s’ha mantingut tal qual. A pesar d’això, les fusteries exteriors s’havien substituït recentment per altres d’alumini anoditzat, tècnicament millors, però no gaire apropiades per a un edifici històric. A més a més, un dels buits estava paredat, s’ha obert i s’ha col·locat per iniciativa del rector una vidriera amb l’efígie de la Verge de les Santes. La porta d’accés era una fusteria vuitcentista bastant senzilla, potser procedent d’un altre lloc, que per motius de seguretat s’ha substituït per una porta moderna reforçada. També són noves les reixes de l’exterior, que s’hi van incorporar per evitar robatoris.

2.5. Troballes durant l’execució de les obres El primer descobriment important fou la presència dels encintats blaus originals, en realitzar-se les primeres prospeccions de pintura al Reresagrari per part dels experts de la Fundació Blasco de Alagón. Aquestes es van fer amb aigua i una esponja, en tractar-se de pintura a la calç i no tenir prevista la restauració de la superfície pictòrica original. Els encintats estaven marcats amb punxó en l’algep de la paret, la qual cosa n’ha facilitat la identificació i fidel reproducció. Gràcies a l’existència d’aquestes prospeccions, des del primer moment es pensà a recuperar l’aspecte original dels locals que es pretenien restaurar. 179

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Figura 7, 8 i 9: Reresagrari. Estat previ a la intervenció.

Pels plànols de Bartolomé Ribelles i la documentació inèdita facilitada per mossén Albert Ventura sabem ara que el Reresagrari no s’havia decorat encara en 1786. Pensem que tant les cintes com els rocalls d’aquest espai degueren realitzar-se entre 1786 i la consagració del temple en 1791, tal vegada com una reacció contra els corrents acadèmics que tractaven d’imposar-se de manera forçosa enfront del gust barroc tan arrelat en la població. Aquests elements estarien probablement inspirats en la decoració de la propera església d’Alcalà de Xivert (1736-1766) on les cintes es van executar en relleu. No obstant això, seguien usant-se dècades després, com a l’ermita de Sant Antoni Abat de la Pedrenyera de Llucena (1760-1785). Petits fragments de color blanc amb cintes blaves eren visibles en moltes altres zones on s’havien després les capes de pintura més superficials. Van aparéixer noves restes de les cintes a la Sagristia i una important porció de decoració intacta després d’un petit barandat que s’havia aixecat a l’Arxiu, en un lateral de la fornícula on ara està la còmoda, que en temps va ser una balconada oberta a l’església. Els sòcols de tots els ambients estaven originalment sense acabar, amb una textura rugosa que fa pensar en l’espera d’un alicatat, com el que podem veure en algun altre edifici coetani, com el temple d’Alcalà de Xivert o l’Hospital de Sacerdots Pobres de València. Va arribar a plantejar-se durant l’obra la possibilitat de reproduir un model de taulellet de l’època i fins i tot es va contactar amb una fàbrica de ceràmica d’Onda, encara que finalment es va desestimar la idea i es va optar per donar un to neutre semblant al de l’algep sense pintura. 180

CABANES 2012

Sobre la decoració original s’observaven diverses capes posteriors que variaven d’uns espais a uns altres. En diversos llocs podia observar-se que les cintes blaves havien estat repintades amb un to grisenc, que és el que ha servit de referència per a l’acabat actual de l’Arxiu. Aquest nou color, de gust molt més acadèmic, el trobem per exemple en la decoració de la Capella de Sant Clement a l’arxiprestal de Sant Mateu (17691783). En el nostre cas creiem que podria correspondre a principis del XIX, moment en què sembla que es degueren executar també els armaris i les portes petites de les Sagristies. De fet, en aquesta vam poder comprovar com l’encintat blau recorria la corba de l’arc de la fornícula, mentre que la línia grisa posterior s’adaptava al marc de l’armari, sobre un petit falsejat de rajola disposat per encaixar-lo. Pel que fa al Reresagrari, les prospeccions de pintura realitzades han permés identificar en les pilastres una primera decoració d’encintats blaus sobre fons blanc i els ja esmentats repintats grisos. Sobre l’arc d’una de les dues portes primitives van aparéixer restes d’un gris d’una certa intensitat, que podria correspondre a una franja a manera d’encerclat, perquè no l’hem trobat en altres zones. En les prospeccions realitzades a

Figures 10 i 11: Antic Arxiu. Estat previ a la intervenció. 181

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

les cornises no es van identificar restes de pintura, la qual cosa fa pensar que inicialment tindrien un color blanc, com a l’esmentada ermita de Sant Antoni de la Pedrenyera a Llucena, d’execució coetània. L’actual acabat en color gris fou fruit d’una decisió de projecte, per analogia amb el que es veu en altres temples del XVIII. A suggeriment del pintor, no es van restituir unes cintes que van aparéixer a les petxines, que intersecaven els rocalls i recarregaven visualment aquests punts. A l’interior del temple sembla que van seguir vists els encintats blaus fins al repintat de postguerra, com es pot apreciar en l’única fotografia conservada del primitiu retaule major. En les anotacions del Llibre de Matrimonis de 1881 a 1903, conservat a l’Arxiu Parroquial i estudiat per Fernando Olucha, el rector d’aleshores anota que “alabastré toda la iglesia y se hicieron las rayas y pinturas”. Ens sembla exagerat pensar que en aquest moment es fera realment tota la decoració del temple, és més probable que es reparara tota la part baixa del que existia, afectat per les humitats. Als espais secundaris de l’Arxiu, Sagristia i Rereragrari van desaparéixer els encintats, segurament en la segona meitat del XIX o principis del XX. En aquest moment es van pintar els baixos de les habitacions en un to gris plom, amb un sòcol negre i una prima línia blava cobalt que separava el sòcol del parament. Les zones altes de l’Arxiu es van cobrir amb un blanc rosaci, mentre que al Reresagrari trobem un gris clar una mica verdós. El primer es conservava perfectament visible en una de les cantonades de l’habitació i estava exposat en els anys trenta, perquè sobre aquest s’han trobat alguns dibuixos realitzats pels soldats de la bateria antiaèria que es va instal·lar ací en 1939. Després de la guerra es va repintar completament en blanc amb una pintura a la calç d’escassa qualitat, que és la que trobem nosaltres en 2009. Respecte al segon, el color era perfectament visible encara a l’interior dels dos petits armaris, que van resultar ser les antigues portes del Reresagrari. A la mateixa època degué pertànyer una capa de pintura rosada que hi havia a la Sagristia, encara que la substitució del sòcol ens ha impedit corroborar l’existència de la característica línia blava que trobem a les altres estances. Sobre aquesta es va executar en 1953 un revestiment ocre amb cintes també ocres però de to més daurat, com el que actualment es veu a tota l’església. Aquesta capa s’ha trobat, perfectament protegida de l’últim repintat també ocre, darrere d’un moble on estaven els aparells de so. Igualment es va trobar que els faixons havien estat 182

CABANES 2012

decorats en algun moment posterior a l’original amb marbrejat que recorda la solució dels arcs a Sant Jaume de Vila-real. No obstant això, el to verdós del fals marbre i l’ocre del voltant ens fa suposar que devien formar part del repintat executat en 1953. Respecte a les dues escales, estaven resoltes de manera diferent. La meridional mostrava clarament la presència d’un encintat semblant al de les altres habitacions de l’església, que s’ha recuperat en la intervenció actual. Els paraments deteriorats deixaven veure un algep de color rosat semblant al que trobem al Reresagrari i l’interior de l’església. L’escala septentrional, contigua a l’antiga capella, estava executada amb un algep de to diferent, tot delatant una execució no coetània, que quedava també de manifest en altres detalls, com la forma dels passamans. Als paraments no hi havia marques d’encintat, sinó únicament una línia que els vorejava a uns 10 cm de la paret, i no es van localitzar restes de color. En aquell moment es va pensar que es tractava d’una intervenció inconclosa de gust acadèmic i que aquesta escala era posterior a l’altra. Tanmateix, també podria tractar-se d’un motiu decoratiu de tradició anterior, com el recuperat recentment a l’església de Benicarló, de la primera meitat del XVIII, on es jugava amb el color de l’algep als angles i una pintura blanca als paraments. Funcionalment aquesta escala hauria d’existir en 1768, quan es va construir l’orgue. El cas de l’antiga Capella de la Comunió és una mica més complex. A causa de l’ús de l’estança per a la celebració de misses i la continuïtat dels problemes d’humitat, és segur que va rebre un major nombre de repintats i remodelacions. Sota la capa actual de pintura blanca va existir un revestiment de tons ocres, que emfatitzava els faixons amb un color més rogenc a les vores. D’altra banda, als faixons transparentava sota el blanc modern una decoració geomètrica formada per una successió de cercles encadenats, molt adherida a la capa de pintura superior. Tot això respondria a la decoració de postguerra, que havia estat executada sobre una altra d’un color gris verdós amb una capa intermèdia blanca, probablement de preparació. El gris verdós es podia veure també en les voltes, fins i tot amb un to una mica més fosc, la qual cosa fa pensar que el color es dega en part al fum, siga de veles o d’algun foc encés dins del temple durant la Guerra Civil. Immediatament sota aquesta capa fosca se n’observava una altra d’un blanc blavós que ens recorda el revestiment trobat al Reresagrari i que, com aquest, podem relacionar amb una etapa que hem considerat vuitcentista. Finalment trobem les cintes, blaves en origen i repintades posteriorment en gris, que degueren estar visibles durant la major part del segle XIX. 183

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Cal afegir a més dos balustres de ciment i algunes peces d’un paviment de gres de Nolla que van ser trobats durant l’excavació arqueològica, emprats com a farcit per anivellar el pis de la zona de l’escala amb el Reresagrari. Aquests materials podrien datar-se probablement en l’últim quart del segle XIX, ja que els models de Nolla varien després de 1900. Tenim notícia documental de la col·locació d’aquest tipus de paviments al presbiteri i transsepte del temple entre 1881 i 1883, i la indicació expressa que els desaconsellava pel seu cost excessiu, per la qual cosa podem pensar que van ser els únics que va haver-hi a l’edifici. En repicar el graó de ciment existent entre el Reresagrari i el retaule major es va trobar una làpida sepulcral de ceràmica trencada i un taulell del segle XVIII de format petit, que segurament formava part d’un paviment anterior.

Figures 12 i 13: A la esquerra una fotografia del Reresagrari abans de la intervenció, on es distingeixen les prospeccions de pintura realitzades pels experts de la Fundació Blasco de Alagón. A la dreta, execució d’un calc sobre el traçament conservat al local de l’antic Arxiu. 184

CABANES 2012

Figura 14, 15 i 16: Restes de distintes decoracions trobades durant la intervenció. Cintes blaves sobre fons blanc (s. XVIII). Parament de to rosat i sòcol gris (ffs. XIX) i detall del marbrejat coetani trobat a l’antiga Sagristia.

Figura 17 i 18: Balustres i restes de paviment (un taulell del segle XVIII i diverses peces de gres Nolla de les darreries del XIX) trobats pels arqueòlegs en rebaixar el terreny per crear la càmera de ventilació. 185

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

2.6. Actual Capella de la Comunió El local ocupat prèviament per la Sagristia es va habilitar com a Capella de la Comunió. La idea era mantenir en la mesura del que fóra possible l’espai original, però que la nova actuació fóra perfectament llegible com un afegit. Per això es va decidir mantenir alguns dels elements propis de la Sagristia, encara que transformats per a la nova funció litúrgica. Ens referim a l’antic armari i la pica de l’aiguamans. Finalment s’imposà el pragmatisme i es va decidir desmuntar el primer davant la manca de sentit en la nova capella i la dificultat d’obrir les portes en presència de bancs. No obstant això, les fulles tenien gran interés i degudament restaurades s’han resituat en un buit similar que existia al pis alt. Al lloc deixat per l’armari s’ha situat una antiga creu processional, i s’han decorat els murs amb pintures de Gabriel Sanchis Pastor per recrear l’escena de la Crucifixió, en la qual s’inclou una representació de l’Ermita de les Santes i el Calvari de Cabanes. L’aiguamans era de pedra artificial i relativament modern, potser posterior a la Guerra Civil o, com a molt, coetani a la col·locació dels paviments hidràulics del temple. Es va prendre la decisió d’eliminar el front d’aquest, tot deixant únicament la pica i el suport. Aquesta operació ha permés descobrir la fornícula original de l’aiguamans del segle XVIII que, degudament sanejada, alberga ara una rèplica d’una imatge gòtica desapareguda durant la Guerra Civil, executada per l’escultor Antonio Bartoll Gregori, de Figueroles. Aquesta peça de nova factura, a la qual s’ha donat el títol de Santa Maria de Cabanes, ha tingut l’honor de ser exposada al Museu de Belles arts de Castelló com a “Peça del Trimestre” en 2012. També es va decidir mantenir costara el que costara les fulles originals de la finestra i de la petita porta de pas al Reresagrari. Ambdues han estat restaurades a la fusteria de Ricardo Herrasti: la primera ha incorporat un bastidor amb acristallament, mentre que la segona ha estat reforçada amb una xapa metàl·lica oculta, a la qual s’ha afegit nova serralleria per a major comoditat d’ús. La mateixa operació s’ha repetit en la porta bessona a aquesta, a la nova Sagristia. Quant al tractament de la resta de l’estança, des del primer moment es va tenir clar en el projecte que se n’havia d’intentar recuperar en la mesura del possible l’aspecte original, però que els nous elements indispensables havien de dissenyar-se des d’una estètica contemporània 186

CABANES 2012

el més sòbria i discreta possible, perquè no induira a confusió. Tots dos plantejaments entren dins dels postulats de l’anomenada restauració crítica, teoria desenvolupada per Roberto Pane, Renato Bonelli i Cessés Brandi a la Itàlia de postguerra. Aquesta renovació era imprescindible i s’ha plantejat com una cosa inevitable, que havia de resoldre’s de la manera més digna possible. Als murs s’ha reproduït l’encintat tal com va ser descobert sota el revestiment pictòric modern. Malgrat això, en aquest cas es va prendre la llicència de suprimir el sòcol per donar més verticalitat a l’espai, que d’una altra manera semblaria més baix. Als faixons s’ha realitzat un marbrejat de fons blau, inspirat en la capa de pintura de to verdós que va aparéixer en eliminar la superfície més moderna. En tots dos casos es tracta de concessions a l’estètica que van prevaler finalment enfront del plantejament més rígid i conservador previst inicialment en el projecte. El que sí va estar clar des del principi és que el paviment del nou presbiteri no havia d’imitar l’original hidràulic, ja que això hauria traït el criteri del disseny centralitzat. S’hi va executar una plataforma elevada per a aquest, rematada en pedra de Sinaí i amb una platina metàl·lica al front, tot evitant la solució convencional de la vora de graó. Tota aquesta peça s’eleva uns centímetres sobre el paviment original, que conserva així en aparença la continuïtat. Per desgràcia, la pedra escollida presenta eflorescències i ha estat necessari substituir-ne alguna peça i crear una separació amb la paret sota el retaule, per tal d’afavorir-ne una major ventilació. Per a la il·luminació d’aquest espai s’han restaurat alguns dels antics llums de l’església, que es trobaven emmagatzemats a la base de la torre campanar. En el projecte estava prevista una il·luminació indirecta que creara unes lluminàries sobre les impostes dels arcs faixons, però l’espai era reduït i l’escassa alçària obligava a inventar un front postís per tal d’evitar enlluernaments. La idea de restaurar els antics llums de l’església va sorgir de manera providencial en portar-se a arreglar el fanal que actualment s’ha col·locat a l’Arxiu i immediatament hi va haver ple consens, ja que compleixen perfectament la funció i han permés recuperar un element històric de l’edifici. Potser la decisió més complicada de tota la intervenció haja estat l’elecció del retaule per a aquesta capella. Des de l’inici vam tenir clar 187

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

que el centre de la composició havia de constituir-ho el vell Sagrari. No es tracta d’una peça molt antiga ni d’un gran valor artístic, però era un element recognoscible pels fidels que es podia recuperar i reintegrar fàcilment en l’obra nova, per la qual cosa no tenia molt sentit retirar-lo i encarregar-ne un altre amb un disseny més contemporani. La peça d’orfebreria es va netejar i restaurar, tot substituint la creu antiga que la rematava per estar fora d’escala. Aquesta sembla ser una vella creu processional i ara forma part de la col·lecció parroquial. Quant al projecte arquitectònic, inicialment es preveia obrir la finestra cegada i utilitzar aquest buit per crear una il·luminació indirecta del Sagrari, que es col·locaria sobre un suport prismàtic de gran sobrietat. A pesar d’això, la posició lleugerament descentrada de l’obertura impedia una solució totalment satisfactòria de la composició sense fer artificis, i tampoc estàvem disposats a crear un nou buit ni a buidar part del mur només per corregir aquest efecte. En paral·lel, des de la parròquia es va plantejar resoldre el problema amb una solució tradicional. Es va contactar amb el senyor Joaquim Iturat, rector de l’arxiprestal de Sant Mateu, historiador de l’art i gran coneixedor del llenguatge arquitectònic clàssic, i se li va demanar que dissenyara un retaule que ocupara tot el front de la capella, i que integrara també la peça del Crist Eucarístic del desaparegut retaule major. Conjuminar aquestes dues premisses en una habitació de proporcions baixes com aquesta era pràcticament impossible des d’una solució que pretenguera mantenir-se en l’ortodòxia, com va advertir el mateix Iturat en preparar els primers esbossos. A més, per raons econòmiques, el retaule hauria d’haver-se executat en fusta tallada per artesans de Sud-amèrica i portar-se després per mar. Amb tot això es corria el risc de gastar bastant diners per obtenir un resultat que podria no ser plenament satisfactori i, per tant, no va ser necessari recórrer a criteris ideològics per desestimar-ne completament la idea. Es va plantejar llavors la possibilitat de substituir el retaule per una composició pictòrica, mitjançant un fotomuntatge basat en la Santa Cena de Juan de Juanes, presidida per la peça del Crist Eucarístic i el Sagrari. Meditant sobre aquesta proposta, el rector va contactar amb el pintor Vicente Traver Calzada i li va encarregar un llenç basat en un altre tema eucarístic, el dels Deixebles d’Emaús. Per un cost similar al del nou retaule de fusta, que al cap i a la fi no seria més que una mala imitació d’una composició clàssica, la parròquia podria comptar amb una obra original 188

CABANES 2012

d’un dels més prestigiosos representants de la pintura realista actual. Traver, malgrat ser una persona molt ocupada, va acollir amb entusiasme la proposta i podem dir que segurament ens trobem davant una de les seves millors obres. El llenç es divideix en tres parts. A l’esquerra es mostra als deixebles d’Emaús quan troben Jesús al camí, s’observa al fons una representació de la població de Cabanes. Al centre veiem Crist que parteix el pa entre ells i, a la dreta, el moment en què acudeixen a explicar allò succeït als Apòstols. El resultat final és excepcional, tant per la qualitat de l’obra com per la manera en què representa la presència viva de Crist en l’Eucaristia, tot convidant-nos a participar-hi. Podem afirmar a més que, tot i ser una obra actual, en molts aspectes enllaça plenament amb la tradició anterior. El vell Sagrari daurat, degudament restaurat, llueix en ocupar la posició més destacada i de més protagonisme de la capella, segons les recomanacions trentines. La imatge central de Crist se’ns mostra en tota la seva esplendor, ens recorda la figura del Pantocràtor que presidia l’absis de les esglésies medievals. A més a més, per la reduïda escala de l’habitació, també se’ns mostra com un Crist proper, que parteix el pa davant nosaltres i ens convida a la seva taula. Aquesta proximitat del Salvador respecte als seus fidels ens situaria també dins de les idees més modernes promogudes des del Vaticà II. Pel que fa al mobiliari litúrgic, es va descartar la reutilització de l’altar que es desmuntava, i es resituà finalment a la capella del Cor de Jesús. La idea era crear un element modern de línies senzilles, encara que no hi havia acord i es van debatre diverses solucions. Finalment es va agafar per a l’altar un disseny proposat per Eladio Valero, a partir del qual es van preparar variants per al suport del Sagrari, el faristol i la credença. Es va emprar xapa massissa de ferro a la qual es va donar un acabat rovellat, que va ser tallada i preparada als tallers de Federico Bellés. Per trobar la pedra de l’altar es va acudir a l’empresa Marbres Babiloni, de Borriol, i es va escollir finalment un marbre brasiler, caracteritzat per una gran veta blanca que li donava singularitat. El tauler està format realment per tres lloses de 2 cm del mateix marbre, embegudes en una vora perimetral formada per peces tallades al biaix i acuradament encolades. Ha d’afegir-se que, per voluntat del rector, com que es tracta d’un altar s’ha evitat falsejar l’interior amb un material més barat. Quant als bancs, d’acurat disseny ergonòmic, han estat realitzats pels monjos del Monestir del Parral, de Segòvia 189

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Figures 19-22: Diverses imatges de la intervenció a la nova Capella de la Comunió.

2.7. Actual Sagristía La làmina impermeabilitzant col·locada per l’Ajuntament a l’exterior de l’edifici havia pal·liat en certa mesura el problema de les humitats. No obstant això, la vida útil d’aquest tipus de productes no sol ser molt superior als 10 anys i, en espera que algun dia es puga actuar des de l’exterior amb una solució més duradora, es considerà adequat construir un sòcol transpirable perquè els excessos d’humitat al mur no afectaren la superfície pintada. Per no encarir l’execució innecessàriament es va decidir actuar sobre el gruix de l’arrebossat i evitar així el costós repicat de la maçoneria. Una vegada 190

CABANES 2012

eliminat aquest, se situaria un tauler de contraxapat ancorat sobre mestres de regularització, tot intentant que la cara exterior coincidira amb la de l’arrebossat original. Finalment es va substituir el contraxapat per panells de fibrociment de 10 mm, més estables enfront de deformacions en presència d’humitat. En contra del que estava previst, les parets mestres es van executar finalment ran de l’arrebossat, la qual cosa n’afavoreix la ventilació, encara que el sòcol sobresurt lleugerament del mur. La mida de les peces noves tallades per la meitat era d’1,05 metres, molt similar a la del sòcol original, amb el qual coincidia en suplementar-se amb un rodapeu. Aquest és un element que no apareix fins al segle XIX i que no existia en la decoració original, però que s’ha afegit per qüestions de manteniment i neteja de sòls i s’ha aprofitat, a més a més, com a pas d’instal·lacions. Realment està format per un tub buit de xapa d’acer, de secció rectangular, i presenta tapes de registre en coincidència amb els punts de llum i interruptors, que sí estan encastades al mur mitjançant canals verticals. Havíem vist la idea del tub en una altra intervenció recent, però en aquell cas quedava completament vist i en el color natural. Creiem que la nostra solució és més discreta i en compleix perfectament les funcions. A més de la Sagristia es va decidir resituar ací el petit bany, tot alliberant completament el Reresagrari per al nou ús museístic. Inicialment es pensava allotjar aquest bany a l’espai de l’escala contigua, encara que es va rebutjar la idea per l’estretor del lloc i perquè un tancament vertical hauria ofegat encara més la connexió amb el nou museu. Es va pensar després la possibilitat de crear un “moble” al fons de la nova Sagristia, idea que va derivar cap a una banda, complementada amb una petita habitació de neteja i emmagatzematge. En disposar d’espai suficient ha estat possible crear un bany adaptat per a ús de minusvàlids, que compleix amb la normativa vigent en matèria d’accessibilitat. Tot mantenint la idea que es tracta d’un espai secundari dins de la Sagristia, s’ha evitat intencionadament que els barandats arriben fins al sostre, per no tallar visualment la volta que cobreix l’estança. El rector era reticent a aquesta solució per identificar-la amb les cabines dels banys col·lectius, mentre que els arquitectes no estàvem disposats a acceptar que el tancament tallara part de la volta. L’opció finalment adoptada va ser una rematada mixtilínia inspirada en les façanes barroques del segle XVIII. Aquesta concessió a la tradició arquitectònica, reinterpretada en un element completament pla i funcional de l’interior 191

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

de l’edifici, pot entendre’s com una mirada irònica al passat, pròpia de postulats postmoderns. Hem de reconéixer, no obstant això, que l’original idea va partir d’una solució de compromís suggerida per l’arquitecte Arturo Zaragozá, Inspector de Patrimoni de la Província de Castelló, davant el desacord sobre l’elevació del barandat. Malgrat la dificultat del problema, creiem que finalment s’ha aconseguit una solució afortunada i que tothom ha quedat satisfet. Quant als acabats, des del primer moment es va prendre la decisió de reproduir per al paviment el mateix disseny en taulellet hidràulic de la Sagristia, tot recuperant així la unitat del conjunt del temple. Es conservaven a l’església múltiples peces del paviment original, i altres es van reproduir expressament, es pot observar una lleugera variació de to entre les peces antigues i les noves. A la zona de la rampa dels minusvàlids s’han usat les mateixes peces per evitar pegats, amb una transició gradual a manera de plec que evidencia la contemporaneïtat de l’actuació. No obstant això, la superfície inclinada plantejava problemes d’adhesió i després de la intervenció s’ha folrat amb un paviment rugós. Per sota de tot el pis nou es va crear una càmera ventilada sobre revoltons tipus “Cupolex”, la qual cosa va obligar a rebaixar el terreny lleugerament amb el preceptiu control arqueològic, en el qual es van trobar algunes restes de paviment de Nolla i uns balustres de pedra artificial, segurament de finals del segle XIX, que ara estan exposats al museu. Els revoltons no es van col·locar sobre una solera de formigó sinó recolzades en el terreny natural degudament piconat, perquè aquest puga transpirar lliurement. La càmera ventila al perímetre a través d’una reixeta de ventilació metàl·lica perforada, que evita l’entrada d’animals i la caiguda d’objectes. L’eliminació del revestiment modern als paraments va permetre veure directament la fàbrica original de maçoneria amb grans carreus a les cantonades i punts de reforç. Es va destapar el buit equivalent a l’armari de la Sagristia i es va descobrir a més un buit cegat molt semblant, però massissat i sense correspondència a l’exterior, que hi havia al mur oposat. Igualment es va alliberar la finestra de la façana oriental, que es trobava tapiada. L’aspecte d’aquest espai durant l’obra, amb les voltes blanques sobre els murs de pedra descarnada, resultava bastant suggeridor des dels actuals criteris estètics i la preferència pels acabats rústics. No obstant això, es tractava d’un espai pensat per quedar enlluït i no s’ha volgut encoratjar la nefasta moda de repicat d’emblanquinades que està destruint l’aspecte original de molts edificis històrics. Per això se 192

CABANES 2012

li va donar novament un enlluït d’algep, encara que s’han deixat visibles algunes finestres arqueològiques on es poden veure els arcs trobats i els carreus del mur del presbiteri, que devien pertànyer a l’església medieval i presenten marques de picapedrer. Respecte a la pintura, només s’han recuperat els encintats de dos de les voltes, el disseny de les quals es podia obtenir amb gran fidelitat per estar marcats amb punxó sobre l’algep original. A les parets es va rebutjar la idea de reproduir l’encintat per haver-se perdut entorn del 90% de la base original en arrebossar amb ciment. Sí que es va mantenir el sòcol en l’alçada existent a les altres habitacions, format pels panells de fibrociment, que li donen un to crema que pretén harmonitzar i integrar-se amb el color de la pedra que queda vista. Aquest mateix color s’ha usat per al barandat que tanca l’entrada al bany, de manera que es pot llegir com un afegit, encara que sense destacar excessivament. Respecte a les mènsules, alguna d’aquestes ha estat recomposta per Paco Gómez, responsable també de la reparació dels paraments d’algep. Per davant del pas d’accés als minusvàlids s’ha creat un armari d’obra que després s’ha folrat i completat per l’empresa local Castellet & Torreblanca, que també ha realitzat les portes de l’altre armari de paret. Aquest primer moble exempt s’ha col·locat a plom de l’arc faixó i pretén conformar un fons de perspectiva i delimitar l’espai previ al bany, encara que sense tancar-lo completament. En el projecte quedava més centrat i era una mica menor, tot i que la forma actual s’integra de manera molt natural en un espai poc ortodox, on les obertures semblen fugir dels eixos. Després d’aquest armari s’aixeca la rematada mixtilínia que tanca el bany, element que ha quedat singularitzat pel llenç ovalat del martiri de Sant Joan Baptista, realitzat per Vicente Traver Calçada. Tota la Sagristia està repleta de petits detalls que van més enllà del projecte i que només podien ser pensats per algú que visquera el dia a dia d’aquesta parròquia. Entre aquestes encertades decisions destacaríem la restauració de l’antic moble de l’església, que s’ha alliberat d’un calaix inferior afegit posteriorment. Sobre aquest, enfront de l’accés al presbiteri, s’ha col·locat un gravat de Juan García Ripollés, donat pel propi autor. En la joventut aquest artista havia treballat en una de les intervencions dutes a terme al temple de Cabanes i ara ha volgut contribuir generosament a enriquir la col·lecció artística de la parròquia amb aquesta obra. 193

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

La porta que s’obre al Presbiteri és completament nova. L’antiga havia desaparegut, probablement durant la Guerra Civil, i la propietat va tenir l’encertada idea d’encarregar-ne una de nova, semblant a la que es troba enfront, encara que les dimensions del buit varien lleugerament. El treball ha estat realitzat per Antonio Bartoll, mestre tallista que també ha estat responsable de la reproducció de la Verge gòtica de la Capella. La campaneta penjada al costat de la porta sí que és original i procedeix de l’antiga escola, i s’ha recuperat per a ús litúrgic. Finalment cal afegir que els llums de la Sagristia, d’acurat disseny italià, van ser escollides per Eladio Valero.

Figures 23-26: Diverses imatges de la intervenció en l’actual Sagristia 194

CABANES 2012

2.8. Reresagrari Al reresagrari s’exposen els principals objectes de la col·lecció parroquial: calzes, creus, sacres i patenes de diverses èpoques es mostren repartides per un espai singular concebut per a l’adoració del Santíssim, que durant dècades s’havia utilitzat com a traster. És trist comprovar la situació en la qual podem trobar els reresagraris de molts temples i són d’agrair iniciatives com aquesta, en què la creació d’un petit museu permet donar un nou ús més d’acord amb la dignitat d’aquest espai. Com s’ha comentat, la intenció principal del projecte era restaurar el local del Reresagrari per poder custodiar i exposar les peces de la col·lecció parroquial d’orfebreria, així com l’anomenat “Tern de Cabanes”, importantíssim joc de vestidures litúrgiques del segle XVI, que recentment havia restaurat la Generalitat Valenciana. Donada la categoria de les peces, es va pensar des del primer moment a reforçar alguns punts febles del local. En primer lloc, s’ha cegat el gran arc que comunicava visualment aquest espai amb la part posterior del retaule major. Aquest arc ja estava obert en 1786, com testifiquen els plànols de Bartolomé Ribelles, qui plantejava tancar-lo amb un barandat i afegir un retaule de fusta. En un primer moment es va pensar en un tancament més lleuger o d’un material diferenciat, però a suggeriment de la Parròquia s’ha resolt amb un paredó de rajola enlluïda, que sembla haver estat allí sempre. Cal afegir, a nivell documental, que a l’intradós de l’arc les prospeccions de pintura van mostrar tota la superfície d’aquest pintada d’un blau similar al dels encintats, tot i que després de l’execució del muret s’ha pintat de blanc. Enfront de l’antic arc de connexió entre temple i Reresagrari hi ha una fornícula rematada per un gran arc escarser, que probablement es va usar per a entrada de materials durant l’execució de l’església. Nosaltres la trobàrem cegada per un prim barandat modern, i creiem que durant la Guerra Civil es va obrir com a entrada auxiliar, com hem vist en altres temples. Aquest tancament, encara que revestit de ciment, té un to envellit pel temps que s’ha integrat bé amb la resta de la façana, cosa que no ocorreria si reférem tota la fàbrica o l’arrebossat. Per això s’ha decidit deixar-ho com estava. En la finestreta de l’antic bany s’ha col·locat una reixeta, potser no tan ben integrada, que connecta amb una càmera i permet la ventilació de l’espai interior i l’eliminació de la humitat. Davant d’aquesta reixeta seria un lloc perfecte per situar una làpida commemorativa de l’actuació, separada uns centímetres de la paret per mantenir-ne la ventilació. 195

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Els dos barandats als accessos del Reresagrari s’han reforçat amb un paredó de bloc de formigó armat, així com l’arc anteriorment esmentat. S’han elevat uns 15 cm els dos passos i s’han col·locat sengles reixes corredisses, inspirades en les dissenyades per Carlo Scarpa per al Castelvecchio de Verona. Es va incorporar en aquetes un vidre per evitar l’entrada de pols o animals, encara que posteriorment comprovem que un tancament excessiu provoca l’acumulació d’humitat a l’interior. Tota aquesta manyeria ha estat executada al taller de Federico Bellés. En la decoració s’ha reproduït el motiu dels encintats originals, excepte dues petites llicències. Una ha estat la supressió d’unes cintes que hi havia a les petxines, tallades pels rocalls, i l’altra ha estat pintar de gris algunes motllures arquitectòniques per donar-los més protagonisme, tal com es veu en altres temples del XVIII. Les prospeccions no van mostrar restes de color, la qual cosa fa pensar que en origen van quedar blanques, cosa que advertim en aquest text als estudiosos per evitar confusions. També s’ha adoptat el mateix gris per al sòcol, de manera que queden realçats els plints de pedra negra de les quatre pilastres que suporten els faixons. Als murs hi havia restes d’almenys dos sòcols no originals de pràcticament la mateixa alçada que l’afegit ara, encara que els paraments estaven tan deteriorats per la humitat que ha estat impossible comprovar-ne l’alçada real i el color del primer acabat. No descartem que aquest poguera haver estat un gris molt fosc o negre a imitació de la pedra. Respecte als rocalls d’algep, en fer prospeccions comprovàrem que mai havien estat daurades. En la pintura de mitjan el XX se’ls havia donat una mica de protagonisme amb un ocre més fosc que el dels paraments, de to molt semblat al del bol de preparació per a daurats. Inicialment es va dubtar entre deixar-les en blanc o mantenir aquest color per contrastar amb el blanc i el blau de les cintes. Finalment es va decidir daurar-les i a més fer-ho mitjançant la tècnica del colrat, segons l’ús més habitual en l’època. L’aspecte final, que no és un daurat completament homogeni, recorda els colraments envellits pel pas del temps que podem trobar en altres temples coetanis i per això pot fer l’efecte que siguen originals. Tant els colraments com les cintes són obra de Salvador Rubio Tomás, més conegut afectuosament com “Pío”, que ha estat responsable de l’acabat pictòric de tota l’actuació. Cal afegir que Pío va retardar la seua jubilació uns mesos per poder realitzar aquest encàrrec, que ha estat el fermall final de la seua llarga trajectòria professional. 196

CABANES 2012

L’organització museística i disseny dels expositors és mèrit de mossén Albert Ventura, i el mobiliari ha estat realitzat per Castellet & Torreblanca. Per a la vitrina principal es van aprofitar les llunes usades per exhibir el tern de Cabanes en la mostra de la Llum de les Imatges, cedides gratuïtament per la Fundació en concloure l’esdeveniment de Sant Mateu. Completament nous són l’expositor d’orfebreria, que sembla flotar a l’arc del fons, i les dues vitrines allotjades als nínxols de les antigues portes. Hi ha algun element reciclat, com una gran mènsula d’escaiola que estava a la capella desmantellada, sobre la qual s’ha col·locat una de les imatges que va sobreviure del desaparegut retaule major. Cal afegir que sobre els recrescuts dels barandats estava previst en projecte un panellat en fusta del mateix to que els mobles, que s’ha suprimit per no carregar l’espai i s’ha continuat la decoració dels murs amb blanc i cintes.

Figures 27-32: Diverses imatges de la intervenció al Reresagrari. 197

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Figures 33-35: Diverses imatges de la intervenció al Reresagrari.

2.9. Escala meridional i Museu de la Verge En les dues escales s’ha reparat l’esglaonat i s’han substituït algunes cantoneres en mal estat i les rajoles més deteriorades per la humitat, però el bon ofici dels obrers de Consbogual fa que aquesta reparació amb prou feines s’advertisca. L’escala nord, que mostrava senyals d’una decoració diferent i que dóna accés a locals secundaris, simplement s’ha blanquejat. No obstant això, en la que puja al Museu s’ha reproduït la decoració original, que es conservava sota la pintura ocre i el traçat del qual era fàcilment identificable per les marques de punxó. Com en altres parts de l’edifici, el sòcol es va deixar preparat per rebre un alicatat que mai es va col·locar, així que s’ha pintat aquesta zona en un to ocre clar semblant al de l’algep natural. S’ha decidit també donar al passamans un color marró amb les característiques vetes d’imitació fusta, visible en altres escales de l’època, com la recentment restaurada a la Torre de Càlig. Al pis superior s’ha reforçat el barandat de l’entrada a l’antic Arxiu i s’ha col·locat una porta blindada, tot substituint una fusteria vuitcentista d’escàs mèrit i poca fortalesa. Sobre l’escala existia una obertura que permetia l’accés des de l’Arxiu a una petita cambra amb volta. A l’interior van aparéixer alguns fragments d’imatges i objectes religiosos que s’han netejat i guardat, i a les parets es van descobrir diverses traces realitzades pels obrers durant l’execució de l’obra. La funció d’aquest espai no queda completament clara, encara que pot pensar-se que entrava dins d’una solució alternativa a la definida per l’actual escala, tot existint un element 198

CABANES 2012

equivalent a l’altre costat del Reresagrari. A causa de l’interés i el bon estat de conservació de la volta, se n’ha eliminat el barandat per permetre la contemplació des de l’antic Arxiu d’aquest curiós espai i de les traces, que queden acompanyades d’un panell explicatiu. El lloc té un cert encant i s’ha pensat que podria utilitzar-se en un futur per exposar una còpia de la imatge de la Verge de les Santes amb algun dels vestits que es guarden a l’habitació. Estava previst col·locar ací una peanya del segle XVIII que hi havia a l’església, però de moment s’està esperant obtenir fons per a la restauració d’aquesta. Al local de l’Arxiu s’han recuperat també els encintats originals, tot i que per variar respecte a la planta baixa s’ha représ el color gris de la segona etapa decorativa. Per al sòcol s’ha mantingut el criteri de l’ocre clar a la zona inacabada, i s’han afegit uns tocs d’or als capitells a suggeriment del pintor Pío. Cal destacar també la troballa d’una interessant traça que representa a escala real un entaulament complet d’ordre corinti inspirat en el tractat de Vignola, que s’ha protegit amb un vidre. S’han substituït les finestres d’alumini col·locades fa algunes dècades per finestres de fusta modernes i s’han afegit reixes per l’exterior, per a més seguretat. També s’ha tancat amb una porta la balconada que recau al Presbiteri, per evitar-hi l’accés des d’aquest. Al buit de davant l’accés, el rector va pensar de situar una vidriera amb la imatge de la Verge, que ha estat realitzada pel taller de Ximo Roca Soria, d’Alginet. També s’ha col·locat al capialt d’una de les finestres un antic anagrama marià en algep, que va aparéixer entre els vells trastos de l’església. Respecte a la il·luminació, s’han restaurat quatre llums procedents d’una peanya antiga, així com un fanal processional, que s’ha daurat. També s’han resituat ací, prèvia restauració, les portes de l’antic armari de la Sagristia, i se’ls ha afegit un nou marc i un suplement amb corba per adaptar-se al buit lliure sense necessitat de fixar-les amb obra de paleta. Darrere d’aquestes hi ha una vitrina on s’exposen les joies i corones de la Verge. Respecte als altres mobles, s’ha restaurat un antic maper que hi havia a la Sagristia, i són de nova creació els que guarden els vestits i la còmoda en la qual s’emmagatzemen les enagües i altres estris de la Verge. En el projecte s’havia previst la col·locació d’uns estors per a control de la llum, destinats a evitar la decoloració de les teles, però aquests han estat innecessaris en decidir-se que els vestits es guardarien de manera permanent als mobles creats per a aquesta finalitat. 199

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Figures 36-35: Divereses imatges de la intervenció a l’actual Museu de la Verge i a les dues escales.

200