IBORRA, F., \"Algunes reflexions històriques i estilístiques sobre l’església de Sant Joan Baptista de Cabanes\", en XVII Jornades culturals a La Plana de l’Arc 26, 27 i 28 d’octubre de 2012 (2014), pp. 131-170

CABANES 2012

ALGUNES REFLEXIONS HISTÒRIQUES I ESTILÍSTIQUES SOBRE L’ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA DE CABANES Federico Iborra Bernad

Dr. Arquitecte, Dep. de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de València

1. INTRODUCCIÓ L’església parroquial de Sant Joan Baptista de Cabanes és un dels grans temples aixecats al segle XVIII en l’antiga diòcesi de Tortosa. La singular façana inacabada i la riquesa de materials la converteixen en un edifici de gran singularitat i difícil classificació dins del variat panorama tardobarroc valencià. La recent restauració parcial de l’edifici com a museu parroquial ha estat l’origen del nostre interés per intentar comprendre’l amb una certa profunditat. Gràcies a l’alçament realitzat llavors, a la interpretació de determinades particularitats i a la cerca de paral·lels a l’Aragó i Catalunya creiem poder explicar ara amb una mica més de detall l’atzarosa història del vell temple parroquial, ara que es compleixen 250 anys de la construcció d’aquest i 50 anys de la col·locació del nou retaule major. 2 . L ’ E S G L É S I A M E D I E VA L La repoblació cristiana de Cabanes es va realitzar en 1243, sota el senyoriu del bisbe de Tortosa, que va atorgar la carta de poblament a sis famílies. Se sap que en 1279 i 1280 la parròquia pagava a la Santa Seu la desena de 25 sous, i era de 26 sous la recaptació a la veïna població d’Albalat. En 1520 hi havia ja 194 famílies de cristians vells. Les notícies de mitjan segle XVI ens presenten un temple de reg ular capacitat, que 131

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

tenia una torre am b rellotge i sagristia a la planta baixa. El cementiri es trobava a la part posterior de l’edifici i els altars i capelles d’aquest estaven dedicades al titular, Sant Joan Baptista; a la Verge del Rosari, Santíssim Nom de Jesús, Sant Jaume, Santa Anna, Sant Roc, Sant Dídac, Santa Maria Magdalena, Immaculada Concepció, Ànimes del Purgatori, Sant Blai i Sants Cosme i Damià (Andreu 1988: 80). Quant als béns mobles conservats d’aquesta primera església, en destaquen entre altres un important tern, la campana grossa, fosa en 1677 i un relleu del Salvador que podria ser la porta del Sagrari de l’antic retaule (Andreu 1988: 80-81). Aquest retaule va ser realitzat per Juan Bautista Vázquez (doc. 1586-1602) i degué estar ja acabat en 1610, quan apareix citat en el contracte per al retaule de Vilafamés (AA.VV. 2012: 199). En coneixem l’aparença per un esquema i una fotografia de la capçalera anterior a la Guerra Civil, on encara es pot veure que presidia l’església. Aquest gran retaule es va projectar per a l’antic temple, la qual cosa ens confirma que l’edifici derrocat no era petit i que comptava amb una capçalera plana. Aquestes són les dades documentals, publicades majoritàriament fa ja diverses dècades. Hi podem afegir que trobem unes fustes, potser del segle XVII, reutilitzades al sostre del vell excusat inutilitzat del primer pis i que hi ha algun fragment menor de retaule que va aparéixer en buidar la petita estança situada sobre l’escala meridional. No obstant això, és molt poc el que ens aporten sobre l’arquitectura concreta de l’edifici medieval. Afortunadament es conserven al temple restes d’un dels arcs gòtics, fossilitzades al mur de la torre campanar. A partir d’aquestes es pot restituir la forma de l’arc complet, que devia tenir una llum d’unes 9 vares o 36 pams, és a dir, uns 8,15 metres (Sebastiá 2012: 25-26). Francisco Vidal Serrulla (1953) considerava un origen gòtic del temple i va declarar que durant la restauració de l’església “aparecieron, algo veladamente y sobre las actuales arcadas de los claustros, las siluetas de arcos ojivales”. Malgrat això, creiem que aquests arcs podrien ser similars al que es conserva al campanar i que correspondrien pròpiament a la construcció del segle XVIII. L’església medieval degué ser ampliada al segle XVII. Algunes notícies documentals indiquen que en 1591 hi havia només nou altars (Allepuz 2004: 25), encara que posteriorment el nombre d’aquests s’incrementarà fins als dotze ja comentats, en tots dos casos incloem l’altar major (Andreu 1988: 80). Coneixem també gràcies a una vella fotografia l’aspecte de l’enorme retaule del segle XVII, conce132

CABANES 2012

but per a una capçalera plana, habitual als temples anomenats “de reconquesta”. La coberta original de l’església era probablement de fusta, tot i que al mur actual hi ha encastades dovelles d’una volta de creueria, que podria haver pertangut a alguna capella de més i m p o r t à n c i a o a l a c a p ç a l e r a d e l t e m p l e . Ta m b é é s p r o b a b l e q u e e l singular perfil alveolat de la llinda al costat exterior de les finestres del transsepte es dega a la reutilització intencionada de peces dels brancals de la portada primitiva. Analitzant el parcel·lari actual de la població és possible obtenir més dades (Fig. 1). S’hi pot identificar el primitiu recinte emmurallat medieval, limitat pels carrers Nou, Sant Antoni i probablement una alineació al nord del carrer Sant Vicent, conservada en part en el parcel·lari i que coincideix amb la part posterior de l’Ajuntament. Una petita resta de la muralla primitiva podria ser l’estrany massís sobre el qual recolza el mur nord de l’església, situat en un lloc pel qual devia passar el perímetre del recinte per morir a l’angle nord-est del temple medieval. L’espai de planta triangular que queda entre la muralla i l’edifici religiós devia ser l’antic cementiri. En una segona època, potser a la fi del segle XV, degué produir-se un important creixement urbà, i s’amplià el recinte emmurallat fins al carrer del cronista Guillermo Andreu Valls. En aquest moment, probablement es va prolongar l’actual carrer de Sant Vicent, es degué crear o ampliar la plaça de l’Església com a nou centre polític de la població, i es va construir l’ajuntament medieval i uns pòrtics actualment cegats. La topografia urbana no s’ajusta a la posició de l’actual façana de l’església, que originàriament devia ser més petita i sí devia quedar centrada respecte al carrer Sant Vicent. També sembla clar que l’alineació de l’ajuntament i el casalot contigu del segle XVI es prolongava al costat nord de la plaça, encara que probablement girava de nou en arribar a l’alçada de l’actual façana, tot tancant l’espai. El temple ocupava, per tant, la posició més elevada de la població medieval, en l’angle nord-est, i segurament formava part del sistema defensiu primitiu. Sembla, a més, que devia estar vinculat a una torre de la muralla, en la qual es devien trobar la sagristia i el rellotge esmentats en la documentació. Aquesta torre probablement quedava al sud de la capçalera (això es dedueix de l’existència del rellotge, que devia ser de sol) i no devia tindre res a veure amb l’act u a l c a m p a n a r. Q u e e n e l l l o c o c u p a t p e r a q u e s t ú l t i m h i h a v i a u n a capella ho confirma la notícia que la del tram contigu, pertanyent a 133

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

la família dels Gavaldà (Actualment dedicada a la Immaculada Conc e p c i ó , p e r ò a b a n s d e 1 5 9 1 s o t a l ’ a d v o c a c i ó d e l a Ve r g e d e l R o s a r i , Sant Joan Baptista i Sant Francesc d’Assís) estava entre la capella de les Ànimes del Purgatori i la dels Sants Abdó i Senent i la Magdalena (Olucha 1999: 22). La situació de la hipotètica torre del rellotge al sud de l’església i al costat d’un carrer més ample que la resta suggereix que podria haver existit un portal secundari d’accés a la localitat, de manera molt similar al que ocorre en altres poblacions medievals, com a Teulada. A més, pel nombre imparell de capelles podem confirmar que en aquesta zona hi va haver des de sempre una antiga entrada a l’església, que probablement comptava amb un pòrtic exterior usat per a les reunions municipals abans de la construcció de l’ajuntament medieval. És possible que les dues columnes romanes de marbre muntades a la façana barroca hagueren format part d’aquest pòrtic, com ocorre per exemple a Sant Feliu de Xàtiva. Evidentment, si hi havia un pòrtic i un possible accés secundari, sembla també lògic considerar que aquesta plaça primitiva devia estar millor connectada amb la resta del viari, segurament a través d’una prolongació de l’actual carrer del Carme, actualment absorbida pel parcel· lari. En la restitució de Mª Amparo Sebastiá es va partir de les esmentades restes de l’arc encastades a la base de la torre campanar i es va prendre la mateixa orientació que al temple actual. No obstant això, creiem més probable que l’alineació fóra diferent i que les restes observades a la base de l’actual campanar responguen a una recrescuda o una retallada de l’arc original. Que hi ha un suplement en l’arc és evident perquè, malgrat l’exagerada gruixària del mur, la forma d’aquest el travessa totalment, com es desprén de les fissures de l’arrebossat a la part de la capella contigua. Cal afegir que la hipòtesi de l’alineació girada considera no només el mateix monument, sinó tot l’entorn urbà, que no és ortogonal al temple actual i s í t é u n e s d i r e c c i o n s c l a r a m e n t p r e d o m i n a n t s . Ta m b é e x p l i c a r i a q u e no s’aprofitaren els murs medievals per al nou edifici. A partir de les dimensions de l’arc restituïdes per Sebastiá i la posició d’aquest en l’església actual (encara que admetent un gir) i prenent com a límit l’alineació de les façanes del carrer Nou (que correspondria a l’antiga muralla) és possible restituir una planta hipotètica de l’església medieval (Fig. 2). Hem donat una vara de gruixària tant a murs com a arcs, i n’hem 134

CABANES 2012

proporcionat la separació tot considerant la meitat de la llum d’aquests, regla que sembla repetir-se en moltes esglésies medievals d’aquest tipus.

Fig. 1: Primitiu recinte emmurallat de Cabanes (adaptació sobre la hipòtesi de M. A. Sebastiá) i detall de l’evolució de l’església i l’entorn.

Finalment, s’ha considerat un estrep mínim per als contraforts, d’un quart de llum entre suports, sense capelles pròpiament dites, excepte potser la dels Gavaldà. Aquesta és l’única que al temple actual presenta una grandària significativament major que la resta i la documentació històrica incideix en la singularitat arquitectònica de la predecessora, la qual cosa ens fa pensar que podria ser diferent. No hem de descartar que hi haguera alguna altra capella de més grandària, principalment al costat del cementiri, tot i que de moment no hi ha cap indici que apunte a això. El temple així restituït resulta massa estret i llarg en relació al que és habitual en esglésies de reconquesta. A més, la no ortogonalitat en les parcel·les situades al sud del carreró, al costat de l’actual façana principal, ens fa pen135

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

sar que aquesta illa de cases originalment es prolongava cap al nord. De fet, l’església, als dos primers trams del costat de l’Evangeli, sembla estar englobant una mitgera o una part posterior dels habitatges anteriors. Per això creiem que l’església medieval es va edificar en dues fases, tot coincidint la necessitat de l’ampliació d’aquesta amb el desenvolupament urbà observat a la població, la superfície de la qual pràcticament es va duplicar. A més, l’aparell de l’arc trobat al campanar sembla bastant descurat per a ser medieval, encara que estem convençuts que sí deu correspondre a l’església primitiva. L’església més antiga devia tenir cinc trams i accés des del costat sud; el cementiri devia quedar a la part posterior d’aquesta, al costat nord, i hi devia haver un grup d’habitatges adossats al costat oest. Podem observar com, amb aquesta disposició, un dels arcs coincideix amb la prolongació de les façanes de la replaceta on hem suposat l’accés antic. Aquesta configuració devia seguir existint en 1591, moment en què es parla de nou altars al temple. Ha de tenir-se en compte que al presbiteri només devia estar l’altar major, i probablement es disposaven els altres vuit en els quatre trams restants, tot i que la presència de la porta el costat sud podria haver traslladat un dels altars a la façana, on no hi havia aleshores cap entrada. Cap a 1600 degué alçar-se una nova capçalera de dimensió monumental, en la qual encaixaria el retaule major conservat fins a la Guerra Civil. Aquest tenia una alçada d’uns 12 metres, molt superior a la de la primitiva església de reconquesta. El disseny del coronament és curiós, ja que potencia una elevació important en un carrer central molt estret, la qual cosa ens fa pensar en una solució prevista de volta vuitavada, que s’adapta molt millor a la forma que una volta convencional. Per l’època suposem que constructivament devia ser una volta paredada amb tercelets, per la qual cosa les embranzides es redueixen i poden ser assimilables als d’una cúpula o una volta amb petxines. Això degué permetre l’aprofitament dels propis murs de l’església (potser una mica més gruixuts que els que hem proposat en l’esquema) sense afegir-hi nous contraforts exteriors. En augmentar la capçalera es redueix l’espai destinat al culte, la qual cosa fa pensar que va ser en aquesta mateixa època quan es va pensar comprar les cases situades als peus de l’església i ampliar-la; així, es va enllaçar amb l’actual plaça i es va crear una nova façana amb una portada centrada cap al carrer Sant Vicent. Aquesta operació degué estar conclosa abans de 1658, quan es va contractar un nou retaul e per a la capella dels Gavaldà. La posició de la nova façana 136

CABANES 2012

devia ser semblant a l’actual, tot definint-se una reculada respecte al carrer del Rosari que potser s’heretava dels edificis derrocats. Aquesta reculada correspondria, per tant, al moment de creació de la plaça, anteri or a l’ampliació de l’església. Pel que fa a les noves arcades de l’estructura reli giosa, devia mantenir l’alçada del temple medieval, com es dedueix de l’arc conservat. Potser deuria afegir-s’hi un metre més d’alçada si considerem que el nivell primitiu del paviment segurament es corresponia al de la porta cegada al costat de l’actual accés meridional. En tot cas, aquesta secció resulta insuficient per allotjar el retaul e de principis del segle XVII. Sota totes aquestes premisses, podem observar que l’antiga església quedava continguda íntegrament al solar de l’actual, amb la qual cosa es degué evi tar transformar sòl sagrat en viari públic. Aquesta teoria explicaria el canvi d’alineació del nou temple i també l’exagerada gruixària del mur a la capella de la Immaculada, més enllà de la mida destacada d’aquesta, amb l’única funció de cobrir les restes de l’antiga capella dels Gavaldà.

137

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Fig. 2: Reconstrucció de l’església primitiva sobre la planta actual (modificat sobre base planimètrica de M. A. Sebastiá). A baix, evolució de la secció del temple en l’etapa medieval, remodelació barroca (dues possibles solucions de la capçalera) i església actual.

3. LA NOVA ESGLÉSIA DEL SEGLE XVIII Amb el pas del temps la primitiva església es va quedar menuda, ja que la població de Cabanes va passar de les 194 famílies que tenia en 1520 a ni més ni menys que 360 en 1794, que corresponen aproximadament a uns 1620 habitants (Cavanilles 1797: II, 317 i 321). Per això, a mitjan segle XVIII i seguint la tendència experimentada en moltes altres poblacions de 138

CABANES 2012

l’antic Bisbat de Tortosa, els veïns de Cabanes van decidir demolir l’església medieval i alçar-ne una altra més gran de nova planta. L’acord per a l’edificació de l’actual temple va ser pres en 1750 i les obres es van dur a terme en dues etapes. La primera va tenir lloc entre 1752 i 1764, i en foren els principals artífexs un arquitecte desconegut de València i el mestre d’obres Pablo Ferrer, al costat de Manuel Mora i el seu oficial Tomás Vilanova, naturals de la Vall d’Uixó. Consta que en 1764 s’havien conclòs les obres acordades, que suposaven per al mestre uns honoraris de 550 lliures, a excepció del cimborri (cúpula) i el campanar, que descomptarien 300 lliures. En tot cas, allò realitzat i les millores introduïdes pel mestre Ferrer suposaven que els administradors li devien 250 lliures. És rar l’enorme pes dels elements no executats en relació als honoraris totals, per la qual cosa no hem de descartar que hi haguera algun pagament anterior. Pocs anys després, en 1768, es contractava amb Miguel Fortea la construcció d’un orgue, que veiem encara en les fotografies anteriors a la Guerra Civil (Allepuz 2004: 26-27). Les obres es van reprendre en 1779 sota la direcció de l’arquitecte aragonés Andrés Moreno; abastaren els dos trams dels peus i la façana principal, la torre de la qual va quedar inconclosa. El temple es va consagrar el 8 de desembre de 1791 (Andreu 1988: 81). Centrem-nos ara en la primera fase duta a terme per Pablo Ferrer. Aquest mestre apareix documentat en 1738 com a veí d’Ortells, la qual cosa suggereix que estava encarregat de l’obra del temple parroquial d’aquest llogaret. En 1747 se’l contractava per a la reparació de la Casa de la Vila de Morella, on aixecà el gran contrafort que encara podem veure a la façana i sembla ser que abans hauria estat treballant a l’ermita de Nuestra Señora del Pilar a Luco del Bordón (Terol). D’ací passaria en 1750 a Cabanes, la seua principal obra, en la qual va treballar fins a 1764. Posteriorment se’l troba a la Serra d’en Galceran i entre 1766 i 1767 està també documentat col·laborant en l’ermita de Sant Joan de Nepomucé de la Serratella. Se n’ha suposat també la presència a la parròquia d’aquesta localitat, que guarda afinitats formals en la decoració amb les de Cabanes i la Serra d’en Galceran (Gil 2004: 240-241). Molt suggeridor resulta la referència a la presència d’un mestre valencià, que podria estar darrere de les traces del projecte. El nom més notable en aquest moment és el de José Herrero, autor dels plànols per a l’església d’Alcalà de Xivert en 1735. Altres mestres com Hipólito Ravanals, José Rubio o José Mínguez s’encarregaven per aquestes dates de les torres de guaita a la costa i les fortificacions de Peníscola. En 1750 Felipe Rubio i 139

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Antonio Gilabert van projectar l’ermita de Sant Miquel de Nules, i se’ls ha atribuït també l’ermita de la Solitud a la mateixa població, encara que aquesta té un caràcter molt més local (Gil 2004: 456-459). També trobem cap a 1760 a José Gascó, Antonio García i Vicente Gascó al Santuari de la Verge del Lledó (Gil 2004: 258). No obstant això, és difícil decantar-se per un nom davant una notícia de procedència incerta i un projecte que sembla haver sofert bastants modificacions. L’anàlisi mètrica de l’edifici ens permet obtenir més informació (Fig. 3). S’ha treballat sobre l’alçament de Mª Amparo Sebastiá, realitzat amb cinta mètrica, que resulta fiable en conjunt, tot i que presenta algunes irregularitats en el detall que obliguen a ser previnguts sobre les teories que exposarem, que haurien de comprovar-se sobre una base planimètrica duta a terme amb més precisió. El disseny sembla partir d’un reticle de 5,85 metres, que correspon exactament a 30 pams de Tarragona (19,5 cm). Aquest reticle s’encaixa amb bastant fidelitat a la nau, encara que també sembla -sempre a partir de la planimetria usada- que les dimensions generals puguen tenir alguns errors de replanteig, a part dels causats pel gruix dels arrebossats. En arribar a la zona de la capçalera, no obstant això, trobem irregularitats més importants a causa de la confluència de diverses mètriques. L’interior dels espais respon perfectament al mòdul de Tarragona, encara que els murs d’1,3 metres podrien estar replantejats a partir del patró valencià, la qual cosa podria implicar un origen diferent del tracista i de l’executor de l’obra. També sembla existir un lleugeríssim canvi d’alineació entre els murs de la capçalera i els de la nau, dada que si es confirma podria ser molt significativa, tot i que podria deure’s a una errada de l’alçament. El que sí resulta evidente és comprovar que tot el reresagrari, inclòs el mur rere l’altar major (de menys gruixària que la resta) està resolt amb un mòdul de 83,5 cm. que es correspon amb la vara de Burgos. Com que aquesta era la mesura oficial de la majoria de territoris castellans, és més que probable la participació d’algú provinent d’aquestes terres en l’obra o el projecte. El reresagrari de Cabanes està ben resolt, però no és una obra que no pogués haver traçat un mestre d’obres local o l’arquitecte de la diòcesi, els que haurien usat unitats de mesura valencianes o catalanes. A més a més, la mètrica castellana es limita únicament a les dimensions de llarg (9 vares) i ample (4 vares), gruixària del mur (1 vara) i obertura de l’arc que comunicava amb la part posterior de l’altar (3 vares), tot remetent al mòdul de Tarragona tant els amples d’escales com els dels arcs que sostenen la mitja taronja. És a dir, no 140

CABANES 2012

Figura 3: Modulació proposada per a l’església de Cabanes, sobre planta de M. A. Sebastiá, i restitució de la capçalera absidiada de l’hipotètic projecte original. En aquesta s’indiquen, a més, dues possibles posicions per a les escales (a i b).

sembla haver-hi un projecte complet, sinó unes directrius generals sobre les quals es degué actuar amb certa llibertat. Fa la sensació que es tracta d’una imposició externa que s’ha seguit amb rigor. En aquest sentit hem de recordar que Cabanes estava al segle XVIII sota el senyoriu directe del bisbe de Tortosa, i que en l’època en què es comença l’església ocupava el càrrec un prelat castellà, D. Bartolomé Camacho y Madueño (1718-1757), l’interés del qual per l’arquitectura queda demostrat en ser l’impulsor de la nova façana de la Catedral de Tortosa, inacabada després de la mort d’aquest. Perfectament podria haver estat el propi bisbe qui hagués indicat les dimensions pensant en una mètrica castellana amb la qual ell devia estar més familiaritzat, o fins i tot traçant les línies personalment, usant un regle a escala en el mòdul castellà. Tanmateix, això és només una possible explicació per intentar esbrinar el que va poder ocórrer. L’església projectada per a Cabanes sembla d’una gran modernitat per al seu temps. A propòsit d’aquesta, Yolanda Gil ja va advertir que “frente a templos levantados en los años anteriores en los que las capillas se convierten en verdaderas naves laterales, en este caso los pasos entre capillas son considerablemente bajos y las capillas aparecen casi cerradas y oscuras, recuperando una parte de la privacidad para el culto que en otros lugares había cedido paso a la procesión y contrastando con la claridad de la nave central. Es tal vez en este cambio donde se podría detectar la presencia de Ribelles” (Gil 2004: 352). 141

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

S’està fent ací referència a la proposta que l’arquitecte acadèmic Bartolomé Ribelles va fer en 1786, època en què les noves idees ja estaven plenament instal·lades en el panorama arquitectònic valencià. Encara que se’n sabia de l’actuació, l’abast d’aquesta es desconeixia fins que, en dates molt recents, mossén Albert Ventura i Eladio Valero van localitzar el projecte original a l’Arxiu Històric Nacional. Una reproducció d’aquests plànols està exp osada al museu parroquial i en aquesta pot comprovar-se que les aportacions de Ribelles no afectaven a la con figuració de la nau del temple, que ja estava totalment conclosa. És a dir, la nova planta, que tant crida l’atenció a una gran experta en el barroc castellonenc com Yolanda Gil, podria correspondre perfectament al projecte original de 1752. Els passos entr e les capelles laterals són massa amples respecte a les esglésies valencianes de la dècada de 1720 (Sant Felip Neri o Sant Sebastià a València, per exemple) però massa estrets en relació amb les plantes claustrals d’inspiració romana que s’imposaran a mitj an segle, entre les quals Alcalà de Xivert (1736-1766) suposa tota una fita a la província de Castelló. No obstant això, la solució és sembl ant a la que trobem al temple de Benicarló (1724-1743), amb el qual també comparteix la capçalera coberta amb volta amb petxines i un accés des del transsepte, que a Cabanes finalment es va anul·lar. En altres aspectes, com la solució del reresagrari i l’acabat decoratiu, Cabanes es troba més propera a Alcalà de Xivert. De fet, ambdues tenen la mateixa amplària de la nau principal, tot i que a Cabanes això obliga a reduir la mida de les capelles laterals, de la qual cosa deriva inevitablement l’estretor dels passos en necessitar-se una gruixària mínima al contrafo rt massís. Sembla ser que la planta tracta d’emular la d’Alcalà de Xivert amb l’aprofitament d’un solar més estret, però amb el manteniment de les monumentals dimensions d’aquesta. Hi ha alguna cosa que segueix sense encaixar. Ens referim concretament als elements amb mètrica castellana al reresagrari de Cabanes. A Alcalà de Xivert també sembla ocórrer el mateix, però amb unes dimensi ons diferents. Diem que sembla, perquè ho hem comprovat sobre una planta de petites dimensions, on la grossària de les línies resta bastant precisió, encara que sembla evident que la gruixària de la testera, menor que la resta, és d’una vara castellana i la profunditat del reresagrari encaixaria amb tres vares castellanes. Si mantenim la hipòtesi 142

CABANES 2012

que aquest mòdul respon a una modificació imposada de la planta original, hauríem de pensar que aquesta es va fer independentment en ambdues esglésies. Això és difícil de justificar tret que es plantege la hipòtesi que la planta Cabanes s’hauria traçat també entorn de 1735 i que l’autor d’aquesta podria ser el propi José Herrero, arquitecte valencià. A causa de la manca de documents, deixem oberta aquesta teoria perquè en el futur es puga corroborar o descartar. La modificació del reresagrari, en tots dos casos, implicaria l’existència d’una capçalera inicial resolta de manera diferent. Considerant el panorama arquitectònic de l’època, creiem que el projecte original podria haver tingut previst un presbiteri allargat rematat en absis i amb un tabernacle central, configuració que eliminaria la necessitat del reresagrari i del cor als peus (Fig. 3). Aquesta disposició la trobem a esglésies de València com l’actual parròquia de Sant Miquel i Sant Sebastià (1726-1739) de José de Cardona y Pertusa o a la del Temple (1761-1770), traçada per l’arquitecte madrileny Miguel Fernández. Remet al model de temples romans com Il Gesú o, sobretot, Sant’Andrea della Valle. També es resol així San Carlo al Corso, església a la qual remet Alcalà de Xivert per la planta claustral amb cupulins il·luminats zenitalment a les naus (Gil 2004: 337). A les esglésies italianes els manca el reresagrari, element devocional netament hispànic, per la qual cosa és probable que els dissenys inspirats en aquestes foren corregits per adaptar-se als gustos locals. Això mateix sembla ocórrer ja en l’actual parròquia de Sant Tomàs i Sant Felip Neri (1725-1736) de València, construïda amb una façana italianitzant, que devia ser la casa mare de la congregació dels oratorians a Espanya. El model hauria d’haver estat necessàriament Sant’Andrea della Valle, situada junt al convent oratorià de Roma. La capçalera a València és plana, tot i que la major profunditat de la capella de la Comunió fa pensar en l’existència d’un reresagrari o local posterior vinculat al convent, avui perdut. Una anàlisi de la posició de portes i finestres al mur perimetral de Cabanes ens pot donar algunes pistes més sobre la configuració projectada inicialment. És molt significatiu, pe r exemple, el fet que els buits originals d’entrada a sagristia i capella de la Comunió tinguen la mateixa amplària que els passos entre contraforts de les col·laterals, d’aproximadament dos metres. Aquesta am plària és excessiva per a una porta normal i per això finalment es va crear una petita embocadu143

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

ra per assentar una fusteria de mida més raonable (1,5 m. d’amplària). Podem suposar que en origen devia estar prevista l’execució d’un gran arc similar als que hi ha entre els contraforts. Això resulta habitual quan es prolonguen les col·laterals al costat de la capçalera, com ocorre en totes les esglésies romanes esmentades. Una operació similar redueix les dimensions de les sagristies, per la qual cosa de vegades pot simplement insinuar-se usant un arc cec a la zona del transsepte, tal com es va resoldre Sant Jaume de Vila-real o el projecte de fra José Alberto Pina per a l’Escola Pia de València, que comentarem més endavant. És interessant l’aparició d’un arcosoli cegat al mur nord de l’actual sagristia, de dimensions similars al que existeix al reresagrari, però sense reflex a l’exterior. Les grans dimensions d’aquest, d’una mica més de dos metres, fan pensar que fins i tot podria haver-se creat per situar un sepulcre. Donem per suposada l’existència d’un arcosoli bessó a la zona on ara està la fornícula de la capella de la Comunió, l’arrebossat original de la qual no ha estat eliminat. En tots dos casos l’arrencada occidental coincidiria amb el brancal de les portes que accedeixen al presbiteri, que podrien inicialment haver estat projectades com a arcs de la mateixa amplària que els que recauen al transsepte. Aquesta configuració suggereix una prolongació real de les col·laterals, en un tram que devia estar tancat per un contrafort. L’ample d’aquest petit tram és menor que els de la nau, com ocorre a l’església romana de Sant’Andrea della Valle, on també apareixen al presbiteri uns arcs que són menors que els de la nau. Cal afegir que els arqueòlegs no van trobar cap indici d’aquest hipotètic contrafort en realitzar el seguiment quan es va rebaixar el terreny de l’actual sagristia, tot i que això simplement confirmaria que el projecte va haver de modificar-se abans de començar-ne l’execució. A Alcalà de Xivert sí existeixen murs de compartimentació de les sagristies més o menys en aquesta posició, encara que són més prims que un contrafort. Sobre aquesta hipotètica línia de contraforts recolzaria el nostre absis teòric. Aquest encaixa prou bé, tot i que queda tangent internament al mur exterior. El mateix ocorre amb Alcalà de Xivert si prenem un tram previ del mateix ample que els que componen la nau. Aquesta soluci ó de doblar la gruixària del mur no és la més habitual, tot i que està present en algun temple de capçalera poligonal, com per exemple Vilafranca. Una alternativa és considerar que el centre de l’absis no devia estar sobre l’arc faixó, sinó una mica desplaçat, amb la qual cosa 144

CABANES 2012

es prolongaria una mica més la capçalera. Aquesta última solució, no massa ortodoxa, és precisament la que trobem a Sant’Andrea della Valle, on el tram recte coincideix amb els accessos a les sagristies. Si traslladàrem l’esquema a Cabanes, la posició d’aquests accessos coincidiria amb la dels armaris de les sagristies, a pesar que s’hauria de reduir l’hipotètic contrafort del faixó de la capçalera a un envà o muret de po ca gruixària. Fóra aquesta o no la solució primitiva real, el més important és recalcar que tant Cabanes com Alcalà de Xivert semblen resoltes i modificades amb els mateixos criteris. Tornem a la realitat construïda. La recent actuació als locals annexos al presbiteri ens ha permés descobrir dues voltes amb petxines ocultes sobre les actuals caixes d’escales (Fig. 4). Ocupen també part de l’àmbit de les actuals voltes de mig canó del reresagrari, la qual cosa ens va fer pensar en un primer moment que eren restes d’un projecte modificat en què aquest havia de ser més petit i les escales més grans. Aquestes voltes estan enlluïdes i el revestiment no està trencat per les vol tes inferiors, la qual cosa descarta aquesta teoria. També resulta estr any que les escales, a les dues plantes, connecten amb les estances annexes mitjançant grans arcs sota els quals es van afegir posteriorment uns envans de tancament. Es tracta d’una solució gens convencional per a una caixa d’escala, per raons constructives i funcionals, la qual cosa ens va fer pensar que tal vegada aquesta no en fóra la ubicació original. Malgrat això, l’amplària del reresagrari és precisament una de les cotes imposades en la mètrica castellana, fet que confirmaria que les escales devien estar allí des del principi. Do nades les circumstàncies d’ambigüitat que semblen acompanyar to t el projecte, tal vegada l’opinió més assenyada siga considerar que realment el mestre o la junta de fàbrica van tenir dubtes sobre la soluci ó final i que es van executar les escales, però es van deixar les voltes superiors i els arcs en espera per no condemnar una possibilitat d’afegir aquest espai als locals annexos. En aquest sentit, cal considerar que el desplaçament d’aproximadament un metre respecte a eix de les finestres orientals podria deure’s a una previsió de col·locar escales lineals adossades al presbiteri. Aquest canvi de configuració no realitzat es degué completar reduint la grandària del reresagrari al més indispensable, i potser el convertiren en un cambril. Aquesta teoria sembla estranya, però creiem que de moment és la que millor explica la situació real. 145

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

L’alternativa seria acceptar que s’arribà a executar un reresagrari petit i després es demoliren els murs laterals per tal d’ampliar-lo, tot apuntalant la zona superior en dos arcs i conservant intactes les voltes altes per suportar la coberta. Tot això és possible, però massa complex i hauria provocat la fissura en l’arrebossat dels espais residuals sobre les escales. A més a més, les traces trobades a les parets, analitzades per Sebastiá (2011) estan realitzades per algú que es recolzava dret sobre la cota de les voltes inferiors. Podria argumentar-se ací l’existència d’una bastida primitiva en aquest mateix nivell, però no té molt de sentit, ja que quedaria massa baix per poder executar amb comoditat la volta amb petxines, l’esquema de la qual està també dibuixat a la paret.

Fig. 4: Secció del reresagrari, on s’aprecien les voltes situades sobre les escales. Dibuix adaptat sobre plànol de M. A. Sebastiá.

Les dues escales són formalment diferents i es van realitzar amb tipus d’algep i acabats ornamentals diferents, la qual cosa indica que no són fruit d’una reforma d’última hora. Ambdues es cobreixen amb mitges voltes d’aresta, similars a les que hi ha a la capella i sagristia, però diferents a les voltes amb petxines que trobem a la resta del temple. Aquestes voltes d’aresta són d’una factura tosca, amb imperfeccions d’execució i una gruixuda capa d’algep que dissimula les trobades diagonals. Les originals mènsules que les sostenen als locals de planta baixa s’allunyen bastant dels cànons clàssics, encara que les línies sinuoses responen a les tendències barroques de mitjan segle, reflectides en bases d’altar i pedestals de forma 146

CABANES 2012

bombada. El cridaner disseny d’aquestes destaca enfront de la sòbria ortodòxia que presideix la resta del temple i, a primera vista, semblen un afegit poc afortunat realitzat en època tardana per algun mestre local. Malgrat això, si analitzem el conjunt podem arribar a la conclusió contrària. Per a això hem de pujar un pis i fixar-nos en les estances de l’antic arxiu (avui museu de la Verge) i el traster del costat oposat, on va estar l’antic orgue. En la primera hi ha dues voltes amb petxines similars a les que queden ocultes sobre les escales, i una volta d’aresta al tram oriental. Al traster es conserven arrencades d’una altra volta d’aresta a la paret occidental, així com dos arcs faixons similars als de la resta de l’edifici, encara que l’estança s’ha cobert amb una volta de racó de claustre d’execució molt tosca. Li hem donat bastants voltes a aquest misteri que planteja obres incompletes o substitucions parcials, però aquesta explicació és massa complexa i poc realista. Sembla més coherent pensar que tot això forma part d’una execució unitària. És molt significatiu que els arcs faixons siguen similars a les quatre sales de sostre de volta, i que no respecten la modulació de les finestres, que sembla heretada del projecte primitiu. La sagristia i la capella de la Comunió són espais baixos i era necessari construir unes voltes que alliberaren les parets i s’alçaren el mínim possible, i en aquest sentit les que millor funcionen són les d’aresta. Es va haver de plantejar alguna cosa similar per al pis superior i es va executar una primera volta d’aresta a l’antic arxiu. A l’estança oposada també es plantejà el cobriment amb voltes d’aresta, tot i que finalment es va simplificar amb la solució en racó de claustre, en ser una zona de servei. En tots dos casos, sobre les voltes visibles han de recolzar les altres en quart de canó que ajuden a formar el vessant de la teulada, com testimonien les deformacions observables en aquests espais. Sobre la superfície es col·locaren barandats petits, dels quals tenim notícia per alguna reparació recent en coberta i per les prospeccions fetes al pis de l’arxiu. El recurs de les voltes en quart de canó és habitual a mitjan segle XVIII i el trobem en plànols militars coetanis. És molt probable que el projecte inicial de tota l’església estigués pensat per resoldre’s amb voltes d’aresta, com trobem en molts temples de la zona. Tanmateix, en un moment donat s’hauria canviat d’idea. Sota aquest supòsit, les petites voltes amb petxines ocultes a l’espai sobre les escales 147

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

semblen realitzades com a assaig a escala de les que devien cobrir la nau, i les dues de l’arxiu devien ser dues proves a mida pràcticament real, però executades en un lloc controlat i de poca alçada. Com que l’arxiu és una zona de poc ús, es degué considerar que no era necessari demolir la volta d’aresta ja realitzada, la qual cosa redunda en el caràcter experimental d’allò construït. Per incidir en aquesta idea, hi afegirem que als espais sobre les escales es van trobar algunes traces relatives a les noves voltes amb petxines, pròpiament un esquema explicatiu d’una regla per obtenir les filades necessàries, tot diferenciant les que es poden executar amb rajoles senceres o les que exigeixen peces tallades de dues maneres diferents. En altres parets s’han identificat el traçat d’una voluta i esbossos relatius a una cúpula amb llunetes, que podria correspondre a la projectada inicialment per al temple (Sebastiá 2011). Una traça de gran mida s’ha trobat al local de l’arxiu, que mostra el que sembla ser part d’un entaulament d’ordre compost inspirat en el tractat de Vignola (Sebastiá 2011: 1313). L’interior del temple i el reresagrari estan resolts amb ordre compost, encara que la solució de detall és bastant lliure i no coincideix amb allò representat en aquesta paret. A més a més, l’alçada total devia ser de poc més d’un metre, mida que no coincideix amb cap dels entaulaments executats. Si assumim que aquests van ser realitzats per Pablo Ferrer, podríem considerar que la traça es deu a Andrés Moreno i correspondria a la capella de la Comunió que mai es va construir. La mida és semblant a la que correspon al projecte alternatiu dibuixat per Bartolomé Ribelles en 1786, que coneixem a través dels plànols localitzats per mossén Albert Ventura i Eladio Valero a l’Arxiu Històric Nacional. No obstant això, la proposta academicista és d’ordre corinti i no compost. Seguint amb els misteris de l’església de Cabanes, a la façana meridional crida l’atenció una portada de pedra similar a la de l’actual accés lateral, però cegada i situada en una cota inferior. Aquesta portada correspon a un dels braços del transsepte, però està descentrada respecte a l’eix, i també respecte a una hipotètica prolongació de les capelles de la nau. Se n’ha especulat bastant sobre la funció, encara que probablement no es tracta més que d’un accés previ a la portada actual situada a uns pocs metres. Que estiga parcialment soterrada s’explica perquè l’església es degué començar a construir pensant a mantenir la cota medieval, però finalment es degué elevar el pis, s’evità així excavar la nova capçalera i s’afegí posteriorment una escalinata a la façana principal. Pel que fa al lloc que ocupa la portada cegada, sembla probable pensar que s’intentara resoldre un accés al costat 148

CABANES 2012

del retaule del transsepte, com trobem a l’església parroquial de Benicarló, conclosa en la primera meitat del XVIII. A Benicarló això és possible a causa de la monumentalitat, però fer el mateix a Cabanes hauria obligat a col·locar un retaule excessivament petit en aquest punt singular, per la qual cosa es va preferir sacrificar una de les capelles. Una altra de les incògnites d’aquesta església és la que envolta la torre campanar, que alguns consideren una preexistència per l’estranya posició d’aquesta. A la planta baixa veiem que es va aprofitar part d’un dels arcs diafragma del temple primitiu i potser el mur de façana realitzat per Pablo Ferrer, encara que aquest va haver de ser doblat i actualment no és visible. Des de l’interior pot comprovar-se l’existència d’una finestra cegada en la posició on està l’actual escala, així com restes d’una volta que mai es va arribar a completar, tots dos elements aixecats al segle XVIII. És singular trobar en una torre campanar d’aquesta època una escala de caragol de pedra, segurament reutilitzada de l’antic temple, que es va completar amb obra de rajola a partir de certa alçada. Cal afegir la curiositat que en el desembarcament es van col·locar unes pedres que semblen ser les ares dels altars primitius. D’altra banda, tenim l’estrany canvi de modulació dels arcs en arribar a la torre, on es duplica la pilastra per absorbir la major gruixària del mur. Els plànols del projecte de Bartolomé Ribelles ens mostren que en 1786 aquest arc estava obert a la nau i existia comunicació amb la que havia de ser una capella més, però de menor dimensió. L’arquitecte acadèmic proposava construir un pòrtic d’obra amb un cor superior per absorbir la irregularitat, funció que d’alguna manera compleix també l’actual cancell de fusta. Aquest és una mica posterior, i l’execució en fou un mandat exprés del bisbe en la seua visita del 20 de setembre de 1797 per evitar que entrés pols al temple, com consta en el Llibre de Visites de la parròquia (1580-1797). Aquesta singular disposició de la torre que allotja una capella en planta baixa i sobresurt lateralment pot trobar-se a la Catedral de Tortosa, si bé en aquell cas l’efecte del gruixut mur queda atenuat per tractar-se d’un temple de tres naus. Encara que el projecte de la nova façana catedralícia es remunta al segle XVII, el que avui podem contemplar ho va aixecar el mestre Antoni Ferrer a partir de 1728 per ordre del bisbe D. Bartolomé Camacho, i es va detenir a la mort d’aquest en 1757. Hem de recordar que aquest prelat era el que havia autori tzat la construcció del temple de Sant Joan Baptista de Cabanes. 149

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Desconeixem si existia algun parentiu entre el mestre catedralici Antoni Ferrer i Pablo Ferrer, mestre de Cabanes. Tampoc podem saber fins a quin punt les similituds entre composició de la façana actual de Cabanes i la de Tortosa puguen tenir l’origen remot en un projecte d’aquesta primera època. Tanmateix, fa pensar molt l’existència de bastants afinitats entre l’obra executada finalment a Cabanes i el projecte de fra José Alberto Pina per a l’Escola Pia de València, de 1769, publicat per Joaquín Bérchez i Vicente Corell (1981: 281-282).

Fig. 5 i 6: Planta i alçat del projecte de fra José Alberto Pina per a l’Escola Pia de València (1769).

El carmelita aragonés fra José Alberto Pina (1693-1772) fou un dels a r q u i t e c t e s m é s d e s t a c a t s d e l s e u t e m p s . A b a n s d ’ a r r i b a r a Va l è n c i a havia aixecat a Aragó vint-i-quatre esglésies. Enviat a Xàtiva per a la reconstrucció del convent del seu orde en aquesta població, seria nomenat mestre d’obres de la Col·legiata en 1738-1739. En terres valencianes va projectar l’església de Gorga, el campanar de la d’Ontinyent i el temple del convent carmelita d’aquesta localitat, a part de diverses visures i informes. Poc abans de la seua mort, en 1769, fou nomenat Acadèmic de Mèrit de Sant Carles. (Bérchez i Gómez-Ferrer 2007: 89-90). 150

CABANES 2012

Respecte al plànol proposat (Fig. 5 i 6), a més de la composició de la façana i la deformació de l’entaulament, hi ha altres sospitoses similituds amb Cabanes. Per començar, ha d’observar-se l’atrevida solució dels dos campanars recolzats sobre capelles de culte, amb un obligat regruix en planta que Pina resol creant un escalonament per mantenir la modulació de la nau. El pas entre contraforts queda descentrat per deixar lloc als altars de les capelles, tot guardant la mateixa proporció que a Cabanes. Finalment, trobem també el joc de cantonades rematades amb corba còncava o convexa, en el cas de l’Escola Pia aplicada per diferenciar el que és el temple de l’edifici annex. Si interessants són les coincidències explícites, també ho són les omiss ions intencionades. Prenent com a referència l’ample de la nau, la proposta de Pina té les mateixes proporcions de longitud que Cabanes, encara que si incloem les capelles és una mica més ampla. Coincideix també la dimensió del presbiteri, si suprimim el mur de l’absis i incloem l’estrany celobert que Pina situa a les esquenes, entre les dues sagristies. Aquest element, poc h abitual, està introduït ací per l’existència del bloc posterior, propi del programa de les Escoles Pies, que no hauria d’existir en un temple exempt. Sembla avalar la idea d’una capçalera allargada la presència d’un baldaquí que queda bastant atapeït en el dibuix i l’absència de cor als peus. Un altre detall interessant és que en l’accés a les sagristies executa un arc cec de la mateixa dimensió que els de les col·laterals, cosa que suggereix una p rolongació d’aquestes. Aquest arc, d’extraordinària profunditat si el comparem a la solució de Vila-real, sembla estar substituint les capelles que flanquegen el presbiteri, que vam suposar a Cabanes i que resulten habituals a les esglésies romanes. Va ser fra José Alberto Pina l’anònim autor de les traces de Cabanes? Probablement no, però hi ha indicis per pensar que sí va poder conéixer el projecte original i no hem de descartar que li pogués servir anys després d’inspiració per a les Escoles Pies. La primera pedra de Cabanes es va col·locar el sis de gener de 1752, i el 31 de maig d’aquest any Pina presentava un projecte per al temple de Vila-real, encara que finalment l’obra es va executar segons els plànols de José Nadal (Gil 2004: 346). La façana del projecte de les Escoles Pies, no obstant això, guarda algunes semblances amb l’església parroquial de Mas de las Matas, a Terol (Fig. 16), començada en 1734 per Francisco i José Dols, beneïda en 1744 i conclosa amb una altíssima torre en 1761 (Thomson 2005). 151

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

En l’execució final de la façana de Cabanes trobarem també algunes afinitats amb les de Mas de las Matas i sobretot Portell (1742-1750), on va participar José Dols. Malgrat això, és difícil saber fins a quin punt aquestes puguen deure’s a una proposta realitzada a mitjan segle o si formen part d’un disseny elaborat unitàriament en 1779 per Andrés Moreno, un mestre aragonés que segurament coneixia l’obra dels germans Dols. 4. ANDRÉS MORENO I LA FAÇANA DE CABANES Les obres del temple de Cabanes s’havien vist interrompudes en 1764 quan faltava per tancar la cúpula, concloure el campanar i executar els dos trams dels peus al costat de l’actual façana. Aquesta segona fase de l’obra es va contractar en 1779 amb el mestre Andrés Moreno i es va donar per finalitzada en 1791. La nova façana es va beneir el 8 de desembre de 1791 pel rector Dr. José Mur i l’endemà es va fer el trasllat del Santíssim Sagrament a la nova capella de la Comunió, que era l’actual de la Immaculada Concepció (Andreu 1988: 81). Pel que fa a Andrés Moreno, se sap que era natural de Calanda i s’ha suposat que estava emparentat amb els arquitectes aragonesos Antonio i Simón Moreno. A partir de 1774 va començar a treballar a l’església parroquial de Batea (Tarragona) amb el sogre, Francisco Melet, arquitecte de la catedral de Tortosa des de 1775. Tots dos contractaven en 1776 el nou temple d’Amposta, encara que en paral·lel a aquestes obres Moreno en devia portar unes altres en solitari en territori valencià. Des de 1774 degué estar treballant a l’església de les Coves de Vinromà, mentre que entre 1776 i 1783 construïa el creuer i la capella de la Comunió del temple de Vilafamés, on va coincidir amb l’escultor Cristóbal Maurat. En 1779 Moreno i Maurat es van fer càrrec de la conclusió del temple de Cabanes, tot incloent l’obra de la façana. Va intervenir com a perit o tracista en altres projectes, com el Convent del Desert de les Palmes o la planta de l’església de la Serratella, que va dibuixar en 1778, tot i que el temple no es va començar fins a 1786 (Gil 2004: 243-244). Una de les obres que van quedar pendents de l’obra detinguda en 1764 va ser l’execució de la cúpula. L’esquema trobat en un dels dos espais de sostre de volta sobre les escales ens fa pensar que ja en temps de Pablo Ferrer es va pensar a tancar el creuer amb una cúpula de nervis i llunetes, tot i que desconeixem si aquesta es resoldria a l’estil aragonés i català, amb una coberta de fusta posterior, o segons el model experimentat a València, amb un doble casquet autoportant (Iborra 2013). El que sí sabem és que 152

CABANES 2012

Moreno va realitzar una solució d’aquest tipus a la capella dels Gavaldà, que sembla ser un model a escala previ a l’execució de la cúpula major (Fig. 7). Malgrat això, el que veiem sobre el creuer és una mitja taronja amb finestres ovalades en la transició entre un petit tambor i l’arrencada del casquet esfèric (Fig. 8). Encara que l’estructura actual és una reconstrucció amb esquelet metàl·lic realitzada després del col·lapse sofert en 1897 (Allepuz 2004: 26) creiem que la solució original devia ser similar, semblant a la que el mateix Andrés Moreno va executar pocs anys després a l’església de les Coves de Vinromà. El conjunt, amb les finestres circulars, ens recorden llunyanament a models cortesans italianitzants, com el de la capella del Palau Reial o la propera església de Sant Tomàs de Vilanova a Benicàssim (1769-1776) promoguda per l’il·lustrat valencià Francisco Pérez Bayer (Gil 2004: 361362). No obstant això, tots dos casos presenten quatre finestres i no vuit, per la qual cosa potser siga més just entendre-la com una simple modificació de la cúpula amb llunetes projectada originàriament, que també anava a tenir finestres d’aquest tipus, si atenem a allò executat a la capella dels Gavaldà. Andrés Moreno no era expert en aquestes construccions, com demostra el fet que el col·lapse vuitcentista de Cabanes ja havia estat precedit per la ruïna d’una altra cúpula alçada per ell a Vilafamés, que va haver de ser demolida i reconstruïda en 1806 (Gil 2004: 293). El company d’Andrés Moreno, Cristóbal Maurat, era escultor i estava especialitzat en la realització de retaules. Degué aprendre en un taller tradicional, perquè no apareix en els llistats de l’Academia de San Carlos. Està documentat a Castellfort (1760-1764), Alcalà de Xivert (1764-1766), la Serra d’en Galceran (1777) i Vilafamés (1778), on va coincidir amb l’arquitecte Andrés Moreno. Després d’haver-se presentat, sense èxit, al concurs per a la construcció del retaule major per al Santuari de la Verge del Lledó, Maurat es traslladà a viure a Cabanes, a l’actual casa del núm. 17 del carrer de Sant Vicent. En aquesta població va contraure matrimoni amb Mariana Eixerí Català, el 8 de maig de 1779, i fou padrí de les noces el propi arquitecte Andrés Moreno. A pesar d’això, la seua dedicació no va ser exclusiva al temple de Sant Joan Baptista, perquè en 1782 treballava en el retaule de Sant Blai i Sant Roc, i en les imatges de Sant Cristòfol i Santa Bàrbara per a l’església de Santa Maria de Castelló. Posteriorment el trobem realitzant nous retaules a Cortes (1795-1796), Benassal (abans de 1801), novament a la Serra d’en Galceran (1801-1805) i Sant Nicolau de Castelló (1808) (Olucha 2000). 153

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Fig. 7 i 8: Cúpula amb llunetes a la capella dels Gavaldà (esquerra). Cúpula principal de l’església de Cabanes, reconstruïda en 1897 (dreta).

Madoz ja va indicar que Maurat va ser l’autor de l’escultura de Sant Joan Baptista situada a la fornícula sobre la porta d’accés del temple de Cabanes. Tot i que alguns autors recents li han atribuït l’ornamentació de tota la façana, uns altres consideren que la decoració menor ha de ser obra d’altres artistes (Olucha 2000: 201), potser l’escultor cabanenc Manuel Bisbal Mulet i els seus germans Silvestre i Juan Bautista, esmentats en la documentació. A nivell arquitectònic, ens interessa comprovar que la singular façana de l’església de Cabanes és una síntesi de diverses tradicions diferents, la qual cosa la converteix en un espècimen únic del gènere (Fig. 9). D’una banda, tenim un complex coronament mixtilini molt trencat que es pot relacionar amb Alcalà de Xivert i la tradició de l’últim barroc valencià (Fig. 13). Malgrat això, a diferència d’aquest temple i altres coetanis, el front queda ordenat per pilastre s que es prolonguen a les torres i la motllura que es plega no és una altra cosa que un entaulament clàssic perfectament definit. En aquest sentit, hauríem de relacionar-la amb l’entorn de la Col·legiata d’Alcañiz (1736-1779) i amb un reduït grup de temples d’influència aragonesa realitzats en diverses poblacions de les províncies de Lleida i Tarragona en la segona meitat del XVIII (Garganté 2007-2008). 154

CABANES 2012

Figura 9: Façana de l’església de Cabanes.

Justament enmig d’aquest panorama trobem a Francisco Melet, sogre d’Andrés Moreno. Melet havia nascut a Fraga (Aragó) encara que de molt jove es traslladà a la zona de Lleida, on està documentat treballant des de 1728. Cap a 1760 presentà un projecte per a la catedral nova de Lleida i en 1775 era nomenat mestre major de Tortosa. Des de 1764 estava ja en terres tarragonines dirigint les obres de l’església parroquial de Batea al costat de Simón Moreno, arquitecte de la Col·legiata d’Alcañiz i segurament parent del jove Andrés Moreno que, com hem dit, sembla començar la seua trajectòria a Batea. També ens va a interessar la possible presència de Melet a l’església de Corbera de l’Ebre (Garganté 2007-2008: 271-272). L’església de Batea (Fig. 10) presenta una articulació de pilastres dòriques sobre alts pedestals elevats per sobre del nivell del terreny, similars als de Cabanes. La pedra arenosa té un color semblant i la portada castellonenca tampoc és tan diferent, encara que té molt més moviment per les embocadures corbes. És interessant observar també la presència a Batea de dues 155

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

pilastres que flanquegen les columnes exemptes, que a Cabanes no es van executar, encara que sí els pedestals d’aquestes. Finalment, trobem que la composició es corona amb una escultura de Sant Miquel derrotant el dimoni, com a Cabanes i Alcalà de Xivert. El coronament de la façana de Batea és molt més simple, amb un elegant frontó triangular. La composició de la façana catalana en conjunt és molt similar a la que es realitzarà a l’església de Granyena (Lleida) en 1783, tot i que la forma de resoldre les pilastres o la portada és completament diferent. En tots dos casos podríem buscar un origen del tema del frontó a la façana de la capella de la Universitat de Cervera, projectada per l’enginyer Miguel Marín en 1751.

Fig. 10 i 11: Façana de l’església de Batea, Tarragona, de 1764(esquerra). Façana de l’església de Corbera de l’Ebre, Tarragona (dreta).

És difícil establir amb precisió quant hi ha en el projecte de Batea de Francisco Melet i quant es deu a Simón Moreno. El primer, format a Lleida, coneixia de primera mà la capella de Cervera. No obstant això, alguns detalls com la rotunditat de les pilastres i la prolongació sobre l’entaulament fins a la línia del coronament del frontó ens recorden més a la façana de la Col·legiata d’Alcañiz (1736-1779). També és significativa la diferència entre la severa composició de Batea i la façana projectada per a l’església d’Amposta en 1776 per Melet i Andrés Moreno, amb coronament mixtilini i presència gairebé testimonial de dues pilastres tractades amb gran simplicitat (Cadiñanos 2005: 223). En tot cas, tant Simón Moreno com Francisco Melet van ser família, sanguínia i política respectivament, del futur arquitecte de l’església parroquial de Cabanes. 156

CABANES 2012

Sembla que les façanes articulades amb pilastres i coronament mixtilini van tenir una certa difusió per Catalunya a mitjan segle XVIII, dutes a terme gairebé sempre per mestres aragonesos que van treballar a les zones frontereres d’aquesta regió. En pràcticament tots els casos aquestes façanes estan flanquejades per un campanar que emergeix en un dels laterals, compost amb ajuda d’un segon ordre de pilastres situades a eix de les inferiors. I, com a Cabanes, en totes aquestes sembla que falta una segona torre per completar la façana. Dins de l’àmbit català podem classificar principalment dos models. El primer va tenir la difusió a l’entorn de Lleida, on sembla haver-hi una afició per coronaments de formes tèxtils, amb una successió de corbes còncaves, que trobem a les esglésies de Torres de Segre (1749-1759), Aitona (1754), Maials i Sudanell, bastant més tardana. S’ha suggerit una ascendència aragonesa d’aquests coronaments mixtilinis (Garganté 2008: 40) i trobem un mestre aragonés, José Burria, amb una proposta molt similar per a la nova catedral de Lleida, cap a 1760. Desconeixem l’origen concret de tota la sèrie, però no ha de passar-se per alt la similitud d’aquesta solució amb el coronament de la façana de l’església de Maria Auxiliadora de Viena (1711-1715). Existeix una segona versió d’aquest tipus de façanes amb una articulació de pilastres molt semblant, però en què el coronament recte es corba al centre i crea un elegant ondulament. Aquest grup es concentra al sud de la província de Tarragona i entre aquestes podem citar l’església de Riba-roja de l’Ebre (conclosa en 1770), Vinynols (conclosa en 1778) i Corbera de l’Ebre, atribuïda a Francisco Melet, que sembla de cronologia una mica posterior. Si a Batea trobàvem algunes de les característiques presents a Cabanes, la resta les podem identificar a l’església de Corbera de l’Ebre (Fig. 12). Llevat del coronament, la solució de la façana és molt més sòbria que la de Batea, amb un ordre dòric de poc relleu, reinterpretat a partir del capitell estriat proposat per Diego de Sagredo. Com a Cabanes l’entaulament queda perfectament dividit en cornisa, fris i arquitrau, a diferència de Riba-roja i Vinyols, on s’omet aquest últim. La portada presenta quatre columnes exemptes per pis organitzades en dos plans, així com importants embocadures corbes en la raconada amb el parament recte. En aquest apareix el buit de pas rematat per un arc carpanell semblat al de Cabanes, però executat amb la mateixa pedra local i de línies més severes. Al pis superior es repeteix la composició a menor escala, amb una fornícula que allotja la imatge del patró del temple. El conjunt resulta estrany per l’estretor de l’obertura de pas en relació a la resta i sembla més un retaule que una portada, i guarda similituds 157

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

amb el retaule marbrenc de la capella de la Universitat de Cervera, contractat amb l’escultor Jaume Padró en 1777 (Garganté 2008: 14). En aquest últim, pel contrari, l’arc de la fornícula és de mig punt, la qual cosa d’alguna manera confirmaria la vinculació entre el disseny de Cabanes i el de Corbera. En tots els temples citats la motllura del coronament de la façana es tracta com una cornisa de l’ordre marcat per les pilastres i per això les deformacions es fan d’una manera relativament tímida, sense la llibertat que observem als coronaments mixtilinis tardobarrocs dels temples valencians, que acompanyen a façanes completament llises. En aquest sentit podem destacar la singularitat de Cabanes, l’únic paral·lel de la qual podria ser l’enigmàtica façana de l’ermita de San Atilano a Tarazona (1744-1769) (Fig. 12). Encara que San Atilano no té torre i està executada en rajola aplantillada, hi ha un aire de família indiscutible entre tots dos temples. No obstant això, els detalls són diferents i el que es corba a Tarazona no és tot l’entaulament, sinó únicament la cornisa, per la qual cosa es perd arquitrau i fris abans de començar la deformació.

Fig. 12 i 13: Façana de l’ermita de San Atilano a Tarazona, Saragossa (1744-1769) (esquerra). Façana de l’església d’Alcalà de Xivert, Castelló (1736-1766) (dreta). 158

CABANES 2012

Andrés Moreno devia conéixer de primera mà l’ermita de San Atilano, tot i que la solució de Cabanes podria explicar-se també per una altra via. Per la dilatada història de l’obra, sembla que hi va poder haver un compromís entre una proposta anterior que podria ser molt semblant al temple d’Alcalà de Xivert (Fig. 13) i les idees que es desenvolupaven en aquest moment als temples tarragonins referits. De fet, en la deformació de la cornisa de Cabanes podem identificar, amb algunes llicències, els diferents trams del coronament mixtilini d’Alcalà de Xivert, comprimits per ocupar el tram central de la nova composició. També l’escultura de rocalls i fullaraca que envolta la portada, així com la disposició d’aqueta en tres plantes, recorda Alcalà de Xivert. Tampoc cal oblidar l’existència en tots dos temples d’una escultura de Sant Miquel derrotant el dimoni que corona la façana, actualment perduda a Cabanes. També la torre resulta netament aragonesa. Sabem pel segon punt de l’informe inèdit de Bartolomé Ribelles que aquesta s’havia projectat amb una alçària de 228 pams (51,64 m) i devia estar rematada per una cuculla. Ha de tenir-se en compte que el que hi ha ara executat correspon només a 106 pams (24 m), i que falten encara altres 122 pams més (27,64 m) per completar-la. Hem intentat restituir la proposta original de la torre seguint la norma explicada per Serlio de reduir un quart de l’alçària en cada cos, regla que comprovem aplicada en la part executada. Perquè la cuculla no quede desproporcionadament alta és necessària establir cinc nivells, dels quals els tres inferiors serien de planta quadrada amb superposició d’ordres, i damunt hi hauria dos nivells més de forma octogonal (Fig, 14) com al campanar de la Seu de Saragossa (16831704). No obstant això, el projecte de Bartolomé Ribelles, que eliminava la zona superior, es concretava en un tercer cos exactament de la mateixa mesura que el segon, és a dir, sense observar la canònica reducció proporcional d’alçària. Sota aquesta premissa és possible aconseguir l’alçada total únicament amb quatre cossos i un coronament molt més senzill, cosa que sembla més ajustada a la realitat (Fig. 15). Malgrat això, la poc ortodoxa repetició del segon i tercer cos resulta estranya i, de fet, en el nostre dibuix sembla que el superior siga més alt. A més, la proporció de cadascun dels trams de la torre és poc esvelta si la comparem amb altres campanars coetanis. Per una raó i una altra ens fa l’efecte que inicialment podria haver-se projectat una torre de tres nivells, o més aviat dues torres bessones, i que en un moment donat es va decidir suprimir-ne una i elevar-ne l’altra. Hem de recordar en aquest 159

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

Fig. 14: Hipòtesi de la torre de Cabanes, muntada sobre l’alçament de façana realitzat per M. A. Sebastiá. Solució hipotètica amb cinc cossos i reducció canònica de secció, solució de quatre cossos repetint tot l’intermedi i possible disseny original amb dues torres.

sentit la ja citada proposta de José Alberto Pina per a les Escoles Pies de València (Bérchez i Corell 1981: 282) amb unes sorprenents similituds planimètriques amb el temple de Cabanes que hem comentat anteriorment. Provant la hipòtesi de les dues torres existeix un buit realitzat possiblement per a una segona escala de caragol que es conserva, cegat, a la primera capella del costat de l’Evangeli. Pel que fa a l’obra executada, un detall singular de la torre de Cabanes és el pas des d’unes cantonades convexes en planta baixa a altres còncaves al segon cos, que servirien de transició als templets vuitavats no executats. Aquesta mateixa solució la trobem a esglésies de Terol properes a Alcañiz i Calanda, àmbit on es va formar Andrés Moreno. Pensem, per exemple, en les torretes bessones de Samper de Calanda (Fig. 15) o en la monumental torre de Mas de les Matas (Fig. 16) que, amb els 63,5 metres d’alçada, és la més elevada de la província. Aquesta torre de rajola s’havia conclòs en 1761 i bé podria ser el model d’inspiració per al que es va projectar a Cabanes. Hi ha també algunes particularitats que relacionarien el nostre temple i el Pilar de Saragossa, començant per una petita imatge de la patrona aragonesa a la part superior de la portada de Cabanes, propera al coronament de l’edifici. No només Andrés Moreno era aragonés, sinó també el bisbe D. Pedro Cortés y Larraz (1780-1786), natural de Belchite (Saragossa). No 160

CABANES 2012

Fig. 15 i 16: Detall d’una de les torres de l’església de Samper de Calanda (Terol) (esquerra). Façana i torre de l’església de Mas de les Matas (Terol) (dreta).

obstant això, el projecte de la façana va ser realment impulsat per l’anterior bisbe, D. Bernardo Velarde y Velarde (1765-1779), que va ocupar després la seu de Saragossa (1779-1782) i va renovar el palau arquebisbal d’aquesta ciutat. És precisament en època tortosina de Velarde, en 1775, quan Francisco Melet es converteix en arquitecte de la catedral i és probable que aquesta situació impulsés la trajectòria del seu jove gendre, Andrés Moreno. Per això creiem que l’al·lusió a la patrona d’Aragó no va ser només un caprici de l’arquitecte, sinó un gest de reconeixement cap a la generositat de qui llavors passà a ser arquebisbe de Saragossa. Una altra referència més subtil és la singular portada de marbres policroms acabada en arc carpanell. La bicromia de les dovelles pot trobar precedents en les portades de les esglésies saragossanes de San Gil o San Felipe Neri (Fig. 17), així com en la Santa Capilla del Pilar de Saragossa, projectada per Ventura Rodríguez a mitjan segle, amb un gran protagonisme de la forma ovalada (Fig. 18). Malgrat tot, la manera en 161

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

què es resol a Cabanes és molt diferent (Fig. 19). El tractament de les dovelles alternes de l’arc té una mica d’italià, tot i que que la resta es combina de forma molt desenfadada tot alternant marbres blancs, rosats i marrons. El recurs de l’embocadura que s’estreny és habitual en l’època, però normalment queda resolt amb formes aixamfranades o còncaves. La solució del joc de corba i contracorba en forma de gola o cim recte és d’una enorme singularitat i només hem trobat alguna cosa semblat a les portades executades pels germans Dols a Mas de las Matas i Portell, encara que amb la utilització d’un taló o cim revers, que és la figura complementària. Curiosament Andrés Moreno tampoc repetirà aquesta forma a la portada posterior de les Coves de Vinromà, que guarda en altres aspectes una semblança més que notable amb Cabanes, sinó que la simplificarà a un quart de bossell (Fig. 20).

Fig. 17 i 18: Portada de l’església de San Felipe Neri de Saragossa (esquerra). Interior de la Santa Capilla a la Basílica del Pilar de Saragossa (dreta). 162

CABANES 2012

Fig. 19 i 20: Portada de l’església de Cabanes (esquerra). Portada de l’església de les Coves de Vinromà (dreta).

El material emprat a la portada policroma de Cabanes no sembla d’excessiva qualitat, amb petites cavitats en les peces blanques i colors apagats, si bé això últim pot deure’s a l’erosió i manca de poliment. Una tradició local suggereix que el mestre d’obres va recórrer tot el terme municipal buscant marbres de diferents tipus per executar-la, però en la nostra opinió hi ha una varietat massa àmplia per a un entorn relativament petit. La història resulta summament estranya, però podem relacionar-la amb l’interés despertat cap als marbres durant la construcció del Palau Reial de Madrid, a mitjan segle, amb una sèrie d’ordres reals relatives a l’explotació i reconeixement sistemàtic de totes les pedreres nacionals a partir del regnat de Ferran VI (1746) i els seus successors (Tárraga 2009: 377). Sabem que als voltants de Cabanes podien localitzar-se diferents varietats de marbres i calcàries susceptibles de poliment. Cavanilles ens parla d’un marbre marró amb vetes blanques obtingut d’una de les muntanyes entre Borriol i Vilafamés, així com de bells marbres en diversos punts de la Serra d’en Galceran. Ja prop de Cabanes, al tossal de la Masmudella s’extreia un marbre de color atzabeja sense vetes que Cavanilles considerava el 163

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

millor de tot el Regne de València, i al tossal de Gassiona hi havia un altre material molt semblant, però de gra no tan fi i més difícil de treballar. D’una o l’altra pedrera creiem que devia procedir el material utilitzat a les bases de les pilastres i altres parts del temple de Cabanes. Finalment, al terme de les Coves de Vinromà abundaven les bretxes marmòries en muntanyes i barrancs, com el del Ferro, distant mitja hora de la vila, on n’hi havia de color canyella o amb matisos de groc, morat i blanc, així com una altra pedrera usada a l’església de la població, que oferia bretxes de colors morats, rojos i blancs molt vius i de molt bon poliment. (Cavanilles 1795: I, 57, 62, 63-64 i 67). Malgrat això, els marbres emprats a Cabanes no semblen bretxes i, a més, les Coves de Vinromà està relativament lluny. Les peces obscures sí que podrien procedir de les muntanyes properes a la població, encara que resulta estrany que sent una pedra local no s’haja usat amb més profusió a la portada. Tampoc és normal la confusa policromia dels brancals, que sembla trair la claredat compositiva de l’arc. Cal afegir també que algunes peces recorden molt marbres d’altres llocs, com l’arrencada del suport esquerre, de gran puresa, que sembla Carrara o Macael, o les peces rosades que podrien ser Buixcarró de Xàtiva, molt usat des d’època romana. Si a tot això afegim l’anàrquica grossària de les pedres i la presència d’alguns elements recomposts, tot sembla suggerir que estem davant una utilització de material més antic, que procedia d’espoli. En aquest sentit cal recordar la proximitat de l’enigmàtic Arc Romà de Cabanes i la possible existència d’una vila romana a les rodalies de la població. Del mateix lloc potser provindrien les dues columnes de la façana, el possible origen romà de les quals ha plantejat amb gran encert l’actual rector mossén Albert Ventura. El fet que estiguen formades per dues peces desiguals i que presenten trencaments i escotadures inexplicables per a l’actual ubicació apunta en aquest sentit, així com la particularitat que les bases són de marbre italià i els capitells estan refets amb pedra local. Aquestes columnes i els components de la portada tal vegada van formar part de l’església medieval, com s’ha comentat, però també podrien haver estat trobats al segle XVIII. L’execució dels marbres sembla deure’s a una mà diferent de la que treballà la resta de la portada. A part del singular disseny de les motllures, ja comentat, és molt evident en el detall del petit àngel situat a la clau, l’aspecte del qual és diferent dels que voletegen al voltant en altres punts 164

CABANES 2012

del conjunt. Igualment, a l’obra de marbre trobem rocalls acompanyats d’alguns fruits naturals, elements aquests últims que desapareixen a la resta de l’obra. A més, la mètrica és estranya, doncs no es correspon plenament a la valenciana, però tampoc a l’aragonesa o la tortosina. Hem de recordar que fins al segle XIX no es va imposar a Espanya el metre com a patró oficial de mesura, i que existia en cada regió unes referències diferents, que ens poden donar pistes de mestres itinerants. L’amplària del brancal de la portada de Cabanes és d’exactament 22 cm., en lloc dels 22,65 cm. del pam valencià o els 19,5 cm. del pam de Tarragona, usat a Tortosa. Més rar encara és comprovar com els trams rectes que flanquegen la gola, en lloc de ser iguals, responen exactament a 7 i 8 cm., que podem interpretar com a aproximacions als 7,55 cm. d’un terç de pam valencià. Sembla que els dissenys previs podrien estar delimitats en pams valencians i que l’autor material de l’obra, algú especialitzat a treballar el marbre, els hauria traslladat a la mètrica de les seues eines, pròpia del seu lloc d’origen. El tallat de marbre exigeix una habilitat superior que el de la pedra calcària o arenisca i en aquella època hi havia bastants escultors italians treballant a Espanya, normalment genovesos o llombards. Hem provat amb diferents mòduls per intentar identificar la procedència de l’anònim autor, però entre els ajustos al patró local i les toleràncies no hem obtingut cap resultat completament satisfactori. El que sí s’ha comprovat és que les motllures de l’arquivolta responen a les proporcions de la imposta de l’ordre jònic, segons es traça en el Tractat de Vignola. L’ús del disseny de la imposta per a l’arquivolta és una trasgressió de la norma, encara que resulta difícil aventurar si és conseqüència de l’audàcia del projectista o al fet més prosaic que en el llibre està molt millor definida una que una altra. 5. EPÍLEG Al llarg d’aquestes pàgines hem intentat desentranyar alguns dels misteris que encara s’amaguen darrere d’una obra tan singular com l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Cabanes i hem comprovat les múltiples influències aragoneses i la relació amb algunes obres catalanes de l’època. L’originalitat de l’església és innegable i Joaquín Bérchez ja la va descriure com a “brillante coda de la serie de fachadas de perfil oblicuo, con su espectacular cornisa aprisionada entre los ordenados cuerpos laterales, elevada como si fuera una estratificada falla rocosa, de estridentes perfiles mixtilineos, la que nos muestra el grado de paroxismo compositivo al que 165

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

podía llegar el camino abiero por el anticanonismo de Dechales o Caramuel, al sugerir otras alternativas para coronar frontones y hastiales de templos que no fueran las clásicas triangulares o semicirculares.” (Bérchez 1993: 140-142). Amb tota seguretat, la façana de Cabanes hauria pogut convertir-se en un referent per al desenvolupament de l’últim barroc valencià si no haguera sigut per la ruptura provocada per les Acadèmies de Belles Arts en les últimes dècades del segle XVIII. Malgrat això, algunes de les novetats introduïdes a Cabanes sí que arribaren a tenir seqüeles fora de la Península. Conclourem, per tant, aquest breu homenatge a l’arquitectura de Cabanes fent una fugaç referència a la catedral de la ciutat de Potosí, a Bolívia (1809-1838) (Fig. 21). Aquest monumental edifici va ser construït pel franciscà fra Manuel Sanahuja (17551728) natural de les Voltes (Tarragona). Sanahuja s’havia format al seminari de Reus, passà en 1785 al col·legi seminari d’Escornalbou, i va partir cap a Amèrica en 1796 (García Ros 1999). Recentment María Garganté (2007-2008) ha plantejat possibles vinculacions entre la catedral de Potosí a Bolívia i l’arquitectura catalana del segle XVIII, tot analitzant la difusió de les façanes mixtilínies i les plantes de saló a les terres de Lleida i Tarragona durant el segle XVIII. Al seu torn posa de manifest l’estreta relació d’alguns d’aquests motius amb la producció aragonesa i valenciana. Tal vegada siga per l’afecte que li hem agafat a l’església de Cabanes, però creiem que a primera vista salten alguns significatius paral·lelismes entre la façana d’aquesta i la de la catedral boliviana. A més a més, cap dels temples catalans proposats per Garganté, -alguns d’aquests comentats en aquestes pàgines- presenta un perfil tan complex, ni les façanes barroques valencianes posseeixen una ordenació de pilastres a les torres i el coronament mixtilini treballat com un entaulament complet. Existeixen uns altres detalls menors, com la portada principal de Potosí resolta amb arc carpanell i columnes emergents connectades mitjançant una solució de dobles retropilastres, que semblen derivar de la forma d’embocadures corbes. Fins i tot podem apreciar sobre aquesta portada, davant de l’òcul, el que sembla una petita imatge de la Verge, que podem relacionar amb l’efígie de la patrona de Saragossa col·locada sobre la finestra de la façana de Cabanes. Aquestes similituds no haurien de semblar desgavellades, ja que és més que raonable que fra Manuel Sanahuja coneguera la singular obra duta a terme a la població castellonenca, conclosa poc abans de la seua partida cap a Amèrica, i que d’alguna manera s’inspirara en aquesta per alçar una de les realitzacions més notables de l’últim barroc americà. 166

CABANES 2012

Fig. 21: Façana de la Catedral de Potosí, a Bolívia.

167

XVII JORNADES CULTURALS A LA PLANA DE L’ARC

6. BIBLIOGRAFIA AA.VV.: Catàleg de la Col·lecció Museogàfica d’Art Sacre de la Parròquia de Cabanes, Cabanes 2012. ALLEPUZ MARZÁ, Xavier: “L’església parroquial de Sant Joan Baptista de Cabanes: noves aportacions documentals” Actes de les VI Jornades Culturals a la plana de l’Arc, Ajuntament de Cabanes, Cabanes 2004, pp. 25-39. ANDREU VALLS, Guillermo: Noticias históricas de la Villa de Cabanes, Caja Rural “Ntra. Sra. del Buen Suceso”, Cabanes 1988. BÉRCHEZ GÓMEZ, Joaquín: Arquitectura barroca valenciana, Bancaixa, València 1993. BÉRCHEZ GÓMEZ, Joaquín y CORELL FARINÓS, Vicente: Catálogo de Diseñ os de Arquitectura de la Real Academia de BB.AA. de San Carlos de Valencia 1768-1846, Colegio Oficial de Arquitectos de Valencia y Murcia - Xarait, València 1981. BÉRCHEZ GÓMEZ, Joaquín y GÓMEZ-FERRER LOZANO, Mercedes: La Seo de Xátiva. Historia, imágenes y realidades, Generalitat Valenciana, València 2007. CADIÑANOS BARDECI, Inocencio: “Documentos para la Historia del Arte en la Corona de Aragón: II Principado de Cataluña”, en Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar, vol. 96 (2005), pp. 41-246. CAVANILLES PALOP, Antonio Josef: Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid 1797. GARCÍA ROS, Vicente: “Arquitectos franciscanos en el sur andino”, en Archivo Iberoamericano, núm. 232 (1999), pp. 111-136. GARGANTÉ LLANES, María: “La filiación catalana de la catedral de Potosí: aproximación a un modelo”, en Locus Amoenus núm. 9 (2007-2008), pp. 249-276. GARGANTÉ LLANES, María: “La planta de saló a la Segarra: de la capella de la Universitat de Cervera a la irradiació de la catedral de Lleida”, en Miscel·lània Cerverina núm. 18 (2008), pp. 11-54. 168

CABANES 2012

GIL SAURA, Yolanda: Arquitectura barroca en Castellón, Diputació de Castelló, Castelló 2004. IBORRA BERNAD, Federico: “¿Cúpulas o cimborrios? Las medias naranjas con nervios y lunetos del siglo XVIII”, en Huerta, S. et. alii.: Actas del Octavo Congreso Nacional de Historia de la Construcción, Instituto Juan de Herrera, Madrid 2013, pp. 503-512. OLUCHA MONTINS, Ferran: “Noves dades sobre l’escultor Cristòfol Maurat” en Braçal núm. 20, 2000, pp. 199-203. OLUCHA MONTINS, Ferran: “Unes notes per a la història de l’església de Cabanes” en Montornés. Butlletí de l’associació cultural La Balaguera núm. 9, 1999, pp. 21-27. RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ DE CEBALLOS, Alfonso: “La reforma de la arquitectura religiosa en el reinado de Carlos III. El neoclasicismo español y las ideas jansenistas”, en Fragmentos. Revista de Arte, núm. 12-14 (1988), pp. 115-127. SEBASTIÀ ESTEVE, Mª Amparo: “Trazas del siglo XVIII encontradas en la iglesia parroquial de San Juan Bautista de Cabanes (Castellón)”, en Huerta, S. et. alii.: Actas del Séptimo Congreso Nacional de Historia de la Construcción, Instituto Juan de Herrera, Madrid 2011, pp. 1311-1320. SEBASTIÀ ESTEVE, Mª Amparo: “La construcción de una iglesia en el XVIII: La parroquia de San Juan Bautista de Cabanes (Castellón)”. Treball Final del Màster en Conservació del Patrimoni Arquitectònic. UPV, València 2012. TÁRRAGA BALDÓ, Mª Luisa: “Mármoles y rocas ornamentales en la decoración del Palacio Real de Madrid”, Archivo Español de Arte, núm. 328 (2009), pp. 367-392. THOMSON LLISTERRI, Teresa: “El arte barroco en la comarca del Bajo Aragón”, en Comarca del Bajo Aragón, Colección Territorio núm. 18, Gobierno de Aragón, Zaragoza 2005, pp. 151-167. VIDAL SERRULLA, Francisco: Reseña del templo parroquial de Cabanes y memoria de los trabajos de restauración, efectuados entre el 25 de mayo y el 17 de octubre de 1.953. (Original mecanografiat, conservat a l’arxiu parroquial). 169