Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? Joan Costa Carreras Universitat Pompeu Fabra Publicat a Estudios Catalanes. Revista internacional de lengua, literatura y cultura catalanas, año 5, número 5, 2007, p. 93-105. ISSN 1667-7919. Facultad de Humanidades y Ciencias Universidad Nacional del Litoral Ciudad Universitaria Paraje “El Pozo” (3000) Santa Fe. República Argentina VERSIÓ POSTPRINT Resum El present treball és la versió escrita del material que vam elaborar per impartir una sessió de 4 hores en un postgrau universitari de formació de correctors de textos. L’encàrrec que se’ns va fer va ser parlar de “l’estàndard del dialecte central de la llengua”.1 Per complir aquest encàrrec, vam programar la sessió al voltant de dues activitats. La primera consistia en l’aplicació al dialecte català central dels conceptes tèorics relatius al canvi i la variació lingüístics i dels conceptes relatius a l’estandardització lingüística. La segona consistia a distingir el concepte de estàndard del de gramàtica normativa, a partir de la comparació sistemàtica —a partir d’un corpus de 30 editorials— de les solucions adoptades per tres diaris publicats al Principat de Catalunya i el corpus normatiu oficial i no oficial. La conclusió de la primera activitat coincideix plenament amb el diagnòstic de Xavier Lamuela (1992: 16) per al conjunt de la llengua catalana: el català central és una varietat amb codificació parcial i sense anivellament en una societat modernitzada; és només una varietat codificada. La implantació de la norma és irregular. La conclusió de la segona activitat és que, malgrat els punts de contacte inevitables i necessaris entre la gramàtica normativa i la modalitat estàndard, no són el mateix. L’estàndard —modalitat lingüística codificada, supradialectal, diversificada funcionalment i acceptada pels parlants— parteix de la gramàtica normativa: adopta l’ortografia, la fonètica, la morfologia, la sintaxi i el lèxic normatius. Però sovint — sobretot en aspectes de lèxic— la modalitat estàndard tria entre diverses possibilitats normatives; i sovint — sobretot en sintaxi i en terminologia— les necessitats expressives dels parlants comporten noves formes que la normativa no necessàriament accepta d’entrada. I aquesta última situació no pressuposa necessàriament cap actitud d’indisciplina, sinó que es deu al fet que les sancions oficials acadèmiques triguen i les necessitats expressives són moltes vegades urgents. D’altra banda, la gramàtica normativa és una codificació elaborada per les institucions estandarditzadores. El concepte de llengua estàndard, d’una banda pressuposa l’acceptació pels parlants d’aquesta modalitat com a vehicle de comunicació general i, per tant, en la mesura que és acceptada la modalitat estàndard, ho és la gramàtica normativa. Però, d’altra banda, una varietat de llengua no és estàndard fins que no compleix unes determinades propietats estructurals i funcions socials — propietats i funcions que la normativa no cal que acompleixi.
Abstract This work is the written version of the handout we prepared to give a 4 hours lesson in a University master on proofreaders’ training. The request made to us was to talk about “the standard variety of the central dialect of Catalan”.2 To do that, we planned the lesson around two activities. The first consisted of applying to the Catalan central dialect the theoretical concepts about linguistic change and variation and the Theoretical concepts about language standardisation. The conclusion of this activity is the same of Xavier Lamuela (1992: 16) reached for the whole Catalan language: the Catalan central dialect is a variety with a partial codification without convergence in a modernised society; it is just a codified variety. The implantation of the norm is irregular. 1
Altres professors havien de parlar, respectivament, de l’estàndard nord-occidental, del rossellonès, del balear i del valencià. 2 Other lecturers had to talk about the standard varieties of North-western, North-eastern, Balearic and Valencian Catalan.
1
The second activity adressed the distinction between standard and normative grammar concepts. We made a systematic comparison (on a corpus of 30 editorials) between the stylistic options made by three newspapers published in Catalonia and the rules of the normative grammar. The conclusion of this activity is that, in spite of the unavoidable and necessary coincidences between normative grammar and standard variety, they are not the same. The standard variety —which is a lingüístic variety that is codified, stands on top the dialects, is functionally diversified and accepted by speakers— has its origines on normative grammar: it uses normative spelling, orthoepy, morphology, syntax and vocabulary. But very often —specially in syntax and vocabulary—, speakers’ expressive needs make necessary new forms that normative grammar does not necessaryly accept in the beginning. And this situation does not involves an indiscipline attitude, but it is due to the fact that academical decisions are very slow and speakers’ needs are very often urgent. On the other hand, normative grammar is a codification elaborated by standardiser institutions. Standard language concept, on the one hand, involves this variety be accepted by speakers as a general communication mean. Therefore, to the extent this variety is accepted, the normative grammar itself is accepted. But, on the other hand, a language variety is not standard until it fulfills certain structurals conditions and certain social functions; instead of that, normative grammar does not need to fulfill these conditions and fonctions.
1. Conceptes previs 1.1. La variació lingüística en català central El dialecte central s’estén per les conques dels rius Fluvià, Ter, Tordera, Besòs, Llobregat, Foix, Gaià i Francolí i els seus afluents. Podem situar-hi com a ciutats “frontereres” Cadaqués, Olot, Ripoll, Puigcerdà, Solsona, Santa Coloma de Queralt, Prades i Vandellòs. En aquest treball partim de la idea que la llengua, en termes de William Labov (1983: 155), és una estructura heterogènia ordenada socialment i funcionalment. El català central no acaba d’estar ordenat socialment ni, sobretot, funcionalment, per la barreja estilística de la majoria de parlants i perquè no ocupa plenament tots els àmbits d’ús. Si fem una repassada ràpida a l’esquema de la variació lingüística proposat per Lluís Payrató (1998: 14), podem valorar la situació en el català central. Modalitat VARIETAT DIALECTAL (“dialecte”)
Varietat (a) GEOGRÀFICA (b) HISTÒRICA (c) SOCIAL
VARIETAT FUNCIONAL (“registre”)
(1) CAMP (2) MODE (3) TENOR (4) TO
Subvarietat
— CLASSE SOCIAL — NIVELL CULTURAL — SEXE — GENERACIÓ — ÈTNIA — ALTRES
Exemple tortosí contemporani mitjana estudis primaris masculí jove comunitat X varietat segona quotidià oral espontani interactiu informal
Esquema 1. Modalitats de la variació lingüística
Des d’aquest punt de vista, el català central és una varietat geogràfica, amb variació geogràfica interna i amb una certa variació social (comença a ser important la població amb el català com a segona llengua). Pel que fa a la llengua espontània, sobretot dels joves, hi ha una forta acció d’interposició (d’intermediària en la relació amb altres llengües) i d’intrusió (d’orientació de la creativitat lingüística) del castellà. 1.2. El procés d’estandardització del català central Un punt de partida útil per parlar del grau d’estandardització del dialecte central és el model d’estandardització d’Einar Haugen —reproduït per Emili Boix i Francesc Xavier Vila (1998:297).
2
Societat (planificació social)
Llengua (planificació de l’estructura)
Forma (política lingüística) 1. Selecció a) Identificació de problemes b) Atribució de normes 2. Codificació a) Grafització b) Gramatització c) Lexicalització
Funció (cultiu) 3. Vehiculació a) Procediments de correcció b) Avaluació 4. Elaboració a) Modernització terminològica b) Desenvolupament estilístic
Esquema 2. Model d’estandardització lingüística d’Einar Haugen
Aplicant aquest model, la situació del català central es pot presentar de la manera següent. Pel que fa a la selecció, el central va ser la varietat bàsica de la codificació de Pompeu Fabra (1868-1948), tot i que després cregué que calia que valencians i balears fessin una feina de depuració de la variant pròpia, depuracions que donarien, segons Fabra, un resultat no gaire allunyat de la codificació fabriana. Pel que fa a la codificació, l’ortografia fabriana va basar en la fonètica del barceloní el sistema d’accentuació gràfica; en la resta de decisions, el central no hi té un paper definidor. En la morfologia, queden ben establertes les formes centrals normatives en general (formes de subjuntiu, verbs incoatius). La sintaxi normativa rebutja formes importants del català central, com ara el sistema de combinacions de pronoms. El diccionari oficial recull el lèxic general del català central. Pel que fa a la vehiculació, els problemes més greus són la interferència del castellà, la concurrència de models públics de llengua diferents i la dificultat de vehicular les solucions oficials en alguns àmbits. Resta molta feina a fer en el terreny de l’avaluació de la implantació de la norma. Pel que fa a l’elaboració, l’Administració autonòmica, l’Institut d’Estudis Catalans —acadèmia oficial de la llengua—, les universitats i els mitjans de comunicació fan molta feina. Els factors comunicatius més rellevants per a les tries estilístiques són el camp (lèxic més o menys especialitzat) i el to (distribució de més a menys formals dels trets lingüístics). El model haugenià no preveu l’elaboració d’una ortoèpia, però el català disposa d’una proposta (Proposta per a un estàndard oral) de l’Institut d’Estudis Catalans sobre aquest aspecte, que comporta de fet una potenciació dels trets prestigiosos de cada gran dialecte. 2. Definició de l’estàndard central 2.1. Consideracions prèvies La modalitat estàndard pot ser una varietat, un registre, totes dues coses alhora o res de tot això, segons les diverses menes de societat, segons la situació sociolingüística i segons la distància entre els dialectes i l’estàndard. L’estàndard comparteix amb els registres el fet que pot no ser una modalitat espontània de cap grup social concret i que s’acostuma a fer servir només en determinades situacions comunicatives. Comparteix amb les varietats la possibilitat d’incloure una gran diversitat de registres, sobretot segons la formalitat i l’especificitat del tema del discurs. Això es concreta, per exemple, en la disponibilitat de la Proposta per a un estàndard oral. Aplicant el model d’estandardització de Haugen, és possible establir alhora una varietat estàndard —fruit de les fases de selecció, codificació i vehiculació— i un registre estàndard —un més entre els molts que la feina d’elaboració funcional pot establir. L’estàndard es pot definir, malgrat aquestes dificultats, com una modalitat lingüística codificada, supradialectal, diversificada funcionalment i acceptada pels parlants. 2.1.1. L’estàndard central, seria una varietat o un registre? D’acord amb la definició anterior, es pot dir, en termes generals, que els parlants del català central disposen d’una modalitat lingüística codificada. Pel que fa a la condició de codificació de registre o de varietat d’aquest modalitat, des del punt de vista dels parlants del català central, es pot dir el següent: • L’ortografia topa amb moltes de les realitzacions fonètiques habituals d’aquests parlants.
3
• L’ortoèpia de l’IEC forneix un model que recull les realitzacions de més prestigi d’aquest dialecte. • La morfologia nominal i la verbal recullen en general les seves realitzacions. • La sintaxi oficial està poc desenvolupada i presenta algunes decisions que s’allunyen força dels seus hàbits (preposicions, relatius, pronoms febles). • El diccionari recull àmpliament el seu lèxic general. • L’elaboració té problemes d’implantació, sobretot en terminologia d’animals i plantes, en la terminologia de determinats àmbits (informàtica) i en l’adopció de models estilístics (prosa jurídica, p. ex.). En general, doncs, es pot dir que els parlants competents (no sols catalanoparlants sinó també alfabetitzats en català) del català central, en situacions comunicatives formals i/o específiques, fan — excepte en alguns aspectes de sintaxi— un canvi de registre: a partir de la mateixa varietat, trien unes formes que la tradició associa als usos formals. Tenen a la seva disposició una codificació de registre i una gamma estilística força àmplia. 2.1.2. Variació dins de l’estàndard central Els àmbits d’ús de l’estàndard són els mitjans de comunicació, l’escola, l’administració, la publicitat, la comunicació professional, l’ensenyament de la llengua a nocatalanoparlants, i gramàtiques i diccionaris. Per poc que pensem en cada un d’aquests àmbits, ens adonem que inclouen un ventall molt ampli de gèneres i situacions amb un grau diferent de formalitat. Si mirem, per exemple, la cartellera de la televisió autonòmica (en els seus canals, TV3 i Canal 33) i la de la televisió municipal de Barcelona, BTV, podem classificar com segueix aquests gèneres, segons els quatre factors definitoris dels registres: Programes Informatius
Ficció adults
Camp general Temps: específic Entrevistes: general
Mode oral no espontani Més espontani Més espontani Llegit per ser dit com si no fos escrit Llegit per ser dit com si no fos escrit oral no espontani oral no espontani (off) oral no espontani Més espontani
Juvenils
Específic?
Concursos Documentals
Específic Específic
Cuina Magazín
Específic Específic / General
Infantils
General
Llegit per ser dit com si no fos escrit
Graduï’s, ara pot
Específic
Entrevistes
Específic
Llegit per ser dit com si no fos escrit Llegit per ser dit com si no fos escrit
Retransmissions
Específic
Espontani / No espontani
Tenor informatiu
narratiu
To formal Menys formal Formalitat variable Formal/informal
informatiu, narratiu
informal
entreteniment Informatiu/narratiu
formal/informal formal
instructiu informatiu, interactiu, entreteniment, narratiu informatiu, entreteniment, narratiu informatiu, instructiu
informal informal
interactiu, informatiu, entreteniment narratiu, descriptiu
formal/informal
informal
formal
Formalitat mitjana
Esquema 3. Classificació segons el registre lingüístic dels gèneres televisius
Es veu clarament, doncs, que, malgrat que tota la comunicació emesa per televisió ha de ser vehiculada en una varietat comprensible per a tota la població i amb la qual aquesta s’identifiqui, la diversitat de comunicacions comunicatives inherent a la diversitat de gèneres televisius obliga a una gran variació estilística.
4
Si pensem en la variació dins l’estàndard central segons els plans de la llengua, podem establir la següent escala de variació decreixent: • Hi ha força variació en la pronúncia. • No hi ha tanta variació en el lèxic (segons el grau d’especificitat del registre). • Hi ha menys variació en la sintaxi (no tant segons la procedència geogràfica com segons la gamma de variants disponibles en determinats casos). • Hi ha menys variació encara en la morfologia. • No hi ha gairebé gens de variació en l’ortografia (alguns usos específics de l’apòstrof). 2.2. Propietats de l’estàndard central Paul Garvin (1992) atribueix quatre propietats a la modalitat estàndard d’una llengua: a) Estabilitat flexible: “capacitat d’absorbir els canvis estructurals per respondre als canvis culturals”. b) Intel·lectualització: “capacitat de desenvolupar formes d’expressió precisos i detallats”. c) Acceptació pels parlants. d) Intel·ligibilitat entre els parlants. Pel que fa a l’estabilitat flexible, cal dir que costa molt desfer-se del model espanyol. Pel que fa a la intel·lectualització, hi ha problemes d’implantació de determinats recursos (expressió de l’abstracció i la intensitat, relatius, etc.). Pel que fa a l’acceptació, més aviat els problemes tenen a veure amb la capacitat dels parlants d’interioritzar certes propostes normatives, que no pas amb una actitud de rebuig. I, pel que fa a la intel·ligibilitat entre els parlants del català central, no hi ha cap problema. 2.3. Funcions de l’estàndard central Paul Garvin (1992) atribueix sis funcions a la modalitat estàndard d’una llengua: a) La funció unificadora: la varietat estàndard propicia que els parlants tinguin una alta consciència de comunitat lingüística. b) La funció separadora: la varietat estàndard propicia que els parlants tinguin una clara consciència que la seva llengua és una llengua amb personalitat pròpia. c) La funció participativa: “capacitat d’una comunitat lingüística de participar en els avenços culturals mitjançant la seva llengua”. d) La funció de marc de referència: “capacitat de ser el model de correcció i de dirigir l’evolució lingüística”. e) La funció de prestigi: la llengua és valorada positivament com a vehicle apte per als àmbits formals. f) La funció discriminant: la competència en la varietat estàndard serveix per a la promoció social. La varietat codificada del català central exerceix aquestes funcions com es descriu a continuació. Pel que fa a la funció unificadora, els parlants del català central tenen una alta consciència de comunitat lingüística. Quant a la funció separadora, en general hi ha una clara consciència que el català és una llengua amb personalitat pròpia; respecte a la separació amb les altres varietats catalanes, no hi ha una actitud secessionista. La funció participativa i la de marc de referència es veuen fortament disminuïdes per la funció d’interposició del castellà i l’anglès. Des del punt de vista de la funció de prestigi, en general hi ha una consciència que el català és una llengua de cultura. I, pel que fa a la funció discriminant, el català –i, encara menys, el domini del registre estàndard– no és un requisit en molts àmbits (comerç i empresa, justícia, etc.) per a la promoció social. 2.4. Actituds dels parlants del català central respecte de l’estàndard central Lligades a les funcions que acabem d’esmentar, generalment els parlants d’una llengua adopten unes actituds: de lleialtat lingüística, de prestigi, participativa i de consciència de la norma. Pel que fa a les actituds de lleialtat lingüística i de prestigi, ni que sigui simbòlicament són molt esteses, tot i que hi ha indicis que el bilingüisme generalitzat entre els joves les afebleix. Quant a l’actitud participativa
5
mitjançant la llengua pròpia, és difícil de mantenir per la intrusió del castellà i l’anglès. I, des del punt de vista de la consciència de la norma, hi ha una sobrevaloració de l’ortografia i el lèxic, i una tendència a la rigidesa. 2.5. Base demogràfica de l’estàndard central Seguint l’anàlisi de Lluís López del Castillo (1976), el grup bàsic per implantar la codificació i més procliu a atribuir les propietats i funcions característiques de l’estàndard a la modalitat codificada seria la població alfabetitzada en català. Però aquesta població no és homogènia ni d’edat (s’alfabetitza la població escolar però també una bona part de la població adulta), ni d’identitat lingüística (hi ha catalanoparlants i no-catalanoparlants) ni cultural. I entre els difusors de la norma (mestres, periodistes, traductors, correctors, etc.), hi ha moltes persones que tenen el català com a segona llengua. Després hi hauria un altre grup, no alfabetitzat en català, també molt heterogeni, que seria lector, espectador o oïdor dels mitjans de comunicació en català. La incògnita és saber si aquesta base demogràfica serà suficient per implantar la modalitat codificada. 2.6. Control de l’estàndard central L’estandardització no és un procés espontani sense agents identificables. El primer responsable de l’estandardització és l’Institut d’Estudis Catalans i el segon, l’Administració autonòmica, que assumeix la codificació de l’Institut, la difon i la fa difondre, i que assumeix l’elaboració funcional del Termcat i contribueix ella mateixa a l’elaboració funcional amb l’establiment del llenguatge juridicoadministratiu.
3. Conclusió El català central és una varietat amb codificació parcial i sense anivellament en una societat modernitzada. La implantació de la norma és irregular. La codificació és parcial sobretot en aspectes de sintaxi. Aquesta codificació compleix d’una manera insatisfactòria les propietats d’estabilitat flexible, d’intel·lectualització i d’acceptació. També compleix d’una manera insatisfactòria les funcions participativa, de marc de referència i la funció discriminant. Paral·lelament, hi ha indicis que certs sectors no tenen una actitud de lleialtat, una actitud de prestigi i una actitud participativa en el grau que les tenen els parlants de les lengües completes. Els sectors de la població que haurien de ser alhora el model i els destinataris de la modalitat estàndard —els parlants que necessitarien una modalitat intel·lectualitzada, flexiblement estable i supradialectal— presenten una gran diversitat d’edat i d’identitat lingüística i cultural.
4. Anàlisi de la llengua d’alguns diaris en català Com hem dit a la Introducció, vam posar en pràctica una activitat sobre els conceptes de gramàtica normativa i de llengua estàndard per distingir-los. Després de reflexionar sobre la realitat d’un estàndard català (§ 1-3 d’aquest treball), vam treballar, d’una banda, la diferència entre normativa i estàndard i, de l’altra, la diferència de models de diferents diaris en català central, repartint als assistents un editorial dels diaris El Periódico,3 Avui i El Punt de Girona, picats a l’ordinador perquè els assistents no tinguessin cap pista de tipografia que en delatés l’origen, i demanant que endevinessin quin text era de cada diari basant-se en les tries lingüístiques de cada text. Va resultar que la llengua dels diaris —que presenten força consens— no s’allunyava massa de la normativa oficial —en els casos en què n’hi ha— i que els textos van ser identificats sobretot per la ideologia que traspuaven, cosa que va permetre reflexionar sobre el concepte de model de llengua. Per a l’exposició, seguirem el procediment que vam aplicar en la sessió. Després d’una primera part de 45 minuts, en què vam exposar el concepte de modalitat estàndard aplicat al dialecte central vam seguir el procediment que descrivim a continuació.
6
4.1. La relació entre la gramàtica normativa i la modalitat estàndard Pel que fa a la pràctica, desenvolupada en 2 hores, tenia dos objectius: en primer lloc, mostrar la necessària distància entre la llengua normativa i l’estàndard; en segon lloc, reflexionar sobre el concepte de model de llengua a partir de la comparació d’editorials de l’Avui, d’El Punt i d’El Periódico. Per assolir el primer objectiu, vam seguir el procediment següent. Vam distribuir als assistents el material que es detalla a continuació. 1. Un editorial de l’Avui, un d’El Punt i un d’El Periódico a la meitat dels assistents sobre el mateix tema, internacional, perquè el contingut no condicionés cap aspecte de redacció. 2. Vam donar tres textos d’El Periódico a l’altra meitat dels assistents. Els sis textos eren tipogràficament idèntics, i tots els assistents es pensaven que tenien un text de cada diari. 3. Finalment, vam lliurar una graella amb: • Unes formes lingüístiques ortogràfiques, convencionals, morfològiques, • sintàctiques i lèxiques. • La sanció de la normativa oficial; és a dir, de la gramàtica o del diccionari de • l’Institut d’Estudis Catalans. • 1 casella per text per apuntar-hi la solució de cada diari. • 1 casella de resum sobre el grau d’acord entre els diaris i la normativa. Els assistents van omplir les graelles buidant els textos i nosaltres vam completar la seva informació amb el buidatge que havíem fet prèviament de 10 editorials de cada un dels tres diaris. El resum general de l’activitat va ser el següent. Avui l’FMI
Periódico l’ONU, d’ETA, l’IPC
Punt l’ONU
No interrogant inicial
Sí
No
bascos, gestos
bascos
No
hi havia
hi ha xocs/incògnites
hi ha Joventuts Musicals, hi ha naus
garanties per
mesura per frenar; gest per; condemnats per pagar
per guanyar tot s’hi val;
seu
seu
seu
General Sigles llegides / lletrejades. Extensió de la norma i adequació a casos no assimilables. Indiscplina de El Periódico. Tria de la possibilitat actual per a Fabra 33 i secundària per al DIEC. Aplicació d’una norma no formulada explícitament pels documents oficials. Aplicació de la simplificació de la norma oficial per una norma no oficial. Tria de la forma actual segons Fabra 33 i no marcada segons el DIEC.
Esquema 4. Resum d’ortografia, morfologia i sintaxi
S’endevina un consens en 5 de les 6 qüestions: en 2 casos (bascos i seu) hi ha una preferència per la solució més actual segons Fabra 33; en un cas (apòstrof amb sigles) s’intenta ampliar la norma a nous casos assimilables; en un altre (hi ha) es veu una disciplina a favor de la solució allunyada de la llengua oral; en un altre (per), en canvi, hi ha unanimitat per la solució que simplifica la norma oficial, incompleta. El consens es trenca en el cas de l’interrogant, en el qual El Periódico es manté indisciplinat respecte de la norma oficial. Aquest resum es pot completar amb tries lèxiques unànimes com només o solucions sintàctiques com no posar la preposició de davant d’infinitu subjecte o complement directe. També sembla general una vacil·lació entre davant de i davant ø.
7
Pel que fa al lèxic, vam classificar els fenòmens trobats en els 30 textos en els tipus següents: a) Acrònims: Unamet, Ucifa. b) Canvis semàntics: simbòlic, contrari d’‘efectiu’; pas de no comptable a comptable (reivindicacions); pas de comptable a no comptable (pagar amb droga); històricament c) (‘fins ara’); oblidar (‘marginar’); ja es pot parlar de genocidi (‘la situació es pot qualificar de genocidi’); passar pel·lícules (‘projectar’). d) Compostos: gairebé, sobretot. e) Cultismes: mundial, referèndum. f) Derivats: desestructuració, complicadíssima, desplaçada, inicialment, gradualitat, revalorització, descoordinació, etc. g) Designacions coreferents: Parlament espanyol. h) Gentilicis: timorès, indonesis. etc. i) Habilitacions: aquest “España va bien”, un comunicat. etc. j) Hipèrboles: omplir Timor de cartells. k) Locucions: a la baixa. l) Manlleus: vivenda, massacre, etc. m) Metàfores: moure fitxa, frenar el vessament de sang, impedir l’arbre veure el bosc, etc. n) Metonímies: resultat de les urnes, l’exèrcit de Jakarta, etc. o) Neutralitzacions semàntiques: no massa, sinònim de ‘no gaires’. p) Noms propis: Unió Europea, Creu Roja, etc. q) Perífrasis: estan recuperant. r) Sigles: ONU. s) Sinònims: només / sols, solament, etc. t) Termes: zona euro, comunitat internacional, etc. u) Topònims: Timor, Kosovo, etc. El resum respecte al lèxic dels tres diaris i el recollit pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és el que es detalla tot seguit. El diccionari no recull cap acrònim, hipèrbole —n’hi ha només un cas—, sigla, topònim ni la locució a la baixa. El diccionari recull els tipus d’unitats i fenòmens lèxics següents: a) Recull molt pocs canvis semàntics: els estalvis, les seus “sagrades”. b) De les 78 metonímies trobades, en recull 13: salvar vides, l’avançada, força multinacional, cascos blaus, forces de seguretat, paraula del govern, opinió pública, exportacions que funcionen, l’enquesta diu, veus, veu (d’Alan Greenspan), associació de magistrats i declaracions inconscients. c) Recull molt pocs noms d’institucions: Guàrdia Civil (en un exemple). d) Recull la meitat dels manlleus: etarra, massacre, però no abertzale ni vivenda. e) De 19 habilitacions identificades en els textos, en recull 13: president, pujada, inversor, mitjana, pres, passat, diari, trobada, executiu, treballadors, assistent, participant i convidat. f) De les 92 metàfores identificades, en recull 52: ressonen les crítiques, incògnita, dinamitzar el procés, eclipsar, tibar la corda, pas en el procés, panorama econòmic, sou congelat, clima, punt mort, etc. g) Recull la meitat de les neutralitzacions semàntiques: accepta no massa encertat, però no recull no massa com a ‘no gaires’. h) El diccionari recull 189 derivats dels 200 identificats en els textos: finalment, evitable, acostament, vulneració, sensibilitat, dinamitzar, etc. i) El diccionari recull 6 gentilicis dels 7 trobats: indonesi, asiàtic, espanyol, europeu, castellà i català. j) Dels 57 termes identificats en els textos, el diccionari en recull 36: papereta de vot, poder civil, unionista, producte interior brut, confident, mercat de valors, fons d’inversió, comunitat autònoma, normalització lingüística, etc. k) El diccionari recull els 2 compostos identificats en els textos: sobretot i gairebé. l) El diccionari recull els 4 cultismes dels textos: referèndum, mundial, genocidi i magnitud.
8
m) El diccionari recull totes les tries lèxiques entre sinònims: només, guilla, acostament, últimes, anual, vegada, fins i tot, pròxim, mancar, etc. n) El diccionari recull l’única designació coreferent trobada: Parlament espanyol. En el camp lèxic, doncs, les observacions sobre la relació entre el lèxic dels textos i el lèxic inclòs pel diccionari oficial són les següents: 1. Hi ha unitats lèxiques (acrònims, sigles i topònims) i fenòmens semàntics (les hipèrboles) no inclosos pel diccionari. Per tant, en aquest cas no hi ha norma oficial. 2. Hi ha fenòmens semàntics (canvis semàntics i metonímies) poc recollits en el diccionari, segurament perquè són molt discrecionals. 3. Per tant, en bastants casos els diaris han de buscar orientacions en fonts i materials no oficials. 4. Cal destacar que els resultats de les observacions d-n contradiuen la idea que el model dels mitjans de comunicació s’allunya molt de la normativa oficial; això és especialment rellevant en el cas dels derivats (el diccionari en recull 189 dels 200 dels 30 textos buidats) i de les metàfores (el diccionari en recull 52 de les 92 dels 30 textos buidats), d’una banda perquè n’hem trobat moltes ocurrències, i, de l’altra, perquè són recursos de neologia molt freqüents i canviants. La conclusió — circumscrita al buidatge de 10 textos de cada diari; és a dir: 30 textos— és que, o els diaris usen majoritàriament derivats i metàfores fixats, o el diccionari oficial està ben actualitzat. 4.2. Els models de llengua dels tres diaris Per assolir el segon objectiu, analitzar el model de llengua dels tres diaris i reflexionar sobre el mateix concepte de model de llengua, vam seguir el procediment següent: 1. Cada un dels dos grups va analitzar els seus tres textos: un grup un editorial de cada diari; l’altre, els tres textos d’El Periódico. 2. Van intercanviar la informació de cada bloc de textos. 3. Van avaluar les diferències entre els textos. Els resultats de la discussió van ser que els sis textos mostraven una gran uniformitat lingüística. L’única forma que va permetre sospitar que el text 3 era d’El Punt (de Girona) era el mot guilla, habitual al nordest del domini lingüístic. Els quatre textos d’El Periódico van ser identificats per alguns assistents que eren correctors d’ El Punt, a partir de tries que ells qualificaven d’“ideològiques”: l’ús de la designació incompleta el Govern referida al govern espanyol (als textos 4 i 5), la denominació Espanya i l’expressió per a nosaltres pensant en tot l’Estat (al text 5). 4.3. A tall de conclusions Els objectius de les activitats són analitzar el concepte de modalitat estàndard sobretot en contraposició al de gramàtica normativa i el concepte de model de llengua. Aquesta activitat es planteja després d’una primera part sobre el concepte de modalitat estàndard. El fet de donar els sis textos sense que la tipografia els delatés i fent creure a la meitat dels assistents que tothom tenia textos dels tres diaris va assegurar que l’anàlisi se centraria en les diferents opcions lingüístiques. Per a l’anàlisi de la relació entre normativa i estàndard, vam triar sis aspectes especialment conflictius (apòstrof davant de sigles, interrogant inicial, plural dels mots en -sc, la concordança amb el verb haver-hi, l’us de per o per a davant d’infinitiu i la tria entre llur i seu amb possessor plural) i en situacions diferents en aquesta relació, per fer sortir la reflexió —completada amb el buidatge previ de 30 textos— que normativa i estàndard no són idèntiques i que moltes decisions dels usuaris no són competència de la norma oficial. Un resultat destacable és que —si més no pel que fa al lèxic— la redacció d’aquests tres diaris no sembla allunyar-se molt ni sistemàticament de la norma oficial. Una altra cosa és quan l’autoritat oficial no s’ha pronunciat sobre una qüestió. L’activitat de comparació dels sis textos per endevinar quins eren de cada diari va posar de manifest que la idea de model es basa en últim terme, pel cap alt, en unes quantes tries concretes (interrogant inicial, per exemple), al marge de la connotació simbòlica que
9
puguin tenir. A priori, cada un dels tres diaris podria ser catalogat de (més) light o (més) heavy; la pràctica va demostrar que no era tan sistemàtica la diferència. A partir d’aquí, podem proposar els factors que semblen pertinents quan es parla de models de llengua: un “model de llengua” és un conjunt, més o menys ampli, més o menys definit, més o menys estable, més o menys deliberat, de tries convencionals, ortogràfiques, mofològiques, sintàctiques o lèxiques, fetes a partir d’una varietat geogràfica de la llengua per a un registre determinat.
Referències Aracil, Lluís V; 1983. Sobre la situació minoritària. Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans, 171-206. Bibiloni, Gabriel; 1997. Llengua estàndard i variació lingüística. València: Tres i Quatre. Boix, Emili, i Vila, Francesc Xavier; 1998. Polítiques i planificació lingüístiques. Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel, 271-340. Costa Carreras, Joan; 1995. Els subcodis lèxics estàndard i normatiu. Anuari de Filologia. Llengua i Literatura Catalanes 18, Secció C (6): 37-56. Garvin, Paul; 1992. La langue standard: Concepts et processus. A: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Àrea 3: Lingüística social. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears, 503-514. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica; 1999a. Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana I: Fonètica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica; 1999b. Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana II: Morfologia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Labov, William; 1983. Modelos sociolingüísticos. Madrid: Cátedra. Lamuela, Xavier; 1987. Enquadrament sociolingüístic del llenguatge jurídico-administratiu. A: Català, occità, friülà: Llengües subordinades i planificació lingüística. Barcelona: Quaderns Crema. Lamuela, Xavier; 1992. Les menes de codificació lingüística: la noció de codificació de registre. A: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida (1i 2 de juny de 1991). Barcelona / Lleida: Institut d’Estudis Catalans / Institut d’Estudis Ilerdencs / Universitat de Lleida. Lamuela, Xavier; 1994. Estandardització i establiment de llengües. Barcelona: Edicions 62. López del Castillo, Lluís; 1976. Llengua standard i nivells de llenguatge, Barcelona, Laia. Marí, Isidor; 1983. Registres i varietats de la llengua. Com: Ensenyar Català als Adults, 3: 27-39. Marí, Isidor; 1992. Un horitzó per a la llengua: Aspectes de la planificació lingüística. Barcelona: Empúries. Marí, Isidor; 1993. Estàndard. A: Gran enciclopèdia catalana. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, suplement, volum 25, 180. Mollà, Toni; Palanca, Carles; 1989. Varietats i registres de la llengua. A: Curs de sociolingüística 1. Alzira: Bromera, 81-113. Payrató, Lluís; 1990. Català col·loquial: Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana. València: Universitat. Payrató, Lluís; 1998. Variació funcional, llengua oral i registres. A: Oralment: Estudis de variació funcional. Barcelona: Abadia de Montserrat, 9-33. Polanco, Lluís B.; 1984. La normativa al País Valencià: Problemàtica i perspectives. A: Problemàtica de la normativa del català: Actes de les Primeres Jornades d’Estudi de la Llengua Normativa. Departament de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, 30 de setembre i 1 d’octubre de 1983. Barcelona: Abadia de Montserrat. Pérez Saldanya, Manuel [et al.]; 1998. Estàndard, Estandardització, Registre, Varietat. A: Diccionari de lingüística. València: Colomar, 129, 281 i 335. Vallverdú, Francesc; 1980. Aproximació crítica a la sociolingüística catalana. Barcelona: Edicions 62. Vallverdú, Francesc; 1982. El fet lingüístic com a fet social. Barcelona: Edicions 62.
______________________________ Joan Costa Carreras Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) Dept. Traducció i Ciències del Llenguatge C/ Roc Boronat, 138 08018 Barcelona Adreça electrònica:
[email protected] CV: https://producciocientifica.upf.edu/CawDOS/jsf/seleccionPersonalPalabraClave/seleccionPersonal.jsf
10
