Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana?

ISSN 1667-7919

Estudios Catalanes Revista internacional de lengua, literatura y cultura catalanas Año 5 / Número 5 / 2007 • Santa Fe. República Argentina

Estudios Catalanes Revista internacional de lengua, literatura y cultura catalanas Año 5. Número 5. 2007 ISSN 1667-7919 Facultad de Humanidades y Ciencias Universidad Nacional del Litoral Ciudad Universitaria Paraje “El Pozo” (3000) Santa Fe. República Argentina DIRECTOR Alberto J. Miyara COMITÉ EDITORIAL August Bover / Universitat de Barcelona Adriana Crolla / Universidad Nacional del Litoral Carles Duarte / Associació d’Escriptors en Llengua Catalana Héctor Manni / Universidad Nacional del Litoral COMITÉ CIENTÍFICO Albert Branchadell / Universitat Autònoma de Barcelona Maria Josep Cuenca / Universitat de València Joan Julià Muné / Universitat de Lleida Joan Mallart / Universitat de Barcelona Joan Mascaró / Universitat Autònoma de Barcelona Nora Múgica / Universidad Nacional de Rosario Claus Pusch / Albert-Ludwigs-Universitaet Freiburg im Breisgau Philip Rasico / Vanderbilt University Gemma Rigau / Universitat Autònoma de Barcelona Pere Salabert / Universitat de Barcelona Joan Solà / Universitat de Barcelona Estudios Catalanes es el órgano oficial del Lectorado de Catalán de la Facultad de Humanidades y Ciencias de la Universidad Nacional del Litoral, publicado con una periodicidad anual y destinado a recoger trabajos de investigación y de opinión sobre cualquier aspecto de la lengua, la literatura y la cultura catalanas. Esta publicación se edita con el apoyo de:

SUMARIO

5

9

29

Editorial Análisis e ideas Els cursos de català per a l’estudiantat de programes de mobilitat a la Universitat Politècnica de Catalunya Montse Marigó Investigación y estudios Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català a Mèxic: Pont Blau (1952-1963) Marta Noguer Ferrer

45

Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa cap al mar, de Pere Calders Carlos Guzmán Moncada

67

Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje de los productos audiovisuales. El caso concreto de la lengua catalana Josep Soler Carbonell

93

Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? Joan Costa Carreras

111 Els jueus a les primeres “Ordinacions” de Castell de Càller (1347). Nota per a una relectura etnològica Joan Armangué i Herrero 125 La intertextualitat en l’Antígona de Salvador Espriu Filippo Melis 135 Toponímia i variació interna en el dialecte eivissenc: els noms de les roques i les esllavissades Enric Ribes i Marí 151 La toponímia medieval: el Penedès i el Camp de Tarragona Ramon Marrugat Cuyàs 159 Datos de los autores

Estudios Catalanes 5 [2007] 5

EDITORIAL Entre los años 2005 y 2006 se celebraron dos centenarios importantes para la lengua y cultura catalanas: el del nacimiento del eminente filólogo Joan Coromines y el de la realización del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Coromines, autor de las dos obras cumbres de la etimología catalana (DECLC: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana) y castellana (DCECH: Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico), y figura singular, difícilmente encasillable en los cánones habituales del investigador científico, se estableció en la Universidad Nacional de Cuyo (Mendoza) en la primera etapa de su exilio, en los tempranos años cuarenta. Más tarde, ya radicado en Estados Unidos, comenzó la redacción del DCECH, pero basado en materiales recopilados desde 1939, fundamentalmente durante su etapa mendocina. En este número incluimos un trabajo de Francisco Petrecca en que se analizan tanto la metodología seguida por el sabio como una variada gama de ejemplos de sus investigaciones, que incluyen análisis de términos del castellano general y del dialecto argentino, y aun de la influencia catalana en algún vocablo específico de la Argentina. En cuanto al I Congrés de la Llengua Catalana, se puede afirmar que tuvo una importancia tan transcendente desde el punto de vista político como desde el científico. La unificación de la ortografía del catalán, conseguida contra las tendencias

6

Editorial

centrífugas y el peligro de desmembramiento que se habían evidenciado anteriormente, así como la consolidación definitiva de su posición como lengua de cultura, se derivaron en buena medida de este encuentro. En su contribución al presente número, Maria del Pilar Perea analiza y valora la figura del principal artífice del I Congrés, el mallorquín Antoni Maria Alcover, haciendo especial énfasis en su rica relación con la Argentina. En los restantes trabajos del número, Xavier Rull investiga los dobletes gráficos del catalán, Albert Turull estudia el aporte de los fogatges (tipo de documentos censales) de los siglos XIV, XV y XVI a la toponomástica catalana, Núria Busquet analiza los dialectalismos en la obra de Joaquim Ruyra, Francesc Bernat indaga sobre el concepto de comunidad lingüística en el catalán, con especial atención al problema del secesionismo regional valenciano, y Víctor Acedo realiza un detalladísimo estudio sobre los verbos prefijados en catalán como ilustración de una teoría sintáctica de la morfología. El número incluye, finalmente, un trabajo de Àlex Martín sobre la literatura de género negro en catalán, en consonancia con el espíritu de Estudios Catalanes de ofrecer no sólo estudios sobre lengua, sino también una amplia mirada sobre la literatura y, más generalmente, sobre todas las manifestaciones culturales de las tierras de habla catalana.

ANÁLISIS E IDEAS

Els cursos de català per a l’estudiantat de programes de mobilitat a la Universitat Politècnica de Catalunya Montse Marigó Universitat Politècnica de Catalunya

Resum La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ofereix, a través del Servei de Llengües i Terminologia, cursos d’iniciació a la llengua catalana adreçats a l’estudiantat i el professorat de programes de mobilitat i intercanvi. Els cursos són semipresencials i tenen un complement d’autoaprenentatge que els estudiants han de fer pel seu compte amb activitats diverses, i amb materials als quals poden accedir tant a les biblioteques on hi ha àrees d’autoaprenentatge com a través d’Internet. En aquest article presentem la nostra experiència en l’organització i la impartició de cursos semipresencials: descrivim com són, la metodologia docent i els requisits que els estudiants han de complir per obtenir crèdits de lliure elecció a la UPC, a més d’altres activitats complementàries als cursos que s’organitzen des del Servei, com són els grups de conversa multilingüe. Així mateix, presentem el model de fitxa que s’utilitza per al control personal de les hores i els continguts de l’autoaprenentatge, una avaluació estadística dels resultats i una transcripció literal de textos breus escrits pels estudiants en els exàmens de final de curs.

Abstract The Language and Terminology Service at the Technical University of Catalonia (UPC) offers Catalan courses for beginners to students and teaching staff on mobility and exchange programmes. The courses are semi-distance courses that include self-learning packs that students must complete by themselves. The pack comprises various activities and materials, which may be accessed at UPC libraries that have self-learning areas and online. In this paper, we describe our experiences in organising and teaching semi-distance courses and give details of the course content, teaching methods and standards students are expected to reach to obtain free elective credits at UPC. Other complementary activities set up by the Service, such as the conversation groups, are also discussed. In addition, we present the form that students fill out to monitor the hours and the self-learning materials they complete. There is also a statistical breakdown of the results and a literal transcription of short texts written by students in the final examination.

1 0 Els cursos de català per a l’estudiantat de programes... [Montse Marigó]

“L’aprenent d’una segona llengua i de la cultura corresponent no deixa de ser competent en la seva llengua i cultura maternes [...] esdevé plurilingüe i desenvolupa una interculturalitat. Les competències lingüístiques i culturals pel que fa a cada llengua es modifiquen amb el coneixement de l’altra i contribueixen a crear una consciència, unes habilitats i unes capacitats interculturals. Permeten que l’individu desenvolupi una personalitat més rica i complexa, que millori la capacitat d’aprenentatge posterior de llengües i que adopti una actitud més oberta a noves experiències culturals” [Marc europeu comú de referència per a les llengües: Consell d’Europa, 2001; Generalitat de Catalunya, 2003]

Introducció A la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) s’ofereixen cursos semipresencials d’iniciació a la llengua catalana per a l’estudiantat i el professorat de programes de mobilitat o intercanvi, com ara el programa europeu Sòcrates/Erasmus, o bé altres modalitats de programes o de beques. Hem de tenir en compte que cada any augmenta el nombre d’estudiants que accedeixen a la UPC per mitjà d’aquests programes. La procedència dels estudiants d’intercanvi és molt diversa i n’hi ha de totes les nacionalitats, amb predomini dels que provenen d’Amèrica Llatina i també de la resta de l’Estat espanyol. Així que arriben a la Universitat, aquests estudiants s’inscriuen en un programa d’acollida anomenat “Ajuda’m”, que inclou activitats diverses sobre la realitat cultural i lingüística de Catalunya: tallers d’aspectes culturals, teatre, visites guiades i festes de benvinguda, a més de cursos de català. Una pàgina web recull tota aquesta informació i fa possible la inscripció al programa esmentat per mitjà d’un formulari electrònic (www.upc.edu/slt/ajudam). A través d’aquest programa i de l’Oficina de Mobilitat de la UPC, els estudiants reben informació dels cursos d’iniciació a la llengua catalana que el Servei de Llengües i Terminologia ofereix.

Quines necessitats cobreixen els cursos? Quan arriben a la UPC, molts estudiants estan assabentats de la realitat lingüística de Catalunya, on es parla català a més de castellà. Alguns estudiants, fins i tot, ja han

Estudios Catalanes 5 [2007] 11

pogut seguir cursos de llengua catalana al seu país d’origen (en els lectorats de català d’arreu del món, en casals catalans o altres entitats). Però n’hi ha que se n’assabenten en arribar, ja que sovint vénen amb nocions o domini del castellà, només, i un cop aquí es troben que moltes classes de la Universitat són en català, i s’adonen aleshores que necessiten aprendre aquesta llengua amb urgència. La majoria dels estudiants dels programes d’intercanvi fan estades de curta durada a la UPC. Si es tracta d’estudiants del programa Sòcrates/Erasmus, són aquí durant tres mesos aproximadament. Altres estudiants vénen per seguir tot un curs acadèmic, i n’hi ha d’altres que pot ser que s’hi quedin durant un any o més si fan el doctorat. Per tant, les necessitats d’aprenentatge de català són diverses, però podem dir que la majoria d’estudiants vénen per a una estada curta i, per això, necessiten adquirir de manera ràpida un primer nivell de comprensió oral i lectora del català: per poder seguir les classes de la Universitat i per poder-se “moure”, és a dir, integrar-se en la vida social i cultural d’aquí encara que s’hi estiguin poc temps. D’acord amb aquest fet, la demanda de cursos de primer nivell d’iniciació a la llengua catalana de la UPC és molt elevada i disminueix considerablement per als nivells següents.

Quins cursos oferim? El Servei de Llengües i Terminologia (SLT) ofereix cursos que corresponen a dos nivells inicials de català: · ·

Cursos de nivell A1: adquisició d’un primer nivell de comprensió oral i comprensió lectora Cursos de nivell A2: iniciació a l’expressió oral i l’expressió escrita de textos breus

Aquests cursos tenen una durada d’entre tres setmanes -els cursos intensius de setembre- i dos mesos i mig –els cursos extensius que s’ofereixen a partir d’octubre. Atès que l’estada dels estudiants d’intercanvi sol ser d’un quadrimestre, com a màxim poden seguir dos cursos consecutius de català: un curs intensiu A1 al setembre i un curs extensiu A2 d’octubre a desembre. O bé, un curs extensiu A1 al febrer/març i un curs extensiu A2 al maig.

1 2 Els cursos de català per a l’estudiantat de programes... [Montse Marigó]

Pocs estudiants, a banda dels de màsters i doctorats, poden continuar estudiant els nivells següents (A3 i B-0). Per a aquests altres nivells ja és difícil formar un grup de classe i, per tant, es poden assolir fent autoaprenentatge i amb sessions presencials de suport, com veurem més endavant.

Com són els cursos dels nivells A1 i A2? Els cursos d’aquests nivells són semipresencials i consten de 30 hores de classes presencials i un complement de 15 hores d’autoaprenentatge. Així, amb un total d’unes 45 hores de formació lingüística, combinant les classes presencials i l’autoaprenentatge, els estudiants poden assolir un nivell de comprensió que els permet seguir les classes en català a la Universitat. El nombre total de 45 hores de formació pot semblar poc temps per adquirir els coneixements d’un primer nivell de català, però comptem amb dos factors importants per assegurar l’èxit dels cursos. D’una banda, com ja hem dit, molts estudiants provenen d’Amèrica Llatina o l’Estat espanyol. Se sap que coneixent alguna llengua romànica costa menys aprendre català perquè només cal fer el pas d’una llengua a una altra, tractant-se de llengües d’una mateixa família. Així, passar del castellà o el portuguès al català no és difícil. Ara bé, és cert que quan es tracta d’estudiants d’altres llengües més allunyades de la família de llengües romàniques poden necessitar més hores de formació. D’altra banda, l’aprenentatge de la llengua catalana es produeix dins del territori on es parla aquesta llengua, i per tant, també fora dels cursos es pot aprendre i practicar. Tenint en compte, doncs, que la majoria dels estudiants que ens arriben vénen per fer estades curtes i que, a més, també la majoria ja coneix una o més llengües romàniques, els cursos que oferim permeten aconseguir l’objectiu proposat d’adquirir uns coneixements suficients per a la seva estada a Catalunya.

Què es fa a les classes: els programes dels cursos El programa del curs del primer nivell (A1) conté un total d’11 unitats: 1. Salutacions i identificació personal (I) 2. Identificació personal (II)

Estudios Catalanes 5 [2007] 13

3. El món del treball i les activitats quotidianes 4. Adreces i ubicacions 5. Converses telefòniques 6. Menjar i beure 7. Què vas fer l’altre dia? 8. Com és ell? 9. Peticions, projectes i preferències 10. On li fa mal? 11. El temps atmosfèric El programa del curs del segon nivell (A2) conté un total de 10 unitats: 1. Com...? Què...? Repàs! 2. Biografia 3. Estudis i feina 4. Activitats quotidianes i lleure 5. Viatges 6. Espais 7. Habitatge 8. Menjar i restaurants 9. Anar a comprar 10. Administració i serveis Tant el nivell A1 com el nivell A2 tenen un apartat on s’inclou una mostra de la metodologia EurocomRom, elaborada pel Dr. Stegmann de la Universitat de Frankfurt, que ajuda a constatar que la diferència entre llengües romàniques és mínima i que el català és una llengua propera. (http://www.eurocomcenter.com/)

Què es fa amb l’autoaprenentatge: una mica d’imaginació per part dels estudiants L’autoaprenentatge consisteix en el treball complementari de les classes que l’estudiant ha de fer pel seu compte. Es tracta, com hem dit, de 15 hores d’autofomació que complementen les 30 hores de classes presencials.

1 4 Els cursos de català per a l’estudiantat de programes... [Montse Marigó]

En un principi, quan es va implantar l’autoaprenentatge com a complement de les classes presencials, l’any 1997, els estudiants havien d’assistir personalment a les aules d’autoaprenentatge de català de la UPC, situades en algunes biblioteques, per utilitzar els materials corresponents al primer nivell de llengua catalana: les fitxes en paper amb exercicis autocorrectius, cassets, vídeos, gramàtiques, diccionaris, llibres de lectura fàcil i altres materials audiovisuals. A més disposaven de l’ajuda de la persona encarregada de l’aula, especialitzada en autoaprenentatge de català, a qui podien acudir per aclarir dubtes i fer consultes diverses. Per deixar constància de les hores fetes, els estudiants signaven en un registre que hi havia a les aules d’autoaprenentatge i hi indicaven l’hora d’entrada i de sortida. Al final del curs, la persona encarregada de l’aula feia el recompte total d’hores de cada estudiant i passava la informació a la coordinació dels cursos. Més endavant, quan Internet es va anar imposant, molts materials van ser accessibles amb aquest mitjà i els estudiants van anar abandonant les aules d’autoaprenentatge de les biblioteques i van començar a utilitzar els materials de la xarxa. Actualment, atès que a la xarxa cada vegada hi ha més cursos i materials diversos per aprendre català als quals es pot accedir lliurement, hem canviat el sistema i ara la llibertat és total perquè cada estudiant dediqui les 15 hores d’autoaprenentatge complementàries a fer activitats amb materials tant de la xarxa com en altres suports. Pel que fa al control de les hores que en un inici es duia a terme a les aules d’autoaprenentatge, amb el nou sistema cada estudiant ha de responsabilitzar-se del propi control d’hores d’autoformació realitzades. Així, quan comença un curs lliurem a cada estudiant una fitxa (vegeu-ne un model a l’annex) on haurà d’anar anotant les hores d’autoaprenentatge i especificar què ha treballat en aquestes hores. Al final del curs l’estudiant ha de lliurar al professor o la professora del curs un dossier amb la fitxa d’autocontrol emplenada i una mostra de les activitats fetes (p. ex. el resum d’un llibre o una pel·lícula, etc.). Les activitats poden ser molt diverses, des de llegir llibres de lectura fàcil o diaris, veure la televisió i/o pel·lícules de DVD, anar al cinema, traduir apunts o articles interessants per a la carrera, usar materials d’Internet com ara el curs Speakcat (www.intercat.gencat.net) o llegir el diari electrònic Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/) entre d’altres. Fins hi ha hagut el cas anecdòtic d’un estudiant que va anar a seguir una missa en català i es va adonar que a Catalunya es fa servir el tractament de vós per resar a l’església.

Estudios Catalanes 5 [2007] 15

L’examen de final de curs Al final de les 30 hores de classes i de l’autoaprenentatge, l’últim dia de curs els estudiants passen un examen, que consta d’un test i una redacció breu. El test conté 40 preguntes amb 4 opcions de resposta i en l’exercici d’expressió escrita cal redactar un text breu, d’unes 50 paraules. A continuació presentem una mostra de textos escrits a l’examen de final de curs, en una transcripció literal:

Mostra de textos de nivell A1 En l’expressió escrita de l’examen del primer nivell (A1), un dels temes que es proposen és la descripció de què fan normalment els estudiants durant els diumenges quan són al seu país o la seva ciutat d’origen. Text 1 “Normalment els diumenges jo em llevo a les onze de la mati. Diumenge és un día per fer cosas molt tranquiles amb la meva familia. Jo esmorzo un tallat amb pa, pernil, formatge i una mica de mel. Sovint jo vaig a fer exercisi abans de dinar. La meva familia i jo sempre menjam al pis del meu àvi. Cada diumenge, el nostre àvi cuina porc amb patates. Es molt bo! Despres jo estic cansat i dormo uns trenta minuts. A la vespre jo vaig cap al centre de la ciutat. Jo agafo uns llibres i llegeixo a la plaça central. Aquest activitat és molt divertit per mi.”

Text 2 “Quan sóc al meu país normalment em llevo a les nou del matí; si tinc son puc dormir una mica més i em llevo a dos quarts de deu. Sempre em preparo l’esmorzar i faig “Hot Cakes” amb mel i llet o dos ous “rancheros” amb “tortilla”, pernil cuit i cafè. Al migdía joc amb l’ordenador per dues hores i vaig a dinar a les tres amb el meu pare. A vegades anem a la plaza per beure un cafè però normalment arribo a casa aviat perquè al matí he de treballar.”

Text 3 “Normalment, quan estic a Rosario, els diumenges em llevo a les vuit del matí. Esmorzo cafè amb llet i pa amb mermelat. A les nou vaig jugar tenis amb les meves amigas. Quan retorno a casa meva, dino amb la meva familia: el meu marit i els meus fills. Els ja són grans, tenen 26, 24 i 22 anys. Després de dinar, aprofitem per parlar perque el diumenge ès el unico die qui estem tot junts.”

1 6 Els cursos de català per a l’estudiantat de programes... [Montse Marigó]

Mostra de textos de nivell A2 En aquest nivell normalment es demana una descripció de què fan els estudiants a Barcelona durant tota la setmana. Text 1 “Durant la setmana els meus dies són sovint iguals. Al matí jo vaig a la meva feina, jo trabaillo molt a prop de la meva casa i tots els matís passetjo fins l’ECAI on jo trabaillo. Jo tinc temps per dinar, jo vaig a casa per manjar. A la tarda jo he de trabaillar fins dos quarts de vuit però sovint jo he de trabaillar fins més tard. Al vespre amb el meu novio anem a algú lloc per parlar. El cap de semana sempre visitem a la familia à Zaragoza o visitem llocs de Barcelona, ens agrada molt viure aquí i hi ha moltas cosas per coneixer.”

Text 2 “Com soc estudiant, he d’anar a classe de dilluns a divendres, la meva facultat és a Castelldefels, per això em quedo per la tarda a la biblioteca i desprès m’en vaig a casa meva. Aprofito el cap de setmana per fer moltes coses; com anar al gimnàs, veure el Barça, sortir amb els meus amics, anar al cine... etc. A vagades, el diumenge no faig res i intento descansar perque la setmana es molt llarga i molt dura.”

Text 3 “Visc enamorat de Barcelona perquè, entre altres coses, es una ciutat molt dinàmica, dons en tota la setmana no paro mai. Tinc clase a la tarda, por aixo, vaig al gimnaç als matins peró només el dimarts, dijous i el cap de semana. Els altres dies tinc clases de català. El fin de setmana sempre vaig a l’hospital de Vall d’Hebron per visitar a Camila, es una nena que està esperant un transplant de pulmons, aixi jogo amb ella i li faig molts petons. Desprès vaig amb els meus amics de marcha, anem de copas o a vagades anem a la discoteca, a un concert o al cine... Sempre hi ha alguna cosa per fer i sempre ens divertim molt.”

Estudios Catalanes 5 [2007] 17

Tipus de certificats que es lliuren i requisits per obtenir crèdits de lliure elecció en els cursos de català dels nivells A1 i A2 Hi ha dos tipus de certificats, segons si s’ha assistit o no a les classes i si s’ha realitzat l’autoaprenentatge i, a més, si s’ha superat l’examen final: amb reconeixement de crèdits de lliure elecció o sense. Per obtenir un certificat amb dret a reconeixement de crèdits de lliure elecció cal complir tres requisits: l’assistència al 80% de les classes, la realització del 80% de les hores d’autoaprenentatge i la superació d’un examen final. Així, doncs, en els cursos A1 i A2 es poden donar els tres casos següents: Activitat realitzada: cursos A1 i A2(30 hores de classes presencials i 15 hores d’autoaprenentatge)

Tipus de certificat

Crèdits

Assistència al 80% de les classes Assistència al 80% de l’autoaprenentatge Certificat d'assistència i 2,5 crèdits de lliure elecció aprofitament Superació de l’examen final Assistència al 80% de les classes Assistència al 80% de l’autoaprenentatge Certificat d'assistència No superació de l’examen final

0

No assistència al 80% de les classesNo assistència al 80% de l’autoaprenentatge Superació de l’examen final

0

----

Taula 1. Requisits per obtenir crèdits de lliure elecció pels cursos de català A1 i A2

Aquest nombre de crèdits de lliure elecció (2,5) només s’atorga als estudiants que tenen l’expedient acadèmic a la UPC, ja que és el Consell de Govern d’aquesta Universitat qui assigna cada any els crèdits a diverses activitats no reglades segons el nombre d’hores i el tipus d’activitat. En el cas d’estudiants de programes de mobilitat, en què generalment l’estudiant té l’expedient acadèmic a la Universitat d’origen, el nombre de crèdits que podrà obtenir dependrà del criteri de la seva Universitat.

1 8 Els cursos de català per a l’estudiantat de programes... [Montse Marigó]

Els certificats dels cursos indiquen el nombre d’hores de formació lingüística que l’estudiant ha rebut i també si ha superat l’examen final o no. Així, l’estudiant que no té l’expedient acadèmic a la UPC pot presentar el certificat a la seva Universitat d’origen per tal que li valorin en crèdits, si és el cas.

I després dels cursos A1 i A2, què? Els nivells següents als dos inicials són l’A3 i el B-0. Per a aquests nivells la demanda de formació és baixa, com hem esmentat abans, i és difícil poder formar grups de classe. Per tant, en aquests nivells la formació s’ofereix en forma de programes d’autoaprenentatge i sessions presencials de suport d’una hora i mitja setmanal, amb un total de 10 sessions (15 hores de sessions presencials i 30 hores d’autoaprenentatge). Amb l’assoliment dels nivells A3 i B-0, els estudiants també poden obtenir certificats amb reconeixement de crèdits de lliure elecció.

Activitat realitzada: sessions A3 i B-0 (15 hores de classes presencials i 30 hores d’autoaprenentatge) Assistència al 80% de les sessions Assistència al 80% de l’autoaprenentatge Superació de l’examen final Assistència al 80% de les sessions Assistència al 80% de l’autoaprenentatge No superació de l’examen final No assistència al 80% de les classes No assistència al 80% de l’autoaprenentatge Superació de l’examen final

Tipus de certificat

Crèdits

Certificat d’assistència i 2,5 crèdits de lliure aprofitament elecció

Certificat d’assistència

——

Taula 1. Requisits per obtenir crèdits de lliure elecció pels cursos de català A3 i B-0.

0

0

Estudios Catalanes 5 [2007] 19

Així mateix, si els estudiants que han assistit a les sessions del nivell B-0 volen arribar a assolir els coneixements de nivells superiors, com ara els nivells B o C, s’organitzen cursos especials de reforç oral preparatoris per seguir-ne la formació.

Els grups de conversa multilingüe, una activitat complementària als cursos Una activitat que poden fer els estudiants per millorar l’aprenentatge de català és participar en un grup de conversa multilingüe. Es tracta de fer intercanvi lingüístic entre dues persones: l’una que ofereix català i l’altra que ofereix una altra llengua, com pot ser l’anglès, l’italià, el portuguès, etc. Per participar en els grups de conversa multilingüe, els estudiants han d’emplenar una butlleta d’inscripció que està inclosa en el Programa d’acollida lingüística i cultural Ajuda’m, ja esmentat. En la butlleta d’inscripció han d’indicar quina llengua o llengües poden oferir i quina llengua volen aprendre. A més, han d’indicar quins horaris tenen disponibles. D’aquesta manera, l’SLT entra les dades en una base de dades i confecciona llistes amb la informació necessària perquè els estudiants es posin en contacte entre ells i formin els grups de dos en dos. Els estudiants inscrits en aquest programa reben cada dilluns una llista de participants: els estudiants catalans reben la llista d’estudiants de fora i viceversa.

Conclusions Fins aquí hem fet una descripció de la formació que el Servei de Llengües i Terminologia de la UPC ofereix actualment a l’estudiantat i el professorat de programes de mobilitat. Els cursos semipresencials A1 i A2 donen resposta a la necessitat d’adquirir un primer nivell de comprensió oral i lectora útil per a les persones que fan estades de curta durada a la Universitat. Ara bé, en el cas que algunes d’aquestes persones vulguin continuar formant-se fins a assolir nivells avançats els farà falta hores de classes presencials i de pràctica de l’expressió oral que en aquests moments no estan previstes en forma de cursos, sinó de sessions (A3 i B-0). D’altra banda, cal informar els estudiants també d’altres recursos lingüístics accessibles a la xarxa que els podran ser molt útils, com ara els vocabularis i lèxics multilingües específics de la UPC, en què podran trobar la terminologia corresponent a la seva branca d’estudis. Aquest aspecte del tractament del lèxic d’especialitat és

2 0 Els cursos de català per a l’estudiantat de programes... [Montse Marigó]

un buit en els cursos d’iniciació a la llengua catalana, en què no es pot donar resposta a la necessitat de coneixements del llenguatge d’especialitat de cada estudiant. Per això és interessant la difusió dels recursos i altres activitats que s’organitzen dins de programes d’acollida cultural i lingüística i que completen una oferta d’activitats molt àmplia adreçada a la comunitat universitària.

Referència Consell d’Europa, 2001. Common European Framework for Languages: Learning, Teaching, Assessment. Generalitat de Catalunya, 2003. Marc europeu comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar. Consultable en línia a: http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/marc/index.htm (Data de consulta: 22-12-06)

______________________________ Montse Marigó Universitat Politècnica de Catalunya

Estudios Catalanes 5 [2007] 21

Annex 1. Mostra de la fitxa de control personal de l’autoaprenentatge 1r full de la fitxa dels nivells A1 i A2

FITXA DE SEGUIMENT DE L’AUTOAPRENENTATGE DE CATALÀ Nom i cognoms ____________________________________________ Adreça electrònica __________________________________________ Curs (nivell, dies de la setmana, horari, data d’inici)

Dia

Nombre d’hores

Què has treballat?

Quan hagis fet 12 o 15 hores, hauràs de lliurar aquesta fitxa al professor o professora del curs, juntament amb la feina feta.

2 2 Els cursos de català per a l’estudiantat de programes... [Montse Marigó]

2n full de la fitxa del nivell A1 Autoaprenentatge de català – Nivell A1 Lloc: Biblioteca Rector Gabriel Ferraté (BRGF), soterrani Horari d’atenció als autoaprenents: Dimarts i dijous, de 17 a 19 h, dimecres de 10.30 a 12 h Professor/a: XXXX XXXX

Recursos en línia

. Speakc@t (www.intercat.gencat.net) . Plans de treball per a l’autoformació en llengua catalana (A1) (www2.upc.edu/slt/recursos/plans) . Viure a Catalunya. Vocabulari en imatges (www6.gencat.net/llengcat/publicacions/viure/index.htm)

Material a la CD: Dialèg multimèdia 1 Biblioteca Rector CD: Galí Gabriel Ferraté, planta baixa (BRGF) Manuals de llengua(BRGF)

Dolors Badia, Nivell llindar 1 (amb disquet) Dolors Badia i Conxita Sal·lari, Llengua catalana, nivell inicial (amb CD) Maria Jesús Clua i altres, Curs de llengua catalana, nivell bàsic 1 (amb CD) Núria Roig, Marta Padrós, Sandra Camps. Passos 1. Bàsic 1. Ed. Octaedro

Llibres de lectura per a principiants (BRGF)

El diari d’Anna Frank (amb CD), L’estudiant italià, La casa de Cadaqués, La decisió, Ciberc@fè, La Jenny, Hola Connie, La mestra, El mecànic, El jardiner, La perruquera

Fitxes autocorrectives i cassets de comprensió oral (color verd) (BRGF)

MS = morfosintaxi EN = entendre (van amb els cassets) V = vocabulari LL = llegir

Estudios Catalanes 5 [2007] 23

2n full de la fitxa del nivell A2 Autoaprenentatge de català – Nivell A2 Lloc: Biblioteca Rector Gabriel Ferraté (BRGF), soterrani Horari d’atenció als autoaprenents: Dimarts i dijous, de 17 a 19 h, dimecres de 10.30 a 12 h Professor/a: XXXX XXXX

Recursos en línia

Speakc@t (www.intercat.gencat.net)

Material a la Bibliote- CD: Diàleg multimèdia 2 i 3 CD: Galí ca Rector Gabriel Ferraté (BRGF), planta baixa Manuals de llengua (BRGF)

Dolors Badia, Nivell llindar 2 i 3 (amb disquet) Maria Jesús Clua i altres autors, Curs de llengua catalana, nivell bàsic 2 i 3 (amb CD)

Llibres de lectura per Qui és el culpable?, Els castellers, Històries poc corrents, La vida de a principiants (BRGF) Pau Casals, El diari d’Anna Frank (amb CD), Fitxes autocorrectives i cassets de comprensió oral (color verd) (BRGF)

MS = morfosintaxi EN = entendre (van amb els cassets) V = vocabulari LL = llegir

DVD (BRGF)

Plats bruts

2 4 Els cursos de català per a l’estudiantat de programes... [Montse Marigó]

Annex 2. Avaluació final d’un curs intensiu de nivell A1 Curs intensiu de català de nivell inicial A1 Data d’inici: 20 de setembre de 2006 Data final: 11 d’octubre de 2006 Horari: de 14 a 16 hores, de dilluns a divendres

Aquest curs intensiu es va dur a terme al mes de setembre de 2006. A l’inici del curs hi havia el nombre màxim d’estudiants, és a dir 31, dels quals van abandonar el curs 8. Nre. d’inscrits: 31 Nre. d’abandonaments: 8 Nre. d’estudiants que han complert el 80% d’assistència a classe: 22 Nre. d’estudiants que han complert el 80% de l’autoaprenentatge: 15 Nre. d’estudiants que han superat l’examen final: 20 Nre. d’estudiants que obtenen certificats d’aprofitament amb dret a crèdits: 14 Nre. d’estudiants que obtenen certificats d’assistència sense crèdits: 0

Mitjana de la valoració global del curs: 6,0 (sobre 7)

Nombre de respostes: 22

Avaluació de la matèria Mitjanes de les respostes a les preguntes sobre la matèria:

La formació rebuda és útil He trobat interessant el contingut de l’acció formativa Crec que la proporció entre la teoria i la pràctica és l’adequada La formació rebuda ha augmentat els meus coneixements de la matèria El contingut de l’acció formativa s’ha adaptat a les meves necessitats La formació rebuda és aplicable al meu treball o estudis Puc aplicar immediatament el contingut de l’acció formativa

mitjana

respostes

6,1 5,8 5,5 5,3 5,4 4,8 5,4

22 22 22 22 22 22 22

Estudios Catalanes 5 [2007] 25

Avaluació dels aspectes organizatius Mitjanes de les respostes a les preguntes sobre els aspectes organitzatius: mitjana Considero que la durada del programa és correcta He trobat interessant el contingut d’aquesta formació

4,9 6,0

respostes 22 22

Avaluació del professor / de la professora Mitjanes de les respostes a les preguntes sobre els monitors: mitjana Ha fomentat la participació Ha resolt els dubtes i les preguntes Ha expressat la matèria amb claredat Ha mantingut l’interès dels assistents Ha mantingut un ritme de treball i/o d’exposició correcte Valoració global del monitor/de la monitora

6,7 6,8 6,6 6,7 6,6 6,9

respostes 22 22 22 22 22 22

Respostes a les preguntes obertes Si qualsevol de les preguntes anteriors és puntuada amb 1 o 2, indica’n els motius Curs massa intensiu, fa falta temps per treballar en l’autoaprenentatge. Durada de l’intensiu és molt curta, no hi ha temps d’assimilar les coses ni treballar prou cada cas. Curs massa curt per la complexitat de la matèria. Indica allò que ha faltat Escoltar català, es podria veure alguna pel·lícula. Temps molt curt, massa informació per assimilar-la. La duració del curs és poca. Cal fer més exercicis a la classe de gramàtica. Cal parlar una mica més. Alguna cosa menys teòrica.

2 6 Els cursos de català per a l’estudiantat de programes... [Montse Marigó]

Indica allò que ha sobrat L’autoaprenentatge. Indica allò que has trobat millor Indica allò que has trobat pitjor Altres aspectes que vulguis comentar (per exemple, sobre la utilització d’Internet) M’agrada treballar per Internet, considero que és una bona alternativa d’estudi Manca d’informació sobre les pàgines d’Internet Penso que es pot treure més profit del curs si hi haguessin menys persones Moltes hores d’autoaprenentatge Speak@cat deu ser utilitzable amb altres browsers que no siguin l’Internet Explorer Potser seria mes còmode tenir llibres d’exercicis en comptes de dependre exclusivament d’Internet

INVESTIGACIÓN Y ESTUDIOS

Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català a Mèxic: Pont Blau (1952-1963) Marta Noguer Ferrer Universidad de Guadalajara, Mèxic

Resum En l’àmbit dels estudis sobre l’exili cultural català derivat de la guerra civil espanyola, mereixen un capítol a part les múltiples publicacions periòdiques que els exiliats emprengueren als diferents països d’acollida. Pel que fa a Mèxic, país on anaren a raure un considerable nombre d’escriptors i intel·lectuals d’origen català, les revistes culturals i literàries que aquests hi dugueren a terme s’ofereixen com unes peces més en el trencaclosques de la cultura catalana de la meitat del segle XX. Aquí ens hem proposat acostar-nos a una d’aquestes peces que, per la seva indiscutible qualitat i solidesa ideològica, així com per la repercussió que tingué en l’àmbit cultural català dels anys cinquanta, es perfila com una de les revistes més importants del moment. Analitzar els objectius i el perfil ideològic, literari i polític de Pont Blau esdevé, en certa manera, una necessitat si volem copsar tots els matisos de la història cultural i literària catalana del segle passat.

Abstract In studying the diaspora of Catalan cultural figures after the Spanish Civil War, the numerous periodical publications founded by them in their host countries deserve a chapter of their own. In Mexico, where a sizeable number of Catalan writers and intellectuals settled down, the cultural and literary magazines they published are part and parcel of the Catalan cultural puzzle from the first half of the 20th century. In this article we study one piece of the puzzle: a maganize which, because of its undeniable quality and ideological soundness, as well as of its impact on the Catalan cultural scene of the fiffties, stands out as one of the most important publications of its time. Discussing the aims and the ideological, literary and political profile of Pont Blau becomes, in a way, a necessity if we aim at understanding the full range of shades of the Catalan cultural and literary history of the past century.

Endinsar-se en el món particular d’una revista cultural, sigui de l’època que sigui, implica d’antuvi una sèrie de problemes i consideracions que cal tenir molt presents a l’hora d’acostar-s’hi. Una publicació periòdica d’aquesta mena difícilment es pot desentendre de la realitat que l’envolta. Si això és així en múltiples revistes, ja pertanyin

3 0 Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català... [Marta Noguer Ferrer]

al passat o al present, en el cas de les publicacions culturals catalanes nascudes en el si de l’exili derivat de la guerra civil –o a propòsit d’ell–, és encara més complex l’entramat d’àmbits –com la història, la literatura, la política, l’economia o la llengua– que cal tenir en consideració. Foren múltiples les revistes de tipus cultural –que no eren òrgans d’una associació o d’un partit polític– impulsades per membres de la comunitat catalana exiliada. Les publicacions periòdiques esdevingueren un recurs immillorable per reivindicar, a l’exili, l’existència i la pervivència d’una cultura, d’una llengua i d’unes idees perseguides a l’interior. Però també representaren la possibilitat de donar veu i una certa difusió a la producció artística i literària d’intel·lectuals que, malgrat la complexa situació derivada de l’exili, seguien creant i escrivint. Per la seva incidència en l’àmbit de la cultura catalana a Mèxic i per la seva indiscutible qualitat –sobretot en algunes èpoques i en alguns números–, cal esmentar aquí les publicacions: Revista dels Catalans d’Amèrica (1939-1940), Full Català (1941-1942), Quaderns de l’Exili (1943-1947), Lletres. Revista literària catalana (1944-1948), Revista de Catalunya (publicada a Mèxic el 1943 i el 1967), La Nostra Revista (1946-1954), Pont Blau (1952-1963), La Nova Revista (1955-1958), Gaseta de Lletres (1956) i Xaloc. Literatura, Arts, Informació (1964-1981). I encara, per la seva empenta i pel nom que la duia a terme, cal esmentar l’existència dels Fascicles Literaris (1958-1959), impulsats i mantinguts exclusivament per Pere Calders. Si bé en aquestes línies, per raons òbvies d’extensió, no podem emprendre un estudi de la premsa cultural catalana de l’exili a Mèxic, sí que, almenys, ens és possible detenirnos breument en una de les revistes literàries més importants generades per la comunitat catalana exiliada en aquest país americà. Pont Blau veié la llum pública del setembre de 1952 al desembre de 1963, tingué una periodicitat mensual interrompuda només en comptadíssimes ocasions i un total de cent vint-i-sis números, catorze dels quals foren dobles i dos, triples. Fou impulsada per un petit grup d’intel·lectuals catalans exiliats a Mèxic –escriptors i artistes– encapçalats pel narrador i periodista Vicenç Riera Llorca. Nasqué amb la clara voluntat de convertir-se en un autèntic pont entre aquells que eren a l’exili –sobretot a Mèxic, però també a la resta de llatinoamèrica– i els que es trobaven a l’interior de les terres catalanes. Es tractava d’un enllaç cultural, intel·lectual, informatiu i, sobretot, literari. A principis dels cinquanta, l’exili ja no representava el mateix que havia representat en la dècada anterior: la mort d’alguns dels exiliats més actius en l’àmbit cultural català de Mèxic, així com la tornada d’altres a terres catalanes a mesura que circumstàncies personals i polítiques ho anaren permetent, van empobrir definitivament el panorama hemerogràfic i cultural de l’exili. Ja s’havia deixat enrere

Estudios Catalanes 5 [2007] 31

aquella etapa de l’exili que abarca el trauma individual de la fugida, els primers temps d’assentament i reubicació en un nou país i el xoc amb la nova realitat; ja havien mort i nascut unes quantes revistes culturals, polítiques i institucionals; ja s’havien celebrat onze Jocs Florals i s’havien convocat alguns premis literaris; l’Orfeó Català de Mèxic funcionava gràcies a l’empenta de nombrosos socis que organitzaven cursos, xerrades, conferències, teatre. Cal recordar, a més, l’èxit dels mecanismes d’obertura que el règim franquista engegà per tal de simular, davant de la comunitat internacional, l’abandonament de les formes totalitàries i encetar un procés de caire institucional. De portes enfora, doncs, la dictadura volia millorar la seva imatge i ho aconseguí: el 1953 el país és acceptat a la UNESCO i el 1955 entra a formar part del grup de països membres de l’ONU sense que s’aixequin en contra opinions internacionals prou sòlides i nombroses com per impedir-ho.1 Malgrat aquest context advers, els artífexs de Pont Blau creieren convenient l’existència de la revista. La voluntat de convertir aquell exili en quelcom més que un parèntesi, així com la necessitat de continuïtat assenyalada per Jordi Castellanos,2 esdevenen els motors del manteniment de la nova publicació. El grup fundador de Pont Blau –Riera Llorca, Ramon Fabregat, Josep Soler Vidal i Josep Maria Giménez Botey– sortí mig escindit de La Nostra Revista –dirigida per Avelí Artís i Balaguer– degut, entre altres motius, a la divergència de posicionaments amb relació a la situació internacional, al paper dels aliats davant la dictadura franquista i als blocs polítics que, a principis dels cinquanta, semblaven dividir el món. La revista naixia amb un perfil ideològic –i polític– molt clar, passat pel sedàs de la literatura. A més d’esdevenir un punt de trobada entre escriptors exiliats i de l’interior, Pont Blau pretenia ser un enllaç “entre els que, essent liberals, estan dividits per diverses tendències polítiques”, això sí, totes elles compreses dins el ventall que ofereixen el nacionalisme i el liberalisme.

Una d’elles, sense massa força és clar, fou la de La Nostra Revista que, des de Mèxic, informava de la notícia als seus lectors i es dolia: “Si, com a catalans, ens sentim ferits per l’apoi [sic] que l’acord de la UNESCO dóna al règim que tiranitza el nostre país i, d’una manera particular, intenta destruir la cultura catalana, com a homes ens dol veure que els principis proclamats durant la guerra i a l’endemà d’ella van essent oblidats, l’un darrera l’altre, per donar pas a una política que sembla partir de la premisa que l’única forma de tirania repudiable és la soviètica”. Anònim (1953: 22) 2 “L’objectiu: garantir la continuïtat de la literatura catalana com a literatura nacional, garantir la seva qualitat, enriquir-la amb l’experiència que està vivint i aprofitar les circumstàncies per donar-la a conèixer al món”. Castellanos (2000:37) 1

3 2 Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català... [Marta Noguer Ferrer]

L’altra gran premissa ideològica de la revista ja fou especificada per Riera Llorca a l’editorial del primer número, on s’afirma que Pont Blau “aspira a contribuir a l’arrelament d’una consciència nacional catalana, per damunt de les divisions administratives imposades per l’estat espanyol, i per damunt de les divisions polítiques entre els ciutadans dels nostres Països”. Un dels objectius prioritaris de Pont Blau, doncs, fou el de difondre i fer arrelar la idea d’una “consciència nacional” que unifiqués els territoris de parla catalana: Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, bàsicament, però també l’Alguer o la Catalunya Nord. A aquest objectiu obeeixen molts editorials de Riera Llorca, però també articles, ressenyes o textos diversos que s’enfoquen sota aquesta mateixa llum. En síntesi, doncs, podem deduir que els compromisos de tot tipus que assumeix Pont Blau es poden sintetitzar en un de sol: la defensa de la unitat de la llengua catalana com a motor unificador dels territoris on aquesta es parla. Un cop aquest ideal s’aplica a la base de la revista, és lògic que els seus continguts s’orientin cap a l’acompliment del que predica. Per això, podem destacar tres actuacions molt concretes que, des del principi de la publicació, l’orienten cap al compromís principal que acabem d’esmentar: 1) és fonamental per a Pont Blau la participació, en les seves pàgines, de col·laboradors d’arreu dels territoris de parla catalana: des de l’Alguer fins a Mallorca passant pel Rosselló i el País Valencià. Les cartes que Riera Llorca adreça als seus interlocutors de l’interior insisteixen constantment en aquest aspecte; 2) la defensa a ultrança de la unitat de la llengua dins la seva diversitat dialectal –com veurem, una de les principals polèmiques que va mantenir la revista va ser la generada per l’acceptació de textos amb variants dialectals; i 3) exercir d’autèntic enllaç entre escriptors i intel·lectuals de l’exili i de l’interior, en tant que a dins era del tot impensable la possibilitat de reivindicar la premissa principal de la revista. Per això l’estreta col·laboració entre els de dins i els de fora era fonamental per a l’existència de Pont Blau. El magne projecte no només aconseguí dur-se a terme sinó que reeixí i es consolidà com una de les empreses culturals catalanes més importants de l’exili. Sens dubte, aquesta realitat no hauria estat possible sense la fermesa dels criteris amb què era elaborada ni l’enorme esforç personal d’aquells que la van impulsar. Un dels qui més compromesos estava amb aquell projecte era el seu director, Vicenç Riera Llorca. Al costat de Ramon Fabregat –administrador–, Riera s’encarregava de contactar amb els corresponsals, d’aconseguir adreces on distribuir la revista, a l’interior, de seleccionar els materials de tota mena que confegirien cada número i una sèrie labors que sobrepassaven les tasques pròpies del director d’una revista. Tot i rebre sovint crítiques

Estudios Catalanes 5 [2007] 33

a la seva gestió excessivament personal i enèrgica per part dels col·laboradors més pròxims a Pont Blau, Riera aconseguí, així, mantenir durant una dècada llarga, regularitat en l’aparició dels números, una considerable diversitat de col·laboradors tant de l’interior com de l’exili i convertir la revista en un autèntic pont on l’intercanvi d’idees –polítiques, literàries i lingüístiques, entre d’altres– era una realitat. Un total de dos-cents setanta- quatre col·laboradors diferents –de l’interior i de l’exili; noms reals i pseudònims– signen articles d’opinió, assaigs, estudis, ressenyes, crítiques, il·lustracions i tota mena de textos literaris –poemes, narracions, obres dramàtiques– en el centenar llarg de números que apareixen de Pont Blau. La xifra no és gens menyspreable si tenim en compte el context en què sorgia la publicació. El grau de participació dels col·laboradors va ser molt divers. Més de la meitat del total de firmes que apareixen a Pont Blau hi van col·laborar una sola vegada al llarg dels onze anys de vida que tingué la revista. Hi ha una diferència abismal entre el nombre de col·laboradors que hi signen un cop –un 56,57% del total– i els que hi signen més de cinquanta vegades –un 1,09%. La dada reflecteix, un cop més, les circumstàncies que envoltaven la revista. Les dificultats per trobar firmes assídues i constants eren una realitat deguda a diversos factors com ara al fet que la revista no pagava les col·laboracions; que es feia a Amèrica –però que volia ser distribuïda a l’interior–, amb els problemes intrínsecs de risc que suposava pels de dins estampar el seu nom en una publicació d’exiliats; que demanava un treball contínu, ja que l’exigència d’aparició mensual requeria una rapidesa i constància de treball considerables. Si intentem establir una periodització o unes etapes en la vida de Pont Blau, no hi ha dubte que el fet que a partir de l’any 1956, aproximadament, quan el valencià Joan Fuster, entre d’altres, deixa de col·laborar-hi de manera assídua, marca un abans i un després de la revista. Del 1957 al 1959 es manté una etapa en què alguns dels principals col·laboradors que hi havien participat espaien molt més la seva presència o bé, definitivament, deixen de participar-hi. És el cas, per exemple, de Maurici Serrahima, Joan Fuster, Joan Triadú, Josep Ribera, de l’interior, i de Pere Calders, Agustí Bartra, Josep Roure-Torent –mort el 1955–, Xavier Benguerel, Anna Murià, Ramon Xirau o Tísner, de l’exili. La darrera etapa, la de la dècada dels anys seixanta, es caracteritza, pel que fa als col·laboradors, per la poca diversitat de noms, en comparació amb els moments més rics de la revista. La repetició de firmes, com les de Miquel Ferrer, Rafael Tasis o Víctor Alba, fan monòtona una revista que, tot i no agonitzar, dista molt de ser, en aquells moments, el que havia estat a meitat dels anys cinquanta.

3 4 Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català... [Marta Noguer Ferrer]

Pel que fa als noms de l’interior dels Països Catalans apareguts a la revista, cal remarcar la importància que tingué la intervenció dels corresponsals de Pont Blau a la península. Joan Fuster i Rafael Tasis exerciren el seu paper d’enllaç de manera decisiva: proporcionaren noms i adreces de possibles col·laboradors o lectors subscriptors, cobraren exemplars i proposaren i cercaren noms d’àmbits diversos de la cultura catalana que sobrevivia a l’interior. Però foren, per damunt de tot, ferms i fidels col·laboradors. Només a tall d’exemple recordem aquí, pel que fa a Tasis, les múltiples cròniques de la Nit de Santa Llúcia i el centenar de col·laboracions a Pont Blau signades per ell –amb el nom real i amb els pseudònims “Blanquerna” i “Pere Bernat”. Pel que fa a Fuster, la participació del valencià a Pont Blau va més enllà de la simple col·laboració. El sol fet de tractar-se d’un valencià catalanista que, des de l’interior, escriu, sobretot, per a un públic català de l’exili, ja marca l’excepcionalitat que, en algun moment, esdevindrà polèmica tant entre la colla de col·laboradors pròxims a la revista com a les seves pàgines. La tasca que el convertiria en l’assagista català més destacat del segle XX començava llavors i transcorriria en paral·lel al llarg de la dècada que vindria. Una setantena de col·laboracions directes són firmades pel de Sueca –amb el nom real o amb el pseudònim “Vicent Peris”–, però tot i ser un nombre considerable, no li fa justícia a un altre tipus de col·laboració a Pont Blau. Darrere de la presència de molts col·laboradors i articulistes de la revista hi ha la tasca de corresponsal de Fuster. També hi ha l’empremta del valencià en bona part dels continguts ideològics, així com en una de les principals premisses que guiaren la revista: la reivindicació de la unitat política i territorial catalana a partir de la unitat lingüística. Tot i el subtítol que duia Pont Blau –“literatura, arts, informació”–, una revisió acurada de les seves pàgines demostra que aquest trio de matèries no fou sempre equitatiu ni englobador del conjunt de continguts. Era, més aviat, un intent d’aproximarse a determinades àrees culturals, en detriment d’unes altres. Ni els considerables articles i assaigs sobre història o biografies es troben representats en aquest subtítol, per exemple. Tampoc aquells sobre llengua. I la llengua, justament, era, al costat de la literatura, un dels puntals ideològics de Pont Blau. Inclosos els múltiples materials de caire informatiu, podem assenyalar cinc àrees diferents d’especial interès per a Pont Blau: literatura, llengua, història i art, en un primer terme; i política, en un segon terme. Per raons d’espai, aquí ens detindrem només en dos: la llengua i la literatura, ja que són els àmbits als quals, físicament, la revista dedica més pàgines.

Estudios Catalanes 5 [2007] 35

Quant a la història, només esmentarem –per la seva relació amb els propòsits ideològics de la publició– que són diverses les sèries que la revista publica sobre temes històrics. Una de les més representatives, per la incidència i la profunditat d’anàlisi i de pensament que té, és la de Ramon Xuriguera, “Catalunya i l’evolució espanyola”, dels números 46, 51, 66 i 73 de Pont Blau on es repassa la història del catalanisme i el paper que hi tingueren personatges com Prat de la Riba. Si bé no era Pont Blau el marc més idoni per difondre els llibres d’història, sí que ho era per incentivar la lectura de la història, sobretot la història catalana. I no és pas casual. L’interès de la revista per aquesta mena de temes no recau únicament en la voluntat de fer revisionisme històric, sinó que respon, més aviat, a un desig de crear consciència patriòtica, nacionalitària, talment com ho fan els continguts de caire polític. El mateix Riera Llorca estableix la importància i la tradició del nexe entre història, llengua i política catalanes a l’editorial del número 72 (1958: 321): Des que s’inicià la Renaixença catalana, a principis del segle passat, hi ha hagut entre els catalans dues actituds enfront de la història del nostre país. Uns hi han trobat, en les seves campanyes de recatalanització del poble, la justificació de la seva posició nacionalista – avant la lettre, algun temps– i altres han considerat que el passat de Catalunya, per gloriós que sigui, no podia servir de base per a cap reivindicació política i que les pretensions catalanes a la llibertat, radicals o modestes, havien de bastir-se sobre la realitat actual de Catalunya, sobre el fet diferencial pre-sent. La insistència que algunes figures destacades de la política catalana han posat en aquesta actitud, que han qualificat de realista per oposició a la dels que s’han esforçat a desvetllar la consciència nacional catalana amb la difusió de la història de Catalunya, ha produït una confusió i ha fet que molts catalans, al mateix temps que s’estalviaven la molèstia d’aprendre a usar correctament la llengua pròpia, s’estalviessin la molèstia –que no hauria de ser-ho– d’estudiar la història del seu poble. I ens trobem que, tot i les pretensions de superioritat de molts ciutadans catalans, que creuen tenir un nivell cultural de tipus europeu, el nostre poble es manté en una ignorància de la seva llengua i de la seva història que no trobaríem ni en els po-bles de més baix nivell cultural d’Europa: ni a Espanya ni als Balcans.

En aquest sentit, Pont Blau venia no només a denunciar una situació que considerava real, sinó també a col·laborar per tal de pal·liar-la. Però no només pel que fa a l’àmbit de la història. Pel que fa a la llengua, la problematització de molts aspectes relacionats amb aquesta fou un dels motors que més embranzida prengué dins el grup de col·laboradors

3 6 Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català... [Marta Noguer Ferrer]

més pròxims. Ara bé, l’abast de la discussió al voltant de diferents aspectes que afectaven els usos lingüístics del català anava més enllà de les pàgines de Pont Blau. En plena postguerra, el paper que havia de jugar la normativa fabriana era el centre d’un debat impulsat des de l’exili i tingué repercussions en un escàs però considerable sector literari de l’interior. Així, qüestions com l’ús de variants dialectals en la llengua literària o tot el que comportava l’exigència de fidelitat a la llengua per part del gremi d’escriptors, esdevenien debats candents des de l’exili, des de Pont Blau. Des dels editorials de la revista Riera no es cansa de reiterar una vegada i una altra la importància i la necessitat de l’ensenyament del català, més encara entre intel·lectuals d’àmbits diversos i de diverses generacions que, segons ell, no tenen el respecte que afirmen tenir per la llengua. A aquelles alçades del segle XX, amb la instrumentalització fabriana ja més que consolidada, era imperdonable, per a Riera, la manca de coneixement i ús correcte del català. El 1951, amb les “nuevas normas sobre los idiomas regionales”, s’autoritzà, amb restriccions, l’edició d’algunes obres originals i de traduccions anteriors al 1936. A més es permeté l’exhibició de l’obra del Diciconari català-valencià-balear a Barcelona i València (1951) i a Palma de Mallorca (1952); la publicació de gramàtiques normatives, com les de Sanchis Guarner, Carles Salvador (1951) i la pòstuma de Fabra (1956); de les gramàtiques històriques de Francesc de B. Moll i Antoni Badia i Margarit, ambdues en castellà, d’estudis de divulgació lingüística i la reedició del Diccionari General de la Llengua Catalana (1954) que Fabra havia donat a conèixer el 1932. Són múltiples els esforços de la revista per inculcar als seus lectors la necessitat i l’interès per aprendre bé la llengua en uns moments en què aquesta està intenta adapatar-se a les noves necessitats d’un públic lector poc acostumat a llegir en català i d’un règim que, tot i no mantenir la persecució dels anys quaranta, segueix reprimint o condicionant tota expressió pública o editorial en català. Davant d’això, la posició de Pont Blau es manté ferma al llarg del centenar llarg de números publicats, tant pel que fa a la llengua com al món dels llibres. El desinterès del públic potencialment lector de llibres en català, tant a l’interior com a l’exili, és una de les principals realitats que s’intenta combatre des de Pont Blau. Per això no falten editorials ni notes d’opinió que, en un to de reny, s’adrecen als lectors per tal d’inculcar-los, també, la necessitat que comprin i llegeixin els comptats llibres en català que tenen ocasió d’aparèixer. Talment com en el cas de l’aprenentatge de la llengua, Riera es mostra sever i taxatiu per donar a entendre que el consum de literatura catalana no és un luxe sinó una necessitat, en aquells moments. Afirma en un editorial: “Si el públic català sentís sincerament l’interès per Catalunya que manifesta en actituds més o menys polítiques, el manifestaria també amb una

Estudios Catalanes 5 [2007] 37

major atenció a les lletres catalanes, que mantenen viva en la seva correcció la llengua, avui més amenaçada que mai” (Riera 1953b:81). És una altra mostra d’aquest corrent d’opinió l’article de Manuel Bertrand, “La fidelitat a la llengua i el provincialisme”, que reafirma els objectius de Pont Blau en donar a la llengua una importància cabdal en el procés de recuperació de les llibertats a la península. Afirma: “La llengua és l’instrument més poderós avui per a recuperar posicions perdudes, el més apte per a presentar Catalunya sòlida com una roca quan a la substitució de la dictadura actual es proposaran règims que s’anuncien disposats a perpetuar l’estructura i la intangibilitat d’un Estat que és una presó per a tres de les nacions perifèriques peninsulars, Estat sense el col·lapse del qual no hi haurà a la Península ni pau, ni llibertat, ni progrés” (Bertrand:232). Una de les qüestions més debatudes en el si de Pont Blau fou la de les variants dialectals catalanes. Fins a tal punt resultà un debat d’importància, que provocà l’escisió entre els membres del grup fundador i alguns dels principals col·laboradors. Des de l’editorial del primer número fins al final de la vida de la revista, el pensament del grup editor en relació amb les variants dialectals del català es mantingué coherent i ferm: cal respectar-les i, si pot ser, potenciar-les, per tal de mostrar la riquesa de la llengua i la igualtat a expressar-la que tenen tots els ciutadans d’arreu dels Països Catalans. Com és lògic, aquest posicionament ve sustentat per un pensament polític i una concepció particular de la realitat cultural i lingüística catalana dins de la península. La idea d’un territori català integral, que inclogui País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Principat i, fins i tot, l’Alguer, és el vòrtex al voltant del qual giren les idees més controvertides de la revista de Riera Llorca. El denominador comú d’aquests territoris, la llengua catalana, és el principal element que justifica i explica l’existència d’aquest pensament. Per això premisses tant importants com la igualtat territorial, política i cultural es vehiculen, sobretot, a través del factor llengua. És d’aquesta manera que es relacionen dos dels principals pilars de Pont Blau: la reivindicació de la unió territorial i la necessitat de col·laboració entre els intel·lectuals catalans de l’interior i els exiliats. Ara bé, la pràctica d’aquests posicionaments teòrics i ideològics fou la que causà la disputa entre dels col·laboradors més pròxims. El tema de l’acceptació de variants valencianes a Pont Blau ja havia estat comentat més d’una vegada a les reunions del grup creador de la revista. Sense haver arribat a un acord comú, la majoria dels artífexs pensaven que calia respectar les formes específicament valencianes dels textos que es rebien. Tanmateix, el juny de 1953, tingué lloc una nova discussió sobre el tema que marcà un abans i un després en les relacions entre els membres del

3 8 Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català... [Marta Noguer Ferrer]

grup. En aquests termes li comenta Riera a Joan Fuster l’alçada i la gravetat de la polèmica (Riera 1953): A propòsit de la col·laboració valenciana ahir vam tenir una discussió violenta amb Calders i Bartra, els quals sostenen que els valencians hauríeu d’escriure prescindint de les modalitats valencianes i adoptant totalment les formes barcelonines. Va ser inútil que els expliquéssim que aqueixes modalitats estan acceptades per l’Institut d’Estudis Catalans, que formen part d’un llenguatge viu i perfectament literari, que arrenquen dels clàssics, que segons com hagués evolu-cionat la Renaixença podrien haver predominat, i que a part les raons literàries n’hi havia d’altra mena, imposades per l’ambient i les circumstàncies. Contestaven fora de to i Calders va arribar a dir que això era una farsa i a insinuar que algunes de les col·laboracions valencianes ens les inventàvem, que havíem d’escriure tots igual. I em va demanar si ja t’ha-via proposat que escrivíssiu en barceloní. Els va molestar molt que Sanchis Guarner titulés la seva gramàtica Gramàtica valenciana –cosa que es veu que van descobrir ahir. Jo els vaig explicar que es tendia a la unitat, tot i que no veig cap raó que obligui a prescindir de les formes valencianes. Com que al cap d’una hora tothom havia repetit quatre vegades els seus arguments, amb les mateixes paraules, i anàvem camí de passar-nos la nit repetint-los incessantment, vaig dir-los que jo creia que ja anàvem bé per arribar a la unitat i que no estava disposat a desviar-me del camí emprès; que si ells en veien un que consideressin millor, que el seguissin pel seu compte. Suposo que van entendre el que això volia dir, per-què ací es va acabar la discussió en sec. Vaig prendre aques-ta actitud perquè ni es discutia seriosament ni de bona fe. Després encara van provar de queixar-se perquè, si volem la unitat de Catalunya amb València i les Balears, no diem Catalunya de tot el conjunt de països. En Soler Vidal es va prendre la molèstia d’explicar-los que el nom de Catalunya no ha estat mai aplicat a València... En fi, una cosa molt desagradable però que, naturalment, no influirà per a res en el to de la revista. La veritat és que cap d’aquests dos amics no ha sentit mai la missió de PB i la qüestió de la unitat dels Països de Llengua Catalana no els interessa. Abans d’entrar en contacte amb tu, en Bartra feia burla d’aquesta qüestió sempre que se’n parlava. Quan va començar a rebre les teves cartes i a llegir els teus treballs, va quedar fortament impressionat; [...] La majoria del grup veu amb gust, amb gran interès, la col·laboració valenciana i precisament amb les modalitats valencianes; [...] PB és el que t’he dit sempre: una revista de valencians, catalans i balears, i no pas una revista de barcelonins sense altra finalitat que publicar un pot-pourri literari de capelleta. Tot això no afecta la meva amistat personal amb en Bartra.

Estudios Catalanes 5 [2007] 39

Tot i l’extensió d’aquest fragment, calia citar-lo complet per la rellevància que té en tant que és el director de la revista qui el signa i en tant que hi són posats molts punts sobre les is que afecten no només la qüestió dels dialectalismes a Pont Blau, sinó també tota la manera que té la revista de concebre la tan aclamada unió política, lingüística i cultural dels Països Catalans. La polèmica tot just començava i es faria present al llarg de múltiples cartes d’un cantó a l’altre de l’Atlàntic –entre Fuster i Bartra; entre Fuster i Riera Llorca; entre Bartra i Antoni Ribera; entre Calders i Tasis– . Però el debat seguí present també en múltiples reunions de l’equip de redactors i, fins i tot, en pàgines d’altres revistes, com La Nova Revista, bàsicament, a través del suplement literari que Agustí Bartra hi dirigí de febrer a agost de 1956. La Gaseta de Lletres impulsà una polèmica enquesta, entre escriptors catalans de l’interior i de l’exili, amb la intenció de reforçar la idea contrària a l’ús de les formes dialectals catalanes, en literatura, en detriment d’un estàndard fabrià.3 Les respostes rebudes per part del sector literari català del moment foren diverses i signades per alguns autors procedents de diferents llocs dels Països Catalans: Rafael Tasis, Joan Triadú, Baltasar Samper, Marià Villangómez i Llobet, Osvald Cardona, Ramon Folch i Capdevila, Miquel Dolç i Joaquim Amat-Piniella. La majoria són favorables a l’opinió que el tema li mereixia a Bartra. Aquest fou, en realitat, un debat complex d’interpretacions múltiples i múltiples veus que, més enllà de les pàgines de Pont Blau i la correspondència entre interlocutors i corresponsals, assenyala una sèrie de preocupacions intel·lectuals d’un moment determinant de la història de la literatura i la cultura catalanes del segle XX. Però aquesta polèmica nascuda al si de Pont Blau no només apunta cap a un debat de repercussions col·lectives, sinó que és cabdal, per exemple, per a l’obra individual de

El contingut de l’enquesta queda establert ja en el primer número de la Gaseta: “Davant d’un problema tan important com el de la unitat de la nostre llengua, resolt fa molts anys pel Mestre Fabra i que ara, en la desorientació produïda per les circumstàncies, ha ressorgit, Gaseta de Lletres s’adreça a tots aquells als quals aquest problema pugui interessar per tal que expressin llur opinió. I, en sol·licitar-ho, fa una crida especial als escriptors catalans l’obra dels quals començà a produir-se després de la guerra. Les respostes que es rebin seran publicades en aquestes pàgines. 1) Quin valor i vigència actual té la unificació de la nostra llengua realitzada per Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans? 2) En l’esmerç literari, ¿ha de prevaler la seva forma unitària culta o bé cal tolerar la coexistència de formes dialectals? 3) Suposat que admeteu la multiplicitat, ¿acceptaríeu la validesa de totes les formes dialectals existents (valenciana, mallorquina, eivissenc,a maonesa, lleidatana, rossellonesa, empordanesa, barcelonina, etc.), o només les de dues o tres regions privilegiades? 4) Per què escriviu en català?” (Bartra:1956) 3

4 0 Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català... [Marta Noguer Ferrer]

Joan Fuster. En aquest sentit, és possible que una petita part dels seus plantejaments teòrics i reflexius sobre la llengua, la consciència lingüística i el valencianisme, degui el seu origen a l’existència de la revista de Mèxic i als seus punts ideològics. És cert que la reflexió contemporània sobre les relacions lingüístiques entre País Valencià i Catalunya venia de lluny. Des de principis de segle “es congria a València el primer grup organitzat valencianista, el de la revista València Nova, que reivindicava l’especificitat valenciana i es negava a acceptar ‘l’expansió’ del Principat” (Cucó:254). Així s’iniciava el debat intern provalencianista en l’àmbit polític. Aquestes pugnes, juntament amb les referències nacionalitàries d’Eduard Martínez Ferrando, deriven en l’ambient que viu Fuster. Les tradicions nacionalitàries que l’havien precedit foren determinants, és clar, en la seva ideologia, però les reconvertí i les dugué cap a l’àmbit que esdevenia clau en la qüestió del nacionalisme: la llengua. Fuster convertí aquelles primeres idees en el rerefons de la primera interpretació coherent del País Valencià, sota uns preceptes i una escriptura fruits d’una formació humanista amb comptats precedents en la història de la cultura catalana. En aquest sentit, la polèmica de Pont Blau aportà un granet de sorra al pensament fusterià: fou una de les primeres vegades que el valencià es veié obligat a sistematitzar tota la tradició nacionalista valenciana i catalana per tal d’esgrimir uns arguments que han quedat publicats en les seves cartes. L’any 1962 és una data clau en la trajectòria intel·lectual fusteriana i en la seva projecció pública. És l’any en què apareixen quatre dels seus textos valencians i catalanistes més influents –i controvertits–, i en els quals es troba sintetizat el pensament politicohistòric que l’autor venia madurant al llarg de tota la dècada dels cinquanta. En aquest sentit, aquestes obres representen l’eclosió d’un procés en el qual Pont Blau hi havia tingut un paper si no fonamental, sí, almenys, conductor. A partir d’aquell moment Fuster es converteix en un intel·lectual d’invocació obligatòria, un creador de consciència, un guia. Si bé la funció de despertador de consciència col·lectiva que prenen la seva figura i la seva obra als anys seixanta té molt de l’intel·lectual sartrià engagée, cal reconèixer que tot allò s’havia congriat en la intimitat d’unes cartes i, possiblement, de la polèmica que hem esmentat aquí. Al cap i a la fi, a Pont Blau, com hem vist més amunt, el de Sueca practicà l’assaig, l’article, és a dir, formes expressives d’idees que encaixaven perfectament amb una voluntat de conscienciar, de socialitzar i, sobretot, de convidar al pensament. A més del de la llengua catalana –i tot el que l’ús d’aquesta comporta durant els cinquanta–, l’àmbit de la literatura és el que més interès desperta a Pont Blau i al que més pàgines se li dediquen. Si bé és impossible emprendre en aquestes línies un

Estudios Catalanes 5 [2007] 41

estudi del tipus de literatura que la revista publicava –bàsicament narrativa breu, poesia i algunes col·laboracions de tipus dramàtic–, sí que podem acostar-nos, ni que sigui de manera epidèrmica, al pensament literari que planava a la revista. En els editorials de Pont Blau en què Riera Llorca estableix les bases per interpretar el pensament sobre literatura, hi trobem també una declaració del paper que aquesta atorga als escriptors dins la societat en el context cultural català del moment. Pont Blau pretenia que la literatura actués com a punt d’inflexió a partir del qual s’iniciés la reconstrucció cultural catalana, incloent-hi la reconstrucció política, és clar. Podríem afirmar que aquesta idea ja es trobava a l’arrel ideològica del corrent existencialista sartrià de meitat de la dècada dels quaranta. 4 Les premisses existencialistes, generalitzades en la literatura europea de meitat de segle degut a la influència dels assaigs de Luckacs, Camus o el mateix Sartre, troben, en part, la seva aplicació en l’àmbit català a través de l’anomenat “realisme històric”. Si aquí ens hi referim és perquè cal situar els anys de vida de Pont Blau justament en aquestes coordenades. És en aquest context, doncs, que hem d’entendre l’editorial del número 6 de la revista, que marca les línies sobre el tipus de literatura que, segons Riera Llorca, cal fer en aquests moments: una literatura compromesa en tots els sentits. De fet, una literatura sense grau de compromís, és absurda, segons el director de la revista (Riera 1953b:33): Si, en general, l’escriptor sense missatge ens sembla incomprensible, quan es tracta d’un escriptor català ens resulta senzillament absurd. En altres llengües utilitzades i conreades normalment, que un escriptor es dediqui o no a fer literatura d’evasió és una qüestió purament estètica; en el català denota manca del més elemental sentit comú. Donades les circumstàncies, qui escriu en català pren una posició patriòtica extraliterària, perquè el sol fet d’escriure en català constitueix una militància. I no concebim una militància sense objectiu. L’objectiu, evidentment, no pot ser escriure en català, perquè escriure –en la llengua que sigui–, és un mitjà i no pas un objectiu.

Com ha indicat Àlex Broch, Sartre és un dels intel·lectuals més influents en el pensament europeu i català de meitat de segle. La seva defensa del “compromís –l’‘engatjament’– de l’escriptor amb la seva societat i el seu present” marcaren l’estètica i la literatura europees del moment. Segons Sartre –i citant a Broch– “l’escriptor és, doncs, testimoni de la seva època. La seva literatura no solament ha de reflectir les condicions internes del seu moment sinó que, a més, ha de tenir una voluntat interventiva, moral, en la consciència de les persones, els ha d’educar en el compromís i en la llibertat” (Broch:17) 4

4 2 Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català... [Marta Noguer Ferrer]

Malgrat aquesta fermesa, en el si de Pont Blau també s’aixecà alguna veu en contra de la literatura compromesa. Fou la de Domènec Guansé, qui, en un article dedicat a la trajectòrica literària i vital de Francesc Trabal arran de la seva mort a Santiago de Xile, fa un recorregut biogràfic i literari, en el qual no hi manca la defensa a ultrança del tipus de literatura trabaliana, ben allunyada, com sabem, dels preceptes esbossats per Riera Llorca més amunt. És cert que no abunden els articles teòrics sobre el tipus de literatura per la qual aposta Pont Blau, però un cop d’ull als continguts narratius de la revista permet adonar-se que si bé hi ha una preferència pels contes de base realista, diguem-ne, també hi ha un bon nombre de narracions que podem qualificar de “literatura d’evasió”, tan bescantada a l’editorial de Riera. Ja és sabut que l’escriptor i director de Pont Blau tenia predilecció per la novel·lística nordamericana d’entreguerres, com va assenyalar en el seu moment el mateix Joaquim Molas. A l’estil de Dos Passos, Riera s’havia sentit atret, com a escriptor, per tècniques narratives marcades per l’objectivisme, el fragmentarisme, el personatge col·lectiu o la representació de la realitat social.5 Pont Blau estava oberta a tota tendència literària i, malgrat les preferències de Riera, és un fet que la revista publicà la majoria de narracions que li foren enviades, fins i tot aquelles que, per la seva manca de qualitat general, haurien estat rebutjades en unes altres circumstàncies.6 És en aquest sentit que cal entendre Pont Blau com una revista fruit del context en què neix i es desenvolupa. La literatura, a Pont Blau, ocupà, sens dubte, un espai fonamental, tant pel que fa a la quantitat d’articles, textos de creació, assaigs, crítiques i ressenyes que generà com pel que fa al paper que ocupava com a art i com a forma de coneixement del món i de l’ésser humà. Podríem dir que, com d’altres revistes de l’exili a Mèxic, Pont Blau morí de mort natural, és a dir, perquè les circumstàncies del moment –principis dels seixanta– havien canviat de manera prou considerable com per a afectar els objectius que la revista s’havia proposat de bon principi. El número 126, el darrer, és fonamental pel que fa a la informació sobre la fi de la revista perquè el seu editorial, tal com ho fou

5

Recordem les seves obres Giovanna i altres contes (1946) i Tots tres surten per l’Ozama (1946). Són diverses les cartes intercanviades per Riera Llorca i Fuster en què es discuteix la pertinença d’incloure o no en un número de Pont Blau una o altra narració rebuda a la redacció de la revista i que, per diferents motius, no reuneix uns mínims requisits qualitatius. 6

Estudios Catalanes 5 [2007] 43

el primer de la publicació, és una altra declaració de principis. Riera Llorca hi assenyala els principals motius que la dugueren a la fi: “no haver aconseguit una difusió raonable a l’interior, que era un dels objectius de la revista, i no haver reeixit a assegurar l’estabilitat econòmica de l’empresa”. Difusió i manteniment econòmic, doncs, són els principals entrebancs amb què es troba el grup editor i, cansats d’intentar salvarlos sense èxit, decideixen acabar-la. A l’hora de buscar responsabilitats, tanmateix, l’editorial també és diàfan: “No en donarem la culpa a ningú sinó a nosaltres mateixos. Si la revista no arriba a desvetllar prou interès, la culpa és, evidentment, dels seus editors, que no han tingut l’encert de publicar el que plauria als milers de lectors en potència per a una revista catalana”. Davant d’aquesta situació només li queda concloure i ser realista pel que fa a l’exili: “Invitem a tots aquests amics a reprendre el contacte, en una data que esperem que no sigui llunyana, en un ambient més propici a les lletres catalanes que el d’aquesta emigració atrafegada, l’atenció de la qual és absorbida per altres interessos”. L’editorial clou amb un desig molt representatiu del moment en què es troba l’emigració: “esperem reprendre la publicació de Pont Blau al seu centre natural: Barcelona. Allà ens retrobarem, un dia o altre”. El cercle vital de la seva existència s’havia tancat de la mateixa manera que, possiblement, s’havia acabat el sentit d’aquell exili tan llarg. A més, resulta simptomàtic que es parli de Barcelona com de l’única possible seu per a la revista a l’interior. En uns anys en què el corresponsal i gairebé únic interlocutor de la revista al País Valencià ja feia temps que havia deixat de col·laborar-hi de manera assídua, resultava del tot ociós i arriscat pensar que aquesta tenia algun futur en aquella comunitat o a les Illes Balears. Només Barcelona, com a centre neuràlgic i d’intercanvi cultural, podia arribar a tenir la força, els intel·lectuals interessats i fins i tot el públic necessari per a mantenir aquell projecte a l’interior. A més d’aquests motius esbossats al darrer editorial, cal pensar que la publicació, a Barcelona, de la revista de perfil literari Serra d’Or vindria a sumar-se al conjunt de circumstàncies que feine que Pont Blau hagués perdut bona part del seu sentit als seixanta. Ja existia, a l’interior i en català, una plataforma per reunir l’obra dels escriptors dels Països Catalans. Tanmateix, alguns altres dels objectius que Pont Blau havia establert com a propis seguien vigents, com ara l’existència d’un òrgan de difusió de bibliografia catalana a Mèxic o la voluntat de mantenir vius els pocs llaços que restaven amb col·laboradors de l’interior. En opinió de Ramon Fabregat, administrador de Pont Blau, aquests foren prou motius com per tirar endavant el naixement d’una nova revista, Xaloc, que pretenia, en molts aspectes, esdevenir una continuïtat de Pont Blau però que, en realitat, mai aconseguí la qualitat i la rellevància que havia assolit la seva predecessora.

4 4 Una aproximació a la premsa cultural de l’exili català... [Marta Noguer Ferrer]

A principis de l’any 1954, al peu d’un article de Francesc Farreras Duran dedicat a Ignasi Armengou en motiu de la seva mort, Pont Blau publica una breu cita d’un volum de Jaume Serra Hunter: “Difícilment trobarem una obra acabada o perfecta que no degui la seva eficàcia a l’esforç de continuïtat... Posseïdors d’una idea, enamorats d’un projecte, convençuts d’un procediment, els homes es desentenen de la independència arbitrària i admeten la necessitat conscient del deure, de l’obligació, que eleva el nivell de la persona i, també, per tant, el de la comunitat...”. Sens dubte, aquests mots sintetitzen tot el que representà Pont Blau per aquells qui la dugueren a terme, contra desfavorables pronòstics i adversitats, al llarg de tants anys. Val la pena reconsiderar el paper d’aquesta revista no només en el conjunt dels estudis sobre l’exili català a Mèxic o a Amèrica Llatina, sinó en el marc de la literatura i la cultura catalanes de postguerra.

Referències Anònim; 1953. L’ingrés de l’Espanya franquista a la UNESCO. La Nostra Revista, 65:22. Bartra, A.; 1956. Enquesta. La Gaseta de Lletres, 1:1. Bertrand, M.; 1956. La fidelitat a la llengua i el provincialisme. Pont Blau, 45:232. Broch, A.; 2000. Sobre el concepte de realisme i realisme històric. Caplletra, 28:17. Castellanos, J.; 2000. L’exili literari català: continuïtat i ruptura. Dins: Las literaturas del exilio republicano de 1939. Actas del II Congreso Internacional (Bellaterra, 1999). M. Aznar Soler (ed.). Barcelona, GEXEL. Cucó, A.; 1994. Notes sobre el pensament nacionalitari de Joan Fuster. Dins: Homenatge a Joan Fuster. València, Generalitat Valenciana. Riera Llorca, V.; 1958. Editorial. Pont Blau, 72: 321. — ; 1953a. Carta a Joan Fuster, 22 juny 1953. Dins: Correspondència Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca. Barcelona, Curial. — ; 1953b. Editorial. Pont Blau, 6:33. — ; 1960. Editorial. Pont Blau. 89:81. Xuriguera, R.; Catalunya i l’evolució espanyola. Pont Blau, 46:258-260; 51:2-4; 66:106-109; 73:362365.

______________________________ Marta Noguer Ferrer Departamento de Estudios Literarios Universidad de Guadalajara Lerdo de Tejada, 2172. Col. Americana 44150 Guadalajara, Jalisco. México Tel. 33-36 16 43 57 [email protected]

Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa cap al mar, de Pere Calders Carlos Guzmán Moncada Universidad de Guadalajara, Mèxic

Resum Dins el conjunt de l’obra narrativa de temàtica mexicana, escrita pel narrador català Pere Calders durant o arran del seu exili a Mèxic, existeixen alguns testimoniatges escrits, així com alguns materials inacabats i inèdits, entre els quals cal destacar especialment una novel·la que fins ara s’havia mantingut pràcticament al marge de les disquisicions crítiques referides a la configuració d’aquest món mexicà caldersià. Es tracta de la novel·la inèdita i inconclusa titulada La marxa cap al mar. Conservada al Fons Pere Calders, dipositat en custòdia per voluntat expressa de l’escriptor a la Universitat Autònoma de Barcelona, aquesta obra serà publicada pròximament en edició crítica per aquesta universitat. En aquest article, el curador i presentador d’aquest peculiar text caldersià explica algunes de les seves característiques documentals principals, així com alguns dels trets argumentals i de configuració de personatges que caldrà tenir en compte per introduir-la a partir d’ara en la discussió a propòsit de com i fins a quin punt el món mexicà de Calders comparteix molts aspectes presents en la resta de la seva obra literària.

Abstract Whitin the whole of the narrative work on Mexican subjects written by the catalan novelist Pere Calders during or inspired by his exile in this country, there are some personal documents, as well as some unfinished and unpublished literary materials, which have remained practically out of the critical discussions about the literary configuration of these caldersian works. One of the most remarcables and unknows manuscripts, belong to and unfinished and till now unpublished “mexican” novel of Pere Calders, La marxa cap al mar (“The March to the Sea”). Preserved as a part of the literary and personal legacy placed personally by Pere Calders himself at the Universitat Autònoma de Barcelona, this novel will be soon printed by this institution in an academic edition. In this article, the author of this edition, explains some of the literary and physical characteristics of the manuscript, and especially the caldersian way of modeling characters, in order to include this new novel in the critical discussions about how this Calders “Mexican works” share or not many of the evident features in the rest of the caldersian books.

4 6 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

Gràcies a la progressiva tasca de recuperació i edició del material inèdit de Pere Calders, existent al fons documental de la Universitat Autònoma de Barcelona, avui dia resulta possible accedir de manera més clara no tan sols a alguns aspectes personals de la vida de l’escriptor, sinó a més a diverses facetes de la seva obra fins ara no del tot explorades o bé susceptibles d’una relectura sota una nova llum. El que podríem dir-ne la seva “obra mexicana” no n’és una excepció. Si tenim en compte que, precisament, una part considerable d’aquest arxiu conté materials relatius al prolongat exili de Calders a Mèxic, llavors resulta gairebé obligat que la nostra percepció de la seva obra relacionada amb aquest país es vegi enriquida, tant si hi incloem els textos de temàtica obertament mexicana, com si hi afegim tot allò que, sense una empremta declarada del seu país d’exili, va escriure-hi al llarg de més de dues dècades. Així, al conjunt de títols “del més pur Calders” –per dir-ho amb la denominació de Joan Triadú– compilats, confegits o escrits gairebé en la seva totalitat al desterrament –com Cròniques de la veritat oculta, Demà, a les tres de la matinada o la novel·la Ronda naval sota la boira–, hem d’afegir ara el coneixement directe de La ciutat cansada. I al grapat de relats de tema mexicà –escrits en aquell país i reunits primer a Gent de l’alta Vall i més tard a Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes–, juntament amb L’ombra de l’atzavara –ja redactada a Catalunya, però igualment vinculada amb l’experiència de l’exili– hem de comptar també amb l’obra inèdita i inacabada a la que ens referirem en aquestes pàgines, titulada pel seu autor amb el nom d’un projecte econòmic i social del govern mexicà dels anys cinquanta –La marxa cap al mar–, i la qual serà publicada pròximament a Barcelona. Conservada entre els papers que l’escriptor va traslladar des de Mèxic un cop va retornar definitivament a Catalunya, La marxa cap al mar era pràcticament desconeguda fins a la finalització de l’organització i indexació del Fons Calders. Va ser Jordi Castellanos, a la presentació del contingut general d’aquest repositori documental, qui va oferir-ne les primeres notícies al respecte. “En els primers [anys] seixanta”, escriu Castellanos, Calders “va començar una novel·la de temàtica mexicana [...] de la qual se’n conserven 64 holandeses manuscrites” (Castellanos 2003: 40-41). I continua: “el motiu argumental el constitueix l’intent de canviar la dieta de la població indígena, abocant-la planificadament al consum de peix. El pretext obeeix, potser, a alguna iniciativa del govern mexicà” (Castellanos 2003: 42). Com aquest crític va indicar, en efecte, hi ha una referència de base a una campanya real engegada pel govern mexicà, la qual va servir a Calders com a punt de partida per tal de posar “en moviment tot un joc de maneres de ser, d’encarar el sentit de la vida, i obre una

Estudios Catalanes 5 [2007] 47

espiral de tensions que, amb l’obra inacabada, no sabem on hauria portat” (Castellanos 2003: 42). En tot cas, concloïa Castellanos, resulta gairebé inequívoca la seva datació, ateses les referències a esdeveniments polítics internacionals de gran anomenada –com veurem més endavant–, i les quals s’entreteixeixen amb l’argument de la novel·la, més com a rerefons que no pas com a element decisiu del tramat narratiu. Tenint en compte el caràcter inacabat de la novel·la i com es va anar conformant el Fons Calders, no resulta tan estranya aquesta manca gairebé total d’esments respecte de l’existència de La marxa cap al mar a la crítica caldersiana. Més significativa, en canvi, ens sembla l’absència total d’alguna notícia contemporània addicional sobre el seu procés d’escriptura als materials personals de l’escriptor. Per les referències que hi ha a la novel·la, podem inferir amb molta seguretat que Calders va començar a redactar aquesta obra entre 1961 i 1962: és a dir, justament durant els anys més complicats i difícils del seu exili a Mèxic i del retorn a Catalunya. Doncs bé: la recerca d’algun indici dins el conjunt de cartes conservades d’aquella època i que hem pogut consultar, no ens ha aportat pràcticament cap notícia, ni que fos mínima o indirecta, relacionada amb La marxa cap al mar. Ni a la correspondència de l’escriptor amb el seu pare, ni a la mantinguda durant anys amb interlocutors tan importants com Rafael Tasis o Joan Triadú, ens ha estat possible trobar el més mínim indici o testimoni que ens permeti ni tan sols esbrinar en quin moment precís del seu exili Calders hauria pogut començar a escriure aquesta novel·la.1

Als comentaris que Calders adreça a Triadú o a Tasis respecte dels seus projectes literaris, no apareix cap esment que es pugui lligar amb La marxa cap al mar. En una carta de Calders a Tasis, del 13 de gener de 1958, el primer fa un repàs del que conserva inèdit al calaix i afirma: “sí, és cert: tinc tres novel.les inèdites. No les he publicat a Mèxic per una vella actitud que ja coneixes i comparteixes. No em vull pagar el gust d’escriure. Vull dir pagar-lo amb diners a l’editor, ja que en realitat, com també saps, es paga de moltes altres maneres. Pel que fa a les nostres lletres, el patriotisme demana uns sacrificis als editors i uns altres als escriptors. Jo accepto, només la part que em toca. Pel que fa a dimensions, sempre referint-me al paper tamany carta, mecanografiat a doble espai, són les següents: ‘Gaeli i l’home déu’, 180 fulls. ‘Ronda naval sota la boira’, 225. ‘La ciutat cansada’, 250. ‘Gaeli i l’home déu’ va fer un bon paper en el darrer premi ‘Creixells’. No tinc gaire interès a publicar-la, perquè el temps transcorregut m’ha fet canviar molts conceptes i preferències. Sobre les altres dues, estic disposat a acceptar tota mena de suggerències que, probablement, no m’arribaran mai”. Carta de Pere Calders a Rafael Tasis, ciutat de Mèxic, 13 de gener de 1958, Arxiu Personal Rafael Tasis i Marca. 1

4 8 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

Això és comprensible si pensem que l’enrenou i el neguit desfermats davant la possibilitat de la tornada esdevenen el tema gairebé únic a les cartes d’aquells anys, i que, de fet, la correspondència de Calders amb els dos crítics i escriptors abans esmentats es redueix dràsticament durant aquelles dates a causa de les dificultats econòmiques i al daltabaix professional del nostre escriptor a l’exili. Així, doncs, poc o gens útils resulten aquests egodocuments per tal de situar amb exactitud la redacció de La marxa cap al mar, raó per la qual ens hem de conformar amb formular conjectures basant-nos exclusivament en la informació que ens ofereix el manuscrit. En canvi, val a dir que constitueixen un material utilíssim per tal d’il·lustrar la situació anímica de Calders i la manera com l’escriptor concebia la seva tasca just en aquells moments.2 Per aquesta raó, s’haurien de tenir en compte, com a mínim, per tal d’esbrinar quines haurien pogut ser les probables raons que van influir en la interrupció de la novel·la.

Característiques del manuscrit Sota el títol de La marxa cap al mar, es conserven al Fons Calders 65 fulls sense relligar –dels quals 64, numerats, corresponen a la novel·la pròpiament dita, i l’últim, sense numerar, a un llistat amb els noms dels personatges i els topònims més rellevants que hi apareixen–,3 d’una mida aproximada a la denominada a Espanya com holande-

En una carta del 19 de febrer de 1958, Calders confessa a Tasis el seu desànim pel fet de sentir-se abocat a ésser un escriptor inèdit: “estic desanimat, no pel fet de no haver guanyat un premi literari (cosa ben normal i civilitzada) sinó per l’esforç sense compensació que representa l’escriure amb l’únic objecte d’anar omplint calaixos. M’havia organitzat, amb penes i treballs, per a dedicar tres tardes senceres a la setmana per a escriure i ara, insensiblement, em trobo que dedico aquest temps a pintar i preparar una exposició a Mèxic. La cosa és trista perquè una exposició, aquí, no té gaires més finalitats que les econòmiques”. Temps després, en una època més propera al probable temps de redacció de La marxa cap al mar, el progressiu desencís i l’allunyament de l’escriptura degut a diversos problemes i trasbalsos econòmics es manifesta de la següent manera: “com a escriptor, m’han retirat en el mal sentit de la paraula i de vegades temo que no podré escriure mai més”. Carta de Pere Calders a Rafael Tasis, ciutat de Mèxic, 14 de novembre del 1961, Arxiu Personal Rafael Tasis i Marca. 3 Pel que sembla, aquest llistat amb els noms dels personatges que més intervenen a la novel·la, va ser elaborat per l’autor justament al moment d’interrompre’n l’escriptura. Per aquesta raó, a l’edició de la novel·la es manté al final de tot el text transcrit i a pàgina separada. 2

Estudios Catalanes 5 [2007] 49

sa:4 és a dir, de 21.5 x 27.5 cm, molt habitual a Mèxic, degut a la influència americana, i coneguda com a carta. El paper és d’un gramatge alt (com a mínim, d’uns 80 gr), i tret dels primers folis, la majoria semblen satinats. Els fulls es troben manuscrits per les dues cares, i s’hi percep l’ús tant de ploma estilogràfica com de bolígraf, en quatre diferents colors distribuïts de la següent manera. Els 8 primers fulls són escrits amb tinta blava (de ploma estilogràfica); al full 9, canvia un tros a bolígraf negre i al final de la primera cara hi ha una línia amb bolígraf verd. Del full 10 al 18 l’autor alterna l’ús de tinta blava amb bolígraf blau; de la 18 a la 61 l’escriptura és realitzada totalment amb tinta blava. La 62 i 63 estan escrites amb bolígraf blau i, finalment, la 64 s’alterna amb estilogràfica de tinta blava. Les nombroses correccions, assenyalades per l’autor de diverses maneres, són indicades amb el mateix color que el text, tret d’algunes marques (4 en concret) que van ser fetes amb bolígraf vermell. Llevat de l’anvers del primer full, així com de l’últim on figura el llistat abans esmentat, tota la resta dels fulls es troben numerats en la part superior dreta i tan sols a la cara anterior.5 Fins al penúltim full, tots ells corresponen al desenvolupament de la novel·la –interrompuda a la meitat d’una frase. Una revisió detinguda de la numeració del manuscrit revela, d’entrada, alguns descuits de l’escriptor. Excepte la primera cara del primer foli –el qual, en comptes del número de pàgina, porta el nom, posteriorment modificat, d’un dels personatges centrals de la novel·la–, els fulls següents mostren el número encerclat en la posició esmentada, fins al full 5; a partir d’aquí, però, Calders separa el número amb un parèntesi que obre i repeteix per error aquest mateix número [(5] i, per tant, resta un foli a la paginació real del manuscrit. L’error es manté fins al full 33 (numerat 32), quan al full següent Calders torna a repetir per error el número 32, raó per la qual el que hauria de ser el foli 34 porta el 32, el 35, el 33 i el 36, el 34. Tanmateix, l’autor se n’adonà, i va esmenar aquests últims errors de numeració, no corregint-los en cada pàgina, sinó tan sols reassignant

4 El format de full conegut a Espanya com a holandesa, ara ja en desús, és una adaptació de la mida foli (215 x 315 mm), de la mateixa amplada, però menys llarga; és a dir, 215 x 285 mm. Per tant, en sentit estricte, el manuscrit que ens ocupa presenta un format de full diferent i d’aquí que no utilitzem el terme holandesa a l’hora de descriure’n les mides. 5 El primer full presenta a la cantonada superior dreta, el nom lleument modificat d’un dels personatges principals: “Tata Mínguez”. Tanmateix, el primer cop que aquest personatge és esmentat ja al cos de la novel·la, figura en canvi amb el que conservarà a la resta de l’obra: “Tata Domínguez”.

5 0 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

una paginació parcialment correcta a partir dels fulls subsegüents. Per això, el full 37 porta un altre cop un número menys [(36]. Aquesta confusió es repeteix després del full 42 [43], quan l’autor el torna a repetir al full següent, tot i que corregint-lo de seguida pel 43. Gairebé al final del manuscrit, torna a haver-hi un error: després del full numerat 52 (53 en realitat), Calders assigna el 54 al següent foli (el seu número correcte, si es corregien tots els anteriors, cosa que l’escriptor no va fer), però després posa el 53 i el 54 consecutivament als dos fulls posteriors; Calders, però, se n’adonà, i va corregir aquests últims dos números a sobre dels que hi havia escrit partint del 54 (i 54 també en la numeració correcta); de manera que els marcats erròniament amb el 53 i 54 passen a ser el 55 i el 56, respectivament. Així, l’autor corregeix –creiem que involuntàriament– el seu error inicial, per bé que tan sols als fulls finals, i no pas al llarg de la resta del manuscrit. Degut a això, a l’hora de referirse a alguna pàgina en particular de l’original, el curador es veuria obligat a utilitzar dues numeracions: la que Calders va assignar a cada foli, i la que li correspondria un cop feta l’esmena de tots aquests errors. Aquest sol tret del manuscrit pot donar una idea d’algunes de les seves característiques més rellevants, així com de l’estat en què es troba el seu procés d’escriptura i, per tant, il·lustra molt bé alguns dels problemes que presenta la seva possible edició de cara a un públic no especialitzat. Calders va deixar assenyalats un total de catorze talls en la trama mitjançant un triangle format per tres x, de vegades al centre del foli i de vegades a la dreta o a l’esquerra, i que podrien indicar tant un canvi de capítol a pàgina separada, com simplement l’ordre d’obrir un espai en blanc doble entre el paràgraf anterior i el subsegüent que representa el final i el començament d’un nou episodi. Una revisió més detinguda de l’extensió i de la funció de cadascun dels segments dins el conjunt de la narració pot resultar útil per esbrinar quina podria ser la intenció de realitzar aquests talls i de fins a quin punt haurien pogut constituir la base de veritables capítols en subsegüents redaccions o revisions del manuscrit. Així, resulta curiós observar com, dels catorze talls als quals ens hem referit, tres representen un 52% del total del manuscrit: el 2, que correspon a la descripció de l’indret on es desenvoluparà l’acció de la novel·la, així com a la introducció de tres dels personatges centrals, ocupa 21 pàgines del manuscrit; el 3, que narra l’arribada, la instal·lació i l’inici de la campanya en un poblet de la costa, i que introdueix a la resta dels actors de la trama, és el més extens de tota la novel·la amb 28 pàgines manuscrites; i el 8, que prolonga i exemplifica amb profusió una confrontació de parers entre tres personatges no mexicans respecte de com s’ha de portar a terme la salvació, reconquesta o civilització dels indis de la costa, ocupa 18 pàgines manuscrites. Si bé la resta de segments té el seu propi

Estudios Catalanes 5 [2007] 51

interès pels aspectes que s’hi revelen o s’hi matisen tant dels personatges com de la trama, així com per centrar els esdeveniments focalitzant-los en uns actors específics, podríem dir que es troben pràcticament en relació de dependència d’aquests tres grans nuclis narratius abans esmentats, ja sigui com a episodi preparatiu; com a interludi, pausa o parèntesi, o bé com a conseqüència o desenvolupament del que ha estat narrat en alguns d’aquests tres grans segments. Per aquesta raó, parlar-ne en termes de capítols potser seria adjudicar-los una entitat intratextual que, ben mirat, el manuscrit no formalitza amb una numeració o una separació més explícita. La funció dels talls, doncs, sembla ser més aviat la de construir petites seqüències força lligades entre elles, a penes amb un parell de prol·lepsis i analepsis per tal de contextualitzar mínimament la trama. Més endavant, mirarem de detallar les relacions entre els diferentes segments per tal de mostrar, ni que sigui de forma molt esquemàtica, com s’hi entrellacen argument, actors, espais, temps i modes de la narració.

Contextos i pretextos Pel que fa al motiu contextual que dóna títol a la novel·la, es tracta del nom popular amb el qual va ser conegut un dels nombrosos projectes econòmics i socials impulsats durant el govern del president mexicà Adolfo Ruiz Cortines (1952-1958). Hàbil administrador i gris polític dels governs anteriors, Ruiz Cortines és probablement un dels presidents mexicans més impopulars, menys carismàtics i coneguts i, per això mateix, menys valorats històricament. La seva estada a la presidència, però, resulta cabdal a l’hora de comprendre les oscil·lacions econòmiques i les confrontacions socials més importants d’aquells anys, algunes de les quals –com ara les vagues dels ferrocarrils, la mobilització magisterial i l’agitació estudiantil– preludien els que, a la dècada dels seixanta, van esdevenir els moviments socials més importants del Mèxic contemporani, acallats amb un autoritarisme i una violència implacables.6

Per més detalls respect del període de govern de Ruiz Cortines i les seves polítiques econòmiques i socials, vegeu David Torres (1988: 169-181). Vegeu, a més, José Luis Reyna i Raúl Trejo Delabre (1981) i Salvador Novo (1997). 6

5 2 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

Engegat l’any 1953 sota el nom oficial de “Programa de Progreso Marítimo” – però rebatejat pels propagandistes governamentals com la “Marcha al Mar”–, aquest programa oficial es proposava reactivar l’economia del país, així com impulsar l’activitat costanera dels extensos i malaguanyats litorals mexicans, però no mitjançant la substitució del règim alimentari de la població mexicana –com s’esdevé satíricament a la novel·la de Calders–, sinó amb la realització de tot un seguit d’obres vials, hidràuliques i sanitàries que, de fet, van passar a formar part del programa de treball de governs posteriors.7 Ruiz Cortines, nascut a la costa, va voler donar empenta a la migrada economia pesquera mexicana, i d’aquí el seu interès per aquesta regió del país; tanmateix, malgrat tots els esforços que s’hi van esmerçar, no es van aconseguir plenament els resultats que se n’esperaven. En honor a la veritat, s’ha de dir que es tracta d’un fracàs molt relatiu, menor i irrellevant del govern ruizcortinista, si es consideren no tan sols aquelles obres que sí es van arribar a concretar, sinó a més tots els greus trasbalsos polítics i econòmics als quals s’havia de fer front, i als quals Ruiz Cortines va saber donar una resposta política, si no molt popular, sí en canvi molt hàbil i adequada. Per aquesta raó, no es podria dir que, amb la tria d’aquest fracàs com a anècdota per desenvolupar la seva novel·la, Calders hagués volgut realitzar un retrat ni fidel ni mesurat, i ni tan sols punyent, de la situació política o social mexicana dels anys cinquanta (per bé que la mirada caldersiana va fer diana plasmant uns tipus i unes situacions que, malauradament, han marcat la vida del país pràcticament durant tota la seva història, sobretot la contemporània). Més aviat, sembla que, un cop més, la realitat el va proveir de matèria primera per tal de fornir una situació paradoxal i idònia de confrontació entre personatges amb mentalitats oposades i amb objectius vitals incompatibles, abocats, per això mateix, a un fracàs tan previsible com inevitable. Les referències a alguns esdeveniments o circumstàncies de l’època en què Calders va començar a escriure aquesta novel·la, contribueixen a reforçar la idea de la manca d’una rigorosa voluntat testimonialista, documental o històrica a l’hora de formular-

Aquest “Programa de Progreso Marítimo” “comprendía la creación y mejoramiento de 70 puertos, comunicaciones interoceánicas y enlaces del Altiplano a las costas. Los litorales, de antiguo insalubres, fueron saneados en coordinación con uno de los organismos de las Naciones Unidas; la Campaña Nacional para la Erradicación del Paludismo, mal endémico en esas regiones, tuvo un costo de $ 250 millones, de los cuales México aportó 150. La Marcha al Mar se inició en 1953 y aún perdura en cuanto a sus propósitos”. Vegeu l’entrada “Ruiz Cortines, Adolfo”, a José Rogelio Álvarez, dir. (1994: 7053-7056). 7

Estudios Catalanes 5 [2007] 53

ne l’anécdota. Així, de bon començament es fa al·lusió al “beneplàcit dels tècnics de l’‘Aliança per al progrés’ i de la ‘Unió d’Estats americans” [sic].8 Com és sabut, l’Aliança per al Progrés era, en principi, el programa d’ajuda econòmica i social per a Amèrica Llatina promogut oficialment pel president americà John F. Kennedy al seu discurs del 13 de març de 1961; en realitat, sota aquest nom s’encobria el programa de control i eradicació dels moviments subversius a tota Amèrica Llatina, com a resposta per la radicalització i sovietització del govern revolucionari cubà de Fidel Castro. Aquesta sola referència situa, per òbvies raons, tant el temps de l’escriptura com el desenvolupament temporal de la narració, com a mínim, cap a la primera meitat de l’any 1961. A més, una altra puntualització del narrador de la novel·la contribueix a fixar aquesta referència temporal: “S’havia de fer alguna cosa, perquè ja preparaven el discurs del president per al primer de setembre”. Tot plegat, doncs, situaria l’inici dels esdeveniments narrats al llarg de la segona meitat del tercer any de govern del president mexicà Adolfo López Mateos (1958-1964), i no pas del seu antecessor, Ruiz Cortines, promotor real de la “Marcha al mar” gairebé deu anys enrere com ja hem dit abans. Tanmateix, a aquests esments se n’han d’afegir d’altres, una mica més imprecisos, però molt relacionats amb esdeveniments de gran importància internacional durant aquells anys. Així, en una conversa entre dos personatges, un americà i un gallec, es parla de la “conveniència” de “tornar-se a ficar a Cuba”, un projecte per al qual el gallec recomana “deixar-se d’ ONU’s i d’històries” i “desembarcar a canonades trompades”. Molt probablement, Calders ignorava que aquesta justament era la intenció de l’administració d’Eisenhower, i que per tal de preparar-la es va promoure el cop d’estat contra el govern guatemalenc de Jacobo Arbenz, així com l’ensinistrament de forces paramilitars per tal d’envair Cuba. El que Calders sí sabia, de ben segur, és que, durant el mandat de Kennedy, aquests cossos paramilitars van desembarcar i fracassar estrepitosament en la coneguda com la invasió de “Bahía de Cochinos”, el 17 d’abril de 1961. Així, doncs, el comentari del personatge a la novel·la, o bé s’inscriu dins el clima de tensió previ a la invasió, o bé és al·ludit amb posterioritat però ben carregat d’ironia i de “l’esperit d’aquells temps”.

8 A partir d’ara, totes les citacions fetes en aquest article corresponents al manuscrit de La marxa cap al mar, es transcriuran tal com hi aparèixen, incloent-hi les esmenes posteriors o les variants –completes o no–, i no com van ser editades finalment al text que serà publicat. Les paraules o lletres que hi apareguin en cursives representen variants eliminades o que l’autor va deixar pendents de triar.

5 4 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

Més endavant, en una altra conversa del mateix personatge americà, aquest cop amb un capellà d’origen espanyol, aquest últim obre bestialment la xerrada amb la pregunta “ja ho han arreglat això dels negres del seu país, senyor Smathers?”, i la qual el narrador s’encarrega de concretar amb una acotació que il·lustra el que sobre aquest tema pensa el capellà: “als Estats Units, els aliats se’ls tornaven comunistes i, els negres, musulmans”. Es refereix, de ben segur, a les mobilitzacions organitzades des dels anys cinquanta en defensa de les minories racials, i més concretament a les engegades pel moviment anomenat la “Nació de l’Islam”, així com per l’activista Malcolm X. I finalment, pàgines després, el botiguer gallec té ocasió de tercejar en aquesta conversa incivil, obrint un nou front en contra també dels afanys evangel·litzadors del capellà, argumentant que “de vegades [...] passa que es mengen el missioner abans que els pugui llegir predicar tot l’Evangeli”; i quan, en defensa pròpia, el capellà al·lega que “això de menjar-se els missioners ja fa anys que no s’estila”, el botiguer li contesta “¿Que no llegeix està al corrent de que [sic] passa al Congo a l’Àfrica?”, tot buscant alhora, per tal de reforçar un argument com aquest, “un exemplar recent de ‘El Dictamen’ [sic], en el qual es parlava de les matances del Congo”. Calders al·ludeix, sens dubte, a les escissions i les contrarevoltes que es van produir un any després que el Mouvement National Congolais (MNC), dirigit per Patricio Lumumba, va guanyar les primeres eleccions lliures al Congo (1959) i es va declarar la seva independència (30 de juliol de 1960). Dividit i trasbalsat per la separació d’algunes províncies, el país va patir nombrosos motins de població negra que integrava els cossos policials, alguns dels quals van carregar contra els interessos econòmics en mans de la població blanca. En resum, Calders emmarca els comentaris dels seus personatges amb algunes referències puntuals a esdeveniments o circumstàncies polítiques o socials més o menys precises, però sense una intenció de pagar peatge al verisme o d’aportar al desenvolupament narratiu una densitat ideològica o política directa. En tots els casos, es tracta d’apreciacions, tan particulars com esbiaixades, terriblement simplificadores, del món que envolta als protagonistes principals de la novel·la, i les quals són presentades al lector, o bé de forma directa mitjançant el diàleg, o bé indirectament, a través de la veu d’un narrador de tercera persona que explicita les veritables intencions dels personatges, els seus judicis i parers, tant respecte de les imatges amb què els uns identifiquen als altres, com respecte del concepte que cadascú té de si mateix. Aquest, en darrer terme, és el punt on es centra majoritàriament l’atenció narrativa palesa a La marxa cap al mar, i d’aquí que la concretesa dels elements contextuals que hem esmentat anteriorment serveixi més aviat com a orientació per datar grosso modo el

Estudios Catalanes 5 [2007] 55

temps de redacció de la novel·la, així com per convertir aquests fragments de realitat en doxa, tòpics, llocs comuns dins el mosaic de visions estereotipades i confrontades que són el veritable centre d’atenció de l’obra.

Segments i lligams argumentals: trama i personatges A grans trets, ja ens hem referit abans al que constitueix l’argument general de La marxa cap al mar. Ara bé, per tal de percebre la manera com Calders va fornint, pas a pas, el tramat de topades que esdevenen el conflicte climàtic del text, així com la conformació dels espais i la participació dels diferents personatges que hi intervenen, creiem que resulta útil emprendre un seguiment detallat pels diferents trams del manuscrit que l’autor hi va dedicar i que s’hi troben indicats explícitament. El segment 1 situa el començament de la novel·la al cor mateix de la ciutat de Mèxic. Més concretament, a l’anomenat “Palacio Nacional”, seu física durant molts anys –i encara, seu simbòlica– del govern presidencial mexicà. Tanmateix, la veu de tercera persona que domina al llarg de tota la novel·la no l’esmenta immediatament – no ho fa fins el final del segment–, sinó que l’al·ludeix indirectament mitjançant la seva situació geogràfica –el “Carrer de la Moneda”, anomenat a Mèxic simplement com Calle de Moneda. En un dels despatxos que donen a aquest carrer, el ministre encarregat de donar cos al pròxim informe presidencial, dubta respecte de quin dels tres projectes que té davant seu resultarà el més adient per ser anunciat a tota la nació el primer de setembre. Finalment, el ministre tria la carpeta amb el títol “La marxa cap al mar”, atesa no la seva escaiença o necessitat social, sinó degut a la seva espectacularitat i ambiciosa projecció. Després, crida al sèquit de buròcrates que s’hauran de fer càrrec de la seva confecció. D’aquesta manera, engega el mecanisme que afectarà decisivament la vida d’un dels protagonistes de la novel·la, Tata Domínguez, ajaçat sota les palmeres de la costa, indiferent a tot l’enrenou que comença a instrumentar-se a l’inversemblant distància de “dos mil cinc-cents quilòmetres” de la seva somnolència.9

Es tracta, sens dubte, d’una confusió terminològica de l’autor. La ciutat de Mèxic es troba situada a una alçada de 2 228 metres, aproximadament, damunt del nivell del mar. Calders confon, segurament, aquesta dada amb la distància existent des de la capital fins a la costa tropical. D’un extrem a l’altre, el país amb prou feines supera els 2.500 quilòmetres que el narrador calcula entre el “Palau Nacional” i la imaginària costa de Maloapan. 9

5 6 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

El segment 2 és el segon més llarg de tota l’obra. Observant alguns dels canvis gràfics més evidents del manuscrit –tipus de lletra, llegibilitat, ús de ploma i bolígraf en diferents trams–, és probable que Calders l’hagi redactat, com a mínim, en quatre o cinc jornades de treball. Constitueix la veritable arrencada de la trama, i ens presenta tres dels protagonistes centrals de la novel·la, així com l’entorn on es desenvoluparà a partir d’ara tota l’acció. El primer és l’abans esmentat Tata Domínguez, un habitant nadiu de la costa mexicana, presentat pel narrador com un home mimetitzat amb l’entorn a base de no fer gaires esforços per res, immers en una mena de placidesa que ve a ser estroncada pels afanys civilitzadors de “La marxa cap al mar”. “Tata” és una fòrmula reverencial i de respecte, però alhora molt familiar, d’anomenar les persones d’edat avançada, identificades sobretot per la seva saviesa, entre la població mexicana d’origen indígena i camperola. Alguns evangelitzadors dels segles XVI i XVII van ser anomenats afectuosament tatas pels indígenes, com ara “Tata Vasco”, és a dir, Vasco de Quiroga (Vasco Vázquez de Quiroga y Alonso de la Cárcel), primer bisbe de l’estat mexicà de Michoacán. Calders ironitza, doncs, atorgant aquest tractament a un home que comença a envellir i que sobresurt per exercir una mena de saviesa tropical, consistent a viure amb el mínim esforç, en un estat de somnolència física i existencial de la qual tan sols el fa sortir –tímidament, però– la seva lascívia permanent i la seva fascinació davant la mort. Aquests elements confegeixen una noció tropical semblant a la d’altres obres mexicanes de Calders. Al seu costat, apareix en aquest segment don Matías Calero, “natural de Puentedeume, a La Corunya”, qui va haver de fugir-ne als divuit anys “per haver deshonrat una noia”, trasbals que va aprofitar també per evadir el servei militar. A la costa mexicana, esdevé tota una personalitat i es converteix en l’encarnació plena de l’anomenat despectivament a Mèxic com gachupín, és a dir, l’emigrant espanyol que fa fortuna al país generalment gràcies al comerç –en una època, els gachupines van ser sobretot els propietaris de les botigues de queviures i estris diversos, és a dir, les abarroterías, els colmados, les misceláneas, així com dels expendis d’alcohol (anomenats refinadament com vinaterías), els forns de pa i, més rarament, les mobleries–; es destaca pel seu menyspreu pel país i per la seva població, així com per la veneració d’una Espanya que enyora, que no coneix i a la que no tornaria a canvi d’abandonar el seu migrat benestar econòmic. Aquest personatge caldersià, gairebé analfabet, cridaner, ressentit i primmirat, és el propietari de l’única botiga del poble, anomenada ben irònicament –atesa la seva precarietat i brutícia– com “La Flor de Maloapan”. Més endavant, Calders canviarà –potser inadvertidament– el nom

Estudios Catalanes 5 [2007] 57

de “don Matías” pel de “don Martín Calero”.10 I finalment, el tercer personatge que és presentat en aquest segment és un capellà, el dominic pare García, també d’origen espanyol i entestat a fer entrar en raó a la població nadiua de la costa. El narrador accentua el seu desencaix, tant físic com cultural, fent-lo trescar per la sorra del tròpic amb hàbit i pallola. Aquest segon segment, a més d’introduir alguns dels personatges centrals, inclou un episodi –el de la crueltat descarregada per Tata Domínguez i uns nens contra un tauró moribund varat a la platja, per tal de fer evident la seva “fascinació davant la mort”– i una mena de presentació panoràmica del lloc on s’esdevé tota l’obra, i els quals accentuen el caràcter inhòspit i incivil, però alhora paradoxalment edènic tant d’aquesta geografia ficcionalitzada com dels seus habitants. Calders no explicita mai que es tracti d’un indret real de la costa mexicana, sinó que hi al·ludeix mitjançant lleus distorsions d’alguns noms autèntics –com ara Mojevel per Mojavel, Lecayucan per Acayucan–,11 o bé referint-s’hi amb apel·latius com “l’istme”, que tan sols poden fer pensar en la costa oriental del Golf de Mèxic, o possiblement en l’occidental de Oaxaca, al Oceà Pacífic. Tanmateix, d’altres referències posteriors –com l’esment del diari veracruzà El Dictamen, o de poblacions reals com Boca del Río o Papantla– ens fan decantar-nos per la primera opció. Sigui com sigui, és evident la voluntat autoral de no restringir-se a un referent real, sinó de servir-se de la realitat per tal de

Val la pena remarcar que, tot i que es tracta en rigor d’un emigrant econòmic, Calero mostra actituds que Calders també va assignar a un personatge català exiliat de L’ombra de l’atzavara. Específicament, l’actitud prepotent i plena del que en podríem dir complex de superioritat de Calero adquireix unes formulacions properes a les de l’Enric Fageda, “un dels triomfadors de la colònia” i qui no s’estalvia afirmacions de la mena “són uns lladres!”, “que són animals!” per referir-se despectivament als nadius del país que, en qualsevol circumstància, li barren el pas. Es tracta, per descomptat, del prototipus de l’exiliat que a Mèxic ha esdevingut un emigrant econòmic després de molts anys tot fent-hi fortuna gràcies a “haver sabut fer les Amèriques”. Si bé entre Calero i Fageda hi ha matisos significatius, tots dos estableixen una mena de jerarquies tant amb els nadius com amb els qui consideren més propers, sense que això es tradueixi, però, en un tracte entre semblants. D’aquí en part el menyspreu disfressat de llàstima que Fageda sent en realitat per tots els seus coterranis que van deixar l’Amèrica per fer, i que Calero mostra davant els únics que podria considerar com els seus “aliats”: el capellà García i l’americà Smathers. 11 Aquesta combinació d’una toponímia real amb una de modificada és utilitzada també a L’ombra de l’atzavara. Calders, per exemple, hi modifica el nom de la població on viu Don Xema, i el presenta com “Tecpan de Galeana”, a l’estat de Guerrero, tot i que el nom real és Tepecpan de Galeana. A la traducció mexicana, tant la traductora com l’editor el van considerar un error, i el “corregeixen” sense contemplacions. Vegeu Pere Calders (2002). 10

5 8 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

confegir un indret de ficció. Aquest és el cas del lloc on es situa l’acció de la novel·la: un poblet a la Barra de Maloapan i de la qual pren el seu nom.12 El segment 3 és el més llarg de l’obra i, tal com passa amb l’anterior, és molt probable que hagi estat el resultat de com a mínim set o vuit jornades de treball. S’hi narra l’arribada de la primera caravana de “La marxa cap al mar” al poble de Maloapan, així com les primeres topades entre els tècnics que la conformen i la població nadiua del poble costaner. “L’expedició” està integrada per sis homes –entre els quals, “un americà de Houston” i “un ciutadà de la capital amb dots d’orador”– i una dona. L’americà, Ralph [Bain]13 Smathers –“metre vuitanta tres” [sic.] d’alçada, “noranta cinc quilos” [sic.] de pes–, encarna pràcticament tots els tòpics que a Mèxic sintetitza l’apel·latiu familiar –i molt despectiu– amb què s’anomena als “veïns del Nord”: el gringo. Tancat en la seva bombolla d’avanços tècnics i en el seu pragmatisme simplificador, Smathers arriba a Maloapan –paradoxalment i simptomàticament contractat pel mateix govern mexicà– per tal d’ajudar a coordinar les tasques civilitzadores de l’expedició (“a salvar els indis dels litorals”, com es diu a la novel·la), revestit de la prepotència de qui es considera amo del món però qui, tanmateix, va “perdut per aquell tros del seu món hemisferi, del seu continent, sense entendre res”. “Demòcrata tossut obstinat”, s’entestarà al llarg de l’obra a posar en pràctica la convicció de què “el que era bo per a ell, havia d’ésser bo per a tothom, caigués qui caigués”14; d’aquí que el narrador el compari amb els “antics missioners”: perquè “la seva religió era l’única veritable i, quan això s’entenia era entès de bones a primeres pels petits mig despullats [i. e. els indígenes], estava bé i l’amor i la comprensió l’entendrien fins a humitejar-li els ulls; però si després de fer l’esforç els indis continuaven negats a la comprensió, se’ls havia de fer entendre a cops de creu d’obrir

La lectura del manuscrit és particularment dubtosa pel que fa al nom del poble. De vegades, sembla dir “Maloragran”, però també podria ser “Maloagran” o “Maloapan”. Ens decantem per aquesta darrera opció atenent a la comparació de les grafies al llarg de tot el manuscrit, i deduïnt a més la manipulació d’una toponímia real de Veracruz –Cosamaloapan–, que podria haver estat escurçada per l’autor i reduïda a “Maloapan”. 13 Calders dubta al principi entre els dos cognoms, però gairebé de seguida decideix mantenir-ne el segon per a la resta de la novel·la. 14 No s’ha de confondre aquesta darrera frase amb una variant suprimida; apareix subratllada a l’original i per això la transcrivim com li correspon. 12

Estudios Catalanes 5 [2007] 59

l’enteniment –o el crani– encara que fos a cops de creu”. De fet, el narrador ja avança des d’aquest segment el que, de ben segur, hauria estat un dels previsibles finals de la novel·la, en cas d’haver arribat a la seva conclusió. Val a dir, de pas, que en aquest personatge Calders també xifra –aprofitant tot el joc que li proporciona la confrontació d’estereotips– les sempre tibants i complexes relacions entre els mexicans i els americans, plasmades també amb una intenció semblant en contes com “Fortuna lleu” o “La batalla del 5 de maig”.15 Dels altres membres tècnics de “La marxa cap al mar”, cal destacar-ne l’altre personatge masculí que hi té un paper rellevant: es tracta d’Efraín Cortés, un altre protagonista mexicà en clara oposició a Tata Domínguez. Membre jove del “partit oficial”, amb un previsible futur de diputat o fins i tot de governador, té al seu càrrec la tasca d’adoctrinament polític i de projecció retòrica de “La marxa”, atesos els seus dots d’orador. Malgrat ser d’origen indígena –”tenia sang dels yaquis de Sonora”–, o potser degut a això, representa a la novel·la precisament la negació de les arrels indígenes que posa en evidència la finalitat de la caravana, així com les profundes contradiccions d’una societat com la mexicana, que només assumeix positivament l’aculturació dels grups indígenes que passen a viure a les grans ciutats quan es realitza en els termes, o bé d’un folclorisme bigarrat, o bé d’una “desindianització” radical. No debades, el narrador diu d’Efraín Cortés que “sentia un gran menyspreu pels indis, que passaven a ésser, més que no pas una raça, una classe social inferior”. De fet, el narrador constata que “entre els indis també hi ha grans diferències” i que, a Cortés, “acostumat al posat altiu i al gran capteniment de la gent de la frontera, l’indi del litoral –i sobretot el del tròpic– li semblava petit, [malparlat] i inferior en una

Recordem com, a “Fortuna lleu”, Trinidad Romero “està disposat a matar qualsevol persona que hagi tingut tractes amb els gringos”, i de fet porta aquesta disposició fins a les seves darreres conseqüències. Per la seva banda, a “La batalla del 5 de maig” Calders utilitza el mateix nom de l’americà de La marxa cap al mar, per tal de crear la figura del periodista nordamericà Mister Ralph Arakelian, retratat de cos sencer a la frase amb què el qualifica el president municipal de Santa Rita: “Quin tipus més bèstia!”. Hi ha, a més, un esment puntual a la malfiança mexicana pels gringos a L’ombra de l’atzavara, on el narrador esmenta que Don Xema es queixava “de la competència deslleial que li feien els gringos”, veritables culpables de la davallada del seu “empori” de cocos. 15

6 0 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

colla d’ molts aspectes”.16 Tanmateix, és capaç d’enfilar-hi les seves armes oratòries i de convertir-los en “germans meus”, “mexicans tots”. Per això mateix, Efraín Cortés representa també la demagògia del govern mexicà que, a cops de retòrica nacionalista, va crear el mite postrevolucionari i unificador del mestís: ni “indi” ni “espanyol”, com va observar satíricament Carlos Monsiváis, sinó cien por ciento mexicano. A remarcar, també en aquest cas, l’esmolada ironia de Calders en atorgarli a aquest personatge, indi discriminador d’indis, el cognom del conqueridor extremeny. Clou la llista de personatges centrals de la novel·la introduïts en aquest segment l’única presència femenina individualitzada. Es tracta de Tere Candel de Almaraz. “Dietista marítima de Primera”, com constata el seu diploma oficial “amb l’orla dels colors nacionals, i amb l’àguila i el nopal sobre el seu nom en lletra gòtica”, és l’encarregada directa de la part més complexa de l’expedició: aconseguir que la població nadiua decideixi abandonar els seus hàbits alimenticis antics pel nou règim marítim, integrat per “menús nutritius alimentosos i variats”. “Bellugadissa i amb una activitat més aparent que efectiva”, esdevé de seguida el centre d’atenció de la població nadiua: com a objecte eròtic, als ulls de la porció masculina, i com una amenaça i l’origen de totes les agressions, per als ulls de les dones i els nens de Maloapan. No debades, és el centre del conflicte climàtic on s’atura la novel·la. Un cop presentats els altres protagonistes centrals de l’obra, aquest llarg tercer segment es centra en la narració de les primeres accions dels expedicionaris a la Barra de Maloapan. De tot el que s’hi descriu i narra, cal destacar sobretot com el desplegament de “La marxa cap al mar” adquireix, a poc a poc, el caràcter d’una

Que aquesta no és una observació menor, sinó un aspecte de la realitat mexicana que havia cridat profundament l’atenció de Calders, ho demostren tant les seves “narracions mexicanes” com el pròleg que va escriure per Aquí descansa Nevares. Deia Calders en aquest pròleg: “Entre ells [els mexicans], el problema de l’indi és purament rural i adopta formes simples de divisió per estaments: l’indi deixa de serho quan abandona el camp, passa a viure a ciutat i es vesteix com tothom”. Molts dels textos caldersians de tema mexicà apunten, justament, als problemes d’identitat generats en poblacions indígenes desplaçades al gran nucli urbà de la ciutat de Mèxic, on es concentran en zones degradades (com ara els vells carrers cèntrics on transcorre l’acció de L’ombra de l’atzavara, o com els barris suburbials al nord de la ciutat), sense integrar-s’hi del tot degut a la seva mentalitat, i sense poder fer marxa enrere. La negació de qualsevol lligam possible entre Efraín Cortés i els indis de la costa, així com el menyspreu profund que els professa, seria una expressió molt clara d’aquest desarrelament problemàtic. Vegeu Pere Calders (1998: 40). Totes les referències a les narracions mexicanes de Calders provenen d’aquesta edició. 16

Estudios Catalanes 5 [2007] 61

paròdica “conquesta espiritual” dels indis de la costa, en un principi plantejada de forma més o menys pacífica. Per aquesta raó, els “civilitzadors” instal·len les seves tendes “als suburbis”, “cap a l’indret on, algun dia, s’estendria la ‘gran Maloapan’” i prenen el centre simbòlic del poble –marcat per les palmeres que emmarquen l’església i que esdevenen, així, una imaginària plaça major– com a base de les seves tasques d’adoctrinament alimentari. Des d’allí posen en funcionament tot un seguit d’accions infructuoses que aviat es converteixen en una veritable pantomima. Cal parar l’atenció en l’èmfasi del narrador per tal accentuar el caràcter d’espectacle, de representació fàrsica que, de bon començament, adquireix la posada en funcionament –veritable “posada en escena”– de “La marxa cap al mar”, perquè cap aquí apunten, al nostre parer, alguns dels objectius centrals de la novel·la. A partir del segment 4, es veu amb més claredat la funció d’enllaç que acompleixen alguns dels talls més breus de tot el conjunt. En aquest cas, malgrat la seva curta extensió, el segment resulta molt útil per il·lustrar la forma com es porten a terme les “prèdiques” de l’expedició, ja esbossades a l’apartat anterior i aquí plenament posades en marxa. I, a més, avança dues de les seves conseqüències més importants: d’una banda, el fracàs anunciat de tots aquests esforços “civilitzadors” imposats des de fora, els quals no comptaven amb la resistència passiva per part dels indis ni preveien que tan sols originarien una guerra de baixa intensitat, plena de simulacions i falses cortesies, la qual s’anirà desenvolupant al llarg dels següents segments; i de l’altra, la davallada cap a un previsible conflicte amb final violent, congriat ja des d’aquest apartat i simbolitzat tant en el sabotatge i robatori a petita escala dels estris i materials de treball de la caravana, com en l’allau contradictòria de passions concentrades en la figura de Tere Candel: objecte del pur desig carnal per part de la població masculina, i encarnació de la impertinència i l’agressió forasteres per a la població femenina i infantil de la costa. No debades, aquest personatge resultarà decisiu quan arribem al clímax interromput de l’últim apartat. Els segments 5 i 6, una mica més llargs que l’anterior, representen un bon exemple d’aquest entrellaçament i prolongació al qual ens hem referit abans. El primer il·lustra molt clarament la manera com alguns personatges, indígenes i no indígenes, contribueixen, meitat a consciència i meitat a cegues, a la creació d’alguns malentesos que donaran lloc, una mica més tard, a la formació dels bàndols que s’enfrontaran en la guerra de baixa intensitat entre “bàrbars” i “civilitzats”. Així, mentre Tata Domínguez simula un tímid entusiasme davant totes les iniciatives de la caravana –en realitat, per poder trobar-se a prop de Tere Candel–, don Martín Calero –a partir d’aquí ja amb el nom transformat– es dedica a conduir el seu menyspreu i les seves ganes de revenja

6 2 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

en contra dels indígenes i dels expedicionaris, mitjançant el cultiu de la profunda rancúnia i susceptibilitat dels nadius de la costa, ofesos per les prèdiques alimentàries i dietètiques de Tere Candel. Fomentant una tendència indígena tota natural al ressentiment, no s’està d’oferir-los un consell literalment incendiari: “Els haurien de cremar tots els patracols”. I malgrat que s’adona de la seva precipitació i se’n desdiu –després de tot, pensa, “aquests animals”, és a dir, els indígenes, “són capaços de calar-hi foc”–, les seves paraules són rebudes tan sols amb un assentiment de cap, silenciós i ferotge, per part de les dones de la costa, ben eloqüent dels conflictes que vindran. Per la seva banda, el segment 6 es dedica a il·lustrar com, darrere la “frondositat verbal” d’Efraín Cortés, s’amaguen les velles intencions d’explotació de sempre. D’aquí que la seva missió –”convèncer els indis costaners que no sols havien de pescar per a ells, sinó que calia que ho fessin per als altres, per a totes les omplir boques famolenques de les terres altes”–, resulti la part més delicada de la missió. Cal remarcar com, en aquest segment, Calders porta a teme una parodia implacable –i carregada d’ironia– de la retòrica política mexicana, així com de moltes de les seves inconsistències i incongruències, encarnades en el desconeixement i desinterès reals que Efraín Cortés manifesta per la seva tasca “civilitzadora”, d’incorporació dels indis tropicals –dels quals “no en sabia res”– al procés modernitzador nacional, i la qual significa per ell tan sols una mena de “noviciat espès, interminable”, en la seva cerca de mèrits per ascendir a l’escalafó de la meritocràcia governamental. Per això, darrere d’algunes de les seves consignes –com ara “el mar és de qui el treballa, però els seus productes han de ser per a tots”–,17 traspua clarament la imatge d’una Revolució esdevinguda tòpic i trista caricatura, enarborada davant dels ulls dels indígenes tan sols com a excusa per mirar de convèncer-los de què “avui, tal com està el món, s’ha de prosperar encara que no vingui de gust”. El resultat d’aquesta lamentable exhibició no pot ser cap altre que el silenci dels indígenes, “escamnats i ressentits”, convençuts que, darrere de “tanta música i tantes moixaines”, tan sols es troba la intenció de fer-los “pescar per als aquesta colla de ganduls de la capital”.

Es tracta d’una clara distorsió del lema “la tierra es de quien la trabaja”, que els zapatistes proclamaven durant la Revolució de 1910 per remarcar la necessitat d’una justa redistribució de les terres de cultiu, secularment en possessió de les anomenades “mans mortes”, és a dir, els latifundistes i l’Església.

17

Estudios Catalanes 5 [2007] 63

Per això, a partir d’aquest punt, la caravana de “La marxa cap al mar” queda destinada a esdevenir una paradoxal nau –avarada a terra– que s’enfonsa. Els segments següents, 7 i 8, constitueixen possiblement el zenit narratiu del manuscrit. No es tracta propiament del clímax de l’obra –de fet, creiem que aquest va ser justament el punt on Calders va abandonar la novel·la–, sinó del punt on convergeixen diferents nivells de la narració –argument, personatges centrals, així com punts de vista contraposats respecte de la població de la costa, convertits en beneficiaris obligats de tants afanys civilitzadors–, i que determinen decisivament el curs de la resta dels segments. Es tracta de les dues tertúlies realitzades a “La Flor de Maloapan”, de primer entre don Martín Calero i Ralph Smathers, i després entre aquests dos i el pare García: unes converses on cadascú defensa la que considera com la millor forma d’incorporar els indis a la civilització, on tots tres manifesten clarament les animadversions existents entre ells i on, de passada, es dibuixa amb claredat el lloc que cadascú s’assigna al món. A això últim es deu l’esment de diversos fets extratextuals als quals ja ens hem referit abans, i els quals, més que contextualitzar històricament la trama o d’introduir una discussió ideològica o política més àmplia a la novel·la, serveixen més aviat com a punts d’ancoratge d’aquestes visions contraposades d’un món percebut des del prejudici, l’estereotip i la deformació: tres imatges d’un món, doncs, presentat pel narrador, des de dins i des de fora, reduït als seus traços més grossos. Només des d’aquesta perspectiva, creiem, s’explica la utilització en aquests dos segments d’expressions tan despectives com “la indiada” –emprada pel narrador per parlar de la visió exasperada dels nadius que prodiga el botiguer Calero–, o bé d’asseveracions tan brutals com “als negres i als indis se’ls ha d’ensenyar de tractar com als cadells. Perquè aprenguin a no embrutar-se, se’ls ha d’amorrar a la pròpia porqueria a les taques de la seva brutícia, tot donant-los un parell de cops a les anques”. Hi ha dos aspectes derivats d’aquestes converses que resulten fonamentals, tant per la interpretació de la novel·la en relació amb la resta de l’obra caldersiana, com pel desencadenament dels fets que ens portaran fins al punt d’interrupció del manuscrit. El primer és el recurs diguem-ne representatiu, d’escenificació mental que trobem a les descripcions que efectua el narrador de les ficcions que cada personatge erigeix davant la realitat, per tal de mostrar als ulls del lector com, ben sovint, el caràcter absurd, fàrsic o grotesc de les situacions relatades prové, en part, no només d’un simple desacord entre el que els personatges voldrien i el que la realitat els imposa, sinó de la seva aferrissada voluntat de suplantar-la amb les seves particulars ficcions. D’aquí la insistència del narrador a descriure el “quadre mental” –de vegades amb

6 4 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

recursos més aviat teatrals i de vegades amb l’empremta directa del cinema– que cada personatge es confegeix amb delit i s’entesta a implantar a la realitat, sense importar que això l’obligui a la simulació –com fa Tata Domínguez–, a la hipocresia –com Calero– o al fanatisme –com passa en els casos del pare García o de Smathers. Això últim ens porta al segon aspecte que esmentàvem abans: les converses entre aquests tres darrers personatges tenen una influència decisiva en les conclusions que Smathers extreu respecte de com s’ha de “salvar” a l’indi. Més receptiu del que sembla, i gràcies als comentaris formulats per Calero i García, l’americà projecta obsessivament al seu cervell, “a colors i en ‘Cinemascope’”, una escena d’invasió amfíbia de la costa “amb una mena d’alegria” encomanadissa que té com a resultat la pressa dels indis per “civilitzar-se” i “menjar peix, que és el que calia”. El resultat d’aquesta projecció és la seva decissió d’acudir a la intervenció del destacament militar mexicà dirigit pel coronel Valera al poble costaner de Mojevel del Río. Com veurem tot seguit, l’escenificació mental de Smathers dóna peu a l’entrada en la novel·la de l’últim personatge important, els miratges del qual desencadenen els episodis finals de l’obra fins al punt on Calders n’abandonà l’escriptura. Els següents segments, pràcticament fins al penúltim de l’obra, aprofundeixen l’exemplificació del caràcter fàrsic, de pantomima, adquirit pels esforços dels “expedicionaris” davant la declarada “conjura mansa” dels habitants de la costa, entestats a fer-ho tot al’inrevés, i reforcen alhora aquest recurs de les representacions mentals emprat pel narrador per il·lustrar aquesta humana “tendència al somni”. Així, el xoc entre els miratges d’uns i d’altres troba una eloqüent formulació al segment 9, on es narren les prèdiques estèrils de la caravana destinades a la confecció de naus, i en particular a l’aferrissament d’un inspirat Smathers entestat a construir una mena d’imitació de la Kon-Tiki, feta tan sols amb els inservibles materials de deixalles que es troben a la platja. La balsa, acota el narrador amb una punyent i precisa ironia, “era una barreja d’escenografia i de cosa feta amb un excés de bona fe”. D’aquí que el resultat dels afanys d’Smathers serveixi només per desfermar una altra escenificació mental, la del pare García, qui hi veu “una plataforma per a fer-hi un pessebre”, i comença de seguida a fantasiejar amb una tropical “estampa nadalenca”. No debades, la novel·la sencera es podria encabir dintre d’aquesta exacta observació del narrador: els excessos de la “bona fe” poden acabar en desastres literalment espectaculars. Per la seva banda, els segments 10 i 11 constitueixen un bon exemple del recurs a l’escenificació mental com a pas previ a la seva “posada en realitat” mitjançant la simulació i l’autoengany. El primer és un breu interludi que serveix tant per introduir al personatge del coronel Donaciano Valera, com per fer desfilar les seves fantasies

Estudios Catalanes 5 [2007] 65

davant dels ulls del lector: unes fantasies d’un ascens militar improbable que, contràriament al que s’esdevé en la resta dels personatges, aviat van superar la realitat i el van deixar ancorat en el desig de confirmar la seva validesa. Per això, el segment 11, dedicat exclusivament a la conversa mantinguda entre Valera i Smathers per tal d’aconseguir l’entrada de les forces militars a Maloapan, constitueix l’arribada d’unes circumstàncies que li poden ser avinents per posar-les en escena. L’escenificació d’aquestes fantasies té lloc, justament, als segments 12 i 13, en els quals es porta a terme l’entrada dels destacaments i l’aplicació de les primeres mesures dràstiques adreçades a aconseguir una definitiva i forçosa conversió dels habitants de la costa als beneficis del peix i del progrés. En realitat, es tracta, com ho fa constar el narrador, d’una altra pantomima, perquè abans d’instal·lar-s’hi, el coronel Valera ja estava convençut que els pobladors de la costa “no pescarien mai a punta de baioneta i ell, de debò, els comprenia i se’n feia càrrec”, però alhora “estava convençut que la superioritat també ho sabia i que era una qüestió de provar per provar, cosa de fer mèrits i d’esfullar calendaris”. Dissimulant tant com pot aquest convençiment, Valera assumeix i representa l’autoritarisme del seu personatge fins i tot “amb un [cert] histrionisme”, tal com mana el concepte que té del seu paper: és a dir, “fent l’enfadat i atropellant la gent”. L’ocasió de lluir les seves habilitats histriòniques sembla acostar-se cap al final del segment, quan resulta del tot clar que Maloapan s’ha convertit en un veritable circ de tres pistes amb tres representacions simultànies, cadascuna alimentat-se de la simulació de les altres: la dels tècnics frustrats de “La marxa cap al mar”; la dels pobladors de la costa, els quals continuen “assistint a totes les conferències, discursos i demostracions” dels tècnics, amb el “posat submís” de sempre, però sense passar d’aquí i amb un “hieratisme” que feia pressentir “el regust de la sang sota els rostres impassibles”; i la dels militars, que acaben quedant igualment avarats a la sorra, degut a les argúcies dels indis costaners, els quals, acostumats a les privacions, aconsegueixen evadir sense problemes el fàrsic setge que els han imposat. Assumint el paper de mestre de cerimònies de tot aquest espectacle, Valera tan sols espera el moment més adient per arrodonir la seva actuació fent realitat un vell somni, una “il·lusió quasi infantil”: afusellar algú, pel pur goig “de veure quin efecte feia i com s’ho prenia la víctima”. Aquest moment sembla arribar a l’últim segment del manuscrit, el 14, quan s’esdevé el “cop de sort”, el “miracle que li posaria” a Valera “el mort a les mans”: la desaparició misteriosa de Tere Candel, anunciada implícitament des dels primers segments de la novel·la, i prefigurada en el fragment anterior amb la

6 6 Mèxic revisitat. Personatges i espais tropicals a La marxa... [Carlos Guzmán Moncada]

lasciva i misteriosa actitud de Tata Domínguez, qui sembla ser al darrere d’aquesta desaparició. Malgrat que el manuscrit s’interromp en aquest punt i no tenim cap indici concret ni directe que ens permeti esbrinar amb precisió quin hauria pogut ser el final de la novel·la, resulta més o menys previsible que, tal com passa en d’altres narracions i novel·les de Calders –entre les quals, la més semblant és, potser, Aquí descansa Nevares– la catàstrofe farà la seva aparició, reforçant les conviccions caldersianes de què “el fingiment massa sostingut acaba creant la realitat imitada” (Calders 1998: 37), i de què “una de les coses que han fet més mal a la humanitat és l’afany salvador dels líders, dels apòstols, dels homes animats per un afany permanent de proselitisme”.18 Dues conviccions, les conseqüències de les quals s’entrellacen i es porten fins al seu punt culminant a les pàgines, inacabades però tanmateix molt coherents en els seus objectius, de La marxa cap al mar.

Referències Calders, Pere; 1995. L’ombra de l’atzavara. Barcelona: Edicions 62 (“El Cangur”, 166). —; 1998. Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Edició i introducció de Joan Melcion. Barcelona: Edicions 62, tercera ed. (El Cangur”, 234). —; 2002. La sombra del maguey. Trad. de Gerta Pallàs. Mèxic: Umbral-Conaculta. Castellanos, Jordi; 2003. “El Fons Pere Calders de la Universitat Autònoma”. Pere Calders i el seu temps. Carme Puig Molist, ed. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Universitat Autònoma de Barcelona. Enciclopedia de México; 1994. José Rogelio Álvarez, dir. Mèxic: Enciclopedia de México, vol. XII. Novo, Salvador; 1997. La vida en México en el periodo presidencial de Adolfo Ruiz Cortines. Mèxic: Conaculta (Memorias mexicanas). Reyna, José Luis i Raúl Trejo Delabre; 1981. La clase obrera en la historia de México. De Adolfo Ruiz Cortines a Adolfo López Mateos (1952-1964). Mèxic: Siglo XXI. Torres, David; 1988. “Adolfo Ruiz Cortines”. Los presidentes de México, 1910 / 1988. Biografías. Mèxic: Presidencia de la República, pp. 169-181.

______________________________ Carlos Guzmán Moncada Departamento de Estudios Literarios Universidad de Guadalajara. Jalisco, México. [email protected] 18

Carta a Rafael Tasis, 13 de gener del 1958. Arxiu personal Rafael Tasis i Marca.

Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje de los productos audiovisuales. El caso concreto de la lengua catalana Josep Soler Carbonell Universidad de Tartu (Estonia)

Resumen Constatado el frecuente debate existente entre los círculos cineastas en cuanto a las ventajas e inconvenientes de la subtitulación y del doblaje, queremos en este momento hacer un punto y aparte en lo que representan estas dos opciones de tratamiento de la producción artística audiovisual (principalmente películas y series de televisión) desde un punto de vista sociolingüístico. Pensamos que no se ha reflexionado lo suficiente en este sentido y menos para el caso concreto de la lengua catalana, la cual queremos que sea aquí también un eje principal del debate. Con nuestro punto de vista, esperamos aportar una serie de argumentos que creemos dignos de ser considerados, además de sentar las bases para futuras discusiones y futuros planteamientos del tema aquí tratado. En definitiva, esperamos enriquecer el panorama actual de nuestro objeto de debate con las consecuencias sociolingüísticas del doblaje y la subtitulación de productos audiovisuales.

Abstract Aware of the frequent debate that exists among film makers and critics in relation with the advantages or inconvenients of subtitling and dubbing, we would like to suggest a stop on the way and analyse what these two options represent for the treatment of audiovisual products (mainly films and TV serials) from a sociolinguistic point of view. We think that there has not been enough reflection in that ragard, and indeed it has been so for the case of Catalan language, which we would like to place at the centre of the debate here. With our perspective, we expect to raise a series of points that we believe worth being considered, as well as settling the basis for future discussions and approaches to the topic discussed. All in all, we hope to enrich the scope of our object of debate, which will be the sociolinguistic consequences of dubbing and subtitling of audiovisual products.

6 8 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

1. Introducción Cuando se discute sobre cuál de las dos opciones es mejor adoptar, si el doblaje1 o la subtitulación2, normalmente se tiene en cuenta el impacto de estas dos técnicas sobre el espectador en el sentido de cuál de ellas puede ser mejor transmisora del mensaje de la versión original. Así, se argumenta que el doblaje permite seguir la película o la serie de forma más cómoda, sobre todo en casos en los que el espectador no entiende el lenguaje de la versión original o le cuesta trabajo seguir los diálogos espontáneos del lenguaje natural. Entonces, el doblaje se presenta como una posibilidad para la audiencia de fijarse en los detalles de la actuación de los actores sin la necesidad de poner atención especial (y en ese sentido hacer un esfuerzo extra de comprensión) para entender lo que finalmente éstos dicen, así como tener una percepción global de las escenas y la fotografía mayor. Por su parte, la subtitulación es contemplada como una opción que guarda una fidelidad más notable en relación con la naturalidad de la versión original. Siendo los mismos actores los que ponen voz a sus personajes, toda la espontaneidad y los matices de su actuación se mantiene intacta. Además, su mensaje puede ser bien comprendido por parte del espectador gracias a los subtítulos que aparecen sobrepuestos normalmente en la parte inferior de la pantalla, los cuales están escritos en una lengua que es de más fácil comprensión para la audiencia que no la que utilizan los actores en la versión original.

De modo preliminar creemos necesario identificar qué es el doblaje, definir en qué consiste esta técnica. Para este objetivo, tendremos en cuenta la definición que se puede consultar en la versión online de la Enciclopedia Británica y que citamos a continuación: “in filmmaking, the process of adding new dialogue or other sounds to the sound track of a motion picture that has already been shot. Dubbing is most familiar to audiences as a means of translating foreign-language films into the audience’s language. When a foreign language is dubbed, the translation of the original dialogue is carefully matched to the lip movements of the actors in the film. Dubbed sound tracks rarely equal the artistic quality of original foreign-language sound tracks, however, and hence subtitles may be preferred by viewers as a means of understanding the dialogue in foreign films.” http://www.britannica.com/eb/article-9031320/dubbing 2 De la misma manera, creemos igualmente conveniente definir la subtitulación, y para ello tomamos la siguiente definición, extraída también de la Enciclopedia Británica: “a printed statement or fragment of dialogue appearing on the screen between the scenes of a silent motion picture or appearing as a translation at the bottom of the screen during the scenes of a motion picture or television show in a foreign language.” http://www.britannica.com/dictionary?book=Dictionary&va=subtitle&query=subtitle 1

Estudios Catalanes 5 [2007] 69

Los aspectos negativos de ambas opciones, tal y como se deduce de lo que acabamos de exponer, son, respectivamente, que cuando se usa el doblaje, la intensidad, el tono o los matices que puede imprimir cada actor en su personaje quizá queden diluidos o difuminados en la versión doblada, al ser otro diferente actor el que pone voz al mismo personaje. En cuanto a la subtitulación, se considera que el hecho de que el espectador tenga que estar constantemente fijándose en la línea de los subtítulos para leer y comprender lo que los personajes dicen a cada momento puede constituir un factor de distracción. Esta circunstancia resta poder de concentración al público en relación a los demás aspectos de la película, es decir, no le permite poner atención a otros detalles como la fotografía o los efectos especiales, lo cual puede generar sentimientos de molestia o de incomodidad. Como puede observarse, el debate es siempre entorno a la eficacia de las dos opciones en relación con su capacidad de transmisión del mensaje original, qué ventajas o inconvenientes tiene cada una de ellas, pero raramente se mencionan las consecuencias lingüísticas que puede suponer adoptar o bien la subtitulación o bien el doblaje sobre las versiones resultantes y sobre los espectadores al mismo tiempo.

2. Consecuencias lingüísticas del doblaje y la subtitulación De las dos opciones con las que son tratados los productos audiovisuales, lingüísticamente parece claro que la que más profundas consecuencias tiene sobre el producto es el doblaje por tratarse de una lengua distinta a la original que sustituye al texto primario. De esta suerte, la primera consecuencia que debemos comentar es que el doblaje diluye la diversidad lingüística con la que el espectador pudiera entrar en contacto, ya que todas y cada una de las películas o las series de televisión que llegan para ser difundidas a su mercado son dobladas a una misma lengua. Por otro lado, es cierto que hoy en día la mayoría de los productos de los que estamos hablando llegan en una lengua en común, el inglés, al ser Estados Unidos el país con una de las industrias más importantes en este ámbito, con una capacidad de exportación verdaderamente alta. En este sentido, también aquí el doblaje juega un papel nada menospreciable. Dado que la mayoría de versiones originales son creadas en inglés, ocurre que gracias al doblaje, la audiencia tiene un menor número de oportunidades de practicar este idioma, que conforme vamos avanzando hacia el mundo de la globalización, resulta que es cada vez una lengua más imprescindible de ser conocida para todos lo mejor que se pueda. El doblaje impide cuanto menos que

7 0 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

los espectadores acostumbren sus oídos al sonido del inglés, y en casos extremos, que algunos de ellos, quizá los más con facilidad para las lenguas, puedan generar incluso una cierta capacidad de comprensión auditiva en esta lengua. Además de estas consecuencias, de carácter general y para los hablantes de cualquier lengua, hay que mencionar otro tipo de resultados del doblaje específicos para lenguas minoritarias. En este sentido, es importante destacar que siendo su público inferior al que tienen las lenguas con varios millones de hablantes, muchas veces las empresas distribuidoras deciden no hacer el esfuerzo económico de doblar las películas a este otro tipo de lenguas, al considerar poco rentable esta inversión. De este modo, los hablantes de estas lenguas deben de renunciar a su lengua inicial para acceder a las versiones dobladas de series o películas actuales al estar éstas en otra lengua distinta a la suya. No sólo es ilustrativo de este punto el caso de la lengua catalana, sino que como desarrollaremos posteriormente en el artículo, ofrece unas características peculiares que ayudan a entender netamente cuál es la posición de las grandes empresas distribuidoras de filmes norteamericanas. En cuanto al caso específico de la lengua catalana, el doblaje presenta aun otro aspecto que cabe destacar: la no representación de la variedad interna de la lengua a la que se dobla el producto audiovisual. En un estudio reciente (Vila et al., 2007) se ha hecho un análisis de las versiones dobladas al catalán y al castellano de películas de dibujos animados estadounidenses. Una de las principales observaciones que hacen los autores es que la gran diversidad de variedades lingüísticas distintas presentes en la versión original, desde dialectos hasta variedades de registro, pasando por acentos en lengua inglesa extranjeros (inglés hablado con acento francés o incluso fragmentos de spanglish), se reduce a la mínima expresión en las versiones dobladas, utilizando una variedad estándar basada en el dialecto central para el catalán y el peninsular estándar para el castellano.3 El caso del catalán es especialmente grave, porque se llega a soluciones de compromiso buscando alternativas basadas en modelos lingüísticos de otras lenguas (en el caso concreto analizado, del castellano), con tal de evitar el uso de la variedad dialectal interna de la lengua. No sabemos si este hecho se repita en otros casos, pero al darse al menos en el catalán y para este tipo de filmes, creemos que es digno de mencionar en este apartado.

3

Para una ampliación de los resultados y de las características del estudio en general, ver Vila et al., 2007.

Estudios Catalanes 5 [2007] 71

Por el contrario, para todos estos puntos que el doblaje parece no poder resolver, la subtitulación ofrece otro tipo de soluciones. No vamos a sugerir que la subtitulación es el remedio a todos los males del doblaje, pero ciertamente, al tratarse de una técnica de menor impacto lingüístico sobre la versión original, muchos de los aspectos que acabamos de comentar sobre el doblaje y que pueden ser interpretados como negativos, la subtitulación no los contempla. Por ejemplo, la subtitulación sí permite el contacto con otras lenguas más allá de las que el espectador pudiera conocer, y en este sentido hace que el público en general tenga un mayor acceso a la diversidad lingüística del mundo y pueda valorarla como algo positivo, digno de mantenerse, con más conocimiento de causa. También la subtitulación ayuda a tener un mayor número de inputs en inglés, o en la lengua que contenga el filme, por parte de la audiencia y ésta se acostumbre más a esta lengua e incluso desarrolle una mínima capacidad de comprensión auditiva. En tercer lugar, al tratarse de una técnica menos costosa económicamente para las empresas distribuidoras, a priori son más las lenguas que pueden acceder a este servicio, de forma que son más hablantes de lenguas distintas los que pueden beneficiarse de ello, sintiéndose plenamente identificados con la versión comercializada del producto al no tener que renunciar a su propia lengua para acceder a ella. Finalmente, incluso para el caso concreto planteado para el catalán en relación con el tratamiento de la diversidad interna de la lengua, también la subtitulación se puede plantear como una solución óptima, dado que las distintas variedades lingüísticas de la lengua difieren entre sí mayoritariamente en los niveles más superficiales, es decir en el plano fonético y léxico. No creemos que sea oportuno aquí discutir cómo llegar a resultados que reflejen una mayor representatividad de los diferentes dialectos o variedades de la lengua, pero es altamente probable que con la subtitulación se pueda hacer de forma más sencilla.

3. La situación actual de la subtitulación y del doblaje en lengua catalana 3.1. El doblaje Hasta este momento, todo lo que se ha dicho pertenece más a un plano teórico que concreto, a excepción de la breve pincelada que ya hemos hecho para describir algunas características del doblaje en lengua catalana. Llegados a este punto, será interesante hacer una parada más larga y observar con más detenimiento qué aspec-

7 2 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

to ofrece el panorama de la subtitulación y del doblaje para el caso concreto de la lengua catalana, que como hemos avanzado en el inicio del artículo, queremos que sea el centro de debate y de discusión para este tema que estamos aquí tratando. En Cataluña4, al igual que en el resto de España, hay un asombroso predominio de versiones dobladas, relegando a la subtitulación a un eterno segundo lugar. Por cuestiones históricas, España pertenece a un grupo de reducidos países europeos, junto con Alemania, Francia e Italia principalmente, en los que la industria del doblaje ha hecho fortuna. En estos países, no sólo la mayoría de películas que son proyectadas en las salas comerciales de cine se representan en otra lengua distinta a la original, sino que también las series de televisión son tratadas de este mismo modo. Además, en catalán hay un número significativamente menor de versiones dobladas a esta lengua por ser el castellano la elección preferida de las empresas distribuidoras, que como ya hemos comentado anteriormente, evalúan negativamente el costo extra que les representa confeccionar una versión doblada a una lengua de menor alcance como es el catalán. A pesar de ello, la Generalitat de Catalunya, gobierno autónomo del Principado de Cataluña, se encarga de velar para la difusión de películas en catalán. Así, desde 1991 se ofrecen una serie de subvenciones a las empresas que deciden ofertar sus filmes también en catalán, tanto para doblajes como para subtitulaciones5, una acción gubernamental que si bien tiene su importancia para mantener un mínimo nivel de oferta de películas en catalán, no deja de ser reflejo de la posición de debilidad en la que se encuentra la lengua catalana en el sentido de que, de ser otra la situación de la lengua, contando con el apoyo de un Estado detrás suyo, seguramente no haría falta proponer incentivos de este tipo a las empresas distribuidoras para que ofrecieran sus productos también en catalán.

Por razones metodológicas, vamos a centrarnos en nuestro análisis en el caso concreto del Principado de Cataluña. Dejamos de este modo abiertas las puertas para un futuro trabajo que contemple la situación de los demás territorios de habla catalana, sobre todo el País Valenciano y las Islas Baleares. 5 Pueden consultarse todas las películas dobladas y subtituladas al catalán con la ayuda del gobierno de la Generalitat en el anexo del presente trabajo, Cuadros 2 – 5, y a través de Internet en la siguiente dirección: http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.1ab5a94fef60a1e7a129d410b0c0e1a0/ ?vgnextoid=6071f9465ff61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=6071f9465ff61110 VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD 4

Estudios Catalanes 5 [2007] 73

Esta línea de apoyar institucionalmente la traducción para doblajes y subtitulaciones en catalán ha llevado a la Corporación Catalana de Radio y Televisión (CCRTV), a la cual pertenece TV3, la televisión pública de Cataluña, a la reciente creación del Servei Català del Doblatge6 (SCD), un servicio público y gratuito que tiene como objetivos principales aumentar la presencia de DVD de venta al público que incluyan también la versión catalana, por una parte, y por otra, facilitar a las empresas distribuidoras que se acojan a este servicio la posibilidad de ofertar a otras cadenas de televisión la versión en catalán de sus películas. En una comparecencia pública ante los medios de comunicación, Joan Majó, director general de la CCRTV, Joaquim Nadal, el entonces Conseller de la Presidencia de la Generalitat, y Francesc Escribano, director de TV3, explicaron al cabo de un año de la puesta en funcionamiento del SCD los resultados obtenidos y las líneas en las que estaban trabajando. Una de las constataciones más importantes que aportaron en esta rueda de prensa fue la falta total de interés por parte de las grandes majors de la distribución de películas norteamericanas. De todas ellas, solamente Sony/Columbia había acogido con aceptación el servicio ofrecido por el SCD, ante lo cual Majó, Nadal y Escribano mostraban su descontento de manera abierta. Los tres coincidían en destacar que había que seguir trabajando en la dirección de persuadir al resto de grandes distribuidoras para que accedieran a incluir también el catalán en sus doblajes, colaborando positivamente con el SCD. Además, los números que se presentaron en esta comparecencia son suficientemente claros como para deducir que sí sería conveniente poder contar con el mayor número de grandes majors posible. Como no es así, el servicio que ofrece el SCD tiene un menor alcance, al resultar que la mayoría de estrenas de películas no pueden ofrecerse en catalán ni siquiera cuando pasan a formato DVD para ser comercializadas. Escribano contó en esta rueda de prensa que un 35% de las películas que se estrenan contienen la versión catalana en su versión en DVD, lo que son unas más de 200 películas al año que son dobladas y subtituladas a través del SCD.

www.tv3.cat/doblatge. En esta página web se pueden consultar todas las películas y series dobladas por TV3, así como de los DVD disponibles en catalán gracias al servicio que ofrece el Servei Català del Doblatge. 6

7 4 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

Si bien este último dato tiene su lectura positiva, como así también lo reconoce el propio Escribano, en el sentido de que es importante que en los videoclubs crezca la presencia de películas en DVD con la posibilidad de visionarlas en catalán o de seguir los subtítulos en esta lengua, ya que al parecer, el consumo de películas a través de esta vía va en aumento más que la actividad de ir al cine, lo cierto es que no podemos dejar de constatar que todavía queda mucho camino por recorrer antes no podamos llegar a un número algo más elevado de películas disponibles en catalán para DVD o estrenadas en el cine. Para ello, es crucial el papel que desempeñan las grandes distribuidoras y hasta que no se consiga incluir a la gran mayoría de ellas a este servicio, no se podrá notar ningún cambio significativo en este sentido. Por otro lado, todavía en cuanto al doblaje y como ya hemos introducido en el punto anterior, se han observado algunos casos en los que las versiones dobladas al catalán han reducido drásticamente la variación lingüística de las versiones originales (en los casos analizados, de lengua inglesa), llegándose al punto de utilizar otro sistema lingüístico diferente al propio (el del castellano) para plasmar esta diversidad original7. Este hecho, a priori sin importancia, ha sido interpretado como ciertamente negativo, ya que, basadas en un dialecto del catalán central estándar, los sectores anticatalanistas de otros dialectos, principalmente con sede en Valencia o Palma de Mallorca, han aprovechado la ocasión para mostrar su oposición a unas versiones que han considerado demasiado catalanas. Esto, por una parte, merma la cohesión interna de la lengua, apoyando la falsa tesis que realmente los distintos dialectos del catalán forman parte de sistemas lingüísticos diferentes, y por la otra, produce que se malgasten los escasos recursos públicos que para este fin existen, dando como resultado final la existencia de tres versiones distintas de una misma versión doblada al catalán: una para el Principado de Cataluña, otro para el País Valenciano y otra para las Islas Baleares.

7

Para una versión más detallada del trabajo citado, ver Vila et al. (2007)

Estudios Catalanes 5 [2007] 75

3.2. La subtitulación En cuanto a la subtitulación se refiere, cabe destacar que en Barcelona capital existe un circuito bastante bien establecido de salas que ofrecen películas en versión original con subtítulos8. En diez años, de 1992 a 2002, pasaron de ser 6 cines a 8 los que ofrecían la posibilidad de ver filmes en versión original, lo que significa un aumento de 33 salas en las que se proyectan películas de este modo (de 10 en 1992 a 43 en 2002 –ver el Cuadro 1 en el anexo). Uno de los cines pioneros en este ámbito son los cines Verdi, cuya oferta, además, se basa en productos alternativos no estrictamente comerciales, lo cual honora su apuesta por ser arriesgada y que se ha demostrado muy exitosa. Además del Verdi, en la década de los 90 aparecen en la ciudad otros complejos cinematográficos en los que se puede tener acceso a películas, éstas sí, de carácter más comercial, como son por ejemplo los cines Yelmo Icaria, situados en la Villa Olímpica. Más allá de Barcelona, la situación es mucho más precaria: sólo en la ciudad de Girona se cuenta con una sala (el cine Truffaut) que ofrece la posibilidad de visionar películas de actualidad en versión original con subtítulos. Aparte de esto, existen los cine-club, que son una serie de cines en distintas capitales de algunas comarcas catalanas concertados como sede de la Filmoteca de Catalunya. En función de la programación de cada cine, ahí se proyectan algunas veces al mes, dos o tres, películas del archivo de la sede central de la Filmoteca en Barcelona en versión original con subtítulos en catalán. Por lo tanto, ya simplemente a primera vista aparece claramente que la oferta de las películas en versión original con subtítulos es muy inferior a la de las versiones dobladas. Además de esto, del mismo modo que hay muchas menos versiones dobladas en catalán que en castellano, también es así para las versiones subtituladas (ver los Cuadros 2 – 5 en el anexo correspondientes a películas dobladas y a películas subtituladas al catalán y compárese el número de películas del Cuadro 5, –películas subtituladas–, con las del resto de cuadros), de manera que de las pocas copias que existen en versión original, una minoría están subtituladas al catalán, a pesar de que los esfuerzos de la Generalitat van también dirigidos en el sentido de promover este

Ver Guillén (2003) para un análisis con más detalle de la evolución de la oferta de la subtitulación en Cataluña. 8

7 6 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

tipo de versiones. Solamente en la Filmoteca de Catalunya se pueden ver películas en versión original con subtítulos en catalán de manera regular y continua. En cuanto a las series de televisión, tampoco el panorama se nos plantea demasiado optimista. Desde hace tiempo, TV3 ofrece la posibilidad de conectar el sistema Dual, lo que permite escuchar a los actores y actrices de las películas o series extranjeras en su voz original, pero sin subtítulos, lo que muchas veces requiere una habilidad de comprensión casi nativa para seguir el hilo argumental. Además de ello, enlazado con el Servei Català del Doblatge que comentábamos más arriba, de manera mucho más reciente (marzo de 2007), la misma cadena pública ofrece la posibilidad de ver películas, series y documentales en versión original con subtítulos en catalán9. De momento, apenas un año después de la entrada en vigor de este servicio, es todavía temprano para evaluar realmente sus efectos, pero como mínimo se está trabajando en este sentido. La noticia en sí se presenta como la posibilidad de disfrutar de un servicio con el cual uno puede practicar inglés con Harry Potter o emocionarse con Humphrey Bogart diciendo aquello de “We’ll always have Paris…”. Sólo queda ver si el público toma conciencia de ello y de si la medida ayuda a que la audiencia se vaya acostumbrando más a los subtítulos.

4. Conclusiones y algunas propuestas prácticas En este último apartado del artículo, queremos agrupar los puntos más importantes que se han mencionado hasta este momento y al mismo tiempo proponer algunas ideas o medidas de carácter práctico que creemos podrían mejorar el panorama actual de los doblajes y la subtitulación en lengua catalana. En primer lugar, constatamos que hay poca presencia del catalán en las versiones dobladas de las películas comerciales que se proyectan en los cines de Cataluña. A pesar de las ayudas que ofrece la propia Generalitat de Catalunya y actualmente de forma totalmente gratuita el SCD para corregir esta tendencia, la proporción de la oferta de películas dobladas en catalán y las dobladas en castellano es claramente favorable a la segunda.

Se puede consultar la noticia y los pasos a seguir para disfrutar de este servicio por Internet a través de la siguiente dirección: http://www.tv3.cat/ptvcatalunya/tvcItem.jsp?idint=222487460&item=actualitats &seccio=tvcat 9

Estudios Catalanes 5 [2007] 77

Además, cuando se dobla una serie o una película al catalán, la calidad de los doblajes, en el sentido de representar la variedad interna de la lengua, podría mejorarse sustancialmente. Una de las peores consecuencias de este hecho, como ya se ha observado, es que ello es utilizado con fines políticos de carácter anticatalanista. En la línea que ya apuntan los autores del estudio citado (Vila et al., 2007), a todos conviene que los productos que son doblados al catalán tengan una mayor circulación por todo el territorio del dominio lingüístico de la lengua que la que tienen en estos momentos. Diluyendo estas fronteras imaginarias percibidas como barreras lingüísticas se conseguiría llegar a un público mayor, y esto, desde un punto de vista empresarial, tendría que ser observado como una oportunidad de crecer, como algo que aprovechar. En este sentido, mejorar las versiones dobladas para una mayor inclusión de los distintos dialectos del catalán y una representación más fiel de la realidad de la lengua tendría que ser un objetivo con el que trabajar por parte de las empresas que se dedican a ello profesionalmente. En cuanto a la subtitulación, la presencia del catalán es meramente testimonial tanto en los cines como en televisión. Más allá de la novedosa propuesta de Televisió de Catalunya que hemos comentado, no parece observarse ningún cambio destacado que indique una redirección de la tendencia actual. De todas formas, a la espera de las novedades técnicas que pueda aportar la Televisión Digital Terrestre (TDT) en cuanto a mayores posibilidades interactivas, la medida de TV3 parece un buen paso estratégico para avanzarse a futuros acontecimientos y cubrir una demanda que en cuestión de pocos años puede estar en alza. Hay que seguir trabajando en el sentido de ayudar a la audiencia a tomar conciencia de que los subtítulos pueden ser algo muy positivo y beneficioso para todo el mundo en general y que este modo de ver las películas y las series vaya ganando terreno poco a poco entre el público. Indudablemente, la costumbre de ver películas o series subtituladas no es algo que se adquiere de un día para el otro, pero también sin duda alguna sería éste un hecho que aliviaría un tanto el sistema educativo general, que pugna para garantizar una competencia mínima cada vez más alta en lengua inglesa, dadas las exigencias de la sociedad moderna, y de paso ayudaría a que poco más o poco menos, las personas tomaran conciencia del valor de la diversidad lingüística planetaria como algo positivo de mantener, aunque este segundo objetivo sería seguramente algo más secundario, dada la baja proporción de circulación de películas en versión original de lengua no inglesa en el circuito de salas de cine más comerciales. No obstante, creemos que de momento hay que seguir doblando, al menos hasta que no se note un cambio de dirección en el sentido que acabamos de comentar.

7 8 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

Seguramente, tal y como hace Vicenç Tuset en un artículo de opinión publicado en la revista de la Universitat de Barcelona Enxarxa’t10, podemos preguntarnos si realmente vale la pena seguir en esta línea de doblar todo lo que se pueda, a pesar de la discutible calidad de las obras que se doblen, o más valdría doblar películas que realmente sean merecedoras de este esfuerzo extra que representa el doblaje al catalán. Tuset opina que sí vale la pena, siempre y cuando se entienda ésta como una medida temporal en lo que se consigue una normalización total y plena de la lengua catalana. Personalmente, estamos de acuerdo con el autor, además de creer que es la única manera que tiene el catalán de seguir por esta vía hacia la completa normalización. Los clásicos, a pesar de la influencia que hayan ejercido para hacer evolucionar el género del cine, tienen hoy en día otro tipo de atracción por parte del público en general distinta a la que puedan tener los filmes más modernos, cuya calidad será la que será, pero con alta probabilidad llegarán a un número de audiencia mayor. Que ésta es la línea a seguir lo constata la actual dirección del gobierno de la Generalitat de Catalunya. La creación del Servei Català del Doblatge es prueba de ello, una acción que va teniendo sus efectos, aunque como ya hemos comentado, no del todo como se espera. Hasta que la mayoría de las grandes distribuidoras norteamericanas no se adhieran a este servicio no se notará un cambio real en la oferta de cine en catalán en los cines y en DVD. Lo grave del caso es que el argumento que utilizan estas empresas para no incluir la versión en catalán es que quizás ahora el servicio sea gratuito, pero probablemente en unos años ya no lo sea, y en Europa, según dicen, hay muchas lenguas. Sobrarían argumentos para contrarrestar esta opinión, empezando por el más fácil de que Europa es, con mucha diferencia, el continente con menor grado de diversidad lingüística del planeta. Pero es que estamos hablando de un servicio gratuito que nada les cuesta de sus bolsillos, que puede ser regulado mediante contratos oficiales entre empresas e instituciones públicas los cuales puedan ser revocados o renovados en función de los intereses de cada parte. Se hace difícil comprender la razón verdadera por la cual estas empresas rehúsan la posibilidad de enriquecer el

El artículo está disponible en formato PDF a través de Internet en la dirección: http://www.ub.es/ enxarxat/5/enxarxat-5.pdf, páginas 24 y 25. 10

Estudios Catalanes 5 [2007] 79

producto final y así hacerle ganar un valor añadido extra, todo por nada. Por lo tanto, a corto plazo sólo queda tener fe en nuestros representantes y confiar en ellos para que encuentren la manera de convencer a estas grandes distribuidoras para que incluyan también la versión en catalán para sus películas y DVDs. Al mismo tiempo, no hay que dejar desatendido el campo de la subtitulación en catalán, que de momento es muy escaso, como ya hemos visto. Sería interesante que desde ahora, todas las salas de cine que ofrecen versiones originales con subtítulos incorporaran también una línea con subtítulos en catalán. No es de recibo el argumento de que “todo el mundo en Cataluña sabe leer en castellano” y con él se omita la factible posibilidad de introducir una línea de subtítulos en catalán. Hay que realizar una verdadera apuesta por la subtitulación. Los costos que representa son mínimos si los comparamos con la inversión que supone el obtener una versión doblada de una cinta. Como decíamos, está claro que hace falta seguir doblando, al menos hasta que la audiencia se acostumbre un poco más a los subtítulos, y como este objetivo puede que nos lleve varios años, incluso alguna generación de por medio, sería necesario empezar a actuar desde ahora en el campo de la subtitulación incluyendo subtítulos en catalán allí donde también los haya en castellano. Una opción que podría ser de muy fácil aplicación desde ahora mismo y con los medios de los que ya se dispone sería hacer que las pocas versiones subtituladas que se comercializan en estos momentos se proyectaran ya con una subtitulación bilingüe, con una línea para cada lengua, catalán y castellano. Así funciona, por ejemplo, en Estonia, donde la inmensa mayoría de las películas se pasan en versión original (casi siempre en inglés) con subtítulos bilingües en estonio y en ruso. De este modo, cada quien puede seguir los subtítulos que le interesan, y todos se pueden sentir identificados y no excluidos como comunidad lingüística diferente. Por ahora, tanto la comunidad rusa como la estoniana, a veces tan enfrentadas entre sí por asuntos incluso menores11, parecen sentirse cómodos con este estilo de ver películas subtituladas. Así, la aplicación de esta medida en Cataluña no debería de conllevar ningún tipo de polémica o exaltación por parte de nadie, al menos a priori.

Para profundizar con detalle en la historia de Estonia, recomendamos consultar la página web de su enciclopedia: www.estonica.org

11

8 0 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

Trasladando este modelo a un hipotético escenario catalán, como mínimo de esta manera se conseguiría equilibrar una de las dos situaciones de desequilibrio a favor del castellano, que sería el campo de la subtitulación. Lo más relevante del caso es que ésta es una medida que podría entrar en vigor con muy poco tiempo de espera, solamente en lo que pudieran tardar las empresas a contratar los servicios necesarios para conseguir las traducciones al catalán de las películas que se pasan subtituladas en castellano, que bien podría suplir por ejemplo el SCD como ya está haciendo en estos momentos, añadirlas a la cinta y empezarlas a proyectar desde entonces. Más adelante, a mediano o largo plazo, esperando que las versiones subtituladas fuesen ganando espacio a las dobladas, se podría pensar en ofrecer proyecciones con subtítulos monolingües en una u otra lengua, alternando unas sesiones en una versión y otras, en la otra. Pero como ya hemos dicho, esto queda mucho más lejos en el tiempo; llegado su momento, ya se discutiría sobre la idoneidad de una u otra opción. En pocas palabras: le conviene a la lengua catalana hacerse con una industria de la subtitulación bien establecida y potente, porque sería necesario que la sociedad en general se fuese acostumbrando un poco más a ver películas o series en versión original con subtítulos. Conscientes de que éste puede ser un hecho de larga durada, lo que sí sería grave fuese llegar a una situación hipotética tal que, habiendo hecho el salto de las versiones dobladas a las subtituladas, la lengua catalana tuviese que pelear para hacerse un hueco en este espacio. Para muchos de los objetivos de la plena normalización del catalán normalmente se ha llegado demasiado tarde, sobre todo en lo que se refiere a los espacios que ocupa la lengua para las actividades de ocio. Para éste en concreto que acabamos de analizar todavía estaríamos a tiempo de estar preparados. Que no sea, por lo tanto, el enésimo caso para el que tengamos que lamentarnos de no haber podido hacer algo más cuando todavía se tenía tiempo.

Estudios Catalanes 5 [2007] 81

Referencias Cassel, Sarah, Busquet Isart, Núria, Callejón i Mateu, Joan-Pau, Mercadal Moll, Toni i Soler Carbonell, Josep (2005): “La representació de la diversitat lingüística en els doblatges en català i castellà de pel·lícules d’animació nord-americanes en anglès”. Trabajo de curso de doctorado para la asignatura Variació sociolectal i ideologies lingüístiques. Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, curso 2004-2005. Dirección: F. Xavier Vila i Moreno. Guillén, Mercè (2003), Cinemes en versió original: més enllà de l’art i l’assaig, Comunicació 21.com El portal del sector de la comunicació. Versión disponible online: http://www.comunicacio21.com/paper/10/cinema.pdf Tuset, Vicenç (2004), “Cinema en català: apunts per a una reflexió de fons”, a: Enxarxa’t, Revista de la xarxa de dinamització lingüística de la UB, Num. 5 (hivern 2004), pp. 24 y 25. Versión disponible online: http://www.ub.es/enxarxat/5/enxarxat-5.pdf Vila i Moreno, F. Xavier, Busquet Isart, Núria, Callejón i Mateu, Joan-Pau, Cassel, Sarah, Mercadal Moll, Toni, Soler Carbonell, Josep (2007): “Sense accents? Les contradiccions de l’estàndard oral en els doblatges catalans de pel·lícules d’animació”. A: Revista de Llengua i Dret Núm. 47, juny de 2007 (Barcelona). Páginas web utilizadas: Enciclopedia Británica: www.britannica.com Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat): Temes: Cinema en català: Cinema doblat i subtitulat. www.gencat.cat/llengua Servei Català del Doblatge: www.tv3.cat/doblatge Noticias de prensa relacionadas: (Sobre el Servei Català del Doblatge) Actualitat TVC: (15/07/2005) http://www.tvcatalunya.com/ptvcatalunya/tvcItem.jsp?idint=188058347&item=actualitats&seccio=tvcat (03/10/2006) http://www.tvcatalunya.com/ptvcatalunya/tvcItem.jsp?idint=213599079&item=actualitats&seccio=tvcat La Vanguardia: martes 03/10/2006 El Punt: 03/10/2006

8 2 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

Anexo Cuadro 112: Evolución de la Versión Original en los cines de Barcelona: Años 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002

Cines 6 6 6 6 7 9 9 8 7 7 8

Número de Salas 10 10 10 12 17 38 38 37 36 36 43

Adjuntamos a continuación los títulos de las películas dobladas y subtituladas con la ayuda de la Generalitat de Catalunya desde 1991.

Fuente: Guillén, Mercè (2003), Cinemes en versió original: més enllà de l’art i l’assaig, Comunicació 21.com

12

Estudios Catalanes 5 [2007] 83

Cuadro 213: Películas dobladas de animación

Título

Fecha de estrena

Empresa

DORAEMON I EL PETIT DINOSAURE

31.08.07

Luk Internacional

TMNT (LES TORTUGUES NINJA 3)

14.08.07

Warner

BOJOS PEL SURF

10.08.07

Sony

RATATOUILLE

03.08.07

Disney

SHREK TERCER

22.06.07

UIP

DESCOBRINT ELS ROBINSONS

30.03.07

Buena Vista

AZUR I ASMAR

16.03.07

Dionet

SHIN CHAN. ELS ADULTS CONTRAATAQUEN

02.02.07

Luk Internacional

ARTHUR I EL MINIMOYS

15.12.06

New World Films

HAPPY FEET, TRENCANT EL GEL

05.12.06

Warner

CIUTAT RATOLÍ

01.12.06

UIP

COL·LEGUES AL BOSC

10.11.06

Sony Pictures

EL CORRAL, UNA FESTA MOLT ANIMAL

27.10.06

UIP

LA INCREÏBLE PERÒ CERTA HISTÒRIA DE LA CAPUTXETA VERMELLA

22.09.06

Manga Films

ANT BULLY. BENVINGUT AL FORMIGUER

08.09.06

Warner

MONSTER HOUSE

01.09.06

Sony Pictures

JORDI EL CURIÓS

04.08.06

UIP

CARS

06.07.06

Buena Vista

ASTÈRIX I ELS VÍKINGS

30.06.06

DeAPlaneta

FINETA: UNA FOQUETA LA MAR DE SALADA

23.06.06

Eurocine Films

VEÏNS INVASORS

16.06.06

UIP

ICE AGE 2: EL DESGLAÇ

31.03.06

Hispano Fox Films

GISAKU

17.03.06

Filmax

KIRIKÚ I LES BÈSTIES SALVATGES

23.12.05

Altafilms

LA PROFECIA DE LES GRANOTES

23.12.05

Baditri

OPOPOMOZ ELS PASTORETS

23.12.05

DeAPlaneta

CHICKEN LITTLE

18.11.05

Walt Disney Pictures

WALLACE & GROMIT. LA MALEDICCIÓ DE LES VERDURES

7.10.05

UIP

13

Fuente: página web de la Generalitat de Catalunya

8 4 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

DORAEMON I ELS DÉUS DEL VENT

2.09.05

Luk/Internacional

ROLO I EL SECRET DEL PÈSOL

22.07.2005 DeAplaneta

EL SOMNI D’UNA NIT DE SANT JOAN

1.07.2005

Buena Vista International

MADAGASCAR

17.06.05

UIP/DreamWorks

TEAM AMÈRICA: LA POLICIA DEL MÓN

23.03.05

UIP

ROBOTS

18.03.05

Twenty Century Fox

BOB ESPONJA, LA PEL·LÍCULA

28.01.05

UIP

CAPITÀ DENT DE SABRE

5.01.05

Associació Cultural Cavall Fort, Drac Màgic, Rialles

EL NEN QUE VOLIA SER UN ÓS

22.12.04

Lauren Films

ELS INCREÏBLES

26.11.04

Buena Vista International

L’ESPANTATAURONS

8.10.04

UIP

DORAEMON, EL GLADIADOR

27.09.04

Luk/Internacional

SHREK 2

30.06.04

UIP/Dreamworks

SHIN CHAN, OPERACIÓ RESCAT

25.06.04

Luk International

GLUP

2.04.04

Barton Films

ELS FILLS DE LA PLUJA

2.04.04

Barton Films

GERMÀ ÓS

26.03.04

Buena Vista

SAKURA WARS, LA PEL·LÍCULA

19.12.03

Orson Films

EL CID, LA LLEGENDA

28.11.03

Filmax

BUSCANT EN NEMO

28.11.03

Buena Vista (Pixar)

KARLSSON DE LES TEULADES

23.11.03

Associació Cultural CavallFort, Drac Màgic, Rialles

DORAEMON I L’IMPERI MAIA

29.08.03

Luk International

RUGRATS, VACANCES SALVATGES

08.08.03

UIP

SIMBAD, LA LLEGENDA DELS SET MARS

18.07.03

UIP

LA MÀGIA DEL SUD

4.07.03

Filmax

SHIN CHAN, A LA RECERCA DE LES BOLES PERDUDES

27.06.03

Luk International

EL GAT SENSE POR

20.06.03

Associació Cultural CavallFort, Drac Màgic, Rialles

EL LLIBRE DE LA SELVA 2

11.04.03

Walt Disney

ELS THORNBERRYS. LA PEL·LÍCULA

04.04.03

UIP

SONNY, LAMBERT I EL CAS DE LA CUA DE GUINEU

15.12.00

Cavall Fort/Drac Màgic/Rialles

EL PLANETA DEL TRESOR

05.12.02

Buena Vista

DORAEMON I ELS PIRATES DELS MARS DEL SUD

30.08.02

Luk Internacional

JIMMY NEUTRÓ, EL NEN INVENTOR

14.08.02

UIP

MOMO

09.08.02

Aliabit

SPIRIT, EL CAVALL INDOMABLE

17.07.02

UIP

ICE AGE. L’EDAT DE GEL

12.07.02

Fox

Estudios Catalanes 5 [2007] 85

LILO&STICH

05.07.02

Buena Vista

EL PÚDING MÀGIC

28.06.02

Filmax

SAMSÓ I SALLY

22.02.02

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

CONTE DE NADAL

21.12.01

Planeta 2010

KIRIKÚ I LA BRUIXA

21.12.01

Alta Classics

ATLANTIS, L’IMPERI PERDUT

23.11.01

Buena Vista

MARTINA I LA FESTA D’ANIVERSARI

07.09.01

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

FANTASY

24.08.01

Columbia

10+2. EL GRAN SECRET

17.08.01

Lauren Films

SOCORS, SÓC UN PEIX

03.08.01

Planeta 2010

SHREK

13.07.01

UIP

RUGRATS A PARÍS

29.06.01

UIP

L’EMPERADOR I LES SEVES BOGERIES

22.06.01

Buena Vista

DORAEMON I LES MIL I UNA AVENTURES

15.06.01

Luk Internacional

LA RUTA CAP A EL DORADO

15.12.00

UIP

DINOSAURE

24.10.00

Buena Vista

LES AVENTURES DE ROCKY I BULLWINKLE

06.10.00

UIP

CHICKEN RUN

18.08.00

Warner

GOSSOS MILIONARIS

01.08.00

Planeta 2010

TITAN, A.E.

01.08.00

Fox

LA PEL·LÍCULA D’EN TIGGER

30.06.00

Buena Vista

HISTÒRIA D’UNA GAVINA (I DEL GAT QUE LI VA ENSENYAR A VOLAR)

30.06.00

Planeta 2010

MARTINA I ELS RATOLINS

31.03.00

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

TARZAN

26.11.99

Buena Vista

RUDOLPH

29.10.99

Filmax

RUGRATS

23.06.99

UIP

EL REI I L’OCELL

26.03.99

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

LA FLETXA BLAVA

31.12.98

Cromosoma

MULAN

20.11.98

Buena Vista

ANASTÀSIA

20.03.98

Hispano Foxfilm

HÈRCULES

21.11.97

Buena Vista

UN RATOLÍ ENAMORAT

20.06.97

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

EL GEPERUT DE NOTRE DAME

22.11.96

Buena Vista

JAN DE LA JUNGLA

07.06.96

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

TOM I JERRY

22.12.95

Lauren

EL GAT SENSE CUA

01.12.95

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

8 6 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

EL GUARDIÀ DE LES PARAULES

30.06.95

Lauren

TINTÍN I EL LLAC DELS TAURONS

16.06.95

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

TINTÍN I EL TEMPLE DEL SOL

07.04.95

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

ASTÈRIX A AMÈRICA

07.04.95

Fox

101 DÀLMATES

31.03.95

Buena Vista

ELS POLISSONS DE L’ARCA

02.12.94

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

PORCO ROSSO

02.09.94

Manga

LA PISTA DEL LLAC DE PLATA

17.06.94

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

EL BOSC EN PERILL

03.12.93

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

EL TRESOR DEL CASTELL DEL PAIXÀ

02.04.93

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

FREDDIE AGENT 07

18.12.92

Lauren

Cuadro 314: Películas dobladas para todos los públicos Título

Fecha de estrena Empresa

ELS 4 FANTÀSTICS I EN SILVER SURFER

10.08.07

Hispano Fox Films

HARRY POTTER I L’ORDE DEL FENIX

20.07.07

Warner

LASSIE

08.06.07

DeAPlaneta

LA TERANYINA DE LA CARLOTA

27.04.07

UIP

UN PONT CAP A TERABITHIA

02.03.07

DeAPlaneta

ERAGON

15.12.06

Hispano Fox Films

EL PRÍNCEP DELS LLADRES

6.10.06

Flins & Pinículas

MISSIÓ: IMPOSSIBLE 3

4.05.06

UIP

KING KONG

14.12.05

UIP

OLIVER TWIST

2.12.05

Filmax

HARRY POTTER I EL CALZE DE FOC

25.11.05

Warner Sogefilms

LA LLEGENDA DEL ZORRO

28.10.05

Sony Pictures ReleasingEspanya

EL SECRET DELS GERMANS GRIMM

9.09.05

DeAPlaneta

CHARLIE I LA FÀBRICA DE XOCOLATA

12.08.05

Warner Sogefilms

ELS QUATRE FANTÀSTICS

15.07.05

Fox

ELS DALTON CONTRA LUCKY LUKE

8.07.05

Filmax

STAR WARS. EPISODI III. LA VENJANÇA DELS SITH

19.05.05

Fox

UN SEGUIT DE DESGRÀCIES CATAS-TRÒFIQUES DE LEMONY SNICKET

22.12.04

UIP

14

Ídem

Estudios Catalanes 5 [2007] 87

SKY CAPTAIN I EL MÓN DEL DEMÀ

22.12.04

DeAPlanet

GARFIELD

01.09.04

Fox

LA VOLTA AL MÓN EN 80 DIES

23.07.04

Filmax

SPIDER-MAN 2

14.07.04

Columbia

HARRY POTTER I EL PRES D’AZKABAN

18.06.04

Warner

EL GAT

7.04.04

UIP/Dreamworks

SCOOBY DOO 2: DESBOCAT

2.04.04

Warner

EL SENYOR DELS ANELLS: EL RETORN DEL REI

17.12.03

Aurum

LOONEY TUNES: DE NOU EN ACCIÓ

5.12.03

Warner

DEEP BLUE, LA PEL·LÍCULA DEL PLANETA BLAU

5.12.03

Wanda Films

LA LLIGA DELS HOMES EXTRAORDINARIS

05.09.03

Fox

ELS ÀNGELS DE CHARLIE 2. AL LÍMIT

11.07.03

Columbia

AMOR AMB PREVI AVÍS

21.02.03

Warner

EL SENYOR DELS ANELLS: LES DUES TORRES

18.12.02

Aurum

HARRY POTTER I LA CAMBRA SECRETA

29.11.02

Warner

MOR UN ALTRE DIA

22.11.02

Fox

STUART LITTLE 2

02.08.02

Columbia

SCOOBY DOO

19.07.02

Warner

SPIDER-MAN

21.06.02

Columbia

STAR WARS. EPISODI II. L’ATAC DELS CLONS

17.05.02

Fox

ET, L’EXTRATERRESTRE (20è aniversari)

27.03.02

UIP

EL SENYOR DELS ANELLS: LA GERMANDAT DE L’ANELL

19.12.01

Aurum

SCARY MOVIE 2

31.10.01

Lauren

DR. DOLITTLE 2

10.08.01

Fox

PARK JURASSIC III

27.07.01

UIP

HANUMAN

04.08.00

Sherlock Media

MISSIÓ: IMPOSSIBLE 2

07.07.00

UIP

STUART LITTLE

23.06.00

Columbia

LOONEY TUNES: DE NOU EN ACCIÓ

05.12.03

Warner

DEEP BLUE, LA PEL·LÍCULA DEL PLANETA BLAU

05.12.03

Wanda Films

LA LLIGA DELS HOMES EXTRAORDINARIS

05.09.03

Fox

ELS ÀNGELS DE CHARLIE 2. AL LÍMIT

11.07.03

Columbia

AMOR AMB PREVI AVÍS

21.02.03

Warner

ELS SENYOR DELS ANELLS: LES DUES TORRES

18.12.02

Aurum

HARRY POTTER I LA CAMBRA SECRETA

29.11.02

Warner

MOR UN ALTRE DIA

22.11.02

Fox

8 8 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

STUART LITTLE 2

02.08.02

Columbia

SCOOBY DOO

19.07.02

Warner

SPIDER-MAN

21.06.02

Columbia

STAR WARS. EPISODI II. L’ATAC DELS CLONS

17.05.02

Fox

ET, L’EXTRATERRESTRE (20è aniversari)

27.03.02

UIP

EL SENYOR DELS ANELLS: LA GERMANDAT DE L’ANELL

19.12.01

Aurum

SCARY MOVIE 2

31.10.01

Lauren

DR. DOLITTLE 2

10.08.01

Fox

PARK JURASSIC III

27.07.01

UIP

HANUMA

04.08.00

Sherlock Media

MISSIÓ: IMPOSSIBLE 2

07.07.00

UIP

STUART LITTLE

23.06.00

Columbia

MÚSICA DEL COR

17.12.99

Lauren

ELS FILLS DEL BUFADOR DE VIDRE

03.12.99

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

AMB EL MÓN NO N’HI HA PROU

03.12.99

UIP

THE FACULTY

31.03.99

Lauren

UN MÓN A LA SEVA MIDA

04.12.98

Lauren

EL DEMÀ NO MOR MAI

19.12.97

UIP

EL SANT

25.04.97

UIP

EL JAGUAR

05.12.96

Lauren

HACKERS

01.06.96

UIP

SARA, SARA (també subtitulada)

22.12.95

Cavall Fort/DracMagic/Rialles

GOLDENEYE

22.12.95

UIP

DINO REX

22.12.95

Lauren

UN INDI A PARÍS

14.07.95

Aurum

ROB ROY

26.05.95

UIP

LA PRINCESA CARABOO

19.05.95

Lauren

LA FILLA DE D’ARTAGNAN

04.05.95

Lauren

EL FILL DE LA PANTERA ROSA

28.04.95

UIP

CORINA, CORINA

23.12.94

Telegroup

RAPA-NUI

19.08.94

Araba Films

PETIT BUDA

28.01.94

Lauren

MIRA QUI PARLA, ARA

03.12.93

Columbia

LA FORÇA DEL VENT

29.04.93

Lauren

LA GLÒRIA DEL MEU PARE

29.01.93

Cavall Fort/Drac Magic/Rialles

Estudios Catalanes 5 [2007] 89

Cuadro 415: Películas dobladas para el público adulto

Fecha de estrena

Empresa

STARDUST

26.10.07

Universal

CASSANDRA’S DREAM

26.10.07

On Pictures

ABSOLUTE WILSON

11.10.07

Sherlock Films

L’ÚLTIMA LEGIÓ

24.08.07

Dea Planeta

AIXÒ ÉS RITME

04.05.07

Karma Films

EL PERFUM

24.11.06

Filmas

SCOOP

27.10.06

On Pictures

COPYING BEETHOVEN

20.10.06

Notro Films

THE GUARDIAN

11.10.06

Buena Vista

LA GUERRA DELS MONS

29.06.05

UIP/DreamWorks

LA IMPORTÀNCIA DE SERFRANC

5.01.05

Lauren Films

LLEGEIX-ME ELS LLAVIS

9.07.04

Karma Films

QUALSEVOL ALTRA COSA

5.12.03

Lauren Films

CONFIDENCE

19.09.03

DeAPlanet

TERMINATOR 3, LAREBEL·LIÓ DE LES MÀQUINES

01.08.03

Columbia

EVELYN

04.04.03

Aliabit

EL PIANISTA

13.12.02

Aliabit

UN FINAL MADE INHOLLYWOOD

14.10.02

Lauren

LA CORBA DE LA FELICITAT

06.09.02

Esicma

QUAN ÉREM SOLDATS

28.06.02

Warner

VANILLA SKY

01.02.02

UIP

LA MANDOLINA DEL CAPITÀ CORELLI

19.10.01

UIP

VATEL

25.05.01

Sherlock Media

CAVALCA AMB EL DIABLE

11.05.01

Lauren

OPERACIÓ REN

05.01.01

Lauren

THE SKULLS

20.10.00

Lauren

LA FORÇA DE L’AMOR

22.09.00

Filmax

U-571

15.09.00

Lauren

LA MUSA

12.05.00

Lauren

LA PLATJA

25.02.00

Fox

Título

15

Íbidem.

9 0 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

SEGRESTANT LA SENYORETA

07.01.00

Lauren

TINGLE AGNES BROWNE

29.10.99

Lauren

LA VIDA ÉS BELLA

26.02.99

Lauren

DEEP RISING

08.08.98

Lauren

SA MAJESTAT MRS. BROWN

15.05.98

Lauren

SAVIOR

15.05.98

Manga Films

WASHINGON SQUARE

17.04.98

Filmax

THE BOXER

27.02.98

UIP

LES ALES DEL COLOM

13.02.98

Lauren

WILDE

31.10.97

Manga films

WESTERN (tambésubtitulada)

22.10.97

Tri pictures

TOTHOM ESTIMA ALGÚALGUNA VEGADA

25.07.97

Lauren

UN HOME D’ÈXIT

14.06.97

Lauren

CRIATURES FEROTGES

30.04.97

UIP

PERVERS

30.04.97

Lauren

EL PACIENT ANGLÈS

07.03.97

Lauren

UNA ALTRA CLASSE D’AMOR

07.02.97

Lauren

EN VIU O EN VITRO?

10.01.97

Lauren

BELLESA ROBADA

20.09.96

Araba

TREN NOCTURN A VENÈCIA

19.07.96

Araba

TOM I VIV

17.05.96

Tri Pictures

UN MES AL LLAC

17.05.96

Lauren

OTEL·LO

08.03.96

Filmayer

L’HOME DE LES ESTRELLES

01.03.96

Lauren

DONES A FLOR DE PELL

01.03.96

Lauren

L’ANGLÈS QUE VA PUJAR UN TURÓ

19.01.96

Buena vista

LA LLETRA ESCARLATA

12.01.96

Lauren

HOTEL I DOMICILI

22.12.95

Lauren

EL CARTER I PABLO NERUDA

24.11.95

Buena vista

PICARDIES DE DONA

06.10.95

Tri pictures

MÉS ENLLÀ DE RANGOON

01.09.95

Filmayer

L’HOME DESITJAT

11.08.95

Manga

LA SRA. PARKER I EL CERCLE VICIÓS

02.06.95

Lauren

HOMES, HOMES, HOMES

05.05.95

Lauren

DEAD MAN

05.05.95

Lauren

L’HOLANDÈS ERRANT

05.05.95

Lauren

Estudios Catalanes 5 [2007] 91

EL BALNEARI DE BATTLECREEK

05.05.95

Lauren

UN BON HOME A L’ÀFRICA

28.04.95

UIP

EL PROFESSIONAL

14.04.95

Buena Vista

L’INNOCENT

07.04.95

Lauren

FREDA I CAMILA

24.03.95

UIP

L’ESCORTA (tambésubtitulada)

03.03.95

Lauren

BALES SOBRE BROADWAY

03.03.95

Lauren

LA BODA DE MURIEL

17.02.95

Lauren

CREMAT PEL SOL

17.02.95

Araba Films

LA VERSIÓ BROWNING

13.01.95

UIP

ELS CIMS BORRASCOSOS

23.09.94

Araba Films

EL CIM DE LES VÍDUES

05.08.94

IVEX

LA PESTA

01.07.94

Araba Films

MOLT SOROLL PER RES

25.02.94

Lauren

EN EL NOM DEL PARE

18.02.94

UIP

SOL NAIXENT

29.10.93

Fox

DALT DEL TURÓ

21.05.93

IVEX

CHAPLIN

07.04.93

Columbia

AMB TU VA ARRIBAR ELDESASTRE

02.04.93

IVEX

INDO-XINA (tambésubtitulada)

06.11.92

Surfilms

LA PUTA DEL REI

02.09.92

Lauren

EL PRÍNCEP DE LES MAREES

21.02.92

Columbia

TOTS ELS MATINS DEL MÓN (també subtitulada)

18.02.92

Musidora

LLAVIS ARDENTS

22.01.92

Lauren

UNA ROSSA MOLT DUBTOSA

20.12.91

Lauren

HAMLET

05.12.91

Lauren

Fecha de estrena

Empresa

Cuadro 516: Películas subtituladas Título MEMÒRIES DE XINA

07.04.06

Notro Films

CHEMINS DE TRAVERSE

29.10.04

Sherlock Films

MYSTIC RIVER

24.10.03

Warner Sogefilms

16

Íbidem.

9 2 Análisis sociolingüístico de la subtitulación y el doblaje... [Josep Soler Carbonell]

LA FLEUR DU MAL

17.10.03

Nirvana

DREAMERS

17.10.03

Lauren Films

SON FRÈRE

03.10.03

Vértigo Films

HARRY POTTER I LA PEDRAFILOSOFAL

30.11.01

Warner

PRIVATE CONFESSIONS

07.07.00

Planeta 2010

JOANA D’ARC

28.01.00

Columbia Tristar

LA NÚVIA DE CHUCKY

09.04.99

Filmas

HATRED

20.10.98

Sherlok Films

WESTERN (també doblada)

22.10.97

Tri Pictures

SARA, SARA (infantil. Tambédoblada)

22.12.95

Cavall Fort/DracMàgic/Rialles

COSTA BRAVA

25.08.95

Balletbó Coll

LES CENT I UNA NITS

16.03.95

Lauren

L’ESCORTA (també doblada)

03.03.95

Lauren Altafilms

IN THE SOUP QUI ESTIMA GILBERT GRAPE

20.05.94

Lauren

NAKED IN NEW YORK

25.01.94

Lauren

AMERICAN HEART

23.01.94

Lauren

SHORT CUTS

23.01.94

Lauren

TOMBSTONE

20.01.94

Lauren

PEEPING TOM

27.08.93

Barcino Films

ELS AMANTS DEL PONT-NEUF

21.05.93

Musidora

LÉOLO

26.03.93

Altafilms

LES MILLORS INTENCIONS

05.03.93

Altafilms

HOMICIDI

27.01.93

Sogepag

INDO-XINA (també doblada)

06.11.92

Surfilms

TOTS ELS MATINS DEL MÓN (també doblada)

18.02.92

Musidora

______________________________ Josep Soler Carbonell Facultad de Filosofía Departamento de Lengua y Literatura Germánica y Románica Universidad de Tartu Ülikooli 17 51014 TARTU, ESTONIA [email protected]

Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? Joan Costa Carreras Universitat Pompeu Fabra

Resum El present treball és la versió escrita del material que vam elaborar per impartir una sessió de 4 hores en un postgrau universitari de formació de correctors de textos. L’encàrrec que se’ns va fer va ser parlar de “l’estàndard del dialecte central de la llengua”.1 Per complir aquest encàrrec, vam programar la sessió al voltant de dues activitats. La primera consistia en l’aplicació al dialecte català central dels conceptes tèorics relatius al canvi i la variació lingüístics i dels conceptes relatius a l’estandardització lingüística. La segona consistia a distingir el concepte de estàndard del de gramàtica normativa, a partir de la comparació sistemàtica —a partir d’un corpus de 30 editorials— de les solucions adoptades per tres diaris publicats al Principat de Catalunya i el corpus normatiu oficial i no oficial. La conclusió de la primera activitat coincideix plenament amb el diagnòstic de Xavier Lamuela (1992: 16) per al conjunt de la llengua catalana: el català central és una varietat amb codificació parcial i sense anivellament en una societat modernitzada; és només una varietat codificada. La implantació de la norma és irregular. La conclusió de la segona activitat és que, malgrat els punts de contacte inevitables i necessaris entre la gramàtica normativa i la modalitat estàndard, no són el mateix. L’estàndard —modalitat lingüística codificada, supradialectal, diversificada funcionalment i acceptada pels parlants— parteix de la gramàtica normativa: adopta l’ortografia, la fonètica, la morfologia, la sintaxi i el lèxic normatius. Però sovint —sobretot en aspectes de lèxic— la modalitat estàndard tria entre diverses possibilitats normatives; i sovint —sobretot en sintaxi i en terminologia— les necessitats expressives dels parlants comporten noves formes que la normativa no necessàriament accepta d’entrada. I aquesta última situació no pressuposa necessàriament cap actitud d’indisciplina, sinó que es deu al fet que les sancions oficials acadèmiques triguen i les necessitats expressives són moltes vegades urgents. D’altra banda, la gramàtica normativa és una codificació elaborada per les institucions estandarditzadores. El concepte de llengua estàndard, d’una banda pressuposa l’acceptació pels parlants d’aquesta modalitat com a vehicle de comunicació general i, per tant, en la mesura que és acceptada la modalitat estàndard, ho és la gramàtica normativa. Però, d’altra banda, una varietat de llengua no és estàndard fins que no compleix unes determinades propietats estructurals i funcions socials —propietats i funcions que la normativa no cal que acompleixi. 1. Altres professors havien de parlar, respectivament, de l’estàndard nord-occidental, del rossellonès, del balear i del valencià.

9 4 Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? [Joan Costa Carreras]

Abstract This work is the written version of the handout we prepared to give a 4 hours lesson in a University master on proofreaders’ training. The request made to us was to talk about “the standard variety of the central dialect of Catalan”.2 To do that, we planned the lesson around two activities. The first consisted of applying to the Catalan central dialect the theoretical concepts about linguistic change and variation and the theoretical concepts about language standardisation. The conclusion of this activity is the same of Xavier Lamuela (1992: 16) reached for the whole Catalan language: the Catalan central dialect is a variety with a partial codification without convergence in a modernised society; it is just a codified variety. The implantation of the norm is irregular. The second activity adressed the distinction between standard and normative grammar concepts. We made a systematic comparison (on a corpus of 30 editorials) between the stylistic options made by three newspapers published in Catalonia and the rules of the normative grammar. The conclusion of this activity is that, in spite of the unavoidable and necessary coincidences between normative grammar and standard variety, they are not the same. The standard variety —which is a linguistic variety that is codified, stands on top the dialects, is functionally diversified and accepted by speakers— has its origines on normative grammar: it uses normative spelling, orthoepy, morphology, syntax and vocabulary. But very often —specially in syntax and vocabulary—, speakers’ expressive needs make necessary new forms that normative grammar does not necessaryly accept in the beginning. And this situation does not involves an indiscipline attitude, but it is due to the fact that academical decisions are very slow and speakers’ needs are very often urgent. On the other hand, normative grammar is a codification elaborated by standardiser institutions. Standard language concept, on the one hand, involves this variety be accepted by speakers as a general communication mean. Therefore, to the extent this variety is accepted, the normative grammar itself is accepted. But, on the other hand, a language variety is not standard until it fulfills certain structurals conditions and certain social functions; instead of that, normative grammar does not need to fulfill these conditions and fonctions.

1. Conceptes previs 1.1. La variació lingüística en català central El dialecte central s’estén per les conques dels rius Fluvià, Ter, Tordera, Besòs, Llobregat, Foix, Gaià i Francolí i els seus afluents. Podem situar-hi com a ciutats “frontereres” Cadaqués, Olot, Ripoll, Puigcerdà, Solsona, Santa Coloma de Queralt, Prades i Vandellòs. 2 Other lecturers had to talk about the standard varieties of North-western, North-eastern, Balearic and Valencian Catalan.

Estudios Catalanes 5 [2007] 95

En aquest treball partim de la idea que la llengua, en termes de William Labov (1983: 155), és una estructura heterogènia ordenada socialment i funcionalment. El català central no acaba d’estar ordenat socialment ni, sobretot, funcionalment, per la barreja estilística de la majoria de parlants i perquè no ocupa plenament tots els àmbits d’ús. Si fem una repassada ràpida a l’esquema de la variació lingüística proposat per Lluís Payrató (1998: 14), podem valorar la situació en el català central. Modalitat VARIETAT DIALECTAL (“dialecte”) VARIETAT FUNCIONAL

Varietat (a) GEOGRÀFICA (b) HISTÒRICA (c) SOCIAL

(1) (2) (3) (4)

Subvarietat

— CLASSE SOCIAL — NIVELL CULTURAL — SEXE — GENERACIÓ — ÈTNIA — ALTRES

CAMP MODE TENOR TO

Exemple tortosí contemporani mitjana estudis primaris masculí jove comunitat X varietat segona quotidià oral espontani interactiu informal

Esquema 1. Modalitats de la variació lingüística

Des d’aquest punt de vista, el català central és una varietat geogràfica, amb variació geogràfica interna i amb una certa variació social (comença a ser important la població amb el català com a segona llengua). Pel que fa a la llengua espontània, sobretot dels joves, hi ha una forta acció d’interposició (d’intermediària en la relació amb altres llengües) i d’intrusió (d’orientació de la creativitat lingüística) del castellà.

1.2. El procés d’estandardització del català central Un punt de partida útil per parlar del grau d’estandardització del dialecte central és el model d’estandardització d’Einar Haugen —reproduït per Emili Boix i Francesc Xavier Vila (1998:297).

9 6 Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? [Joan Costa Carreras]

Societat (planificació social) Llengua (planificació de l’estructura)

Forma (política lingüística) 1. Selecció a) Identificació de problemes b) Atribució de normes 2. Codificació a) Grafització b) Gramatització c) Lexicalització

Funció (cultiu) 3. Vehiculació a) Procediments de correcció b) Avaluació 4. Elaboració a) Modernització terminològica b) Desenvolupament estilístic”

Esquema 2. Model d’estandardització lingüística d’Einar Haugen

Aplicant aquest model, la situació del català central es pot presentar de la manera següent. Pel que fa a la selecció, el central va ser la varietat bàsica de la codificació de Pompeu Fabra (1868-1948), tot i que després cregué que calia que valencians i balears fessin una feina de depuració de la variant pròpia, depuracions que donarien, segons Fabra, un resultat no gaire allunyat de la codificació fabriana. Pel que fa a la codificació, l’ortografia fabriana va basar en la fonètica del barceloní el sistema d’accentuació gràfica; en la resta de decisions, el central no hi té un paper definidor. En la morfologia, queden ben establertes les formes centrals normatives en general (formes de subjuntiu, verbs incoatius). La sintaxi normativa rebutja formes importants del català central, com ara el sistema de combinacions de pronoms. El diccionari oficial recull el lèxic general del català central. Pel que fa a la vehiculació, els problemes més greus són la interferència del castellà, la concurrència de models públics de llengua diferents i la dificultat de vehicular les solucions oficials en alguns àmbits. Resta molta feina a fer en el terreny de l’avaluació de la implantació de la norma. Pel que fa a l’elaboració, l’Administració autonòmica, l’Institut d’Estudis Catalans —acadèmia oficial de la llengua—, les universitats i els mitjans de comunicació fan molta feina. Els factors comunicatius més rellevants per a les tries estilístiques són el camp (lèxic més o menys especialitzat) i el to (distribució de més a menys formals dels trets lingüístics). El model haugenià no preveu l’elaboració d’una ortoèpia, però el català disposa d’una proposta (Proposta per a un estàndard oral) de l’Institut d’Estudis Catalans sobre aquest aspecte, que comporta de fet una potenciació dels trets prestigiosos de cada gran dialecte.

Estudios Catalanes 5 [2007] 97

2. Definició de l’estàndard central 2.1. Consideracions prèvies La modalitat estàndard pot ser una varietat, un registre, totes dues coses alhora o res de tot això, segons les diverses menes de societat, segons la situació sociolingüística i segons la distància entre els dialectes i l’estàndard. L’estàndard comparteix amb els registres el fet que pot no ser una modalitat espontània de cap grup social concret i que s’acostuma a fer servir només en determinades situacions comunicatives. Comparteix amb les varietats la possibilitat d’incloure una gran diversitat de registres, sobretot segons la formalitat i l’especificitat del tema del discurs. Això es concreta, per exemple, en la disponibilitat de la Proposta per a un estàndard oral. Aplicant el model d’estandardització de Haugen, és possible establir alhora una varietat estàndard —fruit de les fases de selecció, codificació i vehiculació— i un registre estàndard —un més entre els molts que la feina d’elaboració funcional pot establir. L’estàndard es pot definir, malgrat aquestes dificultats, com una modalitat lingüística codificada, supradialectal, diversificada funcionalment i acceptada pels parlants.

2.1.1. L’estàndard central, seria una varietat o un registre? D’acord amb la definició anterior, es pot dir, en termes generals, que els parlants del català central disposen d’una modalitat lingüística codificada. Pel que fa a la condició de codificació de registre o de varietat d’aquest modalitat, des del punt de vista dels parlants del català central, es pot dir el següent: — L’ortografia topa amb moltes de les realitzacions fonètiques habituals d’aquests parlants. — L’ortoèpia de l’IEC forneix un model que recull les realitzacions de més prestigi d’aquest dialecte. — La morfologia nominal i la verbal recullen en general les seves realitzacions. — La sintaxi oficial està poc desenvolupada i presenta algunes decisions que s’allunyen força dels seus hàbits (preposicions, relatius, pronoms febles). — El diccionari recull àmpliament el seu lèxic general.

9 8 Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? [Joan Costa Carreras]

— L’elaboració té problemes d’implantació, sobretot en terminologia d’animals i plantes, en la terminologia de determinats àmbits (informàtica) i en l’adopció de models estilístics (prosa jurídica, p. ex.). En general, doncs, es pot dir que els parlants competents (no sols catalanoparlants sinó també alfabetitzats en català) del català central, en situacions comunicatives formals i/o específiques, fan —excepte en alguns aspectes de sintaxi— un canvi de registre: a partir de la mateixa varietat, trien unes formes que la tradició associa als usos formals. Tenen a la seva disposició una codificació de registre i una gamma estilística força àmplia.

2.1.2. Variació dins de l’estàndard central Els àmbits d’ús de l’estàndard són els mitjans de comunicació, l’escola, l’administració, la publicitat, la comunicació professional, l’ensenyament de la llengua a nocatalanoparlants, i gramàtiques i diccionaris. Per poc que pensem en cada un d’aquests àmbits, ens adonem que inclouen un ventall molt ampli de gèneres i situacions amb un grau diferent de formalitat. Si mirem, per exemple, la cartellera de la televisió autonòmica (en els seus canals, TV3 i Canal 33) i la de la televisió municipal de Barcelona, BTV, podem classificar com segueix aquests gèneres, segons els quatre factors definitoris dels registres:

Ficció adults

Camp general Temps: específic Entrevistes: específic general

Juvenils

Específic?

Concursos Documentals

Específic Específic

Programes Informatius

Mode oral no espontani Més espontani Més espontani

Tenor informatiu

Llegit per ser dit com si no fos escrit Llegit per ser dit com si no fos escrit oral no espontani oral no espontani (off)

narratiu

To formal Menys formal Formalitat variable Formal/informal

informatiu, narratiu

informal

entreteniment informatiu / narratiu

formal/informal formal

Estudios Catalanes 5 [2007] 99

Cuina Magazín

oral no espontani Específic Específic / General Més espontani

Infantils

General

Graduï’s, ara pot

Específic

Entrevistes

Específic

Retransmissions

Específic

Llegit per ser dit com si no fos escrit Llegit per ser dit com si no fos escrit Llegit per ser dit com si no fos escrit Espontani / No espontani

instructiu informatiu, interactiu, entreteniment, narratiu informatiu, entreteniment, narratiu informatiu, instructiu

informal informal

informal

formal

formal/informal interactiu, informatiu, entreteniment narratiu, descriptiu formalitat mitjana

Esquema 3. Classificació segons el registre lingüístic dels gèneres televisius

Es veu clarament, doncs, que, malgrat que tota la comunicació emesa per televisió ha de ser vehiculada en una varietat comprensible per a tota la població i amb la qual aquesta s’identifiqui, la diversitat de comunicacions comunicatives inherent a la diversitat de gèneres televisius obliga a una gran variació estilística. Si pensem en la variació dins l’estàndard central segons els plans de la llengua, podem establir la següent escala de variació decreixent: — Hi ha força variació en la pronúncia. — No hi ha tanta variació en el lèxic (segons el grau d’especificitat del registre). — Hi ha menys variació en la sintaxi (no tant segons la procedència geogràfica com segons la gamma de variants disponibles en determinats casos). — Hi ha menys variació encara en la morfologia. — No hi ha gairebé gens de variació en l’ortografia (alguns usos específics de l’apòstrof).

100 Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? [Joan Costa Carreras]

2.2. Propietats de l’estàndard central Paul Garvin (1992) atribueix quatre propietats a la modalitat estàndard d’una llengua: a) Estabilitat flexible: “capacitat d’absorbir els canvis estructurals per respondre als canvis culturals”. b) Intel·lectualització: “capacitat de desenvolupar formes d’expressió precisos i detallats”. c) Acceptació pels parlants. d) Intel·ligibilitat entre els parlants. Pel que fa a l’estabilitat flexible, cal dir que costa molt desfer-se del model espanyol. Pel que fa a la intel·lectualització, hi ha problemes d’implantació de determinats recursos (expressió de l’abstracció i la intensitat, relatius, etc.). Pel que fa a l’acceptació, més aviat els problemes tenen a veure amb la capacitat dels parlants d’interioritzar certes propostes normatives, que no pas amb una actitud de rebuig. I, pel que fa a la intel·ligibilitat entre els parlants del català central, no hi ha cap problema.

2.3. Funcions de l’estàndard central Paul Garvin (1992) atribueix sis funcions a la modalitat estàndard d’una llengua: a) La funció unificadora: la varietat estàndard propicia que els parlants tinguin una alta consciència de comunitat lingüística. b) La funció separadora: la varietat estàndard propicia que els parlants tinguin una clara consciència que la seva llengua és una llengua amb personalitat pròpia. c) La funció participativa: “capacitat d’una comunitat lingüística de participar en els avenços culturals mitjançant la seva llengua”. d) La funció de marc de referència: “capacitat de ser el model de correcció i de dirigir l’evolució lingüística”. e) La funció de prestigi: la llengua és valorada positivament com a vehicle apte per als àmbits formals. f) La funció discriminant: la competència en la varietat estàndard serveix per a la promoció social. La varietat codificada del català central exerceix aquestes funcions com es descriu a continuació. Pel que fa a la funció unificadora, els parlants del català central tenen una alta consciència de comunitat lingüística. Quant a la funció separadora, en general hi ha una clara consciència que el català és una llengua amb personalitat pròpia;

Estudios Catalanes 5 [2007] 101

respecte a la separació amb les altres varietats catalanes, no hi ha una actitud secessionista. La funció participativa i la de marc de referència es veuen fortament disminuïdes per la funció d’interposició del castellà i l’anglès. Des del punt de vista de la funció de prestigi, en general hi ha una consciència que el català és una llengua de cultura. I, pel que fa a la funció discriminant, el català –i, encara menys, el domini del registre estàndard– no és un requisit en molts àmbits (comerç i empresa, justícia, etc.) per a la promoció social.

2.4. Actituds dels parlants del català central respecte de l’estàndard central Lligades a les funcions que acabem d’esmentar, generalment els parlants d’una llengua adopten unes actituds: de lleialtat lingüística, de prestigi, participativa i de consciència de la norma. Pel que fa a les actituds de lleialtat lingüística i de prestigi, ni que sigui simbòlicament són molt esteses, tot i que hi ha indicis que el bilingüisme generalitzat entre els joves les afebleix. Quant a l’actitud participativa mitjançant la llengua pròpia, és difícil de mantenir per la intrusió del castellà i l’anglès. I, des del punt de vista de la consciència de la norma, hi ha una sobrevaloració de l’ortografia i el lèxic, i una tendència a la rigidesa.

2.5. Base demogràfica de l’estàndard central Seguint l’anàlisi de Lluís López del Castillo (1976), el grup bàsic per implantar la codificació i més procliu a atribuir les propietats i funcions característiques de l’estàndard a la modalitat codificada seria la població alfabetitzada en català. Però aquesta població no és homogènia ni d’edat (s’alfabetitza la població escolar però també una bona part de la població adulta), ni d’identitat lingüística (hi ha catalanoparlants i no-catalanoparlants) ni cultural. I entre els difusors de la norma (mestres, periodistes, traductors, correctors, etc.), hi ha moltes persones que tenen el català com a segona llengua. Després hi hauria un altre grup, no alfabetitzat en català, també molt heterogeni, que seria lector, espectador o oïdor dels mitjans de comunicació en català. La incògnita és saber si aquesta base demogràfica serà suficient per implantar la modalitat codificada.

102 Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? [Joan Costa Carreras]

2.6. Control de l’estàndard central L’estandardització no és un procés espontani sense agents identificables. El primer responsable de l’estandardització és l’Institut d’Estudis Catalans i el segon, l’Administració autonòmica, que assumeix la codificació de l’Institut, la difon i la fa difondre, i que assumeix l’elaboració funcional del Termcat i contribueix ella mateixa a l’elaboració funcional amb l’establiment del llenguatge juridicoadministratiu.

3. Conclusió El català central és una varietat amb codificació parcial i sense anivellament en una societat modernitzada. La implantació de la norma és irregular. La codificació és parcial sobretot en aspectes de sintaxi. Aquesta codificació compleix d’una manera insatisfactòria les propietats d’estabilitat flexible, d’intel·lectualització i d’acceptació. També compleix d’una manera insatisfactòria les funcions participativa, de marc de referència i la funció discriminant. Paral·lelament, hi ha indicis que certs sectors no tenen una actitud de lleialtat, una actitud de prestigi i una actitud participativa en el grau que les tenen els parlants de les lengües completes. Els sectors de la població que haurien de ser alhora el model i els destinataris de la modalitat estàndard —els parlants que necessitarien una modalitat intel·lectualitzada, flexiblement estable i supradialectal— presenten una gran diversitat d’edat i d’identitat lingüística i cultural.

4. Anàlisi de la llengua d’alguns diaris en català Com hem dit a la Introducció, vam posar en pràctica una activitat sobre els conceptes de gramàtica normativa i de llengua estàndard per distingir-los. Després de reflexionar sobre la realitat d’un estàndard català (§ 1-3 d’aquest treball), vam treballar, d’una banda, la diferència entre normativa i estàndard i, de l’altra, la diferència de models de diferents diaris en català central, repartint als assistents un editorial dels diaris El Periódico,3 Avui i El Punt de Girona, picats a l’ordinador perquè els assistents no tinguessin cap pista de tipografia que en delatés l’origen, i demanant que

3. Aquest diari publica simultàniament una edició en català i una edició en espanyol.

Estudios Catalanes 5 [2007] 103

endevinessin quin text era de cada diari basant-se en les tries lingüístiques de cada text. Va resultar que la llengua dels diaris —que presenten força consens— no s’allunyava massa de la normativa oficial —en els casos en què n’hi ha— i que els textos van ser identificats sobretot per la ideologia que traspuaven, cosa que va permetre reflexionar sobre el concepte de model de llengua. Per a l’exposició, seguirem el procediment que vam aplicar en la sessió. Després d’una primera part de 45 minuts, en què vam exposar el concepte de modalitat estàndard aplicat al dialecte central vam seguir el procediment que descrivim a continuació.

4.1. La relació entre la gramàtica normativa i la modalitat estàndard Pel que fa a la pràctica, desenvolupada en 2 hores, tenia dos objectius: en primer lloc, mostrar la necessària distància entre la llengua normativa i l’estàndard; en segon lloc, reflexionar sobre el concepte de model de llengua a partir de la comparació d’editorials de l’Avui, d’El Punt i d’El Periódico. Per assolir el primer objectiu, vam seguir el procediment següent. Vam distribuir als assistents el material que es detalla a continuació. 1. Un editorial de l’Avui, un d’El Punt i un d’El Periódico a la meitat dels assistents sobre el mateix tema, internacional, perquè el contingut no condicionés cap aspecte de redacció. 2. Vam donar tres textos d’El Periódico a l’altra meitat dels assistents. Els sis textos eren tipogràficament idèntics, i tots els assistents es pensaven que tenien un text de cada diari. 3. Finalment, vam lliurar una graella amb: — Unes formes lingüístiques ortogràfiques, convencionals, morfològiques, sintàctiques i lèxiques. — La sanció de la normativa oficial; és a dir, de la gramàtica o del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. — 1 casella per text per apuntar-hi la solució de cada diari. — 1 casella de resum sobre el grau d’acord entre els diaris i la normativa. Els assistents van omplir les graelles buidant els textos i nosaltres vam completar la seva informació amb el buidatge que havíem fet prèviament de 10 editorials de cada un dels tres diaris. El resum general de l’activitat va ser el següent.

104 Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? [Joan Costa Carreras]

Avui l’FMI

Periódico l’ONU, d’ETA, l’IPC

Punt l’ONU

No interrogant inicial bascos, gestos

Sí

No

bascos

No

hi havia

hi ha xocs/incògnites

garanties per

mesura per frenar; gest per; condemnats per pagar seu

seu

General Sigles llegides/ lletrejades.Extensió de la norma i adequació a casos no assimilables. Indiscplina de El Periódico.

Tria de la possibilitat actual per a Fabra 33 i secundària per al DIEC. Aplicació d’una norma no hi ha Joventuts Musicals, hi ha naus formulada explícitament pels documents oficials. per guanyar tot s’hi Aplicació de la simplificació de la norma oficial per una norma val; no oficial. Tria de la forma actual segons seu Fabra 33 i no marcada segons el DIEC.

Esquema 4. Resum d’ortografia, morfologia i sintaxi

S’endevina un consens en 5 de les 6 qüestions: en 2 casos (bascos i seu) hi ha una preferència per la solució més actual segons Fabra 33; en un cas (apòstrof amb sigles) s’intenta ampliar la norma a nous casos assimilables; en un altre (hi ha) es veu una disciplina a favor de la solució allunyada de la llengua oral; en un altre (per), en canvi, hi ha unanimitat per la solució que simplifica la norma oficial, incompleta. El consens es trenca en el cas de l’interrogant, en el qual El Periódico es manté indisciplinat respecte de la norma oficial. Aquest resum es pot completar amb tries lèxiques unànimes com només o solucions sintàctiques com no posar la preposició de davant d’infinitu subjecte o complement directe. També sembla general una vacil·lació entre davant de i davant ø. Pel que fa al lèxic, vam classificar els fenòmens trobats en els 30 textos en els tipus següents:

Estudios Catalanes 5 [2007] 105

a) Acrònims: Unamet, Ucifa. b) Canvis semàntics: simbòlic, contrari d’‘efectiu’; pas de no comptable a comptable (reivindicacions); pas de comptable a no comptable (pagar amb droga); històricament (‘fins ara’); oblidar (‘marginar’); ja es pot parlar de genocidi (‘la situació es pot qualificar de genocidi’); passar pel·lícules (‘projectar’). c) Compostos: gairebé, sobretot. d) Cultismes: mundial, referèndum. e) Derivats: desestructuració, complicadíssima, desplaçada, inicialment, gradualitat, revaloització, descoordinació, etc. f) Designacions coreferents: Parlament espanyol. g) Gentilicis: timorès, indonesis. etc. h) Habilitacions: aquest “España va bien”, un comunicat. etc. i) Hipèrboles: omplir Timor de cartells. j) Locucions: a la baixa. k) Manlleus: vivenda, massacre, etc. l) Metàfores: moure fitxa, frenar el vessament de sang, impedir l’arbre veure el bosc, etc. m) Metonímies: resultat de les urnes, l’exèrcit de Jakarta, etc. n) Neutralitzacions semàntiques: no massa, sinònim de ‘no gaires’. o) Noms propis: Unió Europea, Creu Roja, etc. p) Perífrasis: estan recuperant. q) Sigles: ONU. r) Sinònims: només / sols, solament, etc. s) Termes: zona euro, comunitat internacional, etc. t) Topònims: Timor, Kosovo, etc. El resum respecte al lèxic dels tres diaris i el recollit pel diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és el que es detalla tot seguit. El diccionari no recull cap acrònim, hipèrbole —n’hi ha només un cas—, sigla, topònim ni la locució a la baixa. El diccionari recull els tipus d’unitats i fenòmens lèxics següents: a) Recull molt pocs canvis semàntics: els estalvis, les seus “sagrades”. b) De les 78 metonímies trobades, en recull 13: salvar vides, l’avançada, força multinacional, cascos blaus, forces de seguretat, paraula del govern, opinió pública, exportacions que funcionen, l’enquesta diu, veus, veu (d’Alan Greenspan), associació de magistrats i declaracions inconscients.

106 Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? [Joan Costa Carreras]

c) Recull molt pocs noms d’institucions: Guàrdia Civil (en un exemple). d) Recull la meitat dels manlleus: etarra, massacre, però no abertzale ni vivenda. e) De 19 habilitacions identificades en els textos, en recull 13: president, pujada, inversor, mitjana, pres, passat, diari, trobada, executiu, treballadors, assistent, participant i convidat. f) De les 92 metàfores identificades, en recull 52: ressonen les crítiques, incògnita, dinamitzar el procés, eclipsar, tibar la corda, pas en el procés, panorama econòmic, sou congelat, clima, punt mort, etc. g) Recull la meitat de les neutralitzacions semàntiques: accepta no massa encertat, però no recull no massa com a ‘no gaires’. h) El diccionari recull 189 derivats dels 200 identificats en els textos: finalment, evitable, acostament, vulneració, sensibilitat, dinamitzar, etc. i) El diccionari recull 6 gentilicis dels 7 trobats: indonesi, asiàtic, espanyol, europeu, castellà i català. j) Dels 57 termes identificats en els textos, el diccionari en recull 36: papereta de vot, poder civil, unionista, producte interior brut, confident, mercat de valors, fons d’inversió, comunitat autònoma, normalització lingüística, etc. k) El diccionari recull els 2 compostos identificats en els textos: sobretot i gairebé. l) El diccionari recull els 4 cultismes dels textos: referèndum, mundial, genocidi i magnitud. m) El diccionari recull totes les tries lèxiques entre sinònims: només, guilla, acostament, últimes, anual, vegada, fins i tot, pròxim, mancar, etc. n) El diccionari recull l’única designació coreferent trobada: Parlament espanyol. En el camp lèxic, doncs, les observacions sobre la relació entre el lèxic dels textos i el lèxic inclòs pel diccionari oficial són les següents: 1. Hi ha unitats lèxiques (acrònims, sigles i topònims) i fenòmens semàntics (les hipèrboles) no inclosos pel diccionari. Per tant, en aquest cas no hi ha norma oficial. 2. Hi ha fenòmens semàntics (canvis semàntics i metonímies) poc recollits en el diccionari, segurament perquè són molt discrecionals. 3. Per tant, en bastants casos els diaris han de buscar orientacions en fonts i materials no oficials. 4. Cal destacar que els resultats de les observacions d-n contradiuen la idea que el model dels mitjans de comunicació s’allunya molt de la normativa oficial; això és especialment rellevant en el cas dels derivats (el diccionari en recull 189 dels 200 dels 30 textos buidats) i de les metàfores (el diccionari en recull 52 de les 92 dels 30

Estudios Catalanes 5 [2007] 107

textos buidats), d’una banda perquè n’hem trobat moltes ocurrències, i, de l’altra, perquè són recursos de neologia molt freqüents i canviants. La conclusió — circumscrita al buidatge de 10 textos de cada diari; és a dir: 30 textos— és que, o els diaris usen majoritàriament derivats i metàfores fixats, o el diccionari oficial està ben actualitzat.

4.2. Els models de llengua dels tres diaris Per assolir el segon objectiu, analitzar el model de llengua dels tres diaris i reflexionar sobre el mateix concepte de model de llengua, vam seguir el procediment següent: 1. Cada un dels dos grups va analitzar els seus tres textos: un grup un editorial de cada diari; l’altre, els tres textos d’El Periódico. 2. Van intercanviar la informació de cada bloc de textos. 3. Van avaluar les diferències entre els textos. Els resultats de la discussió van ser que els sis textos mostraven una gran uniformitat lingüística. L’única forma que va permetre sospitar que el text 3 era d’El Punt (de Girona) era el mot guilla, habitual al nord-est del domini lingüístic. Els quatre textos d’El Periódico van ser identificats per alguns assistents que eren correctors d’ El Punt, a partir de tries que ells qualificaven d’“ideològiques”: l’ús de la designació incompleta el Govern referida al govern espanyol (als textos 4 i 5), la denominació Espanya i l’expressió per a nosaltres pensant en tot l’Estat (al text 5).

4.3. A tall de conclusions Els objectius de les activitats són analitzar el concepte de modalitat estàndard sobretot en contraposició al de gramàtica normativa i el concepte de model de llengua. Aquesta activitat es planteja després d’una primera part sobre el concepte de modalitat estàndard. El fet de donar els sis textos sense que la tipografia els delatés i fent creure a la meitat dels assistents que tothom tenia textos dels tres diaris va assegurar que l’anàlisi se centraria en les diferents opcions lingüístiques. Per a l’anàlisi de la relació entre normativa i estàndard, vam triar sis aspectes especialment conflictius (apòstrof davant de sigles, interrogant inicial, plural dels mots en -sc, la concordança amb el verb haver-hi, l’us de per o per a davant d’infinitiu

108 Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana? [Joan Costa Carreras]

i la tria entre llur i seu amb possessor plural) i en situacions diferents en aquesta relació, per fer sortir la reflexió —completada amb el buidatge previ de 30 textos— que normativa i estàndard no són idèntiques i que moltes decisions dels usuaris no són competència de la norma oficial. Un resultat destacable és que —si més no pel que fa al lèxic— la redacció d’aquests tres diaris no sembla allunyar-se molt ni sistemàticament de la norma oficial. Una altra cosa és quan l’autoritat oficial no s’ha pronunciat sobre una qüestió. L’activitat de comparació dels sis textos per endevinar quins eren de cada diari va posar de manifest que la idea de model es basa en últim terme, pel cap alt, en unes quantes tries concretes (interrogant inicial, per exemple), al marge de la connotació simbòlica que puguin tenir. A priori, cada un dels tres diaris podria ser catalogat de (més) light o (més) heavy; la pràctica va demostrar que no era tan sistemàtica la diferència. A partir d’aquí, podem proposar els factors que semblen pertinents quan es parla de models de llengua: un “model de llengua” és un conjunt, més o menys ampli, més o menys definit, més o menys estable, més o menys deliberat, de tries convencionals, ortogràfiques, mofològiques, sintàctiques o lèxiques, fetes a partir d’una varietat geogràfica de la llengua per a un registre determinat.

Referències Aracil, Lluís V; 1983. Sobre la situació minoritària. Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans, 171-206. Bibiloni, Gabriel; 1997. Llengua estàndard i variació lingüística. València: Tres i Quatre. Boix, Emili, i Vila, Francesc Xavier; 1998. Polítiques i planificació lingüístiques. Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel, 271-340. Costa Carreras, Joan; 1995. Els subcodis lèxics estàndard i normatiu. Anuari de Filologia. Llengua i Literatura Catalanes 18, Secció C (6): 37-56. Garvin, Paul; 1992. La langue standard: Concepts et processus. A: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Àrea 3: Lingüística social. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears, 503-514. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica; 1999a. Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana I: Fonètica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica; 1999b. Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana II: Morfologia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Labov, William; 1983. Modelos sociolingüísticos. Madrid: Cátedra. Lamuela, Xavier; 1987. Enquadrament sociolingüístic del llenguatge jurídico-administratiu. A: Català, occità, friülà: Llengües subordinades i planificació lingüística. Barcelona: Quaderns Crema. Lamuela, Xavier; 1992. Les menes de codificació lingüística: la noció de codificació de registre. A: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida (1i 2 de juny de 1991). Barcelona / Lleida: Institut d’Estudis Catalans / Institut d’Estudis Ilerdencs / Universitat de Lleida. Lamuela, Xavier; 1994. Estandardització i establiment de llengües. Barcelona: Edicions 62. López del Castillo, Lluís; 1976. Llengua standard i nivells de llenguatge, Barcelona, Laia.

Estudios Catalanes 5 [2007] 109

Marí, Isidor; 1983. Registres i varietats de la llengua. Com: Ensenyar Català als Adults, 3: 27-39. Marí, Isidor; 1992. Un horitzó per a la llengua: Aspectes de la planificació lingüística. Barcelona: Empúries. Marí, Isidor; 1993. Estàndard. A: Gran enciclopèdia catalana. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, suplement, volum 25, 180. Mollà, Toni; Palanca, Carles; 1989. Varietats i registres de la llengua. A: Curs de sociolingüística 1. Alzira: Bromera, 81-113. Payrató, Lluís; 1990. Català col·loquial: Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana. València: Universitat. Payrató, Lluís; 1998. Variació funcional, llengua oral i registres. A: Oralment: Estudis de variació funcional. Barcelona: Abadia de Montserrat, 9-33. Polanco, Lluís B.; 1984. La normativa al País Valencià: Problemàtica i perspectives. A: Problemàtica de la normativa del català: Actes de les Primeres Jornades d’Estudi de la Llengua Normativa. Departament de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, 30 de setembre i 1 d’octubre de 1983. Barcelona: Abadia de Montserrat. Pérez Saldanya, Manuel [et al.]; 1998. Estàndard, Estandardització, Registre, Varietat. A: Diccionari de lingüística. València: Colomar, 129, 281 i 335. Vallverdú, Francesc; 1980. Aproximació crítica a la sociolingüística catalana. Barcelona: Edicions 62. Vallverdú, Francesc; 1982. El fet lingüístic com a fet social. Barcelona: Edicions 62.

______________________________ Joan Costa Carreras Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) Facultat de Traducció i Interpretació La Rambla, 30-32 08002 Barcelona Adreça electrònica: [email protected]

Els jueus a les primeres “Ordinacions” de Castell de Càller (1347). Nota per a una relectura etnològica Joan Armangué i Herrero Universitat de Càller

Resum La conquesta militar de Sardenya per part de l’exèrcit de la Corona d’Aragó començà el 30 de maig de 1323. No serà fins al massiu repoblament de Càller que aconseguiran de consolidar-s’hi les primeres formes de la cultura catalana: el 25 d’agost de l’any 1327 la ciutat de Càller va beneficiarse d’un privilegi, el Coeterum, que li atribuïa un cert poder legislatiu local. A partir d’aquest moment s’anirà formant un corpus de pregons recopilat en les Ordinacions fetes per los honrats consellers e prohòmens del Castell de Càller (1347), que recull alguns capítols específicament reservats als hebreus, capítols que podem interpretar des d’un punt etnològic: si la ciutat de Càller ja comptava amb una legislació clara, per quin motiu calia repetir ordinacions prou previstes als codis en vigor? La insistència només pot tenir relació amb la necessitat que els cristians tenien de confirmar la diferència.

Abstract The military conquest of Sardinia by the army of the Crown of Aragon began on 30 May 1323. It was not until the massive repopulation of Càller that the first forms of Catalan culture began to take hold: on 25 August 1327 the city of Càller began to benefit from a privilege, the Coeterum, that accorded it a certain measure of local legislative power. From this moment on a corpus of public announcements was formed, and it was collected in the Ordinacions fetes per los honrats consellers e prohòmens del Castell de Càller (1347), which include a few chapters specifically devoted to the Hebrews. These chapters can be interpreted from an ethnological viewpoint: if the city of Càller already had a clear legislation, why would it be necessary to repeat ordinances sufficiently contemplated by the existing codes? This insistence can only have been related to the Christians’ need to confirm the difference.

112 Els jueus a les primeres “Ordinacions” de Castell... [Joan Armangué i Herrero]

La conquesta militar de l’illa de Sardenya per part de l’exèrcit de la Corona d’Aragó –a la qual s’havia aliat, per a aquesta empresa, el Regne de Mallorca– començà el 30 de maig de 1323.1 Jaume el Just deixà en mans del seu fill, l’infant Alfons, el futur rei Benigne, la direcció de l’empresa, la primera fase de la qual culminà l’any 1326 amb la conquesta definitiva de Càller i l’expulsió dels pisans de la futura capital del Regne de Sardenya. Durant l’expedició militar es produïren, lògicament, els primers documents redactats en català a l’illa.2 El primer text català que Baudi di Vesme publica al seu Codice Diplomatico consisteix en les credencials a favor de Francesc d’Aurats, enviat en missió secreta davant d’“Hugo, Vezcomte de Bas e Jutge d’Arborea”. L’infant Alfons firmava aquest document “en lo setge de Vila d’Esgleyes” el 20 de desembre de 1323.3 Però no serà fins al massiu repoblament de Castell de Càller, esdevingut entre els anys 1326 i 1331,4 que aconseguiran de consolidar-se a l’illa les primeres formes de la cultura catalana -–recloses, això sí, en les escasses colònies catalanoaragoneses.5 Pel que fa a la documentació oficial redactada en català, hem de destacar el recull de textos que fan referència a la substitució ètnica de la capital del Regne, és a dir, el conjunt de disposicions que distribuïen els alberchs de Càller entre aragonesos, catalans i mallorquins.6

Pel que fa a les qüestions de caràcter estrictament històric, seguim Casula 1990 (per a qualsevol aprofundiment, remetem a la bibliografia que l’autor proposa a les pàgs. I-XXXIII); cal tenir molt en compte, també, Conde 1988 i els imprescindibles estudis, encara actuals, d’Arribas Palau (1952) i Salavert y Roca (1956), aquest darrer per a l’estudi dels precedents diplomàtics i militars. 2 “El primer document expedit per l’Infant Alfons a l’illa de Sardenya –escriu F. Soldevila (1971: 1165)– , datat en el campament al costat del lloc de Sela, “in castris iuxta locum de Sels”, probablement Sols, [correspon] al dia 26 de juny” de 1323. 3 Baudi 1877, doc. XXVII. Aquest document es complementa amb publicat dins Tola 1861, I, 671, doc. XXIII, del 26 de desembre de 1323, redactat també en català; i amb el doc. XXVI de Baudi 1877, del 12 d’octubre de 1323, redactat en llatí. 4 El 1332, el recanvi demogràfic de la ciutat i dels barris perifèrics (Vilanova, Estampaig i Llapola) ja s’havia consolidat: el nombre d’habitants procedents dels regnes de la Corona d’Aragó i del de Mallorca ascendia a 10.000 (Day: 1987, 193 ss). El pes considerable d’aquesta nova presència fa afirmar a Ilario Principe (1981: 57), amb una certa amargor, que “in questa Sardegna così diversa Cagliari non è più né sarda, né pisana, e neppure italiana, ma è una città a pieno titolo catalana”. 5 Estudien de manera exhaustiva la colònia de Bonaire i el posterior repoblament de Càller: Putzulu 1963 i Loddo 1952. 6 Es tracta d’una copiosa documentació recollida dins Conde-Aragó 1984. 1

Estudios Catalanes 5 [2007] 113

És en una d’aquestes disposicions on trobem el primer jueu de nom conegut que de Bonaire –l’anterior capital del Regne, construïda pels catalans just al costat de la nova, i que que l’any 1331 ja havia quedat deshabitada– es desplaça a Castell de Càller, d’acord amb les directives reials que havien de generalitzar-se a tota la població acampada o establerta fora del Castell. Ens referim a Abram Abrafona o Habraam Habraquifona, el qual obté al carrer Fontana l’alberch al qual havia renunciat Pere Sorell, requisat a un pobre pellicer pisà de nom Putxo, “foragitat per sospitós”.7 Gràcies a tota aquesta documentació, Cecilia Tasca (1992) –a l’obra de la qual remetem per a totes les qüestions de caràcter demogràfic, cronològic i bibliogràfic–8 dedueix que durant els anys de dominació pisana ja existia a la ciutat una petita aljama, potser circumscrita a aquest carrer de Fontana, on anà a parar la primera colònia d’hebreus catalanoaragonesos un cop expulsats els antics habitants. Mai no ha estat aclarit si s’hi comptava ja amb una sinagoga que, de fet, no trobem documentada fins a l’any 1341;9 és més, en aquesta data en trobem documentades dues, en contradicció amb els usos i privilegis de les aljames, motiu pel qual s’hi fa referència en una súplica que els jueus de Càller adreçaren al rei Pere el Cerimoniós (Tasca 1992: 280-281). Els jueus, així i tot, ja havien estat protagonistes d’alguns aspectes gens marginals de l’aventura sarda de la Confederació catalanoaragonesa: per tal d’aconseguir fons per a finançar la campanya militar, el rei Jaume el Just s’havia adreçat l’any 1322, probablement entre d’altres, a les comunitats hebrees de Catalunya, Oriola, Lleida i Saragossa (Tasca 1992: 259-261), les quals contribuïren econòmicament en l’empresa, de vegades potser fins i tot amb un esperançat esperit mercantil, és a dir, com una inversió idèntica a la de la classe mercantil cristiana, inversió que els sobirans havien de recompensar més endavant, a l’hora de distribuir privilegis entre els qui havien prestat bons serveis a la corona. A més d’això, cal tenir en compte dos metges jueus d’origen aragonès que acompanyaren l’infant Alfons al llarg de la conquesta militar de l’illa. Es tracta d’Azaria

Conde-Aragó 1984: Text I, 672; i Text II, 24; veg. també la pàg. 38 de la introducció initulada “Los textos del Repartiment”. 8 Pel que fa a la bibliografia que, a més de Tasca 1992, també nosaltres hem seguit, cal destacar: Viñolas 1967, Pillai 1984 i Boscolo 1952. Són en canvi posteriors dos articles molt incisius: Blasco 1996 i Romano 1996. 9 Així i tot Boscolo (1952: nota 1), tot remetent a Morghen 1951, assegura que “alcuni dei nuovi venuti [ebrei] fissarono la loro residenza soprattutto a Cagliari, dove esisteva già da tempo una sinagoga”. 7

114 Els jueus a les primeres “Ordinacions” de Castell... [Joan Armangué i Herrero]

Aben Jacob, de Saragossa; i de Mosse, de l’aljama d’Osca (Tasca 1992: 261-262). Però aquestes dades, d’indiscutible regust erudit, poc poden influir en l’objecte del nostre estudi, des del moment que ens interessa conèixer amb detall l’aljama de Càller i, sobretot, les seves relacions amb la comunitat cristiana, a través de les Ordinacions fetes per los honrats consellers e prohòmens del Castell de Càller en la Cort de la vegueria del dit Castell.10 Com és natural, aquest tipus de documentació –és a dir, ordinacions i privilegis– ens donen una visió externa de la comunitat, al contrari de certs processos, com els que Jaume Riera i Sans ha publicat recentment, que en canvi ens en donen pinzellades de vida quotidiana (Riera 2000). Ara convé que deixem de banda aquests aspectes per tal de recordar que, amb una actitud evidentment passiva, el Regne de Sardenya mai no va deixar de beneficiar-se de la lliçó lingüística, uniformadora i supradialectal de la Cancelleria catalana. L’aparat administratiu de la Corona d’Aragó arribà al Regne de Sardenya amb la seva habitual força, i enriquí els arxius locals amb una preciosa documentació de gran interès per als estudis històrics i paleogràfics, documentació que, en bona part, ja ha estat recollida, publicada i profusament anotada. A l’hora d’ordenar la legislació del nou Regne que ocupaven, els catalans van transferir-hi el corpus jurídic que els era propi, de manera que no degueren mancar als arxius sards exemplars del Consolat de mar, dels Usatges de Barcelona o bé dels Furs del Regne de València. Pel que fa al període que estudiem, però, només podem fer remuntar al segle XIV unes Ordinacions dels consellers de Barcelona per los consolats de Levant, encara inèdites; un còdex dels Usatges de Barcelona,11 i un exemplar de les Ordenacions sobre lo regiment de tots los oficials de la Cort, promulgades per Pere el Cerimoniós el 1344 i probablement introduïdes a Sardenya durant la campanya militar dels anys 1353-1354.12

Vegeu-les publicades a càrrec de Michele Pinna (1929). L’original, ms. 16 de l’Arxiu Municipal de Càller, és recollit a l’inventari (Lippi 1897: 33, núm. 16), amb els següent títol: “Capitula et preconitçationes (del castello di Cagliari), 1346-1347”. 11 Es tracta del ms. 6 de la Biblioteca Universitària de Càller. L’arquebisbe de Bosa i gran humanista del s. XVI , Giovanni Francesco Fara, havia posseït un exemplar dels Usatges, però naturalment no podem assegurar que es tracti del mateix que actualment custodia la Biblioteca Universitària. De qualsevol manera, és interessant de tenir en compte que al catàleg de la seva biblioteca hi consten, a la secció intitulada In iure municipali, aquests singulars “Usatici Barchinonie manuscripti, latine” (Cadoni - Turtas 1988). 12 Per a l’estudi de les Ordenacions i la descripció de tots els còdexs coneguts, veg. Schena 1983 (el còdex sard és descrit a la pàg. 63I. 10

Estudios Catalanes 5 [2007] 115

És clar, però, que totes aquestes dades que de manera sintètica i parcial hem anat exposant afegeixen molt poc a la història interna de la llengua catalana a Sardenya: bona part de la documentació prové de Catalunya o de València, o es tracta de correspondència oficial que ha de ser inclosa en l’enorme capítol de la prosa cancelleresca. Voldríem, doncs, desviar-nos cap a d’altres aspectes, perquè és natural que allò que més pot interessar el filòleg –no necessàriament l’historiador– són els contextos comunicatius de caràcter privatiu, pertinents de manera exclusiva al Regne de Sardenya. Convindrà, per tant, identificar els fenòmens lingüístics d’expressió catalana d’abast intern. En aquest sentit, devem a Jordi Carbonell la revaloració d’una crida del veguer de Càller que es remunta a l’any 1337; es tracta del “primer document conegut [...] escrit a Sardenya en català que sigui adreçat al públic” (Carbonell 1993: 91). Efectivament, el 25 d’agost de l’any 1327 la ciutat de Càller s’havia beneficiat d’un privilegi, el Coeterum o “De gratia concessa populatoribus Castri Callari et delimitatione etiam terminorum eius”,13 en virtut del qual se li atribuïa, entre d’altres drets, un cert poder legislatiu local (Boscolo 1952, Putzulu 1963). A partir d’aquell moment s’anà formant un corpus de pragmàtiques i ordinacions, en benefici naturalment dels conqueridors,14 que fou recopilat, probablement l’any 1347, en les Ordinacions fetes per los honrats consellers e prohòmens del Castell de Càller en la Cort de la vegueria del dit Castell. Aquest estatut orgànic, aquest “codi de policia” – per dir-ho amb paraules del primer transcriptor, Michele Pinna, de l’any 1929–, tot i que segueix el model barceloní, constitueix el nucli d’allò que, amb els anys, anirà esdevenint el dret privatiu callerès.15 Les primeres Ordinacions del segle XIV es mereixen una nova edició que esmeni un llarg seguit d’errors de lectura, que normalitzi els criteris d’edició i en definitiva

Vegeu-lo publicat dins Tola 1861: I, 685-690, doc. 39, i Di Tucci 1925: 145ss.; pel que fa a l’original, veg. Lippi 1897: 127ss. El cap. IV del Coeterum concedia a Castell de Càller els mateixos drets i consuetuds de la ciutat de Barcelona. 14 L’extensió a Càller de les immunitats, gràcies i drets de la ciutat de Barcelona foren vàlids indistintament per a catalans, aragonesos i sards, tot i que cal tenir en compte, tal com escriu Artizzu, “un particolare riguardo nei confronti dei conquistatori ai quali fu affidato il Castello senza, però, che ai Sardi fosse vietata la dimora in esso; solamente in conseguenza di avvenimenti che si verificarono successivamente fu ripristinato nei confronti dei Sardi il divieto –già imposto dai Pisani– di vivere nella cittadella” (Artizzu 1983: 63). 15 Pel que fa a les edicions de tots els estatuts, breus i ordinacions del Regne de Sardenya, remetem el lector a Meloni 2001. 13

116 Els jueus a les primeres “Ordinacions” de Castell... [Joan Armangué i Herrero]

faci fruïble la lectura del document. Cal tenir en compte, encara, que Pinna publicà, com a complement del text, una traducció italiana que, malauradament, en alguns casos és decididament desafortunada.16 Això ha enganyat un bon seguit d’estudiosos massa confiats. Nosaltres ara estem treballant en aquest projecte, i podem separar del conjunt les poques referències a la comunitat jueva de Càller, per tal d’extreure’n una nota que permeti, tal com prometíem al títol, una relectura en clau etnològica més que no pas administrativa del fenomen que ara ens ocupa. Els tres capítols –de contingut molt pobre, d’altra banda– específicament reservats als hebreus i, per tant, objecte de la nostra relectura, són els següents:17 52. De juheus. Ítem, ordonaren que alcun jueu ne juhia no gosen ne presumesquen fer faena públicament en Castell de Càller en dicmenge, ne en altra festa colent si donchs no·u faÿan dins lurs cases, pena de X sous per cada vegada. 53. De jueus que aporten roda. Ítem, que tot juheu dega en la sobirana vestedura portar roda davant lo pits d’altra drap de què no sia la dita vestedura, de gran de I tornès d’argent, sens la qual roda no gos anar per lo dit Castell, sots pena de XX sous per cascuna vegada. 54. Dels jueus. Ítem, que tot juheu e tot sarrahín se dega ajonolar com Nostro Senyor hirà per vila o que s’amach. E qui contraffarà, si juheu serà pagarà per pena cada vegada XX sous; e si sarrahín serà, seran-li XXV açots.

Trobem altres dues referències al jueus calleresos en aquestes Ordinacions, una de les quals no presenta un interès específic. Es tracta de la següent disposició:

Així, per exemple, el nostre “porch senglar” és confós amb dos animals diferents: “maiale, cinghiale” (“Le Ordinazioni dei Consiglieri del Castello di Cagliari” cit., Codi I, cap. 12, pàgs. 16-17). 17 Transcrivim el text a a partir del ms. 16 de l’Arxiu Municipal de Càller, que consta, al catàleg de Lippi 1897 amb el títol de Capitula et preconitçationes. Cal tenir en compte que respectem per comoditat la numeració, de mà evidentment posterior. Com a conseqüència dels bombardeigs de què va ser víctima la ciutat de Càller al llarg de la Segona Guerra Mundial, es perderen molts dels documents custodiats a l’Arxiu Municipal de la ciutat, i altres en resultaren mutilats (MINISTERO DELLA PUBBLICA ISTRUZIONE 1953). Aquest és el cas de les nostres Ordinacions: actualment el còdex, en efecte, presenta un forat al centre de la pàgina, que el travessa de banda a banda. La transcripció diplomàtica que Pinna va dur-ne a terme el 1929, per tant, resulta providencial (i ens ha estat molt d’ajut, tot i que presenta greus errors de lectura), perquè les llacunes són freqüents i deixarien sense sentit el conjunt. Ara bé, per tal d’alleugerir la transcripció no hem volgut indicar aquestes llacunes, tot i que, com és natural, ens hem de refiar de la bona lectura del primer editor. Pel que fa a la transcripció, hem procurat d’alterar el menys possible el text, d’acord amb els criteris consolidats gràcies a la llarga tradició de la col·lecció “Els Nostres Clàssics”. 16

Estudios Catalanes 5 [2007] 117

107. Qui prestarà a esclaus. Ítem, que alguna persona cristiana, ço és a·ssaber ne jueu ne d’altre ley, no gos ne presumesque prestar sobre penyora a·lgun sclau o esclava o catiu d’altre, ne encara a·lcun macip o servicial o macipa qui estia ab altre. E qui contrafarà perdrà ço que prestat aurà e la penyora que reebuda n’aurà; e no res menys pagarà per pena cada vegada XX sous, sens tota remissió e mercè.

La darrera referència, en canvi, ens sembla fonamental, per tal com demostra d’una banda que s’havia consolidat la jueria a la ciutat de Càller l’any 1346; i d’una altra banda que els jueus eren objecte de vexacions molt habituals també en altres indrets: 124. Ara ojats què mana l’onrat en Ffrancesch des Corrall, sotsveguer de Castell de Càler, a tothom e a tota persona de qualque condició sia, que no gos gitar, metre ne fer algunes legures ho sutzures en unes cases dels hereus d’en Bertran ça Vayll sa enrera, ne en la plaça d’aquells, les quals són en Castell de Càller en la jueria.

Volem recordar que embrutar les portes del call era una norma de conducta habitual entre certs cristians, fins al punt que s’arribaren a extrems tan grotescos com el que ens descriu Jaume Riera, que detalladament ens recorda el procés que seguí el retrobament d’un nen mort entre les taules d’una carnisseria prop de la porta del call de Barcelona; acte ofensiu que cal posar en relació amb un comportament macabre i criminal (aquell nen mort havia estat prèviament desenterrat) d’origen cristià, contra els prejudicis que hi volien veure una falsa tendència infanticida entre els jueus del call de Barcelona (Riera 2000: 7-42). Pel que fa als capítols en qüestió, en primer lloc volem posar en relleu la necessitat, tal anunciàvem més amunt, d’una reedició del text, d’acord amb criteris de transcripció no diplomàtica sinó filològica, seguint les petges de la col·lecció “Els Nostres Clàssics”, únic recurs per a fer fruïble –tal com dèiem– el text, però també fins i tot, de vegades, comprensible. N’hi haurà prou amb dos exemples. Acabats d’arribar a la ciutat, els catalanoaragonesos no han organitzat encara correctament l’aparat administratiu i no compten, pel que ara ens interessa, amb un model estàndard –en ferro i exposat a la cort de la vegueria, com s’esdevindrà a la fi del segle–,18 que serveixi de referència per a les mides del senyal de drap que els

18 A les segones Ordinacions, escrites a cavall dels segles XIV-XV, hi podem llegir: “Que tots los Juheus [...] degen portar [...] una roda de drap vermell e groch dela sentura amunt de granesa o mesura de vna de ferro qui es clauada en la cort dela vegueria” (PINNA 1929: 140).

118 Els jueus a les primeres “Ordinacions” de Castell... [Joan Armangué i Herrero]

jueus de la ciutat han de dur a la part externa dels seus vestits; per tant, en les Ordinacions es veuen obligats a expressar-se amb un aproximatiu mètode comparatiu que, en la transcripció de Michele Pinna (1929: 32), resulta així: la roda de drap serà “de gran de I cornes dargent”; en la transcripció de Cecilia Tasca (1992: 317) serà “de gran de .I. tornes d.argent”. Tasca no tradueix el text; Pinna, en canvi, proposa la següent lectura en versió italiana: “della grandezza di un coronato d’argento”. El legislador, però, es referia a “I tornès d’argent”, és a dir, al “nom d’un diner i d’una moneda de plata encunyats a la seca de Tours”, el segon dels quals “valia dotze diners barcelonesos”, tal com llegim al Diccionari català-valencià-balear. El segon i darrer exemple té encara major interès, perquè influeix directament en l’aparat onomàstic dels hebreus establerts a Sardenya a mitjan segle XIV. En efecte, en la ja citada disposició en la qual es prohibia de “metre ne fer algunes legures ho sutzures” al call (i ara, deixant momentàniament de banda el rigor acadèmic, potser val la pena que ens aturem a imaginar gràficament el significat de l’expressió “fer sutzures”, acte molt més ofensiu que no pas el del “metre legures”); en aquesta disposició, en definitiva, Pinna llegeix de la següent manera el nom dels propietaris dels immobles: “unes cases dels hereus den bertran çauayll saenrera” i el tradueix així: “Bertrando Çavaill Saenrera” (Pinna 1929: 64-65); Cecilia Tasca transcriu: “unes cases dels hereus d.en Bertran Canayll Saenrram”, i, en efecte, aquest és el nom (“Bertran Canayll”) que trobem a l’índex onomàstic (Tasca 1992: 320, 746). Es tracta, però, dels hereus de Bertran Ça Vall, o Savall si ho preferim, individu ja esmentat als llibres del “Repartiment” publicats per Rafael Conde (1984: 251), el qual l’inclou amb la forma “Bertran Savall” al seu índex onomàstic. El pretès segon cognom, “Saenrera” segons la lectura de Pinna, i “Saenrram” segons la més fantasiosa de Tasca, en realitat correspon a la locució adverbial normalment escrita “ça enrera”, és a dir, ‘temps enrere’, freqüent als llibres del “Repartiment” i molts altres documents contemporanis. En definitiva, l’ordinació 124 prohibia d’embrutar les cases que temps enrere havien pertangut als hereus de Bertran Savall. Entrant ara a tractar els aspectes ètnics presents a les Ordinacions, hem de dir, en primer lloc, que catalans, valencians, rossellonesos i malloquins són considerats simplement “catalans”, jurídicament equiparats als aragonesos i clarament diferenciats dels sards i altres individus “d’estranya nació”. Fora de les habituals excepcions del període, en què era possible adquirir drets de ciutadania, temporalment o perpètua, a canvi de serveis prestats, o bé exempcions pagades a bon preu, hem de considerar que els jueus de Càller entren sistemàticament en la categoria de catalans (repetimho: catalans, valencians o mallorquins) o aragonesos. Això no vol dir, naturalment,

Estudios Catalanes 5 [2007] 119

que tinguin els mateixos drets, com molt bé ens fa notar un capítol de les segones Ordinacions (redactades entre 1395 i 1422), segons el qual els jueus eren susceptibles de patir una pena de mort amb les el mateixes característiques humiliants i sanguinàries que els esclaus, contràriament a la mort ràpida dels cristians: en efecte, qui ajudava a fugir “sarraí, grech o grega, batiat o batiada”, havia de morir penjat si era cristià; si era esclau o hebreu, moria arrossegat pels carrers de la ciutat (Pinna 1929: 68). Però això no treu, repetim, que els jueus calleresos hagin d’entrar, des d’un punt de vista lingüístic i en relació amb els seus orígens nadius, entre els elements catalans i aragonesos que poblaven la ciutat. Pot ser útil de recordar, en aquest sentit, que en un dels processos recentment publicats per Jaume Riera (2000: 90ss.) hi figura un jueu de Besalú que no parla hebreu, és a dir, un “homo qui ignorat literas ebraycas”, fenomen que, amb d’altres indicis, duu l’eminent estudiós a concloure no només que els jueus no viuen aïllats, sinó que la documentació al nostre abast no demostra que usessin un llenguatge propi. Però ara ha arribat el moment d’interpretar des d’un punt de vista diferent – subjectiu, enfront de la sistemàtica documentació històrica i de la fredor analítica de la filologia– els tres capítols relatius als jueus de les Ordinacions objecte del nostre estudi. Per a això hem de tenir en compte que no es tracta d’un codi rígidament estructurat, unitari, sinó d’un recull de crides. Aquest origen heterogeni del text, la seva dilució cronològica, la seva oralitat (“Ara ojats per manament del veguer...”), han deixat un rastre evident en la redacció definitiva de 1347, any en què els consellers es limiten a acumular disposicions publicades a la ciutat entre els anys 1326-1347. Gràcies a algunes referències cronològiques internes, hem de deduir que el nucli d’ordinacions relatives als jueus correspon a un pregó promulgat anteriorment al 23 d’abril de l’any 1346. En efecte, a la fi dels capítols 27-96 llegim la següent nota: “Die lune intitulata IIII° idus aprilis anno Domini MCCCXLVI. Dominicus de Bolea, preco publicus et iuratus Castri Callari, retulit se inter diversas vices diebus pluribus non feriatis, de mandato nobilis viri domini Bertrandi de Castelleto vicarii Castri Callari, preconitzasse ac voce preconia per dictum Castrum Callari ac eius appendicia more solito in similibus pubblicasse omnia statuta, ordinaciones seu capitula supra dicta per consiliarios et probos homines dicti Castri edita sive facta, in locis videlicet et compitis assuetis”. Ara bé, si la ciutat de Càller, des dels primers moments de la dominació catalana, ja comptava amb unes ordinacions clares, és a dir, el mateix corpus jurídic de la ciutat de Barcelona convalidat per a la nova colònia, per quin motiu calia repetir ordinacions prou previstes als codis en vigor? En definitiva, que els jueus havien d’emprar un distintiu, que no havien de treballar el diumenge i que

120 Els jueus a les primeres “Ordinacions” de Castell... [Joan Armangué i Herrero]

s’havien d’agenollar al pas del viàtic o a les processons, era més que evident i ja estava prou legislat. La insistència només pot tenir relació amb un dels següents quatre factors, que trobem a la base de l’esperit de les Ordinacions que ens ocupen. 1. Calia adaptar a la ciutat de Càller unes Ordinacions inicialment pensades per a una altra ciutat. En efecte, la topografia pròpia de Castell de Càller, la toponomàstica, les referències als fenòmens urbanístics privatius havien de substituir a les Ordinacions locals les fórmules que no tindrien sentit en una ciutat diferent de la de Barcelona. Podem posar un exemple prou evident: 86. Ítem, que alcun acunçador de cuyram o altra qualsevol persona no gos gitar murta, fems ne altra sutzura dins los murs de la Lapola, en mar ne en terra ne encara en altra part, sinó fora lo pal qui fora lo mur de la dita Lapola és fermat.

Com és natural, però, els capítols relacionats amb els jueus de Càller no entren en aquesta categoria. Fora de la prohibició d’embrutar “unes cases dels hereus d’en Bertran Ça Vayll”, tema del qual ja hem parlat prou, els altres tres capítols es limiten a exposar normes de conducta previstes arreu dels Països Catalans. 2. Calia prohibir allò que la gent tenia tendència a fer. En aquest sentit, les Ordinacions són un extraordinari document d’interès etnogràfic que ens acosta a aquella bona gent que havien de deixar de banda els daus per dedicar-se a les dames, que de nit no havien d’oblidar els rems dins de les barques per tal que no fugissin els esclaus sarraïns (els quals, a diferència dels jueus, no pagaven multes, sinó que eren apallissats), que havien d’escombrar els carrers d’una certa manera i no d’una altra... Altrament, no entendríem el significat de la següent ordinació: 48. De no tocar sart ni sarda irosament. Ítem, que alcuna persona no gos ne presomesque ferir ne tocar irosament ne alcuna injúria de fet a alcun sart o sarda ne altra persona d’estranya nació qui venga en Castell de Càller, ne tocar o pendre coses lurs sens lur voluntat.

D’una banda es difon una ordinació que no podia ser prevista a Barcelona, on no entraven i sortien sards a la ciutat; i alhora se’ns informa que els ciutadans de Castell de Càller tenien sens dubte la tendència a tractar els sards de manera humiliant. És possible que en una ciutat de frontera, com era aleshores Càller, els costums es relaxessin fins a tal punt que calgués repetir ordinacions prou evidents, com per exemple no blasfemar, no injuriar, no jugar a daus... Però dubtem que els jueus, amb privilegis i cartes reials que els protegien però amb una evident hostilitat per part de

Estudios Catalanes 5 [2007] 121

la població civil, s’arrisquessin a fer ostentació de la seva diversitat, i fins i tot arribar a provocar la comunitat restant indiferents “com Nostro Senyor hirà per vila”. Els hi anava la vida, per dir-ho de planerament, motiu pel qual estem convençuts que no podia ser aquest el motiu de les nostres tres disposicions. 3. Calia donar organicitat a una sèrie de disposicions inorgàniques. En efecte, entre 1326 i 1347 s’havia difós un llarg seguit de “statuta, ordinaciones seu capitula”, tal com llegíem més amunt, que calia ordenar per qüestions de comoditat administrativa. A més, no serà del tot fora de lloc que ara afegim una informació que ens havíem reservat per a aquest moment: algunes ordinacions relatives als jueus havien estat anul·lades per instàncies superiors. El rei Alfons el Benigne, per exemple, havia revocat el 18 d’agost de 1335 unes ordinacions dels consellers de Castell de Càller relatives a la usura i a la prohibició adreçada als cristians de comprar carn als jueus (Tasca 1992: 275-276); el 7 d’abril de 1346 (i som molt a prop del pregó que estudiem) Pere el Cerimoniós adverteix els consellers de Càller que no poden obligar els jueus, tal com havien fet precedentment, a traslladar llur residència fora del call originari (Tasca 1992: 314-315). Per tant, calia posar ordre a allò que era vigent, eliminar allò que havia estat revocat i, en definitiva, donar organicitat a allò que seria el nucli de les complexes Ordinacions que amb els anys s’anirien acumulant. En efecte, les segones Ordinacions, a més de recollir les tres disposicions que ara estudiem (II, 91, 93, 95), n’afegeixen altres quatre referides als jueus, de caràcter general (II, 92, 94, 96-97), a més d’un llarg seguit de disposicions relatives als costums i vestuari de les dones jueves (II, 40, 196-203). Els tres capítols de les primeres Ordinacions, per tant, podrien ser simplement els retalls antijueus no revocats pel rei, que fora d’un context més general ens semblen de contingut elemental. 4. Això no treu, però, que es pugui fer una quarta interpretació de la intenció d’aquestes disposicions. Les consideracions que acabem d’exposar tenen sentit si analitzem les Ordinacions en el seu conjunt, tal com el coneixem actualment. Ara bé, quin sentit podia tenir, no reunir un llarg seguit de pregons per comoditat administrativa, sinó promulgar aquell pregó? Jo personalment em quedo amb aquesta quarta possibilitat de lectura, la que ha donat títol a la present comunicació: els cristians necessitaven confirmar la diferència. El contingut de les disposicions era més que evident, es referia a tres pràctiques arreu consolidades, hi havia poques possibilitats que es donés una excepció, fins i tot en una terra de frontera on els cristians es dedicaven –cal suposar impunement– a abocar les deixalles i altres detritus a les portes de les cases dels jueus. Els cristians, tant els poderosos com els pobres d’esperit, havien de projectar envers l’element jueu la causa de l’eterna infelicitat i repetir-se

122 Els jueus a les primeres “Ordinacions” de Castell... [Joan Armangué i Herrero]

públicament que la reconeixien, que la controlaven, que la continuaven mantenint reclosa per protegir-se’n i doblegar-la davant la força de la fe dominant: “Que tot juheu se dega ajonolar com Nostro Senyor hirà per vila, o que s’amach”.

Referències Alcover, A.M.; Moll, F. De B.; 1926-2962. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: Moll. Arribas Palau, A.; 1952. La conquista de Cerdeña por Jaime II de Aragón, Barcelona. Artizzu, F.; 1983. Le condizioni della donna nelle catalane ordinazioni dei consiglieri del Castello di Cagliari del secolo XIV. Dins Richerche sulla storia e le istituzioni della Sardegna medievale. Roma: 61-87. Baudi Di Vesme, C. (ed.); 1877. Codice Diplomatico di Villa di Chiesa in Sardegna. “Historiae Patriae Monumenta”, XVII. Torino. Blasco Martínez, A.; 1996. Aportación al estudio de los judíos de Cagliari (siglo XIV). Dins: La Corona d’Aragona in Italia (secc. XIII-XVII). Atti del XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona. SassariAlghero 19-24 maggio 1990, vol. III. Sassari: 151-164. Boscolo, A.; 1952. Gli ebrei in Sardegna durante la dominazione aragonese da Alfonso III a Ferdinando il Cattolico. Separata del volumen III de estudios del V Congreso de Historia de la Corona de Aragón”. Città di Castello. Boscolo, A.; 1978. Le istituzioni pisane e barcellonesi a Cagliari prima e dopo il 1326. Dins AA.DD., Sardegna, Pisa e Genova nel Medioevo. Genova. Cadoni, E.; Turtas, R.; 1988. Umanisti Sassaresi del ‘500: le biblioteche di Giovanni Francesco Fara e Alessio Fontana. Sassari. Carbonell, J.; 1993. La crida en català del virrei de Càller del 1337 i la seva significació. Dins A più voci. Omaggio a Dario Puccini, ed. Nicola Bottiglieri e Gianna Carla Marras. Milano: 91-96. Casula, F.C.; 1990. La Sardegna aragonese. 1: La Corona d’Aragona. 2: La Nazione Sarda [= Storia della Sardegna antica e moderna, dir. Alberto Boscolo, VI-VII]. Sassari: Chiarella. Conde y Delgado de Molina, R.; Aragó Cabañas, A.M.; 1984. Castell de Càller. Cagliari catalanoaragonese. Cagliari: Consiglio Nazionale delle Ricerche. Conde, R.; 1988: La Sardegna aragonese. Dins: Storia dei sardi e della Sardegna, dir. Massimo Guidetti, II. Milano: 251-278. Day, J.; 1987. Uomini e terre nella Sardegna coloniale, XII-XVIII secolo. Torino. Di Tucci, R.; 1925. Il libro verde della città di Cagliari: Cagliari. Lippi, S.; 1897. L’Archivio Comunale di Cagliari: Cagliari. Loddo Canepa, F.; 1952. Note sulle condizioni economiche e giuridiche degli abitanti di Cagliari dal secolo XI al XIX. Dins: Studi Sardi, X-XI. Meloni, M.G.; 2001. Gli statuti cittadini della Sardegna medioevale. Fonti e bibliografia. Dins Archivio Sardo, nuova serie, 2. Ministero della Pubblica Istruzione – Direzione Generale Accademie e Biblioteche; 1953. La ricostruzione delle biblioteche italiane dopo la guerra 1940-45. Roma. Morghen, R.; 1951. La questione ebraica in Medioevo Cristiano: Bari. Pillai, C.; 1984. Gli ebrei in Sardegna all’epoca di Alfonso IV. Dins La società mediterranea del Vespro. Palermo: 89-104. Pinna, M.; 1929. Le Ordinazioni dei Consiglieri del Castello di Cagliari nel secolo XIV. Dins: Archivio Storico Sardo, XVII: I-XXV i 1-272. Cagliari. Principe, I.; 1981. Cagliari. Roma-Bari: Laterza.

Estudios Catalanes 5 [2007] 123

Putzulu, E.; 1963. La prima introduzione del municipio di tipo barcellonese in Sardegna. Lo statuto del Castello di Bonaria. Dins: Studi storici e giuridici in onore di Antonio Era. Padova: 321-336. Riera i Sans, J.; 2000. Retalls de la vida dels jueus. Barcelona, 1301 – Besalú, 1325. Barcelona: Barcino. Romano, D.; 1996. Ebrei di/in Sardegna (1335-1405). Note documentarie. Dins La Corona d’Aragona in Italia (secc. XIII-XVII). Atti del XIV Congresso di Storia della Corona d’Aragona. Sassari-Alghero 1924 maggio 1990, vol. III. Sassari: 685-690. Salavert y Roca, V.; 1956. Cerdeña y la expansión mediterránea de la Corona de Aragón, 1297-1314. Madrid. Schena, O.; 1983. Le leggi palatine di Pietro IV d’Aragona. Cagliari. Soldevila, F.; 1971. Les quatre grans cròniques. Barcelona: Selecta. Tasca, C.; 1992. Gli ebrei in Sardegna nel XIV secolo. Società, cultura, istituzioni. Cagliari. Tola, P. (ed.); 1861. Codex diplomaticus Sardiniae. “Historiae Patriae Monumenta”, XI. Torino. Viñolas, N.; 1967. Documentos sobre la aljama hebrea de Cagliari (1335). Dins: Anuario de Estudios Medievales, IV:421-425.

__________________________ Joan Armangué i Herrero Dipartimento di Linguistica e Stilistica Facoltà di Lingue e Letterature Straniere Università degli Studi di Cagliari Via S. Giorgio, 12 09124 Cagliari (CA) ITALIA

A la memòria de la Luisa que sempre m’acompanya i estima

La intertextualitat en l’Antígona de Salvador Espriu Filippo Melis Universitat de Girona

Resum Els mites antics sempre atreuen els intel·lectuals, però en mesura màxima els que estan lligats a la passió i a la sang. Antígona és una de les heroïnes de la tragèdia grega que ha tingut més versions entre antigues i modernes. L’Antígona d’Espriu és inconcebible fora de la tradició literària precedent, sobretot per la reutilització de temes, de situacions narratives i de personatges de dues tragèdies gregues: Els set contra Tebes d’Èsquil i l’Antígona de Sòfocles. A partir d’aquesta obra, amb les referències directes, evitant-ne però només la coincidència textual, l’autor català estableix un paral·lelisme significatiu entre el mite i la seva actualització, i crea un text nou i original. L’Antígona catalana, però, no és només l’enèsima versió del mite grec sinó, la primera fulminant resposta d’Espriu a la guerra civil espanyola, ja que el problema personal de l’heroïna desvetlla i empara en l’escriptor català una reflexió d’ètica política, derivada de la denuncia de la desfeta històrica de l’Estat espanyol.

Abstract Intellectuals have always got carried away by ancient myths, especially those intertwined with passion and blood. This is why Antigone is one of the main female characters with several both ancient and modern versions. Antigona by Espriu uses themes, plots and characters from two Greek tragedies: Seven against Thebes by Aeschylus and the Antigone by Sophocles. As a consequence, it is tightly tied up to the former literary tradition. However, the Catalan Antigone is not just one of the many versions of the Greek myth, but the first reaction of Espriu to the Spanish Civil War, as the heroine personal problem causes the Catalan author’s consideration on political ethics, due to the Spanish state defeat. In Espriu’s Antigona, we can easily find themes, plots, references and re-examinations from the two Greek tragedies, and moreover the connection between reality and myth. They are a feature and acquire a symbolic value of rebellion and protest.

126 La intertextualitat en l’Antígona de Salvador Espriu [Filippo Melis]

Propòsit de la recerca Quan a algú se li encomana l’estudi d’un personatge tan explorat per diversos i grans estudiosos, i amb un corpus documental tan ampli i escorcollat, és difícil que en una nova recerca, l’enèsima, arribi a trobar o a dir quelcom d’inèdit i, per tant, pugui fer una nova contribució a la seva historiografia de caire fonamental. Aquesta és una idea conceptual que tothom es fa d’entrada i que, moltes vegades, resta la possibilitat de noves investigacions; però, si fos així, aquestes mai no avançarien. Hom sempre té la convinció que encara resta un raconet recòndit que pot haver passat desapercebut, fins i tot a l’investigador més avesat i eixerit. Per tant, la nostra fita, la que ens proposem des d’un principi, va encaminada a la recerca dels aspectes biogràfics de l’autor. Concretament ens fixarem en el període que va del 1939 al 1964, com a marge temporal de la nostra investigació.

Introducció A partir de la postguerra, s’observa a la literatura catalana un desig d’incorporar al text nous llenguatges vinguts dels mass-media, de les arts plàstiques, del cinema, del còmic, de la música, etc. No existeix una literatura que no sigui, en certa manera, intertextual, però no es tracta en aquesta secció d’estudiar una vegada més la influència d’aquest o d’aquell autor sobre un altre. Es pretén, més aviat, que s’estudiï com una gran part de la literatura actual. La intertextualitat es realitza mitjançant tota una sèrie de “collages” o de manlleus literals o paròdics que es tradueixen en uns codis i arquetips literaris nous i que permeten jugar amb un dels aspectes més fascinants del nostre present literari: la relació subtil i complexa entre allò que seria ficcional i allò que sembla ésser biogràfic, històric o testimonial, i que sovint també es pura ficció.

El text. Definició Text ve del llatí texere (teixir), teixit, i és el conjunt de les paraules que formen un document manuscrit o editat, un conjunt de signes organitzats que volen transmetre un missatge. Cada text no es pot considerar “pur”, sent el resultat del contacte amb altres textos orals o escrits, el producte, doncs, d’una creació col·lectiva, on la veu del seu autor es lliga a un cor d’altres veus, fent-ne una obra polifònica (Lotman).

Estudios Catalanes 5 [2007] 127

La intertextualitat Passa sovint que una obra literària es presenta, a nivell més o menys evident, com la continuació d’una altra. Aquesta característica porta el nom d’“intertextualitat”. Per tant, qualsevol creació literària és inconcebible fora de la tradició de les obres literàries precedents. Els exemples més emblemàtics són la reutilització de temes, situacions narratives o personatges. L’intertext és el lloc privilegiat per qui vulgui collir l’evolució literària, les diferències d’èpoques i cultures. L’estudi de les manifestacions intertextuals en la literatura permet descobrir que aquest fenomen es dóna en totes les cultures i èpoques. La literatura catalana de la postguerra és un lloc ideal per descobrir una gran varietat de manifestacions. Enfocarem aquest article sobre la intertextualitat en l’Antígona de Salvador Espriu. Gràcies al joc intertextual, uns textos s’enllacen amb els altres i ens porten a la memòria múltiples experiències de lectura. En aquest sentit el món d’Antígona, la protagonista, es pot tornar a escriure com a alternativa al mite clàssic i es pot representar, llegir o executar en múltiples versions. La presència de temes, citacions, trets narratius o poètics, al·lusions, recreacions, procedents d’altres textos, així com la interconnexió entre realitat i ficció són una constant del corpus literari de Salvador Espriu i en moltes ocasions adquireixen un valor simbòlic de protesta i rebel·lió. Es tracta, doncs, de retrobar en l’Antígona alguns trets biogràfics i intel·lectuals. A través d’aquesta obra, Espriu parla del seu temps, recontextualitza els personatges, que continuen guardant elements mítics, i els torna a humanitzar i actualitzar, donant vida a una obra nova i original. Com tothom ja sap, la vida i la literatura no tenen una frontera nítida i molt sovint, com en aquest cas, se superposen. Adaptant i adoptant formes ja preexistents i a partir d’un mite clàssic, l’autor planteja el problema de la identitat catalana. Tota l’obra és la manifestació de la concepció del món que en aquest cas es connecta a la idea que la història i el text es fonen en una unitat.

L’Antígona Antígona és una de les heroïnes de la tragèdia grega que ha tingut més versions entre antigues i modernes. Salvador Espriu adapta el mite clàssic als temps moderns, i concretament al període recent de la història de Catalunya i Espanya. La Guerra Civil, la lluita entre germans, als temps de Sòfocles i als seus, és la tragèdia que divideix i embruta de sang el país. L’autor hi acudeix per fer reflexionar sobre la

128 La intertextualitat en l’Antígona de Salvador Espriu [Filippo Melis]

gravetat i les contradiccions morals que s’hi produeixen i provocar en els lectors una reflexió. El mite d’Antígona ha estat tractat i analizat per diversos autors, tant en el camp de la literatura com en el de les ciències socials. La història de la princesa de Tebes, ja coneguda gràcies a l’Antigònes de Sòfocles, amb les referències directes, evitant-ne la coincidència textual però no temàtica, permet a l’autor de crear un text nou i original. És, doncs, amb la reelaboració de les tragèdies gregues (Els sets contra Tebes d’Èsquil, l’Antígona de Sòfocles) que Espriu afegeix elements exteriors a la seva intenció personal. També s’han de tenir en compte els indubtables contactes amb l’Antigone de Jean Anouilh (tragèdia estrenada a París el 1944), contemporània i en alguns aspectes semblant a la versió catalana. En el prefaci de l’obra, Espriu hi fa referència quan diu: “Quan els meus personatges varen començar a parlar, una nit de març, fa més de vuit anys, amb la correcció que els noms grecs els imposaven, no havia arribat encara a la nostra província –i no recordo si ni tan sols havia estat escrita– la famosa Antígona d’Anouilh”. L’autor hi contraposa, en la disputa de Creont i Antígona, les necessitats del govern a les exigències d’una moral que no acepta cap compromís. Com la d’Espriu comença també amb l’aparició del pròleg. Des d’un bon començament, doncs, a partir del títol, que és igual, l’autor estableix un paral·lelisme significatiu entre la tragèdia sofocliana i la seva actualització, fent-ne una tragèdia a l’estil grec. L’Antígona marca per a l’autor una nova dolorosa etapa, protagonitzada per la Guerra Civil, que va destrossar el seu món i frustrar els seus projectes fins a produir un home obsessionat per la mort. En l’Antígona, Espriu vincula dues tragèdies gregues. La primera és Els set contra Tebes, on Èsquil explica com els fills d’Èdip, Polinices i Etèocles, s’enfronten per aconseguir el poder de Tebes, motiu que Espriu adapta en la primera part del llibre, fent al·lusió a la lluita fraticida de la Guerra Civil espanyola. L’altre és l’Antigònes de Sòfocles, on, morts els dos germans, Creont, el nou rei, decreta la prohibició d’enterrar el cos de Polinices; Antígona desobeeix i li dóna sepultura. Espriu l’adapta en la segona part de la tragèdia amb la intenció de manifestar que no s’havia de dividir la població entre vencedors i vençuts. L’acció d’Antígona enterrant a Polinices equival a l’amnistia dels republicans que Franco no va donar mai. Espriu escriu Antígona la primera setmana de març de 1939, quan encara no s’havia acabat la Guerra Civil. En aquesta primera edició, que serà publicada només l’any 1955, estan presents, en l’autor, els efectes de la guerra i això es tradueix sobretot en la caracterització d’Eumolp, un esclau geperut que manifesta la visió d’Espriu. Per Eumolp/Espriu la mort d’uns pocs salvarà tot un poble. La mort de l’esclau representa la mort civil d’Espriu i la lluita entre els germans Polinices i Etèocles

Estudios Catalanes 5 [2007] 129

és la mateixa lluita de la Guerra Civil. Creont representa el tirà, Franco, el beneficiat de la guerra. Els grans canvis que es produeixen inspiren a l’autor la fesonomia dels seus personatges i sempre mereixeran una continuada i escrupulosa atenció. Els elements de la seva actualitat s’integren en l’obra com a detalls o situacions generals que serveixen d’escenari als personatges i constitueixen el tema i l’eix argumental, intentant desxifrar les metàfores d’història i de la vida personal, indubtablement actives. L’any 1947 Espriu hi afegeix el prefaci, on manifesta el seu desig d’amnistia i de perdó. Finalment el 1964, 25 anys després de la fi de la Guerra Civil, l’autor incorpora nous elements: · El lúcid conseller: representa el punt de vista de l’autor, incorporat per matisar les seves opinions després de 25 anys. · Els cants de les veus: estan basades en el plany de les dones de la tragèdia d’Èsquil Els sets contra Tebes i manifesten les reaccions davant l’edicte de Creont.

Comparació de les dues Antígones (Sòfocles i Espriu) Creont condemna el cos mort de Polinices a no ser enterrat i Antígona, oposant-se a la decisió del rei, l’enterra. De manera que, en desobeir la llei, Creont l’ha de condemnar a mort. En la de Sòfocles, Hemón, fill de Creont i promès d’Antígona, i la reina se suïciden. A Sòfocles el teatre és intens, concentrat, una lluita veritable de cos a cos entre els seus personatges Així, per exemple, entre l’Antígona i Creont es donen frases curtes i contundents (sticomitia). Espriu, en canvi, dóna més vida als personatges: els deixa parlar, i, a més hi inclou dos nous personatges: el Lúcid conseller i Eumolp. L’autor català implica el públic, ja que el que diu el Lúcid conseller està dirigit, en últim terme, al mateix públic, dirigint el seu pensament i fent-lo, per tant, més participatiu, com un oient directe. El protagonista converteix la seva vida en quelcom digne de ser viscut. Aquests dos punts principals de la tragèdia es perden en la peça d’Espriu. L’Antígona catalana és només una dona, dolguda per la situació del seu país. Per altra banda, és representativa la descripció que fa de Creont, que és la viva imatge de Franco: obès i amb mirada glaçadora (fet que denota que Espriu tenia creat un arquetip de personatge despòtic i repugnant).

130 La intertextualitat en l’Antígona de Salvador Espriu [Filippo Melis]

Antígona és l’oposat de Creont. Sòfocles no espera donar profunditat psicològica als seus personatges, perquè no representen éssers humans, són només la lluita entre allò paradoxal del que som. Els personatges de Sòfocles no saben el seu destí, els d’Espriu -i especialment Antígona- saben el que han de viure i el paper que han de fer. Antígona no és una de les forces enfrontades (com en Sòfocles), sinó la veritable protagonista en un món gris en el qual tots semblen tenir la mateixa opinió apàtica de la vida; ella és l’única que es rebel·la. En l’obra de Sòfocles no podrem mai dir amb seguretat si la veritable tragèdia és la d’Antígona o la de Creont. Al cap i a la fi en una guerra mai no guanya ningú. Sòfocles deixa els seus personatges cadascú amb la seva part de raó, la seva part de culpa i la seva part de misèria. A més, tota la reflexió moral està concentrada en les intervencions del cor. Espriu només recorre al cor una vegada i més aviat per honorar una mort, la d’Etèocles. Les dues Antígones tenen quelcom en comú: que es queixen. La de Sòfocles, perquè coneix la injustícia del que passa i perquè sap que ella va actuar correctament, que ha de sofrir la pena de mort. En canvi, la d’Espriu es resigna al seu paper de víctima i no vol implicar ningú més, de forma que nega qualsevol intervenció d’una altra persona. En general, així doncs, l’Antígona de Sòfocles accepta el seu destí i la d’Espriu és una negació davant el món i els valors que són al seu voltant.

Algunes particularitats de l’Antígona d’Espriu Aparentment, Espriu estructura la tragèdia amb un pròleg i tres parts, però en realitat ho fa segons les regles clàssiques, o sigui, la divideix en cinc parts de 7-3-7 “moments” d’acció. A més, afegeix un prefaci, del 1947, una mena de didascàlia en la qual l’autor presenta la pròpia posició ideològica. Eumolp (el que canta bé) és una innovació espriuana que, tanmateix, neix d’un personatge de la Nausica de Sebastià Juan Arbó: l’esclau Dexió. També, les dues nodrisses Eurigàneia i Astimedusa constitueixen una adaptació d’Espriu. De la primera, l’autor parla en el pròleg: “rivals de Iocasta en l’amor d’Èdip, si t’avens a atorgar crèdit a una erudició mordaç”. Eurigàneia és el nom de la muller d’Èdip en les versions més antigues de la llegenda. Astimedusa, en canvi, seria la dona amb la qual

Estudios Catalanes 5 [2007] 131

es va tornar a casar Èdip a la mort de Iocasta. I, per acabar, i tal com ja hem comentat, el Lúcid conseller (que comprèn bé les coses) és també una novetat. Per què l’home és en la història, fonamentalment perquè és història. S. Espriu

El anys de la guerra En l’Espanya de la postguerra, Catalunya va ser castellanitzada i l’ús de la llengua prohibit. El jove Espriu, que feia d’advocat dedicava el poc temps lliure a la literatura. Va decidir ser fidel a la llengua catalana, amb la renúncia voluntària a qualsevol reconeixement literari. El 1946 va publicar la seva primera obra poètica: Cementiri de Sinera. Aquí, el tema, el desig d’un impossible retorn als anys de la infantesa, és la transposició literària i mítica dels records infantils d’Arenys de Mar abans de la Guerra Civil, un refugi lluny del terrible naufragi (Espriu 1996). I també va optar per un gènere literari que encara no havia conreat: el teatre i, sobretot, la tragèdia clàssica. Alhora, en escriure l’Antígona, de l’1 al 8 març de 1939, en la Barcelona ja ocupada, sentia la necessitat de dirigir-se al públic i de deixar parlar en primera persona els seus personatges, per tal que els dos bàndols poguessin expressar el propi punt de vista (“les raons”). L’Antígona, malgrat els vuit dies necessaris per la seva composició, és el resultat d’una intensa reflexió. Entre els dos germans que lluiten i es maten, és Creont, l’encarnació del dictador Francisco Franco, qui s’aprofita de la situació. Etèocles, la viva imatge del general Casado, organitza el Consejo Nacional de Defensa, i Polinices, que representa el bàndol comunista, busca l’ajuda dels argius (la Unió Soviètica). Espriu ofereix a Madrid, que continua resistint, l’exemple d’Antígona (l’alliberament de Barcelona sense cap resistència) com una possibilitat de salvació (Batista). Antígona, escrita el 1939, va ser publicada el 1955, temps suficient perquè l’autor hi fes algunes variacions, arran sobretot del canvi de la situació social de l’Estat i, probablement, de la lectura de la versió brechtiana de la tradució de Hölderling de la tragèdia de Sòfocles i de la versió d’Anouilh. A l’edició del 1955, Espriu explica que la història és prou coneguda i que l’essencial no és el desenvolupament dels fets, sinó “les raons dels personatges” (pròleg).

132 La intertextualitat en l’Antígona de Salvador Espriu [Filippo Melis]

Alguns crítics parlen d’una influència de Brecht ja en la Primera història d’Esther. El mateix autor, però, va afirmar no conèixer Brecht, fent al·lusió a una “coincidència” causada pel “moment històric comú” (Prats). Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa

Salvar els mots, salvar la llengua: un poeta al servei del seu poble. Una de les característiques fonamentals de la literatura catalana era la de ser una literatura a la recerca de la salvació. En aquest context salvar els mots, salvar la llengua significava que l’autor havia de conservar i salvar el món i les coses per salvar l’home i el sentit de l’home (Solà). Essent la consciència de la seva pàtria, en les tenebres de la nit franquista, la veu del poeta ressonava per retornar la memòria al seu poble, la veu de qui s’havia quedat a Catalunya en un exili interior: “De vegades és necessari que un home mori per un poble, però mai que tot un poble mori per un home sol”; “Yo estoy absolutamente dedicado a mi pueblo catalán, a mi nación catalana, a mi lengua y a mi cultura”. Les sorts de la guerra varen decidir fins i tot les de la literatura catalana. La “liquidació” fou total amb la fuga a l’estranger dels intel·lectuals. Espriu decidí coratjosament quedar-se a Catalunya en un exili interior. El poeta desitjava intensament viure i salvar els mots d’una llengua minoritària: el català. En una entrevista de Romà Gubern deia: “La meva llengua és difícil perquè és exacta, precisa. De vegades he passat mesos buscant una paraula. Temptejo, poleixo, busco fins que estic segur d’haver trobat la paraula exacta. Jo m’he plantejat la llengua com un problema matemàtic i intel·lectual. Però al mateix temps, he tingut la precaució de la paraula justa, he tingut presents les exigències d’ordre poètic, ritme, evitar cacofonies…”. (Capmany 115-6) Aquesta obsessió per l’escriptura portava Espriu a un llarg limae labor per trobar la perfecció que desitjava. “… perquè la llei és la senyora dels homes i no els homes senyors de la llei” (Plató, Setena carta)

Estudios Catalanes 5 [2007] 133

Sobre l’Antígona de Salvador Espriu Els mites antics sempre atreuen els intel·lectuals, però en mesura màxima els que estan lligats a la passió i a la sang, que han exercitat en la tragèdia la més gran influència (Badia 1985). Antígona, una jove, es rebel·la contra una llei injusta, la raó d’estat per seguir-ne una de més alta: el respecte per l’home. És a partir d’això que es pot entendre la gran seducció d’aquest personatge al llarg de la història del teatre i de la literatura en general (Steiner 5). La cultura grega, tant admirada per Espriu, és el model de les interrelacions entre política i literatura. Els seus personatges són grecs, duen els coturns, tot i que estan totalment integrats en la història catalana de la Guerra Civil. Els dos antagonistes són perfectament iguals: “germans de pare i mare”, han tingut les mateixes dides i han estats criats i cuidats per la germana de la mateixa manera. Representen les dues Espanyes contraposades. Etèocles és el símbol de la República i Polinices, “el promotor de baralla”, en Èsquil i en Espriu, es pot identificar com el promotor del cop d’estat, que té partidaris a l’interior de la ciutat. Antígona, la protagonista, és la portaveu d’una generació sencera que havia participat entusiàsticament en la proclamació de la República i que, alhora, veu que el projecte d’una Espanya democràtica i civilitzada estava a punt de naufragar miserablement perquè els que foren beneficiats foren aquells “argius” contraris a la democràcia, és a dir els monàrquics, els feixistes i els militars (Miralles XXXVIII-LVIII).

Referències Badia, Alfred; 1985. “Antígona” i “Fedra” de Salvador Espriu. Barcelona: Les Naus d’Empúries. Batista, Antoni; 1985. Salvador Espriu: itinerari personal. Barcelona: Editorial Empúries. Capmany, Maria Aurèlia; 1971: Salvador Espriu. Barcelona: Dopesa. Espriu, Agustí; 1996. Introducció a Cementiri de Sinera. En Cementiri de Sinera, Les Hores. Barcelona: Edicions 62, 5-12. Espriu, Salvador; 1955. Antígona, Fedra. Palma de Mallorca: Editorial Moll. Idem; 1993. Antígona. Barcelona: Edicions 62. Lotman, Jurij Michajloviè; 1972. La struttura del testo artistico. Torino: Einaudi. Miralles, Carl; 1993. Introducció. En Antígona, Barcelona: Edicions 62, VII-LXIX. Prats, Joan; 1992. Salvador Espriu, missatge personal. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Solà, Lluís; 2003. “Espriu: paraula i necessitat”, Avui 06/11/03, 30. Steiner, George Le Antigoni Milano: Garzanti, 1990.

__________________________ Filippo Melis Universitat de Girona [email protected]

Toponímia i variació interna en el dialecte eivissenc: els noms de les roques i les esllavissades Enric Ribes i Marí Universitat Oberta de Catalunya

Resum En aquest article s’estudia l’ús dels apel·latius que apareixen en la toponímia de la costa d’Eivissa i Formentera per a designar roques aïllades o esllavissades. Mitjançant la distribució geogràfica d’aquests mots genèrics –especialment còdol, mac i penyal per una banda, i remoll, remollat, amollat i esfondrat per una altra–, s’extreuen conclusions que relacionen algunes preferències lèxiques dels parlants de parts del territori insular amb la formació de parles diferenciades dins el mateix dialecte eivissenc, especialment als extrems NE i W de l’illa d’Eivissa, i a Formentera.

Abstract This article surveys the use of terms describing isolated rocks or landslides in the coastal placenames of Ibiza and Formentera. From the geographical distribution of these generic words –especially còdol, mac and penyal on the one hand, and remoll, remollat, amollat and esfondrat on the other– conclusions are drawn about the links between the lexical preferences of speakers from certain parts of the islands’ territory and the formation of separate speeches within the Ibizan dialect itself, especially on the NE and W tips of the island of Ibiza, and on Formentera.

0. Introducció Les illes d’Eivissa i Formentera, conjuntament anomenades illes Pitiüses, constitueixen un subarxipèlag dins l’arxipèlag balear, que n’ocupa la part sud-occidental, de manera que estan situades entre l’extrem NE de les serralades Subbètiques, al País Valencià, i les antigues Balears, Mallorca i Menorca. De fet, les Pitiüses són més prop de la Península que no de Mallorca, i aquesta situació geogràfica, al llarg del temps ha condicionat la vida, el comerç, els moviments humans, la llengua i la cultura de les Pitiüses. En aquest article entenem per eivissenc o dialecte eivissenc el conjunt de parles de les illes d’Eivissa i Formentera que tradicionalment hom integra dins el grup dels dialectes baleàrics, i concretament dins el subdialecte eivissenc. Aquesta explicació inicial, encara que ho pot semblar, no és sobrera, ja que en els darrers anys, amb

136 Toponímia i variació interna en el dialecte eivissenc: els noms... [Enric Ribes i Marí]

l’esforç que han fet les administracions públiques per la recuperació de la cultura i de la llengua pròpies d’aquestes illes, ha crescut considerablement la consciència formenterera. Així, si els catalanoparlants eivissencs diuen espontàniament que parlen eivissenc o, fins i tot, català, a Formentera és habitual que avui els catalanoparlants diguin que parlen formenterer, quan uns decennis enrere només haurien dit que parlaven pagès. Aquest sorgiment de la consciència formenterera es produeix en paral·lel a la creació d’institucions pròpies d’autogovern, com el Consell Insular de Formentera, i s’origina enfront de la consciència eivissenca, davant la qual es reafirma. Dit això, és fàcil comprendre que els formenterers no diguin que parlen eivissenc, tot i que el repoblament de l’illa de Formentera es va produir a partir de la darreria del segle XVII amb famílies eivissenques, i que la comunitat científica inclou les parles eivissenques i formentereres dins el mateix grup dialectal de l’eivissenc. Certament, les diferències dialectals entre aquestes parles són prou petites que no poden ser considerades dialectes diferents, tot i que són suficients per a identificar una parla vilera (de Vila, la ciutat d’Eivissa) enfront de les de la pagesia d’Eivissa i de Formentera. I entre aquestes parles rurals es van aprofundint algunes preferències lèxiques que reforcen la idea d’una parla portmanyina (que pot abraçar bona part dels municipis de Sant Josep de sa Talaia i de Sant Antoni de Portmany) i d’una altra de nord-oriental (que en general inclou la part nord de la comarca des Amunts i l’extrem septentrional del municipi de Santa Eulària des Riu). Per altra banda, el tradicional aïllament formenterer al llarg dels darrers tres segles també ha afavorit que aquesta illa es decanti cap a unes preferències lèxiques prou marcades. En aquest article, com a mostra d’aquestes preferències lèxiques, hem triat els genèrics que s’usen a la costa de les Pitiüses per a designar les roques i les esllavissades. El resultat, com es veurà a continuació, és prou significatiu respecte d’aquestes tres grans parles que hem assenyalat (portmanyina, nord-oriental i formenterera), tot i que no mostra diferències apreciables pel que fa a la parla vilera.

1. Els noms de les roques Un cas curiós, pel que fa a les preferències lèxiques en l’eivissenc, és la distribució dels sinònims que designen una roca gran. No ens referim, ací, a mots excessivament ambigus ni als que corresponen a la situació concreta i específica de les roques, o a característiques especials, que també n’hi ha. Per exemple, el mot roca apareix en alguns topònims de la costa, tot i que no és massa freqüent, segurament perquè el

Estudios Catalanes 5 [2007] 137

terme és poc precís. És un cas semblant al del mot pedra, tan genèric que apareix ací i allà, repartit pertot arreu, i ara amb una freqüència relativament alta.1 A més, tant els apel·latius roca com pedra solen presentar-se vora variants amb altres genèrics. I tampoc no ens referirem a mots que tenen un significat més específic i restrictiu: les roques que estan situades dins la mar solen ser anomenades lloses, o secs, o seques, o esculls; si són allargades, solen ser trinxes; i si presenten una forma més o menys punxeguda, tant si són dins la mar com a la vora, són conegudes com picatxos; i a Formentera hem recollit, excepcionalment, el mot bitzarrot, que designa una roca voluminosa que presenta una forma estranya (Ribes 1994: 46). No ens referim, però, a aquests mots, que, bé perquè són massa generals, bé perquè són raríssims, no són útils per a concretar preferències lèxiques. En canvi ens centrarem en els mots mac –i el col·lectiu macar–, còdol –i codolar–, quintalar (col·lectiu de quintal), penya i penyal –amb el col·lectiu penyalar–. Cal assenyalar que tots aquests sinònims –mac, còdol, quintal, penya i penyal– deuen ser prou antics a l’illa d’Eivissa, ja que tots apareixen a Formentera,2 que com s’ha dit va ser repoblada amb famílies eivissenques a partir del 1700, aproximadament. De tota manera, mentre que mac, còdol, penya i penyal són sinònims compresos i usats arreu del territori insular de les Pitiüses, el mot quintal és un dialectalisme circumscrit a la comarca des Amunts, que a la costa eivissenca només apareix en el tram comprès entre l’extrem nord de la costa coronera, a la zona des Alls, fins al límit entre les parròquies de Sant Joan de

Així, per exemple, tenim topònims com la pedra de sa Solta, la pedra des Salt de s’Ase, la pedra Vermella i la platja de ses Pedres Fogueres, a la costa del municipi d’Eivissa; la pedra Alta, les pedres de s’Aigua Blanca, les pedres de ses Esmoladores i les pedres de davall o de davant sa Punta, a la costa de Sant Carles de Peralta; la pedra Negra, a l’illa de Tagomago; la pedra des Tremol i el racó de ses Pedres Fogueres, a la costa de sa Cala; la pedra des Anfossos, la pedra des Tonaire o des Tonaine, la pedra des Tovalló, les pedres d’en Carraca, i la pedra de davant ses Casetes de s’Arenal Petit, a la costa de Sant Joan de Labritja; la pedra de s’Aigua Dolça i la pedra des Nedadors, a la costa de Sant Miquel de Balansat; la pedra de s’Aigua, la pedra de baix de sa Galera, la pedra de davall s’Hort i la pedra de ses Platgetes, a la costa de Corona; el pedral d’en Guixa, a la costa de Sant Josep de sa Talaia, on pedral és un derivat intensiu de pedra; la punta de ses Pedres, a la costa de Sant Francesc de s’Estany; la pedra de Tots es Sons i la pedra Mabre, a la costa de ponent de Formentera; les pedres d’en Jeroni, la pedra des Mal Pas i les pedres des Porxos, a la part de migjorn de Formentera; i les pedres des Llisos i la punta de ses Pedres Fogueres, a la costa formenterera de tramuntana. 2 Per exemple, hi ha el còdol Foradat, a la costa de Migjorn, el cordó des Maquets, a la part sud de la Mola, o el mac Caigut, a la zona de cala Saona, la penya Tallada, al camí de sa Pujada, que uneix la Mola i es Caló, la penya Roja, a la Mola, i la parella formada per es Quintalar i es Quintalaret, a la costa de tramuntana. A més, a l’illa de s’Espardell, al nord de Formentera, també hi ha es Quintalar. Pel que fa al mot penyal, és abundantíssim a Formentera, com veurem a continuació. 1

138 Toponímia i variació interna en el dialecte eivissenc: els noms... [Enric Ribes i Marí]

Labritja i Sant Vicent de sa Cala, bé que sempre amb el col·lectiu quintalar o el diminutiu quintalaret.3 Tanmateix, a Formentera n’hi ha duplicats. En canvi, tot i que mac, còdol i penyal són sinònims quasi perfectes –si deixam de banda que el mot còdol, quan forma part del col·lectiu codolar, sol designar una pedra petita i arrodonida–, la seua distribució per la costa d’Eivissa i de Formentera no és homogènia, sinó que presenta curioses concentracions d’un mot o l’altre segons la zona. Vegem primer el mot mac [m"ak], que a les Pitiüses presenta una particularitat lèxica. Mac és una paraula que, segons Coromines (DECat V: 342-347, s. v. macar), deriva del verb macar ‘danyar un cos copejant-lo o comprimint-lo violentament’, que prové de l’hebreu machah ‘ferida, cop’. El mac és, pertot arreu on s’usa, una pedra petita, un còdol, com recullen molts de diccionaris. Però ja posen de relleu Veny (1977: 39; 1999: 131) i Coromines que a les Pitiüses el mac és una pedra grossa, i fins i tot arriba a ser una rocassa. Doncs bé, a la part de migjorn de l’illa d’Eivissa la preferència pel mot mac és aclaparadora. Si tenim en compte que una de les vegades en què apareix el genèric còdol és a la platja des Còdols, on es refereix a pedres petites i arrodonides, com el genèric col·lectiu codolar, aplicat a la mateixa platja, i que a cala Codolar també es tracta de pedres petites, els genèrics còdol o codolar, referits a grans rocasses, només apareixen tres vegades més –una d’elles en convivència amb el sinònim mac– en tot el tram que va des de cala Salada, pel sud, fins a cala de Boix,4 mentre que el mac, sense tenir en compte els topònims satèl·lits, apareix fins a quasi una cinquantena de vegades en diversos noms de lloc. La preferència lèxica d’aquesta zona de l’illa pel mot mac és evident.5 En el cas de Formentera, en canvi, aquest genèric té poca presència

3 A la costa de sa Cala, molt prop de la de Sant Joan de Labritja, hi ha es Quintalar, que ha originat alguns topònims satèl·lits: racó, escull i cova des Quintalar. A la costa d’Albarca hi ha tres llocs coneguts com es Quintalaret, un dels quals també ha generat un topònim satèl·lit: la cova des Quintalaret. 4 Es tracta del canal des Còdols, amb els topònims satèl·lits racó i punta des Canal des Còdols, a la costa de Sant Francesc de s’Estany, i el mac des Còdol de ses Variades, a la costa de Sant Josep de sa Talaia. A més, a s’Espartar hi ha el codolar de Llebeig. 5 De llevant a ponent, passant per migjorn, tenim, per exemple: a Tagomago, el mac de sa Graveta i els macs de Xaloc; al municipi d’Eivissa, el mac des Salt de s’Ase, es Clot des Macs i la platja des Macs Redons; a Sant Francesc de s’Estany, els macs de Ca na Pepa, el mac de ses Cànteres, el mac de sa Ferradura, el mac Pla, els macs des Portal, el mac Redó, el mac que Remena, el mac de sa Solta, el mac d’en Toni Fava i el mac de sa Torre; a les illes des Vedrà i es Vedranell, el mac des Freu, els macs de s’Audiència, el mac Banda i Banda, el mac des Collet, el mac d’en Cosmi, el mac de s’Eixugador, el mac des Maonès, el mac des Porxos, el mac Redó, el mac des Sec i el mac Xereca o Xereques; as Cubells, el mac Girat, el mac de s’Eixugador, el mac d’en Lluca, el mac de sa Partió, el mac Redó, els macs

CŌTIS

Estudios Catalanes 5 [2007] 139

i es concentra sobretot a la part de ponent de l’illa, la més propera a la zona d’Eivissa on predomina el genèric mac.6 És en el tram eivissenc de mac on, a més, trobam l’únic macar toponímic,7 tot i que també hi hem pogut constatar l’ús d’aquest substantiu com a simple apel·latiu, sense formar part de cap topònim, sempre referit a un lloc on abunden les roques grans. Vora aquesta zona amb una preferència lèxica tan definida, en trobam una altra de transició: des de cala Salada fins al port de Balansat o de Sant Miquel alternen els macs i els còdols, i moltes vegades una mateixa roca és anomenada còdol o mac, segons el parlant, i fins i tot pels mateixos parlants, que de vegades usen tots dos sinònims. Així, trobam 25 vegades el genèric mac,8 i 13 voltes còdol.9 Passem ara al mot còdol [k"ODul], ‘roc’, ‘pedra solta, sobretot la de forma llisa i arrodonida’, mot que pot ser provinent d’un diminutiu *CŌTŬLUS del llatí vulgar, ‘pedra d’afilar’ (DECat II: 797, s. v. còdol). A la major derivat llunyà de COS, part de l’illa d’Eivissa i a Formentera, quan trobam un còdol toponímic, com diu

Rojos, el mac des Trébol (2 vegades) i es Tres Macs; a Sant Josep de sa Talaia, el mac des Còdol de ses Variades, el mac d’en Guixa i el mac de ses Variades; a les illes de ponent d’Eivissa, sa Conillera, ses Bledes i s’Espartar, hi ha els macs de sa Grava, el mac de s’Amollat, el mac Desferrat, el mac d’en Jordi, els macs de na Juliana, el mac Nou i el mac des Suro; a Sant Agustí des Vedrà, el mac de ses Dones, el mac de s’Embarcador i la cova des Maquets; i a Sant Antoni de Portmany, els macs de Cala Llosar i el mac de na Cambrelina. 6 A l’illa de s’Espalmador, hi ha el mac de s’Àguila; a la costa de ponent de Formentera, hi ha el mac Caigut o mac Dret o mac Tombat, vora cala Saona, i el mac des Conill o des Conills; a la costa de migjorn formenterera hi ha el mac d’en Sord, a la zona del cap de Barbaria, i el cordó des Maquets, a la Mola; i a la platja de Llevant, al nord de l’illa, hi ha el mac Romput (on el determinant es pronuncia amb dissimilació de les vocals, [r@mp"ut]). 7 Es tracta del macar de sa Galera o de sa Galereta, prop del cap de Llentrisca. 8 Per exemple, a la costa de Corona, el mac de sa Cova des Pescadors, el mac de s’Estaca, el mac Gros (2 vegades), el mac Gros de sa Cala d’en Baló, el mac Gros de ses Balandres, el mac de davant sa Cova de ses Fontanelles, els macs de baix de sa Illeta, els macs de s’Illot, el mac Petit, el mac de ses Platgetes, el mac de sa Platja o els macs de sa Platja, el mac de sa Sal, el mac de ses Salpes (3 vegades) i el mac de s’Ullastre; a la de Sant Mateu d’Albarca, el mac de s’Embarcador, el mac Estufa, el mac Gros de davall na Verda, el mac de ses Salpes (2 vegades), el mac de ses Soltes, els macs de davall na Verda i el mac des Carbó; a la de Sant Miquel de Balansat, el mac de sa Cala des Moltons. 9 Per exemple, a la costa de Corona, es Còdol, els còdols de davall es Puig, el còdol o codolet de s’Estaca, el còdol Foradat, el còdol Gros (2 vegades), el còdol Petit i el còdol de ses Salpes; a la de Sant Mateu d’Albarca, el còdol des Murtar, el codolet Petit, el codolet Gros i es Codolets, a més del canal o torrent des Còdol; i a la de Sant Miquel de Balansat, a la part de ponent del port de Balansat, el còdol de sa Cala des Moltons i es Còdols, i el topònim satèl·lit dels varadors des Còdols, aquests últims noms de lloc a la zona des Portitxol.

140 Toponímia i variació interna en el dialecte eivissenc: els noms... [Enric Ribes i Marí]

Ordines (2001: 82), sol referir-se a rocasses de dimensions considerables,10 tot i que el mot còdol també s’usa per a referir-se a pedres petites i arrodonides. Doncs bé, després d’aquesta zona de transició entre mac i còdol, que va de cala Salada al port de Balansat, ve una zona on predomina el genèric còdol. Des del port de Balansat fins al cap Roig, ja davant Tagomago, a la costa oriental de l’illa, ja no tornam a trobar cap mac més, llevat de dos casos excepcionals a Tagomago. Si llevam aquests dos casos, en tot aquest tram de costa trobam 14 còdols i cap altre mac.11 Sembla clar, doncs, que mentre que els parlants de la zona sud de l’illa d’Eivissa i de ponent de Formentera donen preferència al mot mac, els del nord d’Eivissa ho fan amb còdol. Ja hem dit que l’ús de mac per a designar una ‘gran roca’ és propi de les Pitiüses, ja que a Mallorca i a Menorca sol designar una pedra relativament petita, no més gran que el puny. Igualment, el mot còdol no només designa, a Eivissa, una pedra petita i arrodonida, sinó una vertadera roca, com recull el DCVB (III: 249, s. v. còdol), accepció toponímica que també és present en alguns casos a Mallorca i Menorca referida a roques o penyals de grans dimensions. Mentre que mac és sobretot una forma baleàrica, còdol és un apel·latiu molt general arreu del domini lingüístic, amb diverses variants dialectals. Curiosament, el mot mac és absent de la toponímia de Mallorca (Ordinas 2001: 83), tot i que hi és usat com a apel·latiu, i és molt abundant en la toponímia menorquina. La zona d’Eivissa on no trobam macs toponímics, l’extrem nord, és la que està

Així és, per exemple a bona part de la costa des Amunts, on hem recollit diversos topònims de la mateixa sèrie: es Còdol, a sa Cala; el còdol Blanc, el còdol Salvatge, el còdol Llis, el còdol Roig, el còdol Alt i el còdol de s’Aigua, a Sant Joan de Labritja; el còdol Roig, el còdol Gros o des Guixar, el còdol Petit i el còdol Gros i es Còdols, a Sant Miquel de Balansat (Ribes 1993: 24, 71, 81, 91-92, 102, 105, 110, 128); el torrent o canal des Còdol, el Codolets, Gros i Petit, el còdol des Murtar i el còdol de baix des Murtar, a Sant Mateu d’Albarca; el còdol o codolet de s’Estaca, el còdol Gros o de ses Salpes, el còdol Gros i el còdol Petit i el còdol Foradat, a Corona (íd. 1995: 30, 41, 44-45, 80, 98, 107); en canvi, a partir de Corona els parlants solen mostrar una major preferència lèxica pel mot sinònim mac. De fet, a Corona mateix ja es troba un topònim on còdol equival a ‘pedra petita rodona’: es Còdols de davall es Puig, on el genèric plural còdols es refereix a ‘grava’ (íbid.: 130). 11 Tenim, per exemple, a la costa de Sant Miquel de Balansat, a la part de llevant del port, el còdol Gros (2 vegades), el còdol des Guixar, el còdol o codolet Petit i el còdol Roig; a la de Sant Joan de Labritja, el còdol de s’Aigua, el còdol Alt, el còdol Blanc, el còdol d’en Capità o des Capità, el còdol Llis, el còdol Roig i el còdol Salvatge; a la costa de sa Cala, es Còdol –amb els seus satèl·lits darrere es Còdol, els varadors des Còdol, el mollet des Còdol i la punta des Còdol–; i a la costa de Sant Carles de Peralta, el còdol Foradat. 10

Estudios Catalanes 5 [2007] 141

orientada cap a Mallorca, des d’on partien molts de llaüts que anaven a la part de migjorn de Mallorca. Potser rau en aquesta circumstància l’explicació de la preferència lèxica del nord d’Eivissa pel mot còdol? És una possibilitat. Pel que fa a Formentera, ja hem dit que la presència de macs toponímics, sense ser gran, es concentra sobretot a la part de ponent. Quant a l’apel·latiu còdol, la seua presència en la toponímia formenterera és purament testimonial: el còdol Foradat, a la platja de Migjorn, i cala Codolar, amb tot un reguitzell de topònims satèl·lits,12 a la part de llevant de l’illa, a la Mola. En tot cas, però, la presència dels apel·latius mac i còdol en la toponímia formenterera demostra que aquests mots eren usuals entre els eivissencs que repoblaren l’illa des de la darreria del segle XVII. Ara bé, Formentera també té la seua pròpia especificitat en aquest camp semàntic. Es tracta del mot penyal, mot derivat de penya amb el sufix augmentatiu –al (Moll 1957: 348; Rull 2004: 296). Les penyes toponímiques solen concentrar-se a la part nord de l’illa d’Eivissa,13 tot i que també se’n troben, ací i allà, repartides per tota la costa insular, però certament en una quantitat molt escassa a la zona on predomina mac, al SW de l’illa.14 I encara es troben penyes, finalment, a Formentera i a les illes

Per exemple, l’abaixador, el racó, el torrent, el torrentó, el viver, la cova, la platja, la punta, la seca i les pesqueres de Cala Codolar. I aquest topònim també ha originat talassònims, com el fort o la barbada de Cala Codolar. 13 A la costa de Sant Carles de Peralta hi ha la penya Alta, les penyes Blanques, les penyes des Catius, la penya Negra, davall ses penyes Negres, els esculls de ses Penyes de s’Illot de s’Ora, les penyes d’en Rita, la penya de sa Roca de sa Creu o simplement la penya de sa Roca, i la penya des Torrent; a l’illa de Tagomago, la penya Negra; a la costa de sa Cala, la penya Blanca –amb els topònims satèl·lits de la cova i el racó de sa Penya Blanca–, les penyes Negres –i els satèl·lits del pont i el primall de ses Penyes Negres i davall ses penyes Negres–, i el puig i la rota de ses Penyes; a la costa de Sant Joan de Labritja, la penya d’en Carraca, la penya de sa Corda, la penya Grossa, la penya Petita, les penyes de s’Illot, les penyes de Mallorca, la penya de sa Parrera, la punta de sa Penya –amb l’abaixador i l’aigua de sa Penya, i l’illot de sa Punta de sa Penya–, l’embarcador de ses Penyetes i ses Penyetes (2 vegades); a la costa de Sant Mateu d’Albarca, hi ha les penyes Roges; i a la de Corona, la penya de s’Aigua, ses Tres Penyetes, la penyeta de Dins, la penyeta d’Enmig, la penyeta de Fora (2 vegades), la penya Esbarrada, davall ses Penyes, ses Penyetes, la penya Vermella (2 voltes) –amb els satèl·lits de la punta, el racó i el cavall de sa Penya Vermella–, la penya Petita, i les penyetes de sa Platja. 14 Per exemple, a Sant Antoni de Portmany hi ha la penya Vermella o Roja –amb alguns satèl·lits, com les coves o la cova de sa Penya Vermella o els varadors, el mollet i la punta de sa Penya Roja–; a la des Cubells, la penya Roja i la penya Alta; a la de Sant Francesc de s’Estany, les penyes Roges; a la costa del municipi d’Eivissa hi ha sa Penya, amb molts de topònims satèl·lits; i a la costa de Jesús hi ha les penyes Roges, i a la de Santa Eulària des Riu tornam a trobar les penyes Roges i can Mosson de ses Penyes. 12

142 Toponímia i variació interna en el dialecte eivissenc: els noms... [Enric Ribes i Marí]

properes.15 El mot penya, pronunciat [p"@J@] o [p"EJ@],16 ve del llatí ‘merlet’ i també ‘ploma’: segons Coromines, les roques que ericen la cresta d’una muntanya de penyes es varen comparar amb els merlets d’una fortalesa (DECat VI: 429, s. v. penya). El mot penyal, amb el col·lectiu penyalar, comença a aparèixer tímidament a la costa de Sant Carles de Peralta17 i a l’illa propera de Tagomago,18 i reapareix a la costa NW eivissenca, a la parròquia de Sant Miquel de Balansat,19 a la de Corona,20 a la de Sant Antoni de Portmany,21 a la de Sant Agustí des Vedrà,22 i a la de Sant Josep de sa Talaia.23 En moltes ocasions designa una roca solta, isolada, fins i tot un escull, com després trobarem a Formentera. Però en tot el gran arc de costa que va des de sa Conillera, pel sud, fins a cala de Boix, ja prop de Tagomago, just trobam un penyal, a la costa de Sant Josep de sa Talaia, i cap altre rastre més de cap penyal ni penyalar toponímics. Si en el cas d’Eivissa apareixen tímidament els penyals en tot l’arc de costa de tramuntana, a l’illa de Formentera la concentració d’aquest apel·latiu pràcticament esdevé abassegadora a la part de llevant, especialment al promontori de la Mola i a l’istme des Carnatge, que l’uneix amb la resta de l’illa. En conjunt, es pot dir que els genèrics còdol, codolar, quintalar i penya pràcticament hi són residuals, a hores d’ara. En canvi sobreviu el genèric mac a la costa de ponent, i penyal quasi ha esdevingut l’únic apel·latiu amb vitalitat a la part de llevant de l’illa per a designar una

15 A s’Espalmador hi ha les penyes des Capparet i les penyes de s’Espalmador; i a Formentera hi ha la penya Roja, a l’extrem de ponent de la platja de Migjorn, les penyes Altes i la penya Tombada, a la costa de migjorn de la Mola, i les penyes des Camp i la penya Tallada, a la part nord del mateix promontori. 16 La primera realització fonètica és la que correspon a la major part d’Eivissa i a Formentera, mentre que la segona és la pròpia de la parla portmanyina. 17 En aquesta costa hi ha el penyal de Ca sa Jaia, el penyal des Guix, el penyal d’en Mestre o des Mestre, el penyal des Pou i el penyal d’en Rita. 18 En aquesta illa hi ha el penyalar des Cap de Xaloc. 19 En aquest tram de costa hi ha el penyal de s’Àguila, amb la punta des Penyal de s’Àguila, i el penyal de ses Roques des Clots Negres, prop de na Xemena. 20 A Corona hi ha les seques o els penyals de baix des Hortets i es Penyalet. 21 Es tracta del penyal des Mart i del penyal Redó. 22 A la part nord de la costa d’aquesta parròquia, encara dins la badia de Portmany, hi ha es Penyal, nom de tot un tram de costa, amb els topònims satèl·lits dalt es Penyal, i el camí i el racó des Penyal. 23 En aquest tram de costa només hi ha el penyalet Roig.

Estudios Catalanes 5 [2007] 143

roca sola.24 Si tenim en compte la distribució d’aquests genèrics, sembla que el manteniment de l’apel·latiu mac a la costa de ponent pot atribuir-se al contacte amb Eivissa. No debades es tracta de la part de Formentera més propera a la Pitiüsa gran. En canvi, el predomini absolut del mot penyal a la zona més allunyada i aïllada de Formentera sembla que ha de tenir relació amb el procés de repoblament de l’illa, des de la darreria del segle XVII. En conjunt, doncs, tenim una sèrie d’apel·latius toponímics que són compresos per tots els parlants del dialecte eivissenc, tret del cas de quintal i quintalar, mots més restringits en el seu territori d’ús. Tanmateix, la freqüència amb què aquests apel·latius apareixen fixats en la toponímia costanera, coincideix, grosso modo, amb les zones de les Pitiüses amb una parla característica més marcada: a la zona nordoriental, els parlants donen preferència al mot còdol, mentre que a la zona portmanyina s’inclinen pel sinònim mac, i a Formentera –llevat de la zona occidental, la més propera a Portmany, on també s’usa mac–, opten per usar penyal de manera aclaparadora. Si aquestes preferències lèxiques podrien haver acabat en la marginació –i potser l’oblit– del sinònim no elegit a cada zona, és molt previsible que aquest procés no arribarà a culminar, atès l’alt grau de comunicació interterritorial que es produeix en l’actualitat a les illes d’Eivissa i de Formentera, ja immerses en el món global i amb una notable presència del català estàndard en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació de masses. Tot i això, és ben posible que factors extralingüístics –com la necessitat d’autoafirmació formenterera davant Eivissa– tenguin una influència molt important a l’hora de consolidar alguna d’aquestes preferències. La toponímia de la costa, però, representa una fotografia fixa d’aquestes opcions lingüístiques en la segona meitat del segle XX, les dels parlants de qui procedeix la informació oral amb què hem bastit aquestes notes.

24 En tota aquesta costa trobam el penyalet de Can Toni Blai, el penyal des Ram, la platja des Penyals Blancs, el penyal de ses Bassetes, el penyal des Amaradors, el penyal de s’Aixada, els penyals de sa Cova de sa Punta, el penyal des Corbs Marins, es Penyalet, el penyal des Torrent des Foc, el penyal Foradat, el penyal Desferrat, el penyal d’en Joan Jai, el penyal d’en Joan Blai o d’en Vicent Blai, el penyal d’en Vicent Botigues, el penyal de sa Coveta, els penyals Junts, el penyal de sa Cova, els penyals Nous, el penyal des Llagostins, es Penyal, el penyal de la Gavina, el penyal de s’Eixam, els penyals de la Fernanda, el penyal des Tonaire, el penyal de sa Solta, els penyals des Racó de sa Pujada, el penyal des Forn, el penyal de ses Soles, el penyal de ses Salpes, el penyal de Can Costa i el penyal d’en Jaume. I a més encara hi ha el penyalar des Torrent Fondo i la cova des Penyalar o des Penyalars.

144 Toponímia i variació interna en el dialecte eivissenc: els noms... [Enric Ribes i Marí]

2. Els noms de les esllavissades Com sabem, no tots els casos d’innovació lingüística tenen causes exògenes. A voltes els canvis es produeixen en un territori concret i arriben a desplaçar, pràcticament fins a fer-los desaparèixer, antics sinònims d’àmbit més general. Aquest és el cas dels mots amb què a Eivissa hom designa les esllavissades, solsides, ensulsiades. Com recull l’Atles Lingüístic del Domini Català que dirigeix el doctor Veny, el mot d’ús més general a Eivissa és remoll [r@m"OF] (ADLC III: 739), a voltes pronunciat amb una i en la síl·laba inicial, rimoll [rim"OF] (Veny 1999: 55 i 134). Cal assenyalar que, tot i que el mot és molt habitual a tot Eivissa –no tant a Formentera–, els remolls toponímics són molt menys abundants, ja que la seua presència depèn de la composició del terreny. Així, tots els topònims de la costa eivissenca que contenen aquest genèric estan situats a la meitat NW de l’illa, on la costa és més alteruda i hi ha més esllavissades. De tota manera, l’abundància dels remolls toponímics és abassegadora.25 Només trobam dues petites mostres, fossilitzades, d’antics genèrics compartits amb les altres Balears: enterrossall, a l’illa des Vedranell, genèric compartit amb Mallorca i Menorca, amb diverses variants, que a Eivissa també presenta la forma enterrocall;26 i esboldregat o esbaldregat, a la costa de Corona,27 apel·latiu compartit amb àmplies zones de Mallorca, i que, segons Coromines, també és un mot usat al País Valencià (DECat II: 65-67, s. v. boldró). Vora aquests remolls, de presència majoritària a la costa d’Eivissa, han aparescut també algunes variants com remollador –en realitat un intensiu de remoll–,28 remollat29

A la costa de Sant Miquel de Balansat, hi ha el remoll de s’Illa Murada; a la de Sant Mateu d’Albarca, el remoll d’en Ramon, el remoll de na Verda o de davall na Verda, el remoll des Palmers, el remoll de sa Figuera Borda i el remoll de davall es Alls, també conegut com remoll des Racó de davall es Alls o remoll des Racó de sa Savina; a la costa de Corona, hi ha el remoll de s’Assolellador, el remoll de s’Illot o d’en Trull i el remoll de ses Fontanelles; a la costa de Sant Antoni de Portmany, el remoll des Salt de sa Torta i el remoll de sa Galera; a l’illa de sa Conillera, el remoll des Blancar i el remoll des Grum de Sal; a la de s’Espartar, el remoll des Racó Verd i el remoll des Codolar; a la costa des Cubells, el remoll de sa Galereta. 26 Cosme Aguiló (1986 i 1989) ha recollit es Enterrosalls o es Enterrocalls i s’Enterrossall, més el topònim satèl·lit de la punta de s’Enterrossall. 27 Hi ha l’esboldregat d’en Jordi, que ha generat un altre topònim: el torrent de s’Esboldregat. 28 Són es Remollador, a la costa sud de Corona, i el remollador des Pins, a cala Salada, just vora el límit entre Corona i Sant Antoni de Portmany. 29 A la costa de Sant Josep de sa Talaia hi ha el remollat des Clot des Llamp. 25

FUNDŎRIS

Estudios Catalanes 5 [2007] 145

i, finalment, amollat.30 La situació dels remollats i amollats, tots a la part SW de l’illa d’Eivissa, fa pensar que l’evolució ha estat remoll > remollat > amollat. De tota manera, resulta curiós observar que amollat ha desplaçat remoll a la part de migjorn de la costa de Sant Agustí des Vedrà, a la de Sant Josep de sa Talaia, i a la part occidental de la des Cubells, des de la punta de s’Embarcador, al nord, fins a ben prop del cap de Llentrisca, al sud. Pel que fa a Formentera, el cas és ben diferent. En aquesta illa, els parlants usen poc el genèric remoll, tot i que el coneixen i a voltes l’usen per a descriure una esllavissada. Tot i això, cal observar com a Formentera predomina el mot esfondrat [@sfun”d4"at] on a Eivissa usarien els mots remoll o amollat.31 Coromines remarca que el mot esfondrar és molt usat a les illes Balears, “potser a Eivissa més que enlloc [...], i ja documentat allí amb referència a un sostre en una crònica de 1577”, i que la substantivació del participi, també present a Menorca, és molt habitual a Eivissa –ell la recull a Sant Miquel de Balansat i a Sant Josep de sa Talaia–, on equival a ‘esboldregada’, i també a ‘fondal, sot, clotada’ (DECat IV: 101, s. v. fons). Doncs bé, a Formentera no trobam cap remoll toponímic, ni les variants de la parla portmanyina –remollat o amollat–, sinó el geosinònim esfondrat: l’esfondrat des Torrent des Pins, a la costa de llevant del cap de Barbaria, i s’Esfondrat, a la costa SW de la Mola, molt prop des Ram. El mot esfondrat és resultat de la substantivació de l’adjectiu esfondrat, esfondrada, que és el participi del verb esfondrar. Aquest verb, segons Coromines, suposa un derivat *EXFUNDORARE, –ERARE, format regularment a base de la declinació FUNDUS/ (DECat IV: 101, s. v. fons). Tenim, doncs, en el cas dels apel·latius que s’usen per a designar les esllavissades, un altre exemple de preferències lèxiques que, grosso modo, encaixa amb la tendència a configurar parles diferenciades als extrems W i NE de l’illa d’Eivissa i a Formentera. Així, mentre el genèric remoll és d’ús general a les Pitiüses, a la zona de ponent d’Eivissa han anat apareixent els geosinònims remollat i amollat, amb una clara tendència a substituir l’apel·latiu original, i a Formentera els parlants han optat per

A l’illa de s’Espartar hi ha el mac de s’Amollat i l’amollat de s’Estufador. A la costa de Sant Josep de sa Talaia, hi ha l’amollat des Clot des Llamp, o remollat des Clot des Llamp. I a la costa des Cubells hi ha s’Amollat. 31 Els nostres informadors, per exemple, en parlar de les pedres des Porxos, diuen que són un esfondrat. 30

146 Toponímia i variació interna en el dialecte eivissenc: els noms... [Enric Ribes i Marí]

substituir el genèric remoll per esfondrat. El mot remoll ha de ser una innovació anterior al segle XVII, ja que és conegut i usat arreu de les Pitiüses. En canvi, la innovació portmanyina deu ser més recent, del 1700 ençà, ja que amollat i remollat no s’usen a Formentera. I pel que fa a la preferència del mot esfondrat davant remoll, també ha de ser un tret dialectal recent, ja que totes dues formes són usades i conegudes a les Pitiüses, però només a Formentera esfondrat està desplaçant remoll.

3. Conclusió Amb aquestes dues notes sobre algunes preferències lèxiques de l’eivissenc i sobre la variació interna d’aquest dialecte, només hem volgut posar uns exemples –mitjançant uns genèrics que consideram prou representatius– de com uns apel·latius poden ser indicatius de com es produeixen variacions mitjançant l’aparició de nous genèrics (com en els casos de remoll, remollat i amollat); de com una tria lèxica pot desplaçar un mot en benefici d’un altre (el cas de remoll i esfondrat); i de com una tendència al canvi pot resultar frustrada (com en els casos de còdol i mac). Tots tres fenòmens són d’un abast molt més ampli i poden ser aclaridors pel que fa a alguns trets lèxics que van configurant parles diferenciades. És aquest, precisament, un dels camps on la toponímia pot resultar d’important ajuda en els estudis filològics, especialment en els de dialectologia i en els d’història de la llengua.

Referències Aguiló Adrover, C. (1986). “Primera aproximació a la toponímia d’es Vedrà i es Vedranell”. Estudis Baleàrics [Palma de Mallorca], núm. 20, p. 53-62. Aguiló Adrover, C. (1989). Mapa toponímic dels illots de les Pitiüses. Inca, Mallorca: Govern Balear: Universitat de les Illes Balears. ALDC = Veny, J. – L. Pons i Griera (2001- ). Atles lingüístic del domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. 3 v. publicats. DCVB = Alcover, A. M. – F. de B. Moll (1926-1968). Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca. 10 v. DECat = Coromines, J. (1980-1991). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial. 9 v. Moll, A. (1957). “Sufijos nominales y adjetivales en ibicenco”. Revista de Filología Española, XLI , p. 341-371. Ordinas, A. (2001). Geografia i toponímia a les illes Balears. La terminologia geogràfica en els noms de lloc. Mallorca: Editorial Moll (Els treballs i els dies; 48).

Estudios Catalanes 5 [2007] 147

Ribes i Marí, E. (1994). “Els genèrics en la toponímia de Formentera”. El Pitiús 1994 [Eivissa], p. 45-47. Rull, X. (2004). La formació de mots. Qüestions de normativa. Barcelona: Eumo (Llengua i text; 7). Veny, J. (1977). “Aproximació a l’estudi del dialecte eivissenc”. Randa [Barcelona], núm. 5, p. 5-42. Veny, J. (1999). Aproximació al dialecte eivissenc. Mallorca: Editorial Moll (Tomir; 40).

__________________________ Enric Ribes i Marí Av. d’Ignasi Wallis, 28-1r-7a 07800 Eivissa (Illes Balears) tel. (+34) 971 313 212 [email protected]

148 Toponímia i variació interna en el dialecte eivissenc: els noms... [Enric Ribes i Marí]

Estudios Catalanes 5 [2007] 149

La toponímia medieval: el Penedès i el Camp de Tarragona Ramon Marrugat Cuyàs

Resum Els topònims esdevenen les traces més abundants de les llengües preromanes: però a diferència del que passa amb les altres restes –eines, construccions, etc.– que són ara objecte de protecció, la incúria i el desconeixement n’ocasionen la desaparició. A la Catalunya Vella, la continuïtat de poblament ha portat, també, la conseqüent permanència de topònims preromans. Als territoris riberencs del baix Segre i de l’Ebre, el dels valiats de Lleida i Tortosa, l’establiment de la població musulmana, i la continuïtat dels quatre segles de població morisca, també n’ha deixat testimoniatge. Però entremig, al territori de frontera i terra de ningú constituït pel que ara coneixem com a Penedès i Camp de Tarragona, les restes de topònims preromans es troben greument amenaçades. Com que no disposem pràcticament de documentació anterior al segle XI, cal, amb urgència, de fer un repàs a la documentació medieval dels segles XI-XIII, per a localitzar-ne les que estableixin la continuïtat que s’hagi pogut produir.

Abstract Place names ?toponyms? have left the deepest of traces in pre-Roman languages: however, as with other remains, such as tools, buildings, etc., they are now under protection, it is through neglicence and ignorance that they disappear. In the Catalunya Vella, the territory situated north of Llobregat river, pre-Roman place names have been maintained, thanks to steady population in the villages and towns. Along the banks of the rivers Segre and Ebro, the valiats of Lleida and Tortosa, the settlings of Muslims and then, the four centuries of Moorish settlers, have also left deep traces. It is in the middle, the border territories and no-man’s-land, known as the Penedès and the Camp de Tarragona that the pre-Roman place names have come seriously under threat. Due to the fact that there are practically no documents from the periode before the 11th century, it is extremely urgent to revise medieval documents from the 11th ? 13th centuries in order to find out the traces and thus establish the continuity thereof.

152 La toponímia medieval: el Penedès i el Camp de Tarragona [Ramon Marrugat Cuyàs]

Els estudis toponímics han tingut tradicionalment una consideració marginal en el món univeristari català, malgrat els avantatges dels coneixements que aporta a les tres branques properes de la lingüística, la geografia i la història, i el paper de cruïlla que exerceix entre elles. I, tanmateix, ningú no gosa discutir ara el paper de la toponímia en la comprensió del que Enric Moreu-Rey (1982) va denominar “significat global del territori” i en allò que deia sobre l’etiologia d’un topònim, és a dir, l’estudi de les causes i les circumstàncies que l’han originat, i, més concretament, “l’examen dels factors que han permès, afavorit o obligat la generació d’un nom de lloc” (Moreu-Rey 1995), que subministren materials a l’abast de geògrafs, naturalistes i historiadors, alhora que facilita la tasca de l’etimòleg que en cerca l’explicació de l’origen. Hem de veure, doncs, com conflueixen en la toponímia la lingüística, la geografia i la història, ciències amb les quals els topònims estableixen diferents graus de relació segons que focalitzem l’atenció en el nom, en el lloc, o en el temps. Però en aquest aspecte podríem dir que, en general, la toponímia encara no ha passat gaire d’una etapa recol·lectora i taxonòmica, Es queixava Joan Tort (2001: 3), que per a l’estudi de la toponímia, manquen unes bases teòriques mínimes sobre les quals treballar amb comoditat, “a recer de l’ombra persistent de la incertesa”. Enric Moreu-Rey (1995: 47), que ha estat l’apòstol dels estudis monogràfics locals d’onomàstica catalana, va formular una definició per al topònim que definia com a “nom propi que serveix per a distingir un lloc precís i únic en un context donat”, i havia descrit, en un treball anterior (1982: 10), l’abast geogràfic de la paraula, que havia d’incloure, segons ell, “els indrets habitats, tant actualment com antigament (noms de països, de comarques, de territoris de tota mena, d’aglomeracions urbanes o rurals –ciutats, viles, pobles i llogarets–, o subdivisions d’aquestes aglomeracions –barris, ravals, carrers, places– , o d’edificis aïllats de totes les categories, etc.); com també els llocs deshabitats (partides, peces de terra, llocdits, objectes característics); els noms de relleu interior o coster (anomenats també “orònims”): de muntanyes, plans, altiplans, illes, caps, cales, badies; els noms de lloc de l’aigua (dits també “hidrònims”), corrent o estancada, terrestre o marítima: mars, llacs, rius i rieres, torrents, fonts, estanys, aiguamolls; els noms de les vies de comunicació. I, naturalment, tant si es tracta de noms utilitzats encara com si es tracta de noms en desús o pretèrits.” (Moreu-Rey 1982:10). El professor Joan Tort (2006: 77-81), en adonar-se dels vincles existents entre els noms de lloc i el paisatge que els envolta, va reformular en els tres principis de

Estudios Catalanes 5 [2007] 153

transparència, excepcionalitat i significativitat territorial, la metodologia que, al seu parer, permet d’aprofundir en la relació entre noms i territori. En la pràctica, la toponímia treballa des de dos punts de vista oposats però que es complementen: el primer és el de l’investigador toponomista local, el qual, a partir d’un treball de camp, estableix un llistat de noms de lloc dels que n’intenta cercar documentació i esbrinar les causes que els han originat; i l’altre, el que és més propi de l’etimòleg, que treballa a partir de topònims donats, i intenta d’esclarir-ne l’evolució i prova de situar-los en la cartografia actual Els lligams entre els noms de lloc i el paisatge que els envolta i els fets històricosocials inherents, es troben des de llur creació, i encara que la fossilització de molts no en permeti la transparència, les traces són sovint perceptibles, com es pot comprovar si ens acostem als reculls de microtoponímia local i hi sabem veure la quantitat d’informació que ens aporten sobre l’evolució socioeconòmica de cada localitat investigada. Resulta evident que per accedir al coneixement de les societats i dels espais del passat la toponímia és una via privilegiada. Però, aixi com en l’arqueologia, la ceràmica o les monedes es consideren “el fòssil director” que permet dotar de cronologia els estrats i informar sobre les societats enterrades, els noms de lloc (especialment els documentats, però no només) també se’n poden considerar. Per això, Clara Arbués i Jaume Oliver (2003: 571) plantejaven la qüestió: “igual que la protecció de les restes arqueològiques materials és quelcom d’interès públic i la seva destrucció es troba sancionada per la llei, ¿com és que la pèrdua de topònims més que mil·lenaris, que tenen el mateix valor científic que olles o monedes, quasi bé no preocupa ningú?” i ja Xavier Terrado (1994:54) comparava les recerques toponímiques amb les d’un paleontòleg. Aquests darrers anys, s’ha endegat la publicació d’una col·lecció d’atles dels comtats de la Catalunya carolíngia, que comprèn els d’Urgell, Besalú, Empúries, Perelada, Girona, Osona i Manresa, als quals és de creure que seguiran els del Conflent, del Rosselló i de Barcelona i, fins i tot, és d’esperar, els del Pallars i de la Ribagorça. Encara que dels topònims recollits pels autors, prop del 40 % no se’ls hagi pogut identificar amb noms actuals, molts s’han pogut situar de manera aproximada per relació amb els altres. La possibilitat d’una col·lecció com la susdita, posa de relleu, encara més, la diferència que s’observa en aquest camp entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, perquè la documentació dels segles IX-X que li ha servit de suport, és inexistent al sud del Llobregat.

154 La toponímia medieval: el Penedès i el Camp de Tarragona [Ramon Marrugat Cuyàs]

Però també dins la Catalunya Nova podem fer una distinció de dues parts: la primera, la que comprèn grosso modo el Penedès i el Camp de Tarragona, zona de frontera i terra de ningú ocasionalment; la segona, la que ocupaven els valiats de Lleida i Tortosa, comarques riberenques del baix Segre i de l’Ebre, en les que la presència estable de musulmans fins al moment de la conquesta i la posterior permanència durant prop de quatre segles de població morisca, hi van permetre la continuïtat de molts noms de lloc. D’aquesta segona regió, que inclou les comarques més a ponent i sud del Principat, els estudis toponomàstics històrics compten amb dues fonts importants i pròpies de proveïment: d’una banda, la documentació d’origen musulmà; de l’altra, les romanalles que persisteixen en la microtoponímia actual. De les possibilitats que aquí proporciona la documentació, n’és prova la donació, citada per Balari (1964: 46), que va fer Ramon Berenguer II l’any 1097 al monestir de Sant Cugat, d’Arabita ‘La Ràpita’, cinquanta anys abans de la conquesta definitiva, població que per tant encara era musulmana, en la que relacionava el llistat de les seves villulae: Baf, Bengalem, Benalcale, Benidurames, Melia, Benimantell, Benimorec, Benicratuli, Benibata, Benialeil, Benimordoc, Benimarvan, Barbaira, Beniobdular, Benjalima, Beniciba, Benimuncella, Benifougia, Benijarip i Benijolima. Ara bé, al territori de la Catalunya Nova que inclou el Penedès i el Camp de Tarragona, no es donen condicions equivalents, ni les de recerca en documentació carolíngia, ni les que es poden fer en testimonis musulmans, perquè els grans reculls diplomataris que s’hi refereixen són tots posteriors i, si descomptem els topònims majors, les traces de la presència de les llengües franca i àrab només és notòria, si de cas, a partir dels germanismes i arabismes que ha fet seus la llengua catalana, perquè, a l’absència de documentació cristiana anterior al segle XI, cal afegir la poca incidència de la documentació aràbiga. De la migrada presència de francs i musulmans, les traces toponímiques n’esdevenen gairebé els únics testimonis. De vegades en forma híbrida de caire antroponòmic, com l’evident de Vilademàger al llindar de la comarca d’Igualada, el Fraguerau a tocar del Montsant o la referència speluncha francolini ‘Espluga de Francolí’ en la delimitació del terme de Siurana de l’any 1172, traces germàniques les tres; també procedeixen d’antropònims, en aquest cas àrabs: Calafell, Mafumet i Bràfim (Halaf amb sufix romànic, Mahomet i Ibrahim). Certament que hi podem trobar altres topònims majors d’arrel àrab o bereber (Bramon 2002: 48), com La Múnia ‘regal’, Altafulla ‘peça de terra’, o Les Borges

Estudios Catalanes 5 [2007] 155

‘torres’; però de vegades són ètims llatins passats pel sedàs aràbic com Almoster ‘el monestir’, o compostos com Vallcarca. Sobre el tema d’aquest grup de topònims, Joan Coromines (1965: 24) apuntava que “hi ha un límit nord, format per una línia netíssima, més enllà de la qual la toponímia aràbiga pràcticament no existeix, límit que engloba el Penedès, la Conca de Barberà, molt poc la Segarra, el Pla d’Urgell i la Llitera...”. Està clar que el comentari es referia a una mapa que havia elaborat només amb topònims majors. Un cas diferent és el de la toponímia d’origen romà en haver-hi coneixement de les llengües afectades, sigui de la llatina, sigui de l’hereva romànica. En aquest, territori, tot i que va ser intensament romanitzat, pocs noms podien sobreviure la maltempsada i a més, de manera natural, els nous noms catalans s’hi sobreposaven, i només una documentació que no hi és ens en podria mostrar continuïtat històrica. El tall amb el passat és ben marcat per dues etapes successives de noms de fortificacions i de l’hagiotoponímia de les noves parròquies, molts d’ells consignats des del seu origen en la documentació que transmet els avenços fronterers que es produeixen a partir del segle XI. Però, no caldria insistir-hi, en el terreny de la microtoponímia, tot –o gairebé tot– és especulació. Si la presència de noms de lloc d’origen romà o musulmà, ja és molt minsa, encara és més considerable el daltabaix en la toponímia d’origen preromà i, de fet, dels noms de lloc preromans, segons tota la documentació clàssica i l’epigrafia recollida a l’àrea del Conventus Tarraconensis, en coneixem només 148 i això incloent-t’hi l’època visigòtica, és a dir, gairebé un mil·leni! (Villar 2002). La transmissió oral matisa una mica aquesta migradesa de noms, sobretot a la Catalunya Vella, on la continuïtat del poblament l’ha possibilitat, de la mateixa manera que ho ha fet l’aïllament en les valls pirinenques. A la regió Penedès / Camp de Tarragona, la intensa romanització exercida per la proximitat amb la capital Tarraco, havia d’haver esvaït des de ben d’hora moltes traces preromanes. A part del cas de Tarragona, topònim major entre els majors, les probables restes preromanes cal cercar-les en les vores muntanyenques: Ancosa, Queralt, Querol, Siurana, o en alguns casos esparsos com Olèrdola, protagonista important de la primera frontera, Olesa de Bonesvalls, Ardenya o Salou. Fins i tot, l’inventari de noms preromans el podríem reduir en molts casos en què els dubtes quant a l’origen són consistents: la morfologia dels noms de Queralt i Querol, de composició i sufixació llatines, podrien ser prova de l’origen en un mot esdevingut plenament català, malgrat que avui sigui desaparegut de la llengua viva. L’adjectivació llatina d’altres topònims catalans com Queragut, Queralbs, Quercorb,

156 La toponímia medieval: el Penedès i el Camp de Tarragona [Ramon Marrugat Cuyàs]

podria demostrar en aquest cas que la creativitat lèxica de l’ètim preromà quer va persistir molt de temps. Tot plegat rebla la urgència de referenciar topònims antics en els documents medievals i tot i considerant el fet que la majoria dels noms de lloc actualment opacs, en realitat han nascut i viscut dintre de la llengua catalana, també n’hi ha que són els darrers vestigis de llengües desaparegudes i en la nomenclatura actual hem de saber veure’ls, i la comparació amb les dades que ens pot aportar la paleotoponímia n’és condició necessària i, per això, la publicació de la documentació existent esdevé una eina imprescindible. Avui comptem ja amb l’edició de diplomataris referits a aquest territori que intenten d’omplir un buit real, com ara els que s’han publicat dels monestirs de Sant Cugat, Santes Creus i Poblet, que comencen a perfilar un marc de la situació més adient al gruix inigualable de l’arxivística medieval catalana amb el considerable volum dels fons aplegats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Resta com a peça important de l’engranatge, l’edició de la documentació generada a l’entorn de l’Arquebisbat tarragoní, particularment per a la comarca del Camp que, feudatariàment o eclesiàstica, estava sotmesa a la seva jurisdicció. Però el que podem consultar, i l’abast previsible d’allò que encara s’hi pot afegir, no amaguen la problemàtica específica d’aquesta part del territori. Els nous pobladors designaven noms segons les seves necessitats i d’acord amb la seva manera de viure i parlar i la condició de frontera i de terra de ningú va conformar un territori amb repoblació constant que n’explica els primitius noms de lloc. Aquí és on són encomiables els treballs que tota la legió d’entusiastes investigadors locals hi han aportat, amb una intensa labor de reculls dels noms de lloc, que tot i néixer amb voluntat de monografies locals, esdevenen, pel gruix consistent que tenen en conjunt, un material indispensable, no solament per la funció “notarial” que acrediten, sinó també per les perspectives globals que faciliten a d’altres estudiosos. És molt remarcable que, si bé mancat de continuïtat històrica en la documentació, el Camp de Tarragona compti, de llarg, amb la toponímia més treballada pels estudiosos locals, que, a hores d’ara, tenen pocs racons del Camp per escorcollar, en una tasca que, a més a més, ha comptat amb el suport i mestratge d’il·lustres toponomistes com Enric Moreu-Rey, Ramon Amigó i Albert Manent. Atenent-nos a l’inventari per comarques que fa Amigó (2006: 44-45), les 45 monografies practicades al Camp de Tarragona / Penedès fins a aqueix moment estan repartides molt desigualment: 33 al Camp de Tarragona, 5 a la Conca de Barberà i 6 al Penedès, més el treball de Teresa Montanya sobre els talassònims També el

Estudios Catalanes 5 [2007] 157

resum de Ramon Puigcorbé (1987) cenyit al Penedès ajuda la comprensió de l’intens treball realitzat. Fins aquí, un repàs de la situació de la toponímia catalana, orientat a l’especificitat de la part de la Catalunya Nova que ocupen ara les comarques del Penedès i del Camp, a les que també s’hi pot ajuntar la veïna Conca de Barberà, i hi hem explicat perquè no podem començar a trobar documentació toponímica que s’hi relacioni sinó és a partir de finals del segle XI; i també hem intentat de raonar perquè aquí no es donen les condicions per a obres com els Atles dels Comtats Carolingia ni les possibilitats d’investigació obertes als territoris dels antics valiats de Lleida i Tortosa. Creiem que ha arribat l’hora de creació d’un registre de totes les referències toponímiques d’aquestes comarques, amb la metodologia que per a un abast més general va fer Xavier Terrado (1994: 61-62): “caldrà aprofitar les col·leccions documentals publicades i les obres històriques que transcriuen textos antics, però caldrà també fer ús de la documentació inèdita continguda en les grans biblioteques i en els arxius menors parroquials i municipals”. És un inventari que hauria d’estar a l’abast dels estudiosos i que, en xarxa, conectés els diversos centres d’estudis interessats. Hauria d’abastar el període que va del segle XI a la primera meitat del XIII, en el que s’ha de creure que s’hi pot documentar, com a mínim, la primera citació de bona part dels topònims majors del Penedès i del Camp. Segur que l’abnegada tasca dels estudiosos locals, es veuria molt gratificada en tenir a l’abast tanta informació dispersa, tot tenint en compte, d’altra banda, que no són necessàriament experts en paleografia, però convé d’encoratjar-los a seguir investigant, perquè, malgrat la irregularitat d’alguns dels treballs, cal reconèixer, com diu Puigcorbé (1987: I, 6) “que aporten dades de molt d’interès i són utilíssimes en altres aspectes, però que tot i així, ens deixa, de fet, una terra per artigar”.

Referències Amigó, Ramon; 2006. Els estudis de toponímia a Catalunya: estat de la qüestió i metodologia de treball. En: Elvis Mallorquí (Coord.): Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Universitat de Girona, p. 25-46. Arbués, Clara i Jaume Oliver; 2003. Topònims conquerits i documents que conquereixen. En: Albert Turull (ed.): Aportacions a l’onomàstica catalana. Actes del XXVI Col·loqui de la Societat d’Onomàstica, Lleida 1999. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs / Universitat de Lleida, p. 563-580. Balari Jovany, José; 1964. Orígenes històricos de Cataluña, 2ª edició, vol. I. Sant Cugat del Vallès: Instituto Internacional de Cultura Románica / Abadía de San Cugat del Vallés. Bramon, Dolors i Rosa Lluch Bramon; 2002. Mots remots (Setze estudis d’història i toponímia catalana). Girona: CCG Edicions.

158 La toponímia medieval: el Penedès i el Camp de Tarragona [Ramon Marrugat Cuyàs]

Coromines, Joan; 1965. Estudis de toponímia catalana, I. Barcelona: Editorial Barcino. Moreu-Rey, Enric; 1982. Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca: Editorial Moll. Moreu-Rey, Enric; 1995. Tipologia toponímica. En: Rosselló, V. M. i Casanova E. (eds.). Materials de toponímia I. València: Generalitat Valenciana / Universitat de València, p. 61-74. Puigcorbé i Ticó, Ramon; 1987-88. Toponímia penedesenca. Assaig etimològic, 2 volums. Sant Sadurní: Institut d’Estudis Penedesencs. Terrado, Xavier; 1994. Fonaments per a l’estudi etimològic de la toponímia catalana. En: Albert Turull (ed.). Introducció a l’onomàstica. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 53-72. Tort i Donada; Joan; 2001. La toponímia com a camp de coneixement interdisciplinari. Algunes bases teòriques i epistemològiques per a l’estudi dels noms de lloc. En: Scripta Nova. Revista Electrònica de Geografía y Ciencias Sociales, nº 86. Barcelona: Universidad de Barcelona. Tort i Donada, Joan; 2006. Els noms de lloc i el territori: la toponímia des de la geografia. En: Elvis Mallorquí (Coord.): Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines / Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona, p. 69-99. Villar, Francisco; 2002. Indoeuropeos y no indoeuropeos en Cataluña y el Noreste hispano. En: Els substrats de la llengua catalana: una visió actual. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura, p. 53-74.

__________________________ Ramon Marrugat Cuyàs [email protected]

DATOS DE LOS AUTORES

160 Datos de los autores

NOGUER FERRER, MARTA (Arbúcies, Girona, 1975). Doctora en Literatura Catalana Contemporània por la Universitat Autònoma de Barcelona y licenciada en Filologia Catalana por la Universitat de Girona. Es profesora de lengua y literatura catalanas en la Universidad de Guadalajara (México) e investigadora del Departamento de Estudios Literarios de la misma universidad. Es autora del volumen Palabras al viento. Presencia catalana en la prensa cultural mexicana (1939-1975) (2003). Es cotraductora y coeditora, entre otros, de los títulos Una voz entre las otras. México y la literatura catalana del exilio (2004); Exploración de islas conocidas. Antología de cuentos de Pere Calders (2004); La cosa aquella, de Enric Casasses (2004), y Resonancias. Antología de poesía catalana contemporánea (2004). MARRUGAT CUYÀS, R AMON (Vilafranca del Penedès, 1939). Quaranta anys de llibreter. Llicenciat en Filologia Catalana per la URV. Actualment prepara la tesi de doctorat sobre “Formació dels noms dels vegetals en català”. Ha publicat El dietari tarragoní d’Artur Bladé i Desumvila, i ara, en curs de publicació, La poesia en català de Manuel Milà i Fontanals, que ha obtingut el premi d’assaig Penedès. RIBES I MARÍ, ENRIC. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Oberta de Catalunya (2003). Professor consultor d’aquesta universitat (UOC) i professor associat de la Universitat de les Illes Balears (UIB), ha publicat llibres com La toponímia de la costa de Sant Joan de Labritja (1993), La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany (1995), Llengua i terra unides (2004), La supervivència de la toponímia precatalana d’Eivissa i Formentera i l’Onomasticon Cataloniae (2005) i La toponímia costanera del municipi d’Eivissa (2006). SOLER CARBONELL, JOSEP. Licenciado en filología inglesa y lingüística general (Universitat de Barcelona, 2002 y 2004 respectivamente) y tiene el diploma de estudios avanzados en lingüística y comunicación (Universitat de Barcelona, 2008). Actualmente está realizando un estudio comparativo de la situación sociolingüística en Estonia y en Cataluña, trabajo que constituirá la base de su tesis doctoral. Es profesor de lengua y cultura catalanas en la Universidad de Tartu, Estonia desde septiembre de 2006.

Estudios Catalanes 5 [2007] 161

Estudios Catalanes 5 [2007] 163

NORMAS PARA ENVIAR TRABAJOS

1) Los trabajos se deben referir a temas de lengua, literatura y cultura catalanas, incluyendo aspectos de la cultura catalana que se hayan desarrollado en el extranjero, especialmente en el Cono Sur de América. 2) Deben ser redactados en catalán, castellano, portugués o inglés. Ocasionalmente se aceptarán artículos en otros idiomas de cultura. Cada artículo incluirá un resumen; si el artículo no es en inglés, se incluirá una versión inglesa del resumen. Se incluirá asimismo una breve biografía del o de los autores. 3) La extensión máxima es de 12 páginas. Ocasionalmente se aceptarán artículos más largos en función de la importancia y el interés de la temática abordada. 4) La presentación de artículos se debe hacer en documentos Word97, en páginas A4 y a doble espacio, en letra Times New Roman 12. Las transcripciones fonéticas se deben hacer en alfabeto fonético internacional, usando la fuente Times New Roman Phonetic. 5) Las referencias se harán de acuerdo con el siguiente modelo ficticio: Artículo Este punto ya fue resaltado por Clavell y Ricart (1997), y fue retomado por Puig et al. (1999) y por Condemines (2001 a, b).

164

Referencias Clavell, J.M., Ricart, E.; 1997. Una aproximació al dialecte de Tàrbena. Revista d’estudis alacantins, XII(2):112-119. Condemines, C.; 2001 a. Tractat de dialectologia valenciana. València: Edicions Llevantines. Condemines, C.; 2001 b. Resum de diferències dialectològiques entre Tàrbena i la vall de Gallinera. En: Ponències del XVIè Simposi de dialectologia catalana comparada. Alacant: Nou Horitzó. Puig, R., Estruç, A.B., Zimmermann, K.W.; 1999. Quan el salat no vol morir: l’anomenat subdialecte “mallorquí” del valencià. Catalan studies, VIII(1):54-67. 6) Los artículos deben ser enviados por correo electrónico y ordinario a las siguientes direcciones: Prof. Alberto J. Miyara Facultad de Humanidades y Ciencias Universidad Nacional del Litoral Bv. Pellegrini 2750 S3000ADQ SANTA FE ARGENTINA [email protected] 7) Cada autor recibirá un ejemplar de la revista con su trabajo.

Estudios Catalanes 5 [2007] 165

GUIDELINES FOR SUBMISSIONS

1) Papers must deal with subjects related to the Catalan language, literature or culture, including those aspects of the Catalan culture developed abroad, particularly in the South American Cone. 2) Papers must be written in Catalan, Spanish, Portuguese or English. Articles in other languages of culture may occasionally be accepted. Each article must include an abstract. In case the article is not in English, an English version of the abstract must be included. A short biography of the author(s) should also be included. 3) Maximum length is 12 pages. Longer articles may occasionally be accepted based on the importance and interest of the subject matter. 4) Articles must be submitted in a Word97 document, in double-spaced A4 pages using the Times New Roman 12 font. Phonetic transcriptions must be done in the International Phonetic Alphabet using the Times New Roman Phonetic font. 5) References must follow the fictitious model below: Article This point was underscored by Clavell and Ricart (1997), and was further studied by Puig et al. (1999) and by Condemines (2001 a, b).

166

References Clavell, J.M., Ricart, E.; 1997. Una aproximació al dialecte de Tàrbena. Revista d’estudis alacantins, XII(2):112-119. Condemines, C.; 2001 a. Tractat de dialectologia valenciana. València: Edicions Llevantines. Condemines, C.; 2001 b. Resum de diferències dialectològiques entre Tàrbena i la vall de Gallinera. In: Ponències del XVIè Simposi de dialectologia catalana comparada. Alacant: Nou Horitzó. Puig, R., Estruç, A.B., Zimmermann, K.W.; 1999. Quan el salat no vol morir: l’anomenat subdialecte “mallorquí” del valencià. Catalan studies, VIII(1):54-67. 6) Articles should be submitted by electronic and regular mail to the following addresses: Prof. Alberto J. Miyara Facultad de Humanidades y Ciencias Universidad Nacional del Litoral Bv. Pellegrini 2750 S3000ADQ SANTA FE ARGENTINA [email protected] 7) Each author will receive a copy of the issue in which their paper is published.

Santa Fe, República Argentina. 2007