GUÀRDIA, M., FRANCÈS, J. I ARGELAGUÉS, M (2011): \"Les estructures medievals excavades en la intervenció a la Plana del Castell a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occcidental)” a IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, del 10 al 13 de juny de 2010, pàgs. 831-845.

ACTES DEL IV CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA Tarragona, del 10 al 13 de juny de 2010

Volum II

Crèdits Edita Ajuntament de Tarragona Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM) Col·lecció TAU-Treballs d’Arqueologia Urbana número 3 Actes del IV Congres d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya Coordinació Isabel Fernández del Moral (ACRAM) Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona) Josep M. Vila (ACRAM) Consell de redacció Jordi Aguelo (ACRAM) Gemma Caballé (ACRAM) Marina Miquel (ACRAM) Lourdes Moret (ACRAM) Montse Piñeiro (ACRAM) Alba Rodríguez (ACRAM) Carme Subiranas (ACRAM) Correcció lingüística Assumpta Grabolosa (Badabadoc Comunicació SCP) © dels textos i les imatges els autors Disseny gràfic i maquetació Centaures del Desert Disseny de portada Gabinet de Disseny Gràfic, Ajuntament de Tarragona © d’aquesta edició Ajuntament de Tarragona Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM) Impressió

IV CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA Organització Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM) Ajuntament de Tarragona Comité científic Maria Bonet (URV) Antoni Caballé (GC) Albert López (SPAL) Josep M. Macias (ICAC) Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona) Maite Miró (GC) Isidre Pastor (Ad’AC) Eduard Riu (GC) Francesc Tarrats (MNAT) Antoni Virgili (UAB) Coordinació Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona) Josep M. Vila (ACRAM)

4

Comité organitzador Jordi Aguelo (ACRAM) Gemma Caballé (ACRAM) Isabel Fernández del Moral (ACRAM) Marina Miquel (ACRAM) Lourdes Moret (ACRAM) Montserrat Piñeiro (ACRAM) Alba Rodríguez (ACRAM) Carme Subiranas (ACRAM) Amb la col·laboració de Departament de Cultura Generalitat de Catalunya Amb el suport de Institut Municipal d’Educació de Tarragona Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona SA Antequem Arqueociència SC SL Arrago SL Codex-Arqueologia i Patrimoni Estrats Janus SL

In memoriam Dr. Manuel Riu i Riu (1929-2011) Dr. Xavier Dupré i Raventós (1956-2006)

Espais Rurals

LES ESTRUCTURES MEDIEVALS DE LA PLANA DEL CASTELL (CERDANYOLA DEL VALLÈS) Marc Guàrdia*, Marta Argelagués**, Joan Francès**

Introducció En aquesta treball presentem els resultats de l’excavació de les estructures d’època medieval localitzades arran del seguiment arqueològic que s’ha fet en l’anomenat paratge de la Plana del Castell, que es veu afectat pel Pla parcial del Centre Direccional de Cerdanyola del Vallès. El Consorci Urbanístic del Centre Direccional, que es va fer càrrec dels treballs arqueològics, hi està desenvolupant la primera fase d’urbanització que consisteix en l’obertura de vials a l’entorn del Sincrotró, la connexió amb la B-30 i l’ampliació de la BP-1413, que uneix Cerdanyola amb Sant Cugat del Vallès. A grans trets, l’àmbit afectat per aquest Pla parcial està definit pel torrent dels Gorgs, a llevant; per la carretera BV-1414, a ponent; pel traçat de la B-30, al nord, i per la BV-1314, al sud. En aquesta àrea, l’any 1990 es documentaren, durant les prospeccions arqueològiques del sector oriental de la serra de Collserola promogudes per l’Ajuntament de Cerdanyola en col·laboració amb el Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola, restes materials que permetien suposar l’existència de diverses zones

d’expectativa arqueològica. En conjunt, corresponien a un ampli ventall cronològic que abastava des de la prehistòria fins a l’època moderna. Malgrat que l’àrea definida pel Pla parcial és molt gran, els treballs s’han circumscrit a les zones properes a les carreteres i nous vials. No es tracta doncs de superfícies grans, sinó de trams estrets paral·lels als traçats de les carreteres, fet que ha condicionat la quantitat i qualitat de les troballes. No s’han localitzat, per tant, grans concentracions d’estructures, ans al contrari, la majoria de restes identificades són elements aïllats els uns dels altres. El marc cronològic comprèn des del neolític mitjà ple fins a la baixa edat mitjana, passant per l’època ibèrica. Dues de les estructures en concret pertanyen al període medieval, que són les que presentem en aquesta comunicació.

L’estructura altmedieval Es tracta d’una fossa circular excavada al subsòl argilós amb el fons pla, d’un diàmetre màxim de 137 cm i una fondària conservada de només 37 cm a causa de l’arrasament (fig.1). L’estructura es va registrar

S

0

E

10

W

ue 1

20 30

ue 2

40

E

W

50

S

0 10 20 30 40

N

ue 1 ue 2

50

N

1 m.

Figura 1: planta i seccions de l’estructura E-1.

* **

CRAC (Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola). Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. 831

Espais Rurals

E-1 FRAGS. CERÀMICA TORN

Oxidada

NMIp

NMIsp

57

1

1

Gris fosc

51

4

4

Gris clar

9

1

1

5

1

1

Reduïda MATERIAL CONSTRUCTIU Figura 2: taula de comptatge del material de l’estructura E-1.

amb el número 1. La inexistència d’altres restes de la mateixa cronologia als voltants de la fossa, la poca fondària conservada i la tendència de les parets a no tancar, ens fa pensar que es tractava del fons d’una estructura d’emmagatzematge tipus sitja, tal vegada la més fonda d’un possible conjunt que el nivell d’arrasament d’aquesta àrea no ha permès conservar. No obstant això, també podria tractar-se d’una estructura aïllada. Tot i que l’estat de conservació no ens permet assegurar que ens trobem davant d’una sitja o d’una cubeta, en altres jaciments del mateix període és freqüent la presència de sitges amb el fons pla, com a Sentmenat (Roig; Coll; Molina 1997, 62), a Torrebonica de Terrassa (A ntequera i Ferrer 2007, fig. 4), a ca l’Estrada de Canovelles (Fortó; M artínez; Muñoz 2007, 551) i a Sabadell (Roig 2007, làm. 6), per esmentar només alguns casos propers. El rebliment de l’estructura estava format per dues capes d’origen antròpic que evidencien una funció secundària de la fossa com a abocador. El primer nivell (UE 1), de natura argilosa i homogènia i de textura flonja i tonalitat marró, va proporcionar la totalitat del conjunt ceràmic exhumat. El segon nivell, format per argila i cendres i amb una textura flonja i coloració gris, no va proporcionar cap tipus de material.

Els paral·lels més propers els trobem a Rubí, en un conjunt dels segles ix–x, del qual formaven part tres exemplars d’olla de cocció oxidant, cos globular, boca tetralobulada i decoració incisa (Sánchez 2000, 127). Val a dir que l’autor considera que serien peces ansades, tot i que no s’ha trobat cap nansa. De la mateixa cronologia és el cas de l’olla trilobulada (tot i que ja s’apunta que l’exemplar podria ser tetralobulat) de les Coromines (Aguilar de Segarra), peça que presenta una secció igual a la nostra i igualment està decorada amb quatre línies incises, malgrat que té el fons lleugerament convex (Enrich i Enrich 1993, 305).

Com ja hem dit, el conjunt del material recuperat procedeix de la capa 1 i està integrat per 122 fragments de ceràmica, dels quals 5 corresponen a material constructiu i la resta a recipients de diversa tipologia (fig. 2).

Dues olles amb la mateixa forma i amb una atribució cronològica que comprèn els segles x - xi les trobem a Canovelles (Fortó; M artínez; Muñoz 2007, 555). L’olla tetralobulada de Sentmenat té una cronologia dels segles ix - xi (Roig; Coll; Molina 1995, 71), però presenta un acabat espatulat; en canvi, en el mateix conjunt es documenten decoracions incises i perfils d’olla globulars iguals que el nostre. Perfils i decoracions que també són característics dels materials del segle x de Castellar Vell (Roig; Coll; Molina 2003, 795), on apareixen nombroses olles globulars de fons pla, algunes de les quals tenen bandes incises al terç superior, tot i que cap presenta una boca tetralobulada.

D’aquests 117 fragments, el 48 % corresponen a ceràmica oxidada (57 fragments), mentre que el 51,3 % restant (60 fragments) són de cocció reductora. Malgrat que es tracta d’un conjunt reduït, els percentatges ens mostren un equilibri pel que fa les produccions, tot i que varien si ens fixem en el nombre mínim d’exemplars identificats, ja que les peces de cocció reductora són cinc, mentre que el total de fragments oxidats provenen d’un mateix exemplar.

L’olla globular de boca tetralobulada amb una cronologia més antiga és un exemplar de cocció mixta localitzat a la plaça del Rei de Barcelona, que ha estat datada per termoluminescència el 822 +/- 183 (Beltrán de Heredia 2006, 117), tot i que l’autora ja avança que existeixen exemplars més tardans. Respecte del material de cocció reductora localitzat a l’estructura 1 podem diferenciar dos grups. El primer correspon a peces de pasta dura i molt depurada,

- El material ceràmic

832

Aquest recipient oxidat correspon a una olla quasi sencera de pasta sandvitx, amb la boca tetralobulada, el cos globular i fons pla (fig. 3.1). L’olla presenta a la superfície els característics espatulats força habituals en altres peces amb decoració incisa al terç superior, formada per 4 línies paral·leles. No s’hi observa cap altre tractament de junts altmedievals.

Espais Rurals

2

1

3

4

5

6

5 cm.

Figura 3: material ceràmic de l’estructura E-1.

amb alguna inclusió micàcia i de color gris clar, i el segon a atuells amb la pasta menys depurada i coloració molt fosca. El primer grup està format per la part superior d’una peça tancada, identificada com a dorca (fig. 3.2), i per una base que correspon a una peça de grans dimensions. Si l’olla és un dels perfils més habituals en els conjunts ceràmics altmedievals, la dorca estaria en l’extrem oposat. La peça presenta una decoració formada per dos motius diferents: una banda de 7 línies paral·leles situada a la part superior de la panxa i un conjunt d’impressions circulars disposades a prop de la vora. Ja hem vist que les decoracions de línies incises són habituals en els conjunts contemporanis al nostre; per contra, les impressions circulars no ho són tant. Darrerament ha estat publicat el conjunt altmedieval de la plaça del Rei de Barcelona on es documenten moltes peces amb aquesta decoració. De fet, el nostre paral·lel més exacte prové d’aquest jaciment (Beltrán de Heredia 2006, 126, làm. 12,6). Es tracta

del terç superior d’una dorca que presenta una decoració de cercles impresos propers a la vora, però sense el motiu de les línies incises, per bé que d’altres exemplars del conjunt sí que el tenen. No es documenta, però, en cap cas la combinació dels dos motius. Les decoracions impreses altmedievals, ja siguin a rodeta o punxó, han estat datades entre els segles ix i x, amb una difusió limitada al comtat de Barcelona i Empúries (Beltrán de Heredia 2006: 109). En jaciments en què han aparegut decoracions d’aquest tipus, com a l’església de Sant Salvador de Polinyà (Roig i Coll 2004), es proposa una datació anterior a mitjan o final del segle x, ja que en cronologies posteriors les ceràmiques decorades amb cercles són totalment absents. Pel fa al segon grup de peces de cocció reductora s’han identificat 4 exemplars, dels quals 2 corresponen a olles i 2 a cassoles. Les olles (fig. 3.3-4,), de les quals només s’ha conservat la part superior, tenen unes dimensions mitjanes, perfil globular i la vora 833

Espais Rurals

exvasada amb el llavi arrodonit o amb una lleugera aresta externa (fig. 3.3). Ambdues presenten una decoració incisa a la part superior del cos formada per 7 línies paral·leles. Com hem vist anteriorment, aquests motius simples són freqüents en els repertoris de l’època, amb una cronologia restringida, com és el cas del Castellar Vell, en què es daten al segle x (Roig; Coll; Molina 2003: 795), o més àmplia, que comprèn un arc cronològic que pot anar dels segles ix - x, com a la plaça del Rei de Barcelona (Beltrán de Heredia 2006) o Rubí (Sánchez 2000), fins als segles ix - xi, com a Sentmenat (Roig; Coll; Molina 1995) o a Torrebonica (A ntequera i Ferrer 2007). Les cassoles del nostre jaciment estan representades per un perfil i un mànec de dues peces diferents. El perfil (fig. 3.5) correspon a un tipus de cassola que no sempre és present als conjunts contemporanis, però que trobem a Can Roqueta, amb una datació compresa entre els segles ix i xi (Rodríguez i Palomo 2003, Fig. 4). També és interessant ressenyar l’exemplar del Castellar Vell (Roig; Coll; Molina 2003, 795), datat al segle x, que presenta una carena baixa, extrem que no hem pogut comprovar en el nostre cas ja que no s’ha conservat la part inferior de la peça. L’altra cassola correspon a un tipus que destaca pel mànec tubular (fig. 3.6) que, a més, presenta una decoració amb impressions de cercles que es desenvolupa a la part superior del mànec i a sobre del llavi. La decoració del mànec descriu dues línies corbades, mentre que el motiu del llavi és una línia de cercles juxtaposats. El paral·lel més clar d’aquest tipus de decoració la trobem a la plaça del Rei, concretament en una cassola que ha perdut el mànec, però que presenta el motiu de cercles impresos al llavi (Beltrán de Heredia 2006, 128, làm. 15.5). Cassoles amb aquest tipus de mànec, tot i que sense decoració, també s’han recuperat en contextos altmedievals, com a Torrebonica (A ntequera i Ferrer 2007, 488, fig. 5.12), amb una datació d’entre els segles ix i xi, i a Sentmenat (Roig; Coll; Molina 1995, 68) amb la mateixa cronologia. D’acord amb els paral·lels esmentats, que hem vist que oscil·len entre el segle ix i l’xi, i malgrat que tenim una mostra ceràmica reduïda a la qual potser no podem atribuir un caràcter prou representatiu, creiem que el conjunt tipològic exhumat és suficient i prou característic per poder acotar-lo cronològicament. Trobem la tècnica de decoració impresa per punxó al comtat de Barcelona des del segle ix (Beltrán de Heredia 2006, 131). D’altra banda, sabem que és absent de conjunts de segona meitat del segle x, o dels datats grosso modo entre el segle x i l’xi (Roig i Coll 2004, 1081). Per tant, per al nostre conjunt proposem una datació de segle ix, tot i que per obtenir una major certesa parlaríem de segle ix a mitjan segle x. 834

- Breus consideracions sobre les ceràmiques altmedievals decorades amb cercles impresos Tot i que cada cop són més coneguts aquest tipus de decoracions a partir de treballs de síntesi, les troballes se cenyien a la ciutat de Barcelona (R iu 1984; Beltrán i R evilla 1999; Beltrán de Heredia 2006) i excepcionalment fora de la ciutat, com el conegut cas a la sitja de Can Banús de Santa Perpètua de la Mogoda, on trobem dos fragments de gerreta decorats amb cercles descrivint motius triangulars (Roig; Coll; Molina 1997, 50). És en aquesta àrea propera a la capital on trobem, en els conjunts de segle ix i x, alguns casos aïllats de decoracions amb cercles impresos que sovint passen desapercebuts o són menystinguts, si és que s’arriben a publicar a causa del seu caràcter marginal. L’estudi d’aquestes troballes comença ara a configurar un nou panorama que ens pot ajudar a precisar la cronologia dels repertoris altmedievals. En aquest sentit, i a part dels paral·lels anteriorment citats, trobem aquest tipus de decoracions al conjunt de Sant Menna (Sentmenat), on s’esmenta l’únic cas d’una vora decorada amb una línia de cercles impresos tant a l’interior com a l’exterior (Roig i Coll 2001: 591). A l’excavació de Sant Salvador (Polinyà) també han aparegut peces amb aquest tractament decoratiu, associades en aquesta ocasió a un altre element arcaïtzant, com és la decoració impresa a rodeta (Roig i Coll 2004: 1081). Seguint amb els exemples vallesans trobem dos casos en els nivells altmedievals del monestir de Sant Cugat del Vallès: sobre un fragment de cuita oxidoreductora (A rtigues et alii 1997, 65) o en el coll d’una olla grollera oxidada que presenta una línia feta de cercles impresos (A rtigues; Blasco; R iu 1996, 178). Novament a la ciutat de Barcelona, a Santa Caterina, s’esmenta la presència d’algunes sitres amb decoració impresa (Aguelo; H uertas; Puig 2005, 24). A l’església de Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet de Llobregat) es té constància d’una sitra amb decoració de cercles impresos a la nansa (Aymamí 2005, 702). També podria ser el cas d’un paral·lel ben proper, el del turó de ca n’Oliver (Cerdanyola), on entre el material ibèric de les excavacions antigues s’esmenta el cas de l’aparició d’una olla globular, la pasta de la qual s’assimila a les produccions altmedievals, i s’afegeix la troballa de “peces anàlogues decorades amb línies de punts incisos situats al coll” (Barberà et alii 1962, 150). Així doncs, els paral·lels més propers els trobem, principalment, en assentaments propers a Barcelona, que marquen una difusió prou restringida. En aquest sentit, la distribució que defineixen les troballes és del tot coherent amb els treballs arqueomètrics sobre ceràmiques d’època carolíngia, majoritàriament espatulades, de la plaça del Rei, que testimonien la

Espais Rurals

RASA DE TELÈFON

MR-3

SECTOR 1

MR-1

SECTOR 2

FS-8 MR-4 MR-2

S

RA

AS

LG

E AD

ST-5

ST-7

N

ST-8 5 m.

SECTOR 1

MR-3

W

UE-1

E

UE-3

UE-5

SECTOR 2

MR-2

W

MR-4 UE-2

E

UE-2 UE-4

UE-6

UE-6

1 m. RASA TELÈFON

SECTOR 1

N

SECTOR 2 MR-1

RASA DEL GAS

UE-1 UE-3

UE-2 UE-5 UE-4

S

UE-6

1 m.

Figura 4: planta i seccions de l’estructura E-5.

835

Espais Rurals

presència de petits tallers situats a la capital o al seu entorn proper (Buxeda i Cau 2006, 150).

argila (MR-2). La seva conservació també era parcial i no ocupava tot el recorregut del sector, sinó que es limitava a la part central.

-Les restes baixmedievals

Com a variant, aquest sector 2 presentava una subdivisió interna mitjançant un mur (MR-4) que partia en dos l’àmbit. Deixava un pas a la part nord entre les dues zones dividides. Aquest mur s’ha conservat parcialment, ja que el seu extrem sud estava incomplet a causa de la construcció de l’esmentada canonada del gas.

El control arqueològic va posar de manifest un conjunt d’estructures que a diferència de les excavades a la resta del seguiment presentaven força més complexitat. No ens trobem davant una fossa isolada, sinó d’un hàbitat construït associat a 3 sitges (fig. 4). Aquest complex va rebre el nom d’estructura E-5. La part corresponent a l’hàbitat estava bastant arrasada: havien desaparegut alguns murs i la morfologia completa de l’edificació, ja que pel cantó sud estava mutilada per la rasa ampla d’una canonada de gas, i pel cantó nord es perdien els seus límits, tot i que sembla que l’edifici no continuava més enllà. La construcció de l’hàbitat comportava diferents tècniques constructives. En primer terme, la casa estava semiexcavada en el sòl natural. S’encaixava a l’argila de base fins a un màxim conservat de 40 centímetres. La seva morfologia era rectangular, amb una llargada conservada de 8,20 metres i una amplada màxima de 4,20 metres. Al centre de la casa hi havia un mur que la dividia en dos àmbits, el sector 1 al nord i el sector 2 al sud. Aquest mur (MR-1) tenia un gruix de 60 centímetres i una llargada idèntica a l’amplada màxima de l’edifici, és a dir, de 4,20 metres. El mur estava obrat amb pedres lligades amb morter de calç, tècnica constructiva que no detectàrem en la resta de parets de la casa. El sector 1, de tendència quadrangular, estava definit a partir del retall practicat al sòl natural (UE 5). A part del cantó sud, on trobem el MR-1, dels altres 3 cantons tan sols el de l’oest estava parcialment tancat per les restes d’un mur (MR-3). Aquest mur, amb una morfologia bastant irregular, estava encaixat en el retall oriental del sector, les pedres del qual estaven lligades amb argila. Aquest sector estava reblert per dues unitats estratigràfiques (UE 1 i UE 3). La UE 1 estava composta bàsicament per teules. La gran quantitat de fragments de teules exhumades i la seva posició en el moment de la troballa suggerien un ensorrament del sostre de l’edificació. Per contra, el nivell inferior, que reposava directament sobre el sòl natural, no va donar cap resta ceràmica. El sector 2 estava parcialment conservat a causa de l’afectació de la rasa del gas. Malgrat aquest fet, en podem deduir una forma quadrangular. De la mateixa manera que el sector 1, aquest àmbit estava retallat i encabit al sòl natural (UE 6). A part del mur MR-1, tan sols presentava un límit amb aparell construït, al cantó oest, on es localitzava un mur les pedres del qual estaven lligades novament amb 836

A l’interior d’aquest àmbit també es localitzà una fossa circular de reduïdes dimensions (FS-8), de 40 centímetres de diàmetre i una fondària de 30 centímetres. Tal vegada podia correspondre al negatiu d’un element de sustentació, tot i que la morfologia no l’assimilava a un forat de pal. Aquest sector 2 també estava reblert per dues unitats estratigràfiques (UE 2 i UE 4). Ambdues van aportar força material, especialment la primera, amb abundant presència de material constructiu, concretament teules. El control arqueològic en els voltants d’aquesta estructura domèstica va donar com a resultat la localització de tres sitges a l’entorn de l’edifici (ST-5, ST-6 i ST-7). Totes les sitges se situen al cantó sud de l’edifici. La ST-5 i la ST-7 van aparèixer juntes. De fet, una de les sitges tallava l’altra i per tal d’evitar que es comuniquessin s’hi va construir un envà amb teules, cosa que permetia un millor confinament del contingut emmagatzemat. Ambdues tenien unes característiques anàlogues: morfològicament tenien una tendència ovoide amb el fons còncau, i una fondària conservada al voltant d’1,20 metres. Del seu rebliment destaquem el material ceràmic i una gran pedra de molí retallada i amb un nou orifici central, i tal vegada reaprofitada, com a tapadora de la sitja, similar al cas de Sant Miquel de Mata (Cerdà i Jiménez 1998, 154). Més cap al sud trobem la sitja ST-6. Morfològicament aquesta fossa diferia de les altres per la seva secció cilíndrica i el fons pla, a part de conservar unes dimensions notablement superiors: 2,6 metres de fondària i un diàmetre màxim d’1,8 metres L’estudi del material situa l’abandonament del mas entre el segle xiv i inicis del xv. Masos d’aquesta cronologia no són comuns a la nostra zona. En trobem de lleugerament posteriors a Torrebonica, Terrassa (A ntequera i F errer 2007), de finals de segle xv - xvi, o a can Fatjó dels Aurons, Sant Cugat del Vallès (M atas i Roig 2007a), amb una fase anterior al segle xvi. Ambdós masos responen a un edifici de planta més complexa que la nostra, amb moltes més sitges associades.

Espais Rurals

E-5 FRAGS. Ceràmica

Cer à m ica d e cor ad a catalana

NMIp

NMIsp

Blanc estannífer

29

9

9

Blau

5

3

3

Verd i manganès

6

2

2

Monòcrom manganès

5

3

3

5

2

2

Vidrada plombífera

127

17

17

Obra aspra

34

3

3

Ceràmica grollera

109

6

6

Altres (menjadora)

8

7

7

Importacions Valencianes

Material Constructiu

Teules

2714

Maons

11

Tegulae

7

Material Lític

5

3

3

Metall

3

2

2

Vidre

3

1

1

Fauna

21

Figura 5: taula de comptatge del material de l’estructura E-5.

El nostre edifici respon a un model més senzill, segurament de tipus horitzontal, d’una sola planta, amb dues estances rectangulars juxtaposades, però no comunicades entre si (el mur lligat amb morter de calç les aïlla completament). Aquestes característiques són més pròpies d’altres masos més antics, amb dimensions al voltant dels 50m2 i una cronologia de segle xiii, on la divisió en dues estances respon a la separació de l’àmbit on s’estabula el bestiar i l’estança de residència de les persones (R iu 2001, 24).

- Estudi del material Com ja hem comentat, ha estat a través de l’estudi del material ceràmic que hem pogut establir l’amortització del conjunt entre el segle xiv i inici del xv. Tots els materials exhumats, tant a l’espai domèstic com a l’interior de les sitges, pertanyen al mateix moment, per la qual cosa els presentem junts.

Si ens fixem en el volum de material (fig. 5) comprovarem que principalment predomina el material constructiu, essencialment teules, tot i que el conjunt de ceràmica vascular és molt representatiu del moment, amb paral·lels clars a la plaça de Sant Roc, a Sabadell (Roig i Melo 2003). En efecte, del total de la ceràmica, el 89’5% dels fragments pertany a material constructiu (2732 fragments), mentre que el restant, 10’5% (320 fragments), correspon a material vascular. Aquesta composició tan desigual cal atribuir-la al fet de l’abandonament de la casa, amb el posterior enderroc del sostre, que ha sobrerepresentat la categoria del material constructiu, ja que la pràctica totalitat dels fragments són de teula. Pel que respecta al material ceràmic, podem distingir dos tipus de produccions: la pisa i la terrissa. És més abundant la segona que la primera, com és habitual en contextos domèstics. 837

Espais Rurals

Pisa Dins de l’apartat de la pisa de producció catalana hem localitzat 45 fragments que representen el 14% de la ceràmica (excloent-hi el material constructiu, com farem a partir d’ara en les anàlisis estadístiques). Aquests 45 fragments han donat un nombre mínim de 17 exemplars, que corresponen a peces de la vaixella i al servei de taula. Dins d’aquesta producció trobem, en primer terme, la pisa en blanc estannífer (fig. 6.1-10). En aquesta categoria les peces amb coberta blanca són la producció més nombrosa documentada, tant des del punt de vista del nombre de fragments (29 fragments – 64% de la categoria) com pel nombre d’exemplars (9 exemplars – 53% de la categoria). Tipològicament les peces corresponen a escudelles (fig. 6.1-3 i 7-8), a plats de petites dimensions (fig. 6.4-6), al broc d’un pitxer (fig. 6.9) i a un petit vas (Fig. 6.10). Cal dir que els atuells amb una coberta estannífera els trobem representats en la majoria de conjunts contemporanis. Cal posar de manifest que a causa de l’estat de fragmentació, algunes d’aquestes peces podien haver estat decorades en verd i manganès o manganès monocrom. Com dèiem, aquesta coberta blanca sobre les peces abans descrites és força comuna. Destaquem les escudelles recuperades dels nivells inferiors del fossat de la plaça de Sant Roc de Sabadell (Roig i Melo 2003, 214, fig. 6.49 a 6.51), datades a inicis del segle xv. També es documenta en un conjunt de datació sensiblement inferior (segle xiv), als carrers de Sant Joan i Burriana de Sabadell, on trobem aquest acabat en escudelles de diversos mides i plats petits (Molina i Roig 2007, 325, fig. 30 a 35). De Terrassa també destaca el conjunt exhumat del fossat, on es recuperà un lot de peces pertanyents al servei de taula (Fauquet et alii 2000, 131). Pel que fa als pitxers amb broc similar al nostre (fig. 6.9), en tenim nombrosos paral·lels. Aquest és el cas dels procedents dels nivells inferiors del fossat de la plaça de Sant Roc de Sabadell (Roig i Melo 2003, 214, fig. 6.60), datat a inicis del segle xv. Val a dir que el nostre broc podria correspondre a una peça amb el cos decorat en monocrom manganès. Menys habitual en els serveis de taula és la presència de vasos, com el nostre exemplar (fig. 6. 10). Aquesta forma és absent dels conjunts de referència de Sabadell i Terrassa. No obstant això, tenim un vas idèntic al nostre en un conjunt lleugerament posterior, entorn del 1500, del Castell de Boixadors, a l’Anoia, acabat en blanc estannífer a l’interior i amb regalims a l’exterior (Pancorbo; Caixal; López 2003, 738, làm. 1.6), o els exemplars contemporanis del castell de Llinars (Barrachina 1983; foto 67). A Cerdanyola mateix, a l’església de Sant Iscle de les Feixes, s’ha documentat aquesta forma, també amb una cronologia de segle xv. 838

Pel que respecta a la pisa decorada en verd i manganès s’han documentat 6 fragments, que corresponen a 2 individus, i representen el 13 i 12% respectivament del total, tant de fragments com d’exemplars de pisa. Concretament s’ha documentat una escudella i un plat tallador. L’escudella presenta una orla amb dos filets en manganès emmarcant dos filets en verd (fig. 6.11). A l’interior sembla desenvolupar-se una decoració que alterna el motiu dels llavis amb un altre de compost. El motiu del llavi, també conegut com a avellana o lobulat en forma de llavi a cor, és prou habitual en les decoracions d’aquesta producció, i és comú en escudelles (Roig i Melo 2003, 214, fig. 6.41; Fauquet et alii 2000, 133, fig. 4,2), i en plats talladors (Molina i Roig 2007, 323, fig. 1 i 2; Roig i Melo 2003, 211, fig. 4). Aquests paral·lels provenen tant de conjunts datats en ple segle xiv com d’inicis de segle xv. El motiu compost és menys habitual, però en tenim un paral·lel al castell de Llinars del Vallès (Barrachina 1983, foto 16, ref. C.1.4.1.), identificat com a element vegetal que també s’alterna amb el motiu dels llavis, tot i que l’orla és diferent. Tal vegada correspon a una peça similar a la nostra un fragment decorat amb la probable alternança d’aquests dos motius esmentats (A migó et alii 1986, 53, fig. 7, 645). Pel que respecta al plat tallador (fig. 6.12), només tenim un fragment de vora, que presenta una orla de dos filets en manganès. Per sota observem parcialment restes de la decoració, tant en verd com en manganès. Malgrat que en el nostre cas no coneixem la decoració, els plats talladors decorats són un element característic dels conjunts tant de segle xiv com d’inicis del xv (Molina i Roig 2007, 325, fig. 9-13; Roig i Melo 2003, 211, fig. 4), i sempre estan ribetejats amb els filets en manganès, sovint alternats amb d’altres verds. Pel que fa a les peces decorades exclusivament en monocrom manganès, se n’han recuperat 5 fragments, que corresponen a 3 exemplars (fig. 6.1315), als quals caldria sumar 2 bases fragmentades provinents de fora de context (fig. 6.16-18). Deixant de banda aquestes bases, les peces decorades en monocrom manganès representen el 18% del total d’exemplars de pisa, i l’11% dels fragments. Tipològicament els individus recuperats corresponen a 2 plats talladors i a un pitxer. A diferència dels decorats en verd i manganès, aquests plats tenen la vora recta sense el ressalt interior. Ambdues presenten una sanefa formada per dues línies que emmarquen, en un dels plats, un motiu a base de línies obliqües (fig. 6.13) i en l’altre una sèrie alterna d’ulls i creus separades per 3 ratlles verticals (fig. 6.14). Aquest darrer motiu és habitual especialment

Espais Rurals

1

4

5

2

3

6

7

8

9

10

12

11

13

14

15

16

18

19

21

22

17

20

23

5 cm.

Figura 6: pisa de l’estructura E-5. Blanc estannífer, 1-10. Verd i manganès, 11-12. Monocrom manganès, 13-17. Blau gòtic català, 18-20. Pisa valenciana decorada en blau, 22-23.

839

Espais Rurals

en verd i manganès (Roig i Melo 2003, 211, fig. 29). També s’ha recuperat un fragment informe que sens dubte pertany a un pitxer (fig. 6.15), la decoració del qual només s’ha conservat parcialment, per la qual cosa no sabem si es tracta d’un motiu pseudoheràldic o alguna altra representació habitual en aquestes gerretes. Tot i que en menor nombre, també són peces presents en els conjunts contemporanis esmentats (M atas i Roig 2007b, 200; Molina i Roig 2007, 325, fig. 29). El conjunt de peces decorades en blau gòtic català està format per 5 fragments que pertanyen a 3 exemplars, que corresponen a l’11% i el 18% respectivament del total de peces de pisa. És una de les categories menys representades, igual com el monocrom manganès. En el nostre lot tenim la vora d’un plat que sembla estar decorat amb el que podria ser part d’una estrella (fig. 6.20). Aquest motiu és dels més comuns, i el trobem en el fossat de Granollers, datat a partir de la segona meitat del segle xv, on ja es documenten amb peces de pisa amb decoracions daurades, absents del nostre repertori (Olivé i Piñeiro 2007, 385). De nivells de segle xiv - xv en trobem també a l’interior d’un altre fossat, en aquesta ocasió de Sabadell (M atas i Roig 2007b, 200). Els altres dos casos corresponen a un fons amb un pomell central així com un fragment informe decorat amb palmetes (fig. 6.18-19). Un cas a part és el d’un fragment de plat, decorat en blau, tot i que en aquest cas la seva producció és probablement valenciana (fig. 6.21). De la pisa de producció valenciana decorada en blau disposem de 5 fragments i 2 exemplars. Aquestes importacions representen valors residuals davant del conjunt d’altres categories de pisa (l’1,6% del total de fragments i el 4,6% dels exemplars). Concretament es tracta d’una escudella decorada en blau cobalt amb l’orla del peix (fig. 6.23), que seria una peça obrada a Paterna entre inicis del segle xiv i començaments del xv (López; Estany; K irchner 2005, 114), i d’un fragment informe decorat (fig. 6.22). En context arqueològic aquesta producció la localitzem en els conjunts de referència de l’època, ja sigui de segle xiv, com a Terrassa (Fauquet et alii 2000, 133, fig. 4,2), d’inicis del segle xv com a Sabadell (Roig i Melo 2003, 214, fig. 6.67 i s.) i al Castell de Llinars (Barrachina 1983, foto 41-42) o de mitjan segle xv, com al jaciment del Bullidor (A migó et alii 1986, fig. 9 i 10).

Terrissa La ceràmica vidrada amb coberta plumbífera és la 840

producció més representada en el nostre jaciment, ja sigui des del punt de vista del total de fragments (127 fragments – 38,7% del total de les diverses categories de material ceràmic) com respecte dels exemplars (17 exemplars – 32,7%). Tipològicament és també un grup molt ric, i està format bàsicament d’atuells domèstics d’ús freqüent, com ara contenidors o recipients destinats a la preparació i cocció d’aliments: poals, gerres, morters, gibrells, cassoles o greixoneres i olles. Del conjunt, destaquen 3 poals, 2 dels quals gairebé sencers (fig. 7.1-3). Tots els poals presenten vernís extern a la part superior del cos, que cobreix totalment la nansa, i parcialment la vora. Es documenten regalims tant a l’interior com a la part externa del cos, tot i que en aquest cas semblen intencionals. La peça, de perfil sinuós, presenta la característica vora motllurada, base de peu anular, nansa de pont alineada amb el galet, que només en un dels casos s’ha conservat. Aquesta forma torna a estar molt ben representada en els conjunts baixmedievals. Trobem els paral·lels més propers en els jaciments vallesans de Sabadell (Rodríguez i Palomo 2003, 448, fig. 5; Roig i Melo 2003, 215, fig. 7.5 i 6; M atas i Roig 2007b, 200; Molina i Roig 2007, 326, 38), i Santa Perpètua de la Mogoda (Melo 2007, 439, 1 a 3). També tenim dues vores de pitxer o gerra envernissades en verd (fig. 7.4-5). Tan sols en conservem la part superior, que acaba amb una vora de tendència recta o lleugerament oberta, i completament envernissada tant per l’interior com per l’exterior. De pitxers o gerres de terrissa com els nostres se n’han trobat a Sant Just Desvern (A migó et alii 1986, 24, làm. 8, 2568) o a Callús, al Bages (Caixal i Pancorbo 2003, 639, fig 4.10 i 11). D’entre la terrissa envernissada també són característics els morters (fig. 7.6-7), dels quals tenim una vora i una base que corresponen a exemplars diferents. La base presenta l’envernissat tant a l’interior com a l’exterior. La vora tan sols té aquest acabat al cantó intern, i a l’exterior únicament al llavi. Mentre que la base dels morters és similar i comú a tots els tipus (amb un característic peu engruixit), el cos i la vora poden presentar nombroses variants, amb la inclusió de costelles, agafadors o motllures a la vora, elements no detectats en els nostres morters. La nostra vora, reentrant, té els paral·lels més semblants als jaciments del Bullidor (A migó et alii 1986, 28, làm. 11, 1154) i al castellet de Gotmar (Caixal i Pancorbo 2003, 641, fig. 5.4 i 6). De gibrells n’hem recuperat 2 exemplars. Ambdós estan envernissats completament a l’interior, tot i que el tractament extern difereix, ja que en un cas pre-

Espais Rurals

3

4

1

5

2

6

10 7

8

11

9

5 cm.

12

15

17

13

14

20

18

16

19

21

22

24

26

25

27

23

5 cm.

Figura 7: terrissa de l’estructura E-5. Ceràmica vidrada amb coberta plumbífera, 1-16. Obra aspra, 17-19. Ceràmica grollera, 20-23. Vidre, 24. Menjadora, 25. Metall (ferro), 26-27.

841

Espais Rurals

senta un vernís que comprèn tota la peça (fig. 7.8), mentre que l’altre tan sols presenta vernís a la zona de la vora (fig. 7.9). Tipològicament també difereixen una mica; el primer és de dimensions reduïdes i presenta un llavi de tendència angulosa i lleugerament penjant, mentre que el segon correspon a un tipus més corrent, amb la vora engruixida i motllurada. D’aquesta darrera variant tenim nombrosos paral·lels contemporanis, com els exemples que ens proveeixen els jaciments sabadellencs (Molina i Roig 2007, 326, fig. 39-40; Roig i Melo 2003, 215, fig. 7.7 a 7.12; Rodríguez i Palomo 2003, 448, fig. 5). En el nostre conjunt també tenim dues cassoles greixoneres, tot i que la fondària que insinuen ens fa decantar més per aquest segon tipus (fig. 7.10-11). Ambdues peces presenten una vora curta sobre una carena alta, estan envernissades completament a l’interior, i tan sols difereixen en la forma del llavi i del vernís extern, que varia de complet a parcial. De fet, en un dels casos, la peça presenta un abocador, característic de les greixoneres (fig.7.11), de la qual tenim un clar paral·lel a Terrassa, tot i que en aquest cas està interpretada com a cassola (Fauquet et alii 2000, 140, fig. 13). Una de les formes més abundants i característiques en contexts domèstics són les olles que presenten un acabat envernissat integral a l’interior, i traces d’aquest mateix vernís a l’exterior (fig. 7.12-16). Malgrat no tenir-ne cap exemplar complet, disposem de nombrosos exemplars identificats, caracteritzats per presentar una tipologia de vores curtes i exvasades, amb llavis arrodonits i sovint engruixits. També són tipus ben representats en els repertoris baixmedievals, com posen de manifest les troballes del fossat de Sabadell (Roig i Melo 2003, 215, fig. 7.13 A 16 ; Molina i Roig 2007, 326, fig. 45 i 46), per posar només un exemple. Molt menys nombrosa en el nostre jaciment és l’obra aspra, que inclou les produccions de cocció oxidant i reductora fines. Aquest és un grup amb un ventall de formes reduït i homogeni, fet coincident amb la mostra de fragments recuperats. De fet, tan sols tenim 34 fragments (que representen un 10,4% de la ceràmica recuperada al jaciment), i s’identifiquen únicament 3 exemplars (fig. 7.17-19). D’aquest grup destaca una gerra o dorca de cocció reductora, que presenta una vora reentrant de llavi pla que presenta una pasta molt depurada i d’acabat molt fi, amb una decoració incisa de bandes fines paral·leles que n’emmarquen d’altres més sinuoses (fig. 7.17-18). Malgrat que sigui una peça poc recurrent és habitual trobar-la en contextos contemporanis al nostre, com és el cas del fossat de la plaça de Sant Roc, a Sabadell (Roig i Melo 2003, 215, fig. 7.23 i 24) o de la Torreferrussa, a Santa Perpètua de la Mogoda (MELO 2007, 439, fig. 6).

842

De la producció de ceràmica grollera, disposem d’un total de 109 fragments (que representen un 33,23% del total) i que corresponen a 6 exemplars (l’11,54% del total). Malgrat que és una categoria molt ben representada, tipològicament tan sols documentem una sola forma: l’olla (fig. 7.20-23). Dins del nostre conjunt d’olles, formalment totes les vores són de tipus molt similars, amb vores exvasades de llavi arrodonit. Destaquem un exemplar gairebé complet que presenta un perfil lleugerament aplanat, decorat amb una línia incisa a la part superior del cos, propera al punt del diàmetre màxim (fig. 7.23). Novament és en els jaciments sabadellencs on trobem els paral·lels més propers (M atas i Roig 2007, 200; Molina i Roig 2007, 326, fig. 49 a 55), tot i que aquest és un tipus que per la seva funció culinària i la seva llarga perdurabilitat, es troba en la pràctica totalitat de conjunts baixmedievals. Pel que respecta als altres materials ceràmics, destaquem un atuell la finalitat del qual l’aparta de les categories analitzades fins ara. Es tracta d’un recipient de tendència circular, de base plana i vora similar a la d’una pestanya de tegula, tot i que més desenvolupada, gruixuda i arrodonida. Aquesta forma s’ha relacionat amb els contenidors destinats a donar de menjar a animals (fig. 7.25). L’excavació ens ha permès documentar un nombre mínim de 7 menjadores, 6 de les quals provenen de la UE 13, que forma part del rebliment de la sitja ST-6. Aquestes menjadores han aparegut en d’altres jaciments, sense que siguin contextos especialment rurals, com és el cas del castellet de Gotmar, al Bages (C aixal i Pancorbo 2003, 641, fig. 5.11) o al Bullidor de Sant Just Desvern (A migó et alii 1986, 36, làm. 17, 3798), ambdós en contextos baixmedievals contemporanis al nostre. D’entre els altres materials no ceràmics documentats a l’excavació també s’han recuperat 3 fragments de vidre, el més significatiu dels quals (fig. 7.24) sembla formar part d’un anell decoratiu que estaria ubicat al coll estret d’una ampolla, similar a un cas localitzat al castell de Llinars (Barrachina 1983, 230, fig. 27). Pel que fa a l’utillatge metàl·lic, destaquem les troballes de ferro (fig. 7.26-27), especialment el cas del ganivet. Es tracta d’un útil de tall, la secció de la fulla del qual és triangular. El mànec està completament obrat en ferro i conservava encara dos reblons per subjectar-ne la coberta, actualment perduda. No és el mànec característic d’espiga més comú en els ganivets de l’època. Pel que fa al nostre, en tenim un paral·lel molt clar al castell de Llinars (Barrachina 1983, Fig. 109).

Espais Rurals

Consideracions finals Com hem pogut comprovar, ens trobem davant de dos jaciments arqueològics que se situen en els extrems oposats de l’edat mitjana i que reflecteixen algunes de les formes d’ocupació i explotació del territori en aquest llarg període. L’estudi de la ceràmica i la tipologia de la fossa ens han permès datar l’estructura altmedieval entre el segle ix i mitjan segle x; un període en el qual, pel que fa a Cerdanyola, la documentació no és gaire abundant i les restes arqueològiques localitzades fins ara quasi inexistents, sobretot pel que fa al segle ix. D’aquest darrer segle el cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès no dóna cap referència identificable clarament amb Cerdanyola. Pel que fa a l’arqueologia, només a l’església de Sant Iscle de les Feixes s’han localitzat unes tombes de fossa simple que serien anteriors a les antropomorfes que caracteritzen la primera fase d’aquest temple (Francès i Gil 2001, 348). La documentació del segle x és més abundant i permet identificar en el territori de l’actual Cerdanyola el terme de les “Feixes”, la domus de Sant Iscle, la villa Cerdaniola, un castello al turó de Ca n’Oliver1 i diversos masos i topònims. L’arqueologia demostra l’existència d’una església i cementiri de tombes antropomorfes a Sant Iscle i un hàbitat al turó de ca n’Oliver. Així doncs, als segles ix i x la nostra sitja es trobava a la villa i terme de Cerdaniola. La fossa no és en si mateixa de cap rellevància especial; la seva importància rau en la situació a la plana vallesana, en una cronologia tan primerenca que confirma el que avui ja no és una hipòtesi: el Vallès no va estar mai despoblat, malgrat que el poblament a l’alta edat mitjana es concentrés fonamentalment a les valls protegides i als turons de les serres de Coll­ serola i de Galliners, en el cas de Cerdanyola. Pel que fa al mas baixmedieval, com ja hem dit, va ser abandonat al llarg dels segles xiv i principis del xv en el marc de les crisis demogràfiques provocades per la pesta negra i les guerres amb Castella, Sardenya i Gènova2. Aquesta crisi demogràfica tingué un efecte devastador en l’hàbitat dispers i provocà l’abandonament de gran quantitat de masos (Ferrer 2001, 189). Tipològicament el mas sembla correspondre a una construcció més pròpia del segle xii o xiii. En aquests segles al territori de Cerdanyola es documenta un

1 2

gran nombre de masos repartits per la plana i per les serres de Collserola i Galliners, la majoria dels quals estan integrats dins del terme jurisdiccional del castell de Sant Marçal, tot i que alguns masos encara depenen del monestir de Sant Cugat del Vallès. El territori, doncs, estava dividit en dues parròquies, la de Sant Iscle i la de Sant Martí, parròquia a la qual pertanyeria el nostre mas. La presència de la pedra de molí en el nostre mas podria estar vinculada a la proximitat de la riera de Sant Cugat (riu Major a l’edat mitjana), en la qual es documenten diversos molins fariners des del segle xi (Sánchez 2005, 90-95 i 202). En el mateix sentit recents treballs sobre el territori proper al monestir de Sant Cugat del Vallès constaten la presència d’uns espais agraris en els quals hi havia molins, rescloses i espais regats, en el període entre el segle x i el xiii (K irchner 2006). El nostre jaciment està situat molt a prop de dos masos, el de les Passadores i el de Cabanyes, ambdós dotats de molins fariners que feien servir les aigües de la riera de Sant Cugat almenys des del segle xiii (Sánchez 1999, 27-30). A partir del segle xv el mas Passadores va prendre el nom de Fatjó del Molí, una masia que encara avui existeix, i va anar absorbint altres masos, un dels quals podria haver estat el de Cabanyes, avui desaparegut i que tal vegada podríem relacionar amb les restes del nostre mas.

Bibliografia Aguelo, J.; Huertas, J.; Puig, F. (2005). «Santa Caterina de Barcelona: assaig d’ocupació i evolució», Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat, II època, núm. 1, Barcelona, p. 12-43. A migó, J.; Barberà, J., Cortadella, J.; Guasch, D.; Solias, J. M.; Cortés, M. A. (1986). El Bullidor, jaciment medieval. Estudi de materials i documentació. Quaderns d’Estudis Santjustencs, III, Ajuntament de Sant Just Desvern, Barcelona. A ntequera, F; Ferrer, C. (2007). «El camp de sitges altmedieval i el mas d’època moderna del jaciment de Torrebonica (Terrassa, Vallès Occidental)», III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Volum II, ACRAM, Sabadell, p. 484-495. A rtigues, P. Ll.; Blasco, M.; R iu, E. (1996). Les excavacions arqueològiques al monestir de Sant Cugat del

En aquest mateix congrés es presenta una comunicació sobre les restes arqueològiques altmedievals localitzades en aquest turó i jaciment ibèric. En el fogatge de 1377-78 es documenten al terme de Cerdanyola 60 focs, mentre que a finals de l’edat mitjana només se’n regis- tren 40-45 (Sánchez 2005, 80-8) 843

Espais Rurals

Vallès o d’Octavià (1993-1994). La fortalesa romana, la basílica i la implantació del monestir, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (inèdit). A rtigues, P. Ll.; Blasco, M.; R iu, E.; Sardà; M. (1997). «Les excavacions arqueològiques al monestir de Sant Cugat del Vallès o d’Octavià (1993-1994). La fortalesa romana, la basílica i la implantació del monestir», Gausac, núm 10, p. 15-76. Aymamí, G. (2007). «Breus notes sobre alguns fragments de ceràmica grisa altmedieval de diversos jaciments de Catalunya», III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Volum II, ACRAM, Sabadell, p. 695-706.

Fortó, A.; M artínez,; P. Muñoz, V. (2007). «L’ocupació tardoantiga i medieval a Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental)», III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Volum II, ACRAM, Sabadell, p. 547-558. Francès, J.; Gil, L. (2001). «Els treballs d’excavació arqueològica i restauració de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes (Cerdanyola del Vallès)», Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, XV, p. 343-367.

Barberà, J.; Pascual, R.; Caballé, M.; Rovira, J. (1962). «El poblado prerromano del ‘Turó de Ca n’Olivé’ de Cerdanyola (Barcelona). Segunda y última etapa de las excavaciones», Ampurias, XXIV, pàgs. 147-159.

K irchner,; H. (2006). «Espais agra