Girona.L\'arqueologia eina per la reconstrucció urbanística. Del fòrum a la Catedral

ARQUEOLOGIA, PATRIMONIO Y DESARROLLO URBANO PROBLEMÁTICA Y SOLUCIONES GIRONA, 2010 Capítulo 2. Páginas 7-29

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal1

Algunes reflexions inicials La major part de ciutats d’Europa tenen orígens molt reculats. Unes quantes foren ciuitates romanes, mentre que altres van ser fundades en època tardoantiga o medieval La seva trama urbana sol estar plena d’edificis i monuments que ho confirmen, que ens recorden la seva història i evolució; el seu subsòl és ric en patrimoni històric, especialment dins el que es coneix habitualment amb el terme de “nucli històric”, el punt de partida original i que, envoltat sovint de muralles, es va mantenir durant molts de temps com a centre del poder, fins que als segles XIX i XX el creixement demogràfic juntament amb d’altres factors socials i econòmics van propiciar el seu desplaçament a altres sectors de la ciutat. En ocasions, aquests nuclis antics van passar de ser el rovell de l’ou de la ciutat a esdevenir barris marginals. L’entramat urbà, de carrers estrets i irregulars, els edificis, vells, la manca de serveis moderns i la dificultat per instal·lar-los feia que la població cerques noves àrees, eixamples moderns on viure o traslladar-hi el negoci. A les darreries del segle XX, aquest panorama ha canviat substancialment. Són diversos els factors que hi han influït, però el resultat final ha estat una revalorització molt important dels barris històrics, i no solament com a lloc per establir-hi un negoci o l’habitatge, sinó, sobretot, pels seus valors patrimonials. Els gestors de les ciutats s’han adonat que són aquests nuclis els que els hi proporcionen el seu caràcter i personalitat. L’aparença exterior de les ciutats modernes sol ser molt similar entre unes i altres, molt impersonal, però la història de cada una és diferent i la seva evolució, específica, i aquestes peculiaritats són impreses amb força en els seus monuments i en els seus barris històrics. Tot aquest procés de revalorització, tant a nivell ideològic com pràctic, d’intent de recuperació dels valors patrimonials i històrics de la ciutat i de Institut de Recerca Històrica, Universitat de Girona. Aquest article forma part del projecte ministerial “Del oppidum a la ciuitas. Anàlisis de un proceso histórico en el territorium de Gerunda (HUM2007-62486/HIST)

1

voluntat de modernització per fer-los habitables i fer-los entrar al segle XXI a nivell de serveis, ha comportat un gran moviment urbanístic i, conseqüentment també, una gran activitat arqueològica que s’ha desenvolupat de formes diferents segons els països i les ciutats. Val a dir que, amb honorables excepcions, en el cas de Catalunya, aquesta activitat de recuperació dels nuclis històrics ha estat planificada gairebé sempre com una actuació urbanística destinada a la millora dels edificis i equipaments, és a dir, s’ha fet des d’un plantejament purament urbanístic, ni històric ni patrimonial. El resultat ha estat una manca de projectes ambiciosos i de llarg abast, amb actuacions arqueològiques planificades, centralitzades i destinades a obtenir un panorama històric de la ciutat complet i coherent. L’arqueologia, i, en definitiva, el patrimoni, s’ha vist, per part de polítics, planificadors i urbanistes, com un complement, com una nosa inevitable, una baula més – certament enutjosa - del procés de recuperació de la ciutat, però sense entitat pròpia. El principal problema deriva de no introduir les actuacions arqueològiques i patrimonials com una peça coherent i integral dins els plans d‘ordenació urbanística que s’han anat redactant al llarg de les darreres dècades on, tot sovint, la normativa es limita a especificar el tipus d’elements que cal conservar o la necessitat d’actuacions prèvies en cas d’obres. Ha mancat però una unitat de criteri que considerés tota la ciutat com un únic jaciment ben connectat i coherent i que, per tant, instaurés una unitat de criteri amb normes clares en les actuacions, en el recull de documentació i en el tractament de les dades. El resultat ha estat el de realitzar actuacions arqueològiques puntuals, quasi sempre a remolc dels treballs i actuacions urbanístiques que no es planificaven prèviament i que s’acotaven, en la majoria dels casos, essencialment a les necessitats de la promoció i mai a les del coneixement i la recerca. La conclusió de tot plegat és un trencaclosques d’actuacions fetes, tot sovint, amb sistemes de treball i registres diferents, sense confrontació entre uns i altres i sense poder obtenir resultats històrics

7

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

globals que permetessin reconstruir de forma mínimament fidel l’evolució històrica de les diferents ciutats. A més, tot sovint, l’estudi arqueològic ha funcionat completament separat, independent de l’anàlisi de la documentació arxivística existent o, fins i tot, de l’estudi dels edificis històrics conservats que sempre aporten informació valuosa a través de la seva pròpia evolució. Una part del problema deriva de la legislació actual, que carrega sobre els promotors de les obres la responsabilitat de finançar els treballs arqueològics però que al mateix temps intenta que aquesta actuació els costi el menys possible per evitar queixes. El resultat és, com ja hem dit, una cerca constant de fórmules que permetin reduir al mínim aquelles actuacions i el seu impacte en el desenvolupament posterior de les obres. Tot sovint, s’inicien sense cap intervenció patrimonial prèvia, sense efectuar prospeccions preliminars, i és la troballa o no de restes durant el desenvolupament dels treballs el que determina la realització d’excavacions cosa que obliga a efectuar-les a remolc de les obres i moltes vegades en paral·lel i no abans com caldria. Per acabar-ho d’adobar, les intervencions se solen limitar a aquells sectors on aquelles intervencions afecten el subsòl i sense possibilitats d’ampliar l’espai encara que fos imprescindible per entendre el jaciment. En aquelles actuacions, com la rehabilitació d‘immobles, en què no cal remoure el subsòl, l’arqueologia hi és habitualment absent, oblidant que es tracta d’edificis històrics i que l’arqueologia « en alçada », és a dir, l’estudi d’aquelles construccions pot aportar dades tant o més interessants que una excavació tradicional i sempre complementàries. Aquesta imprevisió es pot atribuir a dos factors. Per una banda, com ja hem comentat, la manca d’una visió global de la ciutat que cal considerar com un jaciment arqueològic unitari, com una entitat patrimonial íntimament connectada, sense la qual es fa impossible una planificació global. Per l’altra, una certa manca de previsió i conscienciació per part dels diversos estaments tant polítics com industrials del que suposa treballar en un nucli històric. Molts projectes d’obres no contemplen, en els seus pressupostos, una partida destinada a l’arqueologia ni, en els seus calendaris, un temps per desenvolupar aquesta tasca. Quasi sempre les obres s’inicien sense un estudi o unes prospeccions prèvies i s’espera fins al moment de la realització “accidental “ de tro-

8

balles arqueològiques per efectuar una intervenció, amb la pressió que suposa pel promotor el sobtat increment de cost i temps. Aquesta pressió es trasllada ràpidament a l’equip investigador i tot sovint te efectes, no precisament positius, en la qualitat de la tasca arqueològica realitzada i l’abast dels seus resultats Tota aquesta problemàtica deriva, com ja s’ha dit, d’una manca de programació global i centralitzada de l’estudi, documentació i conservació dels valors patrimonials de moltes ciutats que permeti preveure les actuacions a realitzar a cada indret i en cada moment. Dins l’arqueologia urbana, a aquestes dificultats conceptuals cal afegir-ne d’altres de tipus pràctic. Les ciutats històriques presenten tot un seguit de característiques que incrementen les dificultats pròpies de l’arqueologia, no solament a nivell tècnic sinó fins i tot econòmic. El dels costos afegits és una qüestió molt important a considerar en les intervencions urbanes per diverses raons. Tot sovint es treballa a l’interior d’edificis o finques tancades, en llocs de difícil accés, a través de carrers estrets i revirats. Altres vegades, els sondeigs són a l’exterior però en indrets de pas, com places o carrers. Tot això dificulta aspectes aparentment tant poc importants com l’acumulació i extracció de les terres o l’ús de maquinària. Les excavadores s’han de convertir en mini excavadores i solament es poden emprar contenidors o petits camions, amb el que això suposa d’increment d’hores de feina i, per tant, de costos. Aquest sobrecost afegit ha arribat a provocar la suspensió de determinades intervencions per la impossibilitat de realitzar aquestes tasques o, almenys, de dur-les a terme sens que el pressupost inicial es disparés més enllà del que es podia assumir. També la seguretat és un fet a considerar ja que la realització de sondeigs, moltes vegades de notable fondària a l’interior d’immobles, sovint en mal estat, requereix de plans de seguretat molt més complexos que quan es treballa a camp obert, en zones agrícoles, per exemple. El resultat final és que les excavacions urbanes presenten una complexitat molt més gran que les realitzades en entorns extraurbans o no edificats i, també, unes despeses molt superiors, rarament relacionades directament amb les investigacions que es duen a terme.

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

Girona no és una excepció a aquest panorama general. La ciutat disposa d’un pla general d’actuació que es pot considerar exemplar a nivell arquitectònic o urbanístic però on manca una planificació clara de les actuacions patrimonials més enllà d’unes directrius que s’apliquen i s’adapten cas a cas. En aquest sentit i durant uns anys (2005-2008), l’Ajuntament i la Universitat de Girona van mantenir un conveni de col·laboració per a la realització d’informes previs a les actuacions en determinats immobles i espais del nucli antic on els tècnics de la Universitat realitzaven un estudi històric de l’edifici i plantejaven recomanacions a l’entorn de les actuacions patrimonials a realitzar. Segueix mancant, però, l’establiment d’un protocol clar i global d’actuacions, extensible a tot el centre històric. Tot i aquest panorama, la Universitat de Girona, en col·laboració amb l’Ajuntament i el Museu d’Història de la Ciutat o amb altres entitat ciutadanes, ha pogut desenvolupar, al llarg dels deu darrers anys, tot un seguit d’intervencions arqueològiques al sector nord de la Força Vella, el nucli fundacional de la

Planta general de la zona de la Força Vella de Girona amb indicació de les excavacions realitzades (en número les antigues i en lletra les dels darrers anys. 1-Claustre de la Catedral; 2/A-Nau de la Catedral; 3/B-Soterranis de la Catedral; 4-Plaça dels Apòstols; 5/D-Col·legi d’Arquitectes; 6/C-Plaça de la Catedral; 7-Casa Pastors.

ciutat que han aportat dades per poder reconstruir, de forma fiable, l’evolució històrica d’un sector tan important com l’antic fòrum romà i, posteriorment, la plaça de la Catedral, que ha estat possible gràcies a diversos factors. El primer és la utilització durant les excavacions i treballs posteriors del mateix sistemes tant de registre com planimètric, fet que permet la ràpida comparació entre una excavació i una altra. Però tant o més important ha estat la combinació de les excavacions amb un exhaustiu treball d’investigació arxivística i una anàlisi detallada d’alguns dels edificis històrics conservats (sobre aquesta investigació podeu consultar, Canal et al., 2003b, 69-76). Tampoc cal oblidar l’anàlisi i reelaboració de les excavacions i actuacions realitzades al sector amb anterioritat als nostres treballs, especialment intensos a mitjans segle XX (Nolla et al., 2008, 11-34; Nolla i Casas, 2009). Les excavacions. La problemàtica Malauradament, les intervencions realitzades per la Universitat de Girona no han estat majoritàriament fruit d’una programació prèvia i planificada sinó que s’han anat adaptant a les circumstàncies que es produïen a cada instant aprofitant al màxim les oportunitats que es presentaven. Les diverses excavacions tenen el seu origen en projectes i intervencions molt diferents. Algunes es van poder realitzar aprofitant projectes d’investigació d’àmbit nacional o europeu. Així, el projecte europeu PROGRESS destinat a l’experimentació de nous sistemes de radar destinats a la localització d’estructures soterrades va servir per realitzar excavacions a la nau de la catedral i de la excol· legiata de Sant Feliu, en la plaça del seu davant o en el sector més oriental del cementiri judaic a Montjuïc. El seu objectiu teòric era el de poder contrastar les dades proporcionades pels radars experimentals amb els resultats reals d’una excavació arqueològica. El benefici va ser doble, ja que les excavacions van permetre perfeccionar els aparells i avançar en l’ús de noves tecnologies en el camp arqueològic, però també van servir per posar al descobert una part molt important de les restes de la catedral romànica de la ciutat i elements constructius d’època romana, que van ser el punt de partida de tots els treballs posteriors a tot l’entorn (Freixas et al., 2000). El següent pas va consistir en aprofitar la redacció del Pla Director de la Catedral per poder realitzar

9

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

noves excavacions a la Seu, especialment als soterranis situats sota la zona del claustre, on el Pla plantejava la possibilitat de situar-hi part del museu d’aquesta institució (Nolla et al., 2008, 42-54 i 108119). Una tercera oportunitat la va proporcionar la realització de reparacions en el paviment de la plaça de la Catedral. Era un paviment de còdols amb decoracions geomètriques dissenyat per l’arquitecte noucentista Rafael Masó. S’aprofitaren les obres per poder excavar la zona de la plaça (Nolla et al., 2008, 119-121). La darrera excavació es va realitzar a l’interior de la seu del Col·legi d’Arquitectes, l’antiga Pia Almoina medieval, i s’emmarcava en el tipus d’actuacions urbanes més usuals, és a dir, una actuació lligada a un projecte urbanístic, en aquest cas la possibilitat d’ampliar l’edifici per construir-hi noves oficines o departaments del Col·legi (Nolla et al., 2008, 141-146). Encara hi podem afegir altres actuacions molt menors com el seguiment de la col·locació de la xarxa de gas natural al subsòl de la zona de Sobreportes, de molt limitats resultats atès que solament es va poder intervenir en els 80 cm d’amplada de la rasa necessària per l’obra (Palahí i Vivó, 2004, 361-364) o uns sondeigs efectuats en el sector més oriental de l’antic palau episcopal, l’actual Museu d’Art (Nolla et al., 2008, 146-151). La majoria de les intervencions realitzades no són actualment visibles, per diverses raons. Algunes, com les de la nau de la catedral, es van fer a l’interior d’un edifici de culte en ús i un cop finalitzades, es va haver de tornar a col·locar les grans lloses del paviment. Aquest procés no va ser senzill ja que el sòl de la Seu en ser les lloses de pedra calcària nummulítica de dimensions notables, es van haver de treure ordenadament per poder-les situar novament on corresponia. En aquest cas, es va poder viure una altra de les situacions usuals en arqueologia urbana, és a dir, els costos indirectes no relacionats directament amb els treballs però que eleven enormement la factura final. En aquest cas el pressupost de treure i posar el paviment era pràcticament la meitat del cost total de la intervenció, un percentatge molt elevat quan es tracta de projectes amb disponibilitats econòmiques molt limitades. També es va haver de tornar a posar la terra i el paviment de la plaça de la Catedral però en aquest

10

cas les despeses van ser menors, ja que el projecte que va permetre la intervenció era, precisament, el de la reparació del sòl i, per tant, aquesta partida estava deslligada de la pròpia excavació. Només en el cas dels soterranis de la catedral, les restes es van poder deixar visibles, atès que es tractava d’un edifici que no tenia un ús específic (s’emprava com a magatzem provisional) i, a més, era un espai tancat i cobert i per tant ben protegit. Actualment està pendent de consolidació i adequació per integrar-lo als espais visitables de la Seu dins el marc del Pla Director. Si en els casos anteriors el problema logístic el representava bàsicament trobar un espai per guardar la terra extreta per poder-la tornar a posar al seu lloc, en el cas dels soterranis de la catedral, el problema va ser la seva eliminació. Tractant-se d’un espai format per diverses grans estances, però amb portes de poca amplada, i en localitzar-se al capdamunt d’un carrer amb un fort pendent, la terra es va haver de treure a l’exterior de forma manual o emprant, a vegades, una petita màquina excavadora (de només un metre d’amplada) i situar-la ocupant part del pendent del carrer, construint elements de contenció de fusta, des d’on era carregada en petits camions de capacitat molt limitada. El resultat va ser, un cop més, una sobrecost per damunt del que hauria significat la mateixa excavació en un espai obert i de fàcil accés. Un darrer problema logístic es va trobar en l’única intervenció realitzada en un espai obert que, a més, presentava “l’avantatge” teòric de què s’havia de tornar a cobrir i no calia dur la terra extreta gaire lluny: la plaça de la Catedral. En aquest cas, la dificultat raïa en intentar no dificultar l’accés als

Excavacions a la Plaça de la Catedral on les dificultats de treballar en un espai de circulació pública varen obligar a fer-ho subdividint l’espai en tres sondeigs independents.

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

edificis de l’entorn, un dels quals era el Palau de Justícia de la ciutat. La solució va ser efectuar una excavació per sectors. Es va dividir la plaça en tres àrees que s’excavaren un darrera l’altra per tal de deixar, per una banda, lliure sempre un espai de circulació i, per l’altra, no acumular excessiva terra a l’entorn. Així, quan es treballava en el segon sector, la terra extreta s’emprava per cobrir el primer. La part positiva de tot plegat va ser una reducció en el cost final i un menor nivell d’impacte en l’activitat diària dels veïns. La part negativa: que en cap moment es va poder disposar d’una visió global del jaciment. Es va haver de treballar com si es tractés de tres sondeigs independents sense possibilitats d’obrir en extensió si l’estratigrafia o les estructures ho requerien. Aquestes solament es varen poder apreciar en conjunt en la planimetria, però mai in situ, ja que quan s’obria el tercer tram, el primer ja era colgat i el segon s’anava cobrint amb el nou material extret. Les excavacions. Un apunt dels resultats. Fins aquí hem parlat un xic dels problemes que representa excavar en entorns urbans, però no cal oblidar el vessant positiu i, al final, allò que importa de debò; els resultats científics i patrimonials. Tot i les dificultats, o més enllà dels problemes de planificació i organització, les diferents excavacions realitzades s’han convertit en l’element essencial per poder reconstruir la història d’aquest sector de la ciutat. Cada una va aportar diferents peces d’un conjunt i va permetre aprofundir en períodes històrics diferents, però com veurem a l’apartat final, el creuament de les informacions aportades per tots aquells treballs i fent servir altres dades com la documentació arxivística, permeten oferir un bon fresc de l’evolució de la zona nord de la ciutat de Girona. Les excavacions antigues En aquest ràpid repàs de les intervencions arqueològiques realitzades a la zona nord de la Força Vella no podem passar per alt els treballs, controls i troballes realitzades al llarg del segle XX, especialment en les dècades centrals, quan diverses obres realitzades a diferents espais de la zona van proporcionar dades molt interessants per reconstruir la història de la ciutat. Moltes d’aquestes intervencions no varen ser autèntiques excavacions i les dades de què disposem consisteixen en notes, fotografies, plànols i

croquis realitzats per diferents estudiosos durant els treballs. Així, unes rases realitzades l’any 1963 al claustre de la Catedral varen posar de manifest que aquest s’assenta al damunt d’un important reble que va suposar una elevació artificial molt important del terreny. A la part inferior es van localitzar les restes d’un mur que en aquells moments va ser considerat, erròniament d’època romana (Nolla,1980, 89; Nolla et al., 2008, 11). L’any 1975, una petita intervenció realitzada a l’interior de la nau de la Seu si bé no va posar al descobert cap estructura si que va permetre recuperar un important conjunt de terrissa, entre la qual era important el percentatge de materials d’època romana ( Nolla, 1980, 89-91; Nolla et al., 2008, 11-13). Un any abans, el 1974, s’havien realitzat unes tasques per adaptar les sales soterrànies situades sota el refetor i el claustre de la Seu, un indret on gairebé trenta anys més tard es podrien realitzar excavacions en extensió (infra). Els treballs van consistir en tot un seguit de sondeigs amb l’objectiu de determinar si l’espai es podia aprofitar com a part del Museu de la Catedral. Els resultats van ser una mostra prou clara de les dificultats que suposa excavar àrees limitades i els errors interpretatius a que poden conduir. Es van obrir tres sondeigs i els resultats varen ser considerats pobres i d’escàs interès, més enllà de la troballa d’un parell de trams de murs i una bona quantitat de ceràmica, majoritàriament d’època romana (Nolla, 1980, 84-89; Nolla et al., 2008,

Imatge de les excavacions a la Plaça dels Apòstols.

11

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

13-15). Com veurem, l’excavació en extensió realitzada gairebé tres dècades més tard, va proporcionar uns resultats molt diferents, mostrant una complexa evolució del sector que va des d’època romana fins al segle XVIII i, fins i tot, més enllà (Nolla et al., 2008, 42-54). Aquest seria un bon exemple del valor relatiu que tenen les excavacions realitzades a partir de petits sondeigs i la necessitat de treballar en extensió sempre que sigui possible. Més interessants, indubtablement, devien ser els resultats dels treballs realitzats a la plaça dels Apòstols. L’any 1968 s’hi van fer unes obres d’embalum que van posar al descobert importants restes estructurals. El problema és que no es va realitzar cap excavació arqueològica vinculada amb les obres i les úniques dades disponibles són tot un seguit de fotografies i apunts que el canonge i arxiver Jaume Marquès va reunir, publicant les seves impressions a la Revista de Gerona (Marquès,1968, 29-34). Malauradament, no existeix cap planta de les estructures localitzades ni, òbviament, cap datació absoluta. Apart d’estructures d’època aparentment medieval, relacionades amb el Palau Episcopal, a la cantonada nord-est de la plaça, entre el mur de la Seu i les escales que porten cap al portal de Sant Cristòfol, es van localitzar uns carreus de pedra sorrenca in situ, definint el que sembla aparentment una doble escala o graderia. Marquès va interpretar aquesta estructura com a part del pòrtic adjacent al temple pagà que constituiria el precedent de les diferents esglésies cristianes que van ocupar aquest indret (Nolla et al., 2008, 15-17). Una altra intervenció realitzada a partir de petits sondeigs desconnectats, és la realitzada a la Pia Almoina, durant les obres de reconversió de l’edifici en seu del Col·legi d’Arquitectes. Entre els anys 1975 i 1977, s’obriren 13 petits sondeigs. Tot i la complicació inherent per interpretar amb possibilitats unes restes localitzades sempre de forma fraccionaria i inconnexa els resultats van ser millors que els obtinguts als soterranis de la catedral, ja que permeteren identificar l’existència de tota una trama de carrers perpendiculars, est-oest i nord-sud, i, fins i tot, una cruïlla, que han estat determinants per poder fixar amb precisió la quadrícula urbana fundacional (Burch et al.,2000,14-18). També es va poder comprovar com aquesta xarxa urbana va ser reformada durant l’antiguitat tardana construint sòls de còdols i incorporant un nou clavegueram. Sembla que va

12

ser precisament la construcció de la Pia Almoina, a principis del segle XV, la que va trencar definitivament amb aquesta estructuració, agrupant diferents espais pertanyents a diverses illes en un sol complex edilici (Nolla et al., 2008, 17-21). Pel que fa a la part baixa del sector, l’anomenada plaça de la Catedral, també s’hi havien realitzat intervencions i troballes abans de la nostra actuació. Així, l’any 1904 es varen realitzar importants treballs d’adequació i pavimentació del sector situat davant de Sobreportes i al peu de les escales de la Catedral que van suposar un important rebaix del nivell de circulació, fins al punt que va ser necessari afegir nous graons a la part baixa de l’escalinata per compensar el nou desnivell. No va haver-hi cap mena de control tècnic però si que es van recuperar materials diversos i, fins i tot, indicis de l’existència de diferents estructures (Torroella,1905, 603-606; Oliva,1950, 78-79). Sens dubte la peça més destacable entre les recuperades és un pedestal de pedra sorrenca, anepígraf, actualment conservat al MACGirona, i diversos fragments d’una creu de bronze repussat d’època medieval. Entre les estructures, diferents trams de mur que es van associar, sense cap prova, amb la capella de sant Genís (ara sabem que no és possible) i part d’una cisterna revestida amb un remolinat vermellós hidràulic. Part d’aquestes estructures van ser retrobades l’any 1973 durant el seguiment de les rases de col·locació d’una nova xarxa d’aigua potable (Nolla et al., 2008, 21-23). Però sens dubte els treballs més interessants es realitzaren al casal dels Pastors, durant unes importants obres de reforma d’aquell senyorial edifici, l’actual Palau de Justícia, dutes a terme entre els anys 1970 i 1973. Els resultats més remarcables es van obtenir a la denominada Excavació Cuina que va comportar l’exploració de l’interior d’una de les torres romanes que flanquejaven el portal nord de la ciutat (l’actual Sobreportes), que conservava el paviment original d’opus signinum, fet que va permetre datar amb precisió tant les muralles fundacionals com la reforma baiximperial de les defenses de la ciutat (Nolla i Casas, 2009). El treballs es completaren amb tot un seguit de sondeigs oberts al pati de l’antic casal que van posar al descobert les restes d’una mena de bassa o impluvium en posició central, de planta rectangular, amb alguns blocs del seu parament aprofitats d’alguna obra anterior, recoberta d’un opus signinum de bona qualitat. A la meitat del parament occidental

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

Treballs de georadar del programa europeu PROGRESS.

Excavacions a una de les torres de les muralles situada a l’interior de Casa Pastors (foto MAC-Girona).

Planta reinterpretada de les excavacions dels anys setanta al pati de Casa Pastors.

s’hi obria un orifici que conduïa cap a una canalització de desguàs ben obrada i coberta amb lloses de pedra. Tot l’entorn de la bassa també era pavimentat amb un paviment d’opus signinum. Al costat est del pati es va buidar un pou on es va recuperar, entre altres materials, una sivella ronyonada de bronze que es dataria a la segona meitat del segle VII (Nolla et al., 2008, 23-30). Els darrers treballs Les excavacions a la nau de la Catedral. Desenvolupats en dues campanyes diferents, aquests treballs es varen concentrar en realitzar diferents sondeigs, alguns de grans dimensions, a indrets estratègics de la nau de la catedral i també a la graonada monumental d’accés, amb l’objectiu

Planta de les excavacions realitzades a la nau de la Catedral.

de reconstruir la planta del temple romànic i cercar elements pertanyents a la configuració de l’espai en època romana i tardoantiga. Val a dir que ambdós objectius es van acomplir amb escreix. Després de les excavacions arqueològiques disposem d’una planta de la Seu romànica pràcticament completa en la que solament resten alguns petits elements que encara són objecte de debat (com per exemple l’existència d’absis als braços del transsepte) (Freixas et al., 2000, 71-114; Freixas i Nolla, 2001-2002, 147-172; Sagrera i Su-

13

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

Restes de la façana de la catedral romànica.

reda, 2003, 115-126; Freixas i Nolla, 2004, 25-45; Sureda, 2008). Per definir-la en poques paraules, es tracta d’un edifici allargassat, d’una sola nau,amb planta de creu llatina, de capçalera molt profunda i dotat d’un important cos occidental, que fou anomenat Galilea. Però les excavacions també van aportar indicis sobre l’estructuració d’aquest sector en el moment de fundació de la ciutat romana. No oblidem que Gerunda es disposava en el vessant d’un turó i presenta importants desnivells en sentit est oest. Això va fer que la ciutat es construís tot aprofitant un seguit de terrasses connectades amb carrers costeruts i escales. Sovint aquestes terrasses s’havien d’amorosir creant plataformes i això és precisament el que es va poder apreciar a les excavacions de la nau de la catedral. L’edifici romànic i la Seu actual s’assenten en gran mesura al damunt d’una poderosa plataforma artificial que empraren, de vegades de forma parcial, com a fonamentació. Aquesta poderosa obra configurava la terrassa on s’assentava el temple cívic de la ciutat en època romana. L’obra constava d’un parament doble i, curiosament, mentre l’església romànica utilitzava com a fonament el cos interior, l’actual edifici gòtic, molt més gran, féu servir l’exterior, que originalment actuava també parcialment com a muralla (Nolla et al., 2008, 114-117 i 158-173). La realització de dos sondeigs a les escales monumentals de la Seu, d’època barroca, van proporcionar també valuosa informació sobre l’urbanisme original. Així, a la part superior de l’escala es va localitzar part del mur de tanca de la plataforma del temple i es va comprovar que el tram final de l’escalinata original es disposava sobre una arcada deixant passar per sota un carrer transversal. L’altra sondeig va permetre localitzar l’escala original, si-

14

Plantes de les diverses fases estructurals localitzades a les excavacions dels soterranis de la Catedral.

tuada a una cota molt més baixa que l’actual i més estreta que aquesta (Freixas et al., 2000, 61-64 i 8992; Nolla et al., 2008, 108-111 i 158-173). Les excavacions als soterranis de la catedral. Els actuals soterranis de la catedral de Girona se situen en un espai que en època romana quedava fora del recinte emmurallat i que va ser incorporat en el primer eixample urbà, d’època carolíngia. Posteriorment, la construcció del claustre i dels edificis annexos a la Seu van fusionar aquest sector dins el gran massís del complex catedralici. Tota aquesta evolució es va veure clarament reflectida en les troballes realitzades a les excavacions (Nolla et al., 2008, 37-108). Així, els elements més antics (fase I) pertanyen a època romana altimperial i consisteixen en diverses bossades de materials i les restes, molt malmeses, d’estructures de dimensions reduïdes que formarien part dels basaments de diferents mausoleus i tombes. Aquest sector, com ja hem esmentat suara, se situava en època romana fora murs a l’entorn d’un caminet que menava a una portella oberta en un punt on les defenses realitzaven un brusc doble gir, tot resseguint la topografia del terreny. Aquest camí era envoltat per diversos monuments funeraris (Nolla et al., 2008, 55-58 i 142-166).

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

Excavacions als soterranis de la Catedral, amb les restes de la muralla carolíngia (a l’esquerra).

La primera reforma del sector (fase II) es data en època baiximperial quan, de forma similar a com succeeix a altres trams de les muralles, la portella d’accés a la ciutat fou reformada, desplaçant-la lleugerament cap al nord i construint-hi un element quadrangular just al davant que actuava com a protecció avançada de la porta (Nolla et al., 2008, 5864 i 174-183). Probablement una de les reformes més importants es produí a època carolíngia (fase III), quan aquest sector, situat en un angle de la ciutat fou tancat per unes muralles, integrant-lo dins el recinte urbà constituint el primer eixample de la ciutat. La nova muralla es va bastir en dues tongades, si bé segurament en un lapse molt curt de temps. En un primer moment es va construir el parament exterior i una torre interior a l’angle nord oest de la zona, mentre que gran part del nou espai guanyat es va cobrir i regularitzar amb un paviment de morter en el qual s’obrien tot un seguit de sitges, aprofitant l’espai com a zona d’emmagatzematge. Posteriorment, un cop la totalitat del parament exterior era finalitzada es va bastir un segon mur que folrava interiorment l’acabat de construir, paral·lel i lleument separat d’aquest i dotat d’una escala per poder accedir al camí de ronda superior. Ràpidament, la zona oriental del nou espai emmurallat es va començar a edificar i compartimentar mentre algunes de les sitges eren modificades. La construcció d’aquest espai i la seva ràpida evolució cal relacionar-la amb els fets bèl·lics derivats de la incorporació de la ciutat a l’imperi de Carlemany i al període d’inestabilitat que va viure. L’ampliació del recinte devia respondre inicialment a una necessitat militar i funcional, ja que la muralla sembla que fou obrada sobretot per protegir una zona d’emmagatzematge potser neces-

sària en previsió d’algun atac o setge. Posteriorment, amb més calma, es varen reforçar les defenses amb la construcció del segon parament i la torre interior, al mateix temps que es començava a urbanitzar el sector, deixant sempre un ampli espai lliure, destinat a emmagatzematge. Aquesta ampliació va implicar també un desplaçament de la petita porta d’accés a la ciutat que es va construir al parament nord de la nova muralla, protegida per la gran torre quadrangular interior (Nolla et al., 2008, 64-80 i 183-205). Entre el moment de construcció de les noves muralles i el segle XI es produïren diverses reformes al sector (fases IV i V) relacionades amb la urbanització de tota la zona, on s’aprecia la construcció i remodelació de diverses cases, algunes d’elles inicialment recolzades contra la muralla i a les que van guanyant espai progressivament, respectant sempre l’existència del carrer nord-sud que menava des de la portella cap a la zona alta de l’antiga ciutat. Una de dels fets més interessants d’aquests moments va ser la construcció d’un edifici a la zona nord del sector, que posteriorment va quedar integrat en els soterranis de la seu catedralícia. Obrat a una cota més elevada que les cases de la zona de llevant ens recorda que tota la zona situada sota l’actual claustre formava, inicialment, part d’aquest eixample i devia estar també edificat, i, al mateix temps, com aquest urbanisme es devia desenvolupar a partir de petites terrasses que ascendien en direcció oest i sud, resseguint la topografia existent (Nolla et al., 2008, 88-95 i 224-240) . La construcció del claustre de la catedral romànica va fer necessària una gran obra de contenció que actués de contenidor dels importants rebliments que calia per aconseguir un espai anivellat (fase VI). Quan es bastí, al segle XI, va implicar la destrucció de gran part del barri (no solament de la zona excavada sinó de tot el sector que situat actualment sota l’esmentat claustre no s’ha pogut excavar mai). Aquesta nau de sosteniment estava dotada al seu parament occidental de diverses finestres d’arc de mig punt, que donaven, per tant, a l’exterior cosa que confirma que encara un sector de l’antic barri, l’occidental, es mantenia, reformat, dempeus. Les cases que continuaven existint en aquest moment eren de dimensions molt petites i s’apinyaven contra la muralla, desenvolupant un creixement en alçada; entre aquestes i el nou edifici se situava el carreró d’accés a la ciutat que com a conseqüència de les noves obres havia hagut de modificar el seu recorregut i

15

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

que era, en diversos trams, cobert amb volta per dotar de més espai alguns dels habitatges. Amb diverses reformes, la majoria de caire menor, si exceptuem la transformació de l’antiga torre interior en una gran torre circular al segle XIV, aquesta situació es va mantenir fins al segle XVIII. En aquests moments, quan les antigues muralles feia temps que estaven en desús en una ciutat que havia sofert un gran creixement i que disposava de noves defenses que encerclaven els nous burgs i barris, la totalitat del sector passà a integrar-se en el complex catedralici. La zona occidental fou coberta amb un nou conjunt de voltes per sostenir un edifici que s’edificà damunt mateix de les velles muralles carolíngies que comprenia diverses dependències lligades a l’administració de la Seu i conserva, encara avui dia, parcialment aquesta funció. Des d’aquells moments, els soterranis adquiriren la seva forma actual i s’empraren per activitats secundàries lligades a la Seu, tals com celler o magatzem (Nolla et al., 2008, 95-99). La plaça de la Catedral Aquest espai. de forma allargassada, se situa a ponent del portal de Sobreportes, la porta nord de la ciutat des de la seva fundació. El seu límit oriental el constitueix un carrer obert al capdavant de l’escalinata de la Seu i que fossilitza el cardo maximus de la ciutat romana. Val a dir que tot aquest sector havia estat objecte d’un important rebaix a principis del segle XX i que, per tant, bona part de l’estratigrafia, especialment la més moderna, va desaparèixer en aquells

Planta general i de fases de les excavacions de la plaça de la Catedral.

16

moments. És sobretot per aquesta raó per la qual les restes localitzades se situen en una forquilla cronològica que va del segle VI al XIII, trobant-se absents els elements més moderns (Nolla et al., 2008, 119-140). També hi són pràcticament absents els indicis d’època romana, quan, com veurem, aquest sector s’integrava dins la gran plaça cívica de la ciutat, el fòrum. Aquests es limiten a algun retall i bossades de materials (fase I). Les raons d’aquesta absència no són clares, però segurament cal relacionar-les amb la funció d’aquest espai, que formava part de la gran plaça i que seria identificable amb l’area, la gran plaça a cel obert convenientment pavimentada. S’explica fàcilment l’espoliació d’un sòl de lloses en el moment d’urbanitzar-se una bona part del sector en època tardoantiga, quan la plaça va patir un canvi important en la seva ordenació i en el seu ús. És a l’entorn del 500 quan aquesta transformació es fa evident (fase II). La zona és ocupada per un gran edifici que s’estén més enllà de l’àrea explorada, amb murs de pedra i morter de gran solidesa,

Sector de migdia de les excavacions de la plaça de la Catedral amb la façana de migdia de l’edifici tardoantic.

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

amb algunes estances, ordenades de nord a sud. La part excavada correspon a un dels límits de l’edifici, concretament al seu angle sud-est. S’hi poden identificar alguns àmbits, particularment un rebedor pavimentat amb un sòl d’opus signinum i precedit per un espai obert, probablement porticat. L’edifici comença a patir reformes importants a partir dels segles VIII-IX que culminaran al segle XIII. En un primer moment (fase IIIA) es detecta un procés de recompartimentació de l’espai. Però la reforma més important no és estructural, sinó funcional. Tot el subsòl de l’espai començà a ser ocupat per sitges, si exceptuem l’àmbit situat a l’extrem de tramuntana. Com veurem, aquesta proliferació de sitges s’ha de relacionar amb la funció de l’edifici com espai fiscal dedicat, entre altres coses, a recollir l’excedent cerealístic de les terres fiscals per part de les autoritats carolíngies i/o comtals (segurament durant els dos períodes ja que les dades aplegades defensen el seu funcionament durant els segles IX i X). Entre els segles XI i XIII les reformes estructurals són més importants (fase IIIB). Van suposar la reforma total del sector meridional, amb l’eliminació del porticat i la cambra rebedor que s’havien mantingut en ús fins llavors. La façana de migdia sembla que fou refeta a consciència i la presència d’elements assimilables a l’arrencament d’una escala fan pensar en una elevació de l’alçada de l’edifici. La zona interior també es reestructurà, en alçar-se el nivell de circulació cosa que féu desaparèixer les sitges preexistents, substituïdes per dues de petites dimensions. Tot aquest procés sembla formar part d’una privatització de l’espai, fins ara públic i, potser també, la seva subdivisió en diferents propietats. Importants dades documentals que han pogut posar-se en relació amb aquest edifici, confirmen plenament aquesta hipòtesi de privatització del palau comtal a mitjan segle XII. Aquesta divisió en almenys dues cases diferents es fa més evident a partir de mitjans del segle XIII (fase IV). Aquesta compartimentació va suposar la creació de noves façanes i una important elevació del nivell de circulació, fins al punt que aquest no es va localitzar durant les excavacions, destruït segurament, com ja hem comentat, en els rebaixos realitzats a la zona a principis del segle XX. Excavació del pati del la seu del Col·legi d’Arquitectes. Molt més puntual i modesta va ser l’excavació realitzada a l’interior del pati del Col·legi d’Arquitec-

Vista aèria de les excavacions realitzades a la seu del col·legi d’arquitectes.

tes, antiga Pia Almoina. En aquest sector, diversos sondeigs realitzats durant les obres de reconstrucció (supra) realitzades als anys setanta del segle XX, ja havien determinat l’existència de restes d’època romana i, sobretot, medieval, especialment importants a l’hora de definir la trama urbana de la ciutat. L’excavació realitzada, de dimensions molt limitades, va posar al descobert les restes de part d’un habitatge d’època medieval. La seva planta respon a un esquema molt habitual a la zona de la Força Vella, amb una porta que donava accés a un pati interior que actuava d’espai central, punt de llum i distribuïdor. A un costat del pati se situava una caixa d’escala que permetia l’accés als pisos superiors. De les estances, només se’n pogué excavar una, probablement el rebedor, al fons del qual es conservava l’arrencament d’una gran arcada que donaria accés a les sales principals de l’edifici. La casa, que formava part del call jueu de la ciutat, va ser abandonada al segle XIV i integrada, poc després dins la gran propietat que va acabar configurant la Pia Almoïna (Nolla et al., 2008, 141-146). Les conclusions. La restitució de l’evolució històrica i urbanística La recopilació de la informació preexistent, l’estudi de les dades arxivístiques i la realització de noves excavacions arqueològiques han permès restituir l’evolució del sector nord de la ciutat de Girona des del moment fundacional de la ciutat fins a l’actualitat. Resumim-ho -Època romana: La data fundacional de la ciutat ens és ben coneguda gràcies a les excavacions realitzades a Casa Pastors als anys setanta que van proporcionar un important paquet de materials pertanyents

17

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

Planta del sector nord de la ciutat en època romana alt imperial.

a aquest moment, i que s’han anat confirmant en altres troballes posteriors. La ciutat de Gerunda es va fundar a l’entorn del 76 aC dins un procés de reorganització del territori i de recol·locació de la població indígena com a conseqüència del conflicte sertorià (82-72 aC), que va implicar el desplaçament de Kerunta, de l’oppidum de Sant Julià de Ramis, que realitzava les tasques de control i administració del territori i que continuà exercint des d’un nou emplaçament, molt més adequat i només a un xic més de 5 km de distància. El nou nucli urbà, de dimensions reduïdes (4’6 hectàrees), era sobretot un enclavament defensiu destinat a dominar una important cruïlla de camins i, especialment, la principal via de comunicació nord sud, el camí d’Heracles/Via Augusta. De les muralles fundacionals se’n conserven molts indicis si bé molt alterades per reformes i modificacions posteriors. Es tracta de sòlids murs d’obra poligonal, en punts concrets de grans dimen-

18

sions, fet que va induir a la historiografia tradicional a considerar-los com “ciclopis”, un mot que significava, aleshores, de gran antiguitat. L’única torre defensiva del complex es trobava a l’extrem de llevant de la ciutat, el punt aparentment més dèbil de les defenses, la torre Gironella2. Tot i la peculiar planta de la ciutat, en forma de fals triangle, l’estructura interna és octogonal. Les excavacions realitzades a diferents indrets, especialment a la zona de l’escalinata de la Catedral i la Pia Almoina, així com la documentació medieval quan encara es conservaven molts carrers antics ara emmascarats o desapareguts i, fins i tot, la planta actual d’aquest recinte, han permès reconstruir una xarxa d’insulae de 71 peus per 36 peus, adaptant-se en alguns llocs a l’orografia del terreny i la disposició de les muralles (Burch et al., 2000,14-19). El camí d’Hèracles/Via Augusta entrava a la ciutat per una gran portalada, Sobreportes o porta de les Gàl·lies. Immediatament després d’entrar a la ciutat, la via, convertida en el principal carrer nord sud, el cardo maximus, travessava la zona de representació, el fòrum, i immediatament iniciava una davallada fins que sortia del clos murat per una altra porta situada a migdia del recinte, a l’actual placeta del Correu Vell, coneguda des d’època carolíngia com la Porta Onnaris. Aquesta estructuració implicava que no solament el fòrum estava clarament desplaçat de la seva teòrica posició central sinó que també ho era aquest carrer ja que se situava a la banda oest de la ciutat, amb espai per escassament dues illes fins arribar a la muralla occidental. Majoritàriament, la ciutat se situava al cotat occidental del carrer. Aquestes peculiaritats venien determinades per la topografia de l’indret triat per construir la nova ciuitas obrada en el vessant d’un turó precisament per poder controlar el camí, la raó principal de la seva existència. La via circulava tot resseguint un penya-segat situat a ponent que limitava totalment el creixement de la ciutat per aquell costat. Contràriament, la resta del nucli urbà es desenvolupava al llarg del vessant, constituint diverses terrasses comunicades per carrers costeruts o escalinates. Aquesta topografia explica la localització del fòrum que se situava en el

Aquest indret va ser al llarg de tot la història un punt feble de les defenses i va ser objecte de diferents obres de millora i ampliació. Així la torre romana es troba actualment amagada en les restes d’un poderós castell carolingi, la Gironella, que donà nom a l’indret.

2

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

Secció interpretativa del fòrum de la ciutat (dibuix D. Vivó).

punt més enlairat que assolia la via en aquest sector. La seva situació feia que els temples i els altres edificis forals fossin visibles des de qualsevol dels camins que portaven a la ciutat. Altrament, era l’únic espai on era possible construir-lo des del moment en què hom decidí una ordenació de les insulae per scamma, és a dir, amb l’eix llarg d’est a oest. La manca d’espai i la peculiar orografia varen obligar a construir un fòrum diferent als habituals. És va estructurar en dues terrasses clarament diferenciades. A la part alta, al sector urbà on actualment se situa la catedral, s’edificà el temple cívic, la representació de l’autoritat religiosa de la ciutat. De fet, la Seu actual s’assenta al damunt dels límits de l’antiga plataforma romana que constituïa la base del temple i del seu temenos. Part dels límits d’aquesta plataforma original es van identificar a les excavacions realitzades a la catedral. La plataforma limitava a tramuntana amb la pròpia muralla de la ciutat,mentre que el límit occidental coincidiria amb el que actualment delimita la Seu on va a morir l’escalinata barroca. També el límit de migdia coincidiria amb el de l’edifici actual però e troba notablement desfigurat per la construcció de la cisterna que configura la plaça dels Apòstols. A la banda de llevant, la plataforma artificial no era necessària per l’elevació del nivell de circulació natural del turó (Nolla et al., 2008,169-170). Trobem un segon grup de murs paral·lels a aquests que configuren una estructura en forma de T que constituïen la base de sosteniment del temple pròpiament dit i foren parcialment aprofitats com a fonament de la Seu romànica. El desnivell del terreny també va tenir la seva influència en la configuració original del temenos del temple. A ponent de l’edifici sacre es desenvolupava un espai obert, que en èpo-

ca medieval seria parcialment ocupat per la galilea de la catedral i una placeta coneguda com el Pedró. Aquest espai no encerclava completament el temple ja que la roca pujava ràpidament de cota i això devia obligar a construir tant el podi com el porticat que l’envoltava per tramuntana, llevant i migdia, en posició més enlairada. Per tant, també aquest sector funcionaria a dos nivells, amb el de ponent més baix. Segurament part de la plaça més elevada s’assentava sobre galeries cobertes amb volta que permetien elevar el nivell de circulació sense la necessitat de grans rebliments i que explicaria també la duplicació existent en els murs que d’oest a est travessen l’antiga plataforma. Pel que fa als graons trobats durant les excavacions de la plaça dels Apòstols (veure supra) segurament corresponen a la portalada que permetia la circulació entre la zona porticada del temple i aquest sector de la ciutat. Aquesta plataforma es comunicava amb la part baixa de la plaça a través d’una llarga escalinata, similar a la que actualment dóna accés a la Seu, si bé més estreta i costeruda (Freixas et al., 2000, 6269). A la part baixa, se situava la plaça cívica, amb el cardo maximus travessant-la de nord a sud, i on probablement la basílica ocuparia l’extrem occidental, entre la muralla i l’esmentat carrer3. És probable En un document del Llibre gran de la sagristia major, datat de la segona meitat del segle XI s’esmenta l’existència d’una escala monumental constituïda per un graó a la part nord, i varis a l’extrem sud. Aquesta escala podria pertànyer a l’accés a la basílica i la diferència de graons s’explica per la necessitat de crear un nivell de circulació planer en un espai amb fort desnivell. També podria pertànyer a l’esglaonada d’accés a una hipotètica porxada però la inexistència de la basílica deformaria la plaça, no solament conceptualment (un fòrum sense basílica) sinó també físicament, amb una plaça excessivament estreta i profunda i sense un element arquitectònic que actués de contrapès visual al poderós conjunt de temple i podi.

3

19

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

que altres edificis de caire civil o religiós acabessin de tancar aquest sector, ja que la documentació medieval situa en aquest entorn dues antiquíssimes capelles, les de sant Genís i Santa Maria de les Puelles, que podrien haver aprofitat petits edificis del fòrum romà. El cardo maximus no devia ser l’únic carrer que travessava de nord a sud la plaça, ja que sabem de l’existència d’un segon cardo que es trobava als peus de la plataforma del temple, passant a través d’una arcada per sota de les escales d’accés a aquest espai religiós4. Aquest carrer existia, encara, en època medieval on se l’anomena “la Volta”. Va desaparèixer quan es va construir l’escala actual (Canal et al., 2003a, 172; Nolla et al., 2008,168). Una altra dada reforça l’atribució com a plaça foral de tot aquest sector. En una ciutat tan gasiva pel que fa troballes epigràfiques i elements escultòrics d’època romana, cal valorar el fet que un pedestal anepígraf fos localitzat a principis del segle XX al davant de les escales de la Catedral i que també d’aquesta zona sembli provenir un dels tres pedestals amb inscripció trobats a Girona, dedicat a un duumvir i flamen local. És també molt probable que vinguessin del mateix lloc, les dues úniques inscripcions dedicades a emperadors trobades a la ciutat (Aicart, Nolla i Palahí, 2008, 249-252) A tramuntana i migdia de la plaça se situarien sengles porticats5. La del costat septentrional estaria separada de les muralles, com a molt, per una filada de tabernae, flanquejant un carrer est oest que comunicava Sobreportes amb una portella situada a la banda est, justament al punt d’inflexió on el tram nord de la muralla feia una inflexió per emmarcar la zona alta del fòrum. A l’exterior d’aquesta petita porta es localitzaren durant les excavacions de l’any 2004 restes de petits murs i dos massissos de morter pertanyents a mausoleus i tombes d’època romana que flanquejaven el camí d’accés a aquest sector de la ciutat. Semblantment, altres monumenta i sepultures menors emmarcaven la Via Augusta abans d’entrar Restes d’aquesta arcada es varen localitzar en les intervencions realitzades a l’escalinata de la catedral. També s’identificà un tram de mur de la plataforma, concebut com a paret vista, amb un parament de carreus quadrangulars (opus quadratum) i que és una prova més de l’existència d’aquest carrer nord sud. 5 Un cop més és la documentació medieval la que confirma l’existència d’aquests elements. Així, un document de 1067 fa esment a l’existència d’un pòrtic monumental a la banda nord (Canal et al., 2003a, 170; Nolla et al., 2008, 168). Un altra, de 1278, fa esment al porticat de migdia, a la zona de l’actual Pia Almoina (Canal et al., 2003a,168; Nolla et al., 2008,168). 4

20

Planta del sector nord de la ciutat en època tardoantiga.

a la ciutat pel portal de Sobreportes. Aquesta segona àrea funerària ocupava una zona molt àmplia i en diversos seguiments arqueològics i excavacions, com les realitzades als Banys Àrabs, s’han identifitat indicis de mausoleus i tombes de diversa tipologia (Nolla i Sureda, 1999, 32-36; Canal et al., 2000, 2426). A més aquesta necròpolis va tenir continuïtat en època tardoantiga i medieval ja que la zona on actualment se situa l’església de Sant Feliu s’usà com a cementiri cristià, lligat a la veneració del màrtir. Època tardoantiga En tractar-se d’un espai públic i molt estereotipat, la zona del fòrum aparentment va patir escasses reformes al llarg de l’imperi romà. Les dues transformacions més importants són probablement la revitalització de la zona de Sant Feliu com espai funerari, vinculat al martyrium del sant i la remodelació de les muralles, realitzada en època tetràrquica. Els

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

nous paraments es distingeixen clarament dels fundacionals per la utilització de blocs d’opus quadratum de sorrenca disposats en filades. Les diferents portes es van reforçar amb la construcció de torres quadrangulars, com es va poder comprovar a Sobreportes on es mantenen parcialment intactes dins de les grans torres cilíndriques de la baixa edat mitjana. Una reforma puntual es va dur a terme un segle després, a l’entorn del 400, a la zona de l’actual soterrani de la catedral. En aquest sector es va reforçar la petita porta existent; es va avançar i al seu davant s’hi va bastir una torre defensiva, encastada a l’angle que feia, en aquest sector, la muralla. Aquesta reforma va crear un llarg túnel que calia travessar per entrar a la ciutat i que era fàcil de tancar i defensar. A més, la torre devia complir una doble funció, facilitant de retruc l’accés a la part superior de la plaça foral a través d’una escala interior (Nolla et al, 2008, 174-183). Pel que fa a l’interior de la ciutat és de la zona baixa de la plaça de l’espai que disposem de més dades sobretot del sector de ponent. S’hi bastí un nou edifici, que s’ha pogut datar a l’entorn del 500. Per a construir-lo, es van emprar blocs i materials provinents de l’antic espai foral. La part coneguda de l’edifici el defineix com una gran estructura que flanquejava per ponent l’antic cardo maximus. Al sector de migdia se situava un espai descobert, probablement un atri al nord del qual es desenvolupava l’edifici, la solidesa dels paraments del qual, fan pensar en una construcció de, com a mínim, dues plantes d’alçada. S’hi accedia per una porta de certa entitat, que donava accés a una sala amb paviment d’opus signinum, segurament un rebedor. Sembla que després d’un espai cobert s’accedia a través d’una porta de doble fulla amb columneta central, a un segon espai a celobert. A l’excavació de Casa Pastors (realitzada als anys setanta i que se situaria a ponent de les estructures que acabem de descriure) es va documentar part d’un espai descobert, pavimentat en opus signinum i amb una piscina central, tot indicant l’existència d’un gran pati o espai obert que molt probablement actuava d’element distribuïdor entre els diferents edificis que van quedar a partir d’aquest moment integrats en un únic i gran complex (Nolla et al., 2008, 174-183). És molt probable que aquest nou edifici incorporés també l’antiga basílica així com als petits edificis (aedes?) que ja existirien a època romana i acabarien convertint-se, com veurem, en esglesio-

les que s’integrarien i es lligarien amb el nou edifici precisament a través d’aquest espai descobert amb piscina central, tot creant un nou i gran conjunt. La seva adscripció funcional, sembla prou clara. Descartada la possibilitat de què formés part del conjunt episcopal, que s’havia desenvolupat a l’entorn del martyrium de Sant Feliu, i tenint present la funcionalitat original de l’antiga basílica, hem de convenir que l’espai va mantenir el seu caire públic i civil i que el nou conjunt palacial era la residència del comes civitatis, el representat del poder civil a la ciutat Aquest integraria l’antiga basílica i els dos templets o edificis que, pensem, donaran posteriorment origen a les capelles de Sant Genís i Santa Maria de les Puelles, tots ells lligats i relacionats gràcies a la construcció del nou edifici. Dades documentals poc valorades fins ara confirmen que aquell edifici era el palau comtal a la segona meitat del segle XI (Canal et al., en premsa). Pel que a la part sacra de la plaça, no en sabem gairebé res. És obvi que el temple va deixar de ser un edifici pagà al principi d’aquest període. Tots els indicis fan pensar que fou mantingut i preservat sense un ús determinat (o sense possibilitats de saber-lo). Segur, però, que no esdevingué església cristiana. Durant l’ocupació àrab (714-717 i 785) és molt probable que en aquella àrea s’establís la mesquita de la comunitat de fidels. Recordem però que això només és una possibilitat raonable. Cap text, cap indici arqueològic, ho confirma L’època carolíngia Durant el primers 800 anys de la seva existència la ciutat no va patir cap canvi en les dimensions del seu perímetre emmurallat, Segurament la raó principal d’aquest estancament era la funció primordialment militar i estratègica de la ciutat on els criteris defensius passaren per damunt dels demogràfics i/o urbanístics. Tampoc hauríem de menystenir el paper de moltes ciutats romanes, molt poc habitades, que actuaven més com a centre monumental, gran caixa de ressonància, que com a lloc d’habitació, un fet que canvià a partir de l’antiguitat tardana quan la ciutat clàssica havia mort deixant pas a altres realitats ben diferents (Gurt i Sánchez, 2008, 183-202). Aquests criteris es varen mantenir fins i tot quan en època carolíngia es va ampliar per primer cop el perímetre emmurallat. Quan la ciutat va passar voluntàriament a mans de l’imperi, l’any 785, i després

21

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

Planta del sector nord de la ciutat en època carolíngia.

del duríssim setge d’Al-Malik el 793, ràpidament es va plantejar la refortificació de Gerunda i l’ampliació de la superfície urbana, amb l’addició al vell recinte emmurallat d’un nou sector d’uns 5000 m2. Aquest nou terreny se situava a la zona de tramuntana de l’antiga plaça religiosa del fòrum, al sector on actualment se situen el claustre i els edificis annexos de la catedral. En aquesta zona, la muralla feia tot un seguit de girs bruscs, en un intent d’adaptar-se a la feréstega orografia que estava marcada, en aquest espai, per la presència de desnivells molt abruptes i pronunciats. La seva habilitació com espai urbà requeria d’importants treballs d’aterrassament, amb aportacions de terres en diversos sectors i la realització de retalls a la roca, en altres. Si bé bastir unes noves muralles en aquest sector era difícil, també era un sector que un cop emmurallat resultava molt fàcil de defensar. Les noves muralles s’integraren dins un projecte més ampli de reforç de les defenses de la ciutat,

22

realitzades sempre emprant opus caementicium i un parament exterior de petits carreus allargassats. El tram nou de muralla es va bastir en dues fases diferents, potser degut a la necessitat de defensar el nou espai urbà amb rapidesa. Així, inicialment es va bastir un ampli mur de gairebé dos metres d’ample i amb una torre interior a l’angle nord oriental. Immediatament un cop acabat aquest parament es va construir un segon mur interior, de característiques similars i emprant també l’opus caementicium per reforçar l’obra existent. Segurament la inestabilitat existent al territori va obligar a fer una obra d’urgència que posteriorment es va acabar i reforçar. Però també hi ha arguments tècnics per treballar d’aquesta forma. El pany exterior actuava no solament com a defensa sinó també com a mur de contenció contra el que es van disposar els rebliments necessaris, sobretot al costat de ponent contra el que es va construir el potent sòl de morter que, com veurem, pavimentava el sector. Aquest doblament dels murs no es va realitzar exclusivament en el sector nou sinó que també es van reforçar d’aquesta forma tots els trams del circuit murari existent. A més, es van bastir tot un seguit de torres, fins a 25, de planta circular o quadrangular. Fins i tot les existents es van remodelar. Així, les dues torres que flanquegen el portal de Sobreportes varen ser retocades convertint el parament exterior en un cos poligonal, amb quatre cares6 Del nou espai creat per les noves muralles només en coneixem la part occidental, atès que la resta es troba sota el claustre de la Seu i alguns altres espais annexos. Als treballs realitzats als soterranis de la catedral es va poder documentar el sistema de treball emprat per bastir les noves defenses i part del barri construït al seu interior. Pel que fa als murs, ja hem comentat com després de construir-se el parament exterior, es van realitzar unes importants obres de terraplenament del nou espai creat. Tot i això i tenien present que la zona presenta un fort pendent oest-est, sembla que es va optar per una urbanització terrassada7. La documentació gràfica de les excavacions realitzades a la torre situada a l’interior de Casa Pastors certifica aquestes reformes mostrant també una decoració de franges de pedra volcànica negra emmarcant les obertures i assenyalant els diferents pisos de l’estructura (Nolla et al., 2008,196-199). 7 Així, l’excavació de la galeria oriental dels soterranis va permetre determinar que en aquesta zona la roca aflorava per damunt del nou nivell de circulació creat a la banda oest. D’haver-se retallat en època carolíngia el sobrant de roca trinxada s’hauria emprat com a material de terraplenament, cosa que no va succeir, raó per la qual creiem que aquest rebaix es va realitzar en el moment de construir el claustre (quan ja no era possible emprar el material extret per terraplenar, atès que la resa de la 6

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

Excavacions dels soterranis de la Catedral amb restes del urbanisme d’època carolíngia.

La zona occidental es va pavimentar amb un sòl sòlid de morter de gairebé 25 cm de gruix. La seva resistència era tal que es va emprar com a basament per construir-hi damunt el tram interior de les muralles i l’escala per accedir al camí de ronda. Els dos paraments i la pròpia torre angular es van bastir amb una separació entre ells d’uns 20 cm com a mesura de precaució, ja que així durant un atac, en cas d’ensorrament del pany exterior aquest no arrossegava el pany interior o la torre. Com ja hem comentat la zona occidental era ocupada per una gran esplanada en la que es van obrir gran quantitat de sitges o per encabir-hi contenidors diversos. Aquest espai s’anomena, a la documentació del segle XII, lloc de Palestrina, definida com un espai d’emmagatzematge destinada a guardar-hi els productes agrícoles lligats a l’Església de Girona. L’existència de forats obliterats per la construcció d’altres de nous i els canvis en la seva disposició ens parla del llarg període d’ús d’aquest espai i les modificacions que s’hi van anar fent. zona ja estava regularitzada). Així, en època carolíngia el barri s’estructuraria en diverses petites terrasses d’est a oest. La construcció d’un edifici petit a llevant de la galeria interior i que ha quedat integrat a l’obra actual. demostra l’existència d’aquest aterrassament ja que se situa a una cota superior a la de la resta de construccions situades més cap a ponent.

Però si bé sembla que l’espai va ser inicialment concebut com una àrea d’emmagatzematge, més endavant bona part de l’espai va ser ràpidament urbanitzat (fig. 18). Així, a redós del tram occidental de la muralla, s’hi van construir diverses cases, recolzades contra les pròpies defenses, tant la muralla com la torre. Es tracta d’edificis modestos, amb parets de pedra lligada amb morter, a vegades de no massa qualitat. L’antic camí d’accés a la ciutat se situaria a llevant de les cases, travessant per l’esplanada de la Palestrina. Com a part d’un procés natural d’urbanització i reforma, habitual en qualsevol barri d’una ciutat, les cases inicials es reformaren, respectant sempre l’existència del camí i la Palestrina. A finals del segle X es va construir una petita edificació amb coberta de volta8 i que ens recorda que la urbanització s’estenia en petites terrasses cap a llevant, sota l’actual claustre catedralici. Pel que fa a la part baixa del fòrum es van produir tot un seguit de reformes, moltes d’elles difícils de datar amb precisió ja que se situen en una àmplia forquilla situada entre els segle VIII i XIII. Tot i això, segurament l’arribada dels carolingis va marcar la primera gran reforma del palau comtal. La més important sembla correspondre a la construcció d’un soterrani en el qual es practicaren diverses sitges, com a part del seu paper de centre del poder civil que aplegava part de la collita de les terres fiscals. Potser caldria relacionar amb aquestes infraestructures destinades a l’emmagatzematge d’aliments la construcció d’una cisterna a l’exterior de l’edifici, sota el carrer nord sud d’accés a la ciutat. Aquesta estructura es va descobrir a principis del segle XX i no es va poder datar en aquells moments i cal reconèixer que el que plantegem aquí es una fixació cronològica més relacionada amb la seva funcionalitat i els elements recuperats a l’entorn, que no amb dades estratigràfiques mínimament fermes. Del que passava amb l’àrea sacra durant aquest període no en sabem gran cosa. Cap resta estructural de les trobades a les excavacions es pot situar en aquest període, tot i que la documentació esmenta com a mínim des de la tercera dècada del segle IX l’existència de la cocatedral de Santa Maria (que compartia aquesta funció amb l’església de Sant Feliu l’autèntica i primera catedral de la ciutat). Hem proposat, com a hipòtesi raonable i que es fonamenta 8

Veure nota anterior

23

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

bé amb, certament escasses, dades que posseïm que hom féu servir, adaptant-lo, el vell temple pagà, en desús i prou gran i adequat per fer aquella funció. El que si sembla prou clar és la raó que portà a prendre la decisió de consagrar una nova cocatedral destinada, ja des d’aquell momet, a esdevenir única; la seguretat. Un seguit de circumstàncies expliquen que l’església martirial dedicada a Feliu esdevingués simultàniament l’església catedral i centre del conjunt episcopal (episcopium), un fet poc habitual en les ciutats de l’època, on la catedral i edificis annexos es bastien intra muros. Però Sant Feliu presentava un greu inconvenient en trobar-se fora murs amb la vulnerabilitat que això implicava en cas d’atac. Per tant, la creació d’una segona catedral a l’interior de la ciutat, segur que aprofitant un edifici que ja existia,concorda perfectament amb les mesures defensives i administratives que va implantar l’administració carolíngia (Nolla et al., 2008, 183-205). Època comtal Al segle XI i amb el poder musulmà en retirada, la ciutat de Girona es va veure, per primer cop en molts segles, allunyada dels diferents fronts bèl·lics. Això va significar una llarga etapa de creixement amb l’aparició i desenvolupament de diversos burgs a l’exterior del recinte emmurallat. Paral·lelament es van afrontar projectes urbanístics d’envergadura i llarg abast com la construcció d’una nova catedral, impulsada pel bisbe Pere Rotger i amb el patrocini de la comtessa Ermessenda, muller del comte Ramon Borrell i germana del prelat. Les excavacions a la nau de la catedral van permetre definir amb precisió la planta d’aquest edifici d’estil romànic. Construïda damunt la plataforma de l’antic temple romà aprofitava algunes de les velles estructures com a fonamentació. Així, part del perímetre es recolzava parcialment al damunt de les fonamentacions del temple. En canvi, la capçalera i el transsepte s’estenien més enllà, aprofitant la totalitat de l’esplanada. La Seu, disposada d’est a oest, era precedida per un cos occidental, la galilea, amb el nivell de circulació un parell de metres per sota del llindar de la porta occidental d’accés al temple. La galilea s’obria a l’exterior a través de dos grans finestrals i una portalada. L’interior esdevingué lloc d’enterrament privilegiat; es disposaven diversos arcosoli, i elements annexos, com el baptisteri, situat al nord, la capella del Sant Sepulcre, al pis superior i un campanar, el cloquer vell, a migdia.

24

Planta del sector nord de la ciutat en època comtal.

A l’església pròpiament dita s’hi accedia per una escalinata que portava fins al llindar de la portalada. Un cop traspassada, una segona escala davallava cap a l’interior de la nau única, d’uns 13 m d’amplada. A tramuntana s’hi obria una segona porta, davant per davant de l’actual porta de sant Miquel que donava accés a dependències annexes i una tercera s’obria a migjorn. Era dotada de transsepte i d’un absis molt aprofundit. D’aquest sector es conserva encara dempeus un segon campanar conegut com la torre de Carlemany i actualment integrat dins l’obra gòtica. Al voltant de la nova catedral es va desenvolupar ràpidament el complex episcopal, iniciat amb la compra uns anys abans d’un immoble situat a l’actual plaça dels Apòstols (Canal et al., 2003a, 206208; Nolla et al., 2008, 224-225). La construcció de la catedral no va afectar solament a l’antiga plataforma superior del fòrum. El claustre, situat a tramuntana de l’edifici, es va construir apro-

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

fitant l’antic eixample carolingi i destruint bona part d’aquell barri. Per adaptar-lo a l’espai existent intramurs va haver d’adoptar una forma trapezoïdal i per construir-lo van caldre importantíssimes obres de terrassament. Com a límit occidental dels rebliments col· locats per elevar el nivell de circulació, es va construir una llarga volta que actuava com a límit i contenidor del conjunt. Aquesta volta es conserva sencera; és una de les que cobreix els actuals soterranis de la Seu. Totes aquestes edificacions van reduir l’antic barri carolingi a un conjunt de cases de dimensions minúscules, closes entre la muralla i la nova volta. A més, l’antic camí d’accés a la ciutat, encara en ús, havia de passar entre les cases i la volta, fent encara més reduït l’espai disponible. Per aquesta raó va caldre créixer en alçat, cobrint puntualment el carrer amb voltes i menjant-se part de les velles muralles, sobretot el pany interior, i recolzant-se contra la nova nau que constituïa la frontera occidental del conjunt catedralici. L’espai davant la portella, entre la muralla nord i l’extrem de la nau amb volta, es va mantenir com un espai obert ,limitat a ponent per cases i a llevant per la petita eificació que hi havia des de feia gairebé un segle. El fet que la llarga nau amb volta no arribés fins la muralla nord respon a diverses raons, la principal de les quals és que aquesta nau era part de la catedral i calia deixar un espai lliure ja que la porta de la muralla i el carrer eren públics. En aquest sentit l’existència de la petita construcció situada a llevant va resultar una gran sort ja que va complir perfectament el paper de mur de contenció de les terres de rebliment del claustre en aquell espai on no ho feia la nova nau. Això explicaria, segurament, el seu aprofitament i integració dins la nova obra.. L’antiga plaça foral va perdre gran part del seu aspecte original. A banda i banda de l’escalinata d’accés a la plataforma superior s’hi van bastir cases que ocuparen bona part de l’antic espai a cel obert9. També la zona dels antics porticats es va anar privatitzant i l’antiga area foral es va veure intensament urbanitzada, amb tres carrers est oest, dels quals el del mig era la pròpia escala, de tal manera que, aquest sector, va perdre el seu antic aspecte de plaça, convertint-se més en un dens espai urbà. A la part baixa de la plaça van desaparèixer les edificacions públiques substituïdes per habitatges Un document de l’any 1035 parla de les cases existents a la banda de migdia de les escales i alguns anys més tard, a la banda contrària (Nolla et al., 2008, 231)

9

Restitució evolutiva del sector de Sobreportes (dibuix D. Vivó).

privats de mides més reduïdes a través d’un procés de compartimentació de l’espai existent. La funció pública era assumida pel castell de Sobreportes que defensava la porta septentrional de la ciutat i que per les referències documentals conservades devia tenir unes dimensions considerables, aprofitant, potser, part de l’antic palau comtal (Nolla et al., 2008, 236). Dins del procés de disgregació de l’antiga organització de la zona baixa, cal esmentar també les esglesioles de Santa Maria de les Puelles i Sant Genís que comencen a aparèixer a la documentació des de finals del segle X tot i que degueren d’existir ja d’abans, integrades dins del complex d’edificis públics. En aquest sector de l’antiga plaça foral seguia existint un espai obert, de dimensions molt més reduïdes que es anomenat Mercadell en ser emprat com a lloc pel mercat diari, o Forell (Nolla et al., 2008, 240-243). L’època baixmedieval El 1285, la ciutat de Girona va tornar de forma sobtada a la primera línia del front bèl·lic, recuperant el seu important paper estratègic. Tot i això, el seu creixement, iniciat uns segles abans, no es va aturar i als burgs existents fora muralles se n’hi afegiren de nous, com el del Mercadal. Aquests suburbis no

25

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

Restitució del sector de la Catedral al s.XV amb la seu gòtica a mig construir, embolcallant l’edifici romànic (Dibuix J. Sagrera).

ra davant del setge que va patir la ciutat, però es van reedificar ràpidament el haver passat el mal tràngol.

Planta del sector nord de la ciutat en època baixmedieval.

quedarien definitivament protegits per noves muralles fins al darrer terç del segle XIV quan la ciutat, seguint les disposicions de Pere III, en construí de noves que protegien tots els nous barris i que van donar a la ciutat la seva configuració i límits definitius, que es van mantenir fins a principis del segle XX. Amb aquest creixement, el nucli de la Força Vella ja no era el centre polític i comercial de la ciutat, desplaçats cap als nous sectors, però seguia mantenint un implorant paper religiós i era espai d’habitatge. L’antic nucli emmurallat es va convertir en un barri eclesiàstic, on també hi convivien els jueus, closos dins el call. Proves d’aquest creixement a l’exterior de les muralles es van poder apreciar a les excavacions del pati de l’obra de la Catedral ( a ponent i a l’exterior dels soterranis), on les edificacions es recolzaven pràcticament contra els murs defensius. Moltes hagueren de ser enderrocades l’any 1285 com a mesu-

26

Dins aquest procés de creixement i reformes urbanístiques també a la zona de l’antic fòrum es van produir importants transformacions. Sens dubte la més important va ser l’inici de la construcció d’una nova catedral, més gran i adaptada a les necessitats d’una comunitat en clar creixement. La nova Seu, d’estil gòtic i que no es va finalitzar fins al segle XVIII, ja no ocupava la zona interior de l’antiga plataforma foral sinó que s’estenia fins als seus límits exteriors, ocupant la totalitat de la superfície disponible. Aquest nou edifici, l’actual catedral de Sata Maria és, com la romànica, un edifici de nau única, però d’una amplada molt superior. La seva construcció va ser molt llarga i plena d’alts i baixos. Per bastir-la, va caldre embolcallar l’antiga església romànica que va seguir en tot moment funcionant i que s’anava desmuntant a mesura que es finalitzava un tram de l’obra nova (fig. 22). Això va proporcionar durant segles un estrany quadre a la ciutat ja que qui s’hi apropava podia veure clarament com coexistien les dues obres de tal manera que el nou edifici gòtic semblava anar-se menjant la modesta catedral romànica. A la part baixa de la plaça foral, el Mercadell anava perdent importància com a mercat en favor de

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

l’Areny, a la riba de l’Onyar, en un espai més ample i planer. A més, la zona de l’antic edifici públic es va privatitzar completament amb la construcció de noves cases, algunes d’elles de diversos pisos d’alçada si hem de fer cas del gruix dels paraments identificats a les excavacions. Pel que fa a la banda de migdia de la plaça, les excavacions realitzades al pati Col·legi d’Arquitectes, mostren tot un seguit de reformes importants que no podem copsar completament per la limitació dels espais explorats. Tot i això, la documentació conservada ens parla de l’existència, a l’indret, de quatre illes de cases limitades per carrerons. En una de les illes del costat de tramuntana, s’hi situava el forn de la Seu conegut com el de la Ruca. Altrament, les dues illes de ponent del conjunt van acabar incorporades al call. El 1322 la institució de la Pia Almoina va adquirir per permuta el forn de la Ruca iniciant un llarg procés que culminaria amb l’adquisició de les diferents illes de cases del sector i amb la construcció de l’imponent edifici que actualment allotja el Col· legi d’Arquitectes i que durant segles va ser la seu d’aquesta importantíssima institució benèfica. Amb la seva construcció, al segle XV, aquest sector de la plaça anava prenent la seva forma definitiva, que ha mantingut fins avui (Canal et al., 2006, 39-54; Nolla et al., 2008, 244-255). Altres espais patiren un procés de transformació més perllongat. Ja hem comentat que la catedral no

es va finalitzar fins al segle XVIII. Es va afegir un nou cos edificat a l’oest del claustre, construint un edifici destinat a dependències annexes a la Seu, que s’assentava al damunt de la vella muralla carolíngia que ja feia segles que no tenia cap funció defensiva i tot i que la seva part inferior es va bastir al damunt d’una nau coberta amb volta va significar la fi de les edificacions de tot aquest sector, creant tot un seguit d’espais que formaven part del complex catedralici, similars a la llarga nau bastida al segle XI. Al segle XVII també es va substituir l’antiga escala, estreta i indigna de la nova catedral, per una escalinata monumental que va implicar la destrucció de totes les cases que fins llavors hi havia a tramuntana i migdia, amb la qual cosa, l’antiga plaça recuperava part del seu antic espai. Cap a ponent la plaça també va recuperar part de l’espai que li era propi quan, des del segle XIV entrat, el creixement demogràfic de la ciutat no solament es va aturar sinó que la població va davallar de forma important. Això permetia un urbanisme més espaiat. L’edifici que actualment tanca la plaça per migdia, Casa Pastors, és un casal del segle XVI que es va bastir endarrerit respecte a la línia del carrer deixant al seu davant un petit espai obert que encara es manté avui dia, i on es varen desenvolupar les excavacions que hem denominat com de la “plaça de la Catedral”.

27

Josep Maria Nolla Brufau i Lluís Palahí Grimal

Bibliografia: Aicart, Nolla i Palahí, 2008: F. Aicart, J. M. Nolla i L. Palahí, Del monumet tardoantic a l’església medieval. Algunes reflexions, L’Església Vella de Santa Cristina d’Aro. Del monument tardoantic a l’església medieval a cura de F. Aicart, J. M. Nolla i L. Palahí, Girona, 226-252 Burch et al., 2000: J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda i D. Vivó, La fundació de Gerunda. Dades noves sobre un procés complex de reorganització d’un territori, Empúries, 52, Barcelona, 11-28 Canal et al., 2000: J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera, El sector nord de la ciutat de Girona. De l’inici al segle XIV, Girona, (Història Urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 4) Canal et al., 2003a: J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera, Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval, Girona, Ajuntament de Girona, 2003 (Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 5) Canal et al., 2003b: J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagera, Història urbana de la ciutat. Vint anys de canvis significatius, Girona, 20 anys del Pla Especial del Barri Vell. 1983-2003 a cura de J. M. Birulés, Girona, 69-76 Canal et al., 2006: J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera, La forma urbana del call de Girona, Girona, 2006 (Història urbana de Girona. Restitució cartogràfica, 7) Canal et al., en premsa: J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera, El palau del comes ciuitatis a Girona, Homenatge al Dr. Josep M. Marquès Planagumà, Girona Freixas i Nolla, 2001-2002: P. Freixas i J. M. Nolla, Geofísica i arqueologia. La catedral romànica de Girona a la vista, Lambard. Estudis d’art medieval, XIV, 147-172

28

Freixas i Nolla, 2004: P. Freixas i J. M. Nolla, Els precedents de la catedral gòtica, Actes del II Congrés d’Història de Girona. La Catedral de Girona, 27 i 28 de novembre de 2003. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XLV, Girona, 25-45 Freixas et al., 2000: P. Freixas, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, La catedral de Girona. Redescobrir la seu romànica. El resultat de la recerca del projecte Progress, Girona Gurt i Sánchez, 2008: J. M. Gurt i I. Sanchez, Las ciudades hispanas durante la Antigüedad tardía: una lectura arqueologica, Recópolis y las ciudades en la época visigoda a cura de L. Olmo Enciso, Alcalá de Henares, 183-202 (Zona Arqueológica, núm. 9) Marquès, 1968: J. Marquès Casaovas, Descubrimientos en la plaza de los Apóstoles de la Seo de Gerona, Revista de Gerona, 45, Girona, 29-34 Nolla, 1980: J. M. Nolla, Excavacions i sondejos a Girona: l sector de la Seu, Revista de Girona, 91, Girona, 83-91 Nolla i Casas, 2009: J. M. Nolla i J. Casas, Arqueologia urbana a Girona.L’excavació Cuina de Casa Pastors, Girona (Estudis Arqueològics, 8) Nolla i Sureda, 1999: J. M. Nolla i M. Sureda, El món funerari tardoantic i altmedieval a la ciutat de Girona. Un estat de la qüestió, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XL, Girona, 13-66 Nolla et al., 2008: J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, E. Canal, G. Garcia, M. J. Lloberas i J. Canal, Del fòrum a la plaça de la Catedral. Evolució historicourbanística del sector septentrional de la ciutat de Girona, Girona (Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 8)

GIRONA. L’ARQUEOLOGIA; EINA PER LA RESTITUCIÓ URBANÍSTICA. DEL FORUM A LA CATEDRAL

Oliva, 1950: M. Oliva Prat, Restos romanos del Museo. Sección lapidaria (Instalaciones de 1948), Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales, 1948-1949, IX-X, Madrid, 74-88 Palahí i Vivó, 2004: L. Palahí i D. Vivó, Gasificació del sector de Sobreportes i Sant Feliu (Girona), Setenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, La Bisbal d’Empordà, 361-364 Sagrera i Sureda, 2003: J. Sagrera i M. Sureda, La primera catedral de nova planta, La Catedral de Girona. L’obra de la Seu, Barcelona, 115-126

Sureda, 2008: Marc Sureda i Jubany, Els precedents de la catedral de Santa Maria de Girona. De la plaça religiosa del fòrum romà al conjunt arquitectònic de la seu romànica (segles I aC – XIV dC) , Tesi doctoral, Universitat de Girona Torroella, 1905: J. B. Torroella, Troballes arqueològiqes a Girona, Revista de la Asociación Artístico Arqueológica Barcelonesa, IV (1903-1905), Barcelona, 623-626)

29