Gerardo Boto, \"Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana. El policentrisme de les ciutats cristianitzades”, en Pilar Giráldez, Màrius Vendrell (Coord.), Centres històrics: el valor del context, Barcelona, 2014, p. 25-45 ISBN: 978-84-938711-3-0

Centres històrics: el valor del context Coordinadors: Pilar Giráldez, Màrius Vendrell

Patrimoni 2.0 Edicions Barcelona, 2014

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana. El policentrisme de les ciutats cristianitzades Gerardo Boto Varela

Aquest breu text no pretén més que recordar algunes qüestions generals i proporcionar unes coordenades fonamentals per entendre com es van organitzar les ciutats medievals, que amb el pas del temps esdevindrien els centres històrics de les ciutats contemporànies. Es tracta d’arguments ben coneguts des de fa temps, tot i que reconsiderats en els últims anys.

Punt de partida: la ciutat imperial Les ciutats de fundació romana, per de!nició de nova planta, observaren els paràmetres d’ortogonalitat, adaptats en els seus perímetres quan els condicionats orogrà!cs s’imposaven1. Quan en el segle IV un agrimensor anònim va redactar aquesta mena de mapamundi del món romà –conegut a partir d’una copia del segle XVI– anomenat la tabula peutingeriana2, es va mostrar que al llarg de l’Imperi Romà les poblacions –vinculades per vies i separades per accidents geogrà!cs– reproduïen en bona mesura un ideal urbà regular i quadrat que era dissenyat des de la ciutat de Roma. Des de la caput mundi es supervisaven, entre d’altres qüestions, els plantejaments urbanístics de les noves fundacions. Evidentment, la ciutat de Roma havia experimentat a través de la seva història múltiples modi!cacions i ampliacions. El nucli urbà fonamental de Roma, el de la ciutat republicana desplegat en mig de les colines, manifesta una ordenació orgànica i no programàtica. En canvi, a l’època augustiana es va dur a terme la gran ampliació a l’àrea del Camp de Mart. Aquest gran desplegament urbà va generar un nou epicentre ordenat amb criteris aritmètics i ortogonals. Aquesta agrimensura de base geomètrica va guiar les ampliacions successives, nítidament de!nides en el període sever a la pròpia topogra!a urbana i a l’excel·lent representació geodèsica en la Forma Urbis Romae3. La ciutat de Roma, en el segle I abans de Crist, però també en el segle III després de Crist, tenia explícitament organitzats uns punts focals polítics i religiosos que es 1 El evident cas de Gerunda, a Nolla, 1999. 2Gonzalbes, 2002. Prontera, 2003. Cañizar, 2010/2011. Fellmeth i Olshausen, 2010 3Els succesius projectes d’ampliació de la ciutat, !ns inicis del s. III, es !xaran en la Forma Urbis. Hülsen, 1907, p. 386. Carettoni et alt, 1960. Rodríguez Almeida, 2002.

Gerardo Boto Varela

trobaven excèntrics respecte el seu centre físic. En canvi, l’urbanisme romà aplicat a totes les regions imperials propendí a una dinàmica centrípeta:és evident que en moltíssimes ciutats els centres religiosos, els centres jurídics amb la basílica principal, els principals centres comercials, el forum, !ns i tot el centre de socialització amb els temples majors de la ciutat, tendia a ubicar-se en l’àrea central de les ciutats. D’aquesta manera es produïa una superposició entre topogra!a i funcionalitat. Barcino o Italica serien exemples de ciutats centrípetes, mentre que Tarraco i Gerunda no ho serien, donats els seus accentuats desnivells. A la !, l’orogra!a, acabà convertint-se en el factor subjacent de tota ordenació urbana, en tot cas però, l’eix gravitacional de tota la ciutat era un de sol.

La irrefrenable cristianització de les ciutats i els epicentres devocionals El cristianisme, com d’altres religions, un cop va superar la seva clandestinitat i adquirí legalitat, des de la segona dècada del s. IV, experimentà un a"orament immobiliari i urbanístic imparable. La nova projecció monumental de l’Església cristiana modi!cà progressivament (per destrucció i construcció)el per!l monumental de les consolidades ciutats romanes4. Una part d’aquella monumentalització vingué motivada pel record i la veneració del testimoni extrem donat pels màrtirs. Els escenaris de sacri!ci (circs i am!teatres) on van donar testimoni de la seva fe i els llocs d’inhumació (suburbis) van ser reconeguts i tributats com a sagrats. Aquesta perpetuació de la memòria de l’heroi o heroïna mort en nom de Crist va !xar nous focus d’atracció i ritualització en Planimetria de Roma. S. IV zones suburbanes5. Tots els cristians de les grans ciutats –com ara Roma, Nàpols, Tarragona, Alexandria,...– van expressar al llarg dels segles IV i V el desig de ser enterrats i esperar el retorn a la vida, en el futur escatològic, en l’entorn dels cossos dels sants i santes 4 Spieser, 2001 (1986). 5 Baumeister, 2011.

26

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana...

màrtirs. La voluntat de viure la mort a l’entorn d’una tomba santa produí una propensió espiritual que quedarà !xada al llarg dels segles successius:enterrar-se ad sanctos6. Les despulles físiques van ser estimades com a focus d’emanació de la sacralitat dels seus esperits, concedida per Déu, des del Més Enllà7. Els cementiris van anar atapeintse perquè els creients demanaven ser inhumats a les vores dels sants, tot con!ant que aquells cossos propiciaren, en tant que intermediaris, l’acceptació per part de Déu de l’ànima de cada individu, la pervivència soteriològica, desprès de la ! dels temps. D’aquesta manera els martiria van esdevenir eixos gravitacionals dels grans cementiris aeris i d’alguns dels soterranis8. La reubicació dels centres devocionals a les diferents ciutats de la cristiandat, evidentment implicava que hi havia llocs que eren objecte de pelegrinació o circulació en una àrea suburbana, com ara les catacumbes, veritables dipòsits de cossos cristians. Les àrees de cementiri quedaven allunyades del centre i requerien, per tant, uns transvasaments físics des dels llocs promocionals !ns als llocs devocionals. Resulta paradigmàtic, el cas de Nàpols, on la !gura de Sant Gennaro esdevé el gran focus de devoció i pelegrinació9. La primera premissa era la creença que la immediatesa física a la tomba del sant o santa proporcionava als difunts majors bene!cis espirituals en el més enllà. L’emanació de la santedat s’esvaeix amb la distància. És per això que aconseguir una posició física propera a la tomba tindrà una clara conseqüència en l' estructuració socioeconòmica i topogrà!ca dels cementiris:els qui gaudiren del privilegi d’enterrar-se més a prop del sant o santa foren en realitat els que van tenir més recursos econòmics. La multiplicació de llocs de memòria i veneració a una mateixa ciutat10, pel fet que diversos màrtirs van deixar testimoni vital o van ser inhumats a diferents àrees suburbanes, va generar plurals centres d’atenció i atracció, alguns d’ells miscel·lanis, donat que conjugaven devocions cristianes i paganes.

Ad exemplum mundi. Roma Les ciutats romanes van esdevenir, durant l’Antiguitat Tardana, poblacions policèntriques i centrífugues. De fet, les velles urbes imperials comencen a cristianitzarse des de la seva perifèria, des del perímetre. Molt sovint succeí que els focus espirituals 6Duval, 1988. 7 Baumeister, 2009. 8 Spieser, 2001 (1998).Marrin, 1995. de Blaauw, 2008. Biscop, 2005. Yasin, 2012. La repercussió d’aquestes estructures, !ns i tot més enllà del cristianisme, en Avner, 2010. 9 Napoli sacra, 1996. De Francesco, 2001. 10Cantino, Pani, 1995.

Centres històrics:el valor del context

27

Gerardo Boto Varela

principals es trobaven extramurs o en el propi límit del mur, com és el cas de la ciutat de Roma, a on les grans basíliques com ara el Vaticà, San Pau extramurs o Sant Llorenç extramurs, òbviament tenen aquesta naturalesa suburbana. Fins i tot la catedral, inicialment advocada a Sant Salvador i que esdevindrà de Sant Joan de Laterà des del segle X11 estava a tocar d’una de les portes de la ciutat. A Roma i d’altres ciutats la ubicació dels referents religiosos i monumentals cristians o bé eren suburbans o bé es trobaven al límit urbà. En el cas de Roma, entre las grans esglésies, únicament la de Santa Maria la Major acabarà ocupant una situació relativament central, en explícita contraposició a les altres grans basíliques. No obstant, és important tenir en compte els estudis fets i en curs en relació a les commemoracions de la ciutat de Roma en l’any 200012. Des del punt de vista de la urbanització de les ciutats tardoantigues, i de la pròpia Roma tardoantiga, es van plantejar una sèrie de conclusions que val la pena recordar. En primer lloc, la irrefrenable transició del paganisme al cristianisme es va traduir en organitzacions urbanes, però també en àmbits mentals. En segon lloc, nombroses evidències demostren que les ciutats van experimentar un progressiu buidatge demogrà!c a partir del segle V, circumstància que va tenir una expressió topogrà!ca immediata:diferents sectors intramurs van perdre edi!cació, de manera que la trama urbana es va esponjar. Al temps que es produeixen aquests buidatges intramurs comencen a aparèixer poblacions suburbanes, freqüentment a l’entorn d’aquestes basíliques memorials i martirials extramurs13. En tercer lloc, la multiplicació dels centres de culte també es va produir a l’interior de les ciutats a partir del 312/313quan es començà a estructurar una trama de tituli14, per desplegar la cura animarum i el proselitisme per diferents sectors de la ciutat. Com a conseqüència, aquestes esglésies es van convertir en el focus espiritual de cadascuna de les àrees urbanes, que amb el temps generarà una xarxa parroquial15. Resulta prou il·lustratiu comprovar com es va desenvolupar tot aquest procés en un segment urbà, com ara el Trastevere16. Els estudis d’història urbana han pogut demostrar documentalment i arqueològicament que al llarg del segle IV es van multiplicar els centres de culte i es va reordenar la trama urbana a l’entorn d’aquestes esglésies. L’anàlisi corresponent a moments successius en el segle IV i V suposa la multiplicació de centres 11 De Blaauw, 1994, p. 109-333. 12Aurea Roma,2000.Christiana Loca, 2000-2001. La comunitàcristiana, 2000. Ecclesiae Urbis, 2002. 13Mara, 2000. 14 Els nous edi!cis pel culte cristià i l’atenció dels necessitats es van identi!car amb una placa (titulus)que conservava la memòria de l’acte d’evergetisme a favor de la comunitat. Per metonímia, la paraula titulus va passar a identi!car l’edi!ci que acollia els ritus religiosos, precedent de la també metonímica paraula “església”. A principis del segle IV la xarxa parroquial de Roma comptava amb 25 tituli, terme emprat al segle VI per al·ludir a les parròquies menors sota el control de les esglésies més importants. Un cas a Gasdia, 1937. 15 Mitre, 2010, p. 60-69. 16Guerrini, 2002.

28

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana...

Planimetria del barri del Trastevere, s. IX-X. Organització topogrà!ca dels edi!cis cristians. (Paola Guerrini, 2000)

de culte, d’esglésies, unes de principals i altres de secundàries. En un inici les primeres esglésies (tituli)es van ubicar en les vies principals del barri. A partir d’un moment donat, les esglésies es van ubicar enmig de les illes i no necessàriament vinculades a les grans vies. I aquest procés d’ocupació del bell mig de les illes es deu al fet que en les grans ciutats algunes de les esglésies cristianes, des del segle IV, estan promogudes per les autoritats eclesiàstiques, però en altres ocasions són fruit de donacions privades, de particulars cristians que eren propietaris d’immobles i cedien casa seva per construir una església, com fou el cas de Santa Pudenziana o de Sant Eustaqui17. D’aquesta manera, si la casa del patrici es trobava enmig de l’illa, l’església no s’ubicava en alguna de les artèries principals. El cas de l’església de Sant Pere del Vaticà és prou conegut i il·lustra de manera general aquest procés. L’església paleocristiana del segle IV es va construir a l’exterior del circ neronià dins del qual va ser martiritzat sant Pere. Arran del circ discorria la Via Cornelia, en una vora de la qual es va dipositar el cos ja venerat de sant Pere. És en aquell lloc que es va aixecar la memòria de sant Pere, que no és una activitat únicament mental sinó també un monument des del segle II. Aquesta memòria, que va Planimetria de Sant Pere del Vaticà (s. IV)i substrat Alt Imperial

17 Vanmaele, 1965. Letsch-Brunner, 2000.

Centres històrics:el valor del context

29

Gerardo Boto Varela

perviure sense oblit, va estimular en el 312-315 la construcció de la basílica martirial de Sant Pere18. La construcció de la basílica martirial de Sant Pere, evidentment, va suposar amortitzar no només la via, sinó també la destrucció del propi circ19. Com ens diu el codi Teodosià en un escrit de cap al 392, un cop que un cos sant ha tocat terra, no es pot moure mai més. Així que, donat que els cossos sants són inamovibles a Roma o en qualsevol altra ciutat, quan es volia construir una església a l’entorn d’un cos sant es produïa una amortització de tots els elements urbans que hi havia prèviament, fossin vies o grans edi!cis monumentals com ara el circ. Únicament les muralles de les ciutat sobrevivien a la immediatesa física de la tomba del sant o santa i l’edi!cació d’una església dedicada a la seva memòria.

Capital imperial i model d’urbanisme cristià. M ilà Per la seva part, la ciutat de Milà resulta prou interessant per comprendre com estava ordenada una ciutat romana que esdevingué capital imperial. Com tantes altres, s’estenia a partir dels eixos del cardus i decumanus i, !nalment, es va de!nir com una mena de quadrat amb alguns angles tallats com xamfrans. Sigui com sigui, la ciutat imperial de Mediolanum tenia el seu centre institucional i administratiu, el seu centre vertebrador, que és l’eix gran de la ciutat, justament al bell mig físic de la ciutat, ocupat pel forum. Aquesta planimetria urbana es va veure clarament modi!cada a partir del segle IV amb la construcció dels grans edi!cis de caràcter cristià que, eloqüentment, s’aixecaren en el perímetre de la ciutat o extramurs, llevat de la catedral. Dins la trama urbana, sembla que la seu arquebisbal tingué una posició relativament central. No obstant, a la llum de la disposició de la ciutat als segles I-III, és obvi que la catedral es va instal·lar a prop d’una de les portes de sortida de la ciutat, com succeïa també a la pròpia ciutat de Roma, amb una ubicació manifestament marginal20. A Milà, com a d’altres Planimetria de Milà (s. IV-V)

18 De Blaauw, 1994, p 451-514. Carpiceci, Krautheimer, 1995. Carpiceci, 1996. Pergolizzi, 1999. Liverani, 2000. 19 Cattani, 2004. 20Cattaneo, Porta, 2003.

30

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana...

ciutats romanes, la multiplicació i distribució de les esglésies suburbanes fou també conseqüència de la pròpia història de la mort, inhumació i perpetuació de la memòria dels màrtirs. L’església de major devoció actual a la ciutat, la de Sant Ambròs21, s’aixeca sobre la basílica construïda a !nals del segle IV per ser advocada als Màrtirs. La basílica dels Màrtirs té una nítida immediatesa amb el propi circ, és a dir, el lloc en el qual van ser martiritzats22. Morts dins del circ i trets al seu exterior, els cossos dels màrtirs cristians eren dipositats en una àrea immediata. No té, doncs, res de diferent del que va succeir a la pròpia ciutat de Roma amb el cos de sant Pere. Paral·lelament, les altres esglésies milaneses també es van ubicar en zones suburbanes. La basílica de Sant Llorenç, cosa simptomàtica, era de fundació i promoció imperial. L’emperador mateix va promoure aquesta església per glori!car el màrtir, i no obstant, també va ser a l’exterior de les muralles. A la seva vegada, la catedral era el gran motor i punt dinamitzador de l’urbanització cristiana de la ciutat, amb Sant Ambròs, l’arquebisbe de Milà i mestre de sant Agustí, enaltit com el majúscul referent cultural i ideològic fonamental, en tant que autor d’arguments nuclears de la doctrina teològica, l’acció sacramental i la doxologia del cristianisme, però dissenyador també de la cristianització extensiva de la ciutat, és a dir, de la dedicació de la urbs a Déu, al Salvador i als seus testimonis.

Vida urbana,mort quotidiana Aquesta multiplicació dels focus devocionals intraurbans i suburbans atomitzà les ciutats no només des del punt de vista religiós, sinó també social i funerari. Els habitants de cada sector o barri tendien a deixar de convergir a un focus principal de la ciutat. Per més que els cristians, forans o locals, pelegrinaven de tomba santa en tomba santa durant les festivitats23, en el temps ordinari la seva vida espiritual i social quedava circumscrita a la seva àrea parroquial. A la catedral, de fet, no havien d’anar més que un dia a l’any i només si tenien necessitat de batejar algú, donat que era la catedral la que capitalitzava els baptismes durant l’Antiguitat tardana i l’Alta Edat Mitjana24. Per la resta, les pràctiques religioses i la vida quotidiana es van focalitzar a l’entorn d’aquestes esglésies parroquials25. Encara més, donada la voluntat generalitzada entre els cristians de conviure amb els morts -en comptes d’agrupar-los en necròpolis circumscrites i allunyades de les àrees de residència dels vius-així els cementeris parroquials van constituir un factor fonamental en l’esponjament del teixit urbà, en paral·lel a allò 21 De Blaauw, 2008. 22Brenk, 2003. 23Fiocchi, 1995. Fiocchi, 2000, “Sacra martryrum”. Quattrocchi, 2002. 24 De Francesco, 2001. Cosentino, 2002. Benvenuti, 2006. 25 Paradigmàtic de l’aparició de les parroquies rurals a la Tarraconense, Marti, 2006.

Centres històrics:el valor del context

31

Gerardo Boto Varela

indicat pels cementiris basilicals o estimulats pel culte als màrtirs26. Així doncs, a l’entorn de les esglésies urbanes hi haurà cementiris, de manera que els cristians i cristianes entraran i sortiran quotidianament entremig de cementiris. La cohabitació de vius i morts, juntament amb l’abandonament de les termes, els am!teatres i els circs, comportà la transformació de les ciutats romanes en ciutats cristianitzades. Les metamorfosis urbanes, en alguns casos prou emblemàtics, posen de manifest que la condensació de les seus episcopals a l’epicentre de la ciutat també va ser una realitat, com es coneix amb absoluta precisió en el cas de Ginebra, excavada i desentrellada per Charles Bonet, a on el gran complex catedralici es superposa al centre físic de la ciutat. A Ginebra, però, comprovem que els vells eixos urbans no es van veure alterats amb la cristianització dels espais públics i privats27. Aquesta supervivència de la retícula ortogonal romana en el període medieval és perfectament visible també a Ravenna, Pavia o Palerm. Tot i que amb un referent geomètric anàleg, a Nàpols els decumans paral·lels i els cardus paral·lels van assolir progressivament grans àrees de caràcter monàstic, com Santa Clara, Sant Domènech, Sant Gregori Armè, que acabaven donant nom als barris encara existents, perquè la vida d’aquests sectors de la ciutat girava al voltant de la seva església, i per suposat, de la catedral28. Al Nàpols baixmedieval es consumà un procés desenvolupat en nombroses ciutats (com Auxerre o Brescia) des dels segles V-VIII:quan els cenobis urbans eren fundats i promoguts per la monarquia, l’aristocràcia civil i eclesiàstica o els comerciants, podien arribar a assolir unes dimensions cada cop majors que tallaven carrers i absorbien places, tot alterant els vells traçats sense arribar a desfer la regularitat general de les topogra!es urbanes romanes. Nàpols:distribució de monestirs i catedral (s. XIV) Nàpols constitueix un exemple de centre històric que no pot quali!car-se de ciutat episcopal per l’evident pes de les congregacions monàstiques, amb expansiva presència de les ordres mendicants. Hi ha ciutats que esdevenen aitals a partir d’establiments cenobítics, com ara Saint-Denis, Banyoles, Sahagún o Oviedo, esmentat més avall. 26Fiocchi, 2000, “L’organizzazione”. Fiocchi, 2000, “Gli spazi”. 27 Bonnet, Fatio, Genequand, 1984. BONNET, 1986, Genève. Bonnet, 1986, Les fouilles. Bonnet (ed.), 2009. Bonnet, 2012. 28 Lucherini, 2006. Lucherini, 2009.

32

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana...

Fórmules d’organització urbana policèntrica durant el primer cristianisme en la Tarraconensis Abandonats els centres de lleure, no hi havia un altre recinte de convocatòria de la vida social de les ciutats que les esglésies i els atris que les precedien. La con!guració espacial dels edi!cis de culte va seguir unes fórmules molt diferents a Itàlia i a d’altres parts de l’Imperi29, de manera que l’empremta de les velles basíliques romanes no repercuteix amb nitidesa en les províncies. No obstant, l’argument fonamental que importa ara rau en que la formació i desenvolupament de l’espai cristià fou, per una banda, la projecció urbana de la construcció i articulació dels complexos martirials30, i per l’altra, la conversió dels vells edi!cis pagans en esglésies cristianes com a Siracusa o al Pantheon31, bé mitjançant consagració, bé per desmuntatge, trasllat i remuntatge dels materials, com va passar a Santa Sabina de Roma o a la basílica de Tricio (Nájera)32. En el cas de Barcelona, els successius estudis venen revelant des de fa temps quina és la ubicació del palau episcopal i catedral catòlica, al sector nord-oest de la urbs romana de Barcino33. Recentment, unes troballes arqueològiques s’han interpretat com un segon baptisteri vinculat a una altra catedral, pretesament arriana. Les anàlisis i les hipòtesis encara s’han de discutir en el medi cientí!c, però serveixi la proposta per recordar que les ciutats amb presència goda (Ravenna, Barcelona o Toledo)van dotar-se al segle VI de focus catedralicis duplicats, ortodox o catòlic i arrià;cadascun d’ells amb tots els dispositius arquitectònics necessaris per practicar la seva fe, des del baptisme a la reunió sacramental, o la residència episcopal i dels preveres que envoltaven al bisbe. Donat que ja existien unes ciutats cristianes ortodoxes, al !nal, aquesta arribada d’arrians (siguin ostrogots, visigots, llombards, merovingis,..)va implicar una duplicació dels dispositius cristians en les ciutats, (dos baptisteris, dos catedrals, dos episcopia,....)que no obstant han deixat petjada arqueològica o monumental en pocs casos. En el cas de Tarragona, estan acreditats dos punts focals devocionals:un en el lloc del martiri del bisbe Sant Fructuós i un altre en el lloc de deposició de les seves despulles (FIG. 6). En aquest cas, la pregunta que ens fem és si aquests dos focus (martiri i deposició)van suposar que la institució catedralícia de la ciutat de Tarragona durant l’antiguitat i l’Alta Edat Mitjana estigués ubicada en aquesta àrea suburbana34, o si en

29 Trinci, 2000. 30Pani, 2000. 31 Karivieri, 2002. Stasolla, 2002. 32Valero, 1983. Cancela, 1992. 33Bonnet, Beltrán de Heredia, 2000. Beltrán de Heredia, 2005. Bonnet, Beltrán de Heredia, 2005, “Arqueologia”. Bonnet, Beltrán de Heredia, 2005, “Nouveau regard”. 34 Pérez Martínez, 2006.

Centres històrics:el valor del context

33

Gerardo Boto Varela

canvi, el lloc del temenos de l’àrea augusta que va ocupar la catedral clarament al segle XII havia estat ocupat pel bisbe durant l’Antiguitat Tardana i el període visigot35.

Tarragona. An!teatre amb església martirial i terrassa superior del Temenos

L’aixecament i promoció de centres devocionals suburbans és igualment evident i a totes llums episcopal en el cas de Girona. L’església martirial edi!cada a extramurs, com a mínim, va esdevenir la catedral de Girona després de la reconquesta cristiana del 78536. Fou la seu episcopal gironina, com a mínim, !ns a mitjans del segle X, en que de!nitivament la càtedra del bisbe es va traslladar a l’església intramurs de Santa Maria37. No obstant això, Sant Feliu fou també la seu durant l’Antiguitat Tardana, al segle IV, o com a mínim del segle V al VI?És possible o, !ns i tot, plausible, però a hores d’ara no s’ha pogut con!rmar documentalment ni arqueològica. Sigui com sigui, a Girona es con!rma aquesta propensió molt estesa –sense arribar a esdevenir llei general– de que les ciutats cristianitzades acaben tenint un punt focal clarament extramurs. Sense sortir de la Tarraconensis, podríem acabar plantejant diferents exemples amb problemàtiques especí!ques (Elna), però ens mancaria la con!rmació material de les especulacions. 35 Menchón, Macias, Muñoz, 1994. López Vilar, 2006, I, p. 256-259. Pérez Martínez, 2012, p. 167-172, 248-255. 36Canal et alt, 2003, p. 99-103. 37 Canal et alt, 2003, p. 183-199. CANAL et alt, 2004, p. 85-95.

34

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana...

Si al llarg de l’Alta Edat Mitjana les àrees suburbanes van acollir catedrals, en els segles X-XII es reprodueixen les solucions de monestirs benedictins suburbans, com a Barcelona (Sant Pau del Camp), Girona (Sant Pere de Galligans)o Besalú (Sant Pere).

Ciutats policèntriques per acumulació,no per desintegració Durant el període alt medieval, i !ns i tot en els segles centrals de l’Edat Mitjana, algunes ciutats es van anar constituint per l’acumulació d’esglésies i de monestirs. El de Metz és un cas manifest en que totes aquestes esglésies van acabar tenint grans cementiris al seu entorn, siguin cementiris suburbans o extramurs, però en alguns casos clarament intramurs. I de nou assistim a la multiplicació d’aquests focus devocionals, funeraris i socials de les ciutats medievals. Oviedo és una ciutat de nova planta, en la qual inicialment el que es fa és constituir un marcromonestir que gira al voltant de l’església de San Salvador, inicialment monàstica i més tard catedralícia, al costat nord de la qual hi ha des d’un inici una església d’us devocional a Santa Maria, a l’est una altra església monàstica, Sant Vicenç, i més enllà una altra església monàstica que és Sant Pelai;al sud l’àrea episcopal (que acabarà incorporant una capella d’us episcopal)i al sud-oest una església de caràcter sacramental, que és Sant Tirs38. L’àrea delimitada per la població presentà una densitat extrema d’esglésies. Va tenir pràcticament només instal·lacions religioses, generant amb el pas del temps una població civil al voltant, desplegada a l’entorn de l’enorme nucli eclesiàstic, fundat per Fruela I i monumentalitzat per Alfons II. Com a d’altres llocs, l’àrea inicialment suburbana va ser incorporada al perímetre emmurallat des d’època romànica. Resulta prou revelador constatar que en una d’aquestes zones suburbanes es trobava la primera residència palatina reial, pròxima a Santullano, establiment sobre el qual s’edi!carà un monestir benedictí femení al segle XII. Oviedo presenta un policentrisme especí!c:el nucli eclesiàstic estès al cim d’un turó i el poder polític en un àrea pròxima però diferenciada.

Planimetria d’Oviedo, s. VIII-IX versus s. XIV

A la península Ibérica és Pamplona, no obstant, el cas més expressiu de l’acumulació de barris,

38 García de Castro, 1995. García de Castro, 1999. García de Castro, 2012.

Centres històrics:el valor del context

35

Gerardo Boto Varela

amb identitats religioses, nacionals i lingüístiques diferents, tipi!cada urbanísticament mitjançant la juxtaposició d’unitats poblacionals segregades per les muralles i l’organització viaria respectiva39. En aquesta capital els tres barris van funcionar d’una manera absolutament autònoma, amb les seves respectives esglésies i places. La multiplicació de centres devocionals en tant que expressió de l’autonomia i urbanització dels centres urbans de poblacions te un altre exemple igualment nítid a Estella40. En aquestes poblacions per les quals passa un eix viari principal, com el Camí de San Jaume, però també d’altres comarcals, es troben grups humans de procedència geogrà!ca, cultural, lingüística diferent. L’urbanisme policèntric, en aquests casos, és el fruit d’aquesta acumulació i decantació per xarxes d’a!liació Estella:Camí de Sant Jaume i parròquies (Navarra) grupal.

Balanç. L’ideal de la ciutat real de Déu en la Terra La cristianització d’una ciutat antiga en cap lloc es va dur tan lluny i amb una justi!cació tan transcendent com a Jerusalem. L’empremta de Déu encarnat, amb la seva presència i absència, era tan aclaparadora que resultava gairebé impossible de precisar i molt més fàcil d’imaginar. Per això i pel fet de convertir-se en el destí espiritual de tots els cristians41, a més de ser punt de partida cap a la realitat del regne transcendent, Jerusalem es va acabar convertint (sobretot en els segles VIII-XI i XIII-XV)gairebé més en un paradigma mental que en una realitat urbana experimentable i abastable amb peus i mans. A Jerusalem, des del segle IV, les transformacions i nous projectes arquitectònics inserits pel cristianisme van des!gurar part de l’urbanisme romà muralles endins. 39 Irurita, 1988. Miranda, 2005. 40Martín Duque, 1990. Martín Duque, 1994. 41 Pullan, 1995. Bitton-Ashkelony, 1999. Shalev, 2011.

36

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana...

La multiplicació dels llocs de devoció en successius perímetres concèntrics va establir vies devocionals i pelegrinatges adaptats al calendari litúrgic. El policentrisme fou en aquest extraordinari cas més espiritual i cultual que pròpiament urbà42, i va incloure establiments d’atenció a pelegrins i malats forans43. La constel·lació de santuaris i cenobis en el perímetre de la Ciutat Santa es va veure alterada amb l’arribada de l’Islam que, no obstant, va permetre la pervivència del santuaris i la circulació entre ells, principalment els marians i els veterotestamentaris44. En tot cas, Jerusalem va ser i és encara la Ciutat de Déu a la Terra, referent i precedent de la Jerusalem Celestial revelada en l’Apocalipsi, la ciutat escatològica perfecta Mapa de Jerusalem i Palestina que acollirà a la Divinitat i als elegits al !nal dels temps. Sant Agustí va imaginar i escriure el gran edi!ci teològic de la Civitas Dei. Ho va fer, és clar, des d’una perspectiva i amb un propòsit evidentment eclesiàstics i doctrinals, però partia d’unes referències estrictament urbanes -dels paradigmes transitables de Jerusalem, Milà i Hipona-i es projectava cap el futur mirant d’afavorir el triomf de l’Ecclesia45, consumada en el període carolingi46. Les ciutats cristianes havien de ser uns anticipis terrestres de la Jerusalem Celeste, amb el risc de dualisme i antítesi que això comportava47. En aquesta però, segons és descrit al Llibre de la Revelació (cap. 21-22), tot girava a l’entorn d’una plaça pavimentada d’or pur ocupada per l’Anyell Místic48. A les ciutats cristianitzades, des de l’Antiguitat Tardana, els atris regulars es van multiplicar, un davant de cadascuna de les esglésies, enteses aquestes com portes del Cel. La convivència de vius i morts, del Cel i la Terra, de les autoritats eclesiàstiques i dels habitants del barris i els burgs, van conformar conceptualment i física les ciutats 42Rubin, 2006. 43Voltaggio, 2011. 44 Elad, 1995. Elad, 1999. Elad, 2008. 45 Meyer, p. 60-66. 46García de Cortázar, 2006. Mösch, 2009-2010. 47 Lanig, 1964. 48 Kobielus, 1995. Boto, 1996.

Centres històrics:el valor del context

37

Gerardo Boto Varela

d’Europa, dels segles IV al XII, més articulades per la fe i els circuits, per mercats per segments de ciutat, que per la convergència centrípeta dels eixos viaris urbans.

Bibliogra!a Aurea Roma. Dalla cittàpagana alla cittàcristiana (2000), Ensoli, Serena, La Rocca, Eugenio (eds.), Roma. Avner, Rina (2010).The Dome of the Rockin Light of the Development of Concentric Martyria in Jerusalem:Architecture and Architectural Iconography, Muqarnas, 27, 31-50. Baumeister, Theofried (2011).Gott oder die Götter?-Das Martyrium als Gewissensfrage im frühen Christentum, in Ringen um die Wahrheit.Gewissenskon!ikte in der Christentumsgeschichte, Delgado, M. (ed.), Fribourg, 95-108. Baumeister, Theofried (2009).Martyrium, Hagiographie und Heiligenverehrung im Christlichen Altertum, Roma. Beltrán De Heredia Bercero, Julia (2005). Les élites locales et la formation du centre de pouvoir à Barcelone. Un exemple de continuité (IVe-XIIIe siècle), in Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 36.L’aristocratie,les arts et l’architecture àl’époque romane,151-168. Benvenuti, Anna, Sena Vetus, Civitas Virginis( 2006). Cattedrali, altari e culto dei santi nell’universo simbolico di una città medievale, in Omnia religione moventur:culti,carismi ed istituzioni ecclesiastiche,studi in onore di Cosimo Damiano Fonseca Piatti,Pierantonio, Tortorelli, Raffaela (ed.), Galatine, 19-32. Biscop, Jean-Luc (2005). Le chantier du martyrium de Saint-Syméon du dessin à la mise en œuvre, Travauxet Mémoires du Centre de Recherche d’Histoire et Civilisation de Byzance,15, 11-36. Bitton-Ashkelony, Brouria (1999). The attitudes of church fathers toward pilgrimage to Jerusalem in the fourth and !fth centuries, in Jerusalem.Its Sanctityand Centralityto Judaism, Christianity,and Islam, Levine, Lee Israel (ed.), Nova York, 188-203. Bonnet, Charles (ed.)(2009). Les fouilles de la cathédrale Saint-Pierre de Genève:Le centre urbain de la protohistoire jusqu’au début de la christianisation (Mémoires et Documents-in-4), Ginebra. Bonnet, Charles, Beltrán De Heredia Bercero, Julia (2005). Arqueología y arquitectura en los siglos VI y VII en Barcelona. El grupo episcopal, Acta Antiqua Complutensia,5,155-180.

38

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana... Bonnet, Charles, Beltrán De Heredia Bercero, Julia (2000). El primer grupo episcopal de Barcelona, Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona,25,Sedes regiae ann.400-800, 467-490. Bonnet, Charles, Beltrán De Heredia Bercero, Julia (2005). Nouveau regard sur le Groupe Episcopal de Barcelone, Seminari di Archeologia Cristiana. 2003-2004. Ponti!cio Istituto di Archeologia Cristiana, Rivista di Archeologia Cristiana,LXXX,137-158. Bonnet, Charles, Fatio, Olivier, Genequand, Jean-Etienne (1984). Saint-Pierre:the cathedral of Geneva, Ginebra. Bonnet, Charles (1986). Genève auxpremiers temps chrétiens, Ginebra. Bonnet, Charles (2012). Les édi"ces chrétiens et le groupe épiscopal (en coll. avec A. Peillex), Ginebra. Bonnet, Charles (1986). Les fouilles de l’ancien groupe épiscopal de Genève (1976-1993), Ginebra. Boto Varela, Gerardo (1996). Ciudades escatológicas forti!cadas. Usos perspectivos en los Beatos de Girona y Saint Sever, Locus Amoenus,II,65-80. Brenk, Beat (2003).Il culto delle reliquie e la politica urbanistico-architettonica di Milano ai tempi del vescovo Ambrogio, in 387D. C.-Ambrogio e Agostino -le sorgenti dell’Europa:[Milano, Museo Diocesano, Chiostri di Sant’Eustorgio, 8 dicembre 2003 -2 maggio 2004;Mostra 387 D.C. Ambrogio e Agostino le Sorgenti dell’Europa], Pasini, Paolo (ed.), Milà, 56-60 Canal, Josep, Canal, Eduard, Nolla, Josep M., Sagrera, Jordi (1996). Girona comtal i feudal (1000-1190),Girona, (col·lecció Història Urbana de Girona. Reconstrucció Cartogrà!ca, 2). Canal, Josep, Canal, Eduard, Nolla, Josep M., Sagrera, Jordi (2003). Girona,de Carlemanyal Feudalisme (785-1057).El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval,Girona (col·lecció Història Urbana de Girona. Reconstrucció Cartogrà!ca, 5). Canal, Josep;Canal, Eduard;Nolla, Josep M.;Sagrera, Jordi (2004). Girona,de Carlemanyal Feudalisme (785-1057).El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval II,Girona, (col·lecció Història Urbana de Girona. Reconstrucció Cartogrà!ca, 6). Cancela Ramírez De Arellano, María Luisa (1992). Ermita de Santa María de Arcos:Tricio (La Rioja), Estrato:Revista riojana de arqueología, 4, p. 42-46. Cañizar Palacios, José Luis (2010/11). Algunos apuntes sobre la ‘Tabula Peutingeriana’ y el ‘Codex Theodosianus’ en el contexto histórico de mediados del siglo IV dC, Fatentia,32/33, 113-126.

Centres històrics:el valor del context

39

Gerardo Boto Varela Cantino Wataghin, Gisella i Pani Ermini, Letizia (1995). Santuari martiriali e centri di pellegrinaggio in Italia fra Tarda Antichità e Alto Medievo, in Akten des XII.Internationalen Kongresses für christliche Archäologie, Bonn, 22.-28. September 1991 (Vol. 1-2), Dassmann, Ernst, Engemann, Josef (eds.), Münster, 123-151. Carettoni, Gian!lippo, Colini, Antonio, Cozza, Lucos, Gatti, Guglielmo (eds.)(1960).La pianta marmorea di Roma antica.Forma urbis Romae, Roma. Carpiceci, Alberto Carlo, Krautheimer, Richard (1995). Nuovi dati sull’antica Basilica di San Pietro in Vaticano, Bollettino d’arte,serie 6,93/94, 1-70. Carpiceci, Alberto Carlo (1996). Nuovi dati sull’antica Basilica di San Pietro in Vaticano, Bollettino d’arte,serie 6,95, 1-84. Cattaneo, Cristina, Porta, Davide (2003).La Milano romana di Ambrogio, in 387D. C.-Ambrogio e Agostino -le sorgenti dell’Europa:[Milano, Museo Diocesano, Chiostri di Sant’Eustorgio, 8 dicembre 2003-2maggio 2004;Mostra 387 D.C. Ambrogio e Agostino le Sorgenti dell’Europa], Pasini, Paolo (ed.), Milà, 54-55 Cattani, Paola (2004). La distruzione delle vestigia pagane nella legislazione imperiale tra IV e V secolo, in Senso delle rovine e riuso dell’antico, Cupperi, Walter (ed.), Pisa, 31-44. Cautela G., Di Mauro L., Ruotolo R (eds)(1996). Napoli sacra. Guida alle chiese della città. T. 14.Sant’Agostino degli Scalzi,Santa Teresa agli Studi,Sant’Efremo Nuovo,Rosario al Largo delle Pigne,Santa Maria della Stella,Padri della Missione ai Vergini,San Severo e Catacomba, Santa Maria della Sanitàe Catacomba,San Gennaro dei Poveri,Catacombe di San Gennaro, Santi Cosma e Damiano a Secondigliano, Napols. Cosentino, Augusto (2002). Il battesimo a Roma:edi!ci e liturgia, in Ecclesiae Urbis (Atti del Congresso Internazionale di studi sulle chiese di Roma [IV-X secolo], Roma, 4-10 settembre 2000), Guidobaldi, Federico, Guiglia Guidobaldi, Alessandra (eds.), Ciutat del Vaticà, 109-142. De Blaauw, Sible (2008). Il culto di Sant’Ambrogio e l’altare della Basilica Ambrosiana a Milano, in Iluoghi del sacro:il sacro e la cittàfra medioevo ed etàmoderna;atti del convegno, [Georgetown University, Center for the Study of Italian History and Culture, Fiesole, 12 -13 giugno 2006], Ricciardelli, Fabrizio (ed.), Florència, 43-62. De Blaauw, Sible (2008). Il culto di Sant’Ambrogio e l’altare della basilica Ambrosiana a Milano, in Iluoghi del sacro.Il sacro e la città fra Medioevo ed Età moderna, Ricciardelli, Fabrizio (ed.), Florència, 43-62. De Blaauw, Sible (1994). Cultus et Decor.Liturgia e Architettura nella Roma Tardoantica e Medievale, Vaticano.

40

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana... De Francesco, Daniela (2001). Il battistero del vescovo Paolo II nella catacomba di S. Gennaro a Napoli:un caso di dualismo episcopale, in L’edi"cio battesimale in Italia.Aspetti e problemi (atti dell’VIIIcongresso nazionale di archeologia cristiana:Genova, Sarzana, Albenga, Finale Ligure, Ventimiglia, 21-26settembre 1998), Bordighera, 1057-1076. Duval, Yvette (1988). Auprès des saints,corps et âme.L’inhumation “ad sanctos” dans la chrétientéd’Orient et d’Occident du IIIe au VIIe siècle, Paris. Guidobaldi, Federico, Guiglia Guidobaldi, Alessandra (eds.)(2002). Ecclesiae Urbis (Atti del Congresso Internazionale di studi sulle chiese di Roma [IV-X secolo], Roma, 4-10 settembre 2000), Ciutat del Vaticà. Elad, Amikam (2008).Pilgrims and pilgrimage to Jerusalem and Hebron during the early Muslim period, in Routes offaithin the medieval mediterranean:history,monuments,people,pilgrimage perspectives;international symposium, Thessalonike 7 -10/11/2007, Chatzetryphonos, Euangelia K. (ed.), Tessalonica, 349-359. Elad, Amikam (1999). Pilgrims and pilgrimage to Jerusalem during the early Muslim period, in Jerusalem.Its Sanctityand Centralityto Judaism,Christianity,and Islam,Levine, Lee Israel (ed.), Nova York, 300-314. Elad, Amikam (1995). Medieval Jerusalem and Islamic worship:holy places,ceremonies, pilgrimage, Leiden. Fellmeth, Ulrich;Olshausen Eckart (eds.)(2010). Die antike Welt aufelfBlättern:die Tabula Peutingeriana;Begleitbuch zur Ausstellung des Projektseminars “Die Tabula Peutingeriana” als Historische Quelle, Stuttgart. Fiocchi Nicolai, Vincenzo (2000). ‘Sacra martryrum loca circuire’:percorsi di visita dei pellegrini nei santuari martiriali del suburbio romano, in Christiana Loca:Lo spazio cristiano nella Roma del primo millennio;Complesso di S. Michele, 5 settembre-15 novembre 2000. (Vol. 1), Pani Ermini, Letizia (ed.), Roma, 221-230 Fiocchi Nicolai, Vincenzo (1995). ‘Itinera ad sanctos’. Testimonianze monumentali del passaggio dei pellegrini nei santuari del suburbio romano, in Akten des XII.Internationalen Kongresses für christliche Archäologie, Bonn, 22.-28. September 1991 (Vol. 1-2), Dassmann, Ernst, Engemann, Josef (eds.), Münster, 763-775. Fiocchi Nicolai, Vincenzo (2000). Gli spazi delle sepolture cristiane tra il III e il V secolo, in La comunitàcristiana di Roma.1:La sua vita e la sua cultura dalle origini all’alto medio evo, Pani Ermini, Letizia, Siniscalco, Paolo (ed.), Ciutat del Vaticà, 341-362.

Centres històrics:el valor del context

41

Gerardo Boto Varela Fiocchi Nicolai, Vincenzo (2000). L’organizzazione dello spazio funerario, in Christiana Loca: Lo spazio cristiano nella Roma del primo millennio;Complesso di S. Michele, 5 settembre-15 novembre 2000. (Vol. 1), Pani Ermini, Letizia (ed.), Roma, 43-58. García De Castro Valdés, César (1999). Las primeras fundaciones, in La catedral de Oviedo,I. Historia yrestauración, Oviedo, 21-73. García De Castro Valdés, César (1999). Visigodos, asturianos y carolingios, in Asturias entre visigodos y mozárabes. Visigodos y Omeyas, VI (Madrid 2010),Caballero Zoreda, Luis, Mateos Cruz, Pedro, García De Castro Valdés, César (eds.), Madrid-Mérida, X, 229-286. García De Castro Valdés, César (1995).Arqueología cristiana de la Alta Edad Media en Asturias, Oviedo, 395-405. García De Cortázar y Ruiz De Aguirre, José Angel (2006).La Civitas Dei:la ciudad como centro de vida religiosa en el siglo XIII, in El mundo urbano en la Castilla del siglo XIII(Vol. 1-2), González Jiménez, Manuel (ed.), Sevilla, T. 1, 275-301. Gasdìa, Vincenzo Eduardo (1937). La casa pagano-cristiana del Celio:titulus Byzantis sive Pammachii, Roma. Gonzalbes Cravioto, Carlos (2002).La representación de las fronteras en la Tábula Peutingeriana (Codex Vindobonensis 324), in IV Estudios de Frontera.Historia,tradiciones yleyendas de frontera, Toro Ceballos, F. (ed.), Jaén, 267-286. Guerrini, Paola (2002). Le chiese e i monasteri del Trastevere:cronologia e topogra!a, in Ecclesiae Urbis (Atti del Congresso Internazionale di studi sulle chiese di Roma [IV-X secolo], Roma, 4-10 settembre 2000), Guidobaldi, Federico, Guiglia Guidobaldi, Alessandra (eds.), Ciutat del Vaticà, 377-396. Hülsen, Ch. (1907). La pianta di Roma dell´Anonimo Einsiedliense, Dialoghi dell # Accademia Ponti"cia,II,9, 386. Irurita Lusarreta, María Ángeles (1988). Relación entre los Burgos de la Pamplona medieval, Príncipe de Viana.Anejo,Nº.8(Ejemplar dedicado a:Primer Congreso General de Historia de Navarra.Comunicaciones.Edad Media), 505-510 Karivieri, Arja (2002). From pagan shrines to Christian churches:methods of conversion, in Ecclesiae Urbis (Atti del Congresso Internazionale di studi sulle chiese di Roma [IV-X secolo], Roma, 4-10 settembre 2000), Guidobaldi, Federico, Guiglia Guidobaldi, Alessandra (eds.), Ciutat del Vaticà, 77-84 Kobielus, Stanislaw (1995).La Jérusalem Céleste dans l’art médiéval, in Le mythe de Jérusalem: du Moyen Age àla Renaissance, Berriot-Salvador, Evelyne (ed,), Saint-Étienne, 101-122 42

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana... Lanig, Karl (1964). ‘Civitas Dei’ -‘Civitas terrena’ oder Vom Ursprung unseres dualistischen Weltbildes, Der altsprachliche Unterricht,7-3, 31-57. Letsch-Brunner, Silvia (2000). Römische Aristokratinnen der christlichen Spätantike und Ueberlegungen zur Interpretation des Apsismosaiks der Kirche Santa Pudenziana, in Misericordias Domini:Freundesgabe zum 70.Geburtstag von Prof.Dr.Hans-Dietrich Altendorf, Gebhard, Rudolf (ed.), Zürich, 11-35. Liverani, Paolo (2000).La basilica di San Pietro in Vaticano, in Pietro e Paolo:la storia,il culto, la memoria nei primi secoli, Donati, Angela (ed.), Milà, 55-58. López Vilar, Jordi (2006). Les basíliques paleocristianes del suburbi occidental de Tarraco.El temple septentrional i el complexmartirial de Sant Fructuós, Tarragona, ICAC. Lucherini, Vinni (2006). Ebdomanari versus canonici:gli istituti clericali, il potere ecclesiale e la topogra!a medievale del complesso episcopale di Napoli, Anuario de estudios medievales, 36, 613-648. Lucherini, Vinni (2009). La cattedrale di Napoli: storia,architettura,storiogra"a di un monumento medievale, Roma. Mara, Maria Grazia (2000). La spiritualità martiriale:dagli eventi alla memoria, in La comunità cristiana di Roma.1:La sua vita e la sua cultura dalle origini all’alto medio evo, Pani Ermini, Letizia, Siniscalco, Paolo (ed.), Ciutat del Vaticà, 327-340. Marrin, Emilio (1995). Nouvelles recherches sur Marusinac à Salone, in Akten des XII. Internationalen Kongresses für christliche Archäologie, Bonn, 22.-28. September 1991 (Vol. 1-2), Dassmann, Ernst, Engemann, Josef (eds.), Münster, 1016-1023 Martí Castelló, Ramón (2006).Del fundus a la parrochia. Transformaciones del poblamiento rural en Cataluña durante la transición medieval, in De la Tarraconaise àla Marche Supérieure d’alAndalus (IVe -XIe siècle):les habitats ruraux[actes du colloque tenu à la Casa de Velázquez, Madrid, mars 2004], SENAC, Philippe (ed.), Toulouse, 145-166. Martín Duque, Ángel J. (1994). El Camino de Santiago y la articulación del espacio histórico navarro, in El Camino de Santiago y la articulación del espacio hispánico:XX Semana de Estudios Medievales, (Estella, 26a 30de julio de 1993), Estella, 129-156. Martín Duque, Ángel J. (1990). La fundación del burgo navarro:Estella, Príncipe de Viana,190 (IX Centenario de Estella), 317-328. Menchón, Joan, Macias, Josep M. i Muñoz, Andreu (1994).Aproximació al procés transformador de la ciutat de Tarraco. Del Baix Imperi a l’Edat Mitjana, Pyrenae,25, 225-243.

Centres històrics:el valor del context

43

Gerardo Boto Varela Meyer, Ann Raftery (2003). Medieval Allegory and the Building ofthe New Jerusalem, Cambridge. Miranda García, Fermín (2005). Algunas propuestas sobre transformaciones sociales y renacimiento urbano en el Reino de Pamplona (CA. 1050-1080), in García SánchezIII“el de Nájera” un reyyun reino en la Europa del siglo XI:XV Semana de Estudios Medievales, Nájera, Tricio y San Millán de la Cogolla del 2al 6de agosto de 2004 /De La Iglesia Duarte, J.I. (coord.), 173-190. Mitre, Emilio (2010).La ciudad cristiana del Occidente medieval (c. 400. -c. 1500), San Sebastián de los Reyes. Mösch, Sophia Cornelia (2009–2010). ‘Civitas Dei’ und ‘ecclesia, quam videmus toto orbe diffusam’:Augustinismus in der Glaubens-und Missionskonzeption,im Bildungsprogramm,im Geschichtsverständnis und am HofKarls des Grossen, Universität Basel. Nolla, Josep M. (1999). El Urbanismo de la Ciudad de Gerona en la alta Edad Media. Una primera aproximación, El urbanismo en los estados cristianos peninsulares,CodexAquilarensis, 15, 207-225. Pani Ermini, Letizia (2000). Dai complessi matiriali alle “civitates”:Formazione e sviluppo dello “spazio cristiano”, in La comunitàcristiana di Roma.1:La sua vita e la sua cultura dalle origini all’alto medio evo, Pani Ermini, Letizia, Siniscalco, Paolo (ed.), Ciutat del Vaticà, 397419. Pani Ermini, Letizia, Siniscalco, Paolo (ed.)(2000)La Comunitàcristiana di Roma.1:La sua vita e la sua cultura dalle origini all’alto medio evo, Ciutat del Vaticà. Christiana Loca:Lo spazio cristiano nella Roma del primo millennio;Complesso di S. Michele, 5 settembre-15 novembre 2000. (Vol. 1-2), Pani Ermini, Letizia (ed.), Roma, 2000–2001. Pérez Martínez, Meritxell (2006). La Invenció (inventio)del culte a Santa Tecla en la Tarragona d’època medieval, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona,50, p. 21-58 Pérez Martínez, Meritxell (2012). Tarraco en la Antigüedad Tardía. Cristianización y organización eclesiástica (siglos IIIa VIII), Tarragona. Pergolizzi, Alfredo Maria (ed.)(1999). La confessione nella basilica di San Pietro in Vaticano, Cinisello Balsamo (Milà). Prontera, Francesco (2003). Tabula Peutingeriana.Le antiche vie del mondo, Florència. Pullan, W. A. (1995). The transformation ofthe urban order in early Christian Jerusalem: pilgrimage and the ritual topography,325-460, Cambridge.

44

ISBN 978-84-938711-3-0

Transformacions dels centres urbans des de l’Antiguitat Tardana... Quattrocchi, Angela (2002). Le processioni stazionali:cerimoniale papale, fonti e topogra!a, in Ecclesiae Urbis (Atti del Congresso Internazionale di studi sulle chiese di Roma [IV-X secolo], Roma, 4-10 settembre 2000), Guidobaldi, Federico, Guiglia Guidobaldi, Alessandra (eds.), Ciutat del Vaticà, 85-95. Rodríguez Almeida, E. (2002). Formae Urbis antiquae, Roma. Rubin, Rehav (2006). One city, different views:a comparative study of three pilgrimage maps of Jerusalem, Journal ofhistorical geography,32, 267-290. Shalev, Zur (2011). Christian pilgrimage and ritual measurement in Jerusalem, Micrologus,19, 131-150. Spieser, Jean-Michel (2001).Ambrose’s foundations at Milan and the question of Martyria, en: Spieser, Urban and Religious Spaces in Late Antiquityand EarlyByzantium, Aldershot, Variorum (Les fondations d’Ambroise à Milan et la question des martyria, Deltiontès Christianikès Archaologikès Etaireias,20(1998), 29-34). Spieser, Jean-Michel (2001).The Christanisation of the city in late antiquity, Urban and Religious Spaces in Late Antiquityand EarlyByzantium, Aldershot, Variorum (publicat originalment en francès a Ktema 11(1986), 49-55). Stasolla, Francesca Romana (2002). Balnea ed edi!ci di culto:relazioni e trasformazioni tra tarda antichità e alto medioevo, in Ecclesiae Urbis (Atti del Congresso Internazionale di studi sulle chiese di Roma [IV-X secolo], Roma, 4-10settembre 2000), Guidobaldi, Federico, Guiglia Guidobaldi, Alessandra (eds.), Ciutat del Vaticà, 143-151. Trinci Cecchelli, Margherita Maria (2000). Spazio cristiano:l’edi!cio di culto, tipologia ed evoluzione, in La comunità cristiana di Roma.1:La sua vita e la sua cultura dalle origini all’alto medio evo, Pani Ermini, Letizia, Siniscalco, Paolo (ed.), Ciutat del Vaticà, 421-438. Valero, Sebastián Andrés (1983). Excavaciones en Santa María de los Arcos, Tricio (La Rioja), Cuadernos de investigación:Historia,9-2, 113-126. Vanmaele, Basile (1965). L’église Pudentienne de Rome: Santa Pudenziana.Contribution à l’histoire de ce monument insigne de la Rome Chrétienne ancienne du IIe au XXe siècle, Averbode. Voltaggio, Michele (2011). Xenodochia and hospitia in sixth-century Jerusalem:indicators for the Byzantine pilgrimage to the holy places, Zeitschrift des deutschen Palästinavereins,127, 197-210. Yasin, Ann Marie (2012). Reassessing Salona’s churches:‘martyrium’ evolution in question, Journal ofearlyChristian Studies,20, 59-112. Centres històrics:el valor del context

45