Francisco José Cantero Sernea (1999): “Transtorns del llenguatge oral a l’escola”

Francisco José Cantero Sernea (1999): “Transtorns del llenguatge oral a l’escola”, Escola Catalana, num. 357. (pp. 9-11)

TRANSTORNS DEL LLENGUATGE ORAL A L’ESCOLA Francisco José Cantero Laboratori de Fonètica Aplicada Universitat de Barcelona Introducció La idea que el nen ja arriba a escola sabent parlar és falsa i injusta, com saben molt bé els mestres; així i tot, el cert és que a l’escola el llenguatge oral s’ha deixat sempre una mica en un segon pla, poc atès com a objectiu docent i al marge de la nostra atenció. Sabem que el primer objectiu de l’escolarització és la socialització del nen, més enllà de qualsevol altre aprenentatge particular, i que el canal de comunicació interpersonal per excel.lència és, precisament, el llenguatge oral. Totes les relacions humanes es basen en la comunicació oral, exclusivament: tota la vida afectiva, la “intel.ligència emocional” de l’individu, i tota la seva vida intel.lectual, té els seus fonaments en una comunicació oral eficaç i fuida. És a dir, qualsevol transtorn del llenguatge oral del nen tindrà unes conseqüències molt clares no només en les seves habilitats lingüístiques, sinó en tot el seu desenvolupament social, intel.lectual i afectiu. Dit d’una altra manera: un transtorn de la parla que no hagi estat detectat i tractat a temps pot convertir-se en una discapacitat certa, més greu encara perquè passa inadvertida. Així, hi ha casos de “nens conflictius” o de “fracàs escolar” que en realitat són casos de transtorns logopèdics ignorats per la família i per l’escola: molt sovint, per exemple, són casos d’una petita pèrdua auditiva (hipoacúsia), no tan greu com per parlar de “sordesa”, però que afecta profundament el desenvolupament del nen. Certament, cal no veure “transtorns imaginaris” a tot arreu, ni enviar al metge cada cas conflictiu, sinó posar-se en contacte amb el logopeda escolar i treballar en equip per tal de prevenir i de tractar adequadament cas per cas. Audició, percepció i articulació L’audició és, sens dubte, un dels condicionants més importants de la veu i la parla: qualsevol pèrdua té implicacions immediates, fins al punt que hi ha transtorns de la parla, com veurem, que el seu origen és, precisament, una hipoacúsia. Altres transtorns, en canvi, tenen el seu origen no en l’audició, sinó en la percepció de la parla. “Audició” i “percepció” són conceptes molt propers, però que convé no confondre: l’audició és el procés de detecció, transmissió i codificació del so en impulsos nerviosos que s’envien al cervell; la percepció és el procés d’interpretació i filtre d’aquestes dades enviades per l’oïda, en funció, entre d’altres, de l’educació lingüística i cultural de la persona. Així, els parlants d’una llengua perceben diferències sonores que els parlants d’una altra no perceben: per exemple, un castellano-parlant no percep la diferència d’obertura entre les vocals del català [e] – [ε]; ni un catalano-parlant, entre les vocals de l’anglès [i] – [I]; ni un parlant d’àrab, entre les vocals [i] – [e]; etc. La percepció, doncs, és un concepte que té a veure amb les categories funcionals que formen els sons: els fonemes.

Íntimament lligat a l’audició i la percepció del so, hi ha la seva articulació, és a dir, la producció física del so. Si el nen no percep un so, o no l’escolta bé, serà molt difícil que el pugui reproduïr: bona part dels problemes d’articulació provenen d’una audició (les dislàlies audiògenes) o d’una percepció (les dislàlies fonològiques) defectuoses. Parla i veu Però no tots els transtorns del llenguatge oral tenen a veure amb l’articulació dels sons: també hi ha transtorns relacionats amb altres dimensions de la parla, com ara la fluidesa (disfèmies), i amb la pròpia veu (disfonies). Parla i veu són els aspectes més rellevants del llenguatge oral, en quant als seus transtorns. La parla, entesa com a manifestació material del llenguatge oral, inclou l’articulació dels sons, el ritme i l’entonació, i la fluidesa del discurs; la veu, per la seva part, és la portadora de la parla, l’autèntic cos del llenguatge oral. Els transtorns més freqüents del llenguatge oral, doncs, estan relacionats amb algun d’aquests aspectes: les dislàlies, transtorns en l’articulació dels sons; les disfèmies, transtorns en la fluidesa i el ritme de la parla; i les disfonies, alteracions de la veu. Dislàlies Les dislàlies són transtorns en l’articulació dels sons, és a dir, problemes de “pronunciació”, molt característics a l’escola infantil, alguns dels quals són persistents fins a l’edat adulta. Normalment, només a partir dels 4-5 anys poden plantejarse seriosament com a problemes, ja que fins aquesta edat el propi procés evolutiu d’adquisició del llenguatge inclou aquests fenòmens. Trobem quatre grans tipus de dislàlies: Dislàlia evolutiva (o “retardament de la parla”): errors articulatoris senzills, molt freqüents als 3 anys, que si són persistents a partir dels 5-6 anys poden considerar-se un petit retardament. Dislàlia fonològica: articulació errònia degut a problemes de categorització fonològica, és a dir, a problemes de “percepció” de fonemes. Aquest transtorn es detecta quan el nen pronuncia un so adequadament en alguns contextos (com ara, a començament de síl.laba), però no en uns altres (per exemple, a final de síl.laba). Aquestes fluctuacions indiquen que no hi ha cap problema per pronunciar el so (fonètic), sinó que el problema és de percepció (fonològic): el nen encara no ha reconegut la categoria fonològica pertinent. Dislàlia fonètica: articulació errònia d’un so o un grup de sons, a causa de la pròpia complexitat del so (com ara, la vibrant múltiple [r]), o d’una descoordinació motora, etc. En aquest cas, el problema no és perceptiu, sinó productiu. El nen conceptualitza bé, enten bé el so, però no el pot reproduïr. Els casos més freqüents són de “rotacisme” (problemes en l’articulació de [r]), “sigmatisme” (problemes amb l’articulació de [s]) i “lambdisme” (articulació de [l]). Dislàlia audiògena: articulació deficient o desajustada originada per una hipoacúsia (o sordesa lleu). En aquest cas, el problema no és ni l’articulació en sí mateixa, ni la percepció del fonema, sinó la pròpia audició, directament. Aquest transtorn pot ser molt greu, perquè normalment va associat amb altres de caire socio-afectiu, com ara un retardament important en l’adquisició de la parla, moltes deficiències expressives i de

comprensió, i una gran falta d’atenció i d’interés per tot allò que sigui parlat (com per exemple les explicacions del mestre). Altres símptomes clars en aquests casos són les otitis i els constipats molt freqüents. Disfèmies Les disfàmies són transtorns en la fluidesa i el ritme de la parla, també anomenats “quequeig”. Aquests transtorns apareixen normalment cap els 3 anys, quan comencen a formular-se frases més llargues i complexes, però només es fixen com a alteració entre els 4 i els 8 anys. L’etiologia de la disfèmia no es coneix encara prou bé, però se la relaciona amb altres fenòmens associats: descoordinació fono-respiratòria i articulatòria, alteració de l’entonació, tensió muscular, etc. La disfèmia és un transtorn de la parla complexe que també inclou tota la reacció del parlant davant del seu dèficit: llenguatge anòmal, redundant o incoherent, evitació de paraules conflictives, i evitació de la pròpia comunicació. Es distingeixen dos tipus de quequig: Quequeig tònic: parla entretallada i to muscular elevat; davant d’un bloqueig de la parla, amb una paraula clau, el quec eleva encara més el to muscular fins a provocar una parla explosiva i violenta, a cops. Quequeig clònic: contraccions bucals breus i ràpides, que provoquen una repetició compulsiva d’una síl.laba o una paraula. Disfonies Les disfonies són alteracions de la veu. No tenen a veure, doncs, ni amb l’audició, ni amb la percepció, ni amb l’articulació dels sons, ni amb la producció de la parla. La veu es produeix quan l’aire dels pulmons passa, amb pressió suficient, entre els replecs vocals, tensionats pels músculs de la laringe: així, qualsevol alteració en la respiració o en la tensió muscular (provocada per factors emocionals, per la posició corporal, per mals hàbits d’higiene vocal, etc.) pot provocar alteracions en la veu, que afectaran els hàbits comunicatius del nen, la pròpia fluidesa de la parla i que poden acabar generant patologies laríngies. Normalment es distingeixen dos tipus de disfonies: Disfonies orgàniques: on l’alteració de la veu és causada per un component anatòmic (como ara, un tumor laringi) o neurològic (com algunes lesions o malalties neurològiques, com el Parkinson). Disfonies funcionals: on l’alteració prové d’un ús defectuós de la veu, del to muscular, la respiració o la tensió dels replecs vocals. També, d’una sobreexposició a estats emocionals forts. Aquestes disfonies funcionals, a la vegada, provoquen ràpidament factors “orgànics” que reforcen la disfunció, com ara nòduls, pòlips o edemes. A l’escola, les disfonies funcionals habitualment són patrimoni dels mestres, molt exposats a estats de forta tensió nerviosa i emocional, i fins i tot poden considerar-se una malaltia professional. Amb tot, també a vegades els nens pateixen aquesta disfunció. Podem trobar nens amb veu cridanera, molt trencada, degut a una hipertonia muscular, nens hiperactius que van tot el dia cridant; amb veu feble, tot el contrari, provocada per falta de to muscular;

amb veu aspra, ronca, normalment provocada per un mal ús vocal, o per una laringitis; amb veu nasal, bé per una obstrucció del pas de l’aire a les cavitats nasals (llavors el nen sembla com constipat i no pronuncia els sons nasals), bé per un tancament insuficient del vel del paladar, (llavors la veu sona molt nasalitzada); o amb veu entretallada, pròpia del nen disfèmic, amb espasmes en la fonació i en la respiració. Altres transtorns A banda dels mencionats, podem trobar altres transtorns del llenguatge oral, més greus però també molt menys comuns a l’escola. Aquí només els nomenarem: Disglòssies: També anomenades dislàlies orgàniques, són alteracions articulatòries produïdes per malformacions o anomalies anatòmiques, orgàniques o neurològiques. Segons la localització de l’anomalia (llavi fisurat, llavi leporí, fre lingual, fisura del paladar, etc.), hi ha la disglòssia llavial; lingual; palatina; mandibular; dental; nasal. Alteracions neuromotores: Alteració de l’articulació, produïda per una lesió del sistema nerviós, que afecta al control muscular sobre els òrgans vocals. L’alteració articulatòria s’anomena disartria; l’absència de parla, anartria. Logopaties: S’anomenen logopaties als transtorns del llenguatge que afecten no només a la producció “material” de la parla (com tots els que hem vist fins ara, que afecten a la producció dels sons o del ritme) sinó que afecten a tota la construcció del llenguatge, a la seva estructura lèxico-gramatical, etc. Rarament trobarem a l’escola patologies del llenguatge com la disfàsia, l’afàsia, la deficiència mental o el mutisme electiu. Apèndix - Els contextos lingüístics A la nostra escola ens trobem amb una situación molt complexa de multilingüisme (a vegades no prou reconegut) on conviuen dues llengües oficials, cadascuna d’elles amb les seves varietats dialectals i de registre, amb altres llengües marginals (d’origen àrab, africà i oriental), no integrades al sistema escolar però parlades per un nombre creixent d’alumnes. En un context de multilingüisme s’ha d’entendre que, molt sovint, les deficiències en la pronúncia dels alumnes està relacionada amb les seves llengües o dialectes. Seria possible, per exemple, parlar de “sigmatisme” perquè l’alumne no pronunica la [-s], sense adonarnos que al dialecte parlat a casa seva és un so que no es pronuncia; o, com en el cas dels nens filipins, creure que hi ha una dislàlia fonètica perquè diuen “pilipí” en comptes de “filipí”, sense saber que, en tagal, no existeix el so [f]. Cal tenir present, doncs, la discapacitat lingüística dels inmigrants a l’escola, amb parles desconeixides pels altres, amb greus problemes de percepció i d’articulació, però també de tensió muscular, ansietat, etc., i amb una sintomatologia massiva molt semblant a les dislàlies: parlar una llengua extranya no és, òbviament, cap patologia; però els resultats sí que poden ser molt semblants, i cal treballar en equip per tal de saber superar-los.

Orientacions bibliogràfiques Busto Barcos, Mª C. (1995): Manual de logopedia escolar: niños con alteraciones del lenguaje oral en Educación Infantil y Primaria. Madrid: CEPE Cantero, F.J. (1998): “Conceptos clave en lengua oral”, en Mendoza, A. (coord.): Conceptos Clave en Didáctica de la Lengua y la Literatura. Barcelona: Horsori. Del Río, M.J. & L. Bosch (1988): “Logopedia y escuela”, en Peña Casanova, J. (coord.): Manual de logopedia. Barcelona: Masson. Juárez, A. & M. Monfort (1989): Estimulación del lenguaje oral. Un modelo interactivo para niños con dificultades. Madrid: Santillana. Perelló, J. et al. (1990 –5ª ed. –): Transtornos del habla. Barcelona: Masson. Tough, J. (1987): El lenguaje oral en la escuela. Una guía de observación y actuación para el maestro. Madrid: Visor-MEC. Tulon, C. (1995): La veu. Tècnica vocal per a la rehabilitació de la veu en les disfonies funcionals. Barcelona: Viena-Columna.