FONTS ESCRITES I ICONOGRÀFIQUES APLICADES A L’ESTUDI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC D’ÈPOCA MEDIEVAL: ELS METALLS

V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS

Barcelona, 22-25 de maig de 2014

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 1057 a 1066)

FONTS ESCRITES I ICONOGRÀFIQUES APLICADES A L’ESTUDI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC D’ÈPOCA MEDIEVAL: ELS METALLS Lluïsa Amenós*

“No s’ha fet encara una història de la forja catalana. Cal de primer una copiosa investigació documental i una labor constant d’anàlisi monogràfica; únicament després d’haver-se fet aquesta tasca hom podrà pensar a establir una perspectiva de conjunt. (…) I si moltes vegades trobem dificultats per localitzar els ferros antics, més penosa és encara la feina de documentar-los, per la mateixa escassetat de documents, la qual cosa treu dels objectes el valor que la fixesa de la data, de l’autor i d’altres circumstàncies del treball els donaria. Alguns documents gràfics supleixen de vegades la manca dels documents literaris; així, per exemple, no seria costós establir una sèrie cronològica de brasers de ferro a base dels que figuren en els retaules, assenyaladament en les escenes de la naixença dels sants.” Amb aquestes paraules, publicades al capítol dedicat als serrallers de l’obra Barcelona i la seva història, Agustí Duran i Sanpere resumia la metodologia que calia seguir per elaborar una història de la forja catalana. El seu mètode, fonamentat en criteris de rigorositat científica, és aplicable a l’estudi de pràcticament tots els materials arqueològics d’època medieval i moderna, especialment d’aquells vinculats a l’àmbit domèstic. És bén sabut que els inventaris de béns conservats als nostres arxius notarials aporten una gran quantitat d’informació sobre l’aixovar domèstic medieval i que el patrimoni artístic custodiat als nostres museus constitueix un dels corpus iconogràfics més rics i complets d’Europa occidental. El que resulta sorprenent –o millor dit, incomprensible,

* www.actiweb.es/lluisaamenos

des d’un punt de vista científic– és que avui per avui, quaranta anys després del text de Duran i Sanpere, segueixin sent infrautilitzades. El treball que us presento s’emmarca en el projecte de documentació i identificació tipològica dels metalls conservats al magatzem arqueològic de l’Ajuntament de Lleida, dut a terme l’any 2011 en el marc del conveni per a la recerca arqueològica urbana signat entre la Universitat de Lleida i l’Ajuntament d’aquesta ciutat, a través del SCT-Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Lleida i la Secció d’Arqueologia de la Paeria. L’estudi ha recuperat la metodologia de Duran i Sanpere –força oblidada durant els darrers anys– i s’ha aplicat a la catalogació i documentació de diverses peces metàl·liques recuperades als jaciments medievals de la ciutat de Lleida, Tàrrega i Balaguer (Amenós 2014, 249-252, 254-266, 275-277; Amenós i Loriente 2014; Amenós 2014b). El treball que us presento avui no respon a cap catalogació de materials arqueològics concrets, sinó a l’estudi genèric d’aquells que es troben amb freqüència als jaciments arqueològics. Es tracta, doncs, d’un recull d’informació textual i gràfica que resulta útil per a l’estudi de tres tipologies metàl·liques comunes: els gresols de llumener, els passadors de corretja i els aplics d’enquadernació de llibre. L’objectiu principal és demostrar, una vegada més, que les fonts escrites i iconogràfiques són una eina absolutament imprescindible per entendre –i historiar– el nostre patrimoni cultural, i que l’estudi de material arqueològic només obtindrà el màxim rendiment si som capaços d’aplicar-les amb els criteris metodològics definits per Duran i Sanpere.

1057

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

DOCUMENTACIÓ I ESTUDI DEL MATERIAL METÀL·LIC PROCEDENT D’EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES: PROPOSTA METODOLÒGICA L’estudi documental de les tres tipologies triades s’ha desenvolupat tenint en compte quatre fonts bàsiques d’informació: les fonts arqueològiques, les etnogràfiques, les iconogràfiques i les manuscrites. Malauradament, la manca de pressupost ha impedit programar estudis analítics complementaris que permetin caracteritzar el metall i aprofundir en aspectes tecnològics concrets (conformació i decoració de la peça). −− Fonts arqueològiques: Una de les principals problemàtiques que planteja la documentació de metalls arqueològics és que sovint es troben en un estat molt fragmentari, no només per les deficients condicions de conservació a què han estat sotmesos, sinó pel fet que molts anaven aplicats a un altre objecte, del qual formaven part, i que sovint estava fabricat amb materials orgànics molt menys resistents, com la fusta, la banya o l’os. Així com el ferro o els aliatges de coure poden arribar amb millor i pitjor estat de conservació fins als nostres dies, els components orgànics no sobreviuen al pas del temps. Alguns metalls d’aplicació són fàcilment identificables, com les ferramentes de porta o de mobiliari, els cèrcols per ferrar galledes o bótes de fusta, i els ferros aplicats als edificis... però d’altres són de més difícil lectura. L’elevat grau d’oxidació de la matèria i la pèrdua de les parts impedeixen visualitzar correctament la forma original dels elements i, per aquest motiu, sovint resulta força difícil identificar-los, a menys que s’hagin visualitzat complets. Per aquest motiu, són fonamentals els referents etnogràfics, arxivístics i històricoartístics. −− Estudi de paral·lels: la major part dels objectes metàl·lics recuperats a la ciutat de Lleida, Tàrrega i Balaguer tenen paral·lels similars o exactes en altres jaciments catalans. Les memòries d’excavació i les publicacions especialitzades ens poden ajudar a obtenir una perspectiva més àmplia i a concretar datacions. No obstant això, els paral·lels arqueològics acostumen a estar molt fragmentats i, consegüentment, presenten les mateixes limitacions que les peces estudiades. En aquest context, adquireixen una especial rellevància els paral·lels “complets” conservats en museus i arxius (vegeu els exemples del llumener i de l’aplic d’enquadernació de llibre).

1058

−− Fonts etnogràfiques: Els objectes metàl·lics recuperats a Lleida pertanyen a l’univers quotidià i

han mantingut pràcticament invariables les seves constants formals i morfològiques. Molts han perviscut fossilitzats en les societats rurals dels segles xix i inicis del xx. És durant aquests anys que van ser “descoberts” i àmpliament documentats pels etnògrafs que estudiaven els sistemes de vida i la cultura material dels pobles pirinencs, com Ramon Violant i Simorra o Fritz Krüger. Actualment, el treball d’aquests pioners constitueix una valuosa porta oberta al passat que complementa i fa intel·ligibles les dades aportades per les fonts històriques i l’anàlisi del mateix objecte. −− Fonts iconogràfiques: La pintura i l’escultura medieval ofereixen nombrosos paral·lels iconogràfics dels elements recuperats a les excavacions arqueològiques i sovint constitueixen un element clau de contextualització, ja que completen la lectura de la peça. Val a dir, tanmateix, que no sempre és possible visualitzar correctament la morfologia de les peces representades ni extreure conclusions relatives a l’ús i funció. −− Fonts manuscrites: s’han consultat inventaris de béns, arxius gremials, ordinacions municipals i documentació comercial. És bén sabut que els inventaris de béns aporten gran quantitat d’informació sobre els objectes d’ús domèstic. En el cas concret que ens ocupa, s’han pogut recollir algunes dades sobre els objectes estudiats. Cal tenir en compte, tanmateix, que sovint resulta difícil associar la terminologia medieval amb els objectes conservats o els que apareixen representats a les arts plàstiques. Altres tipologies documentals d’obligada consulta són els registres d’ordinacions municipals, els arxius gremials i la documentació comercial. Estudis recents han desmostrat l’alta rendibilitat d’aquestes fonts aplicades a l’estudi del material metàl·lic (Amenós en premsa a). El referent, en aquest cas, és la ciutat de Barcelona, ja que disposa de documentació sobre molts dels objectes metàl·lics que habitualment es troben als jaciments arqueològics: Barcelona conserva, entre d’altres, les ordinacions que regulaven la producció i el comerç de corretges, sivelles, botons, guaspes, cànters, frens i altres productes fabricats amb aliatges de coure. Aquest corpus normatiu, custodiat a l’Arxiu Històric de la Ciutat, es conserva pràcticament complet des de l’any 1433. A més d’informació històrica, les ordenances poden aportar dades tècniques i formals sobre els objectes que regulen. Així, per exemple, el ban dels “botons de llautó” descriu breument la

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

tècnica del daurat i el que regula la fabricació de corretges tracta des de la qualitat de les primeres matèries (pell, teixit i metalls), fins al tractament del parxe (nom que rebia la corretja de cinturó) i l’elaboració dels aplics metàl·lics. Aquest darrer punt afecta a tots els elements constitutius de les corretges, ço és, sivelles, caps de corretja, barres i aplics ornamentals (platons). Els documents de caràcter comercial permeten prendre consciència del tipus i el volum d’importació dels metalls manufacturats. Sabem, per exemple, que un nombre important d’agulles, sivelles i corretges venudes a les ciutats de la corona catalanoaragonesa provenien del mercat internacional (Amenós, en premsa b). El Manual del Consell de la Ciutat de València corresponent a l’any 1335 confirma la importació de corretges amb aplics metàl·lics destinades al consum popular: “Que les correges guarnides de lautó, o d’estany o de qualsevol metayll, exceptant or e argent, les quals aportaven de les parts de Monpesler, o de Mallorcha, o de qualsevol altres parts ultramarines o terrenes, eren proffitoses a la gent popular, per tal car era obra gallarda et parençosa e de poch cost” (Sevillano Colom 1957, 293) L’elevada importació d’agulles, corretges i sivelles obliga a obrir un debat sobre la procedència de les peces localitzades als nostres jaciments i planteja la necessitat d’impulsar estudis que permetin diferenciar, si és possible, les produccions locals de les foranes.

un segon recipient d’igual format, però provist d’un llarg mànec vertical acabat en ganxo. Els llumeners de ferro apareixen amb freqüència als inventaris medievals, igual que els de llautó o els gresols de terrissa. De vegades se’ls designa amb el terme “broc”, en al·lusió al seu característic bec (Coromines 1980-1991, II, 247). Els manuscrits acostumen a descriure els “llumeners ab sa culla”, és a dir, amb el dipòsit que contenia l’oli (Casas Homs 1969-1970, 34. García Panadés 1983, 176 i 188). Joan Coromines registra aquest terme amb el mateix significat (Coromines 1980-1991, II, 1101). La culla d’un llumener de ferro podia ser d’aquest mateix material, o bé de terrissa (“llumaners de ferro e les culles de terra”. García Panadés 1983, 189). Alguns llumeners recuperats en excavacions arqueològiques conserven els ganxos de suspensió, com el trobat la castell de Llinars (Monréal i Barrachina 1983, fig. 111). Aquests elements, perfectament visibles a les fonts iconogràfiques, apareixen esmentats als inventaris amb el terme “arpions” (“dos lumenés de ferro ab sos arpions”. Roca 1925-1928, 391). Per tal d’evitar la corrosió, els llums d’oli metàl·lics es protegien amb una capa d’estany (“dos lumaners de ferro ab ses cullas, tots nous e estanyats”. Martorell i Valls Taberner 1911-1912, 612). Aquest tractament s’aplicava en general a tots els objectes fabricats amb ferro (Amenós 2008, 182. Amenós 2011, 56)

Gresol de llumener constituït per un dipòsit hemiefèric que presenta un bec al llavi. Es tracta d’una tipologia freqüent en l’aixovar domèstic medieval, que conviu amb un altre model de format quadrangular i quatre brocs als angles. Se n’han recuperat bastants exemplars en excavacions arqueològiques datades en època medieval i en tenim força testimonis en les fonts iconogràfiques (vegeu apartat específic).

Els llums d’oli dels segles xviii i xix anaven acompanyats d’unes pinces fixades amb cadenetes que servien per estirar el ble i avivar la flama (Violant i Simorra 1950, 191-227; Krüger 1995, 207-226). Els exemplars medievals segurament també en tindrien. L’elevat nombre de pinces trobades als jaciments, sovint a prop dels llumeneres, així ho fa pensar. Aquest accessori s’usava per espavilar la metxa i llevar el ble carbonitzat dels llumeners i de les candeles: a l’inventari dels béns de Joan de Borja, duc de Gandia, es mencionen «unes mordacetes de mocar candeles». En trobem també a l’inventari de la casa del General (1512) (“Item dos canalobres de fust guarnits de ferro, grans ab creus vermelles, ab ses mordasses abtes per mocar los ciris de la dita capella.” Vocabulari Faraudo: «mocar»). Els diccionaris etimològics defineixen les mordaces com aquells instruments que actuen a manera de tenalla. El Vocabulari Faraudo va més enllà i les identifica amb les pinces (Vocabulari Faraudo: «mordaça»).

Els llumeners medievals són exactament iguals als llums d’oli documentats per l’etnografia (Krüger 1995, 207-226) . Com aquests, el gresol encaixava dins

Un altre estri documentat per a aquests usos eren les «talladores» i les tisores. En un manuscrit datat l’any 1381 s’esmenta «una taylladora de bleses ab lo coltell»

DOCUMENTACIÓ DE MATERIAL METÀL·LIC: EXEMPLES CONCRETS Gresol de llumener (de ferro)

1059

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

(Coromines 1980-1991, I, 836) i a l’inventari del barber cirurgià Leonci Mestre se citen «unes tesores petites aptes a mocar candeles» (Roca 1921-1924, 159). Aquest comentari posa en evidència que les tisores de mocar tenien algun tret morfològic que les diferenciava de la resta. L’inventari del mercader Guillem Ferrer és força més explícit en aquest sentit, ja que descriu “I canalobre de ferre, ab son mocador de ferre” (Casas Homs 1969-1970, 83). La manca de referències descriptives impedeix relacionar el terme mocador amb l’actual esmocadora, però el que sí queda clar és que existia un tipus d’eina emprada específicament per tallar el moc de les candeles. En tot cas, suposo que no devien ser gaire diferents a l’esmocadora representada al quadre de Joos van Cleve (doc. 15111540) titulat Sant Jeroni a l’estudi. Paral·lels iconogràfics: Mestre de Sixena. Retaule de Sant Nicolau provinent del Maresme: Sant Nicolau ressuscita els tres fills d’un carnisser. Primers anys de la segona meitat del segle xiv

Jaume Cabrera. Compartiment del retaule de la capella de la confraria de Sant Nicolau de l’església de Santa Maria de Manresa: Resurrecció dels tres fills del carnisser. 1406-1412

Jaume Ferrer II. Compartiment del retaule major provinent de Santa Maria de Verdú: Anunciació. Circa 1432-1434

1060

Als inventaris medievals també s’esmenten els foguers, uns estris d’acer de petites dimensions que servien per fer foc. A la casa del barber cirurgià Leonci Mestre, s’hi documenta un llumaner i « I foguer de ferre, apta a tenir esqué de drap, per traura foch ab tot son gorniment » (Roca 1921-1924, 157). Per tal de tenir-lo a mà, el foguer es portava dins la bossa que penjava del cinyell: a l’inventari d’Alfons el Magnànim, per exemple, se n’esmenta un a l’interior d’un carner de cuir vermell (“Item un carner patit de cuyr vermell ab XII platons de leuto ab I poch de flocadura de seda verda, groga, blancha e vermella, dins la qual ha foguer fornit per traura foch.” (González Hurtebise 1907, 177)

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Passadors de corretja (virolla?) Al carrer Magdalena, núm. 22, de Lleida van aparèixer dos passadors de bronze emprats per fixar les corretges de cinturó (Arxiu Arqueològic de la Ciutat de Lleida, núm. Inv. 1963 i 1921). Es van trobar en un estrat corresponent al segle xvi, juntamente amb material ceràmic pintat amb pinzell pinta. El més simple és constituït per una tija cilíndria rematada per sengles cabotes hemiesfèriques als extrems. L’altre, en forma de “T”, respon a la mateixa estructura però travessada, al bell mig i en perpendicular, per un martell o llengüeta de perfil ondulant i coronada per una barreta transversal. Ambdós passadors formen un tipus de tanca de corretja força habitual als territoris peninsulars durant el segle xvi (González Castañón 2011): cada peça anava cosida a un extrem de la corretja i la llengüeta es feia passar per un ullet obert al cuir del cinturó. Pere de Palol en catalogà diversos exemplars conservats en museus i, emparant-se en el fet que apareixen representats al coll de la Gran Dama trobada al Cerro de los Santos, els datà a l’època iberoromana (Palol 1955-1956, 97-110). Aquesta datació, no obstant això, resta condicionada a les limitacions imposades per la manca de contextualització de les peces estudiades i per les dificultats de lectura i interpretació de la peça representada a l’esmentada escultura.1

Estudis posteriors han demostrat que aquest tipus de peces es troben també en jaciments medievals (Viladés i Palomar 1998, 221-236). Pel que fa als passadors lleidatans, el material ceràmic pintat amb pinzell pinta ha permès datar l’estrat arqueològic al segle xvi. Les fonts iconogràfiques confirmen aquesta cronologia: passadors iguals o similars als recuperats a Lleida –i als estudiats per Palol– apareixen representats en diverses pintures i escultures de finals del segle xv fixant les corretges de cinturó de diversos cavallers (fig. 1-3). La representació més clara i llegible és la que se troba a l’escena de la Flagel·lació de la sarja procedent del monestir de San Salvador de Oña (Burgos), datada cap a l’any 1500. L’historiador Flocel Sabaté documenta dos tipus de tancadura a les fonts escrites medievals: la virolla i l’afiblall de canó. La primera era un tipus de sivella emprada per fixar la corretja (Sabaté 1990, 66). La segona, usada per subjectar la clàmide, correspondria a una mena de sivella de dues peces i forma arrodonida i allargada (Sabaté 1990, 64). Malauradament, ara per ara no és possible relacionar la virolla amb els passadors de corretja estudiats. Cal assenyalar, no obstant això, la semblança existent entre la peça que tanca el coll del vestit de la Marededéu del retaule de Sant Feliu d’Alella (afiblall de canó?) i un dels passadors estudiats (fig. 4).

Passadors de bronze. (Arxiu Arqueològic de Lleida, núm. inv. 1963 i 1921)

1. Recullo la reflexió que em va fer l’arqueòloga Anna Loriente, en el sentit que el desgast de la pedra impedia llegir la forma completa de la peça representada i que, tenint en compte la part conservada, podria tractar-se d’una fíbula ibèrica similar a les exposades al Museo Arqueológico Nacional.

1061

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Paral·lels iconogràfics (passadors): 1. Joan Pau Guardiola (Joanot de Pau). Taula d’un retaule: Miracle de la Marededéu del Roser. Circa 1500-1510

2. Fray Alonso de Zamora (mestre d’Oña). Sarja procedent del monestir de San Salvador de Oña: Flagel·lació. Circa 1500

3. Gil de Siloé. Escultura del sepulcre de Don Juan Padilla. 1493 (Museu de Burgos) 4. Pedro Berruguete. Retaule de la Catedral d’Ávila. Flagel·lació. 1499-1504

Paral·lel iconogràfic (afiblall de canó ?): 4. Jaume Huguet Retaule de l’església parroquial de sant Feliu d’Alella. Anunciació. 1455-65

1062

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Aplics d’enquadernació de llibre Als inventaris medievals es documenten sovint els llibres “enleunats”, és a dir, guarnits amb aplicacions metàl·liques (Iglesias 1996, 295-297). Els textos descriuen amb força precisió els diversos aplics emprats per enquadernar, fàcilment identificables en els llibres medievals conservats. Els més habituals eren els següents: −− Bolla: clau ornamental de cabota semiesfèrica que servia per clavar les plaxes decoratives a les portes, mobles, corretges i enquadernacions (“V bolles en cascun post”). Se’l documenta sovint amb la variant en forma de roseta o de cascavell (“bolletes fetes a forma de rosetes”). Generalment, n’anaven cinc a cada post: quatre als angles i una al bell mig. −− Botó: element constituent de la tanca que, per extensió, dóna nom a un tipus de tancadura. Als inventaris es registren sovint els “tancadors de botons”, però també hi trobem expressions que indueixen a pensar que es tracta d’una part integrant de la tanca (“tancadors ab sengles botons”). −− Cantonera: cadascuna de les peces col·locades als quatre vèrtex de la post del llibre, amb l’objectiu de reforçar-los (“cantoneres de lautó”). −− Clau: terme genèric que defineix les puntes emprades per fixar les plaques decoratives. Les tipologies més documentades són les tatxes i les bolles. Generalment, n’anaven cinc a cada post: quatre als angles i un al bell mig.

−− Roses/Rosetes: aplics ornamentals en forma de flor (“unes rosetes al mig de la post”; “cantoneres e diverses roses de lautó”) −− Sivella: peça destinada a fixar o subjectar la corretja de tancament (“I correig vermell de cuyr e ab sivella de ferre” (Casas Homs 1969-1970: 65). −− Tancador: terme genèric que designa el dispositiu emprat per tancar, en aquest cas, un llibre. Sovint s’empra com a sinònim de gafet, tot i que, segons es desprèn de la descripció d’un còdex , no eren exactament iguals. (“quatre gaffets e quatre tanchadors”). El tancador constava de dues parts anomenades mascle i femella (“un tencador, ço és, mascle e dues femelles”; “quatre tanquadors, manquen-hi los tres mascles”; “Item altre libre (...) ab sos tenchadors mascle e famella d·argent ab parxe de cuyro vermell”. Un altre tipus de tancador eren els anomenats “de baga” (“Item un altre libre (...) ab posts de paper engrutades et cubert de cuyro vermell ab dos tancadors de bagua”. Els aplics metàl·lics de les enquadernacions es revestien amb una capa de daurat, tal com es pot veure en algunes peces conservades i com testimonien les fonts escrites (“un tancador de coura daurat”. Iglesias 1996, 297; “tencadors de lautó daurats “. Casas Homs 1969-1970, 48; “Libre de pergamí ab X platons d’argent, II gafets e IIII scudets, tots daurats”. Alòs 1910, 145)

−− Els claus cantoners tenien per objectiu protegir l’enquadernació, i evitar que el llibre es malmetés en recolzar-lo sobre una superfície. Per aquesta raó, també rebien el nom d’estalvis (“stalvis als cantons, de leutó”). −− Escudet: aplic ornamental en forma d’escut (“Item altre libre, (...) ab quatre tenchadors e quatre scudets”). −− Gafet: peça de metall destinada a fermar les tapes del llibre. Servia per subjectar les bagues de les cinta, del cordó o de les corretges de subjecció (“quatre gaffets de lautó”). −− Platons: plaques ornamentals, de diverses mides i formes, que anaven clavades a les corretges de cinturó i a les posts dels llibres. 1063

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Paral·lels col·locats in situ:

1. Enquadernació de bíblia amb cantoneres i aplic central. Holanda. 1375

2. Enquadernació d’un missal amb cantoneres i aplics clavats amb bolles. Segle xvi

1064

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

BIBLIOGRAFIA Alòs-Moner, Ramon d’. (1910). «Inventari de castells catalans (Sigles xiv-xvi)» Estudis Universitaris Catalans, IV. Amenós, Lluïsa. (en premsa). «Copper artisans in Barcelona (xiv to xvi century): Approached through writtensources». Medieval cooper, bronze and brass. History, archaeology and archaeometry of the production of brass, bronze and other copper alloy objects in medieval Europe (12th-16th centuries), Service Public de Wallonie – Département du Patrimoine, Bélgica [Col. Études et Document. Série Archéologie]. Amenós, Lluïsa. (en premsa). «Inventario de objetos árabes documentados en las casas medievales catalanas». The urban identity: health, economuy and regulation, Cambridge Scholar Publishing, London. Amenós, Lluïsa. (en premsa). «Conjunt d’agulles». O Rei o res. 600 anys de la fi del Comtat d’Urgell, Museu Comarcal de la Noguera, Balaguer. Amenós, Lluïsa. (2014). [Catalogació de diverses peces de material metàl·lic], dins Tragèdia al Call. Tàrrega 1348, Museu Comarcal de l’Urgell, Tàrrega. Amenós, Lluïsa. (2011). «Ferramentes i proteccions dels vitralls d’època medieval (s. xiv-xv)» Els vitralls del Monestir de Pedralbes y la seva restauració [Actes de les Jornades], Museu d’Història de la Ciutat, Institut de Cultura, Barcelona. Amenós, Lluïsa. (2008). «Materiales y técnicas aplicados al trabajo del hierro en época medieval (s. xixv): la aportación de las fuentes documentales» Actas del Congreso Metal España 2008, Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), Madrid.

Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 7 vols., Curial Edicions Catalanes, Caixa de Pensions, Barcelona. García Panadés, Teresa. (1983). «Los bienes de Ferrer de Gualbes, ciudadano de Barcelona (hacia 13501423)» Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 4. González Castañón, María. (2011). «Los usos del metal en la Edad Media. Análisis de su proyección en la vida cotidiana» (Tesi doctoral inèdita), Universidad de León, León. González Hurtebise, Eduardo. «Inventario de los bienes muebles de Alfonso V de Aragón como infante y como rey (1412-1424)» Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. Iglesias Fonseca, J. Antoni. (1907). «Fermalls i ornaments de l’enquadernació» A Llibres i lectors a la Barcelona del s. xv. Les biblioteques de clergues, juristes, metges i altres ciutadans a través de la documentació notarial (anys 1396-1475), [Tesi doctoral], Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana, Cerdanyola del Vallès, 1996. Krüger, Fritz. «Comarcas, casa y hacienda» (2ª parte). Los Altos Pirineos, vol. I, Garsineu-Diputación de Huesca, Tremp-Huesca, 1995. Martorell i Trabal, Francesc; Valls Taberner, Francesc. «Pere Beçet (1365-1430)» Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1911-1912. Massó Torrents, Jaume. (1905). «Inventari dels béns mobles del Rei Martí d’Aragó» Revue Hispanique, núm. 12 (New York).

Amenós, Lluïsa. (2006). «Glossari terminològic i iconogràfic sobre l’ofici de ferrer i les seves activitats productives (s. xiv-xv) » Butlletí Arqueològic, [Reial Societat Arqueològica Tarraconense], núm. 28.

Monréal, Luis; Barrachina, Jaime. (1983). El castell de Llinars del Vallès. Un casal noble a la Catalunya del segle xv, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Amenós, Lluïsa, Loriente, Ana. (2014). «Hebillas de bronce de época medieval recuperadas en la ciudad de Lleida: estudio documental, iconográfico y arqueológico» (presentat al Congrés International Medieval Meeting Lleida 2012), Arqueologia Medieval [Col. Agira], Pagès editors, Lleida.

Palol, Pere de, “Pasadores en T, iberorromanos, en la Península Ibérica”, Empúries, núm. 17-18, 1955-1956.

Casas Homs, Josep Maria. (1980-1991). «L’heretatge d’un mercader barceloní (Guillem Ferrer) l’any 1398» Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, 1969-1970.

Roca, Josep Maria. «Un cirurgià barber (Leonci Mestre, 1437) Barcelonès de la xv centúria» Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, X-XI, 1921-1924. 1065

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Roca, Josep Maria. «Inventari fet l’any 1389, dels béns del ciutadà barceloní mossèn Pere Girgós qui, segon un padró de fogatges, tenia son alberch en lo carrer de Regomir» Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XIII-XIV, 1925-1928. Sabaté, Flocel. (1990). «Els objectes de la vida quotidiana a les llars barcelonines al començament del segle xiv». Anuario de Estudios Medievales, núm. 20. Sevillano Colom, Francisco. (1957). Valencia urbana medieval a través del oficio de Mustaçaf, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Escuela de Estudios Medievales, Valencia. Viladés Castillo, José María; Palomar Llorente, María Elisa. (1998). «Pasadores en “T” iberorromanos versus pasadores en “T” bajomedievales. Nueva propuesta cronológica». Boletín del Museo de Zaragoza, núm. 14. Violant i Simorra, Ramon. (1950). Terminologia sobre el foc, la llar i la llum al Pallars Sobirà [separata], Universidad Nacional de Cuyo, Mendoza. Vocabulari Lluís Faraudo, Versió on line: www.iec.cat/faraudo [Consultat: abril 2014]

1066