Felip Martí Jufresa & Gerard Rosich.Consideracions actuals sobre el concepte de revolució

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 275

III. Consideracions actuals sobre el concepte de revolució Felip Martí-Jufresa i Gerard Rosich

1. Introducció El que aquí exposarem s’emmarca en una recerca en curs sobre els fonaments de l’acció política moderna. En aquest context, la quasi desaparició del moviment revolucionari no tan sols a Catalunya sinó a tot Europa, salta a la vista i demana al nostre parer una interpretació sistemàtica que vagi més enllà de la fàcil apel.lació al trist final dels estats dits socialistes i al concepte omnipresent de totalitarisme. Un dels objectius de la nostra recerca és doncs la interpretació filosòfica d’aquesta desaparició i amb això la mesura de la legitimitat actual del concepte de revolució.1

Felip Martí-Jufresa és *******. Gerard Rosich és *******. 1. Com a bibliografia de referència per a la temàtica que s’ha tractat, vegeu: Alain BADIOU, Abrégé de métapolitique, París, Seuil, 1998; Mijail BAKUNIN, Socialismo sin estado: anarquismo [Proyecto Espartaco: http://www.marxists.org/espanol/bakunin/socsinestado.htm (2001)]; ÍDEM, El principio del estado [Proyecto Espartaco: http://www.marxists.org/espanol/bakunin/princip.htm (2001)]; Veronika BENNHOLDT-THOMSEN i Maria MIES, The subsistence perspective: beyond the globalized economy, Londres, Zed Books, 2000; Veronika BENNHOLDT-THOMSEN, Nicholas FARACLAS i Claudia von WERLHOF (ed.), There is an alternative: subsistence and worldwide resistance to corporate globalization, Londres, Zed Books, 2001; Fernand BRAUDEL, La dynamique du capitalisme, París, Flammarion, 1988; Peter KROPOTKIN, Communism and anarchy (1901) [http://ww w.marxists.org/reference/archive/kropotkin-peter/1900s/01_07_x01.htm]; Felipe MARTÍNEZ MARZOA, De la revolución, Vigo, Alberto Corazón, 1976; Felipe MARTÍNEZ MAR-

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 276

276

Felip Martí-Jufresa i G. Rosich

Per què doncs, ja no volem ser hereus de la tradició revolucionària? Per què ens neguem la revolució com a possibilitat? La qüestió no és només si hem de fer la revolució, quina o com, no són sols programes i consignes (que ja tenen el seu propi espai), sinó també per què en l’imaginari col.lectiu aquella esfera de transformació radical de la societat ha desaparegut com a possibilitat efectiva, real. La realitat d’aquesta possibilitat és el que disloca tot el fenomen. D’una banda, se’ns diu que ja hi ha hagut revolució, que ha estat massa real i que ha mostrat la seva veritable naturalesa: la seva vocació totalitària. I de l’altra, s’afirma, sigui de forma cínica o no, que encara no hi ha revolució digna d’aquest nom, que encara ha d’arribar, posposant-la contínuament a un futur, estratègia que sempre ha estat la millor forma de preservar l’ordre existent. Hi ha desig de revolució? Sembla que no. Un dels primers intents de resposta és que no hi ha revolució perquè no hi ha política. Diversos pensadors ja han insinuat que la nostra època es caracteritza per una eliminació de l’espai polític, una despolitització absoluta, àmbit substituït per una administració global de gestió, sigui sota el nom de societat de control, societat del risc, imperi, governança, etc., que té com a funció mantenir una situació política ben determinada i garantir materialment les condicions de la seva supervivència, i que genera al mateix temps tots els discursos d’esquerra sobre la resistència, un dels millors dispositius autoimmunitaris del liberalisme per fer desaparèixer del mapa una possible lluita revolucionària. Nosaltres partim de la idea que la desaparició del moviment revolucionari no es cap prova de la seva falta de legitimitat. La revolució segueix essent legítima per molt que ningú no la faci o no la vulgui. No obstant això, voldríem parlar una mica sobre el concepte de revolució.

2. L’operació capital No és dir res a ningú començar per recordar que aquest concepte parla d’una determinada relació problemàtica amb aquest sistema d’ordre o desordre que anomenem encara capitalisme. Per això, la primera qüestió que hem de plantejar és la següent: Què fa, en el fons, que el capitalisme com a tal con-

ZOA,

La filosofía de «El capital» de Marx, Madrid, Taurus, 1983; Ernest MANDEL, Iniciación a la economía marxista, Barcelona, Nova Terra, 1974; Maria MIES i Vandana SHIVA, Ecofeminism, Londres, Zed Books, 1993; ÍDEM, La praxis del ecofeminismo, Barcelona, Icaria, 1998; Jean-Luc NANCY i Jean-Christophe BAILLY, La comparution (politique à venir), París, Christian Bourgois, 1991; Carl SCHMITT, Die geistesgeschichliche Lage des heutigen Parlamentarismus, Berlín, Duncker Humblot, 1996; Benjamin TUCKER, Socialismo de estado y anarquismo: en qué coinciden y en qué difieren (1886) [http://www.banderanegra.canadianwebs.com/tucker.html].

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 277

Consideracions actuals sobre el concepte de revolució

277

tinuï avui, malgrat la seva hegemonia total, generant malestar? Quina és la intuïció fonamental que fa que alguns, en el cor de l’abundància occidental, seguim sense acceptar ni dir un sí entusiasta i assolellat al capitalisme? Per mirar de respondre a aquesta qüestió cal si més no tenir una idea liminar sobre en què consisteix aquest capitalisme. Per això, partirem d’una fórmula màximament general: V




+V

(OPERACIONS) En aquesta fórmula, V és el valor d’un capital-inicial-de-mercaderies i +V el valor que ha adquirit aquest capital després de la seva transformació en un procés productiu qualsevol. Així doncs, aquesta fórmula pressuposa el concepte de mercaderia, d’on deriva la idea de valor. El valor expressa la reductibilitat de qualsevol mercaderia a una substància comuna i així la seva intercanviabilitat general. El valor precís d’una mercaderia és la quantitat d’aquesta substància comuna que suposa aquella mercaderia. La gràcia d’aquesta operació rau sempre en què el valor de les operacions que fan els operaris, el que costa allò que opera (sigui el que sigui, per ara, el que opera), sigui inferior al valor de la diferència entre V i +V. Podem dir el mateix de la manera següent. Per tal que l’operació en general tingui interès i no es converteixi en una operació descapitalitzant, en una economia negativa, de despesa o pèrdua, s’haurà de donar que: V

+ O < +V

O formulat encara d’una darrera manera: V(c-i)

+ V(o) < V(c-f)

On «c-i» vol dir «capital-inicial»; «o» vol dir «operacions», i «c-f» vol dir «capital-final». La intuïció que ara volem presentar a partir d’aquesta fórmula liminar és que el problema, la font de la molèstia en qüestió, no rauria en el capitalisme, si per capitalisme entenem aquesta operació que a partir d’ara ja anomenarem sistemàticament l’«operació-capital». Aquesta operació podria interpretar-se, més aviat, com la formalització de la idea moderna de riquesa, una espècie de fórmula bàsica de l’enriquiment modern, és a dir, d’aquell enriquiment basat en el regne del concepte de mercaderia i, per tant, en la reductibilitat de qualsevol cosa a la quantitat d’una mesura comuna o única. En aquest sentit, ens hauríem de divertir, d’esmerçar a buscar un altre nom que ens allunyés de tota la crosta de sobredeterminacions que arrossega el terme capitalisme i que ens deixés respirar i, per tant, pensar una mica; en comptes de

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 278

278

Felip Martí-Jufresa i G. Rosich

«capitalisme» podríem dir «axioma modern de l’enriquiment» o «acumulamercaderisme» o «acumulacionisme mercaderista». Però seguim buscant...

3. La doble dualitat del subjecte de l’operació-capital Al nostre parer allò que fa el problema del dit capitalisme comença just després. En el moment d’assignar una identitat al subjecte de l’operació. La forma mateixa de l’estructura suggereix la possibilitat de dues formes de pensar una duplicitat o dualitat del subjecte. En primer lloc, tindríem la dualitat del subjecte com a dualitat entre el subjecte de l’operació com a tal i el subjecte de cada una d’aquestes operacions presa en la seva individualitat. La dualitat seria d’enfocament, podríem veure l’efecte global i l’efecte de cada un dels agents de l’acció col.lectiva: el singular i el plural, el jo i el nosaltres, l’efecte del cum (l’amb o el co- de la co-operació) i l’efecte del cada un. En segon lloc, tindríem la dualitat del subjecte com a divisió en dos subjectes: el subjecte del capital i el subjecte de les operacions. Segons com interpretem aquesta dualitat subjectual de l’operació-capital definirem dues respostes diferents a les preguntes «qui opera» i «de qui és aquesta operació», és a dir, «qui capitalitza»: «qui opera» i «qui capitalitza». En el primer cas, la resposta serà: «cada un» i «tots», en el segon cas serà «jo» i «tu» («uns» i «uns altres»). Anomenem socialisme el primer cas, i liberalisme el segon cas. El liberalisme queda, doncs, definit com aquella determinació de l’operació-capital en què aquests dos subjectes són assignats a agents necessàriament diferents: on qui opera no és qui capitalitza, i qui capitalitza no és qui opera; on qui opera, treballa, i qui capitalitza, precisament no treballa. Això vol dir, doncs, que l’operació-capital ha quedat dividida en dues operacions diferents amb dos subjectes diferents i dos productes diferents: l’operaciócapital és ara l’operació d’un capitalista2 (o d’un cos accionarial, o d’un aplec de capitalistes, etc.) i, paral.lelament, les operacions que abans operaven l’operació-capital mateixa, ara no fan res més, mitjançant cada operació de torn, que produir-se a si mateixes. Així, l’operació de l’operador és abstreta, esqueixada de l’operació-capital com a tal, i és reduïda a una operació literalment idiota, és a dir, tancada en ella mateixa; una operació, doncs, de suma zero, és a dir, capitalísticament estèril, consistent a produir les condicions necessàries per re-produir aquesta capacitat de produir. La modificació de l’escenari no és menor.

2. I no només l’operació de tots els qui operen l’operació, sense excepció, és a dir, de tota la societat o col.lectivitat implicada en aquella operació com a tal, en la seva totalitat (com succeeix en el primer cas, el socialisme).

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 279

Consideracions actuals sobre el concepte de revolució

279

El gest estructural liberal passa doncs per un gest que té dues cares: 1) Fer passar una part pel tot, és a dir, passar per una metonímia que anomenarem evidentment: la metonímia-capital. 2) Retallar en l’operació-capital una altra operació que no és sobre-productiva, com l’operació-capital, sinó re-productiva, auto-re-productiva. A aquesta nova operació, l’anomenem el treball. La trampa del liberalisme és aquesta i, de fet, la coneixem tots. Basa el seu discurs en la llibertat d’empresa, és a dir, en l’universal possibilitat dels individus de constituir-se en subjecte de l’operació-capital, i amb això en la seva igualtat fonamental, i alhora requereix, per poder constituir aquest subjecte lliure i qualsevol de l’operació-capital, que n’hi hagi uns altres que es constitueixin (que siguin constituïts) precisament pel fet de ser incapaços d’emprendre, incapaços d’empresa, incapaços d’enriquiment, simples venedors de la font de l’enriquiment, subjectes de la font de l’enriquiment, però sobretot no de l’enriquiment mateix. I aquí continuem, aquesta trampa no ha fet res més que com-plicar-se, que ramificar-se, que barroquitzar-se. El liberalisme contemporani és certament un liberalisme barroc, però no pot deixar de fonamentar-se en el mateix gest, en la mateixa broma de sempre; una broma que la crítica del liberalisme va anomenar «la contradicció interna del sistema» i que nosaltres anomenarem sobretot la seva inconsistència. Una de les coses que amb tot això volem dir és que l’operació-capital, l’operació-enriquiment no implica necessàriament el liberalisme. És a dir, sense voluntat d’enredar, que el capitalisme no implica el liberalisme. El liberalisme és una identitat del capitalisme o acumulacionisme, el sorgiment del qual haurà de ser explicat històricament a partir de principis aliens a l’estructura del capital. Això ens haurà de portar a considerar el vell tema de «l’acumulació originària de capital».

4. Revolució El camp polític és el que obre la consciència, l’evidència, la manifestació, la patència: la veritat de la inconsistència del liberalisme. Per això, perquè és inconsistent, el liberalisme no és ni pot ser un sistema, és un règim d’inconsistència que s’aguanta mitjançant una sofisticada i variada tecnologia de la qual ens ocuparem més tard. La revolució és l’exposició i la negació concreta de la metonímia-capital; és l’aufklärung universal de la inconsistència en la qual consisteix l’ordre social imperant. Revolució i il.lustració són, doncs, per a nosaltres conceptes sinònims. La posició revolucionària és doncs la posició filosòfica clàssica. El que la posició revolucionària no pot suportar és la contradicció, no la misèria,

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 280

280

Felip Martí-Jufresa i G. Rosich

la pobresa o la indigència. O més ben dit, si no pot suportar la misèria que viu o que veu és perquè hi veu o hi viu el signe d’aquesta inconsistència lògica. Hi ha mil maneres de suportar o considerar indignant la misèria, la nostra tradició ha inventat molts relats per explicar-se-la o blasmar-la, i resulta evident constatar que no tots aquests relats poden ser considerats revolucionaris o antirevolucionaris. No si val doncs fer d’aquests conceptes els criteris sota els quals es dictaminarà la necessitat del gest revolucionari. Primer, perquè són criteris externs a la lògica mercaderista, patrons amb els quals no es pot jutjar el funcionament d’una determinada estructura amb la seva lògica interna (des d’on faríem valer la seva preeminència?), i, segon, perquè el contingut relatiu que impliquen podria donar peu a situacions del tot insostenibles. Un desenvolupament del liberalisme, ja actual, podria fer que algú que només disposés del que en aquella situació es considera com a béns necessaris, per exemple tres cotxes, dues cases, quatre ordinadors etc. encara es queixés de la injustícia que suposaria aquesta pobra situació, comparada a la dels que en tindrien més que ell. Dita queixa seria justament considerada del tot insostenible des d’una situació de misèria absoluta, en canvi seguiria sent legítima des del punt de vista estructural, en tant que vulneració del principi d’igualtat. El revolucionari, com a bon militant de la racionalitat més clàssica, no pot amb la contradicció. Quan percep contradicció, demana resolució. Pressuposa que no es pot defensar la contradicció com a tal, que aquesta només es pot amagar. Abandonar la voluntat de resoldre la contradicció quan se la troba davant dels ulls és el mateix que renunciar a la racionalitat. La contradicció demana a crits la seva resolució i aquests crits o aquest crit és el que anomenem la revolució. El crit revolucionari fa menció al següent: una cosa és què és necessari perquè la revolució esdevingui, i una altra de molt diferent és que la revolució esdevingui necessàriament. Dintre del concepte de revolució, el desvelament és absolutament contingent, ja que aquest només mostra com funciona l’estructura i com es resol la inconsistència, en cap cas no determina la seva autodissolució. Així doncs, l’aparèixer revolucionari és aquell instant en el qual la imprevisibilitat infinita del seu esdeveniment, la sorpresa del que arriba sense anuncis, mostra per un costat que no hi ha cap llei, teoria o pla que el pugui calcular, i per l’altre, que la idea d’una necessitat històrica és una altra eina del liberalisme. Així mateix, tota la violència associada a l’imaginari de la revolució es deriva del simplíssim fet següent: tots aquells que treuen profit de la inconsistència del liberalisme faran tot el que calgui per mantenir-s’hi. Cada part esmolarà les seves eines: les eines de la resolució i les eines del manteniment. Ja tenim plantejat el combat de la modernitat política.

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 281

Consideracions actuals sobre el concepte de revolució

281

5. Tecnologia de la inconsistència i democràcia Mantenir-se en la contradicció és mantenir-se en el no-mantenible. Totes les pròtesis que emprin els beneficiats pel liberalisme per mantenir-s’hi seran això: tècniques per habitar la inconsistència. No sabem si cal afegir que les forces de l’ordre, els programes escolars, les indústries culturals i tantes i tantes altres coses són també algunes de les eines amb les quals el conjunt difós dels interessats en el manteniment de la inconsistència liberal miren de man-tenir el no-mantenible. A aquestes eines les anomenem la tecnologia de la inconsistència. Per tant, no hi ha cap possibilitat d’exposar la veritat-del-sistema imperant si l’espai de comunicació entre els implicats en el seu funcionament –la població mundial– es troba malmès. Però l’eina més efectiva de totes, la forma més sofisticada per amagar aquesta veritat, la que paralitza més el pensament i amb això qualsevol procés de consciència, és la que afirma simplement que «no hi ha veritat». Sobre aquest enunciat, el relativisme polític, se sustenta el parlamentarisme liberal contemporani. La versió vulgar del relativisme diu el següent: qualsevol opció política és vàlida, independentment del contingut. Per tant, la validesa només podria raure en la forma, que en aquest cas consisteix en el fet que hi hagi la possibilitat d’infinites opcions (pel relativisme, tantes com individus). No pot haver-hi límits –és a dir, continguts– que impedeixin exercir plenament aquesta possibilitat. Per altra banda, la infinita manifestació de continguts, una altra forma de dir que tota opció política és vàlida, implica també que es garanteixi que tot allò o aquell que pugui manifestar continguts –i així ho expressi– els pugui enunciar efectivament. I com que aquest és l’únic límit, la seva posició com a manifestant ha de ser exactament la mateixa que la de qualsevol altre. La gran confusió del relativisme consisteix en el fet que considera la possibilitat de manifestar opinions com si fos la veritat3 (deixant de banda, de moment, la contradicció que implica l’enunciat «la veritat és que no hi ha veritat, només formes de veure el món»), com si fos el contingut d’un món, però alhora aquesta conseqüència no se segueix del dit anteriorment: una cosa és que tota opinió sigui manifestable –qüestió que només afecta la forma política–, i una altra ben diferent és que tota opinió –és a dir, tota posició política– sigui vàlida, qüestió que afecta el contingut de l’opinió. La mateixa possibilitat del diàleg i la comunicació pressuposa necessàriament continguts

3. Així, la veritat com a tal només seria el joc de les opinions, darrere de les quals no hi hauria res. Aquesta forma de concebre la veritat implica per tant que el món polític és pura aparença i que no pot ser cap altra cosa.

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 282

282

Felip Martí-Jufresa i G. Rosich

vàlids, altres de no-vàlids i altres de fal.laços, sense oblidar que el concepte d’opinió pressuposa necessàriament el de veritat. El relativisme estricte només pot afirmar, sense mentir que tota opinió és manifestable, el que en el fons és tautològic. Per tant, el problema polític del liberalisme no té res a veure amb la legitimitat de les opinions, sinó amb la forma de la decisió, la realitat i l’Estatut de la mentida. La correlació interna de la democràcia i el concepte de revolució rau en el següent: si la revolució és el desvelament, l’exposició de la veritat del sistema operatiu de la societat vigent, és a dir, el fet de fer públic el sistema de dominació, aleshores aquest desvelament requereix el col.loqui universal, és a dir, la llibertat més estricta d’expressió i de reunió, de publicitat, de premsa, i el que és més important, la transparència social i política absoluta, on no hi hagi ni filtres, ni excepcions, ni secrets ni mediacions en els continguts. La disponibilitat de la informació ha de ser absoluta en cada moment. Dit d’altra forma, la revolució exigeix la més absoluta in-condicionalitat. La violació sistemàtica d’aquesta in-condicionalitat mostra dues inconsistències del relativisme. La primera té a veure amb la forma de l’enunciació: efectivament, que tota opinió sigui manifestable implica també l’absència de privilegis, de discriminacions entre els manifestants, tots han de ser iguals (suposem que no ens cal fer una llista de l’incompliment d’aquest principi...), i la segona, amb el contingut de l’enunciació: la realitat és unilateral, ens mostra els límits del com-ponible i del no com-ponible. Tot no és possible. Per exemple, el principi d’igualtat i el liberalisme no són com-ponibles. El conflicte entre la posició revolucionària i la posició liberal no és doncs un conflicte de veritats, de punts de vista, d’opinions igualment legítimes: és el vell conflicte entre la filosofia i la sofística, l’exposició col.lectiva de la veritat i les astúcies partidistes per enganyar el personal i fer triomfar la posició que serveixi els interessos del partit en qüestió.

6. Incís final Tot i que aquest text ha partit del principi acumulacionista modern assenyalem, de passada i pendents de desenvolupar-les en propers treballs, tres possibilitats lògiques que obre la consideració del principi acumulacionista tout court. La primera possibilitat deriva de la consideració següent: si abans dèiem que el que caracteritzava el principi acumulacionista era la formula V + O < V’, on per O s’entenia el seguit d’operacions que es realitzaven sobre un valor indistint, ara es tractaria de considerar la possibilitat d’un sistema en què: V

+ O < V’

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 283

Consideracions actuals sobre el concepte de revolució

283

A aquesta possibilitat l’anomenem el reduccionisme, el qual però només es trobaria en aparent contraposició amb l’acumulacionisme. El sentit acumulacionista d’aquesta operació ve donat pel fet que el que d’entrada sembla una pèrdua, en el fons no ho és. El reduccionisme no és pas un atac a l’acumulacionisme, sinó més aviat la forma extrema de la seva possibilitat, ja que hi ha un determinat estadi d’acumulació que acaba posant en perill la possibilitat mateixa que el sistema econòmic pugui seguir acumulant (és a dir, obtenir excedents) i/o posa en qüestió de forma absoluta la realització material de l’operació acumulacionista, el simple fet material que es pugui seguir acumulant, és a dir, la vida mateixa de qui acumula (l’extinció del planeta Terra). Així, la persistència estructural d’aquesta operació, la seva conservació, només podrà ser garantida si s’estableix que ara el +V de l’acumulació és, precisament, la garantia que l’operació mateixa podrà seguir produint-se. S’introdueix ara un càlcul de futur al cor de l’operació-capital que la complica. Aquest és per nosaltres el sentit del lema menys és més, lligat a les economies del decreixement, creixement zero o del creixement sostenible com a tal. La segona possibilitat lògica, i aquesta sí que mina fonamentalment l’acumulacionisme, pensaria en la racionalitat d’un sistema productiu on: V

+ O < V’

L’interès d’aquesta operació no podria, doncs, raure a garantir l’efectivitat de l’operació-capital mateixa, ja que el procés operatiu, transformatiu, productiu, no crearia cap +V: de la igualtat de (V+O) i V’no se’n podria derivar res. L’interès rauria en què no hi hauria interès. L’element rellevant en aquesta operació, donada la igualtat entre (V+O) i V’, només pot venir de les operacions mateixes. La fórmula té consistència precisament perquè dintre de la lògica d’aquesta operació, el que té interès és que hi hagi operacions. Si no, quin sentit tindria un procés productiu en el qual allò que es produeix té el mateix valor que la suma del valor del que hi havia al principi i el valor de les operacions realitzades? La resposta només pot ser que hi ha un interès en què es doni el procés, és a dir, en què hi hagi operacions, ja que per alguna raó aquestes són necessàries. A aquesta possibilitat, radicalment anti-acumulacionista, l’anomenem operació-de-subsistència (o de permanència, o de persistència...). Aquest sistema operatiu no entén la necessitat d’un +V, ja que parteix de la idea que qualsevol sistema productiu només té sentit en tant que garanteix la permanència de les operacions, és a dir, la subsistència. Així, es poden adoptar dues posicions fonamentals dintre d’aquest sistema per justificar l’absència d’acumulació. La primera nega la creació de +V perquè afirma simplement que aquest serà per principi in-útil, superflu, estúpid, ja que el sentit de l’operació s’esgota en si mateixa, en cas contrari en resultaria quelcom extern al procés

013-Pensament politic 18/9/07 14:00 Página 284

284

Felip Martí-Jufresa i G. Rosich

productiu, un +V que no es consumiria, no formaria part de les operacions. Així és com entenem el sentit de les economies de subsistència o l’ecologisme radical. La segona posició consisteix a afirmar que la creació de +V serà essencialment problemàtica i font de conflictes socials ja que, en trencar el pla d’igualtat de l’operació productiva, en introduir la diferència en l’equació fonamental del sistema, generarà el problema de decidir qui o què es queda amb aquest +V i per què, o com, es garantirà i regularà l’ús d’aquest +V per part de qui se’l quedi. Aquesta posició fa dependre el sorgiment d’una autoritat externa al procés productiu de la creació d’un excedent. Grosso modo associem l’anarquisme, amb tots els matisos que es puguin fer, a la defensa d’aquest tipus de procés productiu. La tercera possibilitat es desmarca del regne omnipotent de la mercaderia i de la seva ontologia, la seva forma d’entendre què és ser... ja que certament: «una mercaderia es dóna només com a exemplar de la seva classe, com a indefinidament repetible» (Felipe Martínez Marzoa). Aquí, el problema no és l’acumulacionisme, sinó la reductibilitat ontològica anteriorment esmentada que comporta la mercaderia i que acaba envaint el tracte amb tot el que és. En aquest cas no es contesta l’acumulacionisme com a tal, més enllà de la seves diferències internes, sinó el mercaderisme del capitalisme, és a dir, el que molesta aquí és allò que defineix l’acumulacionisme com a acumulacionisme modern, com a acumulamercaderisme. El problema, ara, no és tant econòmic sinó ontològic. Aquest anti-mercaderisme, només anti-capitalista pel fet que –com ja s’ha dit– qualsevol forma del capitalisme pressuposa l’ontologia de la mercaderia (el mercaderisme), aquest rebuig doncs, parteix de l’evidència que hi ha modes de ser altres que el de la mercaderia, el qual respon a la clàssica ontologia de la cosa on el rellevant és l’essència o l’universal. Començant per aquella manera de ser que anomenem existir, la qual precisament és impensable des de la mercaderia, ja que per existència s’entén precisament aquella manera de ser en què el que és no és repetible, intercanviable, reductible a una substància comuna. D’aquesta evidència de sentits-de-ser heterogenis neix una determinada pràctica política que nega el mercaderisme des d’una instància que li és exterior, des d’uns principis que no pot entendre. La racionalitat de l’acumulacionisme modern, l’ontologia de la mercaderia, és incapaç d’entendre en què consisteix existir.