Explotació de l’olivera i la vinya al País Valencià durant l’època romana.

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA FACULTAT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA Departament de Prehistòria i Arqueologia

Explotació de l’olivera i la vinya al País Valencià durant l’època romana

TREBALL DE FI DE GRAU presentat per Pablo Medina Gil Dirigit per Ferran Arasa i Gil

València, maig de 2014

ÍNDEX 1. Introducció: 1.1. Historiografia de l’estudi de la producció de vi i oli al País Valencià 1.2. Marc geogràfic 1.3. Poblament, economia i producció 2. Sistemes de molturació i premsa 2.1. Molins. 2.1.1. Molins de moles verticals “Trapetum o mola oliaria” 2.1.2. Molins de moles horitzontals “mola suspensa” 2.2. Premses de biga 2.2.1. Principis mecànics 2.2.2. Variants de les premses de biga 2.2.2.1.

Premses de biga manuals

2.2.2.2.

Premses de cabestrant o torn

2.2.2.3.

Premses de cargol

3. Components de les premses: anàlisi i contextualització en els jaciments del País Valencià. 3.1. Area. 3.2. Contrapesos. 3.3. Lapis pedicinorum. 3.4. Lacus. 4. Conclusions 5. Bibliografia 6. Annex

2

INTRODUCCIÓ Aquest treball té la intenció de ser un estat de la qüestió sobre l’explotació de l’olivera i la vinya al País Valencià durant l’època romana, centrant-se en les infraestructures que s’utilitzaven pera la fabricació d’oli i vi. La metodologia emprada ha sigut de recollida d’informació tant general sobre els sistemes de producció, com particular de cada jaciment d’aquest territori. He intentat articular un índex que comprenga l’anàlisi de les tècniques generals de producció de vi i oli a través de les infraestructures utilitzades i incorporant tots els jaciments i artefactes que apareixen al País Valencià. Per dur a terme aquesta tasca hem utilitzat una àmplia bibliografia sobre els jaciments. Així doncs, l’objectiu principal és poder presentar un compendi en què queden concentrades la major part de les dades disperses en nombroses publicacions. HISTORIOGRAFIA SOBRE L’ESTUDI DE LA PRODUCCIÓ DE VI I OLI EN EL PAÍS VALENCIÀ En el món romà l’oli i el vi són dos productes bàsics, tant per la seua càrrega religiosa que els converteix en un producte ple de significació simbòlica i cultural, com també per la seua important dimensió econòmica, ja que constitueixen una de les principals mercaderies intercanviables en l’àmbit econòmic romà. Tot açò es reflecteix principalment de dues maneres: primerament, en les fonts escrites, on autors com Columel·la, Cató, Varró i Plini el Jove escriuen sobre algunes qüestions sobre el vi i l’oli. Des de la seua significació dins de la cultura romana, fins a les infraestructures utilitzades per a la producció i la seua comercialització; i per altra banda, en les restes arqueològiques, ja siguen els edificis on ha tingut lloc el procés de producció (torcularia), els contenidors per a la seua comercialització o l’epigrafia vinculada al producte o el productor. Però quan analitzem aquests productes, el primer problema que trobem és que resulta difícil distingir el producte que s’hi elabora. Poder diferenciar si una estructura estava destinada al vi o a l’oli resulta, en condicions normals, molt complicat (Sáez Fernández 1987, 184-185; Brun 1993c, 307). En l’actual País Valencià, cal destacar que els estudis sobre la producció de vi i oli en època romana són escassos i en ells trobarem diferents problemes. El primer és la disparitat d’informació, ja que molts dels jaciments han sigut excavats parcialment durant intervencions d’urgència o només els coneixem per prospeccions que ens aporten poques 3

dades significatives. Per altra banda, els jaciments que han estat excavats i que ens donen informació són molts escassos, cosa que no permet una completa interpretació del medi i el context en què se situen. En relació amb la historiografia, trobem gran dispersió entre les publicacions dels diferents jaciments i per tant, una falta de treballs conjunts que engloben tot el corresponent a l’elaboració d’oli i vi en les zones de producció del País Valencià. En la historiografia sobre aquests tipus de restes al País Valencià, una de les primeres investigadores que va tractar sobre aquestes qüestions va ser C. Aranegui a finals de la dècada dels 80 i principis de la dècada dels 90 amb publicacions sobre la producció d’àmfores (Aranegui 1981; 1992; 2008; Aranegui, Mantilla 1987). Més recentment trobem els treballs de J. A. Gisbert (2008), única publicació fins a la data que arreplega breument part de les troballes vinculades a aquesta producció al País Valencià. Per a la província de Castelló trobem tres publicacions que reuneixen els jaciments amb restes relacionades amb el procés d’elaboració del vi/oli. En primer lloc la publicació de J. M. Doñate de 1969 en què tracta sobre les restes d’un torcularium en el jaciment de La Torrasa (Betxí-Vila-real). Més tard, F. Cisneros Fraile (2002) publicarà un article sobre el vi en el territori saguntí, i finalment trobem la publicació de F. Arasa (2011-2012) sobre el món rural romà pel que fa a la producció d’oli i vi. Per a la zona de València la informació és més dispersa, com podem veure en la recopilació de R. Mínguez Pérez (2006), on estudia el poblament rural romà entre els rius Palància i Túria. Posteriorment J. J. Jiménez Salvador i J. M Burriel (2007) publiquen sobre el torcularium de fase tardana de l’Horta Vella (Bétera). Seguidament tindrem dues publicacions en les III jornades de patrimoni arqueològic de la Comunitat Valenciana, on es van presentar comunicacions sobre el jaciment romà del Pitxerí a Olocau (Ferrer, Pitarch, 2010) i sobre la intervenció en la vil·la romana del “sector río” a Paterna (Verdasco et al. 2010), on van aparéixer infraestructures relacionades amb un torcularium. També podem destacar el treball d’I. Hortelano Uceda (2011-2012), sobre els torcularia inèdits de dues vil·les del territori de Valentia, a més també un estudi sobre algunes evidències de la producció de vi i oli en època romana a la comarca de la Vall d’Albaida (València) per A. Ribera, J. Bolufer i I. Hortelano (2011-2012). La província d’Alacant pot ser la zona millor estudiada i la que presenta una major densitat d’assentaments identificats que foren destinats a la producció de vi i oli. En el llibre de C. Frías 4

Castillejo (2010) sobre el poblament rural, reuneix dades sobre la producció en el territori alacantí. Més recentment trobem estudis de caràcter comarcal com és el d’A. M. Poveda Navarro (20112012) sobre la producció a l’interior del vall del Vinalopó (Alacant). Finalment, cal arreplegar les grans obres de referència que tracten la producció de vi i oli a l’època romana. Així J. P. Brun (2004) tracta sobre els aspectes fonamentals vinculats a l’oli i el vi. També he de citar l’obra de referència de Y. Peña Cervantes (2010), on realitza una síntesi sobre la qüestió de la producció en Hispània. Gràcies a aquest treball comencem a conéixer els centres de producció més importants en l’àmbit hispànic i el seu desenvolupament des de l’època tardorepublicana, fins a l’antiguitat tardana. La darrera aportació són les actes del Col·loqui “Vino et oleo Hispaniae” que tracten les diferents àrees de producció i processos tecnològics del vi i l’oli a l’ Hispània romana, on trobem diversos treballs que tracten sobre el nostre territori que hem arreplegat. MARC GEOGRÀFIC El territori a estudiar comprén l’actual País Valencià, el qual s’estén entre el riu Sénia al nord i Pilar de l’Horadada, al sud del riu Segura, que té 518 km de litoral i una extensió total de 23.255 km². Tot i que el territori valencià no ha experimentat grans canvis quant a la geografia física i biodiversitat des de l’època romana fins a l’actualitat, sí que s’ha de tenir en compte que des del segle I aC fins al V dC va experimentar diferents transformacions. Aquests canvis en els biòtops s’observen en major mesura a partir del segle I dC, coincidint amb l’augment del poblament, quan s’observa una major extensió de les pràctiques agrícoles, produint l’erosió en els sistemes fluvials i al·luvionament en els fons de vall i en el litoral (Carmona 2003). Aquest és un procés que està relacionat directament amb l’acció antròpica sobre el medi, amb l’expansió demogràfica, l’explotació de recursos i el desenvolupament de pràctiques econòmiques. L’evolució de la vegetació en les comarques valencianes durant aquest període experimenta una degradació de les formacions boscoses. Vora els rius i les rambles hi havia una vegetació de ribera. En les zones d’ombria de les muntanyes i a les comarques interiors es desenvolupa una vegetació mesomediterrània amb algunes formacions supramediterrànies (Grau 2003).

5

L’explotació dels recursos naturals és diferent en cada territori. Així, trobarem territoris romanitzats amb espais agrícoles per al cultiu i zones forestals explotades relacionades amb la ramaderia, la caça i la recol·lecció. A més, el territori valencià comptaria amb una agricultura d’irrigació, afavorida per una àmplia xarxa d’infraestructures hidràuliques com aqüeductes i altres sistemes de canalització. Pel que fa a la presència de la vinya i de l’olivera, trobem els taxons que podrien correspondre a la varietat conreada, tals com olea europea i vitis. Els marcadors de la seua presència remunten a època ibèrica, però veiem un clar augment en restes antracològiques i carpològiques en el període romà, a més d’en àmfores, recipients per al consum i l’existència de cups i almàsseres relacionades amb l’elaboració del vi i l’oli. L’olivera, igual que la vinya, ja eren unes plantes conreades pels ibers, els romans tan sols van augmentar el seu cultiu i van utilitzar diferents tècniques, que Columel·la explica en les seues obres Liber arborius i Res rustica. Molt poques són les fonts que fan referència al conreu de la vinya a Hispania durant l’època republicana, i quan ho fan són poc explicites (Varró res. Rust., 1,8,1). Si a això afegim les dades arqueobotàniques i arqueològiques, tot indica que l’extensió i l’explotació d’aquest conreu eren encara limitades durant l’època republicana. En canvi, en època altimperial les fonts escrites i arqueològiques demostren que la vinya constituïa la base agrícola fonamental de moltes de les explotacions rurals de la península. Grau mostra com les restes arqueobotàniques corresponents a aquestes espècies augmenten significativament durant l’Alt Imperi (Grau 1988). A més, el vi hispànic era exportat en grans quantitats, com diuen Estrabó (geogr, III) i Columel·la. Tanmateix alguns autors indiquen que aquest no eren de molt bona qualitat, com és el cas del vi de Saguntum, segons diu Juvenal (Aranegui 1992: 35-43), encara que altres autors comenten que és molt distingit. Les fonts escrites i arqueològiques també mostren que l’exportació de vi hispànic no va experimentar cap interrupció amb motiu de l’edicte de Domicià que ordenava, l’any 92, arrancar la meitat dels ceps plantats a les províncies. POBLAMENT, ECONOMIA I PRODUCCIÓ Paral·lelament al canvi en els biòtops, amb l’arribada de Roma, es desenvolupà un procés de canvi cultural a la Península Ibèrica, afectant els centres urbans i al món rural. Al País Valencià s’implantarà una organització que reflecteix una total adaptació a l’economia romana i per tant la integració en el circuit comercial romà (Ribera 2003). 6

L’articulació del territori es basava principalment en les ciutats distribuïdes pel litoral, que juntament amb els seus territoria dibuixaven un mosaic de grans unitats territorials (Arasa 2003). La ciutat exercia el paper de nucli vertebrador i disposava de centres menors de població subordinats al nucli urbà. Entre els segles I i II dC s’arriba a la màxima ocupació del territori valencià, afavorida per un important augment demogràfic. A partir del segle I dC, van sorgir nous municipis, nuclis amb la funció d’aglutinar territoris encara no molt integrats (Arasa 2009). Després de les Guerres civils, amb August s’hi va establir un model romà d’explotació del camp amb l’aparició de nombroses Villae rusticae, dedicant àmplies extensions al conreu de la vinya seguint el model Laietània. A partir del segle III dC s’observa paral·lelament una reducció demogràfica i per tant en el nombre de villae. Posteriorment, al segle IV dC, la situació s’estabilitza i pareix experimentar una certa recuperació. La crisi demogràfica degué suposar l’abandó de terres de conreu amb la consegüent repercussió en l’estructura de la propietat, i una notable disminució de la pressió sobre el medi natural (Arasa 2003). Durant el període republicà tardà, el consum de vi itàlic a les nostres terres serà molt important gràcies a la generalització a Italià d’explotacions esclavistes de la terra amb grans fundi dedicats al monocultiu de la vinya (Carandini 1999). Aquest tipus de vil·la, que Carandini anomena catoniana, representa el moment d’expansió de les exportacions centroitàliques de vi (Molina 1997), multiplicant una oferta molt ben acollida pels pobles romanitzats o en vies de romanització . El canvi en el model arriba al començament de l’Imperi. A finals del segle I aC. hi ha una reducció dràstica de les importacions de vi itàlic a Hispània. Diferents factors incideixen en aquesta situació (Pérez Ballester 2003). Ens trobem en un moment en què Roma creix i admet la producció vinícola de les províncies; les explotacions agrícoles de les províncies estaran generalment en mans de personatges romans d’alt rang i les seues famílies. A més també s’ha de tenir en compte la crisi del sistema esclavista de l’ager itàlic i els desastres puntuals en vinyers campanians. A part de les villae, la producció oleovinícola també es duria a terme en petits assentaments camperols, unitats bàsiques d’explotació on grups familiars desenvolupen una economia de subsistència o autoconsum. Aquestes es situen en zones més allunyades i de més difícil accés i comunicació. Aquests assentaments podrien estar vinculats amb 7

nuclis més grans de diferents formes; podria tractar-se d’assentaments autònoms que no dependrien de vil·les, o també tenir vincles amb les villae, i per tant correspondrien a un mateix fundi (Frías 2003). SISTEMES DE MOLTURACIÓ I PREMSA MOLINS Les fonts llatines assenyalen l’existència de dos tipus de molins vinculats a l'elaboració de l'oli, el trapetum i la mola. Però a l’hora de definir un i altre, trobem un intens debat terminològic derivat del moment en què s’intenten aplicar aquestes designacions als tipus arqueològics coneguts (Peña 2010). Aquest reconeixement tindrà lloc en les primeres dècades del segle XX amb la intensificació de les excavacions en l'àmbit vesuvià, aportant dades de dos tipus de molins a l'interior de les almàsseres. D'aquesta forma, el trapetum/mola olearia i la mola suspensa van ser assimilats per primera vegada a sengles tipus d’instal·lacions (seguint les descripcions del diccionari Daremberg – Saglio.), designacions que quedaran fixades gràcies a les reconstruccions realitzades per G. Drachmann a partir dels exemples documentats en les villae vesuvianes. L'escassetat de dades referides als sistemes de mòlta en època romana en l’àmbit valencià i la península Ibèrica, impedeixen presentar conclusions tancades. L'origen hispànic dels molins rotatoris cilíndrics explicaria l'ús majoritari d'aquest sistema aplicat a la mòlta de l'oliva sense trencar els pinyols i, per tant, sense contaminar l'oli (Alonso 1996). Però això no implica l'absència dels sistemes clàssics de mòlta emprats en el món romà, encara que amb un ús aparentment més restringit. MOLINS DE MOLES VERTICALS: TRAPETUM O MOLA OLIARIA (fig. 1) Quan trobem el terme mola oliaria en autors com Varró (Rerum rusticarum) o Pomponi (Digesto), aquests es refereixen al trapetum (Sáez 2011-2012), per tant la denominada mola oliaria és el mateix aparell que el trapetum. Aquest és un sistema de molturació específic per a l'oliva, que es pot definir com un molí format per dues moles semicilíndriques verticals que giren per rotació i translació dins d'un mortarium de pedra que s'adapta a la seua forma, seguint la descripció parcial de Cató. Al País Valencià trobem un total de 13 exemples, sis a la província de València i set a la d’Alacant. Cap d’ells ens aporta dades sobre la seua cronologia concreta, ja que tots apareixen desvinculades o fora del seu context estratigràfic. 8

Així, a València trobem a Quincha la Loba (Andilla) una mola de molí giratori que pot datar-se en els segles I-II d.C. (Pingarrón 1981b: 202). A Hontanar (Domeño), una pedra solera de molí giratori de 50 cm de diàmetre amb dos grans apèndixs laterals amb la mateixa cronologia (Llatas 1948: 2; 1975: 15). A Cañadas (Villar del Arzobispo) dues moles de molí giratori en un context que es data en els segles II-III dC (Llatas 1948: 150; 1957: 168; 1975: 15). A part d’aquests també trobem referències en altres jaciments, però no es poden vincular en la seua totalitat amb peces de trapetum. A les Penyetes (Torrent) Gorges arreplega una meta de molí destinat a la molturació de l’oliva, sense que es puga determinar ni cronologia ni tipus. Al jaciment del Safareig (I-IV dC) es va trobar un molí circular de grans dimensions (Fletcher 1973; Martí Ferrando 1986: 68-70). Finalment a El Hortet (Pedralba) es coneix un molí de gres d’1 m de diàmetre que pot datar-se en els segles I-II dC (Martínez Perona 1975: 183). Pel que fa a la província d’Alacant, al jaciment de Les Plantades (Benidoleig) es va trobar una mola de trapetum utilitzada en la mòlta de l’oliva prèvia al premsat que es data en segles I-V dC (Gisbert 2003: 140). A Berdica (Benissa), jaciment dels segles I-III dC, s’ha localitzat part d’un trapetum (Frías 2010: 66). A l’Alter/Recunxent (Villalonga) es coneix una peça passiva corresponent a un trapetum que data dels segles V-VII dC (Gisbert 1993: 146). A l’Horta Major (Alcoi), jaciment ocupat entre els segles I i VI dC, es va trobar una mola de molí (Segura, Quereda 2006: 147-157). A la Casa del León (Elx) es va localitzar part d’un trapetum de cronologia incerta (Ramos Folques 1953: 350). A les Plantaes (Benidoleig) es trobà l’orbe d’un trapetum destinat a la mòlta de l’oliva (Gisbert 2003: 140) que pot datar-se entre mitjans del segle IV i el primer terç del V dC. Finalment, a la Casa de les Teules (Elx) trobem una gran mola circular destinada a la mòlta de l’oliva (Peña 2010: 309) MOLINS DE MOLES HORITZONTALS: MOLA SUSPENSA (fig. 2) El cas de la mola suspensa és més complex. En el seu origen es tracta d’un molí de funcionalitat diversa que pot aplicar-se a la mòlta de l'oliva. És Columel·la qui li atribueix la funcionalitat oleícola, vinculada a obtenir un oli de major qualitat, ja que gràcies a la seua funcionalitat es pot evitar trencar el pinyol, amb la qual cosa s’aconsegueix que el sabor de l’oli siga millor. Pal·ladi també utilitza el terme mola suspensa amb la mateixa finalitat que Columel·la, per evitar la mòlta del pinyol.

9

La interpretació de Sáez mostra que, en el cas de la mola suspensa de Columel·la, estem en presència d’un tipus de molí diferent del trapetum, que possiblement no degué estar molt estés en el món romà. Per això creu que és una còpia del model per excel·lència del món romà, la mola, a la qual es modificarien una sèrie de mecanismes que en permeteren l’elevació. Aquest autor creu que simplement és una adaptació o evolució del model fariner romà, el molí pompeià. Aquest molí és similar al que descriuen Akerraz i Lenoir (1981-82), que posteriorment Brun (1986) anomena “Galerie-gouttière”. Aquests autors pensaven que es tractava d’un molí complementari en el procés de mòlta, és a dir, propi d’una segona fase de mòlta. La mola suspensa es compon d’una part fixa (meta) en forma de con estriat de base cilíndrica; en la part superior del con apareix una cavitat rectangular o quadrada, on se inserta l’eix vertical fix. Sobre aquest reposa un element mòbil en forma d’anell (catillus), de secció triangular, amb la cara interna que pot ser estriada i lleugerament convexa per adaptar-se a la part fixa i permetre tirar les olives a molturar entre els dos elements. Aquest element mòbil està proveït de dues mosses en forma de cua de milà oposades diagonalment on es fixen sengles muntants de fusta verticals enllaçats per una barra horitzontal, que travessa en la seua meitat l’eix vertical de la part fixa. Aquesta armadura permetia fer girar l’anell de pedra al voltant de la mola jacent, segons indiquen Akerraz i Lenoir (1981) en el seu treball sobre l’oli de Volubilis. Aquests autors consideren que aquesta mola funciona tan sols per fregament, sense que el pes del catillus entre en joc, de manera que s’emparenta amb el trapetum, però no es pot comparar. Trobem dos exemples que és podrien vincular a aquest tipus de molí. Un a la vil·la romana del Pou de la Sargueta (Riba-Roja de Túria), on a l’interior d’una fossa d’època tardana es trobà una mola tronco-cònica amb perforació circular en el seu eix; però la seua distància respecte a la zona de premsa la vincula amb la mòlta de cereal (Hortelano 2011-2012: 273-283). L’altre apareix en la vil·la “sector rio” (Paterna); es tracta d’un fragment estriat del catillus (Verdasco et al. 2010: 57).

10

PREMSES DE BIGA PRINCIPIS MECÀNICS Les premses de biga (Peña 2010; 2011-2012: 37-59; Brun 2004b) són les més eficients quant a la rendibilitat de premsatge, però al mateix temps requereixen una important inversió de recursos, ja que precisen d'espais de considerable grandària per les seues dimensions, destinats exclusivament a aquesta activitat i dotats d'unes característiques constructives específiques per poder suportar les forces que exerceixen les parets sobre sols i murs. A l’hora d’estudiar aquest tipus de premses, tan sols ens podem guiar per l'empremta que els elements de sustentació i accionament de la biga deixen en el paviment de la sala de premsatge, els contrapesos i excepcionalment fragments carbonitzats de la seua infraestructura. Les empremtes i els contrapesos es localitzen sense grans dificultats en el registre arqueològic, però això ens dóna una visió errònia, obviant l'existència d'altres possibilitats de premsatge. La sala on se situa la premsa de biga s’anomena torcularium i apareix habitualment associada a altres estances relacionades amb el procés productiu, com sales de mòlta, emmagatzematge i fermentació, i en conjunt configuren espais especialitzats en la producció de vi o oli. Les premses de biga reben el nom d’una llarga biga de fusta, anomenada praelum, que és l'encarregada de transmetre i incrementar, gràcies a la llei de la palanca, la força que s'exerceix des d'un dels seus extrems sobre el càrrec o massa a premsar. La infraestructura de la premsa es divideix en tres seccions: la zona d’accionament, localitzada en la part anterior de la biga i on se situa el contrapés, que és el dispositiu que exerceix la força que la fa descendir. D’aquest apareixen multitud de variants, depenent si el mecanisme utilitzat per desplaçar la biga és de cabestrant o de cargol. El sistema de subjecció del cap del praelum, situat en l'extrem oposat, ha de ser sòlidament fixat per suportar i contrarestar la força exercida i que es transmet a la zona de premsatge, situada en un punt intermedi.

11

VARIANTS PREMSES DE BIGA MANUALS Les premses de biga manuals (Peña 2010: 42-43; 2011-2012: 37-59) són la variant més senzilla. En aquest cas és la força dels operaris, incrementada en alguns casos amb peces de pedra, la que exerceix la pressió sobre la biga de fusta, que és contrarestada en la seua part posterior amb l'ancoratge del cap del praelum (lingua) en el mur de la sala de premsatge. En aquest cas, l’eficiència serà escassa. Al País València no es coneix fins al moment cap troballa d’aquesta variant. PREMSES DE TORN (fig. 3). La premsa de torn o cabrestant (Peña 2010: 42-43; 2011-2012: 37-59) s’acciona a través d’un mecanisme fixat al sòl o a un bloc de pedra que rep el nom de contrapés, que és l'encarregat d'aconseguir la baixada del praelum amb ajuda d'una soga. Els contrapesos destinats a accionar premses de torn solen ser de forma paral·lelepípeda, presenten encaixos laterals i generalment una esquerda transversal per afermar el cabrestant. D’aquesta variant tenim alguns exemples en terres valencianes. PREMSES DE CARGOL (fig. 4) En el cas de la premsa de cargol (Peña 2010: 42-43; 2011-2012: 37-59), la pujada i baixada de la biga es realitza gràcies a un eix cargolat que la travessa i que està fixat a un contrapés. La premsa de cargol presenta dues variants: si el contrapés roman fix (premsa de cargol fix), o si s’eleva al costat del praelum (premsa de cargol mòbil). El tipus d'accionament de la premsa solament pot definir-se arqueològicament a partir de la localització del contrapés i de la diferenciació de l'ancoratge per a un o un altre mecanisme d'accionament. De forma general, els contrapesos circulars dotats d'una perforació circular o quadrangular en la seua part superior solen ser característics de les premses de cargol. Tot i això, s’ha de remarcar que aquesta discriminació no permet determinar amb seguretat el mecanisme d'accionament. Des d'un punt de vista d'eficiència del premsatge, les premses de cargol són més competents que les de torn, sobretot en els casos en els quals el contrapés acompanya en el seu desplaçament vertical a la biga. No obstant això, aquesta major eficiència no influeix en la implantació generalitzada de les premses de cargol en època romana.

12

COMPONENTS DE LES PREMSES: ANÀLISI I CONTEXTUALITZACIÓ EN ELS JACIMENTS DEL PAÍS VALENCIÀ PEUS DE PREMSA (AREAE) En les premses de biga i les de cargol directe, la força de premsatge s'exerceix sobre una peça de fusta designada amb el nom d’orbis. Aquest element canalitza la pressió sobre la pasta d'olives (sampsa) o sobre el raïm ja trepitjat (vinaceum), que es disposen sobre l’area amb l'ajuda de capatxos d'espart de forma circular (fiscinae) o un contenidor de fusta (Peña 2010: 42-43; 2011-2012: 37-59). De tots aquests elements, arqueològicament solament queden les empremtes sobre les quals se situaven els cofins o el cofre, llocs que les fonts clàssiques designen amb el nom de area. Sols és possible determinar el producte per a les quals estarien destinades a partir de la contextualització de les diferents troballes del mateix jaciment. En el cas del País Valencià hem documentat un total de 8 peus de premsa, localitzats en diferents jaciments. Totes les areae recollides pertanyen aparentment a premses de biga, a excepció dels exemplars del fòrum de València, que formaven part amb seguretat d’una premsa de cargol directe que fou emprada en el Baix Imperi (Álvarez García et alii 2005). D’areae construïdes en pedra trobem un exemplar de marbre contextualitzat en època altimperial a la Casa de les Teules d’Ilici (Peña 2010: 309); l'ús del marbre no és aleatori, ja que aquest quedava reservat a l'elaboració d'olis destinats a perfums, i possiblement pertanyia a una ful·lònica, una indústria habitual en contextos urbans. A Martxillent (Castelló de Rugat, València), entre els materials que descriu Pastor Alberola aparegué un element de pedra que podria correspondre a la base d’una premsa amb una datació en els segles I-II d.C (Pastor Alberola 1972: 209-239). A la vil·la de la Muntanyeta dels Estanys d’Almenara (Castelló) aparegué una base circular de pedra amb canal per a la recollida del producte, les aproximacions cronològiques proporcionades pel context arqueològic i geogràfic de la vil·la només permeten una aproximació cronològica entre els segles I-IV (Arasa 1999: 320-321). A la vil·la de l’Albir (Alfàs del Pi, Alacant), a l’interior de la natatio es trobà un peu de premsa possiblement vinculada a la producció d’oli (Frías 2010, p.127), que pot datar-se en els segles IV –V dC. Per la seua banda, les areae construïdes d'obra presenten majors possibilitats d'anàlisi perquè apareixen en contextos d'excavació i en nivells estratigràfics. Estan realitzades amb la mateixa tècnica constructiva que la resta de la zona de premsatge, com 13

podem veure en l’exemple de la Canyada Joana (Alacant), delimitades a través d'un ressalt o un canal per conduir el líquid del premsatge fins als lacus. Al País Valencià documentem dues tècniques constructives en la realització de les areae. Al torcularium de la Canyada Joana dedicat a l’elaboració d’oli, que pot datar-se a finals del segle IV o inicis del V (Trelis, Molina Mas, 1999, p.52), la zona de premsa es troba pavimentada amb opus signinum. L’area apareix com una sobreelevació realitzada en aquest mateix material. En els casos construïts amb opus spicatum es vincula essencialment a la producció d'oli, possiblement per les característiques refractàries d'aquest material. Apareix exemplificat en jaciments com la Torrasa (Betxí) o l’Alqueria (Moncofa) (Arasa 2011-2012: 253-261), on s’identifica aquesta tècnica constructiva amb el sol de la possible sala de premsat. CONTRAPESOS Els contrapesos suposen la part essencial per a l’accionament del mecanisme de premsat a les premses de biga. Aquests s’ubiquen a la part anterior de la premsa i són l’eina que permet exercir la força d’embranzida necessària per premsar la sampsa o el vinacetum. La seua disposició varia depenent de la sala de premsatge, poden estar situats a la mateixa altura que la resta d’infraestructures de la premsa, o bé estar en una ubicació més baixa per així potenciar la força exercida. També podem trobar els contrapesos ancorats al sòl. El tipus de contrapés és l’única resta arqueològica que ens permet conéixer el mecanisme d'accionament de la premsa de biga. Per tant, gràcies al tipus d'ancoratge, la morfologia i la seua disposició podem interpretar si el moviment del praelum es realitza de forma manual, a través d'un mecanisme que pot ser de torn o de cargol. Morfològicament, els contrapesos poden ser cilíndrics o paral·lelepípedes i, encara que la seua forma no és determinant del tipus de premsa accionada, existeix la tendència a associar els contrapesos paral·lelepípedes amb les premses de torn i els cilíndrics en les de cargol. Pel que fa a la cronologia, segons Plini el Vell (N. H. XVIII, 317) i Vitruvi (De Architectura VI, 6, 3), el contrapés cilíndric s’emprava ja al segle I aC. No obstant això, fins al moment els exemples més antics documentats es daten en la segona meitat del segle I dC a la Campània i la Bètica, i el seu ús no es generalitza en tot l'Imperi fins al segle III dC (Brun 2003; Mattingly 1996). 14

En el cas del País Valencià (fig. 5), hem documentat un total de 55 contrapesos d’època romana pertanyents a premses de biga, localitzats en 37 jaciments diferents. La major part de les peces no aporten dades rellevants, ja que es trobaren en superfície i sense context arqueològic. La informació sobre aquests contrapesos apareix recollida en els quadres següents segons la província on han estat documentats, i s’han dividit segons la seua morfologia. A causa de no poder fer una anàlisi més intensiva per falta de dades, trobem tres grans grups: el primer reuneix els contrapesos de forma paral·lelepípeda (fig. 6), segueixen els contrapesos cilíndrics (fig. 7) i finalment els contrapesos de forma indeterminada (fig. 8) en resultar molt difícil establir la seua morfologia. La publicació de dades sobre els contrapesos és també desigual; en la major part dels casos s'assenyala només la presència d'aquests elements sense desenvolupar-ne la descripció. Tan sols comptem amb una descripció específica que determina el tipus de premsa al qual pertanyen en 3 casos. Només dos d'aquests contrapesos degueren accionar premses de cabrestant, i un una premsa de cargol. En vint-i-dos dels jaciments es documenta un únic exemplar, i en sis d’ells dos exemplars. Tan sols el jaciment de la Torrassa presenta quatre exemplars. El tipus bàsic dels contrapesos paral·lelepípedes inclouen mosses laterals amb forma de cua de milà i una entalladura longitudinal a la part superior de la peça (Peña 2010: 70-74). Les motllures laterals poden ocupar l'altura completa del bloc de pedra o solament una part d'aquest, sense que això supose una modificació considerable en el sistema d'ancoratge del cabrestant. Aquests contrapesos es relacionen amb l’accionament de premses de torn. Jaciment

Població

Datació

Característiques

Bibliografia

Castelló El Pou de la Cadena

Tírig

Torremotxa

Nules

L’Horta Seca

La Vall d’Uixó

II aC-II dC

La Muntanyeta dels Estanys

Almenara

No té referències

15

Dos blocs rectangulars de pedra. Un d’ells presentava una gran mossa de forma trapezoïdal que permet la seua identificació amb una premsa de biga.

Arasa 1995: 871-

Carreu paral·lelepípede que podria ser un contrapés de premsa de biga. Contrapés paral·lelepípede, partit i desplaçat, de 175 x 75 x 64 cm, amb dues mosses laterals de forma trapezoïdal. Podria pertànyer al tipus més simple de premsa de cabrestant. Contrapés de forma rectangular amb dues grans mosses.

Arasa 1995: 784

872; Arasa 20112012: 256

Arasa 1995: 784

Arasa 253

2011-2012:

Uixó

Vall d’Uixó

Contrapés paral·lelepípede amb mosses.

Gisbert 2008: 135

Riba del riu Palància

Sagunt

Contrapés cúbic.

Gisbert 2008: 135

València L’Horta Vella

Bètera

V dC I-III dC

Contrapès de molí paral·lelepípede amb dues mosses trapezoïdals en forma de cua milà als laterals. Dos blocs de forma rectangular; als seus costats curts presenten un solc en forma de falca que travessa tot el lateral.

Jiménez i Burriel, 2007: 193-197 Ribera et al. 2011-

Mesquita Vilella

Llutxent

L’Ermita de Sant Martí

Quatretonda

Tres contrapesos cúbics.

Gisbert 2008: 135

Benigànim

Benigànim

Contrapés cúbic.

Gisbert 2008: 135

2012: 261-273

Alacant Camí de la Ermita de San Miguel Pará Juan Cerdán 103

Ibi

II aC- I aC

Contrapés de premsa de forma rectangular.

Lajara 2006: 78

Asp

III-IV dC

Poveda et al. 2003:

El Monastil

(Caprala/Petrer)

Dos contrapesos de premsa amb acanaladura transversal que travessa la part més llarga, on hi ha dues incisions circulars simètriques. Contrapés paral·lelepípede amb acanaladura longitudinal identificat amb la forma 14 de Brun, que va servir pera una premsa de torn.

Buixerques

Villalonga

Contrapés amb tres rebaixos en el costat visible, en els tres casos de secció en U, poc profunds. Dimensions: 1’03 x 0’70 m.

Gisbert 2008: 142

El Tossal de la Rambla

Dénia

Contrapés paral·lelepípede.

Gisbert 2003: 140

I-II dC

6 Poveda 1996: 222

Fig. 6.- Contrapesos paral·lelepípedes.

Els contrapesos cilíndrics (Peña 2010: 70-74) solen presentar genèricament forma cilíndrica, amb l’extrem superior més estret que l’inferior. És determinant l'aparició d'una perforació circular o quadrangular en la cara superior del contrapés, en la qual, gràcies a elements de fusta i metall, s'inseria total o parcialment el rínxol de les premses de cargol. Aquests contrapesos accionen generalment premses de cargol, a causa de la seua adaptació formal al moviment rotatori vertical que permet la pujada i baixada del praelum.

16

Jaciment

Població

Datació

Característiques

Bibliografia

Castelló La Rambleta La Torrasa

La Muntanyeta dels estanys

La Vall d’Uixò Betxi-Vilareal

I-II dC

Contrapés cilíndric.

Inèdit

I-IV dC

Arasa 2004: 100-

Almenara

Anterior al s. IV dC

Dos grans contrapesos amb perforacions en l’eix i quatre entalladures trapezoïdals en cada cara. També es recuperaren altres dos actualment perduts. La seua tipologia permet plantejar que s’utilitzaven premses de cargol (fig. 9). Troballa a principis del segle XIX d’un contrapés cilíndric amb mosses laterals. En una alqueria pròxima es conserva un bloc de pedra cilíndric que podria ser un contrapés de premsa. Contrapés cilíndric amb dues entalladures trapezoïdals a la part més estreta.

Arasa 2004: 96-98

La Creueta

Les Alqueries

El Mas d’en Plana

L’Alcora

108

Arasa 2011-2012: 258

Inèdit

València La Pila

Rosa Fina

Villar del Arzobispo

I-II dC

Chiva

II dC

Gran bloc cilíndric amb dues grans escotadures a la part de la base menor i de la superfície lateral. Mesura 1’20 m d’altura i els diàmetres són de 0’80 i 0’76 m. Dos grans contrapesos pràcticament cilíndrics.

Pingarrón 1981b: 222 Hortelano 20112012: 273-283

La Mesquita Vilella

Llutxent

I-III dC

El Pou de la Sargueta

Riba-Roja de Túria

III dC

El Trull dels Moros

Puçol

I-IV dC

Bloc de forma cònica amb perforació circular en el centre.

Ribera et al. 2011-

Dos grans contrapesos de premsa de cargol corresponents. Possiblement siguen els mateixos que a (Gisbert 2008: 135).

Hortelano 2011-

Dos contrapesos de 1,62 m d’altura i 1,40 m de diàmetre, amb mosses laterals de cua de milà i perforació central quadrangular (tipus 56 de Brun). En un d’ells apareix una inscripció dedicada a Bacus.

Peña 2010: 877;

Gisbert 2008: 135 Gisbert 2008: 135

Parc Sagunt I

Sagunt

Dos contrapesos cilíndrics.

Advocat

Sagunt

Dos contrapesos cilíndrics.

2012: 261-273

2012: 273-283

Gisbert 2008: 123148.

Alacant Cais

Vilallonga

I dC

Benimadrocs

Xàbia

I-V dC

Estanyò

Dénia

Fig. 7.- Contrapesos cilíndrics.

17

Bloc quasi cilíndric amb diversos rebaixos per a l’ancoratge i dues mosses en forma de trapezi i en bisell, a més d’una altra més gran. Cilindre d’1,20 x 0,85 m amb una perforació central.

Gisbert 2008: 138

Contrapés cilíndric amb entalladures de cua de milà i perforació circular central. Tipus 53 de Brun.

Gisbert 2003: 140

Bolufer 1992: 148

Contrapesos indeterminats Jaciment

Població

Datació

Característiques

Bibliografia

Castelló El Brosseral

Cabanes

IV-V dC

contrapés de premsa desplaçat.

Arasa i Flors 2010: 525-526

València La Regatella II

L’Olleria

Rosment

Quatretonda

I-III dC

Peça de 40 x 60 x 90 cm amb dues mosses en el centre dels dos extrems en forma de falca i prou irregulars. Dos contrapesos, un presenta un rebaix longitudinal i l’altre una perforació circular en el centre.

(Ribera et al. 20112012: 261-273) (Ribera et al. 20112012: 261-273)

Alacant Cais/Aiguamolls

Villalonga

I-II dC

Caprala La Punta de l’Arenal

Petrel Xàbia

I-II dC s. II -1/2 III dC

Las Casas del Campo

Villena

I-IV dC

La Coma

Alcalalí

I-IV dC

Casa Nazario

Villena

I-V dC

L’Alter/Recunxent

Villalonga

V-VII dC

Illeta del Campello

Campello

Es coneix l’existència d’un premsa. contrapés de premsa. Dos elements de premsa.

contrapès de

Frías 2010: 95 Poveda 1996: 222 Gisbert 2003: 141

Un dels carreus que es conserven en superfície presenta una acanaladura que podria formar part d’una premsa. Bloc de pedra possiblement d’un contrapés de premsa.

Hernández i Pérez 2006: 93-102

Grans blocs. Destaca un contrapés de premsa amb una profunda esquerda rectangular. Contrapés.

Frías 2010: 203

Element de premsa.

Gisbert 2003: 141

Frías 2010: 64

Frías, 2010: 65

Fig. 8.- Contrapesos indeterminats.

LAPIS PEDICINORUM Per al correcte funcionament de les premses de biga, l'ancoratge de la part posterior del praelum és un element clau (Peña 2010: 74-76; 2011-2012: 37-59). Es documenten diversos mecanismes d’ancoratge del praelum amb l’objectiu de contrarestar la força exercida pel contrapés. Així doncs, s'utilitzen dos sistemes de subjecció a l’extrem posteriors. El més simple és descrit per Herón d'Alexandria i es basa en la inserció del cap del praelum en el mateix mur de la sala de premsatge. Arqueològicament trobem dificultats a l’hora de catalogar aquest tipus, ja que l'escassa altura conservada en les sales de premsatge fa que aquest sistema es registre molt poc. La segona variant és el que les fonts romanes anomenen com arbores. Són uns elements verticals de fusta que poden estar formats per una única biga vertical, per una parella de bigues o per dobles parelles 18

de bigues. En el primer cas, el cap del praelum s'insereix directament en una zona retallada en el muntant de fusta. En els dos següents, els arbores actuen com a guia i el praelum se sustenta gràcies a l'ús de fibulae o trabones de fusta, que s'insereixen transversalment als arbores. Al registre arqueològic, dels arbores tan sols és conserven els orificis on s’encaixen per fixar-los al sòl. Aquests poden aparéixer realitzats en blocs de pedra encaixats en el sòl de la sala (lapis pedicinorum); aquest sistema conferia major estabilitat a la premsa evitant que el paviment poguera trencar-se per les pressions. O també podien estar construïts en la mateixa solera de la sala de premsatge. En les premses de cargol és habitual l'aparició d’arbores davanters (stipites) situats a prop del contrapés. La seua funció és evitar oscil·lacions laterals del praelum que puguen bloquejar-ne el funcionament. El sistema de fixació dels stipites al sòl és idèntic a l'usat per a l'ancoratge dels arbores. Ancoratges encastats directament al sòl tan sols tenim l’exemple de la vil·la del Parque de las Naciones d’Alacant (Gisbert 2008: 138), realitzat sobre opus signinum. La major part d’ancoratges que hem documentat estan realitzats en pedra, un total de 10. A la província de Castelló trobem un únic exemplar a l’Horta Seca (la Vall d’Uixó), amb una datació que pot situar-se entre els segles II aC i el II dC (Arasa 2010-2011: 257). També un únic exemplar trobem al jaciment valencià de l’Horta Vella (Bètera), un bloc de pedra amb dues mosses rectangulars (Jiménez Salvador et al. 2005, 309) vinculat a la fase d’ocupació del segle V dC. La resta han estat documentats a la província d’Alacant; les seues cronologies no són aclaridores, però podem dir que la majoria dels casos es troben dins del període comprès entre els segles I i III dC, amb l’excepció de la Coma (Alcalalí) que es data entre els segles V i VI. Així, trobem restes a Berdica (Benissa); el Tossal de la Rambla (Dénia), amb unes dimensions de 60 x 55 x 72 cm i l’empremta d’una perforació rectangular amb angles arrodonits, de 36 x 18 cm de costat i 8,5 cm de profunditat per encastrar l’arbor (Gisbert 2008: 142). A Montroig (Pedreguer) es coneix un bloc de pedra calcària de 67 x 32 cm amb una perforació quadrada, de 10,5 cm de costat i 5 cm de profunditat (Gisbert 2008: 142). A Buixerques (Villalonga) Gisbert documenta un bloc de pedra que pareix ser un lapis pedicinorum. A la Canyada Joana (Crevillent) els lapis pedicinorum sustenten la base dels stipes. A la Granja-Rebolta (Lloc Nou de Sant Jeroni) apareix un fragment de placa, de 65 x 69 x 24 cm, que en una de les cares té un rebaix o perforació de 41 x 17 cm i 3,8 cm de profunditat, de forma rectangular 19

amb angles arrodonits. A la Punta de l’Arenal (Xàbia) Martín i Serres publicaren dos blocs, de forma rectangular, amb dues perforacions paral·leles; un d’ells amb perforacions rectangulars i l’altre amb perforacions més complexes, en forma de C (fig. 10) (Martín, Serres 1970: 36, làm. XXXIII). No tenim suficients dades sobre el tipus de premsa al qual s'associa una determinada fixació del praelum. A la zona valenciana, tots els exemples documentats apunten a un ús exclusiu de dos arbores com a sistema de fixació del cap del praelum. A més, l'absència d'ancoratges posteriors en sales de premsatge excavades ha d'interpretar-se com un argument a favor de l'ús de premses heronianes. Al País Valencià s'imposa el sistema de subjecció tradicional de la lingua del praelum, flanquejat a cada costat per un arbor. ELEMENTS DE RECEPCIÓ: LACUS I CUBETES DE DECANTACIÓ El líquid obtingut en l'acció de premsatge era immediatament derivat cap a uns contenidors on continuava el procés d'elaboració del vi i l’oli. La major part d'aquests dipòsits apareixen realitzats en obra, en opus signinum, amb motllures de quart de bocell en les juntes i pouet de neteja en el fons. Encara que també hi ha exemples, que utilitzen contenidors ceràmics oberts de gran capacitat del tipus dolium. Aquests elements de recepció apareixen connectats amb la zona de premsatge, generalment formant part de la sala que allotja la premsa o apareixent com dispositius annexos a ella. El volum d'informació que pot extreure's de l'estudi dels lacus és molt limitat. La seua dificultat radica en l’homogeneïtat constructiva, ja que no es discrimina entre una tècnica o altra segons el producte que anaven a contenir. Les cubetes de decantació, al contrari, permeten una anàlisi més àmplia. Per la península Ibèrica, Peña (2010:81-85; 2011-2012: 37-59) ha realitzat una tipologia documentant tres tipus de sistemes de decantació que es divideixen en tres tipus d'estructures de decantació, amb tres variants per a cadascun d'ells, depenent de la naturalesa dels elements estructurals que els conformen. Així, estableix que aquestes estructures de decantació poden estar formades exclusivament per cubetes (variant A), per contenidors ceràmics del tipus dolia (variant B) o per tots dos elements (variant C). Les grandàries d'aquestes cubetes són variables, i a pesar que tradicionalment s'ha contemplat una vinculació entre la grandària d'aquests dipòsits i el tipus de producte elaborat, amb les dades disponibles no es pot corroborar aquesta afirmació. 20

El tipus 1 presenta contenidors situats en bateria, a una mateixa cota i sense connexió entre ells. La decantació es realitzava utilitzant un recipient per retirar l'oli que pujava a la superfície. En els tipus 2 i 3, la decantació es realitza de forma mecànica. En el tipus 2 les cubetes apareixen connectades en la seua part alta, provavocant el pas de l'oli al següent contenidor. En el tipus 3, les cubetes apareixen connectades en la part baixa, per la qual cosa el líquid transvasat és el que conté majoritàriament l’alpechín. Dels tipus 1 i 2 resulta difícil poder establir amb total seguretat exemples clars, ja que l’excavació parcial dels jaciments, les restes conservades i l’escassa informació no ens permet establir unes dades completes i segures. Per tant resulta quasi impossible diferenciar aquest tipus tan sols amb les dades que tenim. Peña sí que inclou els dipòsits d’Alberic i la Canyada Joana en el tipus 3. A la Canyada Joana documenta cubetes en bateria connectades en la seua part baixa. Amb les dades disponibles sobre els receptors de premsatge, podem afirmar amb seguretat, que els processos d'extracció d'oli es vinculen generalment a diversos dipòsits o contenidors ceràmics interconnectats o no, encara que existeixen també exemples en els quals l'oli deriva en una única cubeta de dimensions variables. En el cas del vi, la recepció es realitza normalment en cubetes exemptes, també de grandària variable, encara que amb tendència a tenir una major capacitat que les destinades a la fabricació de l'oli, les quals presenten menor grandària i solen ser més estretes per facilitar la separació entre l’oli i l’alpechín. D’acord amb les dificultats per diferenciar els tipus d’elements receptors abans esmentades, el quadre següent (fig. 11) pretén ser una guia que engloba les infraestructures documentades amb l’elaboració de vi i oli al País Valencià.

Jaciment

Població

Datació

Característiques

Bibliografia

El Mas d’Aragó

Cervera del Maestre Betxí - Vilareal

I aC

lacus de 22 x 7m

Arasa 2011-2012: 253

I -IV dC

Cubeta amb paviment de morter de planta rectangular i uns 3 m2 de superfície.

Arasa 2004: 100108

L’Alqueria

Moncofa

III- IV dC

Tres cubetes i un canal.

Oliver i Moraño 1998

El Brosseral

Ribera de Cabanes La Vall d’Uixó

V-VI dC

Cimentació d’una bassa de formigó.

Arasa i flors 2010: 525-526

V-VI dC

Petit lacus amb pouet. S’identifica una segona zona on es trobaren dues cubetes de morter amb un canal que pareix unir-les.

Arasa 1995: 784

Castelló La Torrasa

L’Horta Seca

21

Les Alqueries

Cubeta amb paviment de morter

Pitxeri

Olocau

I dC

Un Lacus realitzat en opus reticulatum i altres realitzats amb opus caementicium.

Ferrer-Pitarch 2010: 100-111

Les Paretes dels Moros

Moncada

I-II dC

Sèrie de basses i llacunes

Pérez 2006: 67

Torrubero

Museros

I-II dC

Bassa de 12 m de longitud per 4 m d’amplària.

Pérez 2006: 64

Partida de Rosa Fina

Chiva

II dC

Sistema de basses intercomunicades formant un rectangle allargat de 12,20 X 3,26 m. A més hi hauria una possible bassa que no està excavada i altra de 10 m2.

Hortelano 2012: 273

La Casa Baixa La Llomandilla

Ontinyent

I-IV dC

Basseta rectangular amb parets d’opus caementicium amb compartimentació interna.

(Ribera et al. 2011-2012: 261

Alberic

Benifaraig

I-IV dC

Tres cubetes rectangulars interconnectades i amb base d’opus spicatum. Podria tractar-se d’un sistema de decantació d’oli.

Ripollès 1992

El Tossalet

Bèlgida

I-V dC

Bassa quadrada.

Ribera i Bolufer, 1996: 200

El Pou de la Sargueta

Riba-Roja de Túria

III-IV dC

Dos depòsits intercomunicats. La primera bassa mesura 5,73 x 1’24 m, construïda amb opus signinum i comunicada amb altra de 5,15 x 1,24 m, aquesta presenta un nivell més baix que l’anterior.

Hortelano 2012: 273

La Creueta

Arasa 2004: 96-98

València

2011-

2011-

Lacus de planta rectangular de 5,48 m de longitud i 2,87 m d’amplària, construït amb opus caementicium i revestit d’opus signinum, amb fons de rajoles romboïdals.

El Pla

Basament d’una basseta rectangular de 3,80 x 3m amb subdivisió interior.

Atzeneta d’Albaida

Ribera et al. 20112012: 261

Alacant Casa Ferrer I Hacienda de Iles/Casa de les Teules Las Agulejas

Alacant Elx

I aC- V dC I aC- V dC

Basses destinades a l’elaboració d’oli.

Ortega 1997: 470

Dues bases d’opus signinum.

Peña 2010: 309

Elda

I aC- V dC

Dues bases per decantar l’oli

Peidro 2008: 85

Puente II

Elda

I-III dC

Lagar que al segle II es divideix en dues basses.

Poveda et al. 1999: 270-271

Els Eclés

Gata de Gorgos La Vila Joiosa

I-V dC

Petita basa d’opus signinum.

Gisbert 2003

I-V dC

Dues petites bases d’escassa amplària que podrien associar-se a la producció d’oli.

Frías 2010: 137

Les Plantades

Benidoleig

I-V dC

Depòsit rectangular de 77,7 x 11,6 x 6,7 m de forma rectangular i revestit amb opus signinum.

Gisbert 1990: 28

La Punta l’Arenal

Xàbia

I-V dC

Basses que podrien relacionar-se amb la producció d’oli.

Gisbert 2003: 141

La Jovada II

22

de

La Canyada Joana

Crevillent

300350/500 dC

Cubeta rectangular de 53,34 m2, sobreelevada que compta amb un petit canalis que la comunica amb altra cubeta (Structile gemella).

Peña 2010: 303306

El Parque de las naciones Arco Sempere

Alacant

III- V dC

Bassa que pareix destinada a l’elaboració d’oli.

(Olcina, Pérez Jiménez 2003)

Elda

I - VII dC

Bassa que pareix destinada a l’elaboració d’oli.

(Soler 1983)

Fig. 11.- Elements de recepció.

CONCLUSIONS Al País Valencià es documenta un gran nombre de jaciments en els quals apareixen restes relacionades amb la producció de vi i oli i distribuïts de manera desigual al llarg de les tres províncies. A la província de Castelló, la major part dels elements relacionats amb la producció d’oli i vi es troben en la planura litoral de la Plana, al sector nord del territorium saguntinum (Arasa 2000: 103). L’inici de producció de vi d’aquesta zona se situa en el segle I dC a les villae de Benicató (Nules) i la Torrasa (Vila-real - Betxí), arribant fins segles V-VI dC. En el cas del Brosseral (Cabanes) Tot i que al noroest de la província trobem vil·la del Mas d’Aragó (Cervera del Maestre) que inicia la seua producció al segle I aC, però aquesta probablement pertanyia al territorium de Dertosa. A més, la presència de contenidors i derelictes al llarg de la costa castellonenca manifesta una intensiva activitat comercial on degueren existir diversos embarcadors. A més, la nombrosa presència d’àmfores Dr 2-4 de producció local confirma la producció de vins en les villae pròximes a la costa (Fernández Izquierdo 2000: 117-118 i 120). Per l’epigrafia trobada a Sagunt també sabem que el comerç del vi estaria en mans de les famílies destacades que desenvolupaven càrrecs dins de la magistratura local. Així ho veiem en dos exemples contrastats. Hi ha una referència de Plini el Jove (Epist. II,IX – X) sobre un personatge saguntí de nom Voconius Romanus, que va viure durant el segle I dC al que li corresponen diverses inscripcions saguntines (C.I.L. 2, nº3865a i 3866), a qui es refereix com a posseïdor de grans extensions de terra dedicades al cultiu de la vinya (Cisneros 2002). També en el cas de la Muntanyeta dels Estanys, per l’epigrafia, aquesta vil·la pareix estar relacionada amb una important família saguntina, la dels Sergii (Arasa 2011-2012). A la província de València no trobem una concentració tan destacada com en el cas saguntí. No obstant aixó, els diferents jaciments que presenten les característiques pròpies 23

dels torcularia se situen en zones fèrtils i prop de les rutes comercials per millorar el seu transport. Així trobarem un gran nombre d’assentament dedicats a activitats agrícoles que no es poden concretar. Les primeres evidències de producció de vi es documenten al canvi d’era en jaciments com Pila (Villar del Arzobispo) o Mesquita - Vilella a Llutxent, i arriben fins al segle V dC com es el cas de l’Horta Vella a Bétera. Quant a la cronologia, aquesta és molt difícil de concretar. S’ha vist un moment d’eclosió en època altimperial coincidint amb la gran implantació d’establiments al segle I dC, però pareix evident que la seua pervivència s’allarga i es manté fins al segle II dC. A més a més, una de les primeres proves directes de producció de vi amb caràcter excedentari es documenta al segle I a la vil·la de l’Hort de la Pepica (Cataroja), on es documenta un espai d’enmagatzenament de dolia defossa acompanyat de producció d’àmfores del tipus Dr 2-4 des d’època Augusta. Alacant és la zona més estudiada, on trobarem tres centres principals de producció, els territoria de Dianum, Lucentum i Ilici. Respecte a l’ager dianensis, en època altimperial (I-III dC), com ja manifestava en la tendència a Valentia, és el moment en què es produeix la introducció en l’economia de mercat, augmentant el nombre de jaciments i també una major producció d’àmfores en forns com el de l’Almadrava (Gisbert 1998: 389). Als últims anys del segle III dC es documenta el final (Gisbert 2003: 129). No obstant això, alguns dels establiments vinícoles continuen habitats, com el de l’Almadrava, on es documenta una fase posterior que arriba fins al segle V. Això es deu a una regressió de la vida urbana com indiquen les excavacions dutes a terme en el nucli urbà de Dènia. Per tant, és a partir del segle IV quan es produeix una reducció del nombre de jaciments habitats. A Lucentum, durant el segle I dC es produeix la consolidació de tots els assentaments i s’experimenta un augment considerable del seu nombre. Aquesta dinamització és contemporània a la concessió del rang de municipium en època augusta. El poblament de la zona interior s’articula al voltant de les vies de comunicació, amb una producció que difícilment arribaria als mercats urbans i que, probablement, es distribuiria entre la població dels voltants. Entre els segles II i III deixen de funcionar pràcticament la meitat de vil·les periurbanes de Lucentum, una cronologia que coincideix amb la decadència de la ciutat al segle II i amb l’abandonament de les instal·lacions portuàries 24

de l’Albufereta al segle III. Aquesta està vinculada amb la competència comercial del portus illicitanus. Això no obstant, en època baiximperial les activitats productives del seu territorium no desapareixeran totalment. La vil·la del Parque de las Naciones (Alacant) conta amb una segona fase dels segles III i IV en què es construeix un nou complex productiu format per un torcularium dedicat probablement a l’elaboració de vi. Finalment, al territori d’Ilici, en la segona meitat del segle I dC, com en el cas de Lucentum, van aparéixer nous assentaments. A partir del segle IV es produeix una davallada del nombre d’assentaments rurals, a l’igual que succeeix en tots els territoris valencians. Les vil·les d’Ilici s’abandonen en el segle V. La decadència de l’activitat productiva del territori a partir d’aquesta data es veu reflectida en decadència del Portus Ilicitanus com a conseqüència de la competència exercida per Carthago Nova a partir del segle V dC. Així doncs, en tot el País Valencià s’observa un esquema evolutiu similar, amb l’inici de la producció a gran escala entre finals del segle I aC i principis de l’I dC que arriben a l’auge fins al segle III i comença la decadència al voltant dels segles IV i V. Tot i això, al llarg d’aquest període es constata una continuïtat de la producció de vi i oli que assegura l’autoabastiment.

25

BIBLIOGRAFIA AKERRAZ, A. i LENOIR, M., (1981-1982): Les huleries de Volubilis, BAMaroc XIV, 69-120. ÁLVAREZ GARCÍA, N. et al., 2005: L’àrea productiva d’un edifici del fòrum de Valentia al Baix Imperi (segles IV-V), VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hipànica, València, Barcelona, 251-259. ARANEGUI GASCÓ, C., (1981): La producción de ánforas romanas en el País Valenciano: Estado de la cuestión, ArchiPrehistLev, XVI, 529-538. ARANEGUI, C. i MANTILLA, A., (1987): Las ánforas Dr. 2-4 de Sagunto, El vi a l'antiguitat. Economía, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, 100104. ARASA, F., (1995): Territori i poblament en època romana a les comarques septentrionals del litoral valencià, Tesis Doctoral, Universitat de València. ARASA, F. i ROSSELLÓ, V., (1995): Les vies romanes del territori valencià, València. ARASA, F., (1999): Noves interpretacions sobre el conjunt monumental de la Muntanyeta dels Estanys (Almenara, la Plana Baixa), ArchPrehistLev XXIII, 301-358. ARASA, F., (2000): El conjunto monumental de Almenara (la Plana Baixa, Castelló), Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno (A.Ribera, coord), Valencia, 113-118. ARASA, F., (2003): Les vil·les. Explotacions agrícoles En : BONET, H. ALBIACH, R. GOZALBES, M. (COORD), Romans i Visigots a terres valencianes, Valencia. 161-167. ARASA, F., (2004): Alqueries y su territorio en época romana, en: Alqueries. El temps d’un poble A. Ventura (dir.) , Castelló, 75-146. ARASA, F. i FLORS, E., (2010): El mundo romano y la Antigüedad Tardía, en: Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el medioevo, E. Flors (coord.), Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques, 8, Castelló, 523-528.

26

ARASA, F., (2011-2012): Instalaciones de vino y aceite en el litoral castellonense, Anales de prehistòria y arqueologia. De vino et oleo hispaniae. Áreas de produccion y processos tecnológicos del vino y el aceite en la Hispania romana. Vols 27-28. pp.253261 BOLUFER, J., (1992): El poblament romà de Xàbia. Actes del III congrés d’Estudis de la Marina Alta (Denia 1990), Denia, 146-147. BRUN, J. P., (1993): Les innovations techniques et leur diffusion dans les pressoirs, La production du vin et de l’huile en Méditerranée, BCH, supl. 26, 539-550. BRUN, J. P., (1996): Olive presses in Roman Africa: Technical evolution or stagnation?, L’Africa Romana XI, 577-595. BRUN J. P., (2004b): Archéologie du vin et de l’huile dans l’Empire romaine, París. CARANDINI, A., (1999): La villa romana e la piantagione schiavistica, en: Giardina, A. Y Schiavone ,A. (eds.) Storia di Roma, Roma, 775-804. CARMONA, P., (2003): La plana litoral valenciana en època antiga. En : BONET, H. ALBIACH, R. GOZALBES, M. (COORD) Romans i Visigots a terres valencianes, Valencia, 57-63. CISNEROS FRAILE F., (2002), El vi en el hinterland del Portus de Saguntum, Sagvntvm XXXIV, 127-136. DOÑATE SEBASTIÀ, J. M., (1969): Arqueologia romana de Villareal, ArchPrehistLev, XII, 205-238. FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A., (2000): Arqueología subacuática en la costa de Burriana, Commemoració del XXX Aniversari del Museu Arqueològic Comarcal de la Plana Baixa, Burriana (1967-1997), Col·lecció Papers, 3ª Època. n.º 20, Burriana, 117123. FLETCHER VALLS, D., (1973): La labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su Museo en el pasado año 1971, Valencia. FRÍAS CASTILLEJO C., (2010) El poblamiento rural de Dianum, Lucentum, Ilici y la ciudad romana de la Vila Joiosa (Siglos II a.C. – VII d.C.). Bases para su estudio, Alicante.

27

GISBERT, J. A., (1993): El territorium de Dianium (Denia) en el Alto Imperio. La Marina Alta: producción agrícola y poblamiento, Canelobre, 48, 121-143. GISBERT, J. A., (1990): Les Plantaes, Excavacions arqueològiques de salvament a la comunitat valenciana (1984-1988). II. Intervencions rurals, 26-30. 28. GISBERT, J. A., (2003): El territorium de Dianium –Dénia- En el alto imperio. La Marina Alta: La producción agrícola y poblamiento”, Canelobre, 48, 121-144. GISBERT, J. A., (2008): Vi tarraconense al País Valencià. Una mirada des dels forns d’àmfores. Arqueologia de les vil·les i derelictes de la costa de Dianium (Dénia), en: A. LÓPEZ MULLOR – X. AQUILUÉ (coord.), La producció i el comerç de les àmfores de la provincia Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch, Barcelona, 125-150. HERNÁNDEZ ALCARAZ, L., i PÉREZ AMORÓS, Mª.L. (2006): Noticias sobre las prospecciones arqueologicas realizadas en la partida de El Campo (Villena, Alto Vinalopó), recerques del Museu d’Alcoi,15, pp. 183-202 HORTELANO UCEDA I., (2011-2012): Torcularia ineditos en dos villas del territorio de valentia( conventus Carthaginensis), Anales de prehistòria y arqueologia. De vino et oleo hispaniae. Áreas de produccion y processos tecnológicos del vino y el aceite en la Hispania romana. Vols 27-28, 273-283 JIMÉNEZ SALVADOR, J.J. i BURRIEL, J.M., (2007): L’Horta Vella (Bétera), Sagvntvm, XXXIX, 193-198. LAJARA, A., (2004): Carta arqueològica de Ibi, actuacioens arqueológicas de la província de Alicante. LLATAS BURGOS, J., (1948): Estaciones Prehistóricas, ibéricas, romanas y árabes del término municipal de Villar del Arzobispo y colindantes. Saetabi VI, nº 28. Valencia, 147-153. LLATAS BURGOS, J., (1957): Carta arqueológica de Villar del Arzobispo y su comarca, ArchPrehistLev VI, Valencia, 153-186. LLATAS BURGOS, J., (1969): Relación de yacimientos arqueológicos del Villar del Arzobispo y su comarca, Valencia.

28

LLATAS BURGOS, J., (1975): Prehistoria, Iberización y Romanización de la comarca del Villar del Arzobispo, Valencia. LLUIS FERRER, J. i PITARCH,A., (2010). El jaciment romà del Pitxerí (Olocau). III jornades d’arqueologia de València i castelló. 99-111. MARTÍ FERRANDO, L. (1986): Historia de la muy Ilustre Ciudad de Liria I. Liria. MARTIN, G. i SERRES, Mª.D., (1970): La factoria pesquera de Punta de l’Arenal y otros restos romanos de Javea (Alicante), SIP. Serie de Trabajos Varios 38. MARTÍNEZ PERONA, J. V., (1975): Carta arqueológica de Pedralba y Bugarra, ArchPrehistLev, XIV, Valencia, 169-191. MARTÍNEZ PERONA, J. V., (1978): Los Villaricos (Bugarra). ArchPrehistLev XV Valencia, 167-176. MÍNGUEZ PÉREZ, R., (2006). Aspectos del mundo rural romano en el territorio comprendido entre los rios Túria y Palancia, Servicio de investigación prehistòrica diputación provincial de Valencia. Serie de Trabajos Varios, Núm, 106. OLIVER, A. i MORAÑO, I., (1998): El yacimiento romano de l’Alqueria de Moncofa (Castellón), CuadCastellon, 19, 371-393. OLCINA, M. i PÉREZ JIMÉNEZ, R., (2003): Lucentum: la Ciudad y su entorno, Canelobre, 48, 89-120. ORTEGA, J.R., (1997): Aportación al estudio del poblamiento romano en el entorno de Lucentum(Alicante), CNA, XXIV, Cartagena, 467-474. PASTOR ALBEROLA, E., (1972): Carta arqueològica de Castelló de Rugat, ArchPrehistLev, XIII, 209-239. PEIDRO BLANES, J., (2008): El Valle de Elda, de los romanos al final de la Antigüedad, Elda , Arqueología y Museo, catalogo dee la exposición de Museos Municipales en el MARQ, Alicante, 79-95. PEÑA CERVANTES, Y., (2010): Torcularia: la producción de vino y aceite en Hispania, Tarragona.

29

PÉREZ BALLESTER, J., (2003): El comerç. Rutes comercials i ports, en : BONET, H. ALBIACH, R. GOZALBES, M. (COORD), Romans i Visigots a terres valencianes, Valencia, 115-131. PINGARRÓN SECO, E., (1981b): Estructuras del poblamiento rural romano entre los rios magro y Palancia”, tesis de llicenciatura inèdita, Universidad de Valencia. POVEDA, A. i SOLER GARCIA., (1999): la villa romana de Puente II (Elda): Aproximacion a su estructura productiva, CNA XXV, Valencia, 269-274. POVEDA NAVARRO A. M., (2011-2012): La producción de aceite y vino al interior del valle del Vinalopó (Alacant) en época romana, Anales de prehistòria y arqueologia. De vino et oleo hispaniae. Áreas de produccion y processos tecnológicos del vino y el aceite en la Hispania romana, Vols 27-28, 283-293. RIBERA, A., (2003) : L’imperi Romà, En : BONET, H. ALBIACH, R. GOZALBES, M. (COORD), Romans i Visigots a terres valencianes, Valencia, 91-103. RIBERA et al., (2011-2012): Algunas evidencias de producción de vino y aceite en época romana en la comarca de la Vall d’Albaida (Valencia), Anales de prehistòria y arqueologia. De vino et oleo hispaniae. Áreas de produccion y processos tecnológicos del vino y el aceite en la Hispania romana, Vols 27-28, 261-273. RAMOS FOLQUES, A., (1953): Mapa arqueológico del termino municipal de Elche, AESPA, XVI, 95-104. SÁEZ, P., (1987): Agricultura romana de la Bética, Sevilla. SEGURA HERRERO, G. i QUEREDA, M.A., (2006): Excavacions arqueológicas en la calle Perú (Alcoy) silos tardorromanos versus calcoliticos), Recerques del Museu d’Alcoy 15, 147-157. TRELIS, J. i MOLINA, F. A., (1999): La Canyada Joana: Un ejemplo de la vida rural en época romana, Crevillente. TRELIS, J. i MOLINA, F. A., (2003): La vida rural en el territorium de Ilici: la Canyada Joana (Crevillente, Alicante), Canelobre 48, 183-191. VERDASCO et al., (2010): El jaciment romà del Pitxerí (Olocau). III jornades d’arqueologia de València i castelló. 51-65.

30

ANNEX

Fig. 1 Trapetum o mola olearia (excavo di Boscoreale)

Fig. 2 Mola suspensa (Sáez 2011-2012: 67)

31

Fig. 3: (Peña 2010: 53)

Fig. 4: (Peña 2010: 53)

32

Fig. 5 Mapa de contrapesos segons Gisbert (2008).

33

Fig. 9 Contrapesos de premsa de La Torrassa (Betxí – Vila-real). (Arasa 2011-2012: 256)

Fig. 10 Lapis pedicinorum de la vil·la de La Punta de l’Arenal (Xàbia). (Gisbert 2008: 137)

34