V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS
Barcelona, 22-25 de maig de 2014
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 675 a 686)
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL JACIMENT DE CAL TICÓ (CASTELLNOU DE BAGES): UN CENTRE PRODUCTOR DE CERÀMICA AL COMTAT DE MANRESA (SEGLES X-XII) Gerard Cantoni* i Cristian Folch
INTRODUCCIÓ En aquesta comunicació es presenten els primers resultats, encara preliminars, obtinguts en les tres darreres campanyes d’excavacions arqueològiques que s’han dut a terme durant els anys 2011-2013 al jaciment de Cal Ticó, catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya amb el nom de Turó al nord de Cal Ticó.1 No obstant això, el topònim que presenta una major proximitat és el de Bosc d’Argençola, el qual fa referència a l’àrea situada al sud del lloc d’Argençola, on precisament es troba el jaciment i que, de fet, ja apareix en els primers documents conservats de finals del segle x (Ordeig 1999, doc.1635). El jaciment està situat en el terme municipal de Castellnou de Bages, sobre el curs de la riera d’Argençola, al cim d’un turó (coordenades UTM: 399683/4634593, a 395 m.s.n.m.) rodejat en tres costats per un meandre de la mateixa riera, en un dels passos que uneixen les valls del Llobregat i del Cardener. Aquest turó està erosionat pel curs de la riera en la seva cara nord-est i forma un penya-segat vertical de diversos metres, mentre que els vessants nord i oest presenten un pendent considerable solcat per terrasses de vinya d’època moderna i contemporània, que, com veurem més avall, han contribuït notablement a l’erosió d’una part del jaciment.
En el marc d’una línia concreta de recerca sobre les característiques del poblament rural altmedieval a la Catalunya Central, l’any 2006 es va dur a terme una campanya de prospeccions arqueològiques en diversos municipis de la vall del Cardener (Folch; Gibert 2009), campanya que va permetre una primera aproximació al territori i a la seva problemàtica historicoarqueològica específica, i alhora va plantejar la necessitat d’elaborar un estudi arqueològic aprofundit d’alguns dels jaciments estudiats més significatius.2 Així, un dels jaciments triats fou el de Cal Ticó, on es va poder constatar la presència molt abundant de restes ceràmiques en tot el vessant de ponent del turó, ja indicada en l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya, tot i que no s’observava cap tipus d’estructura en superfície. Així, les campanyes dels anys 2008 i 2009, sota la direcció dels arqueòlegs Jordi Gibert i Cristian Folch, permeteren caracteritzar el jaciment com un centre productor de ceràmica, tal com publicaven ells mateixos en l’anterior edició d’aquest congrés. Després d’una breu aturada dels treballs de camp durant el 2010, la direcció del jaciment fou represa pels sotasignats els anys 2011-2013, durant els quals s’han portat a terme fins a tres campanyes addicionals que han permès esgotar l’estratigrafia del jaciment i que ara són objecte de ressenya en aquesta comunicació. Així doncs, per motius d’espai ens limitarem a exposar els resultats de les darreres campanyes.
* Becari del programa ministerial Formación de Profesorado Universitario (FPU) adscrit al Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana, Universitat Autònoma de Barcelona. 1. Ocupació, organització i defensa del territori medieval (2009 SGR-727), Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana. Edifici B-Campus de la UAB, 08193, Bellaterra (Barcelona), www.ocorde.com/
[email protected]. Els treballs s’han dut a terme sota l’empara d’un projecte ministerial (Organización fiscal y ocupación del territorio durante la Alta Edad Media, HAR2009-07874, 2009-2012) i amb el suport del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Aprofitem per agrair a les institucions corresponents el suport rebut, agraïment que volem fer extensiu als propietaris dels terrenys on s’han conduït els treballs i, evidentment, a tots els participants que hi han col·laborat. 2. Juntament amb el de Cal Ticó, de l’esmentat projecte de prospeccions també va derivar l’excavació del jaciment del Collet de les Caixes, a Navàs, objecte de ressenya en la passada edició del congrés de l’ACRAM (Folch i Gibert 2011b).
675
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
DESENVOLUPAMENT DELS TREBALLS
Sector 2 o terrassa superior
Durant les darrers campanyes ha pogut ampliar-se la zona excavada fins a aproximadament uns 500m² a la part superior del turó, espai on s’emplaça el jaciment. Aquest espai queda dividit en tres sectors (figura 1) per les mateixes terrasses d’origen geològic i per la característica argila beix o rogenca. Estan delimitades entre elles per llargues vetes de roca natural, principalment formada per esquistos. De fet, fou segurament la mateixa disposició del turó, la que propicià la construcció de terrasses de vinya d’època moderna i contemporània, pràcticament al llarg de tota la carena a partir de la meitat de la vessant. Això va contribuir a la degradació pròpia d’un jaciment en alçada, fins a esborrar tota resta d’estructura que no presentés un perfil negatiu en el sòl o quedés a recer d’alguna de les vetes de roca esmentades.
L’anomenat sector 2 queda conformat per una terrassa de planta oblonga que ocupa el cim del turó en la seva orientació sud-est, clarament delimitada al nord-est pel penya-segat que cau fins a la riera d’Argençola i per les vetes de roca que l’envolten des del nord-oest fins al sud. En la passada edició d’aquest mateix congrés ja es reportava l’excavació en aquest sector d’un retall de planta ovalada (d’uns 280x200x55 cm) que s’interpretava com a obrador i que oferia una datació radiocarbònica al voltant del segle x per al seu primer nivell d’amortització (Folch i Gibert 2011a).3 La sospita que les estructures havien de succeir-se al llarg d’aquesta terrassa, basada en el fet que una de les parets delimitades de l’esmentat obrador no era de sediment natural, aconsellà ampliar lleugerament
Figura 1. Planta general de Cal Ticó, amb totes les estructures incloses.
676
3. BETA-277765: edat radiocarbònica convencional: 1090±40 BP; Cal. AD (2 sigmes, 95%): 880-1020. Cal. AD (1 sigma): 900-1000.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
el quadre d’excavació en aquest sector durant la campanya 2011, amb el resultat de l’excavació d’una rasa i una cubeta que han pogut ésser contextualitzades en el marc d’una cabana d’importants dimensions exhumada durant la campanya 2014. Bastida a partir d’un retall d’aproximadament 3 metres de diàmetre en les graves que constitueixen el substrat geològic d’aquesta zona, aquesta cabana correspon a un precari espai d’habitació caracteritzat per l’existència d’un petit sòcol de pedra, avui gairebé desaparegut i un fogar rectangular força ben construït a partir de petites lloses disposades al seu voltant, i una llosa a tall de solera sostinguda per un paquet d’argiles refractàries que presentaven clarament rubefacció.4 Així doncs, les relacions estratigràfiques descrites suggereixen un terminus ante quem a la construcció de l’obrador, i potser cal que siguin posades en relació amb la datació obtinguda dins d’aquest obrador. Mentre s’espera d’una datació per arqueomagnetisme del fogar descrit, creiem poder aventurar la vinculació d’aquest grup d’estructures amb el primer habitatge del jaciment. Aproximadament al tombant del segle xi, aquest espai va viure algunes adequacions i redistribucions que creiem que cal relacionar amb la construcció de l’obrador esmentat. No obstant això, la datació en ple segle x, més amunt esmentada, ens obliga a no descartar la possibilitat que l’origen d’aquesta estructura pertanyés a la primera fase de jaciment i que la refacció que testimoniem hi quedés inclosa. La refacció més notable, però, fa referència a la cabana documentada, que pateix una reforma que desplaça l’àrea de combustió al seu costat oest mentre amortitza el gran fogar abans esmentat. Així mateix, cal fer notar una reparació en el seu perímetre amb la col·locació d’un nou sòcol que amortitza parcialment l’antic fogar. No obstant la reforma, no sembla necessari atorgar altres funcions addicionals a la d’habitatge a aquest espai. Finalment, al llarg del segle xii l’espai de la terrassa superior va ser progressivament abandonat. La cabana va ser amortitzada per una aportació de terres d’origen antròpic, segurament abans de finalitzar el mateix segle xi o tot just començat el xii, per traslladar l’espai d’habitació, com veurem, a la terrassa intermèdia. Pel que fa a l’obrador, l’adequació de dos espais amb les mateixes característiques a la terrassa inferior, va fer que probablement des de la segona meitat del segle xi sigui amortitzat per successives deposicions de ma-
terial. Fins a 2.000 fragments ceràmics, que presenta alts nivells d’erosió, qüestió que suggereix que aquesta estructura mantingué durant llarg temps algunes funcions, tot i que residuals, mentre aquestes mateixes foren les responsables del seu rebliment final.
Sector 4 o terrassa intermèdia El sector 4 o terrassa intermèdia queda conformat per un segon nivell del turó separat de la terrassa superior per una notable veta de roca natural; i alhora també queda delimitada al nord-est pel penya-segat que cau fins a la riera d’Argençola, i pel pendent del turó solcat de terrasses de vinya al sud/sud-oest. En el marc de les passades jornades de l’ACRAM ja es reportaren en aquest sector els treballs de Cristian Folch i Jordi Gibert, que permeteren la troballa de dos forns per a la cocció de ceràmiques, l’existència de les restes d’un mur que partia en un dels seus extrems de la veta de roca i un espai de circulació que se li adossava, a més de dues rases practicades sobre el sòl natural i que llavors s’interpretaven com a extraccions d’argila per a la confecció dels productes del taller (Folch i Gibert 2011a). En aquest context, la campanya d’excavacions efectuada l’any 2011 tingué com a propòsit principal acabar d’esclarir el funcionament d’aquesta zona i dels seus límits al vessant del turó, on s’intuïen noves estructures. Així, pogué finalitzar-se l’excavació del sector del Forn-2, del qual tan sols restava una solera d’argila amb rubefacció corresponent a la cambra de foc. Aquests treballs permeteren distingir dues fases diferenciades: en un primer moment situable al segle xi, l’espai quedaria caracteritzat per l’existència d’un forn de ceràmica i un retall poligonal practicat al sòl natural i adossat a una veta de roca on es pogueren documentar successius estrats de cendra i terra abocada, dades que suggereixen una estreta vinculació d’aquesta estructura amb el funcionament del forn esmentat. Un cop amortitzat el forn, el seu nivell d’erosió és atribuïble a la construcció d’un espai caracteritzat per la presència d’un mur (ja documentat al 2009) i un nivell de circulació adossat a banda i banda, horitzó que se superposava a les estructures de la fase anterior i al qual cal sumar l’existència d’una sitja que permeté recuperar l’únic atuell ceràmic complet que, ara per ara, ens ofereix el jaciment. Cal afegir que el remuntatge
4. És en aquests nivells rubefactats on s’ha portat a terme un mostreig destinat a la confecció d’una datació per arqueomagnetisme, del qual s’esperen els resultats.
677
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
de peces ceràmiques ha permès establir sincronies a banda i banda del mur i que, donat el conjunt, que situem ja al segle xii, ens atrevim a proposar un nou espai d’habitació dins del jaciment ja que la cabana anteriorment descrita de la terrassa superior havia d’estar forçosament amortitzada en aquestes cronologies tan avançades. No obstant això, la migradesa de les dades en aquest sector ens impulsa a manifestar prudència vers aquesta darrera afirmació. Addicionalment, també es pogueren documentar dues rases més en el vessant sud-oest del turó, atribuïbles segons els materials recuperats a la primera fase del jaciment, vers el segle x i que creiem poder atribuir a la necessitat de material de determinades característiques per bastir les graelles i les cambres de cocció dels forns en les seves successives refaccions. Encara més, els treballs en aquest sector han prosseguit al laboratori amb l’objectiu d’esclarir-ne completament una cronologia malmesa per l’absència de context estratigràfic fora de les estructures. Així, una datació radiocarbònica efectuada sobre el Forn-1, ja excavat el 2009, situa el seu abandonament cap a mitjan segle xii, dada que ens suggereix també el límit cronològic de tot el jaciment pel fet de tractar-se del darrer forn conegut.5 A aquesta datació caldrà afegir-li una nova prova per arqueomagnetisme, que en el moment de redacció d’aquesta comunicació ja s’ha fet, els resultats de la qual han de poder ajudar a calibrar millor la data proposada pel radiocarboni. És així com a partir de les datacions absolutes i un intens treball de diferenciació de les produccions ceràmiques presents al jaciment, juntament amb els elements d’estratigrafia relativa, que aconseguim proposar les diferents fases existents que anem desgranant.
Sector 3 o terrassa inferior Finalment, tot i que la divisió física del turó no és tan accentuada es decidí separar arqueològicament una tercera terrassa inferior que tenint en compte les dades arqueològiques i la relaxació en el pendent del turó constitueix un espai amb sentit per si sol. De nou, en l’anterior edició d’aquest mateix congrés Folch i Gibert reportaven l’excavació d’una cabana
678
caracteritzada per la presència d’un fogar i diversos forats de pal per a una coberta vegetal. Així mateix, també pogueren documentar una nova rasa practicada al sòl natural (Folch i Gibert 2011a). Els treballs represos en aquest sector l’any 2011 aconseguiren delimitar diverses estructures que han estat objecte continuat d’atenció fins a esgotar-ne la potència estratigràfica en la darrera campanya 2013. Així, a més de l’excavació de dues noves rases de dimensions i característiques similars a les ja esmentades per a la resta del jaciment, el mateix 2011 es pogué delimitar i iniciar l’excavació d’un gran retall orientat al sud-oest anomenat E-11, i que llavors interpretàvem com un tester (Cantoni et alii, en premsa). No obstant això, les dimensions de l’estructura i la seva pròpia complexitat obligaren a destinar-hi tots els esforços de la campanya 2012 així com la majoria dels de la campanya 2013. L’excavació ha revelat que l’estructura va estar en funcionament des de la primera fase del jaciment al segle x, fins al seu abandó al segle xii. Es tracta d’un retall rectangular practicat a la carena sud-oest de la terrassa inferior, tot aprofitant el desnivell del turó que no retalla el seu costat més baix, i així obté un espai pla. Les seves dimensions són importants ja que acumula una profunditat màxima en el costat superior del pendent de fins a 1,70 m, per una amplada màxima de 5,20 m i una llargada màxima vers el pendent de 3,80 m. En la seva primera fase cal destacar la presència de les restes d’un forn i d’un espai cobert al seu costat, segurament amb diverses funcions relacionades amb la manipulació de pastes argiloses i el modelat de les peces ceràmiques. El forn, del qual tan sols conservem les restes de la cambra de foc i la fossa d’accés, sembla haver disposat d’una graella i una cambra de cocció situada en un segon pis. Si tenim en compte la tipologia i l’analogia amb la resta de forns dels jaciments, sembla que no hi hauria diferències significatives en el model de cocció. Concretament, ha pogut recuperar-se el retall al sòl geològic amb restes de la banqueta que aixecava la cambra per al combustible i que havia de sostenir la graella. Aquesta cambra presenta una forma oblonga amb un marcat estretament vers la fosa d’accés, de la qual s’ha pogut documentar l’extrem en forma d’un ressalt d’argila molt rubefactada. Cal esmentar tam-
5. BETA-333298: edat radiocarbònica convencional: 870±30 BP; Cal. AD (2 sigmes): 1050-1090; 1120-1140; 1150-1220. Cal. AD (1 sigma, 68%): 1160-1220. Cal fer notar l’heterogeneïtat de dates i la baixa probabilitat del primer sigma, qüestió que cal atribuir doblement al factor de calibració i a la mateixa mostra, potser massa diversa, si bé recuperada d’una única concentració de carbons. En tot cas és l’homogeneïtat del propi material arqueològic el que ens proposa un límit al segle xii, quelcom que, d’altra banda, no és aliè als resultats de la datació.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
bé la conservació de part d’una solera bastida a partir d’una base d’argila refractària i una llosa col·locada al damunt a tall d’anivellador per al combustible, de manera que aquest pogués cremar amb constància en una zona neta de partícules ignífugues. Les dimensions d’aquesta cambra de foc s’aproximen als 1,50 x 1,20 m, cosa que converteix aquest forn en el més gran del jaciment. Dins del mateix espai habilitat a l’estructura E-11, s’obre un espai de considerables dimensions al costat del forn caracteritzat per la presència d’abundants carbons i cendres provinents de la propera combustió, així com de tres forats de pal destinats a sostenir una coberta que aprofitava el desnivell de la mateixa estructura amb la resta de la carena del turó i que queda delimitada en el costat on el retall és absent per les restes d’una filada del que podria ser el sòcol d’una paret que les reformes posteriors de l’espai destruïren. En una segona fase, situable al segle xi, aquest espai pateix una important remodelació que amortitza el forn abans descrit per redistribuir-ne l’espai: efectivament, es produeix un recreixement del terra, d’uns 15-20 cm segons la zona, gràcies a l’amortització de l’estructura aèria del forn i d’algunes aportacions addicionals de terres, de manera que se situa de nou un forn, ara amb la cambra de foc sobre l’antiga fossa d’accés. D’aquest darrer, tan sols se n’ha pogut documentar les restes de la part posterior de la cambra de foc, tot i que l’elevada rubefacció i la forma traçada ens remeten sens dubte a un forn. Just en paral·lel, també s’ha pogut excavar una gran estructura de combustió que pel seu nivell d’arrasament presenta dubtes seriosos a propòsit de la seva funcionalitat. Si bé les dimensions i la notable rubefacció podrien conduir a parlar d’un nou forn ceràmic, la troballa de restes de fauna i l’absència de les restes d’una estructura aèria podrien suggerir que es tractés d’un gran fogar amb funcions auxiliars.6 Així mateix, la resta de l’espai presenta notables marques de rubefacció i es completa amb dues cubetes de combustió auxiliars, i un forat de pal sobre les restes amortitzades de l’antic forn que ens testimonia de nou l’existència d’una coberta. En tot cas, encara en algun moment d’aquest segle xi, òbviament sense que se’n pugui precisar una cronologia més acurada, es produí un esfondrament de la meitat de la paret perpendicular al pendent del turó i, probablement, una escorrentia del sòl i les estructures situades a l’altre extrem de l’espai, vers el pendent del turó,
on encara ara es troba en superfície un ingent nombre de materials arqueològics moguts per l’acció erosiva. Aquest episodi, probablement amb un origen meteorològic, ha pogut ésser documentat gràcies a la important refacció que pateix l’espai a resultes de l’esfondrament: la seva meitat esfondrada ja no fou recuperada com a superfície útil i en el seu lloc s’hi bastí un talús de contenció recolzat sobre un important rebliment que amortitzà tot aquell sector del retall. A més, l’erosió provocada en el sector exposat al rodament vers el pendent del turó degué ésser notable, de manera que es practicà un gran retall a la zona erosionada i es bastí un terraplenament d’argila i material ceràmic amb l’objectiu de regularitzar-ne el desnivell i aconseguir un límit precís i estable en aquest costat. Sens dubte, aquest retall afectà greument les estructures de combustió prèviament descrites, que foren seccionades per la meitat. Addicionalment, aquest terraplenament acompanyà un important recreixement del sòl d’ocupació, aproximadament uns 40 cm, segons la zona de l’espai que encara restà en ús, ara tan sols marcat per l’existència d’un forat de pal adossat a la veta de roca que testimonia la persistència d’una coberta. Aquesta migradesa d’estructures situades a nivell d’ús porta a pensar en un desplaçament de les funcions de cocció a una altra zona del jaciment i relega aquest espai a tasques auxiliars de difícil adscripció. Aquesta estructura, però, encara patí una nova modificació: sobre un lleu recreixement del sòl, d’uns 10 centímetres, es compartimentà l’espai restant mitjançant un sòcol de blocs d’esquist sense treballar arrencats de les vetes de roca natural. Es delimità així un espai d’uns 80 x 220 cm contra la paret oriental del retall, on es col·locaran un seguit de blocs plans a tall de lloses al terra, mentre que l’altre costat del sòcol sembla haver-se reservat a un espai auxiliar sense que ni tan sols aparegui, en aquest moment, cap indici de l’existència d’una coberta. L’aparició d’una argila especialment fina i depurada entre els blocs col·locats a tall de llosa al terra de la zona delimitada fa suposar una nova funció per a l’espai, ara probablement arreglat com a “zona seca” per pastar i decantar argiles, una funció que ja s’havia documentat a l’obrador de la terrassa superior, tot i que amb unes característiques lleugerament diferents (Folch i Gibert 2011a). Finalment, aquest espai serà amortitzat amb milers de fragments ceràmics (més de 4.000) i alguns blocs de
6. És just sobre una mostra de fauna d’aquesta fase que s’ha practicat una datació radiocarbònica que situa cronològicament l’amortització d’aquesta fase al segle xi: BETA-362639, edat radiocarbònica convencional 940±30BP; Cal. AD 2 sigmes 1020-1160; Cal. AD 1 sigma 1030-1160.
679
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
pedra en algun moment pròxim a l’abandonament del jaciment, cosa que generà un nivell d’amortització de més de 70 cm de profunditat i una nova escorrentia de materials vers el pendent del turó.
FASES I INTERPRETACIÓ DE CONJUNT DE LES ESTRUCTURES Del que s’ha exposat fins ara i d’allò que fou anteriorment publicat es desprèn el caràcter d’especialització en la fabricació de ceràmica del jaciment. Un jaciment que presenta un elevat nombre de refaccions i canvis espacials per a les tasques pròpies de l’activitat, si bé aquests canvis i refaccions no són estranys dins d’aquests tipus d’assentaments manufacturers (Travé 2009). En aquest sentit, com ja hem anat exposant, les datacions absolutes i les relacions estratigràfiques i de materials han permès dividir l’activitat al jaciment en tres fases genèriques, sense que això indiqui necessàriament que les remodelacions hagin estat fetes d’un sol cop. Més aviat cal fer notar un progressiu deteriorament i desplaçament de les estructures.
680
Figura 2. Planta general de la primera fase de Cal Ticó, segle x.
En tot cas, cal assenyalar que almenys cada fase disposava d’un espai d’habitació, un espai de treball i un espai de cocció, que si bé poden presentar complexitats en alguna fase, són el mínim comú denominador del jaciment. La primera fase (Figura 2) coincideix amb la fundació del jaciment vers el segle x, tal com testimonia la datació absoluta més amunt ressenyada i les relacions estratigràfiques amb estructures posteriors. D’aquest moment inicial, que s’allargarà fins entrat el segle xi, cal destacar la presència de la cabana de la terrassa superior, primer espai d’habitatge del jaciment, i l’existència, ja des del principi, del gran retall E-11, on trobarem un primer i precari espai de treball molt proper al forn situat dins del mateix retall. Addicionalment, voldríem afegir a aquestes primeres cronologies la majoria de les rases que es distribueixen per tot el jaciment i que apareixen a la figura 2. Cal fer notar, però, que aquesta adscripció és fruit de l’estudi dels materials presents en aquestes estructures i que no se’n pot descartar una cronologia més tardana, amb el benentès que hi ha la possibilitat que les estructures fossin reblertes per vells materials barrejats amb terra presents al jaciment amb anterioritat.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
La segona fase del jaciment (Figura 3), que cal situar al llarg del segle xi, presenta una interessant complexitat en els espais i pot ser subdividida per l’episodi meteorològic abans mostrat i que obligà a un important desplaçament de funcions.
Per acabar, l’estructura de cocció serà desplaçada a la terrassa intermèdia, fins ara sense estructures significatives, amb l’aparició del forn-2 i el retall cendrer que se li associa, per deixar el retall E-11 com una cabana coberta sense fogar i destinada a funcions poc clares.
Així, la segona fase de la cabana de la terrassa superior continua essent l’espai d’habitatge de l’emplaçament malgrat la reforma. De la mateixa manera, cal situar al retall E-11 de la cabana inferior l’espai de cocció i de treball, on un cop amortitzat el primer forn se’n basteix un de nou, associat a d’altres estructures de combustió, probablement relacionades amb les activitats dels ceramistes (Figura 4).
Finalment, queda testimoniada l’existència d’una tercera fase (Figura 5) força clara, a cavall dels segles xi - xii, caracteritzada per la remodelació final del retall E-11 i la seva conversió en un espai de decantació i pastat d’argiles (Figura 6), paral·lel a la progressiva amortització de l’obrador de la terrassa superior que complia aquestes funcions fins ara. De la mateixa manera, la terrassa superior quedarà plenament abandonada. Serà el final de l’espai d’habitació allí existent, que es traslladarà a la terrassa intermèdia, on s’amortitzarà el forn-2 i el retall de cendres per bastir-hi un petit habitatge amb una sitja. Així mateix, l’amortització d’aquest forn tindrà per conseqüència directa la construcció del forn-1 de la terrassa intermèdia. I ja dins del procés d’abandonament complet del jaciment, caldrà situar la conversió del retall de la terrassa inferior en un tester on s’abocaran milers de fragments ceràmics junt amb alguns blocs de pedra i diversos rebutjos que cal relacionar amb l’evacuació del jaciment.
No obstant això, l’esllavissament d’una de les parets del retall provocà una important reforma, per la qual es desplaçaren els espais de treball i de cocció dins del jaciment: una de les rases prèviament efectuades a la terrassa inferior serà reblerta de material ceràmic barrejat amb terra per tal d’anivellar el sòl i bastir-hi una cabana amb un fogar, probablement dedicada a treballs de modelat i assecatge. També serà el moment en què situem la construcció de l’obrador de la cabana superior, que presenta clares funcions de decantat i pastat d’argiles.
Figura 3. Planta general de la segona fase de Cal Ticó, segle xi.
681
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
Figura 5. Planta general de la tercera fase de Cal Ticó, segle xii.
Figura 4. Detall dels forns de la segona fase a la terrassa inferior del jaciment.
682
Figura 6. Detall de la “zona seca” de la terrassa inferior.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
EL MATERIAL ARQUEOLÒGIC Malgrat que l’estudi ceramològic està encara en curs, es poden apuntar ja algunes característiques generals d’una relativa homogènia producció d’aquest assentament al llarg dels seus escassos dos segles d’existència. Sense gaire espai per formular detalls que incumbirien a un estudi monogràfic, sí que podem començar apuntant la magnitud de les restes recuperades, al voltant dels 40.000 fragments ceràmics ja. No obstant això, aquesta quantitat no té el seu paral·lel qualitatiu, ja que l’estat de fragmentació és realment elevat. Aproximadament la meitat de la mostra es troba fora de context estratigràfic, atès que prové dels nivells d’erosió que cobreixen el jaciment arran de la construcció de terrasses de vinya i de la mateixa inclinació de la vessant. Així mateix, també cal destacar l’abundant presència d’intrusions de fragments ceràmics de la fase 1 en nivells d’amortització del segle xi i, de les fases 1 i 2 en els nivells d’amortització datables del segle xii. Justament, aquests fragments presenten un índex erosiu molt elevat, cosa que indica una llarga exposició a la intempèrie i als moviments abans d’ésser depositats. Aquest factor, junt amb l’elevat nombre de fragments no remuntables presents en grans espais del jaciment sense estructura fan pensar en el taller com un espai marcat per piles de rebutjos en espais oberts, majoritàriament peces trencades o amb lleugeres malformacions, que tan sols serien dipositades en contextos tancats amb la intenció d’amortitzar l’espai més que la peça ceràmica. Pel que fa a alguns aspectes tècnics, també cal destacar que les peces cuites en ambients reductors arriben fins al 84% de la producció documentada. Resta el següent 16% que interpretem, en bona part, com a defectes de cocció. Concretament, persisteixen en totes les fases, i pràcticament en totes les estructures i tipologies, fragments residuals caracteritzats per un lleu ennegriment de les superfícies. Una defectuosa cocció oxidant al cor que els confereix una consistència molt fràgil i un alt nivell de fragmentació. Aquestes produccions creiem que responen a successius esfondraments de les cambres de combustió dels forns que permeteren l’entrada d’aire, cosa que provocà l’oxidació de les peces, i impedí finalitzar la cocció, qüestió que caracteritza aquestes peces per la seva baixa duresa i per la seva fragilitat. Així, la seva elevada fragmentació correspondria al mateix impacte inicial en el moment de l’avaria del forn. D’altra banda, quelcom gens estrany en un taller d’aquest tipus, caracteritzat com hem vist per les successives refaccions.
Per altra banda, i a falta de finalitzar els estudis ceràmics, cal destacar que vora el 90% de les peces del jaciment són modelades amb torneta, perquè podem observar l’absència de marques identificables amb un ràpid tornejat i la presència d’abundants ditades i, fins i tot, l’aparició de marques d’ungles a la inserció de la paret i la base d’algunes peces. Es descarta, però, un modelat només a mà per la presència de marques de rotació desiguals i l’orientació de les partícules més superficials. Així mateix, per al procés de modelat també cal destacar la inclusió de la vora amb posterioritat al modelat de la resta de la peça. Un factor que juntament amb les notables depuracions de les pastes i l’homogeneïtat de mides, ens fa interpretar una producció amb un grau d’especialització molt elevat. Respecte a aquestes observacions, però, cal una certa prudència, perquè en altres llocs ja ha estat demostrat com l’observació del producte final pot menar a errors interpretatius sobre les tècniques emprades, especialment per al modelat, a causa dels acabats que els terrissers efectuen per tal de dissimular les marques de llur treball (Pelletier i thiriot 2002). Formalment, es tracta d’un registre que presenta una gran homogeneïtat pel que fa a la tipologia de les peces. A part d’olles de llavi arrodonit, vora exvasada i cos globular, així com cossis de parets rectes o lleugerament corbes i vora reentrant, i que en algun cas poden presentar un vessador pinçat, destaquen especialment tres tipologies bàsiques de gerres que responen aproximadament al 70% de la producció del jaciment. Es tracta, en el primer dels casos, de gerres de grans dimensions, d’un sol vessador, sense nansa i amb parets amb gruixos superiors al centímetre. Els altres dos casos presenten un cos similar entre si, caracteritzat per la seva tendència globular i una alçada mitjana d’uns 15 cm. Ambdues formes presenten una vora afegida amb posterioritat i clarament diferenciada, fos d’un sol vessador en un cas, o de quatre en l’altre, formant les ja conegudes gerres tetralobulades (Figura 7). En tot cas, es tracta d’unes produccions ceràmiques conegudes en altres jaciments de la Catalunya Central, datats dels segles x-xi, com podrien ser la farga i ferreria de les Feixes de Monistrol de Gaià (Folch et alii 2011), el vilar de Montclús (Folch et alii 2010) o el castell de Castelltallat (Vila et alii 2003), entre d’altres. Igualment, també poden resseguir-se aquestes mateixes tipologies en altres jaciments catalans, com per exemple Olèrdola (Roig 2003-04), l’església vella de Sant Menna (Roig et alii 1997), la plaça del Doctor Guardiet de Rubí (Sánchez 2000) o la plaça del Rei a Barcelona (Beltrán 2006).
683
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
Figura 7. Algunes formes ceràmiques produïdes al jaciment de Cal Ticó.
CONCLUSIONS La completa excavació del jaciment de Cal Ticó ha permès documentar les característiques d’un taller ceràmic de l’alta edat mitjana en context rural a la Catalunya Central. De dimensions força més humils que el ben conegut taller de Cabrera d’Anoia, molt vinculat al poder vescomtal i després comtal, cal comparar-lo amb jaciments més propers i excavats com Casampons i Santa Creu d’Ollers. El que aquí hem presentat sembla iniciar la seva activitat en una cronologia més reculada i, per tant, ens forneix de noves perspectives sobre la conformació de l’economia rural d’una zona de recent conquesta per part dels fills de Guifré el Pelós, Si bé l’estudi monogràfic complet de les seves produccions ceràmiques haurà d’esperar encara un temps, val la pena remarcar que estem ja en disposició d’assenyalar les característiques principals del jaciment i relacionar-lo amb el seu context històric.
684
En primer lloc, l’estructura concreta del jaciment revela, un cop ordenades cronològicament les seves estructures, una constant divisió de tasques en l’espai que es repeteix en el temps i que les successives reformes no pretenen alterar en absolut. Així, com s’ha anat veient més amunt, podríem afirmar que l’estruc-
tura bàsica d’un taller ceràmic queda conformada per un espai d’habitatge, un espai de pastat i modelat, i un espai de cocció. Si bé els diferents sectors podran anar acollint diverses funcions en moments distints, sí que pot assegurar-se aquesta recurrència simultània. En segon lloc, els lleugers canvis en les produccions no amaguen, com hem vist, un patró de producció relativament estandarditzat i orientat a productes amb unes característiques que superen clarament aquelles que podrien ser definides com a pròpies de l’autoconsum. En aquest sentit, creiem que la confecció de materials, d’acord amb determinats gustos, cal posar-los en relació amb la propietat eminent del taller, sens dubte la ben coneguda família dels Balsareny. Efectivament, és Engilberga, vídua de Guifré de Balsareny qui llega el 1038 l’alou d’Argençola en el seu testament (Salvadó 2012, doc.1014). Com he comentat més amunt, resultaria molt difícil no establir una vinculació directa entre l’església de Santa Eulàlia i el taller, situat a tan sols 800 metres. Així mateix, les tècniques usades en la confecció de productes ceràmics i el resultat final avalen la notòria experiència i dedicació de qui les va produir. Aquesta qüestió, lligada a la permanent residència al taller,
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
ens suggereix una residència habitual per al mestre terrisser i la seva família, que esdevindrien autèntics especialistes manufacturers. Si bé això no ha de ser entès com un ofici urbà, de ben segur que les activitats manufactureres foren combinades amb d’altres relacionades amb l’autoconsum de productes agropecuaris. L’existència d’algun indici relacionat amb possibles activitats agropecuàries, concretament una sitja, en cap cas és probatori d’un treball estable en aquest sentit. Fins i tot, podria argüir-se que el seu caràcter marginal reforça una proposta que fa dels habitants d’aquest assentament autèntics especialistes. Sense espai per a més, queden diversos interrogants que planteja el jaciment i que caldrà anar resolent amb el treball acurat de les seves produccions i la comparació dels resultats amb dades provinents d’altres jaciments. Així com també la recerca de nous paral·lels i l’estudi exhaustiu de les fonts documentals, amb l’objectiu de caracteritzar millor l’economia rural de l’alta edat mitjana que, ara per ara, encara sembla lluny de ser clara.
BIBLIOGRAFIA Asensio, D.; Cardona, R.; Ferrer, C.; Morer, J.; Pou, J. (2003). «La fase medieval del jaciment de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès). Estudi d’una agrupació de sitges d’entre els segles x-xiv dC» II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2002), Sant Cugat del Vallès, p. 745-754. Bosch, J.M.; Mestres, J.; Molist, N.; Senabre, R.M.; Socias, J. (2003). «Les sitges del sector 01. L’ocupació del castrum Olerdula al segle x (Olèrdola, Alt Penedès» II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2002), Sant Cugat del Vallès, p. 775-790. Cantoni, G.; Folch, C.; Gibert, J.; Martí, R. (en premsa) «Arqueologia dels centres productors de manufactures al comtat de Manresa (segles x-xii): els jaciments de Monistrol de Gaià i Cal Ticó. (Gaià-Castellnou de Bages)» A III Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central, 2012, Vic. Folch, C.; Gibert, J. (2009). Memòria de les prospeccions arqueològiques a la vall del Cardener, campanya 2006. Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya.
Folch, Cristian; Gibert, Jordi; Martí, Ramon. (2010). «Primeres campanyes al conjunt arqueològic de Monistrol de Gaià (Bages)» A: ACRAM (2011). IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, p. 95-100. Folch, Cristian; Gibert, Jordi. (2011a) «Cal Ticó (Castellnou de Bages): un centre productor de ceràmica de l’alta edat mitjana (segles x-xi)» A: ACRAM IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, p. 689-695. Gibert, Jordi (2011) L’alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi). Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat. Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral inèdita, Bellaterra. Muñoz, V. 2007. «L’assentament agrícola altmedieval del Pla del Serrador (Les Franqueses del Vallès, Vallès Oriental)» A III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2006), Sabadell, p. 535-546. Ordeig, R. (1999). Catalunya Carolíngia, volum IV. Els comtats d’Osona i Manresa. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. Padilla, J.I. «Contribución al estudio de las cerámicas grises catalanas de época medieval: el taller, los hornos y la producción de Casampons» A: Riu, M. [dir.] (1983-84). Acta Medievalia, Annex 2. Ceràmica grisa i terrissa popular de la Catalunya Medieval. Universitat de Barcelona, Barcelona, p. 99-143. Riu, E. (1987). «L’església dels sants Esteve i Sebastià de Sallent» Dovella, 23, p. 17-19. Pelletier, J-P.; thiriot, J. (2002). «Méthodes d’analyses morphologiques, comptages de céramiques grises provençales (v-xiii siècles) et traces de fabrication» Actas das 3as Jornadas de Cerâmica Medieval e Pós-Medieval, Tondela, p. 451-468 Rodríguez, A.; Palomo, A. 2003. «Les estructures medievals de Can Roqueta II (Sabadell, Vallès Occidental)» II Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya (2002), Sant Cugat del Vallès, p. 443-450. Roig, J. (2003-04). «Primeres dades sobre la ceràmica medieval d’Olèrdola (Alt Penedès)» Del Penedès, 7, p. 51-64. Roig, J.; Coll, J.M. (2007). «El jaciment altmedieval de Sant Esteve de Castellar Vell (Castellar del Vallès, Vallès Occidental). Darreres aportacions de les intervencions de 2000-2001 i 2007» Recerca, 6, p. 121-152.
685
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
Salvadó i Monturiol, Joan. (2012). El Monestir benedictí de Sant Benet de Bages. Fons documental: identificació, edició i estudi. Segles x-xi. Tesi doctoral inèdita, Universitat de Lleida, Lleida. Roig, J.; Coll, J.M.; Molina, J.A. (1995). L’església vella de Sant Menna. Sentmenat: del segle v al xx. 1500 anys d’evolució històrica. Ajuntament de Sentmenat. Roig, J.; Coll, J.M.; Molina, J.A. (1997). «Ceràmica d’època carolíngia i comtal al Vallès» Ceràmica medieval catalana. Actes de la taula rodona celebrada a Barcelona els dies 15 i 16 de novembre de 1994, Quaderns científics i tècnics 9, Barcelona, p. 37-62. Roig, J.; Coll, J.M.; Molina, J.A. 2003. «El conjunt arqueològic de Sant Esteve de Castellar Vell (Castellar del Vallès, Vallès Occidental): el vilatge i l’església d’època carolíngia i comtal (segles ix-x i xi-xii)» II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2002), Sant Cugat del Vallès, p. 791-803. Sànchez, E. 2000. «La ceràmica alt medieval de la plaça del Dr. Guardiet de Rubí». I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya (1998), Igualada, p. 124-128. Travé, E. (2009). Producció i distribució d’una terrisseria medieval: Cabrera d’Anoia. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona. Barcelona. Vigué, J. [dir.] (1984). Catalunya Romànica, XI. El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. Vila, G.; Vila, J.M.; Cantos, J.A.; Fauquet, J. (2004). Memòria de les intervencions arqueològiques al castell de Castelltallat (Sant Mateu de Bages, Bages). Campanyes 1999-2003. Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya.
686
