V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS
Barcelona, 22-25 de maig de 2014
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 707 a 720)
EXCAVACIONS AL CONJUNT ARQUEOLÒGIC ALTMEDIEVAL DE MONISTROL DE GAIÀ (BAGES) DURANT EL PERÍODE 2010-2013: FASES GENERALS, CRONOLOGIA I CONTEXTUALITZACIÓ Cristian Folch, Jordi Gibert, Ramon Martí*
INTRODUCCIÓ El conjunt arqueològic de Monistrol de Gaià comprèn diversos jaciments, un dels quals, conegut com les Feixes de Monistrol, ha estat objecte continuat d’un projecte d’excavacions des de l’any 2008. Reprenent el que ja ha estat exposat en alguna publicació anterior (Folch et alii 2011), es presenten ara els resultats referents a les actuacions desenvolupades en els darrers quatre anys (2010-2013), que han afectat principalment, tot i que no només, les ocupacions més recents, d’època comtal (segles x-xii), detectades en un dels sectors del jaciment. L’antic lloc de Monistrol, topònim conservat en l’advocació medieval de l’església de Sant Pere (Vigué 1984, 258), però documentat d’ençà del segle x (“valle Monistrolo” l’any 982, Ordeig 1999, doc. 1376), es troba en una petita vall d’aproximadament 1,75 km2 que s’obre a llevant del Llobregat poc més amunt de l’Ametlla de Merola. Pertany al municipi bagenc de Gaià, situat en l’extrem septentrional de la comarca, ja en contacte amb el Berguedà. La superfície del terme s’estén des del Llobregat fins a abastar diverses serralades situades a llevant d’aquest riu i que s’integren en els contraforts de migdia de l’altiplà de Pinós. El principal corrent d’aigua és la riera de Gaià, que travessa el terme municipal pel mig. Actualment el poblament és bàsicament dispers, format fonamentalment per masos, amb algun petit nucli concentrat com ara el mateix Gaià o el lloc de Galera (Ferrer 1987, 283-291).
Els jaciments que formen el conjunt s’ubiquen a la dreta del torrent de la Roca, que drena la vall en qüestió, i prop del mas de la Roca, d’orígens medievals. A tocar de l’esmentat torrent, s’alcen les restes de l’església de Sant Pere de la Roca o de Monistrol, mentre que el jaciment de les Feixes de Monistrol es troba a pocs metres del temple (coordenades UTM: 408488/4641634, a 400 m.s.n.m.), en un camp sobre el camí que duu al mas d’Obradors, construït en època moderna. Per sobre d’aquest mas, en el vessant de la serra, es troba una necròpolis que constitueix, ara com ara, el tercer punt d’interès que integra el conjunt arqueològic.
ANTECEDENTS DE LA RECERCA El projecte d’excavacions en curs sobre el conjunt arqueològic de Monistrol de Gaià s’emmarca en un estudi genèric sobre les característiques del poblament de la Catalunya Central en la seva evolució al llarg de l’alta edat mitjana, estudi que ha comptat amb diverses iniciatives de prospecció i excavació arqueològiques i que ha donat peu a algunes publicacions i a l’elaboració d’una tesi doctoral (Cantoni et alii en premsa; Folch et alii 2012; Gibert 2011; Gibert 2012). No obstant això, a la base d’aquest projecte específic de recerca arqueològica es troba una hipòtesi inicial segons la qual el topònim monistrol>monasteriolum derivaria de l’existència de petits centres monàstics
* Grup de recerca OCORDE (2014 SGR 1454), Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana. Edifici B-Campus de la UAB 08193 Bellaterra (Barcelona), www.ocorde.com /
[email protected]. Aquesta excavació ha estat finançada en les seves successives campanyes per ajuts del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca de la Generalitat de Catalunya; així mateix, ha rebut aportacions tant del mateix projecte ministerial (Organización fiscal y ocupación del territorio durante la Alta Edad Media, HAR2009-07874) com de l’Ajuntament de Gaià, al qual agraïm la implicació en el projecte. Finalment, volem agrair al Sr. Xosé-Senén Rodríguez Castro, propietari del mas d’Obradors i dels terrenys on es troba el jaciment, les facilitats atorgades.
707
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
originats i extingits amb anterioritat a l’època comtal, quan a la documentació només hi romandria el topònim com a record de la institució original. Plantejada inicialment ja fa unes dècades (Benet 1982), aquesta hipòtesi motivà el desenvolupament d’una campanya de prospeccions a l’entorn dels casos coneguts a la comarca del Bages per tal d’establir una primera verificació sobre el terreny en relació amb l’origen i les característiques d’aquests establiments (Martí i Colomer 2011).1 El cas documentat al terme de Gaià fou el que llavors oferí millors garanties d’estudi arqueològic. Els entorns de l’arruïnada església de Sant Pere, aixecada en una plataforma rocallosa just per sobre del torrent, aportaren una mostra dilatada en el temps, on la presència majoritària de materials baixmedievals i moderns no ocultava, però, l’existència d’una ocupació altmedieval mal definida. Tot i ser coneguda com a Sant Pere de la Roca, per proximitat amb el mas homònim, i malgrat no aparèixer documentada fins a la baixa edat mitjana, queda fora de dubte la seva associació amb el topònim antic, per tal com es documenta repetidament entre els segles xiii i xv una “parrochia Sancti Petri de Monistrollo” situada en el terme del castell de Gaià (Vigué 1984, 258; Bolòs 2006, docs. 322, 373 i 412).2 La prospecció detectà un segon punt d’interès uns 100 metres més amunt de l’església, en el tall efectuat per a l’ampliació d’un camí sobre una de les feixes de conreu d’època moderna, on havia quedat al descobert una estratigrafia que aportava materials altmedievals inequívocs, mentre que algunes restes de murs havien resultat igualment afectats per aquesta pertorbació. Ha estat en aquest punt, anomenat llavors Feixes de Monistrol, en què s’han centrat especialment els treballs d’excavació des de l’any 2008, al ritme imposat pels recursos disponibles. Amb les excavacions encara en curs, i en part només delimitat, el jaciment s’estén, de forma segura i tenint en compte les estructures arqueològiques aparegudes, sobre una superfície d’entre 900 i 1000 m² (figura 1). El jaciment presenta una seqüència d’ocupació llarga i complexa, que s’estén des del segle vi –o potser mitjans segle anterior– fins ben bé inicis del segle xii. Aquesta dilatada ocupació s’esglaona en diferents etapes successives que, de
moment, s’agrupen en dues grans fases. La primera es considera genèricament d’“època visigoda”, si bé cal tenir en compte que s’iniciaria probablement vers la segona meitat del segle v i que, de moment, l’estat dels treballs no permet precisar el seu moment final, a situar, pel que sabem, entre els segles vii-viii. La segona fase, desenvolupada sobre les restes amortitzades de l’ocupació prèvia, és clarament d’època comtal, amb uns inicis que cal situar entre finals del segle ix i principis del segle següent i un abandonament que sembla donar-se ja entrat el segle xii. Desconeixem ara com ara l’existència d’ocupacions intermèdies entre aquestes dues grans fases genèriques, si bé no poden ser excloses absolutament, mentre s’espera de la continuïtat dels treballs.
FEIXES DE MONISTROL: FASE 1 (SEGLES V-VIII?) A dia d’avui, i si bé les ocupacions més tardanes han estat ja pràcticament excavades en bona part del jaciment, els treballs que afecten aquesta primera fase es troben tot just a nivell de delimitació d’estructures i d’excavació d’alguns dels seus nivells superiors. En la part oriental del camp –sector 1– l’excavació ha permès documentar un seguit de murs de blocs lligats amb fang que defineixen dos àmbits de planta rectangular. El meridional es trobava presumiblement adossat a un mur de grans carreus de sorrenca que s’hauria perdut en bona part a causa de l’ampliació recent del camí, i que deixava com a evidència un dels blocs i l’empremta d’un segon. Pel que fa a l’àmbit situat més al nord, el nivell d’arrasament d’aquest sector del camp no ha permès conservar-ne el tancament septentrional. Sabem que en origen no existia la partició entre els dos àmbits. Tot el sector meridional és amortitzat i reblert en el moment de la construcció del mur que els separa. Cal dir, per altra banda, que de moment no han estat exhaurits tots els nivells exteriors que s’adossen a aquests àmbits, conservats únicament en el sector més meridional. Per contra, en el sector septentrional del camp, tots els nivells antics han desaparegut
1. Aquests treballs es van centrar en els quatre casos documentats al segle X o a principis del segle següent: Monistrol de Montserrat (Ordeig 1999, doc. 516 any 942), Monistrol de Calders (Salvadó 2012, doc. 754 any 1017), Monistrolet de Rajadell (Ordeig 1999, doc. 1247 any 978) i Monistrol de Gaià (Ordeig 1999, doc. 1376 any 982).
708
2. Sembla que cal atribuir la referència que es dóna en la Catalunya Romànica sobre una menció a l’església de Sant Pere de Monistrol de l’any 992 al temple de Monistrol de Montserrat, atès que el document, en realitat datat un any abans, sanciona una permuta de terres entre uns esposos, que tenien una terra a Castellbell (castrum Bellido), i un prevere, que cal suposar de “Sancto Petro Monasteriolo”, per tal com aporta una terra pròpia d’aquesta església (Ordeig 1999, doc. 1608 any 991).
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
Figura 1. Planta general de les estructures documentades a les Feixes de Monistrol (C. Folch/J. Gibert/X. Gonzalo).
en atènyer els treballs agrícoles posteriors la cota del subsòl natural. Associades a aquesta construcció, tot i que sense relació física directa a causa de l’esmentada pèrdua dels nivells superiors, s’han pogut excavar cinc sitges de dimensions no gaire grans, amb un diàmetre de fons al voltant d’un metre i amb una alçada conservada que no arriba als 70 cm. Quatre s’ubiquen en el que versemblantment hauria estat l’espai interior del que seria l’àmbit nord i una darrera es troba pocs metres vers el nord-est. El rebliment habitual és de blocs abocats per damunt de paquets d’argila originats a partir de la caiguda parcial de les parets. En tant que en tota la part nord d’aquest sector no han estat extrets els nivells agrícoles actuals, no es pot excloure la possibilitat que apareguin d’altres estructures subterrànies similars més enllà del quadre obert fins ara. Cal situar la cronologia d’aquest sector, segons les dues datacions radiocarbòniques efectuades fins al moment –en una bossada de carbons en l’interior d’una de les sitges i en una acumulació de cendres situada en la base del mur oest de l’àmbit sud–, amb
resultats idèntics,3 a l’entorn dels segles v-vi, cronologia que s’adiu per altra banda amb el material ceràmic documentat, fonamentalment produccions comunes en coccions reduïdes o neutres característiques del període, a les quals cal afegir alguns fragments puntuals de dolium que semblen pertànyer a peces de dimensions més reduïdes que els seus precedents imperials, com ja ha estat advertit a l’àrea del Vallès (làmina I: 6) (Roig; Coll 2011b). Fonamentalment, es tracta d’olles no gaire grans, d’entre 12 i 14 cm de diàmetre a la boca, amb llavis arrodonits, bisellats a l’exterior o amb encaix per a tapadora (làmina I: 1-5). Aquests materials, provinents bàsicament dels nivells interiors dels àmbits, dels reompliments de les sitges i dels estrats exteriors associats als murs fins ara excavats, s’acompanyen també d’alguns pocs fragments de vidre probablement corresponents a petits bols o copetes habituals en aquestes cronologies (Coll 2011). Destaca, per altra banda, en un dels nivells de reompliment de l’àmbit meridional, la localització d’unes tisores de ferro, probablement d’esquilar, amb paral·
3. BETA-277760: edat radiocarbònica convencional: 1570±40 BP. Cal. AD (1 sigma): 420-550. Cal. AD (2 sigmes): 410-580; BETA-277761: edat radiocarbònica convencional: 1570±40 BP. Cal. AD (1 sigma): 420-550. Cal. AD (2 sigmes): 410-580.
709
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
lels en altres jaciments aproximadament contemporanis –com el castrum de Puig Rom o el castellum de Sant Julià de Ramis (Palol 2004, 90; Burch et alii 2006, 102-103)– i del que podria ser un fragment de nansa d’un gerret de bronze (Folch et alii 2011, 98). A tocar d’aquestes construccions apareix un recinte –sector 2– de proporcions considerables i de planta irregular, que tendeix al triangle i del qual coneixem bona part de la seva superfície –uns 350 m²–, si bé n’ignorem el total pel fet de trobar-se en part sota un bancal modern situat a un nivell superior (figura 2). El mur perimetral, amb una amplada mitjana d’uns 80 cm està bastit amb blocs de sorrenca mitjans i grans disposats a doble cara i lligats amb fang. Els treballs que s’han desenvolupat en els darrers anys en aquest sector han permès documentar una ocupació d’època comtal de la qual parlarem tot seguit, amb unes construccions que s’aixequen sobre els nivells que amortitzen l’esmentat recinte, tot reaprofitant almenys un dels àmbits antics. Excavat aquest nivells d’amortització, s’han pogut delimitar diversos àmbits i particions adscrites a l’ocupació d’època visigoda del recinte que, en l’estat actual dels treballs, es pot separar en tres subsectors. A la part central trobem una àrea presumiblement no coberta que s’obre a la porta del recinte, situada
710
Làmina I: mostra de materials ceràmics de la fase 1 (C. Folch/J. Gibert).
en el mur meridional. Aquest espai comunicaria per llevant amb alguns àmbits, tot just delimitats, que s’adossen al mur oriental del clos. Finalment, un mur transversal separaria l’espai central d’un sector que ocupa tota la part occidental del recinte, al qual s’obre un àmbit principal, refet i reocupat en la fase comtal. A aquest àmbit s’associa un forn de pa amb solera de lloses i cúpula semiesfèrica, de la qual es conserva l’arrencada.
Figura 2. Vista des del nord-est del sector 2 de les Feixes de Monistrol acabada la campanya de 2013 (C. Folch/J. Gibert).
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
En relació amb la cronologia que atribuïm preliminarment a aquesta ocupació, cal dir que els materials fins ara recuperats en els nivells d’abandonament dels espais interns del recinte es troben en la línia dels documentats en el sector 1, amb presència majoritària de ceràmica comuna, alguns fragments de dolium i la presència molt puntual de vidre. Cal assenyalar igualment l’aparició d’alguns fragments informes de sigil· lada indeterminada i una vora de ceràmica africana de cuina corresponent a la forma Hayes 23B/Lamboglia 10A (làmina I: 7) que ha vingut confirmat l’existència d’aquest horitzó primerenc per a la fase incial del jaciment.4 Per contra, és destacable l’absència fins ara registrada de sigil·lades gàl·liques tardanes (DSP) o d’àmfores d’aquest període, si bé cal insistir que manquen per excavar gran part dels nivells pertanyents a aquesta fase.
FEIXES DE MONISTROL: FASE 2 (SEGLES IX-XII) L’espai interior del recinte és abandonat en un moment encara no determinat –segles vii-viii, probablement–, i amortitzat i reblert amb una capa de sediment de potència variable, però que en el sector meridional pot depassar els 80 cm. És sobre aquests nivells que hem pogut documentar una posterior ocupació d’època comtal amb uns trets molt específics i una evolució dinàmica que s’allarga des del segle x –o finals del segle ix– fins probablement a inicis del segle xii. L’estudi de detall de l’estratigrafia i dels materials està encara en curs. El que aquí s’avança no passa de ser una primera seriació genèrica de caràcter preliminar sobre l’evolució constructiva i d’ocupació d’aquest espai, tot plegat subjecte encara a precisions futures un cop la finalitzats aquests treballs i obtingudes noves datacions absolutes. La primera ocupació d’època comtal reaprofita i refà en part alguns dels àmbits de la fase anterior. Això és ben clar pel que fa a l’àmbit 21, situat en una posició relativament central respecte del recinte d’època visigoda, els murs del qual provenen sense cap dubte de nivells clarament inferiors a la segona fase. És a partir d’aquesta edificació primigènia que s’estructuren les diverses
fases d’ocupació d’època comtal. Així, en un primer moment, aquest àmbit s’acompanyaria d’una segona habitació –àmbit 26– adossada pel nord a un mur, en aquest cas també clarament antic, i donaria forma a una construcció amb planta en “L”. Aquesta primera subfase es pot datar a partir d’una analítica de radiocarboni d’una cubeta de combustió ubicada en l’àrea exterior dels àmbits, amb una probabilitat àmplia (86,6%) de situar-se entre els anys 861 i 988 (1065 ± 30 BP).5 En un segon moment, l’àmbit situat al nord-oest esdevindria obert a partir d’un porxo sostingut probablement amb pilars de fusta disposats sobre sengles blocs que pertanyien al mur de tancament anterior, i convenientment retallats per això. Destaca en aquesta subfase la presència d’una estructura de combustió situada en el punt de contacte d’amdós àmbits, de la qual s’han conservat la base, amb una gran llosa semicircular envoltada parcialment d’una rebava d’argila rubefactada, i un retall associat. Aquests elements permetrien identificar a priori aquesta estructura amb les restes d’un baix forn, on es reconeixien la base arrasada de la xemeneia i una cubeta d’extracció. De tota manera, la identificació definitiva com un forn de reducció resta supeditada a les analítiques sobre les escòries recuperades, Estudis que hauran de permetre determinar amb precisió la natura dels treballs que s’han dut a terme. En tot cas, aquesta estructura s’acompanya d’altres cubetes de combustió, destinades presumiblement a la manipulació i treball del metall, tot plegat associat a nivells de circulació que contenen abundants cendres, carbons, escòries i rebutjos. Finalment, encara cal afegir la localització d’una sitja en l’interior de l’espai cobert que ara representaria l’àmbit 26. Dues datacions radiocarbòniques amb resultats semblants, una sobre una de les cubetes de combustió i l’altra sobre una mostra del nivell de circulació corresponent de l’àmbit 21, certifiquen el desenvolupament d’aquesta subfase si més no entre la segona meitat del segle x i inicis del segle següent.6 Després d’aquesta reconversió i de l’aparició del baix forn, un nou mur tancaria pel sud tot l’espai a llevant de l’àmbit 21, cosa que donava peu a una àrea closa de planta aproximadament triangular –àmbit 23– que englobaria aquell porxo associat al baix forn (fi-
4. D’àmplia difusió a la costa mediterrània hispànica, es tracta d’una forma habitual en contextos imperials que arriben a la primera meitat del segle V, tot i que alguns jaciments relativament propers semblen testimoniar-ne la presència durant la totalitat d’aquesta centúria (Beltrán 1990, 210-214; Uscatescu 2004). 5. Analítica recent del Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona. Actualment s’espera l’informe amb les calibracions definitives. 6. UBAR-1204: edat radiocarbònica convencional 1065 ± 30 BP; Cal. AD (2 sigmes): 895-925/936-1022; Cal. AD (1 sigma): 903-915/969-1017. BETA-289561: edat radiocarbònica convencional 1040 ± 40 BP; Cal. AD (2 sigmes): 900-920/950-1040; Cal. AD (1 sigma): 980-1020.
711
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
de cendres, tot i que no presentava nivells elevats de rubefacció que permetessin intuir combustions continuades a alta temperatura. Sense que ara per ara puguem atribuir-li una funcionalitat concreta, sembla raonable pensar que la seva presència hauria d’anar lligada als treballs descrits més amunt.
Figura 3. Vista des de l’oest dels àmbits d’època comtal (C. Folch/J. Gibert).
Per altra banda, cal vincular a aquesta mateixa subfase una sèrie de retalls exteriors, de morfologia irregular i farcits habitualment amb nivells de blocs barrejats amb argila, efectuats en els nivells de rebliment del recinte de la fase d’època visigoda, prop del mur meridional. La seva relació amb els àmbits descrits anteriorment es fa evident per la correspondència tant de cotes com dels materials ceràmics continguts, al costat dels quals trobem també restes de rebutjos de fosa procedents sens dubte de les estructures descrites. En un moment avançat del segle xi, les estructures vinculades a la producció i transformació de ferro queden amortitzades de manera general, amb un recreixement del nivell de circulació ben perceptible en tots els espais que, de fet, propicia la desaparició de l’àmbit 26, per sobre del qual s’han pogut documentar un parell de petits fogars. És ara, per altra banda, que un mur mitger divideix l’àmbit 21 i un fogar format per una solera d’argila rubefactada voltada de llosetes inutilitza i cobreix en part el presumpte baix forn. Aquest nou fogar es veurà encara afectat pel tancament occidental de l’àmbit 21, que genera un nou espai independent –àmbit 22–. És, així mateix, en la nova cota de circulació de l’àmbit 21 que s’excava la tomba d’un perinatal alineada amb el mur oriental de l’habitació (figura 4). La datació efectuada sobre aquest individu situa la seva mort a partir de mitjan segle xi.7
Figura 4. Detall de l’enterrament d’un perinatal dins l’àmbit 21 en època comtal (X. Gonzalo/A. Molina).
gura 3). És ara que, en la cantonada sud-est d’aquest nou espai, apareix una nova estructura formada per un muret curvilini que tanca una superfície en forma de quart de cercle, i que deixa una estreta obertura en el seu enllaç amb el mur sud. A l’interior es va poder detectar una considerable acumulació 712
Posteriorment, en un moment que cal situar en un segle xi avançat o inicis de la centúria següent es constata l’abandonament d’aquests espais. Encara el rebliment amb nivells aportats delaten una nova ocupació que perdura, segons indiquen alguns dels materials ceràmics documentats, potser fins entrat ja el segle xii, però no ho podem caracteritzar adequadament atès que els posteriors treballs agrícoles d’època moderna i contemporània n’han fet desaparèixer els nivells de circulació. Més enllà del terminus post quem aportat per la datació de l’individu perinatal, serien indicadors d’aquesta cronologia avançada alguns fragments d’olles de pasta reduïda amb vores exvasades i llavis gruixuts i bisellats, molt semblants a alguns exemples observats, per exemple, al jaciment de l’Esquerda de Roda de Ter (Ollich 1983-1984).
7. BETA-362638: edat radiocarbònica convencional 940 ± 30 BP; Cal. AD (2 sigmes): 1020-1160; Cal. AD (1 sigma): 1030-1160.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
En referència als materials ceràmics documentats en relació amb aquesta fase d’època comtal, cal dir que aquests materials no desdiuen el marc cronològic determinat per les datacions radiocarbòniques, tot i alguns, per altra banda previsibles, materials residuals corresponents a la fase més antiga. Els materials d’època comtal s’han localitzat en els estrats de rebliment, abandó i circulació excavats en els àmbits 21, 22, 23 i 26, així com en els nivells exteriors que s’hi associen, i en les diverses fosses excavades en el sector meridional de l’antic recinte i que tallaven els seus nivells de rebliment. Com s’observa en altres jaciments coetanis (Roig et alii 1997), aquí predominen les olles de ceràmica amb llavis majoritàriament arrodonits i fons pla (làmina II: 1-4). Les coloracions acostumen a situar-se entre el gris fosc i el negre. També hi ha algunes decoracions puntuals a partir de línies incises paral·leles. Al costat d’aquestes, es detecta la presència de gerres amb vessador,
Làmina II: mostra de materials ceràmics de la fase II (C. Folch/J. Gibert).
amb pastes habitualment més compactes i amb desgreixant més fi, i algun exemple puntual de cossi (làmina II: 5). Defineixen un context ben diferenciable del documentat en relació amb la fase d’època visigoda; es tracta d’un registre ceràmic on també destaquen alguns fragments corresponents de forma inequívoca a sitres, si bé no disposem de cap exemplar que permeti ser dibuixat de manera satisfactòria. Així mateix, destaquen també alguns fragments que corresponen a peces amb tractament espatulat en les seves superfícies, així com una producció específica corresponent a atuells, sitres en algun cas, caracteritzats per presentar un color taronja més o menys viu en les superfícies exterior i interior, i un gris clar en el nucli (tipus sandvitx), habitualment amb pastes compactes i dures i desgreixant fi. Globalment, es tracta d’un context ceràmic força homogeni al qual hom pot atribuir sense gaires problemes una cronologia genèrica d’entre els segles x-xi, corroborada tant per les diverses datacions radiocarbòniques esmentades
713
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
com per paral·lels evidents amb àrees properes (Roig 2012). Val a dir, però, com s’adverteix més amunt, que en els nivells més recents es troben alguns materials, fonamentalment olles de perfil globular amb la vora recta i el llavi bisellat i motllurat, que testimonien una cronologia lògicament més avançada que entraria ja en el segle xii (làmina II: 6-7). Associades també sempre a nivells d’època comtal apareixen algunes petites peces discoïdals, amb orifici central i d’uns 4 cm de diàmetre, retallades en fragments de ceràmica, habitualment comuna reduïda, tot i que hi ha un exemple obrat en un fragment de sigil· lada indeterminada. De manera preliminar, pensem que cal identificar-les amb petits pesos, potser de teler o amb d’altres usos. Finalment, les restes faunístiques recuperades en els nivells excavats durant aquestes darreres campanyes es troben actualment en estudi a la Universitat Autònoma de Barcelona. Si bé no és un registre que es pugui considerar abundant, sí que apareix de manera regular en pràcticament tots els nivells d’ús i de rebliment dels àmbits, fet que permet constatar, juntament amb la presència d’estris culinaris i de servei, el desenvolupament d’activitats domèstiques en paral·lel a les pròpiament productives vinculades al treball del metall.
NECRÒPOLIS D’OBRADORS Informats durant la campanya de 2008 de la presència d’alguna tomba de lloses en un vessant boscós prop del mas Obradors, a uns 195 metres del jaciment de les Feixes de Monistrol, fou localitzada llavors una estructura de les característiques esmentades –tomba 1–. Excavada l’any 2010, es tractava d’una tomba en caixa de lloses orientada aproximadament seguint l’eix est-oest i que conservava només la capçalera de l’estructura, amb una llosa en l’extrem i dues a cada lateral; malauradament, l’estructura havia perdut tota la part dels peus, on només es conservava un retall inferior com a testimoni de les seves dimensions originals. De la mateixa manera, l’interior estava també força alterat, atès que la tomba havia estat ja espoliada d’antic, fet que es comprovava a partir de la identificació d’una acumulació d’ossos fragmentats i remenats amb abundant argila. Les característiques d’aquesta acumulació permetien descartar netament que es
714
tractés d’un dipòsit secundari intencionat. Alhora, la seva localització en la part central inferior de la fossa permetia suposar la seva formació com a resultat de l’excavació sense miraments de la part superior de la tomba, on només s’hi va trobar un fragment de crani. L’estudi antropològic sobre les escasses restes documentades ha pogut, no obstant això, aportar algunes informacions.8 Sabem, així, que originàriament la tomba contenia les restes d’almenys dos individus, en el que seria un cas, comú per altra banda, de reutilització de les estructures d’aquest tipus de necròpolis. Així mateix, l’estudi ha permès saber que el darrer titular, del qual es conserva un major nombre de restes, seria un individu adult, en tot cas major de 45 anys, de sexe indeterminable. Durant la campanya de 2011 es va decidir netejar el sotabosc al voltant de la tomba excavada l’any anterior, treballs que van permetre la identificació d’una segona sepultura –tomba 2– situada a l’oest de l’anterior, a poc més d’un metre de distància. En aquest cas, l’estructura es mostrava realment erosionada, atès que la base de la tomba, un lleuger retall a la roca, es trobava immediatament per sota de la coberta vegetal. Es podia intuir, per la presència d’algunes restes de blocs i per la proximitat amb l’altra tomba, que es tractaria igualment d’una sepultura en caixa de lloses de planta rectangular. Tot i així, del contenidor tan sols es conservava un fragment d’una de les lloses que tancava la part de tramuntana, així com algunes falques de pedra disposades en les juntures on hipotèticament s’haurien trobat la resta de plaques que degueren desaparèixer en un moment indeterminat. Contràriament, però, a la primera tomba, en aquest cas sí que es van poder documentar in situ les restes d’un individu inhumat al fons de l’estructura, si bé en un estat molt precari, molt afectat igualment pels processos d’erosió de la muntanya, així com sobretot per l’actuació d’arrels que havien malmès en bona manera l’estat del material ossi recuperat (figura 5). L’individu, d’edat adulta i sexe indeterminat, restava en connexió anatòmica, en posició de decúbit supí i virtualment sense cap element d’aixovar o ornamentació associat. Com hem dit, les arrels havien malmès força els fragments esquelètics, alguns dels quals no es van poder documentar, com ara els peus, bona part de la caixa toràcica i la cintura escapular, l’húmer esquerre i grans porcions del crani (tan sols es pogué recuperar part de l’occipital, alhora desplaçat), fet que ha impedit l’obtenció de dades rellevants durant el seu estudi en el laboratori.
8. Els estudis antropològics els ha fet Arnau Barquer al Laboratori d’Antropologia Biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona, a qui agraïm aquestes dades que ara exposem.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
Figura 5. Detall de la tomba 2 de la necròpolis d’Obradors (C. Folch/J. Gibert).
Malgrat l’estat precari de les restes, recentment s’ha fet la datació radiocarbònica de l’individu d’aquesta segona tomba. L’analítica del Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona situa la segona meitat del segle vii com a moment de màxima probabilitat de defunció d’aquell individu,9 cosa que confirma que el funcionament de la necròpolis hauria coincidit molt probablement amb la primera fase d’ocupació del jaciment de les Feixes de Monistrol. Seria prematur, però, establir una estricta relació entre ambdós llocs. Hauran de prosseguir els treballs en un i altre per tal de constatar l’existència o absència d’una àrea funerària integrada o més propera a l’assentament de les Feixes de Monistrol, a la qual la necròpolis d’Obradors podria complementar, si no és que cal atribuir-la a un nucli diferenciat.
CONCLUSIONS Els treballs fins avui desenvolupats al jaciment de les Feixes de Monistrol han permès identificar dues grans fases d’ocupació que inclouen la pràctica totalitat de l’alta edat mitjana, i encara més enllà, tot aportant dos nous i, pensem, valuosos casos d’establiments rurals corresponents genèricament a l’època visigoda i als primers temps comtals. L’estat en curs dels treballs referents a la primera fase, amb bona part de les estructures encara en estadi de delimitació, no permet presentar cap resultat definitiu, si bé es poden avançar algunes primeres reflexions respecte al tema. En relació amb la seva cronologia inicial, només tenim dades fidedignes pel que fa al sector 1, extern al recinte, on dues habitacions successives s’adossen al
que podria ser un mur de grans blocs. Aquí, les datacions radiocarbòniques apunten a un origen situat bé en un moment relativament avançat del segle v o bé ja durant la primera meitat del segle següent, un moment precoç que cal situar en el context del desmantellament del sistema imperial de villae (Coll; Roig 2011). L’estat dels treballs, però, no permet a hores d’ara precisar la relació d’aquest sector, on es desenvolupen activitats vinculades a l’explotació agrícola i ramadera testimoniades per la presència de sitges i d’unes tisores d’esquilar, amb el proper recinte del sector 2, on l’estratigrafia extreta pertany exclusivament a nivells d’abandonament i de cobriment de l’espai. Per tant, no es pot saber, de moment, quina és la relació de correspondència temporal entre el recinte i les habitacions del sector 1, si bé alguns materials apareguts en el sector 2 apuntarien de manera preliminar vers una existència versemblant del primer ja en el segle vi. Sense voluntat de ser exhaustius, es poden aportar alguns paral·lels significatius en relació a l’aparença que hom pot esperar que acabi prenent aquesta ocupació amb la prossecució dels treballs d’excavació. En l’extrem oposat de la mateixa comarca del Bages, destaca el conegut jaciment de Vilaclara, a Castellfollit del Boix, estructurat a partir d’una renglera d’habitacions amb diversos espais oberts al seu davant (Enrich et alii 1995). Dins del conjunt, però, es poden diferenciar alguns subgrups en relació amb la seva funcionalitat, amb un bloc central d’habitatge, un sector occidental amb un forn de coure pa i un complex destinat al premsatge a l’extrem oposat, amb un dipòsit revestit de morter, i amb el qual cal relacionar diversos basaments i contrapesos de premsa. Construït amb murs de pedra lligada amb fang i cobertes de material perible, tant el material localitzat com diverses datacions absolutes obtingudes per termoluminiscència aporten un horitzó cronològic prou homogeni que situa el funcionament de l’establiment en els segles vii i viii. Una mica més lluny, la recentment desvelada fase d’època visigoda que succeeix la vil·la romana de Vilauba, a Camós (Pla de l’Estany), prefigura encara més, per les seves característiques, el que a hores d’ara es pot intuir a les Feixes de Monistrol. En aquest cas, tres unitats domèstiques –una probablement principal– amb patis associats formen un bloc compacte envoltat per un mur. Un conjunt d’unes dimensions una mica més extenses que el localitzat a Gaià, però amb unes solucions constructives en tot punt semblants (Castanyer et alii 2013). Aquest nucli s’associa
9. UBAR-1203: edat radiocarbònica convencional, 1340±30 BP; Cal. AD (1 sigma): 651-688; Cal. AD (2 sigmes): 643-721, 741-770.
715
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
a un espai productiu conegut d’antuvi on destaca una premsa de biga, que els autors atribueixen al procés d’obtenció d’oli. Amb una cronologia d’entre finals del segle v i un segle vii avançat, els autors atribueixen, com succeeix també en el cas de Vilaclara, un ús comunitari a les estructures que, com la premsa, requereixen una més gran inversió i que, alhora, com s’admet per a Vilauba, apuntarien cap a una producció que depassaria l’autoconsum per dirigir-se als circuits locals de mercat.
ment vers mitjan o la segona meitat del segle v i en relació amb un procés de colonització d’espais produït com a conseqüència de la disgregació de les antigues propietats rurals d’època imperial. En el nostre cas, és lícit pensar que probablement el lloc de Vilagaià, a poc més de 2 km vers el sud del jaciment, podria haver constituït el nucli del fundus originari, com es pot intuir tant pel topònim com per la presència d’alguns materials en superfície identificats en l’entorn del mas actual (Martí; Colomer 2004).
Sense voler entrar aquí en una discussió aprofundida, ens limitem a considerar que, davant d’aquesta interpretació en termes “comunitaris”, no es pot excloure la possibilitat que en realitat aquests assentaments corresponguin a dominis adscrits a un estament propietari, físicament absent en aquests espais però pressentit indirectament a través d’alguns elements vinculats a la condició social dels seus habitants i als processos productius que s’hi desenvolupen. No està de més, així, recordar que recents treballs han reconegut arqueològicament la presència de població esclava en establiments rurals coetanis, especialment, tot i que no només, en el rerepaís barceloní, jaciments on també apareixen sovint extensos sitjars (Roig; Coll 2011a; Roig 2011). Per altra banda, la presència reiterada de premses, habitualment de biga i cargol, en aquests establiments, ben constatada en terres de la Catalunya Central (Gibert 2011, 71-77; Folch et alii en premsa), pot vincular-se, com s’ha dit, a una voluntat de rendibilitzar una producció que supera clarament l’autoconsum i que s’insereix en circuits externs de captació orientats a la seva acumulació, consum i comercialització per part de les classes dirigents (Peña 2010, 4248; Lewit 2012).
L’ocupació d’època comtal, molt més ben coneguda atès l’estat avançat dels treballs, és força més reduïda en l’espai que la seva precedent. Es concentra, segons indiquen les restes excavades, en la meitat septentrional de l’antic recinte d’època visigoda. Durant poc més de dos segles, aquí es desenvolupa un establiment que destaca, si més no pel que fa al període anterior a mitjan segle xi, per la presència de determinades estructures que, tot i mancar-nos encara un estudi metal·logràfic detallat dels rebutjos i les escòries, permeten identificar-lo com un centre orientat de manera específica a la producció de ferro i a l’elaboració i manipulació d’objectes d’aquest material.
Pel que fa al cas del jaciment de les Feixes de Monistrol, l’orientació productiva de les eventuals estructures que poden trobar-se a l’interior del recinte d’època visigoda és desconeguda, mentre s’espera l’excavació completa d’aquest sector, cobert encara pràcticament en la seva totalitat pels nivells d’abandonament. És impossible, de moment, determinar aquí la presència de sitges o d’una eventual premsa, tot i que l’aparició reiterada de fragments de dolium indicaria un probable emmagatzematge de líquids. Ara com ara, l’única instal·lació productiva identificada correspon a un forn de cuina que encara resta per documentar de manera completa.
716
Convé destacar, en tot cas, la relativa entitat de l’assentament d’època visigoda, especialment pel que fa al mur perimetral que constitueix ara com ara l’estructura més visible. L’absència de materials romans constatada en la prospecció de la vall permet pensar que es tracta d’una fundació ex novo, a situar versemblant-
L’assentament es desenvolupa en els seus moments inicials a partir d’una neteja i reaprofitament, si més no, d’un dels àmbits d’època visigoda, reconstruït parcialment de manera relativament matussera i que s’acompanya d’un espai obert. Diverses cubetes de combustió s’esglaonen en el temps, en paral·lel a l’aparició d’un possible baix forn del qual s’ha conservat la base. El funcionament d’aquesta estructura i l’afectació provocada en termes d’acumulació de nivells de residus no propiciaria en primera instància l’ús d’aquests espais com a habitatge, tot i que la presència regular de deixalles de consum, com són les restes de fauna i d’atuells ceràmics, testimonia una ocupació relacionada amb l’activitat dels artesans, que podrien residir allà mateix o en un indret proper. Per contra, les reformes ocasionades a partir aproximadament de mitjan segle xi sí que podrien atribuir-se clarament a un espai d’habitatge estable –potser un mas–, amb la creació de nous àmbits, la presència d’un fogar ben construït o, fins i tot, l’enterrament d’un individu perinatal a l’interior d’una de les habitacions. Per a un context cronològic lleugerament més avançat –ja de ple segle xi en endavant–, l’aparició d’aquest tipus de tallers que integraven activitats tant d’obtenció del metall com purament de forja o ferreria ha estat constatada en nuclis urbans o agregats com per exemple Peralada o l’Esquerda de Roda de Ter, i en altres establiments de caràcter específic, com la Fabregada de Sant Esteve de la Sarga (Llinàs et alii 1998, 114-
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
123; Ollich; Rocafiguera 2006; Sancho 1997). Així mateix, l’existència de senzills tallers de ferreria integrats en el que podríem considerar assentaments rurals simples d’orientació agropecuària –masos, bàsicament– s’ha pogut detectar, per exemple, en el jaciment relativament proper del Collet de les Caixes, en el terme de Navàs (Folch; Gibert 2011). En tot cas, cal inserir aquesta iniciativa productiva en el marc de les relacions socioeconòmiques que s’estableixen a partir de l’època comtal. Així, fargues i ferreries no es mantindran alienes als marcs d’enquadrament i a la lògica econòmica imposats des d’instàncies senyorials (Sancho 2011; Farías 2001) en el context de l’expansió dels comtats a partir de finals del segle x, cronologia coincident a grans trets amb la creació del taller que ens ocupa. Per altra banda, l’especialització evident que demanen els processos productius i de transformació detectats, en un emplaçament on, per cert, es desconeix de moment quina seria la font d’aprovisionament de matèria primera, pot entendre’s en el marc d’una iniciativa senyorial amb l’objectiu principal de cobrir les pròpies necessitats, però constituint, en paral·lel, el precedent immediat dels monopolis dels mitjans de producció que trobarem àmpliament documentats a partir de mitjan segle xi i especialment en el segle següent (Cantoni et alii en premsa). Malauradament, no disposem de cap notícia directa pel que fa al domini on s’inscriuria aquesta explotació. Una butlla papal de l’any 951, però, assenyala el monestir de Ripoll com la institució propietària dels diversos monasteriola de Manresa –cal entendre que del seu comtat–,10 entre els quals es trobaria en bona lògica el cas gaianès. L’adscripció d’aquests monasteriola a Ripoll concorda amb l’atribució a un altre monestir benedictí, Sant Cugat del Vallès, de l’església de Monistrol d’Anoia,11 a tocar de la qual ha estat excavada parcialment una necròpolis amb orígens tardoantics i continuïtat altmedieval que s’acompanya de diversos àmbits propers (Rovira; Llecha, 1994). De fet, ambdós monestirs poden considerar-se beneficiaris del procés d’absorció d’aquestes fundacions primitives per part de les institucions monàstiques promogudes i protegides pel poder reial o comtal (Martí; Colomer 2011: 94).
També hom podria establir, d’altra banda, un cert paral·lelisme entre aquests monasteriola i les cellae que, en tant que esglésies menors adscrites a un monestir, proliferen en els segles ix-x, per exemple, en terres gironines (Folch 2012, 113-115). Aquestes últimes pràcticament són absents en la documentació de primera època comtal referent a la Catalunya Central,12 mentre que els primers són inexistents en els textos i el registre toponímic de les comarques gironines. Hom podria demanar-se si uns i altres no respondrien a una mateixa realitat, i que els monistrols constituïssin un tipus d’assentament eclesiàstic dependent dels monestirs amb més interessos en l’àrea d’expansió dels comtats al segle x o poc abans. Aquest plantejament no hauria d’excloure, però, l’origen anterior que proposem per al topònim, tal com es comprova en els casos arqueològicament coneguts, com ara Monistrol d’Anoia o potser el mateix Monistrol de Gaià, o segons es desprèn de la natura ja fixada que presenta el topònim en diversos dels exemples documentats en el segle x. De fet, fins i tot els mateixos monestirs benedictins presenten sovint precedents d’inicis de l’edat mitjana, com s’observa nítidament en el cas de Sant Cugat del Vallès (Riu 1999) –de manera molt més difusa i dubtosa a Ripoll (Ripoll et alii 1978)– o en diversos exemples gironins (Folch 2012, 403-404). Els treballs desenvolupats fins ara al conjunt arqueològic de Monistrol de Gaià han permès identificar en el jaciment de les Feixes una potent ocupació d’època visigoda que ha de constituir segurament el nucli principal a l’època d’aquella petita vall. No obstant això, en l’estat actual dels treballs, aquesta no es pot vincular necessàriament a una implantació monàstica, la manifestació material més evident de la qual caldrà cercar-la, probablement, en l’entorn de la propera església. Malgrat el seu innegable profit en tant que testimoni de les accions i de la percepció humanes sobre el paisatge, reflex igualment de modalitats concretes d’assentament i d’apropiació social de l’espai i, en conseqüència, guia vàlida de la pràctica arqueològica, la toponímia ofereix sovint tan sols una imatge relativament fixa d’una realitat material dinàmica i evolutiva que només l’arqueologia pot copsar en tota la seva dimensió.
10. “... Et in Minorisa quantum ibidem habent monasteriola cum sua pertinentia...” (Ordeig 1999, doc. 685). 11. L’església amb els seus diversos altars fou cedida a Sant Cugat l’any 917 pel marquès Ermenard i el seu germà Udalard, tot i que el topònim –locum que dicunt Munistrol– no apareix explícitament esmentat fins a l’any 986 (Rius 1945-1947, docs. 9 i 181) 12. Es pot citar com a excepció la cellam Sancti Johannis situada prop de Cardona –previsiblement Sant Joan de Bergús i no Sant Joan de Montdarn (Gibert 2011, 325-326)– i citada en un precepte reial de l’any 899 a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses (Abadal 1926-1950, 215217), en el patrimoni del qual es trobaria integrada.
717
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
BIBLIOGRAFIA Abadal, R. d’. (1926-1950). Catalunya Carolíngia, II. Els diplomes carolingis a Catalunya. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. Beltrán, M. (1990). Guía de la cerámica romana. Libros Pórtico, Zaragoza. Benet, A. (1982). “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”. A: Dovella, 4, p. 12-19. Bolòs, J. (2006). Diplomatari del monestir de Santa Maria de Serrateix (segles x-xv). Fundació Noguera, Barcelona. Burch, J.; Garcia, G.; Nolla, J.M.; Palahí, Ll.; Sagrera, J.; Sureda, M.; Vivó, D.; Miquel, I. (2006). Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis, 2. El castellum. Ajuntament de Sant Julià de Ramis / Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona, Girona. Cantoni, G.; Folch, C.; Gibert, J.; Martí, R. en premsa, “Arqueologia del centres productors de manufactures al comtat de Manresa: els jaciments de Monistrol de Gaià i Cal Ticó (Gaià-Castellnou de Bages, segles x-xii)”. A: II Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central, Vic, 2012. Castanyer, P.; Tremoleda, J.; Dehesa, R. (2013) “El establecimiento rural de época visigoda de Vilauba. Algunas reflexiones sobre el final de las villas romanas en el nordeste de la tarraconense”. A: Fiches, J.L; Plana-Mallart, R.; Revilla, V. [éds.]. Paysages ruraux et territoires dans les cités de l’occident romain. Gallia et Hispania. Presses universitaires de la Méditerranée, p. 313-327. Coll, J.M. (2011). “Els vidres d’època visigoda a Catalunya: primeres dades”. A: Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, ACRAM, Tarragona, p. 201-209. Coll, J.M.; Roig, J. (2011). “La fi de les vil·les romanes baiximperials a la Depressió Prelitoral (segles iv-v): contextos estratigràfics i registre material per datar-los”. A: Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, ACRAM, Tarragona, p. 161-172.
718
Enrich, J.; Enrich, J.; Pedraza, Ll. (1995). Vilaclara de Castellfollit del Boix (El Bages). Un assentament rural de l’antiguitat tardana. Arqueoanoia Edicions. Igualada.
Farías, V. 2001. “Les ferreries al nord-est de la Catalunya Vella (segles xi-xiv). Una contribució a l’estudi d’una institució senyorial”. A: Actes del 6è Curs d’Arqueologia d’Andorra. L’obtenció del ferro pel procediment directe entre els segles iv i xix. Ministeri de Cultura, Andorra, p. 35-62. Ferrer, Ll. [coord.] (1987). Història del Bages, vol. I. Edicions Selectes. Manresa. Folch, C. (2012). Els territoris del nord-est de Catalunya durant l’Alta Edat Mitjana (segles vi-xi d.C): organització territorial i arqueologia del poblament. Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona. Folch, C.; Gibert, J. (2011). “El Collet de les Caixes (Navàs, Bages): una ferreria de l’Edat Mitjana (segles xi-xii)”. A: Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, ACRAM, Tarragona, p. 823-830. Folch, C.; Gibert, J.; Martí, R. (2011). “Primeres campanyes al conjunt arqueològic de Monistrol de Gaià (Bages)”. A: Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, ACRAM, Tarragona, p. 95-100. Folch, C.; Gibert, J.; Martí, R. (2012). “Ocupació i organització del territori a la Catalunya central a l’Alta Edat Mitjana. Recerques arqueològiques del grup OCORDE”. A: 1es Jornades d’Arqueologia de la Catalunya Central, Manresa, p. 117-122. Folch, C.; Gibert, J.; Martí, R. (en premsa). “El Bages en els inicis de l’Edat Mitjana (segles v-ix): estat de la qüestió i noves propostes de recerca arqueològica”. A: III Jornades d’arqueologia de la Catalunya Central, Roda de Ter, 2014. Gibert, J. (2011). L’Alta Edat Mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi). Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat. Tesi doctoral inèdita Universitat Autònoma de Barcelona. < http://hdl. handle.net/10803/79098> Gibert, J. (2012). “L’Alta Edat Mitjana a la Catalunya Central (segles vi-xi). Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat”. A: Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 23, p. 353-385.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
Lewit, T. (2012). “Oil and wine press technology in its economic context. Screw presses, the rural economy and trade in Late Antiquity”. A: Antiquité Tardive, núm. 20, p. 137-149. Llinàs, J.; Merino, J.; Miró, M.; Montalbán, C.; Palahí, Ll.; Sagrera, J. (1998). La Peralada ibèrica i medieval segons l’arqueologia. Les excavacions de 1989 a 1995. Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres. Martí, R.; Colomer, J. (2004). Memòria del projecte arqueològic: prospeccions als monistrols del Bages (setembre-novembre, any 2002). Memòria inèdita dipositada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Martí, R.; Colomer, J. (2011). “Monasteriola, petits monestirs d’antiga fundació”. A: IV Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Els monestirs medievals, Mataró, p. 84-96. Ollich, I. (1983-1984). “Formes i decoració de la ceràmica grisa medieval procedent del jaciment de “L’Esquerda” (Barcelona)”. A: Riu, M. [dir.] Acta Mediaevalia. Annex 2: Ceràmica grisa i terrissa popular de la Catalunya medieval. Universitat de Barcelona, Barcelona, p. 81-97. Ollich, I.; Rocafiguera, M. (2006). “L’evidència arqueològica. El treball dels metalls a l’Esquerda, a l’època ibèrica i medieval”. A: Ollich, I.; Amblàs, O.; Ocaña, M.; Rocafiguera, M.; Goula, C.[eds.]. Desperta ferro! Vida quotidiana, treball, comerç i guerra a l’Esquerda. Catàleg dels metalls del Museu Arqueològic de l’Esquerda. Museu Arqueològic de l’Esquerda, Roda de Ter, p. 15-31. Ordeig, R. (1999). Catalunya Carolíngia, volum IV. Els comtats d’Osona i Manresa. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. Palol, P. de (2004). El castrum del Puig de les Muralles de Puig Rom (Roses, Alt Empordà). Museu d’Arqueologia de Catalunya, Girona. Peña, Y. (2010). Torcularia. La producción de vino y aceite en Hispania. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona. Ripoll, E.; Carreras, T.; Nuix, J.M. (1978). “Notes preliminars sobre les excavacions arqueològiques de la Basílica de Santa Maria de Ripoll”. A: Revista de Girona, núm. 83, p. 223-230.
Riu, E. (1999). “Sant Cugat d’Octavià o del Vallès”. A: Palol, Pere de [dir.]. Del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 184186. Rius. J. (1945-1947). Cartulario de Sant Cugat del Vallés. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona. Roig, J. (2011). “Vilatges i assentaments pagesos de l’antiguitat tardana als territoria de Barcino i Egara (Depressió Litoral i Prelitoral): caracterització del poblament rural entre els segles v-viii”. A: Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, ACRAM, p. 227-250. Roig, J. (2012). “La cerámica del período carolingio y primera época condal en la Cataluña Vieja: las producciones reducidas, oxidantes y espatuladas (siglos ix, x y xi). Propuesta de tipología”. A: IX Congresso Internazionale AIECM2, Venezia 2009, p. 199-202. Roig, J.; Coll, J.M. (2011a). “Esquelets humans en sitges, pous i abocadors als assentaments rurals i vilatges de l’Antiguitat Tardana de Catalunya (segles v-viii): evidències arqueològiques de la presència d’esclaus i serfs”. A: Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, ACRAM, p. 75-82. Roig, J.; Coll, J.M. (2011b). “El registre ceràmic dels assentaments i vilatges de l’Antiguitat Tardana de la Depressió Litoral i Prelitoral (s. vi-viii): caracterització de les produccions i estudi morfològic”. A: Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, ACRAM, p. 211-226. Roig, J.; Coll, J.M.; Molina, J.A. (1997). “Ceràmica d’època carolíngia i comtal al Vallès”. A: Ceràmica medieval catalana. Actes de la taula rodona celebrada a Barcelona els dies 15 i 16 de novembre de 1994, Quaderns científics i tècnics, núm. 9, Barcelona, p. 37-62.. Rovira, J.; Llecha, T. (1994). «Excavacions arqueològiques d’urgència a Monistrol d’Anoia». A: Miscel· lània Penedesenca, núm. 19 p. 305-318. Salvadó, J. (2012). El monestir benedictí de Sant Benet de Bages. Fons documental: identificació, edició i estudi. Segles x-xi. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Lleida. 719
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
Sancho, M. (1997). Ipsa fabricata: estudi arqueològic d’un establiment siderúrgic medieval. Universitat de Barcelona, Barcelona. Sancho, M. (2011). “El hierro en la Edad Media: desarrollo social y tecnología productiva”. A: Anuario de Estudios Medievales, 41/2, p. 645-671. Uscatescu, A. (2004). “La ciutat de Iesso durant l’antiguitat tardana: les novetats de la campanya d’excavacions de 1999”. A: Guitart, Josep; Pera, Joaquim [eds.] Iesso I: miscel·lània arqueològica. Patronat d’Arqueologia de Guissona, Barcelona-Guissona, p. 11-142. Vigué, J. [dir.] (1984). Catalunya Romànica, XI. El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
720
