EVOLUCIÓ DELS MOVIMENTS SOCIALS METROPOLITANS: EXPERIÈNCIES COMPARADES DE TREBALL GLOCAL

EVOLUCIÓ DELS MOVIMENTS SOCIALS METROPOLITANS: EXPERIÈNCIES COMPARADES DE TREBALL GLOCAL. Robert Gonzàlez, Marc Martí, Eva Alfama, i Mayo Fuster1. El següent article pretén incorporar les diferents reflexions que es van produir en l’intercanvi d’experiències de moviments socials metropolitans de diversos territoris en un dels tallers més concorreguts de les primeres jornades de recerca activista. En concret, els debats es plantejaren al voltant de quatre dimensions de la mobilització, el contingut dels quals constituirà el cos de l’article: 1. La dimensió territorial o espacial: el debat al voltant de l’articulació del treball local i la perspectiva global. 2. La dimensió relacional cap a enfora: les oportunitats i perills de la metàfora de la xarxa, els debats sobre les relacions amb les institucions. 3. La dimensió organitzava i relacional dins els propis moviments: el debat sobre la necessitat d’articulació o no dels diversos sectors dels moviments emancipadors, sobre els avantatges i inconvenients del Fòrums Socials i les contracimeres. 4. El repertori d’acció dels moviments metropolitans: els debats al voltant de l’utilitat de les grans manifestacions i sobre la pràctica de la desobediència civil i l’acció directa2. Som conscients de la impossibilitat de recollir tots els matisos en els debats que es van produir durant les dues hores de treball en grups, que van convocar a més de 100 persones de perfils molt variats, però que coincidien en la seva simpatia o militància dins els moviments socials i el seu interès per la recerca, la reflexió i el debat com a eines per créixer, millorar i dotar de poder els moviments emancipadors. Abans de començar amb el contingut dels debats i sense ànims de ser repetitius amb la resta de capítols d’aquest llibre, ens agradaria aportar una definició operativa de que entenem com a moviment social metropolità. En primer lloc, tot moviment social es caracteritza pel fet de sorgir en condicions de conflicte per convertir-se en un desafiament a les autoritats o poders mitjançant una acció col·lectiva, no institucionalitzada, amb la intenció de promoure canvis en els quals participin un nombre de persones significatiu. Les idees de conflicte, desafiament, canvi i acció col·lectiva en l’espai públic, son bàsiques per distingir un moviment social d’un grup de pressió o d’un partit polític, tot i que en més d’una ocasió un moviment ha acabat transformant-se aquests 1

Aquestes van ser les quatre persones que juntament amb Mercè Cortina varen facilitar el taller. Jeff Juris i Maria Bruquetas van prendre acta de dos dels grups. A tots tres els agraïm de tot cor la seva col·laboració. 2 Sobre aquest subgrup no em pogut recollir l’acta. Grosso modo, el debat va girar al voltant de les innovacions dels darrers anys en el repertori participatiu del moviment de moviments. L’element que es mostrà més característic i aglutinant durnat el debat, fou l’opció per una estratègia de mobilització desafiant i no-violenta. Els famosos bloquejos que pretenien avortar mitjançant la desobediència civil i la resistència activa no-violenta, les cimeres dels mandataris internacionals, van mostrar-se fins a les mobilitzacions de Génova, com un eficaç mitjà d’unió i creació d’identitat per al moviment, així com una bona estratègia mediàtica (Barranco, O i González, R., 2001). Els episodis profundament repressius de Gènova i el fet que les cimeres es celebrin des de llavors en indrets inaccessibles, ha generat diverses respostes per part del moviment. Per una banda, tenim l’exemple de les accions descentralitzades a les mobilitzacions de Barcelona contra l’Europa del Capital i la Guerra al març de 2002, per l’altra, l’intent quasi-heroic de bloqueig a la cimera del G-8 a Evian, el juliol de 2003, on de nou la resposta violenta del poder gairebé acaba amb la vida del company de Can Masdeu Martin, en tallar la policia la corda d’on penjava a sobre un pont de l’autopista.

tipus d’organitzacions (Pastor, 2002). En segon lloc, la metròpoli és l’espai on es produeix l’acció d’aquests moviments. La ciutat és per definició diversa i conflictiva, el que possibilita la connexió sobre la base territorial entre lluites més enllà de la classe social. La metròpoli, en la globalització neoliberal substitueix la fàbrica com a marc de referència en el conflicte social. No és només un simple escenari on es desenvolupen les diferents accions, sinó que com espai físic i social interactua amb els moviments condicionant la seva agenda i les seves accions. Així, la ciutat en la globalització neoliberal és converteix també en una corporació que competeix amb altres ciutats per atreure inversions, que es concreta en nous espais d’acumulació, mercantilització i poder, tendint a deixar de banda les demandes populars. Els moviments socials urbans són resposta a aquest procés alhora que el modifiquen a través de l’apropiació de l’espai públic, la reivindicació dels béns col·lectius i l’aprofundiment democràtic. Fan possible situar en la vida quotidiana les contradiccions del capitalisme neoliberal (insosteniilitat ambiental, exlcusió social, vulnerabilitat de les comunitats locals, comercialització de les relacions socials...) tant a nivell simbòlic com material, fent la globalització entenedora, prevenint la privatització de béns públics o establint mecanismes alternatius més enllà del estat i del mercat (Köhler i Wissen, 2003). Finalment, els i les organitzadores del taller partim de la base que ens trobem en un nou cicle de lluites contra el capitalisme global. Quan l'1 de gener de 1994, al bell mig de la Selva Lacandona, el sub-comandant Marcos proclamava l’aixecament zapatista contra l’ordre neoliberal, es donà el tret de sortida simbòlic al que desprès de Seattle s’ha popularitzat amb el nom de “moviment antiglobalització”. Després de Seattle, Praga, Barcelona, Gènova, els Fòrums Socials, el sorgiment de nous col·lectius i experiències de participació i autogestió local, han anat bastint en les nostres ciutats un moviment global. A casa nostra la Consulta social per l'abolició del deute extern (març de l'any 2000), la mobilització contra la desfilada militar (maig de 2000), l'organització del viatge a Praga com a primera cita europea del moviment contra la globalització neoliberal (setembre del 2000), i, sobretot, la Campanya contra el Banc Mundial del juny del 2001, la Campanya contra l'Europa del capital i la guerra del març del 2002 i les mobilitzacions contra la ocupació l'Iraq durant el primer semestre de 2003, culminades amb la revolta popular del 13 de març de 2004, són mobilitzacions que no es poden abordar des del protagonisme d’un sol moviment. Per això, alguns dels presents a les Jornades parlen de moviment de moviments com a aproximació més fidel als significats i a la complexitat del fenomen del que estem parlant. Una de les principals característiques definitòries del “moviment global” és que configura un espai de confluència per a diferents agents que participen o havien participat en moviments anteriors. El moviment de moviments, com a xarxa ampla i difusa, cristal·litza en determinats moments i espais de més o menys duració en el temps, com són les campanyes o les plataformes; de les articulacions que es produeixen en el marc del moviment es creen també noves organitzacions i es tiren endavant iniciatives, moltes de les quals es tradueixen en experiències orientades al treball local (Verger, T i Gonzàlez, R., 2004). En tot cas, moviment global o moviment de moviments, el seu escenari es la metròpoli, i per això vàrem decidir reflexionar, autoinvestigar i compartir les diferents dinàmiques d’evolució de les nostres lluites en els diversos territoris. La dimensió territorial. El debat global/local. Aquest grup del taller reuní a 15 persones de diverses procedències, destacant la presència de 5 llatinoamericans. Durant el debat, i malgrat que l’objectiu no era arribar a consensos sinó contraposar la diversitat d’opinions, els i les participants varen coincidir en la superació de l’allò global i l’allò local com a visions contraposades. Ara bé, es va considerar que les dimensions local i global eren les més apropiades per pensar l’allò polític, superant les antigues visions estatals i nacionals.

Les dimensions local/global no són exclusives de l’àmbit dels moviments socials metropolitans, sinó que també son aplicades als nivells de govern. Per tant ens trobem davant un debat que sorgeix de manera transversal a tot allò que es globalitza, incloent els moviments socials. Tots i totes estem integrats en la globalitat, mentre que l’allò local és la perspectiva, el lloc des del qual es pertany a un tot entrellaçat. El repte actual és portar aquesta perspectiva global local més enllà de la seva aplicació estratègica i coordinativa en les contracimeres, perquè aquest recurs es comença a esgotar. El desafiament d’avui es construir pràctiques d’espai públic global més enllà de les contracimeres i les protestes. Cal construir canals per l’actualització en xarxa d’experiències glocals, és a dir, aquelles que es troben inserides en una realitat local però connectades globalment de manera fluida. Per altra banda, durant la discussió es va posar en dubte el concepte d’activista en tant que categoria separada d’activitat, i la necessitat d’integrar-ho en l’activitat quotidiana. En aquesta línia, el grup va arribar a la conclusió que era positiu i reforçava el moviment de moviments, el fet que el i les militants realitzessin “estades activistes” a altres països o indrets, per tal d’obrir canals d’intercanvi d’experiències i generant així un enriquiment dels moviments gràcies a la diversitat. La dimensió relacional. Xarxes, relacions amb les institucions, negociació i cooptació. Un dels aspectes més característics del “moviment de moviments” és la seva forma relacional. El teixir una complexa xarxa de relacions de confiança i solidaritat entre persones i organitzacions d’origen divers fa possible que avui estiguem parlant sobre un nou cicle de mobilització de caràcter global. Tant l’empenta del moviment en els últims anys, la seva pròpia configuració relacional i el desconcert de l’esquerra institucional fa inevitable que vivim continues i discontinues relacions (tant d’oposició com de col·laboració) entre moviments socials transformadors i administracions, partits polítics i grans sindicats. Partint d’aquest escenari, en aquest segon grup es va donar un ric i un tant caòtic debat entre persones de diferents procedències sobre quin són alguns dels problemes i les oportunitats a afrontar. Essent conscients de la complexitat del tema i la diversitat de situacions que es van exposar, intentarem resumir i simplificar 3 el intens debat que vam mantenir al llarg de més d’una hora Molt dels participants en el taller han viscut en primera persona aquest tipus de situacions, pel que la primera constatació és que les relacions entre moviments i institucions, partits polítics i ONGs és avui en dia habitual (en plataformes, campanyes, fòrums...), pel que és necessari reflexionar i debatre des dels moviments sobre les seves implicacions, problemes i potencialitats. Tot i això, durant el taller es van visibilitzar bàsicament dues postures: Per una banda, aquelles posicions més “autònomes”, serien més partidàries de no pactar amb les institucions i agents més institucionalitzats (partits, sindicats, ONGs), construint pas a pas el propi camí, prioritzant la coherència ideològica transformadora per sobre de la possibilitat d’aconseguir petits canvis concrets que no alteren les relacions socioeconòmiques del sistema. Consideren 3

En aquest resum hem tendit a simplificar els conceptes com “moviments socials” o “grups autònoms” sent conscients de la diversitat ideològica i organitzativa que existeix en cadascun d’ells. Per altra banda, en el debat es va tendir a parlar en genèric sobre “institucions” o “administracions”, com a aquelles organitzacions que ostenten algun grau de poder polític institucionalitzat, malgrat que en alguns moments es va concretar en els ajuntaments com els espais amb major capacitat de relació amb els moviments. socials.

negatives les experiències d’aquest tipus ja que pactar amb les institucions ha significat una delegació de poder que frenaria el caràcter transformador de la lluita social. Una de les participants va exposar el cas de Madrid, considerant positiva la primera etapa del moviment alterglobalitzador a les ciutat, on, agafant desprevingudes les organitzacions tradicionals d’esquerra, diferents iniciatives de lluita van confluir contra la lògica del capitalisme i la democràcia formal. Però a poc a poc, pensa que degut el desembarcament de les forces d’esquerra institucional hi ha hagut una pèrdua del caràcter crític i anti-sistèmic del moviment. Un altre dels problemes difícilment superable són les diferències organitzatives que existeixen entre moviments (horitzontals) i institucions (verticals). El company de Noruega ens explicava com el moviment autònom va intentar posar en marxa projectes amb organitzacions més institucionalitzades que finalment no van reeixir degut a que en el fons els objectius i les formes de funcionar són molt diferents, pel que s’ha d’apostar per la creació de la pròpia xarxa, de baix a dalt, i especialment en els mitjans de comunicació. Per l’altra, existeix una segona postura que tot i ser diversa, considera que aquest tipus de relacions s’han de tenir i afrontar, tot i que siguin problemàtiques, perquè poden aportar avantatges i capacitat de “impacte” del moviment, o bé perquè simplement pensen que aquestes relacions són avui en dia inevitables i hem d’aprendre a conviure amb elles. Una mostra d’aquest últim punt seria el cas de Anglaterra, on s’ha passat d’unes organitzacions autònomes tancades i defensives en els anys 80 cap un model més obert i cooperatiu, transformant la pròpia identitat del moviment autònom anglès fins al punt de participar conjuntament en mobilitzacions amb l’esquerra institucional (carnaval anticapitalista del juny del 98). També s’apuntava en aquesta direcció en el cas dels grups autònoms a Dinamarca, amb un apropament dels partits polítics en mobilitzacions concretes, però mantenint marcades diferències ideològiques i organitzatives. Així, les avantatges de la col·laboració serien una major extensió social de les idees i pràctiques del moviment i la possibilitat d’assolir objectius concrets, traslladar demandes i possibilitar canvis dins les pròpies institucions que facilitarien el treball dels moviments socials. Així, essent conscients que aquestes relacions són problemàtiques (possibilitat de pèrdua d’autonomia, del caràcter crític, cooptació...), es va considerar que aquestes desavantatges cal afrontar-les com a reptes del moviment, a través de la creació de mecanismes que portin a les institucions cap als moviments i no a la inversa. Així, s’hauria d’assegurar: a) La independència, el respecte i la pluralitat d’opcions; el mantenint un esperit crític i la preservació de les dinàmiques i els temps dels moviments. b) La possibilitat de convergència (o convergències), que es produeix quan existeix una relació entre iguals i es defugen posicions maximalistes. c) Mecanismes de intercanvi i debat continuats sobre les propostes presents i de futur. Per últim, una altra de les conclusions important del taller, va ser la necessitat de no centrar-nos excessivament en les relacions amb les administracions i continuar debatent i treballant amb més profunditat les relacions entre els propis moviments socials.

La dimensió organitzativa. Sobre Fòrums, Plataformes, Campanyes i altres espais de coordinació

Aquest va ser el grup més nombrós, potser per la curiositat de conèixer experiències en diferents països i per l’actualitat del debat sobre els Fòrums Socials, un cop realitzades ja les experiències de Florència i Paris a nivell europeu, mentre el FSM es traslladava per primer cop a Mumbai i també apareixien fòrums continentals a l’Àfrica , Àsia i Amèrica, nacionals com el grec o l’anglès, i temàtics com els d’educació, sanitat, i immigració. Així doncs, les primeres intervencions van constituir una descripció de diferents processos d’agregació de moviments socials en els diversos territoris. Per exemple, sobre Catalunya es va contraposar la dinàmica de la Campanya contra l’Europa del Capital (formada per un espai anticapitalista unitari, ampli i predominant, i un espai de l’esquerra institucional, més dèbil, representat pel Fòrum Social de Barcelona), amb la dinàmica de les mobilitzacions contra la guerra de 2003, on l’espai unitari Aturem la Guerra incloïa partits polítics i societat civil, mentre que altres grups autònoms preferien organitzar-se en altres espais com l’Espai Alliberat contra la Guerra. Si bé les mobilitzacions contra la guerra foren més massives i duradores en el temps, això no va garantir que produïssin més canvi social, ni la permanència de la militància desprès del punt àlgid. Mantenir canals de comunicació permanents entre els moviments socials transformadors és un repte que encara no hem superat, malgrat Catalunya és un gran exemple de treball unitari i assembleari entre grups molt diversos, des dels més radicals i horitzontals, fins als espais més institucionals. Companys del Fòrum Social d’Àfrica ens van explicar la seva experiència, a Bamako el 2001 i Addis Adeba el 2002, amb la celebració de sengles Fòrums sota el títol “Un altre Àfrica és possible”. Degut als grans problemes d’infrastructura que pateix el continent, no fou possible celebrar l’edició de 2003, malgrat en aquell any hi van haver fòrums regionals i temàtics, com el Fòrum Social del Cotó de febrer-març de 2004. Un nou Panafricanisme, basat en la diversitat, la cultura del diàleg i la lluita per la justícia social i la democratització del continent, estan naixent amb aquests fòrums, malgrat les ingerències de les elits locals. Com a exemple europeu d’àmbit de coordinació i debat de lluites temàtiques, destaca la Cimera de la ONU sobre la Societat de la Informació a Ginebra. El fet que participants d’aquesta trobada institucional estiguessin presents a les Jornades, denota la pluralitat de sensibilitats i pràctiques polítiques presents al taller. De fet, aquesta trobada comptava amb tres àmbits, un pels caps d’estat, un altre per empreses i un tercer per la societat civil. Malgrat la representació de la societat civil era força institucional, l’organització va ser assembleària, sense jerarquies, i amb voluntat d’inclusió de totes les persones i grups participants. Aquest grup va elaborar unes conclusions que es presentaren com a declaració al plenari final de la cimera. La reflexió de les persones del taller que havien participat en aquest fòrum anava en la línia de no despreciar sistemàticament els espai institucionalitzats, doncs a vegades s’hi pot treballar, com va ser el cas d’aquesta cimera. A continuació es va informar sobre un espai unitari de nivell nacional, el Fòrum Social de Grècia, on conviuen partits de l’esquerra tradicional, amb sectors més anticapitalistes i moviments socials de tot tipus. Es tracta d’un espai complex, no exempt de jerarquies i de lluites internes i amb una absència significativa, la dels i les immigrants. Tot hi així, les persones vingudes de Grècia al taller van defensar la viabilitat d’aquest Fòrum Social de Grècia per dur endavant iniciatives de transformació social. Una altra experiència d’agregació cabdal pels moviments socials urbans en els darrers temps són les assemblees barrials de l’Argentina, sorgides durant les cassolades i els piquets de desembre de 2001. Dos anys desprès, segons el company argentí que participà en el taller, els partits polítics han intentat i han aconseguit finalment dominar les assemblees, i han mostrat una manca de

cultura participativa i de diàleg, duent les assemblees a enfrontaments i divisions internes. A més, aquests conflictes interns han influït en un replegament de la protesta i un successiu abandó de la mateixa, sobretot per part de les classes mitges. Des de la Gran Bretanya se’ns informà de les divisions del moviment global davant l’organització del Fòrum Social Europeu a Londres el novembre de 2004, que acabaren propiciant sis espais autònoms al FSE, que finalment es coordinaren entre ells a través d’un pàgina web. En aquest punt es va introduir un debat sobre el en aquell moment recent Fòrum Social Europeu de París, on alguna gent denuncià la manca de debat i de democràcia interna, així com la manca de preparació de la nombrosa delegació catalana. Altra gent en canvi valorà molt positivament tant el nombre de participants (50.000) com el fet que es convoquessin un cop més dies de mobilització internacional, en els quals el moviment global podria tornar a demostrar la seva força com a actor polític; com per exemple la jornada del 15 de febrer de 2003, on milions de persones es van manifestar a més de 500 llocs diferents del món en contra de l’ocupació militar de l’Iraq. Des de Madrid, una intervenció valorà molt positivament l’etapa actual, emmarcada en un nou cicle de moviments després de Seattle, on nous actors polítics, com els immigrants, les noves generacions militants, els hackers, etc, s’incorporaven a la lluita per un altre món. Es valorava també positivament l’obertura dels moviments socials cap a espais més amplis que els dels anys 80 i 90, encara que això pot implicar el problema de perdre radicalitat i quedar-se estancats en eines rutinitzades com les manifestacions. Minimitzant la importància de les disputes de poder internes, doncs sempre es donaran allà on es treballi conjuntament, el participant es preguntava com anar més enllà en el repertori de protesta, com aterrar les lluites globals en lluites concretes, temàtiques i territorrialitzades. Però això ja era tema d’un altre dels grups... El debat continua... Desprès del debat en grups, una portaveu de cadascun d’ells va llegir un resum, i es va procedir a un debat conjunt entre tots i totes les assistents al taller. En el debat es van plantejar, com de costum, més interrogants que respostes i més reptes per al moviment, que no assoliments o metes superades. Evidentment, d’això es tractava, i per tant es van discutir en un temps molt limitat un nombre molt gran de qüestions difícils de sintetitzar en tant poc espai. Pel que fa als reptes que el moviment global afronta, i per citar-ne alguns, en primer lloc, el moviment necessita créixer, doncs és encara massa petit i existeix una proporció molt baixa de “militants estables”. De fet, com hem pogut comprovar a Catalunya amb les recents mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq, existeix una gran desproporció entre el nivell creixent de mobilització i el poc creixement de la gent amb compromisos militants regulars. D’altra banda, existeix encara un dèficit en la connexió de les lluites globals i les locals. Ambdós factors suposen un obstacle respecte el que és probablement el desafiament més gran del moviment: combatre la contrarevolució cultural que ha creat i reprodueix cada dia el neoliberalisme, tot l’imaginari insolidari, resignat i poruc que constitueix la “doctrina cívica” del sistema. Aquesta acció “educativa”, de generació de contrahegemonia cultural, és el fonament de qualsevol canvi estable en les relacions de força internacionals (Antentas, J.M:, Romero, M., Eguireun, J, 2003) Aquest creixement del moviment, però, no està exempt de dificultats, sobretot pel creixement que es produeix en l’ala dreta, amb la incorporació dels sindicats burocràtics i els partits institucionals, i els perills de la cooptació implícits en aquest fet.

Afortunadament, tal i com apuntaven també algunes participants, la irrupció del moviment contra la globalització capitalista ha suposat un “retorn de la política”. La recuperació de l’interès i atenció pels grans problemes col·lectius de l’emancipació humana i la voluntat d’intervenir sobre ells és una de les característiques més esperançadores del moviment de moviments. Estem davant d’un moviment social, però, que manca d’expressió o representació política. L’acció d’aquest moviment genera un espai públic no estatal, dins el qual es fa política amb autonomia de l’Estat. Donada la greu crisi que pateix l’esquerra política, aquesta és la base per una necessària i radical renovació de l’acció política. Ara bé, espais com els Fòrums ens serveixen per a interactuar amb la part d’aquesta esquerra política que comparteix la crítica al model neoliberal i que sí que actua en l’àmbit estatal. La política emancipadora es construirà necessàriament en els dos espais, dins i fora de l’Estat. És per tant necessari establir canals de comunicació entre organitzacions socials i polítiques compromeses en la lluita contra la globalització neoliberal, basant-se en programes, estratègies i tasques concretes. Bibliografia Antentas, Josep Maria; Romero, Miguel i Eguireun, Josu (coords) (2003) Porto Alegre se mueve, La Catarata-Viento Sur, Madrid. Barranco, Oriol y Gonzàlez, Robert (2001) “Los movimientos contra la globalización neoliberal. Una perspectiva militante” en Riera, M. (2001) La Batalla de Génova, El Viejo Topo, Barcelona. Köhler, B i Wissen, M (2003). “Glocalizing Protest: urban conflict and global social movements”, a International Journal of Urban and Regional Research, vol 27.4 942-51. Pastor, Jaime (2002) Qué son los movimientos antiglobalización. Integral, Madrid. Verger, Toni i Gonzàlez, Robert (2004) “Les lluites i la construcció del moviment de moviments” a Annuari de l’Accent 2003, Barcelona.