Estudi preliminar sobre George Anastaplo: El Sòcrates de Chicago

Màster en Ciutadania i Drets Humans:Ètica i Política UB-UdG Especialitat en Filosofia Política Alumna: Aida C. Rodríguez Director: Dr. Joan Vergés 09/09/2011

Estudi preliminar sobre George Anastaplo: El Sòcrates de Chicago

I am very little inclined on any occasion to say anything unless I hope to produce some good by it. Abraham Lincoln, 1862.

1

ÍNDEX

1. Introducció

3

2. George Anastaplo

9

2.1. Un esboç biogràfic: el Sòcrates de Chicago 2.2. Idees i interessos principals 2.3. La influència d’Strauss

9

18

25

3.Teoria i pràctica de la filosofia política: 32 3.1. Estructura de l’obra Human being and Citizen: Essays on Virtue, Freedom and the Common Good

33

3.2. La figura de Sòcrates com a eix vertebrador 39 4. Conclusió

42

5. Bibliografia

44

2

1. Introducció El llegat de reflexions que l’antiguitat clàssica ens va deixar a través d’autors com Plató i Aristòtil, pel que fa a la naturalesa del fet polític, és avui dia encara un camp fèrtil de coneixement del qual nosaltres podem extreure’n fruit. Així, tot i que les nostres societats desenvolupades, eminentment democràtiques, semblen haver evolucionat i confluit en un progrés material i tecnològic mai conegut fins el moment, hi ha símptomes que indiquen l’existència de fisures en l’aparent unitat del projecte. L’actual crisi financera i econòmica que el món global pateix en aquests darrers anys ha assenyalat alguns d’aquests desequilibris polítics i socials i ha suggerit d’altres de més fonamentals que posen en perill la continuïtat del sistema tal i com ara el coneixem. És així que observem com a nivell econòmic els mercats exerceixen gran part del govern mundial sense que cap regulació legislativa de pes els afecti, repecutint això en els ciutadans dels països, mancats d’eines jurídiques que els ajudin a combatre la preeminencia d’aquest model neoliberal. Com a conseqüència d’això, des del punt de vista polític, doncs, presenciem la pèrdua de sobirania dels estats, que han reculat en la seva autonomia i en l’exercici de poder que els ve donat pels ciutadans, cedint el pas a institucions supranacionals de govern global com l’FMI, el BM, o l’OCDE que no tenen un funcionament democràtic. L’economia i la política, a més, es veuen acompanyats d’una dispersió dels referents morals que s’identifica amb el que s’ha anomenat una “crisi de valors”. Corrents com l’individualisme i el relativisme, típics dels països desenvolupats, són l’altra cara de les societats benestants i en elles s’hi han acomodat com dos valors aquetípics. Sembla que vivim temps agitats. Però malgrat la constatació d’aquesta perspectiva no podem obviar que noves i no tan noves iniciatives ciutadanes s’estan engendrant en els

3

últims temps o estan agafant embranzida també a l’empar de la crisi econòmica mundial, en part gràcies a la consciència que aquesta ha despertat en aquells que fins ara gaudien de la societat del benestar. Aquests moviments socials s’enfronten a un horitzó encara confús on caldrà un grau més alt d’organització i de concens que possibiliti unificar els seus objectius. Tot i que tots ells s’agrupen en la demanda d’un món més just i constaten la voluntat de canviar el funcionament de les estructures socials no és clar encara cap a on evolucionaran aquestes manifestacions de disconformitat. Fins ara és clar que la idea de canvi que proposen ha de ser encara reflexionada de manera seriosa per explorar quines

alternatives

reals

existeixen

i

quins

mecanismes

poden

incrementar la justícia global que ara es reclama. Si bé és cert que cal no oblidar que no sempre els canvis impliquen una millora i que sovint la idea mateixa de canvi és entesa com si no hi hagués un passat del que poguéssim aprendre. El fet és que l’absència de referents actuals des d’on pensar la política fa que difícilment puguem imaginar propostes realitzables. És per aquest motiu que el nostre interés parteix de l’intent de trobar una base des de la que poder pensar la realitat política actual, tan allunyada com es troba de les preguntes més importants, aquelles que afecten l’ésser humà com el que és, un ésser amb consciència capaç de demanar-se i demanar als altres com cal viure i en quin tipus de societat vol fer-ho. Això passa necessàrimanet per qüestinar-nos de nou quina és la finalitat de la política i comprendre la relació que aquesta té amb la vida quotidiana dels ciutadans. Un camí possible seria el de tornar al prudent consell dels que van pensar profundament el fet polític molt abans que nosaltres, també en temps agitats, perquè pensem que el seu consell no pot ser sobrer en un context com el nostre. Reprendre la reflexió dels autors clàssics vol dir precisament, recordar que la moral i la política van íntimament lligades en el context de qualsevol comunitat i que la qualitat moral dels ciutadans 4

individuals és un reflex de la qualitat moral de la comunitat com un tot. Per això tota exploració de la política present pot girar la seva mirada cap a aquells que primerament van recórrer el camí de la filosofia política per mirar de saber si en aquesta recerca és possible obtenir-hi respostes. Els filòsofs grecs van ser els primers en plantejar-se les qüestions de l’ànima no per al profit individual, sinó perquè eren conscients de les respercussions que aquestes tenien sobre la política. Potser només el fet de recordar aquest seu punt de vista ens obliga a situar-nos en una perspectiva enriquidora des de la que començar de nou a pensar les qüestions polítiques. Així, anar als orígens de la filosofia política pot ajudar-nos a sortir de la confusió i la falta de prudència que abunda en el pensament polític actual, de la mateixa manera que ens pot aportar enfocaments fecunds que poden ser-nos útils en l’anàlisi del fet polític. Aquest és un camí que molts han recorregut fins ara, però la nostra tria ha prioritzat un autor que a més de tenir com a referent el pensament filosòfico-polític antic, fos capaç de posar-lo en relació amb el nostre món contemporani. Un pensador així, que combini l’estudi dels clàssics amb el compromís polític l’hem trobat entre els deixebles de Leo Strauss, fundador de l’escola anomenada straussianisme que va néixer a meitats del segle passat a la Universitat de Chicago, als Estats Units. D’entre la varietat d’intel·lectuals que han conformat aquest grup ens hem interessat concretament per George Anastaplo, una figura poc treballada en termes generals i gairebé desconeguda a Europa, que destaca tant per la seva trajectòria vital com per la seva personalitat filosòfica. Es tracta d’una personalitat que pot ser titllada d’eclèctica, donada la varietat d’interessos que la farceixen, però no hem d’oblidar que probablement la curiositat i la tafaneria són característiques destacades del caràcter filosòfic. No obstant, no és aquest el motiu que ens ha portat a George Anastaplo, sinó que ha cridat la nostra atenció, primerament la independència del seu pensament, després la manera com ha conduit la seva vida; i en tercer lloc, la coherència amb què ha 5

estat capaç d’unir tots dos àmbits. Aquestes característiques el distingeixen, sens dubte, com un dels més originals dels deixebles de Leo Strauss. Com una anguila que s’esmuny entre les mans quan volem agafarla, Anastaplo no es deixa atrapar per les etiquetes emprades en el vocabulari polític. Així, ell mateix nega ser un conservador convencional i també admet haver estat liberal quan va conèixer Strauss a la facultat. D’una banda mostra una profunda afinitat vers els valos morals i polítics de l’antigor; de l’altra, la seva defensa de la llibertat i moltes de les seves opinions polítiques que veurem fan que en global puguem considerar-lo un liberal gens convencional. 1 Aquesta recerca es proposa, doncs, presentar aquest autor perquè considerem rellevant el seu pensament i la manera com treballa les qüestions polítiques en relació amb el nostre món contemporani. La seva tasca es pot considerar com un esforç de recuperació de la perspectiva clàssica davant les qüestions polítiques a través d’una vida que exemplifica el model socràtic. Un model que l’autor interpreta com a valuós perquè representa els fonaments del pensament occidental, representats en l’ús de la raó i la virtut de la prudència, tots dos elements essencials en la vida filosòfica tal i com Anastaplo la comprèn. El treball s’estructura, doncs, al voltant de dos blocs principals. En el primer bloc exposarem les dades biogràfiques del Professor Anastaplo ja que són altament rellevants en la forja de la seva personalitat filosòfica i indispensables per comprendre les seves idees principals i el seu punt de vista, tant de les qüestions clàssiques de la filosofia política com dels fets polítics contemporanis. Aquí també caldrà també veure el pes que la figura filosòfica de Leo Strauss ha tingut i té en l’evolució del nostre autor, 1

Michael Bodelon, “The legacy of Leo Strauss”, Modern Age (Winter 1986)

6

així com la distància crítica amb el neoconservadorisme. El segon bloc pretén analitzar l’estructura d’una de les seves obres més destacades, Human being and Citizen: essays on Virtue, Freedom and the Common Good 2 donat que considerem que l’autor ha volgut unir significativament forma i contingut d’una manera que no hem pogut passar per alt. Aquesta anàlisi ens ajudarà a entendre més a fons i sobre el terreny la manera de treballar d’Anastaplo, de la mateixa manera que ens servirà per introduir els eixos vertebradors del seu pensament. La bibliografia que hem emprat està basada principalment en l’obra ja esmentada Human being and Citizen: essays on Virtue, Freedom and the Common Good, tot i que no hem renunciat a la lectura d’altres de les seves obres que més endavant citarem. Tanmateix és especialment en aquesta on hem trobat l’exemple més representatiu de l’aportació filosòfica d’Anastaplo. La bibliografia secundària que hem fet servir es nodreix bàsicament d’articles ja que, com hem comentat anteriorment, es tracta d’un autor encara poc treballat. Cal afegir, a més, que no són poques les dificultats per obtenir la bibliografia indispensable per a la recerca, donat que no només no comptem amb traduccions de les seves obres o dels articles que li fan referència, sinó que a més tampoc les obres són a l’abast de l’investigador als fons de les nostres biblioteques. Confiem que el temps ajudi a incrementar l’interés per aquest autor de manera que els mitjans indispensables per fer-lo més proper siguin possibles. En últim lloc, val la pena afegir que aquesta recerca que presentem té una caràcter necessàriament itroductori, donat que s’emmarca en un projecte de tesi més extens, on a més d’explorar el pensament i l’obra de George Anastaplo, es treballa la seva interpretació del Menó platònic, una interpretació presentada a través de les notes a la traducció a l’anglès, feta conjuntament amb el seu amic Laurence Berns. En la recerca sobre les 2 Anastaplo,

G. Human being and Citizen, Ohio University Press, 1985.

7

notes al Menó s’hi pot veure el mètode minuciós de treball dels textos del seu mestre Strauss, però el que creiem que la fa profitosa des d’un punt de vista filosòfic és la novetat que presenta respecte de la interpretació clàssica del text. L’ensenyament central del Menó tracta la qüestió de si la virtut pot ensenyar-se, qüestió que Sòcrates conclou de manera negativa. Això fa que puguem considerar que no hi ha un coneixement filosòfic de la virtut, però és en aquest sentit que l’aportació d’Anastaplo ens presenta un repte, donat que sembla suggerir-nos que la virtut sí pot ensenyar-se, tot i que no de la mateixa manera que s’ensenyen altres tipus de coneixements, perquè existeix una relació d’equivalència entre virtut i coneixement que fa que puguem establir-hi un pont comunicatiu.

8

2. George Anastaplo 2.1. Un esboç biogràfic: el Sòcrates de Chicago Quan parlem de la biografia d’una pensador hem de tenir en compte, en primer lloc, quins aspectes considerem especialment rellevants en la formació de la seva personalitat, així com en la relació que aquesta té amb el seu pensament i la seva obra. En el cas del nostre autor, és important que fem esmentem especialemt els fets que han definit no només el seu caràcter, sinó també el que ha acabat sent la seva professió. Anastaplo no havia previst dedicar-se a la filosofia ni tan sols ser professor, sinó advocat en un bufet professional. Què el va portar a canviar els seus plans i per què, és quelcom que ens veiem obligats a explicar si volem entendre fins a quin punt la vida i l’obra d’aquest autor es radicalment troben entrellaçades. George Anastaplo va néixer l’any 1925 a St. Louis, Missouri, però va créixer a Canterville, al sud de l’Estat d’Illinois, situat a la meitat oest dels Estats Units, fill d’un matrimoni d’immigrants grecs. Com a ell li agrada dir: “el meu pare dirigia un restaurant i la meva mare dirigia el meu pare.” 3 Anastaplo va treballar al negoci familiar durant la seva infantesa i també mentre anava a l’institut, tot i que això no li va impedir mostrar-se, des de ben petit, fascinat per l’estudi i els llibres.

3

Hem traduït la cita que apareix a l’article de Maria Kantzavelos, “Law School Graduate thrives despite no License”, al Chicago Daily Law Bulletin, 25 d’abril de 2011.

9

L’any 1943, amb disset anys, va deixar els seus estudis i es va allistar voluntàriament a les Forces Aèries dels Estats Units servint com a pilot durant i després de la Segona Guerra Mundial. Ho va fer perquè considerava més urgent acabar amb el Règim Nazi de Hitler que començar a forjar la seva carrera professional. Un cop acabat el servei, el 1947 va entrar a la Universitat de Chicago, on hi va estudiar dret i on va ser alumne de Leo Strauss, que acabava de començar a fer-hi classes. Es va graduar tres anys més tard, el 1950, amb la millor nota de la seva classe a la Facultat de Dret de la mateixa Universitat. Va ser aquell mateix any quan George Anastaplo va viure els fets que el farien guanyar-se el sobrenom que l’advocat i regidor Leon Despres li donaria, el de “el Sòcrates de Chicago”. Aquell any Anastaplo havia passat amb èxit l’examen del Col·legi d’Advocats i tenia una oferta per treballar en un bufet prestigiós de la ciutat, lògic tenint en compte el seu expedient. Però encara li quedava una última prova, el que ell va interpretar com una entrevista rutinària per obtenir l’habilitació que li havia de permetre exercir. Davant seu hi havia dos membres del Subcommittee on character and fitness del Tribunal Suprem d’Illinois, un organisme que durant el maccarthisme, que tot just iniciava la seva trajectòria, s’encarregava d’avaluar l’aptitud i la idoneïtat d’aquells que volien dedicar-se a la pràctica del dret. Cal tenir en compte que tot i que el maccarthisme és sobretot recordat per les caces de bruixes dins el món del cinema i de la cultura, de fet un dels objectius d’entre els processos dirigits pel Senador MacCarthy també era el d’impedir que cap comunista o simpatitzant del comunisme pogués exercir d’advocat, i que pogués així interpretar les lleis o fins i tot els documents fundacionals del país partint de les seves pròpies idees polítiques. El context de la Guerra Freda era especialment difícil en aquells moments i un ambient de calma tensa envaïa les polítiques arreu del món. Cal recordar que, per situar-nos en aquells dies, la Guerra de Corea, en la que el bloc comunista i els països

10

occidentals es disputaren el predomini del sud-est asiàtic,

havia

començat el juny d’aquell mateix any. Així, Anastaplo rememora l’entrevista aproximadament d’aquesta manera, quan els membres del Comitè li van demanar: “Creu vostè que un membre del Partit Comunista hauria de ser admès al Col·legi d’Advocats d’aquest Estat?” Ell va respondre: “Bé, per què no?” I no va donar més importància a la seva resposta fins que ells van afegir: “Perquè els comunistes creuen en la revolució.” Anastaplo va respondre: “Bé, nosaltres també.” Llavors es va adonar que els dos membres del comitè es posaven neguitosos. Un d’ells, el més nerviós dels dos va dir alguna cosa com: “Si afirma això, aleshores haurem d’investigar si vostè és membre del Partit Comunista. Ho és?” 4 Anastaplo no va contestar res més i aquí va acabar l’entrevista que li tancaria les portes a l’advocacia professional, però que el va portar a litigar durant deu anys, intentant que l’admetessin al Col·legi d’Advocats d’Illinois. El fet de negar-se a respondre sobre la seva possible filiació al Partit Comunista l’explica ell mateix dient que, la pregunta: “en primer lloc em va semblar ofensiva, tenint en compte les meves circumstàncies i la meva carrera a les Forçes Aèries” 5, però sens dubte els membres del Comitè no van valorar de la mateixa manera la seva participació voluntària en la Segona Guerra Mundial ni tampoc el seu perfil acadèmic. En tot cas Anastaplo es va mantenir ferm en la seva negativa a respondre preguntes sobre les seves creences o ideologia política com a requisit indispensable per a l’exercici de la llei. Tal i com ell ho entenia, la Primera Esmena a la Constitució 6 dels Estats Units l’emparava; la llibertat d’expressió i d’associació són recollides a la Constitució precisament per a garantir el 4

Ibídem.

5 Ibídem.

Recordem què diu la Primera Esmena a la Constitució dels Estats Units:“Esmena I (Llibertat d'expressió, de premsa, religiosa, assemblea pacífica i de petició al govern): El Congrés no podrà elaborar cap llei quant a l'establiment d'una religió, ni prohibir-ne el lliure acompliment de ritus; ni reduir la llibertat d'expressió o de premsa; ni privar el poble deldret de reunió pacífica, ni del dret de petició a fi de demanar reparacions al Govern." 6

11

dret a no haver d’exposar les opinions polítiques o religioses sota el perill de patir qualsevol mena de discriminació. Encara va agradar menys als membres del Comitè, però, la resposta que feia referència al fet que també els nord-americans creien en la revolució. Anastaplo estava al·ludint a la Declaració d’Independència dels Estats Units 7, on el dret de rebel·lió hi apareix, sempre en cas que un govern tirànic cometi abusos intolerables que signifiquin la violació dels drets fonamentals dels ciutadans. Sobre l’ambient que es respirava en aquella entrevista, Anastaplo comenta: “Crec que és correcte dir que l’esperit que vaig veure allà, aquella mena d’histèria moderada que era palesa, no era bona per a una república sensata, és a dir per a gent que es planteja com procedir, com actuar.” 8

Així, podem considerar que el sobrenom de “Sòcrates de Chicago” li escau prou bé a algú com Anastaplo, algú que va optar per defensar els principis constitucionals que li semblaven irrenunciables, tot i les conseqüències que això podria implicar. Anastaplo no volia renunciar a allò que considerava just a canvi d’una llicència d’advocat, al cap i a la fi el que estava defensant era el dret constitucional dels americans d’associarse en partits polítics. Tanmateix podem alegrar-nos que les seves circumstàncies no fossin tan greus com les del malaurat Sòcrates, i que enlloc de dur-lo a la El passatge on s’expressa aquesta idea és el preàmbul de la Declaració d’Independència: “...que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat.La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards per a la seva futura seguretat.” 7

Maria Kantzavelos, “Law School Graduate thrives despite no License”, al Chicago Daily Law Bulletin, 25 d’abril de 2011. 8

12

mort, la seva noble resistència el conduís més aviat a canviar el rumb de la seva vida, tal i com ell afirma: “la meva exclusió durant la dècada dels cinquanta de la pràctica legal i, per tant, d’una carrera acadèmica convencional, m’ha permès (en les meves exposicions públiques) ser més respectuós cap a la prudència, i menys poruc per les conseqüències personals, del que els meus més ambiciosos contemporanis, en l’advocacia i en la vida acadèmica, es poden “permetre” ser”. 9

Així és com, després d’haver-li estat denegat l’accés al Col·legi d’Advocats, Anastaplo inicià un periple que el portaria a defensar personalment el seu cas davant dels tribunals durant tota una dècada. L’any 1954 el Tribunal Suprem d’Illinois va ratificar la resolució del comitè i l’any següent el Tribunal Suprem dels Estats Units va refusar atendre el seu cas. Va ser en aquells anys que Anastaplo va començar a treballar com a professor en diferents nivells de l’educació, tot i que també va haver de fer de taxista per mantenir la seva família. L’any 1956 va començar a realitzar seminaris i a encarregar-se del “Basic Program of Liberal Education for adults” de la Universitat de Chicago. El lligam que Anastaplo ha mantingut amb aquesta universitat s’ha anat reforçant amb el pas dels anys i continua avui sent remarcable. Una mostra d’això són els més de cinquanta anys que porta al càrrec d’aquests seminaris d’educació per a adults. Però Anastaplo no abandonava la seva defensa, i va insistir en replantejar la seva sol·licitud quan el 1958 el comitè va establir unes sessions en què tornaren a entrevistar-lo demant-li tant per la seva vida personal com per la seva filosofia política. De nou van desestimar la seva petició. Finalment, l’any 1961, va aconseguir portar el seu cas davant del Tribunal Suprem dels Estats Units, però tot i l’exposició de la seva

9

Anastaplo, G. Human being and Citizen, Ohio University Press, 1985, Prefaci, p. xi.

13

defensa, aquest va concloure 10 que es reafirmava en la decisió que havia pres el Tribunal Suprem d’Illinois i que, per tant, continuava negant l’admissió d’Anastaplo al Col·legi d’Advocats i el seu accés a la professió. 11 El procés havia arribat a un cul de sac en què Anastaplo, acollint-se a la Primera esmena de la Constitució, es negava a esclarir si era o no comunista, i la justícia, per la seva banda, considerava que aquesta negació representava una obstrucció reprovable de les funcions per les que el Comitè havia estat designat. Ja no es posava en dubte que Anastaplo fos comunista, les investigacions sobre aquesta qüestió deixaven clar que no era aquest el cas, sinó que els resultava intolerable que

s’hagués

instal·lat

en

aquesta

postura

acollint-se

a

drets

constitucionals. Anastaplo va demanar per última vegada que es tornés a admetre el seu cas i ho va aconseguir, però com que la resolució ser de nou negativa va decidir no insistir-hi més i com ell mateix diu: “em vaig retirar de la pràctica legal.” 12 D’aquesta manera, Anastaplo va acceptar la decisió del Tribunal Suprem com a inapel·lable, després representar-se a ell mateix durant més de deu anys i arribar a defensar-se davant del Tribunal Suprem, un fet poc habitual fins i tot per a un advocat amb llicència. La situació no pot deixar de semblar-nos paradoxal tenint en compte que era justament l’exercici de la professió el que estava en joc al llarg del procés. Però malgrat el fracàs als tribunals, l’experiència li va ser molt profitosa perquè el va convertir en un expert en la Constitució Americana, com bé prova la tesi doctoral que va defensar a la Universitat Chicago l’any 1964, titulada "The Historical and Philosophical Background of the First 10 Cal remarcar que van ser cinc dels nou membres del Tribunal Suprem van votar refermant la negativa a concedir-li l’accés al Col·legi d’Advocats D’Illinois i quatre en contra d’aquesta, el que es pot considerar un resultat ajustat. 11 El cas d’Anastaplo al Tribunal Suprem dels Estats Units va ser classificat com: 366 U.S. 82 (1961) i es troba recollit per a consulta al web del U.S. Supreme Court Center.

Maria Kantzavelos, “Law School Graduate thrives despite no License”, al Chicago Daily Law Bulletin, 25 d’abril de 2011.

12

14

Amendment of the Constitution of the United States." També fruit dels coneixements adquirits en el seu procés va escriure el seu primer libre The Constitutionalist: Notes on the First Amendment 13 l’any 1971, on presentava des d’un punt de vista legal i filosòfic, una anàlisi profunda i original de la Primera Esmena, com la garantia de les llibertats polítiques dels individus. La coherència sense fisures entre pensament i obra que Anastaplo ha intentat mantenir al llarg de la seva vida el va portar encara a dos episodis conflictius més, relacionats tots dos amb la realitat política contemporània que va viure i causats per la seva defensa permanent de la llibertat. L’any 1960, durant unes vacances familiars a Rússia, Anastaplo va ser expulsat del país per protestar a favor d’un altre turista que estava sent assetjat per la policia. Més tard, l’any 1968, en un viatge a Grècia 14 va exposar durant un sopar oficial les seves crítiques al govern dels Coronels i a la manera com estaven plantejant el referèndum constitucional que havia de tenir lloc en poc temps, un referèndum que, per a ell, comptava amb dubtoses garanties democràtiques. Durant el transcurs de la visita arqueològica i política no va tenir constància de les conseqüències de les seves paraules, però en arribar a l’aeroport per tornar als Estats Units li van fer arribar per escrit una declaració escrita informant-lo que a partir d’aquell moment era persona non grata a Grècia. C. Herman Pritchett, especialista en dret constitucional i President de l’Associació de Ciències Polítiques Americanes va resumir àgudament els diversos fets que Anastaplo va viure de la següent manera: “On 24 April 1961 the Supreme Court of the United States, by a vote of five to four, affirmed the action of the Illinois Supreme Court which, by a vote of four to three, had upheld the decision of the Committee on Character and Fitness of the Illinois bar which, by a vote of eleven to six, had decided that George Anastaplo was unfit for admission to the Illinois Anastaplo, G., The Constitutionalist: Notes on the First Amendment, Lexington Books, 2005. Una reproducció del que va dir Anastaplo en aquell sopar es troba a Anastaplo, G. Human being and Citizen, “Dissent in Athens: An Invocation on First Principles”, Ohio University Press, 1985. P 38. 13 14

15

bar. This was not Anastaplo’s only such experience with power structures. In 1960 he was banned from Soviet Russia for protesting harassment of another American, and in 1970 from the Greece of the Colonels. As W. C. Fields might have said, any one who is kicked out of Russia, Greece, and the Illinois bar can’t be all bad.” 15

El reconeixement de la seva tasca ha arribat des de diversos fronts. Potser una de les mostres més clares d’això és que des de l’any 1980 fins l’any 1992 Anastaplo va ser anualment nominat per al Premi Nobel de la Pau, una iniciativa surgida a proposta de Malcolm P. Sharp, professor emèrit de la Universitat de Chicago. Tanmateix, el tossut compromís personal amb la llibertat que Anastaplo va manifestar especialment durant aquells anys no ha estat homogèniament admirat pels seus companys acadèmics. Tot i el seu expedient i la qualitat i quantitat d’articles i llibres que ha escrit, la Universitat de Chicago ha mantingut, des del 1950, un veto polític sobre la seva persona i no li ha concedit un accés regular a la docència. Mai li ha estat explicat de manera explícita el motiu, ni tan sols en els diversos intents de proposar-se com a professor que ell mateix ha dut a terme, i les bones relacions amb la resta de professors o amb els rectors fan pensar que aquesta actitud s’explica més per un excés de prudència política dels caps de la Universitat que per una animadversió personal. Anastaplo, que viu des del 1947 a Hyde Park, el barri residencial on es troba la Universitat de Chicago, s’ha vist obligat a situar-se en els marges de la Universitat tot i ser un element fonamental per a la mateixa. Els diversos reconeixements que ha rebut al llarg de la seva carrera evidencien encara més el fet que si l’any 1950 Anastaplo hagués respost davant del Comitè que no era comunista, la seva carrera acadèmica hagués estat plenament inserida a la Universitat de Chicago com un dels seus professors més distingits. Tanmanteix, l’any 2000 la Universitat va Newman, Roger K., The Yale Biographical Dictionary of American Law, Yale University Press, 2009. Pp. 12-13. 15

16

consolidar el seminari que Anastaplo havia inaugurat gairebé cinquanta anys abans i va anunciar la creació del “Annual George Anastaplo Works of the Mind Lecture”, potser com l’única manera d’agrair la seva lleialtat i la seva tasca, injustament valorada. D’altra banda, l’esperit positiu d’Anastaplo no s’ha mostrat mai penedit o entristit per com aquells fets van condicionar, primer la seva carrera d’advocat, i després la de professor. Ans al contrari, creu que l’evolució dels fets el van portar a una vida acadèmica menys convencional i més lliure que li ha permés seguir estudiant tot allò que l’interessa i també escriure sobre les qüestions que considera més importants. Cal afegir, que el seu desig de treballar a la Universitat de Chicago no li ha impedit fer de professor a d’altres universitats com a la Facultat de Dret de la Universitat de Loiola, on segueix fent-hi classes; la Universitat Dominicana, on ha ensenyat Ciència Política i Filosofia durant més de vint anys; o a la Universitat de Dallas on ha conduït anualment un seminari sobre Política i Literatura per a graduats. Durant uns anys també va treballar com a Conseller i Director de Recerca de la Comissió sobre LLibertat Individual i Privacitat del Governador de l’Estat d’Illinois. Actualment té vuitanta sis anys i tot i que es troba en bones condicions físiques i mentals i encara treballa, diu amb sentit de l’humor que l’única lluita “política” que manté activa ara per ara és la de procurar que els ciclistes no circulin per la vorera mentre hi hagi peatons caminant-hi (ell mateix va a la universitat en bicicleta) i afegeix: “I recommend, as part of a public instruction program, that those dangerous trespassers should routinely have shouted after them by pedestrians the reminder, “BIKES BELONG IN THE STREET,” One can, according to one’s temperament and circumstances, add to this timely reminder an appropriate expression of endearment, ranging from “my dear” to “you idiot.” 16

16

“George Anastaplo and the University of Chicago”, Hyde Park Historical Society, Chicago, Illinois, November 16, 2003. P. 9.

17

En aquest capítol hem intentat desglossar els fets que han definit la vida d’Anastaplo fins ara. Aquests fets l’han portat a ser un referent en la defensa de la llibertat i dels drets individuals. Distingir la vida del pensament d’aquest autor no és una feina fàcil per tant com una i altre s’entrelliguen i es donen impuls entre ells. Possiblement, l’obra més important d’Anastaplo sigui la seva pròpia vida.

2.2. Idees i interessos principals Parlar sobre les idees d’un autor com George Anastaplo ens obliga abans de tot a entendre el seu punt de partida. Tot el que el nostre autor fa i pensa sorgeix d’un convenciment profund, arrelat en el plantejament socràtic que l’ésser humà es caracteritza per l’examen de la seva pròpia vida. Aquesta base és probablement la causa que puguem qualificar-lo com “un pensador lliure que no s’empetiteix ni davant del poder ni enfront de la dogmàtica d’allò considerat políticament correcte.” 17 Anastaplo ha estat definit sovint com un tàvec, també en la comparació que se n’ha fet amb Sòcrates, per la seva capacitat de mostrar sempre la cara oculta del que estableix l’opinió pública. La seva actitud filosòfica és prudent però inquisitiva, per això tendeix a desconfiar del que s’accepta majoritàriament i prefereix pensar la realitat en base als principis que Luri, G. “El Sócrates de Chicago”, Herencias straussianas, Josep Monserrrat Molas i Antonio Lastra eds. Universitat de València, 2004.

17

18

considera indispensables en qualsevol societat. Aquests principis troben el seu origen d’una banda en la filosofia política clàssica i de l’altra en el llegat que els Pares Fundadors americans van deixar en els seus documents. Els clàssic grecs van partir en les seves obres de la importància de tenir cura de l’ànima humana per poder establir un coneixement apropiat de l’ésser humà. El lloc central que té la virtut en l’obra de Plató i d’Aristòtil n’és una prova i d’entre les virtuts, la de la prudència és especialment urgent en els nostres dies per a Anastaplo: “Intellectuals are today in particular need of prudent counsel, of a defensible common sense.[...] It is often difficult today to stand for prudence without seeming vacilating and even unprincipled. It is always difficult to be independent without seeming simply rebellious and truculent, to stand for the properties without seeming simply rigid if not even obsessed. One must somehow be courteous and yet firm, steadfast and yet restrained.” 18

Els Pares Fundadors, per la seva banda, van assentar els principis d’un govern republicà que sustenta els seus pilars sobre la sobirania d’un poble. El “we the people” de la Constitució americana ens situa davant d’un paradigma d’autogovern que entén la llei com la màxima expressió del seu poder, però que alhora comprén com a guia necessària la virtut política que els ciutadans i els seus representants han d’assolir perquè el projecte funcioni adequadament. Sobre aquests dos fonaments, la filosofia política clàssica i els principis fundadors del govern nord-americà, situem el pensament d’Anastaplo, i sobre aquests dos fonaments ha construit el seu caràcter: “I have long acknowledged that those of us who embrace both Plato’s Apology of Socrates and the Declaration of Independence attempt to combine two somewhat diverse, perhaps even conflicting, approaches to the governance of human affarirs.[...] We are oblideg, if we are truly to understand both Abraham Lincoln and ourselves not to lose sight of 18

Anastaplo, G. Human being and Citizen, Ohio University Press, 1985. Prefaci, p. xi.

19

whatever may remain valid in the older way. Among the matters that should continue to be taken seriously are old questions about the status of nature and about wether there are enduring principles, accessible to human reason on its own, with respect to prudential determinations of right and wrong in matters both personal and political.” 19

Per això en ell reconeixem un pensament original que tendeix a seguir més el dictat de la seva consciència que no pas a fer allò que s’espera d’ell. De fet podem dir que tan aquells que han volgut considerarlo un autor liberal com els que han volgut veure en ell a un conservador no han aconseguit satisfer les seves expectatives, o com a mínim, no durant prou temps com perquè l’etiqueta sigui definitiva. Durant els anys seixanta i setanta Anastaplo es va mostrar crític respecte de les polítiques dels Estats Units en la Guerra Freda, també va expressar la seva preocupació cap a les conseqüències que la Guerra de Vietnam tindria sobre l’ànima dels nord-americans. Considerava que la manca de transparència en la manera com s’estava conduint la guerra anava en contra de la idea d’un poble sobirà com el nord-americà. El govern que el poble ha d’exercir sobre ell mateix estava transtornant el seu sentit en un procés en què les decisions polítiques i militars es prenien d’esquenes a la gent. Per això va interpretar que una guerra així, sobre la que l’electorat no en tenia cap control, no feia més que confirmar l’esperit obtús dels representants del govern i del propi President Johnson. Així ho expressa en un capítol de l’obra Human being and Citizen: “American self-government depends not only on adequate information among the electorate and sufficient control by the electorate of what public servants do. It depends, as well, on the moral sobriety of our people. [...] Let us hope that the American people went along with what was done there in their name primarily because the threat to “us” was exaggerated and the damage to “them” was played down.” 20

19

Anastaplo, G. Abraham Lincoln: a Constitutional Biography, Rowman & Littlefield Publishers, Inc., Maryland, 2001. P. 257. 20 Ibídem, p. 152, 153.

20

Més tard, també sobre política exterior, Anastaplo va posicionar-se en contra de la Guerra del Golf Pèrsic, independentment del càstig que el món pogués considerar que un dictador com Saddam Hussein mereixia a nivell personal. Aquella era una guerra que estava costant masses baixes entre una població civil que no podia defensar-se davant dels devastadors atacs de les forces militars nord-americanes. Però la postura respecte d’aquestes dues guerres no ha de ser entesa com una tendència pacifista, donat que sí havia donat suport, tant en paraules com en actes, la Segon Guerra Mundial, en la que va participar, com ja hem esmentat abans. A més, altres casos com el de la resposta de Nacions Unides a la invasió de Corea del Sud li van semblar decisions justes i adequades a les circumstàncies. I fins i tot va criticar, en la crisi dels hostatges a Iran, la resposta del govern nord-americà que va creure massa tova i mal gestionada. 21 Pel que fa a la política interna del seus país, Anastaplo, va oposar-se fermament a les contraproduents manifestacions del maccarthisme, patint-les a la seva pròpia pell, tal i com hem explicat en l’apartat enterior. Sovint s’ha mostrat partidari de les polítiques de discriminació positiva que milloren la qualitat de vida dels grups desafavorits, sempre i quan aquestes siguin fruit d’una acurada reflexió; en aquesta línia més social, ha recolzat els ajuts econòmics de l’estat allà on siguin necessaris i els programes públics de col·locació per mirar de constrarestar l’atur instal·lat en moltes zones urbanes deprimides. Temes tan polèmics als Estats Units com el del dret constitucional dels ciutadans a tenir armes o el de la pena de mort, han mostrat un Anastaplo força liberal, manifestant-se a favor d’una legislació que reguli de manera molt més restrictiva la tinença d’armes, i en contra de mantenir la pena de mort en les nostres societats. 21

Sobre aquestes i altres opinions polítiques de George Anastaplo que plasmem aquí: Murley, John A., “In re. Anastaplo”, Leo Strauss, the straussians and the American Regime. Keneth L. Deutsch and John A. Murley eds. 1991.

21

En altres temes, però, els liberals no han sabut entendre la seva perspectiva, sempre independent. Així, davant del cas Watergate, Anastaplo es va mostrar menys dur respecte del President Nixon que els liberals convencionals i, quan es va proposar la idea d’iniciar un judici polític pels delictes comesos pel President, s’hi va oposar i va considerar més adequat fer-lo renunciar al càrrec que expulsar-lo i jutjar-lo. 22 Creia que jutjar a un president seria un procés deplorable que malmetria més que no ajudaria al país a mirar cap al futur. A més, considerava que altres presidents anteriors eren responsables de fets igualment greus i de conseqüències més perilloses que no pas els que llavors s’havien sabut de Nixon. De nou, la seva prudència s’expressava amb claredat, sense tenir en compte si es tractava d’un president republicà o demòcrata. En el cas del President Reagan, concretament durant l’afer IranContra, Anastaplo es manifestà més críticament cap als errors del govern que la majoria dels conservadors. I quan va esclatar l’escàndol ClintonLewinsky, va escriure una carta al New York Times demanant als consellers del President que li recomanessin renunciar al càrrec, tal i com havia passat en d’altres situacions en què havien sortit a la llum pública actes poc honrosos de Presidents (Nixon) o Viceresidents (Spiro T. Agnew). A més, Anastaplo va interpretar com a sospitosos els atacs amb míssils que Clinton va ordenar sobre Afganistan i sobre Sudan, tot just després de la seva “confessió”, considerant que havia estat una tècnica per desviar l’atenció de l’opinió pública. A principis dels anys noranta, Anastaplo va rebre acusacions de discriminació racial als seus cursos de la Facultat de Dret de la Universitat de Loiola. Aquest tipus d’acusacions sorgien del que es pot anomenar maccarthisme

d’esquerres

que

es

correspon

amb

l’imperi

del

“políticament correcte”. Com a resposta, i entenent com de políticament sensible era la qüestió, Anastaplo va redactar una mena de manual de 22

Anastaplo, G. Human being and Citizen, Ohio University Press, 1985. “Impeachment and Statesmanship”, p. 160-175.

22

contraatac per als acadèmics que es trobaven vulnerables davant d’una situació com la seva. Per a ell, era tan perillosa aquest tipus d’ideologia com la que el va allunyar de l’advocacia, per això creia que calia un atac vigorós i alhora mesurat que acabés amb possibles suspicàcies. El discurs acadèmic i polític d’una Universitat de prestigi com la Loiola podie ser malmès per acusacions com aquella i Anastaplo no estava disposat a tolerar-ho. Fa ara deu anys, un mes després dels atacs de l’onze de setembre de 2001, Anastaplo escrivia una carta al director del New York Times demanant al Congrés que es respectessin els processos legals que una situació com aquella requeria: “The President and the War: A Status Report The administration, as part of its response to the monstrous attacks of Sept. 11, has spoken of going to war against one or more countries harboring terrorists. Attacks have been launched against Afghan targets. Now we hear talk about Iraqi targets (news article, Oct. 12). There still seems to be time to have Congress consider a declaration of war against any country to be attacked by us. Such a declaration, preceded by a proper debate in Congress, would help clarify the situation and focus everyone's attention upon what is to be done, why and how. It would be healthy to see, through such salutary self-discipline, a re affirmation in this country of the constitutional properties and the rule of law. George Anastaplo, Chicago, Oct. 12, 2001.” 23

Tal i com veiem, doncs, Anastaplo és un pensador que reflexiona sobre la realitat política que l’envolta i s’hi involucra per mirar de recordar que la prudència i el respecte a la llei són indispensables per a la salut política i moral de les comunitats. Dóna sempre el punt de vista que queda més amagat, recordant sempre els principis sobre els que s’assenta

23

Anastaplo, G. Cartes al Director de The New York Times, 12 d’octubre de 2001.

23

la llei, perquè pensa que són aquests els que cal tenir en compte per preservar un règim polític responsable. Aquest és un exercici que ens recorda de nou al criticisme de Sòcrates i a la funció de tàvec que aquest feia dins d’Atenes. Com Sòcrates, Anastaplo es converteix en un personatge sovint molest per a la ciutat, assenyalant allò que posa en evidència les mancances de la política i dels polítics. No parlem doncs d’un pensador situat darrera dels llibres, sinó d’algú que és capaç d’escriure, d’ensenyar i seguir aprenent, i alhora de comprometre’s amb el seu present entenent que aquesta és la responsabilitat del bon ciutadà de qualsevol ciutat. Cal que afegim que Anastaplo és un autor prolífic, interessat per un ampli ventall de temes, tal i com pot observar-se en la varietat de qüestions que tracta. Alguns dels seus títols més representatius són el ja esmentats Human being and Citizen: Essays on Virtue, Freedom and the Common Good, The Constitutionalist: notes on the First Amendement, Abraham Lincoln: a Constitutional Biography i també But not philosohy: seven introcuctions to Non-Estern Thought, On Trial: from Adam & Eve to O.J. Simpson, The artist as Thinker: from Shakespeare to Joyce, The Thinker as Artist: from Homer to Plato & Aristotle i el més recent The Bible: respectful readings. En total és autor d’una vintena de llibres i de més de doscents articles. En honor seu s’han publicat dos volums titulats Law and Philosophy: The Practice of Theory 24 així com diversos articles al Political Science Reviewer. Resulta evident en mirar aquest llistat que un tema fonamental de la seva obra és la filosofia i la literatura antigues, i l’altre són els temes relacionats amb la llei i la Constitució americanes, però ja hem vist que la política contemporània ocupa un lloc important entre els seus interessos per tal i com els posa en relació amb els dos temes anteriors. Altres 24

JOHN A. MURLEY, ROBERT L. STONE , WILLIAM T. BRAITHWAITE, Law and Philosophy: The Practice of Theory Essays in Honor of George Anastaplo. Ohio University Press, Athens, 1992.

24

qüestions sobre les que ha escrit són els textos bíblics, el pensament nooccidental, la ciència moderna o la física.

2.3. La influència d’Strauss Aquesta exposició permanent de la seva perspectiva sobre la realitat política contemporània, una actitud que podríem considerar pròpia de l’activisme polític, fa que Anastaplo hagi estat considerat un dels més liberals d’entre els straussians. 25 El seu compromís amb la realitat va començar amb l’allistament voluntari a la Segona Guerra Mundial, però no va ser fins les controvèrsies amb el Col·legi d’Advocats d’Illinois de la dècada dels cinquanta que es va fer conegut entre el món acadèmic i legal. El fet que continués mostrant-se igualment obstinat en d’altres experiències de la seva vida va consolidar aquesta imatge d’Anasataplo com la d’un personatge de pensament autònom i valent.

25

Murley, John A., “In re. Anastaplo”, Leo Strauss, the straussians and the American Regime. Keneth L. Deutsch and John A. Murley eds. 1991. Pp. 1, 2 i 3.

25

També hem vist en el capítol anterior com moltes de les posicions polítiques que Anastaplo ha pres no s’ajusten a un patró fixe que el situi en el marc liberal o conservador. L’esperit crític, per ser-ho, no ha de deixar-se portar per partidismes ni per ideologies, però tanmateix, tenint en compte la filiació entre Anastaplo i Strauss no podem deixar de comentar que Anastaplo podria ser, a més d’un straussià també un pensador neoconservador. Partim de l’objecció que straussianisme i neoconservadorisme no són termes sinònims, Gregorio Luri explica aquesta diferència quan afirma que: “Més

que preguntar-nos per la influència d’Strauss en el neoconservadorisme, si volem entendre la realitat hauríem d’interrogar-nos sobre la peculiar manera que la seva filosofia ha estat rebuda de manera tan diversa als Estats Units i a Europa. I ens hauria de preocupar també per què no manquen liberals de tota mena entre els seus deixebles.” 26

En qualsevol cas, hem de veure ara en quins punt s’allunya el nostre autor del seu mestre i en quins punts es mantè s’hi manté proper. Anastaplo va ser alumne de Leo Strauss a la Universitat de Chicago, just després que Strauss hagués aconseguit la plaça en aquesta universitat, però un cop finalitzada la controvèrsia de l’any 1950, Anastaplo va seguir assistint a les classes d’Strauss com a oient durant més de deu anys, per això podem parlar d’una relació propera i d’una influència significativa que fa que considerem el nostre autor entre la primera generació d’straussians. Prova d’aquest respecte recíproc és la carta que Strauss va escriure al seu exalumne després de llegir la petició que Anastaplo havia preparat per explicar-se davant del Tribunal Suprem: “This is only to pay yo my respects for your brave and just action. If the american Bench and Bar have any sense of shame they must come on their knees to apologize you.” 27

26 Luri, Gregorio, El neoconservadorisme americà, Angle Editorial, Barcelona, 2006. P. 21. 27

Murley, John A., “In re. Anastaplo”, Leo Strauss, the straussians and the American Regime. Keneth L. Deutsch and John A. Murley eds. 1991.p. 2.

26

Al marge de la influència d’Strauss, en aquell temps es pot veure en els arguments que Anastaplo havia preparat per a la seva defensa sobre la Declaració d’Independència i el dret a la rebel·lió, el gran interés que aviat va tenir per la noció de dret natural i el que representa per al constitucionalisme americà. En aquest aspecte coincidia amb Strauss plenament, així com també ho feia respecte de l’admiració que tots dos sentien per la figura política de Lincoln. Anastaplo el cita 28 sovint i en subratlla la seva importància quan diu: “We are reminded that Lincoln, our noblest rhetorician, once

proclaimed that the country and its institutions belong to the people. But a qualification may be in order to in these days of thoghtless revision: the country and its institutions de belong to the people, but to the people, that is, who understand, refine, and, if need be, revive the heritage which has been handed down unto this generation.” 29

Però el llegat estrictament straussià en Anastaplo es pot observar en l’estudi de les qüestions desenvolupades en el pensament polític modern, especialment a través d’autors com Hobbes, Locke i també Maquiavel. Hobbes i Locke han estat autors tractats especialment per Anastaplo en el seu seminari per adults. Per a Strauss, aquests autors eren plenament conscients de la importància dels principis morals i polítics provinents de l’antigor grega i també dels documents bíblics, i és en aquest sentit que el seu estudi va ajudar Anastaplo a perfilar els seus interessos primerencs. La comprensió del pensament polític modern va definir en Anastaplo el seu absolut respecte per la virtut de la prudència i el va situar en el camí per intentar copsar les problemàtiques del món contemporani. D’altra banda, la formació filosòfica en els grans llibres del pensament polític és el requisit indispensable de l’educació liberal, la

28

Prova del seu interès i admiració és la bigrafia que Anastaplo va publicar l’any 2001: Anastaplo, G. Abraham Lincoln, a Constitutional Biography. Rowman and Littlefield Publishers Inc. Maryland, 2001. 29 Anastaplo, G. Human being and Citizen, Ohio University Press, 1985. P.45.

27

lectura atenta dels clàssics, serà per tant un altre tret que comparteixen Strauss i Anastaplo. Però d’entre els clàssics grecs, el primer i més destacat és Plató i amb ell, la figura de Sòcrates, que representa un model de vida i de conducta filosòfica que tots dos (Strauss i Anastaplo) van adoptar per a ells mateixos. La importància que té en aquest sentit la mort de Sòcrates i l’apologia escrita per Plató marquen el que es pot considerar com l’inici de la filosofia política. Tornarem més endavant sobre aquesta qüestió cabdal per a Anastaplo, donat que la seva presència és clarament visible en tota la seva obra. Per últim, hem de comentar una important influència que Anastaplo va rebre d’Strauss i que bàsicament respon a una qüestió de mètode. Ens estem referint a allò que Strauss exposa en la seva obra La persecución y el arte de escribir. Aquest art d’escriure, Strauss el descobreix quan estudia els falasifa 30 jueus i islàmics medievals i la seva coneixença li suposa, una determinada manera de llegir les obres dels grans filòsofs clàssics, donat que en les societats en què aquests vivien no es reconeixia la filosofia ni el dret a filosofar i per això el filòsof podia córrer perill. Tanmateix aquest art d’escriure no es limitaria segons Strauss a les societats antigues sinó a qualsevol societat, ja que existeix un antagonisme de base entre l’objectiu del filòsof i l’objectiu del polític que fa que difícilment puguin conviure sense destorbar-se. És a dir, la filosofia persegueix la veritat i, en canvi, la política vol aconseguir el bé comú. Com aquests dos objectius poden enfrontar-se, caldrà que la filosofia sigui prudent i desenvolupi l’art d’escriure sempre que cregui que la veritat que vol desvetllar pot posar en perill al filòsof. Strauss ho explica així:

“La persecución, entonces, da origen a una peculiar técnica de escritura y, con ello, a un peculiar tipo de literatura, en la cual la verdad acerca de todas las cosas fundamentales se presenta exclusivamente entre línias. Esa literatura no se dirige a todos los lectores, sino sólo a aquellos que son confiables e inteligentes. Tiene todas las ventajas de la comunicación privada sin sufrir su mayor desventaja: llegar sólo a las 30 Aquest terme respon a la transcripció àrab de la paraula grega “filòsofs”.

28

relaciones del escritor. Disfruta de todas las ventajas de la comunicación pública sin sufrir su mayor desventaja: la pena capital del autor.” 31 Anastaplo, com alumne que era d’Strauss, coneix aquesta part de la seva filosofia i aquest art que ajuda a la interpretació dels textos filosòfics, per això pensem que és probable que no només l’apliqui com un mètode de lectura, sinó que ell mateix practicar-lo. Al cap i a la fi Strauss no exclou la possibilitat que es doni en societats aparentment més obertes al disens qua diu: “La finalidad de la persecución sobre la literatura radica, precisamente, en obligar a todos los autores que sostienen opiniones heterodoxas a desarrollar una peculiar técnica de escritura: la técnica que tenemos en mente cuando hablamos de escribir entre líneas.” 32

Anastaplo s’ha mostrat sempre fidel a l’herència que va rebre d’Strauss, però en cap cas ha acceptat definir-se com neoconservador ni tampoc

ha

compartit

els

principis

polítics

que

defineixen

el

neoconservadorisme. 33 La seva oposició a les agressives i immorals polítiques exteriors dels Estats Units, incloent-hi aquí la guerra d’Irak, en són una mostra. Podem afegir que straussianisme i neoconservadorisme no són conceptes sinònims tampoc per a Anastaplo. És més, ha destinat esforços encomiables a negar que Strauss pugui ser considerat com el pare ideològic dels neoconservadors i afirma que si continués viu avui, Strauss hagués estat també en contra de les arriscades polítiques imperialistes de l’administració de George W. Bush. Justament en aquesta línia de defensa de la memòria del seu mestre, Anastaplo va escriure una dura crítica 34 al best-seller del seu

31

Strauss, L., La persecución y el arte de escribir. Amorrortu editores, Buenos Aires- Madrid, 2009. P. 33. 32 Strauss, L., La persecución y el arte de escribir. Amorrortu editores, Buenos Aires/Madrid, 2009. P. 31 33 Tot i que la nostra exposició no preveu mostrar aquí les característiques del neoconservadorisme americà, el plantejament negatiu que representa Anastaplo respecte d’aquesta qüestió en dóna un perfil aproximat. 34

Anastaplo, G. “In re Allan Bloom: A Respectful Dissent”, a Essays on The closing of the American Mind, edited by R.L. Stone, Chicago Review Press, 1989, pp.267-284.

29

company Allan Bloom, The closing of the American Mind 35, que va qualificar com un “lament exagerat”. En aquesta obra Bloom presenta una anàlisi de la societat nord-americana contemporània exposant que la crisi intel·lectual del país té les seves arrels en el sistema universitari, causa que també atribueix a la crisi política i social del seu país. Segons Anastaplo, Bloom que també havia estat alumne d’Strauss, va tergiversar en la seva obra la filosofia d’Strauss de tal manera que la seva exploració va definir les futures interpretacions que se’n farien poseriorment. En la seva crítica, Anastaplo exposa que Bloom veu als Pares Fundadors com polítics hobbesians i diu: “He does not seem to appreciate what Mr. Strauss said about the elevated character of what the Founders said and did.” 36 Anastaplo proposa al lector que compari el que Strauss diu a la seva obra més coneguda Natural Right and History amb el que Bloom exposa a The Closing of the American Mind per trobar-hi diferències tant en el plantejament com en les respostes que totes dues obres presenten. Segons Bloom, tan per a ell com per al seu mestre el declivi intel·lectual i moral dels Estats Units té les seves arrels en el pensament alemany, concretament en el nihilisme de Nietzsche i en l’existencialisme de Heidegger. Anastaplo, en canvi, considera que el que realment ha modificat la conducta i la moral dels ciutadans nord-americans és l’evolució de la ciència moderna i el desenvolupament accelerat de la tecnologia. La revolució tecnològica ha suposat un canvi dràstic en la manera com els ciutadans comprenen la seva vida, ha situat en un lloc preeminent la importància del “jo” i així és com l’individualisme ha triomfat com a valor moral dominant. Evidentment aquest gir ha tingut implicacions directes sobre la societat ja que la seva primera conseqüència és la de la pèrdua de sentit que acompanya la vida en comunitat. Els ciutadà mitjà ja no se sent membre partícep d’una 35 36

Bloom A., The closing of the american mind. Simon and Schuster Inc., New York, 1987.

Anastaplo, G. “In re Allan Bloom: A Respectful Dissent”, a Essays on The closing of the American Mind, edited by R.L. Stone, Chicago Review Press, 1989, pp.267-284.

30

comunitat davant de la que ha de respondre i amb la que col·labora per al bé col·lectiu, sinó que s’entén a si mateix com un individu de dret que viu buscant el seu propi bé i el dels que l’importen.

Del que ha estat exposat fins ara podem concloure que difícilment el pensament i l’obra d’Anastaplo es poden encabir en un patró neoconservador. Però volem exposar per què Anastaplo no compleix amb molts dels requisits del que s’ha anomenat neoconservadorisme. Així, al contrari del que es diu que defineix el neoconservadorisme, Anastaplo no ha mostrat una especial admiració pel govern del President Reagan, més aviat al contrari, com ja hem fet notar abans; no ha escrit, ni escriu a cap de les publicacions encapçalades per Irving Kristol o pel seu fill William Kristol; tampoc ha format part dels famosos “think tanks”; de la mateixa manera que no ha ocupat cap càrrec de responsabilitat política en cap adminsitració de cap President nord-americà. En últim lloc, la crítica al liberalisme és un altre dels punts que situen els autors neoconservadors i els caracteritzen, i tot i que no puguem dir que Anastaplo no sigui crític amb fets concrets de la política liberal, hem de reconèixer que són claus els trets que en ell hem identificat de manera propera al liberalisme, des de la seva comprensió de la Constitució Americana com a base dels principis republicans, fins la seva defensa de les llibertats individuals. Tanmateix, si haguéssim de buscar una etiqueta que ens ajudés a situar Anastaplo en algun marc polític concret, podríem prendre com a referència la importància que en el seu pensament hi té la filosofia política clàssica. Per a ell, la primacia del patrimoni polític i filosòfic grec es basa en què troba les seves arrels en l’ús de la raó i és per aquest motiu que Anastaplo el valora com l’origen de tot el pensament occidental posterior. Per això creiem que podem considerar-lo un pensador tradicionalista cultural.

31

3.Teoria i pràctica de la filosofia política En la primera part del treball hem presentat la vida d’Anastaplo, la seva obra, els seus principals interessos i preocupacions i les seves influències més reconegudes, tractant de subratllar com s’entrelliguen tots aquests aspectes de la seva persona. Podríem dir que fins ara hem fet un recorregut teòric que ens predisposa adequadament a fer un pas cap a l’acció. L’acció a què ens referim és la d’endinsar-nos en l’anàlisi de la relació entre contingut i forma d’una obra concreta que hem treballat, Human Being and Citizen: Essays on Virtue, Freedom and the Common 32

Good. Tractant-se d’una obra formada per un recull d’assaigs i conferències la diversitat en l’estil i la temàtica és gairebé obligada, per això no podem aquí desglossar tots els conceptes que s’hi tracten, que, d’altra banda, són els mateixos que apareiexen una i altra vegada en el pensament de l’autor. Pensem que aquesta seria una tasca que que correspondria a un tercer capítol del projecte de tesi al qual hem fet referència a la introducció. Tanmateix, la idea que plantegem en aquest capítol és que Anastaplo pretén en aquesta obra unir de manera exemplar la teoria i la pràctica polítiques de la seva vida. La nostra tria ve definida perquè tant la temàtica com l’enfocament d’aquesta obra ens han semblat representatius de l’autor, sabent ara tot el que sabem, pel caràcter aglutinador que presenta i ens proposem a partir d’ella capbussar-nos una mica més en la mirada amb què Anastaplo veu el món. Hem titulat aquest capítol “teoria i pràctica de la filosofia política” precisament perquè hem vist com en aquesta obra Anastaplo fa funcionar aquest binomi, entenent-lo de la manera socràtica, com dos aspectes inseparebles dins la vida filosòfica. En aquest següent capítol, doncs, presentarem l’estructura de l’obra i explicarem per què hem cregut que era rellevant fer-ho, per descobrir-hi, de nou, la presència de Sòcrates i el que hi simbolitza.

3.1. Estructura de l’obra Human being and Citizen: Essays on Virtue, Freedom and the Common Good Seguint la tradició filosófica anglosaxona, les notes dels escrits d’Anastaplo no estan situades a peu de pàgina sinó al final del llibre, independentment del cos del text. En aquesta part final Anastaplo explica al lector que les notes han de ser llegides després d’haver acabat el llibre i no durant la lectura. El lector pot decidir si tornar a llegir de nou l’obra

33

incloent-hi ara sí les pauses per dirigir-se a les notes o si llegir les notes sense necessitat de seguir el cos del text. En qualsevol cas, aquestes notes signifiquen una ampliació del text principal i solen ser força extenses. El seu contingut és tant tècnic (traduccions del grec, suggeriments que amplien la perspectiva del lector), com històric. Sovint també redirigeixen al lector a altres obres, moltes de les quals són d’autors clàssics com Plató, Aristòtil o Xenofont, tot i que també trobem referències a obres literàries o pensadors contemporanis tan rellevants per a ell com el propi Strauss. Per aquest motiu, podem interpretar les notes com una bilbiografia seleccionada que serveix al lector de guia moral, intel·lectual i política, destinada a desenvolupar-hi el pensament autònom. Anastaplo també sol citar les seves pròpies obres en aquestes notes i ho defensa dient que: “I have not written the things I have, with the care I have, only to have them “lost” in diverse journals.” 37

Un cop explicat aquest aspecte ens enfrontem a la qüestió del plantejament de l’índex. No ha estat fins deprés d’una primera lectira de l’obra que ens hem parat a observar l’índex, i ha estat en aquest punt que no hem pogut passar per alt l’estructura que el conforma. Destacar en aquest apartat el que hem observat podria semblar una feina inútil o poc fructuosa, però com hem assenyalat anteriorment, Anastaplo ha demostrat al llarg de la seva vida que el seu pensament pretén tenir una coherència socràtica que s’expressa interna i externament. L’estructura de l’índex respon a aquest esforç de coherència i unitat, i indica, en aquest binomi de forma i contingut, alguna cosa més que l’ordre dels temes que tracta l’autor.

37

Murley, John A., “In re. Anastaplo”, Leo Strauss, the straussians and the American Regime. Keneth L. Deutsch and John A. Murley eds. 1991.

34

D’altra banda, el fet que Anastaplo conegués l’art d’escriure que Strauss va exposar ens posa sobre avís a l’hora de llegir qualsevol obra straussiana o d’un deixeble straussià, com és el cas. Recordem breument el que hem comentat en el capítol anterior sobre aquesta qüestió. Strauss va detectar, gràcies als falasifa, que degut a la discordància que hi ha entre la filosofia i la política, al llarg de la història el filòsof ha hagut de tenir en compte la possibilitat de la persecució que podria patir per part del poder polític. Per això, en la lectura acurada de les obres filosòfiques i sobretot polítiques és necessari abordar la qüestió sobre la manera com cal llegir-les, és a dir, mantenint-nos atents. Potser guiats per aquest avís straussià hem vist en l’índex de l’obra un sentit propi, significatiu i gairebé eloqüent que ens parla no només del contingut explícit de l’obra, sinó que tambe ens indica la intenció de l’autor. Per això, en l’exploració que presentem de l’índex ens hem fixat atentament en aspectes com són l’ordre i la disposició de les parts, així com també hem considerat si el contingut central jugava un paper clau respecte de les altres parts. Tanmateix, ignorem si el motiu d’aquesta estructura respon a un acte prudent d’escriptura entre línies o si, simplement, l’autor pretén que el lector desenvolupi la seva agudesa i reflexioni sobre el significat d’aquest esquema. Del que no en tenim dubte és que la intencionalitat de l’autor va més enllà d’establir un ordre expositiu. Així, l’índex està encaçalat per un prefaci que es distingeix de la resta de parts, en primer lloc perquè la seva numeració és diferent a la dels capítols, en segon lloc perquè les notes finals no fan referència a cap part del prefaci. El contingut del prefaci es pot entendre com una guia que ens informa sobre com cal llegir l’obra i sobre quina és la figura que fa de fil conductor dels disset textos, sent aquesta Sòcrates. És també en el prefaci que Anastaplo parla de la intenció amb què ha reunit i endreçat aquest recull de textos, alguns anteriors als anys cinquanta i d’altres vint anys posteriors, i comenta que ha volgut formar un tot coherent on la 35

teoria serveixi de guia per a la pràctica i la pràctica doni ocasions per reconsiderar la teoria. També en el prefaci, Anastaplo insisteix en l’íntima relació que hi ha entre els seus actes i les seves paraules, relació que també hem intentat subratllar al llarg del treball. En el prefaci precisament ens ha cridat l’atenció l’ús de parelles de conceptes que habitualment s’entenen com a contraris o contraposats. Hem comentat que el títol d’aquesta tercera part del treball (“Teoria i pràctica de la filosofia política”) sorgia del propi autor, i és justament en el breu prefaci on es fa més clar aquesta plantejament dual. Així, els termes que Anastaplo presenta en aquesta part prèvia del llibre són “ésser huma i ciutadà” (de fet, aquesta parella de conceptes ja hi és en el títol mateix de l’obra), “el tot i la part”, “el general i el particular”, “la teoria i la pràctica”, “l’abstracte i el concret” i “les paraules i els fets”. Hem de veure ara si aquests binomis tenen alguna relació amb l’estructura de l’índex presentat. L’índex s’estructura en cinc parts que es divideixen de la següent manera: “Pròleg”, “Teoria Política”, “Rituals iniciàtics”, “Pràctica Política” i “Epíleg”. Veiem, doncs, una simetria entre la primera part, és a dir, entre el “Pròleg” i la “Teoria Política”, i la segona part, formada per la “Pràctica Política” i l’ “Epíleg”. A més, tant el “Pròleg” com l’ “Epíleg” contenen dos textos cadascun, i tant la “Teoria Política” com la “Pràctica Política” contenen sis textos cadascun. L’efecte mirall que interpretem que Anastaplo busca es veu reforçat per la part central, els “Rituals iniciàtics”. Aquest capítol forma el nucli de l’obra, tant per la seva centralitat com per la seva significació, representant el plec que divideix en dos els continguts del llibre. Sobre el títol d’aquesta part central, “Rituals iniciàtics” volem recordaor que l’antropòleg francés Arnold van Gennep explicava en la seva obra Los ritos de paso 38 que aquests ritus es duen a terme en moltes societats per simbolitzar la transició que fa l’individu quan passa de nen a 38

Van Gennep, A. Los ritos de paso, Taurus, Espanya, 1986.

36

adult. Normalment aquests ritus consisteixen en viure una experiència a la que el nen s’haurà d’enfrontar sol i que li donarà un coneixement de la realitat que abans no tenia. Per què Anastaplo titula així el capítol central de l’obra? Interpretem que en aquest cas el ritus consisteix en passar de la teoria a la pràctica política i això ens fa pensar que també el nen fa un pas que el porta d’allò que ha après i rebut dels altres, allò que li han ensenyat i que és encara teòric perquè no ho ha viscut, a allò que ha de viure per ell mateix quan sigui adult, posant en pràctica el que havia après. Aquesta hipòtesi agafa sentit quan tenim en compte que aquest capítol conté un únic text titulat “What’s really wrong with George Anastaplo?” on l’autor explica la seva experiència davant del Committee on Character and Fitness i el Tribunals d’Illinois i el Tribunal Suprem durant la dècada dels cinquanta. Així, ens veiem inclinats a pensar que Anastaplo fa un paral·lelisme entre el procés que fa el nen quan passa a convertir-se en adult i el recorregut que l’home, representat per ell mateix, fa a mesura que aumenta el seu coneixement. Tant en el cas del nen com en el d’Anastaplo es tracta d’un pas cap a la maduresa, intel·lectual i també moral, que qualsevol ésser humà podria reconèixer com a propi. Així Anastaplo, identificaria la part de la teoria amb la seva formació en dret a la Universitat de Chicago i el ritus iniciàtic tindria lloc just després de finalitzar la carrera i representaria el pas necessari cap a la pràctica política, desenvolupada ja en la vida adulta. Així, un cop revisada la centralitat significativa del capítol que ocupa el cor del llibre hem seguit amb atenció la distinció entre forma i contingut de les altres parts, plantejades per l’autor de manera simètrica, per veure si hi havia una correlació entre elles. Com hem dit, el pròleg i l’epíleg respectivament estan formats per dos textos cadascun. El pròleg conté un primer text titulat “Dissent in Athens: An invocation of First Principles” i un segon text que recupera l’expressió del títol de l’obra i la condueix cap a l’Apologia de Sòcrates: “Human Being and Citizen: A 37

Beginning to the study of Plato’s Apology of Socrates”. L’epíleg, d’altra banda, conté dos textos titulats respectivament “Citizen and Human Being: Thoreau, Socrates, and Civil Disobedience” i “On Death: One by One, Yet All Together”. Segons això, podem veure, d’una banda que l’epíleg comença amb una “invocació als primers principis”, que podem identificar com aquells que assenten les bases de la vida en comunitat, les regles morals i les idees bàsiques sobre les que es construeixen les lleis polítiques. Al cap i a la fi aquestes són les bases que assenten totes les vides, donat que sempre s’incriuen en una comunitat política determinada. D’altra banda, el pròleg, i amb ell el llibre, acaba amb un capítol titulat “sobre la mort: un a un, però tots”, on tanca, en definitiva, la metàfora que l’índex traça. En aquest joc entre la primera part de l’epíleg i l’última part del pròleg l’al·lusió a la idea de principi i final és força clara. Però encara queda veure què passa amb el segon capítol de l’epíleg i el penúltim del pròleg. Així, en el segon capítol de l’epíleg “Ésser humà i ciutadà: un principi d’estudi de l’Apologia de Sòcrates”, l’èmfasi està situat en el “human being” que apareix en primer lloc, però en el capítol del pròleg en què es refereix a Sòcrates: “Ciutadà i ésser humà: Thoureau, Sòcrates i la desobediència civil” l’autor ha canviat d’ordre dels elements i l’èmfasi s’ha traslladat al “citizen”, ara en primer lloc. Fent servir les parelles de mots que hem recuperat del prefaci, observem que hi ha doncs, un trajecte al llarg de l’obra que efectivament ens condueix des d’allò més general, més abstracte o fins i tot més teòric, com és la nocio d’ésser humà, a allò més particular, més concret i pràctic com és la noció de ciutadà. Anastaplo defineix totes dues nocions en el prefaci quan diu: “The human being is essentially unconcerned about his immediate circumstances: he reaches out to those virtuous men in other times and at other places who have thought, as he has – to those, that is, who have thought. The citizen, on the other hand, is always rooted in a particular place: to him

38

circumstances very much matter, as does the good of the country he chances to serve and for which he is prepared to sacrifice himself.” 39

És aquesta referència final a com el ciutadà és capaç de sacrificar la seva vida per la seva comunitat la que ens remet de nou a Sòcrates, de manera que podem concloure que l’índex de l’obra i amb ell el seu contingut comencen i acaben al voltant de la figura de Sòcrates. No podem fer més que dedicar, per acabar, una part de la nostra exposició al paper que Sòcrates juga en el model de vida que Anastaplo ha considerat l’adequat moral i filosòficament, sota el convenciment que aquest paper vertebra el pensament i l’obra del nostre autor.

3.2. La figura de Sòcrates com a eix vertebrador

39

Anastaplo, G. Human being and Citizen, Ohio University Press, 1985. Prefaci, p. ix.

39

Així, la figura de Sòcrates que ens ha acompanyat des del principi de la nostra exposició no ens abandona ara que ens hem situat davant de l’obra, al contrari, pren més força que mai. Sòcrates personifica per al nostre autor l’exemple perfecte d’ésser humà virtuós que pensa i repensa les qüestions humanes fonamentals. Com a ciutadà, en canvi, es preocupa pel que passa a la ciutat i pel que li passa als seus veïns, amics i coneguts, sap que es troba enmarcat per unes circumstàncies concretes, les de la polis, que no són fàcilment conjugables amb la filosofia. Si en l’esquema simètric, ara amb Sòcrates fent de fil conductor, recuperem la importància del capítol central, el capítol que explicita el ritus iniciàtic, veiem com Anastaplo vol subratllar la importància no només filosòfica que té per a ell Sòcrates, sinó, més important encara, la importància vital que per a ell representa.

És el moment de recordar que quan Leon Despres va triar per a Anastaplo el sobrenom de “el Sòcrates de Chicago” no ha va fer només perquè la seva defensa enfront dels tribunals li hagués fet pensar en el discurs de l’apologia socràtica, o perquè el nombre de vots a favor i en contra recordessin el tribunal atenenc, 40 o perquè la causa pogués ser igualment justa, sinó perquè per a ell la similitud entre Sòcrates i Anastaplo rau en què: “Like Sòcrates, Anastaplo knows and quotes the great poets, expresses himself clearly, uses simple examples to illustrate his points, and constantly asks: What is virtue? What is justice? What is a wise man” 41 Així doncs, Anastaplo es proposa en la seva obra i en la verbalització del seu pensament mostrar-nos el seu esforç per posar en 40 Carles Riba en l’edició de la Defensa de Sòcrates de la Fundació Bernat Metge explica que el nombre de jutges era de cinc-cents; contra Sòcrates votaren dosc-cents vuitant-un; si trenta-un d’entre aquests haguessin votat a favor, amb els dos-cents dinou que ja ho havien fet, hauria resultat empat i per tant, segon la llei, absolució. Defensa de Sòcrates, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1931. P. 37 (36b). 41 Despres, L.M., “Anastaplo, our own Socrates” al Chicago Daily News, 6 de març de 1976.

40

pràctica el model filosòfic que Sòcrates va fundar. Què és la prudència si no viure com un pensa i pensar com un viu? Aquest ha estat l’esforç d’Anastaplo per conjugar teoria i pràctica, però no s’acontenta amb això, perquè podem entendre, sota aquest prisma, que ens exhorta amb fets i paraules 42 a nosaltres, els lectors a seguir el mateix exemple moral i filosòfic, és a dir, el de la unió vituosa entre l’ésser humà i el ciutadà que Sòcrates representa i que cal estudiar amb pronfunditat. Aquest és el gran llegat de l’exemple socràtic, interrogar-se i interrogar als altres sobre la prudència, la llei, la saviesa i el bé comú, provocant en el lector la consciència que aquestes són les preguntes a les que tots podem accedir per la via de la nostra raó i les que ens fan ser el que som, éssers humans que aspiren a ser ciutadans compromesos amb la comunitat que els acull. No podem evitar que ens vinguin al cap les paraules de Sòcrates a la seva defensa: “Potser algú de vosaltres diria: “No et dones vergonya, Sòcrates, d’haver-te ocupat de coses que avui et posen en perill de morir?” Però jo li respondria amb raó aquestes paraules: “T’erres, amic, si et penses que a un home d’una mica de valor li cal reflexionar sobre els perills del viure o del morir i no ha de mirar en el seu obrar si el que fa és just o injust i si les seves obres són d’un home de bé o d’un home dolent.” 43

42

Aquest és un altre dels binomis de conceptes que planteja en la seva obra Human Being and Citizen: Essays on Virtue, Freedom and the Common Good, no només en el prefaci, sinó també en un dels seus capítols titulat: “The american heritage: words and deeds”. 43 Defensa de Sòcrates, Plató. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1931. P. 27 (28b).

41

4. Conclusió Arribem, doncs, a la part final de la nostra exposició havent traçat un recorregut sinuós per la vida i el pensament d’un autor que, tot i el seu context contemporani, ens fa

pensar en els antics parlant-nos de la

prudència no tant com un criteri moral definit, sinó més aviat com una predisposició o actitud vital que ens serveix de guia. El convenciment que el saber teòric té o pot tenir una influència pràctica en la realitat travessa el pensament d’Anastaplo que pensa i viu intentant que acció i pensament s’orientin cap a una idea moral de l’existència. Hem vist de manera prou extensa com la seva manera compromesa de conduir vida i obra li han valgut el reconeixement dels seus contemporanis, però alhora hem comprovat que això és el que menys importància té per ell. El seu esforç es centra en aplicar sobre la seva pròpia persona l’exemple de vida filosòfica que representa Sòcrates, acceptant el paper incòmode del tàvec que pregunta i assenyala amb la seva raó allò que no es correspon amb els principis que fonamenten la vida política. No es tracta d’un pensador sistemàtic en qui puguem trobar tematitzades les qüestions fonamentals de la filosofia, el seu enfocament és eminentment pràctic per tal i com conjuga la seva mirada damunt d’una realitat en constant transformació. No es situa en cap extrem, sinó en el mig prudent, des d’on pot reclamar i recordar amb la seva insistència que hi ha valors indispensables que emanen de la raó i que ens

42

serveixen per interrogar-nos adequadament sobre la jusícia i la virtut de les accions. Aquest treball ha volgut presentar un autor així sota el convenciment que el punt de vista des del qual pensa la realitat té quelcom d’original tot i partir del pensament grec clàssic. Potser perquè considerem que ha sabut recollir amb força aquest llegat i adaptar-lo al nostre món contemporani no ens volem limitar a posar de manifest la originalitat del seu pensament i aspirem a continuar treballant en les seves obres, convençuts que encara ens queda fer un llarg i fascinant viatge.

43

5. Bibliografia

-

Anastaplo, G., Human being and citizen: Essays on Virtue, Freedom and the Common Good, Ohio University Press, 1985.

-

Anastaplo, G., Abraham Lincoln, a Constitutional Biography. Rowman and Littlefield Publishers Inc. Maryland, 2001.

-

Anastaplo, G., But not philosophy, Lexington Books, Maryland, 2002.

-

Bloom A., The closing of the american mind. Simon and Schuster Inc., New York, 1987.

-

Luri, G. El neoconservadorisme americà, Angle Editorial, Barcelona, 2006.

-

Josep Monserrrat Molas i Antonio Lastra eds., Herencias straussianas, Universitat de València, 2004.

-

Plató, Defensa de Sòcrates, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1931.

-

Strauss, L., Persecución y arte de escribir, Editorial Amorrortu, Buenos Aires/Madrid, 2009.

-

Strauss, L., Liberalismo antiguo y moderno, Katz Editores, Buenos Aires, 2006.

-

Strauss, L., ¿Qué es filosofía política?, Ediciones Guadarrama, Madrid, 1970.

-

Van Gennep, A. Los ritos de paso, Taurus, Espanya, 1986.

Articles:

44

-

Anastaplo, G. “In re Allan Bloom: A Respectful Dissent”, a Essays on The closing of the American Mind, edited by R.L. Stone, Chicago Review Press, 1989, pp.267-284.

-

Bodelon, M., “The legacy of Leo Strauss”, Modern Age (Winter 1986).

-

Despres, L.M., “Anastaplo, our own Socrates” al Chicago Daily News, 6 de març de 1976.

-

Gottfried, P., “Who is Leo Strauss? Strauss and the Straussians”, Humanitas, Volume XVIII, Nos. 1 and 2, 2005.

-

Kantzavelos, Maria, “Law School Graduate thrives despite no License”, al Chicago Daily Law Bulletin, 25 d’abril de 2011.

-

Luri, G. “El Sócrates de Chicago”, Herencias straussianas, Josep Monserrrat Molas i Antonio Lastra eds. Universitat de València, 2004.

-

Murley, John A., “In re. Anastaplo”, Leo Strauss, the straussians and the American Regime. Keneth L. Deutsch and John A. Murley eds. 1991.

-

“George Anastaplo and the University of Chicago”, Hyde Park Historical Society, Chicago, Illinois, November 16, 2003.

45