ESTUDI DELS BÉNS ETNOLÒGICS D’ALAIOR. UNA INICIATIVA PER A CONSERVAR EL PATRIMONI ETNOLÒGIC

ESTUDI DELS BÉNS ETNOLÒGICS D’ALAIOR. UNA INICIATIVA PER A CONSERVAR EL PATRIMONI ETNOLÒGIC Carbonell Salom, Martí Marquès Sintes, Miquel À. Centre d’Estudis Locals d’Alaior PRESENTACIÓ Alaior atresora un ric i abundant patrimoni cultural de la més diversa naturalesa que ha arribat als nostres dies i ho ha fet en unes regulars condicions de conservació. Dins d’aquest conjunt, resulta prou

interessant el patrimoni conservat en l’àmbit rural.

Parlem del ric i immens patrimoni etnològic d’Alaior que resta escampat per l’entorn rural de tot el municipi, però també pel nucli urbà i pels seus voltants. Molts dels elements que el lector podrà conèixer a partir de les següents pàgines són elements que pertanyen a un temps i a una economia del passat, que necessiten que els estimin per aprendre a preservar-los, documentar-los i conservar-los. Aquest és el punt de partida pel qual el Centre d’Estudis Locals d’Alaior ha dut a terme un treball de catalogació sota la denominació “Estudi i inventari sobre els béns etnològics menors del terme municipal d’Alaior”. La tasca ha estat localitzar, estudiar i catalogar el patrimoni etnològic del terme d’Alaior, principalment tot aquell que doni testimoni de les feines del camp. En aquest article no s’han tingut en compte les cases de lloc ni les seves dependències internes, posant només èmfasi en aquelles construccions relacionades amb el casat pel que fa a l’activitat econòmica rural. La feina de recerca i de camp ha anat a càrrec de Martí Carbonell Salom, i la tasca de coordinació de Miquel À. Marquès Sintes (Carbonell i Marquès, 2011).

EL PROJECTE “FOMENTAR EL CONEIXEMENT I LA PRESERVACIÓ DEL PATRIMONI ETNOLÒGIC” Entenem per patrimoni etnològic ubicat dins el terme municipal d’Alaior és tot aquell que ens dóna fe de l’activitat humana en un territori i l’ús que se’n fa d’aquest a les darreres dècades. Aquest patrimoni ha de ser conservat perquè es tracta d’un patrimoni que no ha estat suficientment valorat ni per les administracions ni per la societat. Per aconseguir aquesta conservació, aquest tipus de patrimoni ha de ser difós i posat en valor a fi que permeti a la societat tenir un record i una informació del nostre passat. Els objectius del projecte són, doncs, fer una recerca dels béns etnològics que hi ha al municipi, redactar fitxes individuals del bé immoble amb una proposta de protecció,

constatar l’estat actual del patrimoni etnològic, proposar accions generals de manteniment i conservació dels diferents tipus de patrimoni etnològic i difondre el resultat dels diferents tipus de patrimoni etnològic del terme municipal d’Alaior. Els resultats que es pretenien assolir en el projecte eren adquirir un coneixement de la realitat més pròxima referit al patrimoni cultural d’Alaior, poder estudiar, analitzar, valorar i criticar el coneixement del passat per mitjà del patrimoni cultural. Refermar la relació necessària entre història local i patrimoni cultural, valorar el patrimoni cultural i crear un coneixement que ens permeti afrontar el seu futur amb seguretat. Conscienciar la societat a fi de salvaguardar aquest tipus de patrimoni. Aportar coneixements tècnics i pràctics perquè la societat en general, i els tècnics i els polítics en particular, siguin conscients del valor afegit que té el patrimoni etnològic com a coneixement de l’esdevenir històric local, per tal de valorar-lo, tenir-lo en compte i defensar-lo. La metodologia utilitzada per a la realització de l’estudi fou en primer lloc una recerca bibliogràfica i arxivística. Preparar una fitxa de buidatge (Figura 1). Seguidament realitzar contactes amb els propietaris i pagesos per tal d’accedir a les finques i visitar el lloc. Després es visitava i es feia el treball de documentació i presa de fotografies i dades. Finalment es redactaven fitxes de buidatge (Figura 2) de cadascun dels béns detectar per acabar amb un estudi dels resultats.

RESULTATS DELS PROJECTE Durant la realització de l’estudi es van poder visitar i estudiar els béns etnològics de 42 finques, que equivaldrien a una àrea aproximada de 560 hectàrees. Es va accedir a 16 llocs, 10 estàncies i a 16 horts i vinyes. Es van detectar 411 béns etnològics de 50 tipologies diferents, dels quals més de 200 són béns relacionats amb les feines agrícoles i ramaderes, uns 100 amb els recursos hídrics i uns 40 amb les feines dels horts i altres edificis. Es va poder veure també que hi havia una clara diferència entre les diferents zones del municipi. A les valls dels barrancs tenim béns relacionats amb les feines d’hortolà i la captació de recursos hídrics. A les planes hi trobem els béns relacionats amb l’agricultura i la ramaderia. A les zones boscoses l’estabulació d’animals i l’aprofitament de matèries primeres. A les proximitats del poble tenim els horts i les vinyes, mentre que al nord del camí d’en Kane s’hi van documentar un bon grapat de casetes de vinya i veremadors testimoni de l’antiga producció de vi.

PRINCIPALS ELEMENTS DEL PATRIMONI ETNOLÒGIC D’ALAIOR Dependències productives dependents de les cases de lloc Se situen a prop de la casa del pagès i solen ser un conjunt de construccions destinats al bestiar i a la resta d'animals del lloc, emmagatzemar la producció de la collita i serveixen per a recollir i conservar l’aigua per a ús domèstic i ramader. Alguns d'aquests elements també es troben enmig de les tanques del lloc, enfora de les cases, per alimentar i mantenir el bestiar amb el sistema rotatiu de cultiu de la terra. El bouer: és una edificació rectangular coberta amb sostre a doble vessant de bigues i teules, amb obertures en arcades orientades cap al migjorn per resguardar-lo del vent de tramuntana. Serveix per a recollir-hi el bestiar boví i vaquí i du a terme la tasca de munyir el bestiar. Les menjadores: es menjadores són el lloc o recipient allà on es posa el menjar per als animals. Hi ha diferents tipus, però temps enrere eren un pedrís fixat a la paret de l’estable, el bouer o el corral, i solien ser dividides en compartiments mitjançant barres de fusta. La quintana: davant el bouer hi trobem la quintana. Sol ser un espai obert envoltat de paret seca. Hi solem trobar un pou amb la seva abeurada, que se sol connectar a un aljub que li subministra aigua a les abeurades, grans piques de pedra on hi beu el bestiar. Temps enrere, el pagès trobava convenient que la quintana donés accés als tres sementers del lloc, a fi que, fos quin fos el sementer de pastura segons el cicle rotatiu de la terra, el bestiar pogués anar directament al bouer en arribar la nit. L'aprés: solia ser a prop del bouer i la quintana. Consisteix en un carrerany, llarg i estret, limitat per dues parets seques on les ovelles eren posades en filera per poder-les munyir. La llargària de l’aprés depèn del nombre d’ovelles que componen la guarda. L’amplària es calcula segons el nombre de munyidors. Prop dels apressos solien sembrar cebes marines, perquè els calàpets en són anyívols, i així s’evitava que entressin els calàpets a l’aprés per mamar de les ovelles, segons creença dels pagesos. Galliners: els galliners eren petits i senzills, propers al casat, construïts de marès i amb un tancat exterior, antigament amb barres de fusta o amb reixa metàl·lica Assolls: les solls dels porcs solien estar enfora del casat, en un racó del figueral de part darrere de les cases. Consistien normalment en unes petites barraquetes baixes fetes de marès, amb un patiet davant on hi havia menjadores, fetes de ribells, incrustades a la paret i a les quals es podia abocar el menjar des de fora per engreixar els porcs.

Colomars: són els llocs destinats, en moltes ocasions a sobre el terrat d’un edifici, a on es crien els coloms. LES CONSTRUCCIONS DE PEDRENY MÉS ALLUNYADES ALS CASATS Si alguna cosa s’ha de destacar dels llocs construïts per la mà de l’home al mig del camp, ho són les construccions de pedreny en sec seguint la tècnica de la paret seca. Les principals construccions fetes són: els corrals, els encadenats, les marjals i d’altres més elaborats (les barraques i els ponts de bestiar). Ponts i barraques: ambdues construccions servien per reduir el calor que sofria el bestiar de llana durant l'estiu i per donar abric al boví i al porquim que, durant el fred de l'hivern no anava al bouer. En l'hivern, i en moltes propietats, el boví de mal profit vivia dins les marines. Quant a la seva ubicació, les construccions s’havien de fer en llocs o terrenys en què la humitat no perjudiqués el bestiar, i construir-los de tal forma que l’aigua no hi penetrés (Figura 3). Corrals: els corrals són un tros de terra tancat de paret seca. Solen estar destinats al conreu d’arbres i evitar que el bestiar se’ls mengi, siguin figueres de cristià, ullastres, etc.. Els corrals solen tenir forma circular i de dimensions reduïdes, sobretot abraçant el rodol de l’arbre a protegir. Però també hi ha casos en què trobem grans corrals a on hi ha un grup d’arbres a protegir i la seva forma pot ser més irregular (quadrada, rectangular, etc.). La pallissa: construcció adossada o propera al bouer i el casat, d’accés independent respecte de les altres construccions, i era destinada a emmagatzemar la palla o herba seca que s’obtenia del batre i ventar el blat a l'era, aliment que s'emprava per alimentar el bestiar del lloc quan aquest no pot sortir a pasturar. Els estables: construcció aïllada o adossada al casat però, com la pallissa, independent de la part domèstica de la família del pagès, feta de marès o de pedra seca amb cobertura de bigues i teules i amb menjadores de marès incrustades a les parets, eren destinats a tancar a les bísties de cabestre del lloc (cavalls, ases i matxos), imprescindibles en temps antic per al transport i com a força motriu per a la realització de gran quantitat de feines rurals (Figura 4). El figueral: era un espai tancat limitat per paret seca i de dimensions molt variable, que sol estar just al costat del conjunt de les cases del lloc i on hi creixen les figueres de moro. El fruit de la figuera, que es cull a finals de l’estiu, era emprat antigament per fer

figat i, mesclat amb farina d’ordi, per engreixar els porcs i poder fer així unes bones porquejades. En un racó dels figuerals se solien ubicar les solls de porcs. L'era, erons i la tanca de l'era: la tanca de l'era és un espai obert, limitat per paret seca, enmig de la qual hi ha les eres i els erons. Aquesta tanca se sol trobar molt prop a les cases però a una distància prudencial, de manera que es pogués vigilar des de les cases però que al mateix temps estigués oberta a tots els vents per poder fer les feines a què es destinava. Al costat de l'era, hi solia haver la caseta de l'era, petita edificació de marès per vigilar el gra abans de fer les mesurades (Figura 5). D'eres n'hi podia haver una o dues, segons la importància del lloc. Consistia en una plataforma circular picada a la roca mare, enrajolada, emmacada o combinant diverses tècniques segons les característiques del terreny, i limitada per una filada de cantons de marès (o picats a la roca), en al qual se separava el gra de les gramínies de l’espiga i es netejava per deixar-lo a punt per mesurar. L’explotació rural menorquina es basava en el cultiu dels cereals: blat, ordi i civada, i a l’era aquests es batien i es netejaven. Els erons eren petites eres quadrades, pròxims a l’era gran, on es netejaven i es deixaven a punt les hortalisses que es cultivaven al lloc (llenties, ciurons, etc.).L’era és definida com l’espai de terra, generalment rodonenc, de deu a trenta metres de diàmetre, damunt el qual es posen els cereals o llegums per batre'ls i separar la palla del gra (Figura 6). La cisterna: cavitat realitzada a la roca mare on s’emmagatzemava l’aigua necessària per al consum humà. Recollia l’aigua de la pluja que des de la teulada de la casa es canalitzava fins allà mitjançant diferents procediments de desguàs dels murs amb canals de teules encaixades a les parets. Aquests elements estaven sempre relacionats directament amb el casat del lloc. La cisterna era excavada i entrespolada sota la casa (Figura 7). S’extreia pel coll de la cisterna amb un poal. El pou podia estar a la porxada o a l'exterior i recobert amb una senzilla volta o amb peces de marès, similar a la coberta del forn de pa. Els desaigües: els sistemes per aprofitar l'aigua de ploure de les teulades recorrien normalment a la canalització amb teules invertides i empotrades a les parets de les façanes o a peces de ceràmica per als vessants verticals. L'aljub: és una construcció que pot agafar tipologies molt diverses, destinada a la recollida de l'aigua de la pluja mitjançant una gran plataforma, de forma quadrada o rectangular, oberta en rost que canalitzava l'aigua cap a un pou construït o picat a la roca. Els aljubs propers a les cases o enmig d'una tanca estaven relacionats amb una cisterna per al consum humà o bé amb un pou i unes abeurades per donar de beure al

bestiar. De vegades eren construccions fetes expressament per a aquesta finalitat, en altres ocasions s’aprofitava la mateixa roca i el rost natural del terreny. Els pous: són cavitats picades a la roca que s'omplen a partir de venes d’aqüífers subterrànies o amb aigua de pluja dels aljubs; se solen cobrir d'una petita caseta de marès des d'on se sol pouar l'aigua i s'aboca a les abeurades. La sínia: era tot un sistema d'engranatges de llenya relacionats directament amb un pou i situats en terres de regadiu, que servia per pouar aigua en quantitat de l'interior del pou a l'exterior mitjançant la força motriu d'una bístia de cabresta, i que abocava l'aigua cap una sèrie de canals de pedra viva que la repartien cap allà on interessava. Per açò, es pot definir com la màquina que eleva aigua subterrània, composta d'una roda horitzontal (rodet) amb braçols, moguda per una bístia que volta, i amb la qual engranen les dents d’una roda vertical que en rodar mou una sèrie de catúfols disposats al llarg d'un rest o cadena sens fi, la part inferior de la qual va submergida dins l’aigua del pou on la màquina està instal·lada. El pou de torn: era un mecanisme situat normalment a prop de les cases del lloc, directament relacionat amb un pou d'aigua i unes abeurades que, mitjançant la força motriu d'una bístia de cabestre, extreia aigua de l'interior del pou a l'exterior per abocarla a unes abeurades per al bestiar. D'aquest enginyós mètode de pouar l'aigua avui només se sol conservar l'arcada que sustentava l'engranatge si aquest no va ser substituït en un moment donat pel de ferro. Per treure l’aigua del pou, es fa a partir de les voltes d'un cabestre al torn a on s’enrotlla i es desenrotlla una corda que puja un poal ple i baixa un altre de buit. El pou de tambor: tenia la mateixa funció que el pou de torn, encara que la seva forma era totalment diferent. La seva característica principal era que el tambor entorn al qual s'enrotllava la corda del poal de l'aigua era activat per la mà de l'home, cosa que va fer que prest es deixessin d'emprar, per la gran força que havia de fer el pagès. El safareig: sol ser un dipòsit artificial, fet de parets de pedra o de ciment, per a contenir l’aigua procedent d’un riu, sèquia, sènia, pou, etc., destinada a regar. El safareig sol estar descobert i tenir una fondària important. Les síquies: són elements destinats a la canalització i distribució de l'aigua per conduirla al lloc que interessava. Són excavacions llargues i estretes, revestides de pedra o de rajoles, que recollien l'aigua per conduir-la de diferents indrets de l'interior cap a un aljub per recollir el màxim d'aigua possible. Els recursos i tècniques per realitzar

aquests sistemes de canalització eren múltiples i variats, i evidenciaven l’enginy de l’home i el coneixement que tenien del terreny per treure’n el màxim rendiment . Els torrents: els torrents serveixen per rebre els aigües de les síquies, abollons, fonts i l'aigua de ròssec. Segons Juli Soler, els seus principals defectes eren la manca d’amplària i, sobretot, de fondària proporcionada a la quantitat d’aigües que han de conduir (Soler, 1857). És convenient fer passar el torrent pel terreny més baix, no donar-los colzades violentes ni situar-los en llocs on les aigües puguin botar fàcilment. Els ponts: els ponts són construccions fetes sobre una depressió o un obstacle (un riu, un braç de mar, un torrent, un barranc, etc.) per donar pas des d’una vorera a l’altra. A Menorca se’n conserven d’antics, i molts d’ells estan fets amb cantons de marès i volta de canó, per aguantar el pes d’allò que ha de passar per a sobre. Les canals: una canal és un conducte bastant llarg, amb la concavitat generalment descoberta, que serveix per dur l’aigua o altre líquid d’una part a l’altra. Molí d'aigua: també són espectaculars els sistemes de canalització de l'aigua per activar una mola en un molí d'aigua, com és el cas del molí de sa Vall, en el barranc de Son Boter, a Alaior, actualment en un estat de total abandonament. Un molí d’aigua forma part d’un sistema hidràulic, que comença a una font. L’aigua és conduïda cap el molí a través d’una canal. L’aigua queia a dins un cacau, d’una alçada important i, a través d’un petit orifici, impulsava les rodes de fusta o pales i feien rodar la mola del molí. El blat hi entrava a través d’una tremuja a dins el molí. Sistema hidràulic de fonts: és el conjunt d’elements etnològics que faciliten el camí que recorre l’aigua des de la font o el pou, passant per l’element d’extracció (pou, sínia, pou de torn), el sistema de canals, els dipòsits (safarejos), els sifons i les piques. L’aigua pot servir per regar un terreny o bé aprofitar la seva força per impulsar les moles dels molins d’aigua i obtenir la mòlta de farina, olives, adobar roba o produir paper. Bouerets de sementers: hi havia els petits bouerets de sementers, fets de marès i coberta de teules, eren destinats a la recollida del bestiar vaquí quan arribava la nit, segons el sistema rotatiu de la terra. Seguien el mateix sistema constructiu que els bouers de les cases, i es feien quan el bouer era lluny o no estava en comunicació directa amb el sementer de pastura corresponent. Just davant les arcades d'entrada, sempre orientades cap al migjorn, hi havia la corresponent quintana, rodejada de paret seca, amb el seu pou d'aigua i les abeurades pertinents. Forns de calç: a les marines i als terrenys on hi aflorava molta roca en superfície hi treballaven els calciners que feien calç en el forn de calç.

El forn es compon de les parts següents: l'olla, la caixa, les parets de l'olla, la portada, la boca, l'enfornadora, l'espirall, la volta i el capell. Per tenir la caixa d’un forn de calç s’havia de construir un clot profund de forma cilíndrica o rodona, excavat en la mateixa pedra viva on es coïen les pedres perquè donessin calç. Les mides més usuals eren de trenta pams o sis metres de diàmetre interior per de nou a dotze pams (1,8 o 2 metres) de profunditat, amb una capacitat de dos mil quintars. Barraques de calciners i carboners: també calia construir una barraca per als calciners carboners, al costat o prop del forn de calç o de la sitja de carbó. Era el lloc on menjaven i dormien els homes que hi treballaven. De vegades aprofitaven alguna petita cova o lloc natural que tancaven i arreglaven amb murs de paret seca. Els carboners i les sitges: a les marines especialment pel fet de necessitar molta fusta a mà per fer la seva feina, els carboners que feien carbó en les sitges. El pla de la sitja és el rotlo que ocupava la sitja. Si no n’hi havia, de sitja, el carboner feia un rotlo de sitja i la feina de fer-lo anava a compte seu. Per dibuixar-la, el carboner agafava un clau i una ginyola a fi de marcar la circumferència d’un diàmetre determinat segons la quantitat de llenya de què es disposava o segons els quintars de carbó que es volien obtenir. Per a una sitja de setanta quintars, li donaven devers quinze metres de diàmetre. Un bon pla de sitja tenia devers quinze metres de diàmetre. Una sitja normal solia tenir uns tres metres i mig d’altura i un contorn d’entre 25 i 30 passes. Els carboners conten que, siguin grosses o petites, les sitges tenien sempre més o manco la mateixa altura. A cada passa, de devers un metre de distància, al voltant de la sitja hi havia una fumera. Casetes d’esbarjo: les casetes d'esbarjo se localitzen als afores d’Alaior. Són de planta molt concentrada i disseny de façana i amb un jardí o hortal més important que la casa. Són fetes entre finals del segle XIX i els anys quaranta, d’estils des del barroc matusser d'influència pal·ladiana fins al deco-kistch. L’hort és la part més extensa de la construcció; serveix per a sembrar llegums, arbres fruiters i disposa d’un galliner, un femer i una assoll. La caseta pot estar sobreelevada si al davall s’hi fa la cisterna (com en el cas de Larache), per a regar l’hort i el jardí. Les pedreres: les pedreres són el lloc d’on s’extreuen els cantons de marès que, durant dècades, van servir per construir les nostres cases. Avui entrar a una pedrera és visitar un lloc màgic, buidat per la mà de l’home. Treballar a les pedreres és un dels oficis més durs. El trencador treballa bàsicament amb l’escoda i les seves mans. El trencador feia un tracte amb el propietari del terreny. Després començava la feina d’escombrar la

“bancada”, és a dir, netejar la superfície d’on s’extrauria els cantons de marès. La bancada es ben aplanava, llevant tota la terra i les herbes, i se cercava la roca que fos ferma. Després dels treballs previs, començava l’extracció amb el retxar i fer les regates. Aquesta feina consistia que, amb l’ajut de l’escoda, s’obrien dos solcs paral·lels tot al llarg del terreny preparat per extreure el marès, d’uns vint centímetres de fondària, és a dir, l’altura del cantó, marcant-lo abans. La separació entre els dos solcs en general era de seixanta centímetres. Els veremadors: els veremadors són construccions fetes aferrades o dins les parets que les tanquen, i que serveixen per a dipositar-hi la collita del raïm a les vinyes. Solien ser fets amb pedres de marès de poca gruixa i tenen una forma rectangular, aferrats a la paret de manera vertical, són acabats en volta baixa i tenen devers un metre de fondària fins a la paret (Figura 8). L’abandó del conreu de la vinya a Menorca, va fer que desapareguessin molts dels veremadors construïts fins a final del segle XIX. Fins i tot, el seu nom o topònim que els descriuen a les antigues vinyes s’han perdut entre la gent del camp.

CONCLUSIONS En aquest article hem pogut veure els resultats de l’“Estudi i inventari sobre els béns etnològics menors del terme municipal d’Alaior”. Hem fet un repàs als edificis i altres construccions o elements que representen el patrimoni etnològic material del mún rural al municipi d’Alaior tot explicant les seves característiques i els seus usos principals. Hem vist que Alaior té un ric i extens patrimoni etnològic rural, testimoni d’activitats econòmiques de temps enrere que en alguns casos encara avui en dia hi són ben presents. El projecte està encara a mitges, tan sols s’han posat les bases per un estudi molt més extens i aprofundit que pugui arribar a documentar tots i cadascun dels béns etnològics del municipi. Es tracta, per tant, d’un punt de partida que ens hauria de permetre identificar-los tots. S’ha de remarcar també, la importància d’aquest patrimoni per a conèixer les generacions passades tot i ser un patrimoni cultural actualment molt oblidat. Les administracions hauries de col·laborar per permetre conservar i difondre aquest patrimoni tan nostre.

BIBLIOGRAFIA CARBONELL, M., MARQUÈS, M.A. (2011): Conèixer i reconèixer el patrimoni etnològic d’Alaior. Publicació del Programa de festes de Sant Llorenç 2011. Ajuntament d’Alaior. Alaior, Imprempta J. Pons. ANDREU GALMÉS, J. (2008): Arquitectura tradicional de les Balears. Col·lecció Ramon Llull, 10. Pollença, El Gall Editor. CAMPS EXTREMERA, A., ELORDUY, J. (1998): El camp de Menorca. Patrimoni etnològic construït. Menorca, Consell Insular de Menorca-Sa Nostra-Ajuntament de Ciutadella. MARQUÈS SINTES, M.A. (2001): Informe històricocultural sobre el patrimoni arquitectònic en el nucli urbà, el patrimoni arquitectònic en el món rural i el patrimoni etnològic del terme municipal d’Alaior. Inèdit. MARQUÈS SINTES, M.A. (2007): Guia de municipis de Menorca. Alaior. Mallorca, Hora Nova S.A. SOLER, J. (1857): Esposició de lo estad actual de l’agricultura en la isla de Menorca escrita arregladament á las observacions que ha reunid sobre la matexa material D. RAFAEL FEBRER y ALBERTÍ. Maó, imprempta de Joan Fàbregues i Pasqual.