ESTIMACIÓ DE PARÀMETRES GEOMECÀNICS I AVALUACIÓ DE TRACTAMENTS D’INJECCIÓ MITJANÇANT ASSAIGS GEOTÈCNICS IN SITU EN SEDIMENTS D’ALTA MUNTANYA (PRINCIPAT D’ANDORRA, PIRINEU ORIENTAL)

ESTIMACIÓ DE PARÀMETRES GEOMECÀNICS I AVALUACIÓ DE TRACTAMENTS D’INJECCIÓ MITJANÇANT ASSAIGS GEOTÈCNICS IN SITU EN SEDIMENTS D’ALTA MUNTANYA (PRINCIPAT D’ANDORRA, PIRINEU ORIENTAL). Marcelo Devincenzi Igeotest SL, Castelló d’Empuries, Girona, Espanya

Valentí Turu i Michels Igeotest SL, Av. Príncep Benlloch 66-72, Andorra la Vella

Nota introductòria: La present comunicació ha estat presentada al XI Panamerican Conference on Soil Mechanics and Geotechnical Engineering. Foz Do Iguaçu. 8 - 12 Agost 1999, a Brasil. A continuació s’exposa el contingut del mateix. Resum: El present treball analitza en primer lloc de forma comparativa diferents tècniques d’investigació geotècnica en sediments d’alta muntanya, caracteritzats per una àmplia gradació granulomètrica i en els que resulta pràcticament impossible la obtenció de mostres inalterades representatives per ser analitzades al laboratori. Els assaigs geotècnics in situ com els assaigs de penetració (estàtica i dinàmica) i, principalment l’assaig pressiomètric de Ménard es presenten com les tècniques més adients de investigació. En segon lloc es presenten dos casos pràctics de quantificació de la millora de les característiques geomecàniques d’aquest tipus de sòls amb tractaments d’injecció de baixa pressió. Paraules claus: Alta muntanya, assaigs in situ, pressiòmetre, millora del terreny, eficiència pressiomètrica. 1

INTRODUCCIÓ

Els materials sedimentaris del Principat d’Andorra i, en general, la majoria dels sediments del Pirineus axials, es caracteritzen per presentar una granulometria heteromètrica, força grollera, i una compacitat variable. Els problemes geotècnics que genera la variabilitat de la compacitat són per norma general assentaments diferencials inadmissibles en fonamentacions superficials i empentes excessives sobre les estructures de sosteniment. La manera de millorar el terreny es tradueix bàsicament en dues tipologies de tractament, una mitjançant micropilots i una segona en base a injeccions que poden ser d’alta i baixa pressió. En primer lloc, el present article analitza de forma comparativa diferents tèniques de investigació geotècnica en sediments d’alta muntanya. Tenint en compte la gradació granulomètrica d’aquests sediments, resulta impossible en la gran majoria dels casos obtenir mostres inalterades representatives i els assaigs de laboratori resulten forçosament limitats pel que fa referència a la determinació dels paràmetres resistents i de deformabilitat. És aquí llavors on els assaigs geotècnics in situ tenen un paper molt important en la caracterització geomecànica dels materials. L’aplicació dels assaigs de penetració dinàmica (DPSH i SPT) està limitada a aquells casos (la minoria) en que no existeixen graves grolleres i/o blocs. La tècnica més adient d’investigació acostuma a ser la combinació de sondatges pressiomètrics amb mètodes geofísics. Aquests últims no seran tractats a la present comunicació. Assaigs tant senzills com el escisòmetre o el penetròmetre estàtic manual solen ser de gran ajuda per a la caracterització fina d’aquests sediments. D’altra banda, els materials glacials de tipus morrènic presenten una problemàtica semblant a les aquí estudiades (col.luvions i roca descomposta), únicament que els primers presenten una variable annexa a la formació d’aquests materials que és la important preconsolidació que poden arribar a presentar i la variació d’aquesta per condicionats hidrogeològics en la gènesi de la

preconsolidació (TURU, en premsa). Amb tot els materials sense preconsolidació important semblen ser els més fàciment caracteritzables tant a partir d’assaigs de laboratori com, sobretot, a partir d’assaigs in situ amb mesura de la deformabilitat del material. En segon lloc l’article es presenten els resultats de la millora de les característiques geomecàniques d’aquests materials amb tractaments d’injecció a baixa pressió. El primer cas de tractament (cas 1) es va realitzar en sediments col.luvials a la vila d’Andorra la Vella (≈ 1000 m d’alçada), mentre que el segon tractament (cas 2) es va realitzar en una roca descomposta per meteorització mecànica i hidratació dels minerals argilosos al Pas de la Casa (≈ 2100 m d’alçada). 2

PROBLEMÀTICA DE LA CARACTERITZACIÓ GEOMECÀNICA DEL TERRENY AL PIRINEUS ANDORRANS.

Actualment al Principat d’Andorra es necessita per qualsevol tipus de modificació de l’estat natural del terreny, un estudi geològic i geotècnic del mateix. Aquest requisit administratiu ha sorgit com a conseqüència del gran desenvolupament urbanístic que ha experimentat el Principat i, motivat per una sèrie d’accidents evitables. Davant la gran demanda d’aquests tipus d’estudis a Andorra, els professionals del sector s’han hagut d’adaptar a la problemàtica d’un País de muntanya. Des dels principis de la dècada de 1990 s’han adoptat dos mètodes de prospecció del terreny; una basada en les normes Nord Americanes i una segona basada en les normes Franceses. La primera metodologia tendeix a prospectar el terreny d’una forma clàssica, mitjançant sondatges mecànics amb recuperació contínua de testimoni i presa de mostres inalterades per a la posterior identificació i caracterització geomecànica en els laboratori i, la realització d’assaigs de penetració dinàmica estàndard (SPT). El segon mètode, més ràpid que el primer es basa en la caracterització geomecànica del terreny in situ, utilitzant bàsicament assaigs pressiomètrics. La rapidesa d’un o altre sistema es basa en que el mètode clàssic necessita l’ajut sistemàtic d’assaigs de tall i de deformació sobre les mostres inalterades, mentre que la caracterització in situ mitjançant assaigs pressiomètrics pot necessitar aquest tipus de proves de laboratori de forma puntual, independentment dels assaigs d’identificació. Seguint la filosofia de la caracterització del terreny in situ i, gràcies als abundants afloraments existents al Principat, també s’apliquen assaigs manuals de caracterització de la matriu fina del material, assumint que el sediment en conjunt presentarà sempre uns paràmetres més resistents que els calculats a la matriu del mateix terreny. El mètode es basa en les relacions existents entre la resistència per punta o la penetració estàtica i la resistència al tall sense drenatge, de forma que es necessita únicament un penetròmetre estàtic manual i un escisòmetre per efectuar una primera estimació d’aquest valors. 2.1

Caracterització Geomecànica Clàssica.

La caracterització geomecànica clàssica es basa en els resultats de laboratori de les mostres inalterades obtingudes en els sondatges de reconeixement. Es conegut per tots els professionals dedicats a la temàtica que el propi procés de la presa de mostres i el seu trasllat posterior, manipulació i tallat pot alterar significativament l’estructura interna del sòl. El problema més comú amb que el professional geotècnic es troba en una zona de muntanya és la mida de gra de les partícules presents al sediment, fet que comporta que una important quantitat dels assaigs de presa de mostres inalterades es veuen frustrats per trobar retop i/o tenir insuficient mostra; de la resta pràcticament la majoria de les mostres no poden ser tallades al laboratori per l’existència de partícules grolleres. En aquest cas es

pot adoptar una solució de compromís i remoldejar la mostra fins obtenir la mateixa densitat natural i realitzar assaigs de tall, fet que, a la vista dels resultats pràctics, acaba per convèncer a qualsevol de no utilització dels paràmetres així obtinguts. Dins del mètode clàssic, la única alternativa a les mostres inalterades que li queda al professional es utilitzar el número de cops de penetració estàndard per dimensionar les seves estructures, de forma que solament s’obté un ordre de magnitud dels paràmetres resistents del terreny al fer correlacionar, per exemple el NSPT amb la densitat relativa, angle de fregament intern, etc. Cal observar que per al correcte dimensionat de les estructures, tant la cohesió com l’angle de fregament han de ser coneguts. 2.2.

Caracterització Geomecànica In Situ

Pel cas d’Andorra els autors han adoptat dos mètodes de caracterització, un basat en el penetròmetre estàtic i la formulació dels Països Baixos i un segon basat en la norma pressiomètrica Francesa. També s’utilitza els assaigs de penetració dinàmica (SPT i DPSH) però sempre correlacionant els resultats amb la formulació dels mètodes de caracterització anteriors. A continuació es passa a descriure els mètodes de caracterització de forma breu. 2.2.1 Mètode basat en els assaigs de penetració estàtica L’assaig de penetració estàtica consisteix en fer penetrar una punta cònica normalitzada (10 cm2 i un angle de 60º) en el sòl a una velocitat constant (2 cm/s). La resisitència en punta del terreny a la penetració del conus (una qc), segueix la formulació de BUISMAN (1935, 1936, 1940), comentada posteriorment per SANGLERAT (1967), que es: q c = A * B +N

(1)

On A és un terme de forma que depèn de les dimensions de la punta de penetració utilitzada, B és el terme de pendent de l’angle de fregament intern (φ) i de la pressió de confinament (σvo), mentre que C depèn de la cohesió (C); així doncs: A = 1,3 per a la punta normalitzada B= σvo*Tg2(∏/4+φ/2)

∏ tg φ

N =C/Tgφ [Tg2(∏/4+φ/2) ∏tgφ]

(2) (3) (4)

Als afloraments andorrans, normalment de difícil accés resulta de gran utilitat el penetròmetre estàtic manual. Les dimensions de les puntes còniques utilitzades son sobretot de 1 i 2 cm2. En ocasions s’utilitza també la punta de 3 i 1/3 cm2 per a sòls poc compactes i, excepcionalment la punta de 5 cm2. SANGLERAT (1967) comenta que si no es respecten les recomanacions de dimensió per als penetròmetres estàtics no comporta cap influència sobre la mesura de la resistència en punta, fet que constitueix un gran avantatge respecte als penetròmetres dinàmics. Un factor important a tenir en compte al realitzar els assaigs manualment és la velocitat de realització de l’assaig. Per això es proposa realitzar un important número d’assaigs en el mateix material per a obtenir varis que s’hagin realitzat a una velocitat de 2 cm/s i, a continuació trobar la corba de regressió que relacioni amb la qc obtinguda a diferents velocitats.

Si la qc és coneguda a partir de l’assaig de penetració estàtica i la pressió de terres en repòs s’estima a partir de la densitat (γ) i l’alçada de les terres (h), tenim doncs una equació (de Buisman) i dues incògnites. La solució de la indeterminació de les variables es pot obtenir per dos procediments; el primer consisteix en restar o sumar les equacions de dos assaigs realitzats a diferents profunditats i substituir el resultat en una de les dues equacions, obtenint així el valor dels paràmetres de tall (φ i C) o bé es realitza un assaigs per a obtenir el valor de la resistència al tall (τ) sense drenatge amb un escisòmetre i convertir la dada obtinguda en termes friccionals amb un degut criteri geotècnic.

FIGURA 1: Penetració Estàtica

2.2.2 Mètode basat en els assaigs de penetració dinàmica El mètode d’obtenció de paràmetres geomecànics utilitzats per els autors a partir dels assaigs de penetració dinàmica, està basat en la granulometria del medi assajat utilitzant correlacions entre qc i NSPT, tal com les propostes per exemple de ROBERTSON et al. (1983), etc. y la utilització del mateix concepte indicat en el epígraf anterior. 2.2.3 Mètode basat en els assaigs pressiomètrics Aquest tipus d’assaigs es realitzen a Andorra seguint les prescripcions de la normativa Francesa, concretament la NFP94-110, tant en el que fa referència del tractament de les dades obtingudes així com al tipus de perforació, elecció de la sonda, execució de l’assaig, les correccions a efectuar i el càlcul dels paràmetres pressiomètrics. Acostuma a ser molt freqüent a Andorra recórrer a la protecció de la sonda mitjançant un tub metàl•lic ranurat longitudinalment (tube fendu o slotted tube). Breument durant la posta en càrrega del terreny mitjançant la sonda pressiomètrica, s’identifiquen tres fases de l’assaig: 1) 2) 3)

Fase inicial, que correspon a la presa de contacte amb el terreny. Fase pseudoelàstica, on la relació pressió/volum és sensiblement lineal i permet determinar el mòdul pressiomètric Em. Fase de deformació plàstica, que comporta la ruptura del terreny i a partir de la qual es determina la pressió límit del terreny (Pl).

El punt d’inflexió entre la fase lineal i la plàstica correspon a la pressió de fluència (Pf) del sòl. La interpretació de l’assaig pressiomètric en els sediments glacials andorrans presenten certes particularitats derivada de la gènesi d’aquests materials.

En nombrosos assaigs realitzats pels autors en materials glacials d’Andorra es pot identificar més d’una fase pseudoelàstica i per a cada una d’elles una pressió de fluència (Pf) diferent, per aquest motiu no sempre la pressió de fluència és la única pressió de preconsolidació del terreny ja que poden existir varies preconsolidacions superposades derivades de la gènesi d’aquests materials, sotmesos a diversos de càrrega i descàrrega durant les diferents èpoques glacials. Les successives preconsolidacions a les que han estat sotmesos aquests sediments son, de fet, la clau per la correcta elecció dels paràmetres efectius i de deformabilitat d’aquests sòls. A partir d’aquestes consideracions es planteja una problemàtica en l’elecció de la fase pseudoelàstica correcta per a calcular el mòdul pressiomètric. En aquest cas els autors a Andorra han adoptat una o varies fases pseudoelàstiques en funció del problema a solucionar, ja sigui per a el càlcul d’assentaments o bé per al disseny de talussos i empentes de terres. A partir de la pressió límit (Pl) obtinguda amb aquest assaig és possible estimar l’angle de fregament intern seguint la relació que en 1970 va publicar el Centre d’Etudes de Ménard (CASSAN, 1982). Pl = 2,5*2 (φ-24)/4

(5)

o la expressió anàloga de Muller (1970): P l* = b*2

(φ-24)/4

(6)

On Pl* és la pressió límit neta i b pot valer 1,8 per a un terreny tou i humit, 3,5 per un de sec i estructurat, mentre que el valor de 2,5 queda per un terreny intermedi. No obstant, tal com han indicat recentment CLARKE i GAMBIN (1998), els valors així obtinguts s’han d’utilitzat amb molta precaució. Per al càlcul de la cohesió s’adopta l’equació de SALENÇON (1966, dins de CASSAN, 1982): P l* = Cu*[1+Ln{Em/(4Cu(1-ν)}]

(7)

On υ és el coeficient de Poisson (s’adopta 0,33 si no s’ha determinat directament). També els autors utilitzen les relacions d’AMAR et al. (1975): Cu = (Pl-σho)/5,5 si Pl-σho< 300 kPa

(8)

Cu = (Pl-σho)/10 si Pl-σho> 300 kPa

(9)

Una vegada més, es pot observar com la determinació de les tensions in situ (verticals i, principalment horitzontals) son de molta importància per a l’adopció dels paràmetres de tall en aquests tipus de sediments amb varies preconsolidacions glacials.

3

AVANTATGES I LIMITACIONS DELS MÈTODES CARACTERITZACIÓ GEOMECÀNICA, APLICACIÓ EN CASOS DE PATOLOGIES.

DE DOS

S’analitza a continuació dos exemples pràctics de patologies d’estructures de sosteniment i la avaluació de la millora dels paràmetres geomecànics després dels tractaments d’injecció efectuats. 3.1

Cas 1: Camí del Currubell, Andorra la Vella

El present cas ha estat tractat en detall per DEVINCENZI (1997). La problemàtica estudiada es va produir al 1995 com a conseqüència del trencament d’alguns ancoratges actius d’un mur pantalla de grans dimensions. Entre les hipòtesis de l’origen de la patologia es van apuntar certs canvis en els paràmetres geomecànics originals per rentat de fins. El terreny que es va estudiar és de tipus col.luvial, situat al peu de la muntanya del Solà de Nadal. A partir de diferents sondatges de reconeixement efectuats a la zona es va concloure que els sediments de vessant (col.luvions) es troben en contacte erosiu amb materials glaciogènics i el substrat rocós metamòrfic. Els dipòsits de vessant presenten una inclinació de 31º sexagesimals respecte a la horitzontal. L’angle de fregament intern calculat a partir de la pressió límit mitja (0,67 MPa) aplicant l’equació (6) fou de 28º. Els materials glaciogènics inferiors assajats amb mostres d’un solar veí van presentar valors de la pressió límit pressiomètrica entre 2 i 2,7 MPa. Els assaigs de tall directe d’aquests materials van donar com a resultat angles de fregament intern de 40º < φ < 43º i cohesions no drenades de 45 kPa, valors que contrasten amb els del sediment de vessant. L’objectiu de la investigació va consistir en la caracterització del terreny mitjançant el pressiòmetre Ménard en el estat inicial (background), durant i després del tractament d’injecció per gravetat d’una abeurada de ciment-bentonita. Es van realitzar un total de 27 assaigs pressiomètrics en 6 fases successives denominades fase 1 a fase 6 que inclouen assaigs abans de la injecció (fase 1, background), a 2, 5, 20 i 50 dies des de la injecció. per a cada fase van quedar definits els paràmetres pressiomètrics (EM, Pl i Pf) es van analitzar les seves respectives variacions. En resum, als pocs dies d’iniciada la injecció, les corbes pressiomètriques resulten pràcticament lineals i la fluència es manifesta i incrementa des de l’inici mateix de l’assaig per a passar després a unes corbes de similars característiques però en la que existeixen trams de fluència nul•la. A mesura que transcorren els dies des de la injecció, les corbes passen a tenir una morfologia clàssica en les que s’identifiquen clarament les tres fases de l’assaig (veure figura 2 i 3).

Com a conclusió s’analitza l’eficàcia de les injeccions definint la eficiència pressiomètrica de les mateixes com la relació dels paràmentres pressiomètrics mitjos després i abans del tractament. Es va comprovar que en aquest tipus de sòls eM = 3,3 i ep = 2,7 a 50 dies des de la injecció, essent eM i ep l’efectivitat en termes de deformació (EM) i en termes de resistència (Pl) respectivament. A la figura 4 es presenta l’evolució dels paràmetres pressiomètrics mitjos en funció dels dies transcorreguts des de la injecció.

Així mateix, es va comprovar, si be amb una població de dades reduïda, que a partir dels 20 dies d’injecció, la resistència a la compressió simple de les provetes de ciment-bentonita és aproximadament igual a la Pl obtijnguda amb l’assaig pressiomètric. 3.2

Cas 2: Carrer Sant Jordi al Pas de la Casa

Els segon cas correspon a la patologia d’un mur ancorat en fase de construcció esdevinguda a principis del 1998. La problemàtica d’aquest segon cas fou l’assentament diferencial de la base del mur ancorat que generà un bolcament del mateix, abans de poder finalitzar-ho. El factor de seguretat (FS) respecte a l’esfondrament de la fonamentació era de FS = 0,8 en el moment que es va produir l’assentament diferencial.

Com a mesura d’urgència es va procedir a estabilitzar la base del mur mitjançant un recalçament per a estabilitzar el bolcament, tal com es pot observar a la figura 5 i 6.

FIGURA 5: Mur bolcat per sota del carrer Sant Jordi del Pas de La Casa

FIGURA 6: Visió de detall del mur bolcat subjectat amb bigues de ferro

Per a la realització de les següents dames ancorades fins assolir la cota de fonamentació es va optar per realitzar una consolidació del terreny mitjançant injeccions de ciment-bentonita a baixa pressió (entre 1,8 i 2,0 MPa) per sota del recalç del mur.

La geologia del sector es composa d’uns sediments de vessant amb diferents nivells inclinats de 30º respecte a la horitzontal. Els col.luvions reposen sobre el substrat rocós metamòrfic pissarrenc amb una foliació molt penetrativa, que es troba profundament alterat en els primers tres metres de profunditat. La primera caracterització geotècnica en la que es va basar el projecte assignava al substrat rocós un angle de fregament intern de 33º i una cohesió de 0,1 MPa, valors determinats a partir de la metodologia clàssica i que van resultar ser excessivament optimistes. Un cop fet el desmunt de terres el mur es va assentar d’una forma diferencial i es va procedir a el reconeixement geomecànic del substrat a la cota de fonamentació en base a assaigs de penetració estàtica i l’escisòmetre que van donar com a resultat un angle de fregament de 26º i una cohesió de 0,02 MPa; paràmetres que contrasten amb els de disseny. Per a determinar l’eficiència pressiomètrica es van realitzar 10 assaigs pressiomètrics al terreny en tres fases successives denominades fase 1 a fase 3, que inclouen assaigs en el terreny sense injecció (background) a sis dies i onze d’injecció. A la present figura s’observa la corba d’increments totals de la fase 1 i 3 (corba senyalada amb un cercle).

La corba més vertical correspon a la roca alterada (EM = 8,3 MPa i Pl = 0,4 MPa) i s’observa que pràcticament no presenta fase pseudoelàstica. L’assaig realitzat en roca no alterada presenta una fase pseudoelàstica més desenvolupada i una fase plàstica que es desenvolupa molt ràpidament alterada (EM = 11,0 MPa i Pl = 1,6 MPa). Un cop realitzada la injecció s’estableix una fase pseudoelàstica molt marcada amb una ruptura del terreny molt ràpida al final de la pressió de fluència (fase plàstica molt verticalitzada).

Els paràmetres geomecànics calculats segons les equacions de Muller i Salençon per a una σvo corresponent a una columna de terres de 15 metres (cota de fonamentació) son per la roca molt alterada pràcticament iguals als obtinguts amb el penetròmetre estàtic i l’escisòmetre. Per a la roca menys alterada els paràmetres de tall són de φ = 34’7º i C u = 0,4 MPa paràmetres que s’assemblen més als del projecte inicial, però que no corresponen als de la base del mur en el moment en que va bolcar.

FIGURA 8: Detall de la realització de les proves pressiomètriques amb la màquina de sondatges present a l’obra

Una vegada realitzada la injecció, l’eficiència pressiomètrica després de transcorreguts 11 dies va resultar ser: Taula 1: Eficiència pressiomètrica als 11 dies d’injecció eM ep Material Roca alterada 4,5 4,7 Roca no alterada 10 1,3 *

Nota:

eM = eficiència pressiomètrica en termes de EM ep = eficiència pressiomètrica en termes resistents

Com a conclusió es va obtenir que el FS respecte a l’esfondrament de la fonamentació va augmentar a FS = 3,7 per 6 dies d’injecció i FS = 4,5 per 11 dies d’injecció, mentre que les característiques de la deformació del terreny es van multiplicar per 10 (mòdul pressiomètric) als 6 dies d’injecció, i es va mantenir constant a les proves d’onze dies d’injecció. En aquest cas s’observa que existeix una gran millora en els paràmetres geomecànics de deformació, mentre que els paràmetres de resistència al tall també van millorar respecte al terreny natural però en menor mesura, és a dir que el terreny es va rigidificar però d’una forma fràgil.

4

CONCLUSIONS

1) Els sediments d’alta muntanya es caracteritzen per una àmplia gradació granulomètrica i en aquests resulta ser molt difícil l’obtenció de mostres inalterades representatives per ser analitzades al laboratori. 2) Els assaigs geotècnics in situ, penetròmetres i principalment l’assaig pressiomètric de Ménard, constitueixen tècniques de gran utilitat per a quantificar els paràmetres geomecànics d’aquest tipus de materials. 3) Assaigs tan senzills com l’escisòmetre o el penetròmetre estàtic manual resulten de gran ajut per a la caracterització de la matriu fina d’aquests sediments. 4) La determinació de les tensions in situ (verticals i, principalment horitzontals) són de molta importància per a l’adopció dels paràmetres de tall d’aquest tipus de sediments amb diverses preconsolidacions glacials. 5) La utilització dels assaigs in situ en general i e pressiòmetre de Ménard en particular constitueixen les millors eines d’investigació per a quantificar la millora de les característiques geomecàniques d’aquest tipus de sòls amb tractaments d’injecció. 5

REFERÈNCIES:

AFNOR, (1998) ESSAI PRESSIOMÉTRIQUE MÉNARD, NFP94-110, Paris la Défense. AMAR, S., JÉZÉQUEL, J.F. I LE MÈHAUTÈ, (1975) In Situ shear resistance of clays. Proc. ASCE Spec. Conf. on In Situ Meas. of Soil Porp. Raleigh. Vol 1. BAGUELIN, F.; JÉZÉQUELL, J.F. I SHIELDS, D.H. (1978) The Pressuremeter and Foundation engineering. Trans Tech. Pub. Clausthal. Germany. CASSAN, M. (1982) LOS ENSAYOS IN SITU EN LA MECÁNICA DEL SUELO. SU EJECUCIÓN E INTERPRETACIÓN. Editores Técnicos Asociados (ETA). Barcelona. CLARKE, B.G. Y GAMBIN, M.P. (1998) Pressuremeter Testing in Onshore Ground Investigation: A Report by the ISSMEGE Comittee TC16. Proc. I Intern. Conf. on Site Characterization. Atlanta, G.A. DEVINCENZI, M. (1997) Evaluación de la Mejora de las Características Geomecánicas de un Suelo Coluvial Inyectado por Gravedad mediante el Ensayo Presiométrico de Ménard. Ingeniería Civil, 97. ROBERTSON, P.K., CAMPANELLA, R.G. i SY, A Correlations. Jorun. Geotech. Eng. ASCE, 109(11).

(1983)

SPT-CPT

SANGLERAT, G. (1967) EL PENETRÓMETRO Y EL RECONOCIMIENTO DE SUELOS. Servicio de Publicaciones Ministerio de Obras Públicas, Madrid. TURU, V. (en premsa) Aplicación de diferentes técnicas geofísicas y geomecánicas para el diseño de una prospección hidrogeológica de la cubeta de Andorra, (Pirineo Oriental): Implicaciones paleohidrogeológicas en el contexto glacial andorrano; Actes de les Jornades en Actualidad de las Técnicas Geofísicas aplicadas en Hidrogeología, Granada 10-12 de Maig de 1999.