Esperança i desesperança: els drets lingüístics en un món multilingüe

1

Esperança i desesperança: els drets lingüístics en un món multilingüe Linguamón-UOC Càtedra de Multilingüisme, Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, 4 de juny. Dr. Fernand de Varennes Linguapax 2004 Laureate Professor titular de Dret Internacional i Drets Humans Universitat de Murdoch, Austràlia

Gràcies, senyor president de la conferència, benvolguts col·legues, mesdames et messieurs, ladies and gentlemen, senyores i senyors. Em sento honrat per haver estat convidat per Linguamón-UOC Càtedra de Multilingüisme i la Universitat Oberta de Catalunya per a parlar-los aquesta nit. Moltes gràcies per l’honor. Permetin-me, en primer lloc, que els faci una confessió. Sóc un jurista sense formació específica en lingüística, en sociolingüística o ni tan sols en ciències polítiques; per tant, espero que ningú estigui temptat de seguir el consell d’un dels personatges d’una obra de Shakespeare quan descriu una proposta d’utopia:

William Shakespeare, Enric VI (segona part): «El primer que farem és matar tots els advocats.» Mesdames et messieurs, tenint en compte la meva experiència professional, la presentació que faré serà de naturalesa jurídica i per tant espero que em disculpin.

2 La vie est compliquée, la vida és complicada, i ho és també pel que fa als drets lingüístics. Molts aspectes del que presentaré aquesta nit mostren que, tot i que, certament, hi ha un canvi d’actitud molt positiu i s’han adoptat nombroses mesures i formes de reconeixement, l’evolució malauradament no és tan ferma o tan clara com molts de nosaltres voldríem o desitjaríem.

Per què hi ha desesperança? Bé, en part perquè la diversitat lingüística s’asseca, s’extingeix, a una velocitat alarmant. Segons alguns informes de la UNESCO, la meitat de potser unes 6.000 llengües estan amenaçades i el 90% podrien desaparèixer en un segle. Cada quinze dies es perd una llengua. Com que la majoria de llengües del món tenen molt pocs parlants –el 4% de la població mundial parla el 96% de les llengües existents–, aquestes llengües són extremament vulnerables. «Con cada lengua que se extingue, se borra una imagen del hombre.» For every language that becomes extinct, an image of man disappears. Octavio Paz

Al mateix temps, però, sens dubte hi ha d’haver esperança perquè s’ha estès per tot el món, i especialment per Europa, un canvi d’actitud. Per a entendre millor la situació en què ens trobem, i per què aquesta presentació s’anomena «Esperança i desesperança», caldrà que recordem la nostra història per a comprendre les reaccions conflictives que es produeixen davant la diversitat lingüística, perquè no podem comprendre la situació actual del català, del basc i d’altres llengües d’Espanya sense conèixer el llegat de l’era franquista. Sovint ho oblidem, però a Europa hi ha hagut durant molt de temps una tradició d’intolerància i rebuig cap a la diversitat lingüística que ha tingut una gran influència i un gran impacte en molts països, incloent-hi Espanya, tradició vinculada tant a la ideologia d’esquerres com de dretes. De vegades, la diversitat de llengües i cultures s’ha considerat perillosa i una amenaça per a la unitat, perquè es pensa que descoratja l’assimilació o la integració, se l’ha considerat fins i tot retrògrada; des d’aquest punt de vista, doncs, la millor opció és no reconèixer les llengües minoritàries ni donar-los suport per tal de no encoratjar la segregació i la separació. Segons aquest criteri, només hi pot haver una sola llengua, fins i tot un sol poble o una sola religió. Portat al pitjor extrem, és un criteri racista i intolerant: una mena d’Ein Reich, ein Volk, eine Sprache. Friedrich Engels i John Stuart Mill, tots dos dient bàsicament, encara que amb petites diferències, que el millor que es pot fer és desempallegar-se de totes aquestes minories empipadores, per a eliminar, en altres paraules, la diversitat.

3 El que potser oblidem és que la seva influència continua sent molt considerable políticament i jurídicament, perquè és evident que tant el liberalisme occidental com el marxisme segueixen contaminats per aquest incòmode sentiment davant la diversitat. John Stuart Mill es refereix, per exemple, a les «relíquies mig salvatges de temps passats» com els irlandesos i els bascos, i altres «porcions inferiors i més retrògrades de la raça humana» i afirma que el món només es podria beneficiar de la seva absorció dins la majoria d’un país.

Engels diu, de fet, una cosa força semblant, qualificant les minories –i això inclouria els catalans– d’escombraries ètniques. Esquerra i dreta: poden situar-se en camps ideològics completament oposats, però la semblança entre els conceptes i els criteris mantinguts per Engels i Mill és impressionant: aquestes nacionalitats o minories estaven condemnades a ser absorbides, no, més que això, havien de ser eliminades, i això incloïa per descomptat les seves llengües i cultures. La diversitat ètnica i cultural va ser considerada tradicionalment durant molt de temps –i fins a cert punt encara ho és avui dia en alguns països– pels liberals i pels marxistes com un obstacle per al progrés i el desenvolupament. Tant per als marxistes com per als liberals, existien les «grans nacions», que eren les portadores del desenvolupament històric. Les nacionalitats més petites i les seves llengües i identitats es consideraven retrògrades i estancades. S’esperava que abandonessin la seva identitat i acceptessin l’assimilació dins de la nació majoritària: point final. Això estava d’acord amb l’air du temps, el Zeitgeist del segle XIX: el progrés i la civilització exigien l’assimilació de les minories i la desaparició consegüent de la diversitat cultural. En aquest sentit, chers amis, s’imposa un ampli marge d’esperança perquè hem deixat enrere clarament –encara que no del tot a tot arreu– aquests criteris. El fet que la comunitat internacional i molts governs del món hagin entès que les llengües són importants i s’han de protegir explica potser el moviment creixent dels últims anys a favor del reconeixement i l’acceptació de la diversitat. Des de l’any 2000, el 21 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna per a promoure la diversitat lingüística i cultural i el multilingüisme. La Conferència General de la UNESCO va proclamar el 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna el mes de novembre de 1999. Aquest Dia Internacional s’ha celebrat cada any a partir de febrer de 2000 per a promoure la diversitat lingüística i cultural i el multilingüisme.

4 De fet, a Europa vostès han fet molt més perquè l’any següent, el 2001, van continuar amb l’Any Europeu de les Llengües, i a més celebren el Dia Europeu de les Llengües –que no coneix gaire gent– el 26 de setembre. L’Any Europeu de les Llengües 2001 va ser una iniciativa conjunta del Consell d’Europa i de la Comissió Europea per a promoure el multilingüisme i millorar les aptituds lingüístiques arreu d’Europa. El 6 de desembre de 2001, en finalitzar l’Any Europeu de les Llengües 2001, el Consell d’Europa va proclamar el 26 de setembre com a Dia Europeu de les Llengües, amb el suport de la Unió Europea. Les llengües són tan importants que Europa celebra el seu reconeixement dues vegades l’any, el 21 de febrer i el 26 de setembre. Impressionant.

Aquest any és un altre bon any per al reconeixement de les llengües. Com molts de vostès saben, el 2008 és l’Any Internacional de les Llengües i també l’Any Europeu del Diàleg Intercultural. Aquesta tarda, l’Assemblea General de les Nacions Unides, reconeixent que el multilingüisme genuí promou la unitat en la diversitat i l’enteniment internacional, ha proclamat l’any 2008 com a Any Internacional de les Llengües. L’Assemblea també ha reconegut, sense votació, que les Nacions Unides donin suport al multilingüisme com a mitjà per a promoure, protegir i preservar la diversitat de llengües i cultures a tot el món... Encara que es tracta de gestos principalment simbòlics, hi ha hagut fets molt més tangibles. Com molts de vostès saben, l’any passat, el 2007, la Unió Europea va nomenar el seu primer Comissari Europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, que és el responsable de la política lingüística de la Unió Europea, dirigida entre altres qüestions a la promoció del multilingüisme entre els ciutadans i les institucions de la Unió Europea. La UNESCO també va nomenar l’any passat un chargé de mission per al dret a l’educació, Jan de Groof.

I, per descomptat, hi ha moltes altres formes de reconeixement. N’esmento algunes a continuació: Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural de la UNESCO.

5 Declaració de les Nacions Unides sobre els drets del pobles indígenes. Declaració de les Nacions Unides sobre els drets de les minories nacionals o ètniques, religioses o lingüístiques. Convenció sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals 2005. Les recomanacions de la Haia respecte als drets d’educació de les minories nacionals. Les recomanacions d’Oslo respecte als drets lingüístics de les minories nacionals. I un llarg etcètera. Podria citar, fins i tot, el lema de la Unió Europea, que en certa manera confirma la riquesa que implica la nostra diversitat humana i lingüística. Aquí el tenen: A. In varietate Concordia Tot això és molt bonic, sona molt bé, però la major part de les declaracions que he esmentat no són jurídicament vinculants –no formen part del dret internacional ni són una resposta jurídica– o bé no tenen un impacte real quant a la imposició de mesures que assegurarien la protecció o la promoció de les llengües minoritàries o autòctones. La situació és un pèl diferent a Europa per l’existència de diversos tractats a què ja m’he referit abans de passada, però abans de començar a parlar més específicament d’Europa, deixin-me dir que, malgrat aquest desinterès internacional des del punt de vista jurídic, s’albiren alguns rajos d’esperança procedents de llocs diversos, i potser inesperats. En primer lloc, hi ha principis emergents en dret internacional que, tot i que no van dirigits específicament a la preservació de les llengües, han tingut aquest resultat involuntari. És el cas dels llocs on s’ha donat a les comunitats lingüístiques més poder i control, sigui perquè se’ls ha reconegut que són un poble amb dret a l’autodeterminació (una petita categoria a la qual les minories no solen tenir dret), sigui perquè s’ha concedit a una minoria un elevat nivell d’autonomia territorial per mitjà d’un tractat o d’un altre tipus de conveni, o sigui perquè una comunitat hagi aconseguit, gràcies a l’aplicació de drets fonamentals com el dret a la nodiscriminació, que la seva llengua pugui ser utilitzada àmpliament per les autoritats estatals com a llengua de serveis al públic i se la consideri, per tant, una llengua amb un cert prestigi, un cert poder i generadora d’oportunitats. No cal, per descomptat, que m’estengui més en aquest últim punt, perquè vostès ja coneixen aquesta experiència a Catalunya, malgrat que la situació disti molt de ser perfecta i que ara mateix s’enfrontin amb algunes situacions i reptes força difícils. De totes maneres, m’agradaria esmentar un o dos exemples en què el dret a l’autonomia creat per mitjà d’un tractat internacional –i un tractat és un document jurídicament vinculant en dret internacional– ha tingut com a resultat un alt nivell de protecció de la llengua i la cultura d’una minoria. Primer de tot, la llengua és poder: on una minoria té una llengua de poder i d’oportunitats, si no necessàriament de prestigi, sembla que el seu estatus contribueix

6 considerablement a la seva estabilitat i fins i tot en millora l’ús i les perspectives a llarg termini. Si ens fixem en la situació del suec a Finlàndia, quedarem força astorats: el suec ha passat de gaudir d’una posició lingüística dominant al començament del segle XX a ser una llengua que, de fet, es va suplantant progressivament a la Finlàndia continental; el nombre de parlants de suec no ha deixat de disminuir al llarg dels anys fins al punt que ara mateix n’és previsible la desaparició. Tot i que hi ha lleis que prescriuen la utilització del suec en alguns àmbits de l’Administració pública, la realitat és que la legislació d’aquest país en matèria de bilingüisme de fet és molt feble i, per tant, els membres de la minoria sueca sovint no disposen de recursos jurídics al seu abast. Això és el que podríem qualificar com a situació de desesperança. Els resultats al llarg dels anys, els poden veure vostès mateixos: Any 1610 1749 1815 1880 1890 1920 1940 1960 1980 1996 2002

Parlants suecs a Finlàndia 70.000 87.200 160.000 294.000 349.700 341.000 354.000 330.500 300.482 295.630 290.251

% 17,5% 16,3% 14,6% 14,3% 12,9% 11,0% 9,5% 7,4% 6,3% 5,8% 5,6%

De fet, però, hi ha un raig d’esperança enmig de tanta foscor. El que és molt interessant és que, mentre la situació del suec a la Finlàndia continental cada any és més desesperada, aquesta llengua no està gens amenaçada a les Illes Aaland, perquè excepcionalment aquestes illes són gairebé semiindependents. Les lleis locals restringeixen l’establiment de forasters – i això significa concretament membres de la majoria de parla finesa –, la llengua finesa és una assignatura opcional a les escoles com ho és l’anglès i l’alemany, i de fet la llengua de l’Administració, del treball, de les oportunitats, de tot, és el suec: aquesta és la llei. És la llengua del poder i de les oportunitats, i la conseqüència és que, en efecte, no hi ha hagut cap mena de substitució lingüística durant gairebé cent anys. La llengua sueca hi té un nombre molt limitat de parlants: 25.000 persones, però no està amenaçada com ho està la seva cosina més gran al continent. També m’agradaria aclarir un altre punt. No hi ha resistència cap al món exterior: el món exterior forma part de l’escenari de les illes Åland –en la mesura que és possible en un grup d’illes relativament aïllades–, perquè els nens aprenen llengües estrangeres i acaben dominant l’alemany, l’anglès o el finès, però sempre després del suec i en combinació amb aquesta llengua.

7 Però això és autonomia i, en realitat, no és el meu tema aquesta nit. La setmana que ve, quan torni d’Austràlia, parlaré a Bilbao al Tercer Congrés Internacional sobre Drets Humans: La Gestió Democràtica de la Diversitat Nacional i Cultural, organitzat per la Conselleria responsable de Drets Humans del Govern basc, per si algú hi està interessat. I què passa amb els drets lingüístics? Deixin-me començar amb una cosa molt bàsica: On tue une langue qu’on enseigne pas. Com que es mata una llengua si no se l’ensenya, i com que tothom –les Nacions Unides, la UNESCO, la Unió Europea i el Consell d’Europa– sembla reconèixer la importància de les llengües i la necessitat de protegir-les, així com la conveniència del multilingüisme, caldria esperar trobar entre els drets lingüístics existents un dret a l’educació en la llengua pròpia, correcte? Doncs bé, de fet, no, no és així. Aquí hi ha un problema i un repte, que impliquen malentesos, interpretacions errònies i distorsions. S’han dipositat moltes esperances en els drets lingüístics creats en el Consell d’Europa, esperances que em temo que s’haurien de matisar. • •

Conveni Marc per a la protecció de les minories nacionals Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries

El Conveni Marc per a la protecció de les minories nacionals i la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries són documents jurídics, però no creen cap dret lingüístic directe. La Carta Europea nega explícitament –ho diu molt clarament– que creï cap dret per a ningú, ja que només obliga legalment els governs a proporcionar alguns beneficis i ús per a les llengües regionals o minoritàries. Estableix de bon començament que ningú, sigui individu o grup, pot utilitzar jurídicament la Carta Europea, cosa que, d’altra banda, no és acceptada arreu d’Europa: • La majoria de «drets lingüístics» no són automàtics ni en el Conveni Marc ni a la Carta Europea: estan limitats a les situacions en què es consideren «justificats», «raonables», o en què el seu nombre de parlants en part d’un territori és «substancial» o «suficient». • Cap dels tractats és directament aplicable (no es poden utilitzar en un tribunal de justícia, tret que no hi hagi una legislació especial del país o del Tribunal Europeu de Drets Humans). • La Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries no crea cap mena de «dret» per a individus o comunitats, només crea obligacions per als Estats. Pel que fa al Conveni Marc per a la protecció de les minories nacionals, el seu informe explicatiu afirma que el tractat només és un «marc». Les paraules són molt importants per als advocats, i aquesta paraula significa que només conté disposicions

8 programàtiques que estableixen objectius que els governs es comprometen a perseguir. En altres paraules, no es poden invocar directament les disposicions, el contingut, d’aquest tractat en un tribunal de justícia. Com indico aquí a la diapositiva, poden veure que hi ha altres limitacions o malentesos sobre el contingut d’aquests tractats dels quals molta gent pot no ser-ne conscient. Així, malgrat que vostès, a Europa, hagin desenvolupat molts aspectes dels drets lingüístics basant-se en aquests dos documents jurídics i que, sens dubte, aquests documents tindran una influència i un impacte creixent en el futur, no tot és el que sembla, perquè els dos tractats van ser considerablement limitats pels governs europeus per tal que els activistes lingüístics, les minories o, Déu no ho vulgui, els lingüistes i altres de la seva espècie, no esdevinguin massa poderosos si volen qüestionar la política lingüística del govern. Tanmateix, encara queden estàndards, un tipus de conducta que s’espera a Europa i que s’espera que sigui respectada i implementada per la majoria de països europeus. És un procés que es troba encara en fase de desenvolupament, perquè hi ha molts aspectes en què encara ho hi ha acord, cosa que requerirà el seu temps. Això és esperança amb una certa desesperança, però hi ha altres qüestions que poden portar una mica més d’esperança a altres parts del món. I és aquí quan m’agradaria destacar la importància de la interacció dels drets lingüístics i de la legislació internacional sobre drets humans. En primer lloc, és clar que la legislació internacional sobre drets humans no afecta de cap manera l’elecció d’una llengua oficial. Com en el cas d’una religió oficial, la legislació internacional simplement no hi interfereix. El Tribunal Europeu de Drets Humans ho ha deixat ben clar en diverses sentències durant els últims anys: Mentzen vs. Letònia, 2004, Tribunal Europeu de Drets Humans …sous réserve du respect des droits protégés par la Convention, chaque État contractant est libre d’imposer et de réglementer l’usage de sa ou ses langues officielles… En segon lloc, encara que hi hagi llibertat d’elecció de la llengua oficial, almenys en dret internacional, s’ha de complir amb els estàndards de drets humans. En altres paraules, sigui quina sigui la política lingüística oficial, no en pot resultar, per exemple, una violació de la llibertat d’expressió o la pràctica de polítiques discriminatòries, etc. I, per tant, aquí és on es produeix la interacció i, de vegades, les tensions entre llengües oficials i alguns drets humans que tenen incidència en l’àmbit de la llengua, o que poden acabar per conferir «drets lingüístics».

9 Els donaré alguns exemples: •

•

•

L’any 1993 (Ballantyne vs. Canadà), el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides va concloure que el dret a usar una llengua en l’àmbit de les activitats privades era garantit per la llibertat d’expressió. Per tant, la política lingüística del Govern del Quebec que prohibia la col·locació de rètols comercials no redactats en francès violava aquest «dret lingüístic» protegit per la llibertat d’expressió. No obstant això, com que es considerava legítim protegir i promoure la llengua francesa, s’admetia la possibilitat d’adoptar mesures per a exigir l’ús del francès, a més de la llengua pròpia d’elecció. L’any 2000 (Diergaardt vs. Namíbia), el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides defensava que una llengua minoritària, l’afrikaans a Namíbia, havia de ser utilitzada en certa mesura per les autoritats oficials a més de l’anglès, l’única llengua oficial del país, per tal de complir l’obligació de nodiscriminació en l’àmbit lingüístic, ja que no hi havia cap motiu que expliqués per què l’ús exclusiu de l’anglès fos raonable i justificat en aquelles circumstàncies. L’any 2001 (Xipre vs. Turquia), el Tribunal Europeu de Drets Humans va concloure que la política lingüística oficial del Nord de Xipre violava el dret a l’educació, que, en aquell context particular, comprenia el dret a rebre l’ensenyament en grec en una escola pública.

Els drets lingüístics com la llibertat d’usar la llengua pròpia en les activitats privades, de fer servir el nom en la llengua pròpia, de rebre educació en escoles públiques que utilitzin una llengua minoritària com a llengua d’instrucció en alguns casos encara poc definits en què hi hagi un nombre suficient d’alumnes i en què sigui raonable i justificat, de ser atès per part dels funcionaris públics en una llengua minoritària i no oficial, han estat tots reconeguts i, almenys en algunes situacions, protegits pels estàndards internacionals de drets humans. S’ha reconegut, així mateix, que aquests drets humans han de prevaler des d’un punt de vista legal sobre les polítiques lingüístiques oficials.

Els drets lingüístics –o alguns aspectes d’alguns d’ells– són una part real dels drets humans, fins i tot tenint en compte que és una qüestió encara poc entesa o valorada. Especialment la via de la no-discriminació que ha començat a ser interpretada pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides –i subratllo que és només un començament perquè la majoria de juristes no coneixen la tasca del Comitè o no hi estan d’acord– obre el camí cap a una nova eina legal, i potser una de molt potent, per fer front a la necessitat que els governs incrementin l’ús d’algunes llengües.

Això serà part d’una evolució contínua que necessitarà molts anys per a prendre forma i depurar-se, però almenys ofereix una esperança creixent amb vista al futur, especialment si en aquest futur es configura alguna forma de dret a l’autonomia. Dit això, ens podem preguntar si estem a punt d’aconseguir en algun lloc els mitjans per a contenir la riuada de llengües que probablement desapareixeran aquest segle. La

10 resposta és no, no si ens fixem en què està passant des d’un punt de vista jurídic en l’àmbit europeu o mundial. A la vegada, però, vivim una època en què el Zeitgeist prevalent és, si més no, comprensiu amb la noció general que no hem de ser, no hauríem de ser, tots idèntics ètnicament o lingüísticament. I la manera com s’entén cada vegada més el concepte de no-discriminació, la voluntat creixent de la comunitat internacional de considerar la concessió d’algun dret a l’autonomia a les minories i les poblacions autòctones, suggereixen que hi pot haver mitjans addicionals per a protegir i assegurar, en un petit nombre de casos, la supervivència i fins i tot la prosperitat d’una part de la nostra herència humana comuna. Així, com a optimista realista –o com a realista optimista– encara no crec que el món acabi esdevenint un gran MacDonald’s: hi ha implicats molts més factors que operen en sentits contraris, i també eines d’àmbit jurídic i polític, que finalment poden permetre la coexistència i fins i tot la prosperitat de moltes llengües i cultures, i això encara que moltes probablement desapareguin. I després de tot, una dieta variada sempre és més saludable que el mateix menjar a cada àpat.

Per tant, la meva visió del futur dels drets lingüístics a Europa és d’un optimisme prudent. Vostès han aconseguit alguns progressos extraordinaris amb el Consell d’Europa i la Unió Europea, i sembla que hi ha hagut alguns canvis espectaculars pel que fa al tractament jurídic i a la percepció política i potser també pública de la importància i el lloc de les llengües a la societat. Crec que podem dir que es veu la diversitat lingüística com un actiu, una riquesa que s’ha d’acceptar, protegir i promoure. Alhora, però, no tot és el que sembla, i potser la influència i l’impacte de les mesures aprovades a Europa no són necessàriament tan espectaculars com podíem creure inicialment, perquè sobretot des d’un punt de vista legal són, de fet, força tímides o no imposen als governs obligacions gaire exigents. Finalment, permetin-me afegir això: Un principi ara fonamental per a les democràcies europees és el que estableix que els estats han de respectar la diversitat cultural i lingüística. Això significa no només tolerància, sinó un ús de la llengua fins on sigui raonablement possible, cosa que representa gairebé una revolució en el pensament, si recordem algunes de les idees tradicionals de liberals i marxistes, per a no esmentar el llegat de la influència jacobina a França i altres països Això significa pluralisme i respecte per a les persones, de manera que les preferències lingüístiques i culturals de les persones han de ser reconegudes i possibilitades, i no ignorades o fins i tot suprimides. Aquest suport als interessos i els desitjos dels usuaris d’aquestes llengües és essencial per a la seva preservació i el seu desenvolupament, en la mesura que sigui raonablement possible.

11 Aquests principis són acceptats cada vegada més com els elements constructius de la nova Europa, els elements constructius de les societats democràtiques basades en la tolerància, el respecte per la diversitat i els drets humans de les minories. Són el full de ruta cap a la pau que mostra com es pot tractar la diversitat lingüística de manera coherent amb els drets humans i els drets de les minories. En aquest sentit, hi ha hagut un canvi monumental de pensament i aquesta batalla s’ha guanyat. Queden, per descomptat, moltes dificultats per superar, però ara vostès tenen diverses declaracions, documents, recomanacions i fins i tot tractats. Potser és hora de reforçar el que ja existeix i cal enfortir, aclarir les qüestions encara confuses, com la nodiscriminació en dret internacional i veure el que se’n pot treure, i explorar altres principis emergents que han tingut resultats encoratjadors. El present és molt millor que el passat i hauria d’estimular-nos amb vista al futur. Tanmateix, una cosa és clara, no poden ser complaents, han de mantenir sempre una actitud vigilant i han d’estar disposats a explorar totes les vies i opcions que puguin funcionar millor en el seu context.

I saben què? El món canvia i només podem esperar que sigui per a millorar. Merci. Gràcies.