Els últims habitants del Castellar d’Alcoi

Els últims habitants del Castellar d’Alcoi Germán Pérez Botí ARQUEÒLEG I PROFESSOR DE SECUNDÀRIA DEL COL·LEGI CARMELITES

D

urant els anys 1967, 1968 i 1969, Juan Faus Cardona i els seus fills, Jesús i Juan Faus Barberá al costat d’altres collaboradors, van excavar part del Castellar d’Alcoi davant el perill que corria aquest jaciment arqueològic per la seva proximitat amb una pedrera d’extracció d’àrids (Faus et alii, 1987: 68; Segura, 2001: 109). Durant els tres anys es van dur tasques de “reconeixement, neteja, i l’excavació de la Corona i de la muralla sud”. Els resultats parcials d’aquests treballs arqueològics van ser objecte d’una investigació posterior que J. Faus va publicar en diferents articles en la premsa local, en concret al diari Ciudad. Així mateix va lliurar al Museu Arqueològic d’Alcoi les seves notes i el seu diari de camp, a les quals es realitzaven una sèrie d’anotacions sobre el descobriment de restes humanes durant el procés d’excavació. En concret, va arribar a assenyalar, literalment, 15 esquelets. En analitzar els diferents dibuixos del diari, ens adonem que la majoria presenten la següent orientació: estan dipositats en posició decúbit lateral dret, amb els braços creuats sobre la pelvis. A més presenten la disposició sud-est/nordest, i el rostre girat cap a l’est. Per tant, sens dubte, estem davant enterraments orientats d’acord amb el ritual islàmic. Al llarg dels anys, l’existència d’aquestes restes humanes s’ha interpretat com sepultures relacionades amb la destrucció del poblat per part de les incursions del Cid a la fi del segle XI. Ja que trobem, segons el diari, indicis de mort violenta, com un nivell de cendres i la dispersió de puntes de fletxa. A més, aquestes restes se situen a l’interior de les cases que s’adossen a la muralla inferior. Com a conseqüència d’aquests fets, i sobre la base del

206

Vista panoràmica de El Castellar.

registre ceràmic (Pérez Botí, 2011), el poblat quedarà desocupat fins a finals del segle XII, que es reocuparà només l’àrea del cim fins a la primera meitat del segle XIII. Si examinem detingudament el diari i apliquem la mateixa metodologia arqueològica, és molt poc probable que les restes humanes trobades pertanyen a aquest període històric (finals del segle XI). La majoria de les sepultures es troben a l’interior de les unitats habitacionals o cases segons J. Faus. En aquests moments desconeixem enterraments islàmics a l’interior de les cases. A això, cal sumar que la majoria dels cementiris islàmics d’aquest període es localitzen fora

Trobem, segons el diari, indicis de mort violenta

del poblat. D’època almohade, s’han trobat cementiris propers a les cases, però mai sobre o dins d’elles. Per tant, estem davant d’una maqbara o cementiri possiblement tardoalmohade. Els enterraments es troben superposats a les cases possiblement pertanyents als segles X i XI. És a dir, els últims habitants de l’alqueria almohade, que viuen a la part més alta o la corona, s’enterren en un lloc on en segles anteriors se situaven les cases que a la fi del segle XI havien estat abandonades com a conseqüència de les correries del Cid. Segons l’historiador alcoià J. Torró, entorn de l’any 1255 el Castellar i diverses alqueries del terme d’Alcoi quedaran despoblades com a conseqüència de la primera revolta d’al-Azraq. Ja que, com diu aquest autor, és probable que els habitants del Castellar al costat d’altres alqueries pròximes (Torch, Cota, Uxola, Teulada i Benehadal) foren afectats per l’expulsió de la majoria dels musulmans que va iniciar el rei Jaume I després la seua possible participació

ALCOY, SU IMAGEN Y SU HISTORIA

en l’aixecament i posterior batalla del Benicadell. Després d’aquest fet històric, el Castellar o castrum d’Alcoi, va tenir dos alcaids cristians amb una petita guarnició durant cert temps, ja que s’ha trobat un òbol de Jaume I. Serà a “mitjans dels anys 1260 quan va ser abandonat de forma definitiva” (Torró, 2006: 72). Aquest mateix plantejament ho suggereix P. Guichard (2001: 225). Per a aquest investigador, l’abandonament es produeix entorn de l’any 1275, ja que és l’última vegada que apareix esmentat el castrum d’Alcoi en un document de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA, reg. Canc. 20, fol. 269); en el qual el rei va concedir a un particular en 1270 la terra cultivable de la muntanya sobre la qual es trobava aquest castrum.I

Alcoy. Instituto de Estudios Juan Gil-Albert, 277-309, Alcoi. TORRÓ ABAD, J. (1992). La formació d´un espai feudal. Alcoi de 1245 a 1305. València.

BIBLIOGRAFIA

Orientació dels enterraments.

FAUS BARBERÁ, J.; ARAGONÉS, V.; FAUS CARDONA, J. y PLA, R. (1987). Un catálogo de yacimientos de la montaña alicantina. Alcoi. FAUS BARBERÁ, J. (1967-69). Diario de la excavación de El Castellar. M.A.M.A, Alcoi. GUICHARD, P. (2001). Al-andalus frente la conquista Cristiana. Biblioteca Nueva- Universidad de Valencia, Valencia. PÉREZ BOTÍ, G. (2011). “El horizonte almohade en el registro cerámico de El Castellar (Alcoi, Alacant)”. Recerques del Museu d´Alcoi, 20, 181-189, Alcoi. SEGURA MARTÍ, J. M. (2001). Contribución a la historiografía arqueológica valenciana: un siglo de descubrimientos y prospecciones en l´Alcoià y el Comtat (Alicante). Memoria de licenciatura (inédita). TORRÓ ABAD, J. (1984). “Arqueología medieval de Alcoi y su entorno”. Alcoy, Prehistoria y Arqueología. Cien años de investigación, Exc. Ayuntamiento de

TORRÓ ABAD, J. (2006). “Alcoy. Arqueología medieval y Moderna”. Alcoy. Arqueología y Museo. Museos Municipales en el MARQ, 72-91, Alacant.

Pàgina del Diari de les excavacions de J. Faus a El Castellar. 207