Els refugiats de la Guerra Civil (1936 - 1939) a la Seu d\'Urgell.

ELS REFUGIATS DE LA GUERRA CIVIL (1936 – 1939) A LA SEU D’URGELL

Article publicat a: Revista AB ORIGINE. Núm. 21. Maig, 2017. Paraules clau: Guerra Civil, Catalunya, República, refugiats, solidaritat, la Seu d’Urgell. Resum: La divisió de la II República a causa d’un triomf desigual del cop d’estat de juliol de 1936, comporta un moviment de persones (refugiats) de les zones sollevades cap a zones republicanes. L’article tracta d’explicar com fou l’acollida de refugiats de guerra a Catalunya durant la Guerra Civil, a través de l’exemple del que es visqué i feu entorn aquesta qüestió a un municipi com la Seu d’Urgell.

El Comitè Local de Milícies Antifeixistes de la Seu d’Urgell. Autor desconegut. Fons fotogràfic de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. ACAU.

La Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) esclatà el 17 de juliol de 1936 i és la culminació d’unes tensions socials i polítiques insostenibles a tota la II República, clarament identificables després del triomf a les eleccions de novembre de la CEDA de Gil Robles i el Partit Republicà Radical de Lerroux i els posteriors Fets d’Octubre de 1934. El anomenat Bienni negre (Nov. 1933 – Feb. 1936) comportà un retrocés pel que fa a les polítiques socials endegades amb la proclamació de la República, tant pel que fa al camp (amb una Llei agrària de 1932 que si en els seus inicis ja no complia les expectatives de la pagesia, amb la reforma del 1935 enterrava les il·lusions camperoles) com a la ciutat, amb uns salaris que tornaven als nivells anteriors a la II

República. Aquesta tensió social a més, es veia agreujada per l’augment del nacionalisme basc i català i sobretot pel creixement d’un sindicalisme revolucionari que no es sentia ja representat a les institucions republicanes. Tot plegat, porta a què després del triomf electoral del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, les dretes i els elements més reaccionaris de la República (exèrcit i església) comencin a plantejar un aixecament militar. Però el que en un principi es va plantejar pels militars rebels com un ràpid cop d’estat al més pur estil del s. XIX, es va convertir, per la gran resistència de totes aquelles persones fidels a la República, en una guerra civil que va durar gairebé 3 anys. El cop d’estat doncs, no triomfà a tota la República. En termes generals, els militars rebels triomfaren a zones de l’estat més interiors i rurals (Castella i Lleó Navarra, Galícia, parts d’Aragó...), on la gran propietat agrícola era predominant i on hi havia unes relacions socials amb major influència de les dretes i de l’església. En canvi, a la majoria de grans ciutats (a excepció de Sevilla o Saragossa, entre d’altres) i zones industrialitzades com Catalunya, Astúries, País Basc, Madrid o València, a més de zones on els moviments socials agraris tenien més arrelament, com gran part d’Andalusia, la fidelitat a la República es mantingué. Així doncs, després dels aixecaments de diverses casernes militars per tot el territori republicà, ens trobem el dia 21 de juliol de 1936 amb una II República totalment dividida en dues zones diferenciades: la zona republicana i la zona sollevada. Aquesta circumstància va comportar que des dels primers mesos de guerra als territoris fidels a la II República i sobretot a Catalunya, s’organitzessin tant a nivell local com a nivell de la Generalitat, eficaces campanyes per l’acollida de persones que malauradament havien vist com les seves zones de residència queien ocupades en mans de l’exèrcit rebel. Aquests refugiats de guerra, fugiren del nou sistema econòmic, cultural i social imposat pel feixisme, i de la brutal repressió de l’exèrcit rebel i la seva nova maquinària estatal. La fugida de persones de les zones controlades per l’exèrcit colpista fou molt considerable, i a finals de setembre de 1936, la xifra de refugiats a Catalunya ja es situava al voltant de les 200.000 persones (Unes 100.000 només a Barcelona), xifra que anà augmentant durant els darrers mesos del 1936, sobretot després de la caiguda d’Irún i l’ofensiva a Guipúscoa, que portà molts refugiats bascos al Principat. Des d’un primer moment, la Generalitat a través del Departament de Governació i Assistència Social i la República amb l’Oficina Central d’Evacuació i Assistència als Refugiats, a més d’organitzacions humanitàries com els Socors Roig del POUM o el Comitè Internacional de la Creu Roja, van vetllar per poder acollir el màxim nombre de refugiats possibles (a les acaballes de 1937, es calcula que Catalunya havia acollit 700.000 refugiats) repartits per totes les poblacions catalanes. Si bé Barcelona fou la ciutat catalana que més refugiats va acollir i on més es va notar l’impacte del conflicte en aquest sentit, molts municipis de tota la geografia catalana van optar per crear organismes municipals dedicats exclusivament a l’acolliment de refugiats. Entre aquests municipis, trobaríem comitès i comissions d’ajuda als refugiats, a llocs tant diversos com Camprodon, Sabadell, Banyoles, Vilanova i la Geltrú o la ciutat en la que avui centrarem l’article, la Seu d’Urgell. La primera referència a refugiats de guerra a la capital alt urgellenca la trobem ja l’acta de la sessió del Ple de l’Ajuntament de la ciutat del dia 12 de novembre de 1936. En aquells moments, l’alcalde del Consell Municipal format el 14 d’octubre i hereu directe del Comitè Local de Milícies Antifeixistes (de fet, gairebé la totalitat dels seus membres havien participat del Comitè, i el predomini era anarquista, amb 5 consellers de la CNT d’un total de 9), en sessió plenària informa als consellers que treballadors del Servei d’Assistència Social de la Generalitat van visitar la ciutat tot “reclamant l’assistència

de 200 infants de germans de Castella”, acceptant el Consell l’arribada de 50 d’aquests infants. La població de la ciutat, sembla que no va oposar-se a l’arribada dels primers refugiats de la guerra, gaudint així d’un sentiment de solidaritat envejable envers aquelles persones que no arribaven a la població per lliure decisió, sinó que ho feien fugint del feixisme.

Cartell a color realitzat per Martí Bas l’any 1937.

L’arribada de refugiats va continuar a les darreries de 1936 i en aquest sentit, el dia 7 de desembre es torna a informar al Consell de l’arribada de més refugiats. En aquest cas, es tractaria de 450 refugiats que s’haurien de distribuir per tota la comarca de l’Alt Urgell, allotjant-se o bé en domicilis de famílies o bé en els propis ajuntaments, en el cas “d’aquells que estiguin en condicions de fer-ho, com Organyà”. En aquest punt, podem veure com el Consell Municipal de la Seu opta de nou per l’acolliment d’aquestes persones, tot buscant allotjaments diversos per als refugiats i proposant l’Hotel Andria de la localitat i el Seminari vell per a allotjar-los. La qüestió dels refugiats de guerra a la Seu agafa encara més importància amb l’entrada de l’any 1937. El 5 de gener el Consell aprova la creació d’una comissió pro refugiats de guerra, “tenint en compte que hi ha del sud d’Espanya i Andalusia”, que s’estructura aquell mateix dia amb l’objectiu de “representar el Consell Municipal vers els refugiats, cuidant de la provisió alimentaria dels mateixos, robes i assistència benèfica”. Sembla que l’any 1937, la ciutat notà el desgast de la guerra i començaren petits problemes amb alguns refugiats. L’arribada massiva de refugiats a la Seu provocà ràpidament problemes tant de manca d’aliments i d’habitatge, com de convivència en alguns pocs casos. En aquesta línia, el mateix Consell denúncia el 12 de gener de 1937, “el llibertinatge existent entre els refugiats” alhora que assenyala els primers problemes com “la qüestió de l’allotjament”. A més, segons podem veure a La Vanguardia del 19 d’agost de 1937, 80 refugiats són expulsats de la ciutat per mal comportament, una xifra ínfima si la comparem amb el total de refugiats arribats a la ciutat. L’any 1937, la ja citada qüestió de l’allotjament es convertia en un problema a la ciutat, però tot i així i atenent-nos al llibre registre de refugiats de la Seu d’Urgell,

sabem que aquest problema no comportà la finalització de l’arribada de refugiats a la ciutat. Un exemple d’aquesta solidaritat, el veiem amb la conservació d’una comanda que fa la Comissió Pro refugiats corresponent als aliments necessaris per als refugiats, per tot el mes de juny de 1937, amb partides com 3.000kg de patates, 480kg de carn o 100kg cereals per a tots els refugiats de la ciutat. En aquells moments cal dir, el racionament ja havia començat a funcionar a la capital urgellenca, sobretot per la manca d’un element de primera necessitat com era i és la farina. Amb aquesta comanda, finalitza l’actuació envers els refugiats d’aquest primer Consell Municipal de predomini anarquista a la Seu d’Urgell, ja que aquell mateix mes de juny, els consellers es veurien obligats a dimitir a conseqüència dels Fets de Maig de 1937. Aquesta qüestió, seguirà sent de vital importància (ja que el nombre de refugiats no va fer més que augmentar, situant-se en uns 570.000 al setembre de 1937 a tota Catalunya) per al nou Consell municipal entrant el juny de 1937, un nou Ajuntament format aquesta vegada per membres en igual nombre tant d’Esquerra com de la CNT, així com amb una forta influència del PSUC, que conjuntament amb Esquerra desplaçaren a la CNT de les posicions de poder a la ciutat. El nou Consell ja aborda la qüestió dels refugiats a la primera acta d’aquest consistori, el dia 26 de juny de 1937, quan es demana a la Comissió de Sanitat i Assistència Social que iniciï les gestions per a iniciar inspeccions sanitàries als edificis que ocupen els refugiats, alhora que s’obligui a treballar a la ciutat a aquells refugiats en edat de fer-ho. Sembla ser que durant l’any 1937 encara van arribar més refugiats a la capital alt urgellenca, provinents de dues zones diferenciades: en els primers mesos de l’any grans parts d’Andalusia i en general el sud de l’estat foren les zones que més refugiats van tenir a la Seu, mentre que a la segona meitat de 1937, era de nou Castella, la zona de la que provenien un considerable nombre de refugiats. El 14 de desembre, una notificació de l’Ajuntament trobada a la Correspondència del mateix Consell, confirma que el Seminari hauria de tornar a acollir refugiats degut al problema de manca d’habitatges que hi havia a la ciutat. Aquesta no fou l’única part del patrimoni eclesiàstic de la ciutat que fou destinat a l’acolliment de refugiats, ja que aquests també foren situats durant uns mesos de l’any 1938 al Claustre del s. XIII de la catedral de la Seu d’Urgell. Aquesta situació de la Catedral de Santa Maria d’Urgell, l’única romànica de Catalunya, com a campament de refugiats, finalitzarà a instàncies de la pròpia Generalitat de Catalunya el 19 de maig de 1938, quan obliga al consistori a netejar i tancar la catedral per a la seva bona preservació, tot “prohibint terminantment viure a ningú”. És paradoxal però, que després d’haver donat compliment a aquesta ordre, el 23 de juny de 1938 el ple de l’Ajuntament aprovi l’habilitació de la Catedral com a presó de la ciutat. Els primers mesos de 1938, també van arribar un considerable nombre de refugiats a la ciutat, provinents en la seva majoria d’Aragó. Cal recordar que el Front d’Aragó estigué actiu entre juliol de 1936 i abril de 1938, quan l’ofensiva rebel aconsegueix derrotar les forces republicanes. Veiem aquí doncs, una clara relació entre zones ocupades i arribada de refugiats a la ciutat d’aquestes zones en els dies immediatament posteriors a l’ocupació.

Cartell anònim (1936 – 1938) de la UGT.

Una última referència a remarcar sobre la qüestió dels refugiats, la trobem a l’acta del Ple de l’Ajuntament del dia 9 de juliol de 1938. Aquell dia, alhora que se’ns parla d’una població “en estat crític per manca de llenya”, s’aprova una despesa de 30.000 pessetes en concepte de “despeses ocasionades pels refugiats de guerra”. Trobem doncs aquí una nou exemple i lliçó de la solidaritat exercida a la Seu d’Urgell envers els refugiats durant aquells durs mesos de 1938. Numèricament, les xifres de refugiats arribats a la ciutat són altíssimes, i més si tenim en compte com ja hem dit, que en aquells moments la població urgellenca no superava els 4.600 habitants. Segons el llibre registre de refugiats de la ciutat, en funcionament entre el 3 de gener de 1937 i el 31 de març de 1938, 609 persones van arribar a la Seu en qualitat de refugiats. Una xifra que representa gairebé el 15% del total de la població de la ciutat i que gairebé amb seguretat, fou superior si comptabilitzem també els refugiats arribats l’any 1936 i els nouvinguts a partir de l’abril de 1938, quan tenim constància de noves arribades de refugiats però que no consten al llibre registre de refugiats de la ciutat. Amb l’anàlisi dels refugiats de la Guerra Civil a la Seu d’Urgell, podem concloure que si bé aquest fou un assumpte complicat pel consistori, sobretot per la manca d’habitatges i d’aliments, en cap moment trobem retrets cap al col·lectiu de refugiats. Ans el contrari, podem parlar d’una praxi tant per part del Ajuntament com dels veïns del poble, basada en el suport mutu, la solidaritat i l’ajuda envers aquelles persones refugiades, que trobaren en la Seu una ciutat fidel a la República fins a la seva ocupació definitiva, el 5 de febrer de 1939.

Bibliografia: -

-

-

Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell (ACAU). Fons municipal de la Seu d’Urgell. Llibre d’actes del Ple de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. 1936 – 1938. ACAU. Fons municipal de la Seu d’Urgell. Acta de constitució de la Comissió Pro Refugiatsde guerra. Dia 5 de gener de 1937. ACAU. Fons municipal de la Seu d’Urgell. Comanda alimentaria de la Comissió Pro Refugiats de la Seu d’Urgell. Juny de 1937 ACAU. Fons municipal de la Seu d’Urgell. Correspondència. Desembre 1937. ACAU. Fons municipal de la Seu d’Urgell. Llibre registre d’arribades de refugiats a la ciutat. 1937 – 1938. Alted Vigil, Alicia. “Los niños de la guerra civil”. A: Anales de historia contemporanea. Núm 19. Pàg. 43 – 58. Any 2003. Clavijo Ledesma, Julio. “La política sobre la població refugiada durant la guerra civil. 1936 - 1939”. Tesi doctoral. Universitat de Girona (UdG). Girona, 2003. Maymí Rich, Josep; Ros Nicolau, Josep; Turró Ventura, Xavier. “Els refugiats de la Guerra Civil a les comarques del Gironès i Pla de l’Estany”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2006. Serrallonga, Joan. “Els refugiats i desplaçats a Catalunya durant la Guerra Civil”A: L’Ordit. Núm. 3. Pàg. 13 - 22. Any 2011. Serrallonga, Joan. “”Refugiats de guerra a Catalunya”. A: “Breu història de la Guerra Civil a Catalunya” (Dir: Solé i Sabate, Josep M. ; Villarroya, Joan). Edicions 62. Barcelona, 2005.