“Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona” (p.41-78), “Catàleg de l’obra exposada” (p.91-112), 1714.Commemoració del Tricentenari. Solsona/Solsonès, Solsona, Ajuntament de Soslosa, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Comissió del Tricentenari, 2014, p.41-78

1 714 Commemoració del Tricentenari de la Guerra de Successió

Solsona Solsonès

4

Sumari Proemi Miquel Calçada

9

Solsona en la guerra de successió Enric Bartrina

11

Érem, som i serem. Història d’una guerra. Com a mestra M.Mercè Badia

25

Érem, som i serem. Història d’una guerra. Com a mare Lídia Fàbregas

33

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona Francesc Miralpeix, Universitat de Girona

41

La capella barroca de la Mare de Déu del Claustre Carles Freixes

79

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona. Catàleg de l’obra exposada Francesc Miralpeix / Míriam Montraveta

91

La guerra de successió. Tres-cents anys després. Conferència d’ Antoni Dalmau. Mercè Bonany

113

Solsona, ruta 1714 Ramon Segués / Òmnium

119

Aproximació als fons documentals per a l’estudi de la guerra de successió al Solsonès Jordi Torner

129

Proemi Enguany, tres-cents anys després dels fets de 1714, el país sencer bull. La història ha volgut que el Tricentenari coincidís amb un dels moments de major efervescència del nostre país. No és estrany que sigui així, i potser tampoc és casual. L’impacte dels fets de 1714 en la nostra història moderna i contemporània és indiscutible. L’11 de setembre de 1714 no és una data icònica per als catalans perquè algú hagi decidit que ho sigui. Ho és perquè la immensa majoria de la ciutadania la sentim així. No en va, la primera llei que promulgava el Parlament de Catalunya, l’any 1980 i per unanimitat, fou la que reconeixia l’11 de setembre com la nostra Diada Nacional. El Parlament reconstituït va oficialitzar allò que la societat ja sentia com a propi. Segurament aquesta és una de les virtuts principals d’aquesta commemoració: han estat la pràctica totalitat d’ajuntaments del país, però també les institucions, associacions, plataformes, i una bona part del nostre teixit cívic els que s’hi han sumat amb entusiasme, organitzant els seus propis actes commemoratius. Talment com a Solsona, enguany s’hauran arribat a celebrar més d’un miler d’actes arreu del país per recordar aquell moment històric.

per a celebrar que malgrat els intents sistemàtics de fer-nos desaparèixer com a poble, encara som aquí, més units que mai, més forts que mai. Celebrem que al cap de tres-cents anys i diverses i profundes transformacions econòmiques, demogràfiques i socials encara som capaços de reconèixer-nos com un sol poble. Celebrem que avui hi ha més catalans dels que mai hi ha hagut en la història amb orígens i experiències diverses i que això, lluny de diluir la nostra identitat, l’empelta amb noves energies i la projecta cap al futur. Enguany doncs, els solsonins i tots els catalans ens trobem novament enfront una nova cruïlla de la història. Però avui, a diferència d’aquell 1714, depèn només de nosaltres. És tota una societat que està escollint el seu futur, cívicament, democràticament. És gràcies a la voluntat de tot un poble que aquesta vegada ens en sortirem. Perquè la millor manera d’honorar el nostre passat és guanyar-nos el nostre futur. Miquel Calçada i Olivella Comissari del Tricentenari

La commemoració dels tres-cents anys dels fets de 1714 ha estat l’ocasió excepcional per què tots plegats celebrem el triomf de la voluntat, de la persistència de les generacions que ens han precedit en la defensa de la nostra identitat. Com a catalans, el Tricentenari és una magnífica ocasió

Proemi

9

Solsona en la guerra de successió Enric Bartrina i Corominas La caiguda de Barcelona l’11 de setembre de l’any 1714 i, amb ella, la fi de les llibertats nacionals, va ser un dels episodis més dramàtics de la història del nostre país. La lluita que el poble català ha emprès, des de 1714, per recuperar la seva llibertat i les seves institucions, que li foren arravatades per la força i a les quals no ha renunciat mai, encara no s’ha acabat. Òmnium Cultural m’ha demanat fer un comentari sobre les incidències de la Guerra de Successió a Solsona, personatges que hi van destacar i les repercussions que van sofrir després1 . Incidències de la guerra de successió a Solsona Solsona a principis del segle XVIII A principis del segle XVIII, la ciutat de Solsona vivia un procés de recuperació després de superar la Guerra des Segadors (1640-1652). Aquesta prosperitat es veu afermada en l’agricultura amb l’arribada de nous productes d’Amèrica, nous sistemes de conreus, més extensió de la vinya ..., de tal manera que el pagès no sols produïa per menjar, sinó també per vendre al mercat. Moltes llindes de portes i finestres de les cases pairals porten la data d’aquella època, que marquen les millores que van fer a les seves masies A més, els gremis de Solsona treballaven a ple rendiment i els mercaders solsonins consolidaven les seves economies, creant companyies comercials i expandint els productes solsonins, com l’aiguardent, les espècies, els ganivets i els teixits, per tot el Mediterrani i Països Baixos.

En aquests anys, plens de vitalitat, entre el 1675 i 1692, apareixen els elements folklòrics de la ciutat: l’àliga, els gegants, el ball de bastons, el cavallets, la mulassa, el drac, els nans i el flabiolaire. La primera notícia documental dels trabucaires és de l’any 16872. La mateixa organització dels “quatre castells”, encara avui vigent, comença en aquella època. El creixement de la població fa que es reformin moltes esglésies i que les noves es facin molt grans, com les Riner i Tentellatge. La catedral feia un goig a matar amb la grandiositat dels altars barrocs, situats a l’altar major, a l’altar de la parròquia i del claustre. L’any 1700 es comença la tercera capella actual del Claustre. La Guerra de Successió arreplegà Solsona en aquest moment de recuperació i va fer que s’aturessin moltes iniciatives.

I 1.Per fer aquest treball he buscat informació, principalment, a l’Arxiu Diocesà de Sosona, a l’Arxiu Comarcal de Solsona i a l’obra de Jaume Finestres “Història del Real Monasterio de Poblet”, vol. V, Tarragona, 1765. També a Doménech Costa i Bafarull, “Memorias de la ciudad de Solsona y su Iglesia”, tom II, Barcelona 1949. Igualment, en Alexandre Masoliver “Fra Francesc Dorda”, Poblet 1981. Com també m’ha ajudat un article de Ramon Planes “La Guerra de Successió a Solsona”, aparegut en el programa de la Festa Major de l’any 1983. També és interessant el núm. 107 de la revista Dovella en l’article d’Adrià Cases.

I 2.Llorens,Antoni. La Mare de Déu del Claustre, Solsona, 1966, p.145.

Participació de Solsona en la guerra La Guerra de Successió és el conflicte bèl·lic originat per la mort del rei Carles II, el 1700, sense descendència. En el seu darrer testament transferia els regnes hispànics a Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV de França. Molts autors expliquen les trifulgues i les intrigues d’aquest testament. L’altre candidat era l’arxiduc Carles d’Àustria, germà de l’emperador d’Alemanya. En un principi Catalunya reconegué a Felip V. Fins quatre anys més tard, no es va aixecar a favor de l’altre pretendent de la corona, l’arxiduc Carles d’Àustria. Les potències europees d’Àustria, Anglaterra i Holanda van creure que França tindria massa poder, formaren la Gran Aliança, feren costat a l’arxiduc Carles i Solsona en la guerra de successió

11

I 3. Arxiu Comarcal de Solsona, en el llibre núm. 46, f. 50-55, consta que Joan de Miquel pren possessió de la ciutat en nom del rei Carles III, detalla les 11 lliures que la ciutat va gastar en la proclamació de rei i les 22 lliures que va pagar la ciutat al pintor Josep Bordons per un quadre de Carles III.

van declarar la guerra a Felip V. La guerra va tenir un àmbit europeu amb unes dimensions internacionals. Catalunya es va unir als aliats en el Pacte de Gènova el 20 de juny de 1705 entre els enviats catalans i els representants anglesos. Felip V representava l’absolutisme, expressat en la França de Lluís XIV que deia “l’estat soc jo”, mentre l’Arxiduc Carles representava mantenir les nostres institucions. De moment les autoritats de Solsona van mantenir-se a l’expectativa, guardant respecte a l’autoritat vigent. Però una colla de solsonins, el juliol de 1705, es van unir a l’alçament de la Plana de Vic contra Felip V3. El dia 30 de juliol de 1705 el cònsols solsonins comunicaven al virrei Velasco que: “esta mañana algunos particulares partieron a Vique para juntarse con los sublevados de aquella comarca”. Ben aviat, el dia 8 de setembre, els cònsols es posaren sota l’obediència de Carles III, enviant-hi una comissió formada per quatre prohoms de Solsona: el noble Domènec de Rovira i de Senespleda, l’apotecari Sebastià Fabra, l’argenter Bartomeu Aguilar i el Dr. en lleis Josep Pallarès. El sentiment antifrancès i els botiflers de Solsona A Solsona hi havia un grup austriacista que escridassava els botiflers solsonins al crit de “Eixiu botiflers. Viva Carles III i morien los fotiflers”. La paraula “botifler” ve del fet que els seguidors de Felip V portaven una flor de lis en les seves botes.

12

Solsona en la guerra de successió

Sabem que un tal Capsada, acompanyat d’una colla de nois, intentaven saquejar les cases botifleres de Solsona. Els cònsols posaren el Capsada a la presó, però això ocasionà tal disturbi i motí que hagueren de deixar-lo lliure. De fet, entre el poble, els eclesiàstics i els comerciants hi havia un profund sentiment antifrancès, fruit de les ocupacions dels exèrcits francesos amb les constants malifetes dels seus soldats. També per les concessions fetes en el tractat dels Pirineus de 1659, en què els teixits solsonins havien de competir amb els teixits francesos. A més, el tarannà despòtic del virrei Velasco, sense cap respecte a les nostres institucions, va acabar de crear un sentiment hostil. A Solsona se sentien veus que volien que se suprimís la confraria del Traspassament (era la de la Mare de Déu dels Dolors) que aplegava els immigrants francesos. Els fets d’armes lluny de Solsona El conflicte bèl·lic directe d’armes es desenvolupà lluny de Solsona. Alguns historiadors diuen que sols va patir els efectes secundaris de la guerra, com pagar els impostos de guerra, enviar-hi soldats, contribuir-hi amb armes i mantenir algun destacament a la ciutat. Amb tot, els llibres sacramentals de Solsona en donen notícies d’una participació més activa. A l’hospital de Solsona, entre els anys 1710 – 1714 hi moriren 176 soldats, enterrats al cementiri de Solsona. Sabem els regiments a què pertanyien: 15 regiments eren espanyols i 16 eren estrangers. Això suposa que molta

quietud no hi era i que Solsona va viure intensament la guerra de Successió4. Contribució amb la fabricació d’armes També va contribuir-hi amb l’aportació d’armes. Solsona era una de les ciutats catalanes on hi era permesa la fabricació d’armes de foc, que s’aplegava en la confraria de sant Eloi. A l’any 1700 a Solsona hi havia 3 daguers, 14 ferrers, 6 manyans, 7 calderers, 4 pedrenyalers, 3 canoners i 3 encepadors5. A la demanda d’armes des de Barcelona, la contesta dels cònsols fou que les armes disponibles eren ja en poder dels naturals, comandats pel tinent coronel Joan de Miquel. Pel Dietari de la Generalitat ens consta que Solsona participà en diferents “assentaments” o subhastes d’armes. Sabem que un tal Josep Camps, canoner de Solsona, junt amb J. Quintana de Manresa fundaren una companyia per contractar armes per l’exèrcit. Fets significatius a l’any 1711 La guerra va tenir els seus alts i baixos, però cap a l’any 1711 s’inclinà més favorable a les forces franceses un cop perdut Aragó amb les derrotes de Brihuega i Villaviciosa. Les tropes borbòniques entraren per primera vegada a Solsona, quan el 5 de març de 1711 es presentà a Solsona un destacament francès, comandat per Henri Graffeton, amenaçant que, si no li donaven una determinada quantitat de diners, faria saquejar la ciutat.

Després de rebre 3.200 lliures, que es van recollir amb penes i treballs, el destacament va marxar. L’ocupació de Solsona per les tropes del general Graffeton va durar vint dies, ja que als cònsols els va costar reunir aquesta grossa quantitat. Durant aquells dies els soldats ocasionaren conflictes i abusos a la ciutat i es van emportar també gran quantitat de vi i de carn. Llavors, per protegir la ciutat d’una nova invasió francocastellana, s’hi van desplaçar els regiments del comte de Tauff i del coronel Fabre6.

I 4.A.D.S. Llibres d’òbits de Solsona entre els anys 1710-1714, números 35 i 36. I 5.Llorens, Antoni. La mare de Déu del Claustre. Confraria de sant Eloi, p. 88. I 6.Arxiu Diocesà de Solsona, secció bisbes, núm. 247. Arxiu Comarcal, lligall núm.90, f. 71. També a Ramon Planes en l’article citat del programa de la Festa Major de l’any 1983. I 7.A.D.S. Llibre d’òbits de Solsona núm. 36.

En mig de la guerra també se celebrava alguna festa a la ciutat. Conten el fet curiós que un capità, Carles Serafini, que comandava el regiment de Güelbes, es presentà a casa del farmacèutic Pallarès per celebrar-hi els Carnestoltes. Es trobà malament i s’estirà al llit. Els altres, pensant que feia el mort, li posaren un llençol a sobre, uns ciris al costat i li cantaren les “absoltes”. Va resultar que no feia el mort, sinó que era ben mort. El rector que escriu l’acte de defunció, Mn. Pere Joan Cardona, atribueix aquella mort a un judici de Déu, per fer burla de les coses sagrades7. Un altre fet d’armes digne d’esmentar és que a Solsona, a l’any 1711, hi havia una guarnició amb 300 soldats del regiment de la Diputació de Catalunya i 30 oficials d’infanteria que, el 5 de novembre, fou atacada per les tropes borbòniques del general Arapajón , que anaven al setge de Cardona per unir-se amb els general Muret. Solsona resistí l’atac borbònic. A dins a Solsona hi havia el

Solsona en la guerra de successió

13

coronel Pere Muntaner que tenia ordres d’evacuar la ciutat i conduir els seus homes cap el castell de Cardona, però l’arribada precipitada de les tropes borbòniques impedien la evacuació. El 9 de novembre aconseguí evacuar-los amb l’estratègia militar de deixar 30 homes sota les ordres del capità Josep Jammar i de mantenir un foc intens i constant contra les tropes borbòniques per tal de cobrir la retirada del regiment amb l’odre de no rendir-se fins a la una de la nit. Tota la guarnició de Solsona, menys els 30 homes del capità Jammar, pogué arribar a Cardona per unir-se a la defensa del castell.

però hi hagué resistència. Són poc conegudes les accions militars dutes a terme a la Catalunya interior durant el setge de Barcelona en els anys 1713-14, amb aixecaments populars, tot dificultant les comunicacions i aprovisionaments de l’enemic. Del 13 al 15 de desembre de 1713 hi ha enfrontaments i morts a Hortoneda. En el llibre de difunts de la parròquia consta que foren executats diferents presoners: Pere d’Alba, cosí de Ramon Vilana Perles; Francesc Portugal, alferes del regiment de Santa Eulàlia; i Joan Font, sergent. Un diari francès, “Mercuse Galant”, fa referència dels fets d’Hortoneda.

El fet que el 17 d’abril de 1711 morís a Viena l’emperador Josep I i deixés hereu al seu germà, l’arxiduc Carles, i que aquest marxés de Barcelona per ser nomenat emperador d’Àustria, va fer canviar el sentit de la guerra a favor de Felip V. Els aliats, cansats de tants anys de lluita i considerant que Àustria tindria massa àmbit de poder, buscaren una pau negociada a Utrech (1711-1713) i abandonaren el nostre país a la seva sort. Amb aquesta pau Anglaterra es quedava Menorca i Gibraltar. Però Catalunya continuà tota sola la lluita en defensa de les seves llibertats i institucions.

A principi del 1714 hi hagué soroll a la Ribera Salada i a Navès. A Lladurs hi hagué topades entre els pagesos i els soldats, on el 17 de març hi morí Pedro Urgandarín de Vergara del regiment de Guipúscoa8. Deuria ser un home important, ja que va ser enterrat a la nova capella del Claustre. Els Miquelets assetjaren Solsona fins que vingueren les forces del marqués de Thoy. Un diari italià “La Gaceta de Montica” ens explica que al mes de gener de 1714 el general Vallejo amb la seva divisió de 2500 homes es trobava a Solsona. Una altra crònica de 1714 ens diu “...en tres de mayo la companya de granaderos por disposición del general marqués de Thoy se porta bizarramente atacando y derrotando los rebeldes que se habian reunido en un monte inmediato a Solsona contra la multidud de miqueletes y somatenes que la molestaban”9. Després del dramàtic setge de l’11 de setembre de 1714, fou vençuda Barcelona. Cardona capitularia pocs dies després.

Rendició de Solsona, no sense resistència Caigudes la majoria de les places catalanes, Solsona es rendia el 15 de juliol de 1713 al duc de Pòpoli. Només quedaven les places fortes de Cardona i Barcelona. A principis del mes d’agost de 1713 les tropes borbòniques ocuparen la ciutat,

Solsona en la guerra de successió

I 8.A.D.S. Llibre d’òbits de Solsona núm. 36. I 9.Historia orgánica de las armas de infantería y caballería españolas. Volum 11. Serafín María de Sotto, conde de Clonard, p.66.

15

I 10.Guerrero Sala, Lluís; Pujol Ros, Joan; Bartrina Corominas, Enric. Joan Miquel (1669-1713), un metge austriacista solsoní. Gimbernat vol.47,p.85.

Presència de personatges solsonins

I 11.Arxiu Comarcal, núm. 46, f. 50-55.

Aquest metge va ser molt actiu en el conflicte bèl·lic. La seva nissaga ens la proporciona els llibres sacramentals de Solsona. El seu avi, Gabriel Miquel, exercia d’adroguer. El seu pare era metge de Solsona. Joan de Miquel va néixer el 10 de febrer de 1669. Es graduà en medecina a Osca l’any 1692. Es casà el 3 de setembre de 1690, amb Maria Coma. Els Coma eren una de les famílies que tenien un pes més important en la vida cívica, social i religiosa de Solsona. La seva casa era l’actual casa dels Barnola de la plaça de Sant Joan10.

I 12.Ballaró, Josep i Serra Vilaró, Joan. Història de Cardona. Capítol 21, p. 171.

El metge Joan de Miquel

A primers de l’any 1705 comença a Catalunya la Guerra de Successió. El mes de Juliol es produeix l’alçament de la Plana de Vic, amb la participació d’un grup de solsonins, entre els quals hi havia el Dr. Joan de Miquel, cosa que els cònsols advertiren al virrei Velasco. Tots el historiadors destaquen la figura de Joan de Miquel en aquest moments inicials de la guerra com un fervent militant austriacista, començant per prendre possessió de Solsona en nom del rei Carles III. Una acta notarial del 8 de setembre de 1705, redactada en llatí i signada pel notari de Solsona, Tomàs Llorenç, descriu la convocatòria per tal d’abraçar la causa austriacista i nomenar representants per anar a donar obediència al pretendent. En un llibre de l’Arxiu Comarcal es detalla les 11 lliures 11

16

Solsona en la guerra de successió

que la ciutat va pagar per aquest fet i les 22 lliures que va costar un quadre de l’arxiduc, pintat pel pintor Josep Bordons. Aquest pintor el 1706, també pintà les tanques de l’armari de la sagristia de la Catedral. Una de les millors pintures barroques que es guarden. A partir del 13 de setembre, amb el títol de tinent coronel, el doctor Joan de Miquel comandà els sometents del Solsonès i de la Segarra i 150 homes pagats per la ciutat. Les cròniques de Cardona diuen: “que quan Don Joan de Miquel arribà a les muralles per prendre l’obediència de dita vila, hagué d’esperar 4 dies, fins que se li donà entrada”12. Les cròniques bergadanes del historiador Vilardaga expliquen que Joan de Miquel, des de Cardona, envià un emissari a Berga per exigir obediència al pretendent Carles. En aquella època la vila de Berga era notòriament felipista. Els consellers van respondre amb una negativa. Joan de Miquel va amenaçar de tractar-los a sang i foc. Els de Berga van buscar l’ajuda del governador de Montlluís, que no pogué auxiliar-los. Llavors es van rendir. El 23 de setembre de 1705, el metge i les seves tropes van entrar amb tota pompa a Berga. També va exigir obediència a l’arxiduc a la Seu d’Urgell, a Puigcerdà, a la vila de Llívia i altres pobles de la Cerdanya13. Coneixem tres cartes del doctor Miquel. La primera és del rei Carles III, en la qual li mana que dis-

posi Solsona a la seva defensa i que abrandi Cardona i altres pobles veïns contra els enemics de la seva causa. Una altra, del 6 d’abril de 1706, Joan de Miquel escriu als cònsols de Solsona perquè cobrin la quantitat de 500 lliures de la baronia de Josa i les destinin a reparar les muralles. Envia als cònsols una altra carta, el 23 d’abril de 1706, des de Sant Cugat, en la qual els recomana que tinguin preparades les municions pel que pugui passar. Hi ha un llarg parèntesi documental que no ens permet saber què va fer el doctor Joan de Miquel entre els anys 1707 – 1713. No el trobem defensant el llarg setge de Cardona de 1711, ni quan Henri Graffeton es presentà a Solsona amb el seu destacament francès amenaçant saquejar la ciutat si no es pagava una grossa quantitat. Tampoc en sabem res de l’atac borbònic el 5 de novembre del 1711. Un article d’Adrià Cases en la revista Dovella ens diu que el tinent coronel Joan de Miquel es va passar als borbònics, participant en una conspiració per fer entrar les tropes de Felip V des de la Cerdanya per Bagà cap a Manresa14. En canvi sabem que en les escaramusses que va haver-hi el 4 d’agost de 1713, mor d’escopetades el metge Joan de Miquel al carrer de Sant Pau de Solsona. La seva mort era especialment significativa pel paper destacat que havia tingut en la guerra, per la qual cosa es va fer desaparèixer ràpidament el seu cadàver. La partida de defunció diu: “... Fou enterrat lo mateix dia a la nit, sense

solemnitat funeral, perquè axy convenia”15. Aquest és el destí tràgic del solsoní Joan de Miquel, que moria violentament, als 44 anys. Guillem de Guanyalons, bisbe de Solsona (1699 - 1708) Va néixer a Alaior (Menorca), Professà com a frare en el convent de Sant Agustí de Barcelona (1658), fou provincial del seu orde. Va ser nomenat bisbe de Solsona a instància del príncep Jordi de Darmstatd, virrei i Capità General de Catalunya, un virrei que s’havia guanyat la simpatia dels catalans. Feia la seva entrada a Solsona el 6 de juliol de l’any 1700 i tot seguit donà permís per començar les obres de la construcció de la tercera i actual capella del claustre. En el sínode que convocà el 1703, es va encarregar al rector de Tàrrega la formació d’un llibre que instruís el poble en la doctrina cristiana i que es llegís cada diumenge després de l’Evangeli16.

I 13.Vilardaga Cañellas, Jacint. Efemérides Bergadanas. Manresa 1919, p. 141 I 14.Cases, Adrià, “Actituds filoborbòniques a la Catalunya central: la conspiració del tinent coronel Joan de Miquel”. Dovella, núm 107, p. 7. I 15.A.D.S. Llibre d’òbits de Solsona, núm 36. I 16.Anònim. “La Diócesis de Solsona”, Barcelona 1904, p.46.

Fou el primer bisbe del Principat que simpatitzà amb la causa austriacista. El príncep Damardt li pregà que es presentés al camp de Sarrià per saludar el rei. L’Arxiduc el nomenà president del Consell d’Estat, però ell renuncià aquest càrrec, quedant-se sols com a cap del Consell dels eclesiàstics per defensar el clergat. En el setge de Barcelona de 1705 es creà una junta del Braç Eclesiàstic, fora de les muralles, de caràcter provisional, ja que els Braços de la Generalitat que estaven dins les muralles es mantenien vius, però

Solsona en la guerra de successió

17

I 17.Porta Bregada, Antoni, “La victòria catalana de 1705”, p.314. I 18.Dietaris de la Generalitat de Catalunya, volum 10, anys 1701 a 1713, p.747.

sota les tropes i les privacions del virrei Velasco. La personalitat més destacada des del primer moment fou el bisbe de Solsona, Guillem de Guanyalons. L’arquebisbe de Tarragona es trobava que la ciutat estava en mans dels borbònics, El bisbe de Barcelona fra. Benet Sala es trobava presoner a Madrid, a Vic no hi havia bisbe, els bisbes de Lleida, de Tortosa, de Girona i la Seu eren filipistes i havien fugit cap a Castella17. La Barcelona d’aquell temps era profundament religiosa, trobem el bisbe de Solsona presidint la majoria de funcions oficials religioses. El duc de Cardona, Luís Francisco de la Cerda Folc de Cardona, era un destacat borbònic. L’Arxiduc Carles, el 12 d’octubre, ordenà el segrest del ducat de Cardona i encarregà el govern del ducat a Ermenter Vilorbina, doctor en lleis. Presidia la Junta de Segrest el bisbe de Solsona, Guillem de Guanyalons. Assistí en un lloc destacat,a les Corts celebrades al 1706. Morí el 12 d’agost de 1708. L’Arxiduc va ordenar solemníssimes exèquies durant dos dies. A la seva mort els dos pretendents a la corona d’Espanya es disputaren el dret de nombrar un nou bisbe de Solsona. Felip V va presentar a Miquel de Marimon, arxiprest d’Àger. L’Arxiduc presentà a Francesc Dorda, abat de Poblet. Cap dels dos va rebre les butlles pontifícies.

18

Solsona en la guerra de successió

Josep Grau, president de la Generalitat (1706 - 1707) La Generalitat, dita també la Diputació del General, era presidida pel diputat del Braç eclesiàstic, acompanyat del diputat del Braç militar i del diputat del Braç real o del poble. El bisbat de Solsona podia insacular representants en les bosses d’on s’extreien els diputats i oïdors eclesiàstic de la Generalitat. En el setge de Barcelona de 1705, havia mort el president Francesc de Valls. Calia elegir el diputat eclesiàstic per cobrir la presidència en el temps del trienni que faltava. Un nen de poca edat va treure la bola del sac i va sortir elegit el Dr. Josep Grau, canonge degà de la catedral de Solsona. El dia 1 de desembre de 1706 va jurar el càrrec segons el cerimonial acostumat. Era el 118 president de la Generalitat. El Dietari de la Generalitat ens explica com el president Grau intervé en diferents assumptes amb el rei i les relacions administratives que manté amb el seu secretari, Ramon Vilana Perles. Defensà els furs, privilegis, constitucions, usos i costums del Principat que el virrei Velasco havia menystingut i arraconat18. Acabat el seu mandat va tornar a Solsona com a canonge degà de la catedral. Intervingué en les negociacions de les obres de la tercera i actual capella del Claustre, començades l’any 1700. Morí l’any 1721, havent fet testament davant del notari Bernat Coma.

I 19.Boneu Companys, Ferran. Don Gaspar de Portolà. p. 77.

Els Portolà i els Rovira, 1710

Francesc Dorda, bisbe de Solsona

I 20.A.D.S. Llibre de matrimonis de Solsona núm. 25, p. 314.

En aquests anys hi trobem un esdeveniment que té relació amb la guerra de Successió i amb Solsona. Francesc de Portolà de Balaguer era un partidari de l’arxiduc Carles, de tal manera que el 1706 li va rendir homenatge a Lleida en nom de la ciutat de Balaguer. Ocupades les ciutats de Lleida i Balaguer per les tropes de Felip V, Portolà anà fugint d’un lloc a l’altre, fins que va trobar refugi al monestir de Sant Cugat del Vallès19. El prior de Sant Cugat es deia Gaspar de Senespleda, oncle de Teresa de Rovira i de Senespleda, que vivia a la casa Aguilar de Solsona. Els Rovira eren uns nobles de Solsona i senyors de Santcliments i de Miravé. El prior els va fer conèixer i el 16 de setembre de 1710 es casaven a la capella de cal Aguilar20. La portalada gòtica d’aquella capella és a l’entrada del Jutjat de 1a Instància. Van viure una temporada a Solsona, on van tenir-hi la primera filla, la Francesca21. Després de la guerra se’n tornaren a Balaguer, on l’any 1717 naixia Gaspar de Portolà i de Rovira, descobridor de Califòrnia. Si Arties de la Vall d’Aran es gloria de tenir la casa pairal dels Portolà, si Balaguer el considera com un dels seus fills predilectes, si Lleida li agraeix que li deixés tota la seva fortuna per una obra social que avui és la Diputació Provincial , Solsona no pot oblidar les arrels solsonines del famós descobridor de Califòrnia. La seva mare, Teresa de Rovira i de Senespleda, era de Solsona. La guerra de Successió va motivar aquest casament il·lustre.

Va néixer a Mataró el 19 de maig de 1641. El 23 de gener de 1681 vestí l’hàbit de monjo de Poblet, tenia 24 anys22 . Aviat li van donar càrrecs importants dins i fora del monestir. Fins que l’any 1704 es elegit abat de Poblet.

I 21.A.D.S. Llibre de baptismes de Solsona núm. 7, p.6. I 22.Finestres, Jaume. Historia del Real Monasterio de Poblet. Vol. 5, p.126. I 23.Costa i Bafarull. Memorias … II,p.445-452. Pere Voltes Bou, Barcelona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria, vol II, p.270.

I Retrat de Francesc Dorda, bisbe de Solsona. Palau Episcopal de Solsona.

20

Solsona en la guerra de successió

Dorda era acèrrim partidari de l’arxiduc Carles III23. Aquesta simpatia de l’abat deuria arribar al coneixement de Felip V, ja que en el Capítol de la Congregació celebrat en el monestir de La Oliva, el maig de 1705, hi va comparèixer un enviat del rei, comunicant el desig del monarca castellà que l’abat de Poblet no fos elegit Vicari General de la Congregació Cistercenca. Quan l’Arxiduc va entrar a Barcelona, l’octubre de 1705, Dorda li manifestà la seva adhesió i el rei li confirmà l’ofici d’almoiner reial, privilegi que tenien els abats de Poblet, com encarregats de repartir les almoines de la casa reial. Poc després, el nomenà Vicetresorer general i, el 1706, exercí les funcions de president del Consell d’Hisenda. Assistí, el 1708, amb l’arquebisbe de Tarragona al casament reial entre l’Arxiduc i la princesa Elisabet a Santa Maria del Mar. Aquell mateix any, havent mort el bisbe de Solsona, Fra. Guillem de Gonyalons, el rei proposà que li fos conferit aquest bisbat. El 18 de març de 1710 va fer l’entrada al bisbat en la forma acostumada24 . Després de celebrar Sínode els dies 20 i 21 d’aquell mes, retornà a Barcelona a petició del rei. Llavors hagué de com-

partir la dedicació pastoral de l’Església de Solsona i les responsabilitats polítiques i econòmiques de les finances del Principat. L’actuació de Dorda com a ministre d’Hisenda és molt discutida. Uns la troben poc reeixida; altres el disculpen, al·legant que, en les circumstàncies dures i difícils en què es va trobar, no podia fer altra cosa. De fet, la guerra ocasionava moltes despeses i la poca sort de les armes de l’Arxiduc anava reduint el territori on es podien cobrar impostos. Tot això, junt amb les destruccions bèl·liques i l’escassetat de mercaderies produí una inflació i encariment de la vida. En aquesta situació es trobava el bisbe Dorda quan, el 1711, morí l’emperador Josep I d’Alemanya i fou elegit per succeir-lo el seu germà, l’Arxiduc Carles, el qual marxà de Barcelona i encarregà a Dorda, com a home de la seva màxima confiança, la cura de la casa reial i de l’emperadriu Isabel25. En una carta de Dorda dirigida a l’apotecari Josep Pallarès, l’any 1711, lamentava “els incidents” ocorreguts a Solsona26 amb motiu de l’amenaça del destacament de Henri Groffeton. L’any 1713, pràcticament derrotada la causa austriacista, la reina Isabel decidí marxar a Alemanya. Llavors, el bisbe Dorda decidí tornar a la seva diòcesi de Solsona amb un vertader esperit de servei. Hauria pogut marxar cap a Viena amb l’emperador (1711) o amb l’emperadriu (1713)27, on hauria rebut honors i dignitats, però preferí

quedar-se per atendre la salut espiritual dels seus diocesans, tot intuint les conseqüències que li podien esperar. Sabem que l’abat de Cardona marxà a Viena i va ser arquebisbe de Brindis28. Repercusions després de l’11 de setembre Després de l’11 de setembre, Catalunya perdia les llibertats i les institucions públiques. La Generalitat, el Consell de Cent i altres institucions foren abolides. La repressió del victoriós Felip V va ser dura contra Catalunya. Amb el decret de “Nova Planta” de 1716 imposà un nou sistema polític fonamentat en l’absolutisme i en les lleis de Castella, “ ...por justo derecho de conquista”. A Solsona es canviava el règim municipal. El Consell es converteix en Ajuntament i els cònsols en regidors, que no usaran gramalla “sino traje español”, amb banda i espasa29. Un dels exponent de la repressió cultural fou la supressió de la Universitat Literària de Solsona, juntament amb els altres sis centres universitaris catalans i la creació de la Universitat única de Cervera30 . Com si això fos poc, Cervera va tenir les pretensions de convertir-se en la capital del bisbat. Felip V hi estava d’acord, manant que es formalitzessin els tràmits a Roma. El Sínode de 1720 del bisbe Tomàs Broto va fer fracassar aquests intent amb la general oposició del clergat contra Cervera31.

Solsona en la guerra de successió

I 24.A més de bisbe, era senyor de Solsona. Els Senyors de la ciutat, el bisbe i el vescomte de Cardona, feien l’entrada solemne pel portal del Castell, però abans havien de jurar que guardarien els privilegis i costums de la ciutat. I 25.Domènec Costa i Bafarull dóna aquest testimoni personal en Memorias …, vol. II, op. cit. p. 447. I 26.A.D.S. Correspondència Dorda, núm. 247, carpeta 5. I 27.Finestres, Jaume. Historia del Real Monasterio de Poblet. Vol. V, p. 177, diu: “la emperatriz se lo havia instado diversas veces”. Per altres fonts sabem que l’exili afectà unes sis mil persones (nobles, eclesiàstics i militars), la majoria de les quals anaren a Viena, on reberen la protecció de l’emperador. I 28.Ballaró, Josep i Serra Vilaró, Joan. Història de Cardona. Capítol 21, p. 171. I 29.Llorens, Antoni. “Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya”. I 30.Sínode del bisbe Tomàs Broto (1720). I 31.Costa Bafarull. Episcopologio. I 32.Raventós Giralt, Josep. Notes sobre els Concilis Provincials de la Tarraconense, 1564-1757. Tarragona, 1992, p. 17-18.

21

I 33. Finestres, Jaume. Historia del Real … op. cit., tom V, p. 162. El mateix Costa i Bafarull reconeix que: “… muchas de las noticias que aquí presento son sacadas del tomo V de la “Historia del Real Monasterio de Poblet”; su autor el R.P.M.D. Jaime Finestres i de Monsalvo, monge de dicho monasterio”. Altisent, Agutí. Història de Poblet, Poblet 1974, p. 537. I 34.A.D.S.Arxiu capitular. Èpoques conflictives, núm. 478. “La qual quantidad es muy desproporcionada avido respeto de las dichas tierras”. I 35.A.D.S. Llibre de matrimonis de Solsona núm. 25. I 36.Document de Felip V donat al palau reial el 21-07-1718.

22

La repressió, sobretot, va ser impecable contra els eclesiàstics que havien seguit la causa de l’Arxiduc32. Tal és el cas del bisbe Dorda. El sergent major de la ciutat de Solsona, el 25 de gener de 1715, presentà al Capítol de la catedral una carta del rei Felip V, manant que no reconeguessin a Dorda per seu prelat. També, amb data de Madrid del 11 de gener de 1715, el bisbe Dorda rep el “Decreto de Estrañamiento”, és a dir, de destitució i desterrament firmat pel Rei i pel seu secretari Lorenzo de Vivanco. La raó que donava el rei era que Dorda havia estat elegit bisbe de Solsona sense el seu consentiment. El bisbe Dorda marxà de Solsona el 27 de gener de 1715 i es retirà en el seu monestir de Poblet. Mentrestant, s’obrí la polèmica entre el rei i el papa. Per un cantó el rei mana al Capítol que no reconegués a Dorda com a bisbe; per altre cantó el papa, Climent XI, envià un “Motu propi” reivindicant la jurisdicció de Francesc Dorda com legítim i autèntic bisbe de Solsona. Les dues autoritats van mantenir les seves posicions fins el final: el rei amb el desterrament i el papa no nomenant un nou bisbe de Solsona fins després de la mort de Dorda33 de l’any 1716. És curiós el fet que després de la destrucció dels sepulcres reals del monestir de Poblet per les tropes franceses de 1810, l’únic sepulcre que quedà intacte va ser el del bisbe Dorda. Avui dediquem un gloriós record a un bisbe de Solsona que defensà les llibertats del seu país i que sabé vibrar amb les aspiracions del seu poble i de la seva gent.

Solsona en la guerra de successió

A més de totes aquestes repressions, Solsona, amb la implantació del Cadastre (1716) hagué de superar les exigències fiscals exagerades, de tal manera que molts pagesos es van haver d’endeutar per satisfer els impostos34. No és fins a la dècada de 1740 que Solsona torna a obrir-se pas a un ressorgiment econòmic. És curiós el fet que alguns que s’havien distingit com austriacistes, ara tornen a formar part de l’ajuntament, com és el cas de Josep Coma, cunyat de Joan de Miquel. De l’apotecari Sebastià Fabra el fill del qual forma part del consistori. La seva filla es casa amb Joan de Orobio35, un capità del regiment de sa Majestat. També el cas de Domènec de Rovira i de Senespleda que el 1718 era declarat regidor de Barcelona36. Recordar aquests fets de la guerra de Successió a Solsona després de 300 anys, ens dóna força per continuar lluitant per les nostres llibertats, les quals no les volem recuperar amb la força de les armes, sinó amb la força de la democràcia.

Érem, som i serem. Història d’una guerra. Com a mestra M. Mercè Badia i Codina “La transmissió de coneixement […] necessita plantejaments que estimulin i motivin” J.M. del Pozo. Aquesta premissa bàsica de l’educació, tan fàcil de dir com difícil de dur a terme, és un repte que, a diari, se’ns planteja als centres educatius. Ni tots els aprenentatges porten implícit un estímul per ser apresos (almenys que sigui evident) ni constantment es percep la motivació que s’entén necessària per a fer efectiu l’aprenentatge. Així doncs, quan et cau als dits un projecte pensat especialment per als teus alumnes, sorgit de l’entorn mateix dels infants, relacionat amb un esdeveniment prou significatiu de la història del nostre poble... quan tots aquests factors que predisposen a quelcom diferent conflueixen, tu, com a professional, no pots fer més que emocionar-te. I això és exactament el que ens va passar amb el projecte “Érem, som i serem. Història d’una guerra”. La transmissió de coneixement és un procés molt important en els centres educatius, tot i que no l’únic (cal tenir presents altres elements relacionats amb l’ensenyament com l’ètica, la socialització, la sensibilitat emocional...). La clau, però, està en el com: els mètodes, les estratègies, els recursos i les tècniques que s’empren per fer d’aquesta transmissió quelcom funcional. No consisteix en un abocament incondicional de continguts per part del mestre i una recepció passiva per part de

l’alumne, sinó que, com diu F. Savater,: “aprender es una actividad permanente del alumno y nunca de aceptación pasiva de los conocimientos ya deglutidos por el maestro que éste diposita en [su] cabeza”. I de quina manera es pot aconseguir millor la implicació dels alumnes sinó fent que ells mateixos es converteixin en agents transmissors de coneixement, fent que ells mateixos siguin els personatges de la història? Transferir la passió per aprendre i la capacitat d’integrar aquests aprenentatges en el fer d’una persona perquè després els sàpiga utilitzar no és fàcil. Cal crear contextos en els quals es treballin de forma conjunta diferents habilitats (comunicatives, artístiques, matemàtiques, d’autonomia, socials i ciutadanes...), de manera transversal (a través de diverses matèries ) i on s’hagin d’aplicar aquests continguts perquè no esdevinguin un fet aïllat. El projecte “Érem, som i serem. Història d’una guerra” ha englobat tots aquests aspectes que fan, del procés d’ensenyament i aprenentatge, una experiència integral per a l’alumne, emocionalment rica i potenciadora de competències tals com el pensament crític, el tractament de la informació, el treball en equip i la creativitat. El projecte s’ha desenvolupat a través de diferents activitats la temporalització de les quals ha estat considerablement llarga, d’uns sis mesos, a causa de la complexitat tant del procés com de la gran implicació que s’ha requerit per part de famílies i altres persones externes al centre.

Érem, som i serem. Història d’una guerra

I Imatges de la representació Érem, som i serem. Història d’una guerra. Duta a terma al teatre comarcal de Solsona. Pàg.seg.

25

Des de xerrades per ubicar els alumnes en un moment històric concret, visites a espais de l’època recuperats, o assistir a una representació d’un grup de recreació històrica, tot per acabar portant a casa nostra, i per a nens i nenes d’onze i dotze anys, uns fets que van marcar l’esdevenir de tota una nació, ara fa 300 anys. Els aplaudiments, reconeixements i felicitacions, al final, queden petits al costat de saber que una colla d’alumnes, els teus alumnes, gràcies a l’esforç de molts, han viscut una experiència inigualable i que, potser sense ser-ne del tot conscients, han après molt, ja siguin uns fets històrics, valors com el del treball en equip o la implicació social en col·laborar i participar d’allò que succeeix a l’entorn, o la bellesa i el gaudi de la feina ben feta. Tot un país, sobretot durant aquest any, ha mirat enrere per recordar com hem arribat fins aquí i per agafar impuls cap a un nou demà. Els mestres hem tingut, i tenim, la gran sort de poder contagiar aquest esperit de lluita a qui és el nostre futur, tot i que no ho podem fer sols. És també des de casa, des del carrer, des de l’administració o des de les associacions que aconseguim una societat viva, amb esperit i amb cor. Entorn a l’efemèride d’enguany s’ha anat creant una xarxa ferma que ha servit de base de molts projectes petits com el nostre. Em refereixo, per exemple, al Comissionat del Tricentenari, que ens ha donat ales i ressò com a escola, tenint el seu punt àlgid en la visita

30

Érem, som i serem. Història d’una guerra

que ens va fer el Sr. Miquel Calçada el dia de la representació final i que amb la seva presència va aconseguir que els nostres infants s’adonessin de la repercussió que poden arribar a tenir els projectes duts a terme amb emoció, dignitat, col·laboració i fets des del cor, tot i haver nascut de manera humil. També parlo, però, de la relació establerta amb les entitats del nostre entorn més pròxim, amb els nivells administratius més immediats i, per descomptat, de totes aquelles persones que han dedicat gran part del seu temps a ajudar-nos, que han cregut en el projecte des d’un bon principi i que, sense ells, res no hauria estat possible.

Érem, som i serem. Història d’una guerra. Com a mare Lídia Fàbregas Quan vam decidir que plasmaríem en aquestes ratlles tot el que com a mares havia estat el projecte Érem, Som i Serem, va semblar que seria fàcil però un cop comences a escriure són tantes les emocions i fets viscuts que.... Bé, començarem pel principi de tot plegat, els nens. Tots portem i anem a buscar els nostres fills cada dia a l’escola. Alguns, perquè els horaris ens ho permeten, compartim experiències al pati amb altres pares. Un bon dia aquestes xerrades es converteixen en idees i no saps ben bé com aquestes es transformen en projectes. De cop i volta descobreixes que l’escola és molt més que les anades i vingudes, t’adones que pots viure-la des de dins, colze a colze amb els teus fills i els seus mestres. Doncs bé, el projecte entorn els fets de 1714 va començar exactament així. Un grup de mares ens vam anar animant, vam posar fil a l’agulla, ho vam explicar a l’escola, el grup es va anar fent gran i finalment tot plegat es va convertir en un projecte que ens ha permès aprendre molt i molt a tots. Al principi es tractava d’aprofitar la commemoració del Tricentenari per explicar als nens i nenes de cicle superior la Guerra de Successió a Catalunya. Pensàvem que es tractava d’un fet històric prou important, i del qual sentirien a parlar durant tot el 2014, però que al mateix temps era un succés complex d’entendre a causa de la quantitat de fets i girs ocorreguts. Com a historiadores teníem el punt de vista tècnic i el fet de ser mares ens proporcionava un punt de vista més pràctic. Prenent aquestes dues visions vam pensar que un acte teatral seria la millor manera de fer arribar la

història als nens i nenes. I així va començar tot. D’entrada semblava clar que havíem de difondre el relat històric mitjançant xerrades que donarien un primer contacte amb la història, i que un cop difosa tota la informació, el projecte culminaria amb una obra de teatre. Al començament, aquesta obra havia de ser molt esquemàtica i concisa, per tal de no embolicar la troca, però un cop ens vam haver endinsat en el procés vam acabar construint un relat totalment de fabricació pròpia, li vam posar cares i noms i es va acabar convertint en la nostra història. I així fou com el projecte començà a prendre cos i ànima. Al principi tots érem peces d’un gran puzle que dia a dia anava encaixant fins aconseguir el resultat final. Després de les xerrades d’història introductòries es va començar a idear el guió i amb ell es van poder repartir els papers per tal que els nens poguessin començar a interioritzar els personatges. De sobte ja no teníem quatre classes d’alumnes, sinó que comptàvem amb un exèrcit sencer de la Coronela de Barcelona, uns quants escamots de Miquelets i tot un reguitzell de personatges d’època: Lluís XIV, Carles III, Felip V, Elisabet Cristina, Josep Moragues, Rafael de Casanova... Reis, reines, nobles i militars d’alt rang encarnats per nens i nenes que amb els pas dels dies cada vegada estaven més integrats en una història que van acabar fet seva. Ara ja teníem obra, teníem personatges però calia encara vestir-los a tots. Com uniformar un exèrcit sencer? La resposta no va ser fàcil, però barrinant Érem, som i serem. Història d’una guerra

I Imatges dels alumnes de l’escola Arrels desfilant com a Coronela i exèrcit de Miquelets pels carrers de Solsona. Pàg.seg.

33

36

barrinant al final va sortir. I aquí ve, al nostre entendre com a mares, una de les experiències més emocionants que vam viure. D’entrada semblava clar que vestir a gairebé noranta nens de soldat no era cosa fàcil però era molt clar, també, que si es feia s’havia de fer bé, de forma vistosa i elegant. Amb les idees molt clares es van començar a organitzar tallers per elaborar els vestits. La implicació de mares, àvies i tietes va ser enorme, tant que vam acabar vestint un exèrcit sencer de forma més que digna. Aquest munt de gent van treballar com formigues durant dies i dies esperonades només pel fet que els seus fills, néts o nebots eren part viva d’aquest projecte. Aquest fet és la plasmació més real del que és una escola: una ànima dirigida pels mestres i motoritzada pels nens i les seves famílies. D’altra banda aconseguir que tothom desenvolupi un rol, el seu, i sàpiga treballar en equip per arribar a un objectiu comú és el gran guany d’aquest projecte. Si bé els nens han après una història mestres i mares hem après que treballant junts som capaços d’aconseguir el que ens proposem. Finalment ja teníem obra, personatges i vestits. Ara només calia assajar bé i esperar el dia en què culminaria tot plegat. Aquí va ser bàsic el paper dels mestres. Van assajar durant dies i dies perquè tot sortís perfecte. L’exèrcit assajava a tota marxa com si es tractés d’un exèrcit de veritat. Quan anaves pel carrer trobaves gent que et deien haver vist desfilar els teus fills i com a mare no podies evitar fer una rialla. Els personatges

memoritzaven el paper i l’escenificaven com si fossin actors d’època reals i dins l’escola es va organitzar un taller de teatre que, a banda d’història, els ensenyà a perdre una mica la vergonya. I finalment arribà el 6 de juny. Viure, o millor dit sobreviure, aquell dia com a mare és una les experiències que cap de nosaltres no oblidarà mai. Veure com tant de treball pren forma no té preu. Sentir baixar els nens i nenes pel carrer Castell uniformats i tots al mateix pas era una barreja de sentiments que costen de descriure: emoció, orgull, satisfacció... i veure els nostres fills dalt de l’escenari, desenvolupant un guió que van fer proper i entenedor, tampoc no té sensació descriptible possible. Aquells fets ocorreguts fa 300 anys passaven a ser una història entesa per tots els que érem allà, a dalt i a baix. Aquest fet té un preu incalculable, els que ens dediquem a la història sabem que difondre-la i fer-la entenedora per a tothom és segurament el nostre repte més difícil. A l’escola Arrels no només vam aconseguir aquest repte, sinó que en vam aconseguir molts d’altres: vam aprendre a treballar tots junts en bé dels nostres fills, aquests van veure com les seves famílies eren part del món que marca el seu dia a dia; vam tenir l’ocasió de veure l’escola per dins i treballar amb els professionals amb qui confiem part de l’educació dels nostres nens i nenes; i tot un seguit d’aprenentatges que ens han portat a aconseguir l’objectiu principal d’aquest projecte. Hem fet escola!

Érem, som i serem. Història d’una guerra

37

Finalment, ens agradaria acabar amb el fragment que tanca l’obra atès que descriu molt bé el que foren els fets de 1714 i la idea que plasma no deixa de ser, també, la que, com a pares i mares, desitgem per als nostres fills: que coneguin i aprenguin del passat per ser millors en el futur.

“Fill, els fets que has viscut durant tots aquests mesos han de ser, des d’ara, una llavor que dins teu anirà creixent a poc a poc i sense fer soroll. Has vist lluitar el teu poble, l’has vist perdre i en temps no molt llunyans el veuràs patir molt. Recorda tot el viscut, no ho oblidis mai. Algun dia el teu record, aquesta llavor que hauràs regat, serà l’esperança d’aquest país. Malgrat tot sigues prudent i treballa amb força. El combat a partir d’ara el tens a ca teva, treballant la terra, cuidant el bestiar i ajudant al teu germà en el que faci falta. Només mirant cap endavant aquest poble algun dia serà lliure, perquè malgrat tot, tu saps que al final serem lliures o morirem”.

38

Érem, som i serem. Història d’una guerra

39

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona Francesc Miralpeix i Vilamala, Universitat de Girona El marc cronològic de l’exposició Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona arrenca a les darreries del segle XVII, en el moment en què la Guerra dels Nou Anys escollí el territori català com a escenari principal dels seus combats. Els enfrontaments entre els exèrcits de la Gran Aliança i les tropes del rei Lluís XIV arribaren a moltes poblacions catalanes, abocades de nou a reviure els episodis viscuts a la llarga Guerra dels Segadors o durant la recent revolta dels Gorretes. El futur que els esperava a la cantonada, a més, no era gaire diferent: la Guerra de Successió, que trasbalsaria tota l’estructura social, política, econòmica i cultural del país, estava a punt d’esclatar. Des de l’assalt a la ciutat de Solsona portat a terme per Joan Josep d’Àustria el 1655 i fins a la batalla de Cardona del 1714, en el marc de la Guerra de Successió, el bisbat de Solsona patí el vaivé de les tropes, els setges, la crema de collites i, en alguns casos, l’incendi de les esglésies i cases dels seus habitants. Malgrat els continus daltabaixos, però, l’encàrrec artístic de les parròquies, que foren els principals promotors del mercat artístic català en absència d’una elit noble i d’un entorn cortesà, no davallà, sinó que augmentà i es consolidà arreu dels bisbats catalans: es construirien capelles, es repararen i s’ampliaren esglésies, s’erigiren sagristies, se substituïren retaules i se’n feren de nous, etc., que requeriren el treball de pintors, escultors, mestres de cases, orgueners o fusters, alguns dels quals acabaren constituint-se en autèntiques nissagues d’artesans, en petits empresaris que controlaren

el mercat artístic dels bisbats de la Catalunya interior des de la fi del segle XVII i fins a la Guerra d’Independència. Malgrat les immenses pèrdues patrimonials que sofrí el ric tresor artístic català durant la Guerra Civil, el bisbat compta amb un mostrari prou valuós i variat de retaules, d’escultures, de pintures i de béns mobles de tota mena que testimonien el bon moment que travessà l’art i l’arquitectura d’aquells anys. Tant és així que es pot afirmar, sense reserves, que el desgastat estigma d’art decadent que sovint acompanya la consideració d’aquelles manifestacions artístiques es revela, a Solsona i als bisbats limítrofs, clarament immerescut. A Solsona, el gran esclat artístic que anunciem portà els cognoms Sunyer, Sala, Viladomat, Bordons, Morató o Pujol. En poc més d’un segle i a mesura que el bisbat - i Catalunya, en general- anà recuperant-se del convuls segle XVII, les obres d’aquell selecte grup d’artesans transformaren el paisatge exterior i interior de molts espais religiosos i d’alguns grans casals de la zona, fins a convertir-los en esplendorosos contenidors d’un univers ric d’escultures daurades i policromades, de pintures amb històries i de figures d’or i argent posades al servei de les necessitats espirituals i materials dels seus clients. Amb l’objectiu de mostrar un petit tast d’aquell extraordinari i fèrtil floriment artístic s’ha aplegat una selecció d’obres dels seus autors més re-

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona

41

presentatius, a través de la contemplació de les quals el visitant podrà fer-se una idea de la importància de Solsona i dels territoris del seu bisbat com a gran epicentre de l’art i la cultura de la Catalunya del segle XVIII. No ha estat possible, però, representar-hi tots i cadascun de tots els artífexs que hi intervingueren: d’una banda, les reduïdes dimensions de l’espai expositiu del museu no han permès encabir-hi més obres de les que finalment s’hi han exposat. És per això que els escultors Padró, actius a Cervera a partir de la segona meitat del segle XVIII, o els Costa i els Sunyer, més presents en altres bisbats però amb activitat documentada a Berga i en altres punts del bisbat, han estat substituïts, sense que signifiqui, però, un alleugeriment de la importància del seu paper i de la seva obra, en favor d’aquells artífexs més estretament lligats amb Solsona, ja sigui per les obres conservades o pels seus vincles familiars o de residència amb la ciutat. Per les mateixes raons, el capítol de l’arquitectura no ha estat possible tractar-lo:cadascuna de les grans ciutats que conformen el bisbat de sud-oest a nord-est Mollerussa, Bellpuig, Tàrrega, Cervera, Cardona, Solsona, Berga, Sant Llorenç de Morunys, etc. mereixerien una capítol monogràfic per si soles, impossible d’abordar en l’espai limitat d’un catàleg que també hauria d’aturar-se en les especificats d’edificis i monuments tan emblemàtics i representatius com el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig d’Urgell, la Universitat de Cervera, el monestir de Sant Ramon del Portell, la catedral de Solsona, les esglésies de Cardona,

42

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona

el santuari de Queralt, etc., o les característiques façanes corbes o mixtilínies de les esglésies de Biosca i Les Oluges o els esplèndids interiors de les esglésies de Sant Cugat d’Ivorra o Sant Pere de Madrona. El marc temàtic de l’exposició, doncs, s’ha organitzat al voltant del llinatge d’escultors solsonins Morató –per les mateixes raons que hem explicat suara, els mestres de cases que conformen de la nissaga n’han quedat exclosos. L’abast i continuïtat de les seves actuacions arreu del bisbat al llarg del segle XVIII i la singularitat del seu llenguatge escultòric, constatable en el gran retaule del Miracle o en el record del programa escultòric de la capella del claustre de Solsona, són el punt de sortida i d’arribada d’un discurs temàtic i cronològic que gira al voltat de l’escultura i els escultors actius al bisbat des de la fi del segle XVII i fins al darrer terç del segle XVIII. Alhora s’ha volgut mostrar una selecció d’obres de gèneres artístics diferents i sovint complementaris com la pintura, el gravat o les arts decoratives, significativament menys rellevants que el retaule, que fou el gènere artístic per excel·lència, però no per això exemptes d’interès. Andreu Sala Difícilment s’entendria l’esplendor de la retaulística del segle XVIII al bisbat de Solsona sense tenir present que fou la continuació natural del bon moment que havia viscut l’escultura catalana

al segle anterior, desplegada pels importants tallers vigatans i manresans dels Grau, Generes, Costa o Sunyer. En el si d’aquells obradors, el retaule d’estructura plana i compartimentada evolucionà cap a mobles d’aparença cada vegada més monumental i arquitectònica, al mateix temps que l’estatuària passà dels models tardorenaixentistes a les figures d’accent més naturalista i vigorós. A la fi del segle XVII, les imatges de fusta daurada i policromada que guarnien els plafons i els nínxols dels retaules adoptaren un biaix cada vegada més “altbarroc”, amb les expressions més vives i intenses. Justament, un dels pioners en decantar-se per aquesta incipient proposta estètica fou Andreu Sala (1627-1708?), nascut a La Sala de Linya. Tot i que es desconeixen les vicissituds de la seva formació, l’escultura de Sala constitueix un dels moments més àlgids d’absorció de l’estètica altbarroca romana a Catalunya, amb exemples tan emblemàtics i reeixits com el retaule de l’antic convent de Sant Antoni Abat i Santa Clara de Barcelona, ara a l’església de Sant Vicenç de Sarrià, els “jacents” Sant Ignasi i Sant Francesc Xavier de la catedral de Barcelona o el Sant Aleix (destruït) de Santa Maria del Mar, autèntics tour de force de l’estatuària barroca catalana. Tot i que la major part de la seva activitat artística la desenvolupà a Barcelona, al bisbat de Solsona esculpí el gran retaule major de l’església de Sant Miquel de Cardona, malauradament cremat el 1936.

I Vista general de l’exposició Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona. I El mas La Sala de Linya, on nasqué l’escultor Andreu Sala

43

I Sant Aleix d’Andreu Sala de Santa Maria del Mar de Barcelona (destruïda el 1936)

I Retaule major de l’església de Sant Miquel de Cardona, d’Andreu Sala (destruït)

46

Els Morató Si Sala representa un dels punts de partida més exigents cap al ric univers formal de la sensualitat i la persuasió barroques, els Morató cal assenyalarlos com una de les nissagues d’escultors i mestres de cases més actives que treballaren al bisbat. D’origen francès i hereus de la tradició dels grans tallers d’escultura manresans dels Grau i dels Sunyer, s’instal·laren a Vic a la fi del segle XVI, on els mestres d’obres Josep (1619-1672) i Isidre Morató (1620-1670) treballaren a l’església de la Pietat, al convent de les tereses o a la renovació de la catedral de Vic –Josep en fou mestre d’obres major. És probable, en aquest sentit, que la fama de les seves empreses fos la causant que els obrers de Riner confiessin en Josep per a emprendre les obres d’ampliació del gran santuari solsoní dedicat a la Verge. Isidre Morató tingué dos fills: Josep (1654-1694) i Joan Francesc Morató i Pujol (1656-1714). El primer seguí l’ofici del pare i el segon es decantà cap a l’escultura, que aprengué als tallers manresans. Deixant de banda el mestre d’obres Josep Morató i Soler (1677-1734), que per si sol mereixeria una exposició, el membre més important de la família en els primers anys del segle XVIII fou l’escultor Jacint Morató i Soler (1683-1736). Col·laborador habitual dels grans projectes dels escultors Pau Costa i Josep Sunyer i Raurell –amb el primer projectà el retaule de l’església de Cadaqués i amb el segon treballà al major de la parroquial d’Igualada - la seva obra conservada el delata com un escultor d’una gran habilitat i destresa tècniques, amb

un llenguatge figuratiu molt vigorós i clarament decantat cap a formes més classitzants i modernes, especialment visibles en la part arquitectònica dels seus retaules. No en va, li arribaren encàrrecs d’arreu del país, alguns tan exigents com el gran retaule de l’església de Sant Lluc de Girona, en bona part conservat, l’ornamentació del cambril del Santíssim del monestir de Sant Joan de les Abadesses o la decoració de la monumental capella de la Mare de Déu del Claustre de la catedral de Solsona, destruïda el 1810, en la qual val la pena deturar-nos-hi una mica més. L’actual capella de la Marededéu del Claustre de la catedral de Solsona, erigida per acollir el culte a la Marededéu trobada al fons del pou del claustre, on segons la llegenda la miraculosa intercessió de la Verge salvà de morir ofegat un infant que hi havia caigut, s’erigeix sobre la capella de nova planta construïda el 1727 per acollir la talla romànica de l’escultor Gilabert de Tolosa. El fastuós espai setcentista, destruït successivament el 1810, el 1822 i el 1936, havia de millorar la capella promocionada pel bisbe Lluís Sanç de Còdol el 1606. Aquell nou i ambiciós espai de culte s’encarregà a les habilitats dels escultors Morató. El disseny del conjunt anà a compte de Jacint Morató, amb l’ajuda de Josep Sunyer i Raurell, i comprenia la construcció del retaule i les decoracions murals i de la cúpula. No obstant això, Jacint morí tot just un any des-prés de rebre l’encàrrec i la direcció del projecte passà a mans del seu fill Carles. No fou fins el 1776, però, que una disposició testa-

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona

47

I Retaule major de l’església de Santa Maria d’Igualada, obra de Jacint Morató i Josep Sunyer. I Retaule de l’altar major de l’església de Sant Llorenç de Morunys. Obra de Joan Francesc Morató i Pujol (1656 -1714). Aquest retaule dedicat a sant Llorenç, patró de l’església, va ser contractat al 1711 a partir de la traça realitzada per Segimon Pujol. L’execució anà a càrrec de Joan Francesc Morató, que l’acabà el 1713. Del daurat se’n feu càrrec el sabadellenc Miquel Pernau, que hi va treballar entre 1735 i 1740. Actualment, el retaule es presenta mutilat com a conseqüència de les destrosses sofertes durant la Guerra Civil. Hi manca el tercer cos i les cinc talles actuals que el presideixen foren realitzades per substituir les originals desaparegudes.

49

mentària del Dr. Josep Coma permeté l’acabament del conjunt, encarregat a Carles Morató. No hi ha dubte que el conjunt degué rivalitzar en qualitat escultòrica i en ambició programàtica amb els grans programes escultòrics de Riner i Sant Llorenç de Morunys, però el sumptuós espai tingué una vida molt curta: l’octubre de 1810, les tropes franceses reduïren a cendres el que deuria ser, si fem cas de la documentació, un dels grans aparadors de l’escultura catalana del barroc. De l’efímera decoració escultòrica dels Morató en queden ben pocs vestigis, alguns dels quals - un medalló amb la representació del pou del claustre i un capitell pseudocompost - s’inclouen a l’exposició en un espai monogràfic. El conjunt fou novament reconstruït el 1835 per Josep Morató i el 1847 per Joan Soler Codina, que és el que arribà fins al gener de 1936. De la destrucció soferta durant el Trienni Liberal n’ha quedat un testimoni en forma de pintura, que representa la turba en plena acció incendiària el 1822. La pintura mostra la imatge votiva de la Verge tal i com s’oferia, dreçada sobre una peanya flanquejada per dos àngels i acollida sota un cambril amb quatre columnes. Si la branca de Josep Morató i Soler continuà amb mestres d’obres de la talla de Josep Morató i Cellés (1712-1768) i Josep Morató i Codina (1748-1826), la de Jacint continuà amb un altre gran escultor: Carles Morató i Brugaroles (17211780). L’imponent retaule-baldaquí del santuari de la Mare de Déu del Miracle de Riner, sense cap

I Retaule de l’altar major dedicat a la Verge dels Socors de la capella de l’Hospital Pere Màrtir Colomés. Obra atribuïda a Jacint Morató (1683-1736). L’execució del retaule es realitzà entre 1731 i 1732 per satisfer l’encàrrec de la Pia Unió, institució que tenia cura de l’administració de la capella de l’Hospital Pere Màrtir Colomés, inaugurat l’any 1690. La documentació revela que demanaren a l’escultor Jacint Morató una traça per al nou retaule de l’altar major de l’església. El moble fou contractat per 300 lliures, una quantitat no massa elevada que podria suggerir que la intervenció de l’escultor es va limitar a una remodelació del retaule preexistent provinent de la capella de l’Hospital Vell o dels Pobres. El 1936, el retaule i la resta de la decoració desaparegueren.

I Pintura sobre tela d’autor anònim amb la representació de la Mare de Déu del Claustre (Palau Episcopal de Solsona)

51

I Medalló amb la representació del pou, probablement pertanyent a la decoració de la capella de la Mare de Déu del Claustre.

52

I Pintura anònima amb la representació de la destrucció de la capella de la Mare de Déu del Claustre (1822)

53

I Retaule de la Mercè i detall del confessionari. Catedral de Solsona. Atribuït a Carles Morató

55

sense cap mena de dubte la seva obra més emblemàtica, exemplifica l’exigència tècnica i la sofisticació a la qual arribà el darrer dels grans escultors de la nissaga. Al bisbat, però, hi deixà altres obres, com el retaule de la capella de la Mercè de la catedral de Solsona o el retaule de La Sala de Linya, justament a la capella de la masia on Andreu Sala nasqué. A Carles Morató també se li ha d’atribuir, segurament assistit pel seu taller, nombroses treballs de fusteria, com ara mobles, on introdueix capricioses formes rocaille que evoquen l’ebenisteria francesa del moment. Una de les darreres incorporacions al seu catàleg d’obres és la Santa Llúcia de la capella del Vinyet de Solsona, molt propera estilísticament a la bella Verge del Roser provinent de l’església de Sant Pau de Terrassola que custodia el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

56

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona

I Consola del segle XVIII, probablement del taller de Carles Morató.

57

I Aquests caps de biga tan característics de moltes cases del nucli antic de Solsona pertanyen a la casa Morató, situada al carrer del Castell número 15 i 19. Són els únics originals que es conserven i és probable que sortissin del seu taller en el moment de la reforma de la casa que impulsà el 1756, consistent a pujar un pis més i a cobrir les golfes amb encavallades de fusta. El cap representa un personatge masculí d’avançada edat. Sovint s’ha identificat amb un “dimoni” a causa de les grans orelles que lluïa, tot i que és sabut que es tracta d’un afegitó posterior. La casa Morató Casa situada al carrer del Castell número 15 i 19 de Solsona. L’habitacle fou adquirit per l’escultor Carles Morató el 1754 a Maria Àngels Fórnols i Claret, a través d’una compra en usdefruit. Tot i que originàriament era de dues plantes, actualment la casa presenta tres pisos i unes golfes. Aquesta ampliació arquitectònica obeeix a les reformes que hi féu fer Carles Morató l’any 1756, tal i com indiquen uns medallons que hi ha a sobre de les finestres del tercer pis. D’aquesta època també és el fris de fusta esculpit amb motius geomètrics i florals de sota teulada els caps de biga de la qual apareixen en forma de testes ricament motllurades i esculpides.Properament la casa de Carles Morató passarà a ser les dependències de la nova biblioteca comarcal.

58

I Retaule de la capella de Sant Andreu del mas de La Sala de Linya. Obra de Carles Morató (1721-1780). Cap a 1744, Carles Morató fou cridat per construir el retaule major de la capella del casal de La Sala de Linya, on mig segle abans havia nascut Andreu Sala, un dels escultors més rellevants del barroc català. El retaule, encara conservat in situ, està dedicat a sant Andreu i presenta algunes de les característiques més habituals del seu repertori formal: arquitectures unitàries, motllures sinuoses encaixades en perfils mixtilinis i grans figures garboses ubicades davant del fustam. L’escultura del sant Andreu s’inspira en la coneguda estàtua de Sant Andreu de François Duquesnoy de la basílica de Sant Pere del Vaticà.

I Retaule de l’altar major del Santuari del Miracle (Riner). Obra de Carles Morató (1721-1780). Pintura i daurat d’Antoni Bordons. El 1747, els administradors del santuari es dirigiren a Carles Morató perquè fes el retaule que havia de presidir el grandiós presbiteri del nou temple i allotjar la talla de la Marededéu del Miracle del segle XV. L’escultor traslladà la seva residència habitual al santuari, que per contracte li assegurava allotjament i manutenció. Es tracta d’un dels retaules més grans conservats a Catalunya, definit com a retaule-baldaquí per la predominança d’un aparell arquitectònic que permet la circulació per l’interior del moble. El contracte posà l’accent en què l’escultor, que va invertir 11 anys a enllestir-lo, s’esmercés en la realització de les cares i les mans de les figures. Aquesta petició, habitual de molts contractes escultòrics, s’explica perquè és on l’expressivitat de les figures es feia més evident. La policromia del conjunt, incloses les pintures de les parets en trompe-l’oeil, anà a compte del pintor solsoní Antoni Bordons, que hi treballà entre 1760 i 1774.

I Santa Llúcia de Carles Morató. Capella de Santa Llúcia, Solsona.

I Verge del Roser de Carles Morató. MDCS

Els Pujol I Retaule major de Sant Pere de Matamargó I Detall de la capella de la Mare de Déu dels Colls. Sant Llorenç de Morunys. Aquest retaule dedicat a sant Llorenç, patró de l’església, va ser contractat al 1711 a partir de la traça realitzada per Segimon Pujol. L’execució anà a càrrec de Joan Francesc Morató, que l’acabà el 1713.Del daurat se’n féu càrrec el sabadellenc Miquel Pernau, que hi va treballar entre 1735 i 1740. Actualment, el retaule es presenta mutilat com a conseqüència de les destrosses sofertes durant la Guerra Civil. Hi manca el tercer cos i les cinc talles actuals que el presideixen foren realitzades per substituir les originals desaparegudes.

No tindríem una panoràmica completa dels actius tallers del bisbat sense atendre l’altra gran nissaga d’escultors que hi treballà: els Pujol. De la mà del seu màxim exponent, Josep Pujol i Juhí (1734-1809), ens han arribat obres de la categoria del retaule major de Sant Pere de Matamargó o la majestuosa capella dels Colls de Sant Llorenç de Morunys (1773-1784). L’iniciador de la nissaga, Segimon Pujol (1672?-1759) a l’exposició es pot contemplar el Sant Andreu provinent del retaule major de l’església de Nostra Senyora dels Àngels de Casserres, que s’inspira en la famosa escultura de François Duquesnoy de Sant Pere del Vaticà s’havia format, com els Morató, en contacte amb els Grau de Manresa, i treballà en alguns dels retaules que l’il·lustre escultor manresà Josep Sunyer contractà a la Catalunya Nord. El seu dos fills, Segimon (1710-1745) i Francesc Pujol i Planes (1702-1785) - aquest darrer representat amb dos relleus de la predel·la del retaule de Sant Isidre de l’església de Moià - també col·laboraren en alguns dels retaules del pare. No obstant això, fou el nét, Josep Pujol i Juhí - i els fills d’aquest, Segimon, Josep i Francesc Pujol i Santaló - els qui escriviren el darrer dels grans capítols de l’escultura catalana dels bisbats de Solsona i Vic. El món de formes pietoses i abarrocades, de la gúbia, el ribot i el cisell, de la fusta d’alba i del pa d’or morí lentament als retaules bastits per aquesta nissaga, a Cardona, Navès, Capolat, Marsinyach, Matamargó, Valldeperes, Berga, Folgueroles, Ossea, etc. Les reformes il·lustrades, avalades des

64

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona

de la Real Academia de San Fernando, maldaren per reconduir un gust que consideraven vetust i poc acadèmic, alhora que combateren per posar fi a un sistema de treball que havia fet possible un dels episodis més esplendorosos de l’art català del període modern. A Sant Llorenç de Morunys, el taller dels Pujol esculpí la capella de la Mare de Déu dels Colls, un dels cims terminals de l’escultura catalana del tardobarroc, amb un dens programa iconogràfic d’exaltació mariana inspirat en l’univers formal de les lletanies lauretanes dels gravadors Klauber.

65

I Sant Andreu. Talla del retaule major de l’església de Nostra Senyora dels Àngels de Casserres.

67

I Retaule de la capella de can Feliu d’Ossea (Navès) obra de Josep Pujol Santaló.

I Retaule de Sant Miquel de Marsinyach.

La pintura i els pintors A diferència de l’escultura o de l’arquitectura, l’estudi de la pintura d’època barroca al bisbat de Solsona ha estat més aviat escàs i amb resultats desiguals. No hi ha ajudat gens les poques obres conservades ni el poc coneixement que encara ara es té dels seus autors. La preferència per l’escultura en fusta, la competència dels productes forans - vigatans, manresans i barcelonins - , i, és clar, les destruccions i pèrdues sofertes al llarg de dos segles expliquen bona part d’aquesta situació. Des de principis del segle XVII i fins a la fi del segle XVIII, la pràctica totalitat dels pintors coneguts a través de la documentació - Jaume Vilar, Pau Alenyà, Antoni Sanou o els Bordons - actuaren de dauradors, essent probable que la pintura de cavallet fos una pràctica menor al costat dels treballs de daurat i policromia de la gran indústria del retaule. Altres, com Carles Grau o Antoni Vilella, esmentats a mitjan segle XVIII, apareixen com a pintors-decoradors, segurament per l’activitat que portaven a terme als casals de la petita i mitjana noblesa, dels terratinents vinguts a més i de la burgesia.

I Tomàs Viladomat: Flagel·lació i Camí del Calvari. MDCS. I Decoració de la capella de Sant Benet del monestir de Sant Cugat del Vallès, amb pintures de Pasqual Bailon Savall.

70

En el marc cronològic de l’exposició destaquen dos noms: Tomàs Viladomat i Pilas, prevere i cosí del gran pintor Antoni Viladomat i Manalt (16781755), resident a Barcelona però pintor ocasional a Berga i Solsona, i el pintor i daurador Antoni Bordons i Aguilar (c. 1710-15- 1779). Al primer, que sovint prengué de model d’inspiració - o di-

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona

rectament de copia - les obres del seu cosí, se li atribueixen les pintures dels santuaris de la Vedella i de la Consolació. Les dues pintures del MDCS, la Flagel·lació i el Camí del Calvari, és molt probable que siguin de la seva mà. Altres pintors actius al bisbat, com ara els berguedans Pasqual Bailon Savall o Joan Savall, treballaren principalment a Barcelona. El paper que jugà Antoni Bordons, en canvi, és ben diferent. En realitat, la majoria de les pintures sobre tela conservades o provinents del bisbat pertanyen a aquest daurador dedicat ocasionalment a la pintura. El seu pare, Josep Bordons i Llopis, s’havia format a Barcelona, el Col·legi de Pintors de la ciutat comtal féu notar que era un mestre molt poc hàbil. El seu germà, Josep Bordons i Aguilar estigué al taller de Joan Baptista Perramon, primer mestre d’Antoni Viladomat. Antoni Bordons, en canvi, sí que consta que passà per l’obrador de Viladomat, fins al punt que algunes de les fesomies de les figures d’angelots i les perspectives dels frontals d’altar que li han estat atribuïts recorden vivament les obres del seu mestre, un estil, cal dir-ho, que presenta unes concomitàncies molt peculiars en les ales d’espardenya i els nassos enganxats dels putti. D’Antoni Bordons, però, cal destacar-ne la seva faceta de daurador. S’ocupà de la majoria de les obres de l’escultor Carles Morató i Brugaroles, especialment al retaule major del santuari de Riner i al de la capella de la Mercè de la catedral de Solsona. Allí hi trobem el veritable gran decorador que fou, posseïdor d’un extraor-

71

I Frontal d’altar atribuït a Antoni Bordons. Museu Comarcal de Manresa

I Armari de la sagristia de la catedral de Solsona, obra d’Antoni Bordons.

dinari repertori de motius de rocalla, chinoiseries, paisatges i vistes arqueològiques. El predomini de tons blaus, roses i granats revela l’art d’un pintor tocat ja per l’esperit més amè de l’estètica rococó. Val la pena recordar, d’altra banda, que Bordons és l’autor de la decoració de l’ armari de la sagristia de la catedral de Solsona, una obra en clara sintonia amb el repertori formal característic del seu ofici de daurador.

73

El canvi de paradigma A les esglésies del bisbat de Solsona podem trobar-hi des dels retaules més monumentals i exigents als més senzills i populars; des d’obres promogudes per bisbes i priors de monestirs i convents a encàrrecs sufragats per petites confraries i obreries parroquials. El bisbat també acull una extensa varietat de tipologies de retaules que van des de mobles d’estructura reticular amb predomini del relleu escultòric a grans arquitectures amb l’estatuària completament exempta. Passa el mateix amb els models: hi trobem des de retaules de disseny tardorenaixentista, amb predomini dels ordres clàssics i ordenats per carrers i cossos, a grans estructures d’inspiració pozziana i borrominesca replenes de moviment i jocs de concavitats i convexitats. I encara més: si els elements decoratius i la pintura del gran retaule del Miracle és un dels primers exemples de la irrupció de les formes rocaille al Principat, el retaule d’Ossea, a Navès, és un dels més bells exemples de l’aplicació del gust classicista que s’imposà a la fi del segle XVIII. En realitat, al bisbat de Solsona podem assistir a un dels moments més àlgids de l’alt i el tardobarroc escultòric a Catalunya, amb un important i valuós conjunt d’obres conservades i, al mateix temps, reviure-hi com en cap altre lloc del territori català l’ocàs dels actius tallers que durant més de dos segles revestiren de fusta i or les esglésies del bisbat. Els comunicats emesos pel ministre Floridablanca al llarg de l’any 1777, destinats a proclamar la prohibició de fabricar retaules en

74

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona

fusta, suposaren el principi de la fi d’aquella gran tradició artística. El trist final de Josep Pujol i Juhí, un dels més grans escultors en fusta del darrer terç del segle XVIII a Catalunya, és simptomàtic del canvi de paradigma que viurien els obradors del bisbat solsoní i d’arreu de Catalunya. El 1792 el bisbat el denuncià per no haver fet cas de la reial disposició de 1777; tot i que encara pogué acabar alguns retaules ja començats amb l’ajuda dels seus fills, el 1803 consta que passava estretors econòmiques que li impedien pagar els deutes contrets. Amb tot, un dels exemples més il·lustratius dels efectes que tingué la prohibició de la construcció de retaules de fusta al Principat, el trobem també al bisbat de Solsona . Segons la crònica del llibre VIII de Jaime Villanueva, autor del cèlebre Viage literario a las iglésias de España (1802), l’abat del monestir de Santa Maria de Serrateix dissimulà “lo mezquino e incómodo del edificio, y la ninguna proporción y fealdad de su bóveda, indujeron al Sr. Abad D. Felipe Antonio Escofet á mandarle hacer un adorno interior de buen gusto del orden corintio, bajo la dirección del profesor D. Pedro Puig de Berga”. L’observació de Villanueva era de primera mà, perquè l’eclesiàstic deixà anotat que l’abat “me recibió no solo con el agrado propio de la hospitalidad monástica, sino con los deseos que suelen acompañar á un literato”. Efectivament, l’interior de l’església del monestir de Serrateix, reformada conjuntament amb el claustre entre 1789 i 1793, és un dels més bells exemples de la correcció classicista que s’imposà arreu de les esglésies i edificis del país. El blanc

I Vista de l’interior de l’església del monestir de Santa Maria de Serrateix.

75

de la calç que recobreix tota la nau, aplicat per una qüestió de salubritat i de decor, i la successió rítmica de fornícules emmarcades per pilastres dòriques rematades amb frontons triangulars atorguen al conjunt una puresa arquitectònica diàfana i en clara sintonia amb els dictats de l’estètica neoclàssica. El mateix abat Escofet, en un retrat de col·lecció particular, mostra orgullós els plànols d’una reforma que havia d’acabar amb “el mal gust” del xoriguerisme; és a dir, amb el món del retaule i el daurat.

I Pintura anònima del segle XVIII amb el retrat de l’abat de Serrateix Felip Antoni Escofet mostrant els plànols de la reforma de l’interior de la nau de l’església. Col·lecció particular. I Bibliografia general i de referència a la pàgina 140.

76

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona

La capella barroca de la Mare de Déu del Claustre Arquitectura, decoració i vicissituds Carles Freixes i Codina Des de la troballa, al pou del claustre, els solsonins han demostrat la seva devoció a la imatge de la Mare de Déu del Claustre amb les successives capelles que li han dedicat. La segona capella on es venerava fou inaugurada l’any 1606 gràcies al mecenatge del primer bisbe solsoní Lluís Sanç de Còdol. Havia quedat petita i els administradors van decidir emprendre l’actual construcció arquitectònica. La devoció a la imatge va augmentar amb motiu de declarar-la patrona de la ciutat, l’any 1653. És per aquest motiu que a partir de l’any 1696 es crida el mestre de cases Carles Bruguera per tal d’iniciar un nou projecte i “mirar lo puesto de la capella se vol construir”. El maig de 1698 es demana llicència per tirar endavant l’obra de la nova capella. El 15 de gener de 1701 es realitzà la subhasta de les obres a la qual hi van assistir els quatre administradors: Mn. Francesc Alsina (beneficiat de la Catedral), Jeroni Coma (advocat) , Josep Bordons (pintor) i Bernat Font (cerer) i el mestre de cases Josep Morató. El preu era de 3.100 lliu-res, seguint la traça de Fra Mateu de l’ordre dels Predicadors. L’any 1726 les obres estaven finalitzant i la confraria va decidir traslladar-hi la imatge l’any 1727. Un cop acabada, s’adaptà el retaule de l’antiga capella realitzat pels germans Antoni i Miquel Vidal de Barcelona. La nova capella, però, necessitava un retaule que s’ajustés a l’obra arquitectònica inaugurada i fou encarregat, com es detalla al text

de Francesc Miralpeix, als escultors Jacint i Carles Morató, que reberen l’ajuda de Josep Sunyer i Raurell. La gran empresa comprenia la construcció del retaule, les decoracions murals i de la cúpula. Jacint, però, morí tot just un any des-prés de rebre l’encàrrec i la direcció del projecte passà a mans del seu fill Carles. D’aquell projecte en va donar testimoni Francisco de Zamora, que va allotjar-se al Palau episcopal convidat pel Bisbe Rafael Lasala i Losela (1773-1792). Uns personatges academicistes que impulsaren un ideari d’acord amb l’estètica neoclàssica. “Dentro de esta Iglesia hay muchas coses malas, però solo en la Capilla de la Virgen del Claustro hay más madera que en el pinar de Moya, habiendo reunido aquí un número tan creido de estatuas al natural que, formadas en cualquiera de los estrechos de estos montes, detendrían a un ejército. Yo me sorprendí al entrar en la capilla, creyendo que me iban a insultar, pues por las paredes, por el techo, cúpula y hasta bóvedas de la Iglesia hay gente en acciones tan violentas que parece que riñen. Están repartidas a patrullitas en varios nichos, representando milagros de la Virgen. Pero todavía son mucho peores el altar y el camarín, en el cual hay tal abundància de columnas que parece un espeso bosque. No he visto ni creo ver nada peor en mi vida. Ahora acaba de adornar-se la entrada de la capilla, hasta la bóveda de la iglesia. De las pintures no digo nada”. Zamora seguí explicant els altars barrocs de la capella de la Mare de Déu de la Mercè i de

La capella barroca de la Mare de Déu del Claustre

79

I Planta de la Capella del Claustre projectada al segle XVII i publicada l’any 1891. I Capella de la Mare de Déu del Claustre abans de la reforma inaugurada l’any 1945.

I 1.Tomàs Jalmar Tuxonés (17511825) fou notari reial de Carles IV i regidor de l’Ajuntament de Solsona l’any 1783. Els seus padrins de baptismes foren l’argenter Lluís Tuxonés i Teresa Rovira Senespleda, mare de Gaspar de Portolà, colonitzador i governador de Califòrnia. I 2. Veure pàgina 53.

I El general Jacques MacDonald ( 1765-1840 ) pintat per AntoineJean Gros.

82

l’altar major i elogià la capella del Roser “però en medio de esto parece menos malo el que ahora es del Rosario y antes estaba la Virgen del Claustro”. La capella del Claustre, però tingué una vida molt curta: el 19 l’octubre de 1810, a les dues de la tarda, les tropes franceses reduïren a cendres el que deuria ser un dels grans aparadors de l’escultura catalana barroca. El general Étienne Jacques Joseph Alexandre Macdonald (1765-1840), acompanyat de deu mil infants i vuit-cents cavalls, va entrar a la ciutat. Al crit de “Catedral sense bisbe, prengueu-hi foc” els francesos incendiaren la Catedral, fins a provocar que cedís un tram de la volta de l’altar major. El 6 de gener de 1811, Tomàs Jalmar Tuxonés1 (1751-1825), notari públic de Solsona, aixecà acta de la restauració de la Mare de Déu tot explicant la destrucció de la capella i la salvació de la imatge “á cosa de las sinch horas del matí del dia dinou del mes de Octubre passat habentse tocat la generala en la ciutat de Solsona per la partida de Suisos que se trobava en ella y donantse per cert de que lo exercit enemich Francés... se trobava ja en Sta. Maria de Vallferosa ab direcció á esta Ciutat resolgui ausentarme de ella... havent arribat jo á dita ciutat cerca de la una de la tarde del dia vint y set del expressat mes de Octubre, y dirigit immediatament á la Sta. Igla Catedral vas veurer y observar, no sense gran sentiment y sorpresa, que aquell sant temple havia quedat incendiat per los Enemichs: que una tercera part de sa boveda

La capella barroca de la Mare de Déu del Claustre

principal en la part del presbiteri estaba cayguda y arruhinada: que lo altar major, lo de nostra Sra del Roser y Snt Joan estaban reduhits en cendres: que las cadires del cor quedaban cremadas y lo orga enterament destruhit: Y finalment que la magnífica y hermosa capella de Ntra. Sra. del Claustro havia patit la mateixa infelis sort; pues que los hermosos adornos de esculptura que decoraban las parets de dita capella estaban cremats y reduhits en cendres, y que la Antigua y miraculosa Imatge principal de Maria Santísima, que se venerava en aquella capella havia quedat destruhida y reduhida á pedasos” Aquest va ser el principal incendi que patí el fastuós espai setcentista, però no l’únic, ja que es repetiren el 1822 i el 1939. De la destrucció soferta durant el Trienni Liberal n’ha quedat el testimoni d’una pintura2, que representa la turba en plena acció incendiària. La pintura mostra la imatge de la Mare de Déu del Claustre, sense postissos, sobre una peanya flanquejada per dos àngels i acollida sota un cambril amb quatre columnes, i als seus peus l’incendi de la Catedral. De les intervencions dels Morató en resten alguns fragments: un medalló amb la representació del pou i un capitell pseudocompost, pendent de ser daurat. La totalitat de la decoració del conjunt fou refeta el 1835 per Josep Morató i el 1847 per Joan Soler Codina; aquesta darrera intervenció és la que arribà fins el 1939.

Durant el període barroc, i com és sabut, l’església fomentà el vessant més teatral de la religiositat a través de les diferents processons que se celebren al llarg de l’any. Si en època medieval les representacions es mantenien principalment durant la festivitat del Corpus, a partir del segle XVI es començaran a associar a altres festivitats. Dins d’aquest context cal destacar les festes extraordinàries celebrades l’any 1727 amb motiu de la translació de la Mare de Déu del Claustre a la seva nova capella. És per aquest motiu que la confraria va encarregar una nova parella de gegants per incorporar-la a la resta d’improperis, mot que dóna nom a les comparses solsonines “a 28 de desembre de 1726 vint y dos lliures quatre sous pagades al Sr. Dr. Josep Lluch per lo valor de sis pesses de tela pintada per vestir los jagans y jagantons”. Aquesta és la primera referència que tenim de la creació dels nous gegants, donada la seva alçada van rebre la consideració de gegantons per tal de diferenciar-los de l’única parella que havia existit fins aleshores, els actuals gegants vells. “Pagades a Maria dita la Balladora habitant en Barna per medi del dit Dr. Lluch y som per los adornos de la jegantona”. La Festa Major de 1727 va tenir un caràcter extraordinari i va estar plena d’actes, tal hi com resa la crònica de Pere Joan Lleonard, quan fa referència a la processó general el dia 10 de setembre. En aquesta mateixa processó també es documenten l’aparició de nou dels óssos “setembre, 2 lliures, 11 sous pagades a Valentí Planes sastre,

per lo cost y trevall de fer dos vestits per los onzos, vestir los jagants i cavallets”. Aquests varen sortir fins a principis de segle XX. L’agost de 1978 es trobà a les golfes de la Capella de la Mare de Déu del Claustre de la Catedral de Solsona el model de fang d’aquests óssos, essent l’element més antic que es conserva d’aquesta comparsa. Els óssos de Solsona són un exemple paradigmàtic a Catalunya i han mantingut la seva funció ininterrompuda des del segle XVIII.

I 3.Confraria de la Mare de Déu del Claustre-Llibre Major núm. 14 (1691-1712) I 4.Confraria de la Mare de Déu del Claustre de Solsona-Llibre de comptes núm. 18 (1716-1755)

I Fragments del retaule barroc de la capella del Claustre. Finals del segle XVIII.

S’ha apuntat també que l’execució dels gegants joves es deuen al taller dels Morató. De fet, en els llibres de comptes es troben barrejades les despeses per l’obra amb les de la festa. No és d’estranyar que els escultors i pintors que treballaven en l’execució dels retaules realitzessin els gegants i improperis que sortien a les processons. A cavall del segle XVII i XVIII trobem la nissaga Bordons treballant en la realització de les comparses, per exemple l’any 1692 “quinse lliures pagades a Joseph Bordons pintor per pintar los cavallets y drach..” i al mateix any “..als 4 de octubre de nou lliures pagades a Joseph Bordons pintor per les mans de pintar ...”3. I anys més tard “ deu lliures deu sous pagades a Joseph Bordons pintor de Solsona y son per (...) daurar lo cap de la aguila...”4. En aquesta nissaga hi trobem diversos pintors amb el nom de Josep Bordons que treba-llaven en diversos encàrrecs de la Diòcesi de Solsona. Un dels seus encàrrecs va ser el daurat del retaule major del santuari de la Mare de Déu de Massarrúbies (Lladurs), entre 1725 i

La capella barroca de la Mare de Déu del Claustre

83

I Contramotlle del cap d’un Ós creat per a la processó de l’any 1727 en motiu de la translació de la Mare de Déu del Claustre a la seva capella actual.

I 5.Informació facilitada per Joan Vilamala. Arxiu Diocesà de Solsona, carpeta Massarrúbies-Montpol. 31, pàg 43.

1749, o la realització del quadre de Sant Sebastià a l’església de la Pedra l’any 17815. D’aquesta nissaga en va sortir, també, Antoni Bordons i Aguilar, daurador del retaule del Santuari de la Mare de Déu del Miracle (Riner) de 1760 a 1774. Amb la ratificació, l’any 1900, del patronatge de la Mare de Déu del Claustre com a patrona de la ciutat per part del papa Lleó XIII, es van impulsar de nou algunes intervencions importants, com ara: la construcció del nou cambril, inaugurat l’any 1910, obra d’August Font, els bancs i la il·luminació, projecte de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, l’any 1914, el setial de la imatge, disseny de Josep Puig i Cadafalch l’any 1926. I ja passada la guerra civil, el projecte d’altar va ser obra de l’arquitecte Isidre Puig Boada, acompanyat dels mosaics de Josep Obiols Palau i les pintures Miquel Farré i Albagés.

86

La capella barroca de la Mare de Déu del Claustre

I Imatge del Palau Episcopal i la Catedral, anterior a l’any 1895, amb la capella de la Mare de Déu del Claustre segons el projecte inaugurat l’any 1727. I Bibliografia general i de referència a la pàgina 140.

87

Bibliografia general i de referència Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona La capella barroca de la Mare de Déu del Claustre. Arquitectura, decoració i vicissituds

ADAM, Jaume, La Parròquia de Sant Sadurní de La Pedra, Solsona, Ajuntament de la Coma i la Pedra, 2011. ARGERICH, Rosa; COROMINAS, Marcel·lí, “Aproximació a l’activitat artística de la Solsona del Segles XVII i XVIII”, Miscel·lània. Solsona 400 anys d’història, Ajuntament de Solsona, 1994, p.129-161. AVELLÍ, Teresa, El catàleg d’obra de Josep Sunyer i Raurell. L’obra conservada a la Catalunya Nord (circa 1690-1718), Tesi de llicenciatura dirigida per Joan Bosch Ballbona, Girona, Universitat de Girona, 2003 (inèdita). AVELLÍ, Teresa, “Noves aportacions al catàleg d’obra de Jacint Morató Soler: el retaule major de Sant Lluc de Girona”, Locus Amoenus, 8, 2006, p. 173-203. BACH RIU, Antoni, Masies del Solsonès, Solsona, Consell comarcal del Solsonès, 1995. BARAUT, Cebrià, Santa Maria del Miracle, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

DORICO, Carles, “Els retaules de l’església parroquial de Berga. Descripció dels altars a la fi del segle XIX i notícies sobre la construcció d’alguns retaules”, Quaderns de Recerques del Berguedà, 3, 1996, p. 19-48. ERRA, Alba; MIRAMBELL, Miquel, “Genealogia de la família Morató, inventari de la seva obra arquitectònica i bibliografia”, Ausa, XIII, 121, 1989, p. 139-151. FERNÁNDEZ, Isidre; ASTURIOL, Elisenda, “L’escultor Jacint Morató Soler: Castellterçol, 1682 - Solsona, 1736”, Oppidum: revista cultural del Solsonès, 8, 2010, p. 60-81. FREIXES, Carles; “Itineraris arquitectònics de Solsona entre dues guerres (1875-1936)”, Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (manuscrit inèdit). GARGANTÉ, Maria, “De València a Solsona. El bisbe Lasala i l’ arquitectura”, Revista de Catalunya, 246, 2009, p. 37-89. GARRIGA, Joaquim; BOSCH, Joan, “L’arquitectura i les arts figuratives dels segles XVI-XVII”, vol. II, Història de la Cultura Catalana. Renaixement i Barroc. Segles XVI-XVII, Barcelona, Edicions 62, 1997, p.193-238.

BOSCH BALLBONA, Joan, Els tallers d’escultura al Bages del segle XVII, Manresa, Caixa Manresa, 1990.

GALOBART, Josep, “Una obra perduda de Joan Francesc Morató: el retaule de Sant Isidre, de l’església parroquial de Moià”, Ausa, XV, 130, 1993, p.177-184.

BOSCH BALLBONA, Joan (ed.), Alba daurada: l’art del retaule a Catalunya, 1600-1792 circa, (catàleg d’exposició), Girona, Museu d’Art, 2006.

LLORENS, Antoni, La Mare de Déu del Claustre de Solsona. Imatge, Devoció, Santuari, Solsona, Confraria de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, 1966.

BRAU, Mireia, Cal Morató, treball de recerca de batxillerat tutoritzat per Ester Ginestà, Escola Arrels II, 2009 (manuscrit inèdit).

LLORENS, Antoni, Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya, Lleida, Virgili Pagès, 1987.

COSTA BAFARULL, Domingo, Memorias de la ciudad de Solsona y su iglesia, Barcelona, Balmes, 1959.

88

DORICO, Carles, “L’escultor Pau Costa a Berga i la seva comarca”, D’Art, 20, 1994, p. 295-324.

Bibliografia

LLORENS, Antoni; Solsona en Les Guerres Del Segle XIX a Catalunya, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1981.

MARTÍ, Elisenda, L’ Arquitectura vigatana al segle XVIII: el mestre de cases Josep Morató Sellés (1712-1768): biografia i catàleg d’obra, Tesi de llicenciatura dirigida per Joaquim Garriga, Girona, Universitat de Girona, 2006 (inèdita). MARTÍ, Elisenda, “Una revisió de la genealogia dels Morató a Vic”, L’Època del barroc i els Bonifàs: actes de les Jornades d’història de l’Art a Catalunya. Valls, 1, 2 i 3 de juny de 2006, Barcelona, Universitat de Barcelona (et alii.),2007,p.31-46. MARTINELL, Cèsar, Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, II: El barroc salomònic (1671-1730), Barcelona, Alpha, 1961.

d’art del Berguedà, Berga, Consell Comarcal del Berguedà, 1991. VILAMALA, Joan, “Els Pujol, escultors, una nissaga folguerolenca (1721-1785)”, Ausa, XIX, 145, 2000, p. 195-216. VILAMALA, Joan, BOSCH, Joan; ADAM, Jaume, Els Pujol, una nissaga d’escultors de gust barroc, Sant Llorenç de Morunys, Quaderns de la Confraria dels Colls, 2009. ZAMORA, Francisco de, “Diario de Los Viajes Hechos En Cataluña”, Barcelona: Documents de Cultura Curial, 1788 ed, p.143-144.

MIRALPEIX, Francesc, “Antoni Bordons i Aguilar”, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Catàleg segle XVI-XX-1, Solsona, Patronat del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2004, p.119-124 i 126-128. MIRALPEIX, Francesc, Antoni Viladomat i Manalt 1678-1755: vida i obra, Girona, Museu d’Art de Girona, 2014. PLANES, Ramon, “Obres i reformes a la catedral de Solsona (segles XV-XVIII)”, Ilerda, XLVII, 1986, p.409-441. PLANES, Ramon, Contractes d’obres al bisbat de Solsona 1661-1790, Solsona, Edicions de la Delegació Diocesana del M.C.S.,1985. PLANES, Ramon,“Anton Bordons, pintor i daurador del retaule Barroc del santuari del Miracle del Riner”, Cardener, 4, 1987, p. 83-93. PLANES, Ramon, “El testament de l’escultor Carles Morató i Brugaroles (Vic, 1721-Solsona, 1780) i algunes remarques biogràfiques”, D’Art, 10, 1984, p. 297-302. SERRA i VILARÓ, Joan, Història de Cardona: l’església i parròquia de Sant Miquel de Cardona, Tarragona, Sugrañes, 1962. SERRA, Rosa; BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat, Guia

Bibliografia

89

Els Morató i l’art del seu temps al bisbat de Solsona Catàleg de l’obra exposada Francesc Miralpeix i Vilamala / Míriam Montraveta i Rodríguez

Pintura

I Sant Pau caient del cavall camí de Damasc Pintura a l’oli sobre tela S. XVIII 129 x 88 x 6 (amb marc) Provinent de l’església de Santa Maria de Su (Riner)

91

I Camí del Calvari Tomàs Viladomat (atribuït) Pintura a l’oli sobre tela 1a meitat del S. XVIII 121,5 x 115,2 cm Provinent del santuari de Nostra Senyora de la Consolació, Cercs (Berguedà) MDCS 4025

I Sant Blai Antoni Bordons i Aguilar (atribuït) Pintura a l’oli sobre tela 2a meitat del S. XVIII 76,5 x 53,7 cm MDCS 108

I Frontal d’altar Alliberament de sant Pere Antoni Bordons i Aguilar (atribuït) Pintura a l’oli sobre tela 1a meitat del S. XVIII 99 x 192,5 x 7 cm (amb marc) Provinent de Solsona (Solsonès) MDCS 110

92

I Exvot Talla de fusta daurada amb or fi i policromada al tremp S. XVIII 59,9 x 30,5 x 1,2 cm Provinent del Santuari del Miracle, Riner (Solsonès) SM 202

93

I Exvot Pintura a l’oli sobre fusta Finals del S. XVII 24,9 x 31,6 x 1 cm Provinent del Santuari del Miracle, Riner (Solsonès) SM 96

94

I Exvot Pintura a l’oli sobre fusta Finals del S. XVII – Principis del S. XVIII 30 x 37 x 1 cm Provinent del Santuari del Miracle, Riner (Solsonès) SM 61

95

Documentació Reproducció del testament de Carles Morató – 28 de desembre de 1781 Arxiu Comarcal del Solsonès. Arxiu de Protocols de Solsona. Anton Aguilar, núm. 562 Partida de defunció de Carles Morató - 31 de desembre de 1780 Arxiu Diocesà de Solsona. Òbits 37, f. 111 v. Àpoca del Miracle Arxiu Comarcal del Solsonès, Joan Fornols Notarial, 1751 Projecte del cambril amb el seu cupulí i llanternó de la capella dels Colls (Sant Llorenç de Morunys) Josep Pujol i Juhí Paper i tinta de macarulla 1773 62,5 x 73,7 x 3,5 cm (amb marc) Provinent del Museu Vall de Lord (Sant Llorenç de Morunys)

96

Escultura

I Relleus amb passatges de la vida de sant Isidre Joan Francesc Morató i Pujol 1696 27 x 109 cm 27 x 83 cm Provinents del retaule de sant Isidre de l’església de Santa Maria de Moià. Museu de Moià – MM 64 i 65

98

I Sant Andreu Segimon Pujol Fusta policromada 1702-1718 140 x 80 x 40 Provinent del retaule major de l’església de Nostra Senyora dels Àngels de Casserres (Berguedà).

99

I Santa Gertrudis Andreu Sala Fusta daurada i policromada 1686 160 x 60 x 40 Provinent del retaule major de l’antic convent de Sant Antoni Abat i Santa Clara de Barcelona Actualment es troba a l’església de Sant Vicenç de Sarrià

100

I Sant Felip Neri Jacint Morató i Soler (escultura) Antoni Soler i Colobrant i Ambrós Colobrant (policromia i daurat) Fusta policromada i daurada 1727 – 1729 (escultura) 1739 – 1741 (policromia i daurat) 185 x 80 x 80 Provinent de l’antic retaule major de l’església de Sant Lluc de Girona Actualment al Museu del Tresor de la catedral de Girona Inv. núm. 138

101

I Mènsula Carles Morató i Brugaroles (atribuïda) Fusta policromada S. XVIII 95 x 90 x 72 cm Provinent de la catedral de Solsona (?) (Solsonès) MDCS 4089. 1

I Consola Taller de Carles Morató (?) Fusta policromada S. XVIII 92 x 79 x 43 cm Provinent de Solsona (Solsonès) MDCS 984

102

I Marededéu del Roser Taller de Carles Morató i Brugaroles (atribuïda) Fusta policromada S. XVIII 76 x 36 x 37 cm Provinent de l’església de Sant Pau de Terrassola, Lladurs (Solsonès) MDCS 363

103

I Àngel Carles Morató i Brugaroles (atribuït) Fusta policromada S. XVIII 84 x 66 x 35 cm Provinent de la catedral de Solsona (Solsonès) MDCS 381

104

Mare de Déu del Claustre

I Representació de la Mare de Déu del Claustre Pintura a l’oli sobre tela S. XVIII 130 x 110 Provinent del Palau Episcopal de Solsona

I Matriu calcogràfica de la Mare de Déu del Claustre B.M. gravador Coure. Gravat al burí Finals del S. XVII – Principis del XVIII 18,2 x 13 cm Provinent de Solsona (Solsonès) MDCS 2805

106

107

I Medalló. Representació del pou de la Mare de Déu del Claustre Carles Morató i Brugaroles (?) Fusta S. XVIII 109 x 103 x 12 cm Provinent de la Catedral de Solsona (Solsonès) MDCS 368

108

I Cap d’Ós 1727 Fang cuit 23 x 40 x 34 Provinent de Solsona (Solsonès) Quarto dels Gegants

109

Altres

I Estampa xilogràfica amb la representació de sant Jordi Pere Abadal i Morató (gravador) Paper sobre fusta 2a meitat del S. XVII 45 x 36,5 x 3 cm MDCS 2818

110

I Plafó ceràmic amb la representació de santa Magdalena Obrador barceloní PisaEmmotllat, esmaltat i policromat S. XVIII 13,3 x 13,3 x 1,2 cm (rajola) MDCS 4497

111

La guerra de successió. Tres-cents anys després Conferència impartida per Antoni Dalmau i Ribalta Mercè Bonany i Llorens És ben sabut que el 2014 és un any molt especial. Per aquesta raó se celebraran diferents esdeveniments referents al Tricentenari del final de la Guerra de Successió. Hi haurà conferències i actes que, entre altres coses, ens faran conèixer millor els esdeveniments que s’han produït al nostre país d’aleshores ençà. El Born de Barcelona n’és una bona mostra (els planells explicatius, les ruïnes, les sales d’exposicions, etc.). La tasca de difusió farà conèixer el que va ésser el setge de Barcelona. Catalunya té una història molt rica, singularment la de la ciutat de Barcelona, atès que, banyada per la Mediterrània, era un port molt important per a les comunicacions i per al comerç. Tenim una llengua ben viva, la convicció de la pròpia identitat, el respecte per la gent que ha vingut de fora, un gran sentit democràtic, etc. Mes, després de les vicissituds que s’ha hagut de travessar i dels esculls per a salvar, prou podríem haver estat anorreats, però no ha estat així; s’ha sabut conservar l’ànima, la columna vertebral de la nostra manera d’ésser i sentir. Per això, s’escau l’afirmació de Rafael Campalans: “Catalunya no és només la història que ens han explicat, sinó la que ha de venir”. La Guerra de Successió fou un conflicte que s’estengué gairebé arreu d’Europa. Catalunya era

una de les peces de l’escenari, per la raó que, en morir sense descendència, als 35 anys, el rei Carles II de Castella i Aragó havia deixat per via testamentària la Corona a Felip d’Anjou (nét de Lluís XIV de França), amb la condició que renunciés al tro francès. A Europa hi havia una gran preocupació per l’acumulació de poder en mans franceses. Per altra banda, els anglesos i els holandesos volien mantenir l’equilibri de poder. En aquest context, l’any 1705, els vigatans firmaren el Pacte de Gènova, una mena d’aliança militar entre Catalunya i Anglaterra en virtut de la qual els catalans es comprometrien a lluitar per la causa del pretendent al tro espanyol Carles d’Àustria amb l’ajuda militar d’Anglaterra i aquesta última es comprometia a defensar les constitucions de Catalunya, independentment de quin fos el resultat de la guerra. A l’octubre del mateix any, les tropes de l’arxiduc Carles prengueren Barcelona i, com no podia ésser d’altra manera, la Generalitat; i els consellers de Barcelona l’aclamaren com a sobirà seu. Dies més tard l’arxiduc Carles era proclamat legítim rei, és a dir, (més conegut com a Carles III d’Espanya), jurà respectar les constitucions catalanes i va convertir Barcelona en la seu de la seva cort i baluard austriacista durant la resta de la Guerra. S’entenia bé amb els catalans. Es casà amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, de 18 anys. Tal com s’havia pactat, Anglaterra ajudà Catalunya. En Tres-cents anys després

113

principi fou una gran aliança, però els interessos dels diversos països eren molt diferents. L’emperador Josep I morí a Viena i l’arxiduc Carles, el seu germà, fou coronat emperador del Sacre Imperi Austrohongarès i se n’anà a viure a Àustria, però la seva esposa es quedà a Barcelona fins a l’any 1713. Els aliats, cansats de tants anys de guerra i considerant que Àustria tindria massa poder, buscaren una pau negociada a Utrecht (1711-1713) i abandonaren el nostre país a la seva sort. Després de la manca de suport dels anglesos, es convocà a Barcelona, el 30 de juny de 1713, una Junta de Braços per tal de deliberar si Catalunya havia de sotmetre’s a Felip V o bé prosseguir la guerra en solitari. S’optà per continuar la guerra completament sols. El setge de Barcelona, duríssim, va durar 14 mesos; només a l’indret de la Ciutadella van ser destruïdes més de mil cases (en aquest lloc de casernes i de l’arsenal actualment hi ha el Parlament de Catalunya). Van destacar en la lluita personatges com Antoni Villarroel; Rafael de Casanoves, que hi fou ferit (anys més tard morí a Sant Boi on fou enterrat); el general Moragues, Bac de Roda (cap dels Miquelets), etc. Va haver-hi una terrible lluita entre 5.000 soldats d’aquí en contra de 50.000 dels felipistes. Se ce114

Tres-cents anys després

lebrarem judicis sumaríssims i subsegüents execucions al Fossar de les Moreres (on hi ha actualment la flama perenne que honora a aquells que donarem la vida per la pàtria). El Decret de Nova Planta ho va capgirar tot, gairebé només quedà la Compilació de Dret Civil Català, els impostos s’apujaren set vegades consecutives. La frase “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” és prou eloqüent, ho sintetitza tot. No obstant això, el poble va intentar salvar la llengua, revifar l’economia i perseverar com a nació. L’11 de setembre no celebrem una derrota, sinó la voluntat de resistència i la llibertat del poble català. Antoni Dalmau va concloure el següent. “En aquest moment, el procés sobiranista és un pols entre els qui volen celebrar una consulta i els qui no. El més important és la voluntat del poble, després ja vindrà la resta. Som una nació (un concepte polític). No hem de tenir por. Si volem ser independents, ho serem tard o d’hora; cal anar pas a pas. El reconeixement internacional vindrà l’endemà del dia en què sigui proclamada la independència”. Fem el camí que hem de fer! Dijous 9 de gener de 2o14

Solsona, ruta 1714 Ramon Segués / Òmnium Cultural Justificació Quan, a principis d’any, l’Escola Arrels de Solsona ens va demanar col·laboració per a desenvolupar el seu projecte “Érem, som i serem. Història d’una guerra”, ens vam adonar que, si bé coneixíem prou bé els episodis i personalitats més rellevants de la Guerra de Successió a Catalunya i les seves funestes conseqüències, hi havia un desconeixement total del que va passar a casa nostra - Solsona i el Solsonès - , durant aquells anys trepidants dels inicis del s. XVIII. Per posar-hi remei, ens vam adreçar a Mn. Enric Bartrina, historiador i arxiver diocesà, perquè projectés una mica de llum sobre aquests anys foscos de la història solsonina. El dijous 13 de març de 2014, en un acte en el qual tingué lloc la presentació de la Coronela de Barcelona, pronuncià la conferència La Guerra de Successió a Solsona i el Solsonès. L’assistència fou massiva i el resultat d’un altíssim nivell i d’un gran interès. Aquest fet ens va dur a plantejar-nos concretar aquesta brillant conferència en una ruta per la ciutat, en una visita guiada temàtica pels indrets emblemàtics de la Solsona d’inicis del s. XVIII. Una vegada més, de la mà de Mn. Enric Bartrina, aquesta vegada guia d’excepció, un nombrosíssim grup recorreguérem el nucli antic, revivint els principals episodis del conflicte; això fou el dissabte 25 d’octubre de 2014. Ara, oferim un petit tast de la Ruta - el plànol i uns

breus apunts -, per tal que aquells de vosaltres que la vulgueu recórrer, tingueu un petit suport documental. Esperem que gaudiu d’un tomb per la història i els carrers de la nostra ciutat. 1.Abundància i progrés. (Ajuntament de Solsona) Solsona viu un procés de recuperació, després de la Guerra dels Segadors, sobretot en el sector de la pagesia amb l’arribada de nous productes d’Amèrica de tal manera que l’augment de producció genera excedents que donen beneficis i porten una bonança econòmica. És temps de millora de cases i masies; els gremis treballen a ple rendiment i els comerciants solsonins consoliden els seus mercats per la Mediterrània i els Països Baixos. A finals del S. XVII apareixen els elements folklòrics de la ciutat. Els altars barrocs donen lluïment a la catedral; l’any 1700 s’inicien les obres de la Capella del Claustre. És en aquest context social de bonança que esclata el conflicte successori. Solsona, als inicis, es manté al marge de la contesa, guardant obediència a l’autoritat vigent – Felip V -, però ben aviat, el 8 de setembre de 1705, els cònsols envien una comissió de 4 prohoms solsonins per posar-se sota l’autoritat de Carles III: el noble Domènec de Rovira i de Senespleda, l’apotecari Sebastià Fabra, l’argenter Bartomeu Ruta 1714

119

Aguilar i el Dr. en lleis Josep Pallarès. 2. Dr. Joan de Miquel. (C/ Sant Pau) Joan de Miquel va néixer el 10 de febrer de 1669, es graduà en medecina a Osca i es casà amb Maria Coma, filla d’una de les famílies influents de Solsona. Viven a l’actual casa Barnola - Cal Cabanes -, a la plaça de Sant Joan. El juliol de 1705 es produeix l’alçament de la Plana de Vic, amb la participació d’un grup de solsonins, entre els quals hi havia el Dr. Joan de Miquel. En els moments inicials de la guerra es mostra com un fervent militant austriacista, començant per prendre possessió de Solsona en nom de Carles III. Amb el títol de tinent coronel, Joan de Miquel comandà els sometents del Solsonès i de la Segarra i 150 homes pagats per la ciutat. Sotmeté Berga, La Seu d’Urgell, Puigcerdà, Llívia i altres pobles de la Cerdanya a l’Arxiduc Carles. Després d’uns llarg parèntesi documental, durant el qual en perdem els passos, Joan de Miquel, mor a escopetades al carrer de Sant Pau de Solsona, el 4 d’agost de 1713, quan la ciutat ja era borbònica. 3.Hospital de campanya. (C/ Hospital Vell) Ens situem al C/ Hospital Vell ja que l’actual plaça de Sant Pere acollia l’Hospital dels Pobres (s. XV)

120

Ruta 1714

que posteriorment fou traslladat a l’emplaçament actual, fora muralla, de l’Hospital de Pere Màrtir Colomés, lloc on succeïren els fets que narrem, però que s’aparta una mica de la ruta. Malgrat que a la ciutat de Solsona no hi hagué fets d’armes destacables, als registres hospitalaris sí que hi consta que entre els anys 1710 i 1714 hi moriren 176 soldats, enterrats al cementiri de la ciutat. Està documentada la seva pertinença a 31 regiments diferents: 15 d’espanyols i 16 d’estrangers. Tenint present que només hi ha constància documental dels soldats morts i que no consten els que només foren atesos i sobrevisqueren a les ferides de campanya, aquest nombre de defuncions fa pensar en una quantitat important de militars hospitalitzats. Malgrat que les petites dimensions de l’hospital de Cardona feien que alguns ferits haguessin de ser traslladats a Solsona, les xifres fan pensar que es donaren conflictes armats en indrets pròxims a la ciutat. 4.Fabricació d’armes. (Plaça de Ribera) Solsona era una de les ciutats catalanes que gaudia de permís de fabricació d’armes de foc; la confraria de Sant Eloi aplegava els artesans que hi treballaven. Concretament, el 1700, a Solsona hi havia 3 daguers, 14 ferrers, 6 manyans, 7 calderers, 4 pedrenyalers, 3 canoners i 3 encepadors, artesans que muntaven els canons de les armes de foc.

Ens hem situat a la Plaça de Ribera, perquè hi havia, fins fa poc, un dels darrers tallers de ganiveteria de la ciutat, activitat artesanal molt important en la història de Solsona.

Aquesta paraula sembla que té el seu origen en que els soldats francesos portaven una flor de lis a la bota; d’aquí que de botte i de fleur en resultaria botifler. 6.Els Bisbes Gonyalons i Dorda. (Plaça de Palau)

5.Portolà i de Rovira. (Plaça Major) A la banda sud de la plaça s’hi troba la Casa Aguilar, en la qual té els orígens una de les personalitats catalanes del s. XVIII: Gaspar de Portolà, descobridor i primer virrei de Califòrnia. Francesc de Portolà, de Balaguer, fervent partidari de l’arxiduc Carles, el 1706 li va rendir homenatge a Lleida en nom de la ciutat de Balaguer. Ocupades Lleida i Balaguer per les tropes de Felip V, Portolà va trobar refugi al monestir de Sant Cugat del Vallès. El prior era Gaspar de Senespleda, oncle de Teresa de Rovira i de Senespleda, que vivia a la casa Aguilar de Solsona. Els Rovira eren una família de nobles solsonins, senyors de Sant Climenç i de Miravé. El prior els va fer conèixer i el 16 de setembre de 1710 es casaven a la capella de Ca l’Aguilar. Van viure una temporada a Solsona, on va néixer la primera filla, la Francesca. Després de la guerra, se’n tornaren a Balaguer, on l’any 1717 naixia Gaspar de Portolà i de Rovira. Situats a la Plaça Major, és un bon moment per parlar del profund sentiment anti-francès que es respirava a Solsona i de l’escarni que solien sofrir els partidaris de Felip V, anomenats “Botiflers”.

Guillem de Gonyalons, bisbe de Solsona (16991708). Tot just prendre possessió, autoritzà les obres de la tercera i actual capella del Claustre. L’Arxiduc el nomenà president del Consell d’Estat, però ell renuncià el càrrec, quedant-se sols com a cap del Consell dels Eclesiàstics. La Barcelona d’aquell temps era profundament religiosa; hi trobem el bisbe de Solsona presidint la majoria de funcions oficials religioses. Morí el 1708. L’Arxiduc va ordenar solemníssimes exèquies durant dos dies. Francesc Dorda, nascut a Mataró, fou monjo i abat de Poblet, i fervent austriacista. Nomenat almoiner reial, assistí al casament de l’Arxiduc i fou nomenat bisbe de Solsona, a la mort de Guillem de Gonyalons. L’actuació de Dorda com a ministre d’Hisenda és molt discutida, ja que el conflicte va provocar una forta inflació i encariment de la vida. Quan l’Arxiduc Carles deixa Barcelona per anar a Viena, per a ser coronat emperador, queda a la cura de la casa Reial. Quan la reina se’n va a Viena, Dorda refusa d’acompanyar-la, i retorna a

Ruta 1714

121

Solsona. Mor a Poblet, desterrat per Felip V, però encara bisbe de Solsona. 7. Dr. Josep Grau. (Plaça de la Catedral) La Generalitat era presidida pel diputat del Braç eclesiàstic, acompanyat del diputat del Braç militar i del diputat del Braç real o del poble. En el setge de Barcelona de 1705, havia mort el president Francesc de Valls. Calia elegir el diputat eclesiàstic per cobrir la presidència en el temps del trienni que faltava. Va sortir elegit 118è president de la Generalitat el Dr. Josep Grau, canonge degà de la catedral de Solsona. Acabat el seu mandat, va tornar a Solsona i intervingué en les negociacions de les obres de la tercera i actual capella del Claustre, començades a principis del s.XVII. 8.Retirada a Cardona. (Portal del Pont) El 5 de març de 1711 es presentà a Solsona un destacament francès, comandat per Henri Graffeton, amenaçant de saquejar la ciutat si no obtenia compensació econòmica. Després de rebre 3.200 lliures, se’n va anar. A Solsona, hi havia una guarnició amb 300 soldats del regiment de la Diputació i 30 oficials d’infanteria. El 5 de novembre, foren atacats per les tropes borbòniques del general Arapajón. Solsona resistí l’atac. El coronel Pere Muntaner

122

Ruta 1714

tenia ordres d’evacuar la ciutat i conduir el destacament cap a Cardona, però l’arribada de les tropes borbòniques ho impedien. Ho aconseguí amb l’estratègia de deixar 30 homes amb l’ordre de mantenir foc intens i constant contra les tropes borbòniques, per tal de cobrir la retirada del regiment i la consigna de no rendir-se fins a la una de la matinada. La guarnició pogué arribar a Cardona per unir-se a la defensa del castell. 9. Duc de Popoli i Decret de Nova Planta. (Plaça del Consell Comarcal) Caigudes la majoria de les places catalanes, Solsona es rendia el 15 de juliol de 1713 al duc de Popoli. Només quedaven les places fortes de Cardona i Barcelona. Després de l’11 de setembre, Catalunya perdia les llibertats i les institucions públiques. La Generalitat, el Consell de Cent i altres institucions foren abolides. La repressió de va ser molt dura. Amb el decret de “Nova Planta” de 1716, Felip V imposà un nou sistema polític fonamentat en l’absolutisme i en les lleis de Castella. A Solsona es canviava el règim municipal: el Consell es converteix en Ajuntament i els cònsols en regidors, que ja no vestiran la gramalla “sino traje español”, amb banda i espasa. Un dels exponent de la repressió cultural fou la supressió de la Universitat Literària de Solsona, junt amb els altres sis centres universitaris catalans i la

creació de la Universitat única de Cervera. Amb la implantació del cadastre les exigències fiscals foren exagerades, de tal manera que molts pagesos es van haver d’endeutar per satisfer els impostos. No és fins a la dècada de 1740 que Solsona torna a obrir-se pas a un ressorgiment econòmic.

Ruta 1714

123

124

I L’historiador Enric Bartrina guiant el públic assistent. I Cartell de la Ruta del 1714 pels carrers de Solsona

125

I Plànol dels fets de 1714 a Solsona

Aproximació als fons documentals per a l’estudi de la guerra de successió al Solsonès

Jordi Torner i Planell / Arxiu Comarcal del Solsonès L’Arxiu Comarcal del Solsonès, en el marc de la celebració del Tricentenari de la Guerra de Successió, va organitzar un seguit d’actes. En ocasions, de forma directa i, en altres, amb la col·laboració d’entitats i institucions. El primer va ser l’organització d’una Mostra documental de la Guerra de Successió al Solsonès; en segon lloc, la presentació del llibre Panorama de la Guerra de Successió (XII Seminari d’història del Consell Cultural Francesc Ribalta) i la conferència “1714, la resistència a l’interior” i, finalment, una Visita al Centre Cultural del Born. Tots aquests actes tenien la intenció de divulgar i aportar elements per aprofundir en el coneixement d’aquest període tan transcendental de la nostra història. En el present escrit farem una aproximació dels fons documentals per a l’estudi d’aquest període. També farem un esment de la bibliografia solsonina existent. Un altre tema, molt interessant però que ara no tractarem, són les fonts bibliogràfiques. En el segle divuitè la premsa, les cròniques, els opuscles o els fulls volants començaran a tenir un important protagonisme i, en aquest camp, les notícies de la Guerra de Successió hi seran ben presents. Això, però, ja seria objecte d’un altre treball.

Fons documental Ens centrarem, d’una manera molt més aprofundida, en els fons documentals conservats a l’Arxiu Comarcal del Solsonès (ACS). Pel que fa a la documentació conservada en altres arxius en donarem una notícia molt sumària. I. Els fons documentals conservats a l’ACS Ens hem de referir, bàsicament, a dos fons: A. El fons de la Ciutat de Solsona1 És el fons documental més destacable per a l’estudi d’aquest episodi de la nostra història. Les sèries documentals més importants són:

I 1. Pel coneixement del fons documental de l’Arxiu de la Ciutat de Solsona és imprescindible l’obra de Ramon Planes i Albets, La descripció dels arxius municipals catalans fins a la fi del segle XIX: L’Arxiu de la Ciutat de Solsona. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1993 (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, XLV) I 2. Va ser secretari de la ciutat de Solsona i estigué vinculat als cercles culturals de la ciutat. Va fer una important tasca en l’agençament de l’arxiu municipal i en l’elaboració d’un catàleg del fons municipal solsoní. Ramon Planes i Albets. “Domènec Valls i Bajona. Notes biogràfiques (1850-1925)”. A: Solsona: Programa de la Festa Major, 1990. Pàgs. 41-45.

- Els llibres d’Actes del Consell El volum que conté els anys compresos entre 1665 i 1714 és fonamental. Domènec Valls i Bajona2 el va classificar amb el número 64. Cal assenyalar que hi manquen algunes planes dels anys de la guerra, segurament destruïdes per motivacions polítiques. - Les lletres o cartes que es transmetien o es rebien són una altra sèrie molt important per la informació que ens proporciona. Per a aquests efectes cal assenyalar el lligall 90. En la Mostra Documental de l’Arxiu hi hem assenyalat alguns exemples que poden ser ben il·lustratius. Per exemple, la carta

Fons documentals

129

I 3.Ramon Planes i Albets.Catàleg dels Protocols Notarials dels arxius de Solsona Barcelona: Fundació Noguera, 1985 ( Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya, 7). I 4.AADD. Els fons de protocols de Catalunya. Estat actual i proposta de sistematització. Barcelona: Associació d’Arxivers de Catalunya, 2005. I 5.Enric Bartrina i Corominas. “Arxiu Diocesà de Solsona”. A: Barcelona: Guia dels Arxius Històrics de Catalunya, 7. 1998. Pàg. 229-240.

del rei Carles III al tinent coronel Joan de Miquel perquè vagi a la ciutat de Solsona i organitzi la defensa i, alhora, doni suport a la vila de Cardona (1706) o la carta del duc de Berwick, anunciant la caiguda de Barcelona després de catorze mesos de setge (1714). En l’annex ressenyem aquests documents que tenen la numeració u i deu respectivament. - Els llibres del Clavari. En l’àmbit de la documentació econòmica hi trobem informació que queda registrada en els assentaments corresponents. El llibre classificat amb el número 44 comprèn el període que estem ressenyant. En una de les anotacions, de l’any 1705, hi trobem el pagament relacionat amb la guerra. És el document número dos de l’annex. - Els memorials. En el lligall número 90 hi ha diferent documentació que va ser classificada per Domènec Valls, seguint un criteri cronològic. En aquest lligall hi ha documents entre els anys 1700 i 1721. Un d’aquests documents, de caire econòmic, relacionat amb la repressió dels borbònics vers els austriacistes l’expliquem en el quart document de l’annex. - El cadastre. El volum que correspon als anys 1716 fins l’any 1743 és on hi trobem la informació que és d’utilitat per veure els efectes i els canvis que va comportar la guerra.

130

Fons documentals

B. El fons notarial de Solsona3 de l’ACS Aquest és un arxiu que les vicissituds històriques recents han fet que es dispersés i, avui, es troba en diferents ubicacions4. Els documents que ens apareixen no ho fan d’una forma tan directa com la que abans hem esmentat i són de naturalesa diversa. És una font molt interessant per a copsar, a través d’un estudi comparatiu, els canvis econòmics relacionats amb la contesa bèl·lica. Un dels documents de la Mostra de Documents de l’ACS fa referència a uns fets de guerra en el poble de Joval com assenyalem en el novè document de l’annex. II. Fons documentals conservats en altres arxius - Arxiu Diocesà de Solsona5 · Els llibres sacramentals - sobretot els d’òbits - són una font bàsica per estudiar l’impacte de la guerra a Solsona, tant pel que fa a la població nadiua com forana. El seu estudi sistemàtic i estadístic és un element de primer ordre per apropar-nos-hi. En un dels llibres d’òbits hi trobem el registre de la mort de Joan de Miquel, solsoní i metge de professió, l’any 1713. Va ser un dels personatges clau en l’adhesió de les comarques centrals a favor de la causa de Carles III. Organitzà la defensa de Solsona.

· La documentació capitular del període dels bisbes Guillem de Gonyalons i Francesc Dorda. Tanmateix, el fet de trobar-nos amb dos bisbes que varen viure fora de Solsona gran part del seu episcopat i, sobretot, les vicissituds que ha patit l’Arxiu Diocesà, fan que la documentació d’aquest període sigui força migrada. · Els llibres notarials que es troben a l’Arxiu Diocesà és una altra de les fonts d’interès com suara hem assenyalat.

celona, Cardona o Calaf en són alguns exemples per les relacions que es varen establir al llarg del conflicte bèl·lic. - Arxius Patrimonials. És una altra font per a l’estudi d’aquest període. Entre la documentació que trobem en aquests fons documentals destaquen els dietaris. Aquests ens proporcionen una valuosa informació.

I 6. Maria Pilar Faci Lacasta. Arxiu Històric de Lleida A: Barcelona: Guia dels Arxius Històrics de Catalunya,2. 1987. Pàg. 71-95. I 7. Domènec Costa i Bafarull. Memòrias de la Ciudad de Solsona y su Iglesia. Barcelona: Editorial Balmes, 1959. 2 vol.

Comentari a la bibliografia sobre la guerra de successió al Solsonès

- Arxiu Històric de Lleida6 La documentació més important que hi trobem és la referida al cadastre, aquest nou impost obra del superintendent José Patiño va suposar una càrrega molt feixuga per a la població catalana. - Archivo Histórico Nacional Les sèries de la correspondència o els memorials de la secció “Estado” són d’obligada consulta. - Arxiu Reial de Barcelona (o Arxiu de la Corona d’Aragó) Es tracta d’un arxiu d’interès per diverses sèries documentals. Per exemple, els dietaris de la Generalitat o els manuals notarials de Cardona, en la secció de protocols. - Arxius Municipals. Els arxius municipals de Bar-

La primera obra que cal esmentar és Memorias de la Ciudad de Solsona y su Iglesia de Domènec Costa i Bafarull. L’autor va viure entre els anys 1749 i 1806 i ens ha deixat diversos manuscrits i, segons ens assenyala Joan Serra Vilaró, només va publicar en vida l’obra Novena , y goigs del gloriós Sant Blasi bisbe, y màrtir, Patró del lloch de Castellnou de Seana [...]. Pel que fa a Memorias [...] es va publicar molt més tard, al segle XX. En el segon volum de l’obra que ressenyem, en l’apartat que fa referència a l’episcopologi solsoní, hi ha les biografies dels bisbes Guillem de Gonyalons (1699-1708) i Francesc Dorda (1710-1716), ambdós austriacistes. També es fa esment del bisbe Miquel de Marimón (1708-1709), bisbe nomenat per Felip V, que no va arribar a prendre possessió. L’autor ens remarca l’important paper que varen tenir el bisbes Gonyalons i Dorda. Els següent estudi sobre aquest conflicte bèl·lic a la comarca és molt posterior. Es tracta de l’article Fons documentals

131

I 8.Ramon Planes i Albets. “La Guerra de Successió a Solsona 1705-1714”. A: Solsona: Programa de la Festa Major. 10 pàg. I 9.Antoni Llorens i Solé. Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya. Lleida:Virgili&Pages, 1987. 2 vol. I 10.Francesc Serra i Sellarès. Cardona (1705-1714). La resistència a l’interior. Barcelona: Rafael Dalmau, 2014. I sobretot “El front de guerra al Solsonès (1711-1714)”. A: Solsona: Panorama de la Guerra de Successió. Pàg. 27-52.

de Ramon Planes i Albets: La Guerra de Successió a Solsona, 1705-1714 8 . Es va publicar l’any 1983 i va aportar moltes dades inèdites: la importància de Solsona com a escenari militar del conflicte, el destacat paper de Joan de Miquel, metge solsoní, en l’adhesió de les comarques centrals a favor de la causa de Carles III. També ens donarà a conèixer la seva tràgica mort. És un treball de referència, imprescindible per a l’estudi d’aquest episodi històric a la nostra ciutat. Antoni Llorens i Solé en la seva coneguda obra Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya 9 ens fa una valoració de l’actuació dels bisbes solsonins en aquest període i de la càrrega i les conseqüències econòmiques que comportà la guerra a la ciutat de Solsona, tot i que no acaba d’atorgar la importància als fets militars que va conèixer Solsona. En darrer lloc hem d’esmentar l’obra de Francesc Serra i Sellarès10 que, sobretot, en dos treballs complementaris ens aporta noves dades que ajuden a contextualitzar la situació de guerra en el conjunt de la Catalunya central. Ens dibuixa, amb precisió i detall, el paper de Solsona en relació a Cardona i el conjunt del país, establint els lligams amb la seva evolució bèl·lica. També, queda palesa la forta pressió econòmica que hagué de suportar la ciutat de Solsona. En definitiva, en el present article hem volgut fer una aproximació a les possibilitats que ens ofereixen les fonts documentals per a l’estudi d’aquest

132

Fons documentals

període; alhora, hem fet un breu comentari sobre els treballs publicats centrats a la comarca.

Annex Publiquem alguns documents del catàleg que es va elaborar per la Mostra documental de la Guerra de Successió al Solsonès, organitzada per l’Arxiu Comarcal durant el mes d’octubre de 2014.

Document 1 1706, març, 30. Barcelona Carta del Rei Carles III al tinent coronel Joan de Miquel perquè vagi a la ciutat de Solsona, organitzi la defensa i, alhora, doni suport a la vila de Cardona. Joan de Miquel, solsoní i metge de professió, va ser un personatge clau en l’adhesió de les comarques centrals a favor de la causa de Carles III. Organitzà la defensa de Solsona. El trobem actuant a Calaf, Sant Cugat del Vallès, entre moltes altres viles. Va morir en acció de guerra a Solsona, el 4 d’agost de 1713, al carrer Sant Pau. Fragment del document Mi Theniente Coronel Dn. Juan de Miguel; Combiene ami R.S. Servicio que luego y sin puesto de dilacion passeis a la Ciudad de Solsona assi para

ponerla en el mejor estado de defensa que permita la posibilidad, como para que se dedique vra. Persona en asistir a la Villa de Cardona. Arxiu Comarcal del Solsonès (ACS)/ Arxiu Ciutat de Solsona

enviarlos al Castell de la Vila de Berga per avero aixi resolt de eniarlos lo Savi Concell per Serveÿ de nostre Reÿ Carlos Tercer (que Deu guarde) de les quals los Magnifichs Consols li nan feta polisa als 6 de octubre corrent diem 2 lliures i 8 sous. Arxiu Comarcal del Solsonès (ACS)/ Arxiu Ciutat de Solsona

Document 2 1705, octubre, 19. Solsona

Document 3

Anotació d’una sortida del Llibre del clavari (seria com l’actual llibre de caixa) de la ciutat de Solsona on consta el pagament de dues lliures i vuit sous a favor de Pere Joan Porta, traginer de la ciutat. El pagament es fa pel transport d’una càrrega d’arcabussos des de Solsona al castell de Berga.

1713, desembre, 2. Solsona

Aquest document ens introdueix en la temàtica de l’armament i la provisió de les tropes. És un aspecte important que, en la nostra ciutat, va tenir un destacat paper. En aquest sentit, cal remarcar la nissaga dels Coma que a cavall dels segles XVII i XVIII van destacar com a canoners.

Certificació de Joseph Vallejo, coronel de l’exèrcit borbònic, d’un regiment de les tropes de Dragons estrangers. Dóna fe que les seves tropes, en la seva estància a Solsona des de l’1 de desembre de 1713 fins a les acaballes de gener de 1714, van rebre tot l’oli necessari. Aquest document té la finalitat econòmica de justificar les despeses de la ciutat de Solsona però, alhora, ens proporciona una valuosa informació sobre el trànsit de les tropes i l’ocupació de la ciutat.

Fragment del document Dit Dia Foren soltades de la Taula de la present Ciutat de Solsona dues lliures, vuÿt sous les quals á rebude Pere Joan Porta, treginer de dita Ciutat dix son per lo port de dos carregues de Arcabusos á portat al Castell de la Vila de Berga per avero aixi resolt de

Fragment del document Don Joseph de Vallejo, cavallero del horden de Santiago. Brigadier de los exerzitos de S.M. y Coronel de un Regimiento de Dragones estrangeros. Zertifico que hallandome comandante de la Plaza Fons documentals

133

I Carta del rei Carles III al tinent coronel Joan de Miquel, metge solsoní, que tingué un destacat paper en la guerra.

134

I Document de les despeses que hagué d’assumir la ciutat de Solsona per a la construcció de les forques i el manteniment del botxí, en la repressió als austriacistes

135

de Solsona y sus fronteras desde 1. de Diziembre del año pasado de 1713 hasta ultimos de Enero del corriente la referida Ciudad de Solsona dió todo el azeite nezesario en el referido tiempo para las luzes de las Guardias, y quarteles de las Tropas, que estaban en ella de Guarnizion; reglada por mi la cantidad de lo que havian de dar a cada una de ellas […] Arxiu Comarcal del Solsonès (ACS)/ Arxiu Ciutat de Solsona

de Justicia de la plasa de Leyda y per la fabrica de las forcas de las heras de Camp de Sant Joseph, y per acomodar las demes focas de las partidas de Sant Joan , y de la Canal de ordre de Sr. Don Joseph de Vallejo Governador de esta ciutat [...] Arxiu Comarcal del Solsonès (ACS)/ Arxiu Ciutat de Solsona

Document 5 1706, maig, 8. Manresa

Document 4 [1714]. Solsona Document acreditatiu de les despeses per a la construcció de les forques que el governador borbònic de la ciutat va manar fer o arreglar per reprimir als partidaris austriacistes. Aquest document ens introdueix en un tema com és la repressió que varen patir els catalans per part de les tropes borbòniques; va ser molt dura i cruenta. L’historiador Josep Maria Torras i Ribé ha estudiat exhaustivament el tema.

Carta d’Ignasi de [Marasenyosa ?] als cònsols de la ciutat de Solsona aportant notícies de l’evolució dels esdeveniments militars, positius per la causa austriacista. Les cartes i les comunicacions amb notícia dels esdeveniments era una pràctica freqüent a l’època. Els llocs estratègics, el paper dels guaites, la transmissió de les novetats, etc. són elements que formen part de la contesa bèl·lica. Són una font d’un gran interès històric tot i que cal analitzar-les críticament. Fragment del document

Fragment del document Gasto de Verdugo y horcas Compte del que han gastat los Magnifics Consols de la Ciutat de Solsona per la despesa del official

136

Fons documentals

Esta matinada he tingut notícia certa que de las montanyas de N. Sra. de Monserrat se descubrian [es divisaven] trenta vaxells de la nostra Armada; quant al mateix temps sem ha confirmada dita

noticia de la Montanÿa de St. Geroni aumentant lo numero dels navios […] No duptant la alegria causara aquella a V.S. com a tant interessada en lo felises progressos de nostre Amat Rey Sr. Carlos tercer [...]

cument, està en mans de les tropes borbòniques comandades pel coronel Carlos de Areyzaga o Arizaga i era fustigada per les tropes catalanes (miquelets i sometents). Fragment del document

Arxiu Comarcal del Solsonès (ACS)/ Arxiu Ciutat de Solsona.

Document 6 1714, novembre, 29. Solsona Acta notarial en què es deixen constància d’uns fets de guerra on el poble de Joval va lliurar uns diners a Don Andrés Carredo del regiment de Sòria pel pagament per uns cavalls que els voluntaris havien robat en el terme de la ciutat de Solsona.

[...] Que ell en lo mes de Octubre proxim passat per compte del Consol del Poble de Joval, bisbat de Solsona, entregá à don Andres Carredo, ajudant del regiment de Soria, vint y dos lliures, vuit sous per tantes que lo Sr. Don Carlos de Arizaga à les hores comandant en dita Ciutat de Solsona ordená à dit Poble de Joval, pagas per los Cavalls de alguns officials que los voluntaris havian robat en lo terme de dita Ciutat de Solsona. [...] Arxiu Comarcal de Solsona/ Fons Notarial

Document 7 A començaments de l’any 1714 es va produir un aixecament popular en moltes poblacions de Catalunya com a reacció a la imposició, per part de les autoritats borbòniques, de les “quinzenades” una forta contribució que havia imposat l’administració borbònica. Aquests aixecaments foren aprofitats per les tropes catalanes comandades pel marquès del Poal i ajudaren a treure pressió a Barcelona i Cardona. En aquest sentit Solsona és una important plaça. Solsona, en el context dels fets relatats en el do-

1714, setembre, 20. Barcelona Carta del duc de Berwick anunciant la caiguda de Barcelona després de catorze mesos de setge. En fa una breu referència i demana que es facin les celebracions oportunes. Es tracta d’un document que ens situa en un moment de transcendència històrica: la rendició de la ciutat de Barcelona que significava la rendició de tot un país.

Fons documentals

137

El llenguatge del document ens aporta molt elements que per mitjà de la crítica textual ens transmeten valors de la mentalitat de l’època. La forma com es refereix al setge amaga la realitat d’uns combats ferotges, amb milers i milers de morts, de bombes i projectils llançats. L’assalt final fou molt dur i acompanyat de ferotges combats: el baluard de Sant Pere fou ocupat i reconquerit onze ve-gades. La repressió que va patir Barcelona i el conjunt de Catalunya va ser molt forta i cruel. Fragment del document Haviendo la real benignidad del Rey esperado catorze meses con los brazos de su real clemencia abiertos, el humilde reconocimiento desta Ciudad de Barcelona, dandole en la dilacion deste tiempo su innata soberana piedad todas la ocasiones al buen logro de su consuelo [...] fue precisada la real aucthoridad a usar de la fuerça del fuego, ÿ del chuchillo para reducirla. [...] determine el dia onze al amanezer dar avanse General, en cuya accion forzaron las tropas bretcha, ÿ cortadura; Y aunque en esta postura era tan facil a las tropas el universal deguello de todos los de la Plassa, impedi en un estado tan avanzado, con piedad jamas practicada esta su total merecida desgracia [...] Arxiu Comarcal del Solsonès (ACS)/ Arxiu Ciutat de Solsona

138

Fons documentals

I Logotip de la identitat corporativa de la Guerra de Successió a Solsona i el Solsonès. Dissenyat per Víctor Pallarès.

Justificació del tiratge S’ha fet una edició de 700 exemplars amb paper estucat de 170 g. S’ha acabat de maquetar el dia de Sant Andreu i la impressió ha estat enllestida el dia de Santa Llúcia de 2o14. El dia de Sant Andreu s’elegien els consellers del Consell de Cent, també es renovava el ple municipal a Solsona. La tradició va ser abolida per Felip V després del 1714. Està sonant el Rèquiem de Fauré. Queda rigorosament prohibida, sense autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions a les lleis, la reproducció parcial o total d’aquesta obra amb qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució mitjançant lloguer o préstec públic.

142

Edita Museu Diocesà i Comarcal de Solsona Ajuntament de Solsona Comissió del Tricentenari de Solsona Disseny i maquetació Pere Cuadrench Correcció lingüística Ramon Montraveta Impressió Gràfiques Muval C. Verge de Fàtima, 13 - Solsona DL L 1805-2014 Copyright dels autors Fotografia Marc Ramonet Victor Pallarès Jaume Cuadrench Pere Cuadrench Josep Gilibet Blanca Martínez Comissió Diocesana de Patrimoni Museu Diocesà i Comarcal de Solsona Fons Ajuntament de Solsona Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya Arxiu Mas Patrimoni Digital de la Generalitat de Catalunya

Cessió de material Museu Rural de Marcús Parròquia de Santa Maria de Su Santuari de la Mare de Déu del Miracle Museu de la Vall de Lord Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres Museu de Moià Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià Catedral de Girona Palau Episcopal de Solsona Confraria de la Mare de Déu del Claustre

Agraïments Arxiu Diocesà de Solsona Arxiu Comarcal del Solsonès Bisbat de Solsona Escola Arrels de Solsona Aula d’Extensió Universitària de Solsona Òmnium Cultural del Solsonès Jaume Bernades Ramon Montraveta Mn. Lluís Prat Mn. Ramon Vilades Mn. Joan Naspleda Joan Piña Joan Vilamala Lluís Folch Daniel Vilarrúbias Maria Antònia Clarà

143