Els materials ceràmics dels Altimiris i Sant Martí de les tombetes, dos jaciments tardoantics i altmedievals al Prepirineu de Lleida.

V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS

Barcelona, 22-25 de maig de 2014

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 1041 a 1056)

ELS MATERIALS CERÀMICS DELS ALTIMIRIS I SANT MARTÍ DE LES TOMBETES, DOS JACIMENTS TARDOANTICS I ALTMEDIEVALS AL PREPIRINEU DE LLEIDA Walter Alegría, Isabel Hidalgo

A l’anterior congrés de l’ACRAM es van presentar els primers resultats del jaciment dels Altimiris (Sancho 2010, 83-94). Actualment el projecte en el qual treballem inclou recollir informació d’altres jaciments del mateix període. Aquest és el cas de Sant Martí de les Tombetes. A continuació farem un estat de la qüestió dels dos jaciments, i una primera revisió de l’estudi ceràmic de Sant Martí de les Tombetes, amb el recull dels materials publicats a les memòries d’excavació. Està en procés de treball fer la revisió exhaustiva dels materials emmagatzemats de Sant Martí de les Tom-

betes, així com afegir-hi dades de jaciments en prospecció al Prepirineu del Montsec i Pallars Jussà. A continuació també descriurem i analitzarem les característiques de cada jaciment i les relacions en comú.

ELS ALTIMIRIS Situació Els Altimiris està situat al límit oest del Montsec d’Ares, a uns 890-900 m d’alçada. La serra del Montsec està situada al sud del Pallars Jussà i limita al sud amb la Noguera. Aquesta serra és tallada pels rius Ribagorça i Pallaresa. L’altura aproximada dels seus cims gira al voltant dels 1000 metres. El clima actual és de muntanya mediterrània.

El conjunt eremític dels Altimiris Els Altimiris és un assentament de cronologia tardoantiga i altmedieval que ha estat datat entre els segles v-ix. El treball de camp es va iniciar l’any 2004 i perdura actualment. Primer es va localitzar una església, diferents fons de cabana excavats a la roca i una estructura rectangular que hem anomenat ES-1, i que està construïda amb opus caementicium als murs i opus signinum al paviment.

Figura 1

L’església és la construcció central al voltant de la qual s’adossen unes estructures, que hi estan relacionades estratigràficament i que conformen, en una segona fase, un conjunt monàstic amb passadissos i carrers. Pensem que les cabanes també funcionen amb aquest

1041

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Figura 2

conjunt. A més, hem trobat restes d’escòries diverses que demostren produccions d’artesanies i indústries, així com evidències d’importacions d’arreu del món comercial Mediterrani tardoromà. (Sancho; Alegría, en premsa)

Fases dels Altimiris. Interpretació vigent Segle v

1042

La primera fase del jaciment la identifiquem mitjançant part dels materials trobats en els nivells fundacionals de l’església. Prèviament a la construcció d’aquesta església hi ha restes de TSHT (Terra Sigi-

llata Hispànica Tardana), així com ceràmica comuna de tradició romana i restes d’una olla datable al segle v. També s’han trobat materials d’aquesta cronologia, però de forma residual en altres contextos ceràmics més tardans del jaciment. Creiem que l’ES-1, situada més al sud del jaciment, correspondria a aquest moment, ja que la tipologia constructiva amb opus caementicium i paviment d’opus signinum és única fins ara al jaciment, i la intuïm anterior a les construccions de maçoneria que estan apareixent relacionades amb l’església. Creiem que aquesta ES-1 aniria relacionada amb altres construccions de cabanes excavades parcialment

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

a la roca. Encara, però, no hem pogut relacionar estratigràficament més estructures d’aquest període. Segles vi-viii D’aquest moment dataria l’església de maçoneria amb coberta a dues aigües. Posteriorment s’hi afegiren les estructures en terrasses que es relacionen amb l’església i que formaven un gran conjunt d’estances. La relació estratigràfica dels murs indica que l’església és un element central al voltant del qual s‘adossen murs i s’articulen passadissos amb portes, que tanquen estances i conformen un conjunt monasterial amb el temple com a eix vertebrador de tot. Els materials relacionats amb aquesta fase són els fundacionals de l’església, que daten de finals del segle v i principis del segle vi, fins al segle ix, on tenim un enderroc amb ceràmiques del segle ix que afecta l’església. Finals de segle viii-ix D’aquest moment tenim enderrocs sobre l’església i el passadís al sud de l’església. Tot i que els materials els datem a la primera meitat del segle ix, no descartem una datació possible de finals del segle viii. En aquest punt, el conjunt habitat es comença a abandonar progressivament i un sediment provocat per l’erosió natural va cobrint els enderrocs. Sembla que es mantindria una petita part de l’església a l’absis com a lloc sacre i eremític. Segles ix-xi El procés d’abandonament del conjunt eremític continua tot i que tenim algun enterrament puntual del s. xi, datat amb carboni 14. Aquestes fosses són molt senzilles i retallen els enderrocs del segle ix. Possiblement, la pervivència de part de l’antic temple a l’absis provoca algun enterrament puntual i ens explica també el manteniment del topònim Santa Cecilia.(Sancho; Alegría en premsa) Segle xi fins a l’actualitat Les restes que trobem són estructures que parcialment es mantenen dempeus, com l’església, l’ES1 i possiblement alguna cabana, que són aprofitades com a refugis de pastors, carboners, bandolers i viatgers, motiu pel qual també es va mantenint l’advocació de Santa Cecilia en el pas que comunica Alsamora amb el camí del Congost de Montrebei a Pont de Muntanyana.

Característiques dels materials ceràmics per fases De moment hem diferenciat dos grups principals al jaciment: un als segles v-vii, i un altre a finals del viii i principis del segle ix. Esperem poder establir el grup inclòs a la fase del segle viii i també altres fases dins de l’horitzó tardoantic dels segles v-vii. Horitzó dels segles v-vii El primer horitzó usa com a fòssils directors les àmfores i les vaixelles de taula de luxe (TSHT i DSP sobretot). Les ceràmiques comunes grises de cuina també ens han servit per confirmar aquestes cronologies. Entre els materials amfòrics hem detectat àmfores nord-africanes, sud-hispàniques i orientals. Els tipus identificats per a les àmfores nord-africanes són: Keay 8b, Keay 27b, Keay 35a, Keay 36a y 36b, Keay 41, Keay 56, Keay 57 i Keay 62q. La cronologia que donen aquestes àmfores va des de finals del segle iv fins a la meitat del segle vi. El contingut de la majoria podria ser oli. (Keay 1984; Bonifay 2004; Reynolds 1993; Reynolds 1995; Remolà 2000; Ghallia 2005) Tenim la forma sud-hispànica Dressel 23, per a la qual la cronologia proposada va del segle iii a mitjan segle vi, i el contingut podria ser oli o olives. Respecte a les àmfores orientals, hem trobat una vora de LRA 4 i fragments de paret del que podria ser LRA 1. La LRA 4 es data entre finals del segle iv i el segle vii, tot i que a Tarragona sembla que només arriba fins a principis del segle vi. El contingut tant podria ser vi com oli en aquest cas. (Reynolds 2007; Rothschild-Boros 1981; Passi et al 1981). La LRA 1 té una cronologia del segle iii al vii. La vaixella de taula de luxe es caracteritza sobretot per DSP (Derivées de les Sigillées Paleochretiénnes), TSHT (Terra Sigillata Hispànica Tardana) i ARS (African Red Slip). La majoria d’aquestes ceràmiques són DSP, sobretot bols i algun plat. Les formes associades als bols son Rigoir 18 de diferents dimensions i tallers, i alguna forma Rigoir 6 i 9. Els plats de DSP pertanyen a la forma Rigoir 1 i una possible Rigoir 4. (Rigoir 1968; Rigoir 1973) Les TSHT estarien representades per Dragendorff 27 o 37 tardanes, i també tindrien la funció de bol. La

1043

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

1044

Figura 3. Imatges de la muralla d’època romana, la necròpolis tardoantiga i l’església d’època medieval o posterior. Autoria de les imatges i plantes antigues: Núria Nolasco i Olga García. Muntatge de la làmina: Isabel Hidalgo

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Figura 4. Imatges de la terrassa meridional i d’una estança d’habitació. Autoria de la imatge de la terrassa: Núria Nolasco i Ola García. Autoria de les imatges de l’estructura d’habitació:Isabel Hidalgo i Walter Alegría. Muntatge de la làmina: Isabel Hidalgo.

1045

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

cronologia proposada per a aquests materials gira al voltant de finals del segle iv fins a la meitat del segle v. (Orfila 2007, 90-112) Respecte a la ceràmica de taula africana només hem identificat un plat Hayes 104. (Hayes 1972, 166) Totes les formes identificades daten de finals del segle iv i fins a inicis del segle vi. La forma Hayes 104 ens presenta una datació una mica més concreta, inicis del segle vi a primer quart del segle vii. La ceràmica de cuina ens presenta diferents propostes de datació, però totes ben enquadrades entre els segles v-vii, tant pel que fa als paral·lels de les formes com pel que fa al repertori tipològic variat característic del període. (Macías 1999) Entre el repertori trobem: olles, cassoles, gerres, ampolles i algun morter. La datació de la construcció de l’església s’ha fet amb les UES 527 i 529, que responen a l’anivellament de terres per construir el paviment i els murs. Aquí el context ens data de finals del segle v i principis del segle vi. Els materials que acabem de descriure ens aporten una informació essencial sobre les importacions que arribaven al jaciment en recipient ceràmic, ja fos del sud de França com les DSP; de la península Ibèrica, com la TSHT; o per mar com l’ARS i les àmfores, segurament des del port de Tarraco fins a Ilerda i d’aquí fins al nord via Àger. Podem dir que el producte agropecuari que es rebria d’importació seria sobretot l’oli, sense descartar en menor quantitat el vi, les olives o el garum.

1046

luxe del sud de França i ceràmica de cuina d’arreu, o sigui local i importada. El poblat ens evidenciaria una tradició tardoromana tant en algunes de les seves estructures (ES-1) com en els materials, productes i per tant costums propis de la societat tardoromana. La segona és que el jaciment s’ocupa en un moment avançat del segle v i s’emporta materials d’un altre nucli. S’emporten vaixella i àmfores, les quals anirien reomplertes d’un altre contingut, que en cap cas és oli d’importació perquè estarien reutilitzades. Això repercuteix en l’economia del poblat i monestir. Interpretem una societat molt autàrquica. Sigui com sigui, ja fos als Altimiris o al nucli proper del qual emigren els nostres tardoantics, hi ha recepció d’oli nord-africà i sud-hispànic importat a aquesta zona i en aquest segle. Les futures quantificacions sobre materials de cuina associats a costums culinaris ens ajudaran a interpretar la necessitat d’oli o no en els àpats. Una tercera idea seria que només un sector de la població del jaciment era receptora d’aquests costums tardoromans, amb àpats cuinats amb oli i receptari tardoromà tradicional, mentre que la resta dels habitants usaria productes locals. Horitzó dels segles viii-ix Tot i que la datació del segle viii és difícil, tenim alguns materials que ens apunten aquesta cronologia, segons hem pogut comprovar amb paral·lels del sud de França del grup CATHMA (Autors diversos 1993). Són sobretot dues formes les que ens suggereixen això i que podem veure a la imatge 5.

El fet que la majoria d’àmfores es puguin datar de principis del segle v a principis del segle vi, ens fa pensar en una primera ocupació al voltant d’aquest moment. Nosaltres ens decantem per un segle v avançat, per la manca de ceràmica de cuina nord-africana, característica de principis del segle v. De totes maneres, no podem descartar que la ceràmica de cuina d’aquest territori respongui a uns patrons on l’avituallament provindria d’imitacions de cuina de la Tarraconense.

Aquestes dues formes es van trobar a un paviment (UE 516) posterior a l’incendi de l’església. Per aquest motiu pensem que hi ha una ocupació més o menys regular al jaciment, inclòs el segle viii.

Pel que fa a l’ocupació d’aquest moment treballem sobre tres hipòtesis:

El segle ix és l’últim moment d’ocupació rellevant del jaciment. Això ho podem contrastar d’una banda pels materials que podem relacionar a principis del segle ix amb decoracions en zig-zag (Beltrán 2006, 108139), algunes de les quals ja s’han trobat en contextos de finals del segle viii, com per exemple a l’Arxiu de la Torre de l’Audiència (García et alii 2003, 363-380).

La primera és que el jaciment s’ocupa de principis a mitjan segle v. Hauria rebut oli no local, altres productes encara indeterminats, i estris, dins dels quals els ceràmics estarien representats sobretot per vaixella de

Esperem en el futur poder datar millor aquest període del jaciment pel que fa al segle viii en el context prepirinenc del Montsec, que és zona de frontera nord de l’emirat i califat andalusí. (Boix 2004)

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Figura 5

1047

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

També destaquem l’absència de sitres en els nostres contextos ceràmics. Les ceràmiques amb vores engruixides a l’exterior i llavi arrodonit són freqüents i la seva pasta es relaciona amb decoracions en zig-zag alternes amb línies rectes incises. Tots aquests materials apareixen en moments de destrucció del jaciment, en estrats d’enderrocs de murs i cobertes de lloses, com és per exemple la UE 158. A més, per acabar de confirmar aquesta destrucció tenim dues tombes, una de les quals ha estat datada amb carboni 14 al s. xi, i que retallen els nivells d’enderroc comentats. Això ens reforça la idea de l’abandonament progressiu del jaciment a principis del s. ix. Durant la meitat del segle ix i tot el segle x molt probablement el jaciment seria una zona de pas o un hàbitat conformat per molt pocs habitants. El repertori ceràmic d’aquesta cronologia, com és habitual en altres contextos del mateix període, es basaria en olles, cassoles i alguna gerra. De forma residual, i molt posterior, tenim alguna ceràmica del segle xvi que ens indica com el jaciment continua essent zona de pas fins avui dia, sobretot per a pastors, carboners, i algun agricultor que es dirigirà a la plana de Mon Rebei.

SANT MARTÍ DE LES TOMBETES Situació Sant Martí de les Tombetes està situat a la serra del Montsec, al Pallars Jussà, concretament al centre-est del Montsec d’Ares. El jaciment s’ubica en un meandre del torrent de Sant Esteve de la Sarga i ocupa el cim d’un turó d’uns 800 m d’altitud. Es tracta d’un emplaçament clarament fortificat, delimitat en els flancs nord i sud per pendents força abruptes, però practicables, amb un accés força complex, per la pista de terra que s’inicia al poble de Moror i que condueix fins al fons del barranc conegut amb el nom de Torrent del Bosc. S’arriba només a peu fins al turó en el qual se situen les restes arqueològiques.

El jaciment. Les campanyes de 1998 a 2002.

1048

És un assentament rural d’època altmedieval i que té també ocupacions anteriors d’època prehistòrica, ibèrica, romana, tardoantiga, altmedieval i medieval ple.

La recerca arqueològica començada l’any 1998 va tenir gran importància per aprofundir en el coneixement d’aquestes estructures de poblament anteriors al segle x, així com dels patrons d’assentament de les comunitats humanes que van ocupar aquest territori en època tardoantiga i altmedieval. Durant la primera campanya (agost – setembre 1998), els treballs arqueològics es van desenvolupar en els sectors 100 (muralla), 200a (necròpolis) i 200b, (església). Respecte a la muralla (sector 100), se’n va definir el gruix (superior als dos metres) així com la seva fonamentació ( directament sobre una plataforma artificial de la roca). També es va localitzar un corredor de circulació resseguint el perímetre interior del mur. Al sector 200a, o necròpolis, es va identificar una altra tomba a més de les deu que es podien observar a simple vista. A més, es va intervenir a la zona situada entre les tombes vistes i l’església, i es va localitzar un nivell empedrat, probablement associat a la construcció de l’edifici i sota el qual es situaven tres enterraments més que probablement no estaven espoliats. A l’església (edifici de dimensions molt reduïdes, 2.5 m de capçalera i 6m de longitud) es va localitzar un nova tomba situada sota el seu mur sud, fet que va confirmar l’extensió de la necròpolis en direcció est; igualment es va corroborar la hipòtesi que l’edifici eclesiàstic s’havia aixecat amb posterioritat a la conformació de la necròpolis. A la zona interior dels peus de l’església es va localitzar l’enderroc de la coberta de lloses de l’edifici. Sota aquest estrat va aparèixer un nivell de cendres que emplenava una estructura excavada a la roca i encara sense definir. Respecte al material arqueològic obtingut en aquesta primera intervenció, cal dir que no es van trobar tipologies ceràmiques identificables com a plenament medievals, encara que sí que es van localitzar diversos fragments de ceràmica ibèrica. La troballa de diversos objectes de metall i vidre van introduir la hipòtesi que existís algun tipus d’aixovar funerari. Durant la segona campanya (1998) es va intervenir novament a la muralla, sector 100. Se n’obtingué un coneixement detallat de les característiques constructives: carreuat rectangular en la cara externa i lleugerament prismàtica cap a l’interior, amb presència de dos paraments, un d’extern de molt bona qualitat i un altre d’interior més irregular, entre els quals s’identifica un farciment de pedra i morter de calç de més de 2 metres de gruix. Això, sumat a la

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

presència, encara que escassa, de ceràmica romana, ens indueix a proporcionar una datació romana per a aquesta estructura. No es descarta la possibilitat que aquesta fortificació funcionés, durant un cert període, com a lloc de vigilància i de control de l’expansió militar romana. Respecte a la necròpolis, sector 200a, és important destacar l’excavació de l’empedrat situat entre aquesta necròpolis i els peus de l’església. Aquesta estructura es relaciona amb un moment posterior als enterraments, ja que en cobreix uns quants. Així mateix, cal relacionar l’estructura amb la construcció de l’església, com a manera d’anivellar el terreny i segellar part de les tombes. Encara que no va resultar possible establir quan es va construir aquest empedrat relacionat amb l’aixecament de l’església, tot sembla indicar que es tracta d’una construcció tardana. Es verifica també en aquesta campanya que l’espoli de les tombes és anterior a l’aixecament de l’esglesiola. Resulta significatiu el nivell de cendres documentat a banda i banda del mur occidental de l’església. En aquest moment dels treballs ja s’interpretava com a possible nivell coetani als enterraments per l’alta quantitat de materials ceràmics. La interpretació d’aquests materials podria relacionar-se amb algun tipus de ritual funerari. Es feia necessari, doncs, l’aixecament del mur que semblava tallar aquest nivell per confirmar aquesta hipòtesi. En el sector 200b, l’església, destaca la troballa de la tomba 16, orientada al nord i amb unes tècniques constructives clarament diferenciades respecte de la resta d’enterraments (excavació de la roca en el costat oriental i carreuat del costat occidental). En la tercera campanya (2000) es van corroborar part de les hipòtesis plantejades inicialment. Es va confirmar, un cop desmuntat el mur oest de l’església, que el nivell de cendres interpretat com de possible ús ritual estava tallat per aquesta estructura i per la seva rasa de fonamentació. Sota aquest estrat no es van trobar més tombes, però sí un nivell vermellós relacionat amb algun tipus de combustió. També es va comprovar, un cop desmuntat aquest tram de mur, que les dues tombes de sota havien estat espoliades amb anterioritat a la construcció de l’església. Es important destacar que durant aquesta campanya es va identificar un talús o anivellació del terreny per reafirmar la fonamentació del mur meridional de l’església. A més, aquest es localitza en tot el perímetre exterior de l’edifici, cosa que permet relacionar-ho amb l’extensió global de l’àrea d’enterraments.

Destaca la identificació d’un nou encaix circular situat a la part sud de la plataforma que ocupa l’església i que està alineat amb un altre de similar trobat a l’interior de la construcció. Tots dos es van interpretar com a pertanyents a estructures anteriors. A les campanyes de 2001 i 2002 es van desenvolupar treballs arqueològics en els següents sectors: àrea oriental de la necròpolis (sector 200a) i zona del poblat (sector 300). També es va actualitzar la planimetria i topografia de la zona oriental de la necròpolis i es va fer un aixecament topogràfic de la paret de roca que delimita la primera terrassa del poblat. A més, es van dur a terme tasques de restauració en dues de les tombes excavades, així com un reconeixement dels entorns immediats del jaciment a manera de prospecció amb l’objectiu de localitzar noves àrees d’intervenció. Respecte a les tasques portades a terme a la necròpolis, es van centrar en la finalització de l’excavació de les tombes 15, 17 i 20. A l’església (200b) els treballs es van centrar en l’excavació dels estrats situats sota el nivell de cendres trobat a banda i banda del mur oest de l’edificació. En aquest sentit, es va poder constatar que, efectivament, a sota hi havia un estrat amb abundant material ceràmic que s’interpreta com una combustió continuada en el temps. La interpretació que es va donar en aquell moment va ser que es podria tractar d’un nivell coetani o anterior a les sepultures amb un ús ritual, relacionat, hipotèticament, amb l’aportació de cendres de la llar dels difunts contingudes en recipients ceràmics (Riu, 1982:37) Es va analitzar també la tècnica constructiva de la tomba 16, orientada al nord i platejada com un possible enterrament que pertanyia a un personatge destacat de la comunitat. A la zona del poblat es van distingir dues terrasses, delimitades per dos murs, amb orientació est-oest. De la primera, es va excavar la meitat oriental, i es va eliminar la totalitat de capes fins a arribar al terreny natural. Tots aquests estrats contenien una àmplia varietat de material arqueològic i constructiu, amb una clara continuïtat tipològica respecte a la resta del jaciment. A la base es van trobar diversos encaixos circulars en correspondència amb els que es troben a la paret de roca que delimita el sector per la banda nord. La hipòtesi que es va proposar per interpretar aquests espais d’habitació estava relacionada, en un primer moment, amb l’existència d’un hàbitat organitzat en dos nivells o plantes. La segona interpretació indicaria un primer moment d’ocupació vinculat amb els encaixos circulars trobats en el sòl natural i una segona

1049

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

fase, durant la qual es trobaria en ús el mur de tancament que delimita la terrassa per la banda meridional. A la segona feixa (300b), es va a constatar també l’existència d’una seqüència estratigràfica in situ mitjançant un petit sondeig. Novament es va trobar un encaix circular de les mateixes característiques que els anteriorment descrits i que a més semblava trobar-se per sota del mur delimitador de l’espai, que podria interpretar-se com un espai d’hàbitat amb dos moments d’ocupació. Finalment, es van fer prospeccions a l’entorn immediat de l’assentament i es van localitzar altres àrees arqueològiques: noves terrasses a la part sud del turó, en continuïtat amb les ja excavades, i, d’altra banda, la zona oriental del cim de la necròpolis, que va des de la capçalera de l’església fins a la cisterna més oriental. Respecte al volum de material recuperat en aquestes dues campanyes, sembla que aquest va disminuir notablement respecte de les anteriors. Tot i així, es va observar una clara continuïtat tipològica.

Fases Els materials arqueològics ens indiquen una presència ja des de la prehistòria, com evidencia una destral polida, i una ocupació indefinida d’època protohistòrica. No s’ha pogut identificar amb claredat la rellevància de l’ocupació ibèrica, però tenim ceràmica ibèrica barrejada amb nivells medievals a les campanyes dels anys 1998-2002. També podem constatar materials ceràmics de tradició romana. En aquest estudi previ presentem alguns materials ceràmics de cuina i taula d’entre els quals abunda la cocció reductora. Algunes d’aquestes formes ens indiquen amb bastant claredat la fase tardoantiga del jaciment. Malgrat això, tenim complicacions a l’hora d’adscriure alguns dels materials en l’època tardoantiga o altmedieval.

1050

Similar al jaciment dels Altimiris, tenim formes molt erosionades i gairebé cap perfil complet, per la qual cosa fem un estudi basant-nos sobretot en els acabats de les peces que intentem adscriure a altres contextos tardoantics i altmedievals estudiats a Catalunya. Ens basarem sobretot en estudis de Macias, Beltrán, Cau, Roig i Folch, en la gran majoria. Així com en altres casos estudiats, com per exemple Ca l’Estrada (Fortó, Martínez, Muñoz 2007, 547-559) o al Pla del Serrador (Muñoz 2007, 535-546), ambdós exemples al Vallès.

Les formes grises de cuina que estudiem poden tenir una adscripció tardoantiga i altmedieval. És molt possible que alguna peça sigui residual també d’època romana i fins i tot protohistòrica. S’intueixen formes globulars o bitroncocòniques del segle ix, amb llavis arrodonits o lleugerament pinçats. Altres formes són més evidents d’època anterior com indiquen sobretot les vores motllurades amb paral·lels clars al Vallès, Barcelona i Tarragona. Les formes que tenen la vora acabada amb bisell a l’exterior ens indica l’ús d’una tècnica romana que perdura a alguns llocs fins al segle ix, moment en què la deixarem de trobar fins a l’època del medieval ple (Folch 2005, 237-254)

Grups ceràmics. Estudi de les formes de les campanyes 1998-2002. Grup 1 Ceràmiques amb la vora diferenciada sortint, amb un engruiximent al llavi semicircular o arrodonit. Perfil de la carena en “S”. Aquestes peces les interpretem com a olles. Aquestes formes per si soles són difícils d’adscriure, ja que tot i que trobem paral·lels similars des de l’època tardoantiga fins al segle xiii a tot Catalunya. Malgrat tot, el perfil en “S” i l’engruiximent del llavi ens fa enquadrar les peces en un context dels segles xii-xiii. Sense un context tancat, aquestes peces per si soles no ens comporten un fòssil director fiable. Grup 2 Ceràmiques amb la vora diferenciada vertical lleument triangular o rectangular, a vegades motllurada. En alguns casos tenim una depressió superior central o a l’exterior, en d’altres amb el llavi arrodonit trobem un encaix per a tapadora. Gairebé podem trobar paral·lels per a tots els exemplars en cronologies tardoantigues amb paral·lels a Tarragona o al Vallès. En el cas de Tarragona trobem paral· lels a la tipologia 8.7 o 14 d’olles de Macias (Macias 1999, 146), en el cas de SMT.00.327 o SMT.98.20, ambdós de cronologia del segle v. Per al cas de SMT.00.36, SMT.98.39, amb les vores motllurades, tenim exemples diversos al Vallès com Can Gambús (Roig 2011, 211226), Ca l’Estrada (Fortó; Martínez; Muñoz 2007, 552) o el Pla del Serrador (Muñoz 2007), així com altres jaciments de Catalunya (Roig 2011). També a Tarragona tenim paral·lels a les olles de Macias tipus 30,31 i 48.2 (Macías 1999150-151). La cronologia per

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Figura 6

1051

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

1052

Figura 7

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

a aquestes vores se centra al voltant dels segles vi i vii, sense descartar el segle viii segons es pot veure en algunes formes de Can Gambús. També trobem ceràmiques amb encaix intern per a tapadora com és SMT.00.27 i SMT.00.21. Trobem exemples similars a Tarragona, com algunes variants del tipus 16 de les olles de Macias (Macías 1999,148) o a Can Gambús (Roig 2011, 211-226). Aquest grup sí que ens pot suposar un fòssil director dels segles vi-viii al nostre jaciment.

Les peces SMT.98.29 i SMT.98.37, amb encaix intern per a tapadora, s’han trobat en contextos de Barcelona (Beltrán 2005, 71-90), a Tarragona amb l’olla 16.3 (Macias 1999, 148) i a Ca l’Estrada (Fortó; Martínez; Muñoz 2007, 552). Pel diàmetre de la boca no descartem que també es pogués tractar d’una gerra. La resta de formes amb perfil triangular poden correspondre a una cronologia tardoantiga, medieval ple i baixmedieval. Grup 7

Grup 3

Olles amb la vora sortint i amb el llavi arrodonit.

Aquestes ceràmiques es caracteritzen per un engruiximent arrodonit al llavi en una vora diferenciada vertical.

Aquestes ceràmiques tampoc poden representar un fòssil director, ja que el perfil ens suggereix olles medievals associades a l’època medieval ple i baixmedieval, o també a olles tardoantigues.

Per la senzillesa de les característiques les podem adscriure a contextos tardoantics, però també medievals. Per tant, només podem adscriure’ls una cronologia quan l’estudiem amb els respectius contextos tancats, cosa que no disposem de moment. Grup 4 Vores diferenciades verticals amb el llavi arrodonit, amb paral·lels a l’Aiguacuit per a SMT.02.22 (Roig 2011,224) i a Monclús per a SMT.98.30 (Folch 2006) i molt probablement per a SMT.00.560. El primer cas seria de cronologia tardoantiga i el segon altmedieval. Grup 5 Aquestes ceràmiques també són gairebé totes olles, amb la vora diferenciada vertical i el llavi bisellat cap a l’exterior en gairebé tots els casos. El bisellat també ens marca una cronologia anterior al segle x (Folch 2005, 237-254), i on a més podem trobar exemples a Tarragona de nou (Macías 1999) i al Vallès (Roig 2011,211-226). La forma SMT.98.537 es tractaria d’un bol carejat. Grup 6 Les olles següents són també olles en la seva majoria. En aquest cas, amb el llavi amb un engruiximent triangular que pot estar acabat en bisell a l’exterior. Trobem exemples a Macias, amb la forma 1.7 de les olles, on SMT.98.74 és idèntic a la forma de Tarragona i que està datada del segle v, (Macías 1999,133-153). La forma SMT.00.223 la podríem comparar amb la ceràmica datada dels segle vii-viii a la sitja 20 a la Intervenció a l’Antiga Hostatgeria de la Salut de Sabadell (Roig 2007, 564)

CONCLUSIONS Respecte al jaciment dels Altimiris continuem amb la línia exposada al Congrés d’Arqueologia de l’Alt Pirineu i Aran (Sancho; Alegría, en Premsa) on proposàvem tres hipòtesis extretes de l’estudi dels materials: “La primera és que el jaciment s’ocupa de principis a mitjan segle v. Hauria rebut oli no local, altres productes encara indeterminats, i estris, dins dels quals els ceràmics estarien representats sobretot per vaixella de luxe del sud de França i ceràmica de cuina d’arreu, o sigui local i importada. El poblat ens evidenciaria una tradició tardoromana tant en algunes de les seves estructures (ES 1) com en els materials; productes i per tant costums propis de la societat tardoromana. La segona és que el jaciment s’ocupa en un moment avançat del segle v i s’emporta materials d’un altre nucli. S’emporten vaixella i àmfores, les quals anirien reomplertes d’un altre contingut que en cap cas seria oli d’importació perquè estarien reutilitzades. Això repercutiria en l’economia del poblat i monestir. S’interpreta una societat molt autàrquica. Sigui com sigui, ja fos als Altimiris o al nucli proper del qual emigren els nostres tardoantics, hi ha recepció d’oli nord-africà i sud-hispànic importat a aquesta zona i en aquest segle. Les futures quantificacions sobre materials de cuina associats a costums culinaris ens ajudaran a interpretar la necessitat d’oli o no en els àpats.

1053

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Una tercera idea seria que només un sector de la població del jaciment era receptora d’aquests costums tardoromans, amb àpats cuinats amb oli i receptari tardoromà tradicional, mentre que la resta dels habitants usaria productes locals.” A diferència dels Altimiris, els materials del jaciment de Sant Martí de les Tombetes destaquen per l’absència generalitzada de materials d’importació com àmfores i sigil·lades nord-africanes i paleocristianes. En canvi, sí que podem documentar una àmplia varietat de ceràmiques de cuina grises que hem pogut identificar a d’altres jaciments de Catalunya en aquesta cronologia dels segles v-vii. Aquest fet ens porta a plantejar diverses hipòtesis: −− Que Sant Martí de les Tombetes no fos receptor de materials de taula de “luxe” i que rebés el contingut d’oli i vi en altres suports no ceràmics de matèria periple, que no ens han deixat rastre durant els segles v fins a la meitat del segle vii. −− Que Sant Martí de les Tombetes tingués una ocupació del període tardoantic, però amb un consum molt més autàrquic, motiu pel qual no trobem àmfores tardoantigues ni gairebé cap sigil·lada. Això provocaria una diferència respecte a la societat que habitaria el conjunt eremític dels Altimiris. −− Que Sant Martí de les Tombetes no tingui una ocupació tardoantiga, i que els materials trobats responguin als segles vii i viii, la tradició tipològica de la qual és hereva del període tardoantic. Llavors ens trobaríem amb un hiatus temporal del període antic al període altmedieval. I l’ocupació es reiniciaria a mitjan segle vii fins al segle xiii, amb altres hiatus entremig o no . Som conscients que a aquestes alçades d’estudi queda encara molt per dir. De totes maneres, les interpretacions que es poden extreure ja de la dinàmica d’artefactes ceràmics del conjunt eremític dels Altimiris són molt significatives, i encara ho seran més quan sigui possible comparar-ho amb estudis ecofactuals d’estrats aptes per a l’estudi. Encara trobem més interessant l’estudi comparat dels Altimiris amb Sant Martí de les Tombetes, que ens ajuda a completar l’estudi de diferents models socials d’època tardoantiga i altmedieval. 1054

La nostra línia futura d’actuació se centrarà en els següents punts:

−− Continuar les excavacions, amb la consegüent confirmació o reinterpretació de les nostres propostes. −− Revisar els materials de campanyes passades i reinterpretar en conseqüència. En especial, posar en context de nou els materials de les campanyes de Sant Martí de les Tombetes dels anys 1998-2002. −− Obrir nous jaciments d’acord amb les prospeccions al Montsec i altres indrets del Pallars Jussà. −− Comparar els nostres resultats amb altres estudis relacionats amb el període i els voltants geogràfics. −− (Re)Interpretar en conseqüència.

BIBLIOGRAFIA Alba, C., Gutierrez, S. (2008). “Las producciones de transición al Mundo Islámico: el problema de la cerámica paleoandalusí (siglos viii y ix).Cerámicas tardorromanas. Un estado de la cuestión.” XXVI Congreso Internacional de la Asociación Rei Cretariae Romanae Fautores. Universidad de Cádiz. Autors diversos. (1997). “Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles iv-x)”. Arqueomediterrània, 2. Treballs de l’àrea arqueológica de la universitat de Barcelona. Autors diversos. (2006). Excavacions arqueològiques a la muntanaya de Sant Julià de Ramis. El Castellum. Ajuntament de Sant Julià de Ramis. Beltran de Heredia, J (2005). “Las producciones locales e importaciones de cerámica común del yacimiento de la Plaza del Rey de Barcelona, entre la época visigoda y el período islámico, siglos vi-viii”. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona. Època II, Nº 1. Museu d’Història de la Ciutat. Barcelona. Pàgs 69-89 Beltran de Heredia, J. (2006). “Los contextos altomedievales de la Plaza del Rey de Barcelona: La cerámica de tradición carolingia (siglos ix-x).” Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona. Època II, Nº 2. Museu d’Història de la Ciutat. Barcelona. Pags. 108-139 Bonifay, M. (2004). Etudes sur la céramique romaine tardive d’Afrique. British Archaeological Reports, International Series, Oxford.

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Bonifay, M.; Tréglia J.C. (2007). Late Roman coarse wares, cooking wares and amphorae in the Mediterranean : archaeology and archaeometry. British Archaeological Reports, International Series, Oxford.

Gurt, J. M.; Buxeda J.; Cau M.A. (2005). LRCW I : Late Roman coarse wares, cooking wares and amphorae in the Mediterranean : archaeology and archaeometry.

Bonifay, M.; Carre, M.; Rigoir. Y. (1998). Fouilles à Marseille. Les mobiliers.(Ier-VIIe siècles ap. J.-C.).Études massaliètes. Travaux du Centre Camille-Jullian. Paris.

Gutiérrez, S. (1996). La cora de Tudmir : de la antigüedad tardía al mundo islámico: poblamiento y cultura material, Casa de Velázquez.

Caballero, L.; Mateos, P.; Retuerce, M. (2003). Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península Ibérica. Ruptura y continuidad. Anejos de Archivo español de arqueología, XXVIII. CSIC. Madrid. p. 483-504. Cau, M.A. (2003). Cerámica tardorromana de cocina de las Islas Baleares : estudio arqueométrico. British Archaeological Reports, International Series. Oxford. Fité, F., (1985). Reculls d’Història de la Vall d’Àger. Període Antic i Medieval. Centre d’Estudis de la Vall d’Àger. Folch, I. (2006). “La ceràmica de la Alta Edad Media en Catalunya (S.VII-IX d.C): el estado de la cuestión”. Arqueología y Territorio Medieval, nº 12.2. Universidad de Jaén. Pàg. 237-254. Folch, C, Gibert, J., Martín, J., Rodrigo, E. (2007). “L’ocupació de l’alta edat mitjana del jaciment del Serrat dels Tres Hereus”. III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Volum II.. Pags. 753-757. Sabadell Fortó, A., Martínez, P., Muñoz, V. (2007). “L’ocupació tardoantiga i medieval a Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental). III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Volum II. Pàg. 547-558. Sabadell. García, J.E., miró, N., Revilla, E. (2003). “Un context paleoandalusí a l’excavació de l’Arxiu Administratiu de Barcelona (1998)”. II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Volum I. Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval. p. 363-380. Gómes Martínez, S. (1997). Cerámica decorada islámica de Mértola- Portugal (ss. IX-XIII). La céraamique médiévale en Mediterranée. Actes du Vie congrès de l›AIECM2. Aix-en-Provence. 13-18 novembre 1995. Narration Éditions. Aix-en-Provence. p. 311-325.

Gutiérrez , J.A.; Rodríguez , A. (2003). Peñaferruz (Gijón). El castillo de Curiel y su territorio. Vtp editorial. Ayuntamiento de Gijón. Gijón. P.. 167-201 Hayes, J.W. (1972). Late Roman Pottery. British School at Rome. Keay, S.J. (1984). Late Roman Amphora in the Western Mediterranean: a typology and economic study: the Catalan evidence. British Archaeological Reports, International Series, Oxford. López, A., Fierro, X., Caixal, A. (1997). “Ceràmica dels segles iv al x procedent de les comarques de Barcelona.” Arqueomediterrània 2. Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles iv-x). Treballs de l’àrea d’arqueologia de la Universitat de Barcelona. p. 59-82 Lorenzo de San Román, R. (2006). L’Alcúdia d’Elx a l’antiguitat tardana. Anàlisi historiogràfica i arqueològica de l’Ilici dels segles v-viii. Publicaciones universidad de Alicante. Macias, J.M. (1999). La ceràmica comuna tardoantiga a Tàrraco. Anàlisis tipològica i històrica (segles v-vii). TULCIS. Vol. 1. Monografies Tarraconenses. Tarragona. Malpica, A.; Carvajal, J.C. (2007). Estudios de cerámica tardorromana y altomedieval. Alhulia. Granada. Muñoz, V. (2007). L’assentament agrícola altmedieval del Pla del Serrador (Les Franqueses del Vallès, Vallès Oriental). III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Volum II. Pàg. 535-546. Sabadell Nolasco, N. (1998). Sant Martí de les Tombetes. Memòria arqueològica. Primera campanya. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. Nolasco, N.; García O. (2000). Sant Martí de les Tombetes. Memòria arqueològica. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. 1055

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Nolasco, N.; García O. (2002). Sant Martí de les Tombetes. Memòria arqueològica. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. Orfila, M. “Producciones de vajilla en la parte meridional de la península ibèrica en el bajo imperio. En Malpica, A.; Carvajal, J.C. 2007. Estudios de cerámica tardorromana y altomedieval. Alhulia. Granada. p. 90-112 Passi S., Rotschild-Boros M., Fasella P., Nazzaro-Porro M., Whitehouse D., (1981). “An application of high performance liquid chromatography to analysis of lipids in archaeological samples.” Journal of Lipid Research, Nº 22. p. 778-784. Pelletier, J. (1997), Les Céramiques communes grises en Provence de l’antiquité tardive au xiii siècle. La Céramique médiévale en Méditerranée : actes du VIe congrès de l’AIECM2, Aix-en-Provence 13-18 novembre 1995. Aix- en Provence Narration.pp. 111-124 Remola, J. (2000). Las Ánforas tardo-antiguas en Tarraco (Hispania Tarraconensis). Col·lecció Instrumenta vol. 7. Proyecto Amphorae. Barcelona Reynolds, P. (1993). Settlement and Pottery in the Vinalopó Valley (Alicante, Spain): AD 400-700. British Archaeological Reports, International Series, 588. Oxford. Reynolds, P. (1995). Trade in the western Mediterranean, AD 400-700. The ceramic evidence. British Archaeological Reports, International Series, 604. Oxford Rigoir, J. “Les sigillées paléochretiénnes grises et orangées”. Gallia, XXVI. Paris. (1968) Fasc. 1. p. 167244 Rigoir, Y., Rigoir, J. “Les dérivées des sigilées paléochretiénnes en Espagne”. Hommage a Fernand Benoit. Rev. Et Ligures XXXVII. (1973) p. 33-68 Riu, M. “Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana a Catalunya” a Riu, M. 1982. Acta Historica et archaeologica medievalia. Annex Núm: 1 Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya. Pàg. 29-57. Barcelona.

1056

Roig, J. (2007). “La intervenció arqueològica a l’antiga hostatgeria de La Salut de Sabadell: de la Mansio Arragone a l’església Medieval de Sant Iscle (Segles x al xiii).“ III Congrés d’arqueologia Medieval i Postmedieval Vol II.Ajuntament de Sabadell.ACRAM. Pàg. 559-585

Roig, J.; Coll, J.M. (2011) “ El registre ceràmic dels assentaments i vilatges de l’antiguitat tardana de la depressió litoral i prelitoral. (S. vi-viii): Caracterització de les produccions i estudi morfològic.” IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Vol. I. Pàg. 211-226. Tarragona. Rothschild-boros, M.C. (1981). ”The determination of amphora contents”.Barker, G.; Hodges, R. (eds) Archaeology and Italian society: Prehistoric, Roman and Medieval studies. BAR International series 102. Oxford. p. 79-89 Sànchez, Ll. “El Pallars. Visió històrica”. Pallars Sobirà. Pallars Jussà. Volum Primer. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1996. Sancho,M. (2011). “Assentament rurals en zones de pla i muntanya: l’atomització dels models (s. v-viii)”. IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Vol. I. Pàg. 83-94. Tarragona. Sancho, M; Alegría, W. (en prensa) “Els Altimiris. Un enclavament cristià a la serra del Montsec”. I Congrés d’Arqueologia i Paleontologia de l’Alt Pirineu i Aràn. V.V.A.A. 1993. “Ceramiques langudociennes du haut moyen age (vii-xie s.) Etudes micro-regionales et essai de synthese.” Archeologie du midi medieval. Tome XI.