Els ibers \'valencians\', del mite al \'kitsch\'

1/7/2015

Els ibers ‘valencians’, del mite al ‘kitsch’ | Quadern | EL PAÍS

QUADERN. Els ibers ‘valencians’, del mite al ‘kitsch’ Un estudi esbrina la percepció popular i l’ús polític del món ibèric des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1982 ESPERANÇA COSTA Archivado en:

València

11 MAR 2015 - 20:04 CET

Historia antigua

Historia

Cultura

El  1908,  en  plena  Renaixença  valenciana, Teodor  Llorente  va  escriure:  Fills  del gloriós  Lucentum!  Fills  de  l’hermosa Edeta!  /  Formem  un  estret  rogle;; donem-­se  bé  les  mans.  /  De  la  unió  naix la  força,  i  ella  el  valor  completa:  /  jurem ser  per  a  sempre  tots  uns,  tots valencians.  Tradicionalment,  tant  el nacionalisme  espanyol  del  XIX,  la Renaixença  i  el  regionalisme  valencians (fins  i  tot  quan  encara  no  hi  havia evidències  arqueològiques)  com  el franquisme,  van  recórrer  als  ibers  per Escultura de Manuel Valdés, a València, inspirada en una dama ibèrica. / JESÚS CÍSCAR demostrar  una  pervivència  identitària que  travessava  els  segles.  Però,  i  ara?  Quina  és  la  imatge  i  l’ús  que  se’n  fa  després  de  dècades d’investigacions  sobre  aquesta  cultura  datada  entre  els  segles  VI  i  II  abans  de  la  nostra  era?  Les exhaustives  excavacions  a  jaciments  com  els  d’Edeta  (Llíria),  la  Bastida  de  les  Alcusses  (Moixent),  la Serreta  (Alcoi)  o  Kelin  (Caudete  de  las  Fuentes)  han  desterrat  aquells  mites  fundacionals  del  poble espanyol  o  valencià? A  aquestes  preguntes  intenta  respondre  l’arqueòleg  Tono  Vizcaíno  amb  la  seua  tesi  doctoral  Íberos, públicos  y  cultura  de  masas.  El  pasado  ibérico  en  el  imaginario  colectivo  valenciano,  dirigida  per les  professores  Carmen  Aranegui  i  Consuelo  Mata.  “L’objectiu  ha  estat  veure  com  s’ha  imaginat,  s’ha percebut  i  s’ha  utilitzat  el  passat  iber  al  País  Valencià  des  de  l’aprovació  de  l’Estatut  d’autonomia  del 1982  fins  ara”,  diu  Vizcaíno,  que  ha  repassat  els  mitjans  de  comunicació,  ha  fet  enquestes  a  peu  de carrer  i  ha  estudiat  els  usos  més  enllà  dels  àmbits  històric  i  cultural,  com  ara  el  polític,  el  comercial  i el  festiu. Per  mitjans  de  comunicació  Vizcaíno  entén  tot  producte  i  suport  en  què  s’ha  representat  el  món  iber: llibres  de  text  i  de  divulgació  general,  còmics  i  novel·les,  cromos,  revistes  populars  d’història  i arqueologia,  documentals  de  televisió  i,  fins  i  tot,  blogs  i  missatges  de  Facebook  i  Twitter.  “En general”,  explica,  “  la  imatge  construïda  continua  determinada  per  la  visió  que  dels  ibers  tenien  els cronistes  grecs  i  romans”.  “No  s’ha  actualitzat  el  coneixement  arqueològic,  no  hi  està  present”, adverteix,  “i  això  és  un  problema,  perquè  la  visió  dels  clàssics  és  molt  parcial  i  interessada  per qüestions  polítiques,  per  això  els  veien  com  un  poble  primitiu,  bàrbar,  guerrer”. I  esmenta,  per  exemple,  les  novel·les  El  último  guerrero,  de  Teresa  Jové  (1986),  El  Guerrero  de  La Serreta,  de  Miguel  Lucas  Cantó  (2009),  o  Rey  Lobo,  de  Juan  Eslava  Galán  (2010),  i  molts  còmics  que se  centren  en  l’aspecte  bèl·lic,  l’heroïcitat  i  la  resistència  davant  l’invasor,  on  es  destaca  la masculinitat  amb  la  figura  estereotipada  del  guerrer  o  mercenari,  “tot  i  que  arqueològicament  sabem que  els  ibers  no  tenien  exercits  professionals,  les  muralles  no  es  construïen  per  a  defensar-­se  i, primordialment,  eren  agricultors  i  artesans”. Curiosament,  aquests  estereotips  bèl·lics  ben  divulgats  no  han  arrelat  massa  en  la  població.  En  les enquestes  fetes  per  Vizcaíno,  l’agricultura  s’identificava  com  l’activitat  més  característica  dels  ibers amb  un  33%,  seguida  pel  comerç  (22%),  la  guerra  (17%),  i  l’art  (16%).  “És  a  dir,  se’ls  imaginen  com  un http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/03/11/quadern/1426100681_462596.html

1/3

1/7/2015

Els ibers ‘valencians’, del mite al ‘kitsch’ | Quadern | EL PAÍS

poble  fonamentalment  agrícola  i  comerciant”,  adverteix  l’autor.

Panells del Parc Ceràmic d'Història de València. / ÀNGEL SÀNCHEZ

Aquesta  percepció  agrícola,  però,  “està  relacionada  directament  amb  la mateixa  identitat  valenciana,  on  l’agricultura  constitueix  un  dels  puntals essencials  de  l’imaginari  simbòlic  construït  des  del  segle  XIX”,  subratlla. Una  de  les  proves  gràfiques  d’aquesta  identificació  es  pot  trobar  al  Parc Ceràmic  d’Història  Valenciana  de  Manises,  on  hi  ha  diversos  taulers  que representen  episodis  històrics  amb  l’ajuda  dels  protagonistes  del  còmic Pumby,  obra  del  dibuixant  Josep  Sanchis  Grau.  “La  part  ibèrica”,  descriu l’arqueòleg,  “mostra  una  autèntica  fusió  de  les  icones  ibèriques,  com  la Dama  d’Elx  i  el  Guerrer  de  Moixent,  amb  els  principals  referents  de  la identitat  valenciana:  la  barraca,  l’Albufera,  la  dolçainai  la  fallera”. Referents,  és  clar,  de  València  ciutat  i  l’Horta.  “És  il·lustratiu”,  afig,  “el  fet que  a  València,  focus  de  projecció  d’aquesta  imatge  estereotipada,  es  done el  percentatge  més  alt  d’identificació  dels  ibers  amb  l’agricultura,  amb  un 42,3%”.  Aquesta  percepció,  però,  va  minvant  a  Castelló  (34,6%),  Alacant (33,8%),  Sagunt  (29,5%)  i  Elx  (25,6%).

La  tradició  dels  segles  XIX  i  XX,  que  atorgava  al  món  iber  un  caire  de  genuïnitat  i  puresa  que legitimava  la  identitat  dels  valencians  en  el  temps,  ha  estat,  segons  Vizcaíno,  impulsada  també  als anys  80  i  90.  “Des  de  la  recentment  estrenada  autonomia  va  haver  un  interés  per  popularitzar-­los mitjançant  publicacions  divulgatives,  tant  des  de  les  instàncies  oficials  com  des  d’entitats  privades (especialment  caixes  d’estalvi  i  periòdics)  i  associacions”,  publicacions  en  les  quals  es  parla literalment  ‘d’ibers  valencians’  i  se’ls  localitza  sobre  el  mapa  autonòmic  actual.  “Com  que  es  tracta d’una  cultura  antiga,  amb  nom  i  elements  propis  i  un  desenvolupament  previ  a  l’homogeneïtzació romana  […],  els  ibers  ac​tuaren  com  a  garants  d’una  llarga  trajectòria  històrica”,  es  llig  en  la  tesi  de Vizcaíno. Les  disputes  identitàries,  és  clar,  també  mantenen  la  cultura  ibèrica  com  a ostatge.  Mentre  el  regionalisme  valencianista  ha  emprat  indistintament  la Dama  d’Elx  o  el  Guerrer  de  Moixent  com  a  icones  pròpies,  el  nacionalisme valencianista  ha  escollit  el  Guerrer,  atés  que,  segons  l’autor  de  la  tesi,  “la Dama  ha  actuat  més  com  a  emblema  del  nacionalisme  espanyol”.  D’altra banda,  un  dels  sectors  més  extrems  de  l’anomenat  blaverisme  incorpora l’essència  ibera  com  a  distintiu  “d’un  nacionalisme  anticatalanista  i antiespanyolista”,  explica  Vizcaíno,  “i  fins  i  tot  alguns  noms  i  icones ibèriques  han  estat  utilitzats  per  grups  neonazis,  com  és  el  cas  del  Frente Saiti”. D’altra  banda,  “un  sector  nacionalista  de  caire  catalanista  ha  buscat establir  el  passat  com  a  vincle  entre  el  País  Valencià  o  Catalunya,  ja  que  es Etiqueta d'un vi amb caracters d'inspiraicó ibèrica. tracta  d’àrees  d’expansió  de  cultura  ibèrica”,  diu  l’autor,  que  també constata  que  en  diversos  blogs  i  fòrums  digitals  es  proposen  noves demarcacions  territorials  per  a  substituir  les  províncies  basant-­se  en  el llegat  iber,  com  ara  l’Edetània  per  a  la  zona  de  València  i  Contestània  per  a  la  d’Alacant,  o  bé  Diània  o Saitibèria  per  a  les  anomenades  Comarques  Centrals. Les  icones  com  la  Dama  d’Elx  o  el  Guerrer  de  Moixent  són  fonamentals  en  el  discurs  identitari  i suporten  una  càrrega  ideològica  afegida.  Revisant  les  falles,  per  exemple,  Vizcaíno  menciona  el monument  de  la  plaça  de  Marià  Benlliure  del  1929,  que  representava  la  valenciana  Pepita  Samper,  la primera  Miss  Espanya,  vestida  de  fallera  asseguda  als  peus  d’una  gran  Dama  d’Elx,  com  una  exaltació de  la  bellesa  de  la  dona  valenciana  del  passat  i  del  present.  Sis  dècades  després,  la  falla  Bailén-­Xàtiva reproduïa  el  1987  una  Dama  d’Elx  sobre  la  qual  es  recolzava  el  Palleter,  l’heroi  popular  per excel·lència  de  la  València  moderna.  Ben  nombrosos  han  estat  també  els  ninots  del  Guerrer  de Moixent. Significativament,  en  les  enquestes  fetes  per  Vizcaíno,  el  Guerrer  de  Moixent  està  absent  de l’imaginari  col·lectiu  a  les  ciutats  d’Alacant  i  Elx,  en  part  perquè  “l’essència  ibèrica  l’assumeix  la Dama  d’Elx  per  qüestions  de  proximitat”,  però  també  “perquè  el  Guerrer  de  Moixent  ha  estat  utilitzat sovint  com  a  símbol  d’una  valencianitat  en  què  territorialment  preval  la  ciutat  de  València  i lingüísticament  domina  el  valencià  (enfront  del  castellà),  fet  que  pot  haver  despertat  un  rebuig  a  la http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/03/11/quadern/1426100681_462596.html

2/3

1/7/2015

Els ibers ‘valencians’, del mite al ‘kitsch’ | Quadern | EL PAÍS

zona  alacantina”,  explica  l’autor.  Així,  a  València  capital,  un  66’7%  dels enquestats  vincularen  el  Guerrer  a  l’essència  ibera,  mentre  que  a  Alacant només  un  10’4%  el  reconeixia. Les  faenes  arqueològiques  també  ofereixen  un  nou  repertori  iconogràfic en  l’activitat  econòmica,  turística  i  festiva.  A  Moixent,  on  predomina  la producció  de  vi,  hi  ha  molts  cellers  que  aprofiten  la  icona  del  Guerrer, l’alfabet  iber  i  altres  representacions  “per  a  buscar  la  diferenciació, al·ludint  al  passat  com  un  garant  de  tradició,  de  qualitat  artesanal allunyada  de  la  producció  massiva  i  estandarditzada”,  apunta  Vizcaíno.  En aquesta  localitat  de  la  Costera  se  celebra  anualment  l’Outlet  Running Trail,  una  carrera  de  muntanya  (l’anomenat  Recorregut  del  Guerrer)  que es  promociona  amb  la  figura  d’un  soldat  iber  i  el  lema  “Trau  el  Guerrer que  portes  dins”.

Portada de 'La semana gráfica' (1927) que mostra una dona amb la senyera i

Per  descomptat,  a  Elx  hi  ha  nombrosos  establiments  i  marques  comercials atributs ibers. que  aprofiten  la  figura  de  la  Dama  per  a  vendre  mercaderies  diverses,  des de  dàtils  fins  a  lleixiu,  però  també  joies  i  productes  de  moda  i  bellesa, perquè  “atorga  distinció  i  evoca  una  activitat  mil·lenària  i  artesana”,  diu  Vizcaíno.  L’ús  de  la  Dama arriba  a  tenir  un  punt  kitsch  quan  està  present  a  tot  arreu:  a  les  botigues  de  records,  a  les  cases damunt  de  l’aparell  de  televisió  o  penjades  a  la  paret  com  si  es  tractara  d’una  Mare  de  Déu,  o  en  un altaret  de  l’ermita  de  Sant  Cristòfol  d’Alcoi,  on  la  Dama  d’Elx  comparteix  veneració  amb  un  sant Pancraci  i  un  Cor  de  Jesús,  tot  ben  adornat  amb  flors  de  plàstic. Un  exemple  de  la  folklorització  moderna  dels  ibers  com  a  mite  fundacional  l’aporta  Guardamar.  El 1987  es  va  trobar  una  figura  femenina  a  la  necròpolis  del  Cabezo  del  Lucero  i  l’any  següent  es  va institucionalitzar  una  cerimònia  dins  de  les  festes  patronals,  amb  el  nomenament  d’una  Dama  de Guardamar  com  a  reina  de  les  festes  i  una  recreació  teatral  a  l’aire  lliure.  Si  no  n’hi  ha,  de  tradició,  se n’inventa.

©  EDICIONES  EL  PAÍS  S.L.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/03/11/quadern/1426100681_462596.html

3/3