Els enterraments de la Perera: un context funerari tardoantic a Morella (Ports, Castelló)

arqueologia

Els enterraments de la Perera: un context funerari tardoantic a Morella (Ports, Castelló) In memoriam Hortensio Mestre

Duarte, García, Hernández, Polo

Resum Presentem ací els resultats arqueològics i antropològics (bioantropològics i paleopatològics) de l’excavació de dos cistes on s’exhumaren cinc indi-vidus. La seua datació absoluta, 660-770 dC (obtinguda mitjançant AMS), ens porta a un context crono-cultural poc conegut a la comarca dels Ports (Castelló, Espanya).

Abstract In this paper we present the archaeological, bioanthropological and paleopathological results of two cists excavation where five bodies were exhumed. According to AMS analyses the cists were built up nearby 660-770 AD. Thus, this excavation work was the first one we obtained archaeological excavation data for this period at els Ports county (Castelló, Spain).

Paraules clau: arqueologia funerària, enterrament, cista, tardoantic, Morella

Key words: funerary archaeology, burial, cist, late Antiquity, Morella

Introducció DESCOBRIMENT Durant uns treballs d’eixamplament i condicionament del camí de la Carcellera (Morella), a la dècada dels noranta del segle passat, s’efectuà la descoberta accidental de dos cistes funeràries. Aquesta troballa no fou comunicada a les autoritats competents i no es realitzà cap intervenció de salvament, caigué a l’oblit. Tinguérem coneixement de la seua existència2 durant 2002. El juny del mateix any es redactà un projecte d’intervenció els objectius del qual eren aconseguir la màxima informació possible sobre aquestes dos estructures funeràries, alhora que es determinara el grau de conservació i les possibles dimensions del jaciment. L’actuació es presentava com una intervenció ordinària (és a dir, no d’urgència o salvament, encara que ho fos) a realitzar en una única campanya ja que

1.- Aquesta intervenció fou autoritzada per la Direcció General de Patrimoni Artístic, número de permís 2002/0371Cs, i comptà amb l’ajut econòmic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència i l’Ajuntament de Morella d’acord amb la convocatòria de subvencions per a la realització d’activitats arqueològiques i paleontològiques de 2002. 2.- Comunicació personal a un de nosaltres per Joaquim Andrés Bosch.

Arqueologia

només teníem notícies de l’existència de dos enterraments. A l’octubre, s’efectuà l’excavació de les cistes localitzades3 alhora que es descartà l’existència d’altres enterraments. UBICACIÓ GEOGRÀFICA Els enterraments es troben a la contrada coneguda com la Rourera (fig. 1), dins de la propietat del (mas) de la Perera, terme municipal de Morella, comarca dels Ports, al nordoest de la província de Castelló (fig. 2). La seua coordenada UTM: ETRS89 Fus 30 (m), 750259 (E, longitud.) i 4499348 (N, latitud), aproximadament a 928 m.s.n.m. El jaciment arqueològic es localitza al vessant que des del mas de Palos baixa fins al barranc homònim (fig. 3), a uns 20 metres per damunt del mateix. Aquest té només activitat estacionalment. Actualment el terreny està ocupat per massa boscosa típica del pis climàtic mesomediterrani on les carrasques, quercus rotundifolia, són l’element fonamental de l’estrat arbori (vegeu Annex 1). Aquest es presenta en estat pur, volem dir, no antropitzat, a la contrada que ens trobem. Tanmateix, el paisatge dels voltants es caracteritza pels boscos descrits i, a les zones més planes o de fàcil abancalament existeixen terres de conreu de cereal, fonamentalment. MEDI FÍSIC Litològicament parlant, ens trobem formacions de calcàries, margo-calcàries i calcàries massives del Bedoulià, al Cretaci4. Els enterraments foren practicats a una capa de margues que al seu sostre presenta un estrat calcari ric en ostreids d’uns 15 cm de gruix (vegeu Annex 2). Aquest estrat geològic està fracturat i, per tant, és fàcilment desmuntable. Per tant, per accedir a l’estrat que es troba per davall del calcari, el margós, els constructors de les cistes només hagueren de desmuntar els blocs de Figura 1. Vista general de la contrada de la Rourera i la Perera des del sud-oest del jaciment. pedra en què es presentava l’estrat petri. El vessant on s’hi localitzen les cistes té un pendent d’entre 20º i 30º SO-NE. El grau d’insolació és alt. La visibilitat actual, però, és reduïda per l’existència d’una pantalla de vegetació que obstaculitza la visió del pla immediat al mas de la Perera. La necròpoli, en estar a dins del bosc, és impossible de detectar visualment. Tanmateix, açò no significa que siga difícil accedir-hi, car hi és a 1 km en línia recta des de l’actual carretera nacional (N-232) i pel bell mig del jaciment passa un camí rural municipal (camí de la Carcellera). 3.- Alguns resultats de la intervenció foren ja donats a conèixer (De Antonio i altres, 2003: 7-16). Aquell escrit tenia caràcter preliminar i alguns dels aspectes foren tractats insuficientment per manca d’espai i per estar en un moment poc avançat de la investigació. Posteriorment (Duarte i altres, 2009; Polo i García-Prósper, 2009), vàrem estudiar aquesta necròpoli juntament amb la dels enterraments del Mas de Macià Querol i l’enterrament de l’Albiola, també de Morella. Ací presentem els resultats finals, i de manera més extensa, de la nostra recerca. 4.- Mapa Geológico de España, full 545 (30/21), Morella, 1972.

arqueologia

Figura 2. Imatge superior: Mapa de la zona amb la localització dels enterraments[Font original: Institut Cartogràfic Valencià]. Imatge infwrior: Foto aèria de la zona amb la localització dels enterraments. [Font original: PNOA Insittut Geogràfic Nacional d'Espanya/Institut CartogràficValencià].

Arqueologia

Breus apunts històrics Com argumentem més endavant, el context històric de la vigència d’aquesta possible necròpoli rural cal ubicar-lo a les darreries del domini got de les nostres terres o ja a les primeries del període andalusí, a cavall entre la tardoantiguitat i l’alta edat medieval, però, en un grup social encara no islamitzat. Aquesta informació ens l’aporta la datació radiocarbònica (vegeu l’apartat Cronologia). Historiogràficament, només tenim una referència d’aquest període pel que fa a Morella: «... en 706, Witiza ordenó destruir los muros de las ciudades fortificadas y desaparecieron las fortalezas romanas en Morella.» (Sarthou, 1989: 658). Aquest fet històric no és contrastable, a hores d’ara, ni documental ni arqueològicament, i, a més, sembla fer-se ressò d’un fet més general que es va donar a tot el Regne de Toledo. Els autors i erudits que han tractat la història de Morella (F. Ortí Miralles, C. Sarthou Carreres, J. Segura y Barreda...), parlen de l’arribada dels gots a la península, de les destruccions, de les lluites internes, de la conversió al catolicisme, de la dependència de Morella a la seu episcopal de Tortosa..., però sempre d’una manera genèrica, sense cap referència local; podem dir, així, que en parlen de passada perquè els hi és un moment desconegut. Per apropar-nos, socialment, al context del moment, val a dir que el jou toledà només fou exercit a les ciutats, que eren menudes i estaven molt empobrides (Llobregat, 1985: 1081). A l’àmbit rural, el fundus aristocràtic romà sobreviu amb matisacions pròpies d’un procés de concentració de la propietat i d’enfortiment de les relacions de dependència personal i econòmica que es generalitzen al moment que tractem (Castellanos –coord.- i altres, 2000: 82 i 83). És un procés anàleg al de la feudalització. A l’àmbit rural existeixen grups de persones lliures no privilegiats com ara petits propietaris agrícoles (anomenats privati o posses-sores), sobre els quals s’imposava la càrrega tributària personal-territorial; aquests, acabaran convertint-se en serfs de facto com a conseqüència de passar a la guarda dels “potents”. Pel que fa als no propietaris, existeixen persones lliures, lliberts, serfs i esclaus. Aquest conjunt heterogeni, presentava, de vegades, dificultats en la seua distinció ja que, en la pràctica, es tractava de persones adscrites, obligatòriament, a la terra que treballaven per tal d’evitar la seua fugida com a conseqüència de les dures Figura 3. Estat del jaciment abans de l'actuació (s'assenyalen les cistes). condicions laborals (Orlandis, 1987). De fet, l’estructura i explotació del camp a l’època tardoantiga, és molt similar a la desenvolupada al Baix Imperi. Podem asserir que, fins i tot, l’és hereva. Les grans explotacions visigodes segueixen grosso modo aquella estructura sorgida de les villae romanes. La nova situació provocarà, així mateix, l’adequació de l’antic hàbitat del gran complex de la vil·la, a les necessitats del moment. La construcció d’estructures del tipus cabana a dintre d’aquelles àrees residencials, amortitzen i assenyalen la fi de l’antic sistema productiu. Així sorgeixen, també, llogarets de nova fundació. Aquests petits assentaments se situen en zones amb bona visibilitat respecte l’àmbit circumdant i, preferiblement, a llocs alts. Estan formats per menuts habitacles, essencialment fons

arqueologia

de cabana habilitats directament sobre la roca. Alberguen a petits camperols capaços de generar els seus propis recursos agraris i ramaders, tenen una economia produccióconsumició autàrquica. De vegades, s’hi localitzen al costat d’una basílica, que fa les funcions de parròquia, amb necròpoli associada (aquest fet ens parla d’un progressiu procés de cristianització al camp i, fins i tot, cert grau d’organització). Exemples al respecte són nombrosos a Catalunya5. A nivell religiós, a l’alta jerarquia, hi ha disputes entre bisbes catòlics, hereus de la tradició romana, i arrians, fidels a les propostes visigodes. Així, per exemple, cap el 589, hi ha dualitat de bisbes a Tortosa (Castellanos –coord.- i altres, 2000: 65), seu de la que a ben segur depenia Morella. Eixe mateix any, el seu fill Recared es convertí al catolicisme al III Concili de Toledo. Pel que fa al poble planer, tot i les polítiques d’unificació religiosa «... pels volts de l’entrada dels musulmans, les grans ciutats eren majoritàriament cristianes. Però d’açò no tenim cap evidència sòlida, i les notícies de cristians al s. VII contrasten amb les notícies de l’abundor de pagans per les mateixes dates». (Llobregat, 1977: 63). De fet, existien dos tipus de paganisme. Un de tradició romana, decadent per les prohibicions de Teodosi (379-395) i la destrucció del temples de culte oficial, i un altre encara de tradició indígena o preromana; aquests cultes s’haurien mantingut al camp i amb la tornada a la vida rural reviscolen. De fet, per exemple, a una data tant tardana com el 693, al XVI Concili de Toledo es renoven prohibicions dirigides a neutralitzar el paganisme (Llobregat, 1977: 114 i 115). A tal efecte hi havia esglésies repartides per l’àmbit rural habilitades pels senyors per tal de possibilitar les activitats espirituals dels camperols de les seues terres. En darrer lloc, cal assenyalar que la necròpoli que ens ocupa és propera a l’actual carretera nacional. Aquesta fou habilitada tal i com ara la coneixem al 1860 i té un itinerari molt semblant al brancal que des de la via augusta, a la mansio anomenada Intibili (Traiguera?), s’internava cap l’interior de la península i es dirigia a la ciutat romana de Contrebia (Botorrita, Saragossa), passant pel municipi romà ubicat a la Moleta del Frares o de Liborio, identificat amb la res publica leserensis o Lesera (Arasa, 1987). Tanmateix, no cal descartar un origen preromà per a la via (Arasa i Rosselló, 1995: 121-123).

Context arqueològic No ens trobem, però, davant de la primera notícia sobre la descoberta de restes arqueològiques de necròpolis en cistes i/o adscrivibles a l’època tardoantiga a la comarca. Diverses han estat les troballes casuals i, fins i tot, les intervencions arqueològiques: - L’Hostal Nou (Morella): es descobrí un cementerio durant la construcció de l’hostal anomenat Mesón Nuevo i, posteriorment, a l’excavació de les rases per als fonaments de l’actual capella de la Mare de Déu de Vallivana, s’observà “...una larga línea de sepulcros con losas toscas, según costumbre de los árabes...” (Gamundí i Sangüesa, 1991: 3746; Pérez, 2002: 267). 5.- Al respecte del món dels enterraments tardoantics, és de consulta obligada els dos volums de l’obra Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII) editat per N. Molist i G. Ripoll (2012). Al mateix podem trobar un estat de la qüestió al respecte, malauradament, es redueix, quasi en exclusivitat, a l’àmbit de les comarques catalanes. Tot i això, podríem emmarcar, perfectament, els nostres enterraments dins d’aquest conjunt de necròpolis rurals de la baixa romanitat i tardoantiguitat. 6.- A partir d’Ortí, 1958 i Segura y Barreda, 1868.

Arqueologia

- Mas de les Solanes (Morella): es documentaren una vintena de sepultures alineades construïdes amb lajas clavades sobre el terra de manera vertical i conformant un callejón, també hi havia d’altres sepultures de forma circular, colgades amb una única llosa de pedra; poden tindre cronologia medieval (Pérez, 2002: 27-288). - Mas del Dolço (Morella): cistes ¿medievals9? - Mas de Freixemeno (Morella): antic hàbitat islàmic anomenat Alhorre (Arasa, 1991a: 85), tenim notícies orals de la descoberta de restes humanes en dos punts del mas, un a l’oest del mas amb enterraments individuals (islàmica?) i altres a l’est amb enterraments col·lectius (prehistòrics?). - Enterraments del Mas de Macià Querol (Morella): es tracta de dos fosses llavorades a la roca amb restes d’haver estat cobertes per lloses de pedra; la seua cronologia calibrada és 410-600 dC i pels gestos funeraris observats són d’adscripció, possiblement, cristiana (Duarte i altres, 2009; Polo i García-Prósper, 2009); aquesta necròpoli fou excavada amb tècniques arqueològiques modernes. L’arc cronològic que ens ocupa, entre el s. V i el VIII, no compta als Ports amb cap estudi detallat fins a hores d’ara, senzillament, per la quasi absoluta manca d’evidències arqueològiques. Les tres úniques notícies bibliogràfiques, les dóna F. Arasa (1991b: 203-210): - Portell: adquisició per part de J. J. Senent d’un osculatori (interpretat com remenador de perfum, objecte litúrgic o filosa, segons autors), amb context cronològic tardoromà; actualment es desconeix la localització de la peça. - Bel (la Tinença de Benifassà): es tracta d’una placa de bronze tipus Trebisonda de la col·lecció J. J. Senent; són produccions visigodes àmpliament distribuïdes arreu la conca mediterrània (darreries s. VI i primeries s. VII, amb còpies ja hispàniques que arriben fins el s. VIII). - Cinctorres: destrucció d’una necròpoli a la contrada anomenada font dels Horts durant la construcció de la carretera Cinctorres-Morella; aparegueren moltes sepultures on els difunts tenien el cap protegit per lloses (per a la notícia de la troballa Arasa, 1999: 105-10610); al 1990 es realitzà una visita per cercar possibles estructures, aquesta fou negativa, però, es trobà la placa d’un cinturó de bronze de cronologia visigoda. D’aquestes tres troballes, l’autor va concloure que s’evidenciava la presència de comunitats visigodes a l’àmbit dels Ports lluny dels centres coneguts fins aleshores. També a Cinctorres, s’han produït troballes d’ossos humans (enterraments) associats a lloses als Plans, els Rojals i els Castellets. Totes tres es troben a zones de conreus semblants a les de la font dels Horts11. En darrer lloc, cal assenyalar que, a hores d’ara, l’únic assentament rural tardoantic associat a una necròpoli ¿rural?, a la comarca, podria ser el jaciment anomenat Racó del 7.- A partir d’Ortí, 1958 i Segura y Barreda, 1868. 8.- A partir de Bordàs, 1920a, 1920b, 1920c, 1921 i Arasa, 1983-1984. 9.- Comunicació personal de J. Andrés Bosch. 10.-Seguint a Giner, 1981: 49. 11.- Per al cas dels Castellets i els Rojals, separades apenes 100 m, F. Arasa (1999a: 112) proposa una adscripció andalusina o almenys medieval. La manca evidències arqueològiques esclaridores fan que, a nivell genèric, aquestes necròpolis de lloses de pedra puguen també ser adscrivibles a la tardoantiguitat. Pensem que l’existència de ceràmica “medieval” de difícil adscripció podria avalar aquesta hipòtesi obrint, així, noves vies d’investigació.

arqueologia

Cantos III (Pérez, 2007: 336-343). Aquest, tot i que d’adscripció cronocultural dubtosa (entre tardoantic i altmedieval), es localitza a la ratlla d’Aragó (la Todolella). Ja dins de la veïna província de Terol, hi ha “annexa” una necròpoli amb coberta de lloses de pedra. Aquesta, però, no fou excavada dins dels treballs arqueològics desenvolupats al caliu del Pla Eòlic Valencià i res sabem d’ella.

Aspectes arqueològics Els objectius bàsics de la nostra intervenció foren tres: - documentar les cistes existents, - detectar-ne de noves i determinar, alhora, l’entitat del jaciment per tal de programar futures actuacions (en cas de què es detectaren més enterraments), - mirar d’associar els enterraments a l’hàbitat que els originà. ZONA D’EXCAVACIÓ12 Aquesta tasca suposà la retirada del sediment que cobria la plataforma sobre la qual s’havien practicat les fosses que contindrien les cistes i les despulles humanes al seu interior. Després, i per tal d’accedir a l’interior de les cistes, es retiraren les lloses13 de la coberta, aquesta cobria les parets de la cista, també de lloses. En darrer lloc s’exhumaren els cossos per ordre cronològic de deposició (fig. 4).

Figura 4. (Imatge superior): Instantània presa durant l'ex-cavació dels estrats que cobrien les cistes. (Imatge inferior): Instantània presa durant el procés d'exhumació dels individus de la tomba 1.

SONDEIGS Per tal de detectar més cistes o, més aviat, qualsevol altre tipus d’enterrament, s’estudiaren els voltants de les cistes ja existents amb l’objectiu d’excavar les millors zones on mitjançant la realització de cales, poguérem detectar noves estructures funeràries al subsòl. Amb açò, miràrem de determinar els límits i la grandària de la necròpoli. Les cales (anomenades Sondeig 1, Sondeig 2 i Sondeig 3) eren quadrades i tenien una dimensió de 150 cm de costat (tret del Sondeig 3 que era un poc més gran). La seua fondària depengué de l’aparició del primer estrat geològic, antròpicament estèril. Els resultats foren negatius a tots els casos, és a dir, cap evidència arqueològica fou recuperada (fig. 5).

12. Per a més informació sobre metodologia de treball i documentació estratigràfica consulteu el projecte d’intervenció, informe preliminar i memòria final. Aquests estan dipositats als Serveis Territorials a Castelló de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports i a l’Ajuntament de Morella. Com a conseqüència de la llarga extensió del present treball, hem pensat que només farem esment d’aspectes metodològics quan siga necessari per tal d’entendre millor l’exposició dels resultats de l’excavació. 13. Cal realitzar una distinció terminològica del mot “llosa”. Mentre que al castellà s’hi diferencia entre la paraula laja (pedra plana naturalment rectangular) i losa (pedra plana de forma rectangular treballada artificialment); al català, ambdós mots s’inclouen al terme “llosa”. Així doncs,

Arqueologia

PROSPECCIONS Per tal de localitzar el possible hàbitat que hagués creat aquests enterraments, també es realitzaren diverses anàlisis oculars de la superfície que envoltava les restes funeràries en un radi d’entre 200 i 400 m. Aquesta proximitat entre la ciutat dels vius i la dels morts, com al cas urbà, és ja habitual a partir del s. V, car la normativa tradicional de separació d’època romana ha quedat ja antiga (Padilla i Álvaro, 2012: 42). També s’efectuaren visites a aquells llocs que, per la seua ubicació o trets orogràfics, ens suggerien la possibilitat d’haver albergat un assentament. Cap evidència arqueològica coetània a l’època fou trobada. REGISTRE ESTRATIGRÀFIC Les UUEE (unitats estratigràfiques) 0001 i 0002 cobrien les cistes en aquelles zones on l’erosió antròpica i natural del talús, creat al moment de l’eixamplament de la pista rural, no hi havia tingut cap efecte. A altres zones, l’erosió havia provocat que, per escorrentia, els estrats 0001 i 0002 cobriren directament les despulles humanes de la Tomba 2 (T2), convertint-se, així, en l’estrat 0011. Aquells dos estrats eren gairebé idèntics en la seua composició. Es tractava d’un sòl amb terra húmica de tonalitat fosca o negra, solta, és a dir, el sòl fèrtil del bosc, ric en matèries orgàniques en descomposició. Presentava una inclinació que mirava d’ajustar-se al pendent on es desenvolupava. La diferència, però, es feia palesa a l’elevat nombre d’elements petris angulosos (reble) que 0002 hi contenia respecte a 0001. Tot i que, en general, aquests estrats naturals solen ser arqueològicament pobres, fou a aquest mateix estrat, 0002, on trobàrem diversos elements (ofrenes o dipòsits funeraris) que tindrien la seua procedència a l’interior de les cistes o a la superfície de trànsit dels enterraments: mànec de fusta, ganivet de ferro, diversos fragments de ceràmica i l’aixola de pedra polimen-tada. A T1 (Tomba 1), l’estrat 0007 cobria les restes humanes i estava format pels llims que s’havien filtrat des de nivells superiors a l’interior de la cista, segurament per efecte de l’escorrentia i/o de petits rosegadors (evidències del quals descobrírem durant l’excavació, Inv. 2, maxil·lar Figura 5. Planta amb la localització de la zona d'excavació i dels sondeigs realitzats. inferior) (vegeu Annex 3). Els estrats 0003, estrat petri calcari, i 0017, estrat de margues per davall de 0003, tenien naturalesa geològica i la seua formació no era antròpica, però, són els nivells que s’excavaren per tal de practicar les fosses de les cistes. al present treball emprem “llosa” per a la pedra plana naturalment rectangular, és a dir, la laja del castellà. Aquesta distinció és fonamental de fer perquè la presència de lajas a les cistes romanes té un caire més rural o llunyà als centres urbans, mentre que la losa té major presència als àmbits on treballen els artesans, les ciutats (González Villaescusa, 2000: 99).

arqueologia

ASPECTES DEPOSICIONALS I RITUALS. REGISTRE ESTRUCTURAL El fet arqueològic dels enterraments el podem dividir en dos tombes (fig. 6): -T1 (fig. 7): -0004 (estrat que cobreix 0005), -0005 (coberta cista), -0006 (parets i lectus cista), -0008 (individu adult -enterrament primari-), -0016 (individu infantil -enterrament secundari-). -T2 (fig. 7 i 8): -0009 (coberta cista), -0010 (parets cista), -0012 (individu -enterrament primari-), Figura 9. Lectus sobre lloses col·locades (T 1). -0014 (individu adult -enterrament secundari-), -0015 (individu infantil -enterrament secundari-), -0018 (lectus cista), Estructuralment parlant, ens trobem davant de dos fosses excavades sobre terra folrades al seu interior per lloses de tendència rectangular col·locades de manera vertical unides i/o cobertes pels extrems que conformen un rectangle que fa les funcions de caixa (taüt). Les cobertes compten amb aquests mateixos elements arquitectònics, però, aquesta vegada en posició horitzontal i sobreeixen lleugerament pels extrems per tal de possibilitar el recolzament o cobriment total de les parets de la cista. Circumstancialment, hi trobem pedres de petites dimensions que serveixen per calçar la coberta sobre els extrems de les lloses que, com que no són perfectament rectangulars14 i de secció irregular, tenen diferents cotes. Pel que fa a la base, el llit o lectus (fig. 9 i 10), sobre el que descansen les despulles, aquest no és una construcció positiva antròpica per a T2. En lloc de realitzar-lo també amb lloses, com a T1, els autors de les sepultures aprofitaren l’estrat petri geològic que funcionant de manera anàloga, permet estalviar-se la feina de construir-lo i/o excavar-lo (aquest estalvi és, Figura 10. Lectus que aprofita la roca natural (T 2). òbviament, intencionat; coneixien la naturalesa estratigràfica del terreny). No sabem, però, si les cobertes de llosa de les cistes foren colgades per finalitzar la inhumació, ja que les evidències arqueològiques no són clares. D’haver estat així, podria tractar-se de l’estrat 0004 de T1 (T2 no en conservava15).

14.- A la nota anterior, ja assenyalàrem la diferència entre els termes losa i laja. Ara, hem de reflexionar sobre el fet que per tal d’aconseguir que les lajas, s’acosten més a la forma rectangular o, concretament, paral·lelepípeda, poden practicar-se colps a les vores de la matèria pètria per tal d’eliminar les arestes i, així, donar una forma geomètrica a la llosa. Açò ha estat documentat, per exemple, a la necròpoli d’El Montecillo (Atajate, Màlaga) (Reyes i Menéndez, 1985: 273). 15.- Val a dir que alguns autors assenyalen que hi haurien casos que la tomba vindria marcada per les mateixes lloses de la coberta i, per tant, no estarien colgades de terra.

Arqueologia

Figura 6. Planta de la zona d'excavació.

Figura 7. Secció genèrica NO-SE.

arqueologia

Figura 8. Secció genèrica SO-NE.

Arqueologia

A T1 (fig. 11 i 12) foren trobats dos individus, cadascun responia a un tipus d’enterrament complementari. El primer dipositat, l’individu 0016, havia vist modificada la seua posició inicial a favor del següent individu i, per tant, es tractava d’un enterrament secundari. Mentre, el segon dipositat, l’individu 0008, conservava la posició originària de deposició, era un enterrament primari. Durant els treballs s’observà que un d’ells era adult (0008) i estava articulat i en posició decúbit supí. Aquest s’acompanyava per un altre individu infantil (0016) absolutament desarticulat. Ambdós cossos estaven força incomplets perquè només es conservava al voltant d’1 m de la longitud inicial de la tomba (havia estat seccionada a l’eixamplament de la pista rural). Pel que fa a l’orientació, per a l’individu adult, que fou dipositat en darrer lloc, malgrat el fet de mancar la totalitat de l’estructura, podem dir pel sentit articulat dels seus ossos que tenia una orientació SOO-NEE. L’individu infantil, soterrat en primer lloc, pogué tindre una orientació NE-SO, tot i que després fos desplaçat als peus de l’adult. Es tracta, per tant, d’una tomba col·lectiva. Per a T2 (fig. 12 i 13), també de caràcter col·lectiu, ha estat més fàcil deduir l’ordre de les deposicions, aquesta allotjava a tres individus: - Un adult articulat (0012), en posició decúbit supí amb la pràctica totalitat del seu esquelet conservat, la seua orientació SO-NE; el crani estava voltat, lleugerament, cap al seu costat esquerre, les seues cames esteses i paral·leles i les extremitats superiors es caracteritzaven per tindre el braç dret sobre l’abdomen mentre que l’esquerre, estirat al llarg del tronc, estava flexionat al colze i l’avantbraç, paral·lel a l’húmer, deixava descansar la mà a l’esquerra del cap 16; presentava signes de mortalla segons s’evidenciava pel constrenyiment de turmells, genolls i braços. - Un altre individu adult desarticulat (0014), al costat E de la cista, aquest fou manipulat antròpicament per possibilitar la deposició de 0012. - I les restes arraconades als peus de la deposició primària (0012) d’un individu infantil (0015). Tant la deposició 0014 com la 0015 són anteriors en el temps a la 0012. Tanmateix, ens ha estat impossible determinar quina de les dos fou realitzada en primer lloc, tot i que, com a T1, les restes òssies infantils es disposaven als peus de l’esquelet adult i orientades NE-SO. Suposem que es col·locaria primer l’individu adult 0014 0014t) per les dimensions de la pròpia cista, ja que no haguera estat feta una estructura tan gran per albergar un Figura 11. Vista zenital de T1. infant. Una altra opció seria que els inhumat alhora. 16.- A les Jovades (Cocentaina), E. Llobregat excavà 4 sepultures (1974: 257-264 –referenciat a González, 2000-). La primera, de lloses de pedra i tancament al peus amb tegula, comptava amb un individu orientat O-E decúbit supí, cap girat lleugerament cap a l’esquerra, braços estirats al llarg del cos i flexionats i creuats al pubis. La sepultura 2, igual que l’anterior, no presentava, però, tegula de tancament als peus ni llosa de tancament al cap; posició decúbit supí lleugerament orientat cap l’esquerra, el braç dret es trobava estès al llarg del cos, l’esquerre es trobava flexionat perquè la mà, a l’altura de la cara, li feia de repòs, el cap girat cap a l’esquerra es recolzava a l’estructura de pedra de la cista. La cronologia era dels s. VI i VII, coincident amb la dominació bizantina segons l’autor.

arqueologia

Figura 12. Desglossament de la seqüència d'ús de les cistes.

Aquest tipus d’estructura funerària es denomina enterrament de cista realitzat amb lloses de pedra. És del tipus ritual d’inhumació17 davall de terra. Malauradament, no hem rescatat cap tipus de senyal exterior determinant el lloc exacte de la localització de la tomba, fet que al seu moment faria possible la visita als enterraments per part de familiars, de coneguts i d’altres i, com és evident, la seua pròpia reutilització. Tanmateix, és obvi que les sepultures foren emprades en diferents moments (com així assenyala l’existència d’enterraments primaris i secundaris) i, per tant, la “necròpoli” i les seues cistes havien d’estar indicades d’alguna manera per damunt de la superfície. Aquesta senyalització es podia fer tant amb elements verticals (epitafis, pedres o lloses anepigràfiques), com horitzontals (opus signinum, morter de calç o lloses) (Ripoll i Molist, 2012: 26). En el nostre cas, ni vestigis verticals han estat observats ni podem deduir l’existència d’una marcació feta amb les pròpies lloses de la coberta de les tombes, car aquesta circumstància és de difícil constatació arqueològica. 17.- Cal advertir que, actualment, utilitzem el terme inhumació en contraposició a incineració, però, realment, la inhumació és aquell tipus d’enterrament on es practica una fossa al terra on s’hi diposita el cos del difunt i, després, aquest es colgat de terra (González, 2000: 75-76).

Arqueologia

Les cistes són gairebé paral·leles entre sí. L’orientació de la cista que es conserva completa, pel que fa a la seua caixa (T2), té els peus del darrer individu dipositat en posició primària orientats al NE. Sobre la importància de l’orientació dels cossos i de les seues tombes, som de l’opinió que de tindre un significat simbòlic cabdal, se seguiria la norma estrictament. Com ja sabem, però, aquest precepte no és seguit amb absoluta severitat ni al ritual musulmà, del qual si coneixem a partir dels texts el seu significat. Val a pensar, que el fet de trobar diferents orientacions dins de l’àmbit visigot peninsular deu de respondre a raons complementàries, simbòliques i/o practico-funcionals, com diu R. González (2000: 64): «Otro factor condicionante de la orientación de las sepulturas frecuentemente aducido en la literatura especializada es el de las características geológicas del terreno, sobre todo cuando se trata de tumbas excavadas en la roca»18. El mateix R. González, que és qui recull aquesta opinió, pensa que açò no és cert, especialment a l’àmbit rural, on no hi ha obligació de seguir inhumant-se a la necròpoli de tradició, com passa a l’àmbit urbà, però. És a dir, hi ha més “llibertat” per cercar les zones que permeten una excavació de les fosses per a les cistes segons les necessitats d’orientació establertes, si és que hi existeixen. La separació entre ambdós tombes habilita una zona de trànsit, que per a necròpolis més grans, s’ha interpretat com un entramat de carrers que ordenarien la visita i els futurs enterraments, com passa a la necròpoli del Mas del Pou, Alfafara (González, 2000: 302-308). Així mateix, la pròpia estructura de la cista de T2 presentava una peculiaritat que, en un primer moment, no ens paregué important. Es tracta del fet que la llosa que tanca la cista als peus de 0012 es troba lleugerament vençuda o inclinada cap l’interior de la cista. De la revisió de la bibliografia existent sobre les necròpolis coetànies, descobrírem un enterrament que tenia la cista amb una disposició pareguda a la nostra. Aquesta presentava una llosa als peus de l’individu allí soterrat que separava aquest del fons de la cista. Així, restava un menut espai on s’havien dipositat les despulles d’un altre individu. L’espai de T2, aparentment, presentava els mateixos trets que l’espai de la sepultura 55 de la necròpoli francesa d’Yvoire (Alta Savoia) (Crubézy i altres, 2000: 185, fig. 18). Quan es realitzà a posteriori l’excavació d’aquell indret, car havia estat sense excavar per evitar erosions innecessàries al jaciment, no es va trobar cap evidència de restes humanes Figura 13.- Vista zenital de T2. al seu interior i, per tant, cal relacionar el fet de què estiga lleugerament tombada amb processos postdeposicionals no determinables empíricament (com també passa a les lloses del costat nord de la tomba) i no a cap altra raó ritual. Pel que fa a la UE 0003 (fig. 14), estrat petri calcari, es presenta intensament esquerdat, conformant una mena de trencaclosques. Inicialment, vàrem creure que aquest estrat era un 18.- Seguint a Ollich, 1982: 134.

arqueologia

empedrat de factura antròpica sobre el que es transitaria al voltant del enterraments. Després d’una anàlisi més detinguda, ens adonàrem que els blocs de pedra podien ser perfectament units per les seues fractures que eren de naturalesa diaclàsica, és a dir, provocats pel trencament d’estrats rígids causats per moviments tectònics. A més, l’estrat calcari aquest, tenia una composició mineralògica diferent a la de l’estrat que el cobria. Un era ric en ostreids mentre que l’altre estrat, també calcari i de naturalesa geològica, no. Així doncs, tot i que podia haver estat emprat com a una superfície de trànsit, era de naturalesa geològica i no havia estat bastit. A la pregunta sobre el perquè de la realització d’aquest tipus d’enterrament i no d’un altre, val a dir que a efectes pràctics la construcció de cistes és barata i, a més, fàcil de realitzar. Hi ha prou amb la utilització dels propis recursos naturals de la zona on, la fractura diaclàsica dels estrats calcaris genera gran quantitat d’aquest elements constructius no prefabricats. Aquesta cista o “caixa de lloses” és ja un taüt de pedra19. La utilització de la cista com a receptacle funerari, però, no és exclusiva del món romà. Tanmateix, sembla tindre reviscolada a partir del s. VII. Tot i que radiocarbònicament ha estat possible la documentació de fosses simples amb coberta de lloses a partir del s. IV a 'l’àmbit del Vallès Occidental (Roig i Coll, 2012: 379). REGISTRE MATERIAL Gairebé la totalitat del sediment excavat fou garbellat amb un sedàs d’un mil·límetre de grossària, tretes les mostres que es guardaren per realitzar flotacions20. D’aquells treballs, foren recuperades diverses restes materials, fonamentalment, a la UE 0002 i a la 0011. La primera de les unitats, comptava amb escàs material ceràmic i, tant sols, una resta lítica (aixoleta de pedra polimentada –Inv. 9-, UE 0002) (fig. 15). Aquesta resta podria estar representant un cas de deposició cultural secundària (Butzer, 1989: 95), és a dir, materials abandonats reutilitzats amb posterioritat, en aquest cas, la utilització de l’aixola de pedra de Figura 14. Vista de la UE 0003. cronologia incerta, sense dubte prehistòrica, per un grup humà de cronologia tardoantiga. No obstant això, aquesta hipòtesi és difícil de demostrar, així com entendre el significat d’aquest objecte dins del conjunt de creences d’aquesta petita mostra de comunitat tardoantiga (significat: profilàctic, propiciatori, estètic, personal...?)21.

19.- No s’ha trobat, fins ara, cap utilització conjunta de cista i taüt al País Valencià (González, 2000: 99). 20.- La complexitat estratigràfica de les unitats que cobrien les fosses és tal que vàrem optar per no incloure cap estudi antracològic perquè no hauríem pogut assignar els resultats a cap moment o cronologia car desconeixem la sèrie de processos postdeposicionals en la formació de les UUEE 0001 i 0002. Només sabem que aquestes es varen formar amb posterioritat a l’abandonament o oblit de l’existència de la necròpoli, però, no sabem quan. El seu estudi només aportaria la identificació d’espècies vegetals existents a la zona, sense poder determinar quan foren presents. Només analitzàrem el mànec (Núm. Inv.: 4) per conèixer llur matèria primera. La recollida de mostres pol·líniques no fou recomanable per l’alt grau de contaminació del sediment. 21.- J. Andrés Bosch ens suggerí la possibilitat de donar-li una interpretació màgica a l’objecte. Aquesta idea és bastant difícil de demostrar a la realitat, especialment, per la manca de documents escrits que ens parlen sobre aquest fet. A més, no hem trobat cap paral·lel contextualitzat estratigràficament a la nostra recerca. Tanmateix a la necròpoli d’El Tesorillo (Teba, Màlaga), és detectà un objecte lític de semblants característiques al nostre a nivell superficial (Reyes i Menéndez, 1985: 269, làm. V, fig. 5).

Arqueologia

La peça es conserva gairebé completa, tot i que presenta una fractura antiga a un dels seus extrems. Pel que fa a la matèria primera, es tracta d’un pòrfir. Aquest tipus de roca és d’origen volcànic i no és presenta a la nostra comarca ni les veïnes i, per tant, cal associar la seua presència a l’existència d’alguna mena de circuit d’intercanvi de productes. L’única resta material que ens ha portat informació cronocultural important ha estat el fragment quasi complet de la fulla d’un ganivet de ferro (Inv. 8, UE 0002) (fig. 16). Aquest es presenta en bones condicions de conservació. Es conserva en una sola peça, tot i que, pels extrems està lleugerament mutilat tant al peduncle com a la punta de la fulla. Té paral·lels inequívocs, per exemple, amb els cinc ganivets trobats al jaciment de Vilaclara (Castellfollit, Bages). El seu context arqueològic és el mateix que el dels enterraments de la Perera, apareix segellant el conjunt funerari per dalt de les tombes, J. Enrich i Ll. Pedraza (1993: 320 i 324 -fig. 3-) els situen al s. VII. En relació amb el ganivet trobem una resta de fusta carbonitzada (Inv. 4, UE 0011). La seua morfologia ha possibilitat d’interpretar la porció com el fragment d’un mànec, sense poder asserir que siga de l’eina ja assenyalada. L’anàlisi antracològica ha permès d’identificar la fusta com, possiblement, de carrasca (vegeu Annex 1). Pel que fa a les restes ceràmiques no són nombroses i s’hi troben bastant fragmentades. Tot i el seu nombre, uns 20 fragments, només destacarem tres dels fragments: Inv. 5, Inv. 6 i Inv. 7 (fig. 17). La totalitat de les restes ceràmiques provenen de les UUEE 0002 i 0011 (la naturalesa del qual ja explicàrem més amunt). El nombre mínim d’individus és de tres, però, no podem descartar la presència d’algun més. No obstant això, s’ha pogut determinar l’existència de tres grups, bastants diferenciats, a partir de les seues pastes: - Grup 1: qualitat grollera sense cap tipus de tractament sobre la superfície ni decoració; la tonalitat de la pasta i superfícies és negra, grisa Figura 15. Aixola de pedra pulimentada (Inv.: 9). fosca i/o marró fosc, hi ha cocció diferencial reductora de mala factura (els fragments són fàcilment esmicolables); el desgreixant és de grandària mitjana i abundant, aparentment es tracta de mineral tot i que no podem descartar la presència de matèries orgàniques sense efectuar una anàlisi de la pasta; està realitzat a torneta lenta (Inv. 5 i Inv. 7; a aquest grup pertany el major nombre de fragments). - Grup 2: qualitat fina de les superfícies, sembla haver estat brunyit per la cara exterior i pentinat per l’interior, no presenta decoració; la tonalitat de la pasta és marró fosc, la superfície exterior és grisa mentre que l’interior és negra; la cocció és reductora i per la seua bona factura, sembla haver arribat a temperatures bastant altes; el desgreixant és fi; es va fer a torn (Inv. 10). - Grup 3: qualitat grollera amb senyals evidents de pentinat de la superfície exterior, sense decoració; la tonalitat de la pasta i superfícies és roja clara, la cocció és oxidant i de mala factura (els fragments són fàcilment fragmentables); el desgreixant és de grandària mitjana i abundant, aparentment es tracta de mineral tot i que no podem descartar la presència de matèries orgàniques sense efectuar una anàlisi de la pasta; feta a torneta (Inv. 6).

arqueologia

Tipològicament no hem pogut determinar cap forma completa i, per tant, només tractem aquells fragments que presenten algun element distintiu digne d’anàlisi: -Vores: hi existeixen només de dos tipus, una primera sense diferenciar o recta i llavi pla, representa a un recipient globular (tancat) de coll/llavi sense diferenciar (Inv. 7, grup 1); el segon fragment presenta els mateixos trets però amb una lleugera tendència, del bisellat del llavi, cap a l’interior i la vora recta però, també, lleugerament basculada cap a l’interior, deu de tractar-se d’una mena de bol o recipient obert (Inv. 6, grup 3). - Anses: es tracta d’un ansa vertical de secció ampla i axaifada, podria pertànyer a algun tipus de cassola, olla o orseta (Inv. 5, grup 1). - Carenes: un fragment (Inv. 10, grup 2). - Bases: no s’han detectat. Així mateix, la manca d’elements d’ornamentació de roba ens fa suposar que foren dipositats en sudaris, com després s’ha pogut deduir de l’estudi de la deposició dels cossos. Tampoc, però, s’han trobat altres elements d’adornament personal com puguen ser anells o arracades22.

Figura 16. Ganivet: fulla de ferro (Inv.: 8) i possible mànec de fusta (Inv.: 4).

Figura 17. Ceràmiques (Inv.: 5, 6 i 7).

Arqueologia

Per altra banda, la UE 0011 cobria directament les despulles humanes de T2 i estava formada per terra orgànica semblant a la que conformava la UE 0002, però, amb abundants restes de carbons i a la mateixa matriu, s’evidenciava l’existència de pols de cendra. Havia arribat a colgar les restes òssies en algun moment en què la cista, una vegada oblidada o no respectada, fou oberta per algun procés postdeposicional o activitat antròpica desconeguda, potser intencionada. En qualsevol cas, el seu origen podríem trobar-lo en alguna mena d’ofrena realitzada a nivell superficial dels enterraments (on la cendra i els carbons s’explicarien sense massa dificultat) o ja dins d’alguna mena de dipositat funerari fora de la cista però colgat. Tampoc podem explicar l’origen d’aquests materials per l’existència de cap jaciment, vessant amunt, que hauria pogut aportar-los per gravetat, no hi existeix evidència de la presència de cap jaciment arqueològic als voltants més immediats. Caldrà associar les restes materials antròpiques a la realització d’alguna mena de ritual directament per sobre dels enterraments al seu moment. El fet d’haver-nos trobat amb les dos cistes seccionades d’antic, T1 durant la construcció de la pista rural i T2 en algun moment indeterminable, impossibilita una interpretació satisfactòria de l’origen dels materials. Els llocs de dipòsits funeraris documentats a la bibliografia existent fins ara, per a l’època romana són: dins de l’estructura funerària, fora d’aquesta però a l’interior de la terra que cobreix l’estructura i a l’exterior, al paleosòl o als voltants. Els objectes no cremats o dipositats fora del receptacle fúnebre formen part dels obsequis (libacions i ofrenes) (González, 2000: 69-71). Com ja hem assenyalat, no podem descartar la realització d’ofrenes o libacions sobre els difunts de la Perera, tanmateix no s’han trobat conductes de libacions que pugueren demostrar aquest fet. És clar, però, que no és necessari la seua existència Figura 18. Fauna trobada a T2; amb signes de manipulació antròpica. per realitzar activitats en record dels avantpassats. L’absència d’evidències de l’existència d’una inhumació vestida o de dipòsits funeraris del moment del sepeli a totes dos tombes ens obliga a fer un esforç d’abstracció per tal d’explicar-se l’origen dels materials trobats. No obstant això, es recuperaren restes de fauna que caldria atribuir a rituals votius (fig. 18) (vegeu Annex 3). Altres materials com restes de microfauna i malacofauna necròfaga han aparegut associats a la UE 0007 (individus de T1).

22.- La presència d’arracades, collars i braçalets inicien la seua presència al ritual funerari altimperial i són abundants ja als segles VI i VII dC (González, 2000: 72).

arqueologia

ASPECTES POSTDEPOSICIONALS A nivell tafonòmic, s’ha detectat la presència d’alteracions edàfiques i humanes. Així, a T1 predominen les alteracions pròpies de la manipulació humana produïdes a la construcció de la pista23. Algunes parts de 0008 encara es trobaven en connexió anatòmica malgrat la intervenció assenyalada, açò permeté valorar la posició originària del dipòsit. Tant a T1 com a T2, es produïren alteracions òssies ocasionades per enzims (auxines, cinetines, àcid indolacètic) de les arrels. Són nombrosos dipòsits de tonalitat marró i morfologia circular, de grandària variable (des d’escassos mil·límetres fins a 4-5 cm) i localitzats a nivell superficial de l’os. Al capdavall, són restes de resina de la vegetació “veïna” a les cistes. Aquest dipòsits són molt corrosius i ocasionen descalcificació i pseudoperiostitis (Polo i Villalaín, 2000)24. Altres alteracions postdeposicionals com les creades pel desplaçament d’objectes a partir del moviment de les arrels, bioturbació (Butzer, 1989: 111), foren detectades a nivell del registre arqueològic ossi. La bioturbació actuà a l’individu 0012 (especialment a l’extremitat superior esquerra) com s’observà durant el procés d’excavació (fig. 19). Diversos aspectes antropològics foren supervisats a peu d’excavació, açò va permetre d’entendre a posteriori, algunes alteracions que presentaven les restes òssies i que foren provocades durant l’exhumació (consulteu el següent apartat). Pel que fa a la interpretació arqueològica, a banda d’allò ja assenyalat anteriorment, hem de centrar-nos en la procedència del material arqueològic recuperat. Aquest deu d’haver percolat des de damunt de les cistes per una sèrie de processos postdeposicionals, de caire erosiu, de difícil determinació. Podria tindre el seu origen en algun dipòsit funerari, ja perdut i desdibuixat, o en alguna mena d’habitat, del qual cap evidència ha estat trobada. Per tot açò, podem afirmar que ens trobem davant d’una jaciment semiprimari i no primari car ja hem demostrat que els materials han patit processos de dispersió i/o alteració parcials, però, les relacions associatives, entre el material arqueològic i el jaciment, segueixen intactes tant a nivell cultural com medioambiental (Butzer, 1989: 117).

Figura 19. Afecció per bioturbació. (S'assenyala elprincipi i la fi de l'arrel). 23.- Segons notícies que han arribat a un de nosaltres, els operaris encarregats d’executar l’obra d’eixamplament del camí rural, una vegada es produí la destrucció de T1, reintroduïren els ossos que caigueren de la cista dins d’aquella un altre cop. 24.- Vegeu la part antropològica per a més detalls. 25.- Protocols de treball emprats: les normes generals per a la recol·lecció de dades osteològiques de la Paleopathology

Arqueologia

Aspectes Antropològics OBJECTIUS La nostra principal voluntat era d’aprofundir en la biologia humana de les poblacions antigues de la comarca dels Ports. Antropològicament, i malgrat les alteracions postdeposicionals, s’han pogut extraure importants conclusions tant biològiques com culturals per a l’època tardoantiga a partir de l’estudi bioantropològic i palepatològic d’aquest conjunt tancat. METODOLOGIA25 Ha estat l’habitual a aquest tipus d’intervenció i segueix els principis tant de l’Arqueologia Funerària com de l’Antropologia Física i la Paleopatologia. Així, hem intentat contestar a les següents preguntes que pensem són bàsiques: - Arqueologia Funerària: tipus d’enterrament, presència o absència d’aixovar funerari, indumentària26... - Bioantropologia: disposició general dels ossos, orientació del cap i de les extremitats, medi de descomposició, índex i grau de conservació (Campo, 1996), edat, sexe, talla, observació de variants anatòmiques i marcadors paleocupacionals (Capasso i altres, 1999). - Paleopatologia: anàlisi completa de les malalties que hagen pogut deixar evidències sobre els ossos. Per altra banda, la base doctrinal i metodològica, ja foren explicades en un treball preliminar (De Antonio i altres, 2003: 13-14). BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA Tot seguit, efectuem una breu síntesi per a cadascun dels esquelets de trets bioantropològics, antropomètrics27, marcadors ocupacionals o laborals i malalties detectades. -T1: UE 0008: - índex de conservació: inferior al 50%; les regions anatòmiques conservades es trobaven en bon estat; es conserven, especialment, membres inferiors i fragments cranials: occipital, parietal esquerre i mandíbula (sense restes dentals). - antropologia: es tracta d’una dona adulta jove (entre 20 i 30 anys –conserva restes de línies epifisàries femorals i humerals de recent fusió, la sutura coronal és permeable i el sector S2 de la sutura sagital anterior està obliterat-); la seua grandària, a partir de les taules de Manouvrier, 1,63-1,65 m. - antropometria: considerable robustesa i la mesocnèmia-euricnèmia, és a dir, no hi ha aplanament tibial anterior (vegeu taula 1). Association (1991) i els paràmetres per determinar la quarteta antropològica bàsica (edat, sexe, talla i raça) del Workshop of European Anthropologists (1980). 26.-Alguns aspectes d’aquest apartat ja foren tractats a l’anterior, Aspectes Arqueològics. Al present treball, hem mirat de fer una exposició conjunta dels aspectes arqueològics i els antropològics, car pensem que ambdós aspectes són complementaris i no excloents. Tanmateix, hem preferit incidir en aspectes de metodologia per a aquest apartat perquè els professionals que estudien poblacions humanes des del punt de vista de l’Antropologia Física, puguen jutjar quina mena de criteris de mostreig i anàlisi han estat emprats. 27.- Mesures en mil·límetres tret que s’assenyale el contrari.

arqueologia

- variació anatòmica i marcadors d’activitat física: presenta variant de la normalitat a l’astràgal dret (ossos trigonium) i marcadors d’activitat física repetida que permeten d’aproximar-nos a posicions i moviments relacionats amb les ocupacions quotidianes o laborals que exercien com la retroversió del planell tibial (fig. 20 núm. 1), associable a llargues caminades per terrenys amb importants desnivells; aquest indicador tibial té relació amb l’existència d’una important entesopatia del lligament rodó del fèmur Pàgina 37 dedels 37 lligaments dret i amb la presència de correderes tibials posteriors per a la inserció ANTROPOMETRIA ESQUELET ADULT OS MESURA Fèmur Longitud màxima

Tíbia

Ròtula

Peroné

Astràgal

DRET --

ESQUERRE --

Longitud màxima fisiològica

--

--

Amplària epicondilar

79

--

Diàmetre subtrocanteri sagital

--

--

Diàmetre subtrocanteri transv.

--

--

Diàmetre sagital part mitja

25

26

Diàmetre transv. part mitja

28

28

Diàmetre vertical del cap

40

--

Diàmetre transv. cap

41

--

Amplària màx. coll femoral

24

--

Altura màx. coll femoral

31

--

Circumferència part mitja

--

82

ÍNDEX MÈRIC (de platimeria) Longitud màxima

-366

-366

Diàmetre màx. foramen nutrici

33

36

Diàmetre transv. en foramen

26

24

Circumferència en el foramen

90

96

78,78 --

66,66 42

Amplària

--

44

Espessor màxim Longitud màxima

---

19 --

Diàmetre màx. part mitja

16

15

Perímetre

43

40

ÍNDEX DE ROBUSTESA Longitud

-57

---

Amplària

46

--

Altura

26

--

ÍNDEX CNÈMIC Altura

Índex d’amplària

Taula 1. Antropometria postcranial d’UE 0008.

Arqueologia

dels músculs vast intern i vast extern; a l’única resta mandibular conservada cal assenyalar l’observació d’una important eversió gònica esquerra, atribuïble a l’activitat paramasticatòria i el marcat desenvolupament de la musculatura massetera; açò es relacionable amb els dipòsits de càlcul dentari i desgast oclusal bisellat observats als altres esquelets adults, permet de confirmar el predomini d’una dieta majoritàriament vegetal, molt abrasiva i rica en hidrats de carboni. - paleopatologies: destaquen els processos degeneratius incipients, malgrat la seua edat jove; així, la presència d’un nòdul de Schmorl a la vèrtebra L1 és el resultat d’un impacte del nucli polpós intervertebral sobre el cos vertebral que cal associar a un esforç físic de la zona lumbar i precedent d’hèrnia discal (fig. 20 núm. 2); a la base de la primera falange de la mà dreta, s’observa una vora artròsica incipient (fig. 20 núm. 3). -T1: UE 0016: - índex de conservació: lleugerament superior al 50%; les regions anatòmiques recuperades estan molt ben conservades, especialment el crani, que ha estat reconstruït gairebé totalment. ANTROPOMETRIA ESQUELET INFANTIL - antropologia: es tracta d’un individu infantil II, Neurocrani amb una edat calculada entre els 7 i els 8 anys (7,24 Longitud glabela-opistocrani: 180 mesos segons Ubelaker, i entre 7 i 8 anys segons Amplària eurion-eurion: 131 Steward); la seua obtenció s’ha realitzat a partir de, Altura basion-bregma:148 (1) l’estadi d’erupció dentària, ha erupcionat l’M1 Pars Basilaris maxil·lar i mandibular definitiu, trobant-se in situ Longitud màxima sagital: 28 els premolars definitius, (2) la longitud màxima del Longitud sagital: 21 fèmur, húmer i tíbia, i (3) la manca de fusió de la Amplària màxima transversal: 30 pars basilaris, de l’apòfisi adontoides; pel que fa al sexe, no podem asseverar amb total fiabilitat la Fèmur seua adscripció com a conseqüència del seu grau Longitud màxima de la diàfisi D/I: 245 / d’immaduresa, segons els criteris de Schutkowski 245 (1993), es tractaria d’un individu baró; la seua Longitud fisiològica D/I: — alçària estaria entre els 1,25 i els 1,27 m, si apliquem Amplària metàfisi D/I: 55/ — les taules de Steward a la longitud màxima del Tíbia fèmur, húmer i tíbia. Longitud màxima D/I: 197/ 203 - antropometria: vegeu la taula 2. Peroné - variació anatòmica i marcadors d’activitat Longitud màxima D/I: —/195 física: no s’han observat, tot i que té un incipient marcador d’activitat física repetida que ens aporta Húmer informació sobre el treball, ocupació i lateralitat Longitud màxima D/I: 170 / 177 durant la infantesa; es tracta de la presència d’un Amplària metàfisi distal D/I: — solc costoclavicular amb lateralitat esquerra (és Clavícula esquerrà). Longitud màxima D/I: 86 / 88 - paleopatologies: l’ha estat detectada la malaltia Coxal d’Osgood-Schlatter, pròpia dels individus infantils; Amplària ala ilíaca D/I: —/90 té caràcter benigne i ve manifestada per la Altura coxal D/I: —/75 localització d’una cavitat pseudoosteolítica de l’espina tibial de localització bilateral; és un trastorn Taula 2. Antropometria d’UE 0016.

arqueologia

Figura 20: - Número 1: Retroversió del planell tibial (UE 0008; T1). - Número 2: Nòdul de Schmorl (UE 0008; T1). - Número 3: Dipòsit de resina vegetal a una falange (UE 0008; T1). - Número 4: Cribra femoralis (UE 0016; T1). - Número 5 Microfractures en ullals i incisius superiors i carrall. (UE 0012; T2). - Número 6: Desgast ocupacional “en corredera” a cara lingual d’ullals (UE 0012; T2). - Número 7: Artrosi tarsiana (UE 0012; T2).

vascular cartilaginós a aquest nivell; pot ser l’indicador d’activitats musculars repetides al llarg de l’etapa de creixement; també l’ha estat detectat, tot i que desconeixem el seu origen, un fenomen porós (cribra femoralis) de localització bilateral (fig. 20 núm. 4); es tracta d’una zona porosa submetafisària que apareix als individus infantils, de vegades relacionada a la presència de cribra orbitalia atribuïda ha estats de mancança (normalment d’anèmia ferropènica) a l’etapa del creixement i desenvolupament (Polo, Miquel i Villalaín, 2001; Polo i Villalaín: 2003). -T2: UE 0012: - índex de conservació: superior al 90%, conserva gairebé totes les regions anatòmiques en bon estat. - antropologia: baró adult d’edat compresa entre 28 i 34 anys calculats a partir de, (1) grau de desenvolupament de la cavitat costoesternal de la quarta costella (fase IV), (2) grau d’evolució de la superfície auricular (fase III), i (3) erupció dentària (tercer molar ja erupcionat); la seua alçària se situa vora l’1,70 m (taula de Manouvrier).

Arqueologia

Figura 21: - Número 1: Ròtula emarginata (UE 0014; T2). - Número 2: Faceta tibial d’aclofa-ment (UE 0014). - Número 3: Faceta femoral de Poirier (UE 0014). - Número 4: Hipertrofia braquial dreta (UE 0014). - Número 5: Abscés fistulitzat peri-apical a la dent 24 (UE 0014). - Número 6: Desgast oclusal (UE 0014). - Número 7: Teixit granular a l’os parietal immadur (UE 0015).

- antropometria: destaca la seua considerable robustesa i el moderat aplanament femoral subtrocànter, mentre que a nivell tibial cal assenyalar una mesocnèmiaeuricnèmia (poc aplanament); existeix predominant lateralitat dreta; la morfologia cranial és pentagonoide; alçària parcial postmortem 181 cm (lleugerament superior a la real). (Vegeu taules 3 i 4). - variació anatòmica i marcadors d’activitat física: com als individus anteriorment descrits, són abundants els marcadors d’activitat física repetida, especialment aquells relacionats en postures aclofades (Castellana i Malgosa, 1991) com són la rotació interna del planell tibial, la retroversió de planell tibial, la presència de facetes de squating tibials, l’existència de rotulianes en la cara interna i les entesopaties sacroilíaques al nivell de la vora superior de la faceta auricular; als avantbraços existeixen entesopaties associades a moviments de prono-supinació, estretament relacionats amb les activitats agràries de recol·lecció o altres de tipus artesanals que impliquen aquest tipus de moviment (per exemple, teixir); també s’ha pogut documentar una hipertròfia de la musculatura flexora de les falanges de la mà dreta;

arqueologia arqueologia

41

CRANEOMETRIA, ANTROPOMETRIA MAXIL·LAR I MANDIBULAR (I) MESURES VALOR MESURES VALOR Longitud màxima 226 Índex Cefàlic -Amplària màxima -Índex Altura-amplària -Amplària bizigomàtica -Índex Altura-longitud 67,25 Altura basio-bregma 152 Índex Mig d’altura -Longitud de la base del crani 97 Índex Fronto-parietal -Longitud basion-prostion -Volum cranial -Amplària biauricular -Altura total de la cara -Amplària frontal mínima 100 Altura superior de la cara -Amplària frontal màxima 105 Longitud de la cara -Amplària biastèrica -Amplària de la cara -Altura auricular -Amplària de l’òrbita -Altura de la calota -Altura de l’òrbita -Longitud apòfisis mastoides 26,81 Amplària inter-orbitària -Longitud porion-asterior 50 Amplària bi-orbitària -Circumferència horitzontal màxima -Amplària nassal -Arc sagital frontal (nas-breg) 128 Altura nassal -Arc sagital parietal (breg-lamb) 138 Longitud màxil·lo-alveolar -Arc sagital occipital (lamb-opis) 158 Amplària màxil·lo-alveolar -Arc de l’escata occipital -Altura del paladar -Corda sagital frontal (nas-breg) 110 Longitud del paladar -Corda sagital parietal (breg-lamb) 121 Amplària paladar en M2 -Corda sagital occipital (lamb-opis) 108 Índex facial total -Corda sagital de l’escata -Índex facial superior -Perímetre màxim -Índex orbitari -Arc transversal (por-por) -Índex nassal -Amplària orifici magne -Índex frontal transvers -Longitud orifici magne -Índex palatí -Longitud total mandibular -Índex goniocondili -Longitud del cos mandibular 89,6 Índex mandibular -Altura màx. branca mandibular -Índex robustesa mandíbula 40,82 Amplària màxima de la branca -Índex de la branca -Amplària mínima de la branca 34,2 Amp. màx. apòf. odontoides 13 Amplària bi-condília -Altura mentoniana 26,6 Amplària bi-goniaca -Angle mandibular 125° Espessor cos mandibular P1-P2 14,5 Espessor cos mandibular M1-M2 18,07 Altura del cos mandíbula 35,5

Taula 3. Antropometria cranial d’UE 0012.

42

Arqueologia Arqueologia

ANTROPOMETRIA POSTCRANIAL ESQUELET ADULT OS MESURA DRET Clavícula Longitud màxima --

Omòplat

Húmer

Radi

Diàmetre sagital

11

11

Diàmetre vertical

9

8

Amplària externa

--

--

Perímetre en centre

40

40

Índex de Terry

--

--

Índex clavículo-humeral Altura màxima

---

---

Amplària màxima

--

--

Longitud espina

--

--

Angle àxilo-espinal

--

--

Cavitat glenoidea (alt-ampl)

--

--

Índex Escapular

--

--

Índex Glenoideu Longitud màxima

---

---

Amplària epicondilar

64

69

Longitud fisiològica

--

--

Diàmetre vertical màx. cap

--

--

Diàmetre a-p part mitja

25

29

Diàmetre transv. part mitja

23

22

Perímetre mínim

--

--

Perímetre centre

74

67

Índex Robustesa

--

--

Índex Diafisari Longitud màxima

92 250

75,86 --

Diàmetre sagital part mitja

20

12

Diàmetre transv. part mitja

14

16

Perímetre

49

47

Diàmetre cap

21

23

19,6

--

Índex Braquial (húmero-radial) Longitud màxima

---

---

Diàmetre dorsopalmar

15

19

Diàmetre transversal

19

16

Circumferència mínima

41

42

Índex Robustesa

--

--

Índex Platolènia

126,6

84,21

Índex Robustesa Cúbit

ESQUERRE --

Taula 4. Antropometria postcranial d’UE 0012. (Continua a la pàgina següent)

arqueologia arqueologia

Sacre

Coxal

Fèmur

Tíbia

Ròtula

Peroné

Astràgal

Calcani

43

Nombre de segments

4

--

Longitud anterior

--

--

Amplària superior anterior

--

--

Diàmetre transv. màxim de la base

--

--

Índex Hieric Altura ili

---

-222

Amplària ilíaca

--

--

Longitud del pubis

74

--

Longitud de l‘isqui

91

--

Amplària màx. acetàbul

59

59

81,31 470

-465

Longitud màxima fisiològica

468

465

Amplària epicondilar

86,5

85

Diàmetre subtrocanteri sagital

30

29

Diàmetre subtrocanteri transv.

36

36

Diàmetre sagital part mitja

30

32

Diàmetre transv. part mitja

29

30

Diàmetre vertical de la cap

49

49

Diàmetre transv. cap

50

49

Amplària màx. coll femoral

40

39

Altura màx. coll femoral

30

29

Circumferència part mitja

95

96

ÍNDEX MÈRIC (de platimeria) Longitud màxima

83,33 390

80,55 400

Diàmetre màx. foramen nutrici

41

36

Diàmetre transv. en foramen

28

27

Circumferència en el foramen

107

100

68,29 42

75 42

Amplària

49

43

Espessor màxim Longitud màxima

21 380

20,5 --

Diàmetre màx. part mitja

15

15

Perímetre

47

46

12,36 63

-66

Amplària

47

48

Altura Longitud màxima

33 88

30 88

Amplària

49

48

Altura

47

50

Índex Ísquio-púbic Longitud màxima

ÍNDEX CNÈMIC Altura

ÍNDEX DE ROBUSTESA Longitud

Arqueologia Arqueologia

44

pel que fadentari, a l’estudi detectat un desgast oclusal delspresenten ullals, els quals l’estudi s’hadentari, detectats’ha un desgast oclusal dels ullals, els quals múltiples presenten múltiples microfractures vitals (fig. 20a núm. 5), associats a un desgast microfractures vitals (fig. 20 núm. 5), associats un desgast en corredera a la cara enlingual corredera a lanúm. cara6), lingual 20 núm. podria tractar-sepel depas la fricció (fig. 20 podria(fig. tractar-se de la6),fricció provocada de fils o provocada pel pas de fils o petits cordells. petits cordells. - -paleopatologies: leslesions lesions degeneratives associades al itreball i a caminades llargues paleopatologies: les degeneratives associades al treball a llargues 28accidentats28 també cal assenyalar per a aquest caminades per relleus orogràfics per relleus orogràfics accidentats també cal assenyalar per a aquest individu, artrosis individu, artrosis dit artrosis de la màacetabular esquerra,bilateral, artrosis lleugera acetabular bilateral, del primer dit de ladel màprimer esquerra, osteocondritis lleugera osteocondritis de 0,3 mm en ròtula dreta i intensa artrosis de 0,3 mm en ròtula dreta i intensa artrosis tarsiana bilateral amb predominitarsiana dret (fig. bilateral dret (fig. 20tres núm. 7);en a nivell presenta tres càries 20 núm.amb 7); apredomini nivell bucal, presenta càries dos debucal, les seues peces dentals, així encom dosundedipòsit les seues pecesa dentals, així tanmateix, com un dipòsit dehipoplasies carrall a nivell molar;el de carrall nivell molar; no hi ha de l’esmalt; tanmateix, no hi ha hipoplasies de l’esmalt; el desgast oclusal està entre 4i5 desgast oclusal està entre 4 i 5 de l’escala de Smith (Paleopathology Association, de1999). l’escala de Smith (Paleopathology Association, 1999).

-T2: -T2: UE UE0014: 0014: - -índex índexdedeconservació: conservació:quasi quasiconserva conservaunun50% 50%dedel’esquelet, l’esquelet,tot toti que i queesestroba troba molt les regions regionsanatòmiques anatòmiquesenen molt estat. moltfragmentat, fragmentat, té les molt bonbon estat. - antropologia: - antropologia:esestracta tractad’un d’unbaró, baró,adult adultjove, jove,amb ambuna unaedat edatentre entre30 30i 40 i 40anys, anys, obtingut delgrau graude dedesenvolupament desenvolupament la cavitat costoesternal obtingutaapartir partir de (1) del dede la cavitat costoesternal de la dequarta la quarta costella (fase V), (2) grau d’evolució de la símfisi del pubis (fase IV) costella (fase V), (2) grau d’evolució de la símfisi del pubis (fase IV) i, (3) la i,superfície (3) la superfície auricular (fase III);individu, aquest individu, contràriament amb el que auricular (fase III); aquest contràriament amb el que passa amb passa amb elscasos, anteriors casos, unde major grau de canvis degeneratius. els anteriors presenta unpresenta major grau canvis degeneratius. - -antropometria: entre1,68 1,68i 1,70 i 1,70 m (seguint les taules de Manouvrier); les antropometria: entre m (seguint les taules de Manouvrier); les mesures mesures importants nopreses, han estat preses, sí, però, a nivell postcranial cranials cranials importants no han estat sí, però, a nivell postcranial (açò, per tant, ha (açò, per tant, ha limitat la nostra interpretació); presenta un lleu aplanament limitat la nostra interpretació); presenta un lleu aplanament femoral i no tibial, com a femoral i no0012 tibial, comles a l’individu 0012 (vegeu les taules 5 i 6). l’individu (vegeu taules 5 i 6). CRANEOMETRIA, ANTROPOMETRIA MAXIL·LAR I MANDIBULAR MESURES VALOR MESURES VALOR Longitud apòfisi mastoides 26,81 Longitud del paladar 49,44 Longitud màxil·lo-alveolar 55,32 Amplària paladar en M2 56,70 Longitud total mandibular 106,26 Índex goniocondileu -Longitud del cos mandibular 86,77 Índex mandibular -Altura màx. branca mandibular 62,42 Índex robustesa mandíbula 27,48 Amplària màxima de la branca 32,53 Índex de la branca 52,11 Altura mentoniana 26,02 Amplària bi-goniaca 108.29 Espessor cos mandibular P1-P2 15,03 Espessor cos mandibular M1-M2 17,04 Altura del cos mandíbula P1-P2 54,69

Taula 5. Antropometria cranial d’UE 0014. Taula 5. Antropometria cranial d’UE 0014.

- variació - variacióanatòmica anatòmicai marcadors i marcadorsd’activitat d’activitatfísica: física:només noméspresenta presentauna unavariant variant anatòmica destacable, la ròtula dreta emarginata (fig. 21 núm. 1), que ha anatòmica destacable, la ròtula dreta emarginata (fig. 21 núm. 1), que haestat estat relacionada amb un origen epigenètic; per l’activitat física repetida relacionada relacionada amb un epigenètic; per l’activitat física repetida relacionada amb amb postures aclofades, per a aquest cas, sols presentava de tibials squating postures aclofades, per a aquest cas, sols presentava facetes defacetes squating (fig. 28.entre elsels marcadors ossis d’activitat, relacionats amb la pròpia plasticitat de de l’osl’os i i 28.-Existeix Existeixuna unacorrelació correlació entre marcadors ossis d’activitat, relacionats amb la pròpia plasticitat l’orografia deldel terreny dedeMorella l’orografia terreny Morellai la i laseua seuaaccidentada accidentadaorografia. orografia.

arqueologia arqueologia

45

ANTROPOMETRIA POSTCRANIAL ESQUELET ADULT OS MESURA DRET Clavícula Longitud màxima --

Omòplat

Húmer

Radi

Diàmetre sagital

10,61

12,56

Diàmetre vertical

11,68

10,43

Amplària externa

22,36

--

Perímetre en centre

40

38

Índex de Terry

--

--

Índex clavículo-humeral Altura màxima

---

---

Amplària màxima

--

--

Longitud espina

--

--

Angle àxilo-espinal

--

--

Cavitat glenoidea (alt-ampl.)

--

--

Índex Escapular

--

--

Índex Glenoideu Longitud màxima

-330

-323

Amplària epicondilar

61

61

Longitud fisiològica

320

311

Diàmetre vertical màx. cap

46,37

45,09

Diàmetre a-p part mitja

21,81

20,78

Diàmetre transv. part mitja

21,09

19,79

Perímetre mínim

60

60

Perímetre centre

63

61

Índex Robustesa

19,09

18,88

Índex Diafisari Longitud màxima

96,69 245

95,23 --

Diàmetre sagital part mitja

12,79

14,59

Diàmetre transv. part mitja

15,44

14,70

43

40

Diàmetre cap

24,78

--

Índex Robustesa

17,55

--

-268

-265

Diàmetre dorsopalmar

13,67

13,80

Diàmetre transversal

16,36

19,07

39

39

Índex Robustesa

14,55

14,71

Índex Platolènia

119,67

138,18

Perímetre

Cúbit

ESQUERRE --

Índex Braquial (húmero-radial) Longitud màxima

Circumferència mínima

Taula postcraniald’UE d’UE0014. 0014. (Continua la pàgina següent) Taula6. 6.Antropometria Antropometria postcranial (Continua a laapàgina següent)

46

Arqueologia Arqueologia

Sacre

Coxal

Nombre de segments

5

--

Longitud anterior

123,64

--

Amplària superior anterior

60,69

--

Diàmetre transv. màxim de la base

115,29

--

Índex Hièric Altura ili

93,24 219

-219

160

--

Longitud del pubis

--

87,60

Longitud de l‘isqui

65,12

88,13

Amplària màx. acetàbul

57,07

58,70

Índex Ísquio-púbic Longitud màxima

-465

99,39 468

Longitud màxima fisiològica

456

456

Amplària epicondilar

84

84

Diàmetre subtrocanteri sagital

28,92

28,58

Diàmetre subtrocanteri transv.

36,92

36,35

Diàmetre sagital part mitja

30,24

29,13

Diàmetre transv. part mitja

28,80

29,24

Diàmetre vertical de la cap

50,41

49,54

49

--

Amplària màx. coll femoral

37,76

31,17

Altura màx. coll femoral

37,57

31,28

Circumferència part mitja

91

91

ÍNDEX MÈRIC (de platimeria) Longitud màxima

78,33 --

78,62 375

Diàmetre màx. foramen nutrici

37,63

32,58

Diàmetre transv. en foramen

25,50

24,92

100

100

ÍNDEX CNÈMIC Altura

67,76 39,32

76,48 42,14

Amplària

41,34

48,96

Espessor màxim Longitud màxima

19,80 --

21,08 --

Diàmetre màx. part mitja

14,18

15,17

45

45

ÍNDEX DE ROBUSTESA Longitud

-56,77

-55,13

Amplària

49,64

41,50

Altura Longitud màxima

27,10 84,58

26,88 87,49

--

38,39

42’20

42,10

Amplària ilíaca

Fèmur

Diàmetre transv. cap

Tíbia

Circumferència en el foramen Ròtula

Peroné

Perímetre Astràgal

Calcani

Amplària Altura

arqueologia

tibials (fig. 21 núm. 2) i faceta de Poirier femoral (fig. 21 núm. 3); aquest individu té molt més marcats alguns indicadors d’activitat braquial de cúbit dret (fig. 21 núm. 4) i la corredera bicipital marcada. - paleopatologies: foren detectades lesions degeneratives més marcades que als casos anteriorment descrits, però, amb una estreta relació amb l’activitat laboral forçada de predomini manual i amb rectitud de la columna dorso-lumbar (artrosis cervical odontoidea, dos nòduls de Schmorl a les vèrtebres L2 i L3 associats a un aixafament anterior vertebral inferior al 50%) i enfonsament de la superfície de la canella esquerra; bucalment s’ha de parlar d’una moderada malaltia periodontal mandibular i anterior, un abscés periapical fistulat a la peça 24 (fig. 21 núm. 5) i una pèrdua dental antemortem amb abscés albeolar a la peça 27; el carrall és moderat i es concentra als incisius inferiors; el grau de desgast oclusal, com a l’esquelet 0012, oscil·la entre 4 i 5 (fig. 21 núm. 6); no pateix cap tipus d’estrés ambiental com puga ser la hipoplàsia de l’esmalt. -T2: UE 0015: - índex de conservació: malauradament s’ha conservat menys del 30% de l’estructura esquelètica; les regions anatòmiques parcialment conservades corresponen a la maxil·lar i la mandibular, la diàfisi dels ossos llargs (cap rastre d’epífisi proximal o distal hem trobat); a causa del seu mal estat de conservació la presa de mesures fiables ha estat dificultosa i, per tant, s’han reduït a la longitud màxima del fèmur esquerre (151,25 mm) i les dimensions màximes de la pars basilaris. - antropologia: es tracta d’un individu infantil I amb una edat de 3±6 mesos, segons el grau d’erupció dentària proposat per Ubelaker; el sexe no és determinable. - antropometria: l’alçària, a partir de l’aplicació de les Taules de Steward sobre la longitud màxima de fèmur, se situa entre 93 i 94,5 ± 1,81 cm. - paleopatologies: sols hem pogut documentar la presència d’un Figura 22. Imatge superior: Recreació hipotètica d'un enter- teixit granular, de morfologia mamellonada i reactiu a una regió rament de la necrópoli de la Perera (Autor: Alberto limitada endocranial a nivell parietal (fig. 21 núm. 7), la morfologia Algueró Cebrián) Imatge inferior: Recreació hipotètica d'un enter- del mateix correspon a un teixit immadur, la seua localització, rament de la necròpoli del Mas de Macià Querol delimitació i dimensions planteja un diagnòstic diferencial entre (Autor: Alberto Algueró Cebrián) l’anterior i una patologia traumàtica, com per exemple un hematoma epidural (Roberts i Manchester, 1995). No obstant, la lesió elemental, que s'ha descrit com "serpens endocrànea simètrica", per la seua morfologia irregular, serpentiforme i reticulada, s'ha vinculat etiològicament a processos infecciosos o carencials, com ara la meningitis tuberculosa o altres patologies pulmonars com la osteoartropatia hipertròfica (Greenwlad et al., 1999; Hershkovitz et al., 2002; Assis et al., 2011). D’aquest esquelet no s’ha pogut obtindre més informació bioantropològica.

48

Arqueologia Arqueologia

Cronologia Cronologia

Tot havienestat estatdocumentats documentats a l’Inventari de Jaciments Arqueològics de la Toti ique que havien a l’Inventari de Jaciments Arqueològics de la Direcció Direcció dei Cultura i Patrimoni com a enterraments de tradició cultural islàmica, GeneralGeneral de Cultura Patrimoni com a enterraments de tradició cultural islàmica, abans d’encetar abans d’encetarjaladescartàrem intervencióaquesta ja descartàrem aquesta possibilitat pensàvemnique ni la intervenció possibilitat car pensàvem que nicar l’orientació el tipus l’orientació ni el tipus de sepultura corresponia amb el ritual musulmà. de sepultura corresponia amb el ritual musulmà. AlAlllarg del’excavació, l’excavació, barallàrem la possibilitat de trobar-nos en cronologies llarg de barallàrem la possibilitat de trobar-nos en cronologies tardoromanes tardoromanes o ja tardoantigues (visigodes). o ja tardoantigues (visigodes). ElElregistre registrematerial materialrecuperat recuperatresultà resultàorientatiu, orientatiu,però, però,nonodefinitori definitorijajaque queleslesceràmiques ceràmiques fetes a mà o a torneta lenta, no pareixien representar a produccions protohistòriques, fetes a mà o a torneta lenta, no pareixien representar a produccions protohistòriques, només només érem capaços d’adscriure-les a cronologies preandalusines postromanes. A aquest més, érem capaços d’adscriure-les a cronologies preandalusines postromanes. A més, aquest material estava acompanyat per un ganivet de ferro (aquest sí contextualitzable en material estava acompanyat per un ganivet de ferro (aquest sí contextualitzable en la cronologia laque cronologia quei pensàvem) unapedra aixoleta de pedra clarament polimentada claramentEl prehistòrica. pensàvem) una aixoletai de polimentada prehistòrica. material, per Elaltra material, per altra banda, es presenta aparentment descontextualitzat. banda, es presenta aparentment descontextualitzat. 29 Les que encarregàrem perdetal de solucionar la disjuntiva, Lesproves proves radiocarbòniques radiocarbòniques29 que encarregàrem per tal solucionar la disjuntiva, aportaren aportaren els següents resultats: els següents resultats: Unitat Estratigràfica de la mostra Naturalesa de la mostra Laboratori

0014 Ossos humans (falange de la mà) Beta Analytic Radiocarbon Dating Laboratory

Codi de Laboratori Variables Datació radiocarbònica convencional Resultat calibrat en 2Sigma

(Miami, Florida, EUA) Beta-177741 C13/C12=-19,1:lab. mult=1 1300±40 BP 660-790 dC (1290-1160 BP)

(probabilitat 95%) Intercepció entre datació radiocarbònica

690 dC (1296 BP)

i corba de calibració Resultat calibrat en 1Sigma

670-770 dC (1280-1180 BP)

(probabilitat 68%) Base de dades emprada

INTCAL98

Taula 7. 7. Resultats Taula Resultatsradiocarbònics radiocarbònicsbàsics. bàsics. Per parlant,laladata data d’utilització enterraments se situa als Pertant, tant,cronològicament cronològicament parlant, d’utilització delsdels enterraments se situa als darrers darrers moments delvisigot regne visigot de oToledo ja dins delsanys primers anys de dominació moments del regne de Toledo ja dinsodels primers de dominació andalusina. andalusina. Tanmateix, cal associar-los culturalment amb una tradició no musulmana Tanmateix, cal associar-los culturalment amb una tradició no musulmana d’època tardoantiga. d’època Al castardoantiga. que aquest individus foren soterrats en temps emirals, podrien ser un exemple de la Al cas que aquest individus foren enaltemps podriencom seraun exemple pervivència d’elements autòctons nosoterrats islamitzats s. VIII,emirals, si prenguérem data màxima deella790. pervivència d’elements autòctons no mossàrabs islamitzatsen aldates s. VIII, si prenguérem com aés Estaríem parlant, doncs, d’elements inicials on, normalment, data màxima el 790. Estaríem parlant,Tot doncs, d’elements mossàrabs dates inicials difícil de demostrar la seua presència. i això, cap element material en paleoandalusí ha on, estat normalment, difícil de demostrar la adscriure’s, seua presència. Tot i això,alcap material recuperat, carésles ceràmiques semblen perfectament, mónelement de les ceràmiques paleoandalusí ha estat recuperat, carintranscendent les ceràmiquesmirar semblen adscriure’s, perfectament, grolleres d’elaboració local on és de determinar si són visigodes o almusulmanes. món de les ceràmiques grolleres d’elaboració local on és intranscendent mirar de determinar si són visigodes o musulmanes. 29.Aquesta datació foufou subvencionada perper l’Ajuntament de de Morella. 29.Aquesta datació subvencionada l’Ajuntament Morella.

arqueologia

Conclusió El jaciment ací estudiat és un exemple de necròpoli (fig. 22) d’àmbit rural de menudes dimensions, possiblement associada a un llogaret o explotació rural aïllada. Se situa a la vessant d’un gran tossal en una zona forestal sense potencial agrícola. En definitiva evidencia un poblament rural dispers semblant al documentat a altres indrets del nord-est peninsular entre els segles V/VI i els segles VIII/IX. Aquests llogarets o vilatges, dels quals no hem trobat cap evidència, solen estar, precisament, caracteritzats per estructures peribles i no comptar amb església pròpia (Roig i Coll, 2012: 374 i 381). La petita grandària de la zona funerària, ens suggereix una curta durada de l’hàbitat d’explotació que la generà. Malgrat això, val a dir que les cistes de lloses són col·lectives i la relació entre els difunts deu de ser de parentesc (cosa que restaria confirmada amb una anàlisi d’ADN)30. La relació de parentesc o afinitat vindria demostrada per la reutilització i manteniment de les tombes (González, 2000: 56). A més, el desplaçament respectuós de les restes precedents corrobora aquesta idea (Padilla i Álvaro, 2012: 58). Podem deduir que no hi estan representades més de dos generacions, si acceptem que les tombes deuen de ser coetànies. A França, on aquest tipus de necròpoli ha estat bastant estudiat, s’ha pogut determinar que la fundació exnihilo de llocs funeraris a l’Alta Edat Medieval, sol comportar una utilització breu dels mateixos i, al medi rural, les necròpolis semblen abandonar-se entre la fi del s. VII i les primeries del s. VIII (Crubézy i altres, 2000: 157 i 180). Per tal de trobar una explicació a aquesta hipòtesi, cal observar el context socioeconòmic del moment. Així, la desaparició gradual del món romà urbà del s. III i l’auge de les villae, suposa un procés d’adequació relativament ràpid. La crisi d’aqueixes grans entitats d’explotació rural i la desfeta definitiva de l’Imperi, enceta un procés de reestructuració rural que, als volts de la invasió islàmica, pot no haver-se assentat o configurat nítidament. El grup que ací tractem pot estar representant un cas recent de colonització o adscripció a la terra, com podria deduir-se de la seua curta durada. Malauradament, la probable desaparició de part de la necròpoli rural, ens impossibilita d’estudiar la durada real de l’explotació de la que depengués Aquesta no ha estat encara trobada i, segons alguns exemples coetanis semblants que hem vist, la seu evidència arqueològica pot haver transformat tan poc el medi que, a hores d’ara, siga bastant difícil de detectar. Per tant, la necròpoli pot ser l’únic testimoni que existeix d’aquell assentament rural dedicat a l’explotació del medi, els difunts dels quals foren soterrats a la Perera. L’assentament que generà aquesta necròpòli no havia de ser l’únic centre d’explotació del medi rural de la comarca. Aquest, com d’altres, s’integrarien dins del control d’un ens político-administratiu superior del qual a hores d’ara no podem assenyalar la ubicació o entitat. Des de l’abandonament definitiu del municipi romà de Lesera al s. III (Arasa, 2011: 89-90), no coneixem l’indret administratiu que en primera instància regeix aquestes terres. No obstant això, al s. XI sembla que el castell de Morella, independentment de la categoria administrativa i/o geoestratègica que tinguera, fou el primer punt de referència de la zona, fet que s’accentuaria, posteriorment, amb l’arribada de les tropes 30.- Moltes vegades, resulta especialment interessant mirar de determinar possibles trets parentals entre els conjunts ossis de petites comunitats aïllades. Pel que fa als casos d’enterraments múltiples, açò es fa especialment necessari per tal de determinar relacions de parentestc o de dependència extrafamiliar. Per tal d'’arribar a alguna conclusió correcta, el més habitual és l’estudi i recerca d’anomalies més inusuals de naturalesa congènita (Brothwell, 1993: 157-158).

Arqueologia

feudals catalano-aragoneses. Així doncs, entre la tardoromanitat i el canvi de mil·lenni, s’hi produeix un canvi geopolític cabdal. Passem d’una ciutat-estat ibèrica (posterior municipi romà) localitzada a Forcall encarregada de controlar del territori circumdant des de, potser, el Ferro I; a un indret de nova localització, però, no arqueològicament inhòspit, dins de la mateixa via de comunicació, però, a un altre indret més menut, la mola del Castell de Morella. Aquesta compta amb assentaments des de l’Edat del Bronze. És el nou referent geoestratègic que sembla acomodar-se definitivament a la seua nova situació als volts de les gestes del Cid, car cap evidència arqueològica urbana de l’època visigoda ha estat mai trobada, per menuda, aïllada o insignificant que siga. Respecte als difunts s’han comptabilitzat, almenys, cinc individus dels quals tres són adults joves (dos homes i una dona) amb edats compreses entre 20 i 40 anys, i dos individus infantils d’entre 7 i 8 i 2,5 i 3,5 anys d’edat. L’esperança de vida se situaria dins dels nivells normals per al període històric que ens ocupa, 30-40 anys (García-Bartual, Sánchez i Arroyo, 2000). La seua alçària està propera a la mitjana del moment. Racialment, presenten trets antropomètrics d’individus del tronc caucàsic mediterrani robust, sense component alpí o nòrdic. Així mateix, s’ha pogut detectar la presència d’un aplanament subtrocanteri femoral atribuïble a l’orografia de Morella i comarca (Gil i altres, 2001). Hem de suposar que la població allí representada, pertany al conjunt autòcton d’hispanoromans i descendents no germànics. Per a aquest moment, és difícil determinar la seua condició social. No podem adscriure’ls directament a l’administració d’un fundus, perquè seríem incapaços de determinar la propietat d’aquest. No obstant això, els indicadors paleocupacionals parlen d’activitats relacionades amb postures aclofades i altres relacionades amb moviments de prono-supinació, possiblement a la recol·lecció agrícola o manufactura tèxtil (treball a un teler). Açò es podria confirmar amb la detecció del desgast incisiu lingual, relacionat amb la manipulació de fils i cordells. L’alta incidència del carrall, l’escassesa de càries i l’alt grau de desgast oclusal, manifesten una dieta altament abrasiva amb una insuficient processament de l’aliment, rica en hidrats de carboni. Tot açò, a falta d’anàlisis d’oligoelements, suggereix un patró econòmic agropecuari pobre en proteïnes animals. Per tant, tractem amb un grup de gent la condició de la qual no podem determinar: lliure, semilliure/servil o esclau, que es dedicaria a l’explotació del medi rural, activitat que acompanyarien amb altres tipus de produccions desenvolupades a l’àmbit domèstic. És cert, però, que no semblen presentar deficiències alimentàries pròpies dels grups més baixos de la jerarquia social com ara els esclaus o serfs (Roig i Coll, 2012: 381). Tot i que l’individu infantil 0006 podria haver tingut anèmia per manca de nutrients. No ha estat detectada cap paleopatologia infecciosa, tumoral o traumàtica. Només s’han documentat processos degeneratius provocats per les activitat ocupacionals i no relacionats amb l’edat del decés. Aquest tipus d’economia perdurarà o és similar a la desenvolupada per poblacions andalusines posteriors al mateix entorn geogràfic (Polo, Melchor i Benedito, 2000). De l’estudi del ritual funerari, no podem assegurar la seua naturalesa. No obstant això, es fa difícil demostrar la seua condició pagana, ja siga preromana o romana. El fet que 31.- Seguint a Bazzana, 1992: 178, fig. CXXVIII.

arqueologia

la datació radiocarbònica ens puga situar en un context cronòlogic paleoandalusí, no ens ha de portar a enganys, el ritus musulmà respon a un altre conjunt de trets funeraris no reproduïts a aquesta necròpoli. Tot i que la utilització de cistes de lloses sembla que perdura més enllà del 711, com passa al Cabezo de Aljeza (Ricote, Múrcia) (González, 2000: 99)31. L’orientació de les cistes segueix la tònica general de capçalera a l’oest i peus a l’est tot i que no és perfecta. Així, aquest orientació és també la més habituals per a aquest tipus d’enterraments a Catalunya (Padilla i Álvaro, 2012: 58) o Andalusia (Carmona, 1996). Per a aquest darrer cas, l’autora assenyala que les pròpies necròpolis solen orientar-se a l’oest o sud-oest com al nostre cas. Del conjunt dels trets bàsics documentats i ací exposats, podem adscriure la nostra necròpoli dins de l’àmbit cultural visigot. Es tracta la primera evidència arqueològica contextualitzada d’aquest període “fosc” als Ports. En definitiva, ens trobem amb una intervenció tancada a nivell de treball de camp per esgotament del jaciment, segons el coneixement que tenim del mateix a hores d’ara. Malauradament, el desconeixement de l’hàbitat que originà aquesta necròpoli, no ens ajuda a mirar d’esclarir el que passa amb les necròpolis rurals, les grans desconegudes front a aquelles d’àmbit urbà, molt millor representades i, per tant, conegudes gràcies al fet de conèixer-se el seu hàbitat. Les dades antropològiques obtingudes ens han aportat informació, gràcies a les evidències físiques, del modus operandi de la població estudiada. Fins i tot, ha estat possible confirmar la presència d’alguns trets no congènits habituals als grups poblacionals de la comarca a l’actualitat.

Figura 23. A l'esquerra: Imatge frontal de les cistes. A la dreta: Imatge lateral amb la protecció per evitar l'erosió.

Arqueologia

Els Autors

Francesc-Xavier Duarte Martínez



SArq-Serveis d’Arqueologia



Arqueòleg. [email protected]



Elisa García Prósper



Grupo Paleolab®



Doctora en Arqueologia i Esp. en Antropologia Forens

[email protected]

Francisco José Hernández García Arqueòleg. [email protected]



Manuel Polo Cerdá



Grupo Paleolab®



Doctor en Antropologia Física i Esp. en Antropologia Forense

[email protected]

Agraïments Agraïm des d’ací a Hortensio Mestre (†), propietari del mas, la seua autorització i l’interès demostrat perquè la nostra intervenció es pogués, finalment, produir. Als germans Alfredo i Jacinto, masovers del mas de la Perera, agraïm la seua franca col·laboració i l’afecte demostrat durant la campanya i les tasques posteriors de visita al jaciment i voltants. Rosa Albiach, Ferran Arasa, Joan Bernabeu, Josep Burriel, Maria Jesús de Pedro, Bernat Martí, Consuelo Mata, Javier Mestre, Miquel Rosselló, Sergi Selma, Susana Soriano i Palmira Torregrosa, ens orientaren i aconsellaren sobre l’adscripció cronocultural del material i datacions radiocarbòniques. Joan Garibo ens informà sobre alguna novetat que ens interessava per al present treball. Ama Yerbes, Nacho Serrano, Adrià Pitarch, Joan Ruiz i Olga Gómez foren els excavadors. Héctor, Sabina i Àngels ajudaren en les tasques de documentació postcampanya. Alberto Algueró Cebrián va recrear, artísticament, la nostra idea de reconstrucció dels enterraments de la Perera i del Mas de Macià Querol. José Manuel de Antonio ens encoratjà, ajudà i, a més, ens prestà la seua cafetera de campanya.

arqueologia

ANNEX 1 Anàlisi antracològica del fragment de carbó (INV. 4) recuperat a la UE 0011 dels enterraments de la Perera.

Per Sonia de Haro Pozo (Antracòloga)

La secció amb forma oval del fragment de carbó vegetal recuperat en la UE 0011 (Inv.: 4), possiblement pertanyí al mànec o empunyadura d’una arma. Aquest tipus de deixalla arqueològica no és molt freqüent als jaciments arqueològics, per la qual cosa s’ha decidit fer-li un anàlisi antracològica amb l’objectiu de determinar l’espècie vegetal a la que pertany. Això ha estat possible gràcies a què el procés de combustió que transforma la fusta en carbó no ha destruït totalment les seves cèl·lules, les quals ens ha donat la clau per identificar al taxó Quercus ilex-Quercus coccifera, és a dir, que pot tractarse tant de la carrasca/alzina com del coscoll, espècies que pertanyen al mateix gènere (vegeu foto adjunta). Una de les limitacions d’aquesta tècnica és que no es pot diferenciar el carbó de Quercus ilex (carrasca/alzina) del carbó de Quercus coccifera (coscoll), ja que la distribució i grandària de les seves cèl·lules són quasi idèntiques en les dues espècies vegetals. Malgrat això, és molt probable que la fusta carbonitzada analitzada siga de carrasca, ja que la vegetació natural predominant en la comarca dels Ports és un carrascar sublitoral amb un estrat arbori dominat per aquesta espècie (Peris, Stübing i Roselló, 1996), és a dir, que seria la matèria primera vegetal més abundant. Encara així, amb aquest argument no es pot descartar que el tàxon identificat es tracte de Quercus coccifera, ja que al territori podrien existir zones on el carrascar, degut a una progressiva degradació, haguera estat reemplaçat per formacions arbustives dominades pel coscoll, ja que aquestes formacions vegetals són molt característiques com etapa de substitució d’aquest (Laguna, 1989). Tot i això, és lògic pensar que per fabricar aquesta empunyadura o mànec utilitzaren fusta de carrasca i no de coscoll no sols per les seves característiques, ja que es traca de una fusta densa, compacta i flexible, sinó que també per que la major dimensió de les seues branques que la fan molt més apropiada per fer aquest tipus d’utensilis. Bibliografia Laguna, E., (1996): «Bases para la gestión de los carrascales valencianos. II: Etapas de sustitución y variabilidad», El Medi Natural, Vol. 1 no. 1 i 2. Leris, J. B., Stübing, G. i Roselló, R., (1996): Bosques y matorrales de la Conunidad Valenciana., Castelló, Diputació de Castelló.

Arqueologia

ANNEX 2 Anàlisi geològica del medi on es localitzen els enterraments de la Perera. Per Julià Pastor Aguilar (Llicenciat en Geologia)

Les sepultures de la Rourera del mas de la Perera, geològicament es troben sobre estrats del Cretaci Inferior, sobre les calcàries i margues de les Artoles immediatament inferiors a les argiles roges de Morella, formació on es documenten les conegudes restes de dinosaures. El contacte entre les calcàries de les Artoles (Barremià) i les argiles de Morella (Bedulià, Aptià Inferior) es pot veure molt clarament al costat de la pista rural i començament dels bancals de costat del jaciment. Si fem la descripció (vegeu figura adjunta) dels estrats on es troben les sepultures en sentit descendent, trobem a la part alta una formació de calcàries de 135 cm de potència, a continuació un nivell de margues de 65 cm i a la part baixa una altre nivell de calcàries de 50 cm de potència. Les calcàries de la part alta presenten una diferenciació estratigràfica en tres cossos el superior, d’una potència de 75 cm (A) d’estratificació prou massiva amb algunes laminacions creuades i alguna superfície estilolítica. El tram intermedi (B), d’una potència de 45 cm amb estratificació lleugerament ondulada o sigmoidal. L’últim tram de 15 cm de potència, és el tram que interessen les tombes, en el cas de la tomba 1 (T1) completament i en el cas de la tomba 2 (T2) segurament de forma parcial. Es tracta d’un tram de calcàries amb gran quantitat de restes fòssils de bivalves molt visibles a la part superior. A la part dreta de la tomba tota l’estructura queda tallada i en contacte amb derrubis de pendent. Aquesta discontinuïtat podria explicar-se per una petita fractura perpendicular a l’eix del sinclinal. Els estrats de la zona cabussen al SW amb una inclinació de 10º com els correspon pel fet de formar part del flanc NE del sinclinal de Morella. Donades les característiques dels enterraments fa pensar que en el lloc on es van fer les tombes ja faltaven els dos trams A i B de les calcàries superiors, en primer lloc perquè és impensable haver de foradar un metre 30 cm de roca calcària dura; també ens ajuda a pensar això el fet que les superfícies dels plans de diàclasis del tram C estan molt meteoritzades, cosa que ens dóna idea del temps que han estat en contacte amb els agents de la meteorització ambiental. El despreniment de blocs de calcària dels trams A i B són fàcilment explicables a favor de les superfícies de fractura de les diàclasis i pel fet que la zona dels soterraments és un vèrtex entre dos barranquets on, a més, el cabussament dels estrats o pendent estructural coincideix amb el pendent geomorfològic. Un altre aspecte a tenir en compte en la disposició de les sepultures ós que T1 travessa el tram C i se situa parcialment en el nivell de margues, mentre que T2 està situada completament dins de les margues i acaba descansant sobre la roca calcària de la part de baix. Això es pot explicar simplement per la intenció de posar-les més o menys a nivell sense tenir en compte l’estructura subjacent.

arqueologia

Pel que fa al nom del paratge, ve determinat pel tipus de vegetació que s’hi produeix: rourera seca de fulla menuda. En aquesta zona trobem carrascars i roureres seques de fulla menuda depenent de situacions d’inversió tèrmica en les valls del riu o en funció del major o menor grau d’insolació derivat de la forma i disposició dels vessants, que és el cas que ens ocupa, encara que com no és un cas ben definit podem trobar zones ben properes on no hi ha ni carrascar típic ni rourera neta sinó barreja de les dues.

56

Arqueologia Arqueologia

ANNEX3 3 ANNEX Anàlisizooarqueològica zooarqueològicadedeles lesrestes restesrecuperades recuperadesals alsenterraments enterramentsdede Anàlisi Perera. lalaPerera. PerJuan JuanVicente VicenteMorales MoralesPérez Pérez(Doctor (DoctorenenArqueologia Arqueologiai iEsp. Esp.enenZooarqueologia) Zooarqueologia) Per

INTRODUCCIÓ INTRODUCCIÓ fauna recuperada a l’excavació dels enterraments localitzats mas de(Morella, la Perera LaLa fauna recuperada a l’excavació dels enterraments localitzats al mas deal la Perera (Morella, Castelló) provéestratigràfiques de les unitats0001, estratigràfiques 0002, (vegeu 00011fig. i de Castelló) prové de les unitats 0002, 00011 0001, i de la terrera 18la (vegeu fig. 18 delde text principal). nombre dea la restes s’indica a la taula delterrera text principal). El nombre restes s’indica aEl la taula 1. Per realització de l’estudi s’ha1. Per a la realització de l’estudi s’ha emprat el material de comparació del Laboratori emprat el material de comparació del Laboratori d’Arqueologia de la Facultat de Geografia d’Arqueologia de la Facultat de Geografia i Història de les la Universitat de València. i Història de la Universitat de València. També s’han consultat obres referenciades a la També s’han consultat les obres referenciades a la bibliografia. bibliografia. LES RESTES DE FAUNA LES RESTES DE FAUNA 1. ESTUDI TAXONÒMIC 1. ESTUDI TAXONÒMIC Terrera Ovicaprins

0001

3

0002

1

Oryctolagus cuniculus Bos-Equus

0011

4

Avifauna TOTAL

TOTAL

1 1 1

Apodemus sylvaticus Sense identificar

Tomba 2

1 4

1 9 10

4 5

1 6 10

4

5 1 1 4 2 20 33

Taula 1: Distribució de les restes a les diferents unitats estratigràfiques.

nombre total restes fauna recuperades bastant reduït. Trobemque que registre ElEl nombre total dede restes dede fauna recuperades ésés bastant reduït. Trobem elel registre recuperat inclourestes restes macrofauna, microfauna i avifauna. També ha presència recuperat inclou de de macrofauna, microfauna i avifauna. També hi hahipresència de de caragols de necròfags terra necròfags han estat tractats al treball. present treball. caragols de terra que noque hanno estat tractats al present macrofauna i les restes conill 1.1.LaLamacrofauna i les restes dede conill Les restes de macrofauna recuperades són, com totes, iescasses, el conservació seu estat de Les restes de macrofauna recuperades són, com totes, escasses, el seu estati de és bastant deficient causes queLa totmajor seguit veurem. La major part de ésconservació bastant deficient per causes que tot per seguit veurem. part de les restes recuperades les restes recuperades pertanyen a ovins o caprins sense que el seu estat haja permés pertanyen a ovins o caprins sense que el seu estat haja permés d’establir, en cap cas, la d’establir, en cap cas,Tanmateix, la diferenciació de gènere. amb aquestdepropòsit s’ha diferenciació de gènere. amb aquest propòsitTanmateix, s’ha consultat el treball Boessneck consultat de5Boessneck Són aunlatotal de 5una restes, recuperades a la (1980). Sóneluntreball total de restes, tres (1980). recuperades terrera, altra tres a la unitat 0002 i la terrera, una altra a la unitat 0002 i la cinquena a la unitat 0011 de la tomba 2. A la taula cinquena a la unitat 0011 de la tomba 2. A la taula 2 se sintetitzen aquestes restes. En el cas de se sintetitzen restes.cuniculus), En el cas de lesmostra restesla detaula conill les2 restes de conillaquestes (Oryctolagus com 1, (Oryctolagus es limiten ambcuniculus), seguretat com mostra la taula 1, es limiten amb seguretat a una resta a la unitat 0011 de latíbia. tomba a una resta a la unitat 0011 de la tomba 2, un fragment proximal de la diàfisi d'una

arqueologia

2, un fragment proximal de la diàfisi d'una tíbia. Tanmateix, les 9 restes sense identificar de la unitat 0001 poden pertànyer, també, a un lagomarf tant per la seva morfologia com per la seva grandària, tot i que, també podrien tractar-se de restes de'algun ocell. Fragment diàfisi tibial diàfisi fèmur

Terrera 0002 1 1 2 1 Taula 2.- Distribució de les restes d'ovicaprins

0011

2. Microfauna A la tomba 2 apareixen quatre restes de microfauna que han pogut ser determinades com d’Apodemus sylvaticus, ratolí de camp, molt comú en aquests indrets. Prefereix les zones boscoses no massa denses. Tanmateix s’adapta amb facilitat a bona part dels ecosistemes, extenent-se per gairebé tota Europa, excepció feta de les zones més al nord de la península escandinava (Rodríguez de la Fuente, 2003; Ivaldi, 1999). Les restes recuperades són una mandíbula dreta que conserva l’incisiu, un incisiu de la mandíbula esquerra, un fragment proximal de l’húmer dret i altre fragment proximal de fèmur esquerre. Òbviament, no ha pogut determinar-se en cap cas l’edat o sexe del espècimens. 3. Avifauna Únicament apareixen dos fragments d’ossos d’ocells, identificats com a tals per la seva morfo-logia. Són ossos llargs, tanmateix, no s’ha determinat la unitat anatòmica a la que pertanyen exactament.

2. ESTUDI TAFONÒMIC 1 3

2

Gràfic 1. Mostra la distribució de marques de mossos (1), talls (2) i les restes sense marques (2 ) de-terminades

Com s’observa al gràfic 1, la major part de les restes pre-senten mossos, resultants de l’atac de carnívors, es tracta de cànids o d’altres carnívors silvestres, sense poder precisar més. Són un total de 24 restes, on trobem les marques típiques de rossegat, cúpules i punxades originades per l’actuació dels carnívors (Pérez Ripoll, 1992) . Aquests atacs provoquen una forta erosió de l’os que encara fa més difícil la seva identificació. Sols en el fragment de diàfisi de tíbia d’animal gran de la UE 0011 de la tomba 2, s’han detectat marques de carnisseria, consistents en dos talls per serrat, un que provoca una important incisió i altre que aconsegueix fracturar l’os.

Arqueologia

CONCLUSIONS Estem davant, doncs, d’una mostra de restes i espècimens reduïda i en un estat de conservació bastant dolent, sobre tot per l’actuació ja comentada de carnívors en una gran part de les restes. Tanmateix, tot allò que apareix no és gaire estrany en la zona. Són animals de la muntanya comuns, com el ratolí de camp i el conill, o animals domèstics àmpliament distribuïts, com els ovicaprins o els de major talla, bovins o èquids. No es pot establir una relació directa amb els enterraments, ja que semblen més aviat restes incloses al sediments i que de forma accidental han acabat formant part dels estrats excavats.

Bibliografia Boessneck, J., (1980): «Diferencias osteológicas entre ovejas (Ovis aries L.) y cabras (Capra hircus L.)» dins Brothwell, D., Higgs, E., Clark, G., Ciencia en Arqueología, Mèxic (D.F.), Fondo de Cultura Económica, 338-366. Ivaldi, F., (1999): «Apodemus sylvaticus, (on-line)». Animal Diversity Web, vista el 8-3-2004, http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Apodemus_ sylvaticus.html Pérez ripoll, M., (1992): Marcas de carnicería, fracturas intencionadas y mordeduras de carnívoro en huesos del mediterráneo español, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Rodríguez Editores.

de la

Fuente, F., (2003): Fauna Ibérica y Europea, Barcelona, Salvat

arqueologia

Bibliografia Arasa, F., (1983-84): «Història de l’arqueologia a la comarca d’Els Ports», Boletín de Amigos de Morella y su Comarca, Año VI. Arasa, F., (1987): Lesera (la Moleta dels Frares, el Forcall). Estudi sobre la romanització a la comarca dels Ports. Monografies de Prehistòria i Arqueologia, 2, Castelló, Diputació de Castelló. Arasa, F., (1991 a): «El poblament medieval pre-cristià en la comarca dels Ports segons la documentació». Miscel·lània dedicada a la memòria de Mossén Manuel Milián Boix, Morella, Amics de Morella i Comarca. - (1991 b): «Un osculatori i dues plaques de cinturó de la comarca dels Ports (Castelló)». Saguntum, 24. Arasa, F., (1999): «Arqueologia del terme municipal de Cinctorres». Cinctorres, Vol. I. Tortosa, Cinctorres Club, C. B. Arasa, F. i Rosselló, V., (1995): Les vies romanes del territori valencià, València. Arasa, F. (1995): La ciutat romana de Lesera, Vinaròs, Ajuntament de Forcall. A ssis , S.; S antos , A. L.; R oberts , CH. A. (2011): Evidence of hypertrophic osteoarthropathy in individuals from de Coimbra Skeletal Identified Collection (Portugal). International Journal of Paleopathology 1: 155-163. Bordàs, M., (1920 a): «Los restos arqueológicos del Mas de les Solanes I». Morella y su Comarca, 21. - (1920 b): «Los restos arqueológicos del Mas de les Solanes II». Morella y su Comarca, 22. - (1920 c): «Los restos arqueológicos del Mas de les Solanes III». Morella y su Comarca, 24. Bordàs, M., (1921): «Los restos arqueológicos del Mas de les Solanes IV». Morella y su Comarca, 25. Brothwell, D. R., (1993) (reed.): Desenterrando huesos. La excavación, tratamiento y estudio de restos del esqueleto humano, Madrid, Fondo de Cultura Económica. Butzer, K. W., (1989): Arqueología. Una ecología del hombre, Barcelona, Bellaterra. Campo, M., (1996): «Propuesta para una sistematización objetiva del estado general de una conservación de un esqueleto» dins Villalaín, J.D., Gómez, F. i Gómez, C. (eds.) (1996): Actas del II Congreso Nacional de Paleopatología, València. Capasso, L.; Kennedy, K.A.R. i Wilzak, C.A., (1999): «Atlas of occupational markers on human remains». Journal of Paleopathology, monographic publication, 3. Carmona, S., (1996): El mundo funerario rural tardoantiguo y de época visigoda en Andalucia: la necrópolis de El Ruedo (Almedenilla, Córdoba), Còrdova. [microforma]. Castellana, C. i Malgosa, A., (1991): «El complejo postural en cuclillas en los individuos de S´illot des Porros (Mallorca, VI-II a.C.)» dins Botella, Jimenez Ruiz i Du Souich (eds.) (1991): Nuevas perspectivas en Antropología, Granada.

Arqueologia

Castellanos (coord.), Crespo, F. Larrazabal, J. i Segarra, D., (2000): A Dertosa in Valentiam. Comunidades locales y esferas ideológicas en el Levante hispanovisigodo. Castelló, Fundación Dávalos-Fletcher. Crubézy, E., Masset, C., Lorans, E., Perrin, F. L. i Tranoy, L., (2000): Archéologie funérarie. París (França), Editions Errance. De Antonio, J. M., Duarte, F-X., García, E., Gómez, O., Yerbes, A., Hernández, F., Pitarch, A., Polo, M., Ruiz, J. i Serrano, I., (2003): «Els Enterraments de la Perera (2002/0371-Cs). Exemple d’una intervenció arqueològica ordinària». Au!, 66. Duarte, F-X., Hernández, F., Núñez, G. i Pérez, R., (2009): «Tres conjuntos funerarios rurales en Morella (els Ports, Castelló). Siglos VI-XI: aspectos arqueológicos» dins Polo, M. i García-Prósper, E. (eds.): Actas del IX Congreso Nacional de Paleopatología. Enrich, J. i Pedraza, Ll., (1993): «Vilaclara de Castellfollit del Boix (Bages, Barcelona). Un asentamiento rural de la antigüedad tardía». Actas del IV Congreso de Arqueología Mediaval Española, Vol. II, Alacant. Gamundí, S. i Sangüesa, C., (1991): Morella. Guía del antiguo término, Morella, Ajuntament de Morella/Centre per a la Promoció del Patrimoni Cultural dels Ports. García-bartual, M., Sánchez, J.A., i Arroyo, E., (2000): «Estudio paleodemográfico comparativo de tres necrópolis visigodas de la Comunidad de Madrid» dins Caro, L., Rodríguez, H., Sánchez, E., López, B. i Blanco, M.J. (ed). (2000): Tendencias actuales de Investigación en la Antropología Física Española, Lleó. Gil, P., Polo, M., Puchalt, F., Negre, M.C. i Villalaín, J.D., (2001): «Estudio antropológico y paleopatológico de 31 individuos procedentes del antiguo cementerio de Morella (s. XIII-XVII)» dins Sánchez, J.A. (ed.): Actas del V Congreso Nacional de Paleopatología. Giner, D., (1981): «Historia. Los primeros pobladores». Boletín Cinctorres, 81. González, R., (2000): El mundo funerario romano en el País Valenciano. Monumentos funerarios y sepulturas entre los siglos I a. de C. -VII d. de C., Madrid/Alacant, Casa Velázquez/Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”. Greenwald, C.; Latimer, B.; Jellema, L. M.; Hershkovitz, I.; Dutour, O.; Rothschild, B. M. (1999). Serpens endocranea symmetrica (SES): a new term and possible sign of cranial tuberculosis. American Journal of Physycal Anthropology (suppl.) 28: 140. Hershkovitz, I.; Greenwald, C.; Latimer, B.; Jellema, L. M.;Wish-Baratz, S.; Eshed, V.; Dutour, O.; Rothschild, B. M. (2002): Serpens endocranea symmetrica (SES): A new term and possible clue for identifyint intrathoracic disease in skeletal populations. American Journal of Physycal Anthropology 118: 201-216. Llobregat, E. A., (1974): «Enterramientos de época romana tardía en Cocentaina (Alicante)». Symposium de Arqueología Romana de Segovia, Segovia. Llobregat, E. A., (1977): La primitiva cristiandat valenciana. Sèrie Taronja, 17. València, L’Estel. Llobregat, E. A., (1985): ): «Las épocas Paleocristiana y Visigoda» dins Arqueología del País Valenciano: Panorama y Perspectivas (Anejo de la revista Lucentum), Alacant, Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Alicante.

arqueologia

Orlandis, J., (1987): Historia de España. Época visigoda (409-711). Vol. 4, Madrid. Ortí, F., (1958): Historia de Morella. I Prehistoria y Protohistoria, Benimodo. Padilla, J. I. i Álvaro, K. (2012): «La organización del espacio funerario entre la Antigüedad Tardía el mundo medieval: de la necròpolis a los cementerios hispanos» dins Molist, N. i Ripoll, G. (eds.): Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII). Monografies d’Olèrdola, 3.1. Paleopathology Association (1991): Recomendaciones del comité para la base de datos de restos óseos. Asociación Española de Paleopatología, Madrid. Pérez, R., (2002): «L’arqueologia a Morella: noves valoracions sobre la prehistòria recent». Papers dels Ports de Morella, 1. Pérez, R., (2007): «El Racó dels Cantos III: un asentamiento rural en altura de la Tardoantigüedad/Alta Edad Media» dins Vizcaíno, D. (coord.): Paisaje y arqueologia en la Sierra de la Menarella, València, Renomar S. A. i EIN Mediterráneo S. L. Polo, M. i García-Prósper, E. (2009): «Tres conjuntos funerarios rurales en Morella (els Ports, Castelló). Siglos VI-XI: aspectos bioantropológicos y paleopatológicos» dins Polo, M. i García-Prósper, E. (eds.): Actas del IX Congreso Nacional de Paleopatología.. Polo, M., Melchor, J.M. i Benedito, J., (2000): «Estudio arqueológico y paleopatológico de un esqueleto de época musulmana en el entorno de la iglesia de la Asunción (la Vall d´Uixó, Castellón)». Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, vol. 21. Polo, M, Miquel, M. i Villalaín, J.D., (2001): «Experimental cribra orbitalia in Wistar rats: an etiopathogenic model of porotic hyperostosis and other porotic phenomena» dins La Verghetta, M. i Capasso, L. (eds.) (2001): Proceedings of XIIIth European Meeting of the Palepathology Association, Teramo-Chiety (Itàlia). Polo, M. i Villalaín, J.D., (2000): «Tafonomía forense y policial» dins Villalaín Blanco, J.D. i Puchalt Fortea, F.J. (dir.) (2000): Identificación Antropológica Policial y Forense, València. Polo, M. i Villalaín, J.D., (2003): «Fenómenos porosos en Paleopatología: estado de la cuestión y nuevas aportaciones» dins Campo, M. i Robles, F. (Eds): ¿Dónde estamos? Pasado, presente y futuro de la Paleopatología, Madrid. Reyes, F. i Menéndez, Mª. L., (1985): «La necrópolis de “El Montecillo” (Atajate, Málaga)». Actas del I Congreso de Arqueología Mediaval Española, Vol. II, Osca. Ripoll, G. i Molist, N. (2012): «Arqueologia funerària a Catalunya de l’antiguitat tardana al món medieval (s. XIII-XVII)» dins Molist, N i Ripoll, G. (eds.): Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII). Monografies d’Olèrdola, 3.1. Roberts, CH. i Manchester, K., (1995): The archaeology of disease. Roig, J. i Coll, J. M. (2012): «El món funerari dels territoria de Barcino i Egara entre l’Antiguitat tardana i l’època medieval (segles V-XII): Caracterització de les necròpolis i cronotipologia de les sepultures» dins Molist, N. i Ripoll, G. (eds.): Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII). Monografies d’Olèrdola, 3.2. Sarthou, C., (1989): Geografía General del Reino de Valencia. Provincia de Castellón, Madrid, Confederación Española de Cajas de Ahorro.

Arqueologia

Schutkowski, H., (1993): «Sex determination of infant and juvenile skeletons: I. Morphognostic features». American Journal of Physical Anthropology, 90. Segura, J., (1868) (ed. facs. 1981): Morella y sus aldeas. Corografía, Estadistica, Historia, Tradiciones, Costumbres, Industria, Varones Ilustres etc. de esta antigua poblacion y de las que fueron sus aldeas. Vol. I, Morella. Serrano, E. i Atencia, R., (1985): «La necrópolis de época visigoda de “El Tesorillo” (Teba, Málaga)». Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española, Vol. II, Osca. Worksop of European Anthropologists, (1980): «Recomendations for age and sex determination». Journal of Human Evolution, 9.