Els drones com a elements de prevenció situacional del delicte

Els drones com a elements de prevenció del delicte

Genís Asensio Lahuerta ESTUDIANT DE 4T DEL GRAU EN CRIMINOLOGIA I POLÍTIQUES PÚBLIQUES DE PREVENCIÓ | UNIVERSITAT POMPEU FABRA

Tutor: Íñigo Ortiz de Urbina Gimeno

RESUM Els drones són instruments que compten amb una varietat d’usos molt àmplia entre els quals hi ha el de realitzar tasques relacionades amb la seguretat, concretament amb la prevenció del delicte. Aquest treball busca conèixer si és realment viable l’ús d’aquests aparells per part de la policia en les seves tasques quotidianes. Per aquest motiu, el primer que es fa és un anàlisi de la legislació vigent a Espanya pel que fa referència a càmeres de videovigilància i a l’enlairament de drones, ja que no existeix cap llei específica sobre l’ús de drones com a instruments de vigilància. Després, es parla sobre els drones, concretament sobre la seva tipologia, els problemes que genera el seu ús i es fa una recopilació sobre experiències de cossos policials arreu del món amb aquests aparells. Finalment, hi ha un apartat que fa referència a la teoria de la prevenció situacional i es determina l’efectivitat dels drones com a elements de prevenció del delicte a través dels resultats d’un estudi sobre càmeres de videovigilància i delinqüència.

ÍNDEX 1

Introducció ................................................................................................................................ 1

2

Qüestions legals ........................................................................................................................ 3 2.1

2.1.1

Legislació general ...................................................................................................... 3

2.1.2

Legislació específica per les forces i cossos de seguretat de l’Estat .......................... 7

2.1.3

Legislació específica pels vigilants de seguretat privada ........................................... 9

2.2 3

4

en l`àmbit de la videovigilància......................................................................................... 3

En l’àmbit de la seguretat de l’espai aeri ......................................................................... 10

Drones ..................................................................................................................................... 13 3.1

Principals problemes amb els drones............................................................................... 14

3.2

L’ús de drones per part de la policia arreu del món ........................................................ 20

La teoria de la prevenció situacional ...................................................................................... 24 4.1

Tècniques de prevenció situacional ................................................................................. 25

4.2

Crítiques a la prevenció situacional ................................................................................. 26

4.3

Estudi empíric sobre videovigilància i prevenció situacional ......................................... 28

5

Conclusions ............................................................................................................................. 30

6

Bibliografia ............................................................................................................................. 33

7

Textos normatius consultats .................................................................................................... 37

1 INTRODUCCIÓ En els últims temps, gràcies als avenços tecnològics que es produeixen constantment s’han popularitzat uns aparells coneguts com a drones. Com no tots els lectors d’aquest treball han de saber què és un drone, tot seguit en faré una breu definició: Es coneix com a drone, qualsevol vehicle aeri no tripulat que es mou, ja sigui de manera autònoma o per control remot i que pot tenir funcions, formes i mides molt diverses. Moltes vegades es fa servir la paraula drone per referir-se al que en anglès es coneix com a Unmanned aerial vehicle (UAV), que és un tipus de vehicle aeri no tripulat que té autonomia i s’usa per tasques de reconeixement del terreny en la majoria de casos. Aquesta distinció entre denominacions es dóna principalment en l’àmbit militar, que és d’on provenen els UAV. Tot i així, en aquest treball faré servir sempre la paraula drone tot i que em refereixi a aquests vehicles. Un cop tenint clar això, avançaré una mica més en la introducció. Els drones, han començat a aparèixer a l’escena pública (televisió, diaris, sèries, pel·lícules, etc...) cada cop amb més força i freqüència i això ha comportat una popularització en el seu ús. La seva versatilitat els fa útils per dur a terme tasques de molts tipus diferents: des de reconeixement del terreny fins a ser utilitzats com un estri més per gravar vídeos de zones aparentment inaccessibles per als humans. Veient el seu potencial és quan m’he plantejat la pregunta: Podrien fer-se servir drones per a realitzar funcions de vigilància dels espais i prevenir la delinqüència? És a dir, usar els drones com a càmeres de videovigilància però anant un pas més enllà i aprofitar la mobilitat d’aquests aparells per tenir un mitjà de vigilància més efectiu i innovador. Tot i així s’ha d’anar en compte, ja que usar drones com a elements de vigilància genera un seguit de problemes que no es poden passar per alt. El més important de tots té a veure amb la intimitat dels ciutadans. Fins a quin punt un drone pot arribar a vulnerar la intimitat de les persones i quin és el límit a aquesta vulneració? Si comparem els drones amb les càmeres de videovigilància estàtiques, veurem com els primers suposen una afectació més greu de la intimitat de les persones que els segons, ja que les càmeres de vídeo generalment estan fixades a un lloc, per tant, la gent és conscient que existeix aquesta vigilància sobre ells en aquell punt concret, però per altra banda, el drone és un element mòbil i amb més angle de visió, això vol dir que no només vigila un punt concret sinó que vigila tot una extensió de terreny i això provoca més problemes per la intimitat de les persones. 1

A Espanya tot això està regulat per la Llei orgànica de protecció de dades (LOPD) i en un dels apartats del treball l’analitzaré per poder conèixer la realitat del país en quant a la videovigilància i la factibilitat d’usar drones per realitzar aquesta feina. També s’hauria de tenir en compte l’impacte que podria provocar l’ús de drones per part dels cossos de policia com a mesura de vigilància i control i/o de prevenció del delicte. Augmentaria l’efectivitat si a més d’haver-hi patrulles al carrer, hi haguessin també avions no tripulats que sobrevolessin certes zones de les grans metròpolis mundials? Això em porta al segon gran problema que pot sorgir de l’ús dels drones com elements de vigilància: el perill que suposen per l’espai aeri. A Espanya, l’Agència Estatal de Seguretat Aèria (AESA), que és qui regula l’espai aeri espanyol, s’ha vist obligada a tractar aquest tema degut a l’auge en l’ús dels drones en els últims anys, sobretot per particulars. En un dels apartats del present treball, analitzaré què s’ha dit des de l’AESA en relació a aquest tema, quina és la situació actual en relació als drones a Espanya i si es podrien arribar a fer servir com a elements de seguretat i prevenció del delicte pels cossos i forces de seguretat. Una vegada revisada la qüestió legal a Espanya, és important aprofundir una mica sobre els drones, sobre els problemes que generen i sobre l’ús que se’ls ha donat per part de cossos de policia de diferents parts del món. És important enfocar l’ús dels drones com a mesura de seguretat des d’un punt de vista criminològic (detecció del delicte, que permet la prevenció i el control del mateix), per aquest motiu he cregut que el més oportú seria comprovar si podrien ser bons elements de prevenció situacional del delicte. Per fer això, he tingut en compte les càmeres de videovigilància, que són un element consagrat dins d’aquesta teoria i les compararé amb els drones per intentar determinar la seva utilitat en aquest àmbit. Des del meu punt de vista, els drones podrien ser una versió millorada de les càmeres de videovigilància convencionals, per això crec que poden encaixar bé dins la teoria en qüestió. Un cop vist tot això, exposaré les conclusions a les quals he arribat després de realitzar el treball i analitzar tota la informació que he trobat sobre el tema i intentaré treure una conclusió sobre si amb tot el que he vist crec o no crec que els drones puguin arribar a ser mai elements de prevenció i control de la delinqüència útils o el màxim ús que se’ls podrà donar serà el de ser mers observadors sofisticats. 2

2 QÜESTIONS LEGALS Hi ha certes qüestions legals que haurien de tenir-se en compte a l’hora de fer servir drones com a elements de seguretat, referents a dos àmbits: la videovigilància i l’espai aeri. El primer ve regulat per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) i el segon per l’Agència Estatal de Seguretat Aèria (AESA). És important tenir-los en compte els dos, ja que la recollida d’imatges pot representar una vulneració del dret a la intimitat de les persones i el fet de tenir a objectes circulant per l’espai aeri també pot ocasionar problemes ja sigui a nivell de logística o a nivell de seguretat.

2.1 2.1.1

EN L`ÀMBIT DE LA VIDEOVIGILÀNCIA

Legislació general

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) va elaborar l’any 2014 una guia sobre videovigilància que servirà per fer un breu resum sobre les qüestions bàsiques en aquest àmbit. Primer de tot s’ha de distingir entre dos tipus d’usos dels instruments de videovigilància: l’ús per part de particulars i l’ús per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. El primer ve regulat per la Llei orgànica 15/1999, del 13 de desembre, de Protecció de dades de caràcter personal (LOPD) i el segon per la Llei orgànica 4/1997 del 4 d’agost, per la qual es regula la utilització de videocàmeres per part de les forces i cossos de seguretat en llocs públics. També existeix una instrucció de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), que regula el tractament de dades personals amb finalitats de vigilància a través de sistemes de càmeres o videocàmeres. Es tracta de la instrucció 1/2006 del 8 de novembre. Aquesta instrucció es podria dir que recull els aspectes més importants de la llei de protecció de dades, per tant, serà en el que em centraré. La LO 15/1999 fa referència a “dades de caràcter personal”, però què s’entén per “dades de caràcter personal”? La mateixa LOPD ho explica en el seu article 3 apartat a): Es consideraran dades de caràcter personal qualsevol tipus de dades sobre persones físiques identificables o identificades. La instrucció 1/2006 de l’AEPD recull una sèrie de requisits a l’hora de la recol·lecció i el tractament de les imatges: 3

a) S’ha de respectar el principi de proporcionalitat. La utilització de càmeres de videovigilància ha de perseguir una finalitat legítima i sempre ha de ser proporcional amb els objectius que busca aconseguir. Per considerar si l’ús de videovigilància és proporcional s’ha de comprovar que supera 3 judicis: a. Judici d’idoneïtat: La mesura serveix per aconseguir complir els objectius perseguits. b. Judici de necessitat: La mesura és necessària perquè no existeix un medi menys lesiu per aconseguir els mateixos objectius. c. Judici de proporcionalitat en sentit estricte: La mesura en qüestió genera més beneficis que perjudicis a l’hora d’aconseguir els objectius en qüestió. b) Obligació d’informació. S’ha d’informar al públic de l’activitat de gravació d’imatges que s’està duent a terme a través d’un distintiu. Es tracti d’un lloc obert o d’un lloc tancat. Aquest distintiu ha de tenir 3 elements: a. Fer referència a la LO 15/1999 b. Fer referència a quina és la finalitat de l’ús de la videovigilància c. Dades sobre el responsable dels elements de vigilància perquè es pugui contactar amb ell per fer ús dels drets de les persones gravades als quals fa referència la LOPD. A part d’una distintiu també ha d’existir un imprès on es faci referència a les següents qüestions (Article 5.1

Exemple de distintiu per indicar la presència de videocàmeres. Font: Pàgina web oficial de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) – www.agpd.es

LODP): -

L’existència d’un arxiu o que s’està duent a terme un tractament de les imatges, quina finalitat té això i qui n’és el destinatari.

-

La identitat del responsable del tractament de les imatges o del seu representant.

-

La possibilitat de fer ús dels següents drets sobre les imatges: accés, rectificació, cancel·lació i oposició.

4

-

Conseqüències de l’enregistrament de les imatges i de no voler cedir-les.

-

La obligació del responsable del representant de les videocàmeres a respondre a preguntes dels interessats.

c) Només s’instal·laran càmeres de videovigilància quan no hi hagi medis menys lesius pels drets fonamentals de les persones que puguin aconseguir els mateixos objectius. d) Només es tractaran les imatges que siguin pertinents per la finalitat que es busca aconseguir amb la instal·lació de les càmeres. Per exemple: Si el que es busca es la prevenció del delicte, no tindrà cap mena de justificació el tractament d’imatges on no s’apreciï la comissió de cap delicte o l’aparició d’una persona sospitosa. e) Tota videocàmera instal·lada en un espai privat, mai podrà enregistrar imatges de l’espai públic menys en el cas que sigui inevitable per la funció que persegueix el seu ús o per la ubicació de la càmera. f) Les dades recollides per les càmeres de videovigilància poden conservar-se durant com a molt un mes des de que han estat captades. Les imatges que capten les càmeres de videovigilància poden reproduir-se en temps real a través d’un mitjà (cosa que no requerirà inscripció a l’AEPD, però seguirà requerint que s’informi al públic) 1 o poden crear arxius. La creació d’un arxiu comporta que aquella informació queda gravada, i per tant, requereix la inscripció a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades i l’encarregat ha de prendre les mesures de seguretat necessàries per assegurar que no es pugui fer un mal ús de les dades o hi pugui accedir gent no autoritzada. A més, tothom qui accedeixi a aquestes dades ha de guardar secret sobre elles. Una qüestió a tenir en compte pel que fa referència a l’ús de càmeres de videovigilància per part de la població ordinària és l’ús d’aquestes en els espais públics d’ús privat. Això pot fer referència a llocs com restaurants, botigues, centres comercials, etc... En aquests casos, les càmeres de videovigilància es podran fer servir seguint el principi de proporcionalitat citat anteriorment, però s’hauran de tenir en compte certes coses destinades a la protecció de la intimitat dels usuaris

L’informe jurídic 0212/2007 de l’AEPD, determina que encara que es consideri que les càmeres que només reprodueixen les imatges que capten en temps real no generen cap arxiu, si que tracten informació i per tant, és obligatòria l’existència d’un distintiu que informi de la presència de les mateixes. 1

5

d’aquests espais, com pot ser la prohibició d’instal·lar càmeres a lavabos o vestuaris i la prohibició de gravar converses entre persones (Agencia Española de Protección de Datos, 2014). Fins ara s’ha presentat una part més general de la legislació de protecció de dades, però és important per aquest treball, centrar-se en l’àmbit de la seguretat. D’aquesta manera, podem veure que a l’informe jurídic 0041/2007 de l’AEPD, es fa referència a les mesures de seguretat que s’han de prendre en referència als arxius generats per càmeres de videovigilància que tenen com a finalitat garantir la seguretat. En aquest informe, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades determina que les mesures de seguretat que es requereixen són les que recull el Reial Decret 994/1999, en el seu Capítol II (articles del 8 al 14), com a “mesures de seguretat de nivell bàsic”. Aquestes mesures de seguretat consisteixen en: 1- La creació d’una normativa de seguretat per part del responsable de l’arxiu que serà d’obligat compliment per part del personal que tingui accés a les dades de caràcter personal i als sistemes d’informació. És important que aquesta normativa es modifiqui al llarg del temps per adaptar-se a tots els problemes i situacions que es puguin anar desenvolupant. 2- Existència d’un registre d’incidències on quedi reflectit el tipus d’incidència, moment en el que s’ha produït, persona que comunica la incidència, persona a qui va dirigida la comunicació i conseqüències de la incidència. 3- Existència de procediments d’identificació i autenticació a l’hora d’accedir als sistemes d’informació. 4- Controls en l’accés a les dades. El personal autoritzat només podrà accedir a les dades que li siguin necessàries per al desenvolupament de la seves funcions, per tant, s’ha d’establir un sistema per controlar que un individu no pugui accedir a la totalitat de les dades sinó només a les quals li correspon l’accés segons el que marca la normativa de seguretat. 5- Els suports informàtics que continguin dades de caràcter personal hauran de permetre que es pugui conèixer de quin tipus d’informació es tracta, ser inventariats i estar guardats en un lloc on només hi pugui tenir accés el personal autoritzat per accedir a aquest tipus de dades segons la normativa de seguretat. A més, aquests suports només podran sortir de l’establiment si ho autoritza el responsable de l’arxiu. 6- Es realitzaran còpies de seguretat de les dades emmagatzemades com a mínim un cop per setmana a no ser que no s’hagin actualitzat les dades en aquell període de temps. Tant els

6

procediments per a realitzar una còpia de seguretat de les dades com els de recuperació de les mateixes han d’assegurar que es pugui tornar a l’estat en el que estaven les dades abans de la destrucció. Tots aquests procediments aniran supervisats pel responsable del fitxer per tal que es realitzin correctament. No són necessàries les mesures de seguretat de nivell mitjà o alt perquè no es tracta dels supòsits recollits en els apartats 4.3 i 4.4 del mateix Reial Decret, és a dir, els fitxers no contenen dades referents a la ideologia, religió, creences, origen racial, salut o vida sexual dels individus, dades recollides amb finalitats policials sense el consentiment de la persona afectada ni dades personals suficients que permetin poder fer una anàlisi de la personalitat del subjecte en qüestió. És important veure també què diu la regulació sobre l’ús de càmeres de videovigilància per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i per part dels subjectes pertanyents al món de la seguretat privada. 2.1.2 Legislació específica per les forces i cossos de seguretat de l’Estat L’ús de càmeres de videovigilància en llocs públics per part de forces i cossos de seguretat ve regulat per la Llei orgànica 4/1997 del 4 d’agost. Aquesta llei pot ser la més important per l’objecte del qual tracta el treball, ja que en el seu article 1, ja especifica que el que regula la llei és l’ús de videocàmeres per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat en espais públics i amb l’objectiu de mantenir la seguretat i evitar la comissió de delictes, a més, la llei no va només dirigida a les càmeres de videovigilància en si, sinó també als “mitjans tècnics anàlegs i en general a qualsevol aparell que permeti les gravacions previstes en aquesta Llei.” És a dir, es pot determinar que l’ús de drones per part de la policia per a realitzar funcions de control i prevenció del delicte entra dins d’aquests “mitjans tècnics anàlegs”. La llei també especifica que en aquests casos no es considerarà que l’obtenció de dades a través de les videocàmeres provoqui cap afectació a la intimitat o a l’honor de les persones enregistrades a les imatges. La LO 4/1997 fa una distinció entre càmeres fixes i càmeres mòbils, però per l’objecte d’anàlisi del treball només tindré en compte el que fa referència a les càmeres mòbils. Es podrà autoritzar l’ús de càmeres mòbils en llocs en els que s’hagi autoritzat la instal·lació de càmeres estàtiques amb l’objectiu de reforçar-ne l’efectivitat i s’han de complir diverses característiques: l’existència d’un perill concret, que imatge i so es gravin a l’hora i els altres 7

requisits de l’article 6 de la mateixa llei. També es podrà dur a terme l’ús de càmeres mòbils en altres espais públics on no hi hagi càmeres estàtiques sempre i quan el màxim responsable provincial de les forces i cossos de seguretat de l’Estat així ho autoritzi un cop comprovat que l’ús que es vol donar a les càmeres sigui l’adequat segons la llei. En un màxim de 72 hores, el màxim responsable provincial haurà de posar la seva resolució motivada en coneixement d’una Comissió que estarà presidida pel President del Tribunal Superior de Justícia. La formació i funcionament de la Comissió dependrà de reglaments. En situacions d’urgència en les que no es pugui demanar l’autorització abans de fer ús de les càmeres, es podrà fer durant les 72 hores posteriors a la gravació a través d’un informe motivat dirigit a la Comissió i al màxim responsable provincial de les forces i cossos de seguretat. En cas que es decideixi no autoritzar l’ús de càmeres mòbils per part de la Comissió, s’haurà de destruir tot el material gravat. La Comissió també rebrà un informe quinzenal sobre l’ús que es fa de les càmeres mòbils autoritzades. La part més important d’aquesta llei pot ser el seu article 6, on recull els principis (o requisits) d’utilització de les videocàmeres, que són els següents: -

La utilització de videocàmeres per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat requereix l’existència d’un perill concret (càmeres mòbils) o d’un risc per a la seguretat ciutadana (càmeres estàtiques).

-

Mai es podran gravar imatges i sons de: 

Converses privades



Interiors d’habitatges ni els seus vestíbuls (a no ser que es tingui autorització del titular o d’un jutge)



Llocs on s’afecti de manera greu i directa la intimitat de les persones.

o En cas de que es registrin sons o imatges d’aquest tipus, hauran de destruir-se immediatament per part del responsable de la custòdia de les mateixes. -

S’haurà de complir sempre el principi de proporcionalitat. Tant en la vessant del principi d’idoneïtat com en la vessant del principi d’intervenció mínima.

Amb això s’ha vist com està regulat dins d’Espanya l’ús de càmeres de videovigilància mòbils per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. Tot i que la llei té més contingut, he 8

seleccionat el que he cregut més important de cara a un possible ús dels drones com a elements de seguretat. 2.1.3 Legislació específica pels vigilants de seguretat privada L’àmbit de la seguretat privada, ve regulat per la Llei 5/2014, del 4 d’abril. En el seu article 42 fa referència a l’ús que es pot fer de la videovigilància des de l’àmbit de la seguretat privada. Tot seguit faré un resum dels elements més rellevants pel tema que ocupa el treball. Aquest article diu que quan la finalitat de les càmeres de videovigilància sigui evitar la comissió d’infraccions, evitar danys a l’objecte protegit o evitar accessos no autoritzats, el servei l’haurà de prestar un vigilant de seguretat. Per altra banda, hi ha certes activitats com vigilar l’estat d’instal·lacions o béns o el control d’accessos a aparcaments, que no caldrà que qui les realitzi sigui un agent de seguretat privada. No es podran fer servir càmeres de videovigilància per gravar imatges o sons de la via pública ni de llocs que siguin d’accés públic, a no ser que això estigui determinat de manera excepcional per alguna normativa o es tingui el permís exprés de l’Administració. Per altra banda, en l’àmbit del domicili particular, només es requerirà el permís del titular del domicili per poder realitzar la vigilància. En aquest cas, les imatges gravades per les càmeres només podran fer-se servir per la finalitat que es buscava en un principi. A més, quan en aquestes imatges es detecti la comissió d’un delicte o un fet que atempti contra la seguretat pública, s’hauran de facilitar a les forces i cossos de seguretat de l’Estat, ja sigui voluntàriament o a partir d’un requeriment seu. Per acabar, la videovigilància en l’àmbit de la seguretat privada també es guiarà pel principi de proporcionalitat (amb tot el que això comporta, com s’ha vist anteriorment). Amb això es pot veure com a part de l’obligació de que sigui un vigilant de seguretat privada qui operi les càmeres de videovigilància, totes les altres condicions també existien en la Instrucció 1/2006 de l’AEPD que va dirigida a tot el públic en general. A part, l’apartat 6 de l’article 42 de la Llei de Seguretat Privada diu que per tots els supòsits no recollits en aquesta llei, s’aplicarà el que diu en matèria de videovigilància la LO 4/1997 dirigida a les forces i cossos de seguretat de l’Estat.

9

2.2 EN L’ÀMBIT DE LA SEGURETAT DE L’ESPAI AERI Pel que fa la situació dels drones a Espanya, aquesta està regulada per la llei des de fa poc més d’un any. El primer document sobre el tema data del 7 d’abril del 2014 i només es tractava d’un text per frenar la situació d’alegalitat dels drones i així poder donar temps a desenvolupar una normativa més complerta i específica sobre el seu ús. Aquesta primera nota informativa de l’Agència Espanyola de Seguretat Aèria en matèria de drones, tenia com a idees principals les següents: -

Un drone es considerarà sempre una aeronau. Això comporta que estaran subjectes a la normativa aeronàutica espanyola.

-

No es poden fer servir drones ni per ús comercial ni professional.

-

Es permet l’ús de drones per finalitats lúdiques o esportives, sempre subjectes a la normativa sobre aeromodelisme.  No poden volar sobre nuclis urbans ni grups de gent i sempre per sota de 100 metres d’altura.

-

Es permet l’ús de drones en recintes completament tancats (per exemple un poliesportiu o un domicili particular), ja que s’entén que aquell espai està fora de la jurisdicció de l’AESA (Nota informativa de l’Agencia Estatal de Seguridad Aérea, 2014).

No va ser fins uns mesos més tard que es va aprovar la primera llei on es regula l’ús dels drones a Espanya. Va ser la Llei 18/2014, de 15 d’octubre, d’aprovació de mesures urgents per al creixement, la competitivitat i l’eficiència. S’ha de tenir en compte, però, que aquesta llei no tracta exclusivament sobre drones, sinó que ho fa de qüestions molt diverses i que l’article 50 (on es tracta la qüestió dels drones) té el que es podria dir “data de caducitat”, ja que la seva existència està lligada a al temps que duri l’elaboració d’una llei pròpia sobre l’ús d’aeronaus no tripulades com bé s’indica a la disposició final segona d’aquesta mateixa llei. La Llei 18/2014, en el seu article 50, determina que les aeronaus (així és com s’anomena en el text el que en aquest treball s’està fent referència com a drone) de més de 25 kg hauran d’estar inscrites en un registre de matriculació i necessitaran un certificat d’aeronavegabilitat per circular. Totes les aeronaus pilotades per control remot, hauran de dur una placa d’identificació visible amb dades de l’operador, entre d’altres.

10

El mateix article fa una distinció entre tres categories d’aeronaus: -

Menys de 2 kg de pes  o Àmbit d’operació: 

Zones allunyades de concentracions d’edificis en ciutats, pobles o zones habitades



Lluny de reunions de persones a l’aire lliure



Espai aeri no controlat



Més enllà de l’abast visual del pilot, però dins l’abast de l’estació de control



Màxim a 120 metres (400 peus) d’alçada

o Requereixen un mètode per determinar la seva posició -

Entre 2 kg i 25 kg de pes  o Àmbit d’operació: 

Zones allunyades de concentracions d’edificis en ciutats, pobles o zones habitades

-



Lluny de reunions de persones a l’aire lliure



Espai aeri no controlat



Dins l’abast visual del pilot



Màxim a 500 metres del pilot



Màxim a 120 metres (400 peus) d’alçada

Entre 25 kg i 150 kg de pes  o També inclou aeronaus de més de 150 kg que vagin destinades a activitats de salvament, rescat o lluita contra incendis. o Només poden fer-se servir en espai aeri no controlat i seguint les condicions i limitacions que especifiqui el seu certificat d’aeronavegabilitat.

També es recullen una sèrie de requisits que han de complir totes les aeronaus sigui quina sigui la seva categoria, però només citaré les que trobo més importants: -

Prohibició de volar a menys de 8 km de distància d’un aeroport o aeròdrom.

-

Obligació de prendre les mesures de seguretat adequades per evitar interferències intencionades amb l’aeronau o accés no autoritzat a l’estació de control o al lloc on es guarda l’aeronau. 11

Els vols amb les aeronaus pilotades per control remot només seran possibles si es donen condicions meteorològiques de bona visibilitat i es fan de dia, a part de les altres condicions que s’han exposat anteriorment (dins l’abast visual del pilot i lluny de llocs habitats o amb concentracions d’edificis). La llei només recull supòsits de vol relacionats amb feines científiques o tècniques. L’ús de les aeronaus no tripulades per realitzar feines de seguretat per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat o d’agents de seguretat privada no queda regulat per aquesta llei ni per cap altra, per tant s’hauria de formular un nou text legislatiu que regulés l’ús d’aquests instruments en l’àmbit de la seguretat. Per acabar, aquest article 50 de la Llei 18/2014 també recull quins són els requisits perquè una persona pugui pilotar drones: a) Tenir un llicència de pilot (inclòs ultralleuger) o haver-la tingut en els últims 5 anys i no haver-la perdut a través d’un procediment sancionador. a. O demostrar que es tenen els coneixements teòrics necessaris per poder aconseguir una llicència de pilot a través d’un certificat obtingut en un centre de formació aprovat per l’AESA. b. En cas d’aeronaus amb un pes no superior a 25 kg, s’haurà de superar un curs en un centre de formació aprovat per l’AESA i presentar un certificat bàsic o avançat que ho acrediti. Si no es té una llicència de pilot, s’hauran de tenir més 18 anys d’edat. b) Presentar un certificat mèdic de classe LAPL2 (aeronaus de fins a 25 kg) o de classe 2 (aeronaus de més de 25 kg). c) Document que acrediti que es té el coneixement suficient sobre l’aeronau que es pilotarà i sobre com es pilota. Veient això es pot determinar que s’haurà de crear una figura nova d’agent en cas de fer servir els drones com a instruments de suport de les tasques policials, ja que s’hauran de buscar persones que tinguin formació especial en matèria de pilotatge i que tinguin certs coneixements sobre com funcionen aquests aparells. Tot i que com he dit abans no hi ha cap mena de legislació que faci referència a l’ús dels drones per part de la policia espanyola, els requisits pels pilots d’aeronaus no 2

Les sigles corresponen a “Light Arcraft Pilot’s License”. En català: “Llicència de Pilot per a Aeronaus Lleugeres”.

12

tripulades que recull l’article 50 de la Llei 18/2014 trobo que podrien aplicar-se també en la hipotètica legislació sobre l’ús dels drones per a la prevenció i control de la delinqüència, tenint en compte que qui els operaria serien agents de policia quan es tractés de l’espai públic i vigilants de seguretat privada en espais privats. Això no vol dir que s’hagin d’equiparar els dos àmbits. La principal diferència entre uns i altres és que mentre que la policia només actua en l’àmbit de protecció dels espais públics, la seguretat privada només ho fa en l’àmbit dels espais privats. És per això que per un costat hauria d’haver-hi una llei per regular l’ús de drones per part de la policia, que seria més permissiva amb les accions que es poden dur a terme amb aquests instruments, ja que la policia és l’òrgan a través del qual l’Estat exerceix la funció de protecció de la ciutadania i necessita un marge d’actuació més ampli per poder actuar contra la delinqüència. Això podria justificar una major afectació als drets de les persones, sobretot pel que fa al dret a la intimitat, però de totes maneres hauria d’haver-hi uns límits per protegir a la ciutadania d’aquells que la protegeixen. Per altra banda, també s’hauria de fer una llei per regular l’ús de drones per part d’agents de seguretat privada. Aquesta hauria de permetre una capacitat d’actuació més elevada a les empreses de seguretat privada que al públic en general, però molt més limitada que la que es permetria a la policia. Això té una explicació molt senzilla: la seguretat privada no és més que un negoci privat que s’encarrega de donar una capa més gran de protecció a aquells qui contracten els seus serveis i per poder dur a terme la seva feina necessiten tenir certa capacitat d’actuació però en cap cas poden realitzar la feina que realitza la policia i afectar als drets dels ciutadans. Així que per acabar, serien necessàries 3 lleis diferents sobre l’ús de drones: una dirigida a la població civil en general (que podria incloure l’ús de drones per finalitats comercials), una altra dirigida als cossos i forces de seguretat i una altra dirigida a les empreses de seguretat privada. D’aquesta manera es distingirien bé els diferents àmbits d’actuació de cada col·lectiu i no hi hauria problemes a l’hora de determinar què es pot fer i què no es pot fer en cada cas.

3 DRONES Els drones són aparells molt variats que es poden fer servir per a diferents coses com: estudis ecològics, oci, gravació de vídeo, supervisió d’estructures agrícoles, ús militar, transport d’objectes, entre d’altres. 13

Es poden classificar en 3 categories diferents (Aced Félez, 2013): micro/mini, tàctics i estratègics. 

Micro/mini: Pesen entre 100 grams i 30 quilos i no s’enlairen més de 300 metres. El seu disseny permet que es moguin fàcilment dins la ciutat. Generalment s’equipen amb aparells de gravació d’àudio i de vídeo.



Tàctics: Pesen entre 150 i 1500 quilos, volen a una alçada d’entre 3000 i 8000 metres i tenen molta autonomia de vol. El seu ús és bàsicament militar.



Estratègics: Són els més grans. Poden arribar a pesar fins a 12000 quilos i a enlairar-se 20000 metres. Principalment s’usen en l’àmbit militar, però també s’han fet servir per a tasques de cartografia o per fer observacions atmosfèriques.

El tipus de drone més idoni per a realitzar les funcions de prevenció del delicte seria el micro/mini, ja que està optimitzat per a circular per nuclis urbans i això facilita molt el seu ús per part de les forces i cossos de seguretat en coses com vigilància, cerca de persones o sospitosos, accés a terrats, etc... Una altra classificació que existeix és la de dividir els drones en els d’ala fixa (recorren distàncies majors i a major velocitat) i els d’ala rotatòria (volen a distàncies més curtes i a menys velocitat, però poden mantenir-se flotant a l’aire). Depenent de la funció que se li vulgui donar al drone, es triarà un tipus o l’altre (“Rotary Wing Vs Fixed Wing UAVs”, 2013).

3.1 PRINCIPALS PROBLEMES AMB ELS DRONES Els drones tenen moltes virtuts i han resultat ser molt útils per a desenvolupar tasques en diferents àmbit, però pel que fa als drones equipats amb càmeres, el seu ús genera diversos problemes. Aquests venen principalment relacionats amb l’afectació al dret a la intimitat de les persones, però també n’hi ha d’altres que poden venir causats per un error per part del pilot que pot tenir com a conseqüència que el drone s’estavelli o faci mal a una persona innocent. Això serà el que es veurà en aquest apartat i s’englobarà en dos grans subapartats: un dirigit a tractar els problemes que causen els drones a la intimitat de les persones i un altre pels problemes derivats dels errors dels pilots.

14

3.1.1

Referents a la intimitat de les persones

Els drones equipats amb càmeres tenen la capacitat de captar imatges des de l’aire, cosa que els converteix en quelcom fatal pel que fa a la protecció de la intimitat de les persones. Les càmeres que incorporen aquests drones acostumen a tenir una bona resolució, això els permet captar imatges amb molt detall i facilita la identificació de qualsevol persona, vehicle, etc... que pugui sortir en elles i a més, moltes també graven so, pel que pot donar-se el cas que s’enregistrin converses privades. En alguns casos, fins i tot es podria donar el cas que els drones anessin equipats amb càmeres tèrmiques, existint la possibilitat per part de l’operador del drone de detectar la presència de persones dins d’un edifici sense que aquestes poguessin saber-ho ni fer res per evitar-ho. Aquests drones equipats amb videocàmeres i destinats a la vigilància, poden portar incorporat un software de detecció facial, cosa que afectaria encara més greument a la intimitat dels individus, ja que en cas d’estar fitxats per la policia serien localitzats sense voler-ho quan el seu rostre fos capturat per alguna drone mentre passegen pel carrer. Tot i així, també existeix la possibilitat de que els drones també incorporin un software anonimitzador (Aced Félez, 2013) que pixeli les cares que detecti en les imatges, de manera que de bon principi no sigui possible identificar a les persones que surten en elles però si es donés el cas que es necessités identificar a algú, es pogués fer a través del mateix software. Una vegada vist el perill que suposen els drones pel que fa a la intimitat, és important veure què opinen els ciutadans sobre el tema. Un estudi de la Universitat de Nevada, Las Vegas de l’any 2014 sobre l’opinió de la població adulta d’Estats Units pel que fa referència als drones i a la vigilància (Lieberman et al., 2014) que es va realitzar a una mostra de 524 persones majors de 18 anys i residents a Estats Units, va determinar que un 93% dels enquestats estaven en contra de l’ús de drones com a mètode de vigilància a prop dels seus habitatges, però el percentatge es reduïa un 30% (de 93% a 63%) quan es tractava de vigilar un espai públic obert. Els motius d’aquesta oposició eren principalment la creença de que la vigilància a través de drones era una greu afectació a la intimitat de les persones (sobretot quan es donava al voltant dels seus habitatges) i que es tractava d’un mètode de vigilància completament excessiu. Per tant, es pot determinar que pels ciutadans, l’afectació a la intimitat que provoca l’ús de drones amb càmeres és important, sobretot quan es produeix a prop del seu domicili, però la consideren menys important quan el que es vigila són espais públics. Per altra banda, un 60% dels enquestats van creure que l’ús de drones era un mètode eficient de videovigilància d’espais públics per part del govern i a més, l’argument 15

majoritari que feien servir els ciutadans que estaven d’acord amb l’ús de drones com a mètode de vigilància era l’increment de la seguretat pública que suposava l’ús d’aquests instruments. És per això que des de diferents àmbits s’ha volgut reduir l’atac a la intimitat que generen els drones. A Espanya, l’instrument que pot servir per reduir l’afectació a la intimitat per part dels drones és la instrucció 1/2006 de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, que defineix els requisits a l’hora de recollir i tractar imatges per part de càmeres de videovigilància. Aquest text normatiu requereix entre d’altres coses informar al públic de la presència de càmeres de videovigilància a la zona, cosa difícil en el cas dels drones, ja que són mòbils i poden arribar a elevar-se a una alçada suficient com perquè no es puguin distingir a simple vista. Tot i així, en la meva opinió, amb unes quantes modificacions al distintiu de mostra que l’AEPD té a la seva web per avisar de la presència de càmeres de vigilància, podria crear-se un distintiu del mateix tipus que estigués situat en els punts d’entrada a la zona sobrevolada pels drones i avisés als individus que

Exemple de distintiu per a zones vigilades per drones. Font: elaboració pròpia.

circulen per allà que estan sent vigilats per aquests aparells. Un altre requisit és que es compleixi el principi de proporcionalitat, és a dir, que l’ús de drones sigui proporcional amb els objectius perseguits. Això vol dir que no s’usaran drones per a funcions de prevenció del delicte quan existeixin medis menys lesius a la intimitat dels individus que puguin aconseguir els mateixos objectius. Finalment, només es tractaran dades relacionades amb l’objectiu que es persegueix. Com que l’objectiu és perseguir la delinqüència, s’hauran d’obviar totes les imatges captades pels drones en les que no hi hagi res relacionat amb la comissió d’un delicte. El mateix text recull que aquestes dades podran conservar-se com a màxim un mes.

16

Pel que fa a l’emmagatzemat de les dades recollides pels drones, com que es tracta de dades relacionades amb la seguretat, es tindrà en compte el que diu l’informe jurídic 0041/2007 de l’AEPD vist amb anterioritat en aquest treball. Per tant, s’hauran de prendre mesures de seguretat de caràcter bàsic recollides en el Reial Decret 994/1999 i exposades a la pàgina 6 d’aquest mateix treball. A altres llocs del món també s’han desenvolupat solucions per tal de resoldre aquestes greus afectacions per part dels drones a la privacitat de les persones. Per exemple l’agència de protecció de dades del Regne Unit (Information Comissioner’s Office, 2015) recull a la seva web un seguit de consells perquè els usuaris de drones els facin servir de manera adequada i no causin problemes a la intimitat de la resta de ciutadans. En aquest aspecte es fa referència al coneixement que l’usuari hauria de tenir de l’entorn on farà volar el drone, al coneixement de qui tindrà accés a les imatges registrades i al coneixement de les capacitats de la càmera per enregistrar imatges. Un altre exemple seria el d’Estats Units, on el senador Rand Paul va presentar una proposta de llei al Senat per tal de preservar la intimitat dels ciutadans pel que fa la vigilància a través de drones. Aquesta proposta consistia en que quedés prohibit l’ús de drones amb l’objectiu de recollir proves o informació dels ciutadans per part del govern o de qualsevol entitat relacionada amb el govern sense una autorització judicial prèvia que assegurés que no es vulnera la quarta esmena de la constitució dels Estats Units. Es recullen però tres casos excepcionals en els que no caldria autorització: control de fronteres, alt risc d’atac terrorista i “circumstàncies exigents” (Rand Paul Preserving Freedom from Unwarranted Surveillance Act of 2013, 2013). Finalment, pel que fa a iniciatives disponibles pel públic en general, trobem la de l’empresa alemanya Cyborg Unplug, que ha dissenyat un aparell que serveix per “cegar” els drones. El seu funcionament és senzill: l’usuari connecta l’aparell a la seva xarxa d’Internet, i aquest, quan detecta que hi ha senyals de gravació o transmissió de vídeo les anul·la automàticament. En el seu “mode agressiu” l’aparell pot fins i tot detectar senyals d’aquest tipus que no estiguin a la xarxa d’Internet a la que està connectat i desactivar-les (Marín, 2015). 3.1.2

Referents a errors humans

En la majoria dels casos els drones són pilotats per humans i això fa que estiguin subjectes a possibles errors que aquests cometin. Uns investigadors del Center for Advanced Studies in Engineering d’Islamabad (Pakistan) van fer un estudi a través del qual van determinar que un 32% 17

dels 56 accidents de drones que havien estudiat, havien estat causats pel factor humà i van concloure que hi havia una relació causal entre els accidents que pateixen els drones i aquest factor (Nasim & Ehsan & Rafique, 2010). Aquests errors comesos pels pilots acostumen a causar que el drone acabi destrossat o inservible, però podria passar quelcom pitjor i provocar danys a la integritat física o a la vida d’una o més persones si els caigués al damunt. Per tant, és molt important intentar evitar-los en la mesura del possible. Arran d’això sorgeix la següent pregunta: Què causa aquests errors? Principalment la causa de tants errors humans és l’estri amb el que es controla el drone, que pot ser de molts tipus diferents i generar més o menys dificultats a l’hora de pilotar l’aparell. Un exemple seria el pilotatge amb joystick: aquest instrument fa molt difícil dirigir el drone i això causa que es pugui perdre el control més fàcilment. És per això, que s’opta perquè els controls que fan servir els pilots de drones siguin intuïtius i “human-proof” (a prova d’humans), de manera que es redueixin el màxim els accidents de drones comesos per errors del pilot a l’hora de manejar el comandament (Atherton, 2013). Un exemple d’errada humana greu va passar l’any 2006 quan un militar de l’exèrcit dels Estats Units que pilotava un drone en una missió va equivocar-se de botó a l’hora d’aterrar i va parar el motor en ple vol. Resultat: drone militar de més d’un milió de dòlars va quedar destrossat pel seu impacte contra el terra (Gallagher, 2013). En un estudi, el doctor Raza Waraich (2013) va determinar que un dels mecanismes de pilotatge de drones que podia resultar més efectiu per ser ergonòmic i intuïtiu era el gamepad o com es coneix de manera comú: el comandament de videoconsola. Els arguments que va fer servir van ser que aproximadament un 40% de les persones entre 16 i 21 anys tenen una consola de videojocs i que d’aquests, un 40% té un nivell elevat en l’ús del comandament de la consola, cosa que facilita molt la feina a l’hora de preparar futurs pilots i redueix el número de possibles accidents produïts si es fa servir aquest tipus de comandament. La pèrdua del control de l’aeronau també és un factor important que pot ocasionar accidents a l’hora de pilotar drones. Això es dóna sobretot en els casos en els que el drone s’allunya més del compte i deixa de respondre a les ordres del comandament, cosa que porta a que acabi precipitantse cap al terra generalment a una zona poc accessible. És per això que actualment hi ha models de drone que en cas de perdre la senyal del comandament a distància tornen automàticament al punt de partida (Bennett, 2015) i així s’evita que es provoquin danys a tercers o que l’aparell quedi inutilitzable.

18

En les proves que he realitzat amb un drone, he pogut ser testimoni d’aquests dos fenòmens. Mentre que les dificultats en el pilotatge del drone poden solucionar-se a través de la pràctica, la pèrdua del control del drone pel fet d’allunyar-lo massa voluntàriament o que s’allunyi massa per culpa del vent és més difícil d’evitar. Tot i així, s’ha de tenir en compte que les proves que vaig realitzar van ser amb un drone dirigit a l’ús lúdic, que en cap cas tenia l’estructura ni els materials que té un drone professional construït per a ser usat per a la vigilància o funcions militars. Els accidents, però, no són l’única conseqüència produïda pels errors dels pilots de drones. En el context d’un conflicte armat s’usen drones armats com a mitjà per eliminar amenaces i un error del pilot a l’hora de seleccionar l’objectiu o apuntar pot suposar la mort de gent innocent. Això és el que porta passant fa anys a l’orient mitjà on segons un informe de la ONU de l’any 2013, des del 2004 havien mort 400 civils a la frontera entre Pakistan i Afganistan a causa dels atacs d’aeronaus no tripulades de l’exèrcit d’Estats Units durant diverses operacions en la seva lluita contra AlQaida (Saul, 2013). Altres exemple d’errors humans que s’han endut per endavant la vida d’innocents els trobem al Iemen, on l’exèrcit dels Estats Units, pels mateixos motius que el cas anterior, va matar l’any 2013, amb un bombardeig a través d’una aeronau no tripulada, a 15 persones que estaven celebrant un casament al confondre’ls amb membres d’un grup terrorista (Ghobari, 2013) o un cas bastant recent en el que l’exèrcit dels Estats Units va matar per equivocació a dos hostatges europeus segrestats per Al-Qaida quan va bombardejar amb un drone el campament on estaven retinguts (Martín Adalid, 2015). Tot i que els exemples vistos anteriorment, en els que un error humà al pilotar un drone armat ha acabat amb la vida de civils innocents corresponen a l’àmbit militar, s’han de tenir molt presents si es volen fer servir els drones com a estris per a la prevenció del delicte per part de la policia, ja que en aquests casos es podrien afegir accessoris com armes no letals, canons d’aigua, llançadors de pilotes de goma o emissors d’ultrasons dirigits a reduir sospitosos o a controlar multituds. Un mal ús dels mateixos podria tenir resultats molt perillosos per a la vida de les persones, ja que poden provocar lesions molt greus3 i s’haurien d’usar només en cas que no hi hagués un mitjà menys lesiu per a la integritat física i la vida de les persones que pogués portar a aconseguir l’objectiu desitjat.

3

Per exemple, la pèrdua d’un ull per l’impacte d’una pilota de goma (Piulachs, 2014).

19

3.2 L’ÚS DE DRONES PER PART DE LA POLICIA ARREU DEL MÓN Malauradament, en el moment que s’està redactant aquest treball, a Espanya només hi ha una experiència amb drones. A finals de l’any 2013, a la ciutat de Madrid es va dotar d’un octocòpter als serveis d’emergències (policia, bombers i ambulàncies) amb la finalitat de facilitar la seva feina en casos en que les circumstàncies fossin molt adverses per a aquests professionals (“Un drone para bomberos, Samur y policía”, 2013). Tot i haver passat quasi un any i mig des de llavors, no hi ha hagut més notícies sobre l’ús d’aquest aparell. Aquest apartat recollirà experiències de diversos països del món que han implementat l’ús de drones als cossos de policia per determinar si és o no factible. A la ciutat de Jerusalem, a Israel, es va implementar l’ús de drones per part de la policia durant el juliol del 2014 per poder controlar el recorregut del ferrocarril urbà, ja que aquest havia estat objecte d’aldarulls concretament a les estacions d’un parell de barris àrabs de la ciutat. Amb aquesta tecnologia, la policia de Jerusalem va poder assegurar la zona i evitar que es causessin més danys materials al transport públic (Eisenbud, 2014). Un altre cas seria el de la Índia, concretament la ciutat de Lucknow, que serà la metròpoli pionera en tot el país en el desplegament de drones per part de la policia. Aquests drones es faran servir principalment per dispersar multituds, sobretot en grans esdeveniments i aniran equipats amb esprai de pebre per tal de facilitar-ne la tasca (“Now, drones to be used to disperse mobs in Lucknow”, 2015). Això és molt interessant, perquè la idea d’equipar els drones amb estris de defensa a més de càmeres obre un ventall molt ampli referent a l’actuació dels mateixos dins l’àmbit de la seguretat. L’estudi Chaotic Moon Studios ha dissenyat un drone “armat” amb una pistola taser que deixa anar càrregues de fins a 80.000 volts que podria ser també un instrument de gran utilitat a l’hora de neutralitzar o reduir a sospitosos (Matyszczyk, 2014). Tot i així, com s’ha vist abans, això suposa un problema molt greu quan aquests estris es fan servir de manera inadequada. A Llatinoamèrica hi ha molts països que han començat a fer servir drones per a tasques relacionades amb el manteniment de la seguretat pública. La ciutat de Tigre, Argentina, va desenvolupar l’any 2013 un projecte pioner en tot el país, consistent en l’ús de drones per part de la policia. Els usos que es donarien als drones serien, segons l’Administració, els següents: detectar construccions no declarades, control de masses, control del

20

trànsit, protecció del medi ambient i inspecció d’ingressos públics. Les característiques d’aquests drones eren: 3,1 kg de pes, 76 centímetres de llargada, 8 motors (octocòpters), 25 minuts d’autonomia de vol i podien arribar a 2000 metre d’alçada (“Tigre sumó robots voladores para la lucha contra el delito”, 2013). A Paraguai, l’any 2014 es van introduir drones per a realitzar tasques policials. Les funcions que es va recollir que realitzarien són les següents: actuar en casos de segrestos, amenaces de bomba, incendis, delictes de narcotràfic, desallotjaments, recerca de persones desaparegudes, de delinqüents i de grups terroristes. També es va determinar que els drones es farien servir per accedir pel medi aeri a llocs on s’estigués cometent un delicte. Aquests drones tenien 4 motors (quadcòpters) i arribaven a una distància de 400 metres des del punt des d’on es dirigien. També es va especificar que anirien equipats amb una càmera de circuit tancat que transmetria les imatges en temps real i les gravaria (Cáceres Encina, 2013). Colòmbia va tenir la primera experiència relacionada amb l’ús de drones per part de la policia, a finals de l’any 2014. L’objectiu principal va ser el de controlar les principals vies d’entrada i sortida de vehicles de Bogotà per assegurar una bona mobilitat a la carretera durant les vacances de Nadal i, a més, es va aprofitar l’ocasió per poder detectar conductes imprudents al volant i sancionar als conductors. També l’ús de drones tenia com a objectiu tenir accés per via aèria a zones on podria ser difícil l’accés terrestre (“Con drones, Policía de Tránsito vigila las principales carreteras del país”, 2014). En aquest cas concret podem veure com els drones es van introduir amb una finalitat més aviat “innocent” consistent en una mera supervisió de la fluïdesa del trànsit, però es van acabar fent servir per sancionar les conductes imprudents al volant. S’ha de suposar que l’experiència amb els drones va ser positiva, ja que la policia nacional colombiana va decidir desplegar-ne més durant la Setmana Santa d’aquest 2015 per tal de mantenir la seguretat ciutadana. Els drones són considerats un element de dissuasió, ja que segons el cap de la oficina Telemàtica de la Policia, el coronel Jairo Gordillo, “Les persones quan es senten vigilades o observades tendeixen a actuar diferent, mantenint d’alguna forma les bones maneres.”. Tot i així, també reconeix aquests instruments els faciliten la feina sobretot a l’hora de controlar aglomeracions de gent des del medi aeri (Colprensa, 2015). La policia de la ciutat de Villamontes (Bolívia) va desplegar l’agost del 2014, de forma pionera a tot el país, un drone com a part del programa de seguretat ciutadana que es va aplicar al municipi. 21

Segons l’alcalde de la ciutat, l’ús que es donaria al drone seria el de vigilar la ciutat nit i dia per garantir la seguretat dels seus habitants (Cuiza, 2014). A Montevideo, capital d’Uruguai van desplegar-se drones l’any 2014 com a part del nou sistema de videovigilància de la ciutat. La incorporació dels drones es va fer per tal de donar suport al sistema de videovigilància ja existent. Els aparells que es van fer servir tenien una autonomia de 20 minuts i pesaven 9 quilos. Referint-se al sistema de videovigilància anterior, format només per càmeres de videovigilància, el ministre de l’interior va dir que havia estat molt exitós perquè havia aconseguit reduir el nivell de delinqüència sense que es produís un desplaçament de la delinqüència més gran del normal (“La Policía utilizará “drones” para mejorar la vigilancia en Montevideo”, 2014). Tenint en compte això, es pot determinar que els drones seran encara més efectius que les càmeres, ja que es tracta d’una evolució d’aquest instrument de videovigilància. Brasil va decidir l’any 2014 implementar l’ús de drones per funcions de manteniment de la seguretat i l’ordre del país. Es van fer servir per les forces aèries per sobrevolar les ciutats brasileres en motiu de la Copa del Món de futbol del mateix any (“Drones israelíes controlarán los cielos de Brasil 2014”, 2014), però també han resultat ser útils per la lluita contra el narcotràfic, ja que van permetre la detenció d’un narcotraficant molt important de Rio de Jainero a través de registrar els seus moviments des de l’aire (“Policía federal utilizó drones para capturar traficante en Río”, 2014) i van ajudar a desmantellar laboratoris de producció de cocaïna a Bolívia gràcies als vols de reconeixement que feien per les fronteres del país (“Brazilian Drones: Bolivia Credits Drug Lab Hits On Brazil's Reconnaissance Drones”, 2012). Vist això, es pot determinar que en el cas de Brasil, els usos pràctics dels drones pel que fa la prevenció i control de la delinqüència són bastant efectius, ja que faciliten en gran mesura la feina dels cossos policials. Estats Units pot ser considerat com “el pare dels drones” i és que va ser aquest país qui es va iniciar en l’ús dels drones a través de l’àmbit militar i qui va ser pioner també en l’experiència d’usar drones per facilitar la feina de la policia. Va ser concretament a la ciutat de Mesa (Colorado) on l’any 2008 es va desplegar el primer drone que faria servir la policia perquè fos el seu “ull al cel”. Aquest drone, tot i tenir una càmera incorporada, poques vegades gravava imatges. L’auge en l’ús dels drones va portar a molts cossos de policia d’Estats Units a plantejar-se fer-los servir per tal de reforçar l’efectivitat de les seves tasques a un cost baix (o al menys més baix del que seria el d’un 22

helicòpter), però sembla que en molts casos això no prospera degut a les incerteses que encara hi ha referents a aquesta nova tecnologia (Anderson, 2014). Tot i això, no sempre el projecte de desplegament de drones es tira enrere perquè la policia no ho té clar del tot, sinó que a vegades la oposició ve per part de la societat, que considera l’ús de drones com una invasió a la intimitat, com va passar per exemple, en el cas de la ciutat de Seattle l’any 2013 (Clarridge, 2013). Com a representants del “sí” a l’ús de drones tenim al departament del xèrif de Grand Fork a Dakota del nord. La policia d’aquest municipi va posar en funcionament a principis del 2013 una flota de drones perquè els acompanyés en les seves tasques. La utilitat que es va donar a aquests drones durant les seves primeres missions va ser: fer fotografies aèries d’accidents de trànsit per facilitar la feina dels detectius, buscar a persones desaparegudes, controlar el riu per detectar quan es podria produir una inundació, localitzar a dos fugitius de la presó i per últim ajudar a comprovar una hipòtesi a l’hora de resoldre un cas de violació (Pilkington, 2014). Finalment, a Estats Units no només les policies estatals o locals han decidit fer servir els drones com a elements de suport, sinó que també ho ha fet la policia federal (FBI). El principal ús que aquest cos dóna als drones és el de fer-los servir com a elements de vigilància i monitoratge. Malauradament, degut al secretisme que envolta l’FBI, no es tenen dades sobre la mida de la seva flota de drones ni cada quan es fan o s’han fet servir (Cratty, 2013). A Europa no hi ha gaires països que hagin incorporat els drones dins dels instruments policials per lluitar contra la criminalitat. Per un costat hi ha Bèlgica, que recentment ha decidit incorporar un drone a la força policial de la regió de Limburg després d’haver fet 70 vols durant els 2 anys que han estat fent proves amb ell. El drone s’ha utilitzat satisfactòriament en tasques com cerca de persones desaparegudes, control del trànsit i control de masses (“Belgium Police improves detective work with drones”, 2015). Per l’altra, hi ha el Regne Unit, que ha estat el que es podria dir l’estat pioner dins del continent europeu en l’ús de drones per a funcions relacionades amb la seguretat. Un dels primers desplegaments de drones es va fer l’any 2012 durant els jocs olímpics que van tenir lloc a la capital del país. Aquests instruments es van desplegar per a realitzar funcions de vigilància aèria per la ciutat. He dit que aquesta era una de les primeres experiències de desplegament de drones dins del

23

Regne Unit, perquè la policia de Merseyside ja havia estat fent servir de manera satisfactòria4 un drone equipat amb una càmera durant 4 anys fins que malauradament va fallar i va caure al riu Mersey (Taylor, 2011). La policia de la localitat anglesa de Kent va voler anar un pas més enllà i va decidir incorporar drones de caire militar (molt més sofisticats que els que s’han vist en els casos anteriors) per tal de realitzar tasques de vigilància sobre el Canal de la Mànega i detectar els immigrants que intentessin passar de França al Regne Unit (Lewis, 2010). L’ONG Statewatch va dirigir peticions d’informació sobre l’ús de drones a diferents cossos de policia del Regne Unit. Els que van reconèixer haver fet ús de drones són els següents: el d’Avon & Somerset, la British Transport Police, el de Derbyshire, el de Dyfed Powys, el d’Essex, el d’Staffordshire, la Police Scotland i el de West Midlands. L’any 2014 només la policia d’Staffordshire i el Police Service of Northern Ireland (PSNI)5 seguien fent servir drones o els havien fet servir recentment. L’ús que el PSNI pretenia donar als drones era principalment control de masses, cerca de sospitosos i cerca de persones desaparegudes. Per altra banda, el drone de la policia d’Staffordshire era fins l’abril del 2013 l’únic que feia servir un cos policial dins del Regne Unit. L’ús que se li ha estat donant durant les 70 vegades que ha estat desplegat en els últims 3 anys ha estat el de donar suport a operacions policials. Això incloïa actuar en: tasques de control de masses, accidents de trànsit, escenaris de crims o assistència visual en terrats de difícil accés. La policia d’Staffordshire també s’havia plantejat usar-lo en avisos de comportaments incívics o robatoris a domicilis (Jones, 2014).

4 LA TEORIA DE LA PREVENCIÓ SITUACIONAL Per tal d’introduir la vessant criminològica al tema dels drones, el relacionaré amb la teoria de la prevenció situacional, que com el seu nom indica, és una teoria de la prevenció. Aquest tipus de teories no busquen saber què ha portat el delinqüent a cometre el delicte sinó que volen saber en quines circumstàncies s’ha comès i què es pot fer per canviar-les i així evitar que se’n cometi un altre. Cohen i Felson (1979) van determinar que el delicte requeria tres elements bàsics: absència de vigilància, un delinqüent motivat i un objectiu adequat. I en això es va basar en part aquesta Considero que s’havia estat fent servir de manera satisfactòria perquè havia ajudat a un important número de detencions. 5 El PSNI es va negar a respondre a la petició d’Statewatch sobre l’ús de drones, però està confirmat que van comprar 3 drones per gairebé 1 milió de lliures l’any 2013. (Jones, 2014, p.24) 4

24

teoria, en que quan aquests elements es donaven, tenia lloc una oportunitat delictiva. És per això que la idea clau d’aquesta teoria és que hi ha llocs i moments determinats que augmenten la probabilitat que es cometi un delicte. Això es coneix com el “factor oportunitat”. Aquesta oportunitat dependrà principalment del context i dels factors ambientals. Tenint en compte l’anterior, l’estratègia d’aquesta teoria a l’hora de lluitar contra la criminalitat és la de reduir les oportunitats delictives i això s’aconsegueix fent que no es doni algun dels tres elements citats anteriorment. La teoria de la prevenció situacional no estableix que el delinqüent hagi de tenir un perfil específic (per exemple, ser d’un barri marginal, tenir problemes de toxicomania, falta de vincles socials, socialització defectuosa, etc...) sinó que entén que qualsevol persona pot arribar a cometre un delicte si es dóna l’oportunitat adequada. Això vol dir que les mesures de prevenció situacional aniran dirigides a tota la població i no a sectors específics. (Summers, 2009)

4.1 TÈCNIQUES DE PREVENCIÓ SITUACIONAL Les tècniques de prevenció situacional no són més que el conjunt de maneres de modificar els elements que poden facilitar la comissió d’un delicte i d’aquesta manera reduir el número d’oportunitats disponibles per a la delinqüència. Cornish i Clarke (2003) van fer l’última classificació que existeix sobre aquestes tècniques i les van dividir en 5 grups amb 5 tècniques cada un: 1- Augment dels esforços: són tècniques dirigides a fer que al delinqüent li resulti (o li sembli que li resulta) més difícil cometre el delicte. Tècniques: Dificultar els objectius, control d’accessos, control de sortides, desviament dels delinqüents i elements de control. 2- Augment dels riscos: són tècniques dirigides a augmentar els costos del delicte (ja sigui de manera objectiva o subjectiva) dins del càlcul de costos i beneficis que fa l’individu abans de delinquir. Tècniques: Augmentar el número de guardians, facilitar la vigilància natural, reduir l’anonimat, introduir gestors d’espais i reforçar la vigilància formal. 3- Disminució dels guanys: són tècniques dirigides a reduir els beneficis del delicte (ja sigui de manera objectiva o subjectiva) dins del càlcul de costos i beneficis que fa l’individu abans de delinquir. Tècniques: Ocultar els objectius, desplaçar els objectius, identificar la propietat, pertorbar els mercats delictius i eliminar els beneficis. 25

4- Reducció de les provocacions: són tècniques dirigides a la reducció de les situacions emocionals que poden portar a la comissió d’un delicte. Tècniques: Reduir la frustració i l’estrès, evitar disputes, reduir l’excitació emocional, neutralitzar la pressió del grup de referència i dissuadir imitacions. 5- Eliminació de les excuses: són tècniques dirigides a reduir la permissibilitat amb el delicte i a transmetre idees contràries al mateix. Tècniques: Establir regles, anunciar instruccions, alertar la consciència, facilitar el compliment i controlar les drogues i l’alcohol.

4.2 CRÍTIQUES A LA PREVENCIÓ SITUACIONAL La principal crítica a la teoria de la prevenció situacional és la que fa referència al desplaçament del delicte. Això vol dir que quan es fan servir tècniques de prevenció situacional, el delicte no desapareix sinó que es desplaça i que el fet d’eliminar una oportunitat delictiva només farà que el delicte canviï de lloc, forma o moment (Repetto, 1976). Hakim i Rengert (1981, citat a Barr & Pease, 1990) van identificar 5 tipus diferents de desplaçament del delicte: 1- Temporal: Es desenvolupa el mateix delicte però en un horari diferent. 2- Espacial: Es realitza el mateix delicte, sobre el mateix objectiu però en un espai diferent. 3- Tàctic: Es du a terme el mateix delicte però fent servir un mètode diferent. 4- De l’objectiu: Es comet el mateix delicte en un objectiu diferent. 5- Del tipus de delicte: Canvi del tipus de delicte que es comet. Tot i així, n’hi ha un altre que no apareix al treball anterior que és: -

Desplaçament del delinqüent: Es dóna quan l’activitat delictiva és tan profitosa que per molt que es prenguin precaucions per evitar-ho, sempre hi haurà algú disposat a cometre el delicte. (Barr & Pease, 1990)

Hesseling (1995) va elaborar una ressenya sobre 55 articles referents a mesures de prevenció del delicte i va determinar que del total d’articles revisats, en 22 no es donava cap tipus de desplaçament, i en els 33 en els que el delicte es desplaçava, aquest desplaçament era de poca importància. També va trobar que en 6 dels 22 casos en els que no hi havia desplaçament del delicte, el que s’havien desplaçat eren els beneficis. Això vol dir que el fet d’aplicar mesures per a la 26

prevenció del delicte en una zona va provocar que es reduís la comissió del delicte en zones adjacents o sobre objectes diferents als que es van dirigir les mesures. El fet que es produeixi un desplaçament delictiu no ha de ser necessàriament dolent. Hi ha casos en que aquest fenomen serà beneficiós per a la societat, ja que els delictes que es cometran per desplaçament causaran un perjudici menor. Per exemple, el fet d’introduir més mesures de seguretat als cotxes nous fa que els qui volen robar-ne es centrin en els vells (que duen menys mesures de seguretat) i no en els nous. (Barr & Pease, 1990) Aquest desplaçament és beneficiós per a la societat, ja que un cotxe amb 20 anys d’antiguitat té un valor molt menor que un cotxe nou. Summers (2009) recull dues crítiques sobre la teoria de la prevenció situacional: -

La primera fa referència a que les tècniques de prevenció situacional només ataquen els símptomes i no les causes de la delinqüència, és a dir, que en comptes de centrar-se en eliminar els elements que provoquen el delicte, aquestes tècniques l’únic que fan és tractar els que poden facilitar-ne la comissió.

-

La segona es basa en les implicacions ètiques i morals inacceptables que tenen les mesures de prevenció situacional. Es considera que sotmetent a la població al control total dels espais públics per tal d’evitar el delicte, no només s’està afectant als drets fonamentals dels delinqüents, sinó que també s’afecta als dels ciutadans comuns i això és inadmissible. Fins i tot en els casos en els que les mesures van només dirigides als delinqüents es considera que són una afectació no justificada a la seva llibertat personal.

Pel que fa a aquestes crítiques a la teoria de la prevenció situacional, no estic d’acord amb aquesta última que fa referència a les implicacions ètiques i morals d’aplicar sistemes de control als espais públics, ja que en la meva opinió, certes limitacions al dret a la intimitat de les persones són justificables si d’això se’n deriva un augment en la seguretat de la ciutadania. Es tracta més que res d’un càlcul de costos i beneficis en el que s’obté una reducció de la taxa de delinqüència a canvi de sacrificar fins a cert punt la intimitat de les persones en els espais públics. Sempre que això es doni, penso que estarà completament justificat l’ús d’eines de vigilància als espais públics. Estic parcialment d’acord amb la crítica que es fa a la manera d’actuar la delinqüència que té la teoria de la prevenció situacional, ja que és veritat que si no s’actua sobre l’origen de la delinqüència l’únic que s’aconsegueix és que no es produeixi el fenomen però no el fa desaparèixer. 27

Tot i així, actuar sobre els factors que provoquen el comportament delictiu és molt més laboriós i costós a nivell econòmic que no pas situar estris de vigilància en els llocs adequats per tal de frustrar la comissió d’actes delictius. Això em porta a la crítica que encara no havia comentat: el desplaçament de la delinqüència que es produeix cap a les zones no vigilades. Aquest desplaçament no és res més que una conseqüència del fet que no s’actuï sobre les causes que originen el delicte: quan s’impedeix que es pugui cometre en un lloc els delinqüents busquen un espai alternatiu on cometre’l, però no estic d’acord en que això sigui una cosa totalment negativa. S’ha vist en aquest mateix apartat com el desplaçament delictiu pot ser beneficiós (quan els delictes comesos per desplaçament són menys greus o afecten a béns menys importants que els delictes evitats) o fins i tot es pot produir un desplaçament dels beneficis i produir-se un descens de la delinqüència en zones sobre les quals no s’havia actuat. És per això que crec que tot i que aquestes crítiques tenen raó en part, no són arguments que puguin fer-se servir per dir que aquesta teoria és invàlida, ja que l’objectiu que es busca aconseguir amb la prevenció situacional és la reducció de la delinqüència i com es veurà a continuació, s’ha demostrat que serveix. Tot i així, s’ha de tenir en compte que aquesta teoria no és efectiva en un 100% dels casos, ja que hi ha factors externs que afectaran a l’hora de que la prevenció situacional aconsegueixi els resultats esperats o fracassi en l’intent. Aquests factors externs no es poden controlar perquè són diferents en cada situació i context. Això vol dir que en una mateixa zona, diferents estratègies de prevenció del delicte poden fracassar per factors externs diversos.

4.3 ESTUDI EMPÍRIC SOBRE VIDEOVIGILÀNCIA I PREVENCIÓ SITUACIONAL Les càmeres de videovigilància són un element sovint usat en la prevenció del delicte, sobretot pels seus efectes a l’hora d’augmentar els esforços i els riscos de la comissió delictiva, ja que aquests instruments permeten realitzar tècniques de prevenció situacional com: control d’accessos i de sortides, reducció de l’anonimat, facilitar la vigilància, actuar a com a elements de control, etc... És per això que analitzaré un estudi empíric sobre les càmeres de vigilància i la seva utilitat a l’hora de prevenir el delicte per tal de veure com els resultats podrien aplicar-se al tema d’estudi del treball, és a dir, als drones. L’estudi en qüestió va ser realitzat per Cerezo Domínguez i Díez Ripollés (2010) i es va dur a terme a la ciutat de Màlaga l’any 2007. Els investigadors van agafar dues zones de la ciutat, una de 28

tractament (on es van instal·lar les càmeres) i una de control amb característiques semblants a la de tractament però sense càmeres) per tal d’aïllar qualsevol altra variable que pogués influir en un hipotètic descens de la delinqüència. Per mesurar el desplaçament del delicte, es van seleccionar 20 llocs a la zona de tractament, 10 dels quals es van equipar amb càmeres i 10 no. A la zona de control es van triar 20 llocs que tinguessin les mateixes característiques que els de la zona de tractament (10 amb les característiques dels carrers equipats amb càmeres i 10 amb les característiques dels carrers sense càmeres). D’aquesta manera es podrien comparar els llocs de manera individual entre zona de tractament i zona de control. Les conclusions que es van treure d’aquesta investigació van ser que segons les dades policials, la delinqüència havia tingut un lleu descens (de l’1,9%) a la zona on hi havia instal·lades les càmeres de videovigilància, però que a nivell ciutadà (enquestes de victimització), el descens havia estat del 3,6%. Com a conseqüència d’aquest baixada, es va detectar un augment de la delinqüència als carrers adjacents a les zones amb videovigilància i fins i tot a les zones de l’àrea de control que tenien característiques semblants a les zones amb càmeres de l’àrea de tractament. Això va confirmar que es va produir un desplaçament del delicte a causa de la instal·lació d’aquestes mesures de seguretat. De les tres hipòtesis dels autors de l’estudi, dues es van complir: la delinqüència va patir un descens a la zona on s’havien instal·lat càmeres de videovigilància i es va produir un desplaçament del delicte a zones adjacents a on s’havien instal·lat les càmeres, motivat per la presència de les mateixes. La tercera, que feia referència a les percepcions de la delinqüència per part dels ciutadans, no es va complir perquè no es van detectar tals diferències. Tot i així, com a punt positiu, la majoria de ciutadans i comerciants enquestats van afirmar que es sentien més segurs amb la presència de càmeres de videovigilància als carrers i estaven contents amb la seva eficàcia. Els comerciants, fins i tot, van sol·licitar que se n’instal·lessin més perquè sentien que els seus negocis estaven més protegits. Tenint en compte que els drones amb càmera incorporada, al ser mòbils, són una versió millorada de les càmeres de videovigilància, els resultats d’aquest estudi empíric serveixen per poder determinar si seria o no útil l’ús d’aquests instruments per tal de realitzar funcions de prevenció del delicte. Així que m’atreveixo a afirmar que sens dubte es podria aconseguir un descens de la delinqüència en zones en les que s’usessin drones per realitzar funcions de vigilància des de l’aire 29

perquè així s’ha aconseguit fent servir càmeres de vigilància estàtiques. A més, el fet que a l’estudi comentat anteriorment, tant els ciutadans com els comerciants estiguessin a favor de l’ús de les càmeres de videovigilància per tal de prevenir la delinqüència facilita molt més l’acollida dels drones, ja que com s’ha vist abans, la invasió de la intimitat i l’afectació als drets són els principals factors que posen a la opinió pública en contra de l’ús de drones per a funcions de manteniment de la seguretat o prevenció del delicte. L’entusiasme per part de la ciutadania a favor de l’ús de videocàmeres que s’ha pogut percebre en aquest estudi també podria disminuir en el supòsit en el que en comptes de càmeres es fessin servir drones, ja que podrien considerar que les afectacions als seus drets són més greus que els beneficis obtinguts. Però tot això són especulacions i no es podrà tenir certesa de res fins que es realitzi un estudi empíric amb ells.

5 CONCLUSIONS En aquest treball s’ha pogut veure com hi ha una absència important de legislació a Espanya pel que fa referència a l’ús de drones per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, i és que tampoc hi ha hagut massa voluntat per part de la policia d’incorporar aquest tipus de tecnologia a les seves files (l’única experiència amb drones a Espanya va tenir lloc l’any 2013). Aquesta falta de legislació s’hauria de solucionar amb la creació d’una llei nova que a més d’agafar trossos de les lleis ja existents sobre videovigilància i drones, tingués en compte els principals problemes que podria causar el fet de tenir drones sobrevolant ciutats importants durant tot el dia com pot ser l’afectació a la intimitat dels ciutadans. També s’ha vist que hi ha cossos de policia d’altres països del món que si que han començat a fer servir drones per a que els donin suport en les seves funcions i alguns fins i tot han quedat tant satisfets amb els resultats que han decidit introduir-los definitivament com a un recurs més del cos policial, com ha estat per exemple el cas de Bèlgica; Això permet veure que l’ús de drones per part de la policia és viable. És important tenir en compte les característiques de les que es té coneixement dels drones que s’han fet servir a altres països, com són: pes d’entre 3 i 9 quilos i 4 o 8 motors. Això vol dir que aquests drones entrarien dins la categoria “Micro/mini” i que com ja s’especifica en l’apartat corresponent, és a la que pertanyen els drones destinats a un ús urbà. Pel que fa la legislació espanyola vigent en l’actualitat (Article 50 de la Llei 18/2014), al pesar menys 30

de 25 kg, no haurien d’estar inscrits enlloc i a més, s’encabirien dins la segona categoria de classificació (entre 2 i 25 kg de pes) i podrien elevar-se fins a 120 metres i allunyar-se a 400 metres del pilot, però no podrien sobrevolar nuclis urbans o concentracions de persones, per tant serien del tot inútils. És per això que, com he dit abans, la legislació nova en aquesta matèria hauria de modificar alguns paràmetres de l’existent mentre en podria conservar alguns altres. Pel que fa a com encaixaria aquesta tecnologia dins la teoria de la prevenció situacional, partint de la idea de que els drones amb càmera no són més que càmeres de videovigilància que es mouen, es pot deduir que la seva efectivitat serà encara més gran que la de que tindrien les càmeres estàtiques a l’hora de prevenir el delicte. Això s’ha pogut reafirmar amb l’estudi empíric de l’any 2007 de Cerezo Domínguez i Díez Ripollés. Tot i així, crec que s’ha de ser prudent a l’hora d’extrapolar els resultats i entendre que en el cas d’haver fet servir drones, els resultats podien haver estat diferents, concretament pel que fa referència a la opinió dels ciutadans respecte l’ús d’aquests aparells. Mentre que en el cas de les càmeres de videovigilància, la gent sembla que valora més que es redueixi la taxa de delinqüència a la zona que l’afectació que provoquen a la intimitat, en el cas dels drones, aquesta invasió de la intimitat podria ser considerada més important que la reducció de la delinqüència que produeixen i per tant, podria passar que la opinió pública s’oposés al seu ús. Per acabar puc concloure que els drones són elements molt útils l’hora de facilitar i fer més efectiva la tasca de la policia, com s’ha pogut comprovar en diferents països del món que ja han començat a fer servir aquesta tecnologia dins dels seus cossos de policia i que com que la tecnologia avança a passos de gegant, cada cop apareixeran més models destinats a aquestes funcions i cada cop el seu preu serà més reduït. Això farà que les forces policials dels països del primer món no tinguin més remei que incorporar-los dins dels seus cossos. Després de tot el que he vist mentre realitzava el treball, crec que els drones poden ser un instrument revolucionari en la lluita contra el crim, ja que són “l’ull al cel” de la policia i si a sobre s’equipen amb tasers o esprais de pebre, la seva versatilitat augmenta, fent que als agents els pugui resultar més fàcil fer la seva feina sense estar tant exposats al perill. D’aquesta manera es podria augmentar l’efectivitat de la policia no només a l’hora de descobrir delictes o perseguir delinqüents sinó també a l’hora de capturar-los. Tot i així, s’han de tenir en compte els dos grans problemes que s’han vist en un dels apartats del treball, i és que el fet de tenir drones de vigilància a prop dels habitatges, no és quelcom que vegi 31

amb bons ulls la població la opinió de la qual s’ha estudiat, sobretot per l’elevat nivell d’afectació a la intimitat que generen. Malgrat això, no tot està perdut, i és que sembla que la oposició als drones és menor si s’usen per vigilar espais públics oberts, cosa que seguiria sent molt viable si el que es busca és prevenir el delicte a través del seu ús, a part, la gran majoria dels enquestats que estava a favor de l’ús de drones com a instruments de vigilància feien servir l’argument que “incrementaven la seguretat pública”. Per tant, el que s’ha de fer és reduir al màxim aquestes afectacions a la intimitat. Això s’aconseguiria, com diu Aced Félez (2013), a través d’un Privacy Impact Assesment (PIA) que s’hauria de realitzar abans del desplegament en l’ús de drones per part dels cossos i forces de seguretat i que permetria detectar els riscos existents per a la intimitat de les persones i establir les mesures necessàries per contrarestar-los. Aquest Privacy Impact Assesment hauria de recollir la zona en la que es mourien els drones, que hauria de ser la mínima necessària per tal d’aconseguir els objectius perseguits i també els períodes de temps en els que s’enlairarien. En tot cas, penso que això hauria de venir definit per un estudi previ de la policia que determinés els “punts calents” de delinqüència a la ciutat i els horaris en que es cometen la majoria d’aquests delictes de manera que el PIA fos el màxim d’efectiu possible. Per altra banda hi ha la problemàtica relacionada amb els errors humans comesos pels pilots i que poden arribar a causar greus danys a persones. Com s’ha vist en el treball, la manera més senzilla d’evitar els errors de pilotatge és fer uns comandaments senzills i ergonòmics i reforçar els drones amb tecnologia que eviti la seva caiguda en cas de pèrdua del control per part del pilot, però també hi ha els casos en que drones armats són usats contra objectius equivocats causant baixes de civils innocents. En el cas dels drones per a ús policial, en cap cas anirien equipats amb armes letals, però els instruments que es poden equipar per tal de reduir sospitosos o controlar multituds de gent, si s’usen de manera incorrecta, poden causar greus perjudicis per la salut i integritat física de la persona sobre qui s’actua. Per això, s’hauria de preparar als pilots de drones “armats” de manera molt específica i establir protocols d’actuació molt precisos per tal d’evitar aquestes confusions, que poden provocar una desgràcia. Així que per acabar, encara que els drones són una eina molt útil pel que fa la prevenció del delicte, s’ha de tenir en compte que també generen problemes i que per tant, aquests s’han d’intentar

32

minimitzar tant com es pugui perquè provoquin el menor malestar possible als ciutadans. S’ha de reduir la delinqüència, sí, però no a qualsevol preu.

6 BIBLIOGRAFIA -

Aced Félez, E. (2013). Drones: una nueva era de la vigilancia y de la privacidad. Red Seguridad,

60.

Extret

de

http://www.redseguridad.com/content/download/8378/94360/file/Emilio_Aced_Drones_r ed060.pdf -

Agencia Española de Protección de Datos. (2014). Guía de Videovigilancia. Extret de https://www.agpd.es/portalwebAGPD/canaldocumentacion/publicaciones/common/pdfs/g uia_videovigilancia.pdf

-

Anderson, J. (2014). More police departments considering the use of drones. The Baltimore Sun. Extret de: http://articles.baltimoresun.com/2014-08-24/news/bs-md-police-drone20140824_1_drone-use-privacy-concerns-baltimore-county/2 [Consulta: 21 abril 2015].

-

Asim, M., Ehsan, N., & Rafique, K. (2010). Probable causal factors in UAV accidents based on human factor analysis and classification system. Presentat al 27th International Congress of

the

Aeronautical

Sciences,

Nice,

France.

Extret

de

http://www.icas.org/ICAS_ARCHIVE/ICAS2010/PAPERS/492.PDF -

Atherton, K.D. (2013). What causes so many drone crashes? Popular Science. Extret de: http://www.popsci.com/technology/article/2013-03/human-error-after-all

[Consulta:

6

maig 2015]. -

Barr, R., & Pease, K. (1990). Crime Placement, Displacement and Deflection (Crime and Justice: A Review of Research, Vol. 12, 277-318). Berkeley Law Scholarship Repository. Extret

de

http://scholarship.law.berkeley.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1108&context=facpubs -

Belgium Police improves detective work with drones. (2015). sUAS News. Extret de: http://www.suasnews.com/2015/04/35332/belgium-police-improves-detective-work-withdrones/ [Consulta: 21 abril 2015].

-

Bennett, A. (2015). Eye in the sky: Local constables using drones to fight crime. Khou 11 News Extret de http://www.khou.com/story/news/local/2015/04/16/eye-in-the-sky-localconstables-using-drones-to-fight-crime/25902677/ [Consulta: 21 abril 2015]. 33

-

Brazilian Drones: Bolivia Credits Drug Lab Hits On Brazil's Reconnaissance Drones. (2012). The World Post. Extret de: http://www.huffingtonpost.com/2012/06/20/brazildrones-bolivia-drug-labs_n_1613629.html [Consulta: 21 abril 2015].

-

Cáceres Encina, V. (2013). Los drones llegan a Paraguay. ABC Color. Extret de: http://www.abc.com.py/especiales/fin-de-semana/los-drones-llegan-a-paraguay622049.html [Consulta: 21 abril 2015].

-

Cerezo Domínguez, A., & Díez Ripollés, J. L. (2010). La Videovigilancia en las zonas públicas: su eficacia en la reducción de la delincuencia. Boletín Criminológico, 121. Extret de http://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/3712406.pdf

-

Clarridge, C. (2013). Seattle grounds police drone program. The Seattle Times. Extret de: http://www.seattletimes.com/seattle-news/seattle-grounds-police-drone-program/ [Consulta: 21 abril 2015].

-

Cohen, L. E., & Felson, M. (1979). Social Change and Crime Rate Trends: A Routine Activity

Approach.

American

Sociological

Review,

44,

588–608.

Extret

de

https://www.d.umn.edu/~bmork/2306/readings/cohenfelson.htm [Consulta: 4 maig 2015]. -

Colprensa. (2015). La Policía prueba tecnología de 25 drones en las carreteras del país. El Colombiano. Extret de: http://www.elcolombiano.com/la-policia-prueba-tecnologia-de25-drones-en-las-carreteras-del-pais-IC1631381 [Consulta: 21 abril 2015].

-

Con drones, Policía de Tránsito vigila las principales carreteras del país. (2014). Noticiascaracol.com.

Extret

de:

http://st.caracolnoticias.co/antioquia/colombia/con-

drones-policia-de-transito-vigila-las-principales-carreteras-del-pais [Consulta: 21 abril 2015]. -

Cornish, D. B., & Clarke, R. V. (2003). Opportunities, precipitators and criminal decisions: a reply to Wortley’s critique of situational crime prevention (Crime Prevention Studies, Vol. 16, 41-96).

-

Cratty, C. (2013). FBI uses drones for surveillance in U.S. CNN. Extret de: http://edition.cnn.com/2013/06/19/politics/fbi-drones/ [Consulta: 21 abril 2015]

-

Cuiza, P. (2014). Policía usará un dron en Villamontes para combatir la inseguridad ciudadana.

La

Razón.

Extret

de:

http://www.la-

razon.com/ciudades/seguridad_ciudadana/Policia-Villamontes-combatir-inseguridadciudadana_0_2114788597.html [Consulta: 21 abril 2015]. 34

-

Drones israelíes controlarán los cielos de Brasil 2014. (2014). Infobae. Extret de: http://www.infobae.com/2014/03/27/1553255-drones-israelies-controlaran-los-cielosbrasil-2014 [Consulta: 21 abril 2015].

-

Eisenbud, D. K. (2014). Jerusalem launches police surveillance drone. The Jerusalem Post. Extret de: http://www.jpost.com/National-News/Jerusalem-launches-police-surveillancedrone-363107 [Consulta: 21 abril 2015].

-

Gallagher, S. (2013). Pushing the wrong button: Bad button placement leads to drone crashes.

Ars

Technica.

Extret

de:

http://arstechnica.com/information-

technology/2013/03/01/pushing-the-wrong-button-bad-button-placement-leads-to-dronecrashes/ [Consulta: 6 maig 2015]. -

Ghobari, M. (2013). Air strike kills 15 civilians in Yemen by mistake: officials. Reuters. Extret

de:

http://www.reuters.com/article/2013/12/12/us-yemen-strike-

idUSBRE9BB10O20131212 [Consulta: 6 maig 2015]. -

Hesseling, R. B. P. (1995). Displacement: A Review of the Empirical Literature. A Crime Prevention Studies. Criminal Justice Press.

-

Information Comissioner’s Office. (2015). Drones. Extret de: https://ico.org.uk/for-thepublic/drones [Consulta: 8 maig 2015].

-

Jones, C. (2014). Back from the Battlefield. Regne Unit: Statewatch & Drone Wars UK. Extret de http://www.statewatch.org/observatories_files/drones/uk/bftb-report.pdf

-

La Policía utilizará “drones” para mejorar la vigilancia en Montevideo. (2014). La Red 21. Extret de: http://www.lr21.com.uy/comunidad/1169212-la-policia-utilizara-drones-paramejorar-la-vigilancia-en-montevideo [Consulta: 21 abril 2015].

-

Lewis, P. (2010). CCTV in the sky: police plan to use military-style spy drones. The Guardian. Extret de: http://www.theguardian.com/uk/2010/jan/23/cctv-sky-police-plandrones [Consulta: 21 abril 2015].

-

Lieberman, J. D., Miethe, T. D., Troshynski, E. I., & Heen, M. (2014). Aerial Drones, Domestic Surveillance, and Public Opinion of Adults in the United States. University of Nevada, Las Vegas. Extret de http://www.unlv.edu/sites/default/files/page_files/27/CCJPAerialDrones-2014.pdf

35

-

Marín, E. (2015). Protege tu privacidad con este dispositivo capaz de cegar drones. Gizmodo. Extret de: http://es.gizmodo.com/este-dispositivo-cegara-cualquier-dron-quequiera-espia-1688902622 [Consulta: 8 maig 2015].

-

Martín Adalid, C. (2015). Obama admite que fuerzas de EEUU mataron accidentalmente a dos

rehenes

en

ataques

con

drones.

El

Mundo.

Extret

de:

http://www.elmundo.es/internacional/2015/04/23/5538f881ca4741bc468b4573.html [Consulta: 6 maig 2015]. -

Matyszczyk, C. (2014). Useful! The drone with an 80,000-volt stun gun. CNET. Extret de: http://www.cnet.com/news/useful-the-drone-with-an-80000-volt-stun-gun/ [Consulta: 21 abril 2015].

-

Nota informativa sobre el uso de los drones en España. (2014). Agencia Estatal de Seguridad

Aérea.

Datada

del

7

d’abril

de

2014.

Extret

de

http://www.ecestaticos.com/file/fb4b6837afde026acdf41a1be1fd7f16/1397052934.pdf -

Now, drones to be used to disperse mobs in Lucknow. (2015). The times of India. Extret de: http://timesofindia.indiatimes.com/city/lucknow/Now-drones-to-be-used-to-dispersemobs-in-Lucknow/articleshow/46794530.cms [Consulta: 21 abril 2015].

-

Pilkington, E. (2014). 'We see ourselves as the vanguard': the police force using drones to fight

crime.

The

Guardian.

Extret

de:

http://www.theguardian.com/world/2014/oct/01/drones-police-force-crime-uavs-northdakota [Consulta: 21 abril 2015]. -

Piulachs, M. (2014). Quintana va perdre l'ull per una pilota de goma, conclou el jutge. El Punt

Avui.

Extret

de:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-

societat/739717-quintana-va-perdre-lull-per-una-pilota-de-goma-conclou-el-jutge.html [Consulta: 6 maig 2015]. -

Policía federal utilizó drones para capturar traficante en Río. (2014). Brasil247. Extret de: http://es.brasil247.com/es/247/sociedad/993/Polic%C3%ADa-Federal-utiliz%C3%B3drones-para-capturar-a-traficante-en-R%C3%ADo.htm [Consulta: 21 abril 2015].

-

Repetto, T. A. (1976). Crime Prevention and the Displacement Phenomenon (Crime & Delinquency, Vol. 22, 166-177).

-

Rotary

Wing

Vs

Fixed

Wing

UAVs.

(2013).

UAV

Insider.

Extret

http://www.uavinsider.com/rotary-wing-vs-fixed-wing-uavs/ [Consulta: 22 abril 2015] 36

de:

-

Saul, H. (2013). Pakistan claim 400 civilians killed by drone strikes and asks US to release death

toll

figures.

The

Independent.

Extret

de:

http://www.independent.co.uk/news/world/asia/pakistan-claim-400-civilians-killed-bydrone-strikes-and-asks-us-to-release--death-toll-figures-8891178.html [Consulta: 6 maig 2015]. -

Summers, L. (2009). Las técnicas de prevención situacional del delito aplicadas a la delincuencia juvenil. A Revista de derecho penal y criminología (Núm. 3, 395-409). UNED. Extret de http://e-spacio.uned.es/fez/eserv/bibliuned:DerechoPenalyCriminologia-2009-130360/PDF

-

Taylor, J. (2011). Drones to patrol the skies above Olympic Stadium. The Independent. Extret de: http://www.independent.co.uk/news/uk/crime/drones-to-patrol-the-skies-aboveolympic-stadium-6267107.html [Consulta: 21 abril 2015].

-

Tigre sumó robots voladores para la lucha contra el delito. (2013). La Nación. Extret de: http://www.lanacion.com.ar/1550818-tigre-sumo-robots-voladores-para-la-lucha-contrael-delito [Consulta: 21 abril 2015].

-

Un drone para bomberos, Samur y policía. (2013). Europa press Extret de http://www.europapress.es/madrid/noticia-ayuntamiento-madrid-convierte-primerconsistorio-dotar-drone-bomberos-samur-policia-20131217123736.html

[Consulta:

20

abril 2015]. -

Waraich, R. (2013). Minimizing Human Factors Mishaps in Unmanned Aircraft Systems. Presentat al Forum for Human Factors in Control, Trondheim, Norway. Extret de http://www.sintef.no/globalassets/project/hfc/documents/4-raza-conference-rev-3-1.pdf

7 TEXTOS NORMATIUS CONSULTATS -

Ley Orgánica 4/1997, de 4 de agosto, por la que se regula la utilización de videocámaras por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad en lugares públicos. (BOE [en línia], núm. 186, 58-1997, pàg. 23824-23828). .[Consulta: 13 abril 2015].

-

Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de Carácter Personal. (BOE

[en

línia],

núm.

298, 37

14-12-1999,

pàg.

43088-43099).

. [Consulta: 13 abril 2015]. -

Informe jurídico 0041/2007, de la Agencia Española de Protección de Datos. Extret de: https://www.agpd.es/portalwebAGPD/canaldocumentacion/informes_juridicos/videovigil ancia/common/pdfs/2007-0041_Medidas-de-seguridad.pdf [Consulta: 22 abril 2015]

-

Informe jurídico 0212/2007, de la Agencia Española de Protección de Datos. Extret de: https://www.agpd.es/portalwebAGPD/canaldocumentacion/informes_juridicos/videovigil ancia/common/pdfs/2007-0212_Grabaci-oo-n-de-im-aa-genes-en-tiempo-real.pdf [Consulta: 22 abril 2015]

-

Instrucción 1/2006, de 8 de noviembre, de la Agencia Española de Protección de Datos, sobre el tratamiento de datos personales con fines de vigilancia a través de sistemas de cámaras o videocámaras. (BOE [en línia], núm. 296, 12-12-2006, pàg. 43458-43460). . [Consulta: 13 abril 2015].

-

Ley 5/2014, de 4 de abril, de Seguridad Privada. (BOE [en línia], núm. 83, 5-4-2014, pàg. 28975-29024).

.

[Consulta: 13 abril 2015]. -

Ley 18/2014, de 15 de octubre, de aprobación de medidas urgentes para el crecimiento, la competitividad y la eficiencia. (BOE [en línia], núm. 252, 17-10-2014, pàg. 83921-84082). . [Consulta: 13 abril 2015].

-

Rand Paul Preserving Freedom from Unwarranted Surveillance Act of 2013, S. 1016, 113th Cong.

(2013).

Extret

de:

https://www.congress.gov/bill/113th-congress/senate-

bill/1016/text [Consulta: 8 maig 2015]. -

Real Decreto 994/1999, de 11 de junio, por el que se aprueba el Reglamento de medidas de seguridad de los ficheros automatizados que contengan datos de carácter personal. (BOE [en

línia],

núm.

151,

25-06-1999,

pàg.

24241-24245).

. [Consulta: 2 maig 2015].

38