ELS ALTRES CATALANS A \"CARRER BOLÍVIA\" DE MARIA BARBAL. ÚS DE LA LLENGUA EN LA CONSTRUCCIÓ DE PERSONATGES.

Totes les citacions de les novel·les que assenyalem amb el número de pàgina entre parèntesis, corresponen a les edicions consignades a la bibliografia d'aquest treball.
Adscrivim al cicle del Pallars Pedra de tartera (1985), La mort de Teresa (1986), Mel i metzines (1990), Càmfora (1992) i País íntim (2005). Tot i que de manera tangencial, a Càmfora, novel·la que situa la seva acció en bona part a la Barcelona dels anys seixanta, hi apareix també el tema de la immigració espanyola a la capital catalana.
Tant Mercè Rodoreda, com Juan Marsé i Maria Barbal admeten haver tingut de referència l'obra cabdal de Francesc Candel en la concepció de les seves novel·les. Si bé Rodoreda escriu El carrer de les Camèlies des de l'exili, coneixia l'obra de Candel i en tenia notícia, també, a través de l'interès que hi mostra el seu editor, Joan Sales (veure Ibarz: 2006).
És interessant, en aquest aspecte, la lectura de l'article ja esmentat de Mercè Ibarz (2006) al Pais, en què relaciona l'ús del terme en les novel·les de Marsé i Rodoreda amb el coneixement que tenen els autors de l'obra de Candel, que és qui utilitza el terme per primera vegada en una obra escrita. Així mateix, l'estudi de Montserrat Clua (2011) sobre el terme i la seva vinculació amb el nacionalisme català ens en dóna una perspectiva des de l'antropologia social.
En cursiva en el text original.
Giles defineix la teoria de l'acomodació lingüística com l'actitud que associa els usos lingüístics amb la posició social de l'individu i explica en quines condicions el parlant d'una llengua convergeix o divergeix respecte d'una persona d'una altra llengua a través de la tria lingüística.
Sobre aquesta circumstància, és interessant l'aportació que fa Montserrat Clua en l'estudi citat a l'entorn de la integració dels immigrants espanyols a Catalunya durant els anys 60 i 70 del segle xx i la seva relació amb el nacionalisme català.
Els «altres catalans» a Carrer Bolívia de Maria Barbal.
Ús de la llengua en la construcció de personatges.

«Aquests nous catalans parlen català, el van aprendre sense adonar-se'n. Molts el parlen de manera natural i quotidiana, perquè sí, i altres per afany de sentir-se catalans de debò. [...] Parlen un català gruixut, groller i vulgar. El que es parla a Barcelona, no ens hem d'enganyar.»
Francesc Candel (1964), Els altres catalans, 17-18

Introducció

L'objecte d'estudi d'aquest treball és analitzar quines són les actituds lingüístiques dels immigrants en la novel·la Carrer Bolívia de Maria Barbal i de quina manera aquestes actituds serveixen l'autora per a caracteritzar els personatges. Ens interessa escatir els mecanismes a través dels quals la llengua es converteix en l'instrument per a l'articulació de la tensió entre els espais viscuts, entre els diferents models socials i lingüístics. Per a aconseguir el nostre objectiu, farem atenció als comentaris metalingüístics dels propis personatges, als judicis que fan sobre la llengua i el seu ús. Identificarem aquestes actituds lingüístiques en un escenari ficcional de bilingüisme on entren en joc conceptes com la consciència i els prejudicis lingüístics, la vinculació entre llengua i identitat, o la correlació entre la llengua i l'arrelament dels personatges immigrats a la terra d'acollida. La sociolingüística ens aportarà el marc teòric general en sumar la lingüística a la psicologia social i la sociologia. Partim, però, de la constatació que aquesta caracterització dels personatges és deutora d'una clara consciència metalingüística de Barbal que, a través de la memòria, basteix un escenari literari que plasma els usos de la llengua i les actituds lingüístiques dels immigrants espanyols a la Catalunya de la dècada dels seixanta i ens ofereix un relat, tot i que parcial, sobre la situació de la llengua catalana en la Barcelona del tardofranquisme. Es tracta, en definitiva, de la reconstrucció de la vida que tant l'immigrant com la veu narrativa fan de la seva història, ja que escriptura i immigració suposen una reconstrucció vital que es fa a través de la reelaboració de la memòria (Mora: 2011).

La citació de Francesc Candel que encapçala aquest estudi, i de la que manllevem el títol, ens serveix per vincular la llengua a un dels fenòmens més rellevants de la història de Catalunya del segle xx: les migracions que es van succeir en diverses onades des de diferents territoris de l'Estat Espanyol. Com és sabut, aquests moviments de la població van tenir uns efectes importants en la demografia, la política, l'economia i la cultura catalanes. No podia ser de cap altra manera tenint en compte que el creixement demogràfic es comptabilitza en un 350 per cent: dels 1.900.000 habitants amb què comença el segle, es passa a 6.200.000 habitants l'any 2000. El creixement més intensiu té lloc entre els anys 1960 i 1975, en què la migració va significar un 75% del creixement total de la població catalana amb un augment de més d'un milió i mig de persones. Els immigrants es concentren bàsicament en els suburbis urbans i les ciutats industrials de prop de Barcelona on es configura un espai de confluència de cultures que acabarà modificant les formes de vida de la zona, habitada per aquests «nous catalans» de què Candel fa un retrat sociològic i que Barbal literaturitza en l'àmbit de les narratives de la immigració.

Després de trenta anys de franquisme, i contra tot pronòstic, la prohibició pràcticament general de qualsevol expressió de diversitat cultural, identitària i lingüística catalanes no aconsegueix esborrar els trets propis de la cultura i la llengua, tot i no comptar amb institucions polítiques pròpies i haver estat foragitades de l'espai públic i el sistema administratiu. El context, per tant, no ajuda els immigrants a integrar-se lingüísticament en un territori que només reconeix el castellà com a vehicle d'expressió. Tot i així, el contacte – amb més o menys conflictivitat – entre les dues llengües és inevitable, i l'existència de les mateixes propicia l'aparició d'un segon fenomen lligat a la immigració que és el dels usos lingüístics dels immigrants, els quals, en el procés del que Salvador Cardús (2007) anomena «dissolució de la condició d'immigrant», expressen la seva voluntat d'adscripció a la terra d'acollida a través de l'aprenentatge i l'ús de la llengua catalana.

La complexitat que a nivell sociològic, cultural i lingüístic suposa l'arribada massiva d'immigrants espanyols a la metròpoli barcelonina, però, no ha estat un dels temes de què la literatura catalana s'ha servit per a crear el simbòlic de l'autorepresentació. Així, només unes quantes novel·les tracten el tema de la immigració de resquitllada i encara en menys quantitat en fan el tema principal de la ficció. En un dels pocs articles que aborden aquesta qüestió, Julià Guillamon (2007) esmenta algunes obres de Lluís Ferran de Pol o Julià de Jòdar, i ens ajuda a assenyalar El carrer de les Camèlies (1966) de Mercè Rodoreda i Últimas tardes con Teresa (1966) de Juan Marsé com dues de les obres emblemàtiques del retrat de la Barcelona mestissa o, potser més afinadament, de les dues Barcelones que conviuen en un mateix espai. Un i altre autor coneixen ja aleshores l'obra de Francesc Candel qui, el 1957 publica la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre i el 1964 l'esmentat assaig Els altres catalans, que servirà de marc teòric per al retrat que Rodoreda i Marsé fan dels suburbis barcelonins. Com ens fa notar Mercè Ibarz (2006) una i altra obres «utilitzen les diferències lingüístiques i socials que la immigració havia posat en marxa» a banda de descriure la vida a les barraques del Carmel l'una i les del Somorrostro l'altra. Probablement la lectura conjunta de les dues obres que Ibarz reclama ens ajudaria a completar el relat literari de la immigració espanyola a Barcelona. Haurien de passar trenta anys més perquè una altra novel·la ficcionalitzés la Catalunya dels anys seixanta i, així mateix, el fenomen de la immigració com a tema central: el 1999, Maria Barbal, que ja s'havia ocupat de la literaturització de l'èxode rural del Pirineu lleidatà a Barcelona en la seva obra del cicle del Pallars, publica Carrer Bolívia i agafa el relleu de Rodoreda i Marsé, emparant-se, també, en Els altres catalans de Candel.

Actitud lingüística, consciència metalingüística i caracterització de personatges

Abans d'encarar l'anàlisi que proposem, ens interessa referenciar el marc teòric que, en l'àmbit dels estudis literaris, dóna cobertura a l'estudi del multilingüisme en les obres literàries. Les propostes teòriques que s'han fet des de la literatura comparada o els estudis postcolonials s'han dedicat a explicar les funcions de la barreja de llengües, a vincular el recurs amb les nacionalitats i les literatures nacionals i a identificar el problemes per a l'edició dels textos multilingües. Ara bé, no podem afirmar que la institució literària europea se n'hagi ocupat de manera central, com sí que s'ha fet en altres contextos en què aquesta ha estat una qüestió debatuda i acceptada com a gènesi d'una literatura híbrida. En tot cas, hem de circumscriure el nostre treball en l'estudi del plurilingüisme literari des de la perspectiva del text i no pas de l'autora, és a dir, ens interessen els codis lingüístics de l'obra, no el bilingüisme de l'escriptora, d'una banda; de l'altra, com ens indiquen Rossich i Cornellà (2004: 38) en l'únic estudi que aborda extensament la temàtica en l'àmbit de la literatura catalana, considerem el plurilingüisme de Carrer Bolívia com un recurs estilístic, i per això parlarem de l'opció estètica de Barbal en la tria dels codis amb què confegeix la seva obra. Seguim també la classificació que Rossich i Cornellà (2014: 49) fan de les manifestacions del multilingüisme per identificar el cas de la novel·la que ens ocupa: el multilingüisme s'hi manifesta en forma alternada regular en la seva vessant temàtica, és a dir, es correspon amb la llengua que caracteritza les diverses veus que intervenen en el text per un desig de versemblança que Barbal busca en els codis que utilitzen els personatges, tot i que no dóna compte de la interferència entre les llengües ni d'altres fenòmens del contacte lingüístic com l'ús de castellanismes o catalanismes inadvertits, com determinarem tot seguit.

És ben clar que Maria Barbal té una clara consciència metalingüística que es veu reflectida en la seva obra. En les novel·les del cicle del Pallars, zona de la que n'és natural, l'opció estètica i lingüística de l'autora és l'adopció del lèxic de la variant pallaresa tot mantenint les formes morfològiques del català estàndard. L'autora és conscient que amb una acurada tria lèxica n'hi ha prou per donar l'aparença de vitalitat del dialecte pallarès amb el que aconsegueix, també, la versemblança dels personatges i la sensació d'oralitat d'una narració en primera persona com és, per exemple, Pedra de tartera. En totes les novel·les hi trobem un personatge o altre que parla de la llengua com un tret definidor de la identitat, com un recurs per tornar al món perdut de la infantesa. La llengua, en definitiva, és l'eina que articula el relat de l'èxode, del desarrelament, de la memòria, i, per tant, té un paper primordial en la constitució de la narrativa barbaliana del Pallars.

Amb Carrer Bolívia, Barbal torna a la narració de la immigració, però aquest cop situa el moviment de trasllat de Linares (Jaén) a Sant Adrià del Besòs i s'encara a un nou relat que és el de la immigració andalusa a Catalunya durant els anys seixanta. L'estructura de la novel·la alterna capítols narrats per un narrador omniscient i d'altres narrats en primera persona per la Lina, la protagonista de la novel·la. Evidentment, el registre no és el mateix, però en tot cas la llengua utilitzada és el català normatiu, sense que en el discurs de la Lina hi hagi cap vacil·lació a l'hora d'expressar-se en català ni la presència de cap barbarisme o castellanisme. Barbal es fa càrrec de la ficcionalització del procés migratori en base, entre d'altres, a la conflictivitat entre les llengües en contacte i així basteix un discurs literari basat en la consciència dels propis personatges sobre els fets lingüístics, és a dir, personatges que tenen consciència metalingüística, amb capacitat d'identificar i reflexionar sobre els fenòmens de llengua. Es tracta d'un saber reflexiu que permet el parlant elaborar un discurs propi sobre la llengua i que Coseriu (1981) anomena el «saber originari» (Urwissen), és a dir, el saber intuïtiu del parlant que utilitza el «metallenguatge de la llengua» per a articular aquest saber. El «metallenguatge de la llengua» és un concepte basat en la idea que el llenguatge té paraules per referir-se als fets lingüístics com si fossin objectes de la realitat, això és, el conjunt d'elements de què disposa la llengua per a la descripció lingüística i que Coseriu diferencia del «metallenguatge del discurs» que és l'ús metalingüístic del llenguatge. És al metallenguatge de la llengua que pertanyen, per exemple, els noms que designen les diverses llengües (català, castellà, francès, andalús o anglès apareixen a la novel·la) o el lèxic que estructura el llenguatge com un domini més de la realitat. A la novel·la identifiquem diversos judicis i reflexions sobre el català com a objecte de la realitat, que posen en evidència el saber lingüístic dels parlants en alguns casos: «Jo li vaig dir que l'entenia, el català [...]» (79) i la seva percepció sobre la llengua a partir d'una reflexió determinada: «[...] li agradava passar el temps amb la Carlota, que parlava andalús amb accent anglès, graciosa, [...]» (38) i també «[...] les veus de la gent, vestides amb el meu andalús de jove, que em sonava diferent del que sentia al Besòs [...]» (202). Aquestes reflexions activen la intuïció dels personatges sobre el paper rellevant de la llengua en el relat de la seva trajectòria vital.

Cal assenyalar que Barbal no recrea literàriament ni la pronunciació específica dels andalusos establerts a Catalunya quan parlen castellà ni quan parlen català, i així mateix, tampoc no ho fa amb les vacil·lacions lèxiques de la llengua apresa, ni els castellanismes habituals que adopten els catalanoparlants de la metròpoli barcelonina o els catalanismes que s'incorporen a la llengua dels immigrants. Aquesta és una circumstància ben diversa de l'escriptura de les obres del Cicle del Pallars que hem comentat breument més amunt. Tot i així, la consciència lingüística de l'autora hi és present i es basa més aviat en les diferents actituds lingüístiques que els personatges prenen davant el mateix fet migratori, l'establiment en un país diferent i l'assumpció d'una llengua i una cultura que no els són pròpies com a mecanismes d'arrelament. Aquesta reflexió es relaciona amb la identitat social dels personatges, el seu sentiment de pertinença a un grup determinat a través de la llengua i també a les estratègies d'ascens social que aquesta ofereix. La psicologia social ens ajuda a entendre la conducta de les persones en un entorn social determinat i, per les seves valuoses aportacions a la sociolingüística, ens serveix per parlar de la llengua com a part de la construcció de la identitat del subjecte migrant i el seu procés d'arrelament. De tota la galeria de personatges que apareixen a la novel·la, la Lina i en Néstor simbolitzen les dues actituds bàsiques davant la llengua d'acollida: l'adquisició d'aquesta com a llengua de relació i oportunitat d'integració en el cas de la Lina, i el rebuig de la mateixa en el cas d'en Néstor. Aquest, segons manifesta, no veu la necessitat d'aprendre català (com després, emigrat a França, no veu la necessitat d'aprendre francès) perquè el seu únic objectiu és tornar a Linares i constituir un sindicat estable d'oposició a la dictadura; el seu és més aviat un moviment d'exili – per tant, involuntari i accidental – més que no pas migratori, perquè en Néstor sempre la considera una situació excepcional i transitòria. D'altra banda, el menyspreu a tot allò que no siguin els ideals que persegueix el porta a preguntar-se: «què importen els idiomes si la lluita és a tot arreu del mateix color?» (249). Com assenyala Strubell (2011, 171) citant Gardner i Lambert, els diferents elements socials i contextuals motiven de manera diversa l'aprenentatge de segones llengües, bé com una motivació instrumental que promou l'aprenentatge amb finalitats utilitàries, bé com una motivació integrativa que promou l'aprenentatge perquè la persona pugui integrar-se amb èxit dins de la comunitat lingüística diana. Així, veiem aviat que la Lina es veu empesa a l'aprenentatge del català de la mà de la seva veïna Sierrita, emigrada a Catalunya en la infantesa, i d'un comentari que podríem emmarcar en la motivació instrumental per aprendre la llengua: «La majoria del que tinc, per no dir tot, ho dec a saber català» (79), diu la Sierrita que, al seu torn, va rebre el missatge del seu pare, mogut per la voluntat que la filla s'integri dins el nou sistema social: «'Si hablas catalán no te llamarán charnega'» (79).

Tot i que no podem aturar-nos aquí en l'estudi profund del terme charnega que apareix a la novel·la, s'escau aclarir que aparegué durant els anys 60 i 70 per descriure els matrimonis mixtos entre catalans i espanyols i que, com assenyala Montserrat Clua (2011), no es tractà aleshores d'una categoria de classificació social ni d'un terme de connotacions biològiques, sinó que en un moment determinat s'utilitzarà per identificar un col·lectiu considerat estranger en termes de la nació catalana que basa la seva existència en criteris culturals, entre els quals, la llengua. Durant la dècada dels 70, el terme incorpora també elements de classe social i acaba referint-se a les classes obreres castellanoparlants que es consideren no adaptades lingüísticament a la terra d'acollida per pròpia voluntat. S'entén, per tant, que parlar o no català és una opció personal i conscient de l'individu. És en aquest moment que el terme adopta una connotació clarament pejorativa. També Rodoreda utilitza el terme a El carrer de les Camèlies; quan Cecília Ce es trasllada a viure a les barraques del Somorrostro, observa d'amagat un guixaire de qui diu: «Com tots els d'aquelles barraques fora de l'Eusebi i de mi, era xarnego; i això m'empipava una mica» (57). A Últimas tardes con Teresa, el Pijoaparte vindria a ser l'estereotip del xarnego dels anys seixanta: «[...] él no ignoraba que su físico delataba su origen andaluz – un xarnego, un murciano (murciano como denominación gremial, no geográfica: otra rareza de los catalanes [...]» (23). La Sierrita, i al seu torn la Lina, han de fugir d'una denominació que les estereotipa i les allunya de les possibilitats d'èxit en el país d'acollida. Durant tota la novel·la, les nombroses reflexions i al·lusions a la llengua estaran lligades a l'elecció personal d'uns i altres davant la col·lisió de dos sistemes lingüístics i culturals. En definitiva, escullen els materials per a la construcció de la seva pròpia identitat.

Una de les estratègies que Barbal utilitza per donar compte del context lingüístic en què es troben els personatges és la commutació de codis lingüístics. El concepte de code-switching és l'adequat per definir aquest fenomen que és més complex que la simple noció d'alternança ja que implica un intent de contextualització de la situació comunicativa i de la intenció, en aquest cas de l'escriptora, de deixar-ne constància a través dels actes de parla dels personatges. Així, trobem fragments d'alternança entre el català i el castellà i entre el català i l'anglès: «'Es para vosotros', i la Lina, sense saber per què, es recordà de la senyora Josefina [...]» (58); «Havia de veure-la, i en el seu dins, també com un dubte absurd, hi havia aquell 'Does she love me?'» (41). En aquests exemples i en altres de similars, es dóna la circumstància que els personatges expressen en la seva llengua pròpia les reflexions íntimes, els sentiments, els vincles afectius i de proximitat. Fins i tot la Sierrita, que esperona la Lina per aprendre català, parla en castellà al seu fill a qui anomena «el Noi» en un fragment característic de la convivència de les dues llengües i del canvi automàtic de codi per part de les persones bilingües: «'Es nuestra vecina, Noi, hemos venido con su niña que se llama Carlota.' 'Porta-la.'» (79). La distribució social de les llengües en una comunitat bilingüe respon al complex sistema d'actituds que la psicologia social classifica en tres categories de fenòmens psicològics produïts envers un objecte o persona: l'afectiu, el comportamental i el cognitiu, així ho trobem també a la novel·la: la Lina i la seva filla parlen castellà entre elles però català amb la Sierrita, per exemple, mentre altres veïns del carrer Bolívia, com en Tomás i en Néstor, parlen en castellà en qualsevol situació i amb qualsevol altre personatge. En tots els casos, l'alternança de codi en el text literari dóna compte del context bilingüe en què s'emmarca la novel·la i també l'elecció estètica de l'autora. Aquesta elecció ens ofereix relats com la trobada d'en Néstor i en Tomás en un pis franc on la conversa passa de l'estil indirecte al directe fent ús del code-switching: «Li portava roba i fins una mica de menjar, la Lina hi havia insistit. 'Tu mujer vale mucho y está a la altura', a més d'un dibuix fet i pintat per la Carlota. Diners. Que no es preocupés d'on havien sortit. 'Compañeros.' I després, s'havien quedat callant» (139). La consciència lingüística d'en Néstor el porta a identificar l'aprenentatge de les llengües amb un caprici antirevolucionari:

La por d'aquell benestar podrit l'havia portat fins a l'esperança de no retornar dels viatges als països on representava els obrers emigrants espanyols. Hi acudia sense tenir idiomes, la Núria sempre ho deia així. I a ella, que en tenia, l'havia mortificat, 'burguesa, señorita, niña mimada' fins que s'havia posat a treballar. Portera. (249).

En Néstor protagonitza l'única escena en què Barbal recrea la pronunciació de la parla d'un dels personatges i que, a banda, constitueix un bon exemple de la consciència metalingüística del sindicalista:

A part d'intrús, el retreia també no saber parlar en català [...] i ara, va pensar, la Carlota enraona tan bé el català com el castellà. [...] De sobte va amollar: «¿Cómo se llama?». La nena va riure, estirà la nina del peu i el capet rutllat anà a terra. Cloc. «Shahecho daño», digué[...] Parlava castellà, se sentí alleujat el Néstor. (136-137)

No és tant la pronúncia de la nena el que activa la reflexió metalingüística d'en Néstor com el fet que, sent catalana, s'expressi en castellà davant el seu silenci quan ella l'interpel·la per primera vegada en català: «Juguem?» (135). La nena, en canviar de llengua, fa palesa la seva consciència que ha de relacionar-se amb el refugiat en castellà i, en fer-ho, identifica clarament la pertinença d'en Néstor a un grup social determinat, en un exercici de substitució lingüística que explica la teoria de l'acomodació lingüística de Giles (1984). La llengua es manifesta com un clar marcador de pertinença de l'individu a un col·lectiu definit socialment.

Sovint les reflexions metalingüístiques tenen a veure amb la pròpia llengua i amb la consciència dels personatges de la situació de bilingüisme que es dóna a Catalunya. De fet, la possibilitat que els catalans no els entenguin o que no es vulguin fer entendre és una de les prevencions amb què els andalusos de la novel·la arriben a Catalunya i que configuren la resposta d'aquests davant l'estereotip que, en l'àmbit de la psicologia social i la lingüística, correspon al judici que les persones fan dels altres segons la seva manera de parlar. Aquestes consideracions que els disposa a témer els catalans, canvien, per a la Lina, tot just arribar a Barcelona: «[...] els catalans, tanta por que els tenia, veuràs, al tren tothom en parlava... aquell vespre primer ens van semblar gent amable. Ja ho crec que l'entenien, el Néstor!» (65). Més endavant, s'adonarà que en moltes de les zones metropolitanes la llengua minoritària és, justament, el català: «Rèiem molt perquè al Besòs a penes se sentia el català, mira tu, com si no fóssim a Barcelona» (79). Al cap de poc d'instal·lar-se al barri, la Lina té un desmai al mercat i sent de lluny les dones que l'atenen parlant en català fins que torna en sí: «[...] ja em trobava bé, i mira tu, tothom va passar a enraonar en castellà» (67), tot i que no hi ha una reflexió explícita més enllà d'aquesta citació, és la primera escena en què es manifesta la situació de diglòssia, més que no pas de bilingüisme, atesa la celeritat amb què es produeix la substitució d'una llengua per l'altra en veure, les dones, que la Lina és immigrant. Segons la teoria de l'acomodació lingüística que hem esmentat més amunt, assistim en aquesta escena a un procés de diferenciació intergrupal que associa els usos lingüístics amb la posició social dels personatges, que fan una tria lingüística determinada per relacionar-se entre ells. El català és la llengua que desapareix perquè el castellà és la llengua de relació entre els diferents grups socials en un context polític de persecució del català i prohibició del seu ús en l'espai públic.

Tot i aquesta circumstància, l'aprenentatge de la llengua és considerada pels personatges femenins com una oportunitat d'ascensió social. Especifiquem que són els personatges femenins i no els masculins perquè, en l'aplicació de la perspectiva de gènere, trobem una clara distribució de les actituds lingüístiques entre els homes i les dones: com hem vist, en Néstor i en Tomás no parlen català, però sí que ho fan la Sierrita, la Lina i la Carlota en un mateix context que els personatges masculins. En tenim notícia, també, a través del relat sobre el funcionament del centre social que fa la Lina: «[...] les que volíem aprendre català érem dones» (107). En la situació següent constatem l'interès de la Sierrita perquè la Lina aprengui català com a resultat de la seva consciència que l'aprenentatge de la llengua és una oportunitat per als immigrats, i aquesta afirmació prové de la reflexió lingüística que fa a partir de la seva experiència de molts anys instal·lada a Catalunya: «D'aquella hora estant, va decidir, parlaríem el català, seria com un joc. Al començament a mi em sortia barrejat, castellà i català, però li seguia la veta i ella, tossuda, no canviava ni per res» (79). Aquest i altres comentaris de la Sierrita vinculen l'adopció del català amb l'ascensió social, del que es desprèn que considera aquesta la llengua de prestigi i l'eina que pot ajudar la Lina a sortir-se'n. I així és: aprendre la llengua catalana permet a la Lina fer el batxillerat i acabar fent classes d'alfabetització per als seus veïns al centre social del barri. L'èxit de la Lina està simbolitzat en l'article que en Daniel li demana que escrigui i que surt publicat en una revista, «Una experiència d'alfabetització d'adults», i en la consecució del títol d'administrativa. Però aquest mateix ús de la llengua és el que distancia la Lina del Néstor, que justament, dins del marc sistèmic del patriarcat, considera com a negatiu l'accés de la seva dona a la cultura: «[...] i la Lina, in albis, decantada sobre un llibre de text, els llits per fer, l'aigüera amb les eines brutes» (246).

Altres comentaris metalingüístics es refereixen a la funció de la llengua com a marcador d'etnicitat. Segons la psicologia social, les llengües en contacte funcionen com a categories socials, tant pel que fa a la constitució de grups com per a la definició de la identitat social en relació amb les llengües, el que Giles (1977) anomena «identitat etnolingüística». Els personatges de Carrer Bolívia vinculen llengua i pertinença: ho fan els amics de Charles Remfrey en retreure-li que no torni a Londres utilitzant un argument de caire lingüístic: «Li deien, somreien, si havia pensat que, per més que ell li parlés l'anglès, la nena ja no seria anglesa [...]» (38); també succeeix així amb un advertiment que fa la Sierrita a la Lina: «'Perquè aquesta nena teva, què et penses que serà?'» (79); i amb l'actitud d'en Néstor: «[...] si no marchamos pronto, esta chiquilla será catalana» (111). Però a Carrer Bolívia hi trobem també una situació d'immigració inversa, el de la família Solera, els industrials catalans establerts a Jaén per ampliar el negoci, de qui la Lina diu: «La tata era l'única, de totes les persones que treballaven a la casa i al camp i a la factoria, que havia vingut amb els amos des de Valls; parlava com ells, perquè ja havia estat tata de la senyora i era com de la família» (11). La reflexió lingüística de la Lina s'activa tot just començar la novel·la amb el relat sobre els amos dels seus pares, que són masovers de la finca Las Jaras on viuen els Solera. La Lina sent parlar català en la seva infantesa a la senyora, la filla d'aquesta i la tata. A banda de la descoberta i el reconeixement d'una llengua diferent a la seva, la Lina fa una associació molt conscient de la categorització dels diferents grups socials a través de la llengua i del seu ús com a vehicle de comunicació:

[El Xavier] Era l'únic de la família que em parlava en castellà. Els altres s'havien acostumat a parlar davant meu en català i no es preocupaven si els entenia, mira tu, només era la petita de la Juana, però jo sí que sabia què deien. M'agradava tot el que hi havia a Las Jaras i, amb les coses, també les veus i les paraules. En canvi, a ma mare, fos qui fos, el senyor, la tata, la senyora, el Xavier... sempre s'asseguraven de parlar-li com els pogués entendre. (12)

Per acabar, ens referirem al fet que els personatges de Carrer Bolívia són, com a parlants representants de diferents grups, personatges estereotipats, això és: la seva actitud davant de la llengua en una situació de conflicte lingüístic en un territori bilingüe té un efecte determinat en la percepció que els altres tenen sobre ells, si entenem, com Schlieben-Lange (Del Barrio: 2008, 213) que l'actitud lingüística és un posicionament davant de la llengua. Tot i així, caldria reflexionar sobre el fet que la Lina no és representativa de l'estereotip dels immigrants espanyols ubicats a Catalunya que, com indica Montserrat Clua (2011), no tenien cap necessitat d'expressar-se en català i, ben contràriament, creien que podien expressar-se i ser compresos en castellà ja que es trobaven dins de territori espanyol. Aquesta circumstància, juntament amb el fet que la concentració dels immigrants en suburbis urbans no facilitava la interacció amb els catalans, no va afavorir la integració lingüística dels nouvinguts.

Conclusions

L'anàlisi dels comentaris metalingüístics que apareixen a Carrer Bolívia ens ha permès analitzar la manera en què Barbal reflecteix les idees i actituds que els personatges tenen davant la llengua en una societat – un moment històric i un context social – que la novel·la descriu. Aquesta consciència metalingüística de l'autora se suma a la consciència metalingüística dels personatges, estereotips d'un grup social específic, que determina l'actitud que tenen davant la situació de bilingüisme i de diglòssia del territori en què s'han establert en el seu moviment migratori. Probablement una de les peculiaritats d'aquest desplaçament és que es produeix, a nivell administratiu, dins del mateix país, però no pas així a nivell real, ja que els immigrants es troben acollits per un sistema social, cultural i lingüístic que no és pròpiament espanyol i que reivindica, des de la clandestinitat i en dur conflicte amb la legalitat imposada per la dictadura franquista, una identitat pròpia a través, sobretot, de la llengua. En aquestes circumstàncies, els personatges prenen actituds diverses davant les diferents opcions que se'ls presenten: al costat del menysteniment cap a l'aprenentatge d'una segona llengua d'en Néstor, hi trobem l'interès de la Lina per aprendre el català, fet que l'aboca a un progrés personal d'arrelament de manera que, segura que un immigrant no pertany enlloc, al final decideix quedar-se al carrer Bolívia. L'actitud lingüística, per tant, se'ns presenta com a una estratègia per a l'establiment de la identitat, la pertinença a un grup, l'arrelament i l'ascensió social i, per a l'autora, és també una estratègia per a la caracterització literària i psicològica dels personatges. El fet més rellevant que se'ns planteja a Carrer Bolívia és, justament, el de la percepció del català com la llengua de prestigi, la que els immigrants identifiquen amb l'outgroup, el grup estrany, segons la teoria de l'acomodació lingüística de Giles, en un context històric de repressió franquista, de persecució dels símbols i signes de la identitat catalana, de inhabilitació de les institucions pròpies del país i de persecució sistemàtica de la llengua, quan el que s'esperaria és justament que el castellà, la llengua de l'espai públic avalada pel règim com l'única llengua oficial, fos la llengua que s'atribuís al grup amb més jerarquia social. Probablement la resposta, al menys parcial, la trobaríem en el fet que la distribució de les llengües en contacte en aquest cas es fa en termes de prestigi social i, així, el català és la llengua atribuïda a les classes autòctones i benestants, mentre que el castellà és la llengua pròpia dels immigrants, dels xarnegos si, com dèiem més amunt, donem al terme la connotació de classe que va tenir a partir dels anys setanta, és a dir: el castellà és la llengua de la classe obrera identificada amb la immigració. Evidentment, només la simplificació continguda en els estereotips ens permetrà admetre aquesta teoria. Però, en tot cas, no busquem tant una resposta com la constatació que, en la ficció literària, ens ha interessat veure de quina manera els immigrants perceben tota aquesta complexitat social i lingüística.
Convenim que Barbal utilitza diferents estratègies per a definir la situació comunicativa de l'acció de la novel·la i el posicionament dels personatges davant la situació sociolingüística que es troben en el seu trasllat migratori. A través de les seves reflexions metalingüístiques som coneixedors de l'ús que fan de la llengua com a mecanisme d'arrelament i també com a indicador d'etnicitat i pertinença. La diferència bàsica amb l'obra pallaresa de Barbal és l'ús, en aquesta, d'un lèxic acurat que ens remet al parlar pallarès, mentre que a Carrer Bolívia no es consignen els trets dialectals de l'andalús ni els fenòmens lingüístics provocats pel contacte de llengües.

Aquesta anàlisi de les actituds lingüístiques en personatges literaris no té la pretensió de substituir els estudis sociolingüístics amb parlants reals ni aportar dades que puguin ser preses com a conclusives. Tot i així, esperem haver contribuït al retrat aproximat de les actituds lingüístiques d'un grup social determinat, el dels immigrants espanyols a Catalunya a mitjans del segle xx, en el benentès que, en el nostre cas, ens referim a un grup social estereotipat literàriament que, com fan els grups reals, estableix les identitats socials a través de la llengua i reacciona d'una manera determinada davant dels fets lingüístics.

Finalment, creiem que Carrer Bolívia forma part, per dret propi, de l'escassa producció de les narratives de la immigració en la literatura catalana. Alhora que fem aquesta afirmació, manifestem la necessitat que es fomentin els estudis que, des de la literatura i l'anàlisi de l'obra literària, donin compte de la ficcionalització d'un dels fenòmens més rellevants del segle xx.





















Bibliografia

Arenas, C. (2007) «De Pedra de tartera a País íntim. Breu recorregut per una trajectòria literària a la recerca de l'ànima humana», dins Camps, C. (coord.), La narrativa de Maria Barbal: Pedra de tartera i altres., Péronnas: Éd. De la Tour Gile, pàg 66.


Arenas, C. (2009) «Carrer Bolívia (1999)», Visat número 7.

Baldaquí, J. M. (2004). La percepció de la vitalitat etnolingüística pels jóvens de l'Alacantí. Va- lència: Institut Interuniversitari de FilologiaValenciana; Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Bellon, J. L. (2008) La mirada pijoapartesca. (Lecturas de Marsé), Ostrava: Universitat d'Ostrava.

Cardús, S. (2007) «La immigració com a lloc de memòria nacional», AUSA, XXIII, número 159, Vic.


Cardús, S. «Teoria i pràctica de l'empeltament» a http://www.veupropia.info/documents/119-teoria-i-pracitca-de-lempeltament.html# [actualitzat: 28 abril 2015]

Charlon, A. (2007) «Traces», dins Camps, C. (coord.), La narrativa de Maria Barbal: Pedra de tartera i altres., Péronnas: Éd. De la Tour Gile, pàg. 121-137.

Clua, M. (2011) «Catalanes, inmigrantes y charnegos: «raza», «cultura» y «mezcla» en el discurso nacionalista catalán», Revista de Antropología Social, núm. 20, pàg. 55-75.

Coseriu, E. (1981) «Introducción al estudio estructural del léxico» a Principios de semántica estructural, Madrid: Gredos, pàg. 87-142.

Del Barrio, F. (2008) «Juicios y actitudes lingüísticas en el Perý y su reflejo en las novelas de Jaime Bayly», Lexis, Vol. XXXII (2), pàg. 195-222.

Epps, B. (2007) «Mudances de llengua: immigració i llengua a Maria Barbal» dins Camps, C. (coord.), La narrativa de Maria Barbal: Pedra de tartera i altres., Péronnas: Éd. De la Tour Gile, pàg. 165-193.

Fishman, J. A. (1997) «Language and Ethnicity: The View from Within» a the Handbook of the Sociolinguistics. Oxford: Ed., Florian Coulmas, pàg. 327-343.

Giles, H.; Bourhis, R. Y.; Taylor, D. M. (1977) «Towards a theory of language in ethnic group relations» a Giles, H. (ed.) Language Ethnicity and Intergroup Relations, Londre, Academic Press.

Giles, H. (ed.). (1984) "The dynamics of speech accommodation". International Journal of the Sociology of Language, 46.

González Martínez, J. (2008) «Metodología para el estudio de las actitudes lingüísticas», Actas del xxxvii Simposio Internacional de las Sociedad Española de Lingüística (SEL), Departamento de Lingüística hispánica y Lenguas modernas. Pamplona: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Navarra a http://www.unav.es/linguis/simposiosel/actas/ [actualitzat: 28 abril 2015]

Guillamon, J. (2005) «La novel·la catalana de la immigració», L'avenç, volum 298, pàg. 46-49 a http://llull.cat/IMAGES_175/transfer02-foc06-cat.pdf [actualitzat: 28 abril 2015]

Gutiérrez, S. (1987) «Del uso metalingüístico del lenguaje», AO, xxxvii-xxxviii a http://www.unioviedo.es/reunido/index.php/RFF/article/viewFile/1804/1678 [actualitzat: 28 abril 2015]

Ibarz, M. (2006) «Pijoaparte i Cecíla Ce, 40 anys», El Pais, Quadern, pàg. 2-4.

López Burniol, J. J. (1999) « Carrer Bolívia », Barcelona, La Vanguardia.

Malé i Pegueroles, J. (1999) « Carrer Bolívia », Barcelona, Revista de Catalunya , núm. 146, p.149-152.

Martínez-San Miguel, Y. (2000) «Bitextualidad y bilingüismo: reflexiones sobre el lenguaje en la escritura latina contemporánea», Centro Journal, XII, pàg. 19.34 a http://www.redalyc.org/articulo.oa?id=37711306002 [actualitzat: 28 abril 2015]

Mora, V. L. (2011) «La identidad migrante y su reflejo literario en libros sobre inmigración en los Estados Unidos», Impossibilia, núm. 2, pàg. 48-62.

Moreno, V. (2011) «La immigració a Catalunya en el segle xx: la llarga postguerra (1939-1959) a http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/27/la-immigracio-a-catalunya-en-el-segle-xx-la-llarga-postguerra-1939-1959/ [actualitzat: 28 abril 2015]

Oscar, R. (2008) «La cuestión del xarnego en la literatura de Juan marsé: identidad cultural y conflicto social», Siglos xx y xxi. Memoria del I Congreso Internacional de Literatura y Cultura españolas contemporáneas, pàg. 1-9.

Recaño, J. (2000) «La immigració al Baix Llobregat. L'onada migratòria dels anys seixanta», Centre d'estudis demogràfics a http://www.ced.uab.es/publicacions/PapersPDF/Text177.pdf [actualitzat: 28 abril 2015]

Rossich, A.; Cornellà, J. (2014) El plurilingüisme en la literatura catalana, Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la.

Strubell, M. (2011) «Psicologia social», Treballs de Sociolingüística catalana, Vol. 21, pàg. 169-181.

Zovko, M. (2014) «Algunas peculiaridades de la narrativa actual sobre la inmigración extranjera en España», Working Paper núm. 3, Grup de recerca sobre Migracions, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona, pàg. 1-13.


- Fonts Documentals

Barbal, M. (2009) Pedra de tartera, Mel i metzines, Càmfora. Cicle del Pallars, Edicions 62, Barcelona.

Barbal, M., (1999) Carrer Bolívia, Edicions 62, Barcelona.

Candel, F. (1964) Els altres catalans, Barcelona: Edicions 62.

Marsé, J. (1966-2013) Últimas tardes con Teresa, Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U.

Rodoreda, M. (1966-2008) El carrer de les Camèlies, Barcelona: Club Editor.


València, 7 de juliol 2015 XVII Col·loqui AILLC Montse Gatell Pérez


1