El tram final del Rec Comtal condicionants i aprofitaments poliorcètics

V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM I MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

Barcelona, 22-25 de maig de 2014

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 271 a 280)

EL TRAM FINAL DEL REC COMTAL: CONDICIONANTS I APROFITAMENTS POLIORCÈTICS Mikel Soberón, Antoni Fernàndez*

INTRODUCCIÓ Un dels elements més destacats de la ciutat medieval i moderna de Barcelona, pel que fa a la seva importància urbanística, és sens dubte el Rec Comtal, el traçat del qual es fossilitza en la trama urbana i la condiciona de manera notable. Encara que ja és coneguda, cal recordar la importància que representa per al món menestral la utilització d’aquest curs d’aigua, tant per als diferents oficis com per al món agrícola com a força motriu dels molins fariners. Malgrat la seva centralitat com a subjecte històric, pel que fa a bona part de l’activitat urbana, així com per la llarga duració en el temps, sorprenentment no hi ha, ara per ara, un estudi monogràfic sobre aquesta sèquia que inclogui la seva evolució cronològica, urbanística i social des de l’edat mitjana fins a l’època contemporània. Per descomptat, el present text no té com a objecte omplir l’esmentat buit de síntesi històrica, sinó més aviat plantejar un nou punt de vista sobre el que representa el Rec Comtal, a partir de la seva relació amb les fortificacions modernes de la ciutat. La relació entre Rec i poliorcètica es pot llegir a partir de les restes materials,1 amb ajut de la planimetria històrica, especialment pel que fa al període modern en el qual se centra la present comunicació. El caràcter d’aquesta relació es pot definir de dues maneres. D’una banda, es troben un seguit d’elements derivats del Rec que implementen les qualitats defensives de muralles i baluards durant el segle xvii i xviii. I, d’altra banda,, en un sentit més negatiu, quan el Rec es converteix en un obstacle per a l’erecció de noves fortificacions a inicis de segle xviii.

Si definim l’espai d’estudi, per tram final s’entén el traçat proper a la sortida fora les muralles del Rec Comtal. A partir de les diferents intervencions arqueològiques, aquest tram quedaria delimitat entre una zona molt propera al pla d’en Llull, a l’actual Centre Cultural del Born, i la seva sortida cap al mar, a prop de l’estació de França. El caràcter profundament estratègic en sentit militar, però també econòmic, d’aquesta zona, propicia que sigui un espai privilegiat des del punt de vista de l’elaboració de plànols des del segle xviii.

PARC DE LA CIUTADELLA

Figura 1. Situació de les diferents intervencions. (Autor: Antoni Fernàndez)

* CODEX Arqueologia i Patrimoni 1. Aquestes restes han estat documentades en diferents intervencions arqueològiques dutes a terme en els darrers anys: plaça de Pau Vila 12.13 bis (096/06), passeig de Circumval·lació 8-14 (126/06), pla de Palau (132/09), Doctor Aiguader 15-23 (048/11), antic mercat del Born (003/02044/01), (074/05), carrers circumdants del Born (055/12).

271

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

DERIVACIONS DEL REC COMTAL Tal com s’apuntava abans, les derivacions de Rec suposen una implementació de les fortificacions existents que feien córrer un curs d’aigua pel fossat fins a desaiguar al port. Aquest tipus d’obra apareix en diferents tractats de fortificació sota el nom de cunetas (Díaz Capmany 2004). Noralment es limita a un petit canal situat en un punt mitjà del fossat, de poca fondària i amplada, però suficient per suposar un relatiu obstacle en superfície, i sobretot per evitar l’excavació de mines en cas d’atac. Tampoc cal menystenir la seva funció de caràcter més civil que consistia a assegurar una via d’evacuació en cas que el Rec portés massa aigua, tal com consta en un plànol de 1802 (Galera et alii 1986). Aquesta anomenada cuneta ha estat localitzada en diversos punts, fet que permet situar els diferents trams d’aquesta obra en un període llarg de temps que aniria des de finals del segle xvii fins als inicis del xix, així com establir les seves característiques principals.

El punt de captació La sortida del Rec Comtal a través de la muralla de mar del segle xvi, en direcció al mar, es feia per una obertura de tres metres i mig d’amplada, tancada amb reixa de ferro tal com ho va documentar arqueològicament Laia Santanach al solar situat al costat NE de l’estació de França. Des d’aquest punt, al darrer terç del segle xvii es construeix una mena de tallador d’aigües de planta en V i bona factura, en el qual eren visibles els encaixos per comportes de fusta, que permetien dirigir i regular el cabal d’aigua (Gea, Santanach, Soberón 2010). Aquest és, doncs, l’inici físic de la derivació del Rec.

El recorregut pel fossat del baluard de Migdia

272

El traçat de la derivació del Rec es dirigia en direcció al mar passant pel fossat del baluard de Migdia, primer davant la cara del baluard per girar vers el NW resseguint el flanc del mateix baluard. En conjunt, aquest rec, excavat al terreny, feia 85 metres lineals, amb una amplada de 4,20 metres i una alçada màxima de 0,80 metres. Únicament la seva banda nord estava protegida per un mur molt precari de pedra seca que amb relativa rapidesa quedava rebassat pels sediments, fet que motivà la construcció d’un altre mur. Al marge d’aquesta estructura només es localitzaren les restes d’una passera de fusta, de la qual es conservaven les estaques de fusta verticals en els dos marges del canal.

Figura 2. Vista de les cunetes del fossat del baluard de Migdia. A banda de les fonamentacions de formigó es pot veure el canal d’inicis de segle xix en maçoneria i al centre la cuneta del xvii – xviii. (Foto: Mikel Soberón)

El rebliment definitiu d’aquest tram de derivació es pot situar a mitjan segle xviii a partir d’alguns materials ceràmics i especialment pel repertori numismàtic amb la presència dels ardits de Ferran VI, que daten del 1756. L’estratigrafia posterior confirmaria aquesta datació final. En tot cas, és de destacar que no es va localitzar cap estrat anterior a aquesta data, fet provocat per les contínues neteges que degué patir. De fet, cal pensar que un traçat orogràficament tan complicat com el d’aquesta derivació, amb un gir en contra de la topografia natural, com és la situada al flanc del baluard, devia necessitar l’escura periòdica per tal de garantir-ne el desguàs correcte. Pel que fa a la construcció, a partir de la informació documental la podem situar l’any 1688. Aquest any s’excavà en aquesta zona del fossat un “vall des del Rech Comdal que es fora de les muralles de esta Ciutat a la part de la marina, fins que buydia al recó del baluard del Vi” (Bruniquer 1914). A finals de segle xviii – inicis del xix i després d’un període en què no es troba cap cuneta, se’n construirà una de nova, aquest cop amb murs de maçoneria que delimiten un canal de metre i mig d’ample. Aquest canal s’utilitzarà fins que es construeixi la nova muralla de mar dins el marc de l’eixampla de pla de Palau a partir dels anys vint del segle xix (Soberón 2013).

Portal de Mar La continuació del canal que venia del fossat del baluard de Migdia es documenta de nou a prop del portal de Mar després que marqués un nou gir vers el SW, situat a sota de les actuals cases del carrer de la Marquesa. En aquest sector, la cuneta està delimitada per la contraescarpa del parapet que protegia el portal i un mur de maçoneria construït expressament, que

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

delimita un canal de quatre metres d’amplada i ocupa tot el fossat. A partir d’aquest punt, la canalització prosseguia i seguia el peu de la muralla de mar fins a desaiguar al port (Soberón 2013). A diferència dels altres trams, en aquesta ocasió les diferents cunetes construïdes al llarg del temps circulen totes pel mateix espai. Aquest fet es reflecteix a l’estratigrafia, de manera que hi era present un potent estrat del segle xix, que corresponia al darrer canal, i un altre de datació de mitjan segle xviii, que correspondria a la primera cuneta esmentada.

Els materials recuperats a les cunetes (Làm 1) Els materials més interessants són els obtingut als nivells de rebliment del canal datat entre el darrer terç del xvii i mitjan segle xviii. La proximitat dels nivells freàtics va possibilitar un alt grau d’humitat en el sediment de manera que es va conservar la matèria orgànica i va proporcionar un bon conjunt d’inicis de segona meitat del segle xviii. Les condicions humides de l’estrat van permetre localitzar nombroses soles de sabata i corretges de cuir, així com elements de fusta com culleres i un grup de tres baldufes amb punta de ferro.2

Làmina 1. 1-3. Baldufes de fusta i punta de ferro en el cas de la fig. 2 (m. XVIII). 4. Cullera de fusta (m. XVIII). 5. Mànec de cullera amb motiu de Montserrat gravat (p. XIX). 6-7. Soles de sabata d’adult i de nen (m. XVIII). 8-9. Fragments de ceràmica mexicana Tonalá ware. 10. Ceràmica de Moustiers o imitació d’Alcora (m. XVIII). 2. Dues de les quals es poden veure a l’exposició permanent del Born Centre Cultural.

273

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Figura 3. Detall del plànol: “Plano de la forma en que ha de quedar la esplanada de la ciudadela y conducción de la sequia después de derivadas las casas conforme va explicado en el papel adjunto” (AGS, M.P. i D. VII-32)

274

Entre les produccions ceràmiques destaquen, com és obvi, les produïdes a Catalunya. I en destaquen especialment les sèries anomenades d’influència francesa i de la cirereta, encara que de forma residual també apareixien orles de la ditada, de Poblet, botifarra... Encara que d’atribució dubtosa, també apareixien plats decorats à taches noires, juntament amb algunes produccions d’orla de tres punts de Savona i algunes produccions d’Alcora. En l’apartat d’importacions, destaca un fragment de plat a motllo decorat en groc sobre blanc amb motius figurats que representa l’extrem superior d’un escut heràldic amb llegenda. Pel que fa a la producció, hi ha un paral·lel exacte al Museu de la Ceràmica, al qual s‘atribueix un origen a Moustiers (làm 1 fig. 10) (Casanovas 2005, p. 94), tot i que les característiques de la pasta i vidrat recorden clarament les produccions alcorenyes. L’aspecte més destacat és que el motiu heràldic representa l’escut i lema de Jaime Miguel Guzman d’Avalos i Spinola, marquès de la Mina, capità general de Barcelona des de 1749 i promotor de la Barceloneta (1753). No seria estrany que dins de l‘adequació del sorral amb la construcció de la Barceloneta, també es dugués a terme una eliminació d’elements que, com la cuneta, eren poc més que una claveguera a cel obert.

De fet, entre aquesta cuneta i la d’inicis de segle xix, el fossat estarà ocupat en part per un dipòsit amb enrajolat policrom d’aproximadament 70 m2.

DESVIAMENTS DEL TRAÇAT A PARTIR DE 1714 El Rec Comtal a la zona d’estudi a la qual fem referència és una peça clau per entendre cada moment històric. El Rec és anterior a la construcció de la Vilanova dels Molins de la Mar. Al jaciment del Born es pot observar com l’urbanisme de la part de ponent s’adapta a una infraestructura ja existent. Tant els carrers com les illes de cases presenten unes formes totalment diferents de les de la part de llevant, on es busca més l’ortogonalitat. La intervenció arqueològica de l’any 2001-2002 va datar la construcció del murs del Rec entre finals del segle xiii i la primera meitat del segle xiv. El Rec Comtal és una peça clau per entendre el funcionament del barri, ja que era vital per al funcionament dels diferents tallers d’artesans i per a les activitats preindustrials, així com per a la funció de recollida de les aigües residuals d’una gran sector de la ciutat.

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

L’enginyer militar Verboom ja remarca la importància del Rec quan descriu tant el punt on el Rec entrava a la ciutat com el punt de sortida.3 El Rec torna a ser un element directament vinculat a la poliorcètica amb la reconfiguració urbana posterior al 1714. En aquest cas, com a element a eliminar per fer possible la construcció de la ciutadella. Una de les explicacions del fracàs de la construcció dels nous barris (port i Raval) va ser que les autoritats simplement van pensar en el trasllat de la població, però no en el de les seves activitats, que sense el Rec no tenien possibilitat de prosperar.

El tram del Born La intervenció arqueològica de l’any 2001 va donar com a resultat la documentació d’un tram de 50 m de llargària i 4 m d’amplada del Rec Comtal, així com de dos ponts de pedra que el creuaven (Artigues i Fernández 2014). Una infraestructura projectada per perdurar al llarg del anys, amb un ús permanent des de finals del segle xiii fins a l’any 1715, amb petites aturades per al manteniment. El Rec era una peça clau per al desenvolupament de les activitats menestrals del barri, així com per assegurar la salut pública de la població. Un cop finalitzada la Guerra de Successió l’11 de setembre de 1714, les noves autoritats van optar per construir una ciutadella militar en el punt més feble de les defenses de Barcelona. Una gran fortalesa amb un doble objectiu: per una banda, protegir la ciutat just pel punt on van entrar les tropes borbòniques i, per una altra, sotmetre-la amb dos baluards que apuntaven directament a la ciutat, és a dir, tenir un foc directe en cas d’un nou conflicte armat. La construcció de la ciutadella implicava la destrucció d’una part important del barri: més de mil cases, 42 carrers i equipaments públics i religiosos.

Les cases més properes a la muralla estaven pràcticament ensorrades com a conseqüència del setge que va patir la ciutat. La construcció de la ciutadella (iniciada oficialment el març de l’any 1716) va comportar la destrucció prèvia d’aquestes cases properes a la muralla i va deixar la primera línia de cases al carrer de Roldó. Posteriorment, entre l’abril de 1717 i el juliol de 1718 s’havien d’enderrocar la resta de cases necessàries per construir una gran esplanada que funcionaria com a zona de seguretat de la ciutadella (Brotons 2008). Les autoritats militars no es van plantejar cap desviament ni del Rec Comtal ni del Merdançar (que s’unia al Rec al pla d’en Llull). El cabal d’aigua del Rec era totalment incompatible amb les obres de construcció de la ciutadella. Els enginyers militars van tallar radicalment el Rec abans de la seva entrada a la ciutat i el van deixar sec en tot el seu tram intramurs (Sanpere i Miquel 1911). Aquest fet va provocar les queixes dels administradors de la ciutat (administradors borbònics que van substituir a les autoritats de la ciutat un cop finalitzada la guerra), queixes que es van materialitzar en una carta enviada al capità general de Catalunya, Francisco Pío de Saboya y Moura marquès de Castel-Rodrigo. En aquesta carta exposaven els perjudicis que comportava el tancament del pas de l’aigua del Rec per als ciutadans de la ciutat, ja que no podien desenvolupar les seves activitats i podia comportar problemes de salubritat (el Rec recollia les aigües residuals de totes les cases a banda i banda i durant tot el recorregut). Aquests administradors proposaven com a solució el desviament provisional del Rec, amb la construcció d’una nova sèquia pel carrer Roldó4. Aquest desviament no impedia la construcció de la fortalesa i permetia (fins al moment de l’enderroc de la resta de cases per l’esplanada) continuar la vida més o menys normal dels seus habitants.

3. Pel que fa a l’entrada a la ciutat: “La grande acequia que viene del Besós, y pone en movimiento á los molinos que están al pie del glacis delante del ángulo flanquado del Baluarte, pasa durante todo su curso cubierta, entra luego en el foso y corre á lo largo de la base y flanco derecho del baluarte de la puerta Nueva y entra en la Ciudad por debajo de una bóveda que atraviesa la cortina: se le retira el agua cuando se quiere, por donde se impide á los molinos el moler lo mismo á los de la parte interior que de la exterior de esta acequia, que están cerca del glacis y contra la plaza”. La sortida fora de muralles és descrita de la següent manera:“…algunas veces hay agua en el foso, en donde en barracas de madera paran los pescadores, establecidos en ellas á causa de la sujeción del cierre de la puerta: después continúa la playa entre la acequia…que sale de la ciudad, y el faro que éstá á la punta del muelle”. (Memoire relatif au plan de Barcelone per ou lon desmontre l’estat les fortifications de cette place, suiuant la visite faite par l’ingenieur General de Verboom au mois de feuvrier et mars 1712). (Sanpere Miquel 1911). 4. “Al Excmo. Sr Marques de Castel Rodrigo. – Excemo. Sr. Faltando dias hace por la construccion de la Ciudadela el curso del agua por su sequia y conducto real de que le origina el quedar totalmente imposibilitados de sus molturas los moradores y vecinos del lugar y los molinos de San Pedro de esta Ciudad en gravisimo perjuicio de dichos naturales y de la causa pia del Hospital de Pedro Desvilar que es la finca mas preciosa que disfruta de esos emolumentos, quedando asi privados de su util muchos particulares de eta ciudad y singularmente differentes Religiosas que se le suministre de dicha causa pia sobre quedar hoy bastante atrassada a que se añade el imponderable daño que se acarrea a los gremios y Cofradias de teñidores de panyos y zurradores que sin ella no pueden aplicarse a sus exercicios ni manejar sus officinas y a la policia y limpieza de que se necesita el matadero que quedando en el interin que se construye la Ciudadela en los parajes azia a la Puerta Nueva y Convento de San Agustin, y asi no tan

275

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Figura 4. Detall de la secció del punt on es va produir el primer desviament del Rec Comtal, al nord del carrer que va del Born al pla d’en Llull. (Autor: Antoni Fernàndez)

Figura 4. Detall del desviament del Rec

276

Figura 5. Detall del desviament del Rec

extraviada del Comercio, como de antes, entrandose la calorosa estación causaría un grandissimo descalabro a la salud publica de estos naturales, cuia manutención tanto deven zelar los administradores y considerando que por la ocasion de la referida fabrica se puede temer que tarde mucho tiempo a correr el agua por el referido conducto, y que podría tomarse el expediente de que entrare dentro de la ciudad y discorriese hasta el punto nombrado el mason del Alba y dente esta se encaminasse hayendo nueva sequia por la calle de Roldo y parte de la Ribera cerca de la Pescaderia pasando a la muralla junto al baluarte de Mediodia, a donde encontrara el conducto antiguo que oy tiene para desaguar al muelle cerca del baluarte de San Raymundo y con esto se evitarian los daños e inconvenientes sobre expresados. – Lo pasan los Administradores a la noticia de V. Exa. Para que sirva dar aquellas providencias que V. Exa. Mejor le parecieran. Dios guarde a V. Exa. Muchos años. – Barcelona y Henero 9 de 1716”. (Arxiu Municipal de Barcelona. – registre de Cartes del temps de los Srs. Administradors, des de 1714 fins al 1718, fol. 55 (Sanpere i Miquel 1911)

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

Figura 5. Detall del desviament del Rec Comtal pel carrer Roldó i detall de la secció del desviament del Rec Comtal pel carrer Roldó. (Autor: Antoni Fernàndez)

El punt exacte on els administradors de la ciutat demanaven fer el desviament (“el punto nombrado el mason del Alba”) era a l’interior del jaciment del Born. A la intervenció arqueològica de l’any 2001 es van documentar unes alineacions d’estaques de fusta conservades en els estrats més baixos del Rec5. La zona més al nord d’on es van trobar les estaques es va deixar sense excavar per motius tècnics (nord del Bornet i del Rec Comtal). L’any 2005 es va fer una nova intervenció arqueològica en aquest punt, i es va documentar el lloc exacte on es va produir el primer desviament del Rec Comtal i es va deixar el carrer Roldó com a límit de la primera línia d’enderrocs. Totes les tasques relacionades amb el desviament s’han pogut corroborar en el procés d’excavació. En primer lloc, es va cegar el pont de la casa Xivixell, amb l’abocament d’una gran quantitat de pedres. Posteriorment es va construir una estacada just al davant de l’hostal de l’Alba i es va seccionar un tram de 5 m de llargària del mur de llevant del Rec Comtal, així

com la volta i el mur de llevant del Merdançar. Es va fer una gran rasa, d’uns 2 metres d’amplada i 2 metres de potència, i es van col·locar, a banda i banda, taulons de fusta travats amb estaques per canalitzar les aigües per aquest punt del Bornet i dirigir-les cap al carrer Roldó. L’estratigrafia conservada del desviament va ser testimonial, poc més de 0,20 m de potència i amb pocs materials. El més interessant va ser la descoberta de part dels taulons i estaques de fusta utilitzats.

El carrer Roldó A 84 m del lloc on es va produir el desviament es va poder excavar una part de la continuació del desviament. La intervenció arqueològica de l’any 2012 al carrer de la Ribera per construir un sistema de recollida pneumàtica d’escombraries, va permetre documentar un tram del carrer Roldó (la meitat sud) on s’apreci-

5. Aquestes estaques es van documentar a la memòria de la intervenció com part d’un hipotètic pont de fusta relacionat amb l’ampliació del pont de la Carnisseria. Posteriorment, noves dades obtingudes en la intervenció arqueològica de l’any 2005, ens van fer canviar aquesta hipòtesi per la que formaven part del primer desviament del Rec Comtal de l’any 1716.

277

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

ava una rasa de grans dimensions -1,90 m d’amplada i 2,50 m de potència- a la part central del carrer. En aquest punt ja no es documenten restes de taulons de fusta, sinó una rasa excavada directament sobre el terreny natural, amb una secció en forma de V. Com a límit entre la ciutat destruïda i la ciutat construïda es va respectar la vorera sud i per això es va començar la rasa a 1,80 m de la façana sud. Tot i que aquest desviament havia de ser una solució temporal, va estar en ús fins a l’any 1719, moment en el qual finalitza el desviament definitiu, quan ja s’havien enderrocat totes les cases. El primer desviament en cap cas podia esdevenir com a definitiu, ja que estava massa a prop de la fortalesa. La primera notícia en la qual es documenta la necessitat de fer el desviament definitiu és d’octubre de 1718, “para llenar y cerrar la provisional que se halla paralela en una parte del Glacis de la Ziudad y casas cerca de la estacada.” (Sanpere i Miquel 1911). El plantejament definitiu de l’emplaçament no es va definir fins al mes de novembre de 1718.6 Les obres es desenvolupen amb

dificultats “…que va adelantando la obra, pero que los cimientos y paredes de las casas derruidas la entorpecen” (Sanpere i Miquel 1911) des del mes de desembre de 1818 fins a la finalització definitiva a l’octubre de 1719. En els darrers moments d’ús, el desviament estava pràcticament col·lapsat i acumulava gairebé 2 metres de sediments. Abans del 1714, el Rec Comtal era un gran abocador a l’aire lliure (fins i tot en el segle xiv) amb més de 52.000 peces recuperades. El darrer estrat amb sediments anterior al desviament tenia 228 peces per m3. En el moment del desviament, tot i que la potència dels estrats és molt superior, aquesta xifra baixa fins a 57 peces per m3, fet que mostra un gran descens de la generació de residus, després del conflicte armat. Entre 1716 i 1717 l’economia productiva havia de ser forçosament precària i posteriorment, entre 1717 i 1719, aquest desviament quedava en una zona de ningú, entre la ciutadella i la primera línia de cases que es va salvar de l’enderroc.

Figura. 6. Vista d’un tram de la desviació del Rec Comtal fora les muralles. En primer terme, a l’esquerra, el fonament amb grans blocs de pedra de Montjuïc en sec. (Autor: Pere Lluís Artigues).

278

6. Com s’aprecia al plànol de l’arxiu de Simancas (AGS) M.P. y D. VII-32

MONOGRÀFIC: LA CIUTAT

Fora muralles A l’exterior de la ciutat, les modificacions en el traçat del Rec també van tenir la seva manifestació. D’aquesta manera, s’excavarà un canal d’amplada superior als 6,5 metres i una fondària de dos metres. Les planimetries fetes amb motiu de la construcció de la ciutadella7 ens aporten unes precises fites cronològiques per datar aquesta estructura, que són entre 1716 –encara no han desviat el Rec- i 1721 –el Rec ja apareix amb el traçat definitiu. Tal com s’ha apuntat abans, el traçat definitiu, al marge de les representacions planimètriques, és de 1719. En tot cas, aquest traçat possiblement hauria funcionat quan el Rec ja estava desviat per l’actual carrer del Rec i carrer Ocata. De la mateixa manera que en la derivació abans descrita, aquest tram de Rec també presenta una passera de fusta de la qual només s’ha conservat part del seu fonament fet amb pedra seca i un forat d’encaix al fons del Rec. Els materials de l’amortització presenten sobretot restes residuals de dintre de ciutat, que durant el procés de desenrunament s’aboquen en aquest indret. Dins del conjunt ceràmic destaca la troballa de dos fragments -un fora d’aquesta desviació, però en un context proper- de ceràmica mexicana del tipus Guadalajara Polícroma o Tonalà ware (Làm. 1 fig. 8 i 9). Aquestes peces, inèdites fins ara a Barcelona, apareixen de manera puntual al sud peninsular i de manera més habitual, òbviament, en contextos americans (López 2013; Ruiz 2010). La seva cronologia se situa entre 1650 i 1750.

CONCLUSIÓ A l’hora de valorar les obres sembla clar el que ja ha descrit Albert Garcia Espuche (2010) sobre la insalubritat i col·lapse que provoca la intervenció dels militars en el traçat del Rec. Les construccions són precàries i possiblement poc adequades a la seva funció i, en determinades ocasions, arriben a convertir els carrers en veritables clavegueres a cel obert. La improvisació i poca cura es pot veure en els resultats de les desviacions posteriors a 1714, quan els sediments formats pel pas de l’aigua arriben en algunes ocasions al límit del col·lapse de l’estructura. Aquestes infraestructures poc pensades (de fet, en un principi

ni tan sols se les havien plantejat) havien de ser efímeres, una solució temporal -tal com també es desprèn de l’ús quasi únic de fusta-, fins al seu emplaçament definitiu, però en el cas del primer desviament va estar en ús pràcticament tres anys. Així doncs, el tram final del Rec es mostra com un element condicionat des d’un punt de vista poliorcètic, tant per la implementació de les defenses existents com per la creació de les noves. Des d’un punt de vista més civil i urbà, les profundes arrels del Rec en la trama urbana el converteixen en un element difícil d’obviar, tal com es demostra en les desviacions posteriors al 1714, així com la seva llarga durada com a canalització.

BIBLIOGRAFIA Artigues, P.LL.; Fernández, A. (2014). «El jaciment arqueològic de l’antic mercat del Born. La seva darrera fase d’ús (1700-1717)». Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona. Època II, 10. Museu d’Història de Barcelona. Institut de Cultura. Barcelona. p. 31-55. Brotons, R. (2008). La ciutat captiva (Barcelona 1714 – 1860). Albertí Editor S.L. Barcelona Bruniquer, E. G. (reimp. 1912-1916). Ceremonial dels Magnífichs Consellers i regiment de la ciutat de Barcelona. 5 vols. Barcelona. Casanovas, M.A. (2005). Entre Orient i Occident. Ceràmica persa, nord africana, oriental i europea del Museu de la Ceràmica de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona. Díaz Capmany, C. (2004). La fortificación abaluartada. Una arquitectura civil militar y política. Ministerio de Defensa, Madrid. Galera, M.; Roca, F.; Tarragó, S. (1982). Atles de Barcelona. Segles xvi-xx. COAC, Barcelona. García Espuche, A. (2010). La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles xiv a xviii). Ajuntament de Barcelona, Barcelona.

7. En concret, els plànols de l’arxiu de Simancas (AGS) MPD,02,044 de 1716 i MPD,02,015 de 1721. Tots dos consultables a la xarxa.

279

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Gea, M.; Santanach, L.; Soberón, M. (2010). «Noves dades arqueològiques sobre les fortificacions de Barcelona». Tribuna d’Arqueologia 2008-2009. Barcelona, p. 147-172. López, E. (2013). «Cerámica indígena mexicana de los primeros contactos coloniales en el puerto de Santa Maria (Cádiz)». Revista de Historia de El Puerto, 50. p. 35-78. Muñoz, A.; Catà, J. (2005). Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736). Muñoz/Catà editors, Barcelona Ruiz, J.A. (2010). Arqueología en la bahía de Cádiz en la Edad Moderna. Tesis doctoral inédita. Universidad de Huelva. Sanpere i Miquel, S. (1911). Los terrenos de la ciudadela. Henrich y Comp., Barcelona. Soberón, M. (2013). «El sector central de la Muralla de Mar de Barcelona. Cambios y permanencias (siglos xvi – xix)». Actas I Jornadas de patrimonio defensivo de época moderna. Ministerio de Defensa, Madrid, p. 93-104.

280