El sistema defensiu del poblat ibèric de L’Assut (Tivenys, Baix Ebre)

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

1

EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) Equip ASSUT*

En aquesta comunicació presentem l’estudi del sistema defensiu de l’assentament ibèric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre), a partir dels treballs arqueològics efectuats al jaciment entre l’any 2000 i el 2003. L’assentament de l’Assut es troba localitzat a la comarca del Baix Ebre, a l’esquerra del riu Ebre, ocupant el cim i el vessant sud d’un tossal esperonat que forma part de les estribacions més meridionals de la serra de Cardó. Aquesta ubicació privilegiada li proporciona un control visual absolut envers el riu i els turons propers, així com també un fàcil accés sobre una ampla plana al·luvial de més de 400 ha d’excel·lents sòls agrícoles que s’estèn als seus peus. El poblat, que ocuparia una superficie aproximada d’uns 4.000 m2, es representa a nivell urbanístic com un assentament aterrassat, habitant-se entre els segles V i II ANE. En quant al sistema defensiu, la protecció del poblat parteix de l’interès per resguardar-hi els punts de més fàcil accés, situats bàsicament al quadrant est, mitjançant un peculiar model de protecció, el bastiment d’una estructura turriforme construida mitjançant la superposició de diversos murs de maçoneria, amb diferents estructures adossades, que destaca per la seva forma irregular, amb un perímetre que segueix un traçat curvilini informe, eliminant els angles morts. Aquesta estructura, que s’eleva des del terreny natural, consta d’almenys dues parts ben diferenciades: la base, massissa, que enllaça mitjançant un mur amb la paret posterior de les vivendes més properes a la vessant del turó, tancant el poblat, i un edifici superior que conformaria la torre pròpiament dita, ocupant en total una superfície de més de 250 m2.

Introducció

L’activitat arqueològica al jaciment ibèric de l’Assut es va iniciar l’any 2000 en el marc d’un projecte de recerca dirigit de l’àrea d’Història Antiga de la Universitat Rovira i Virgili, centrat en l’estudi de l’evolució política, social i econòmica de les comunitats indígenes assentades al curs inferior de l’Ebre durant la Protohistòria. L’interès pel ja-

* L’Equip Assut el formen Roc Arola, David Bea, Jordi Diloli, Ramon Ferré, Neus Gasull, Iñaki Matias, Ramon Roqué, Izadi Salsamendi, Samuel Sardà, Mariona Valldepérez, Jordi Vilà i Enric Vilalta. Àrea d’Història Antiga. Universitat Rovira i Virgili. Tarragona.

ciment va sorgir a rel de la seva identificació a l’article de M. Mascort, J. Sanmartí i J. Santacana Noves aportacions sobre el poblament protohistòric a les comarques del curs inferior de l’Ebre. Els resultats de la campanya de prospecció desenvolupada l’any 1988, presentat al VII Congrés Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, doncs pensàvem que s’adequava perfectament a les necessitats d’investigació del projecte. Després de quatre campanyes a l’assentament, podem avançar que es tracta d’un poblat ocupat al menys durant l’Ibèric Ple, abandonat cap a mitjans del segle II a.n.E., amb una morfologia constructiva comuna als assentaments ibèrics de l’àrea del baix Ebre, però en el qual s’hi ha documentat un

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

2 EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

sistema defensiu excepcionalment conservat, inèdit en aquesta regió. En el present article presentem els aspectes arquitectònics i funcionals que defineixen aquest sistema de defensa, format per una torre-muralla que s’estructura a partir de tres plataformes construïdes amb pedres calcàries desbastades, de grandàries variables, mitjançant un sistema murari de parets concèntriques que s’adossen entre elles.

Situació del jaciment

L’assentament de l’Assut compleix perfectament els requisits d’ubicació dels poblats ibèrics situats al curs inferior de l’Ebre: proximitat a les vies de comunicació, que en la major part dels casos segueixen el curs dels principals cursos d’aigua, amb un màxim exponent que és el riu Ebre, control de les principals àrees productives i previsió defensiva, és a dir, una disposició en llocs que topogràficament ofereixin una fàcil protecció i una bona visibilitat. Seguint aquests paràmetres, el poblat de l’Assut es localitza sobre un dels estreps calcaris que controlen el pas de Barrufemes des del sud, formant part de les estimacions meridionals de la serra de Cardó, just a la sortida del congost que es configura entre la serra de Cardó i l’extrem septentrional dels Ports de Tortosa-Beseit, dominant la plana al·luvial que avui dia conforma les hortes de Tivenys i Xerta. La seva situació, ocupant l’extrem superior i el vessant sud de l’esperó, és perfecta des del punt de vista estratègic, doncs la topografia de l’alt turó on s’ubica comporta un accés direccionat, que és el que es protegeix de forma més complerta mitjançant l’aixecament d’una estructura defensiva complexa en aquest lloc concret.

Al nord del jaciment hi trobem un barranc que dificulta en forta mesura l’accés al tossal, fent-se aquest pràcticament impossible per l’oest, on les seves parets cauen verticalment sobre el llit de l’Ebre. Al sud, la pendent del turó se suavitza, tanmateix en aquest punt encara no s’hi ha efectuat cap intervenció arqueològica i ens és difícil determinar el tipus de tancament que tindria el poblat. A l’est, on hi ha el punt de més fàcil accés, és on es construeix una estructura turriforme que tanca l’esperó per aquest punt, aïllant-lo de la resta de la serra i definint l’àrea ocupada pel poblat, que pot ser superior als 4000 m2. Els treballs arqueològics realitzats fins al moment al poblat s’han centrat en el punt més alt del turó, permetent la intervenció en dos sectors: una àrea d’hàbitat composada per un barri que ocuparia tot aquest espai i una àrea defensiva integrada per la torremuralla. En la darrera campanya efectuada s’ha constatat com ambdós sectors es troben enllaçats per un mur que tanca el poblat pel flanc nord, resseguint possiblement tot aquest costat i servint com a parament posterior dels recintes d’aquesta àrea, formant part d’una estructuració i aprofitament comú dels bastiments que ens porten a pensar en l’existència d’una planificació urbanística prèvia a l’ocupació de l’indret. (v. Il·lustració 1). Cal entendre doncs que l’Assut, per les seves característiques, no és únicament un nucli de població, sinó un centre productor integrat en la densa xarxa de poblament del curs inferior de l’Ebre, essent el territori comprès entre el Pas de Barrufemes i Tortosa una zona que durant l’Ibèric Ple presenta una clara ordenació política a nivell regional en la qual s’integren, entre d’altres nuclis de menor entitat, els assentaments del Turó de l’Audí (Benifallet), el Martorell

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

(Benifallet), el Castellot de la Roca Roja (Benifallet), el Coll de Som (Benifallet), el propi Assut (Tivenys), la Punta de la Plana de la Mora (Tivenys), les Planetes (Bítem), les Valletes (Aldover) i l’assentament que possiblement organitzaria tot aquest entramat territorial, actuant com a centre ibèric més important de l’últim tram de l’Ebre, la famosa Hibera citada per Livi, ubicada historiogràficament al turó ocupat actualment pel Castell de la Suda (Tortosa) o en algun dels turons propers (Diloli, 1997).

Descripció general del poblat

L’organització urbanística del poblat de l’Assut s’efectua a partir de l’extrem més alt del tossal, on se situa una estructura defensiva composada per diversos paraments que es recolzen entre ells tant vertical com horitzontalment, conformant el que hem anomenat una muralla-torre que defensa el lloc de més fàcil accés al nucli d’hàbitat, organitzant la protecció del mateix a partir d’un parament que tanca l’assentament pel nord, on es recolzen les cases d’aquesta zona. Aquesta estructura, a més a més de la funció d’empara es converteix en un element de primer ordre en el control visual de l’entorn, doncs com hem indicat s’ubica a l’extrem més elevat de l’assentament. A partir d’aquest sistema defensiu es defineix un carrer que, amb direcció est-oest separa la superfície de l’esperó en almenys dues agrupacions de recintes, havent-se intervingut a la del nord, que estaria limitada geomorfològicament pel vessant septentrional del tossal, de forma que el mur exterior que parteix del sistema defensiu superior actua com a paret exterior de les diferents habitacions, disposades en bateria i unides per murs mitjancers, tancant per

aquest punt el poblat. Hem de remarcar la forta erosió que ha patit aquest parament exterior, que inclòs ha desaparegut en alguns punts, on construccions modernes –marges– han ocupat el seu lloc. Fins ara, els treballs arqueològics efectuats en aquest barri han servit per constatar l’existència de, com a mínim, sis recintes de planta rectangular ben delimitats, alguns dels quals es troben compartimentats. Tots els accessos als hàbitats documentats fins a l’actualitat es troben orientats al sud, que és per on passa l’eix viari. La disposició d’aquestes habitacions, amb parets mitjanceres, un mur comú de tancament al nord i la seva dependència urbanística de l’organització que genera el sistema defensiu ens indica una planificació constructiva prèvia, on l’element fonamental és la torre-muralla, a partir de la qual es defineix el poblat. Actualment no sabem quan s’ordena tot aquest plantejament, si bé les dades amb que treballem apunten que la construcció del sistema defensiu podria datar-se cap al segle V a.n.E. Tanmateix, les últimes intervencions al jaciment han permès documentar la presència d’estructures més antigues que les que formen el barri ibèric descrit, amb presència de materials que podrien indicar una ocupació prèvia del turó. De la fase corresponent a l’ibèric Ple, s’han excavat tres recintes d’hàbitat, A1, A2 i A3, dels sis delimitats. El tipus de construcció és simple: un sòcol bastit a partir de tres o quatre filades de pedres calcàries desbastades unides amb argila, recolzat sobre el basament natural, format per graves quaternàries, amb una alçada conservada d’entre 25 i 50 cm, sobre el que descansa la resta de la paret que delimita el recinte, feta possiblement amb argila. Malauradament, fins ara no s’han localitzat restes del recreixement, havent-se recuperat únicament en

3

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

4 EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

posició secundària un fragment de tovot. Pel que fa a les cobertes, a totes les habitacions hi trobem en una posició centrada una base de columna de pedra, que serviria per suportar un sostre embigat. Els paviments són de terra piconada i es disposen sobre un reompliment de graves que anivella el sòl. Com a detall, esmentar que a l’habitació A3 s’ha conservat un llindar construït mitjançant un petit mur de pedres alineades, situat a una cota inferior al nivell exterior, però per sobre del sòl d’ús interior del recinte. En aquesta mateixa habitació s’ha delimitat una banqueta adossada a una de les parets mitjanceres. Els materials recuperats en aquesta zona ens permeten presentar una cronologia d’ocupació en dues fases: 1. Una primera fase d’habitació que arrenca en un moment indeterminat del segle V a.n.e., abastant fins a finals del segle IV a.n.e./ inicis del III a.n.e. 2. Una segona fase d’ocupació, amb remodelació estructural, que va des del segle IV a.n.e./ inicis del III a.n.e. fins al s. II a.n.e., moment de l’abandonament pacífic del poblat, de ben segur com a conseqüència de la nova ordenació territorial imposada pel procés de romanització. No obstant, tal com hem senyalat anteriorment, durant la campanya de l’estiu del 2003 es va prendre consciència de la possibilitat de què ens trobéssim en un indret ocupat ja durant un moment anterior, doncs es va constatar en un dels angles interns d’A1 l’existència d’un mur esbiaixat que correspon a una fase constructiva més antiga. Associat a aquest mur s’ha documentat la presència d’alguns fragments informes d’àmfora fenícia que semblen correspondre a les característiques morfològiques macro-

visuals de les produccions del grup de Màlaga-Cadis, en relació amb materials ceràmics indígenes de factura ibèrica. Aquesta contextualització amb ceràmiques ibèriques ens fan considerar aquest material fenici com a residual, però ens indica la possibilitat de trobar-nos davant d’una fase d’ocupació del poblat anterior al programa constructiu de l’Ibèric Ple. Sens dubte, aquest serà a partir d’ara un dels aspectes sobre el qual treballar en futures campanyes. En quant a les estructures defensives, el sistema de salvaguarda de l’Assut es basa en la presència d’una torre-muralla que, tal com hem senyalat anteriorment, impedeix l’accés al poblat pel punt en que la defensa natural que ofereix la topografia del turó pot resultar més feble. Aquesta construcció, molt ben conservada, amb parets d’una alçada superior als 5 metres, ocupa una superfície aproximada d’uns 300 m2, i es construeix a partir del bastiment de diversos murs de maçoneria fets amb pedres calcàries de mida mitjana, lleugerament desbastades, disposades irregularment i unides amb morter de fang, amb presència de pedres de dimensions més reduïdes que actuen com a falques per tal de travar millor l`aparell. Una de les característiques principals d’aquesta construcció és la presència a la part externa del costat est, que és el que quedaria a l’exterior de l’àrea habitada, diversos murs que es recolzen uns sobre els altres, formant estructures adossades diferents, aprofitant el més interior les irregularitats del sòcol geològic i seguint un traçat curvilini irregular per tal d’eliminar els angles morts. Aquest tipus constructiu de murs adossats, present en altres assentaments ibèrics i que en molts casos s’ha interpretat com a conseqüència d’una remodelació, dota l’estructura de l’Assut d’una inexpugnabilitat decisiva, tractant-se aparentment d’un ele-

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

ment configurat en un mateix moment d’edificació, categotizant-se com el que s’ha definit com un mur defensiu de paraments múltiples (Moret, 1996). El que és més interessant és la seqüència murària que composa la planta de la construcció, doncs si bé a la part externa del sector est es contemplen perfectament els murs adossats, el sector central presenta en planta una sèrie de murs entrecreuats que ara per ara no han pogut ser interpretats. Així mateix, al sector oest, intern al poblat, es configura una estructura ovalada que durant les primeres campanyes es va explicar com un element defensiu inicial del poblat: una torre ovalada a la que s’adossarien posteriorment dos cossos muraris recoberts per altre parets per donar més consistència a tota l’estructura (Diloli et alii, 2002). Actualment, si bé no s’ha abandonat aquesta hipòtesi, sembla clar que el sistema defensiu s’edifica en un mateix moment, encara que no es pot descartar la presència d’un aparell arquitectònic defensiu relacionat amb l’ocupació anterior al segle V a.n.e. que comença a despuntar. Amb les dades actuals podem descriure la principal estructura defensiva de l’Assut com un element arquitectònic composat per tres cossos principals molt ben definits: peu o basament, cos central i plataforma superior, conformant així un edifici compacte de perfil troncocònic irregular. Del peu o basament de la torre-muralla parteix un mur que enllaça amb l`àrea d`hàbitat de l’assentament, convertint-se en la paret posterior de les cases tancant el jaciment per la seva banda septentrional. Aquest parament, com a element curiós, presenta un petit angle recte que pot ser interpretat com una falsa porta disposada per tal de confondre als possibles atacants. La connexió del peu de la torre amb l’àrea d’hàbitat mitjançant un

mur perimetral ens indica com ja hem expressat, que el basament de l’estructura defensiva es va aixecar al mateix temps que l’assentament, en canvi, tant el cos central com la plataforma superior es van construir en un moment lleugerament posterior. Pel que fa al segon cos, totes les evidències que tenim fins aquest moment ens indiquen que la part central de la torre-muralla és compacta, massissa. Tanmateix, en aquesta darrera campanya s’ha pogut observar que l’anella murària més interior d’aquest cos central i els murs que conformen la plataforma superior limiten un espai central buit, reomplert a base de terra i còdols; en canvi, a la part septentrional d’aquest cos central de l’estructura defensiva l’estratigrafia conservada ens indica que o bé hi ha un reompliment o bé un enderroc a base de tovots. Aquesta evidència estratigràfica ens permet plantejar la hipòtesi que els diversos paraments de la “torre-muralla” tindrien un sobremur de tova o tàpia, segurament rematat per una estacada a mode d`epalxis, si considerem la presència d’una capa de carbons recolzada a la paret inferior interna del sistema defensiu, associable a aquesta estacada. Una altra dada destacable és la presència a la part nord-est de la construcció d’una possible rampa d’accés entre la primera plataforma (basament) i el cos central de la torre, situada però en un punt extern al baluard, de forma que en el seu moment d’ús hauria d’haver estat protegida mitjançant algun tipus de parament, doncs es troba a la part més exposada als atacs externs. Actualment encara no coneixem amb seguretat si aquesta construcció s’assenta sobre la roca o terreny natural, ja que l’alçada de mur conservat ens obliga a ser molt cautes davant possibles enderrocs de les estructures conservades. Tanmateix, suposem que

5

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

6 EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

la base d’un element d’aquestes característiques, tant per alçada com per tipus constructiu hauria de recolzar-se al terreny geològic, sense que d’altra banda s’hagi localitzat cap evidència arqueològica que faci referència a possibles banquetes fundacionals dels murs de l’estructura defensiva. (v. Il·lustració 2). Tot aquest esquema estructural es veuria apuntalat per la presència d’un fossat, situat a la part oriental de la torre-muralla, accentuant la protecció just en el punt on l’accés al poblat és més fàcil, actuant com un element més de tot el conjunt defensiu. Pel que hem pogut observar el rebaixament de terres no tindria un origen natural, tractantse d’un retall fet antròpicament que ressegueix la base del mur extern de la torre. L’entitat d’aquest sistema de protecció s’ha d’ubicar en un context regional i polític determinat com és l’àrea del curs inferior de l’Ebre durant l’Ibèric Ple. Sembla clar que per la situació del jaciment, idèntica a la de molts altres assentaments de la zona, la disposició del seu sistema defensiu era, a l’hora que obeir a la funció per la qual es va construir —la defensa—, actuar com a element dissuasori davant possibles agressors externs. Si observem el conjunt defensiu en relació a la part domèstica del poblat, es pot arribar a la conclusió que aquest és basteix depassant de llarg en importància, dimensions i esforç la inversió dedicada a les estructures d’hàbitat. Aquesta sobredimensió de la protecció o l’interès per prestigiar un enclavament a partir de la presència d’un sistema defensiu, cas perfectament documentat al Castellet de Banyoles (Tivissa) entre d’altres, podria associar-se a l’eclosió en el moment de construcció de tots aquests elements d’una classe social preeminent que formaria part d’una ètnia de tipus secundari, que a partir del segle V a.n.e. organitza-

ria políticament aquest territori. Aquest grup ètnic, que no seria altre que l’ilercavó, el trobarem distingit pels escriptors clàssics a partir del segle III a.n.e.

La torre-muralla de l’Assut en el context de les construccions defensives d’època ibèrica al curs inferior de l’Ebre

A partir del període anomenat Ibèric Ple, s’observa a l’àrea de l’Ebre el sorgiment de tot un seguit de poblats de certa entitat, caracteritzats per la presència de sistemes defensius importants. Aquesta estructuració territorial, que sembla produir-se segons un pla prèviament establert, es completa a nivell organitzatiu mitjançant la presència de petits nuclis especialitzats, ja sia en tasques econòmiques o estrategicodefensives, conformant un model estructural del tipus de lloc central, on aquests poblats ocuparien el segon lloc a l’escala jeràrquica (Diloli, 2002). En aquest sentit, a la regió de l’Ebre veiem com s’organitza el territori, produintse noves fundacions i reestructurant-se urbanísticament alguns assentaments que per la seva situació estratègica continuen estant ocupats. Als voltants de l’Assut, el jaciment més proper és el del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre). La situació topogràfica d’aquest nucli és molt similar a la de l’Assut, doncs s’ubica sobre un abrupte esperó rocallós a la riba esquerra de l’Ebre que li permet controlar visualment un ampli tram del riu. El seu sistema defensiu es troba emplaçat a la a zona més elevada del poblat, protegint el punt de més fàcil accés, mentre que l’àrea d’hàbitat ocupa la superfície lleugerament descendent de l’estrep. Els elements defensius són bàsicament una muralla i una torre, situada a l’extrem d’aquesta i protegint l’entrada a l’assentament.

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

El mur defensiu consta d’un primer pany d’un metre d’amplada que tanca el recinte, a la que s’afegeix un segon pany atalussat amb una amplada que oscil·la entre els 3,25 i els 2,20 metres, formant un conjunt dels anomenats de paraments múltiples. Pel que fa a la torre, té unes dimensions de 7 per 8 metres, tractant-se d’una torre buida, compartimentada en dos espais pràcticament iguals. Externament té forma de rectangle irregular, motivat per la necessitat de deixar un espai buit en l’extrem més meridional de l’esperó per a permetre l’accés al nucli. L’aparell és irregular, amb la utilització de còdols i pedres petites per a travar i ajustar els blocs de pedra principals. Aquests dos elements es completen mitjançant la presència a l’extrem nord de la muralla d’un baluard massís situat a l’interior del poblat. La datació d’aquest conjunt se situa sobre les darreries del segle V a.n.e. (Belarte et alii, 2002). Cap al sud, un altre assentament amb certa entitat proper a l’Assut és la Punta de la Plana de la Mora. Aquest jaciment, del que pràcticament no tenim dades, doncs no se hi ha efectuat cap treball de recerca, ocupa a l’igual que el Castellot de la Roca Roja un estrep que es dirigeix cap al marge esquerre del riu Ebre, i també com el poblat de Benifallet, presenta un sistema defensiu basat en l’existència d’una muralla barrera. Malauradament desconeixem si aquesta es completaria amb altres elements dissuasoris. El següent jaciment en direcció sud és el de Les Planetes (Tortosa, Baix Ebre). La situació de les Planetes segueix els mateixos patrons dels assentaments anteriors, és a dir, un turó adjacent al curs del riu, controlantne visualment un tram important. Com en aquests, el principal exponent del sistema defensiu de les Planetes se situa al capdamunt del tossal, mentre que l’àrea d’hàbi-

tat s’estén pels ampits, en aquest cas mitjançant aterrassaments al tossal, configurant un típic poblat de vessant. Malauradament, l’estat d’arrasament gairebé total del jaciment fa que només coneguem una part del dispositiu de defensa, a més d’una petita part de l’àrea d’hàbitat. El principal element del sistema defensiu és una torre de planta ovalada, amb uns eixos de 13 per 11’25 metres, situada en el punt més elevat del turó, complint perfectament la missió de defensa de la part més vulnerable de l’assentament, però jugant també un paper important a l’hora de representar el poder que ha permès el seu bastiment, buscant un efecte escenogràfic sobre la vall de l’Ebre. Internament, la torre de Les Planetes és massissa, amb un reompliment d’argiles i pedres calcàries disposades en capes successives. D’aquesta torre parteix, en sentit nord-est, un mur defensiu senzill amb una amplada màxima de 0’80-0’90 metres que, alhora, funciona com a paret posterior de les habitacions d’aquest sector de l’assentament. Aquest mur està travessat per un accés al poblat, una rampa constituïda per un retall en el terreny natural de conglomerat, situada immediatament al costat oest de la torre, que la flanqueja i protegeix. En un moment posterior, l’accés és tapat per un nou mur, construït sobre l’anterior i amb unes dimensions similars. La protecció del turó es veuria completada per la probable existència, al nord de la torre, d’un fossat que separaria l’àrea de l’assentament de la resta del turó. Cronològicament abasta el període comprés entre els segles V i II a.n.e. (Diloli et alii, 2003). (v. Il·lustració 3). Un tercer assentament situat en aquesta zona, pròxim a l’Assut, és el de Les Valletes (Aldover, Baix Ebre). Aquest poblat, descobert amb motiu de la construcció de l’Eix de l’Ebre, presentava una estructuració ur-

7

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

8 EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

banística molt semblant a la de Les Planetes, trobant-se situat al davant d’aquest, a l’altre marge del riu Ebre. El sistema defensiu es basa en l’existència d’una muralla construïda mitjançant un parament de poca amplada (0’70-0’80 metres) i la presència a la part més elevada del turó, d’una torre de planta ovalada o circular, que no ha estat objecte de cap tipus d’intervenció. L’ocupació del lloc es data grosso modo entre el segle V i l’I a.n.e. (Arbeloa, 1990). L’últim assentament ibèric fortificat del qual tenim constància en aquesta àrea, als marges del riu Ebre, és el del Castell d’Amposta (Montsià). Les excavacions efectuades recentment en aquest recinte han permès identificar l’existència sobre una petita elevació esperonada situada al costat dret del riu Ebre, d’un poblat d’aproximadament uns 1000 m2 que controlaria aquest tram de riu, molt proper a la desembocadura dels mateix durant l’època ibèrica. Malauradament, a part de la coneixença de l’existència d’un pany de muralla datat entre el 550450 a.n.e. i d’un fossat que fou excavat aprofitant un petit barranc, no tenim més dades que ens permetin fer-nos una idea de com hauria estat el sistema defensiu d’aquest assentament (Villalbí et alii, 2002).

Conclusions

Tal com s’observa, en aquest curt tram del curs inferior de l’Ebre que va des del Pas de Barrufemes (Benifallet) fins a pràcticament la seva desembocadura en època ibèrica (Amposta), trobem una concentració de nuclis ibèrics amb unes pautes d’assentament certament similars, que en l’aspecte defensiu destaquen per la presència d’uns

elements comuns: murs perimetrals que tanquen el poblat, sovint associats a les parets posteriors de les mateixos habitatges sense altres elements de reforç, i presència d’edificis turriformes per tal de recolzar la defensa en els punts de més fàcil accés, torres que en molts casos, al trobar-se ubicades en el punt més alt dels jaciments, actuen també com a talaies o punts de control. Evidentment, aquestes fortificacions, construïdes totes durant el segle V a.n.e., compleixen amb una funció bàsica de defensa, mentre que la resta del perímetre dels assentaments està protegit també per les pròpies peculiaritats del relleu. Igualment, la seva posició en altura, que les fa visibles a molta distància, les hi proporciona una important capacitat dissuasòria, i més si aquests edificis van acompanyats d’altres elements que potenciïn els seus trets. No obstant, és possible que a aquestes funcions estrictament defensives s’hi afegís una altra de representació social de les elits que decidirien i supervisarien la seva construcció en un moment determinat, refermant l’eclosió d’una possible classe dirigent que serà la que organitzarà el territori de l’Ebre durant aquesta època. El cas de l’Assut és, en aquest sentit, paradigmàtic. La presència d’un sistema defensiu complex, rematat per una torre-muralla, conformant un conjunt que hauria assolit una alçada considerable des de la seva base fins al coronament de la mateixa, convertint-se en un element clarament visible des de tota la línia de l’Ebre, suposa una obra d’ostentació, destinada a mostrar la fortalesa defensiva de l’assentament, però també el poder de la classe rectora que en dirigí el bastiment. (v. Il·lustració 4).

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

BIBLIOGRAFIA Arbeloa, J.M.V. (1990): Les Valletes (Aldover), a Arbeloa, J.V., Prospeccions i Excavacions arqueològiques. Butlletí Arqueològic, 12. RSAT. Tarragona. Pàg. 188-192. Belarte, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J. (2002): El jaciment del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre). Un patró d’hàbitat ibèric en el curs inferior de l’Ebre. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg. 89-110. Diloli, J. (2002): Anàlisi dels models d’ocupació del territori durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Edició en microforma. Universitat Rovira i Virgili. Diloli, J.; Bea, D.; Vilaseca, A.; Arola, R.; Vilalta, E. (2002): Primeres intervencions al jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre). I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg. 137-148. Diloli, J.; Bea, D.; Vilaseca, A. (2003): El jaciment ibèric de Les Planetes (Tortosa, Baix Ebre). Viure vora el riu durant la Protohistòria. Tarragona. Gracia, F.; Munilla, G. (1993): Estructuración cronocupacional del poblamiento ibérico en

las comarcas del Ebro. Laietania, 8. El poblament ibèric a Catalunya. Mataró, 1993. Pàg. 209-255. Gracia, F.; Munilla, G.; Pallarés, R. (1991): Estructuración del poblamiento y sistemas defensivos en el área de la desembocadura del Ebro. Dos casos de estudio: La Moleta del Remei (Alcanar) y el Castellet de Banyoles (Tivissa). Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple (segles IV-III a.C.). Manresa, 1990. Pàg. 67-78. Mascort, M.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1990): Noves aportacions sobre el poblament protohistòric a les comarques del curs inferior de l’Ebre. Els resultats de la campanya de prospecció desenvolupada l’any 1988. La romanització del Pirineu, VIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà, 1988. Pàg. 165-174. Villalbí, Ma. M.; Montañés, Ma. C.; Forcadell, T. (2002): El poblat del Castell d’Amposta (Montsià). Un hàbitat fortificat a la desembocadura de l’Ebre. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg. 159-169.

9

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

10 EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

Il·lustració 1.- Situació geogràfica de l’assentament de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre).

Il·lustració 2.- Planta de les estructures excavades.

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

Il·lustració 3.- Poblats ibèrics del Baix Ebre amb estructures defensives definides: 1) l’Assut (Tivenys); 2) el Castellot de la Roca Roja (Benifallet); 3) Punta de la Plana de la Mora (Tivenys); 4) les Planetes (Tortosa); 5) les Valletes (Aldover); 6) Castell d’Amposta; A) Castell de Sant Joan/ la Suda (Tortosa).

11

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

12 EL SISTEMA DEFENSIU DEL POBLAT IBÈRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) – Equip Assut

Il·lustració 4.- Vista general del poblat ibèric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre).