EL SÍNDIC DE GREUGES DE CATALUNYA EN DEFENSA DELS DRETS LINGÜÍSTICS DE LES PERSONES (1984-2005) ANÀLISI DETALLADA DEL PERÍODE POSTERIOR A LA LLEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA 1/1998

EL SÍNDIC DE GREUGES
DE CATALUNYA
EN DEFENSA DELS DRETS LINGÜÍSTICS
DE LES PERSONES
(1984-2005)



ANÀLISI DETALLADA
DEL PERÍODE POSTERIOR
A LA LLEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA 1/1998











Neus López Mata
sociolingüística catalana
curs 2005-2006




El català és la llengua de les institucions polítiques, processos de cort,
ensenyament, lleis, ordres de mobilització i de la major part de la
correspondència oficial del país.
(Constitucions de Corts i altres lleis catalanes, compilació de 1588)

Las causas en la Real Audiencia se substanciarán en castellano.
Los corregidores tendrán el mayor cuidado en introducir la lengua
castellana, a cuyo fin se darán las providencias más templadas y
disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.
(Decrets de Nova Planta, 1714)

No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares y en
conversaciones familiares: desterrada de las escuelas, lo ha sido más tarde
de la contratación pública y también de los tribunales, en los cuales
muchas veces, y por muy ilustrados que sean ni los jueces entienden a los
testigos ni éstos entienden a los jueces.
(Memorial de Greuges o memorial en defensa de los intereses morales y
materiales de Catalunya a Alfons XII, 1885)

La llengua catalana serà la única que amb caràcter oficial podrà usar-se a
Catalunya i en les relacions d'aquesta regió amb lo Poder central.
(Bases per a la Constitució Regional Catalana acordada per l'Assemblea de
Delegats celebrada a Manresa els dies 25, 26 i 27 de març de 1892, Base
tercera)

La llengua catalana serà l'oficial a Catalunya, però en les seves relacions
amb el Govern de la República serà oficial la llengua castellana.
(Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya el 2 d'agost de 1931, Article
5)

L'idioma català és, com el castellà, llengua oficial a Catalunya. Per a les
relacions oficials de Catalunya amb la resta d'Espanya, així com per a la
comunicació de les autoritats de l'Estat amb les de Catalunya, la llengua
oficial serà el castellà.
(Estatut oficial aprovat per les Corts Constituents de la República
espanyola el 12 de setembre de 1932 Article 2)

La llengua pròpia de Catalunya és el català.
L'idioma català és l'oficial a Catalunya, així com també ho és el castellà,
oficial a tot l'Estat espanyol.
(Estatut d'Autonomia de Catalunya, desembre de 1979. Article 3)

La llengua pròpia de Catalunya és el català.
L'idioma català és l'oficial a Catalunya, així com també ho és el castellà,
oficial a tot l'Estat espanyol. Totes les persones a Catalunya tenen el
dret d'utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües
oficials. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures
necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment
d'aquest deure.
(Proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, 30 de setembre
de 2005. Article 6)





Introducció I Objectiu



El dret a utilitzar la llengua pròpia existeix encara que la normativa
legal no el proclami de manera expressa o de forma clara, perquè, si no es
gaudeix d'aquesta llibertat d'opció, esdevenen il·lusoris altres drets
fonamentals i, per sobre de tots, el de llibertat d'expressió.

Els catalans, malgrat les vicissituds de més de mil anys d'història, han
mantingut com a símbol d'identitat una llengua que actualment l'Estatut i
altres instruments jurídics anomenen llengua pròpia. El dret a utilitzar
aquesta llengua i a la normalitat en tots els àmbits és lògicament anterior
a tota manifestació escrita o formulada de la normativa legal del propi
dret.

En conseqüència, l'opció de l'ús de la llengua pròpia és el dret individual
de les persones en particular dins les relacions comunitàries o socials, és
la potestat de la utilització lliure de la pròpia llengua, és el dret a
l'elecció lingüística en llibertat.

No obstant això a Catalunya, aquesta llibertat, consagrada al títol I de la
Constitució, es percep en ocasions vulnerada. Les persones, des d'extremes
perspectives filocatalanes o des d'una radical visió catalanofòbica, se
senten agredides i compel·lides a utilitzar una llengua que no és la
pròpia.

A més a més, la qüestió de la llengua té unes evidents connotacions socials
i polítiques que el fan especialment complex i delicat de tractar sense
caure en una subjectiva visió parcial i esbiaixada que desdibuixa
l'objectiu estat legal en què ens trobem.

Tanmateix, tret de certes persones molt compromeses o associacions
professionals que es dediquen a fer una tasca reivindicativa, no hi ha ni
una informació ni una consciència clara dels drets i deures lingüístics que
actualment estan vigents a la societat catalana.

A més, és un dret que podríem anomenar de luxe, hi ha drets que tenen
prioritat de reivindicació, perquè la peremptorietat de la vida així ho
exigeix. Quan les necessitats vitals bàsiques estan satisfetes, comencem a
pensar en les necessitats anímiques. Tot i que ara gaudim, en general, d'un
respectable nivell de vida, sempre hi hauran qüestions més prioritàries.
Com sempre, l'urgent no deixa pas a l'important.

Les qüestions relacionades amb la llengua són essencialment sentimentals i
identitàries, per això comporten greus conflictes i enfrontaments entre els
afortunadament minoritaris sectors radicalitzats i extremistes.

En termes generals, però, les irregularitats, incorreccions o negligències
que existeixen són vulneracions que poden doldre i arribar a ser
considerades atacs amb retorçades intencions, però que no tenen greus i
insalvables conseqüències, cosa que sí succeeix en altres àmbits. També són
actituds i comportaments fàcils de resoldre o esmenar amb una mica de bona
voluntat i respecte per part de tots, sobretot si existeix una empatia
respectuosa dels sectors més recalcitrants per tal d'aconseguir una
sostenibilitat i tolerància lingüística harmònica.


Feta aquesta introducció general de les actuals circumstàncies socials de
la població catalana en relació amb els drets lingüístics, aquest treball
servirà també per constatar aquestes actituds que la majoria de les
ocasions són evitables amb un cert rigor i responsabilitat del compliment
de les normatives en matèria lingüística.

Això no obstant, les queixes en normalització lingüística, vistes
cronològicament, demostren que efectuar qualsevol canvi en els hàbits
adquirits, quant a l'ús de la llengua catalana, tot i que no contradigui la
normativa, i molt més si comporta una modificació, implica un llarg termini
d'execució.

Ateses aquestes explicacions, en aquest treball s'intentarà observar i
analitzar les actituds de les persones i de les administracions en aquest
període de grans canvis normatius i de posicionaments radicals molt
confrontats per part de partits polítics, mitjans de comunicacions i certes
associacions, en el període de vida de la Institució del Síndic de Greuges,
per mitjà d'una visió diacrònica de les queixes i conservant en la mesura
del possible una concepció objectiva, sense valoracions fetes des del cor.

Per tot això, l'objectiu d'aquest treball és triple:

( Resseguir l'evolució cronològica de les queixes en normalització
lingüística des de l'inici de la Institució del Síndic de Greuges fins
l'actualitat per copsar l'evolució i progressió del pensament de la
societat catalana en aquest àmbit.

( Realitzar una anàlisi detallada del període posterior a la Llei de
Política Lingüística de l'any 1998 i estudiar si les irregularitats van
esvaint-se amb el temps fins aconseguir una situació de normalitat.

( Estudiar la incidència que ha tingut la Institució del Síndic de Greuges
per tal que, per mitjà els seus suggeriments i recomanacions, les queixes
de les persones hagin quedat resoltes a fi d'aconseguir l'estat
normalitzador que la llei persegueix. I analitzar l'impuls normatiu que
hagi pogut esdevenir a partir d'aquesta tasca.

La Institució del Síndic de Greuges ha donat resposta, durant més de vint
anys, a totes les queixes de les persones que creuen que els seus drets han
estat vulnerats. Veurem com la major part de les queixes rebudes en matèria
lingüística són presentades per ciutadans que entenen minvat el dret a l'ús
del català; al costat, altres creuen vulnerats els seus drets lingüístics
de castellanoparlants. I, entre ambdós extrems, la constatació de les
actuals irregularitats i disfuncions que només desapareixeran quan
s'equilibrin totes dues llengües en el seu coneixement i ús indistint per
part de totes les persones de Catalunya.

Com exemple d'aquesta irregularitat, es poden recordar les paraules del
Jutge Degà de Gavà, en ocasió de les Jornades sobre àmbit jurídic i
normalització lingüística de l'any 1991 que deien: Al jutjat núm.1 s'empra
menys el català que el llatí, ja que és habitual veure documents amb
expressions com ut supra, apud acta o sine die mentre que el català hi és
totalment ignorat.

Per tal d'assolir aquests tres objectius esmentats, l'estructura del
present treball és la següent:

(-una primera part analítica de reflexió, interpretació i síntesi de les
dades recopilades.

(.-una segona part, organitzada per mitjà d'annexes, que conté:

( un bloc estadístic que intenta mostrar gràficament les dades de les
queixes en normalització lingüística

( i un segon bloc de transcripció de tota aquella informació essencial
per comprendre l'anàlisi realitzat :

( Totes les Resolucions realitzades pel Síndic de Greuges des de
l'any 1993.


( Les Actuacions d'Ofici promogudes pel Síndic des de l'inici de
la Institució.


( La part de Normalització Lingüística de tots els informes al
Parlament des de l'any 1984 i la Compareixença en matèria de
normalització lingüística en l'àmbit de l'administració de justícia
feta l'any 2004
(Sumari

(Introducció i objectiu 3

( sumari 6

(-El Síndic De Greuges En Defensa Dels Drets Lingüístics De Les Persones 8

1.Consideracions Generals 8
2.Període 1984-1997 Llei 7/1983, De 18 D'abril, De Normalització
Lingüística 8
3.Període 1998-2005 Llei 1/1998, De 7 De Gener, De Política Lingüística
13
3.1. Influència I Conseqüències De La Llei 1/98: Un Punt D'inflexió 14
3.2. L'Informe 1998 Del Defensor del pueblo 20
3.3. Període 1999-2004 22
3.4. Any 2005: Aprovació De La Reforma De L'Estatut De Catalunya 31
4.Conclusions 33

( Annexes:

( Estadística:

(. Estadística Global (1984-2005) 37
Nombre Queixes, Actuacions Ofici, Visites I Consultes Anual
Nombre De Queixes Anual I Percentatge Respecte Al Total
percentatges variabilitat
Ideologia: procatalana, procastellana
Resolucions
percentatge D'acceptació De Les Resolucions

(. Estadística Detallada Del Segon Període (1998-2005)
Nombre D'actuacions: Visites, Consultes, Queixes I Actuacions
D'ofici
percentatge admissions i inadmissions
Administració Afectada
Ideologia: Procatalana, Procastellana
promotors de les queixes
Procedència Geogràfica: Comarca
Resolucions
Percentatge D'acceptació de les resolucions
Tancaments

( Annexes:

( transcripció de dades 1

( Resolucions: 1
Anys 1993 al 2005 1




( Actuacions d'ofici:
Anys 1986 al 2005 27


( La Normalització Lingüística Als Informes Del Síndic De Greuges 34
Informe 1984 34
Informe 1985 35
Informe 1986 36
Informe 1987 36
Informe 1988 37
Informe 1989 39
Informe 1990 43
Informe 1991 50
Informe 1992 58
Informe 1993 60
Informe 1994 64
Informe 1995 68
Informe 1996 74
Informe 1997 80
Informe 1998 87
Informe 1999 96
Informe 2000 110
Informe 2001 118
Informe 2002 124
Informe 2003 133
Informe 2004 145
informe 2005 153
compareixença al parlament del síndic en matèria de normalització
lingüística en l'àmbit de la justícia (03-12-2004) 169

( Bibliografia 177















(. El Síndic De Greuges En Defensa Dels Drets Lingüístics De Les Persones

1. consideracions generals

El nombre de les queixes rebuts a la Institució del Síndic de Greuges en
normalització lingüística no és elevat, si el comparem amb les d'altres
àrees com les deficiències sanitàries, els expedients sancionadors o el
procediment administratiu, a tall d'exemple.

Una de les possibles causes és que la immensa majoria de les persones que
viuen a Catalunya tenen coneixements, tot i que siguin només receptius, de
les dues llengües. Per això, la reivindicació dels drets lingüístics
acostuma a considerar-se una opció accessòria, ja que les irregularitats
normatives que poden existir en la societat no ocasionen greus problemes,
en gaudir, usualment, del coneixement bilingüe. Per aquest motiu també,
solen ser més reivindicatives les persones monolingües.

En general, tampoc les persones a Catalunya tenen una tradició i cultura de
la reivindicació, tret que siguin greus problemes que afectin la seva
economia o la seva salut. Freqüentment, les reclamacions a l'administració
o a serveis públics es consideren una pèrdua de temps per la inanitat del
resultat. Així les coses, en certs àmbits, les administracions cauen en un
immobilisme i en actituds fossilitzades que no s'esmenen perquè ningú els
hi retreu.

Des de les primeres queixes presentades a la Institució del Síndic fins a
les últimes existeix una uniformitat temàtica molt recurrent. Això pot
semblar, a primer cop d'ull, que els problemes d'incompliments de les
normatives no han anat regularitzant-se, tot i haver passat més de dos
decennis de la Llei de Normalització Lingüística i vuit anys de la Llei de
Política Lingüística. La progressió lògica hauria de ser decreixent,
producte de l'adaptació a la norma, tot i això és fa palès que el nombre
d'actuacions augmenta, conseqüència, en part, del major coneixement dels
drets -i també de la Institució- per part de les persones. Però en bona
mesura, el cert és que les irregularitats continuen existint.

Per això, la Institució del Síndic de Greuges és important, no per
denunciar els procediments que no s'ajusten a la llei, sinó per corregir
actituds que, per desídia o per inèrcia, han caigut en la vulneració dels
drets lingüístics de les persones.


2. Període 1984-1997 Llei 7/1983, de 18 d'abril, de Normalització
Lingüística a Catalunya

El nombre total d'actuacions en normalització lingüística en el període que
comprèn els anys 1984 i 1997, posterior a la Llei 7/1983 de Normalització
Lingüística de 18 d'abril de 1983 és de 247.

En 14 anys sembla un nombre poc elevat, ja que resulta una mitjana d'1,5
queixes mensuals. Mentre que en el següent període, 1998-2005,
comptabilitzem 391 actuacions durant 8 anys, que suposen més de quatre
queixes mensuals., que representen un increment en termes absoluts d'un
63%.

Tot i això el primer període, el percentatge d'actuacions en normalització
lingüística respecte al nombre total d'actuacions, conté dues de les tres
xifres més altes de tots els percentatges dels 21 anys analitzats.



L'any 1987 té un percentatge d'1,68% i l'any 1988 d'1,22%. Aquests són els
dos anys que es disparen les queixes vers a l'Administració Perifèrica de
l'Estat i al Registre Civil, sobretot, cap a aquest últim, amb la
publicació del Reial Decret 628/87, de 8 de maig, que permetia la recepció
en el Registre de documents redactats en la llengua oficial de la Comunitat
Autònoma corresponent, la qual cosa desperta la inquietud en algunes
persones d'aconseguir també els assentaments i certificacions en llengua
catalana.

Els anys 1996 i 1997, anys de gestació de la Llei de Política Lingüística,
també van experimentar un considerable increment d'actuacions respecte al
total en relació amb anys anteriors (l'any 1996 es va doblar el nombre
d'actuacions i l'any 1997 l'augment de les queixes suposa un 43% respecte
l'anterior).

L'any 1997, les resolucions dictades pel Síndic assoleixen el nombre
d'onze, mai s'han realitzat tantes en aquesta àrea i tan sols una no va ser
acceptada, per part de la Universitat de Girona. És a dir, significa un
grau d'acceptació del 91%.

La temàtica recurrent dels anys 1984, 1985 i 1986 va ser la disconformitat
davant la impossibilitat de realitzar inscripcions i estendre
certificacions en llengua catalana en el Registre Civil. Per això, el
Síndic va endegar una Actuació d'Ofici l'any 1986 sobre la impossibilitat
d'inscriure la i entre cognoms en el Registre Civil.

També aquest mateix any es va obrir una altra Actuació d'Ofici sobre
l'actuació de l'Administració Perifèrica de l'Estat en relació amb la
llengua pròpia de Catalunya, que tractarà profusament el tema de la llengua
en l'Administració de Justícia amb seu catalana.

Aquests seran, en síntesi, els temes estel·lars que es van reproduint any
rere any i perduren fins a l'actualitat.

L'any 1988, dues altres Actuacions d'Ofici aplegaran les queixes, per una
banda, contra l'Administració Perifèrica de l'Estat a Catalunya i ,per una
altra, contra les administracions públiques en general, que s'havien
presentat l'any 1987.

L'any 1989 suposa un punt d'inflexió, ja que comencen a presentar-se
queixes de persones castellanoparlants que creuen que els seus drets es
veuen conculcats per l'ús exclusiu del català de l'Administració catalana.
I també es multipliquen també les queixes que afecten l'àmbit privat, no
relacionat amb l'Administració pública: com el tema de les autoescoles.

La conclusió en normalització lingüística de l'Informe 1989 va ser que
calia revifar amb noves normes i idees el procés de normalització
lingüística, tractant de mantenir-lo sempre viu i punyent i evitant per
tots els mitjans la seva caiguda en la rutina.

L'any 1990, el Síndic tractarà en l'àrea de normalització lingüística de
l'Informe gairebé exclusivament el tema del català a l'Administració de
Justícia, arran de la impossibilitat d'obtenir una notificació judicial en
llengua catalana.

Un tema nou serà el de l'obligatorietat de titulació en llengua catalana
dels mestres d'EGB que va provocar gran disconformitat en el col·lectiu de
docents castellanoparlants, fins a arribar a ser nombroses les sol·licituds
de trasllat a altres comunitats.


La conclusió de l'Informe de 1990 va ser que es constatava la necessitat
d'un impuls normalitzador en l'àmbit de 1'Administració de Justícia
mitjançant la proclamació expressa del dret d'opció lingüística dels
ciutadans i la regulació de l'exigència de coneixements de llengua catalana
per ocupar places d'òrgans judicials situats a Catalunya, com a mesures
encaminades a fer real el dret del ciutadà a l'ús del català en aquest
àmbit.



A l'Informe al Parlament de l'any 1991, es va realitzar una transcripció
d'algunes de les actuacions realitzades en aquesta matèria com a monogràfic
durant els set anys de treball de la Institució.





Les conclusions de l'Informe de 1991 van ser que el procés de normalització
lingüística, no tan sols no es podia donar per finalitzat, sinó que
semblava detectar-se un cert esllanguiment.


Hi havia sectors de l'Administració perifèrica, generalment servits per
funcionaris de cossos nacionals, on calia incidir amb decisió per impulsar
la normalització de 1'ús de la llengua catalana.

L'Ensenyament i l'Administració de Justícia eren sectors deficitaris en
l'ús de la llengua catalana; actualment encara ho és a l'Administració de
Justícia.

Alguns àmbits de l'Administració perifèrica de l'Estat amb seu a Catalunya
eren i són encara gairebé impermeables a la normalització lingüística.

Es deia que els incentius per a la normalització haurien de prioritzar la
qualitat dels productes culturals. Les iniciatives normalitzadores haurien
de ser més imaginatives. Els resultats obtinguts en aquesta matèria per
entitats amb pocs recursos econòmics denotaven que no hi eren
imprescindibles grans inversions.

Es feia esment favorable de la normalització assolida, en general, per
l'Administració local catalana. Es remarcava que fins i tot els ajuntaments
dels municipis més petits havien fet l'esforç de normalització, ni que fos
amb uns mitjans econòmics escassíssims. Això corroborava que la
normalització lingüística no necessitava ni necessita fonamentalment un
gran suport econòmic, sinó un esforç d'imaginació i una voluntat decidida.

Respecte al problema de l'etiquetatge, en el qual a més de la normalització
no es podia oblidar la incidència en els drets dels consumidors. Per això,
calia que existís una reglamentació d'aquests drets. Aquesta llei no ha
estat aprovada fins a l'any 2005.

Finalment, es volia deixar constància del suport de la Institució del
Síndic de Greuges a la iniciativa de modificació de la Llei de
Normalització Lingüística, que entenia necessària. Es considerava que seria
important de poder vèncer els obstacles adduïts pel Tribunal Constitucional
pel que fa al que establia l'article 4. de l'esmentat text legal, que
atorgava legitimació al Consell Executiu per assumir la defensa dels drets
lingüístics del ciutadà enfront de les administracions públiques mitjançant
recursos judicials.

Es considerava que si s'aconseguís derivar a l'Administració la defensa de
l'ús de la llengua per uns casos concrets, el ciutadà es veuria deslliurat
del pes feixuc de la quasi heroïcitat que comportava pledejar per veure
reconegut un dret elemental, el dret lingüístic. Es manifestava que podria
ser una solució la constitució d'una comissió parlamentaria amb àmplia
representació política que tingués encarregades aquestes comeses de defensa
de la llengua. Els resultats que se'n podrien obtenir quant a l'actuació de
l'Administració autonòmica i local o fins l'Administració perifèrica de
l'Estat, podrien ser molt satisfactoris. Això amb la Llei de Política
Lingüística de l'any 1998 va quedar solucionat.

L'any 1992 tornarà a fer-se una referència pregona al tema de l'ús del
català a l'Administració Perifèrica de l'Estat: Hisenda, Prefectura de
Trànsit i forces de seguretat: comissaries, guàrdia civil i policia.

L'any 1993 va ser l'esclat de les queixes de la política d'immersió
lingüística aplicada pel Govern de la Generalitat a l'Ensenyament, ja que
l'ús del català com a llengua vehicular a l'ensenyament de primer cicle
(entre tres i vuit anys) va ser aprovat pel Decret 78/1992 que establia
l'ordenació general dels ensenyaments de l'educació infantil, primària i
secundària.

Tema que encara avui està sobre la taula, ja que fa poc dies el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya va dictar una sentència d'estimació
parcial d'un recurs interposat per l'Associació per la Tolerància contra
les normes de preinscripció i matrícula de l'alumnat de centres escolars
sufragats per fons públics. El Tribunal subratlla que el Departament
d'Educació no facilita en el formulari d'inscripció la possibilitat
d'exercir el dret d'ensenyament primari en castellà i que, de fet, els
pares ni tan sols poden expressar a l'hora de matricular el seu fill quina
llengua solen fer servir. En realitat és una ratificació de l'anterior
sentència 1062/94, de fa més d'un any, per mitjà de la qual s'instava a la
Generalitat de Catalunya a incorporar dues caselles –català i castellà- amb
la finalitat de deixar constància de la llengua habitual de l'infant.

El Síndic va realitzar un recordatori que el Govern Civil de Barcelona va
acceptar del deure legal de fer un ús adequat de la toponímia catalana, en
relació amb els municipis que consignen els equips de les comissaries de la
Direcció General de Policia on es possible la tramitació del DNI.

L'any 1994, una sentència del Tribunal Constitucional va declarar
constitucional el model de conjunció lingüística.

Amb motiu d'un article aparegut a la premsa sobre la intenció del
Departament de Justícia de hi Genera1itat de Catalunya de suprimir les
classes de català destinades als reclusos, el Síndic va resoldre iniciar
una actuació d'ofici. La Direcció General de Serveis Penitenciaris i de
Rehabilitació del Departament de Justícia va indicar que, efectivament, com
a conseqüència de restriccions pressupostàries, s'havia previst suprimir
aquestes classes. El Síndic considerà que aquestes classes eren un
instrument molt útil a la política de normalització 1ingüística de la
Generalitat de Catalunya, i va exposar al Govern la seva preocupació.

Posteriorment, van manifestar que la voluntat del Departament de Justícia
era mantenir aquestes classes de català, i per tant es va procedir a
contractar de nou els professors, amb l'objecte que els interns de les
presons catalanes poguessin rebre les classes amb tota normalitat.

Aquest any, les queixes es van referir sobretot a l'ús del català a
l'Administració Perifèrica de l'Estat, a l'Administració de Justícia i a
l'ús incorrecte de la toponímia. Es va fer un recordatori a la Delegació
del Govern a Catalunya del dret d'opció lingüística davant els òrgans de
l'Administració estatal a Catalunya, en relació amb la negativa d'una
funcionària de l'Institut Nacional de la Seguretat Social d'atendre una
consulta, perquè aquesta. es feia en llengua catalana. També es va recordar
al Govern Civil de Barcelona el dret que tenen els ciutadans de Catalunya
d'utilització de la llengua oficial que escullin, en les seves relacions
amb els poders públics en els procediments que se segueixen amb els òrgans
de l'Administració estatal a Catalunya, en relació amb l'incorrecte tracte
de què va ser objecte una ciutadana a les dependències de la policia, per
haver fet ús de la llengua catalana i de la Guàrdia Civil.



L'any 1995 a la tipologia recurrent de la manca d'impresos en català en
òrgans de l'Administració Perifèrica de l'Estat o impresos en castellà
d'algun departament de la Generalitat, la impossibilitat d'inscripcions en
el Registre Civil i la manca de reconeixement d'opció lingüística en
l'Administració de Justícia, s'ha d'afegir la disconformitat pel nivell
d'exigència del català com a requisit d'accés a la funció pública i la
manca d'ús de català en els serveis públics de Renfe i Correos.

Durant l'any 1996 gairebé es dobla el nombre d'actuacions respecte a l'any
anterior. La tipologia de les queixes va ser la manca d'impresos tant en
català com en castellà i la impossibilitat d'exercir l'opció lingüística en
l'Administració perifèrica de l'Estat.

El Síndic es va veure obligat a recordar a les administracions que les
persones tenen dret a escollir la llengua oficial amb què volen relacionar-
se amb l'Administració, la qual no els pot imposar cap quan ells han fet ús
exprés del seu dret.

L'any 1997 novament les queixes presentades reflecteixen les dificultats
que han trobat alguns ciutadans quan, en les seves relacions amb les
administracions públiques i els poders públics amb seu a Catalunya, volen
exercir el dret a expressar-se en català. Pel que fa a l'Administració de
l'Estat a Catalunya, s'ha constatat l'interès de les autoritats
responsables per tal de complir la legalitat vigent i fer possible
l'exercici del dret del ciutadà d'expressar-se en català quan així ho ha
decidit. També s'ha rebut alguna queixa en relació amb la no disposició
d'informació escrita en castellà.


3. Període 1998-2005 Llei 1/1998, De 7 De Gener, De Política Lingüística

L'any 1998 representa el gran punt d'inflexió en l'àmbit de la
normalització lingüística del català amb l'aprovació de la Llei 1/1998, de
7 de gener de Política Lingüística.

Les conseqüències de la nova normativa van imbuir l'estat d'opinió de bona
part de la societat i això va suposar que les postures ja abans enfrontades
esdevinguessin molt més radicals.
Per això, la Institució del Síndic de Greuges va experimentar un increment
molt considerable de les queixes. Es van doblar les actuacions realitzades
respecte a l'any anterior (66 actuacions) i aquest any és el que té més
queixes en normalització lingüística de tot el període de vida de la
Institució (50 queixes), li segueix l'any 2005 amb 44, tot i que el nombre
d'actuacions ha augmentat fins a 80.

El percentatge de l'àrea respecte al total de les actuacions és el més
elevat (1,68%). Això vol dir que percentualment l'increment va ser molt més
alt, en termes absoluts.

La raó d'això, com ja hem dit, va ser que la llei va despertar en l'opinió
de la gent grans inquietuds. Els sectors més contraris a la normalització
del català van endegar campanyes en contra de la llengua i del poble català
d'una gran repercussió mediàtica, en la mateixa línia que actualment trobem
el boicot a les empreses catalanes a través de missatges telefònics, o les
declaracions de certs personatges militars o de l'àmbit judicial que
traspuen un cert flaire anquilosat i fossilitzat dictatorial i transmeten
un sentiment preocupant dels pocs assoliments aconseguits després de tants
anys de democràcia constitucional d'un estat plurilingüe.


El nombre de les queixes d'ideologia procastellana i amb clar rebuig a la
llengua catalana va ser de 26. Aquesta xifra va suposar un augment del 85%
respecte a l'any anterior i representa gairebé un 40% del total de les
actuacions. El següent any que més s'acosta precisament és l'any 2005, amb
16, tot amb tot només representa el 20% de les actuacions totals i un
increment respecte l'any anterior del 50%. Tot i ser un gran augment, la
gran controvèrsia que va representar aquest assumpte no es s'ha tornat a
reproduir amb aquestes dimensions.

Potser l'explicació la podem trobar amb el fet que els sectors més radicals
han anant adaptant-se amb aquests vuit anys d'implantació de la normativa,
tot i que encara resten alguns moviments recalcitrants, però amb menys
repercussió social.

Les administracions afectades estan clarament polaritzades entre
l'administració autonòmica i l'estatal. Tot i això, mentre que en els tres
últims anys les queixes vers les institucions administratives perifèriques
de l'Estat a Catalunya han anat decreixent, les de l'administració de
l'Autonomia catalana han experimentat un considerable increment, sobretot,
aquest últim any 2005.



Tot i que el nombre total ha patit un gran creixement, aquest augment és
realment decebedor: les persones que viuen a Catalunya cada cop més es
queixen més de l'administració catalana en referència als temes
lingüístics.


3.1.Influència I Conseqüències De La Llei 1/98: Un Punt D'inflexió

La Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política lingüística (LPL) va ser
sancionada i promulgada a l'inici de l'any 1998. La polèmica que, a partir
del projecte de llei, es va crear sobre la possible afectació dels drets
lingüístics dels ciutadans va tenir importants efectes en aquesta àrea de
la Institució del Síndic de Greuges de Catalunya.

No van ser poques les queixes rebudes pel Síndic de ciutadans i
associacions que exposaven la seva preocupació davant el contingut de la
Llei, que consideraven que podia ser lesiu dels seus drets com a ciutadans
de Catalunya. Els efectes que la Llei fa derivar del caràcter del català
com a llengua pròpia de Catalunya van fer que es qüestionés la
constitucionalitat de l'esmentada llei.

El Síndic, davant d'aquestes queixes, va haver d'exposar els seus arguments
en defensa de la constitucionalitat dels preceptes de la Llei, si bé, per
fer-ho, va indicar als ciutadans que en cas que en l'execució de la Llei es
produís una conducta lesiva dels seus drets, davant d'aquesta actuació
concreta, el Síndic intervindria en la seva defensa, quan un ciutadà
volgués exercir els seus drets lingüístics.

En l'anàlisi de les queixes que el Síndic va rebre en relació amb els drets
lingüístics, es va observar com aquesta qüestió sovint va tenir, tant per
part dels ciutadans com per part de les administracions públiques, un
tractament que no s'ajustava als paràmetres de normalitat en què es basen
les relacions entre l'administrat i l'Administració.

Si en relació amb d'altres drets del ciutadà, la simple al·legació del dret
comportava o bé un canvi de criteri, per part de l'Administració, o bé un
intent de fonamentar la manca de reconeixement del dret, en l'àmbit de la
normalització lingüística les diferents administracions reaccionaven i
encara reaccionen, sovint, de forma menys raonable a les peticions de
reconeixement d'aquests drets formulades pels ciutadans.

En molts casos, es provoquen conflictes sense cap base jurídica i que es
podrien haver estalviat perfectament. Davant d'aquesta situació, el Síndic
va recordar que el dret del ciutadà a usar una determinada llengua en les
seves relacions amb les administracions era un més dels drets de les
persones i havia de ser objecte del mateix tractament i respecte que la
resta de drets reconeguts. Les administracions no han d'estar al servei de
la defensa dels drets abstractes d'una llengua, castellà o català, sinó
dels drets concrets de la gent a utilitzar-les.

L'article 9 de la Llei de Política Lingüística assenyala que la llengua
normalment utilitzada per la Generalitat i les administracions locals a
Catalunya és el català, però també afirma que aquest ús normal del català
no ha d'impedir l'exercici del dret dels ciutadans que sol·licitin de rebre
en llengua castellana les notificacions que li adreça l'Administració.

En general, l'àmbit de les administracions afectades es bipolaritza també
com la ideologia: el 38% fan referència a l'Administració autonòmica i el
32% a l'Administració de l'Estat, el 30% restant es reparteix gairebé en un
similar percentatge: l'administració local (12%), serveis públics
privatitzats (9%) i queixes privades (9%).

Així, el Síndic va haver de requerir a la Generalitat a posar els mitjans
necessaris perquè els ciutadans que volguessin fer les seves declaracions o
autoliquidacions d'impostos en llengua castellana rebessin els impresos en
aquesta llengua.

També en l'àmbit de l'Administració local, l'ús habitual del català va
comportar que, en alguna ocasió, quan un ciutadà havia demanat ser informat
en llengua castellana no se li hagi correspost en aquesta llengua, sinó en
la d'ús normal, és a dir, en català. Aquesta conducta ha estat qüestionada
pel Síndic.

Aquesta manca de respecte al dret reconegut al ciutadà a relacionar-se amb
el òrgans administratius radicats a Catalunya en la llengua oficial elegida
per ell s'ha produït, a vegades, en l'àmbit de l'Administració perifèrica
de l'Estat.

L'Administració perifèrica de l'Estat a Catalunya, en compliment de
l'article 36 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim jurídic de les
administracions públiques i del procediment administratiu comú, tramitava
els procediments en llengua castellana.

No obstant això, aquesta mateixa llei preveu que, quan el procediment és
tramitat per un òrgan de l'Administració amb seu en una comunitat amb una
llengua oficial diferent del castellà, el procediment s'efectuarà
normalment en la llengua oficial escollida pel ciutadà. Malgrat aquesta
previsió, hi va haver diverses queixes per manca d'ús del català per part
de l'Administració de l'Estat, malgrat la petició expressa del ciutadà.

Quant a les universitats van ser especialment reticents a reconèixer els
drets lingüístics dels alumnes. Per això, el Síndic va haver d'intervenir a
favor dels alumnes que reclamaven d'obtenir certificacions en castellà dels
estudis seguits.

En relació amb la llengua d'ús a l'ensenyament, es van donar queixes
genèriques per desacord amb el sistema de conjunció lingüística adoptat a
Catalunya i que reclamaven el dret a rebre l'ensenyament en llengua
castellana, qüestió que el Síndic ja considera resolta pel Tribunal
Constitucional, però no per el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
com ja hem esmentat.

També, com altres anys, es van rebre queixes relacionades amb els usos
lingüístics del Registre Civil. En certes ocasions, els ciutadans que
volien adoptar la grafia catalana del seu cognom, en aplicació del que
preveu l'article 19 de la Llei de Política lingüística, van demanar la
intervenció del Síndic considerant que les oficines del Registre Civil no
complien la previsió de la Llei.

En l'àmbit del Registre Civil, els conflictes més nombrosos es plantejaven
i encara es plantegen pel que fa al règim de cooficialitat lingüística.
Quan l'article 17 de la Llei de Política lingüística fixa el règim de
cooficialitat als registres públics, estableix que, en relació amb el
funcionament intern dels registres, els assentaments s'han de fer en la
llengua oficial en què s'ha redactat el document i que els registradors
n'han de lliurar les certificacions en la llengua oficial emprada pel
sol·licitant. En qualsevol cas, el ciutadà pot adreçar les seves
sol·licituds o presentar documents en qualsevol de les llengües oficials.
Així doncs, pel que fa a la possibilitat de fer manifestacions en català
davant l'encarregat del Registre Civil, no es plantegen problemes de
regulació.

Tanmateix, les qüestions que afecten el règim de cooficialitat es plantegen
en relació amb els dos aspectes següents: en quina llengua s'han de
practicar els assentaments al Registre Civil i, d'altra banda, en quina
llengua s'han d'estendre les certificacions literals del contingut del
Registre Civil. Fent referència a la llengua en què es practiquen els
assentaments, la Llei és clara quan indica que s'han de fer en la llengua
oficial del document.

En el cas del Registre Civil, aquest document consisteix en la declaració
de la persona interessada, que es materialitza mitjançant un model oficial
bilingüe aprovat per l'Ordre del Ministeri de Justícia de 26 de maig de
1988, tal com ho reconeix la resolució de 27 de juny de 1988 de la
Dirección General de los Registros y del Notariado.

En el mateix sentit, l'article 86 del Reglament del Registre civil
assenyala que no requereixen traducció els documents presentats en altres
llengües oficials: se n'admet, per tant, la validesa. En principi, d'acord
amb la Llei de Política lingüística, les inscripcions i anotacions podrien
realitzar-se'n en llengua catalana.

No obstant això, les inscripcions en el Registre Civil s'efectuen en
llengua castellana. De l'article 298 del reglament del Registre Civil
s'infereix que tenen la consideració de defectes de forma les inscripcions
o anotacions practicades en un idioma diferent del castellà, sense
distinció en funció de si aquest idioma és cooficial en una comunitat
autònoma o no ho és.

Així mateix, de la circular d'1 de març de 1984, dictada en desenvolupament
de l'article 26 del reglament del Registre Civil, es desprenia que el
castellà era la llengua d'ús del Registre Civil, ja que indicava que,
excepte l'encapçalament de les certificacions literals, en tota altra
actuació cal usar el castellà. Igualment, el Tribunal Constitucional, en la
interlocutòria 311/1993, FFJJ 2 i 3, centrant-se en l'àmbit de la funció
administrativa desenvolupada en seu jurisdiccional pel Registre Civil,
després de referir-se, una vegada més, al reconeixement del dret a
utilitzar en l'àmbit autonòmic una llengua cooficial en els procediments
administratius a conseqüència de la directa eficàcia normativa de l'article
3.2 de la Constitució, considera que dado el carácter del Registro Civil,
no es contrario a la Constitución que los asientos en él practicados, salvo
el nombre y los apellidos de los interesados, deban ser redactados en
castellano, sin perjuicio de obtener las certificaciones de dichos asientos
en cualquiera de las dos lenguas..

En relació amb la segona qüestió –les certificacions literals–, els
articles 26 i següents del reglament del Registre Civil preveuen dos
sistemes: d'una banda la transcripció i, de l'altra, la fotocòpia dels
assentaments.

En el segon cas, òbviament, l'idioma emprat serà el de l'assentament, ja
que es tracta d'una simple reproducció. En el primer, la transcripció
podria, en principi, fer-se en qualsevol de les llengües oficials; de fet,
d'acord amb el principi d'opció lingüística, es faria en la llengua
sol·licitada. Però, com ja hem indicat, d'acord amb la normativa del
Registre Civil vigent, només les dades relatives a l'encapçalament poden
constar en una llengua oficial diferent del castellà.

Es produeix, en conseqüència, un conflicte de normes entre la Llei de
Política lingüística i la normativa reguladora del Registre Civil. Per
resoldre aquest conflicte cal analitzar els títols competencials que
habiliten l'Estat o la comunitat autònoma per regular una determinada
matèria.

La competència de la Generalitat de Catalunya per dictar la Llei de
Política lingüística ha estat ja reconeguda pel Tribunal Constitucional. De
l'article 3 de la Constitució es desprèn la possibilitat que les comunitats
autònomes amb llengua oficial diferent del castellà puguin regular l'abast
d'aquesta cooficialitat.

D'això en resulta una competència no inclosa dins dels articles 148 i 149
de la Constitució, però que ha estat reconeguda pel Tribunal Constitucional
en la sentència 74/1989, FJ 3: la Generalidad está capacitada «para
ejercer acciones políticas» y toda actividad administrativa que crea
conveniente en aras de la efectividad de los derechos de los ciudadanos
reconocidos en el artículo 3 del Estatuto de Autonomía de Cataluña, entre
los que el derecho a usar la lengua oficial de su elección y a ser atendido
en ella por los poderes públicos ocupa un lugar preferente.

Aquesta competència, en virtut del seu caràcter horitzontal, pot operar
sobre les matèries competencials de l'Estat. És precisament aquesta
situació la que es produeix si es pretén l'aplicació de l'article 17 de la
Llei de Política lingüística a l'àmbit del Registre Civil. La competència
per regular aquest registre públic és atribuïda a l'Estat, el qual, en fer-
ho, ha de ser respectuós amb el principi de cooficialitat lingüística.

Per saber l'abast de l'article 17 de la Llei de Política lingüística cal
fer un estudi de la doctrina del Tribunal Constitucional que incideix en
l'abast de la competència de l'Estat i de les comunitats autònomes a l'hora
de determinar la llengua d'ús en els registres públics i, especialment, la
sentència del TC 87/97, que resol el conflicte de competències plantejat
pel govern de la Generalitat contra el decret que aprova el reglament del
Registre Mercantil.

En relació amb l'ús del castellà en els assentaments d'aquest Registre, el
govern de la Generalitat, en la presentació del conflicte, entenia que la
competència per fixar l'abast del règim de cooficialitat implica la
possibilitat d'establir el règim de la llengua d'ús intern d'aquelles
administracions públiques en seu en el territori de la comunitat autònoma
pel fet que aquest aspecte no afecta gens la regulació substantiva de la
matèria.

Per contra, l'advocat de l'Estat negava l'existència d'una autèntica
competència lingüística de les comunitats autònomes i, en conseqüència,
estimava impossible d'oposar a la competència substantiva de l'Estat una
competència lingüística de la comunitat autònoma. Per l'advocat de l'Estat,
tota una altra cosa era afirmar que l'Estat ha de respectar el règim de
cooficialitat lingüística. L'advocat de l'Estat no considerava incomplet el
règim de cooficialitat per manca d'ús intern del català en el Registre, ja
que en aquella ocasió l'ús del castellà se centrava en els assentaments i
no s'afectava en cap cas les relacions del Registre amb els ciutadans.

Com hem vist, aquesta qüestió sí que es planteja en l'àmbit del Registre
civil. Davant aquestes al·legacions, el TC en el FJ4 de la sentència
assenyala: Este tipo de conflictos deben resolverse buscando un equilibrio
entre lo que allí se denominó la «competencia autonómica de normalización
lingüística» y las competencias sectoriales del Estado (fundamentos
jurídicos 2º in fine y 5º). Equilibrio que ha quedado plasmado en una
pluralidad de resoluciones de este Tribunal en las que se pretende
conciliar dos premisas fundamentales: de un lado, la de que el ente titular
de una competencia sustantiva posee también la titularidad para regular el
uso de la lengua en este ámbito material, y ello no sólo en los aspectos
organizativos y de funcionamiento interno, sino también en las relaciones
de la administración correspondiente con los ciudadanos. De ahí que en las
materias reservadas a la competencia estatal, como sucede con la de los
registros públicos (art. 149.1.8 CE), sea el Estado el que debe llevar a
cabo esta regulación. Sin embargo, como segunda premisa, en estos casos,
las CCAA con lengua oficial propia distinta del castellano no quedan
totalmente al margen de esta regulación puesto que el mandato
constitucional y estatutario a ellas dirigido de cooficialidad de las
lenguas les habilitan para establecer lo que en otras sentencias del
Tribunal Constitucional (SSTC) se ha denominado «contenido inherente al
concepto de cooficialidad» o «alcance de la cooficialidad.

En conclusió, si bé correspon a l'Estat determinar la llengua d'ús intern
en el Registre, per fer-ho no pot desconèixer les previsions de la Llei de
Política Lingüística en relació amb l'abast de la cooficialitat en el
registre públic.

En conseqüència, el Síndic va considerar legítim que els assentaments es
fessin en llengua castellana, com també ho seria que es fessin en català,
allò on sigui l'altra llengua oficial, i aquesta regulació no és contrària
a les previsions de l'apartat 1 de l'article 17 de la Llei de Política
Lingüística.

No obstant això, no es pot dir que no es produeixi una aparent contradicció
quan aquesta opció la posem en relació amb el segon apartat de l'article.
L'apartat 2 preveu que l'assentament es faci en la llengua del document, i
aquest sistema s'ha de considerar més respectuós amb la cooficialitat
lingüística.

Tampoc no es pot afirmar, amb la doctrina del Tribunal Constitucional, que
aquesta previsió de la Llei de Política Lingüística afecti la competència
estatal, perquè s'ha d'entendre que l'apartat es refereix només als
registres de l'Administració autonòmica i no incideix en l'àmbit estatal.
Tota diferent és la conclusió quan s'analitza la llengua en què
s'expedeixen les certificacions. L'advocat de l'Estat, en el conflicte a
què ens hem referit, reconeix s'ha de respectar el dret d'opció lingüística
del sol·licitant i, en conseqüència, caldrà entendre adaptades les
previsions de la normativa del Registre Civil als postulats de la Llei de
Política Lingüística i, sobretot, al principi de cooficialitat fixat per la
CE i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, tal com es desprèn de la
interlocutòria del TC 311/1993.

Com a conclusió, vigent la Llei 1/1998, de 7 de juny, de Política
lingüística, no es pot entendre que les inscripcions i certificacions, en
català, en el Registre Civil, constitueixin un error material. Per tant, el
Síndic va considerar que s'havia d'interpretar el bloc de legalitat
(legislació del Registre Civil i Llei de Política lingüística) de
conformitat amb allò que es derivava de la Constitució i l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya, en el sentit que, si més no, el ciutadà que
demanés que li fos emesa en català una certificació literal del contingut
del Registre Civil, hi tingués dret.

La Llei regula també l'ús de les llengües oficials en les activitats
socioeconòmiques. El Síndic va rebre diverses reclamacions relatives al
dret a ser atès en llengua catalana en els establiments oberts al públic a
Catalunya i també en la relació amb empreses que presten servei a
Catalunya. En aquests casos, el Síndic va recordar que la Llei preveu un
període d'adaptació perquè aquest dret es pogués exigir.


3.2. L'Informe 1998 Del Defensor del pueblo

La gran magnitud de les conseqüències de la llei, també va ser constatada
amb el nombre de queixes que sobre l'assumpte es van presentar davant del
Defensor del Pueblo. Van ser exactament 3.029 queixes.

Aquest gran nombre de queixes va comportar que el Defensor del Pueblo es
qüestionés la constitucionalitat de la llei, cosa que finalment no va fer,
però va substanciar-se amb dues recomanacions, una adreçada al President
del Govern de la Generalitat i una altra al President del Parlament de
Catalunya.

En aquestes recomanacions, el Defensor del Pueblo va fer les següents
consideracions::

( Va dir que en el desenvolupament de la Llei de Política Lingüística o en
la seva aplicació no s'adoptessin mesures que d'una o una altra forma
pressuposessin l'existència d'un deure general de coneixement de la llengua
catalana, predicable a tots els ciutadans residents a Catalunya.

( Va considerar desproporcionat un ús obligatori i general de la llengua
catalana en tota senyalització, rètols fixos i documents d'oferta de
serveis en establiments o empreses. També va considerar així el règim
sancionador. Va dir que s'ha d'aconseguir la normalització per mitjà de
mesures menys punitives que no es vegin com una imposició coactiva, sinó ha
de veure's com un objectiu, per al qual es demana la lliure adhesió dels
ciutadans.

( Respecte a l'abast i significat del règim de cooficialitat, va recomanar
que en ser totes dues oficials, no es podia imposar l'ús d'una sola de les
llengües oficials, com a única llengua de les Institucions, tant
internament com amb la resta de l'Administració. Això exigia que cada
llengua tingués un espai propi, possible i exercitable en l'àmbit intern,
interadministratiu i extern amb els ciutadans.

A més, va puntualitzar que s'utilitzava el concepte de llengua pròpia de
manera constitucionalment qüestionable, ja que s'atorgava una
substantivitat legal i jurídica superior, és definia com a llengua oficial.

Així, va recomanar que seria convenient que expressessin millor les
conseqüències de la cooficialitat.

( Respecte al principi de territorialitat, va dir que la llei esmentava que
el català era d'ús normal en les comunicacions en l'àmbit lingüístic del
català, sense especificar que era únicament el territori de la seva
comunitat autònoma.

Per tot això, el Defensor del Pueblo va suggerir que es donés una nova
redacció als articles 9.1, 9.3, 10.1, 15.3, 15.3, 30.2, 32.3 i la
disposició addicional 5 de l'article 32,3 i que no s'adoptin mesures que
pressuposin l'existència d'un deure general.

El debat de l'Informe de l'any 1998 del Defensor del Pueblo ens dóna la
clau per a la interpretació de la gran quantitat de queixes rebudes per
aquesta Institució. De les 3.029 queixes la meitat provenien d'un
filocatalanisme i l'altra meitat d'una visió filocastellana radical que
demanaven la sol·licitud de formulació d'un recurs d'inconstitucionalitat
de la llei. Això va ser producte d'una campanya mediàtica fonamentada per
dos grups oposats amb clares intencions de desprestigiar-se mútuament,
promoguts per associacions o grups extremistes.

En ser queixes, el format del qual era exactament igual, s'entén que
aquestes entitats impulsaven entre els seus copartíceps l'enviament de la
queixa, facilitant i difonent l'escrit, on només havien de consignar les
seves dades.

Aquests grups de queixes són catalogades habitualment com d'idèntica
temàtica, i són considerades com a una única, per tal d'evitar donar una
xifra esbiaixada de les preocupacions reals de les persones.

De fet, tot i que el Defensor del Pueblo diu al debat que es seu tractament
no és parcial, tot amb tot, només va tenir en compte la ideologia de la
meitat de les queixes. Una persona que només es llegís l'informe pensaria
que totes les queixes eren d'ideologia procastellana. Sols a través del
debat tenim coneixement que les queixes postulen idees oposades al 50%,
cosa que no s'esmenta a l'Informe.

També es pot comentar el fet que en aquesta Institució del Síndic de
Greuges va haver-hi una consulta, en la qual la promotora posava de
manifest que havia rebut una carta del Defensor del Pueblo d'acusament de
recepció de la seva queixa sobre l'ús exclusiu del català per part de
l'Administració Autonòmica i la seva disconformitat amb la Llei 1/1998,
quan en realitat la interessada manifestava que mai havia enviat aquest
escrit. També esmentava que coneixia altres casos com el seu.

Si donem veracitat a aquesta consulta, podríem entrar en el terreny de la
il·legalitat, que el sistema del procediment administratiu de les
institucions defensores del drets fonamentals de les persones poques
vegades pot detectar, ja que no es demana una autentificació d'identitat.

En tot cas, sense entrar en la presumpta usurpació de personalitat, la
realitat de les queixes presentades a la Institució del Defensor del Pueblo
no era com es va presentar a l'Informe. Es trobava clarament bipolaritzada,
tal com va reconèixer el propi Defensor, eren queixes amb un mateix format,
és a dir producte d'alguna de les associacions reivindicatives radicals.


3.3. Període 1999-2004

Durant l'any 1999, els ciutadans s'han adreçat al Síndic per exposar-li les
dificultats que troben quan volen fer ús del dret d'opció lingüística en
les relacions amb les administracions públiques. També s'ha denunciat
l'exigència del català per a l'accés a la funció pública per funcionaris
públics que es veuen afectats per la necessitat d'acreditar un determinat
nivell de coneixement del català per poder participar en concursos de
provisió de llocs de treball.

Al marge de les competències del Síndic, els ciutadans s'han adreçat a
aquesta Institució per denunciar la poca presència de la llengua catalana
en determinats àmbits socioeconòmics, àmbit que cada cop tindrà més pes,
com podem veure a les estadístiques. Malauradament com la majoria de les
queixes entren en l'àmbit privat, el Síndic no és competent per intervenir.

Alguns ciutadans s'han adreçat al Síndic per queixar-se de la manca de
productes etiquetats en llengua catalana. El Síndic va haver de recordar al
ciutadà que la possibilitat de la Generalitat de Catalunya per incidir en
l'etiquetatge de productes en llengua catalana és limitada per la normativa
comunitària, derivada bàsicament, d'una banda, del principi de la lliure
circulació dels productes en l'àmbit de la Unió Europea i, de l'altra de la
normativa que, amb caràcter bàsic, havia dictat l'Estat per a la defensa
dels consumidors i els usuaris.

És per això que l'article 34 de la Llei de política lingüística preveu la
possibilitat que la informació de l'etiquetatge dels productes pugui ser en
català o castellà o, en qualsevol altra llengua de la Unió Europea. Només
en el cas dels productes amb indicació de procedència es preveu que les
dades de l'etiquetatge figurin almenys en llengua catalana.

El cert és que, fins i tot en aquests productes on sembla que s'ha volgut
introduir la llengua de l'etiquetatge com a factor d'identificació, la
presència del català és escassa, com de forma encertada denuncien els
autors de la queixa. En tot cas, el Síndic ha informat els ciutadans que la
llei, en la seva disposició transitòria segona, preveu un termini de cinc
anys per al compliment de les normes sobre etiquetatge previstes a aquesta.

Finalment, aquest any, en aquest apartat s'han agrupat les queixes
relatives a l'activitat del Consorci per a la Normalització Lingüística.

Per tenir un ple coneixement de l'esforç realitzat, el Síndic va concloure
que s'haurien d'incloure més recursos a la normalització lingüística. Va
insistir en la necessitat, en alguns àmbits, d'un major nivell de
concertació social del tot imprescindible per aconseguir una major
complicitat i suport social a la tasca de millorar la presència de la
llengua catalana (per exemple, en les qüestions relacionades amb la ràdio i
la televisió, i en el món socioeconòmic).

El Síndic va manifestar que calia també ser exigent pel que feia a la
qualitat lingüística i superar l'esforç tècnic que s'esmerçava en la
revisió lingüística dins de l'Administració, atesos els recursos que s'hi
havien anat invertint en els darrers anys pel que feia a la formació en
llengua catalana del seu personal.

El Síndic va indicar que es va anar avançant en la presència social de la
llengua catalana, encara que en alguns camps amb massa lentitud, i era
moderadament optimista sobre la situació actual de la llengua encara que la
societat catalana encara estava i està lluny d'una plena normalització
lingüística.

El Síndic va cridar l'atenció del Parlament sobre la situació marginal en
què es trobava la llengua catalana en els àmbits qualificats de jurídics,
concretament, el judicial, el notarial i el dels registres de la Propietat
i Mercantil. Situació marginal que, al cap de vint anys de vigència de
l'Estatut i, per tant, del sistema de doble oficialitat, no podia tenir
altra justificació que la manca de disponibilitat lingüística de la majoria
dels funcionaris que els integren.

Es produeix, per tant, la paradoxa que un país que té una llengua pròpia i
un dret propi i això, avui, tant en l'àmbit públic com en el privat, veu
com aquest és aplicat molt majoritàriament en una llengua que, malgrat ser
oficial, no és la seva llengua pròpia.

Naturalment, aquesta mancança es projecta sobre l'actuació del ciutadà
d'evident importància social, i suposa una vulneració del precepte de
l'article 14 de la Constitució, ja que té com a conseqüència la
discriminació, a Catalunya, de qui, en ells, vol emprar la llengua del
país.

És a dir, en un sistema de doble oficialitat com el nostre, el ciutadà té
el dret d'elecció lingüística, que clarament és reconegut, per als àmbits
judicial i notarial, en els articles 13.2 i 14.2 de la Llei de política
lingüística. Però aquest dret serà il·lusori si el sistema no està en
condició d'atendre'l també en català i això comporta la necessitat que, a
Catalunya, els magistrats i els jutges, així com tot el personal adscrit a
l'Administració de justícia, i igualment els notaris i els registradors,
coneguin la llengua del país.

Aquest coneixement s'havia d'exigir lògicament en el marc dels
corresponents processos de selecció, que l'Estatut clarament
individualitzava per a Catalunya en els seus articles 22, per a l'àmbit
judicial, i 24, pels àmbits notarial i registral. Però, al final, ambdós
preceptes han estat neutralitzats per la legislació estatal respectiva, que
ha dut a la situació actual. Per això veu la conveniència d'instar la
reforma de la corresponent legislació estatal.

L'any 2000 trobem queixes principalment sobre tres àmbits d'ús del català:
en el sector socioeconòmic, a l'Administració electoral i registre civil i
a l'Administració de justícia.

Cada vegada son més els ciutadans que sol·liciten al Síndic que els informi
sobre el dret a fer ús de la llengua catalana en les activitats privades i
sobre la possibilitat d'exigir que se'ls correspongui en aquesta mateixa
llengua.

Les queixes relatives a les dificultats per fer ús de la llengua catalana
en el sector socioeconòmic afecten un ampli nombre de qüestions que van des
de la manca de models de contracte d'arrendament en català fins a les
dificultats per obtenir programes d'ordinador en aquesta llengua. Novament,
s'han rebut queixes en relació amb la manca d'etiquetatge de productes en
català. Especialment significatives han estat aquest any les queixes que
denunciaven la manca d'ús del català en els prospectes dels medicaments.

També en l'àmbit de les relacions privades, els ciutadans han exposat al
Síndic les dificultats en què es troben per fer ús del català: membres
d'associacions han sol·licitat al Síndic informació sobre la possibilitat
de reclamar l'ús de la llengua catalana en activitats internes i externes
d'associacions. L'ús del català per part de la Fira de Barcelona i
d'emissores privades de televisió per cable ha estat també objecte de
queixa.

En l'àmbit de l'Administració electoral i en el del Registre Civil, els
ciutadans han vist ignorat el seu dret a decidir quina havia de ser la
llengua oficial usada.

Malgrat les consideracions anteriors, l'àmbit de l'Administració de
justícia és sens dubte el que planteja més confusió al ciutadà que intenta
delimitar quin és l'abast dels seus drets lingüístics; per això ens hi
referim específicament.

Quant al respecte dels drets lingüístics en l'àmbit de les administracions
públiques, els ciutadans malgrat que han reclamat el dret a ser atesos per
l'Administració pública en la llengua escollida per ells, en moltes
ocasions veuen que aquestes seves demandes no són ateses per les
administracions públiques. Els ciutadans continuen fent palesa la
dificultat per fer ús de la llengua catalana en centres sanitaris
concertats i en les dependències de la policia estatal. També la manca
d'impresos en llengua catalana a les oficines de correus ha estat objecte
de queixa, malgrat que ens consta que s'han fet esforços per a la
normalització lingüística.

L'any 2001 destaca en matèria de normalització lingüística la qüestió
plantejada sobre la capacitació lingüística del personal al servei de les
administracions públiques i especialment en relació amb el personal que
presta servei en l'àmbit de l'Administració de justícia

Un dels objectius de la Llei de política lingüística és que el català sigui
present en tots els àmbits de la vida social. És per això que la llei ha
d'emparar i fomentar l'ús del català per a tota la ciutadania, donar
efectivitat a l'ús oficial del català i del castellà sense cap
discriminació per als ciutadans i ciutadanes, normalitzar i fomentar l'ús
del català en l'Administració, l'ensenyament, els mitjans de comunicació
social, les indústries culturals i el món socioeconòmic, i assegurar
l'extensió del coneixement del català a tots els ciutadans i ciutadanes.

Són diverses les queixes que novament han incidit en la manca de respecte
dels drets lingüístics dels ciutadans, tant en les seves relacions amb les
administracions públiques com en les actuacions en l'àmbit socioeconòmic.

En l'àmbit de l'ús de la llengua en les administracions públiques són
diverses les qüestions que han estat plantejades, el relatiu a l'ús de la
llengua per part de les administracions públiques, i l'altre apartat,
referent a l'habilitat lingüística del personal al servei de les
administracions públiques.

Els articles 9 i 10 de la Llei de política lingüística, d'acord amb
l'article 5 del seu precedent de 1983, estableixen que la Generalitat, les
administracions locals i les altres corporacions públiques de Catalunya han
d'emprar el català en les seves actuacions internes i en la relació entre
si, i que també l'han d'emprar normalment en les comunicacions i
notificacions adreçades a les persones residents en l'àmbit lingüístic
català.

Aquests articles s'entenen desplegats, pel que fa a l'Administració de la
Generalitat, pel Decret 107/1987, de 13 de març, pel qual es regula l'ús de
les llengües oficials per part de l'Administració de la Generalitat, que és
plenament vigent i en el qual s'inspira la Llei de 1998. Pel que fa a les
corporacions locals i les universitats, l'article 9.3 de la Llei preveu que
han de regular l'ús del català en l'àmbit de les competències respectives.

Si bé és cert que la Llei de política lingüística fa una aposta clara per
l'ús de la llengua catalana en les relacions tant internes con externes de
les administracions públiques catalanes, el cert és que de l'article 10 de
la Llei se'n deriva una obligació de respecte dels drets dels ciutadans, ja
que es reconeix expressament el dret dels ciutadans a presentar la
documentació en qualsevol de les dues llengües oficials i a sol·licitar i
rebre les notificacions en llengua castellana.

Malgrat el reconeixement exprés d'aquest dret, el cert és que encara ara,
de vegades, les administracions no atenen les peticions que els adrecen els
ciutadans que són part en un expedient administratiu i que manifesten de
forma expressa i inequívoca la seva voluntat de ser atesos en llengua
castellana.

Si bé entenem el paper potenciador de l'ús de la llengua catalana que fan
les administracions públiques catalanes, i que en la pràctica comporta un
ús generalitzat de la llengua catalana, això en cap cas ha de comportar que
es negui el dret al ciutadà a decidir en quina de les dues llengües
oficials s'ha de relacionar amb una determinada administració. A més, un
cop triada l'opció, només les notificacions efectuades en la llengua
expressament indicada pel ciutadà tenen plena validesa, malgrat que la Llei
indica que la sol·licitud de traducció no afecta els terminis. Cal, en
conseqüència, que les administracions públiques siguin especialment
respectuoses amb la voluntat manifestada pel ciutadà d'obtenir la
documentació relativa a un expedient del qual és part en la llengua oficial
desitjada.

En l'àmbit de l'Administració de l'Estat el que cal destacar és la manca de
sensibilitat, en determinats òrgans, per la pluralitat lingüística de
l'Estat, reconeguda en el mateix text constitucional. Segons l'article 12
de la Llei 1/1998, de 7 de gener, són vàlides les actuacions
administratives dels òrgans i els ens de l'Administració de l'Estat fetes a
Catalunya en qualsevol de les dues llengües oficials, sense necessitat de
traducció, i tothom té dret a relacionar-se, oralment i per escrit, amb
l'Administració de l'Estat a Catalunya en la llengua oficial que esculli i,
a més, a ser atès, i no se li pot exigir cap mena de traducció.

El Reial decret 1465/1999, de 17 de setembre, pel qual s'estableixen
criteris d'imatge institucional i es regula la producció documental i el
material imprès de l'Administració general de l'Estat, preveu que han de
ser necessàriament bilingües, en castellà i en català, tant els impresos
normalitzats que hi hagi a disposició dels ciutadans com la senyalització
exterior de les dependències administratives i els cartells de caràcter
informatiu o publicitari a tot el territori.

Malgrat l'aprovació de l'esmentada norma, el cert és que els ciutadans
s'han adreçat al Síndic perquè l'Administració de l'Estat continua usant
únicament la llengua castellana en les comunicacions que els dirigeix.

Novament el Síndic s'ha vist obligat a explicar als ciutadans que
l'ordenament jurídic els reconeix el dret a usar la llengua oficial que
desitgin en les seves relacions amb l'Administració .

Tot i haver una satisfacció pel desplegament reglamentari de la Llei
1/1998, de política lingüística. es constaten dificultats d'aplicació d'una
política lingüística no discriminatòria, com es demostra amb l'oposició que
ha tingut el Decret 49/2001, de 6 de febrer, aplicable al personal de
l'Administració de Justícia.

La ratificació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries
per part del Govern d'Espanya realitzada aquest any ha comportat la seva
entrada en vigor a l'Estat. Aquest fet és important perquè a partir d'ara
els seus principis s'hauran de tenir en compte, tal com ha interpretat el
Parlament de Catalunya en proposar la modificació de la normativa estatal
sobre la llengua oficial. Malgrat que, de moment, les propostes del
Parlament han estat rebutjades, cal congratular-se que l'Estat hagi
acceptat finalment que el documents d'identitat expedits a Catalunya siguin
bilingües. Per tant, cal que es replantegin les propostes del Parlament de
Catalunya que van ser rebutjades, així com altres que es poguessin
concretar a partir d'una atenta lectura de la Carta.

L'any 2001 va ser l'Any Europeu de les Llengües i malgrat que des d'un punt
de vista estrictament català incloent-hi les implicacions interessants per
a la normalització lingüística–, no es pot pas dir que hagi servit per
avançar en la superació de les incomprensions i els prejudicis que
entrebanquen el desplegament de la nostra llengua a Espanya i a Europa, cal
saludar les iniciatives que han permès avançar en la línia del foment del
multilingüisme i de la defensa de la diversitat lingüística. Entre aquestes
iniciatives destaca la proposició del parlament de Catalunya sobre l'Any
Europeu de les Llengües i el reconeixement de l'oficialitat del català a la
Unió Europea.

Durant l'any 2002., les queixes se centren bàsicament en les dificultats
trobades pels ciutadans a l'hora de fer efectiu l'ús de les dues llengües
oficials, tant en l'àmbit de les administracions públiques com en el
socioeconòmic. Remarquem que en aquest últim els ciutadans es queixen de la
manca de respecte per part de les empreses envers el català, no únicament
pel que fa a l'atenció al públic, sinó també en relació amb la documentació
emprada en el tràfic mercantil i la retolació dels serveis.

En l'àmbit de les administracions públiques cal posar en relleu que l'any
2002 comença a aplicar-se el Decret 324/2001, de 4 de desembre, sobre les
relacions entre els ciutadans i l'Administració de la Generalitat de
Catalunya a través d'Internet, amb la voluntat de millorar el funcionament
dels serveis públics.

Malgrat aquesta voluntat, manifestada en l'exposició de motius de la Llei,
i també malgrat que l'ús de les tècniques telemàtiques ha de garantir el
respecte als drets i llibertats reconeguts a la Constitució i regulats per
les lleis, també el Síndic ha rebut queixes quan en l'oferta dels serveis
de l'Administració utilitzant aquestes tècniques només s'ha emprat una de
les llengües oficials a Catalunya.

Igualment, en l'àmbit de les administracions públiques cal esmentar que la
Delegació del Govern, a la qual la Institució s'ha adreçat en diverses
ocasions en relació amb les queixes rebudes, ha posat de manifest,
novament, la voluntat de col·laborar per garantir els drets lingüístics
dels ciutadans demanant informació als organismes afectats i proposant
mesures correctores, i responent favorablement a les consideracions
expressades pel Síndic de Greuges.

No obstant això, també cal recordar aquí algun cas on la nostra intervenció
no ha facilitat un canvi de criteri, com ara el relatiu a la voluntat
expressada per aquesta Institució en relació amb l'exempció de cobrament de
la taxa que s'ha de pagar per la renovació del document nacional
d'identitat en format bilingüe en els casos en què l'esmentada renovació es
fa dintre del període de vigència del document nacional d'identitat del
titular emès únicament en llengua castellana.

En aquest cas, tot i que la reflexió del Síndic es va formular tenint en
compte l'antecedent de l'any 1985, en què la renovació de l'esmentat
document era gratuïta quan estava motivada per la traducció del nom del
titular de la llengua catalana, l'Administració es va ratificar en la seva
negativa a l'exempció proposada.

En general es valora positivament el desplegament reglamentari de la Llei
1/1998, de política lingüística. Es constaten, però, importants obstacles
per a l'aplicació tant a l'Administració d'àmbit estatal (sobretot la de
justícia) com en el món socioeconòmic, probablement deguts a la manca de
plans de concertació social i a la manca de pressió més potent per part de
ciutadans i consumidors. En concret, pel que fa a l'Administració de
justícia, el consell demana la introducció del coneixement del català com a
requisit en els concursos i les convocatòries de proves selectives per a la
provisió de places a Catalunya dels cossos de caràcter estatal i, per tant,
la conseqüent reforma de la Llei orgànica 6/1985, d'1 de juliol, del poder
judicial.

En el món socioeconòmic, preservar els drets dels consumidors
catalanoparlants, continuï establint les mesures de concertació i de foment
en els diferents àmbits sectorials, i que en casos clars faci ús dels
instruments legals de què disposa.

Es donen limitacions flagrants del català en el món socioeconòmic i
judicial, tot i les iniciatives lloables com les campanyes de
catalanització de les oficines judicials. Com que aquestes limitacions
provenen del marc desigual espanyol i europeu, cal instar el reconeixement
de l'oficialitat efectiva i jurídica del català, a Espanya i a la Unió
Europea.

l'Administració ha de fer accions de concertació social i de dinamització
de la llengua, a curt termini, en àmbits que afectin tant la població més
jove com la població de nova immigració.
S'ha de felicitar al Govern perquè ha endegat campanyes per promoure un
llenguatge no androcèntric, i se l'encoratja, en la mateixa línia, a
promoure l'ús d'un llenguatge simplificat i entenedor, d'acord amb les
formes d'expressió pròpies d'una Administració moderna i propera a les
persones, i a vetllar per la qualitat lingüística de totes les seves
comunicacions.



L'any 2003, les queixes rebudes en relació amb la utilització de la llengua
en l'àmbit de les administracions públiques i, en segon lloc, les rebudes
pel que fa a l'ús en l'àmbit socioeconòmic, amb especial èmfasi aquest any
en l'ús del català als serveis públics.

A diferència d'altres anys, en què hi ha hagut més equilibri, s'ha de
destacar que bàsicament les queixes en matèria de normalització lingüística
han estat presentades per la manca de respecte dels drets lingüístics
respecte al català i, minoritàriament, envers el castellà. Una de les
queixes amb més ressò mediatic ha estat la relativa a la decisió de
l'empresa estatal Correus i Telègrafs d'utilitzar, en tot l'Estat, el
logotip de l'empresa Correos únicament en castellà, quan fins fa poc aquest
era bilingüe en totes les comunitats autònomes amb dues llengües oficials.

D'altra banda, en el desenvolupament de la temàtica relativa a l'activitat
socioeconòmica es constata una progressiva millora en la normalització de
l'atenció telefònica i de la documentació, d'aquesta empresa, en català.
Igualment, cal palesar avenços, com ara en l'àmbit de col·laboració en
matèria de normalització lingüística amb organismes dependents de
l'Administració central, com és el cas de l'Agència Estatal d'Administració
Tributària, que s'ha mostrat molt receptiva a atendre i respondre, en la
mesura possible. a les queixes presentades davant el Síndic en l'àmbit de
la seva competència.



A través de la reforma de la Constitució o mitjançant altres mecanismes,
cal que l'Estat reconegui el català com a llengua oficial. Aquest
reconeixement tindria una gran transcendència psicosocial i política.
Reconèixer oficialment el plurilingüisme de l'Estat per primera vegada
representaria, en molts sentits, un salt molt gran i permetria resoldre el
reconeixement de la Unió Europea i fins i tot els problemes de
l'etiquetatge, de la justícia o de la presència en l'Administració general
de l'Estat.

L'elaboració d'un nou Estatut ha de servir per millorar la capacitat
normativa de la Generalitat en molts aspectes relacionats amb l'ús de la
llengua. S'hauria d'introduir el concepte de disponibilitat de totes les
administracions i empreses a atendre en català perquè és l'única manera de
garantir el dret a ser-hi atès.

En relació amb el món de la justícia, cal que el nou text estatutari:
– Individualitzi els processos de selecció de magistrats, jutges,
secretaris judicials i resta del personal de l'Administració de justícia,
així com els de notaris i registradors de la propietat i mercantils, quan
es tracti de cobrir vacants a Catalunya.
– Estableixi que els processos corresponents siguin convocats, administrats
i resolts per la Generalitat, per bé que d'acord amb la legislació estatal.
– Estableixi també que, en aquests processos, el coneixement de la llengua
catalana, en les circumstàncies que establiria la Generalitat, siguin
requisit de participació.

L'any 2004 continua palesant-se en aquest àmbit les queixes per vulneració
dels drets lingüístics. El Síndic de Greuges ha hagut d'intervenir davant
els incompliments de la normativa vigent en matèria de normalització
lingüística pel que fa a l'ús del català en l'àmbit institucional,
bàsicament en el judicial (registres civils i jutjats) i en el de
l'Administració perifèrica de l'Estat (Agència Estatal d'Administració
Tributària, Tribunal Econòmic Administratiu i Prefectura d'Inspecció de
Telecomunicacions), però també en el camp de l'activitat socioeconòmica.

També es constata que, en la pràctica majoria de queixes presentades, els
incompliments fan referència als impediments amb què es troba la ciutadania
per fer un ús normal de la llengua catalana, tot i que també s'han rebut
algunes queixes relatives a la manca d'ús del castellà a les
administracions públiques catalanes, entre les quals cal destacar les que
es refereixen a la manca de notificació en castellà de les fases de
tramitació d'un procediment sancionador, tot i haver-ho demanat
expressament, o la manca de lliurament de documents integrants d'un
procediment administratiu tramitat en català, traduïts al castellà.

Aquesta Institució tampoc va estar al marge de les queixes respecte de la
polèmica sobre la unitat de la llengua catalana i sobre la manca de
reconeixement del català com a llengua oficial al catàleg de les llengües
oficials del Parlament de la Unió Europea.

El Síndic de Greuges entén la preocupació dels ciutadans en relació amb
aquestes qüestions, ja que som davant de qüestions que fereixen moltes
sensibilitats, però respecte a les quals el vessant de la negociació
política del Govern central excedeix l'àmbit de les competències de la Llei
14/1984, de 20 de març, per la qual es regeix la Institució. Això no
obstant, es van donar trasllat al Defensor del Poble les queixes
plantejades sobre aquesta qüestió.

En relació amb les queixes presentades sobre la manca d'ús normalitzat del
català en l'activitat socioeconòmica, aquestes s'han emmarcat en l'àmbit
del sector privat prestador de serveis (administradors de finques, empreses
venedores de serveis de telefonia mòbil, etc.) i, per tant, queden fora de
l'abast de la competència de supervisió.

Per aquest motiu, tot i fer ressò del descontentament dels promotors, només
s'ha pogut recordar que les empreses i els establiments dedicats a vendre
productes o prestar serveis, que desenvolupen llur activitat a Catalunya,
han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores
quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya, d'acord
amb allò que preveu l'article 32.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de
política lingüística.

No obstant això, l'esmentada Llei no preveu l'obligació d'aquestes empreses
de lliurar la documentació als seus clients en català i únicament obliga a
redactar, si més no, en català la senyalització i els cartells d'informació
general de caràcter fix i els documents d'oferta de serveis.

Ateses aquestes circumstàncies, el Síndic ha informat els promotors de la
possibilitat d'adreçar-se a l'Administració competent per denunciar una
negativa injustificada a satisfer les demandes de les persones usuàries i
consumidores i perquè s'apliqui a l'incompliment denunciat el règim
sancionador previst a la Llei 1/1990, de 8 de gener, sobre la disciplina
del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.

Amb relació al pla de normalització lingüística de l'àmbit judicial, el
Síndic va voler destacar, i així ho va comunicar al Departament de Justícia
que és ambiciós en els propòsits i objectius, però que igualment seria bo
que no quedés en una mera manifestació de desig i de voluntat del
Departament i que no es reduís a una declaració programàtica i de
principis.

Per aquests motius, el Síndic demanava conèixer quins serien els indicadors
que permetrien avaluar el grau de compliment dels objectius proposats i que
indiquessin com té previst el Departament fer el seguiment per constatar
l'assoliment dels objectius programats.

En el mateix sentit, va entendre positiva la introducció d'un termini per a
la finalització del pla de funcionament en català de les oficines judicials
per tal que la condició de pilot no es perllongui de manera indefinida, com
també ho és la mesura de condicionar les gratificacions al personal de les
oficines judicials, incloent-hi els jutges i secretaris, d'acord amb el
temps que fa que estan acollits al pla, i dels objectius assolits.

El 3 de desembre, el Síndic va sol·licitar una compareixença al Parlament
de Catalunya sobre les actuacions en matèria de normalització lingüística
en l'àmbit judicial

Va parlar sobre el tema del Registre Civil i sobre les queixes del Jutjat
de Pau d'Arbúcies i d'Anglès, sobre els assentaments als registres civils i
la impossibilitat de fer-los en català. Va manifestar que encara era vigent
una llei preconstitucional, la del 57, amb un reglament preconstitucional,
el del 58. La normativa topa frontalment amb el nou marc constitucional i
estatutari.

Va recordar als parlamentaris que l'1 d'abril del 2003 el Congrés dels
Diputats va prendre en consideració reformar aquest tema, i finalment va
quedar aparcat. Per això, el mes de setembre la Institució es va adreçar a
la presidència de la Generalitat de Catalunya i a la presidència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

A final d'octubre el secretari general de Política Lingüística ens informa
que la Generalitat, a través del Departament de Justícia havia demanat al
Ministeri de Justícia la modificació d'aquestes temàtiques. I això va
quallar, posteriorment, en el protocol que van signar el Consell de
Justícia i el Ministre de Justícia, on es reconeix la realitat plurilingüe,
on ambdues institucions es comprometen a facilitar l'aplicació del principi
de doble oficialitat, i, per tant, també els assentaments es puguin fer en
català, i amb el compromís que es diu en el protocol de promoure les
reformes legislatives i reglamentàries, que estan per fer, perquè continuen
vigents la Llei i el Reglament preconstitucionals.

El secretari de Política Lingüística ens va informar que, mentre es dugui a
terme tot aquest procés, la Direcció General dels Registres i del Notariat
dictaria una instrucció interpretativa a l'empara d'aquest protocol. I, a
banda d'aquesta informació del Govern, el Síndic informa que la presidenta
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a través d'una resolució
tramesa al Consell General del Poder Judicial, insta al Ministeri de
Justícia, també, a iniciar aquest mateix procés de reforma.

En aquesta línia, també el Síndic manifesta que es continuen rebent queixes
respecte a l'ús del català als jutjats. I arran de la tramitació d'una
d'aquestes queixes, en concret una que es va donar en el Jutjat de Tremp,
que sembla que participava en l'experiència de funcionament en català
d'oficines judicials, el Síndic es va adreçar al Departament de Justícia
per demanar què és el que passava, atès que la gran majoria de judicis, la
gran majoria de sentències, la gran majoria d'interlocutòries es feien en
castellà.

El Síndic va dir al Parlament que és conscient que també hi ha una part
social de responsabilitat en el tema, quan advocats o quan la part social
utilitza el castellà per voluntat pròpia en l'Administració de justícia; hi
ha una part social, també, que els estrats socials que cauen en l'àmbit del
penal són majoritàriament castellanoparlants, quan no parlants d'àrab o
parlants d'altres llengües.

Però així i tot, manifesta que és evident que hi ha un desequilibri enorme
amb la normalització lingüística en l'àmbit de la justícia. El conseller de
Justícia es va comprometre davant del Síndic a avaluar en sis mesos les
actuacions en matèria de promoció de l'ús del català en aquest àmbit. I el
23 de setembre va tenir entrada en el Registre de la Institució un pla de
normalització lingüística de l'àmbit judicial i un pla pilot de
funcionament en català de les oficines judicials.

La Institució va constatar que eren documents excessivament breus, que eren
quasi una cronologia dels fets relatius a aquesta temàtica, amb molt poca
avaluació d'aquesta. Per aquest motiu, es va adreçar una sèrie de
consideracions al Departament de Justícia, suggerint que caldria dur a
terme una avaluació profunda de les actuacions que s'havien dut a terme, no
des de l'existència d'aquest nou Govern, sinó des de molt abans, quan
s'anunciaven els plans pilot i l'actuació en aquest camp, i que, per tant,
per poder jutjar, i poder supervisar, i poder garantir, i poder impulsar
mesures respecte a això, ens feia falta molta més informació.

El Pla de normalització lingüística que es va presentar és ambiciós, però
no es vol que es redueixi a una pura declaració programàtica de principis.
Per això, el Síndic demana informació sobre quins són els indicadors que
ens permetran d'aquí a uns mesos avaluar fins a quin punt s'ha avançat.

Sembla positiu que se'ns anunciï la introducció d'un termini per finalitzar
el Pla de funcionament en català d'oficines judicials. No es pot estar tota
la vida dient a un jutjat que és pilot, perquè al final perd sentit dir que
és una experiència pilot si s'eternitza al llarg del temps.

El Síndic està pendent de conèixer les reflexions del Departament sobre les
reflexions i demandes sobre aquestes qüestions que ha fet. També manifesta
que s'ha instat, com han fet altres àmbits, la modificació de la Llei
orgànica del poder judicial pel que fa al mèrit del català en les places,
en la provisió de places de jutges; i que s'ha participat en diverses
jornades sobre el català en la justícia, en la línia dels mateixos
objectius.

Si bé és cert que s'ha destacat en informes anteriors la manca de
sensibilitat a la pluralitat lingüística per part de l'Administració, de
determinats òrgans de l'Administració de l'Estat, també hi ha hagut
avenços. I vol assenyalar els avenços que s'han produït en l'Agència
Estatal de l'Administració Tributària.

S'han aconseguit resultats com un programa informàtic, amb la seva
aplicació i suport; una disponibilitat en llengua catalana de tots els
tipus d'ajuts adreçats a altres impostos sobre els ja existents, com l'IRPF
i el del patrimoni; el desig de l'Agència de continuar avançant per
normalitzar el bilingüisme, i, fins i tot, amb posterioritat, la instrucció
directa del director general de l'esmentat organisme per a l'execució d'un
pla especial perquè al més aviat possible la pàgina web de l'Agència pugui
ser consultada també en català.

Però amb data del 2 d'abril de l'any 2005 el president del Consejo para la
Defensa del Contribuyente deia que las diferentes lenguas existentes en
España hacen que la elaboración de todos los impresos en las lenguas
oficiales todavía no haya finalizado». S'ha d'agilitar, aquest procés, i
amb el mínim retard possible, s'ha d'anar a complir les normes que regulen
la cooficialitat lingüística.

El mateix Defensor del Pueblo, que ha reconegut avenços, creu que és
condició indispensable la disponibilitat d'impresos en les altres llengües
cooficials en aquest Estat, i que es compromet a trametre-ho en l'informe a
les Corts Generals.

Per acabar, vol assenyalar que en aquesta línia s'està col·laborant
estretament amb la Secretaria General de Política Lingüística i que també
han posat el nostre gra de sorra de contribució des de la nostra institució
al que era l'afirmació contundent davant de la ignorància de la unitat de
la llengua catalana.

3.4. Any 2005: Aprovació De La Reforma De L'Estatut De Catalunya

Durant l'any 2005 ha augmentat el nombre de consultes fetes a la institució
amb relació a presumptes vulneracions dels drets lingüístics i constatar
que més d'un 79% d'aquestes fan referència a la vulneració dels dret a
viure en català.

L'any 2005 és destacable en el àmbit normatiu la Llei 12/2005, de 22 de
juny, per la qual es modifica l'article 23 de la Llei de 8 de juny de 1957,
del registre civil i els anuncis relatius tant a la proclamació d'una
igualtat de drets i deures entre el català i el castellà al nou Estatut
d'Autonomia de Catalunya, com a la garantia dels drets lingüístics de
l'alumnat i criteris més exigents en els nivells de coneixement per part
del professorat al projecte de decret del Departament d'Educació.

La primera de les referències normatives no és sinó el fruit del
desenvolupament legal del reconeixement de la realitat plurilingüe de
l'Estat que l'obliga, en virtut de les seves competències d'ordenació dels
registres i instruments públics, a establir la regulació del Registre Civil
respectant el principi de la doble oficialitat contingut en la legislació
autonòmica quant a l'ús de les llengües en l'esmentat Registre públic.

La nova Llei estableix una norma de caràcter general en virtut de la qual
es assentaments han de fer-se en una llengua oficial del territori en què
radica el Registre, segons la llengua en què estigui redactat el document
d'entrada o en què es faci la manifestació i , si el document és bilingüe,
la inscripció es farà en la llengua indicada per qui ho presenta.
Igualment, la norma determina que en les comunitats autònomes amb llengua
oficial pròpia diferent del castellà els fulls del Registre Civil, els
impresos, els segells i els sistemes informàtics s'han de distribuir en les
dues llengües oficials.

Cal destacar un aspecte de l'exposició de motius de la llei i és la
relativa al reconeixement de la competència de les comunitats autònomes per
establir el règim legal de la llengua pròpia, cosa que comporta establir el
contingut bàsic de l'oficialitat i determinar les mesures necessàries per
al foment o la normalització de la llengua pròpia

Ressaltem aquest any les actuacions dutes a terme per la institució amb
relació a les queixes presentades per manca de respecte del deure d'atenció
a les persones per les administracions públiques en qualsevol de les
llengües oficials a Catalunya, així com, per la novetat que representen,
les queixes tramitades enguany relatives a la toponímia i l'antroponímia.

Igualment, serà objecte de tractament el tema relatiu a la titulació que
avala el nivell de coneixement de la llengua catalana i un tema que no
s'havia tractat en els darrers informes, però que sembla que torna a
ressorgir que és el que fa referència a l'ús de la llengua en l'àmbit de
l'ensenyament.

Enguany han sovintejat als mitjans de comunicació les informacions
relatives a la proposició de llei presentada pel Parlament de Catalunya
segons la qual els jutges que optin a una plaça a Catalunya han de conèixer
la llengua que es parla al territori i que si bé és recolzada a tall
d'exemple pel Consell de l'Advocacia Catalana i per l'Associació de
Juristes en Defensa de la Llengua pròpia, que entén que conèixer la llengua
dels justiciables permet als jutges un contacte molt més directe amb ells ,
és rebutjada pel dictamen emès pel Consell General del Poder Judicial que
entén que el coneixement de la llengua que es parla al territori si bé ser
pot ser considerada com a mèrit, no pot ser-ho com a requisit per a optar a
una plaça.

En un dels informes elaborat pel Departament de Justícia amb relació a una
de les queixes tramitades enguany, el Departament defensava que el fet que
a determinats funcionaris com ara els secretaris judicials no se'ls valori
com a mèrit el coneixement del català, fa que no vegin la llengua catalana
com una necessitat per treballar a Catalunya.

Moltes han estat les controvèrsies generades en aquest àmbit arran de
l'aprovació de la Reforma del Nou Estatut d'Autonomia. Haurem d'esperar com
evoluciona l'aprovació en el Congrés dels Diputats per saber com acaba sent
la nova realitat catalana en matèria lingüística.




8.- Conclusions

Com ja es deia a la Introducció existeix en les queixes presentades a la
Institució del Síndic una uniformitat temàtica molt recurrent:
Administració de Justícia, Registre Civil, manca d'impresos en qualsevol de
les dues llengües o companyies de serveis públics que no contemplen
l'atenció al públic en català.

La progressió lògica i esperable hauria de ser decreixent, producte de
l'adaptació social i administrativa a la nova legalitat normativa. Tot i
això l'estadística demostra que l'any 2005 el nombre de queixes i consultes
ha augmentat de manera molt més que important. De forma general, en totes
les àrees s'arriba a un 37% d'augment i de forma específica en l'àrea de
Normalització Lingüística assoleix l'increment un 42,5%. Si distingim les
queixes de les consultes, les primeres s'incrementen un 14% i les segones
un 79%.

Aquest augment espectacular, sobretot de les consultes és conseqüència, en
part, del major coneixement dels drets - i també de la Institució- per part
de les persones. Però en bona mesura, el cert és que les irregularitats
continuen existint.


Tot i això, el grau d'inadmissió de les queixes mai havia estat tan alt:
les queixes no admeses representen un 49% del total. Això vol dir que
moltes de les persones que s'adrecen a la Institució no tenen clar l'àmbit
competencial del Síndic de Greuges i reclamen o exposen fet que escaparien
les atribucions que li confereix la llei: generalment conflictes de l'àmbit
privat.

Encara que la llei no permet entrar en aquestes qüestions, demostren el
sentiment popular de les persones a Catalunya i sobretot un posicionament
ideològic de clares connotacions. Actualment la tria d'una llengua en
l'àmbit privat, personal, social i econòmic –no ja administratiu i
educacional que està ben regulat normativament, tot i que amb certes
irregularitats - sembla comportar un sentiment identitari i un
posicionament gairebé polític.



El grau d'acceptació de les resolucions realitzades pel Síndic és molt alt
–L'any 2005 encara tenim tres pendents. Tot i això, els problemes cada any
es repeteixen de forma constant, com si les recomanacions, suggeriments o
recordatoris fossin acceptats, però en realitat no posats en pràctica de
forma efectiva. Per això caldria fer un seguiment molt acurat de totes les
resolucions.

Tot amb tot, els problemes d'incompliments de les normatives no han anat
regularitzant-se de forma tant ràpida i àgil com molts esperaríem, tot i
haver passat més de dos decennis de la Llei de Normalització Lingüística i
vuit anys de la Llei de Política Lingüística.