El passat del futur

El passat del futur: les bases històriques de l’estat xinès del segle XXI Ara que Xina s’està convertint en una gran potència mundial, el món contempla – entre admirat i crític – els perfils distintius que semblen caracteritzar-la: una enorme capacitat de treball, una base confuciana que cimenta la cohesió social, però no proporciona eines per defensar-se dels abusos del poder, un estat autocràtic que ni perd poder ni tolera fissures, una societat articulada per un partit únic capaç d’adaptar-se als canvis, un sector exportador d’una potència imparable. Per entendre aquesta Xina de canvis vertiginosos – profunds en el camp econòmic, visibles en el cultural i sensibles en el polític –, i que tradicionalment ha identificat el progrés amb la solució de les contradiccions, convé recordar que aquests canvis es produeixen sobre un rerefons històric que els orienta, en garanteix la solidesa i en perfila els límits. L’impuls religiós més antic de Xina la polaritzava cap al culte als avantpassats, una orientació capaç d’articular grups cada cop més grans i més complexos en una xarxa jerarquitzada de fidelitats familiars. És sobre aquest horitzó cultural, despoblat d’herois i de mites – la importància dels avantpassats no es mesurava per heroïcitats mítiques sinó per haver preservat i perpetuat el llinatge -, que Confuci va formular les bases de la seva ètica, en la que la família és el nucli social bàsic on es nodreixen tots els grans valors, i en el que pren cos la lleialtat cap a l’autoritat que permetrà també el funcionament de l’estat. La família xinesa no és només una entitat econòmica i emocional: està en el centre mateix de la religiositat xinesa, i és per ella, per la seva supervivència i continuïtat, pel que treballen els xinesos. Tots els que han escrit sobre Xina - els frares del XVI, els jesuïtes del XVII, els Il·lustrats del XVIII, els protestants del XIX, els viatgers del XX - s’han sorprès unànimement, i en èpoques diverses, del molt que treballen els xinesos: el cert és que des de temps immemorial els xinesos han estat educats en una ètica de la productivitat que el impulsa a treballar molt dur i a fer-ho amb una visió a llarg termini, que beneficiï a tots els seus descendents. Aquesta era ja una de les bases que va proposar Confuci. Amb un desinterès exprés pels plantejaments transcendents, Confuci no propugnava una renovació moral basada en manaments divins: el seu objectiu era un estat governat pel home noble ideal, determinat per l’educació i no pel naixement. Però el confucianisme, que propugnava la virtut del governant, no en limitava el poder. L’anèmic desenvolupament legal xinès és una conseqüència d’aquesta actitud: el somni de Confuci va impedir a la llarga que Xina generés un concepte de llei basat en drets i obligacions, tant dels individus com de l’estat. La defensa dels individus contra l’estat no ha estat mai històricament en l’horitzó de la legislació xinesa: al contrari, la llei ha servit sempre per focalitzar cap a l’estat totes les lleialtats dels xinesos. És per això que, encara avui, les múltiples constitucions que es promulguen una rere l’altra tenen més de declaracions d’intencions que de marc polític estable i que la professió d’advocat no s’ha pogut començar a consolidar a Xina fins al segle XXI. L’estat xinès actual té similituds de fons importants amb el que els xinesos van heretar de l’imperi: des de començaments de la nostra era la norma ha estat una administració gestionada per buròcrates designats des de la capital. En aquesta organització intensament jerarquitzada, els poders de l’emperador – o per dir-ho amb terminologia moderna, els del president de la República – eren i segueixen sent il·limitats, per molt que l’estètica actual els privi de l’aureola que envoltava el cap de Mao: Hu Jintao, que acumula els càrrecs de president de la República, president de la comissió militar central, secretari general del partit comunista i president de la comissió militar central del partit comunista, té tant poder com els emperadors històrics. Investits pel poder religiós que els conferia ser Fills del Cel i recolzats en l’administració

burocràtica més poderosa que ha conegut la història, els emperadors xinesos presidien un estat en el que mai hi va cabre la multiplicitat de poders – reis, noblesa, ciutats, esglésies, gremis i territoris - que va desembocar en la formació dels estats europeus: el caràcter a l’hora religiós i burocràtic de l’estat xinès no deixava ni marge religiós ni espai polític per l’articulació legal de grups de poder ni de corrents d’opinió contràries a l’ordre existent. La norma ha estat sempre destruir qualsevol organisme que aspirés a tenir representació pròpia en les instàncies decisòries de l’estat: Xina va acollir el budisme amb entusiasme, però va acabar proscrivint l’església budista; va tenir més ciutats que cap altra civilització, però no els hi va donar mai entitat política. Però la tradició central xinesa no hagués pogut perpetuar-se durant mil·lennis sense mecanismes per corregir els seus errors. El Mandat del Cel amb que es legitimaven les dinasties imposava també a l’estat la obligació de vetllar pel benestar del poble, i tant les desgràcies naturals com el descontentament popular eren senyals de que aquest s’estava perdent: en definitiva, és un Mandat del Cel amb data de caducitat. Per això per l’estat xinès són tan incòmodes les protestes, en especial quan es fan en espais tan significatius ritualment com la plaça de Tian’anmen, siguin els estudiants o el seguidors del moviment religiós Falun Gong els qui protesten. Però també ho són els desastres naturals, i per això la resposta de l’estat, com en el cas del terratrèmol del Sichuan, sol ser tan immediata com dràstica. Un estat xinès en bon estat de salut reacciona sempre a les amenaces – socials, econòmiques o naturals – al benestar del poble: però per això cal que estigui ben informat. L’estat disposa des de fa dos mil·lennis de canals d’informació regulats, però la informació ha circulat sempre per l’interior de la burocràcia i aquesta tendeix a retocar-la per adequar-la als objectius que li imposa el nivell superior. Al segle XX, l’estat xinès va patir una autèntica plaga d’estadístiques falses: però ell era el primer en amagar o distorsionar la informació sempre que li convenia. Avui en dia, la manca de llibertat de premsa segueix privant al govern del necessari feedback. Cap civilització ha cuidat més que els xinesos la qualitat de la seva administració. En el nostre món, la noblesa i l’església, organitzades en estaments, proporcionaven el bressol i el status imprescindibles per administrar l’estat. Però Xina, que feia tot el possible per evitar que nobles i monjos accedissin al poder com a tals, va haver de perfeccionar una selecció de funcionaris - inventant i refinant exàmens i dissenys curriculars - que en essència es mantindria fins principis del segle XX. La revolució maoista va voler destruir el vell món i es va malfiar dels intel·lectuals – més val roig que expert, pregonava Mao - : una desviació que Xina ha conegut altres vegades en la fase inicial de les dinasties. Però la Reforma ha fet reviure el vell axioma confucià de la necessària coincidència entre les jerarquies polítiques i intel·lectuals: a la Xina actual, la formació acadèmica, sovint a l’estranger – tot i que ja hi ha tres universitats xineses entre les 100 millors universitats del món tant en les branques d’enginyeria i tecnologia com en la de informàtica -, torna a ser la base principal per a la carrera política, fins i tot dins del partit comunista. Certament el marxisme es difumina i la desigualtat es reimplanta. Però convé recordar que la jerarquització social, que ara es recupera amb escreix, és també un clàssic: Confuci la va defensar sempre de forma explícita. Les creixents desigualtats actuals – entre camp i ciutat, centre i perifèria, costa i interior – són difícils de pair després de dècades de intensa propaganda i pràctiques igualitàries: però mentre tothom visqui cada cop millor i es mantinguin les expectatives, no són un revulsiu global pel món xinès. De fet l’estat xinès es mou ara amb els objectius bàsics que sempre han estat a l’agenda de les noves dinasties que s’han anat trenant en el seu territori: enriquir l’estat i enfortir l’exèrcit, és un eslògan que a Xina compta amb 2.200 anys d’antiguitat. La República Popular el segueix enarborant amb

aquestes paraules exactes: la desfilada de l’1 d’octubre del 2009, commemorat els 50 anys de la República amb una imponent exhibició de poder econòmic i militar, s’ha d’entendre com una mise en scène d’aquests objectius. El caràcter marcadament paternalista de l’estat xinès l’ha dut a intervencions constants en l’economia per tal de controlar-ne sectors claus - com els de la sal i el ferro al principi de la nostra era - i promoure la producció i exportació de productes com la seda o la ceràmica: la compra actual de bonos del Tresor americà està en la mateixa línia d’intervenció de l’estat per protegir el seu sector exportador. La exportació massiva de productes – dins dels paràmetres d’una societat pre-industrial – ha estat una constant històrica de l’estat xinès, i va potenciar la generalització del treball en cadena i de la producció modular: Xina coneixia aquests processos des de feia segles, fins i tot mil·lennis, com demostren els milers de guerrers de la tomba del primer emperador, els milions de metres de seda que des d’abans de la nostra era recorrien tota Euràsia, arribant fins i tot a Roma, i la presència massiva de la ceràmica xinesa a tot el món des dels inicis de l’edat moderna. Fa més de mil anys, per altra banda, que la diàspora xinesa proporciona les xarxes necessàries al potent sector de l’exportació: a finals del segle XVI ja hi havia 25.000 xinesos a Manila, una ciutat fundada tot just el 1571, i ja hi havia 80 xinesos a Mèxic. No era una emigració de dissidents polítics o religiosos, ni de pobres camperols: tots ells eren emprenedors urbans, que és exactament el que segueixen sent els que en el segle XXI munten comerç rere comerç en el nostre país. Certament Xina ha passat per períodes de tancament: a principis del segle XVI n’hi va haver un, el maoisme en va ser un altre. Però no hauria d’estranyar que així que s’aixequen les barreres artificials – com va ser el cas amb el ingrés de Xina a l’Organització Mundial del Comerç – Xina mostri immediatament el nervi formidable en la producció i exportació – especialment del tèxtil – que ha caracteritzat tota la seva història. Hi ha móns en que el passat està molt més viu que entre nosaltres: i Xina és un d’ells. El record del paper central ocupat per Xina en els tràfics mundials al llarg de la història és avui paral·lel al de la humiliació i misèria que va sofrir el país des de mitjans del segle XIX. Els xinesos del segle XXI pensen amb orgull que estan recuperant el lloc que els hi correspon en l’economia mundial: i aquest orgull,i la confiança que genera, és també un actiu important per Xina. Dolors Folch Universitat Pompeu Fabra Barcelona, 28 de Febrer del 2010 Fet per la Expo de Shanghai