El palau de Qasr ibn Wardan en el context de l\'arqueologia paleobizantina a l\'orient mediterrani

EL PALAU DE QASR IBN WARDAN EN EL CONTEXT DE L'ARQUEOLOGIA PALEOBIZANTINA A L'ORIENT MEDITERRANI Arnau Perich i Roca

TREBALL DE FI DE MÀSTER MÀSTER INTERUNIVERSITARI D'ARQUEOLOGIA CLÀSSICA ICAC-UAB-URV Tarragona Juny 2009

1

EL PALAU DE QASR IBN WARDAN EN EL CONTEXT DE L'ARQUEOLOGIA PALEOBIZANTINA A L'ORIENT MEDITERRANI Arnau Perich i Roca

PRESENTACIÓ Han passat dos anys des que jo i els meus companys vam iniciar el Màster Interuniversitari en Arqueologia Clàssica que s'oferia des de les universitats Autònoma de Barcelona, Rovira i Virgili i des de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica. Ara aquests dos anys acadèmics (2007-2008 i 20082009) arriben a la seva fi i és el moment de, en la mesura del possible, fer una aportació pròpia a la que volem que sigui la nostra professió. No és un pas menor. No ho és perquè massa sovint la nostra formació superior a les universitats s'ha basat en meres repeticions de tot el que ja s'havia dit i, massa sovint, en allò que havien escrit els historiadors i arqueòlegs d'una o dues dècades endarrera. A més, aquestes recerques bibliogràfiques molts cops es limitaven a allò que es trobava a les prestatgeries de les biblioteques del nostre entorn més immediat. És el moment, doncs, de fer un pas endavant en la nostra àrea del coneixement del passat i oferir quelcom de nou. Fer una aportació pròpia, però, no significa revelar grans novetats que fins llavors havien estat desconegudes per totes les persones que s'han dedicat, com a mínim des del Renaixament, a l'estudi del passat clàssic. En primer lloc seria difícil de trobar una temàtica d'aquest tipus i en segon lloc segurament ocuparia molt més que els dos anys acadèmics en els que es divideix el nostre màster que ara acaba. La nostra ciència, com totes, la fem de forma pacient, generació rere generació i és per això que cada nou investigador té la sort de poder recolzar-se sobre la generositat i entrega de tots els seus predecessors, persones que van aportar el millor d'ells mateixos per a il·luminar mica en mica els milions de parcel·les fosques que sempre han tingut les persones quan han mirat en els camps del passat preguntant-se sobre l'origen d'objectes i monuments, però també de llengües, fronteres i conflictes. Es podria dir, per tant, que no cal ni és positiu que mirem al passat despullats, sinó que ens podem abrigar amb els coneixements que van aportar els nostres predecessors en el camp de l'arqueologia i la filologia clàssiques. Com s'explicarà ara mateix en la introducció, aquest treball s'ha dedicat a l'estudi d'un complex palacial del s.VI dC anomenat avui dia Qasr ibn Wardan. En el fons volem que aquest sigui un primer pas per a un estudi més ambiciós i a més llarg termini sobre la naturalesa i l'evolució del palau com a tal, com a model arquitectònic en el món bizantí, des de la seva herència estructural, tipològica i conceptual en el món romà fins a les seves últimes manifestacions ja a les portes de l'edat moderna europea. Però això ja és, repeteixo, una qüestió que pertany al futur.

2

ÍNDEX INTRODUCCIÓ............................................................................................................................p. 5 Capítol 1. Els contorns d'una època: l'Imperi Romà d'Orient entre la mort de Teodosi i la batalla de Yarmuk (395-636).........................................................................................................................p. 8 Capítol 2. La ubicació geogràfica i les rutes................................................................................p. 22 2.1 El marc geogràfic.......................................................................................................p. 22 2.2 Chalcis com a centre de les rutes del līmes oriental....................................................p. 27 Capítol 3. La historiografia del palau de Qasr ibn Wardan...........................................................p. 32 3.1 Els precedents dels estudis sobre arqueologia bizantina. Dels inicis a la Primera Guerra Mundial..........................................................................................................................................p. 32 3.2 Els primers estudis sobre el complex palacial de Qasr ibn Wardan............................p. 35 3.3 Els estudis sobre Qasr ibn Wardan després de la restauració.......................................p. 41 Capítol 4. Les restes materials conservades del complex palacial de Qasr ibn Wardan................p. 51 4.1 El complex arquitectònic del palau de Qasr ibn Wardan..............................................p. 51 4.1.1 L'ala sud del palau..........................................................................................p. 52 4.1.1.1 L'ala sud del palau. La planta baixa................................................p. 52 4.1.1.2 L'ala sud del palau. El primer pis....................................................p. 56 4.1.2 L'ala oest del palau.........................................................................................p. 59 4.1.3 L'ala nord del palau........................................................................................p. 62 4.1.4 L'ala est del palau...........................................................................................p. 64 4.2. El pati...........................................................................................................................p. 65 4.3 L'església del complex palacial de Qasr ibn Wardan....................................................p. 66 4.3.1 La façana sud de l'església ............................................................................p. 67 4.3.2 La façana est de l'església .............................................................................p. 68 4.3.3 La façana nord de l'església ..........................................................................p. 68 4.3.4 La façana oest de l'església ...........................................................................p. 69 4.4 La caserna del complex palacial de Qasr ibn Wardan..................................................p. 71 Capítol 5. La restitució arquitectònica del complex palacial de Qasr ibn Wardan........................p. 74 5.1 La restitució del palau de Qasr ibn Wardan.................................................................p. 74 5.1.1 La restitució de l'ala sud del palau................................................................p. 74 5.1.2 La restitució de l'ala oest del palau...............................................................p. 77 5.1.3 La restitució de l'ala nord del palau...............................................................p. 78 5.1.4 La restitució de l'ala est del palau.................................................................p. 79 5.2 La restitució de l'església del complex palacial de Qasr ibn Wardan...........................p. 80 5.2.1 La restitució de la façana sud de l'església....................................................p. 81 5.2.2 La restitució de la façana est de l'església.....................................................p. 82 5.2.3 La restitució de la façana nord de l'església..................................................p. 82 5.2.4 La restitució de la façana oest de l'església...................................................p. 82 Capítol 6. El Palau de Qasr ibn Wardan dins del seu context històric i cultural............................p. 83 6.1 El complex palacial de Qasr ibn Wardan i el seu context històric...............................p. 83 6.2 El comitent del complex palacial de Qasr ibn Wardan................................................p. 89 6.3 El complex palacial de Qasr ibn Wardan en el context regional.................................p. 90 6.3.1 La recontrucció del complex de Qasr ibn Wardan........................................p. 90 6.3.2 El palau de Qasr ibn Wardan i l'arquitectura militar.....................................p. 92 3

6.3.3 El “Palau de Trajà” a Bosra..........................................................................p. 93 6.3.4 El palau episcopal de Bosra...........................................................................p. 94 6.3.5 El “Palau del Dux” d'Apollonia.....................................................................p. 95 6.4 L'arquitectura palacial bizantina...............................................................................................p. 96 6.4.1 El Gran Palau de Constantinoble...............................................................................p. 96 6.4.2 L'evolució de les formes............................................................................................p. 99 6.5 La interpretació del palau de Qasr ibn Wardan en l'arquitectura palacial bizantina................p.101 6.6 La funció dels espais en el palau de Qasr ibn Wardan...........................................................p. 103 6.6.1 Els espais de representació......................................................................................p. 103 6.6.2 Els espais utilitaris...................................................................................................p. 104 6.7 El final de Qasr ibn Wardan...................................................................................................p. 105 Bibliografia.................................................................................................................................p. 106 Figures........................................................................................................................................p. 107 Làmines.......................................................................................................................................p. 145

4

INTRODUCCIÓ El treball que segueix a continuació estudia les evidències materials que són resultat d'un moment històric molt concret dins del que definim com l'Imperi Romà o com el període romà en general i que, a grans trets, s'extén pels deu segles que van entre el s.V aC i el s.V dC, és a dir, grosso modo, des de la victòria romana contra la ciutat Etrusca de Veies en la tercera guerra que les enfrontava (406-396 aC) fins a la fi de l'Imperi d'Occident amb el destronament de Ròmul Augústul per part del cap germànic Odoacre (476 dC). El període que s'obre entre aquestes dues dates simbòliques veurà com aquesta petita comunitat llatina que duia el nom del seu fundador mític, aconseguirà crear un dels estats més extensos de l'edat antiga, amb una extensió tal que, durant el regnat de Trajà (98-117), abastava part de tres continents i s'extenia des de l'Oceà Atlàntic fins als rius de Babilònia i des de les terres altes d'Escòcia fins als deserts d'Egipte. Aquest fou moment únic, una etapa històrica en la que totes les costes del Mar Mediterrani estigueren unides en un mateix estat. Un episodi del nostre passat que, com sabem, i tot i els intents que es van fer, no s'ha tornat a produir mai més. Aquesta no és pas la situació del Mediterrani en època imperial romana, quan és més que mai un mar intern que facilita l'intercanvi i la circulació de persones i mercaderies i també realitats intangibles, però d'una importància històrica decisiva com són les idees, els rumors, les pors, les opinions polítiques, les creences religioses i les malalties. Si alguna divisió s'observa és la que hi ha entre l'oest i l'est. El primer el formen Itàlia i a les províncies occidentals conquerides per Roma des de la segona guerra púnica (219-202 aC) fins als primers anys de l'Imperi. Aquest Occident europeu i africà ha absorbit en gran part la cultura i la llengua dels conqueridors. En canvi, l'est està format per l'espai físic i polític dels antics regnes hel·lenístics i, per tant, de cultura i llengua gregues, almenys a determinades capes socials. Però com sabem, la reunió de totes les costes del Mediterrani en un sol estat centralitzat no havia de ser eterna. Forts canvis econòmics, polítics, administratius i culturals afecten a l'estat romà ja des de la meitat del s. III dC en una successió de períodes que els historiadors hem convingut a anomenar la “Crisi del s. III dC ” (235-284), el “Baix Imperi” (284-476) i l' “Antiguitat Tardana”. El final d'aquest període és molt més difícil de definir cronològicament i, si per Hispània s'apunta l'any 711 pel desembarcament dels àrabs musulmans a la Península Ibèrica, en altres parts de l'antic Imperi aquesta frontera és molt més difosa o és anterior al 711, com és el cas que ens ocupa en el present treball. Precisament és en aquests moments finals del període romà i de profundes transformacions en el Mediterrani anteriorment dominat per la xarxa de ciutats que té Roma com a centre, en el que s'ha centrat aquest treball de fi de màster i com no podia ser d'una altra manera, s'ha basat en l'estudi 5

d'un objecte arqueològic. Aquest “objecte” és un edifici o, més ben dit, un conjunt d'edificis. Creiem que aquest conjunt és molt revelador de l'època en la que, amb una gran velocitat històrica, es concep, es crea i s'abandona, tot convertint-se en una ruïna que el temps i la sorra s'encarregarien de sepultar. Concretant encara més, es tracta d'un conjunt de tres edificis ben datats en època paleobizantina i sobre el qual la majoria d'investigadors han estat d'acord en interpretar-los com a un palau d'un governador o una persona d'alt rang dins de l'estament militar, una església i una caserna per a l'allotjament dels soldats. Aquest conjunt, que avui dia es troba al massís calcari i estepari que precedeix al desert de Síria, rep el nom modern de Qasr ibn Wardan, que evidentment és el nom popular que els àrabs de la regió han donat tradicionalment al conjunt. Es tradueix, ignoro per quina raó, com “Castell de les Roses”.1 Segons creiem, aquests edificis ajuden a entendre molts aspectes de la societat i l'estat que els van concebre, els van dur a terme i els van abandonar en un curt període de temps. D'aquí el seu interès en estudiar-los en detall de manera que ens permetin completar les informacions que ja tenim sobre la societat d'aquest període històric de canvis accelerats. La tipologia en la que s'inspira, l'estructura general, la gramàtica arquitectònica, la funcionalitat dels espais, l'aprofitament dels recursos naturals, la decoració arquitectònica i parietal, els epígrafs, etc; en resum els elements físics de la construcció que han arribat fins als nostres dies, són el vehicle que nosaltres hem de fer servir per a explicar el funcionament de la societat que el va construir i usar. Repetim el concepte de societat, perquè per molt que ens agradin les a vegades espectaculars restes materials del passat, no podem oblidar que el que ens interessa és saber el funcionament mateix d'aquestes societats: com vivien, com treballaven, com es relacionaven, com satisfeien les seves necessitats, com s'organitzaven per a defensar-se, què pensaven, etc. No és una tasca fàcil i molts cops l'investigador no pot arribar a conèixer amb seguretat tot allò que es pregunta a través de les poques restes materials que en un determinat moment deixen d'interessar als qui les usaven. Però cal apropar-s'hi i aquest treball serà un intent en aquest sentit. Tot i els bons propòsits, no vull deixar de fer l'advertència al lector o a la lectora d'aquest treball que jo personalment no he tingut encara la ocasió de visitar aquest jaciment i que, per tant, alguns detalls o algunes consideracions se'm poden haver escapat. Espero, però, que no siguin massa importants i assumeixo el risc d'equivocar-me per aquest motiu. Si bé l'arquitectura bizantina és una part de la història de l'art prou coneguda a nivell de l'edificació religiosa, no ho és tan pel que fa a l'edificació civil. Aquest fet té una explicació: els edificis religiosos són sostinguts per l'Església, per institucions eclesiàstiques o per les comunitats 1 Littmann, E; Magie, D jr. (1921) Publications of the Princeton Unisersity archaeological expeditions in Syria in 1904-1905 and 1909. Division III, Section B. Greek and Latin inscriptions in Syria. Southern Syria. The Ledjā. (Leyden), p. 40 6

de fidels, ja sigui amb finançament, manteniment, reparacions, neteja, etc. El cas dels edificis civils és diferent, ja que aquests són sostinguts únicament per l'estat i encara que poden arribar a ser molt més luxosos i espectaculars que les edificacions religioses, quan l'estat passa per dificultats o simplement deixa d'existir en aquella zona en concret com passarà al Pròxim Orient després de la conquesta dels àrabs musulmans, ja ningú es fa càrrec d'aquell edifici, que resta abandonat i sovint espoliat per a aprofitar-ne els materials fins que se'n perd el record entre els habitants d'aquella zona. No passa això amb els edificis religiosos, que encara que passin a formar part d'un altre estat que inclús té una altra cultura religiosa dominant, segueixen sempre sent d'utilitat a les comunitats cristianes locals, que els mantenen sense la necessitat de funcionaris. És per aquest motiu que l'arquitectura bizantina que ha arribat fins als nostres dies és bàsicament religiosa, mentre que la de caràcter civil és més aviat exepcional. Aquest treball es basarà precisament en una d'aquestes excepcions d'arquitectura civil. L'objectiu principal del present és fer un estudi sobre el palau de Qasr ibn Wardan, per tal d'enmarcar-lo en les seves coordanades històriques i de tipologia arquitectònica. La metodologia seguida en aquest treball ha estat la de cercar el màxim d'informacions possibles referides a les estructures físiques de tot el complex de Qasr ibn Wardan, ja fos a partir de fotografies com a partir dels diferents autors que s'hi han dedicat. La idea ha estat la d'utilitzar les facilitats que ofereixen les noves tecnologies informàtiques per tal d'acostar-se al màxim a la les dimensions exactes i a la naturalesa mateixa de les restes. Només a partir d'aquestes informacions pot hipotitzar com hauria estat i com hauria funcionat el complex palacial en la seva època de funcionament entre els ss.VI i VII de la nostra era. L'estructura del treball, detallada a l'índex, s'acompanya posteriorment de les figures, que es troben al final. Les làmines sobre les estructures de palau i les nostres hipòtesis de treball es troben ja al final del treball, després de les figures. Aquesta opció, potser més incòmode pel lector o lectora, s'ha adoptat davant les dificultats del tractament de les imatge en els documents de procesament de text.

7

1. ELS CONTORNS D'UNA ÈPOCA: L'IMPERI ROMÀ D'ORIENT ENTRE LA MORT DE TEODOSI I LA BATALLA DEL YARMUK (395-636) En aquest primer apartat situarem al lector o lectora en el context històric en el que s'insereix el palau de Qasr ibn Wardan, que és l'objecte principal d'aquest estudi. És el la seva inserció en el temps i en l'espai el que realment permet valorar-lo i entendre'l en la seva globalitat. Es podria dir gràficament que el s.VI a l'Orient romà (bizantí, si es vol) és la història d'una recuperació, un esplendor i una recaiguda. Una recuperació en el sentit que l'Imperi entra al s.VI després d'haver superat les dures proves del s. V, quan va haver de lluitar durant gairebé un segle per la mera supervivència de l'estat. No s'ha d'oblidar que després de la batalla d'Adrianòpolis (378) tota la Península Balcànica està exposada a la presència dels ostrogots assentats a Tràcia2, que fluctuen amb les seves relacions amb l'Imperi entre la col·laboració i la hostilitat. La col·laboració es tradueix en l'entrada a l'exèrcit, tal com van prometre a canvi de que se'l permetés l'entrada al territori romà, però aquest ingrés en massa a l'exèrcit, a la vegada els obre la via a una influència cada cop major a l'estat romà. Això es produeix des del moment en que l'ascens en l'escalafó militar els acosta cada cop més a càrrecs des dels que poden exercir una influència política i aquesta tendència anirà cada cop a més, fins a arribar a perjudicar els mateixos interessos de l'estat.3 Per tant, l'estat romà a Orient es veu a vegades en la contradicció d'haver de lluitar contra la presència d'un poble “bàrbar” en el seu territori justament amb el reclutament de mercenaris “bàrbars” (germànics en aquest cas), degut a les enormes dificultats de reclutar soldats entre els seus propis súbdits. Però a la vegada la decisió política per a lluitar contra els invasors que solen saquejar el territori no pot ser prou ferma degut precisament a que les màximes responsabilitats a nivell militar estan en mans de membres d'aquests pobles, bàsicament dels ostrogots. Aquesta problemàtica es veu accentuada, almenys a la primera meitat del s.V per una sèrie de governants sense una voluntat política clara i profundament influenciats pels seus consellers, que molts cops són els seus familiars més directes. Un cas clar és el de l'emperador Teodosi II (408-450) que va estar tot el seu regnat sota la influència de la seva germana Pulquèria primer i de la seva esposa Eudòxia després.4 Elles en el fons no són més que els caps visibles d'una sèrie d'interessos creats a la cort de Constantinoble per a dur una política exterior determinada. Aquesta es tradueix, per exemple, en la denegació constant d'ajuda a un Imperi Occidental, cada cop amb més dificultats per a aturar les invasions d'altres pobles germànics que penetren sense oposició a les seves fronteres del Rin i el Danubi. En aquesta situació d'extrema debilitat militar i política, l'Imperi amb prou feines pot salvar-se de la penetració dels huns. Atila creua el Danubi amb les seves tropes l'any 441 dC. 2 Treadgold (2001) Breve historia de Bizancio (Barcelona) p. 44 3 Maier, F.G. (1994) Las transformaciones del mundo mediterráneo. Siglos III-VIII (Madrid) 4 Ostrogorsky, G (1983) Historia del Estado Bizantino (Madrid), p. 68 8

Aquests nòmades procedents de les estepes d'Àsia central saquejaran tot allò que puguin i acabaran per exigir uns tributs cada cop més feixucs i humiliants a l'Imperi d'Orient.5 L'Orient, de fet, només es lliura del saqueig gràcies a la poderosa línia de muralles que s'havia construït en època de l'emperador Teodosi II (les “Muralles de Teodosi”) i que tancaven per l'oest la petita península en la que, entre el Mar de Màrmara i el Corn d'Or, s'assentava la capital d'Orient des de l'any 330.6 Un exemple clar d'aquest tipus de personatges que dominen la cort de Constantinoble és l'alà Aspar, producte de la nova penetració de poble germànics que va seguir al desmembrament de l'imperi dels huns i que farà augmentar de nou la presència d'aquests a l'exèrcit i a l'estat.7 Aspar tindrà molta influència en l'elecció del nou marit de l'Augusta Pulquèria (i, per tant, del nou emperador) a la mort de Teodosi II. Aquest serà l'oficial Marcià (450-457)8. Durant el seu curt regnat el fet més destacat és la celebració del Concili de Calcedònia (451) en el que es fixa el que a partir d'aquest moment s'entendrà com la ortodòxia cristiana.9 És en aquest Concili (el quart dels concilis ecumènics de l'Església) que es condemnen com a herètics els corrents de pensament nestorià (ja condemnat al Concili Ecumènic d'Efes, de 431) i monofisita. Cal fer un breu incís en les polèmiques cristològiques de l'inici de l'època bizantina, perquè a l'Orient paleobizantí els debats sobre la relació entre el Fill i el Pare, la situació de la persona de l'Esperit Sant o la relació entre les naturaleses humana i divina de Crist, seran molt més determinats a tots els nivells del que puguin semblar a un lector contemporani que viu després de la il·lustració del s.XVIII. Aquestes polèmiques, que poden semblar poc menys que inútils avui en dia, no ho són tant si sabem veure les problemàtiques socials i regionals que amaguen i, com sabem, portaran a no pocs enfrontaments en el si d'aquestes societats de la primera època bizantina.10 El primer corrent de pensament cristià que es condemnarà com a herètic havia sorgit des de que el patriarca Nèstor, que havia pujat al tron episcopal de Constantinoble l'any 428, començà a proclamar la doctrina de l'escola teològica d'Antioquia. Segons aquesta escola de pensament cristià, en Crist residien dues persones, la divina i la humana, però la divina era anterior i després havia creat a la persona humana de Crist i, per tant, Crist era inferior al Pare, és a dir, negava la consubstancialitat de Crist amb Déu Pare. Derivat d'aquesta postura teològica, era incorrecte anomenar a la Verge Maria “Mare de Déu” (Θεοτόχος) ja que Maria només havia donat a llum a Crist-home i, per tant, només se la podia anomenar “Mare de Crist”( Χριστοτόχος).11 Si el nestorianisme havia estat producte de l'escola teològica d'Antioquia, la seva resposta vindria de la mà de l'escola d'Alexandria i del seu bisbe Ciril. La visió alexandrina defensava que en 5 AAVV (2006) Le Moyen Âge en Orient (Paris), p. 22 6 Mango, C (1990) Le développement urbain de Constantinople (IVe-VIIe siècles) p. 15 7 Rosen, W (2008) Justinian's Flea: Plague, Empire and the Birth of Europe (Londres), p. 54 8 Ostrogorsky, G (1983) op. cit., p. 73 9 Marrou, H.I. (1985) L'Église de l'Antiquité Tardive (303-604) (Paris), p. 37 10 Dagron, G (1984) La romanité chrétienne en Orient. Héritages et Mutations (Londres), p. 21 11 Dagron, G (1984), op. cit., p. 30 9

realitat les dues naturaleses s'havien fusionat en el Déu-Home que era Crist. En aquest altre extrem, l'afirmació d'Eutiques, també de l'escola d'Alexandria, segons la qual en el fons només hi havia una naturalesa (Μονοφισις, monofisis) va acabar desembocant en el que es coneix com a l'heretgia monofisita, que es desviava de la ortodòxia en negar la naturalesa humana de Crist, tot afirmant que només existia la divina. El monofisisme serà a partir de mitjans del s. V dC un dels problemes político-religiosos més importants en el si de l'estat paleobizantí.12 Així doncs, el Concili de Calcedònia de 451 condemna aquests corrents de pensament com a herètics. D'aquesta manera, es planteja l'enfrontament entre el centre de l'Imperi (de majoria calcedoniana) i les províncies orientals de l'Imperi (de majoria monofisita) de greus conseqüències en el futur.13 Però tornant als aspectes purament d'història política, el general Aspar tindrà de nou una influència decisiva en l'elecció del nou empreador, un cop mori Marcià l'any 457. El nou escollit serà Lleó I (457-474) un home de confiança d'Aspar. Tot i el seu origen polític, serà ell el primer en lluitar contra la influència germànica a l'exèrcit i a l'estat. Una innovació simbòlica que també introdueix Lleó I és el fet de fer-se coronar pel patriarca de Constantinoble a la catedral de Santa Sofia, una ceremònia que a partir d'aquest moment ja no s'abandonarà fins al final de l'Imperi i és símbol del cada cop major poder que ostenta la seu de Constantinoble, anteriorment havia aliada de Roma per a combatre la preponderància de la seu d'Alexandria després de la seva victòria sobre el nestorianisme.14 Ara però, les dues seus patriarcals es distanciaran cada vegada més per la pretensió de Constantinoble d'igualar-se en el rang eclesiàstic a la seu de Roma. Com es veu, molts cops les batalles cristològiques també amaguen una lluita entre les seus patriarcals (Roma, Constantinoble, Antioquia, Alexandria i Jerusalem) per a dirimir qui té la preponderància dintre de l'Església. Havíem dit que Lleó I serà el que iniciï la política des desgermanització de l'estat i de l'exèrcit per tal de superar aquella dinàmica paralitzadora. El mitjà per a aconseguir-ho serà el d'anar substituint paulatinament els soldats gots per una aliança amb els isauris, un poble de les muntanyes del sudest d'Anatòlia15 i, per tant, teòricament “romans”i súbdits de l'Imperi. L'acord amb els isauris es segella amb el matrimoni entre el cap dels isauris, anomenat Tarasikodissa (que adoptà el nom grec de Zenó) i la filla gran de l'emperador, Adriana.16 És a partir d'aquest moment en que l'estrella d'Aspar comença a declinar i, tot i que aconsegueix el títol de cèsar pel seu fill Patrici al casar-lo amb la segona filla de Lleó I, finalment una conjura de palau acabarà amb l'assessinat d'Aspar, amb el del seu fill Ardabur i amb l'empresonament de Patrici l'any 471. Només amb la substitució d'Aspar es pot explicar l'expedició per mar i per terra que

12 Ducellier, A (1988) Les Byzantins. Histoire et Culture (Paris), p. 13 13 Hussey, J (1990) The Orthodox church in the Byzantine Empire (Oxford), p. 18 14 AAVV (2001) Historia de Bizancio (Barcelona), p. 45 15 Treadgold, W (2001) Breve historia de Bizancio (Barcelona), p. 69 16 Ostrogorsky, G (1983) op. cit., p. 76 10

l'Imperi d'Orient va organitzar contra el regne vàndal de l'Àfrica l'any 468 en ajuda a l'Occident.17 Tot i que l'expedició va acabar en un fracàs total, va ser el primer signe de canvi. Al morir Lleó I (474) pujarà al tron Zenó, que haurà de veure impotent com cau l'imperi d'Occident amb el destronament de Ròmul Augústul per part d'Odoacre (476) qui reconeix formalment la sobirania de Zenó i és nomenat magister militum per Italiam, en teoria per a governar Itàlia en nom de l'emperador d'Orient. No és més que una ficció política que reconeix fets consumats.18 Però a la vegada aquest fet és una gran oportunitat per l'imperi d'Orient per deslliurarse dels ostrogots que col·laboraven i lluitaven amb l'Imperi segons les seves conveniències, tot devastant la Península Balcànica. Si la mort s'havia emportat a Teodoric Strabo (481) a l'altre cap ostrogot, Teodoric Àmal, se'l va convènçer perquè ell i tot el seu poble anessin a destronar a Odoacre d'Itàlia, doncs s'havia enemistat amb el govern de Constantinoble. Amb la presa de Ravenna i l'assassinat d'Odoacre l'any 493 comença la història del regne Ostrogot d'Itàlia que combatrà en el futur contra les tropes de l'Imperi. Ara l'Orient havia allunyat de forma definitiva l'amenaça germànica i es preparava per resoldre el problema isauri, que causava no pocs problemes amb les lluites entre els líders d'aquest poble. De fet, Zenó es va passar anys lluitant contra els seus antics generals en interminables guerres civils. 19 Aquesta situació va començar a canviar amb la mort de Zenó (491), quan l'emperadriu viuda, Adriana, va casar-se amb un alt funcionari de la cort de nom Anastasi (491-518). Aquest es va destacar per les seves grans capacitats en l'administració i, sobretot, per la seva habilitat en el sanejament de les finances imperials. Aquests èxits en el terreny de les finaces estatals es va poder fer fins i tot amb l'eliminació d'alguns impostos, com ara els de les activitats comercials i industrials (auri lustralis collatio).20 L'eliminació d'aquest impost lògicament va ser ben acollida a les ciutats, però es féu en detriment del camp i de l'agricultura, que va ser obligada a vendre a l'estat productes al preu fixat, a la vegada que obligava al pagament d'impostos en moneda (adaeratio), en lloc de en espècie com s'havia permès fins a aquell moment.21 Després d'una dura guerra amb els isauris que es va acabar l'any 498, Anastasi va ordenar el trasllat forçós a Tràcia de tot el poble isauri, on ja no van poder mantenir la seva resistència secular. El posicionament d'Anastasi a favor del monofisisme i de la facció de circ dels verds, va fer que la violència a les ciutats i les revoltes contínues, com per exemple de la Vitalià l'any 512, caracteritzessin l'agitat regnat d'Anastasi que, tot i això, en morir havia deixat un tresor més que considerable a les arques de l'estat.22 17 18 19 20 21 22

Facci, J (1996) Introducción al mundo bizantino (Madrid), p. 22 Maier, F.G. (1994) op. cit., p.139 AAVV (2001) Historia de Bizancio (Barcelona) p. 46 Morrison, C (dir) (2004) Le monde byzantin, t. I: 330-641 (Paris), p. 32 Ostrogorsky, G (1983) op. cit., p. 79 Bury, J.B. (1958) History of the Later Roman Empire. From the death of Theodosius I to the death of Justinian (Nova York), p. 51 11

Mort Anastasi (518) pujà al tron el comandant en cap de la guàrdia dels excubitors de palau d'origen il·liri amb el nom Justí I (518-527). Es podria dir que l'emperador Anastasi, amb la seva política interna, representa les ultimes manifestacions de les dues grans qüestions que l'Imperi Romà d'Orient havia de resoldre si no volia acabar sucumbint com l'Occident. La mort de Teodoric Strabo (borni) (481) i la marxa de Teodoric Àmal per instal·lar-se en sòl italià amb l'aval de l'Imperi, havien deslliurat als Balcans del problema ostrogot com hem vist i el trasllat dels isauris a Tràcia contribuïa a portar la pau a tota Anatòlia. A nivell religiós, segueixen els conflictes, que no es restringueixen pas als cercles erudits de món eclesiàstic. Anastasi serà l'últim monofisita declarat que s'assentarà en el tron imperial de Contantinoble. Més tard també es desencadenaran altres conflictes de rerefons religiós en el si de l'Imperi, en part també relacionats amb el monofisisme, però ja no seran els debats cristològics dels ss. IV i V, sinó que estaran relacionats entorn del culte a les imatges, en el que es coneix com la “crisi de les icones” o la “iconoclàstia” (711-843).23 Justí havia nascut al poble de Tauresium, prop de Naissus (actual Niš, Sèrbia), als Balcans i havia ingressat a l'exèrcit, dintre del qual havia ascendit fins al comandament en cap de la guàrdia dels excubitors de palau, guàrdia creada per Lleó I per a començar a contraposar el poder isauri als ostrogots que servien com a mercenaris a l'exèrcit. És doncs la seva carrera professional la que el porta a fixar la seva residència a Constantinoble. Quan finalment es traslladi a la capital ho farà acompanyat del seu nebot, el futur emperador Justinià I (527-565).24 Si bé a l'Antiguitat Tardana els pobles germànics que havien penetrat dins l'Imperi d'Occident ja eren estats independents ben establerts en els territoris que ocupaven, entre els romans orientals mai va deixar d'estar viva la idea que aquelles terres una vegada havien format part de l'Imperi i com a tals, eren terres romanes a les que no es volia renunciar, per molt que temporalment, fossin administrades per cabdills germànics en el nom de l'Imperi. Tant és així que fins i tot en un principi els mateixos reis d'aquests pobles van reconèixer la sobirania de l'emperador de Constantinoble, mentre que ells sols exercien un poder que l'emperador els delegava. Evidentment, tot això era una construcció de teoria política difícilment creïble ni per uns ni pels altres, però és important pel fet que l'evolució dels esdeveniments és prou present per ambdues parts. Donades aquestes premisses, els bizantins pensaven que era un dret natural de l'emperador romà el fer-se restituir els seus territoris i, fins i tot, era una missió sagrada el deslliurar els ciutadans romans i ortodoxos de les províncies occidentals del govern d'uns reis estrangers, bàrbars i herètics. Tot el regnat de Justinià I es va posar al servei d'aquesta missió.25 Si bé entre els anys 518 i 527 oficialment l'emperador és Justí I, de seguida Justinià, molt més 23 Bryer, A; Herrin, J (1977) Iconoclasm (Birmingham) p. 7 24 Tate, G (2004) Justinien. L'épopée de l'Empire d'Orient (Paris), p. 76 25 Ostrogorsky, G (1983) op.cit., p. 83 12

preparat per a les tasques de govern que el seu oncle, exercirà cada cop més funcions de govern. És obra seva la ruptura amb la política monofisita d'Anastasi i també és ell qui propiciarà la reconstrucció de la pau eclesiàstica amb Roma, tant necessària per a les ambicions polítiques a Occident. Tan bon punt Justinià va poder dirigir tots els aspectes del govern després de la mort del seu oncle (527) es posà a treballar en el seu gran somni: el de recuperar un Imperi Romà unit i ortodox, doncs tant Justí I com Justinià I eren fidels seguidors del Concili de Calcedònia. Per a les grans empreses bèl·liques que s'haurien d'afrontar, es va poder comptar amb l'enorme tresor que havia deixat la política fiscal d'Anastasi, xifrada en 320.000 lliures d'or.26 Les campanyes de Justinià a Occident van fer tenir oberts tres grans nuclis d'operacions: el regne vàndal d'Àfrica, el regne ostrogot d'Itàlia i el regne visigot d'Hispània. En tots tres casos l'estratègia que utilitzaran els romans serà la d'aprofitar-se de les querelles internes pel domini del govern que en aquells moments tenen lloc al si de les aristocràcies germàniques que els governen.27 La primera víctima del somni unitari de Justinià va ser el regne vàndal, que des de l'any 429, quan van ser expulsats pels visigots del sòl hispà, havia ocupat les províncies africanes i tenia com a capital l'antiga ciutat de Carthago, ciutat que havien pres l'any 439. L'ocasió per a intervenir militarment es va presentar ja l'any 530 quan un cop d'estat de les seves pròpies tropes va acabar amb el regnat del romanòfil Hilderic i va situar al tron Gelimer, un altre membre de la familia reial vàndala.28 Davant la negativa de restituir el tron a Hilderic, Justinià i el seu govern van començar a preparar la guerra contra el regne africà, que es va veure clarament facilitada gràcies a la firma del tractat de pau amb la Pèrsia sassànida, tractat conegut com la “Pau Eterna”, de l'any 532. Tot i que l'exèrcit que havia enviat l'Imperi d'Orient era relativament poc nombrós (uns 18.000 homes)29 quan van desembarcar en terres africanes l'any 533, la flota vàndala estava reprimint unes revoltes a Sardenya i en prou feines van poder reaccionar.30 Queien derrotats en les batalles de Decimum i Tricamarum. El general que dirigia l'expedició, Belisari, entrava a Constantinoble en processió triumfal l'any 534.31 Tot i aquest èxit tan ràpid, els bizantins de seguida es van haver d'enfrontar a un perill contra el qual ja estaven lluitant els vàndals: les tribus berbers de l'interior. Arribar a dominar-les i a sotmetre-les va costar encara llargs anys als bizantins, que no van tenir la regió controlada fins l'any 545, quan la província d'Àfrica, ara sota un nou Magister militum per Africae, va arribar a la seva 26 Ostrogorsky, G (1983) op. cit., p. 79 27 Gordon, C.D. (1972) Byzantium and the Barbarians (Londres), pp. 33-35 28 Stein, E (1949) Histoire du Bas-Empire. Tome II: De la disparition de l'Empire d'Occident à la mort de Justinien (476-565) (Bruges). p. 311 29 Ostrogorsky, G (1983) op. cit., p. 84 30 Stein, E (1949) op. cit., p. 314 31 Bréhier, L (1969) Le monde byzantin. Tome I: Vie et mort de Byzance (Paris), p. 34 13

màxima expansió.32 Ja al mateix any que l'Àfrica queia en mans de Justinià (535), es produí la ruptura definitiva de l'Imperi amb els ostrogots. Aquest poble havia dominat la península italiana des de que Teodoric el Gran es va imposar per la força a Odoacre (493).33 Com en el cas africà, el conflicte es va desencadenar a partir de les diferències existents en el si de la casa reial ostrogoda. En aquell moment regnava la filla de Teodoric el Gran, la reina Amalashunta, que ho feia en qualitat de regent del seu fill Athalaric, per no poder assumir legalment el poder degut a la seva condició de dona. Amalashunta es caracteritzava per la seva política de proximitat i reconciliació amb la població romana i catòlica, fet que no era ben vist per certs membres de l'aristocràcia ostrogoda, més partidaris d'una política de dominació política i imposició de l'arrianisme. Però quan Athalaric va morir l'any 534 la situació d'Amalashunta es va fer encara més precària i, a part d'entrar en contactes diplomàtics amb Justinià per a posar-se sota la seva protecció, va proposar d'associar al seu cosí Theodat al tron, a canvi de jurar que la deixaria governar sola. Theodat va acceptar i va ser proclamat rei. Aquest no va tardar, però, posar-se al capdevant del “partit” pro-germànic i a exiliar a Amalashunta a una illa dins del llac Bolsena, prop de Viterbo. Al cap de poc temps Amalashunta moria estrangulada pels parents d'uns conspiradors que ella mateixa havia ordenat assessinar.34 Amb la mort de la regent aliada, começa la “guerra gòtica” a Itàlia (535-555). La guerra a Itàlia comença amb l'enviament de 12.000 homes sota el comandament del general Belisari.35 Serà una guerra llarga, dura i desastrossa pel conjunt de la península italiana. No ens podem allargar en l'explicació de les vicisituds de la guerra, però no serà fins al cap de vint anys que els imperials es poden imposar als ostrogots, amb un gran cost en vides humanes i amb una gran merma del tresor imperial. Coincideix en aquests anys, (540) que els perses decideixen trencar la “Pau Eterna” que mantenien amb l'imperi des de l'any 532. Aquest fet es produí, en part per les instigacions dels mateixos ostrogots que informen als perses de que la majoria de les tropes de Justinià es troben a l'Occident (539)36 i també per les demandes de protecció de la noblesa d'Armènia, que accepta molt malament les noves condicions que imposa la dominació bizantina a nivell fiscal i de pèrdua dels seus privilegis tradicionals.37 Però per les informacions que ens forneix Procopi, és possible que el trencament de la treva fos incitat pel mateix Justinià. Aquestes afirmacions es basen en una sèrie de moviments diplomàtics per part de Justinià d'intentar atemptar contra els interessos perses, ja sigui provant de corrompre al Lakhimida Al-Mundir (aliat àrab dels perses) o bé incitant als huns hephtalites, a atacar l'imperi 32 33 34 35 36 37

Stein, E (1949) op. cit., p. 327 Bovini, G (1991) Ravenna. Mosaicos y monumentos (Ravenna), p. 13 Rosen, W (2008) op. cit., p. 146 AAVV (2006) Le Moyen Âge en Orient (Paris), p. 23 Stein, E (1949) op. cit., p. 362 Stein, E (1949) op. cit., p. 364 14

persa. Sigui com sigui, la qüestió és que Kushrau I (“Cosroes”en la seva forma llatinitzada) portarà a terme la primera invasió del seu regnat al març de l'any 540.38En aquesta campanya es deixa veure la manera que tindrà Kushrau d'entendre la guerra amb l'Imperi, doncs per ell, la guerra no és una ocasió per a ocupar i mantenir grans territoris a l'enemic tot expandint el propi imperi, sinó que té molt a veure amb les finances que ell mateix necessita per l'administració del seu regne. 39És per això que en moltes ocasions el procediment serà el següent: posar setge a una ciutat i oferir d'aixecar-lo a canvi del pagament d'un rescat, que sol de força elevat. Si la ciutat s'hi resisteix o paga menys d'allò que el Gran Rei ha demanat llavors sí que es procedeix a l'atac. En aquesta campanya de Kushrau I es pot observar, en el cas de moltes ciutats, la pràctica absència d'autoritats civils i militars a l'Orient bizantí i com els bisbes n'assumeixen el lideratge. 40 Aquesta és una realitat socio-política que es va imposant sobretot des del s.V dC, tant a la meitat Oriental com a la Occidental de l'Imperi.41Un exemple el documentem en Procopi quan com el bisbe Candidus de Sergiòpolis (avui Resafa) s'ofereix a rescatar als dotze mil presoners que havia fet l'exèrcit persa en la presa de Sura a canvi de dues-centes lliures d'or. Segurament el més important d'aquesta campanya és la presa, al juny del 540, de la ciutat d'Antioquia42 i la massacre que va venir a continuació, mentre que els supervivients van ser traslladats a un indret a un dia de distància de Ctesifont, on es va contstruir una ciutat sobre el model de la ciutat de l'Orontes. Procopi ho relata així: “Cosroes, entonces, fundó una ciudad en Asiria, en un lugar a un día de distancia de la ciudad de Ctesifonte. La llamó Antioquía de Cosroes, asentó allí a todos los cautivos antioquenos y les construyó un baño público y un circo, permitiendo que se entregaran a los demás lujos, pues a los aurigas y a los músicos se los trajo consigo de Antioquía y de otras ciudades romanas”.43Per tant, quan els exèrcits bizantins estan entrant a la capital dels ostrogots, a la frontera oriental sofreixen la presa de la ciutat més important de la regió, fent-se evident la impotència de l'Imperi per a assegurar alhora els seus flancs occidental i oriental. La campanya s'acabarà al final de l'estiu del 540 amb un balanç desastrós per l'Imperi. Aquest ha vist amb quina facilitat els perses passaven l'Eufrates, envaïen el territori romà i s'emportaven un botí més que considerable, tot per no parlar de les víctimes i dels captius. Amb aquest estat de debilitat, els lazis, profundament descontents amb l'administració bizantina i en concret de l'opressiu monopoli comercial al que els sotmetia el Magister militum per Armeniam, Joan Tzibus, van viatjar fins a Ctesifont per a passar-se al perses i renovar el pacte del 522.44 Sotmesa la fortalesa de Petra, els perses es van apropiar de la Lazica l'any 541. Però 38 39 40 41 42 43 44

Stein, E (1949) op. cit., p. 486 Stein, E (1949) op. cit., p. 485 Stein, E (1949) op. cit., p. 488 Brown, P.R.L. (1982) Society and the Holy in the Late Antiquity (Londres), p. 15 Tate, G (2004) op. cit., p. 754 Procop. Pers., II, 14, 1-2 Tate, G (2004) op. cit., p. 764 15

ràpidament es van haver de retirar al saber que Belisari ja havia arribat i estava entrant a la Mesopotàmia persa, acostant-se a Nisibis i posant setge a la fortalesa de Sisaurana. Però els romans de seguida es retiren al seu camp degut a l'epidèmia que s'està estenent i per l'engany de l'aliat ghassànida Harith (aliat àrab dels bizantins) que avisa falsament de que s'acosta un gran exèrcit persa, amb l'objectiu de no compartir el botí.45 Aquesta monòtona guerra de frontera d'escassos resultats tant per un com per l'altre contendent, acabarà amb la treva de l'any 545. Aquesta establia la pau per cinc anys amb la donació immediata per part de l'Imperi de dues mil lliures d'or i, contrariament a la “Pau Eterna”, aquest tractat és igualment vàlid per les confederacions aliades d'àrabs, però no s'apliacaria a la Làzica.46 És per això que en els anys que seguiran, les relacions entre els dos imperis estaran marcades per la guerra pel control d'aquest interessant punt estratègic i comercial a on avui dia s'ubica la República de Geòrgia. Acabada la treva, es va renovar per uns altres cinc anys ( per tant, fins al 550) , aquest cop per la suma de dues mil sis-centes lliures d'or, mentre que la Làzica en tornà a quedar exclosa. La guerra continuà fins al final de les hostilitats a l'estiu del 556, quan perses i romans va arribar un acord de no agressió fins a que s'aconseguís arribar a un acord més estable reconegut per ambdues parts. 47La derrota persa de l'any anterior i la nova situació d'ampliació territorial amb la que es va trobar Kushrau I després de la victòria turco-persa que havia acabat amb els huns hephtalites (560) va convènçer al Gran Rei a firmar una treva amb Justinià. Aquesta (Pau del 562) es va firmar als voltants de Daras entre el magister officiorum, de nom Pere i l'ambaixador persa IzadhGouchnasp.48 La Pau del 562 també es coneix com la Pau dels cinquanta anys, doncs aquesta era la durada inicial del tractat. Amb ell els perses reunciaven a tota la Làzica a canvi que els romans els paguessin trenta mil sous d'or a l'any. La frontera a Mesopotàmia i Armènia no sofriria modificacions i quedaria com en els últims dos-cents anys. Pel que fa a les confederacions d'àrabs aliats, se'l prohibia d'atacar a perses i romans, però se'ls donava llibertat per a fer la guerra entre ells si volien.49 Finalment, es renovava la clàusula segons la qual es prohibia a ambdues parts el construir fortaleses prop de la frontera comuna i que el Magister militum per Orientem residís a la ciutat fronterera de Daras.50Aquesta pau dels cinquanta anys estarà vigent durant tot el que queda del regnat de Justinià i només la trencarà el seu successor: Justí II (565-578). En aquesta època es donà la circumstància, desgraciada per l'Imperi, que quan els soldats 45 46 47 48 49 50

Ibid. Whittaker, C.R. (1989) Les Frontières de l'Empire romain (Besançon) p. 19 Stein, E (1949) op. cit., p. 517 Stein, E (1949) op. cit., p. 518 Whittaker, C.R. (1989) op. cit., p. 21 Stein, E (1949) op. cit., p. 519 16

imperials estaven lluitant contra els germànics o els perses a les llunyanes fronteres occidentals o orientals, el cor de l'imperi era atacat i saquejat per una sèrie de pobles que baixaven cada cop amb més audàcia per la península balcànica i causaven el terror a Il·líria i Tràcia.51 Són els esclavens, els antes i els búlgars. A més de que els exèrcits estan ocupats en guerres llunyanes per a donar compliment al somni unitari de Justinià, a partir de l'any 541 ja havia fet aparició a les costes d'Egipte una de les plagues més brutals que recorda la humanitat: la “pesta de Justinià”. Aquesta havia aparegut per primer cop al port egipci de Pelusium, segurament amb els vaixells que venien de les costes etíops (País de Punt) amb rates infectades a bord. Es creu que la infecció, que va afectar ràpida i violentament Egipte, el nord d'Àfrica, Síria, Constantinoble, Palestina, Àsia Menor, els Balcans i Itàlia va acabar per reduir un terç de la població que havia tingut l'Imperi l'any 540. Per tant, havia acabat amb, com a mínim, 25 milions de persones.52 L'historiador Procopi de Cesarea era present quan la plaga va arribar a Contantinoble i ens parla de la mort de deu mil ciutadans en un sol dia53. Aquesta xifra ens dóna la idea de la violència de la plaga (que es repetirà a l' Europa del s. XIV amb el nom de la “pesta negra”) i dels estralls que causà. La plaga, a part del drama humà que va representar, tindrà com a conseqüència lògica la d'una reducció molt notable dels ingressos fiscals de l'estat en un moment en el que té varis fronts militars oberts al llarg de les seves fronteres orientals i occidentals. Pel que fa al front dels Balcans i l' Europa central, l'Imperi jugarà a un paper d'espectador en les lluites que es desenvolupen entre els diversos pobles eslaus, germànics i asiàtics, principalment llombards, gèpids, hèruls, huns koitgurs i huns oitgurs. Constantinoble, sempre que podrà, gastarà els mínims esforços militars en la protecció dels Balcans degut als problemes ja comentats a nivell humà i financer. És per aquest fet que adoptarà l'estratègia d'enfrontar aquests pobles uns amb els altres sempre que es presenti la ocasió. Això no evitarà, però, que molts d'ells protagonitzin terribles saquejos i massacres als Balcans, com per exemple la gran invasió dels huns koitgurs del març 559 que ens recull l'historiador Agathias. La última gran penetració de nòmades que es desenvoluparà sota el regnat de Justinià serà la dels Búlgars, un poble emparentat amb els huns que al seu temps estava sent pressionat pels àvars, que ara entren en escena. Aquests al seu temps estarien fugint de la gran massacre que gairebé acaba amb tots ells per part dels turcs, un poble anteriorment sotmès als àvars.54 Al morir Justinià I (565) el tron passarà al seu nebot Justí II (565-578) que si bé hereta un imperi molt més extens, també és un imperi amb grans fragilitats com hem pogut veure en la història del la frontera del Danubi al s. VI dC. També s'intensifiquen a partir d'aquest moment els enormes 51 Lemerle, P (1954) Invasions et migrations dans les Balkans depuis la fin de l'époque romaine jusqu'au VIIIe siècle, Rev. Hist. 34, pp. 15-16 52 Rosen, W (2008) op. cit., p. 11 53 Sarris, P (2002) The Eastern Roman Empire (306-641) a Mango, C (de.) The Oxford history of Byzantium, p.49 54 Stein, E (1949) op. cit., p. 542 17

problemes per mantenir les conquestes d'Àfrica (mauri) Itàlia (llombards) i Hispània (visigots). El tresor està esgotat i no es poden afrontar els subsidis als ghassànides a Aràbia o als àvars als Balcans.55 L'estratègia de Justinià de “divideix i venceràs” no havia de durar massa temps més, sobretot perquè el domini àvar al nord del Danubi pressionava als llombards cap a la península italiana (568) i els eslaus i també grups d'àvars saquejarien els Balcans a partir del 577.56A tota aquesta sèrie de desgràcies per l'Imperi, l'any 572 s'hi suma el trencament de la treva dels cinquanta anys amb Pèrsia, per la negativa de Justí II de seguir pagant-los tributs estipulats a la Pau del 562. Aquesta negativa s'emmarca en la política de fermesa en les relacions amb Pèrsia que durà a terme Justí II. El que estava en joc era Armènia, que en aquesta època, a part dels seus interessos tributaris, comercials i estratègics, és vista com una bona reserva d'homes que potencialment es podrien reclutar per a servir com a mercenaris als exèrcits imperials, molt necessitats de soldats per les derrotes i la plaga de pesta.57 L'enfrontament simultani amb els àvars dels Balcans i amb els perses sassànides portarà a una sèrie de derrotes militars en les que es fa evident el problema de la falta de recursos financers i humans. Ja l'any 573, un any després d'haver negat els tributs al perses pel tractat de pau del 562, els perses prendran la ciutat frontarera de Daras amb les pròpies màquines romanes d'assalt que aquests havien usat per a assetjar Nisibis abans de l'arribada de Kushrau I amb el seu exèrcit. Daras era el baluart més sòlid en la defensa de la frontera oriental des d'època d'Anastasi i acabava de caure. Aquesta pèrdua farà embogir a Justí II fins al punt que no podrà seguir goverant l'Imperi, per la qual cosa la seva esposa Sofia designa a un “Cèsar” per tal que governi en el seu nom. La persona escollida i el seu succesor quan mori Justí II l'any 578, serà Tiberi Constantí (578-582).58 Tiberi II era un militar amb talent i amb més sentit comú que Justí II. Però considerava la recuperació de Daras una qüestió d'honor i va desplaçar alguns contingents de la frontera del Danubi a Pèrsia, a la vegada que recultava a 15.000 homes més per a una guerra que ell creia ràpida i victoriosa.59No seria així. Tot i que el seu millor general, Maurici va obtenir una sèrie de victòries i s'arribà a acostar a Ctesifont, els perses no van cedir, a la vegada que els àvars pressionaven cada cop més en la desprotegida frontera del Danubi, mentre que les incursions dels eslaus arribaven fins al sud de Grècia. La campanya no es va interrompre fins a l'any 582, quan Tiberi II, malalt, va fer cridar a Maurici a Constantinoble, el va casar amb la seva filla i el va nombrar el seu hereu.60 Ja amb l'emperador Maurici (582-602) es produiran una sèrie de victòries als Balcans als anys 55 56 57 58 59 60

Sarris, P (2002) op. cit., p. 51 Ibid. Ostrogorsky, G (1983) op. cit., p. 91 Maier, F.G. (1994) op. cit., p. 242 Kaegi, W.E (1968) Byzantium and the decline of Rome (Princeton), p. 24 Ibid. 18

'90 del s. VI, però poc poden fer per a canviar la desastrossa situació de raids continuats per part d'àvars i eslaus. Contra Pèrsia, en canvi, sí que hi ha certs èxits al Caucas i també té èxit la intervenció bizantina a favor del cop d'estat que depossarà a Hormizd IV (579-590) en favor de Kushrau II (590-628) l'any 591 i que farà que tornin a l'Imperi moltes de les pèrdues territorials que havia sofert amb la debilitació a la frontera oriental a partir de l'any 540.61 Però la fi de Maurici arribarà des de de les seves pròpies files.62 L'any 602, aquest emperador donà l'ordre que les tropes que estaven acampades a la riba dreta del Danubi havien de passar l'hivern allà. Si l'emperador ja no era massa popular entre l'estament militar per les reduccions de la paga (25% menys l'any 588), aquesta decisió farà esclatar una revolta entre l'exèrcit dels Balcans que marxarà sobre la capital encapçalat per un oficial de nom Phokas. Aquest serà proclamat August el 23 d'agost de l'any 602. En arribar a Constantinoble no va dubtar en eliminar a bona part de la familia de Maurici.63 Els vuit anys de govern de Phokas, un home colèric, cruel i venjatiu64, es caracteritzen per un clima de terror i d'imposició a la força de la ortodòxia que desemboca en una guerra civil. Aquest fet serà aprofitat pel Gran Rei Kushrau II per a invadir els territoris que havia hagut de cedir l'any 591 per recompensar als bizantins el seu ajut en el cop d'estat que el va dur al poder i inmediatament després començarà una exitosa campanya per territori romà que el durà ràpidament a l'Eufrates (609-610) i a penetrar a Anatòlia (611). L'any 614 els perses entraven a Jerusalem, on massacraven a bona part de la població i s'enduien la relíquia més sagrada pels cristians: un tros de la Vera Creu. Aquesta matança i aquesta pèrdua van ser molt sentides en un imperi totalment a la defensiva.65 Però abans que se succeeixin aquests durs reversos militars per l'Imperi, l'exarca de Carthago, Heracli, s'aixecarà en rebel·lió contra Phokas (608). Amb l'ajut dels seu nebot Nicetas que es fa amb el control d'Egipte i amb el del seu fill, també dit Heracli, que arriba amb la flota a Constantinoble, acabarà amb el govern de Phokas, que és assessinat poc després. Heracli serà proclamat nou emperador dels romans l'any 610 dC. Per Heracli, la primera prioritat serà la de frenar l'atac persa sobre Anatòlia, cosa que si bé en un primer moment aconsegueix, poc després sortirà greument derrotat a les afores d'Antioquia (613). Aquell mateix any cau Damasc i l'any següent els perses entren a Jerusalem, emportant-se la relíquia de la Vera Creu a Pèrsia com hem dit. Després de prendre Egipte (619) els perses avançaran un altre cop cap a l'interior d'Anatòlia. L'any 623 Ancyra havia caigut i l'emperador havia de tornar ràpidament cap a la capital perquè en perillava la seva seguretat amb les incursions dels àvars. La situació era tant greu que semblava que la fi de l'imperi estava pròxima. Però l'emperador Heracli va 61 62 63 64 65

Ibid. Treadgold, W (1997) A History of the Byzantine State and Society (Stanford) p. 57 Ibid. Bréhier, L (1969) op. cit., p. 52 Cheynet, J.C. (2006) Histoire de Byzance. Col·lecció Que sais-je? (Paris) p. 45 19

decidir lluitar. Maximitzant tots els recursos financers dels que disposava ( des dels sous dels funcionaris fins l'or de les esglésies) va usar-los per a comprar la pau als àvars i per aconseguir el suport de les poblacions cristianes del Caucas, tot acompanyat d'un fervor religiós exaltat i apocalíptic.66 Deixant Constantinoble l'any 624, l'exèrcit d'Heracli va pujar per l'Eufrates i va intentar guanyar la rereguarda persa allistant al seu exèrcit els diferents pobles caucàsics i a la vegada entrant en negociacions diplomàtiques amb els turcs que ocupaven el nord del Caucas per a fer una aliança contra els perses. Un cop a l'Orient, va saber que Constantinoble estava sent assetjada per una aliança coordinada de perses i àvars, però realment aquest atac no podia fer res contra les magnífiques defenses de la capital i l'emperador va pensar, encertadament, que la ciutat podria resistir. Baixant vers el sud amb l'ajut parcial dels turcs, Heracli va obtenir una victòria important a Niniveh l'any 627. Poc després arribava fins a Ctesiphont, on la pressió que va començar a exercir devastant el país circumdant, farà desencadenar una crisi política de primera magnitud a la capital persa. Gràcies a aquesta situació i a la mort de Kushrau II (628) Heracli va poder obtenir un tractat de pau molt favorable a Bizanci, que retornava les fronteres a la situació del 591. El 21 de març del 630 Heracli tornava la Vera Creu a Jerusalem en mig de l'eufòria generalitzada. 67 Tot i que la crisi s'havia superat, moltes ciutats havien quedat en ruïnes, als Balcans s'havien establert ja vàries tribus d'eslaus i el tresor estava sota mínims.68 La crisi de l'última gran guerra amb Pèrsia seria el germen de la nova crisi. Feia molts anys que la frontera d'Aràbia havia quedat desprotegida i els antics aliats àrabs, acostumats a regals i donacions, havien estat totalment abandonats. Durant aquests anys és quan té lloc la predicació del profeta Mahoma (Muhammad). Quan ell morí l'any c. 632, els àrabs ja s'havien convertit en una societat unida política i religiosament en l'estricte monoteisme de l'Islam. Quan els àrabs van començar a fer raids cada cop més extensos i amenaçants, ni Pèrsia ni l'Imperi, exhausts, van tenir la força per resistir i la rapidesa política per reaccionar. Damasc va caure el 635 i Jerusalem el 638. Entre aquestes dues dates es dóna una d'aquelles dates simbòliques en les que sovint s'ha pensat que acaben una època per obrir-ne una de nova. Aquest fet es produeix l'any 636 i es coneix com la Batalla del Riu Yarmuk. Allà un gran exèrcit bizantí, totalment desmoralitzat, va sofrir una terrible derrota davant les tropes del Califat que obriria definitivament als àrabs les províncies bizantines de Síria, Palestina, Egipte i l'Exarcat de Carthago, províncies que Constantinoble no tornaria a recuperar mai més.69 66 67 68 69

Whittow, M (1996) The Making of Orthodox Byzantium, 610-1025 (Londres), p. 6 Sarris, P (2002) op. cit., p. 57 Haldon, J.F. (1990) Byzantium in the Seventh Century (Cambridge), p. 12 Kaegi, W.E (1995) Byzantium and the Early Islamic conquests (Cambridge), p. 136 20

Així doncs, aquest és el context històric en el qual s'inscriu l'edifici que tractarem d'estudiar en aquest treball. Veiem, per tant, que no és per casualitat si avui dia no es coneix el seu nom original però sí el seu nom en àrab. Intentar comprendre'l serà intentar comprendre l'època en que es concep, neix i mor.

21

2. LA UBICACIÓ GEOGRÀFICA I LES RUTES 2.1. El marc geogràfic El palau de Qasr ibn Wardan es troba a l'actual República Àrab de Síria (mirar Fig. 1), a uns seixanta quilòmetres al nord-est de la ciutat de Hāmah (antiga Epiphania), al sud-est del massís del Jebel Ala'70(Lat.: 35º 23' /Long.: 37º14'). Concretament els edificis es troben a la gran plana calcària, també coneguda com “l'estepa” pel seu règim climàtic sub-saharià, que s'extén a la vista del visitant un cop s'ha superat, d'oest a est, el Mar Mediterrani, les muntanyes que continuen els monts del Líban vers el nord (Jabal an-Nuşariyah) i la vall de l'Orontes. Aquesta plana calcària, que té una alçada màxima de quatre-cents metres, va descendint lleugerament fins a la vall de l'Eufrates i sobre ella es destaquen alguns conjunts muntanyosos poc elevats: Jabal Shūmāriyah (1073 m.) i el Jabal Abū Rujmayn (1391 m.).71 Pel que fa al clima de la zona, en l'actualitat es caracteritza per les condicions especials que deriven de la presència de les cadenes muntanyoses de la costa, que compleixen la funció de restringir l'efecte atemperant del mar, a l'hora que impedeixen l'arribada de bona part de l'aire humit que aporten els vents de ponent del Mediterrani. Amb aquestes condicions, el clima que en resulta és notablement més extrem que a la zona costera. A l'estepa les temperatures mitjanes a l'agost es poden elevar fins als 36º ( regió de Damasc) i caure fins als 2º al gener.72 Pel que fa a les precipitacions, les muntanyes del Líban i les de Jabal an-Nuşariyah formen una barrera protectora que impedeix l'arribada de plujes abundants a la zona de l'estepa i del desert. Aquí les precipitacions només cauen de forma irregular i en general són poc quantioses, gairebé sempre inferiors als 250 mm anuals.73( veure Fig. 2 per la situació del conjunt a la República Àrab de Síria) Tot i aquestes condicions de sequedat, l'estepa siria serà històricament un lloc apte per a l'assentament de les poblacions humanes,74 però no ho és per igual a totes les zones ni amb una continuitat clara en el temps. L'estepa, que venen a ser els marges àrids del Creixent Fèrtil, és un ecosistema natural i humà fluctuant, que conquereix i perd espais en diferents èpoques segons varis factors de canvi. Aquests poden ser els d'origen natural, sobretot canvis en el clima75, però sobretot es tracta de canvis d'origen humà (guerres, invasions, introducció de nova maquinària agrícola, etc). Per tant, hem de parlar d'un “front” d'ocupació del sòl per les comunitats humanes que avança o 70 De'Maffei, F (1995) Il Palazzo di Qasr ibn Wardan dopo gli scavi e i restauri, a Iacobini, A; Zanini, E (a cura di): Arte Profana e Arte Sacra a Bisanzio, Milion 3 (Roma), p. 109 71 Brawer, M (ed.) (1988) Atlas of the Middle East (Londres), p. 106 72 Brawer, M (ed.) (1988) op. cit., p. 106 73 Ibid. 74 Tate, G (1992) Les campagnes de Syrie du Nord du IIe au VIIe siècle (Paris), p. 22 75 Brice, W.C. (Ed) (1978) The Environmental History of the Near East and Middle East since the last Ice Ages (Nova York), pp. 18-22 22

retrocedeix segons les èpoques. És precisament en època de Justinià (527-565) que aquest “drach nach Ost” siri arribarà al seu extrem més oriental,76 que se situa aproximadament a l'alçada de 37º 30' de la longitud est (Mirar Fig. 3). Rarament s'ha avançat més cap a l'Orient i vistes les condicions d'extrema sequetat que s'hi troben avui dia, s'ha de suposar que en el passat haurien estat més favorables a les activitats agropecuàries.77En època bizantina, que és la que ens interessa aquí, la regió estava dedicada sobretot a cereals i a arbres fruiters78 , fet que no sembla tan evident avui dia si es contempla aquesta vasta zona semi-desèrtica, on l'explotació primària és sobretot la del pasturatge d'ovicàprids. Pel que fa a la geologia del terreny, la plana en la que s'assenta Qasr ibn Wardan és una extensa zona en la que predomina la roca calcària,79però no només, doncs tot i el predomini de la calcària, la zona està composada també per materials com ara les roques sedimentàries marines, els sediments continentals, el basalt o els sediments fluvials del pleistocè. Aquests materials geològics són de gran interès pel nostre treball, ja que com veurem al parlar més en concret del palau, bona part dels materials usats en el complex palacial de Qasr ibn Wardan tenen una procedència local.( Mirar Fig. 4 on Qasr ibn Wardan està indicat amb un punt al nord-est de Hamah) Un cop hem parlat breument de les condicions de la terra i del clima, cal preguntar-se per què aquesta zona va ser l'escollida per a l'edificació objecte del nostre estudi. Hi ha un objectiu prioritari: ja des del moment en que els romans van entrar en aquesta terra de mà de les legions de Pompeu la defensa de la gran capital d'Orient, Antioquia va ser clau per a assegurar-se el domini de Roma a les seves províncies orientals. La capital, nucli del sistema defensiu de la frontera oriental 80, ja des de ben aviat havia estat defensada per una línia de fortificacions al llarg del curs del riu Eufrates i als peus de la cadena de Palmira. La presència del nostre palau s'ha d'entendre en el marc del sistema defensiu de l'Imperi Bizantí a la seva frontera oriental. 81 Per tant, el nostre palau, evidentment, no és un edifici aïllat al desert com avui el podríem arribar a veure, simplement perquè ha tingut la sort de sobreviure millor als segles que no pas altres edificis que van ser els seus contemporanis, sinó que forma part de tota una xarxa de ciutats i fortaleses enllaçades per una sèrie de rutes, que tant serveixen pels desplaçaments militars com pels comercials.82 76 Geyer, B; Besançon, J; Rousset, M-O (2006) Les peuplements anciens, a Les marges arides du Croissant fertile, TMO 43, Maison de l'Orient (Lyon), p. 60 77 Ibid. 78 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) Le Limes de Chalcis: organisation de la steppe en haute Syrie romaine(Paris)p.13 79 Brawer, M (ed ) (1988) Atlas of the Middle East (Londres) p. 105 80 Frezouls, E (1981) “Les fluctuations de la frontière orientale de l'empire romain”, La géographie administrative et politique d'Alexandre à Mahomet, Actes du Colloque de Strassbourg 14-16 juin 1979. Travaux du Centre de Recherche sur le Proche Orient et la Grèce Antique VI. Université des Sciences Humaines de Strassbourg, Leiden, p. 182-183 81 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 3 82 Raschke, M (1978) New studies in Roman Commerce with the East, ANRW, II, pp. 640-663 23

Per la documentació històrica (Taula de Peutinger, Itinerari d'Antoní) i per les investigacions arqueològiques que s'hi han dut a terme, se sap que aquestes rutes pivotar sobre la ciutat de Chalcis ( avui Qinnesrin), un jaciment prop de la ciutat siria d'Alep (Halab). El que cal entendre és doncs, tot el problema del “Līmes de Chalcis”, com titulaven Poidebard i Mouterde el seu llibre sobre el tema. L'existència històrica d'aquest līmes està demostrada a partir de les fonts escrites. En concret és Malalas qui ens explica com l'any 256: “El mateix Sapor, rei dels Perses, al capdevant d'un exèrcit nombrós, traspassà el “līmes de Chalcis”, es féu amb tota Siria i la saquejà. S'ensenyorí, una nit, de la capital Antioquia...”83 En conseqüència, cal entendre molt bé la importància de la ciutat de Chalcis, el seu entorn natural i la xarxa que es teixeix al seu voltant per tal d'entrendre el funcionament de l'estepa en època romana i bizantina. Serà només a partir d'aquest coneixament que es podrà explicar la situació i la naturalesa del jaciment de Qasr ibn Wardan. El que havia estat la ciutat de Chalcis avui és un jaciment arqueològic situat a uns vint-i-set quilòmetres al sud-oest d'Alep, entre la riba dreta de l'Orontes (Nahr el-Qweyq) i una cadena escarpada, última ramificació del Jebel Zâwiyé. El jaciment se situa al sud de l'actual poble de Qinnesrîn. Es tracta d'un Tell que s'eleva una trentena metres del nivell actual del sòl. Aquesta alçada el que ens està mostrant és en primer lloc l'antiga acròpoli de Chalcis, ja que part de la ciutat baixa es trova coberta avui dia pel poble modern. Des d'aquesta posició privilegiada, Chalcis dominava tota la plana que s'extenia al seu davant.84 Aquesta plana que descendeix suaument fins a l'Eufrates a l'antiguitat era coneguda com la Calcídica i més a l'est com l'Eufratèssia, que ja correspon a la zona que s'entén geogràficament com l'àrea d'influència més directa de l'Eufrates. Una i l'altra tenien una viabilitat diferent a l'antiguitat: a la Calcídica era impossible el moviment de les caravanes i dels exèrcits durant l'estació plujosa, ja que la formació de fang i aiguamolls embarrancava tot vehicle amb rodes i, per tant, calia bandejar la conca fluvial. Existia, però, entre els dos nuclis d'aiguamolls (Harâyiğ i Mrâga), una afloració rocosa a través de la qual es podia fer el trajecte, fins i tot en l'estació de les plujes, entre les localitats de Anasartha (Hanâşer) i Seriane (Isriyé).85 A l'Eufratèssia la situació sempre va ser molt diferent, ja que el sòl de graves i el ràpid drenatge que els rierols feien cap al riu, permetia el trànsit caravaner durant tot l'any. Ja des d'època romana i abans, es prefereix sempre l'altiplà de la riba dreta del riu al camí que voreja la mateixa riba al peu dels penya-segats, doncs resultava ser un camí massa escarpat o fangós per als animals carregats de mercaderies. Avui en dia (meitat s. XX pels autors que estic seguint) la presència dels cultius en aquesta plana 83 Citat per: Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 3 84 Citat per: Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 7 85 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 12 24

que descendeix cap a l'Eufrates només es pot apreciar en certs punts, sempre tancats i que no donen més que magres cereals, mentre que l'absència d'arbres és gairebé absoluta. 86Una situació d'explotació agro-pecuària que en prou feines permet el pasturatge dels beduins. Però quan Poiderbard i Mouterdre sobrevolaven aquesta regió en el que eren de les primeres experiències en la prospecció arqueològica aèria a Síria, sempre restaven sorpresos de la gran quantitat de ruïnes d'antics pobles i d'instal·lacions agràries, situades regularment a les pistes que creuen la plana. Gairebé al costat de cada jaciment observaven clarament des de l'aire pous, basses, cisternes i punts de captació d'aigua.87 A l'època romana aquests treballs afavoreixen una rica agricultura, difícilment imaginable en aquesta zona avui dia. El mateix Plini el Vell ens parla d'aquesta regió com la regio Chalcidena fertilissima Syriae i sabem que s'hi plantava blat, però també arbres fruiters i vinya.88, generant igualment un actiu comerç a la regió.89 Sobre les pendents de les formacions basàltiques com el Jebel Haşş o el Jebel Šbeyt es poden aprenciar encara avui dia els antics treballs d'aterrassament. A Qasr el-Anderin, l'antiga Androna, avui un indret estèril enmig de les ruïnes, es preparava un vi que era famós i reconegut entre els àrabs abans de l'arribada de l'Islam.90Fins i tot l'Eufratèssia, que no oblidem que ja es situa en una zona considerada de clima desèrtic saharià, és a dir, menys de 250 mm de precipitacions/any (Mirar Fig. 5) estava cultivada en els oasis que s'anaven escalonant el curs de l'Eufrates i també en punts fortificats al llarg de les rutes de les caravanes: com per exemple entre Meskêné i Sergiòpolis o entre Isriyé i Ţaybé-Souhné.91 Així doncs, com a punt avançat abans de la capital, el que ens trobem és una ciutat, Chalcis, en la que convergeixen una sèrie de rutes. Les analitzarem en general per a centrar-nos després sobre aquella que en concret ens interessa, que és la que passava per Qasr ibn Wardan, tot unint Barbalissos i Emesa. Fem però abans un ràpid repàs a la història de Chalcis per a situar-nos en les seves coordenades cronològiques. La ciutat de Chalcis va ser fundada per Seleuc Nicàtor (306-280 aC) on s'aixecava la ciutat aramea de Qennešrîn. Ja sota el govern de Roma, se la va anomenar “Chalcis ad Belum”, “prop del mont Belus” o “Bel”, per tal de distinguir-la de la ciutat de Chalcis ad Libanum, centre d'un principat situat al sud de Heliòpolis-Baalbek. Ja important des de la seva mateixa fundació, es constitueix en una important fortalesa enfront dels nòmades i viurà un dels episodis de les guerres civils entre els selèucides, quan l'usurpador 86 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 13 87 Ibid. 88 Bounni, A (1988) “Dictionnaire géographique de la Syrie”, Géographie historique au Proche-Orient (Syrie, Phénice, Arabie, grecques, romaines, byzantines). Actes de la table ronde de Valbonne, 16-18 septembre 1985 (Eds. P.-L. Gatier, B. Helly, J.P. Rey-Coquais) (Paris) 89 Will, E (1957) Marchands et chefs de caravannes à Palmyre, Syria, 34, pp. 262-270 90 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 15 91 Ibid. 25

Trifon reunirà allà les seves tropes en la lluita contra Demetri II Nicàtor (145-139 i 129-125 aC) als anys 145-144 aC. A l'època romana és una ciutat pròspera i capaç d'evitar les embestides de nòmades i perses, però com ja hem vist, al s. III el Gran Rei Sapor I aconseguirà traspassar el līmes i apoderar-se de tota Siria i de la seva capital. Ja al s. IV se'ns parla de l'ermus Chalcidos, “el desert de Chalcis” com un centre important pel que fa a la implantació de l'eremetisme i la vida en comunitats religioses en època de Constanci II (337-361).92 En època de Justinià la ciutat de Chalcis es convertirà en un centre estratègic de primer ordre en la mesura en que les incursions perses van fent-se cada cop més profundes i agressives, com per exemple de l'any 529, quan el Lakhimida Al-Mundir protagonitza un dels seus raids que acabarà per portar-lo fins a la regió d'Antioquia, després d'haver incendiat Litarba (El-Têrib) i les proximitats de Chalcis. A l'abril de 531, el Gran Rei Kawadh I (488-531), va encapçalar un exèrcit de quinze mil homes a cavall i va travessar l'Eufrates, on va poder prendre les ciutats de Barbalissos, Hieràpolis, Batnae i Gabbula (avui Ğabbul), totes sobre el camí d'Antioquia. Com que el general Belisari no s'havia pogut apoderar de Gabbula abans que Kawadh, els perses tenien tot l'oest obert fins a la mar i la capital. La regió només es va salvar gràcies a la intervenció de Belisari que, ocupant Chalcis, va aconseguir de tallar l'avanç dels perses, que tot seguit es retiraven més enllà de l'Eufrates.93 Quan el Gran Rei Kushrau I (531-579) va trencar la “Pau Eterna” l'any 540, com havia fet Sapor tres-cents anys endarrera, va tornar a posar a prova la capacitat de resistència de la siria romana, que de nou seria objecte d'incedis i saquejos. Sura serà destruida i els seus habitants fets presoners, amb l'esperança del rescat que va haver de prometre la ciutat de Sergiòpolis (Resafa). Hieràpolis va haver de pagar un tribut i Beroea (Alep) va ser totalment calcinada.94 El mateix destí és el que esperava a la capital de la regió, que com ja hem vist quan parlàvem del context històric general, la ciutat va ser destruïda i els seus habitants forçats a establir-se en una mena de rèplica de la seva pròpia ciutat (Hosrau-Antioquia) a un dia de distància de Ctesiphont. Després de passar pel port d'Antioquia, l'expedició va passar per Apamea i Chalcis abans de marxar de nou vers el seu país amb tot el botí i sense ser molestats per cap exèrcit romà.95 És per aquesta facilitat de pas demostrada pels perses que tot just signada la pau de l'any 550, l'emperador Justinià96 va començar a ordernar la reconstrucció de les places fortes que defensaven la frontera de l'Eufrates. És doncs ara el moment en que la fortalesa de Chalcis és restaurada (550-551) i ho és de la mà de l'arquitecte Isidor de Milet, el mateix a qui se li havia encarregat la construcció 92 93 94 95 96

Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 5 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 5 Stark, F (1966) Rome on the Euphrates. The Story of a Frontier (Londres), p. 46 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 6 De'Maffei, F (1985) Le fortificazioni sul limes orientale ai tempi di Giustiniano, a Corso di cultura sull'arte ravennate e bizantina, 32, pp. 109-150 i també De'Maffei, F (1986) Opere di Giustiniano sul limes orientale: monumenti e fonti, The 17th International Byzantine Congress (Washington, 1986), Major Papers, New Rochelle-New York, pp. 237-298 26

de la basílica de la Santa Sofia a Contantinoble. Justinià també va fer fortificar la ciutat d'Androna (El-Anderin) i el castrum de Stabl'Antar, ambdós situats al sud de Chalcis, així com la regió de ElAnderin fins a Jebel Zawiyé. Per tant, com es pot veure amb aquest breu recorregut a la història de la ciutat de Chalcis, aquesta sempre es troba involucrada, en les lluites dels dos imperis en aquesta frontera tan porosa que representa l'Eufrates, precisament per ser l'última escala que els enemics que venen de l'est han de superar abans d'arribar a la capial i centre neuràlgic de tota la regió 2.2. Chalcis com a centre de les rutes del līmes oriental El fèrtil territori que s'extenia entre els rius Orontes i Eufrates i conegut com la Cyrrhestèssia, al nord de la Calcídica, havia jugat un gran paper en l'estratègia de tota la regió i la seva capital, Hieràpolis, havia estat sovint el punt des d'on es concentraven les tropes quan s'havien d'iniciar expedicions vers la Mesopotàmia persa. Aquesta condició de centre estratègic, la seva riquesa i l'absència total de defenses naturals van obligar als romans, ja des del s. II de la nostra era a dissenyar tota una estratègia de conjunt per tal de defensar aquesta zona. Chalcis va ser el pivot d'aquesta organització militar de frontera i es va basar en l'establiment de rutes fortificades, en particular dins de l'estepa siria (Mirar Fig. 6) Per a fer front a les amenaces sobre la frontera de l'est, els romans s'havien organitzat de la següent manera: hi havia dos grans centres defensius i de comunicacions. El sector del nord, estava basat en la ciutat capadòcia de Sebasteia (avui Sivas, Turquía) aquest sector estava en contacte per vies ràpides amb la Capadòcia, Bizanci i les províncies danubianes. El sector sud estava organitzat a partir d'Antioquia i la seva relació viària s'establia a partir de Bizanci, l'Anatòlia meridional i la costa de Síria fins a Egipte.97El centre secundari que s'encarregava de unir les dues línies de defensa era la ciutat anatòlica de Melitene. Una organització que, per altra banda, no era cap novetat, doncs estava inspirada en la dels Selèucides, que a la vegada la van organitzar a partir de la via de comunicacions dels perses aquemènides. Si els perses havien unit les seves tres grans capitals (Susa, Babilònia i Sardes) en la “Via Reial”, els selèucides també havien unit les seves capitals, que havien passat a ser Sardes, Antioquia i Selèucia del Tigris. Ja als inicis de l'Imperi Romà, August havia aprofitat les antigues conquestes de Pompeu per a conquerir la Cyrrhestèssia i havia fixat l'Eufrates com a la frontera amb l'Imperi Part, fet que deixava a Antioquia com el centre més important en la defensa del līmes oriental, ja que l'anexió de la Cyrrhestèssia havia posat per primer cop en contacte la província romana de Síria amb el riu Eufrates. Al llarg dels s. II dC, amb la constitució del līmes de Palmira i el seu 97 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 18 27

reforçament per part de Dioclecià a finals del s.III, no van fer més que incrementar la importància d'Antioquia com la base més important per al sosteniment de la frontera oriental. De fet, fins a la conquesta de la zona per part dels àrabs, Antioquia restarà com el centre principal en les comunicacions entre Ctesiphont i Bizanci, en definitiva entre l'Àsia i la Mediterrània.98 Les rutes que sortien d'Antioquia feien els recorreguts principals següents: Ruta Bizanci-Egipte -Antioquia-Cilicia -Antioquia-Port de Selèucia de Piera (?) -Antioquia-Laodicea-Ptolemaida

Ruta sector nord -Antioquia-Cesarea-Sebasteia -Antioquia-Cyrrhus-Doliquea-Samosata-Melitene-Trebizonda Ruta sector sud (Síria meridional i Arabia) -Antioquia-Apamea-Emesa-Heliòpolis-Damasc Ruta vers Mesopotàmia -Antioquia-Zeugma-Carrhae-Nisibis o Singara -Antioquia-Hieràpolis-Caeliciana-Carrhae-Nisibis o Singara Ruta a Palmira -Per Apamea -Per Emesa -Per Chalcis i Seriane Per tant, veiem com les rutes que sortien d'Antioquia podien dirigir-se fàcilment a tots els punts estratègics per al control del pas del līmes de l'Eufrates (Samosata, Zeugma i Barbalissos) i al līmes de Palmira (Sura, Palmira i Bostra). Seguint cap a l'est aquestes rutes portaven a Ctesiphont i als centres perses de la baixa Mesopotàmia, ja fos per la via del Tigris o per la de l'Eufrates, perquè si és cert que en ocasions veiem que els imperis s'enfronten militarment, no és menys cert que les relacions no només van en aquest sentit, sinó que s'estableixen relacions comercials per una sèrie 98 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 19 28

d'interessos mútus.99 Acabem de veure tot el sistema de rutes que es dirigeix des d'Antioquia. Ara el que hem d'analitzar és el paper que jugava Chalcis en la xarxa de rutes defensives de la capital. De fet, la seva importància ja s'entreveu quan s'observa que la ruta d'Antioquia a Hieràpolis, que és la principal ruta pels moviments militars a la regió al conectar amb totes les ciutats que permeten el pas del riu, de Samosata a Sura, es desvia no menys de vint quilòmetres per passar per Chalcis abans d'arribar a Beroea (Alep).100S'arribava d'aquesta manera a tota la Mesopotàmia, és a dir, al pas del Tigris per Edessa o Carrhae o la via al curs de l'Eufrates per Circesium.

Es constata el pas per Chalcis en les rutes següents: -Antioquia-Hieràpolis -Apamea-Hieràpolis (per Bersera) -Antioquia-Palmira -Cyrrhus-Apamea -Cyrrhus-Epifania -Doliquea-Cyrrhus-Seriane-Emesa En la ruta Apamea-Chalcis-Bersera-Batnae-Hieràpolis s'unien la vall de l'Orontes amb la de l'Eufrates ràpidament i la defensa del līmes de Palmira venia reforçat amb la via que unia AntioquiaChalcis-Apamea-Palmira. Des de Palmira la ruta continuava fins a Ctesiphont, constituint la principal ruta per a les caravanes que de l'Orient volien fer arribar les seves mercaderies fins al Mediterrani des dels ss. II i III dC. A aquesta via per a la defensa del līmes de Palmira, Chalcis estava en condicions d'unir les rutes següents: Cyrrhus-Chalcis-Apamea Cyrrhus-Chalcis-Epiphania Chalcis-Androna-Seriane-Emesa En resum, es podria dir que la importància de Chalcis s'observa quan es veu que aquesta ciutat és de pas obligat i centre en les rutes de l'Eufrates i de l'Orontes: pel que fa al primer en la ruta 99 Kennedy, D; Freeman, Ph. (1986) The Defense of the Roman and Byzantine East. Proceedings of a colloquium held at the University of Sheffield in April 1986 (Oxford) pp. 720-725 100 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 21 29

Apamea-Chalcis-Hieràpolis i pel que fa al segon en la ruta Cyrrhus-Chalcis-Epiphania. Així es com des d'aquesta ciutat es poden dirigir totes les operacions que condueixen als exèrcits romans al līmes de l'Eufrates i al de Palimra i a la vegada es poden contenir en totes les vies les invasions que poden produir-se des de Mesopotàmia.101 Sent el quarter general de les defenses imperials abans de la capital, té més sentit l'expressió de Malalas, que ens mostra la gravetat la la situació quan el Gran Rei Sapor I va travessar el līmes de Chalcis, aquesta xarxa de rutes fortificades que els romans van creure que era el millor per a la defensa de la seva frontera oriental.102 Un cop hem mostrat el comportament general del sistema defensiu de la frontera oriental basat a la ciutat d'Antioquia i pivotant sobre l'estratègica Chalcis, ara el que ens interessarà és com s'integra el complex de Qasr ibn Wardan en aquesta xarxa. Com no podia ser d'altra manera, aquest se situa sobre una ruta fortificada que condueix des de Barbalissos (avui Eski Meskêné), un dels punts més importants per al pas de l'Eufrates, fins a Emesa (avui Homş). Aquesta ruta creua transversalment l'estepa Síria de l'Eufrates a l'Orontes, en la qual s'insereix Qasr ibn Wardan. Se situa a uns cinquanta quilòmetres a l'est de Chalcis. Aquest itinerari estava jalonat a intervals regulars, per ciutats fortificades aproximadament cada trenta milles: Barbalissos. Zebed, Androna, Sabbura, Salaminias i Emesa. Entre aquestes ciutats ens trobem altres ciutats fortificades menors, com ara Anasartha o Rbeyţ i posts intermediaris, aproximadament cada deu milles. Aquesta línia de comunicacions i de defensa utilitzava també els avantatges de les defenses naturals que proporcionava la zona: Jebel Šbeyţ, Jebel Haşş, el llac de Ğabboul, les salines de la Calcídica i el Jebel Ala'.103 La ruta, descrita de forma detallada per Poidebard i Mouterdre estarà totalment jalonada de posts de vigia, de pous fortificats o de grans magatzems de gra per a l'alimentació de les tropes (com per exemple a Tell Mahroum)104. D'altres són punts fortificats com ara el recinte de muralles poligonals de Medînet El-Far, on els pous encara estaven en ple rendiment per a les necessitats dels ramats dels beduins l'any 1938. Però centrant-nos en el que ens interessa, veiem com la ruta surt de la gran caserna de Stabl'Antar i inicia el seu camí cap a Qasr ibn Wardan. Aquest com sabem és un conjunt de tres edificis exempts: una caserna, una església i un palau. Però aquests edificis, a part de formar part de la ruta de Barbalissos a Emesa com estem comentant, no es troben de cap manera aïllats, ja que segons Poidebard i Mouterdre, a 625 m al nord de l'església del complex, es localitza un mur arrassat a nivell del terra. Aquest delimita un rectangle de 203 x 198 m, amb bastions fortificant els angles, mentre que al centre es localitza un pou de forma rectangular (2.50 m x 4 m), tot plegat a uns 60 m al nord del han modern, edifici que reaprofita els materials constuctius del conjunt. 101 Ibid. 102 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 23 103 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 153 104 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 158 30

Tot el conjunt de Qasr ibn Wardan i el rectangle amb el pou, estaven protegits per una vasta muralla de formes poligonals (2.4 quilòmetres de diàmetre màxim), a part d'altres cisternes, situades al nord del complex. En direcció est, aquesta extensa muralla coincideix amb una segona muralla que s'extèn vers el jaciment bizantí de Rasm el-Ahmar, situat a quatre quilòmetres, just al nord del també complex bizantí de Mousayţbé.105Aquesta muralla avui dia arrasada, devia haver estat construïda amb tubot sobre una base de pedra. Però la seva funció final no està pas clara, doncs a la zona de Qasr ibn Wardan el mur és només de 0.85 m, però no és pas així a la zona que va cap a Rasm el-Ahmar. Mouterde i Poidebard creuen que potser només seria per a evitar la fuga del bestiar o per a allunyar als lladres.106En conseqüència, queda clara l'existència d'aquesta muralla i la concepció general del conjunt com a tal i es relaciona amb altres jaciments en un conjunt articulat.

105 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 175 106 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 175 31

3. LA HISTORIOGRAFIA DEL JACIMENT DE QASR IBN WARDAN 3.1 Els precedents dels estudis sobre arqueologia bizantina. Dels inicis a l'esclat de la primera guerra mundial L'interès dels arqueòlegs i d'altres especialistes en el camp de les humanitats per la civilització bizantina mai ha deixat d'existir com tot seguit tindrem ocasió de veure, si bé és veritat que aquest interès ha passat per vàries etapes de més o menys valorització. El que preten aquest capítol és situar al lector o lectora en el moment general en que es van iniciar els estudis sobre el palau de Qasr ibn Wardan, si bé abans es farà un petit repàs de la bizantinística fins a aquell moment, per tal d'enmarcar bé el moment en que aquest edifici comença a generar interès entre els arqueòlegs. Com dèiem abans, l'interès per la cultura i les restes materials que havia generat l'Imperi Romà d'Orient entre els ss. IV i XV sempre va estar present entre els erudits europeus. Fins i tot abans de la caiguda de Constantinoble (29 de maig de 1453) els estudiosos del Renaixament s'havien dedicat a viatjar i a explorar les obres d'art que havia generat l'Imperi d'Orient, que en aquell moment s'enfonsava sota el pes de les bales de canó dels turcs otomans. Representants d'aquesta etapa són Cristoforo Buondelmonti o Ciriaco d'Ancona, que recullen tot un seguit de notícies de tipus antiquari, cartogràfic i més o menys arqueològic sobre les ciutats que visiten. Tot i que bona part de l'obra de Ciriaco de' Pizzicolli (1391-1452) avui es considera perduda, té en canvi una gran importància l'obra Liber Insularum Archipelagi de Cristoforo Buondelmonti (Mirar Fig. 7), on es recull una de les plantes més antigues i precises per l'època sobre ciutat de Constantinoble, on l'autor és capaç de fer reconeixibles els principals monuments de la ciutat: la gran església de Santa Sofia, el que resta del Gran Palau i de l'Hipòdrom, les columnes honorífiques, el complex del Pantokrator, el Palau de Blanquernes o el monestir de Sant Joan d' Studios.107 La caiguda de Constantinoble no va frenar pas als investigadors de l'època. Aquests treballaven en missions cada cop més importants i més ben finançades per l'augment dels coneixaments ( tot s'ha de dir, també de les col·leccions) sobre l'antiga civilització de Bizanci, ara que ja havia entrat a formar part d'un passat que no havia de tornar. En aquest ambient cal emmarcar l'obra del francès Pierre Gilles, a qui l'any 1544 el rei de França Francesc I (1515-1547) li encarrega una missió científica a l'Orient. Tot i que Gilles era famós com a naturalista, des de la seva arribada a la capital otomana, es dedicarà al registre de totes les restes de la Constantinoble bizantina de les que pot arribar a tenir-ne coneixement. El resultat d'aquests treballs serà la monumental De topographia Constantinopoleos, que es podria considerar la primera obra sistemàtica sobre l'arqueologia bizantina de la capital.108 107 Zanini, E (2004) Introduzione all'Archeologia Bizantina (Roma), p. 16 108 Avui hi ha una edició moderna a: Gilles, P (1988) The Antiquities of Constantinople, editat per R.G. Musto (NY) 32

Aquest esforç obrirà les portes a altres estudiosos, sobretot francesos que en aquests moments es beneficien de les bones relacions diplomàtiques que al s. XVI s'estableixen entre Paris i la Porta Sublim.109 Aquests estudiosos són l'avantsala de les properes generacions de “arqueòlgs-artistes” que recorren les antigues províncies de l'Imperi d'Orient amb la finalitat de documentar els vestigis monumentals de l'antiga Bizanci, sobretot a les províncies otomanes del Pròxim Orient. Aquests estudiosos dels ss. XVII i XVIII molts cops no passen de fer dibuixos i retrats “pintorescos” sobre els llocs que visiten i els seus habitants, però a vegades són prou precisos en el dibuix de les plantes les ciutats, els alçats dels monuments o el dibuix d'alguns elements decoratius.110 La renovació de l'interès per la civilització clàssica al s. XVIII i a inicis del s. XIX, no va anar a favor dels estudis sobre el món bizantí, que a partir d'aquell moment van començar a adquirir el mal nom de ser producte d'una època decadent per la cultura romana clàssica. En aquesta època, molts historiadors i historiadors de l'art pensaven que en el fons les seves restes de la civilització bizantina no deixaven de ser una alteració indesitjable de les ciutats i dels monuments de l'antiguitat clàssica. En aquest període, potser l'únic que és objecte d'interès per part dels erudits occidentals és la pintura monumental de caràcter religiós de la Grècia mig i tardo-bizantina. Això és degut sobretot a que aquesta és vista com una expressió del sentiment religiós i l'esperit nacional grec enfront de l'invasor turc, tot dins del marc de la cultura filo-hel·lènica del romanticisme anglo-saxó del s. XIX. Aquest fet, farà que els estudis sobre el món bizantí arrenquin en general amb una tradició que valorarà la recerca històrico-artística per sobre l'aquella històrico-arqueològica.111 La represa dels estudis sobre l'arqueologia del món bizantí no arribarà fins als anys '70 del s. XIX. L'interès del moment per les cultures antigues del Mediterrani oriental va acabar repercutint de forma indirecta en els estudis sobre Bizanci. Les primeres missions dels equips anglesos i americans a la zona de Mesopotàmia, les recerques a Egipte i l'inici de les excavacions de Schliemann a Troya són el marc d'aquest renovat interès per l'Orient mediterrani. Un nom propi destaca a mitjans del s. XIX i és el de l'arqueòleg francès C. Teixer, que va dirigir en aquesta època missions arqueològiques a l'Àsia Menor112, a Armènia113, a Pèrsia i a Mesopotàmia, publicant els seus treballs quasi de forma contemporània a l'inici (1828) de la publicació de les fonts escrites bizantines en edició crítica: el Corpus Scriptorum Historiae Byzantinae. De les missions de C. Teixer i de la seva col·laboració amb l'anglès Pullan naixerà el primer tractat específic sobre arqueologia bizantina,114 que com era d'esperar, mostra un especial èmfasi en l'arquitectura religiosa, però també en part en l'arquitectura civil i militar de particular interès. Aquest llibre suposa un gran 109 Zanini, E (2004) op. cit., p. 17 110 Ibid. 111 Zanini, E (2004) op. cit., p. 18 112 Teixer, C (1839-49) Description de l'Asie Mineure, 3 vol. (Paris) 113 Teixer, C (1842-52) Description de l'Arménie, la Perse et la Mésopotamie, 4 vol (Paris) 114 Teixer, C; Pullan, R.P. (1864) L'architecture byzantine ou récueil des monuments des premiers temps du christianisme en Orient, précédé de recherches historiques et archéologiques (Londres) 33

avanç respecte a l'anterior forma de presentar els edificis, doncs ara es busca el rigor i l'objectivitat en la presentació de les plantes, els alçats i les reconstruccions hipotètiques del seu estat original.115 El camí que va obrir C.Teixer el seguiran altres exploradors-arqueòlegs disposats a estudiar meticulosament el registre material de l'arquitectura bizantina: destaquen als anys '70 del s. XIX M. de Vogüé (1865-1877) a la Síria Central116 i E. Sachau (1883)117 a l'àrea de Síria i Mesopotàmia. També és a partir de la meitat del s. XIX que es comença a introduir l'ús de la fotografia com a mètode de registre dels edificis d'època bizantina, sent el primer treball en aquest sentit l'obra Photographic Views of Constantinople de J. Robertson.118 Ja a finals del s. XIX s'obre una etapa molt fecunda en els estudis sobre el món bizantí, amb els magnífics treballs de Serge Gsell119 i Charles Diehl sobre l'Àfrica Bizantina120. Aquesta època és la del naixement de manuals específicament dedicats a l'art i l'arqueologia de l'època bizantina en general. N'és un exemple l'obra de C. Diehl121 o el de Dalton122, a la vegada que neixen les principals revistes especialitzades en el món bizantí i en les que es dediquen generosos apartats a l'arqueologia. Són per exemple Byzantinische Zeitschrift fundada a Berlin l'any 1892, la Vizantijskij Vremennik fundada a Sant Petersburg l'any 1900 o Byzantion, fundada a Paris l'any 1924. També és aquest any en el que es convoca el primer congrès d'estudis bizantins a Bucarest, amb una secció especialment dedicada a l'arqueologia i a la filologia bizantines.123 Per tant, l'arqueologia bizantina entrava al s. XX amb un impuls renovat gràcies a la ingent feina de persones que, molts cops, assumien molts camps del coneixement i els integraven d'una forma exemplar. En aquesta nova etapa d'entre finals del s. XIX i principis del s. XX s'imposen també una sèrie de tendències que tindran força repercussió en els treballs posteriors. Una d'aquestes tendències és la de concentrar els esforços en el que van ser les províncies orientals de l'imperi, com ara l'Àsia Menor, la Mesopotàmia septentrional i Síria, regions que són estudiades per equips francesos, anglesos, alemanys i nordamericans.124 És precisament en aquest moment que s'enmarquen les expedicions de la Universitat de Princeton a Síria dels anys 1904-1905 i 1909, on Howard Crosby Butler (1872-1922) tindrà la ocasió d'estudiar l'arquitectura antiga de Síria.125 Entre els edificis estudiats hi haurà el palau de Qasr ibn Wardan, que és l'objecte principal d'interès d'aquest treball. Aquest és doncs l'ambient en el 115 Zanini, E (2004) op. cit., p. 19 116 De Vogüé, M (1865-1867) Syrie Centrale. Architecture civile et religieuse du Ier au VII siècles, 2 vol. (Paris) 117 Sachau, E (1883) Reise in Syrien und Mesopotamien (Leipzig) 118 Zanini, E (2004) op. cit., p. 20 119 Gsell, S (1901) Les monuments antiques de l'Algerie, 2 vol (Paris) 120 Diehl, C (1896) L'Afrique Byzantine. Histoire de la colonisation byzantine en Afrique (533-709) (Paris) 121 Diehl, C (1910) Manuel d'Art Byzantin (Paris) 122 Dalton, O.M (1911) Byzantine Art and Archaeology (Oxford) 123 Zanini, E (2004) op. cit., p. 20 124 Ibid. 125 Butler, H.C. (1920) Syria. Publication of the Princeton Archaeological Expedition to Syria in 1904-05 and 1909 (Nova York) 34

que s'emmarca el primer estudi aprofundit que es va fer sobre el complex de Qasr ibn Wardan, facilitat per aquest ambient de nou impuls de la recerca en el camp de l'arqueologia bizantina del Pròxim Orient. Aquesta renovació segurament no hagués estat possible de no ser per les grans figures de la disciplina que des de l'últim terç del s. XIX estaven lluitant per tornar a la bizantinística la dignitat que es mereixa en l'estudi del final de l'antiguitat clàssica, expulsant-ne el que restava de prejudicis i reduccionime entre els espercialistes del moment. Desgraciadament, després dels estudis de C. Diehl i de S.Gsell l'Àfrica bizantina no tornaria a ser objecte d'estudis amplis fins al cap de molt de temps, mentre que Grècia encara queda força apartada dels estudis d'arqueologia bizantina pel gran pes que encara suposen les restes materials d'època clàssica, a les quals es destina una atenció prioritària. De fet, no serà fins a la meitat dels anys '30 del s. XX que s'activaran aquests estudis a Grècia i de la mà de A.C. Orlandos, el fundador de la revista “Byzantinon Mnemeion tes Ellados”. L'única exepció potser sigui l'espectacular jaciment de Mistràs, la capital del Despotat de Morea, al Peloponès, que sí que gaudeix de l'antenció dels arqueòlegs.126 Una altra novetat metodològica que introdueixen aquests amplis estudis de principis del s.XX és la d'ocupar-se de la totalitat d'un territori, ja sigui aquest territori una ciutat, una província o bé una regió sencera, al contrari del que s'havia fet fins al moment, en el que els científics s'encarregaven de l'estudi d'un sol monument, fet que dificultava enormement la comprensió del context tipològic i formal en el que s'inseria. A més, són persones amb la suficient capacitat i obertura mental com per a estudiar totes les restes arqueològiques d'una regió, sense que importés la seva cronologia, precisament amb la voluntat d'entendre de forma global l'evolució històrica d'aquell territori. 3.2. Els primers estudis sobre Qasr ibn Wardan Situats doncs en el context general dels estudis sobre el món bizantí, en aquest ambient de represa després de la marginació que havien patit durant bona part del s. XIX, passem a veure ara com es desenvolupen els estudis que en concret afecten al palau de Qasr ibn Wardan. Els estudis sobre el palau de Qasr ibn Wardan s'inicien a finals del s. XIX, amb una sèrie de petits resums i articles molt curts, esboços dels seus edificis i notícies sobre la seva existència en diverses revistes europees. Però cap d'ells farà un estudi aprofundit fins el treball de Howard Crosby Butler (1872-1922), catedràtic d'arqueologia de la Universitat de Princeton. El mateix Butler parla dels estudis previs del complex i ens comenta que les ruïnes de Qasr ibn Wardan no eren pas desconegudes al seu temps: aquestes ja figuraven en el mapa de Kiepert, Mordtmann en donà una

126 Ibid. 35

primera descripció en un article publicat l'any 1884127. L'any 1893 J. Oestrup va visitar el lloc i en va donar una descripció a l'Historisk-topographiske Bidrag til Kenskabet til den Syriske Oerken de l'Acadèmia Danesa de les Ciències i les Lletres.128 Oestrup, basant-se en el to religiós de la inscripció del portal sud del palau afirmarva que Qasr ibn Wardan era un complex monàstic. 129 Però en el fons, segons ens informa el mateix Butler130 , l'article en qüestió no passa de ser una mera descripció general amb un esquema barroer (crude, sic) sobre les restes visibles en aquell moment, segurament no massa diferents de les que va poder contemplar el mateix H.C. Butler just iniciat el s. XX. L'any 1887 Hartmann s'aturava també a les ruïnes de Qasr ibn Wardan i tres anys més tard en publicava un informe sobre les restes de Qasr ibn Wardan.131 Ja l'any 1889 el Dr. Max Freiherr von Oppenheim visitava l'emplaçament i realitzava una sèrie de fotografies sobre l'església, que més tard, l'any 1903, serien publicades pel Dr. Strzygowski en el seu llibre que molt significativament veia l'Àsia Menor com una nova terra per la història de l'art.132 L'any 1904 el Dr. Strzygowski tornava a publicar dues fotografies més, també fetes pel Dr. von Oppenheim, en el seu article sobre el palau omeia de Mschatta.133 Però segons ens explica el mateix H.C. Butler, el problema amb el que es trobaven molts dels “viatgers” que abans que ell havien intentat estudiar el palau de Qasr ibn Wardan era de caràcter pràctic: la falta d'aigua durant la major part de l'any impedia estar-s'hi el temps suficient per a fer-hi un estudi aprofundit. Ens explica que la seva expedició de la Universitat de Princeton va tenir l'enorme sort d'arribar a Qasr ibn Wardan a principis de primavera i que, per tant, encara van trobar prop d'allà aigua suficient per a ells i pels animals de càrrega. Així doncs, l'estudi dels tres edificis que composen Qasr ibn Wardan es va fer el més exhaustiu possible tenint en compte que no es van fer excavacions arqueològiques.134 El treball de Butler consistirà doncs en fer un examen detallat de les restes que ell arriba a veure, tot i que admet que en alguns punts la runa i la sorra arriben a l'interior de l'edifici fins als quatre metres d'espessor.135La seva metodologia de treball era la següent: per cada un dels edificis feia primer de tot una presentació general sobre les seves caracerístiques, la seva posició relativa respecte als altres edificis del complex i el seu estat de conservació, per passar després a una descripció de la planta que ell mateix havia dibuixat in situ. Un cop descrites les restes físiques que 127 Mordtmann (1884) Archäologisch-Epigraphische Mittheilungen aus Öesterrich, VIII, p. 191 128 Oestrup, J (1893) Historisk-topographiske Bidrag til Kenskabet til den Syriske Oerken. Memoires de l'Academie Royale des Sciences et des Lettres de Danemark, 6eme serie, Section des Lettres, V, nº 2, p. 88 (Copenhague) 129 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 110 130 Butler, H.C (1920) Syria: publications of the Princeton University archaeological expeditions to Syria in 1904-05 and 1909. Division B, Architecture, Section B, Northern Syria by Howard Crosby Butler (Leyden), p. 28 131 Hartmann, M (1900) Z.P.D.V., XXIII, pp. 102-106 132 Strzygowski, J (1903) Klein-Asien ein Neuland der Kunstgeschichte (Leipzig) 133 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 29 134 Ibid. 135 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 35 36

ell troba en el moment de visitar el lloc, se centrava en intentar donar una hipòtesi plausible sobre el funcionament de l'edifici fent-ne una restitució, amb tota la justificació tècnica que creia necessària per tal de es comprenguessin les seves idees. Finalment, dedicava un apartat a la decoració que hauria tingut aquell edifici en concret, tant per aquella que és encara in loco, com per les restes que troba en superfície. (per la planta del conjunt mirar Fig. 8) Entrant en matèria, el primer que tractarà Butler serà l'església, l'edifici més ben conservat del complex palacial i, per tant, el que donarà menys problemes a l'hora de fer les interpretacions sobre el seu funcionament o les seves cobertures. El que ell va veure no és massa diferent del que es pot veure avui dia. Es tracta d'un edifici quadrangular (18.23 x 14.80) segurament cobert amb cúpula. No hi ha massa dubtes sobre l'encert de la proposta que fa Butler pel cobriment de l'església, perquè encara avui dia es conserven els grans arcs entre els quals s'inserien les petxines per a passar a construir el cercle sobre el que s'assenta la cúpula. Part d'aquesta cúpula, amb restes de dues finestres, encara es conserva avui dia a la banda nord del temple. (Mirar Fig. 9) Per altra banda, l'església s'organitzava a partir d'un pla basilical de tres naus, essent la central més ampla que les naus laterals, aquestes més estretes i acabades vers l'est en dues petites estances quadrangulars sense contacte directe amb el presbiteri. La nau central acabava vers l'est amb una petita escalinata de tres graons que donaven accés al presbiteri. Aquí la nau acabava amb un absis semi-circular, però aquest no tenia translació exteriorment, és a dir, que el mur exterior est era completament rectilini, com de fet és la tradició arquitectònica més habitual de les esglésies de planta basilical a Síria.136 (Fig. 10) Pel que fa al palau (Fig. 11), Butler podrà veure sobretot el seu cos meridional, que encara conservava (i encara conserva) la planta baixa i el primer pis. Pel que fa a les altres tres ales del palau, Butler només va poder veure els dos grans pilars en creu que sobresortien del bloc occidental i les escasses restes que sobreviven d'aquest mateix bloc, doncs sembla ser que tota la resta de blocs restaven ensorrats i enterrats. A partir d'aquests indicis, lògicament Butler es va centrar principalment en l'ala meridional del palau. La planta baixa sud ell la veia articulada a partir d'una gran volta de canó transversal (d'est a oest) que interseccionava amb una altra volta de canó de nord a sud, creant el que a ell li semblava un quadriconc envoltat de vuit estances ( exepte la nord-est, que era la caixa d'escales) flanquejant els braços del suposat quadriconc. Des del braç central nordsud s'accedia als braços laterals a través de portes rematades amb arcs de descàrrega de maons que s'obrien a sales absidades en ambdós costats (est i oest). Les conques d'aquestes sales, cobertes amb semi-cúpula, a la vegada estarien obertes per una porta. Aquestes portes permetien l'accés dues sales més a est i oest, que en opinió de Butler eren biabsidades i perfectament simètriques.137 136 Lasus, J (1952) La liturgie antique de la Syrie du Nord, a Spätantike und Byzanz. Neue Beiträge zur kunst des Ersten Jahrtausends N. Chr. Verlag für Kunst und Wissenschaft (Baden-Baden), p. 46 137 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 34 37

Per Buter, al pis superior l'esquema del quadriconc es tornava a repetir amb la diferència que aquesta vegada els seus braços quedaven oberts, formant una gran sala per a les audiències i les recepcions i que Butler interpretava com la part residencial del palau.138 Com a la planta baixa, Butler defensava l'existència de vuit petites habitacions cobertes amb voltes esquifades al costats dels braços del quadriconc, les finestres de les quals ajudarien a il·luminar tot l'espai central d'aquesta zona pública del palau, recolzant la funció que ja feien les dues trifores a a nord i sud d'aquesta sala central. Com a coberta d'aquesta sala de representació, Butler proposava l'existència d'una cúpula similar a la que cobria l'església palatina. Aquesta hipòtesi la justificava a partir de quatre arguments: primer de tot la superfície a cobrir en el pis superior del bloc sud del palau era aproximadament de les mateixes dimenssions que l'espai cobert per la cúpula de l'església. En segon lloc, la presència de maons disposats de forma obliqua al punt d'intersecció de les dues voltes de canó demostraria la necessitat de fer front a la pressió d'algun tipus de volta. En tercer lloc, l'existència d'una base quadrada per sobre de la semicúpula de l'absis sud de la sala de representació del primer pis que era visible en una de les fotografies publicades pel Dr. Strzygowski , indicaria l'existència d'un octàgon quadrangular sobre el qual assentar la cúpula. L'últim argument en el que es basava Butler era l'enorme massa de runa que hi hauria al centre d'aquesta sala central del bloc sud, producte de l'esfondrament de la suposada cúpula del primer pis.139 L'arqueòleg americà defensava que la part nord d' aquest bloc sud s'obria a un pati central gairebé quadrat (25.50 m per costat).140Al voltant d'aquest s'estructuraria tot el palau com a un edifici gairebé quadrat (49.40 m x 52 m)141, que tindria l'entrada principal al sud, a través d'un gran portal molt ben conservat i amb inscripció que donava la data del 564 dC. A l'extrem nord d'aquest pati, axialment oposat, hi hauria un altre portal, doble en aquest cas, l'existència del qual era defensada per Butler degut a la troballa de dues grans llindes just en aquell indret, portal que Butler interpretava com l'entrada per als animals.142 Per a reconstruir les ales oest, nord i est, Butler només disposava dels dos pilars en creu, un a sobre l'altre, que sobresortien al bloc occidental, a més d'altres restes més al nord d'aquest bloc. Aquestes restes, ell les interpretava com a altres pilars anàlegs als conservats. Per un càlcul modular, Butler el que farà és repetir mecànicament els pilars fins al final nord de l'ala occidental i col·locar el suposat portal pels animals al centre del bloc nord. A continuació, repetirà l'esquema del bloc occidental al bloc oriental a partir de línies paral·leles. El resultat era un edifici perfectament quadrat i simètric, tal com veiem en la seva planta. 138 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 35 139 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 38 140 Ibid. 141 Ibid. 142 Ibid. 38

Finalment H.C. Butler ens descriu el que ell interpreta, segurament de forma encertada, com a una caserna militar per a allotjar-hi les tropes, a uns 50 m al sud del palau (Mirar Fig. 12) Aquest el més problemàtic dels tres edificis i en conseqüència aquell que presenta més dubtes, degut sobretot al fet que de tots tres, la caserna és el més mal conservat i el que no ha estat mai objecte de cap restauració ni excavació arqueològica. Butler ens la descriu de la següent manera: “The great quadrangular mound south of the palace, with a smaller and higher mound within it, both strewn with bricks and building stones, and with a tall, slender mass of masonry rising from each, constitutes the ruins of a castrum or barracks” 143És a dir, un pila de runa que dintre conté una altra pila de runa, però que clarament contenen els elements constructius del palau i l'església: les bandes alternades de maons i pedra basàltica. Tot i això, Butler aconseguirà crear una planta que respon a allò que sobreeixia de la sorra. El resultat és un edifici quadrangular, de dimensions i forma molt semblants a les que ell suposava pel perímetre exterior del palau144. La va poder dibuixar degut a que les parets exteriors havien caigut cap a fora, deixant a la vista els fonaments de l'edifici. El que es veia a primera vista era una gran massa construida de maons i pedra alternades com en els restants edificis i que superava els 10 m d'alt: era el portal del que semblava ser l'única entrada del castrum, situat a la part nord, és a dir, vers al palau.145 Al seu interior una massa de runa encara més alta que la del portal indicava sens dubte la presència d'algun edifici important al qual era difícil atribuir una forma exacta i molt menys una funció específica. Aquest edifici interior estava aproximadament al centre d'un pati (36 m x 38 m) que organitzava internament la caserna. Després d'un estudi estrucural sobre el que hi tornarem en més detall quan parlem de les restes conservades del conjunt, Butler conclou que segurament ens trobem davant d'una capella pels soldats pel que fa a l'edifici interior de la caserna, argumentació que basa en paral·lels a la regió i altres zones de Síria com ara la caserna d'Androna o Dêr il-Kahf la zona meridional del Haurân.146 Les conclusions de Butler és que aquests tres edificis del complex de Qasr ibn Wardan són una clara intervenció constructiva vinguda des del poder central de Constantinoble durant els últims anys del regnat de l'emperador Justinià (527-565), fet que es demostraria per la tècnica constructiva que alterna pedra i maons en l'alçat dels murs, com a varis edificis de la capital en aquell moment. Aquesta tècnica no tindria res a veure amb la usada tradicionalment a la Síria septentrional, basada en la pedra tallada.147 Aquesta influència també es veuria plasmada en la concepció i l'estructura dels edificis, en particular el sistema de les cobertes en cúpula, que sembla ser totalment extranya a la regió. A part dels maons, de les mateixes dimensions dels que es varen usar per a la construcció 143 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 40 144 Ibid. 145 Ibid. 146 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 42 147 Mango, C (1989) Arquitectura Bizantina (Madrid) p. 82 39

dels edificis de Constantinoble en època de Justinià148, sembla clar que els marbres per a les columnes de l'església (segurament segons ens diu Butñer giallo antico) i dels capitells són importats. El que ja no està tan clar, segons Butler, és l'origen de la mà d'obra que va construir aquest complex, doncs si bé les tècniques per a aixecar les cúples i les voltes són fets a partir de coneixaments importats, el treball amb el basalt i l'estil de la ornamentació dels muntants i de les llindes, són producte del treball autòcton, doncs el basalt és una pedra molt dura i difícil de treballar, per la qual cosa serien totalment necessaris els obrers locals especialitzats. Butler sugereix que aquest grup d'edificis podria ser obra de l'arquitecte Isidoros, que es documenta a la regió de la mà de Procopi de Cesarea. Per Butler, Isidoros és una persona enviada pel govern de Constantinoble i format a la capital de l'Imperi, però aquesta formació es completaria amb el fet d'haver viatjat molt. Gràcies a això, Isidoros hauria estat capaç de projectar aquests edificis singulars. Tot i que Procopi deixa a Isidoros i a Johanes a l'Eufrates, segons Butler “one cannot belive that Isidoros' work in Syria started and ended in Zenobia”.149 En resum, un complex d'edificis que són per Butler una intervenció estatal que es reflexaria en l'arquitecte i en els materials importats. L'única intervenció local, potser de treballadors vinguts d'Androna, es basaria en el treball dels blocs de basalt i en l'execució i decoració de les llindes. Finalment, pel que fa a la datació dels edificis, per Butler no hi ha dubte que la data que apareix a la llinda del portal sud del palau (564) és en la que cal situar la construcció de conjunt sencer, erigit doncs en un mateix moment constructiu. Si bé la lectura de la inscripció de la llinda del portal nord de la caserna resulta difícil pels efectes del foc que va partir, la data que donaria seria la del 561, cosa que segons l'arqueòleg americà tindria molta lògica, ja que abans de construir el palau haurien construït la caserna pels soldats.150 Aquest és doncs el resum de les idees de H.C. Butler sobre el palau de Qasr ibn Wardan. Aquesta interpretació, publicada l'any 1920, serà la que prevalgui durant la major part del s. XX, doncs la majoria d'autors que després de Butler tractaran d'aquest palau en els seus treballs, citaran el treball de Butler i de cap manera se'n qüestiona la interpretació, tot i que el mateix Butler adverteix al lector de les dificultats que suposa l'estudi de l'edifici sense les necessàries intervencions arqueològiques.151 Després del treball de H.C. Butler seran pocs els treballs científics que tindran com a objecte el complex de Qasr ibn Wardan. Cal citar, però l'únic intent d'identificació que se'n ha fet. L'any 1921, és a dir, just un any després de la publicació del treball de Butler, E. Herzfel publicava un article a la 148 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 25 149 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 44 150 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 45 151 Butler, H.C (1920) op. cit., p. 29 40

revista Jahrbuch der Preuszischen Kunstsammlungen152, en el defensava que Qasr ibn Wardan s'havia d'identificar amb al-Hiyar, una localitat prop de Chalcis on l'àrab Arethas dels Ghassànides hauria assessinat a Alamoundaros (Al-Mundhir) dels Lakhimites. Segons Herzfel, Qasr ibn Wardan es troba en ple territori dels Ghassànides i la seva construcció s'hauria de relacionar amb ells.153 Tot i els esforços de Herzfel per a identificar el lloc, la proposta no va acabar de convènçer al món acadèmic, sobretot pel fet que el complex de Qasr ibn Wardan mostra una evident dependència tecnològica i formal amb Constantinoble i segurament és una intervenció directa del poder central que poc té a veure amb els aliats de les províncies.154 3.3 Els estudis després de la restauració Amb el món acadèmic repetint els treballs i les conclusions de Butler, a partir de finals dels anys '70 del s. XX el complex de Qasr ibn Wardan (el palau i en part l'església) serà objecte d'un seguit de campanyes arqueològiques i de restauració, destinades a conèixer l'emplaçament a nivell arquelògic i a evitar que se seguís deteriorant per l'efecte del temps i de la meteorologia. Va ser gràcies al finançament del Centro Nazionale di Ricerca italià que es dugueren a terme una sèrie de missions arqueològiques als anys 1978, 1982, 1990 i 1992, en les que hi va participar el grup de “Storia dell'Arte e della cultura artistica” de la Universitat de “La Sapienza” de Roma amb la col·laboració de la Universitat de Padova. Aquestes missions varen permetre de seguir els treballs d'excavació i restauració del complex, que estaven en mans dels siris dirigits pel Dr. Abdurrazzaq Zaqzuq, director del servei d'antiguitats de la zona de Hāmah i director del museu de la mateixa ciutat.155 Després de l'excavació, finalment es va poder veure la planta real de l'edifici, diferia sensiblement d'aquella que havia hipotitzat Butler. En primer lloc no es tractava pas d'una planta totalment quadrangular, sinó que en el seu costat sud-oest presentava un angle en el mur que permetia donar molt més espai visual i arquitectònic a l'església, doncs aquest angle se situava just davant de la zona de l'absis del temple.156 Si no era una planta totalment quadrangular, tampoc els murs de tancament de l'edifici presentaven una diposició rectílinia com havia cregut Butler, sinó que les excavacions van deixar al descobert una sèrie de cossos sortints a mode de petites “torretes”(utilitzaré aquest nom a falta d'un d'específic) de funció incerta, dos a la façana sud, un a la façana est i tres a la nord. Aquests cossos, que presentaven una fonamentació de pedra basàltica 152 Herzfel, E (1921) Mschattâ, Hîra und Bâdiya. Die Mittelländer des Islam und ihre Baukuns. Jahrbuch der Preuszischen Kunstsammlungen, 42, pp. 104-146 153 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 110 154 Ibid. 155 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 110 156 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 122 41

han estat restaurats fins a cobrir tota l'alçada fins al primer pis, seguint per l'alçat dels murs el sistema de les bandes alternades de pedra basàltica i maons.157 Evidentment després de l'excavació i la restauració sorgiran noves preguntes i noves propostes en els debats que s'han desenvolupat al voltant d'aquest edifici. Aquestes noves consideracions vindran de la mà d'un article de la professora Fernanda de' Maffei. En ell, la professora dóna la seva visió de Qasr ibn Wardan després dels treballs d'excavació i restauració. Aquest article de 1995, clau en el present treball, és l'aportació acadèmica més recent sobre el palau de Qasr ibn Wardan. Per De'Maffei, cal descartar les propostes d'identificació que s'han fet fins ara sobre la funció del complex o les persones que hi haurien intervingut. Hartmann va ser el primer en identificar el complex com a un establiment relacionat amb l'estament militar, descartant la idea de Oestrup que ho considerava una fundació monàstica pel to religiós de la llinda sud del palau. 158Ella tampoc considera prou provada la hipòtesi de Butler sobre el fet que el complex de Qasr ibn Wardan s'hagi d'atribuir a l'arquitecte Isidor el Jove, que sabem actiu a l'Eufratèssia a la dècada anterior a la fundació de Qasr ibn Wardan i que el trobem documentat de forma segura a Chalcis l'any 550. La interpretació de la professora De'Maffei vindrà recolzada per la troballa d'una nova inscripció durant les feines d'excavació del palau. Aquesta inscripció (Mirar Fig. 11) estava gravada a la llinda de la porta que, des del pati, permetia l'entrada a l'ala oest del palau. El breu text, entre creus, diu el següent:

+ 'Eν μηνί σεπτεμβρίω ίνδ (ιχτιωνος) ς' του γπω έτους + És a dir, segons la traducció que ens proporciona ella mateixa: “Al mes de setembre indicció VI de l'any 388” (=883). Per tant, degut a que la data es refereix a l'era selèucida i cal convertir-la, la data és l'any 572, amb la qual cosa tenim que, si bé la inscripció de la llinda del portal sud és del 564, la resta del palau o com a mínim l'ala oest no van estar acabades fins al 572, quan ja governava el nebot i successor de Justinià, Justí II (565-578). En conseqüència és possible que l'any 564 només l'ala sud del palau estigués acabada de construir.159 Però aquest epígraf va revelar més dades encara, ja que sota l'escrit, a l'esquerra, apareixia un monograma en creu que es desxifrava com “του Γεωργίου”, és a dir, “de Jordi”. L'aparició d'aquest nom, però, no és pas la primera vegada que ens apareix a Qasr ibn Wardan, doncs igualment es troba en forma de monograma en un dels capitells a l'església del complex (Mirar Fig. 12), que avui

157 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 122 158 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 111 159 Ibid. 42

es conserva al museu d'Alep.160Aquests capitells van ser estudiats per Christine Strube l'any 1983.161 En el seu article Strube hipotitzava sobre la possiblitat que aquest nom es referís a l'arquitecte del conjunt, que potser hauria estat el mateix a projectar el castrum d'Androna o bé el nom de l'alt funcionari fundador de l'església i de tot el complex, ja que al vers del capitell s'hi troba gravada una àguila.162 Per desgràcia, les fonts escrites, ens comenta la professora De'Maffei, no semblen donar el nom de cap personatge que pugui ser identificat amb aquest “Jordi”. Difícilment pot ser el prefecte del pretori que fou enviat junt amb el bisbe d'Epiphania com a ambaixador a Pèrsia durant el regnat de Maurici (582-602) perquè ja és molt avançat en el temps. També és poc probable que es tracti del “Jordi” del que ens parla Procopi en el seu llibre sobre les Guerres Perses, ja que aquest personatge està desenvolupant tasques militars a la frontera trenta anys abans de la data del 572, com per exemple en l'episodi de la capitulació de la fortalesa persa de Sisauranon.163 Per De'Maffei l'única hipòtesi possible per a la identificació és que aquest personatge sigui un stratelates (στρατηλάτης) , és a dir, un general que apareix en un segell publicat per Zacos i Veglery, l'únic idèntic al trobat a Qasr ibn Wardan.164Aquest segell serà republicat per Martindale,165 (Georgius 35) que li atribueix una cronologia dels ss.VI-VII i l'identifica com a Magister militum utrumquae militiae. Aquesta hipòtesi es reforçava pel fet que en altres segells també publicats per Zacos i Veglery, el vers dels càrrecs militars es troben acompanyats per una àguila al revers. Recordem que en capitell de l'església el que hi figurava precisament és una àguila.166 A l'època un stratelate era un dels càrrecs militars més alts de cada regió militar, en aquest cas situat només per sota del Magister militium per Orientem, càrrec al que podia substituir en el cas de que faltés aquest, assumint així el títol de Hypostratego.167Per tant, De'Maffei conclou que una hipòtesi versemblant és la que aquest “Jordi” sigui un stratelate que potser ja en època de Justinià i segur en època de Justí II estaria encarregat de supervisar els treballs de contrucció de Qasr ibn Wardan. Aquest fet confirmaria l'evidència de la dependència tècnica del tipus de construcció que es feia en aquells moments a Constantinoble. També és possible que aquest personatge, en tant que càrrec militar elevat, tingués l'encàrrec de vigilar la frontera oriental des del punt de vista militar, tot i que aquesta és una època de relativa tranquil·litat.168Tot i que aquesta afirmació de la tranquil·litat 160 Ibid. 161 Strube, C (1983) Die Kapitelle von Qasr ibn Wardan, Jahrbuch für Antike und Christentum, 26, 59-106 162 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 111 163 Procop. Pers. 19, 22-23 164 Zacos, G; Veglery (1972) Byzantine Lead Seals I. Non Imperial Seals Vith to IXth Centuries, tav. 52, nº 341 (Basilea) 165 Martindale, J.R. (1992) The Prospopgraphy of the Later Roman Empire, III, A.D. 527-641, IIIA (Cambridge), p. 519 166 Ibid. 167 Ibid. 168 Ibid. 43

de la frontera no coincideix massa amb el que sabem de la història política de la regió. Precisament és l'any 572 en el que torna a esclatar la guerra amb Pèrsia per la negativa de Justí II a pagar els tributs estipulats en el tractat de la Pau dels cinquanta anys del 562. De' Maffei també s'encarrega de recordar-nos en la seva proposta interpretativa que el complex de Qasr ibn Wardan no està pas aïllat, sinó que es troba al mig d'una xarxa de vies de comunicació com ja hem tingut ocasió de veure. Aquesta xarxa que també es relaciona amb les fortificacions per a la defensa del territori. Entre el nord de Qasr ibn Wardan i el sud de Màrata ens trobem el castrum de Il-Habbat, una petita construcció (25 m x 25 m) que segueix la tradició dels castra romans, construït a partir de pedra tallada (Mirar Fig. 13). A cada un dels quatre angles, Il-Habbat estava dotat de torres de dos pisos de cinc metres de costat. Al pati central del castrum s'alçava una petita capella d'una sola nau i absis projectat vers l'exterior. A l'únic portal d'entrada a l'est un epígraf deia el següent:

+'Eτους ηξώ με(νός) [Π]ανέρμου ίνδ(ιχτιωνος) έ És a dir, “L'any 868 (=868) al mes de panormos indicció”. Per tant, ens trobem a juliol de l'any 557, sota el regnat de Justinià i en una època de treva entre l'Imperi i Pèrsia. 169 En conseqüència, n'hem de treure la conclusió que tot i els moments en que els imperis es trobaven en treva, no deixaven pas de reforçar les seves defenses, davant la possibilitat que aquesta treva es trenqués en qualsevol moment. Més al sud, només un any després de la posada en funcionament del castrum de Il-Habbat, la ciutat d'Androna es dotava del seu propi castrum, curiosament una donació d'un privat, dit Tomàs, que també havia ofert a la ciutat uns banys públics. També el d'Androna és un castrum quadrangular, però molt més gran que el d'Il-Habbat, amb una superfície d'aproximadament 7000 m².170 (Mirar Fig. 14) També aquest tenia torres als angles, però aquí són hexagonals i de bandes alternades de pedra i maons, com és el cas de Qasr ibn Wardan. Als murs perimetrals, però, s'usà la pedra tallada com és habitual a l'arquitectura de la regió. 171 Aproximadament al centre dels costats sud i nord uns cossos es projecten al mur a mode de torres, però no és segur que complissin aquesta funció, en un debat que ja reprendrem més endavant amb el cas anàleg de Qasr ibn Wardan (Mirar Fig. 15). Les habitacions pels soldats estaven disposades de forma perpendicular als murs perimetrals del conjunt que, com a Il-Habbat, s'obria a un pati, que en aquesta ocasió estava porticat 169 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 112 170 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 113 171 Kennedy, D.L. (1982) Archaeological Explorations on the Roman Frontier in NorhEast Jordan: The Roman and Byzantine Military Instalations and Road Network on the Ground and from the Air (Oxford) (BAR International Series, 134) p. 132-140 44

i que també comptava amb una església al centre. A Androna, l'església és de dimensions majors, amb una disposició basilical de tres naus, acabament exterior rectilini de l'absis i amb el que semblen les habitacions del diaconikon. Aquesta xarxa d'establiments militars culminava amb Stabl'Antar, un castrum situat a poca distància al nord-oest d'Androna (Mirar Fig. 16). Aquest se situa en un realçament natural del terreny, des d'on es contempla tota la plana i des d'on es veu també el complex de Qasr ibn Wardan. Visitat per Butler i després de Mouterdre i Poidebard, avui està en un estat deplorable i és molt difícil de llegir per la sorra que el cobreix. Tot i així, es pot intuir un perímetre quadrangular de 80 m x 75 m, amb torres als angles, també quadrangulars. Torres anàlogues es troben a ambdós costats de l'entrada al castrum, situada al centre del costat sud. Però en l'estat actual en el que es troba l'edificació és impossible verificar les hipòtesis de Butler sobre l'existència d'una capella o comprovar les correccions que Mouterdre i Poidebard van fer als dibuixos de l'arqueòleg americà.172 El que abunda d'una forma sorprenent a Stabl'Antar és la presència de cisternes i pous, disseminats arreu, així com de fragments de llindes amb les tradicionals decoracions de la regió. També a Stabl'Antar s'ha trobat una inscripció que decorava la llinda de l'entrada. L'escrit es troba a banda i banda d'un cercle amb una creu al seu interior, flanquejada per l'Α i l'Ω. La inscripció diu el següent:

'Aυτη έ πύλη Κ(υρίο)υ δίχαιοι έν αύτη είσελεύσοντη + έτους Θπώ ίνδ (ιχτιωνος) ιά τά πάντα είς δώξαν Θ(εο)υ En la seva traducció aquest epígraf diu: “Aquesta és la porta del Senyor. Els justos entren per aquesta. A l'any 988 (=889) indicció XI. Tot per la glòria de Déu”. Ja que no se'ns indica el mes a la inscripció, es podria tractar de l'any 577 ó 578. En qualsevol cas ens trobem als últims anys de vida de Justí II, que morirà a l'octubre del 578. Per les característiques del lloc, per les reserves d'aigua i pels tres grans ambients exteriors que es podrien atribuir a quadres, sembla que estem davant d'un punt per a l'avituallament de les tropes.173 Si en l'apartat anterior vèiem com s'organitzava el sistema viari a l'estepa amb una xarxa de vies fortificades, per a protegir aquest “passadís obert a les invasions que veien des de l'orient” 174, ara acabem de veure el sistema de castra que s'estableix precisament per a protegir aquestes vies que menen directament cap a Antioquia. Per tant, el complex de Qasr ibn Wardan s'ha d'entendre en 172 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 113 173 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 114 174 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 115 45

aquest marc i no té sentit no fer-ho així. Però per a analitzar la construcció d'aquesta xarxa hem de recórrer a les fonts escrites que ens parlen de les relacions internacionals que es configuren entre Bizanci i Pèrsia al s. VI dC. De la feblesa de les defenses militars de l'estepa en va donar la primera prova el Gran Rei Kawadh l'any 531, quan acompanyat dels àrabs Lakhimites i el seu filarca, Al-Mundhir, es van internar al territori imperial per Circessium i van poder passar totalment inadvertits fins al llac de Gabbula. La sorpresa de Belisari, aleshores Magister militum per Orientem amb seu a Dara va fer que hagués d'iniciar una carrera a marxes forçades per a trobar-se amb l'exèrcit invasor a les afores de Chalcis, on tingué lloc una batalla sense massa conseqüències per ambdues parts.175 És només després de d'aquesta facilitat per a penetrar en el territori imperial que Justinià va començar a mostrar interès per l'eparquia d'Eufratèssia, doncs fins llavors aquesta no s'havia considerat important des del punt de vista militar, ja que des de la cessió de la ciutat de Nisibis als perses l'any 364 (derrota de l'expedició de Julià) les expedicions contra l'Imperi solien iniciar-se sempre des d'aquesta ciutat.176 És per aquest motiu que les defenses bizantines s'havien centrat des de feia anys a reforçar les eparquies de la Mesopotàmia, Osroene i Armènia, territoris a l'esquerra de l'Eufrates. Són exemples de la política defensiva anterior als anys '30 del s. VI les fortificacions de Theodosiòpolis (avui Erzerum, Turquia), Martyròpolis i Dara (també coneguda com a Anastasiòpolis).177En conseqüència amb la vella política, durant els primers anys del seu regnat, Justinià va dedicar molts esforços a refoçar les ciutats de Circessium i Zenobia (Halabiyya) a part de reforçar les muralles de Sergiòpolis (Resafa) L'any 532 el successor de Kawadh I (mort el 531), Kushrau I acordaria firmar la “Pau Eterna” amb Justinià. En aquests anys les defenses que ja s'estaven construint no s'aturen, però sí que s'atura l'inici de nous projectes defensius a causa del tractat de pau. Tot canviaria ràpidament, però, a partir de l'any 540, quan Kushrau I trenca la “Pau Eterna” al cap de vuit anys de ser firmada. Aquesta campanya militar també entraria per Circessium i destruiria o obligaria a pagar altíssims tributs a les ciutats que es trobaria pel camí. Antioquia, la capital, també cauria en aquesta campanya, en la que semblava que ningú podia oposar-se a la voluntat de Kushrau. Aquesta, però, no seria la única campanya de Kushrau, doncs després de la del 540 encara en protagonitzaria tres més al llarg del seu regnat.178 Aquestes incursions militars dels perses farien veure a Justinià la necessitat de reforçar les ciutats de l'estepa siria per a prevenir ulteriors amenaçes. En aquests treballs es varen reforçar els 175 Ibid. 176 Dargueron, J.C. (Ed.) (1980) Le moyen Euphrate. Zone de contacts et échanges, Colloque de Strasbourg, 10-12 mars 1977 (Leiden) 177 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 115 178 Ibid 46

murs d'Antioquia i de Chalcis ad Belum, que ja començava a ser contemplada com a un punt de màxima importància estratègica per a la defensa de l'Orient. Aquestes feines de reforç de les muralles es varen dur a terme a partir de l'any 545, quan de nou es torna a pactar una treva per cinc anys, que va ser renovada per uns altres cinc anys l'any 552.179 Per això no és pas extrany que l'any en que s'acabava la treva es funda el castrum de Il-Habbat i que un any més tard es construeix el d'Androna. Però tot i aquesta previsió la situació no és massa tensa tot i el trencament de la treva. Agathias ens informa que a l'època, Justinià preferia les relacions de distensió (donatius, regals, etc) a les guerres, tant amb els perses com amb els àrabs Lakhimites. També aquest autor ens parla de l'empobriment general de l'exèrcit, que ell xifra de 650.000 a només 150.000 homes, repartits entre Itàlia, Àfrica, Hispania, Còlquide, Alexandria i Tebes a Egipte. Per la qual cosa afegeix “pocs eren a prop de la frontera oriental amb Pèrsia”, però tot seguit afegeix que “no és que més fossin necessaris, degut a la rigorosa observància del tractat de pau”.180Efectivament l'any 562, després de les negociacions fetes a les afores de Dara, l'Imperi i Pèrsia firmaran un nou tratctat de pau, aquest cop amb una validesa de cinquanta anys.181 La interpretació que donarà Fernanda de' Maffei tindrà es relacionarà precisament amb aquest tractat. Doncs cal donar una explicació a la construcció d'un castrum quan s'està a punt de firmar el tractat de pau i sobretot donar una explicació a l'existència d'aquest palau, que ja Butler afirmava que era “l'únic monument que suggereix la presència d'un comandant o d'un governador”.182 Per De 'Maffei, la clau per a la interpretació del complex de Qasr ibn Wardan cal buscar-la en el tractat de pau de l'any 562. Especialment interssant és la clàusula número deu que parla sobre la situació de la ciutat de Daras. S'acorda que la ciutat no podrà tornar a ser fortificada en el futur, que no hi podrà residir un gran nombre de soldats, sinó únicament aquells estrictament necessaris per a la custòdia de la mateixa i que el Magister militum per Orientem no podrà tenir els seus quarters generals a la ciutat de Dara, “per tal de que no condueixi incursions o provoqui danys als perses”.183 Ja que el tractat de pau no indica on ha de residir a partir d'ara el Magister militum per Orientem, De' Maffei fa valer la coincidència de dates entre el tractat de pau i l'inici de les obres de construcció de Qasr ibn Wardan. Per ella Justinià podria haver pensat en la construcció d'una nova seu pel màxim responsable militar de la regió en una zona apratada de la frontera (el tractat hem vist que ho prohibeix), però ben situada a l'estepa que s'obre entre l'Eufrates i l'Orontes, doncs era aquesta la zona que havia constituït el camí dels perses des de la invasió del 531. Així es justifica la presència d'aquest palau, que si bé estava apartat de la xarxa de rutes principal, podia ràpidament accedir a tota la regió a través de pistes i estaria dotat d'un ampli contingent de soldats com indica la 179 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 116 180 Agath., H., II, 19-22 181 Ibid 182 Butler. H.C (1920) op. cit., p. 109 183 Blockley, R.C. (1985) op. Cit. p. 73 47

caserna del costat per a fer front a qualsevol situació d'emergència.184 Aquesta hipòtesi de la nova residència d'un alt comandant militar es veu reforçada per un element molt interessant que va emergir de la terra durant les excavacions. Es tracta d'una plataforma quadrangular elevada (6.35 m x 6.30 m) a la que s'accedeix a través d'uns graons i que estaria destinada als discursos a les tropes per part de seu comandant. A més la presència de la caserna no faria més que reforçar, segons la professora de'Maffei, la seva hipòtesi.185 Finalment, la clàusula XI del tractat del 562 disposa que si hi ha conflictes entre dues ciutats de banda i banda de la frontera, aquests conflictes hauran de ser investigats pels jutges de la zona fronterera per tal de castigar als culpables. Si aquest assumpte no es pogués resoldre i la part danyada no tingués satisfacció a les seves demandes, el cas ha de ser elevat al Magister militim per Orientem. Si ni tan sols aquest ha pogut soluncionar el conflicte al cap de sis mesos, el cas haurà de ser elevat al sobirà de la part danyada. Si després de recórrer a aquesta última instància el cas no es resolgués en el termini d'un any, els pactes s'haurien de considerar violats per aquesta causa.186 Per tant, amb aquesta clàusula número XI veiem que el tractat de pau del 562 encomana certes competències de “dret internacional” al Magister militum per Orientem, per la qual cosa, aquest hauria d'haver comptat amb una seu adequada al prestigi que li era concedit. El palau de Qasr ibn Wardan podria haver servit perfectament a aquest propòsit i a l'hora, complir amb la prudència de fixava el costum de que els tractes amb l'enemic es fessin a fora dels murs de les ciutats, per tal de que un grup massa nombrós no pogués fer-se amb el control de la ciutat amb l'excusa d'entrar per iniciar les negociacions, com de fet passa amb les negociacions de la pau del 562, fetes “als voltants de Dara”, no pas al seu interior de la ciutat. Tot i això, les fonts de l'època no relaten cap episodi bèl·lic en el que el complex de Qasr ibn Wardan pugui haver estat implicat, ja que les rutes de les invasions perses que se succeïren després de la ruptura de la pau del 562 no semblen passar pas per la zona de Qasr ibn Wardan. Deu anys després de la firma del tractat, Justí II es negava a pagar els subsidis acordats amb els perses i els àrabs i recomençava una guerra intermitent que duraria fins al 591. Pels relats de les fonts l'autora acaba dubtant que Qasr ibn Wardan realment arribés a servir mai pel propòsit pel qual havia nascut. Aquest fet explicaria la manca de signes de destrucció o de restauració i el silenci de les fonts, que impossibiliten de conèixer el nom antic de l'emplaçament.187 Fins aquí la proposta interpretativa de la professora Fernanda de' Maffei. A nivell de discussió historiogràfica en el pla arquelògic, el principal punt de conflicte de la professora de' Maffei amb el que havia hipotitzat Butler és el sistema de cobertura de la gran sala 184 Ibid. 185 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 118 186 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 118 187 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 120 48

triconca del primer pis de l'ala sud. Si hem vist que Butler defensava l'existència d'una cúpula assentada sobre un tambor octagonal, De 'Maffei creu que aquesta és una lectura errònia de les restes. Per ella, el fet que l'espai a cobrir per la suposada cúpula del palau sigui de dimensions similars a les que es cobreixen amb la cúpula de l'església no és un argument concloent. A més, un dels altres arguments de Butler, és a dir, la gran acumulació de runa al centre de l'ala sud on hi hauria d'haver anat la cúpula, perd força des del moment en que, durant l'excavació, no es van trobar pas restes materials portessin a pensar en la presència d'una cúpula.188 Pel que fa als altres arguments de Butler, el primer d'ells feia referència a la curvatura dels maons de la zona d'intersecció entre les dues voltes de canó del primer pis de l'ala sud. Butler defensava que aquesta curvatura explicava la necessitat de sostenir algun tipus de pressió en referència a la cúpula que ell hipotitzava. Doncs bé, De' Maffei ha analitzat les fotografies del propi Butler i també l'estat actual de la zona i per ella l'únic que es pot veure és un lleuger encurvar-se dels maons que es disposen en doble fila, per rebre l'intersecció d'ambdues voltes.189 Per últim, Butler basava la seva argumentació per a defensar l'existència de la cúpula amb una fotografia d'Oppenheim feta l'any 1889 i publicada per Strzygowski. En aquesta època la conca sud del primer pis es trobava en un millor estat de conservació que l'actual, excepte per la presència d'un forat al centre que es va tapar durant la restauració i que Butler interpretava com a una finestra. A partir d'aquesta fotografia l'arqueòleg americà defensava l'existència de l'inici d'una plataforma plana que seria la base quadrada en la qual s'assentaria la cúpula. Per De' Maffei en canvi, és clarament una base col·locada sobre del quart d'esfera de la conca sud, formant al centre un angle obtús que conecta amb els altres dos costats i que segueixen de forma rectilinia per una llargada igual que els ambients que flanquejen la conca. Per contra, sempre segons la professora De'Maffei, si el que observem és una altra de les fotografies de l'Oppenheim publicada també per Strzygowski (Mirar Fig. 17) de la qual Butler no parla i que està feta des de dintre de la sala triconca, ens adonarem que a sobre dels costats del quart d'esfera els maons prenen una direcció obliqua que indueix a pensar en un sostre a dues aigües.190 Segons De' Maffei, per tant, sembla difícil parlar d'una cúpla de base quadrada com havia hipotizat Butler, ja que no sembla haver-hi indicis en la intersecció de les voltes de les petxines necessàries per a passar del quadrat al cercle. Per tant, per ella sembla que caldria pensar en una gran volta d'aresta, amb sostre piramidal a l'exterior, sobre el qual convergien la sobreelevació a dues aigües indicada a la fotografia de l'Oppenheim. La hipòtesi de la professora es troba recolzada per la diferència d'alçada entre els braços de la triconca, que del paviment a la culminació de les voltes arribaven als 7.40 m, mentre que en els ambients contigus dels 6.50 m. Això en teoria voldria 188 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 130 189 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 131 190 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 141 49

dir que la cobertura externa de la triconca emergia sobre la cobertura del terrat dels altres ambients i que resultava practicable. A més, encara avui dia es conserven marques evidents de que l'escala d'aquesta ala sud seguia fins al terrat.191 En resum, De' Maffei és la opinió que el més probable és que ens trobem davant d'un ambient central cobert una volta d'aresta o bé esquifada com de fet es troba en altres ambients del palau. Aquest tipus de volta òbiament no té finestres i això explicaria l'abundància de portes i finestres al llarg dels braços transversals de la triconca, al seu torn coronats amb arcs arcs de mig punt oberts. Aquest sistema permetria de filtrar la llum des dels als braços laterals, mentre que la llum a la part central ja estaria assegurada per la presència de les dues trífores a nord i sud d'aquest espai. Fins aquí la història dels estudis que es dugueren a terme al llarg del s.XX sobre el complex palacial de Qasr ibn Wardan. Ara és el moment d'analitzar quines són les restes materials de l'edifici després de l'excavació i la restauració, tot intentant de distinguir plenament allò que està restaurat d'allò que és original. Serà a partir d'aquestes restes que es podrà fer una hipòtesi sobre l'estructura i el funcionament originals d'aquest edifici.

191 Ibid. 50

4. LES RESTES MATERIALS CONSERVADES DEL COMPLEX PALACIAL DE QASR IBN WARDAN

4.1. El complex arquitectònic del palau La descripció més actualitzada del palau de Qasr ibn Wardan segueix sent l'article de Fernanda de'Maffei i per tant m'hi referiré sovint. Ella organtiza la descripció de les restes individualitzant els quatre cossos (asociats i ben alineats als punts cardianals), ja que com es veurà, es tracta de blocs compositius diferents dins d'un mateix projecte constructiu que cobreix un mínim de vuit anys. També hi haurà ocasió de veure que aquests cossos que formen el palau al voltant del pati, s'adossen succesivament entre ells. L'estat actual de les restes es pot veure al final del treball en la Làmina nº 2. Abans de parlar de les restes materials, però, farem un breu incís sobre la peculiar tècnica constructiva dels tres edificis (planta actualitzada a la Làmina 1). Tots els especialistes que han estudiat el palau han coincidit a qualificar-la d'externa a la regió i molt propi, en canvi, de les tradicions constructives de la capital i del seu entorn més inmediat, com per exemple a les muralles de Teodosi II. (Mirar Fig.18) És una tècnica constructiva que aixeca els murs alternant les filades de maons amb filades de pedra, en el nostre cas de pedra basàltica procedent de pedreres locals, que com hem vist al parlar de la geologia del terreny, es trobaven relativament properes al jaciment. Les filades es distribueixen gairebé sempre en tres de pedra per deu o onze de maons. La presència d'aquest tipus de tècnica constructiva es fa present en altres edificis que tenen un lligam directe amb el poder central de Constantinoble, com ara la cisterna sota la Nea Ekklesia de Jerusalem, la gran cisterna de Daras, a la refacció de la muralla d'Antioquia, etc.192 Creiem que efectivament es tracta d'una tècnica edilícia importada i que cal relacionar-la amb una intervenció imperial, però el que potser no és tant clar és el tema de les grans despeses que, segons De'Maffei,193 es varen fer per aixecar aquest complex, doncs si un es fixa bé en la disposició dels maons, es pot veure com molts cops, la banda d'argamassa és tant ample com els mateixos maons, o fins i tot més. Aquesta manera de construir sembla clarament encaminada a estalviar material. El problema d'augmentar massa l'amplada de l'argamassa és que quan l'edifici ha acabat d'assentar, és fàcil que comenci a generar ja les primeres esquerdes, visibles avui dia, per exemple, a les conques est i oest del primer pis de l'ala sud. Per la lògica del pes, les voltes només seran construïdes en maons. 192 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 139 193 Ibid. 51

4.1.1. L'ala sud 4.1.1.1 La planta baixa de l'ala sud L'ala sud és la més ben conservada de tot el palau i l'única que ha sostingut el primer pis després del pas dels segles. Aquesta és la que tractarem a continuació. Per guiar al lector o lectora, quan ens referim a punts cardianals ens estarem referint únicament a aquesta ala com si fos un element completament aïllat. (Mirar Fig. 19) L'ala sud ocupa una superfície rectangular de 42 m x 15 m, sent l'alçada de 6.50 m a la culminació de les voltes. Al centre d'aquesta ala es troba l'únic portal que donava accés al palau. Es tracta d'una porta de 2.15 m d'amplada per uns 3.60 m d'alçada. A l'interior, aquest portal presenta una obertura gradual que li fa guanyar una amplada de 2.60 m. Aquest portal està flanquejat per set filades irregulars de grans blocs de pedra basàltica que s'estenen per una amplada d'uns 3 m i a la seva alçada màxima venen a coincidir amb la llinda monolítica que conté l'epígraf que dóna la data del 564.194 (Mirar Fig. 20). En ell podem llegir:

+Εν μη(νί) Νοεμβρ(ίω) ινδ ιγ τού δοώ έτους+πάντα εί ς δοξαι Θ (εο) ύ

És a dir, “Al mes de novembre indicció XIII de l'any 678 (=876) Tot per la glòria de Déu”. ÉS doncs l'any 564 dC.195 Aquesta llinda a la vegada és el recolzament d'una altra llinda de basalt formada a partir de l'alineació de pedres basàltiques. Pel que fa a la llinda que conté l'epígraf, en posició central es pot veure un quadrat que conté una creu amb l'A i l'Ω. A banda i banda d'aquest motiu decoratiu cristià hi ha inscrita la primera part de l'epígraf. Una espècie de cordill treballat sobre la pedra basàltica i que passa per la zona inferior del quadrat amb la creu, separa la part superior de la part inferior. En aquesta part inferior les lletres es disposen en banda i banda d'un cercle que també conté una creu. És potser per l'acabament del braç inferior d'aquesta creu en tres parts que P. Donceel-Voûte ha intrepretat aquesta decoració com un Trisaghion monofisita196, en referència a l'apèndix afegit al Trisaghion (“Tres cops Sant”) de la litúrgia l'any 512 sota el govern d'Anastasi. Aquesta modificació litúrgica va ser un problema considerable a l'època: va provocar una revolta a 194 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 123 195 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 110 196 Donceel-Voûte, P (1988) Les pavements des églises byzantines de Syrie et du Liban: décor, archéologie et liturgie (Louvain), p. 257 52

Constantinoble que gairebé li costa el tron a Anastasi.197 Creiem que aquesta afirmació és dubtosa des del moment en que estem parlant de l'expressió de les creences monofisites en un edifici que tot sembla indicar que és una iniciativa edilícia des de Constantinoble. És conegut que el regnat de Justinià es caracteritza a nivell religiós per mantenir una gran fidelitat a la ortodòxia del Concili de Calcedònia de 451. Però tornant al tema que ens ocupa, aquesta espècie de cordill del que parlàvem i que separava les parts superior i inferior de l'epígraf, baixa per a emmarcar la llinda suportada pels muntants interiors del portal, mentre la part superior engloba a l'inferior i es recolza als muntants exteriors. Llindes i muntants estan decorats de forma senzilla amb el que semblen unes branques i fulles de parra que emergeixen d'unes cràteres. Aquest portal està coronat per un arc de mig punt construït a partir de dovelles de pedra basàltica. A l'interior, aquest arc és cec pel reomplment dels maons.198 Seguint amb la descripció de la façana, vers l'est s'obre primer de tot una finestra gèmina i una de monòfora. A molt poca distància d'aquesta, les excavacions del palau van trobar la fonamentació en pedra basàltica d'aquelles espècies de “torretes” de funció incerta de les que parlàvem en el repàs historiogràfic i que després de les excavacions s'han reconstruït fins a l'alçada del primer pis. Aquesta en concret, mesura 1.50 m per costat i 2.40 m d'amplada i s'ha reconstruït al igual que les altres, seguint les filades alternes de pedra i maons com a la resta del palau. Se li ha suposat (i reconstruït) una petita finestra a la part central per a il·luminar l'espai interior. També cal fer notar que aquestes “torretes” presenten unes petites obertures als seus laterals, a les quals no és fàcil de donar una explicació satisfactòria.199 Després d'aquest cos, el mur continua de forma rectilínia per 8.85 m, però l'última part (uns 3 m) del mateix en realitat és el lateral de la “torreta” anàloga a la que hem vist, però ja pertanyent a la façana est. Vers l'oest del portal principal del bloc sud, en un mur que s'estén per 13.80 m es troben dues finestres gèmines i una finestra monòfora, com sempre amb un arc cec de descàrrega a base de maons al damunt. Després d'aquesta s'aixeca la reconstrucció d'una nova “torreta”, de 2.60 m de costat per 2.78 d'amplada a la cara de façana. Aquesta construcció és totalment anàloga a la que hem vist pel costat est, amb la petita finestra reconstruïda i les petites obertures a la part inferior, a les primeres filades de pedra basàltica. Després d'aquest element que trenca el mur rectilini hipotetitzat per Butler, el mur continua vers l'oest, però només per 2 m, ja que de seguida gira en angle recte per fer la reentrada que abans hem comentat i que ajudava a guanyar espai arquitectònic a la façana oriental de l'església. Després d'aquest gir el mur continua en direcció nord i conté dues finestres gèmines, reconstruïdes, com la majoria d'elles amb les cornises que es varen trobar in situ

197 Ostrogorsky, G (1983) op. cit., p. 81 198 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 123 199 Ibid. 53

durant les excavacions.200Aquestes cornises de les finestres gairebé sempre són de pedra calcària de color blanc, pròpia de la geologia de la zona. Pel que fa al costat nord d'aquest cos sud, que avui dia s'alça davant del pati, les excavacions han descobert que estava dotat de sis portes. L'any 564 és probable que es mostrés sencer, amb la mateixa llargària de la façana, però ara és una vista que no és possible, degut a l'adossament del bloc occidental del que ja parlarem més endavant, però que podem avançar que integra la porta més nord-occidental del bloc sud. Així doncs, com era d'esperar, la porta central és la més gran i està perfectament en posició axial amb el gran portal d'entrada sud. Aquesta porta presenta gairebé les mateixes mesures, doncs l'amplada és de 2.15 m a l'exterior i de 2.80 m a l'interior. En aquest cas no és pas l'original, sinó que s'ha reconstruït seguint l'esquema del portal sud, amb un arc de pedres basàltiques, cec pels maons. Evidentment, ni la llinda ni els muntants presenten cap mena de decoració, per tractar-se d'una restauració. Als costats est i oest d'aquest portal s'obren les portes, que aproximadament varien d'amplada exterior entre 1 m i 1.10 m i a l'interior entre 1.60 m i 1.70 m. Aquestes portes donen accés als petits ambients que envolten les sales de volta de canó de la planta baixa del cos sud, excepte el més occidental de tots, que ja hem dit que després de la construcció del bloc occidental va quedar integrada en ell i no és visible des del pati. La immediatament al nord-est del gran portal nord també és diferent en el sentit que dóna accés a la caixa d'escales que permeten l'accés al primer pis. Finalment dir que les dues finestres sense cornisa a l'ambient de l'extrem nord-oriental també es troben obliterades pel posterior adossament del bloc est.201 Al costat est d'aquest bloc sud s'inicia amb una altra de les “torretes”, però en aquest cas és el doble d'ampla, doncs mesura 4.40 m. Després d'assolir aquesta distància es replega per girar cap a l'oest per 2.17 m, per tornar a girar cap al nord per 9.20 m, on s'acabarà trobant amb el mur perimetral de la façana del bloc est, que presenta la particularitat d'estar construida a només amb pedra basàltica, és a dir, sense l'alternació amb els maons, fet que es podria deure a una reconstrucció posterior, molt tardana. Un element que no està massa clar i que s'hauria de verificar en el futur, és la presència a la part nord de la dita “torreta” est del que podria ser un mur de 1.10 m d'amplada, potser interromput per una porta.202 Passem ja a l'organització interna de la planta baixa del bloc sud. Aquesta s'organitza a través d'una espècie de “triconca”. El portal sud d'entrada dóna accés a una sala coberta per una volta de canó de maons que dur directament al portal nord que dóna accés al pati. Si l'extrem sud que s'obre al portal és absidat com molt bé havia descrit Butler, l'extrem nord és de tancament rectilini i per tant queda anul·lada la seva hipòtesi sobre l'existència d'un quadriconc. 200 Ibid. 201 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 124 202 Ibid. 54

Aproximadament al centre d'aquesta sala allargada que va en direcció nord-sud, ens trobem dues portes que s'obren a est i oest. Aquestes portes, que com totes les d'aquesta planta baixa presenten els muntants i la llinda de pedra basàltica, donen accés a est i oest a sales absidades, a la conca de les quals, a la vegada, s'obre a una nova porta i ambdues donen accés a grans espais quadrangulars que defineixen els espais est i oest d'aquest bloc. Tan l'eix que defineix la sala transversal com les sales horitzontals estan conbertes amb voltes de canó de maons.203 Pel que fa a la construcció de les conques est i oest la solució adoptada és molt original, doncs sobre dues filades de pedra basàltica s'aixeca un espai lliure en el mur, però que garanteix l'estabilitat d'aquest gràcies a tres ortostats amb decoracions senzilles disposats diagonalment de forma que s'adaptin a la progressió de la curvatura de la conca. Per sobre d'ells, després d'unes quantes filades de maons, s'obren tres petits arcs fins a l'alçada en la que arrenca la volta. (Mirar Fig. 21) Aquest sistema, que Butler no va reflectir en el seu dibuix perquè simplement no els podia veure de tant alta que era la sorra i la runa que cobrien l'edifici, combina la senzillesa de l'arquitectura arquitravada amb el sentit pràctic d'il·luminar aquestes dues sales, filtrant la llum que els arriba del les sales que afronten sigui la façana o el pati, doncs sobre els braços llargs de cada una d'aquestes sales absidades s'obren quatre portes i dues finestres. La funció de les mateixes és clara: per una banda permeten l'accés a les petites sales que envolten aquesta triconca allargada i per l'altra permeten il·luminar l'espai, una llum que arribarà al centre gràcies a les falses finestres que construeixen els ortostats.204 Cada una de les portes laterals disposades als braços llargs de les sales absidades, dos a nord i dos a sud permeten l'accés als ja comentats ambients que envolten aquesta estructura. Es tracta d'ambients de reduïdes dimensions (uns 3 m x 3 m) que no comuniquen entre ells i que es doten cada un d'ells d'almenys una finestra. Respecte a la façana, els dos de la part occidental tenen finestres gèmines, així com el primer de la part oriental, ja que el segon només pot acollir una finestra monòfora degut a que immediatament ha de donar cabuda a la dita “torreta” est de la façana sud. A aquesta s'hi accedeix a través d'una petita porta de 0.98 m d'amplada, donant pas a uns graons, però que no pertanyen a cap escala. Els dos petits ambients que donen al pati a l'oest del portal presenten una porta i una finestra, mentre que els dos a l'est d'aquest portal nord només tenen la obertura de la porta. Totes aquestes portes i finestres estan perfectament dissenyades per tal de filtrar sempre la llum que procedeix sigui de la façana sigui del pati.205 Passant ara a les portes situades a les conques transversals, s'ha de dir que Butler creia que donaven accés a dues sales simètriques a l'est i a l'oest. Aquestes sales haurien estat biabsidades. 203 Ibid. 204 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 125 205 Ibid. 55

Després de l'excavació, s'ha vist clar aquesta no n'era pas la disposició, sinó que donaven lloc a ambients quadrangulars de 6.25 m x 5.50 m el de l'est i 6.97 m x 5.40 m l'occidental. Aquests ambients estaven coberts també amb voltes de mig punt, però en el seu cas encara no han estat restaurades i, per tant, avui dia es troben a cel obert. A nivell estructural, però, s'ha de dir que per aquests ambients el tipus de volta de canó era especial, ja que sembla ser que al cúmul de les voltes anaven inserides voltes esquifades. En el corresponent ambient a l'est, el mur oriental presenta una finestra al mur est i al mur nord les petites finestres sense cornisa integrades posteriorment a l'ala est com ja s'ha comentat al parlar de les obertures del nord d'aquest bloc sud. 206 En el cas del mateix ambient però a l'oest, aquest presenta una finestra gèmina al mur occidental i una porta al mur nord que el posa en comunicació amb els ambients del sud del bloc oest. També a la part sud d'aquest ambient s'hi troba una porta i una finestra. Aquesta porta també d'obertura progressiva fa entrar en una estança de la façana, que mesura 5.53 m x 5.53 m, és a dir, una mica més reduïda que l'anterior. En aquest cas també hi ha una finestra gèmina al mur occidental i al mur sud una porta (1.08 m d'amplada) permet accedir a la “torreta” occidental de la façana, al costat de la qual hi ha una finestra monòfora. La sala equivalent però a l'est s'hi accedeix a través d'una porta al seu mur nord, també d'obertura progressiva. Un cop dins el seu mur sud presenta una finestra gèmina i a l'est una petita porta de 0.95 m d'amplada permet l'accés a l'única “torreta” de la façana est del bloc sud. Aquesta és doncs la descripció del primer pis de l'ala sud, que ja devia estar construïda al final del regnat de Justinià. Pel que fa a la decoració, hi ha certes restes d'enguixat i escasísimes restes que ens podrien estar parlant d'una decoració amb mosaics o bé amb frescos. La pavimentació del terra es basa en lloses de pedra basàltica, que en algunes habitacions presenta certa disposició geomètrica. Les finestres han estat reconstruïdes sobre un càlcul modular a partir de l'exemple de la finestra original de l'est del portal sud del bloc sud i se'ls ha col·locat una protecció a base de barrots de ferro en xarxa. Però aquesta prevenció contra lladres i vàndals no està pas fora de lloc, ja que en les cornises antigues s'han detectat també aquesta mena de forats i es lògic pensar que l'objectiu i la forma serien similars. 4.1.1.2. El primer pis de l'ala sud La part més important d'aquest primer pis és sens dubte la gran sala triconca que s'estén per la part central i que queda envoltada per vuit ambients de reduïdes dimensions, disposició que té una gran correspondència amb els ambients que hem vist a la planta baixa, però que presenta alguns canvis significatius dels que parlarem. ( Mirar Fig. 22) Al primer pis s'hi accedia per l'escala de la que hem parlat abans i que iniciava el seu recorregut 206 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 126 56

al primer ambient nord-est de la planta baixa. Aquesta era il·luminada per dues finestres diposades en eix vertical pel recorregut de l'escala, l'única part original conservada a la façana nord del bloc sud. L'escala que avui dia es veu és reconstruïda, però els graons recol·locats existien amb tota seguretat. Aquesta finalment desemboca en una petita porta (reconstruïda) del braç est de la triconca.207 Aquesta gran sala triconca es diferencia de la de la planta baixa sobretot pel fet de ser totalment oberta, és a dir, no hi ha portes per a passar d'un braç a l'altre, sala que De 'Maffei qualifica de “triconco allungato”.208L'ambient central, en disposició nord-sud tenia una llargada de 13.85 m i una amplada de 5.60 m, mentre que els braços laterals medien 8.10 m de llargada per uns 5 m d'amplada. La conca sud presentava, ja en origen, una elevació amb un graó i sobre seu s'hi havia col·locat una finestra trifora amb arcs de mig punt construida amb pedra calcària, que encara és l'original. Aquesta trifora està tallada per tal d'adaptar-se a la curvatura de la conca, mentre que a l'exterior s'adapta perfectament al mur rectilini. Davant seu, a la zona nord del braç central de la triconca es varen trobar les restes de les cornises producte de l'esfondrament d'una trifora molt semblant a la de la façana sud, amb la única diferència de que aquestes estaven treballades per a adaptar-se a una paret rectilínia, com era la façana que donava al pati. Aquest fet fa afirmar que també pel primer pis s'ha de parlar en tot cas d'una sala triconca, en cap cas quadriconca com havia hipotitzat Butler. La restauració també ha reconstruït el paviment d'aquest espai, ja que el terra havia caigut gairebé tot a la planta baixa quan s'havia ensorrat el primer pis.209 Pel que fa als braços transversals a est i oest, la solució adoptada ara és diferent. Si que hi ha les portes que de la conca permeten passar a habitacions més orientals o més occidentals segons el cas, però en el gir de les conques els ortostats han estat substituïts per finestres que adapten les seves cornises a la curvatura de les conques. Es tracta d'una finestra per banda tant a la conca est com a l'oest, que un cop han superat la corba, tenen dues portes adossades. Les cornises de les finestres són totes de pedra calcària blanca, amb arcs de maó oberts a sobre seu, sistema per a facilitar la il·luminació que també es documenta a les portes. Aquesta repetició de dues portes i una finestra només s'ha conservat a la zona sud de la triconca. Al nord, a la banda oest només hi havia la finestra, una porta i el muntant de la segona. Al braç oriental s'hi conservava una finestra i una porta i la restauració ha obert una petita porta quadrangular per a donar sortida a l'escala després de continuar el mur per 3.25 m.210 La trobada de les dues voltes de canó forma un quadrilàter de 6.65 m (costats sud i nord) per 5.60 m (costats est i oest). Com a la planta baixa, vuit petits ambients envoltaven la triconca. També 207 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 127 208 Ibid. 209 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 127 210 Ibid. 57

com a la planta baixa aquests ambients no comuniquen entre si, sinó que només s'obren als braços de la triconca per les portes de les que acabem de parlar. D'aquests l'únic que ha conservat relativament la seva alçada és el primer del sud-est, contigu a l'absis sud de la triconca. Aquest en concret té una superfície de 3.77 m x 4.30 m i els altres, restaurats, tenen gairebé les mateixes mesures.211 En aquests ambients de la façana sud, els que estan a banda i banda de l'absis de la triconca s'hi localitzen uns nínxols que haurien contingut algun tipus de decoració escultòrica o d'algun altre tipus. La de l'est mesura 0.82 m d'amplada per 0.87 m de profunditat. La de l'oest és de 0.86 d'amplada per 0.58 m de profunditat. A l'ambient sud-oest partint de la conca sud s'han tornat a col·locar les cornises d'una finestra gèmina, però sense reconstruir-hi els arcs de descàrrega de maons ni el mur on haurien, en el passat, d'estar integrades. La presència d'aquestes finestres, però, es pot donar per segura degut a la progressiva corbatura la filada de pedra basàltica corresponent a est i oest de la trifora sud. Aquesta finestra és en posició axial respecte a la finestra gèmina de la planta baixa, que també és reconstruïda, però feta sobre el model original de la finestra gèmina a l'est del gran portal d'entrada sud. Aquest fet fa pensar que les finestres de la planta baixa poden molt bé correspondre's amb les del primer pis en aquesta ala sud del palau, per una qüestió pràctica (la il·luminació d'ambdós nivells) i una altra d'estètica al crear una disposició verticalment simètrica.212 Al segon ambient sud-est el paviment s'ha refet i s'ha posat en connexió amb la “torreta” est de la façana sud, obrint una porta que mesura 1.28 m.213 Aquesta reconstrucció ens posa directament en relació amb el problema sobre l'alçada que realment tenien aquesta espècie de “torretes”, si bé arribaven sols al primer pis com s'ha fet a la reconstrucció o bé si cobrien tota la vertical de la façana. Si anessin només fins a l'alçada del primer pis s'hauria de pensar també en el funcionament de les seves cobertures, però aquests arguments els deixem per més endavant, quan parlem de la restitució proposada.214 Com s'ha dit, tots aquests ambients comunicaven amb la seva pròpia porta amb els braços est i oest de la triconca. Pel que fa als del nord que miren al pati, el que s'ha fet en els de l'oest és reconstruir les finestres gèmines de cada un d'ells, inclosa la paret que les hauria contingut, però sense reconstruir-hi els arcs de descàrrega que amb tota seguretat tindrien al seu damunt. Ja passant als del cantó est, a la zona de la caixa d'escales, el mur ha estat reconstruït fins més amunt de la segona finestra i l'última de les sales presenta clarament l'inici d'una finestra per la presència de la cornisa inferior i la corbetura de la filada de pedres basàltiques. Aquesta finestra té al seu costat un nínxol de 0.50 m de profunditat.215 211 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 128 212 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 129 213 Ibid. 214 Ibid. 215 Ibid. 58

Havent ja parlat de la triconca i dels vuit petits ambients que l'envoltaven, ens queda parlar d'aquells ambients més amples als quals s'hi accedia a través de les portes situades a les conques est i oest. Aquestes estances estan en total correspondència amb els de la planta baixa, però com que als de la planta baixa no se'ls han reconstruït les voltes, ara aquests del primer pis no disposen de terra i resten a l'aire lliure. Els ambients nord-est i nord-oest eren els que tenien comunicació directa amb la triconca a través de les portes de les conques. Passades aquestes, es localitzava un nínxol al nord de cada una de les portes. A on sí que es pot accedir després de la restauració és als dos ambients de la façana, als quals s'hi accedeix a través dels petits ambients quadrangulars. A l'oest encara es conserven les restes de la porta, amb muntant, part de la llinda i l'inici de l'arc obert de maons. (Mirar Fig. 23) A la banda est aquesta porta no s'ha conservat, però sembla lògic pensar que també hi seria, donada clara intenció de l'arquitecte de buscar la simetria entre l'est i l'oest del palau.216 Aquestes portes també s'acompanyen de nínxols al nord.217 4.2 L'ala oest del palau Com s'ha dit anteriorment en parlar de l'estructura general del palau, aquesta ala occidental és construeix després de la sud. Això és segur per dos motius, el primer és l'adossament d'aquesta ala al flanc nord-oest de l'ala sud, de manera que l'última de les seves portes occidentals ve a coincidir amb la porta més meridional de l'ala oest. Aquest és el seu únic punt de comunicació. (mirar Fig. 24) És difícil de dir si en el moment que s'estaven duent a terme els treballs de l'ala sud ja es pensava en la construcció de l'ala oest, ja que aquestes portes no encaixen perfectament. L'altra dada que assegura la posterioritat d'aquesta ala respecte a la meridional és la inscripció del portal d'entrada a l'ala oest del que ja hem parlat i que donava la data del 572, per tant durant el mandat del nebot de Justinià, Justí II (565-578). També s'ha de dir, però, que aquest seria en realitat el seu últim any de mandat efectiu, ja que el novembre del 573 la presa de la ciutat fronterera de Daras per part dels perses de Kushrau I (531-579) el farà caure en una demència que va obligar al l'estat a buscar un “Cèsar” que governés en el seu nom. L'escollit serà el futur emperador Tiberi Constantí (578-582)218 En tot cas, aquest és l'inici meridional de l'ala oest. La seva amplada contiuna estenent-se cap a l'oest fins a arribar als 14 m, mentre que la llargada és de 35.16 m. Les voltes que cobrien els ambients quadrangulars de l'ala oest han estat reconstruïdes i ara tenen una alçada de 5.70 m des del paviment fins al cúmul de les voltes. Aquesta dada, per tant, ens mostra una ala oest gairebé un 216 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 129 217 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 130 218 Nota a la traducció de :Blockley, R.C. (1985) The History of Menander the Guardsman. Introductory essay, text, translation and historiographical notes (Liverpool), p. 271 59

metre més baixa que l'ala sud, situada a 6.50 m. Passada aquesta porta s'accedeix en un ampli espai dividit en estances que es comuniquen entre si mitjançant dos grans pilars en creu (els més meridionals els havia vist i dibuixat Butler) situats al centre dels ambients nord i sud de l'ala. Al centre hi anava col·locada la caixa d'escales, avui reconstruïda, que condueix al primer pis.219 Els pilars en creu el que fan és generar quatre arcs: dos en direcció transversal i dos en direcció longitudinal. Aquests arcs descansen sobre pilastres de la seva mateixa amplada que emergeixen de les parets perimetrals de l'ala. Les voltes s'han reconstruït com a voltes esquifades (mirar Fig. 25) però aquestes intervencions només s'han dut a terme a la part sud i fins a la caixa d'escales, mentre que la resta ha quedat a cel obert, sota algun criteri de la restauració que desconec. A la primera de les habitacions al sud-est (recordem que les referències cardinals ara només són per l'ala oest), que comunica amb l'ala sud es localitza una base quadrangular de 1 m x 1.15 m, a l'interior de la qual hi ha un pou de 0.82 m de diàmetre. Pel que fa a l'extrem nord d'aquesta ala, l'ambient nord-oest presenta graó per a realçar el paviment i tot seguit una porta estreta de només 0.95 m i llinda senzilla de basalt permet l'entrada a la primera de les “torretes” del mur perimetral nord (superfície: 1.40 m x 1.35 m), tal com les havíem vist en els murs perimetrals sud i est. Al seu costat, l'ambient del nord-est presenta, en el mur est, dos nínxols sense cornisa. És també en aquest ambient que es va localitzar una canalització, de 0.40 m d'amplada i 0.60 m de profunditat. Sembla lògic pensar que aquesta canalització estaria conectada a la cisterna que es va localitzar a uns 65 m al nord del mur perimetral nord. Un cop passat aquest per sota, la canalització molt probablement aniria a alimentar la cisterna que s'ha trobat al pati del palau. L'existència d'aquesta cisterna sota la pavimentació del pati es pot comprovar des del tancament quadrangular mòbil que es troba al pati, a 2.5 m de l'ala oest.220 Cada un d'aquests ambients (d'uns 5 m x 5 m) de l'ala oest disposa d'una finestra monòfora, ja sigui cap al pati o cap a l'exterior del palau, vers l'oest. L'única exepció és l'ambient del nord-est, el de la canalització. Tot aquest cos disposa d'un únic gran portal d'entrada, que és el que s'obre al pati i conté la inscripció que ens revela la seva data de construcció: l'any 572. (Mirar, anteriorment, Fig.11) Aquest portal havia estat en un origen situat al centre de l'ala oest, però aquesta simetria es trenca amb l'adossament posterior de l'ala nord, com explicarem més endavant, així que ara el portal queda visualment desplaçat cap al nord. Com el de l'entrada al bloc sud, aquest també està flanquejat per grans blocs de basalt que s'estenen per uns 2 m d'amplada. Els muntants exteriors de la porta es repleguen en angle recte abans d'arribar a l'obertura real de la porta, que ara arriba només a una amplada de 1.25 m, no pas als 1.80 m dels muntants exteriors. L'obertura progressiva fa que 219 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 133 220 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 133 60

finalment aquesta porta tingui una amplada de 1.60 m quan entra a l'edificació. Així com el portal d'entrada sud, aquesta porta estava dotada dels batents per a tancar-la, com indiquen les marques dels forats per a inserir-los.221 Pel que fa a la llinda, la breu inscripció es troba a la part superior, mentre gairebé tota la resta està decorada amb una sèrie de motius senzills, alguns de caràcter religiós. D'esquerra a dreta, ens trobem primer de tot una creu grega la qual sosté, l'A i la Ω, però que curiosament es troben en sentit invertit, és a dir, primer la Ω i després la A, potser perquè l'artista en realitat no sabia el que escribia, sinó que copiava símbols. Aquesta creu es troba inscrita dins d'un quadrat. Després s'hi veu un altre quadrat amb unes anelles als seus angles, altres anelles a la meitat de les seves línies formen un rombe interior i dins d'aquest rombe hi ha inscrit el monograma de “Jordi” del que ja hem parlat que repassàvem les propoestes de la professora De'Maffei. La següent decoració serà un cercle amb una creu inscrita a dintre, també acompanyada de l'A i l' Ω (en el sentit correcte aquest cop) i amb altres petites decoracions com cercles i línies que es caragolen, molt semblant a la creu inferior del portal d'entrada sud del palau. El quadrat que seguieix a aquesta creu té al seu interior dos triangles i un rombe que duen anells als angles. Per últim, es pot contemplar un cercle conté una flor de sis pètals. Aquestes decoracions són típiques de la regió i es troben en abundància a Androna i Stabl'Antar, així com en molts elements que s'han recuperat a l'excavació i avui dia es troben dispersos desordenadament pel pati del palau.222 Per damunt d'aquesta llinda, el que trobem és el típic arc de pedres basàltiques cegat amb maons (aquest és reconstruït) i a banda i banda obren dues finestres de cornisa blanca calcària que ajuden a il·luminar l'espai interior. El que hi ha just davant un cop passada la porta és la caixa d'escales, a les que s'accedeix a través d'una altra porta coronada amb una llinda que conté una creu amb l'A i Ω. Butler, degut a les escasses restes que havia pogut observar, va creure que les restes de la caixa d'escales eren un altre pilar en creu i així ho dibuixa en la seva planta.223 La caixa d'escales és una estructura rectangular de 5.85 m per 5.10 m. Del centre dels murs nord i sud s'hi adossen uns murs perpendicularment que conecten amb els dels respectius pilars en creu a nord i sud. A est i oest d'aquesta estructura, l'espai queda restringit a només dos metres, espai que serveix per a comunicar directament el nord i el sud de l'ala. Per a il·luminar les escales, des de l'est hi ha les dues finestres a banda i banda del portal i a l'oest una finestra monòfora. Un cop passada la porta es pot observar com encara es conserven les voltes de canó ascendents que la cobrien, mentre que els descansos estan coberts amb voltes d'areta. Per tal d'il·luminar el tram mitjà de l'escala es varen fer dues petites finestres al mur oest de la caixa d'escales. Amb la restauració s'ha portat fins

221 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 134 222 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 134 223 Ibid. 61

on havia d'anar per força: al primer pis de l'ala oest.224 Desgraciadament d'aquest primer pis occidental només n'han sobreviscut un dels pilars en creu com ja hem comentat. Aquesta resta fa pensar que molt probablement la disposició d'aquest primer pis sigui molt semblant al de la planta baixa, doncs del pilar neixen arcs que necessàriament han d'anar a buscar els punts de recolzament i construir les estances com en el pis inferior. Com que s'han restaurat les voltes inferiors d'aquesta ala, també s'ha restaurat el paviment, però únicament a la zona sud, ja que passada la caixa d'escales les estances encara estan a l'aire lliure. És probable que aquesta ala hagués tingut funcions residencials i que les separacions de les estances es podrien haver fet mitjançant cortinatges, dels quals encara es veuen els forats per a les barres transversals a les voltes de la planta baixa d'aquest bloc oest.225 4.1.3 L'ala nord del palau L'ala nord, es va construir un cop finalitzada l'ala oest i si ho recordem, la seva construcció va deixar descentrat el portal d'entrada a l'ala oest des del pati. L'element que més netament les separa és la segona “torreta” que presenta el mur perimetral nord. En aquest cas no hi ha cap mena de comunicació entre ambdues ales i aquesta “torreta” en realitat comunica directament amb el pati a través d'un llarg passadís d'una llargària total (inclosa la “torreta”) de 10.50 m, que s'adossa a l'últim ambient nord-est de l'ala oest. L'entrada a aquest passadís és una porta estreta sense muntants ni la típica entrada progressiva (fet comú a tota aquesta ala nord del palau) i damunt només compte amb una llinda senzilla. La “torreta” en si té les mesures següents al mur perimetral nord: 1.72 m de llargària per 2.70 m d'amplada i està dotada de les habituals obertures a la part inferior.226 Després d'aquest passadís, seguint en direcció est, les excavacions han desenterrat tres habitacions gairebé idèntiques col·locades en bateria. Per tant, ni rastre del doble portal per als animals que havia hipotitzat Butler. Les habitacions, a les que s'hi entra per portes d'entre 1.25 m i 1.30 m d'amplada, donen al pati amb arcs oberts de maons i tenen unes dimensions aproxmades d'entre 4.40 m d'amplada per 6.90 m de llargada. Cada una de les tres estances està dotada d'un nínxol al centre de la seva paret occidental, d'una profunditat i amplada que varien entre 0.80 m i 0.90 m. Aquests tres ambients no tenen finestres al mur perimetral nord, per la qual cosa la il·luminació natural només pot provenir del pati. Davant seu, al pati, a uns 3.50 m al sud tenen una sèrie de bases de columnes alineades d'uns 0.55 m de costat. Aquestes restes indueixen a l'autora a pensar en l'existència al sud d' aquesta ala d'algun tipus de porticat, teoria també sostinguda per la

224 Ibid. 225 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 134 226 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 135 62

presència de fragments de columnes i d'un capitell de factura local emmagatzemats al pati.227(Mirar Fig. 26) Al costat d'aquests tres ambients bessons s'hi uneix un nou llarg passadís que des del pati arriba fins a la tercera de les “torretes” del mur perimetral nord. Aquest és encara més llarg (14 m) i més estret (0.80 m). La porta és també de 0.80 m i està coronada amb un arc de descàrrega cec. La llinda d'aquesta porta té una decoració molt senzilla que es redueix a una creu dintre d'un cercle a la seva part dreta i una creu allargada que s'extén cap a l'esquerra. Tot sembla indicar que aquesta llinda en realitat no estava acabada de decorar quan va ser col·locada. A l'oest d'aquesta porta el mur es perllonga per 1.70 m i s'aliena perfectament amb les bases de columnes de les que hem parlat anteriorment, doncs aquest mur està avançat respecte al mur en el que s'insereixen les portes dels tres ambients idèntics. Cal fer notar, que a la part superior esquerra d'aquest mur, sobre la segona filada de pedres basàltiques (2.40 m d'alçada), es pot observar un encaix que s'explicaria amb el fet d'haver d'acollir les estructures superiors del porticat. Quan el llarg passadís del que parlàvem s'acaba vers el sud s'obren dues portes: la de l'oest condueix a sota del suposat porticat, mentre que la de l'est permet entrar en un passadís transversal de 2.90 m d'amplada que s'estén fins al mur perimetral de l'est.228 A aquest passadís transversal s'hi accedeix també des del pati a través d'una porta de 1.50 m d'amplada. Aquesta porta només conserva una llinda fragmentària de basalt, per potser és fruit de la restauració. A banda i banda d'aquesta porta, amb una separació de 1.50 m, es troben dues finestres de cornisa calcària amb les habituals mesures d' 1 m x 1 m. Porta i finestres estan perfectament alineades amb porta i finestres de l'ambient que s'obre vers el nord partint del passadís transversal. Aquest és un gran espai de 6 m per 11.15 m i, com els tres ambients anteriors, no té cap mena de finestra ni al mur perimetral est ni al nord, per tant, la il·luminació havia de fer-se a través del passadís transversal i d'aquí la importància de les finestres a ambdós costats de la porta.229 Si bé en aquesta ala s'han restaurat les parets, el que no s'ha fet és restaurar les cobertures. Pels tres ambients bessons d'aquesta ala, la solució serien voltes de canó, el cúmul de les quals arribaria als 3.85 m d'alçada. En opinió de Fernanda de'Maffei, els dos llargs passadissos que des del mur perimetral nord duien cap al pati segurament no anaven coberts. Per altra banda, el gran ambient del nord-est i el seu passadís adjacent haurien d'anar coberts, probablement, amb voltes de canó, l'única del palau construïda de forma transversal. Per una col·locació especial dels maons, potser aquestes voltes de canó anirien reforçades amb arcades col·locades transversalment.230 El gran ambient transversal, hauria arribat als 4.18 m fins a cúmul de voltes i a 3.50 el passadís 227 Ibid 228 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 136 229 Ibid. 230 Ibid. 63

adjacent. Per tant, és en conjunt una ala més baixa que la sud i l'oest, però a part amb diferències dins de la mateixa ala nord. Un altre dubte per resoldre és el funcionament de les cobertures externes, a la vegada que la manca de traces d'escales i de comunicació amb l'ala oest posen dubtes sobre l'existència d'un pis superior. La professora De'Maffei creu que aquesta ala del palau hauria servit probablement com a magatzem o com a quadres.231 4.1.4. L'ala est del palau L'ala est és la més reduïda de totes, la que tanca el palau i és a la vegada de les més complicades i problemàtiques. El seu mur perimetral de 20 m de llargada és totalment diferent a tota la resta, doncs en lloc de seguir l'alternança habitual de filades de pedra i de maons, està totalment format per petits blocs de basalt i s'adossa entre sud-est de l'ala nord i el nord-est de l'ala sud. És probable que el mur s'hagués ensorrat en algun moment i hagués patit una reparació. La professora De'Maffei creu que aquesta reparació es podria haver donat en un moment molt tardà, potser quan el palau ja havia estat abandonat i havia estat ocupat per alguna tribu àrab, que l'hauria abandonat al cap de poc, potser en el moment d'esgotar les reserves d'aigua. 232 És la seva hipòtesi però és dificilment demostrable. A la cara interna d'aquest mur perimetral s'han trobat elements que evidentment ens parlen d'intervencions posteriors, enfocades a reforçar-lo. Entre aquests elements hi ha productes d'espoli del mateix palau, entre ells una llinda amb decoracions com les que ja hem vist anteriorment, com ara una creu en un cercle amb l'A i l'Ω i un epígraf. Desgraciadament, degut al mal estat en el que es troba la inscripció, aquesta encara no ha pogut ser desxifrada.233 A l'interior sud de l'ala hi ha restes d'un mur de maons crus i tres piscines rectangulars amb un revestiment intern. La funció de les quals resta problemàtica, però és probable que haguessin servit per a emmagatzemar-hi aigua. El mur que afronta al pati, en canvi, sí que presenta la típica disposició de la fàbrica d'aquest palau i conté una porta de la que no se'n conserva la llinda (potser és la que després és espoliada per a reforçar el mur perimetral est), però sí que conserva els muntants i segurament sí que hauria format part de l'estructura original. Pel que fa doncs a la gènesi d'aquesta ala, de les poques coses que estan clares és que va ser construïda quan les ales sud i nord ja estaven acabades i que, per tant, s'hi adapta com es pot notar per les irregularitats en la línia d'aquest mur que afronta el pati. Per l'adossament a una ala i a l'altra, al bloc sud oblitera les dues finestres sense cornisa de l'ambient nord-est i al bloc nord integra una de les finestres que acompanyaven a la porta que donava accés al

231 Ibid. 232 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 137 233 Ibid. 64

passadís transversal del sud-est, adjacent a la gran sala de l'extrem nord-est de l'ala nord.234 El bloc est cobreix tan sols una superfície de 9.70 m per 4 m. Només una porta s'obre del pati cap a aquesta ala, a 4.31 m de l'ala nord. Aquesta torna a ser d'obertura progressiva com ho havien estat totes les ales excepte la nord i mesura 1.75 m d'amplada per arribar als 2.40 m al seu interior. L'únic que conserva aquesta porta són els muntants decorats, però la llinda ja no hi és. Passada la porta el que acull aquesta ala és una estructura segurament producte de la restauració i que consisteix en un petit ambient cobert amb una volta de canó amb terrat pla a l'exterior. Al seu interior acull un pou adossat al mur de fons, format a partir d'una pedra monolítica quadrada de 0.90 m de costat i un forat de 0.55 m de diàmetre. 235 A la paret exterior, la que mira vers el pati s'ha format un arc de mig punt amb pedres basàltiques com es pot apreciar al dibuix. (Mirar Làmina 6) Quan s'ha superat aquest ambient i s'avança vers el sud de l'ala, per una obertura d'aproximadament un metre, s'entra a la sala de 2.85 m de llargada i de 3.75 m d'amplada que és on s'allotgen les tres piscines de funció indeterminada. La paret sud d'aquest ambient és de tan sols 0.55 d'amplada. La seva restauració ha alçat les tres filades de pedra basàltica com sempre, però s'atura després a la primera filada de maons i presenta al centre una obertura quadrangular, que potser en origen havia estat una finestra. És bastant probable que aquest ambient hagi patit una mala restauració, ja que l'ambient que segueix a aquesta obertura, l'últim de l'ala est i que conecta amb l'ala sud, no té cap porta per accedir-hi. Les dimensions d'aquest ambient són de 3.80 m i la seva amplada de 4 m. La seva paret de fons no és altra que la de l'ambient de l'extrem nord-est de l'ala sud, que si ho recordem presentava dues finestres sense cornisa i arc de maons, la més oriental de les quals estava obliterada fins a l'arrencament de l'arc.236 (Mirar Fig. 27) En el curs de les excavacions no es van localitzar, com de fet ja havia passat amb l'ala nord, restes d'escales que permetessin accedir a un primer pis. És possible que aquesta ala hagués estat dedicada a acollir les persones que composaven el servei del palau.237 4.2 El pati central del palau Per últim, el pati (Làmina 6). Aquest està pavimentat amb grans lloses de pedra basàltica i presenta algunes diferències pel que fa a les distàncies de cada un dels quatre costats. L'ala sud mesura 25.20 m, la nord 19.22 m, la oest 18.20 m i l'ala est 18.81 m. Aquest pati es troba travessat de nord a sud i en direcció lleugerament obliqua pel que podríem qualificar “passadís elvat”. Aquesta estructura de 2.06 m d'amplada, s'inicia a la dreta del portal de l'ala sud per acabar entre la 234 Ibid. 235 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 137 236 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 138 237 Ibid. 65

segona i la tercera columna del porticat. La funció del mateix no està clara en absolut. Com hem comentat al parlar de l'ala oest, una llosa quadrangular de 1.65 m de costat a 2.50 m de l'ala est i que té inserida una pedra basàltica circular de 1.38 m de diàmatre permet l'accés a la cisterna que es troba sota la pavimentació del pati. Al seu costat l'acompanya una llosa de dimensions similars que segurament també era un punt d'accés a la cisterna. 4.3 L'església del complex palacial de Qasr ibn Wardan Desgraciadament, aquest edifici no ha estat mai objecte d'una excavació completa i, tot i que s'han retirat grans masses de runa i sorra, els visitants d'avui dia encara caminen sobre una capa de sorra que impedeix, per exemple, contemplar l'esplèndid paviment d'opus sectile del temple. Per a descriure l'edifici hem de tornar al treball de H.C. Butler i ens haurem d'ajudar del que avui podem contemplar a les fotografies i que Butler no podia veure. Per aquest apartat mirar la làmia 9 al final del volum. L'església és un edifici rectangular (15 m x 18.50 m) de planta basilical i gairebé segur cobert amb una cúpula molt alta, que segons Butler arribava fins als 20 m d'alçada. 238Al seu angle nordoest té la caixa d'escales que permet accedir a un primer pis de galeries. Com és habitual s'organitza en tres naus separades entre si per arcs sostinguts per columnes, però només dues a nord i a sud de l'espai. Si parlem de la planta baixa, aquestes naus laterals finalitzen a l'est amb dues petites habitacions amb nínxols que giren vers la zona de l'absis. Aquestes cambres estan separades pel presbiteri i, per tant, no hi contacte entre elles, com es veu en altres edificis religiosos de la regió239 Tot i això, les habitacions i la resta de les naus laterals s'uneixen entre elles en un continuim en “U”que permet recórrer-les sense cap oposició física. Al centre de l'espai s'obre la nau central (10.32 m x 6.66 m) que acaba amb l'inici del presbiteri. Aquest comença amb dos graons a través dels quals s'accedeix a una plataforma més elevada (6.59 m x 1.30 m). Després d'aquesta, un gró més permet l'accés a l'absis semicircular, que no es projecta a l'exterior, com és habitual a la regió.240 El pis superior, aixeca les seves estructures de galeria sobre el continum de naus laterals, deixant lliure l'espai de la nau central fins a la cúpula. S'aconsegueix així formar una tribuna a través de la qual es poden observar les ceremònies des d'un punt elevat. En aquest pis superior es torna a repetir l'esquema de dues columnes a les bandes llargues de la nau central que sostenen uns arcs i per tant generen una obertura triple. És sobre l'estructura d'aquests arcs del primer pis que es poden sostenir els poderosos arcs que sostindran posteriorment la cúpula. Aquesta és l'estructura general de 238 Butler, H.C. (1920) op. cit., p. 29 239 Castellana, P (1981) Una chiesa siriana a Mara'ta nelle regione del Medio Oronte, Studia Orientalia Cristiana, XXVI, pp. 37-42 240 Lassus, J (1947) Sanctuaires chrétiens de Syrie (Paris) pp. 37-43. També mirar: Carrel, N (1983) Recherches sur les chevets d'église de Syrie du Nord (Paris) pp. 27-38 66

l'església. Passem ara però a veure què és el que realment se'n conserva a cada una de les façanes. 4.3.1 La façana sud de l'església La façana sud (Mirar Fig. 28) és una de les que es conserva relativament bé. L'alliberament de bona part de la sorra que la cobria ha permès observar que davant d'aquesta façana hi havia construïda una estructura rectangular (18.23 x 5.40). D'aquesta Butler no en va fer cap comentari perquè no la va poder veure. És possible que es tractés d'un nàrtex o un espai pels catacúmens. Si fos així, hauríem de considerar-la com a la façana principal de l'església.241 Com a la resta del complex, els murs s'aixequen amb l'alternaça de pedra basàltica i maons, iniciant la sèrie amb un sòcol de grans blocs de pedra basàltica que s'alcen fins als 2.35 m. Just damunt d'aquest sòcol de grans blocs s'assenten les quatre finestres d'aquesta façana, d'aproximadament un 1 m d'amplada, que il·luminen la nau lateral sud. Les dues a l'est semblen originals i encara tenen damunt d'ella els arcs cecs de descàrrega que les coronaven, mentre que les dues de l'oest han de ser producte d'una restauració, però no se'ls han reintegrat els arcs, sinó que només se'ls han col·locat les cornises. Les finestres es col·loquen a banda i banda de la porta central. Aquesta mesura 1.60 m d'amplada per 2.52 m d'alçada. Els seus muntants són la continuació dels grans blocs de basalt, però es diferencien d'aquests perquè duen gravada la típica decoració de la zona, basada en càntirs, animals, cercles i senefes geomètriques. Pel que fa a la llinda, és una pedra basàltica de 3.09 m a la part inferior i 0.79 m d'alçada. A part de contenir d'algunes d'aquestes decoracions que no és més que la continuació de la dels muntants, al seu centra presenta un gran cercle de 0.76 m de diàmetre dintre del qual s'observa una creu de vuit braços amb decoracions d'espirals i cercles i les lletres A i Ω. A banda i banda d'aquest cercle hi ha una inscripició en la que es pot llegir el següent:

1. + Aύτη η πύλη ήν (disc) έποίησεν ό Κ(ύριο)ς ' 2. Δίχαιοι είσελ

(disc) εύσοντε έν αύτ(ή)

La traducció de la qual seria: 1. “Aquesta és la porta que ha fet el Senyor” 2. “(Els) justos hi entraran”242

241 Castellana, P (1972-1973 La disposizione delle porte nelle capelle e nelle basiliche della Siria settentrionale, Studia Orientalia Cristiana, XV, El Caire, 133-135 242 Littmann, E; Magie, D jr. (1921) op. cit., p. 39 67

Aquesta porta també va coronada per un gran arc cec fet tot amb maons. Dins l'arc tres forats denoten que potser podria haver dut alguna mena de decoració enganxada, com per exemple una taula de fusta o similar. (Mirar Fig. 29)

4.3.2 La façana est de l'església La façana est, la de l'absis, també està notablement ben conservada (Mirar Fig. 30), doncs a part de la primera filada de grans blocs basàltics, l'alçada general conservada arriba fins a la tercera filada de pedra, és a dir, uns 10 m d'alçada. En aquesta façana el sòcol de pedra està reforçat per unes pedres que de tant en tant apareixen col·locades transversalment i sobresurten lleugerament de la paret. D'aquestes, la que es troba en posició central té una creu gravada dins d'un cercle i s'acompanya d'altres petits cercles entre els braços. La principal característica d'aquesta façana són les dues trífores amb arcs de mig punt construïdes amb pedra blanca calcària que, una sobre de l'altra, il·luminen la nau central del temple. Tant en la trífora inferior com en la superior, la clau de l'arc central també presenta uns petits cercles incisos, que probablement siguin creus com és habitual i més encara tractant-se d'una església. L'elecció de la façana est per a posar aquestes trífores, per altra banda d'amplades desiguals, és força lògica ja que l'est és el punt cardinal des del qual neix el sol i il·lumina des de primera hora del matí l'edifici sencer. A part, aquesta elecció gairebé segur que ve determinada pel simbolisme que equipara el naixement del sol amb el de Crist. A part de les trífores, als extrems nord i sud d'aquesta façana i assentades a sobre del sòcol de grans blocs basàltics, s'obren unes finestres coronades amb arcs cecs de maons, totalment anàlogues a les de la façana sud i a bona part de les que ja hem vist al parlar de les obertures del palau. Alineades amb aquestes, a uns 2.20 m per sobre des del cúmul de l'arc de descàrrega, s'obren dues noves finestres. Aquestes al contrari que les primeres no tenen cornisa i arrenquen la obertura a partir de la primera línia de pedra de la tercera filada de basalt i l'arc que les tanca sembla que en un origen hauria d'haver estat integrat a la paret. La del sud està molt més ben conservada i manté tot el seu arc, mentre que la del nord en prou feines té els maons que arrenquen la curvatura de l'arc, però la seva presència i la simetria amb la del sud són evidents. 4.4.3 La façana nord de l'església Potser l'element que més destaca de la visió de la façana nord és el cos de la caixa d'escales. És una estructura rectangular (c. 3.70 m x 5.15 m), amb una petita finestra a la seva paret oriental, 68

evidentment per a donar llum a les persones que pujaven per l'escala. L'alçada conservada és de més de 11.50 m. També des d'aquesta banda es contempla perfectament l'arc nord que sostenia la cúpula i les restes de la cúpula mateixa amb dues finestres. A la part inferior ens trobem amb una nova porta flanquejada per dues finestres, una disposició del tot anàloga a la que havíem trobat a la porta de la façana sud. Com al sud, les finestres d'assenten al sòcol de grans blocs basàltics i tenen la cornisa construïda amb pedra calcària blanca, coronades amb arcs cecs de maons. A part d'aquestes dues finetres que flanquejen la porta, a uns 2.70 m a l'est se'n obra una tercera de les mateixes caracerístiques. La porta és molt similar a la sud, amb els muntants formant part dels grans blocs de basalt. Una llinda també de pedra basàltica tanca, a 2.35 m, l'alçada de la porta. Només pel dibuix de H.C. Butler243 puc veure que al seu centre té un cercle i probablement al seu interior hi ha una creu, però les fotografies de les que disposo no em permeten assegurar-ho. (Mirar Fig. 31) A uns 2.30 m per sobre del cúmul de l'arc cec de les finestres, ens trobem amb el sèrie de tres obertures que formen el sistema d'il·luminació de la galeria del primer pis de l'església per la banda nord. Assenten la seva obertra sobre la primera línia de pedra de la tercera filada de basalt de la façana nord i no disposen de cornises, però sí d'arcs de maons que conserven plenament les tres. A part d'aquestes tres, a uns 2.30 m a l'est de la més oriental de les tres, hi ha els clars indicis d'una quarta obertura, perfectament alineada amb la finestra de la planta baixa que estava apartada de les de la porta. 4.3.4 La façana oest de l'església La façana oest s'estén de nord a sud 18.41 m, dels quals 4.65 m corresponen a la caixa d'escales situada a l'extrem nord d'aquesta façana. A nivell d'alçada també conserva fins a la tercera filada de pedra basàltica (7.61 m), però sobre l'aquesta s'obren els grans finestrals que il·luminen el l'oest de la galeria superior, als quals ara ens referirem, guanyant doncs una alçada final de 11.90 m. De nord a sud, el primer que ens trobem és la caixa d'escales. A aquesta s'hi accedeix a través d'una estreta porta sense muntants i tancada per una gran llinda sobre la qual s'hi col·loca un arc cec de maons. A l'esquerra d'aquesta llinda, hi ha dues pedres basàltiques formant una espècie d'espitllera i damunt de l'arc cec de la porta, a 1.20 m per sobre d'aquest, el que es documenta és una espècie de petita obertura en semi-cercle coberta per un arc de descàrrega, la mateixa no sembla que tingui una altre objectiu que el de permetre la il·luminació dels trams mitjans de l'escala. Més al sud d'aquesta façana oest, el que apareix és una nova porta sense muntants i de nou amb una llinda decorada amb una creu dintre d'un cercle que s'acompanya d'alguns motius geomètrics

243 Butler, H.C. (1920) op. cit., PLATE I 69

com va dibuixar Butler en el seu treball.244Com és habitual, dues finestres de cornisa calcària se situen a ambdós costats de la porta, però en aquest cas no estan pas enganxades a la llinda, sinó que es troben a certa distància (1.22 m) en les direccions nord i sud. Si pel pis superior fem el mateix recorregut de nord a sud, el primer que detectem és la presència de les restes del que, amb tota seguretat, era la finestra superior per a la il·luminació de l'escala. Avui dia i també en temps de Butler, l'única evidència que en queda és l'inici de l'arc, ja que era una finestra sense cornises. També sense cornisa i situats a la mateixa alçada, sobre la segona línia de la tercera filada de pedra, ens trobem els grans finestrals dels que parlàvem abans i que també se'ns han conservat a la façana nord. Tant uns com altres formaven el sistema d'il·luminació de la galeria superior. En aquesta façana se'n han conservat quatre i fins a la meitat de l'arc del cinquè, el més meridional, que probablement tancava la sèrie. A partir d'aquesta obertura, la façana es troba totalment ensorrada fins al nivell de la segona filada de pedra basàltica, que enllaça de nou cap al sud amb les finestres restaurades sense arc de descàrrega de les que parlàvem al principi. Finalment dir que a part de la decoració de la llinda, l'església presenta altres tipus de decoracions que el palau, o bé no va tenir mai, o bé no ha conservat. La decoració de l'església es basava en el seu exterior en les llindes gravades i en els efectes de les bandes de maons i pedra. Pel que fa a l'interior, cal parlar a més de la mateixa disposció dels murs, de l'enguixat de colors, dels mosaics, de la decoració arquitectònica i de la pavimentació. A la zona de l'absis el que es va trobar durant l'expedició de Butler van ser plaques d'enguixat amb els forats corresponents a la inserció de tessel·les de mosaics i també es van trobar algunes d'aquestes tessel·les entre la runa. A part d'aquesta evidència de la presència de mosaics, es varen documentar a les cambres situades a banda i banda de l'absis restes considerables d'enguixat colorat de blau clar, en el que figuraven algunes traces en negre i marró, però en les que no es podia distinguir cap mena de figures, tot i això, hi ha la seguretat de la presència de frescos en aquestes cambres, mentre que a les voltes dels arcs que donaven accés a la nau central de l'església s'hi varen trobar evidències de pintura vermella.245 Pel que fa a la decoració arquitectònica, les bases són bastant senzilles, amb un perfil força pla. Els fusts eren de marbre groenc i a Butler li semblaven de giallo antico, però no és una afirmació que faci de forma rotunda. Els capitells eren tots diferents i alguns d'ells guarden fortes semblances amb els que es poden trobar en aquell mateix momenta a Constantinoble o a Tessalònica, però no pas amb els que es poden trobar amb els conservats al massís calcari. Això ens ha de fer pensar que els capitells, dels quals Butler no en comenta el material, podrien ser importats o bé treballats in situ per treballadors vinguts de fora. D'aquesta decoració arquitectònica se'n va encarregar l'any 244 Butler, H.C. (1920) op. cit., PLATE I 245 Butler, H.C. (1920) op. cit., p. 33 70

1983 Christina Strube246. A les figures corresponents es comparen els capitells de Qasr ibn Wardan amb els que són típics de la regió (Mirar Figs. 32 i 33) Per acabar dir alguna cosa dels paviments. A l'església de Qasr ibn Wardan es varen trobar dos tipus de dissenys en opus sectile en les “excavacions” que l'any 1969 va fer P. Donceel-Voûte simplement per aquest motiu. El primer d'ells va ser descobert just al nord de l'entrada oest de l'església, contra el mur oest. Aquest disseny estava precedit d'una línia de plaques calcàries rectangulars de color blanc i d'uns 16 cm d'ample. Passada aquesta banda blanca el disseny estava format per estrelles negres de quatre puntes unides en diagonal a través de petits quadrats negres. Les parts blanques eren de pedra calcària, mentre que les parts negres segurament eren d'algun tipus de marbre que en aquell moment l'autora no va saber identificar. El segon disseny es va trobar a la banda sud-est davant de l'absis central. Es tractava d'un disseny diferent, basat en la disposició de línies paral·leles de les que sobresortien alternativament cap a dalt i cap a baix triangles negres, formant per tant una malla de petits hexàgons rectangulars.247 (Mirar Fig. 34) 4.4 La caserna del complex palacial de Qasr ibn Wardan Quan repassàvem la historiografia de Qasr ibn Wardan, ja vèiem allò que Butler havia escrit sobre la caserna, a saber, que ell només veia el que li semblava una pila de runa de forma quadrangular dintre de la qual s'obria un pati a l'interior del qual encara hi havia una nova pila de runa. (Mirar, anteriorment, Fig. 10). Tot i les dificultats de la lectura, estava clar que era un edifici pertanyent al mateix complex, ja que presentava la mateixa solució constructiva de les bandes alternades de maó i pedra basàltica. El fet que les parets exteriors haguessin caigut cap enfora i deixessin a la vista els fonaments o les primeres filades de les parets, va permetre a Butler dibuixar una planta hipotètica. Una de les poques restes conservades era una gran massa de maons de deu metres d'alt que constituïa el portal nord (i segurament l'únic) de la caserna i per tant s'enfocava cap al palau. La massa de maons encara més alta de l'interior la interpretava Butler com les restes d'un edifici a l'interior del pati central de la caserna, on sembla que només es podia distinguir clarament un contrafort interior a la paret de l'oest.248 Pel que fa a la planta, es tractava d'un edifici rectangular, gairebé quadrat, d'aproximadament les mateixes dimensions que el palau.249Les parets interiors estaven a diferents distàncies de les 246 Strube, C (1983) op. cit. làmines 247 Donceel-Voûte, P (1988) op. cit., p. 258 248 Butler, H.C. (1920) op. cit., p. 41 249 Aquestes afirmacions les fa Butler l'any 1920 quan encara el palau no ha estat excavat i per tant no coneix les dimensions reals del palau ni la forma exacta de la seva planta, que difereix en sensiblement del que ell havia 71

exteriors i l'espai comprès entre les parets exteriors i les interiors estava dividit en cambres voltades de diferents mides. Després d'aquesta doble línia de parets, s'obria un pati gairebé quadrat de 38 m x 36 m aproximadament. Al centre s'alçava un edifici de dos pisos, amb moltes voltes i arcs amples, al que no és fàcil donar una interpretació segura.250 Pel que fa al portal d'entrada, aquest té una amplada de 2.75 m. Per sobre de la porta hi ha una llinda de 4 m de llarg amb una inscripció (Mirar Fig. 35). Sobre d'aquesta s'aixecava una nova llinda sense inscripció que precedeix a un arc de pedra basàltica cegat amb maons, per tant, exactament de la mateixa tipologia que el que hem vist al portal sud del palau. La inscripció és com segueix:

Aνήλθεν τό προχίμεν [ο]ύπέρθυρ[ον + τ(ού)νοω(έτους)ί(μενός)] Δ[ί] χ' ίνδ. Ί És a dir, en la traducció de la professora De'Maffei: “La present llinda ha estat col·locada l'any 378 (=873) el dia 20 del mes de Dios (?) indicció X ”. Tot i que hi ha certa dificultat en la lectura de la data, és amb tota probabilitat l'any 561, per tant, tres anys anterior a la inscripció del portal sud del palau.251 Passat el portal, es trobaven encara in situ a l'època de Butler, els grans contraforts de basalt a cada costat de l'entrada. Els únics elements que suggereixen l'existència d'habitacions al voltant del pati són els fonaments a les dues parets orientals exteriors i els contraforts a l'interior de la paret més exterior a l'oest. Aquests contraforts també estan construïts amb la combinació alternada de pedra i maons i presenten arcs de paret. Segurament no serien els únics, sinó que es tractaria de contraforts disposats al llarg de tota la paret.252 L'alta construcció de maons al centre del pati consisteix en una paret que s'estén d'est a oest i una altre bloc en forma de “L” en planta que s'afronta a davant seu, vers el nord. Aquestes dues parets estan unides per dues curtes voltes de canó, una sobre de l'altra. Després de la interpretació de les estructures, la conclusió de Butler és que tal vegada es tracti d'un edifci quadrat amb una cúpula que naixeria sobre un quadrat d'arcs al centre, mentre que als voltants estaria rodejat per estrets passadissos coberts amb voltes de canó. Pels paral·lels amb la veïna caserna d'Androna o la de Der il-Kahf al Haurân (Síria meridional) aquest edifici al centre de la caserna es podria tractar d'una capella pels soldats, doncs és habitual en aquesta època a Síria de dotar cada caserna amb hipotitzat 250 Butler, H.C. (1920) op. cit., p. 41 251 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 110 252 Butler, H.C. (1920) op. cit., p. 41 72

almenys un espai de culte cristià.253 Estaríem, per tant, davant del segon lloc de culte del complex de Qasr ibn Wardan.

253 Tate, G (1996) Le problème de la defense et du peuplement de la steppe et du desert, a Nord de la Syrie, entre la chute de Palmyre et le règne de Justinien, AAAS, 42, pp. 331-337 73

5. LA RESTITUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL COMPLEX PALACIAL DE QASR IBN WARDAN 5.1. La restitució del palau La restitució del complex dels edificis és el nucli d'aquest treball i la seva raó de ser. Perquè serà a partir d'aquest apartat que es podrà avançar una mica més en el coneixament d'aquest complex de tres edificis que encara no té, crec jo, l'aprofundiment que es mereix. En aquest apartat doncs, el palau i l'església seran objecte d'un intent de reconstrucció a partir de les evidències físiques que han arribat fins a nosaltres, sense perdre mai de vista, però, que aquestes arriben després de la restauració feta entre finals dels anys '80 i principis dels anys '90 del s.XX. Pel que fa a la metodologia, aquest apartat ha consistit en dibuixar a partir de programes informàtics les restes materials dels edificis per, a partir d'aquestes, conjeturar una restitució hipotètica, però versemblant i lògica. Les informacions han vingut sobretot de l'article ja citat de Fernanda de'Maffei, de les dades proporcionades per Butler i per les fotografies actuals del jaciment. Es parlarà de la restitució del palau i de l'església, però la caserna no serà tractada, ja que les escasses restes conservades i la falta d'una excavació sistemàtica fan extremadament difícil conjeturar-ne una restitució plausible. 5.1.1 La restitució de l'ala sud del palau Gràcies a que el temps ha pogut conservar bona part d'aquesta ala, en principi la restauració que va fer va ser correcta. Partint del portal central es va poder simplement continuar les filades de pedra basàltica i maons que encara eren in situ. La llargada de fins on calia portar-les la van determinar les parts més baixes dels murs que havien quedat enterrats per la sorra, per la qual cosa no va representar un problema. L'alçada de les filades o la modulació de les finestres es basarien en aquestes restes conservades al costat del gran portal d'entrada sud. La resta de les finestres d'aquesta planta baixa es van restaurar segons el mòdul de la primera finestra gèmina a l'est i gràcies al lloc de localització de les cornises, per la qual cosa hem de pensar que estan correctament restaurades. Resta el dubte de fins a quina alçada s'aixecaven les estructures a les que hem vingut a anomenar “torretes” a falta d'un nom concret per aquesta novetat arquitectònica254 de difícil explicació. Els restauradors han cregut oportú restaurar-les fins al primer pis, però també és possible que arribessin fins al terrat. Potser així es podrien explicar els petits forats a la seva part inferior, doncs segons pensem, haurien actuat com a baixants per a evitar l'acumulació d'aigua en el terrat pla que se suposa que tindria aquesta ala sud. Però això no deixa de ser hipòtesi ara per ara. Per aquest capítol 254 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 144 74

cal mirar les làmines 7 i 8. Per la professora de'Maffei, s'ha de tenir en compte que aquestes “torretes” són ambients totalment privats d'escales, amb un espai molt reduït a l'interior, amb estretes portes que els comuniquen amb els espais interns adjacents i amb les caraterístiques obertures a la base. Per ella l'única hipòtesi plausible és que ens trobem davant d'uns elements que en l'àmbit iranià es coneixen com a “torres dels vents” i que en paraules de la mateixa professora De'Maffei 255 serien: “veri e propi condizionatori d'aria”. Per tant, serien elements per a climatizar l'edifici, d'aquí la manca de necessitat d'espai i les obertures a la base. Però ella tampoc posa cap exemple paral·lel per a comparar-les ni n'explica exactament el seu funcionament. És evident que no hi ha res clar sobre aquests elements i només si en un futur van apareixent en les excavacions es podrà intentar de llençar alguna hipòtesi més ben definida. En el meu dibuix jo els he alçat fins a la part superior de l'edifici, amb la hipòtesi que he apuntat més amunt. Pel que fa a les cobertures de la planta baixa d'aquesta ala sud, no sembla que hagin de portar massa problemes d'interpretació. Els espais de la “triconca” inferior estaven coberts amb voltes de canó, però que no s'interseccionaven, ja que els braços d'aquesta “triconca” en realitat no estaven units, sinó que eren unitats independents. De fet, hem de recordar que per a passar de la sala longitudinal als braços transversals, calia travessar les portes a est i oest. A les conques est i oest d'ambdós braços he restituït el sistema dels ortostats tal com es va interpretar quan es van excavar aquests braços de la triconca. Butler, privat de l'ocasió de veure aquesta part pel cobriment d'uns quatre metres de terra i runa, havia interpretat els murs d'aquests braços amb un aixecament de quatre filades de grans blocs de pedra basàltica, després de les quals ja començava l'ús exclusiu del maó fins al cúmul de les voltes. Per Butler, aquestes filades arribaven fins a la part inferior de les llindes de les portes que permetien passar dels braços de la triconca als petits espais quadrangulars que flanquejaven aquesta estructura central.256 Un cop feta l'excavació, però, s'ha pogut veure que aquests murs no funcionaven pas així, sinó que la seva part inferior s'assentava sobre tres filades de pedra basàltica seguides d'aproximadament un metre d'alçada seguides d'una zona de maons d'uns 0.70 m. A continuació tornaven a aparèixer les tres filades basàltiques. A partir de llavors sí que l'ús del maó és exclusiu. Donats aquests problemes d'interpretació, en la meva reconstrucció he dibuixat la disposició dels murs tal com es pot veure avui dia i he mostrat el funcionament del sistema dels ortostats. Si hagués estat com ho havia hipotitzat Butler, segurament bona part d'aquests braços haurien restat massa foscos. Gràcies als ortostats, es pot crear un sistema de falses finestres perfectament adequat al seu propòsit. 255 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 144 256 Butler, H.C. (1920) op. cit., PLATE VI 75

El que Butler tampoc va poder dibuixar perquè estava colgat, eren els espais més amples que quedaven als extrems est i oest. A aquests s'hi accedia a través de les portes que obrien a les conques est i oest. Sembla clar que també anaven coberts amb voltes de canó, tot i que aquestes tenen la peculiaritat de dur voltes esquifades inserides, potser per reforçar l'estructura pensant en el pes del primer pis que havia de suportar. Passats ja al primer pis d'aquesta ala sud, la restitució ha estat d'alguna manera més fàcil gràcies als dibuixos de Butler, que en aquesta ocasió sí que podia veure les restes que quedaven del palau sense l'acumulació de terra que, lògicament, s'havia concentrat al pis inferior. Com han fet els restauradors, en el dibuix s'ha col·locat el terra de la sala, element que no presentava cap problema per trobar-se, en part, in situ. A més, també era in situ el graó elevat a la conca sud de la triconca, per la qual cosa la seva existència no presentava cap mena de complicació i era absolutament lògic amb la iconografia del poder en aquesta època, ja que elevava al personatge de poder per sobre de les altres persones presents a la sala. La porta que desembocava en la caixa d'escales els restaradors han construït una porta molt estreta, amb una llinda també molt petita i sense cap mena d'arc de descàrrega. El que sembla més lògic és pensar que la porta de l'escala fos igual que la que té al seu costat est, com ho és clarament el joc de dues portes de la banda oest. Així s'ha dibuixat, ja que d'altra manera es trencaria totalment la simetria visual d'aquesta ala. Com en el pis inferior, en el dibuix s'han restituït les sales dels extrems occidental i oriental, que avui dia no són practicables, ja que els restauradors no van completar les voltes ensorrades de les sales inferiors, que resten a cel obert. En el dibuix, simplement s'ha continuat el paviment després de les portes i s'ha enllaçat amb les parets que per força haurien d'haver existit per a tancar aquest bloc sud pels seus extems est i oest. Prenent de referència les mesures facilitades pels càlculs de De'Maffei 257, s'ha procedit a col·locar, pels braços de la triconca, una alçada de 7.40 m, des del paviment cúmul de voltes. Aquesta alçada, però, es redueix a 6.50 m als ambients quadrangulars contigus. Així doncs, la cobertura exterior de la triconca hauria de veure's sobrelevada respecte a la cobertura plana dels espais contigus. Cobertura plana que per altra banda hauria d'haver estat practicable, fet que confirmaria l'escla d'aquesta ala, que no s'atura pas al arribar al primer pis, sinó que mostra marques clares per a la inserció de més graons que durien a aquest terrat pla 258on, si la nostra hipòtesi és vàlida, les “torretes”servirien per a organitzar el sistema de baixants, imprescindibles en tot terrat pla. Per aquest mateix motiu el terrat “pla” no ho pot ser exactament, ja que necessita cert grau d'inclinació per a l'evacuació de l'aigua pluvial i per aquest motiu s'ha dibuixat certa inclinació en el 257 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 131 258 Ibid. 76

paviment d'aquest terrat, a la vegada que als extrems s'han col·locat uns petits murs per motius de seguretat. Pel que fa a la façana del pati d'aquesta ala sud (la seva façana nord) s'ha procedit a corregir el que semblen alguns errors comesos durant la restauració i que fan que la segona i tercera filades de pedra no coincideixin. S'han fet coincidir per seguir la lògica constructiva del palau. Per altra banda, al sector nord-oest d'aquest primer pis de l'ala sud s'han reintegrat els arcs de descàrrega de les dues finestres gèmines que il·luminaven els dos primers ambients al nord-oest de la triconca vers el pati. Al sector est s'ha donat per bona la restauració de únicament una finestra monòfora, col·locada verticalment a sobre de la de la planta baixa, ja que en aquest sector l'objectiu de les obertures estava no en il·luminar una sala, sinó tan sols la caixa d'escales. Més a l'est s'ha cregut oportú restituir sols una finestra monòfora perquè a la planta d'aquest primer pis un nínxol a la paret impedia la presència d'una finestra gèmina, com de fet hauria estat lògic seguint el ritme arquitònic usat per a il·luminar els petits espais rectangular que afrontaven el pati. Finalment dir algun apunt sobre la decoració. Escasses restes són les que han quedat de la seva ornamentació final. A part de la decoració del portal d'entrada de la que ja hem parlat, els elements decoratius es troben presents als ortostats, motius en general molt bàsics. Al primer pis el que es pot detectar són restes d'enguixat que devia recobrir totes les parets, potser també de la sala inferior. Aquest enguixat (Mirar, anteriorment, Fig. 22) podria haver-se quedat en el seu blanc original o bé ens portaria a parlar eventualment de la presència de frescos. No és impossible que en aquest enguxat a la conca sud s'hagués decorat amb una gran creu. Això es podria hipotitzar arrran del paral·lel que representa la sala absidada nord del Palau del Dux d'Apollonia.259 De la presència de escasses restes de tessel·les podríem pensar que almenys les sales del pis superior podrien haver estat pavimentades amb mosaics, però és molt difícil de dir per la pobresa de l'evidència. 5.1.2 La restitució de l'ala oest del palau La restitució de l'ala oest no presenta els problemes de l'ala sud. La seva concepció és en general més senzilla i homogènia. Tota la planta baixa ha estat restaurada en la seva meitat sud, és a dir, fins a la caixa d'escales, mentre que les habitacions del nord han restat a cel obert. La distribució general de l'ala ja l'hem explicat quan parlàvem de les restes materials conservades. Aquest espai rectangular s'estructura en base de pilars en creu situats als espais centrals de l'ala. Aquests troben correspondència entre si mitjançant arcs de mig punt que s'uneixen per crear els ambients. Aquests a la vegada troben correspondència amb les pilastres de les parets. Els espais creats amb aquest 259 Goodchild, R.G. (1960) A Byzantine Palace at Apollonia (Cyrenaica) a, Antiquity, 34, p. 249 77

sistema s'ha considerat adequat restaurar-los amb voltes esquifades (Mirar, anteriorment, Fig. 25) Aquest sistema permetia crear vuit ambients conectats, cada un amb la seva il·luminació a partir d'una finestra monòfora, ja fos orientada al pati o a l'exterior. Gràcies a aquests indicis, a la restitució l'únic que s'ha fet és continuar el cobriment d'aquests espais vers el nord, restituint el sistema d'arcs transversals i longitudinals coberts amb voltes esquifades. Aquest sistema ha permès de crear el paviment del primer pis, almenys en la seva meitat sud. L'existència d'un pilar en creu just sobre del primer pilar sud ha permès hipotitzar el funcionament del pis superior. Aquest pilar mostrava conservades a les seves quatre cares l'arrencament de voltes transversals i longitudinals, per la qual cosa d'ha pensat i s'ha dibuixat un sistema anàleg al de la planta baixa. Com en aquesta, els pilars en creu distribuirien els arcs farien néixer els ambients del pis superior. Passant al cobriment d'aquest bloc, s'ha cregut que la solució més raonable era la de restituir un terrat pla, però amb la inclinació suficient per a l'evacuació de les aigües pluvials a partir dels baixants de la “torreta” corresponent a aquesta ala i situada a la seva part nord. A l'hora de fer aquesta restitució, el primer pis s'ha dotat amb el mateix sistema de finestres que la planta baixa. Així, tant cap a l'exterior com cap al pati, el primer pis s'ha dotat de cinc finestres monòfores. L'únic destacable pel que fa a l'ornamentació d'aquesta ala és la llinda de l´únic portal d'accés des del pati, però no hi tornarem ja que ja s'ha comentat el que calia a l'apartat de les restes materials del palau. 5.1.3 La restitució de l'ala nord del palau Amb l'ala nord i la següent que tractarem, les hipòtesis restitutives cada cop es van fent més insegures, per les dificultats d'interpretar unes restes que les mateixes persones que les van excavar van tenir dubtes sobre el seu funcionament. Pel que fa a l'ala nord, aquesta ja comença amb una petita polèmica. Per Fernada de'Maffei, el llarg passadís que duia des del pati a la primera de les “torretes” d'aquesta ala simplement no tenia cap mena de cobriment, sinó que restava totalment a cel obert.260Ens costa d'acceptar aquesta afirmació, tan per qüestions pràctiques com ara la protecció dels elements atmosfèrics com per qüestions de seguretat en una zona que es pot qualificar de tensió permanent des del regnat de Teodosi II (408-450). Més a l'est, apareixen els tres ambients idèntics dels que hem parlat, les entrades dels quals han estat dibuixades en els patis. Si s'observa una de les fotografies del pati (Mirar Fig. 36) es podrà veure com a les parets del nord d'aquests ambients s'alçen el que són les 260 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 136 78

marques a les parets del poderosos suports en pedra basàltica que havien de suportar les voltes. Davant d'aquests ambients s'obria un porticat degut a la presència al pati de com a mínim quatre bases de columnes. Aquestes s'alçarien fins a una alçada de c. 2.40 m. Aquesta afirmació es fa a partir de la reentrada a la paret que continuaria la línia del porticat i sobre la que se suposa 261 que s'assentaria l'entaulament de cobertura d'aquest porticat. Per ajudar a fer-ho més comprensible, a la làmina nº3 es pot distinguir la cobertura general de l'ala de la del porticat. Més cap a l'est, la gran sala situada de forma transversal en relació al pati i precedida d'un passadís, també presentaria la mateixa solució de cobertures, és a dir, una volta de canó d'una alçada de 4.18 m al cúmul, mentre que la del passadís adjacent es quedaria a 3.50 m al cúmul de les voltes. Segons De'Maffei, les cobertures d'aquesta ala serien vàries voltes de canó a diferents alçades que formarien un conjunt de pavellons independents, tancats a alçades diferents. La nostra interpretació no va en aquest sentit. Creiem que aquesta solució de vàries seccions a vàries alçades de cobertura no té massa raó de ser. Primer de tot s'ha de tenir en compte que si és vàlida la nostra hipòtesi sobre les “torretes” com a organitzadors dels baixants dels terrats plans, aquesta ala també hauria de tenir un primer pis, ja que no pot ser que el cobriment final d'aquests ambients es trobi per sobre de les “torretes”. En segon lloc, no té massa sentit, creiem, que una zona de gran tensió bèl·lica com és la frontera romano-persa del s.VI dC, on en pricipi hi ha de residir un alt comandant polític o militar de l'Imperi, tingui un dèficit de defensa tan evident. Si aquesta ala funcionés segons la idea de Fernanda de'Maffei, un grup d'homes podria accedir al pati fàcilment amb una petita escala. Un cop allà només els caldria esbotzar una porta per, amb mig minut, accedir armats a les habitacions privades del personatge en qüestió. No sembla lògic. És per aquestes raons que hem cregut més adequat fer créixer un primer pis també en aquesta ala nord. Com la de l'oest, està il·luminada tant exterior com interiorment per finestres monòfores. Aquest, així com les “torretes” han estat portats fins a l'alçada de l'ala oest. El fet que en les excavacions no s'hagin trobat restes d'escales en aquesta ala tampoc invalida en principi la hipòtesi, ja que a aquest primer pis de l'ala nord s'hi podria haver accedit perfectament a través d'una obertura al pis superior de l'ala oest. La cobertura final també s'ha hipotitzat a terrat pla. 5.1.4 La restitució de l'ala est del palau L'ala est, com abans s'ha comentat, és la més complicada de totes per a fer una intrepretació. Si ho és per fer la de les mateixes restes existents, probablement complicades per la restauració, encara més costa de fer una restitució del que hauria estat en el moment de funcionament del palau. Aquesta és la última ala que es construeix i probablement la primera que s'ensorra. El mur exterior 261 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 135 79

est és una clara restauració d'època més tardana, doncs ja no seguieix amb les bandes alternades de maons i pedra basàltica, sinó que es limita a alçar el mur només amb pedra. També comentar que pel que fa a les tres petites piscines que ens es van documentar a l'ala, passat el pou vers el sud, per De'Maffei es tractava d'estructures que semblaven clarament extranyes a l'edificació originària. També hi ha la qüestió del pou protegit per una curta volta de canó, doncs no s'acaba d'entendre amb quins criteris els restaurdors van decidir fer aquesta intervenció. Finalment cal pensar en la qüestió de l'última sala, la que toca a l'extrem nord-est de l'ala sud i que els restauradors van tenir el poc encert de fer-ne una habitació sense cap porta d'entrada 262. En fi, la situació en aquests moments és complicada i tota proposta xocarà amb aquesta realitat. Criem que la lògica de la seguretat de l'edifici ha de fer pensar que també en aquesta ala hi hauria hagut un primer pis en el moment en el que el palau es trobava en funcionament. A més l'estructura original d'aquesta ala ens és pràcticament desconeguda per la restauració tardana que se'n va fer. Més aviat ens inclinem a pensar que l'arquitecte va concebre el conjunt com a una unitat i el dibuix de la restitució ha d'intentar de tornar-li el seu sentit unitari. És per aquesta raó que amb aquesta ala hem procedit bàsicament a seguir les línies de les ales oest i nord i hem reintegrat el primer pis a la mateixa alçada que a les precedents, tancant doncs l'edifici d'aquesta manera en la que les ales oest, nord i est queden les tres al mateix nivell, però totes per sota de l'ala sud, que no en va és la que assumeix les funcions representatives del conjunt. Com a les seves ales precedents en la cronologia del palau, aquest primer pis hipotètic s'ha obert amb les finestres corresponents per a il·luminar els espais interiors. Aquesta hipòtesi permetria entendre perquè al palau només s'han trobat dues caixes d'escales. Una és la de l'ala sud, que pertany a la zona de respresentació i potser està sotmesa a un ús més restringit. L'altra és a l'ala oest i des d'aquesta es podria accedir a tota la resta de les ales del palau enllaçant els pisos superiors. 5.2. La restitució de l'església La restitució de l'església no comporta els debats i les polèmiques que suscita el palau. Les seves restes estan prou ben conservades perquè les hipòtesis de Butler sobre la seva restitució hagin estat generalment acceptades per la comunitat científica. La proposta principal de Butler sobre la cobertura en cúpula de l'espai central i la presència d'un pis superior de galeries no ha generat debat historiogràfic.

262 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 138 80

5.2.1 La restitució de la façana sud de l'església La façana sud és potser l'única que, després de l'excavació parcial que es va fer a finals dels anys '80 del s. XX presenta novetats respecte a la visita de Butler. Aquestes novetats consiteixen en un mur que sembla obert per una porta en posició central i que s'estén al llarg de tota aquesta façana. Pot molt ben ser que es tracti d'un espai previ a l'entrada principal al temple, que seria doncs, la sud. També és probable que aquest fos un espai dedicat als catacúmens, però és difícil d'assegurar, doncs no s'han trobat les referències adequades que tractessin aquest espai. Més enllà d'aquest espai que s'haurà d'investigar en el futur, la restitució el que ha fet ha estat el següent. En primer lloc s'han reintegrat els arcs de descàrrega que de ben segur anaven sobre de les finestres de cornisa calcària a l'oest d'aquesta façana sud, seguint el model d'arcs del costat est, que sobrepassen àmpliament la cornisa superior d'aquestes finestres. Seguint en la vertical de l'edifici, s'han restituït les filades de pedra i maons que havien de seguir alçant els murs de l'edifici. Seguint aquesta disposició, a la primera línia de la tercera filada de pedra basàltica s'han obert una sèrie de quatre finestrals sense cornisa i coronats amb arcs de maons que s'integren directament a la paret. Aquests finestrals s'han col·locat seguint la lògica de les restes de les façanes nord i oest en les que aquestes es van conservar. La presència d'aquests finestrals està en relació amb les galeries superiors del sud de l'església, doncs és el seu sistema d'il·luminació. Hem cregut que aquesta mena d'obertures estarien presents a tots els costats de l'església en el seu nivell superior, només exceptuant-ne l'est, ja que és la zona on se situa la trifora superior de l'absis. A aproximadament un metre i mig des del cúmul dels arcs d'aquests finestrals s'ha col·locat una motllura inspirada en el dibuix de Butler. Aquesta marcaria la separació decorativa entre l'espai central de la nau i l'inici de la base quadrada sobre la que, en teoria, s'assentaria la base de la cúpula. Ja havíem comentat que per l'assentament d'aquesta el que calia eren els potents arcs que permetien passar del quadrat a la forma circular de la cúpula. Aquest sistema el que generava a les façanes era la visió d'aquests arcs, que encara que també eren de maons com els murs en els que anaven integrats, la seva disposició obliqua feia que quedessin netament marcats. Avui en dia ja no es poden veure, però sembla que a inicis del s. XX quan Butler va visitar el complex de Qasr ibn Wardan, l'inci dels arcs encara era visible a les façanes oest i nord. És per aquest motiu que s'han dibuixat. (Mirar Fig. 37) La construcció de la cúpula s'ha fet a partir de traçar mitja circumferència des de l'exterior dels murs dels arcs de sosteniment i en ella s'han obert tres finestres que mesuren 1.20 m x 0.70 m. Aquesta és la solució adoptada a les quatre façanes i per tant no la repetirem tres vegades més. A la part més occidental de la façana el petit arc que es pot observar s'explica a partir del cobriment amb volta de canó de les galeries del pis superior. 81

5.2.2 La restitució de la façana est de l'església La façana est és la façana de l'absis i per tant té els dos nivells de finestres trífores per a il·luminar l'espai central. A partir d'aquestes restes excepcionalment ben conservades, l'únic que s'ha hagut de fer ha estat prosseguir els murs i reintegrar la finestra de la qual només en restava la obertura que interrompia la filada de pedra basàltica i l'inici d'un arc. Com que hem pensat que aquesta finestra era totalment anàloga a la que es conservava al sud d'aquesta façana, el que hem fet és simplement acabar de reintegrar l'arc i donar a aquesta finestra la mateixa amplada que l'anterior. Pel que la façana oriental de la caixa d'escales d'ha procedit a seguir la seva alçada fins a la motllura que hem comentat abans. La hipòtesi pel cobriment de la caixa d'escales és de nou el sistema de terrats plans en lloc del terrat piramidal que proposava Butler, perquè creiem que aquesta és al tendència de tot el conjunt. 5.2.3 La restitució de la façana nord de l'església El que s'ha fet a la façana nord ha estat la restitució del quart dels finestrals que il·luminaven les galeries superiors sud. Aquest no segueix la distància modular de les altres tres al sector més occidental del mur, sinó que se separa d'aquestes, probablement per a coincidir en una simetria vertical amb la finestra monòfora de la planta baixa. Desgraciadament la nostra falta d'informació no ha permès de dibuixar l'últim tram de la caixa d'escales i la seva cobertura, que tot indica que seria amb una volta esquifada. També hi ha indicis clars de la porta que duia d'aquesta caixa d'escales a la galeria superior oest. (Mirar Fig. 38) 5.2.4 La restitució de la façana oest de l'església Pel que fa a la façana oest gairebé s'han realitzat les mateixes operacions que a la façana nord que acabem de comentar, doncs s'ha procedit a reintegrar el cinquè dels finestrals que il·luminaven la galeria occidental superior de l'església. Més al nord d'aquesta façana era evident que havia existit una altra finestra, però de mida menor. Aquesta s'alineava en vertical, tot i que no exactament, amb la porta que donava accés a la caixa d'escales i a la petita obertura que s'havia documentat just per sobre d'aquesta. Així doncs, hem de pensar que aquesta nova finestra no fa més que complir la funció de les altres que ja s'ha documentat en aquesta estructura: la d'il·luminar la caixa d'escales.

82

6. EL PALAU DE QASR IBN WARDAN DINS DEL SEU CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL Les conclusions del treball ens han d'ajudar a entendre aquest conjunt palacial com un element més en la complexa evolució històrica durà el Pròxim Orient a una sèrie de forts canvis culturals que es podrien resumir en el pas de la cultura hel·lenística i romana (ho veiem a les inscripcions de Qasr ibn Wardan) a la cultura àrab i islàmica que, des del s.VII dC conforma el Pròxim Orient fins als nostres dies. El palau, situat cronològicament entre el final del regnat de Justinià (527-565) i l'inici del regnat de Justí II (565-578) va ser erigit a la zona estepària i semidesèrtica de l'interior de Síria. El motiu d'aquesta elecció té a veure amb la construcció de la barrera defensiva que s'estava construint a l'Eufratèssia, una zona despoblada i desprotegida entre l'Eufrates i l'Orontes. La voluntat de l'Imperi de protegir aquest flanc es veu estimulada sobretot des de l'any 529, quan els perses i els seus aliats comencen a usar-lo com a la via de penetració cap a Antioquia i les ciutats de la costa de Llevant. 6.1. El complex palacial de Qasr ibn Wardan i el seu context històric Qasr ibn Wardan constitueix un exemple exepcional a tota Síria i potser a tot el Pròxim Orient bizantí per l'estat de conservació de les restes arqueològiques i per les característiques mateixes de tot el complex, que res tenen a veure amb la tradició constructiva de la regió a l'Antiguitat Tardana. Avui dia aquest complex palacial és vist com un dels pocs exemples que han arribat fins als nostres dies d'arquitectura civil bizantina d'època de Justinià en aquesta regió. Entre

els edificis no

religiosos es compten sobretot els edificis militars, els castra,263 les muralles de les ciutats264 i els sistemes d'emmagatzematge d'aigües, com ara les de Zenobia,265 vitals en aquesta regió sovint afectada per la sequera. A part de tractar-se d'un edifici civil, les seves caracerístiques arquitectòniques i la seva tècnica constructiva denoten una clara dependència de Constantinoble,266 tot i que la capital de l'Imperi mai va aconseguir difondre arreu les seves tècniques arquitectòniques.267A part d'aquesta exepcionalitat, és difícil d'explicar la presència d'aquest complex, en aparença un palau allunyat de les rutes principals de comunicació i assentat a l'estepa 263 De'Maffei, F (1990) Fortificazioni di Giustiniano sul Medio Eufrate. Fase degli interventi e data, a Costantinopoli e l'arte delle provincie orientali, Milion (Studi e Ricerche d'Arte Bizantina) , 2, (Roma) pp. 135-177 264 Van Brechem, D (1954) Recherches sur la chronologie des encintes de Syrie et de Mésopotamie, Syria, 31, p. 254269 265 Lauffray, J (1983) Halabbiya-Zenobia, place forte du Limes oriental et la Haute Mésopotamie au Vie siècle, I, Les Duchés frontaliers de Mésopotamie et les fortifications de Zenobia (Institut Français d'Archéologie du ProcheOrinent, Beyrouth-Damas-Amman, Bibliotèque Archéologique et Historique, CXIX) 266 Pels maons: Mamboury, E (1949) Les briques byzantines. Une nouvelle lecture raisoné des inscriptions des briques et l'emploi de ces dernières dans la datations des monuments de Ve et VIe siècle, Byzantion, 19, pp. 113-125 267 Tate, G (2004) Justinien. L'épopée de l'empire d'Orient (Paris) p. 479 83

siria, no pas a Antioquia on hom podria creure que fos la seva ubicació natural. Per a entendre'l s'ha d'entendre en primer lloc la història de la regió, fortament marcada durant tot el s.VI per la rivalitat amb l'Imperi Persa.268 Com sabem a través de Procopi de Cesarea, els romans i els perses havien estat mantenint una la pau a la frontera oriental des de que l'emperador Jovià (363-364) va haver de firmar un tractat de pau desfavorable per Roma després del fracàs estrepitós de la campanya contra Pèrsia de l'emperador Julià (361-363)269. A canvi d'aquesta pau, els romans van haver de cedir l'estratègica ciutat de Nisibis i des de llavors gairebé sempre les expedicions perses contra l'Imperi iniciaven les campanyes militars des d'aquella ciutat. És la “pau ininterrumpuda” de la que parla Procopi quan ens explica l'adopció del jove Teodosi (el futur emperador Teodosi II, 408-450) que l'emperador Arcadi (395-408) va encarregar com un favor al Gran Rei Yazdigird I (399-420) 270. La cita diu el següent: “En efecte, no es mostrà desconsiderat amb l'encàrrec que li confià Arcadi i, continuant amb la pràctica d'una pau ininterrumpuda amb els romans durant tot el temps, li consevà l'imperi a Teodosi”.271 Per tant, ens trobem amb una situació en la que des del final de la campanya de Julià fins a inicis del s.VI dC les fronteres entre ambdós imperis estan en pau. És veritat que hi ha alguna campanya a mitjans del s.V dels perses contra la frontera romana de l'est, com ara la que protagonitza Vahram V l'any 441 dC, però aquesta no té més conseqüències i la pau es torna a acordar entre el general Anatolios i el rei persa. Una de les condicions més destacables d'aquesta pau pel que a nosaltres ens interessa és la clàusula per la que cap dels dos estats no pot construir noves fortificacions a la zona de la frontera comuna.: Un cop (Vahram) es trobà en el seu propi territori, s'entrevistà amb l'ambaixador de forma molt amable i concretà la pau en els termes que li demanà Anatolios, amb la condició, no obstant, de que cap dels dos construís cap nova fortalesa a la zona dels seus dominis limítrofe amb la del veí.”272 Aquesta situació de pau a la frontera no es trencarà fins que els perses es vegin inmersos en una sèrie de dificultats internes causades bàsicament per la guerra que han de dur a terme a les seves fronteres orientals contra els anomenats huns blancs o hephtalites. Aquesta confederació de nòmades , causarà infinitud de problemes a Pèrsia i realment serà un factor desestabilitzador, tant en la política externa com interna a l'Imperi Persa. En política externa aquesta desestabilització es tradueix en derrotes perses, com ara el desastre del 484 dC, on mor el mateix rei Firuz (459-484). Aquesta mateixa derrota i la mort de Firuz precipitarà l'ascens al tron el més jove dels fills de Firuz, Kawadh I (488-531). Al cap de poc temps, però, al Kawadh I serà destronat en un cop d'estat palacial, acusat de introduir innovacions en els costums dels perses com ara, la “comunitat de 268 Haldon, J (1999) Warfare, State and Society in the Byzantine World, 565-1204 (Londres), pp. 32-40 269 Bringmann, K (2006) Juliano (Barcelona), pp. 195-202 270 AAVV (2006) L'empire perse sassanide (IVe-VIIe siècles) (Paris), pp. 47-52 271 Procop. Pers., I, 2, 9 272 Procop. Pers., I, 2, 15 84

dones”, segons Procopi: “Després Cabades començà a exercir la seva autoritat de la manera més violenta, va anar introduint novetats en el règim i va proposar com a llei que els perses practiquessin la comunitat de dones, cosa que no va agradar de cap manera al poble”273. Aquest cop d'estat a cort persa és difícil d'entendre per les explicacions que ens dóna Procopi, però es tracta segurament de una sèrie de propostes legislatives que no agraden en absolut a la noblesa persa, que decideix destronar-lo i empresonar-lo.274 El cas és que després d'algun temps Kawadh aconseguirà de recuperar la llibertat i el poder amb l'ajuda precisament dels huns blancs. És aquí on tornem a centrar el nostre interès, ja que la necessitat de Kawadh de pagar els seus deutes pels serveis que li ha prestat aquest poble i la negativa de l'emperador Anastasi de concedir-li un préstec, és el que torna a tensar les relacions amb l'Imperi Romà d'Orient. Veiem amb aquest passatge i d'altres, que molts cops són les necessitats financeres i no cap pretensió d'ampliar territorialment el propi estat el que hi ha darrera de la primera de les campanyes de Kawadh contra l'Imperi Bizantí,275 com de fet es pot veure clarament en el següent passatge: “Doncs bé, aquest exèrcit es va anar reclutant amb lentitud i la seva marxa fou bastant lenta. Per aquesta raó, no varen trobar als bàrbars en sòl romà, perquè els perses, després d'haver efectuat la incursió a pas de càrrega, es varen retirar inmediatament a la seva pàtria amb tot el botí”.276 És per aquesta incursió de Kawadh que Anastasi decideix emprendre una de les accions que més enverinaran les relacions entre els perses i els romans a la frontera comuna. Es tracta de la construcció de la ciutat fortificada de Daras, clarament concebuda per a oposar-se a la persa Nisibis, de la qual només distava 98 estadis (uns 17.5 quilòmetres).277Els perses, però, no en podran impedir la construcció per trobar-se encara inmersos en guerra contra els huns blancs.278 Al morir Anastasi (518) el tron serà ocupat per Justí I (518-527) i el vell Kawadh, tement un cop d'estat a palau, demanarà a l'emperador dels romans que accepti d'adoptar al seu fill Kushau (Cosroes en la seva forma llatinitzada). Però aquesta proposta serà rebutjada pels consellers de Justí per la por a futures reclamacions de Kushrau sobre el tron de Constantinoble. El fracàs de les negociacions posteriors i l'inici del conflicte per la possessió de la Làzica (antiga Còlquide) farà que els enfrontaments recomencin i de fet no acabin fins a la pujada al tron de Kushrau I (531-579). D'aquests enfrontaments, els més importants són la gran victòria romana a la batalla de Daras (juliol de 530) i la invasió del territori romà per part del general persa Azaretes amb 15.000 homes a cavall i acompanyat del cap dels àrabs lakhimites, Al-Mundhir, i les seves tropes ( els lakhimites 273 Procop. Pers., I, 5, 1 274 Frye, R.N. (1984) The History of Ancient Iran (Múnic), pp. 55-67 275 Isaac, B (1990) The Limits of the Empire. The Roman army in the East (Oxford) pp. 13-24 276 Procop. Pers. I, 8, 6 277 Procop. Pers. I, 10, 13-15 278 Coulston, J.C (1990) Later Roman armour, 3rd-6th centuries AD, Journal of Military Equipment Studies, 1, pp.139160 85

eren una confederació d'àrabs aliats de Pèrsia).279 El més interessant pel nostre discurs és que Procopi comenta que: “Aquesta invasió no la varen fer els perses de la manera acostumada, doncs no van anar invadint Mesopotàmia, com anteriorment, sinó l'anomenada en l'antiguitat Comagena, avui Eufratèssia, des d'on, que nosaltres sapiguem, mai abans els perses havien conduït els seus exèrcits contra els romans.”280Més endavant donarà l'explicació sobre perquè mai els perses havien utilitzat la via de l'Eufratèssia per a invadir territori romà: “Doncs bé, després d'haver-se apoderat els perses de la ciutat romana de Nisibis i d'algunes altres places de Mesopotàmia, cada vegada que tenien intenció de fer la guerra als romans prescindien de la zona que absasta l'exterior del curs del riu Eufrates, perquè des de molt antic tenia mancança d'aigua i estava despoblada, i les seves forces les reunien en aquell altre punt (Nisibis) sense cap problema, al tractar-se d'una terra que era seva i que era molt a prop de la regió habitada pels seus enemics, i des d'allà realitzaven sempre les seves incrusions”. 281 És també molt indicativa pel problema de la desguarnició de l'Eufratèssia la conversa que tenen Kawadh i Al-Mundhir sobre l'estratègia a seguir en la guerra que els enfronta a l'Imperi: “I és que a Mesopotàmia i en la regió coneguda com a la Osroena, per estar tan aprop de les teves fronteres, les ciutats estan més fortificades que en cap altre lloc i compten ara amb un nombre de soldats com mai abans havien tingut, de manera que, si anem allà, la victòria en la batalla no està assegurada, tot i això, en el territori que coincideix que abasta l'exterior del curs del riu Eufrates, i Síria, que limita amb ell, no hi ha ciutats amb fortificacions ni exèrcits dignes de tenir-se en compte (...) Allà també es troba la ciutat d'Antioquia, que asseguren que és la primera, en riquesa superfície i població, de totes les ciutats de l'Imperi Romà d'Orient; i, per cert, està sense vigilància i desprotegida, doncs la seva gent no es preocupen d'altra cosa que no siguin festes”.282 Procopi doncs és força clar en les seves explicacions. Des de que els romans varen perdre Nisibis, els perses utilizaven aquesta ciutat com a la seva principal plataforma logística per a emprendre accions militars contra el territori romà. Evitar la regió de l'Eufratèssia que se'ns diu “despoblada i amb poca aigua” té la lògica d'evitar que els exèrcits es vegin amb les dificultats d'haver de donar de beure a milers d'homes, cavalls i mules en una zona semidesèrtica. A més, si com hem vist abans, es tracta d'un tipus de guerra de frontera que el què busca principalment és l'obtenció de botí amb ràpides incursions, la manca de ciutats grans i riques per saquejar també representaria un problema i donaria un argument més per a descartar aquesta zona pel pas dels exèrcits. En resum, el que estem veient en aquests passatges de Procopi és que a finals dels anys '30 del 279 Parker, S.T (1986) Romans and Saracens: the History of the Arabian Frontier (Winona Lake), pp. 14-17 280 Procop. Pers. I, 17, 2 281 Procop. Pers. I, 17, 25 282 Procop. Pers. I, 17, 25, 34-37 86

s.VI el que s'està donant és un important canvi pel que fa a l'estratègia militar dels perses en el seu enfrontament amb els romans i que es basa en un canvi de les rutes de penetració vers el territori enemic. Aquest canvi és possible perquè la concentració de fortificacions i exèrcits s'havia dirigit a la Mesopotàmia, el camí militar bàsic pels perses fins llavors i havia deixat desprotegida l'Eufratèssia i el nord de Síria, on, a més, hi havia Antioquia, la capital de tota la regió.283 Aquests enfrontaments a la frontera seguiran fins l'any 531. En aquest moment, quan els perses estan posant setge a la ciutat de Martiròpolis, arriba la notícia de la mort del Gran Rei Kawadh. Els perses aixecaran el setge i començaran les negociacions de pau. L'acord al que s'arriba l'any següent (532) i es coneix com la “Pau Eterna”. Els termes de la pau són els següents: els perses ofereixen als romans d'encarregar-se ells sols de la custòdia de les Portes Càspies i permeten als romans de mantenir la ciutat de Daras, però a canvi els romans hauran de pagar als perses 11.000 lliures d'or. Una altra condició que els perses proposen és que el comandant en cap dels exèrcits romans a l'Orient (el Magister militum per Orientem) no residís a la ciutat de Daras, sinó que ho fes a Constantina, com era costum abans de la construcció de Daras.284 És gràcies a aquest tractat de pau que Justinià podrà emprendre les seves guerres de conquesta per a recuperar l'Occident, doncs immediatament comencen les guerres a l'Àfrica sota el domini vàndal i la Itàlia sota el domini dels ostrogots. Tot i el seu nom, la “Pau Eterna” no durarà més de vuit anys, doncs l'any 540 els perses inicien de nou la guerra amb una invasió al territori romà. Aquest trencament de la pau té a veure sobretot amb les acusacions que Kushrau fa a Justinià d'intentar subornar a Al-Mundhir per tal de que passés a les files romanes. A part d'això, sembla que Kushrau es deixa convènçer per la necessitat d'aturar l'expansionime de Justinià arran d'una ambaixada dels ostrogots a la cort persa285. Sigui com sigui, el cas és que l'any 540 es confirma el trencament de la “Pau Eterna”. El que aquí ens interessa d'aquest trencament de la Pau és el recorregut dels exèrcits perses, doncs havent passat l'Eufrates per Circessium, on aquest riu mescla les seves aigües amb el Khabur, les tropes de Kushrau avançaran sense cap mena de dificultat fins a les mateixes portes d'Antioquia, sotmetent pel camí totes les ciutats que es varen trobar.286 Algunes varen ser assetjades i perses per la força i d'altres obligades a pagar forts tributs en metalls preciosos a canvi d'evitar el setge. És així com Kushrau arriba fins a Antioquia, ciutat que també caurà després d'un setge, sent els seus habitants deportats a una nova ciutat a les afores de Ctesifont que va ser anomenada “Antioquia de 283 Whitby, M (1986) Procopius and the development of the Roman Defences in Upper Mesopotamia, a The Defence of the Roman and Byzantine East, II, (Oxford) pp. 661-676 (Eds. Ph. Freeman and D.L. Kennedy, BAR International Series 297, 2 vol.), pp. 134-146 284 Procop. Pers. I, 22, 1-19 285 Procop. Pers. II, 2, 1-10 286 Liebeschuetz, W (1977) The Defence of Syria in the Sixth Century, a Studien zu den Militärgrenzen Roms, II (Eds. D.Haupt i H.G. Horn), II, Bonn-Köln, pp 487-489 87

Kushrau”.287 El que aquesta campanya ja posa de manifest és l'èxit del canvi d'estratègia dels perses al iniciar les seves incursions des de Síria i és molt sorprenent l'absoluta falta d'exèrcits a la zona per tal de poder-se oposar a l'avanç dels perses, sens dubte producte de les campanyes que Justinià està duent a terme a l'Occident. Davant d'aquest fet, molts cops són les mateixes ciutats (sovint representades pels bisbes) les que han de negociar elles mateixes amb l'enemic per tal d'evitar la destrucció i el saqueig. Aquesta campanya i les tres successives de Kushrau fins a la firma de la pau del 545, faran que Justinià cregui convenient iniciar una campanya per a reestructurar les defenses de la frontera de l'Eufratèssia,288 reparant les ciutats danyades per Kushrau i arreglant les seves muralles. Entre aquestes ciutats hi ha precisament Chalcis ad Belum que es beneficia d'aquesta campanya amb les obres que hi dur a terme l'arquitecte Isidor el Jove l'any 550.289 La pau entre els dos imperis es va renovar l'any 552 i no és extrany que quan acaba aquesta es documenti la fundació d'una sèrie de castra dels que ja hem parlat, com ara el de Il-Habbat (557), Androna (558-559) i el punt d'avituallament de Stabl'Antar. Aquestes treves trobaran la seva conclusió en la “Pau dels 50 anys” firmada l'any 562 prop de la ciutat de Daras. Aquest tractat trasmès en la “Història” de Menandre el Protector (autor de la segona meitat del s.VI dC), va ser recollit al s. X per la tasca antiquària de l'emperador bizantí Constantí VII Porfirogèneta (913-959) en el seu tractat Excerpta de Legationibus. La clàsula VIII comenta que els perses no es poden seguir lamentant de la presència de la fortificació de Daras, però que en el futur cap dels estats podrà construir fortificacions a les fronteres ni protegir cap ciutat amb muralles, clàusula que recull part dels arcord als que ja hvien arribat a mitjans del s.V dC entre el Gran Rei Vahram i l'ambaixador Anatolios com hem vist. La següent clàusula recull que cap dels dos estats pot atacar als subjectes de l'altre i que si no són agredits, han de restar als seus llocs per tal de conservar la pau. Més interessant és la clàusula nº X segons la qual a la ciutat de Daras no s'hi pot estacionar una força militar més nombrosa que l'estrictament necessària per a la defensa de la ciutat i, encara més interessant, el cap dels exèrcits a Orient (Magister militum per Orientem) no podrà residir a Daras, per tal de que no causi danys als perses. 290Finalment la clàusula XI atribueix al aquest cap militar la funció de jutge de segona instància en el cas que hi hagi hagut un conflicte entre ciutats d'ambdues bandes de la frontera i els jutges locals no hagin estat capaços de solucionar el conflicte.291 En base aquestes dades i a la coincidència entre la data de la firma de la pau dels cinquanta anys (562) amb la data de la construcció de, almenys l'ala sud del palau (564) s'ha proposat que la raó de ser d'aquest sigui la de servir com a la nova residència del Magister militum per Orientem, allunyat 287 Downey, G (1961) A History of Antioch in Syria from Seleucus to the Arab Conquest (Princeton), pp. 22-26 288 Karnapp, W (1976) Die Stadtmauer von Resafa in Syrien (Denkäler antiker Architektur, Bd. 11) (Berlin) 289 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 116 290 Blockley, R.C. (1985) op. cit., p. 73 291 Blockley, R.C. (1985) op. cit., p. 75 88

de les fronteres com reclamava el tractat i a la vegada situat dins de la zona per la que havien passat tranquil·lament les incursions dels perses des del 531. El seu objectiu, per tant, seria el de donar una seu digne al màxim cap militar de la regió i a on podria exercir el nou paper de jutge de segona instància que li atribuïa el tractat. 6.2. El comitent del complex palacial de Qasr ibn Wardan Creiem que aquesta argumentació és força lògica i ben raonada, però alhora pensem que potser és anar una mica massa enllà. Hem de recordar que la novetat que va aparèixer durant les excavacions del palau va ser la inscripció de l'any 572 a la porta d'entrada a l'ala oest del palau des del pati. Aquesta tenia un text molt breu indicant la data de la col·locació de la llinda i una sèrie de símbols de referències cristinanes molt característics de la regió del massís calcari del nord de Síria. Junt amb aquestes decoracions apareixia el monograma que es desenvolupava com: “de Jordi”. Aquest nom es repetia a l'església palatina, en un dels capitells que avui es conserven al museu d'Alep. Hem sabut també que aquest home ostentava el càrrec de stratelate, bàsicament perquè el monograma que l'identificava era l'únic exactament idèntic a un segell de l'època, corresponent a un stratelate. El càrrec d'stratelate, era el rang més elevat de les regions militars, sent ell el qui prenia el comandament en cas d'absència o mort del Magister militum per Orientem, però en circumstàncies normals sempre es trobava per sota d'aquest. De fet, quan prenia possessió del comadament militar en absència del Magiter militum per Orientem ho feia en qualitat de Hypostratego, un nom significatiu per a denotar la seva posició inferior. Aquesta que acabem de comentar és l'única inscripció que s'ha trobat amb una referència a una persona. La inscripció del portal sud i la de la caserna del complex no aporten cap referència en aquest sentit, sinó que sols ens proporcionen informació relativa a la data de la col·locació de la llinda en qüestió, sovint acompanyades d'advocacions de glorificació a Déu. Per tant, tot i que és interessant la coincidència de dates, vincular aquest complex palacial al Magister militum per Orientem significaria que el privilegi de ordenar als obrers que gravessin el seu nom com a mínim a dos espais del complex palacial recauria en un subordinat. Aquest fet és el que ens fa pensar que seria difícil d'explicar el fet de que un espai en el que el màxim representant militar de l'Imperi en aquella regió ha de dur a terme les funcions d'autorepresentació, estigués decorat amb el nom d'una persona de rang inferior al seu. Creiem que és més lògic pensar que aquest complex cal atribuir-lo a la seu mateixa d'aquest stratelate. És possible que davant l'excepcionalitat i la majestuositat de les restes arqueològiques conservades, aquest palau ens sembli massa important com per a ser tant sols la seu d'un stratelate, 89

però també hem de pensar que el nivell de coneixament que tenim respecte als edificis que estaven en funcionament a l'època és, en el fons, d'un percentatge baix. Pensem, per exemple, en el grau de desconeixament que tenim encara avui dia de la ciutat d'Antioquia,292 la capital de la regió i probable seu del Magister militum per Orientem. Per tant creiem que tot i ser un edifici especular i “únic”, no tenim encara massa elements de comparació pel que fa a l'arquitectura palacial bizantina. És per això que creim que la hipòtesi més senzilla i que es deriva de les restes conservades és la de que aquest complex palacial pertanyi a un stratelate que fa la seva carrera militar a l'últim terç del s. VI dC i que està al capdavant de la tropa de soldats que s'allotgen a la caserna propera al palau, a sols uns 50 m al sud d'aquest. Es pot especular de que la missió d'aquest personatge sigui la de dur a terme tasques de vigilància de la frontera amb Pèrsia junt amb el seu destacament de soldats. L'any 572 el de la segona data del palau és l'any en que la pau del 562 es trenca davant la negativa de Justí II a pagar la quantitat d'or acordada amb els perses durant els últims anys del regnat del seu oncle Justinià.293 Aquest stratelate hauria usat la plataforma quadrangular de davant de l'ala sud del palau per a fer arengues a les tropes o comunicar-los les ordres que havien de seguir per a la defensa del territori frontarer que tenien encarregada.

294

En principi aquest home formaria part d'una naixent

aristocràcia militar que en aquests moments s'està enriquint amb els botins de les campanyes que es duen a terme a totes les fronteres de l'Imperi. Exemples d'aquests homes vinguts a més poden ser el general Belisari que va arribar a ser un dels homes més rics del moment. També Sittas, Solomon, Bouzès o Couzès són exemples d'aquestes històries d'ascenció social, però que no formen part de l'aristocràcia tradicional de la capital, relacionada amb el Senat i el Gran Palau. 295És doncs l'estament militar el que hi ha darrera de la construcció del palau de Qasr ibn Wardan i és per motius d'estratègia militar que se'n explica la seva gènesi.

6.3 El complex palacial de Qasr ibn Wardan en el context regional 6.3.1 La reconstrucció del complex palacial de Qasr Ibn Wardan El palau de Qasr ibn Wardan s'ha d'interpretar com a vestigi arqueològic a partir de la seva restitució. En aquest treball n'hem proposat una en base a les informacions de les que disposavem i tot i que es tracti com sempre d'una restitució hipotètica, aquesta s'ha fet sota els criteris que ens han 292 Liebeschuetz, J.H.W.G (1972) Antioch: City and Imperial Administration in the Later Empire (Londres) 293 Hanson, W.S.; Keppie, L.J.F (eds.) (1980) Roman Frontier Studies 1979: papers presented to the 12th International Congress of Roman Frontier Studies, I-III, (Oxford). BAR International Series) 71 294 Stark, F (1966) op. cit, p. 45 295 Tate, G (2004) op.cit., p. 515 90

semblat més lògics i plausibles donades les evidències. Com es pot veure a les làmines el treball realitzat ha consistit en el dibuix de les restes que avui dia se'ns conserven d'aquest palau per, a partir d'aquestes proposar una restitució, ja que la que hi havia fins ara era la de H.C. Butler que, tot ser d'una qualitat extraordinària, presentava l'inconveient d'haver-se realitzat en un moment de la història de la investigació en el que encara no s'havia excavat el palau. És per això que Butler, cau en una sèrie d'errors completament lògics donades les circumstàncies. Així doncs, després de l'excavació i la restauració del complex palacial era necessari de proposar-ne una de nova amb les noves informacions de les que disposem després d'aquests anys. El palau ara presenta tot un altre aspecte de com l'havia concebut Butler. Per ell les línes de la planta bàsicament s'articulaven amb formes rectilínies a totes les ales, a les que es donaven unes mesures similiars, a la vegada que s'aposatva per una planta molt simètrica en tots els aspectes. Després de l'excavació s'ha vist que si bé l'arquitecte busca una simetria entre les ales del palau i dins de cada una d'elles, l'edifici no és tant perfecte com Butler el va hipotitzar, sinó que presenta moltes més irregularitats, que nosaltres hem intentat de reflexar en el nostre treball. Les principals novetats introduïdes respecte a la bona feina que va fer Butler en el seu moment han de relacionarse amb l'aspecte del palau a nivell del primer pis. S'ha hipotitzat la possibilitat que totes les ales anessin dotades d'un primer pis. A les ales sud i oest aquesta és una afirmació segura pels vestigis que han arribat fins als nostres dies. A les ales nord i est no hi ha aquesta seguretat, però hem proposat la presència del primer pis en ambdues ales per la lògica d'assegurar una òptima defensa en un edifici que es trobava a l'època en una zona de guerra permanent i que era la seu d'un alt comandant militar d'un dels dos bàndols enfrontats des de feia dècades. Amb les evidències físiques de les que disposem ja podem afirmar que en aquest palau la novetat és que els espais de representació se situen al primper pis i no pas assentats a terra com havia estat habitual en la consepció de l'arquitectura palacial de tradició romana com comentarem més endavant. A la conca sud de l'ala sud vèiem el graó sobre el que s'assentava el comandant per estar visualment per sobre dels seus interlocutors, en un espai del palau que és dels pocs que indicava la presència d'alguns elements decoratius, com ara mosaics o frescos al guix. També els espais de residència s'alcen fins primer pis de l'ala oest, en una tendècia que s'anirà consolidant en l'arquitectura palacial bizantina. Pel que fa als altres pisos superiors (nord i est) no podem aventurar en aquests moments cap proposta lògica de funcionalitats. En resum, el que veiem en aquest palau és un canvi de tendències constructives que ja s'apuntaven en alguns palaus anteriors i que es consolidaran en el futur.

91

6.3.2. El Palau de Qasr Ibn Wardan i la arquitectura militar Donades les evidents relacions de Qasr ibn Wardan amb l'estament militar, per a comprendre'n l'estructura arquitectònica, és necesari plantejar la seva relació amb l'arquitectura miltar de la regió, que recull el que havien estat les idees sobre arquitectura militar a l'Imperi Romà. L'arquitectura de ibn Wardan s'inserta, doncs, en la tradició dels castra de tradició romana296 que eren habituals en aquesta regió de tensions permanents amb els perses i els seus aliats àrabs. Aquesta seria l'explicació de que l'edifici, tot i la reentrada a l'extrem oest de l'ala sud, feta per donar més espai arquitectònic a l'absis de l'església, presenti una planta gairebé quadrada. Per tal d'adaptar les formes del castrum a la residència d'un alt comandament militar s'haurien eliminat les tradicionals torres que es disposaven als angles dels castra, tal com hem vist quan parlàvem dels edificis militars que són gairebé contemporanis a Qasr ibn Wardan, com ara els castra d'Il-Habbat, d'Androna o Stabl'Antar.297 Així mateix l'església, que sovint es col·loca al centre del pati, s'hauria desplaçat a l'exterior del palau, deixant-lo lliure de qualsevol construcció. Però a part d'una genèrica inspiració en els castra romans, Butler cita dos edificis que podrien perfectament haver inspirat a l'arquitecte de Qasr ibn Wardan, relacionats ambdós més amb funcions representatives que militars. Tant un com l'altre es troben a la zona meridional de Síria, coneguda com el Hauran i més concretament a la ciutat de Bosra. Un cop construït l'edifici s'havia de defensar. A la bibliografia de Qasr ibn Wardan no s'han tornat a recollir les informacions que ja a mitjans del s.XX Mouterde i Poidebard havien donat sobre l'existència d'una gran muralla perimetral de forma poligonal que abastaria tot el conjunt amb un diàmatre màxim de 2.4 km. Els seus murs es trobaven totalment arrassats, però estarien en contacte per l'est amb altres jaciments d'època bizantina com els de Rasm el-Ahmar i el de Mousaytbé.298 Curiosament, cap de les persones que posteriorment ha estudiat el conjunt de Qasr ibn Wardan ha prestat atenció a la presència d'aquesta muralla. Però la major defensa del palau era la presència de la caserna a uns 50 m al sud del palau. Aquest és un edifici al que no s'ha pogut prestar, en aquest treball, la importàcia que, sens dubte, mereix. De tots tres és el de construcció més antiga (561) però ja hem dit el poc que va poder veure Butler. Avui dia continua pendent d'excavació. El que Butler va veure era una costrucció d'un perímetre aproximat de 50 m x 50 m en el que es podia veure un altre edifici a l'interior. Per la característica tècnica constructiva de les filades alternes de maons i pedra basàltica, era clar que formava part del mateix conjunt que els altres edificis. L'únic que es conservava en un relatiu bon estat era el gran portal amb la inscripció 296 Foss, C; Winfield (1986) Byzantine Fortifications: an introduction (Pretoria) pp. 69-75 297 Gregory, S (1995-1997) Roman Military Architecture on the Eastern Frontier from AD. 200-600, 3 vol. pp. 251-270 (vol. 3) (Amsterdam) 298 Mouterde, R; Poidebard, A (1945) op. cit., p. 175 92

que donava la data del 561, per tant tres anterior a la data del portal sud del palau. La presència d'un doble mur fa pensar en un sistema constructiu per a organitzar les habitacions on dormien els soldats, de les quals Butler només en va poder identificar una. Pensem, però, que aquestes podrien ser presents al llarg dels quatre costats de l'edificació, el portal de la qual mirava vers al nord, on se situava l'ala sud del palau. A l'interior d'aquest complex militar s'hi trobà un altre edifici exempt, la lectura del qual era i és molt complicada degut a l'absència d'excavacions arqueològiques en estensió. Tot i això, els paral·lels citats d'Androna i Il-Habbat fan pensar en la presència d'una església per la tropa. 6.3.3 El “Palau de Trajà” a Bosra Un dels paral·lels que no estaria relacionat amb l'arquitectura militar és el dit “Palau de Trajà a Bosra”. En realitat sembla que es tractaria d'un edifici que caldria datar entre finals del s.V dC i principis del s.VI dC, la confusió segurament va venir perquè s'adossa a un mur a l'est que sí que podria ser del s.II dC.299 El palau s'estén per un espai de 50 m x 33 m, amb un pati intern de 22 m x 16 m. Aquest, però, al contrari que Qasr ibn Wardan, sí que estava construït amb la tècnica edilícia local, consistent en la pedra tallada. Els ambients d'habitació i d'autorepresentació estarien situats a les seves ales nord i sud, que estarien conectades per una altra ala, la est, que compliria les funcions de façana principal. (Mirar Fig. 39) Aquesta ala a la vegada estaria precedida per un porticat a dos nivells, probablement adornat amb estàtues i en tot cas de cronologia anterior. Sembla ser que el mur de l'oest tan sols actuaria com a mur de tancament. Internament també és aquest mur oest l'únic que no disposaria de peristil precedint el pati central.300 El que més ens interessa a nosaltres, però, és l'ala sud. Al primer pis d'aquesta, una triconca fa les funcions d'espai per a l'autorepresentació. És un ambient que s'obre amb tres braços. Els transversals són absidats, mentre que el central tanca amb un mur rectilini talment com al nostre palau. Aquest s'obre amb una trifora vers el sud, que es repeteix a l'oest. A la banda oposada, una balconada obre la seva visió cap al pati interior. Les similituds amb el palau de Qasr ibn Wardan són evidents. En primer lloc per la il·luminació dels braços de la triconca s'usa el mateix sistema de llum filtrada que ja havíem vist a Qasr ibn Wardan, doncs al braç oest la conca s'obre a una habitació adjacent dotada de columnes i les finestres que s'hi obren fan que l'espai intern no quedi a les fosques. Una altra similitud és que també en aquest palau dit “de Trajà” la triconca del pis superior està flanquejada per ambients 299 Piraud-Fournet, P (2003) Le “Palais de Trajan” à Bosra. Présentation et hypothèses d'indentification, a Syria, 80, p. 24 300 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 141 93

rectangulars que es troben conectats a la triconca, però en aquest cas únicament a través de la conca occidental, ja que als altres s'hi accediria a través del passadís que envolta tot aquest pis superior. 301 Aquesta triconca del “Palau de Trajà” és un element constructiu que cal tenir molt present, perquè és un dels primers exemples en els que la sala de representació ha guanyat un pis d'alçada i s'ha situat al primer pis i no a la planta baixa com en les estructures palacials que coneíxiem fins al moment, sempre assentades al terra. A més el sistema de les trifores per a garantir-ne la il·luminació és un clar precedent del nostre palau. (Mirar Fig. 40) Les diferències més notables es basarien en la posició de la porta d'entrada al palau. En el cas del “Palau de Trajà” sembla que se situaria al mur perimetral oest i no al centre de l'ala sud com a Qasr ibn Wardan. En segon lloc, la presència del peristil, que a Qasr ibn Wardan ha desaparegut en favor d'una major compactació dels blocs. Es podria hipotitzar que el petit porticat enfront de l'ala nord a Qasr ibn Wardan seria un record residual de l'antic sistema d'organització dels espais descoberts. 6.3.4 El Palau episcopal de Bosra Tot i la diferència cronològica que el separa del dit Palau de Trajà, a Bosra encara s'ha documentat un edifici més que es pot apuntar com un dels precedents del palau de Qasr ibn Wardan. Aquest és el dit palau episcopal de Bosra,302 situat just darrera de l'absis de l'església dels Sants Sergi, Bacus i Leonci, aquesta datada l'any 512 dC. (Mirar Fig. 41) El poc que Butler va poder dibuixar era precisament una triconca, que s'obria a un pati sense porticats. De tota manera el que va poder veure i dibuixar Butler sobre aquesta estructura és molt parcial. Pel que fa a la triconca,303 cada una de les tres conques s'obrien i s'il·luminaven amb tres finestres rectangulars que, com a Qasr ibn Wardan, s'adaptaven a la forma arrodonida dels absis, mentre que a fora s'adaptaven a un tancament rectilini, talment com a la conca sud del primer pis de l'ala sud del nostre palau. Aquest és doncs el paral·lel més clar que tenim amb la posterior ala sud del palau de Qasr ibn Wardan. Si abans amb el palau dfe Trajà vèiem que una de les tres conques en realitat acabava amb un tancament rectilini, ara la totalitat d'elles acaben de forma arrodonida. També en aquest cas veiem la presència d'ambients quadrangulars als costats dels braços de la triconca, si bé en aquesta ocasió només són dos.304

301 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 141 302 Müller-Weiner, W (1983) Riflessioni sulle caracteristiche dei palazzi episcopali, Felix Ravenna, 125-126, pp. 103145 303 Morvillez, E (1998) Les salles de reception triconques dans l'architecture domestique de l'Antiquité tardive, a Histoire de l'Art, 31, pp. 15-26 304 De' Maffei, F (1995) op. cit., p. 142 94

6.3.5 El Palau del Dux d' Apollonia Com a últim edifici que caldria relacionar amb el nostre palau, en volem citar un que s'ha datat entre finals del s.V i principis del s.VI dC.305 És el “Palau del Dux” d'Apollonia, ciutat de la pentàpolis libia que viurà la seva màxima expansió al Baix Imperi, quan és capital de la Libya Superior, com abans ho havia estat Ptolemaida. Per una inscripció que es va trobar al seu mur perimetral nord, es creu que cal atribuir-ne la construcció a l'emperador Anastasi (491-518). 306 El que ens mostra la primera fase d'aquest palau bizantí és una estructura arquitectònica de formes irregurlarment quadrangulars. Els diferents espais es troben organitzats al voltant d'un pati de peristil incomplet. El costat que manca al peristil és l'oest, on es varen documentar dues columnes que semblen indicar la presència d'un arc triomfal per donar pas tot seguit a una gran sala monoabsidada amb banquetes als seus costats llargs. Seixanta anys anterior, es pot dir que el Palau del Dux d'Apollonia encara conserva algunes de les caracerístiques de les residències benestants i palacials de l'antiguitat, en les que molt sovint el peristil envoltava tot el pati central, que era l'espai que proporcionava la il·luminació interior a la vegada que organitzava les comunicacions internes de l'edifici. També com els seus predecesors, el Palau del Dux està dotat d'una sala d'audiències situada en posició axial en relació al peristil que, fet també indicatiu d'aquesta època de transició en l'arquitectura palacial, ja es troba incomplet. Aquest palau, per tant, ens ajuda molt a entendre com funciona l'evolució de l'arquitectura palacial a l'antiguitat tardana, doncs a Qasr ibn Wardan el peristil ja ha desaparegut gairebé en la seva totalitat i s'evoluciona cap a formes més senzilles, menys luxoses, més ràpides de construir i que no necessiten de la importació de materials, com eventualment hauria estat el cas de les columnes del peristil. A Qasr ibn Wardan la sala d'audiències, en aquest cas una sala triconca, seguiex mantenint la seva posició axial respecte al pati, però ja no ocupa la planta baixa com al Palau del Dux o al palau episcopal de Bosra, sinó que ara se situa a un primer pis. Cal ser prudent, però, ja que al Palau del Dux també s'ha documetat la presència de, com a mínim, un pis superior. Aquest primer pis potencialment podria acollir una altra sala d'audiències o bé l'autèntica sala d'audiències del palau que no ha arribat fins als nostres dies. A Apollonia l'espai religiós es troba a l'interior de l'edificació, doncs al sud-est del peristil es va documentar un espai que gairebé amb tota seguretat servia com a capella palatina. Es tracta d'un espai monoabsidat i orientat d'una sola nau. Al seu a l'interior va aparèixer una caixa rectangular de marbre blanc (88 x 46 x 68) amb una creu incisa, que s'ha interpretat com a un reliquiari, però al seu interior no es va trobar cap resta òssia. Potser aquestes restes venerades van viatjar amb el goverandor de la provínicia, de nom Apollonio, quan va decidir traslladar-se d'Apollonia a Teuchria 305 Goodchild, R.G. (1960) A Byzantine Palace at Apollonia (Cyrenaica) a, Antiquity, 34, p. 247 306 Ibid. 95

(avui Tūkrah) després de la primera incursió dels àrabs musulmans a l'estiu de l'any 642 dC. La instal·lació d'emergència a Teuchria va comportar el naixement d'una vasta fortalesa a la ciutat, però no es pot dir avui dia si realment es construí un nou complex palacial que pogués ser del nostre interès en aquest treball. En tot cas aquest cauria en la segona arribada dels àrabs entre els anys 644 i 645, quan es documenten indicis d'un incendi.307 Per tant, caldria concloure aquesta qüestió afirmant que a Qasr ibn Wardan el que trobem és una síntesi molt especial entre vàries tradicions constructives. L'aixecament de murs amb bandes alternes de maó i pedra, l'ús de les cúpules, etc; totes són tradicions que emanen de la capital de l'Imperi. En canvi, l'aportació local es manifesta en l'ús de determinats materials que cal d'associar inequívocament a treballadors locals ( com ara el treball de les llindes en pedra basàltica). Com hem vist amb la selecció d'edificis que podrien haver inspirat el nostre palau, l'elecció de les formes organitzatives de l'edifici, també estaria relacionada amb les tradicions locals, per la qual cosa és gairebé segur que l'arquitecte en qüestió era un siri, però informat de les tècniques constructives de la capital. 6.4. L' arquitectura palacial bizantina 6.4.1 El Gran Palau de Constantinoble Si al món bizantí hi ha un exemple de palau per exel·lència, aquest és el Gran Palau de Constantinoble. El Gran Palau, també conegut com el Palau Sagrat és en els seus inicis un més en la tipologia de grans palaus nascuts arran de la divisió de les seus del poder en el món romà sorgides de les reformes polítiques iniciades per l'emperador Dioclecià (284-305). Com els seus antecessors i contemporanis, el Gran Palau que va començar a construir Constantí el Gran (306-337) s'articulava a través d'una sèrie de patis amb peristil que unien diversos espais dedicats a l'administració, al servei, a la residència, al recepció de les ambaixades estrangeres, al ceremonial de la cort, etc. 308Era l'espai consytruït més important de la ciutat, amb uns cent mil m²309 que s'estenien aterrassadament a 307 Goodchild, R.G. (1966) Fortificazioni e palazzi bizantini in Tripolitana e Cirenaica. Corso di Cultura sull'Arte Ravennate e Bizantina, XIII, p. 250 308 Alguna bibliografia bàsica : Janin, R (1964) Constantiople Byzantine (Paris) Dagron, G (1991) Costantinopoli, la nascita di una capitale (330-451) (Torino) Müller-Wiener, W (1977) Bildlexicon zur topographie Istanbuls, DAI (Tubingen) Krautheimer, R (1987) Tre capitale cristiane. Topografía e Política (Torino) Mango, C (1959) The Brazen House. A study of the vestibule of the imperial Palace in Constantinople (Copenhagen) Talbot Rice, D (ed) (1935-38) The Great Palace of the Byzantine Emperors. First Report on the Excavations carried out in Istanbul on the behalf of the Walker Trust, 1935-1938 (The University of Saint Andrews) Talbot Rice, D (de) (1958) The Great Palace of the Byzantine Emperors. Second Report (Edinburgh) 309 Janin, R (1964) Constantinople Byzantine (Paris) p. 106 96

l'extrem sud-est de la petita península sobre la que s'assentava la ciutat de Constantinoble. Els seus límits topogràfics eren els següents: al nord-oest l'hipòdrom i els Banys de Zeuxpios, al nord-est l'Augustaion, Santa Sofia i el Senat, a l'est i al sud el Mar de Màrmara i al sud-oest el Palau de Boucoleon310 i el barri d'Hormisdas.311 Desgraciadament, el Gran Palau ha pogut ser conegut només a través d'excavacions312 fragmentàries dutes a terme al llarg del s.XX, degut a que la zona en qüestió ha tingut una ocupació continuada en la moderna Istanbul. Del que havia de ser un dels complexos palacials més importants de l'Antiguitat i l'edat mitjana només en queden algunes zones, sent molt complicada la lectura general. Però les fonts escrites sí que han conservat informacions sobre aquest palau313. La més important d'aquestes és el llibre De Ceremoniis Aulae Byzantinae, recopliat per l'emperador bizantí Constantí VII Porfirogèneta (913-959). Però com es pot entendre, les lectures sobre aquesta font han donat com a resultat diferents propostes interpretatives (Mirar Figs. 42 i 43) Per aquesta i altres fonts sabem que el Gran Palau no és pas una realització d'un sol moment, sinó que els successius governants de l'Imperi aniran introduint modificacions, reparacions i nous edificis al llarg dels seus més de set-cents anys d'història.314Tots aquests edificis de l'interior del Gran Palau rebran al llarg dels segles diversos noms que els identificaran, sobretot a partir d'alguna de les seves característiques, com ara la decoració (Pòrfira) o els materials dels que en part està constituït (Chalké). L'organització d'aquest inmens espai i la situació excacte de cada un dels pavellons és el que els arqueòlegs i historiadors porten discutint des de l'inici de les excavacions arqueològiques. Sabem per exemple que cal atribuir a Constantí la construcció de la Magnaura315, la Chalké, la Daphné i provablement la Pòrfira,

316

que constitueixen inicialment el nucli del palau. La Chalké i

els Banys de Zeuxpios seran incendiats al gener de l'any 532 arran de la revolta de la Nika a Constantinoble, per la qual cosa Justinià farà reconstruir-los amb decoracions relatives a les seves victòries.317Els palaus marítims de Boucoleon varen ser obra de Teodosi II (408-450) i més tard serien restaurats per Justinià i encara després per Teòfil. Després de Justinià, el seu nebot Justí II (565-578) farà construir el que a partir de llavors serà el nucli del Gran Palau: el Crisotriclinos, o “triclini d'or”. Aquest era la sala del tron, la més 310 Mango, C (1997) The Palace of Boukoleon, Cahiers Archéologiques, 45, pp. 41-50 311 Janin, R (1964) op. cit. p., 107 312 Mamboury, E; Winegand, Th (1934) Die Kaiserpaläste von Konstantinopel (Berlin) 313 Ebersolt, J (1910) Le Grand Palais de Constantinoble et le livre des Cérémonies (Paris) també Guilland, R (1969) Études de Topographie de Constantinople byzantine (Amsterdam-Berlin) 314 Dirimtekin, F (1965) Les Palais Imperiaux Byantins, Corso di Cultura su l'Arte Ravennate e Bizantina, XII, pp. 225-245 315 Kostenec, J (1999) Studies on the Great Palace in Constantinople: The Magnaura, Byzantinoslavica, LX, pp. 161182 316 Dirimtekin, F (1965) op .cit., p. 225 317 Janin, R (1964) op. cit., p. 110 97

majestuosa de totes, un octàgon tancat amb una cúpula. Al seu extrem est el tron de l'emperador estava coronat amb una semi-cúpula amb la imatge de Crist entronitzat.318El Lausicos i el Justinianos són de Justinià II (685-695). Teòfil (829-842) farà construir la Triconca, la Sigma i el Misteri. Basili I va fer construir l'església “Nea”, el Kenourigon, l'Àguila (Aetos) i l'Oratori. Nicèfor Phocas, va fer envoltar part del palau amb una muralla per la por a la predicció que li havien fet i que li havia previst la mort per assessinat.319 És en aquesta situació de les construccions, en tot el seu espelendor, que Constantí VII Porfirogèneta redacta el seu llibre de les ceremònies. Amb la descripció de les ceremònies de palau Constantí ens explica indirectament l'estructura del complex. A part d'aquesta font insubstituible, altres fonts que podem usar són Anna Comnena, alguns cronistes, relacions d'ambaixadors estrangers, presoners àrabs a Constantinoble, cronistes de les croades i finalment viatjants russos o occidentals que visiten la ciutat al s.XV.320 Passada la seva època d'esplendor, el Gran Palau començarà reflectir les dificultats per les que passa l'imperi. La feblesa de la dinastia dels Ducas i les lluites pel poder a la segona meitat del s. XI serà aprofitada pels turcs seljuks per a avançar per Anatòlia. L'any 1071 vencen als bizantins en la decisiva batalla de Manzikert. Més tard ocuparan Nicea (Iznik) i arribaran fins als Dardanels. Amb aquesta situació i amb una baixada més que considerable de les possibilitats econòmiques de l'Imperi el vell palau començarà a abandonar-se.321Ja Alexis Comnè decideix habitar al palau que dur el seu nom al barri de Blanquernes, a la regió XIV de Constantinoble, prop del que avui és la mesquita d'Ivaz Efendi. Tot i així, el Gran Palau no va ser completament abandonat, és aquí on l'any 1171 Manel I va rebre a Amaury, el rei de Jerusalem.322 Quan el Gran Palau realment comença a degradar-se és en època de l'Imperi Llatí de Constantinoble, en un primer moment els croats havien ocupat el Boucoleon, però després van preferir instal·lar-se també al barri de Blanquernes. Quan els bizantins recuperen la ciutat l'any 1261, Miquel VIII s'allotja al Gran Palau mentre espera que els obrers acabin de reparar els desperfectes que els croats havien causat a Blanquernes, sobretot per l'ennegriment de les cuines de Balduí II. La cort hi residirà sota el regnat de Joan Cantacuzè, però paulatinament el palau es degrada i serveix com a pedrera per altres construccions imperials o bé és espoliat per particulars. Quan el florentí Cristoforo Buondelmonti, que visità Constantinoble l'any 1422 parli del Gran Palau només ho farà en passat.323 És aquesta dinàmica històrica i alguns terratrèmols van acabar d'enfonsar el Gran Palau a l'oblit i va servir per a gent sense casa des de llavors. Per aquest motiu 318 Janin, R (1964) op. cit., p. 115 319 Dirimtekin, F (1965) op .cit., p. 226 320 Ibid. 321 Janin, R (1964) op. cit., p. 108 322 Dirimtekin, F (1965) op .cit., p. 228 323 Janin, R (1964) op. cit., p. 109 98

quan els turcs otomans entrin a la ciutat l'any 1453 del Gran Palau no en quedarà més que un camp de runa.324 Difícilment doncs, podrem mai arribar a conèixer l'evolució dels palaus bizatins a partir del Gran Palau, que encara que el coneguèssim millor tampoc seria un exemple, degut a la seva excepcionalitat. 6.4.2 L'evolució de les formes És doncs a través dels exemples perifèrics de l'Imperi que podem realment copsar aquesta evolució de l'edifici palacial. El Palau del Dux a Apollonia, tot i que organitzat a través del peristil central, ja comença a presentar signes dels canvis. El peristil mateix ja ha deixat de rodejar tot el pati central i l'edifici ja ha guanyat com a mínim un pis superior, fet que es pot assegurar amb la presència de les escales. S'ha de d'admetre, però, que aquest fet també es pot deure en aquest exemple concret d'Apollonia a la necessitat de guanyar un espai imprescindible degut a les restriccions de la seva ubicació topogràfica a la ciutat, doncs es podria haver vist condicionat per les limitacions del turó en el que s'assentava, així com pel seu adossament a les muralles del sud.325 En tot cas, sí que es pot afirmar que a Apollonia ja s'estan verificant una sèrie de canvis que difícilment es podrien donar al Gran Palau de Constantinoble, per la rigidesa de les tradicions constructives de la capital. Recordem que encara al s. IX l'emperador Teòfil fa construir-se un edifici anomenat “la Triconca”, és a dir, que es tracta d'una arquitectura molt conservadora. Per les circumstàncies històriques que succeiran dècades després de la construcció de Qasr ibn Wardan condicionaran fortament l'evolució de l'edificicació palacial a l'Imperi Bizantí. Aquests fets de “gran història” són la última gran guerra amb Pèrsia en temps d'Heracli, l'arribada dels àrabs musulmans i els atacs als Balcans i Constantinoble per part de varis pobles del nord el Danubi. L'Imperi que surt d'aquest trauma és un imperi molt més reduït, menys poblat, amb menys prestigi internacional i, en general, menys urbà. En fi, un imperi rural amb una gran ciutat, Constantinoble, que ara domina en exclusiva la producció d'art i cultura.326 També és, però, un Imperi més homogeni i amb més unitat en qüestions polítiques, culturals i dogmàtiques. La pèrdua de tantes províncies acabarà provocant una caiguda en la necessitat de construir complexos palacials per a allotjar als representants, militars o civils, del poder central. En aquest ambient les construccions palacials s'acaben per concentar quasi exclusivament a l'interior del complex del Gran Palau i per tant les desconeixem en gran part. No serà fins més endavant que comencen a aparèixer noves edificacions que podem qualificar de palacials a l'entorn de Constantinoble. El primer que es documenta és el Palau de Bryas, d'època 324 Dirimtekin, F (1965) op .cit., p. 228 325 Ellis, S (1985) The “Palace of the Dux” at Apollonia and Related Houses, a Cyrenaica in Antiquity, BAR International Series, 236 (Londres) pp. 15-25 326 Ibid. 99

de l'emperador Teòfil. Les substruccions del palau encara es conserven en un solar a la ribera asiàtica de Constantinoble. Tot i que és de lectura difícil per no haver estat mai excavat de forma sistemàtica, encara es pot veure un pati al centre del qual sembla erigir-se una estructura circular amb tres braços rectangulars, potser una església. Sembla ser que aquest seria el model del que hauria parlat un ambaixador bizantí després de tornar de la seva missió diplomàrica al Califat de Bagdad i en conseqüència hauria pogut contemplar l'arquitectura palacial de les corts omeia i abàssida. Però el model del palau àrab 327 no serà el que s'acabi imposant en l'edificació palacial d'època bizantina. Els palaus que ens trobem després de la gran crisi de la que hem parlat tenen una estructura totalment diferent i dóna la sensació que, per les restes que conservem avui dia, ens falten algunes anelles d'aquesta candena. Així doncs, els nous palaus que sorgeixen a partir d'aquest moment, es basen en edificis rectangulars, a vegades precedits de patis, que es disposen a vàries alçades a les que s'accedeix per escales interiors. Aquesta dinàmica no s'acabarà de trencar del tot fins l'any 1204, amb la presa de Constantinoble per part dels soldats de la quarta croada amb l'inestimable ajuda de la República de Venècia. El naixement de l'Imperi Llatí de Constantinoble provocarà la dispersió de la classe dirigent bizantina, en un Imperi governat en aquells moments per la dinastia dels Àngel. Per tant, amb el naixament de l'Imperi de Nicea, l'Imperi de Trebisonda, el Despotat d'Epir i més tard del Despotat de Morea, es reactiva l'arquitectura palacial a l'espai del provisionalment desaparegut Imperi Bizantí. Aquest nou model arrenca com a mínim des de la contrucció del palau de Romà Lecapè. El Palau de Romà Lecapè a Constantinoble és un exemple d'aquest nou model, conseqüència del progressiu creixament en alçada del què hem parlat. Lecapè va fer-se construir sobre un antic edifici circular de l'Antiguitat Tardana, de funció incerta el nou palau de la dinastia que volia inaugurar. Aquest fill d'un granjer armeni va ascendir meteòricament des de la seva proclamació com a comandant en cap de la flota imperial. L'any 919 aconseguia casar la seva filla amb el jove Constantí VII Porfirogèneta de només 14 anys, que havia regnat sota la tutela de la seva mare Zoe des de que en tenia vuit. El que farà Romà Lecapè és un autèntic cop d'estat després d'exiliar a Zoe a un monestir i proclamar-se a ell mateix “basileopator” (“Pare de l'emperador”). A finals de l'any 920 ja era proclamat co-emperador i un any després feia entrar als seus tres fills grans al govern, mentre que el quart, Teofilacte, era proclamat patriarca de Constantinoble als 16 anys d'edat.328 El palau consistia en una nau rectangular segurament coberta amb una teulada a dues aigües. Als seus costat d'aixecaven dos cossos simètrics amb probable cobertura de teulada a quatre aigües units per una columnata. Aquests complien segurament una funció de cos previ al palau en si, com 327 Grabar, Oleg (1980) La Alhambra: iconografía, formas y valores (Madrid) 328 Yerasimos, S (2005) Constantinople. Istanbul's Historical Heritage (?) p. 86 100

una espècie de gran vestíbul de recepció. Tota aquesta estructura s'aixecava sobre les 80 columnes que l'emperador havia fet erigir per a utilitzar la vella rotonada com a una cisterna. (Mirar Fig. 44) La voluntat de Romà Lecapè per fundar una nova dinastia aprofintant-se del dèbil Constantí VII era clara, però ja feia temps que a l'Imperi havia arrelat el sentiment de la legitimitat dinàstica i el títol de Porfirogèneta no fa més que plasmar aquesta realitat. És per això que Romà haurà de procedir amb molta cautela amb certs aspectes simbòlics de la cultura política de l'Imperi. Per aquesta raó farà aixecar una nova església (coneguda com l'església del Myrelaion) al costat del seu palau amb la intenció de que en un futur servís com a panteó familiar, doncs l'oficial fins al 1028 va ser l'església dels Sants Apòstols aixecada per Constantí I.329 Altres palaus que seguiran aquestes formes ja fins al final de l'Imperi seran el palau dels Dèspotes de Morea a Mistràs, el palau dels emperadors de Nicea a Nif (Kemalpaşa), el Palau dels Grans Comnens a Trebisonda i el Palau del Porfirogèneta a Constantinoble (Tekfur Sarayi). Mirar figures 44-46. Tots ells són exemples del model que acabarà imposant-se en època tardobizantina. Tot ells tenen una estructura rectangular dividida en varis pisos. El pis superior, com és el cas de l'exemple incipient de Qasr ibn Wardan, és la sala noble i d'autorepresentació, on el dignatari del miniestat post-1204 rebia les audiències. En gairebé tots els exemples la presència del tron es documenta amb un nínxol que emergeix d'una de les parets llargues de la sala rectangular. Veiem doncs que en la cultura política de l'Imperi Bizantí, l'erercció d'un palau és imprescindible per a una persona que aspira al poder real i reial d'entre tots els “candidats” que havien creat el seu propi estat en les parts de l'Imperi no ocupades pels croats. 6.5. LA INTERPRETACIÓ DE QASR IBN WARDAN EN LA ARQUITECTURA PALACIAL BIZANTINA A nivell arquitectònic dins de la tradició dels palaus bizantins, Qasr ibn Wardan és un exemple de transició entre el model derivat de l'antiguitat, basat en una sèrie més o menys àmplia d'estructures coordinades a través de un o varis patis a peristil el creixament dels quals és en horitzontal, a un model mig i tardobizantí, basat en estructures compactes i quadrangulars que es distribuieixen en una successió de pisos, dels quals la part noble es reserva al superior. Si el Palau d'Apollonia encara conserva alguns d'aquests trets que hem vist en la tradició de l'arquitectura palacial, Qasr ibn Wardan ja se'ns presenta com a un edifici en el que han madurat els canvis que apuntaven a Apollonia. Ara la compactació de l'edifici és total, doncs s'articula mitjançant quatre blocs tancats i creiem, idealment homogenis. Si l'arquitectura de pati central continua sent insubstituible per a la comunicació i la il·luminació de les ales del palau, el peristil 329 Yerasimos, S (2005) op. cit., p. 87 101

s'ha perdut del tot i l'únic record que en queda és el petit porticat de l'ala nord, que no ocupa ni la llargària completa d'aquesta ala. Ara està clar que el protagonisme en la simbologia del poder es desplaça cap al pis superior, que alberga tan la sala d'audiències en forma de triconca com, amb tota probabilitat els apartaments privats d'aquest alt comandant militar i probablement els seus familiars més pròxims. Per concloure els aspectes compositius del nostre palau, pensem que Qasr ibn Wardan cal interpretar-lo com un moment de transició en la història dels palaus bizantins, per altra banda molt desconeguts i per tant, les conclusions a les que poguem pugui arribar seran del tot provisionals. El perquè de vincular-lo a un moment de transició en les tendències constructives s'explica a partir dels seus precedents i els seus successors. Els seus precedents eren palaus que s'estenien per una gran superfície i s'articulaven en varis components constructius que complien amb vàries de les funcions que havia de desenvolupar l'edifici palacial, ja fossin els banys, els apartaments privats, les sales de recepcions o de banquets, els espais religiosos, les zones de servei, els espais per a la guàrdia de palau, etc. Aquests varis espais destinats a funcions diverses es solien vincular entre ells a partir d'una sèrie de patis, que gairebé sempre presentaven alguna mena de porticat, herència directa de les luxoses cases a peristil que disfruten d'una gran difusió al Mediterrani des de l'època hel·lenística. Exemples d'aquest model de palau estès i a nivell pla són els palaus d'època tetràrquica que no fan més que voler reproduir els palaus que des d'època d'August es construïen al turó del Palatí a Roma. A nivell de la societat, Qasr ibn Wardan ens està parlant dels moments finals d'una societat que podem descriure com a fortament jerequitzada, militaritzada i profundament cristianitzada. A jutjar només pels elements documentats a Qasr ibn Wardan, aquests serien els tres eixos sobre els que pivotava la vida d'aquest complex. No ens hem d'oblidar tampoc dels pobles d'herència semítica que mai deixen d'habitar aquests territoris. Els habitants originals de Síria, que parlaven varis dialectes del siríac, segurament van ser els que, maó per maó, pedra per pedra, varen construir Qasr ibn Wardan. També són ells els que graven les llindes portes amb les poques i senzilles decoracions que permet la duríssima pedra basàlitca. La distància cultural entre aquestes persones i les que dirigeixen l'erercció del complex es pot observar en el poc domini del grec que s'observa en algunes llindes i de determinada simbologia cristiana que s'observa a les decoracions del palau. 6.6 LA FUNCIÓ DELS ESPAIS DEL PALAU DE QASR IBN WARDAN 6.6.1 Els espais de representació Aquest apartat està dedicat a les funcions dels espais al Palau de Qasr ibn Wardan. La simple contemplació de la planta, ja sigui a la planta baixa o al primer pis, fa destacar ràpidament un element: la sala triconca. Aquesta és evidentment la part representativa del palau. Aquest tipus de 102

sales es generalitzen àmpliament des del s. III dC i durant tota l'Antiguitat Tardana. El palau, com a edifici del poder en si, ja des aquesta època tetràrquica ha abandonat la tendència que des dels Flavis imposava separar físicament en dos conjunts d'edificis les dues vessants de l'emperador, és a dir, la seva funció pública i la seva vida privada. Els inicis d'aquesta tendència comencen amb fracàs del projecte neronià d'imposar brutalment el palau al teixit de la ciutat.330 A partir d'aquest fracàs, doncs els palaus de Roma es destinen bàsicament a les funcions més representatives i ceremonials de la figura de l'emperador, mentre que les autèntiques residències es troben a les afores de Roma, com ara la vil·la de Domicià al costat del llac de Gandolfo o la Vil·la Adriana que porta el nom d'aquest emperador del s. II dC.331 Ja a l'època tardoantiga les funcions representatives i residencials dels palaus es tornen a unir en les noves construccions sorgides arran de la reforma tetràrquica de finals del s.III dC. Ara conviuen de nou les funcions residencials i públiques dels edificis, mentre va a més la jerequització de la societat i la sacralització del poder, tot i que aquesta tendència potser ja arranca del mateix títol (August) que rep Octavià l'any 27 aC per part del Senat. L'acumulació cada cop més important del poder a les mans d'una única persona farà que aquesta sigui considerada cada vegada més com un ser especial, dotat d'un contacte especial amb la divinitat, la seva persona és sagrada i no tothom pot tenir accés a ella. Per tant, com les ceremònies religioses, les ceremònies de palau (salutació matinal, adventus, recepció, banquet) que es desenvolupen en aquests espais, cada cop tendeixen més a la rigidesa i la restricció d'accesos i de comportaments, inspirant-se des d'època de Dioclecià, en el rígid ceremonial de la cort sassànida.332 En època bizantina aquesta rigidesa dels ceremonials a cort arriba a la seva màxima expressió, en el Gran Palau, no en va dit també “sagrat”, on com al regne de Crist als cels hi ha àngels sense sexe (eunucs) que demanen el silenci per la sagrada persona de l'emperador.333 Dels ceremonials de cort n'hi havia dos de bàsics. Un és la recepció, en el que el dominus d'una rica vil·la o l'emperador al seu palau reben en audiència a les persones, sempre selecionades que es volen adreçar al governant, aquesta és la ceremònia de la distància, on l'emperador o el magnat expressen el seu poder a través d'una arquitectura monumental, una decoració luxosa en paviments i parets i l'ús de vestits que només ell pot portar, com ara la porpra imperial.334L'altra ceremònia és la del banquet, on el dominus comparteix el menjar i la conversa en un ambient de solidaritat entre persones que se saben dintre d'un mateix grup social privilegiat. Aquests àpats col·lectius de tradició republicana troben a l'antiguitat tardana una nova forma arquitectònica que s'adapta millor als canvis en el mobiliari. Es tracta dels triclinis triconques, que es distingueixen per les seves tres 330 Mar, R; Verde, G (2008) Las villas tardoantiguas: cuestiones de tipología arquitectónica, a Las villae tardorromanas en el Occidente del Imperio. Arquitectura y funición. (Gijón) p. 63 331 Ibid. 332 Avery, W.T. (1940) The adoratio purpurae and the importance of the Imperial Purple in the Fourth Century of the Christian Era, MAAR, 17, pp. 70-74 333 Sidéris, G (2003) Eunuques, chambre imperiale et palais à Byzance (IVe-VIe siècles) (Paris) pp. 163-167 334 Mar, R; Verde, G (2008) op. cit., p. 71 103

conques arrodonides al voltant d'un espai central descobert. Els exemples són nombrosos i coneguts, com ara la triconca del palau de Ravenna, la del Palau de Dioclecià a Split o la de la vil·la cordovesa de Cercadilla.335 Seguint aquestes tradicions en els ceremonials àulics de l'antiguitat tardana tornem al palau de Qasr ibn Wardan. Aquest només compta amb una sala de representació, la triconca del pis superior sud. La hipòtesi que llencem és que sigui l'únic espai de representació de tot el palau i que, per tant, aquesta s'hagi d'adequar a les diferents ceremònies que es durien a terme al palau. Aquest com hem vist també és l'únic espai dotat d'una mínima decoració, que hauria de servir per a impressionar als convidats als banquets, ja fossin bizantins, perses o aliats àrabs. Creiem també que l'escala que mena a aquest pis és una escala d'un ús restringit, que només seria usada pel comadant de la plaça, doncs mena directament a la sala de representació. Per a accedir a les altres ales del palau s'hauria de fer servir l'escala de l'ala oest. 6.6.2. Els espais utilitaris Realment és difícil de saber quines eren les funcions dels altres espais del palau. La part oest, sobretot el primer pis sembla la més indicada per a la funció residencial, doncs recordem aquí que als arcs de les voltes d'aquesta ala es varen trobar forats a la mateixa alçada que indicarien barres metàl·liques per sostenir els cortinatges i donar així la intimitat necessària a les diverses habitacions. Però no és més que un hipòtesi de treball. Per la falta de finestres en el mur perimetral nord es pot proposar que l'ala nord hagi estat dedicada a servir com a magatzem per a les necessitats del palau, però tampoc està clar, ja que la presència de nínxols en les parets occidentals de les tres habitacions idèntiques fan pensar en una decoració escultòrica innecessària en un magatzem. L'ala est és encara més difícil pel que fa a les hipòtesis sobre la seva funcionalitat, ja que en una època tardana va ser objecte d'una reparació general com indica el seu mur perimetral est i per tant ens és difícil de conèixer el seu estat i funció originals. Tot i això es pot hipotitzar que es tractés en un inici de l'espai dedicat a allotjar el servei de palau. 6.7 El final de Qasr ibn Wardan Realment no se sap quin va ser el final d'aquest grup d'edificis. El complex de Qasr ibn Wardan no sembla haver patit cap destrucció durant la seva època de funcionament. Tot indica que en un moment determinat, potser quan les condicions de seguretat a la zona són insostenibles, s'abandona 335 Mar, R; Verde, G (2008) op. cit., p. 79 104

per situar aquest cap militar i a la seva tropa en un indret més segur. Les restes no patiren massa danys fins a la construcció d'un han modern a certa distància al nord. Cal situar aquest abandonament a la primera meitat del s.VII, ja sigui durant la última gran guerra contra Pèrsia en temps de l'emperador Heracli o amb l'arribada dels àrabs musulmans a Síria. La batalla del riu Yarmuk (636 dC) el gran desastre bizantí a l'Orient, és l'esdeveniment que marca el terme màxim de vida d'aquest palau i simbolitza el final del món antic a tot el Pròxim Orient.

105

BIBLIOGRAFIA -AAVV (2001) Historia de Bizancio (Barcelona) -AAVV (2006) Le Moyen Âge en Orient (Paris) -Avery, W.T. (1940) The adoratio purpurae and the importance of the Imperial Purple in the Fourth Century of the Christian Era, MAAR, 17 -Bounni, A (1988) “Dictionnaire géographique de la Syrie”, Géographie historique au ProcheOrient (Syrie, Phénice, Arabie, grecques, romaines, byzantines). Actes de la table ronde de Valbonne, 16-18 septembre 1985 (Eds. P.-L. Gatier, B. Helly, J.P. Rey-Coquais) (Paris) -Bovini, G (1991) Ravenna. Mosaicos y monumentos (Ravenna) -Brawer, M (ed.) (1988) Atlas of the Middle East (Londres) -Bréhier, L (1969) Le monde byzantin. Tome I: Vie et mort de Byzance (Paris) -Bringmann, K (2006) Juliano (Barcelona) -Brown, P.R.L. (1982) Society and the Holy in the Late Antiquity (Londres) -Bryer, A; Herrin, J (1977) Iconoclasm (Birmingham) -Bury, J.B. (1958) History of the Later Roman Empire. From the death of Theodosius I to the death of Justinian (Nova York) -Butler, H.C (1920) Syria: publications of the Princeton University archaeological expeditions to Syria in 1904-05 and 1909. Division B, Architecture, Section B, Northern Syria by Howard Crosby Butler (Leyden) -Brice, W.C. (Ed) (1978) The Environmental History of the Near East and Middle East since the last Ice Ages (Nova York)

106

-Carrel, N (1983) Recherches sur les chevets d'église de Syrie du Nord (Paris) -Castellana, P (1972-1973 La disposizione delle porte nelle capelle e nelle basiliche della Siria settentrionale, Studia Orientalia Cristiana, XV, El Caire -Castellana, P (1981) Una chiesa siriana a Mara'ta nelle regione del Medio Oronte, Studia Orientalia Cristiana, XXVI -Cheynet, J.C. (2006) Histoire de Byzance. Col·lecció Que sais-je? (Paris) -Coulston, J.C (1990) Later Roman armour, 3rd-6th centuries AD, Journal of Military Equipment Studies, 1 -Dagron, G (1984) La romanité chrétienne en Orient. Héritages et Mutations (Londres) -Dagron, G (1991) Costantinopoli, la nascita di una capitale (330-451) (Torino) -Dargueron, J.C. (Ed.) (1980) Le moyen Euphrate. Zone de contacts et échanges, Colloque de Strasbourg, 10-12 mars 1977 (Leiden) -Dalton, O.M (1911) Byzantine Art and Archaeology (Oxford) -De'Maffei, F (1985) Le fortificazioni sul limes orientale ai tempi di Giustiniano, a Corso di cultura sull'arte ravennate e bizantina, 32 De'Maffei,F (1986) Opere di Giustiniano sul limes orientale: monumenti e fonti, The 17th International Byzantine Congress (Washington, 1986), Major Papers, New Rochelle-New York -De'Maffei, F (1990) Fortificazioni di Giustiniano sul Medio Eufrate. Fase degli interventi e data, a Costantinopoli e l'arte delle provincie orientali, Milion (Studi e Ricerche d'Arte Bizantina) , 2, (Roma) -De'Maffei, F (1995) Il Palazzo di Qasr ibn Wardan dopo gli scavi e i restauri, a Iacobini, a: Zanini, E (a cura di): Arte Profana e Arte Sacra a Bisanzio, Milion, 3 (Roma)

107

-De Vogüé, M (1865-1867) Syrie Centrale. Architecture civile et religieuse du Ier au VII siècles, 2 vol. (Paris) -Diehl, C (1896) L'Afrique Byzantine. Histoire de la colonisation byzantine en Afrique (533-709) (Paris) -Diehl, C (1910) Manuel d'Art Byzantin (Paris) -Dirimtekin, F (1965) Les Palais Imperiaux Byantins, Corso di Cultura su l'Arte Ravennate e Bizantina, XII -Donceel-Voûte, P (1988) Les pavements des églises byzantines de Syrie et du Liban: décor, archéologie et liturgie (Louvain) -Downey, G (1961) A History of Antioch in Syria from Seleucus to the Arab Conquest (Princeton) -Ducellier, A (1988) Les Byzantins. Histoire et Culture (Paris) -Ebersolt, J (1910) Le Grand Palais de Constantinoble et le livre des Cérémonies (Paris) -Ellis, S (1985) The “Palace of the Dux” at Apollonia and Related Houses, a Cyrenaica in Antiquity, BAR International Series, 236 (Londres) -Foss, C; Winfield (1986) Byzantine Fortifications: an introduction (Pretoria) -Frezouls, E (1981) “Les fluctuations de la frontière orientale de l'empire romain”, La géographie administrative et politique d'Alexandre à Mahomet, Actes du Colloque de Strassbourg 14-16 juin 1979. Travaux du Centre de Recherche sur le Proche Orient et la Grèce Antique VI. Université des Sciences Humaines de Strassbourg, Leiden -Frye, R.N. (1984) The History of Ancient Iran (Múnic) -Geyer, B; Besançon, J; Rousset, M-O (2006) Les peuplements anciens, a: Les marges arides du Croissant fertile, TMO 43, Maison de l'Orient (Lyon)

108

-Goodchild, R.G. (1960) A Byzantine Palace at Apollonia (Cyrenaica) a, Antiquity, 34 -Goodchild, R.G. (1966) Fortificazioni e palazzi bizantini in Tripolitana e Cirenaica. Corso di Cultura sull'Arte Ravennate e Bizantina, XIII, (Bolonya) -Gordon, C.D. (1972) Byzantium and the Barbarians (Londres) -Grabar, Oleg (1980) La Alhambra: iconografía, formas y valores (Madrid) -Gregory, S (1995-1997) Roman Military Architecture on the Eastern Frontier from AD. 200-600, 3 vol. pp. 251-270 (vol. 3) (Amsterdam) -Gsell, S (1901) Les monuments antiques de l'Algerie, 2 vol (Paris) -Guilland, R (1969) Études de Topographie de Constantinople byzantine (Amsterdam-Berlin) -Haldon, J.F. (1990) Byzantium in the Seventh Century (Cambridge) -Haldon, J (1999) Warfare, State and Society in the Byzantine World, 565-1204 (Londres) -Hanson, W.S.; Keppie, L.J.F (eds.) (1980) Roman Frontier Studies 1979: papers presented to the 12th International Congress of Roman Frontier Studies, I-III, (Oxford). BAR International Series) 71 -Hartmann, M (1900) Z.P.D.V., XXIII -Herzfel, E (1921) Mschattâ, Hîra und Bâdiya. Die Mittelländer des Islam und ihre Baukuns. Jahrbuch der Preuszischen Kunstsammlungen, 42 -Hussey, J (1990) The Orthodox church in the Byzantine Empire (Oxford) -Isaac, B (1990) The Limits of the Empire. The Roman army in the East (Oxford) -Karnapp, W (1976) Die Stadtmauer von Resafa in Syrien (Denkäler antiker Architektur, Bd. 11) (Berlin) 109

-Kaegi, W.E (1968) Byzantium and the decline of Rome (Princeton) -Kaegi, W.E (1995) Byzantium and the Early Islamic conquests (Cambridge) -Kennedy, D.L. (1982) Archaeological Explorations on the Roman Frontier in NorhEast Jordan: The Roman and Byzantine Military Instalations and Road Network on the Ground and from the Air (Oxford) (BAR International Series, 134) -Kennedy, D; Freeman, Ph. (1986) The Defense of the Roman and Byzantine East. Proceedings of a colloquium held at the University of Sheffield in April 1986 (Oxford) -Kostenec, J (1999) Studies on the Great Palace in Constantinople: The Magnaura, Byzantinoslavica, LX -Krautheimer, R (1987) Tre capitale cristiane. Topografía e Política (Torino) -Janin, R (1964) Constantiople Byzantine (Paris) -Lassus, J (1947) Sanctuaires chrétiens de Syrie (Paris) -Lasus, J (1952) La liturgie antique de la Syrie du Nord, a Spätantike und Byzanz. Neue Beiträge zur kunst des Ersten Jahrtausends N. Chr. Verlag für Kunst und Wissenschaft (Baden-Baden) -Lauffray, J (1983) Halabbiya-Zenobia, place forte du Limes oriental et la Haute Mésopotamie au Vie siècle, I, Les Duchés frontaliers de Mésopotamie et les fortifications de Zenobia (Institut Français d'Archéologie du Proche-Orinent, Beyrouth-Damas-Amman, Bibliotèque Archéologique et Historique, CXIX) -Lemerle, P (1954) Invasions et migrations dans les Balkans depuis la fin de l'époque romaine jusqu'au VIIIe siècle, Rev. Hist. 34 -Liebeschuetz, W (1977) The Defence of Syria in the Sixth Century, a Studien zu den Militärgrenzen Roms, II (Eds. D.Haupt i H.G. Horn), II, Bonn-Köln -Liebeschuetz, J.H.W.G (1972) Antioch: City and Imperial Administration in the Later Empire 110

(Londres) -Littmann, E; Magie, D jr. (1921) Publications of the Princeton Univsersity archaeological expeditions in Syria in 1904-1905 and 1909. Division III, Section B. Greek and Latin inscriptions in Syria. Southern Syria. The Ledjā. (Leyden) -Maier, F.G. (1994) Las transformaciones del mundo mediterráneo. Siglos III-VIII (Madrid) -Mamboury, E; Winegand, Th (1934) Die Kaiserpaläste von Konstantinopel (Berlin) -Mamboury, E (1949) Les briques byzantines. Une nouvelle lecture raisoné des inscriptions des briques et l'emploi de ces dernières dans la datations des monuments de Ve et VIe siècle, Byzantion, 19 -Mango, C (1959) The Brazen House. A study of the vestibule of the imperial Palace in Constantinople (Copenhagen) -Mango, C (1989) Arquitectura Bizantina (Madrid) -Mango, C (1990) Le développement urbain de Constantinople (IVe-VIIe siècles) -Mango, C (1997) The Palace of Boukoleon, Cahiers Archéologiques, 45, pp. 41-50 -Mar, R; Verde, G (2008) Las villas tardoantiguas: cuestiones de tipología arquitectónica, a Las villae tardorromanas en el Occidente del Imperio. Arquitectura y funición. (Gijón) -Marrou, H.I. (1985) L'Église de l'Antiquité Tardive (303-604) (Paris) -Martindale, J.R. (1992) The Prospopgraphy of the Later Roman Empire, III, A.D. 527-641, IIIA (Cambridge) -Morvillez, E (1998) Les salles de reception triconques dans l'architecture domestique de l'Antiquité tardive, a Histoire de l'Art, 31 -Mouterde, R; Poidebard, A (1945) Le Limes de Chalcis: organisation de la steppe en haute Syrie 111

romaine (Paris) -Morrison, C (dir) (2004) Le monde byzantin, t. I: 330-641 (Paris) -Mordtmann (1884) Archäologisch-Epigraphische Mittheilungen aus Öesterrich, VIII -Müller-Wiener, W (1977) Bildlexicon zur topographie Istanbuls, DAI (Tubingen) -Müller-Weiner, W (1983) Riflessioni sulle caracteristiche dei palazzi episcopali, Felix Ravenna, 125-126 -Parker, S.T (1986) Romans and Saracens: the History of the Arabian Frontier (Winona Lake) -Piraud-Fournet,P (2003) Le “Palais de Trajan” à Bosra. Présentation et hypothèses d'indentification, a Syria, 80 (Beirut) -Oestrup, J (1893) Historisk-topographiske Bidrag til Kenskabet til den Syriske Oerken. Memoires de l'Academie Royale des Sciences et des Lettres de Danemark, 6eme serie, Section des Lettres, V, nº 2

-Ostrogorsky, G (1983) Historia del Estado Bizantino (Madrid) -Raschke, M (1978) New studies in Roman Commerce with the East, ANRW, II -Rosen, W (2008) Justinian's Flea: Plague, Empire and the Birth of Europe (Londres) -Sachau, E (1883) Reise in Syrien und Mesopotamien (Leipzig) -Sarris, P (2002) The Eastern Roman Empire (306-641) a Mango, C (de.) The Oxford history of Byzantium (Nova York) -Sidéris, G (2003) Eunuques, chambre imperiale et palais à Byzance (IVe-VIe siècles) (Paris) -Stark, F (1966) Rome on the Euphrates. The Story of a Frontier (Londres) -Stein, E (1949) Histoire du Bas-Empire. Tome II: De la disparition de l'Empire d'Occident à la 112

mort de Justinien (476-565) (Bruges) -Strube, C (1983) Die Kapitelle von Qasr ibn Wardan, Jahrbuch für Antike und Christentum, 26 -Strzygowski, J (1903) Klein-Asien ein Neuland der Kunstgeschichte (Leipzig) -Talbot Rice, D (ed) (1935-38) The Great Palace of the Byzantine Emperors. First Report on the Excavations carried out in Istanbul on the behalf of the Walker Trust, 1935-1938 (The University of Saint Andrews) -Talbot Rice, D (ed) (1958) The Great Palace of the Byzantine Emperors. Second Report (Edinburgh) -Tate, G (1992) Les campagnes de Syrie du Nord du IIe au VIIe siècle (Paris) - Tate, G (1996) Le problème de la defense et du peuplement de la steppe et du desert, a Nord de la Syrie, entre la chute de Palmyre et le règne de Justinien, AAAS, 42 -Tate, G (2004) Justinien. L'épopée de l'empire d'Orient (Paris) -Teixer, C (1839-49) Description de l'Asie Mineure, 3 vol. (Paris) -Teixer, C (1842-52) Description de l'Arménie, la Perse et la Mésopotamie, 4 vol (Paris) -Teixer, C; Pullan, R.P. (1864) L'architecture byzantine ou récueil des monuments des premiers temps du christianisme en Orient, précédé de recherches historiques et archéologiques (Londres) -Treadgold, W (1997) A History of the Byzantine State and Society (Stanford) -Treadgold, W (2001) Breve historia de Bizancio (Barcelona) -Yerasimos, S (2005) Constantinople. Istanbul's Historical Heritage -Van Brechem, D (1954) Recherches sur la chronologie des encintes de Syrie et de Mésopotamie, Syria, 31 113

-Whitby, M (1986) Procopius and the development of the Roman Defences in Upper Mesopotamia, a The Defence of the Roman and Byzantine East, II, (Oxford) pp. 661-676 (Eds. Ph. Freeman and D.L. Kennedy, BAR International Series 297, 2 vol.), -Whittow, M (1996) The Making of Orthodox Byzantium, 610-1025 (Londres) -Whittaker, C.R. (1989) Les Frontières de l'Empire romain (Besançon) -Will, E (1957) Marchands et chefs de caravannes à Palmyre, Syria, 34 -Zacos, G; Veglery (1972) Byzantine Lead Seals I. Non Imperial Seals Vith to IXth Centuries (Basilea) -Zanini, E (2004) Introduzione all'Archeologia Bizantina (Roma)

114

FONTS -Blockley, R.C. (1985) The History of Menander the Guardsman. Introductory essay, text, translation and historiographical notes (Liverpool) -Gilles, P (1988) The Antiquities of Constantinople, editat per R.G. Musto (NY) -García, F.A. (2000) Procopio de Cesarea, Historia de las Guerras, Guerra Persa, Libros I-II. Introducción, traducción y notas de Francisco Antonio García Romero (Madrid) -Maraval, P (2007) Agathias. Histoires: guerres et malheurs du temps sous Justinien (Paris) -Vogt, C (1935) Le livre des Cérémonies de Constantin Porphirogénete (Paris)

115

FIGURES

116

Fig. 1 Mapa del Mediterrani Oriental a on es troba destacada la posició geogràfica de la República Àrab de Síria. Al nord limita amb Turquia, a l'est amb l'Iraq, al sud amb Jordània i a l'oest amb Líban i Israel

Fig. 2. Mapa de la República Àrab de Síria en el que es troba senyalat amb un punt el jaciment de Qasr ibn Wardan. Se situa a uns 60 km al nord-est de l'actual ciutat de Hamah (antiga Epiphania) 117

Fig 3. Mapa geològic del Llevant Mediterrani. En punt visible a nord-est de Hamah és el jaciment de Qasr ibn Wardan. Com mostra el mapa, el seu entorn geològic està dominat per les roques sedimentàries d'origen marí (m¹, c²) i les roques basàltiques (Bm³)

118

Fig. 4 Mapa de Geyer et alii que mostra un estudi sobre els limits de l'avanç agrícola als marges àrids del Pròxim Orient. Es pot observar com en època bizantina el cultiu de l'estepa arriba als seus màxims històrics vers l'Orient.

119

Fig. 5. En aquest mapa de Mouterde i Poidebard es pot observar un estudi de la pluviometria de la zona de Qasr ibn Wardan. Com veiem el nostre jaciment es troba just al límit de la isoieta dels 300 mm anuals. La següent ja implica el pas del clima sub-desèrtic al clima desèrtic

120

Fig 6. Mapa de Mouterde i Poiderbard de la zona de l'estepa siria. En ell es pot veure la densa xarxa de rutes fortificades que organitzaven aquesta zona fronterera entre l'Imperi i Pèrsia que pivotaven sobre Antioquia. Al sud-oest d'Androna es pot veure Qasr ibn Wardan, en la línia que uneix Barbalissos i Emesa.

121

Fig. 7 Planta del complex palacial de Qasr ibn Wardan segons H.C. Butler. El complex estava composat pel palau, l'església i la caserna. Aquesta planta està dibuixada a principis de segle XX i sense fer-hi prèviament excavacions 122

arqueològiques. Després de l'excavació del palau s'han documentat una sèrie de canvis que modifiquen la planta del palau Fig. 8 Planta de l'església del complex palacial de Qasr ibn Wardan segons H.C.Butler. Tot i que en aquesta planta no es pot veure perquè quan va ser dibuixada estava coberta per una gran capa de runa i terra, l'alliberament parcial d'aquesta ha permès veure el que sembla la fonamentació d'un nàrtex en la seva banda sud, per la qual cosa es dedueix que podria tractar-se de l'entrada principal

Fig. 9 Planta del palau de Qasr ibn Wardan segons H.C. Butler. Al seu costat oest les excavacions han desmentit que es 123

tractés d'un edifici absolutament quadrangular com el que hipotitzava Butler, sinó que fa un reentrada per a donar més espai arquitectònic a l'església. També s'ha desmentit l'existència d'un quadriconc, sinó que planta baixa i al primer pis de l'ala sud es tracta d'una sala triconca.

Fig 10 Planta de la caserna del complex de Qasr ibn Wardan segons H.C. Butler. En color negre es poden observar les poques restes que Butler va poder documentar a inicis de segle. Es poden obervar els mur perimetrals paral·lels que creaven l'espai per a l'allotgament dels soldats, com es veu a l'habitació del sud-oest. Al centre Butler hipotitzava la possible existència d'una església

124

Fig. 11 Portal d'entrada al bloc oest del palau (l'arc cec de pedra basàltica cegat amb maons és reconstruït) des del pati. Sobre l'epígraf que ens dóna la data del 572 es poden observar una sèrie de símbols de inspiració cristiana. Al segon començant per l'esquerra es pot observar un rombe que conté el monograma que es desenvolupa com a “ του Γεωργίου”.

125

Fig. 12 Detall d'un dels capitells trobats a l'església de Qasr ibn Wardan. A l'interior d'un rombe es pot veure el monograma que es desenvolupa com a “του Γεωργίου”

Fig. 13 Castrum d'Il-Habbat segons H.C.Butler. A Il-Habbat s'observa l'estructura típica dels castra d'aquesta època, és a dir, una estructura quadrangular amb torres protegint els seus quatre angles. Al seu interior també s'hi va localitzar un edifici que amb tota probabilitat seria l'església del castrum.

126

Fig. 14. Castrum d'Androna. Es poden observar les seves torres hexagonals als angles i les projeccions en forma de petites torres al centre dels costat est i oest. Al centre una església per la tropa de tres naus i absis recte a l'exterior

Fig. 15. Imatge de detall de l'ala sud del palau de Qasr ibn Wardan. Davant del portal d'entrada situat al centre es pot observar la plataforma elevada que la professora De'Maffei hipotitzava que es pogués tractar de l'espai des d'on el comandant en cap faria les arengues als soldats o els comunicaria les seves ordres.

127

Fig. 16. Castrum de Stabl'Antar. De similar disposició que l'anterior, aquí no s'observa el doble mur per a crear les habitacions pels soldats, potser pel fet de tractar-se d'un post d'avituallament. L'església aquest cop es troba en un dels costats, no pas al centre com a Il-Habbat o Androna.

Fig. 17. En aquesta fotografia de finals del s. XIX es pot observar una fase de l'evolució del jaciment de Qasr ibn Wardan en la que les restes es trobaven més ben conservades que avui dia. Damunt la conca sud del pis superior de l'ala sud s'observa el De'Maffei qualifica de base recta per la culminació d'una volta d'aresta.

Fig. 18. Muralles terrestres de Constantinoble en el seu estat actual. La tècnica constructiva empleada aquí és la mateixa que a Qasr ibn Wardan, però amb la diferència que aquí la pedra preval sobre el maó per tal de donar més consistència 128

als murs i que aquesta pedra és calcària, no com a Qasr ibn Wardan, on és basàltica.

Fig. 19 Imatge obliqua de l'ala sud del palau de Qasr ibn Wardan. Les diferències de color de maons i pedra permetren observar-ne les parts reconstruïdes de les originals.

Fig. 20. Llinda sud del palau. L'epígraf que dóna la data del 564 està dividit en dues parts separades per una espècie de cordó rectilini. A la part superior està separada per un quadrat en el que s'inscriu una creu amb l'A i la Ω. A la part de baix el que els separa és un cercle també amb una creu i petits cercles als braços. Tot s'acompanya amb una decoració molt esquemàtica a base de fulles de parra que neixen de cràteres

129

Fig. 21. En la següent fotografia s'observa el sistema dels ortostats de la planta baixa de l'ala sud del palau de Qasr ibn Wardan i com aquest sistema facilita l'entrada de llum per a il·luminar aquests espais interiors

Fig. 22. En aquesta fotografia s'aprecia el que resta del sistema de cobertures d'aquesta aula de representació del primer pis. A l'esquerra es pot observar el graó de la conca sud. L'aula, com es veu, està perfectament il·luminada pel sistema de portes i finestres amb arcs de descàrrega oberts. També a la conca sud s'observen les restes de l'enguixat que devia decorar tot aquest espai

130

Fig. 23. En aquesta fotografia podem observar els dos ambients quadrangulars que se situen al sud-oest de la triconca del primer pis de l'ala sud. Encara es conserva un muntant, part de la llinda i es veu l'arrancament de l'arc de maons. Passada aquesta porta s'accedeix als ambients citats coberts amb voltes esquifades, un dels quals presenta un nínxol a la paret oriental

Fig. 24 Imatge de detall de la planta del palau de Qasr ibn Wardan. Es pot observar com l'ala sud (a baix) rep l'adossament de l'ala oest, que s'obre a una habitació amb un pou

131

Fig. 25 La fotografia mostra la reconstrucció de les voltes esquifades a la planta baixa de l'ala oest del palau de Qasr ibn Wardan. Com es pot veure el sistema d'il·lumininació a través de finestres monòfores funciona perfectament

Fig. 26 Fotografia en la que s'observa un dels capitells que es troben al pati del palau de Qasr ibn Wardan. És possible que hagués format part del porticat que es trobava a la part nord del pati del palau

132

Fig. 27 La fotografia mostra l'últim ambient sud de l'ala estr. Les dues finestres sense cornisa que es veuen en el mur meridional en el fons formen part de l'habitació de l'extrem nord-est de l'ala sud. Com es pot observar aquest ambient segurament està mal restaurat, ja que no presenta cap porta d'accés.

Fig. 28. Església del complex palacial de Qasr ibn Wardan. A l'esquerra les finestres de cornisa calcària estan reconstruïdes. La caiguda del mur sud permet veure part de l'interior del temple. En aquesta fotografia destaquen les columnes de la galeria del pis superior i per sobre d'elles el gran arc del nord que sostenia la cúpula i les restes

133

d'aquesta.

Fig. 29. Llinda decorada del portal sud de l'església de Qasr ibn Wardan. La inscripció grega, situada a banda i banda del cercle que conté la creu de vuit braços diu: “Aquesta és la porta que ha fet el Senyor, els justos hi entraran”

Fig. 30 Façana est de l'església. El que destaca més d'aquesta façana són les dues trífores que il·luminen la nau central del temple. Als costats nord i sud de la trifora superior altres dues finestres s'obren per a il·luminar les galeries superiors

134

Fig. 31. Façana nord de l'església. Com es pot observar la disposició de la porta, flanquejada per dues finestres és molt semblant a la solució adoptada per la façana sud. Al primer pis es poden veure les finestres de la galeria superior

135

Fig. 32 En aquesta figura es poden veure els tipus de capitells que s'han documentat a l'església de Qasr ibn Wardan.

Són molt elaborats i de gran qualitat. Com veurem en la següent figura, difereixen notablement de la tradició arquitectònica de la regió

Fig. 33 Capitells de dues esglésies del massís calcari del nord de Síria. De pedra basàltica, reflecteixen els motius decoratius propis d'aquesta regió en època bizantina. Com es pot observar, difereixen dels documentats a l'església de Qasr ibn Wardan

Fig. 34. La imatge mostra dos variants dels paviments d'opus sectile que es varen descobrir l'any 1969 a l'església de Qasr ibn Wardan. Per la seva localització es podria proposar que el primer s'usaria per a pavimentar les naus laterals i el segon per la nau central. Però fins que no s'excavin completament no es podrà verificar aquesta proposta

136

Fig. 35 Dibuix en el que es pot veure la deteriorada inscripció col·locada sobre del portal nord de la caserna de Qasr ibn Wardan. Precisament l'espai a la dreta on hi figurava la data era de les parts més danyades, tot i això, els especialistes han convingut a atribuir-li una datació del 561.

Fig. 36 En aquesta fotografia presa des del primer pis de l'ala sud, es pot apreciar la forma de la volta de canó que cobria el més oriental dels tres ambients idèntics de l'ala nord del palau de Qasr ibn Wardan. També es poden observar les restes de la volta de canó disposada de forma transversal a l'extrem més oriental d'aquesta ala

137

Fig. 37 En aquesta imatge, que és la làmina nº I de les que H.C. Butler dedica al conjunt de Qasr ibn Wardan, es pot apreciar com a les façanes nord i oest dues filades de maons aixecaven els arcs que eren el sosteniment de la cúpula

138

Fig. 38 Aquesta és de les poques fotografies de les que disposem sobre la façana nord. Com es pot observar a la part superior de la caixa d'escales es documenten les restes de la volta i de la porta que conduia a la galeria superior de l'oest.

Fig. 39 Planta del primer pis al “Palau de Trajà”. Es pot observar la triconaca del primer pis, que presenta grans semblances amb la de Qasr ibn Wardan

139

Fig. 40 Restitució hipotètica del “Palau de Trajà” a Bosra. Com es pot observar, en aquest exemple la triconca per a l'autorepresentació ja ha passat al primer pis

140

Fig. 41. Planta del Palau episcopal de Bosra. En aquest exemple paral·lel de Qasr ibn Wardan, la triconca encara és a la planta baixa, però la triconca amb les trifores presenta una gran similitud amb el nostre palau

Fig. 42 Planta del Gran Palau dels emperadors a Constantinoble al s. X segons C. Vogt (1935)

141

Fig. 43 Planta del Gran Palau dels emperadors a Constantinoble al s. X segons Müller-Wiener (1977)

142

Fig. 44 Hipòtesi reconstructiva del palau de Romà Lecapè a Constantinoble. S'aprecia la seva construcció sobre l'edificació circular de l'Antiguitat Tardana de funció incerta. Al seu costat l'església del Myrelaion

Fig. 45 Palau del Nymphaion (Kemalpasa). Com es pot veure en la planta d'aquest palau, els models palacials tardobizantins ja han adoptat la forma del bloc rectangular en alçada. 143

Fig. 46 El bloc “E” marca la posició del bloc central del palau dels Dèspotes de Morea. Com veiem la tipologia del bloc rectangular és la que s'ha imposat en època tardobizantina

144

LÀMINES

145