“El Llibre dels fets del rei Jaume I i el Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot”, Tomàs Martínez (ed.), Jaume I: fets, actes i paraules, Universitat Jaume I/ Fundació Germà Colon, Castelló de la Plana 2008, pp. 287-312.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 287

EL LLIBRE DELS FETS DEL REI JAUME I I EL LLIBRE DEL REI EN PERE DE BERNAT DESCLOT

Bernat Desclot és un cronista de biografia encara ombrívola. Malgrat que les investigacions de Miquel Coll i Alentorn, més les dades aportades per Miquel Batllori i per qui escriu, han proporcionat elements per a una hipòtesi raonable i ben fonamentada, és a dir que el cronista no seria altra persona que el canceller reial Bernat Escrivà, tanmateix pot quedar el dubte raonable, mentre no es trobi cap document en què aparegui una fórmula semblant a la que va permetre a Martí de Riquer de resoldre definitivament la disputa respecte a la identitat dels poetes Cerverí de Girona i Guillem de Cervera —Guillelmo de Cervaria id est Cerverino (Riquer 1989: 136), de fet un sol poeta que utilitza dos noms; és a dir, un document on trobéssim Bernardus Scriba id est Desclot.1 Tot i així, no hi ha gaires dubtes que ens trobem davant d’un historiador professional. No és fàcil, en principi, definir què és un historiador professional a l’edad mitjana, ja que, per exemple, n’hi ha molts que són autors només d’un text. Així mateix, si pensem en les categories socioculturals dels que, als segles xixiii, escriuen històries, és possible apropar-se a una definició més exacta i, alhora, perfilar millor els models i els estímuls de l’activitat d’historiador. En la seva gran majoria —de fet, tots aquells que es poden definir com a professionals— els historiadors són bé homes d’església, monjos o clergues, bé de la cancellería, secretaris o notaris. És a dir, són tots homes de lletres, els uns acostumats als llibres, i entre aquests a les obres dels historiadors antics, els altres professionals del record escrit dels fets; els uns i els altres tot sovint propers al poder polític. Per al territori de la Corona d’Aragó, es pot dir que pertanyen a la primera categoria els continuadors de les Gesta comitum en la seva redacció anomenada definitiva, Galceran de Tous, probable autor de la Crònica del rey Pere (de 1286), i, cap a mitjan segle xiv, B. de Canals, autor de l’Opusculum; a la segona categoria, l’anònim autor del Llibre dels reis i, justament, Bernat Desclot.2 1. Vegeu Coll 1949-1951: I, 123-174 (ara a Coll 1991: 222-244); Batllori 1974 (ara Batllori 1983: 183-208); Cingolani 2006 i 2008. 2. Per a més informacions, Cingolani 2007: passim.

001-Jaume I FIN-3

288

25/3/08

12:17

Página 288

stefano maria cingolani

A banda de la seva condició social, un element que, sobretot, defineix la professionalitat de Desclot és la cura amb la qual selecciona i recull les seves fonts. Ell no és un d’aquests cronistes que narren gairebé només els esdeveniments de què han estat testimonis oculars, amb una mínima intervenció d’altres testimonis i de documents, com és el cas, sembla, de Galceran de Tous i, en part, de Jaume I; ni d’altra banda, és un historiador que es limita a compilar, amb certa dosi d’invenció personal, altres cròniques, ja que no arriba a parlar de fets contemporanis, com, per exemple, l’anònim autor del Llibre dels reis (vg. MHCA, 2). Desclot, que escriu tant d’esdeveniments pretèrits com de fets a ell contemporanis, va conduir una recerca de fonts variada i exhaustiva, en els límits del possible, ja que es basa en cròniques, en documents i en testimonis directes dels fets que relata, a més de la seva possible aportació directa (vg. Cingolani 2006). Aquest procés de recopilació de les fonts i de complexa i meditada elaboració del text s’ha fet encara més evident des que, en 2003, vaig poder descobrir que de la crònica de Bernat Desclot, és a dir el Llibre del rei en Pere i els seus antecessors passats, n’hi ha una primera redacció, conservada al ms. BC 152, que presenta notables i importants diferències amb la segona redacció, que és la que usualment es llegeix i l’única, de moment, impresa.3 D’entre les fonts, catalanes, castellanes i occitanes, que he pogut identificar hi ha també el Llibre dels fets del rei Jaume I. Coll i Alentorn ja havia apuntat aquesta possibilitat, però les posteriors contribucions de Stefano Asperti (Asperti 1984) i Josep M. Pujol (Pujol 1996) l’havien desestimada, enfocant la investigació en direcció del tot contrària. Pujol, en un article per altres aspectes molt interessant, reprenia algunes hipòtesis d’Asperti i arribava a la conclusió que: «Outside the royal family, however, the LRJ was ignored. No one —historian or chronicler (lay or ecclesiastic) or any other writer, either in Latin or in Catalan— cited it or made use of it; no one even seems to have been aware of it» (Pujol 1996: 37), i això fins a finals del segle xiv. Estic d’acord respecte al fet que ningú el citi —d’altra banda són molt ocasionals els casos d’historiadors que esmenten el títol de les seves fonts—,4 però no respecte a l’afirmació que ningú l’utilitzi, ja que penso d’haver demostrat que, tan bon punt el Llibre dels fets fou acabat i dipositat en algun local de l’administració pública,5 fou fet servir per l’anònim autor del Llibre dels reis i per Desclot.6 3. Vegeu Coll 1949-51 i Soldevila 1970. N’he curat una edició profundament revisada, Cingolani 2008, de la qual cito. Per a la primera redacció, Cingolani 2006 i MHCA, 6. 4. El cas de Desclot que, a la primera redacció (cap. 29), escriu: «car diu lo compte e·l Libre dels reys» és absolutament excepcional. Muntaner, per exemple, només esmenta el Llibre de l’infant en Pere (cap. 11), mentre he pogut comprovar que coneix i utilitza també, possiblement, el Llibre dels fets, i, segurament, el Llibre dels reis, la primera redacció de Desclot i Galceran de Tous, però sense citar-los (vg. Cingolani 2006: passim). 5. És el traductor al llatí del Llibre dels fets, el dominic Pere Marsili, qui diu d’haver trobat l’original: «in archivis domus regie» (Pujol 1996: 38), però al temps de la mort de Jaume I encara no estava constituït oficialment l’arxiu del regne, que va ser creat per Jaume II el 1318, així que s’havia de trobar en algun local del palau on es conservaven també els registres i altra documentació.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 289

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

289

Una crònica no influeix damunt d’una altra només per la quantitat d’informació que pot proporcionar, ja que gairebé mai els textos historiogràfics són, podríem dir, ideològicament neutres. Una crònica, una història i, fins i tot, uns annals no són mai un senzill aplec de fets objectivament narrats o recollits; al contrari, sempre pressuposen una elaboració ideològica en la presentació dels materials, que són interpretats i manipulats segons la idea que l’historiador té d’ells o que vol facilitar als lectors. Bé que la narració històrica presenti un model d’orígens de la formació política objecte del text, o de la família regnant, bé que estigui relatant fets més o menys contemporanis, aquests sempre són interpretats i mai presentats d’una manera objectiva, encara més quan es tracta d’una obra amb una llarga perspectiva cronològica. El Llibre dels fets pertany a les dues categories: el rei Jaume, amb la seva particular narració, proposa tant un model d’origen de la Corona d’Aragó com un relat del seu regnat meticulosament organitzat per tal d’expressar la seva pròpia visió, sigui dels esdevenimens, sigui de llur principal actor, és a dir, ell mateix Així, abans de poder examinar com Desclot utilitza el Llibre dels fets, serà necessari fer una breu presentació de les seves característiques principals. D’aquesta manera es podrà també veure que no sols Desclot empra la narració reial com a font,7 sinó que hi estableix una confrontació general en la narració, en la interpretació dels esdeveniments i en la figura mateixa del rei, aspectes sobre els quals em centraré. No hem d’oblidar que, tot sovint, les cròniques es configuren com a cadenes de textos, que es llegeixen, s’utilitzen i dialoguen entre ells, i no es tracta de productes aïllats i autoreferencials, així que per entendre’n una hem de conèixer tota la tradició a la qual respon i de la qual s’inspira. La cadena tradicional, que havia començat a finals del segle x a Cuixà i havia estat continuada al monestir de Ripoll, s’havia interromput cap al 1218, quan la penúltima mà que copia la redacció primitiva de les Gesta comitum Barchinonensium introdueix la notícia de la coronació del jove rei Jaume I [XV, 2].8 La interrupció va durar mig segle. En 1266, segons sembla, un altrament desconegut frare Ribera de Perpinyà tradueix al català les obres històriques de Rodrigo Jiménez de Rada, l’arquebisbe de Toledo mort en 1247, forjador ideològic de la monarquia castellana i font estructural bàsica per gairebé tota la historiografia peninsular posterior, tant castellana com portuguesa, navarresa i catalana.9 He proposat que aquesta traducció, si no fou directament encarregada pel rei Jaume, fou a ell destinada. En 1268 se’n fa una reduccióadaptació, l’Status Yspanie, influït per, i que influeix sobre, la versió catalana de les Gesta comitum, aquesta també, amb tota probabilitat, encarresada pel 6. Vegeu. Cingolani 2006: 100-107 i passim. 7. Remeto a Cingolani 2006: passim per a les proves textuals. 8. Vegeu, en general, Cingolani 2007: 11-30; per als annals de Ripoll i la primitiva tradició historiográfica, MHCA, 3; per a les Gesta comitum, redacció primitiva, MHCA, 4. 9. Vegeu Catalán 1992, Catalán 1997 i Catalán-Jerez 2005.

001-Jaume I FIN-3

290

25/3/08

12:17

Página 290

stefano maria cingolani

mateix rei, que en féu dipositar exemplars a les oficines de les cancelleries reial i ciutadana; finalment, abans de 1277-80, l’Status Yspanie fou també traduït al català, la Crònica d’Espanya.10 Aquesta tradició d’escriptura ja no s’aturarà: en 1277 algú va acabar el Llibre dels fets, escrivint els últims capítols; entre 1277 i 1280 es va compondre el Llibre dels reis (MHCA, 2), que empra i transforma, entre altres textos, les Gesta comitum, Rodrigo Jiménez, la Crònica d’Espanya i el Llibre dels fets; entre 1280 i 1288 Desclot escriu les dues redaccions de la seva crònica, utilitzant Gesta comitum, Llibre dels reis, Llibre dels fets i, molt possiblement, el Llibre de l’infant en Pere i Rodrigo Jiménez (Cingolani 2006); en aquests anys també es redacten el Llibre de l’infant en Pere (Cingolani 2007: 87-95) i la Crònica del rei Pere de Galceran de Tous (Cingolani 2003-04); entre 1277 i els primers anys del segle xiv tres o quatre monjos revisen i completen, fins l’any 1299, la redacció definitiva de les Gesta comitum (Cingolani 2007: 146-153) i es completen els Annals de Ripoll II, a més de redactar-se nombroses sèries d’annals, tant de la família Barcinonense com d’independents (vegeu MHCA, 5). Després, vindran Pere Marsili, Ramon Muntaner, B. de Canals i la gran obra recopilatòria i original del rei Pere III el Cerimoniós (vg. Cingolani 2007: 159-270). He proposat de veure la composició, per part del rei Jaume, del Llibre dels fets també com una resposta a l’obra de Rodrigo Jiménez i a les Gesta comitum.11 Des de ben aviat el rei Jaume va haver de reflexionar sobre els seus avantpassats, bé els comtes de Barcelona, bé el reis d’Aragó i de Navarra, tant llunyans com recents (vg. Cingolani 2007a: 47-52). Ja té un significat profundament simbòlic, respecte a la continuïtat de la nissaga i del poder, el fet que el 27 de juny de 1217 l’havien fet sortir de Monsó per portar-lo a visitar la tomba del rei Pere I, al monestir de Sixena, fundat per l’àvia, la reina Sança. Anys més tard, el 1226, decidirà de ser enterrat allí. Tal meditació sobre el passat era acompanyada i impulsada per aquella que era la ideologia dels reis d’Aragó del Casal de Barcelona: la de seguir l’exemple dels avantpassats, i superar-los si fos possible (vg. Cingolani 2006a). Producte d’aquesta meditació va ser —entre d’altres, com l’allunyament de la figura del pare, Pere I el Catòlic— el fet de privilegiar la dignitat reial, tot i que més recent, respecte a la comtal, malgrat la seva major antiguitat —idea de la qual dissentirà Desclot, com veurem—, elecció que es realitza amb el gest significatiu de voler ser finalment enterrat a Poblet al costat de l’avi Alfons I el Cast, tal com estableix el testament de 1272. I bona part de la seva acció polí10. Per a la traducció de Ribera de Perpinyà, l’Status Yspanie i la Crònica d’Espanya, remeto a Quer 2008; per la vinculació del rei Jaume en aquest procés, vegeu en general Cingolani 2007: 26-30 i 75-78, per a les Gesta comitum en català i les seves relacions amb l’Status Yspanie, MHCA, 1; per a la datació de la Crònica d’Espanya, MHCA, 2. 11. Vegeu Cingolani 2007: 43-47, MHCA, 1 i Cingolani 2007a: 37-42.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 291

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

291

tica, i sobretot militar, va ser inspirada, amb un profund sentiment personal, per la ideologia del casal.12 Per altra banda, la meditació sobre el passat era també estimulada per l’ansiosa recerca, per part del rei, de quin era el seu lloc en aquesta història i de quin era el seu significat en tant que rei de la Corona d’Aragó, per a ell i per als seus estats. Pensament que l’obsessionà fins als darrers moments de la seva vida, com mostra el primer codicil dictat a Alzira el 20 de juliol de 1276, sis dies abans de morir. En aquells moments dramàtics, de crisis familiars i estatals, el pensament del rei va al seu pare, el rei Pere, i a si mateix, en tant que pare. Nomena els fills, els infants Pere i Jaume, com a marmessors, i els demana que facin complir totes les seves voluntats: quia habuerunt in nobis bonum patrem, tum quia ultra illud quod pater noster nobis dimisit acrevimus eis inter conquestas et empciones et alia melioramenta decuplum quam pater noster nobis dimisit, et tum etiam quia eos nutrivimus a puericia et debent propterea reducere melius ad memoriam nostram complere voluntatem propter ista debita que habent nobiscum.13

Més enllà de tot possible sentit de culpabilitat per allò que havia passat amb el fill Pere en la dramàtica contesa amb el germanastre Ferran Sanxis, el rei moribund, en una demostració d’autoritat i d’autoafirmació, recorda als seus fills els deutes que tenen amb ell: els ha deixat uns dominis pròspers i acrescuts de deu vegades, i els ha cuidat des que eren nens. Coses que no es podien dir del seu pare, que li havia deixat un estat a la vora de la bancarrota —«e no havíem a un dia, quant nós entram en Montsó, què menjar» (cap. 11), escriu el mateix rei recordant aquells dies— i l’havia abandonat a mans de l’home responsable de la seva mort, Simó de Montfort. L’obsessió per la figura del pare no l’abandona ni al llit de mort. Amb el temps, molt possiblement després del primer clamorós èxit de la conquesta de Mallorca, havia començat a veure’s com un heroi predestinat, un messies i el nou fundador de la Corona d’Aragó. Això significava la decisió de voler ser enterrat després d’Alfons I a Poblet, i no a Sixena o a Ripoll: el monestir era fundació nova, del 1151, i l’avi era el primer rei de la nova Corona, el seu fundador, en tant que porfirogènit, més enllà del paper jugat per Ramon Berenguer IV; i ell, a continuació, n’era el segon fundador. Es construïa, d’aquesta manera, una nova visió dels orígens de la Corona que quedava reflectida en la narració del Llibre dels fets: ni comtat de Barcelona, o Catalunya —també perquè ja eren narrats a les Gesta comitum—, sinó Corona d’Aragó després de la unió entre el regne i el comtat, amb la inicial atenció al rei Alfons 12. Per a una valoració complexiva del rei Jaume, i en especial per les implicacions entre ideologia del Casal, conciència del passat i acció política, vegeu Cingolani 2007a. 13. Udina 2001: 154.

001-Jaume I FIN-3

292

25/3/08

12:17

Página 292

stefano maria cingolani

I, vist també i sobretot com a avantpassat biològic més que com a monarca —en línia amb una concepció de la història, la de les Gesta comitum, que és familiar i no pas territorial o nacional. La reticent i negativa atenció al seu pare, Pere I, es focalitzava en la providencialitat del seu naixement, del nou heroi producte de la Providència, saludat com un messies i un salvador al moment d’entrar a les esglésies de Santa Maria de les Taules i Sant Fermí, ja que a la primera cantaven el Te Deum laudamus, a la segona el Benedictus Dominus Deus Israel. Així que, cap al final de la seva vida, possiblement a València per l’estiu del 1270, el rei començà a dictar el Llibre dels fets. Havia de fer un balanç de la seva vida, tal com ell la interpretava, estimulat també per una reacció al fracàs de la croada del setembre de 1269, expedició inútil i mal planejada, a la qual el rei sembla que s’hi aboqués gairebé obligat pels projectes precedentment elaborats i les intencions fetes públiques, més que per íntima convicció, i que abandonà a les primeres dificultats.14 També és probable que l’incentiu per escriure la seva història —en altres ocasions he parlat de gairebé obligació (Cingolani 2007: 46-47 i 2007a; 45)—, li vingués d’estímuls externes. Seria suggestiu poder demostrar que Jaume I i Alfons X, rei de Castella, haguessin parlat sobre el tema de la història, que el gendre hagués explicat al sogre, aleshores patriarca dels monarques ibèrics, els seus projectes historiogràfics —un bon moment hagués estat la reunió a Burgos, a finals de novembre de 1269, en ocasió de les noces de l’infant Ferran de la Cerda amb Blanca, filla de Lluís IX de França. Això que sembla més segur és l’insatisfactori, i potser xocant, contacte del rei amb l’obra de Rodrigo Jiménez (mitjançant la seva traducció al catala) i amb les Gesta comitum. Haver entrat en contacte amb històries escrites li va proporcionar la idea, a més de la necessitat, d’abocar al paper, el paper de les papereries de Xàtiva, la seva visió de la història que havia viscut, i de la funció que hi havia representat. En un moment, i en un punt del text, imprecisables, algú s’encarregà d’acabar-lo, davant de la indisponibilitat del rei malalt. S’ha parlat de Jaume Sarroca; és possible i raonable, tot i l’absència de proves. Un cop dipositat el manuscrit juntament amb els registres que guardaven la documentació del seu regnat, com si fos un document i una prova més, el text era a disposició de qui en sabés l’existència i tingués l’oportunitat de consultar-lo. Allí el veieren l’anònim autor del Llibre dels reis i el canceller Bernat Desclot. També Desclot pressuposa, com a precedents de la seva crònica, les Gesta comitum, i ell, com Jaume I, té intenció de parlar només dels reis,15 però —en14. Per a aquesta visió del croada, Cingolani 2007a: 335-344; per a una reconstrucció més detallada i més tradicional, Marcos 2007. 15. «Ací comença lo llibre que En Bernat Desclot dictà e escriví dels grans feits e de les conquestes que faeren, sobre sarraïns e sobre altres gents, los nobles reis que hac en Aragó qui foren de l’alt llinatge del comte de Barcelona» (Pròleg).

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 293

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

293

tre d’altres possibles factors, a causa del seu antiaragonesisme— modifica sensiblement el model presentat pel Llibre dels fets. En primer lloc, valora més l’antiguitat de la sang comtal del Casal de Barcelona respecte a la reial dels reis d’Aragó, per als quals, al contrari de Jaume I, no pren en consideració els precedents reis de Navarra; com deien les Gesta comitum: «Del començament del regne d’Aragó entrò a l’ajustament del regne e del comtat de Barcelona foren ·CIIII· anys» [XX, 7]. És per això que crea la figura gairebé mítica de fundador, el Bon Comte, sàvia mescla de Ramon Berenguer III i IV, com a precedent de les virtuts de conqueridors i de la cavallerositat, que veu principals en Jaume I i en Pere II, protagonistes de la crònica.16 D’aquesta manera s’explica la frase que el Bon Comte dirigeix al Gran Senescal i als ambaixadors aragonesos que havien vingut a oferir-li el regne d’Aragó: —Certes —dix lo comte—, ací ha bell present e tal qui no fa a refusar. E jo —dix lo comte— reep la donzella e el regisme en aital manera: que, aitant com viva, no vull ésser apel.lat rei, que jo són ara un dels mellors comtes del món e, si era apellat rei, no seria gens dels majors (cap. 3).17

L’aconseguiment de la corona reial és sentit igualment com a senyal d’un canvi determinant en la història del llinatge comtal, però, i justament per marcar la preeminència d’aquest respecte al reial, la narració es fa començar amb el responsable de la unió de les dues famílies, el forjador i creador de la Corona d’Aragó, i no pas amb el seu fill Alfons I, nascut rei, el qual és, fins i tot, omès del relat, ja que és considerat només com a enllaç biològic entre Ramon Berenguer IV i Pere I, de tal manera que és eliminada la primera baula de la cadena d’esdeveniments providencials construïda pel rei Jaume, amb la unió entre els reis d’Aragó i els emperadors de Constantinoble, ocorreguda, però,a la generació dels pares i no pas dels avis.18 Desclot modifica, també, almenys en part, i en línia amb la ideologia expressada pel Llibre dels reis, la concepció hereditària i familiar del poder tal com la presentaven les Gesta comitum i el mateix Jaume I.19 El regne d’Aragó 16. Per a una anàlisi dels episodis relatius al Bon Comte, vegeu Cingolani 2006: 51-73 i 121173. No és clar si els caps. 1-3 apareixien també a la primera redacció, ja que no són presents al ms. que la transmet; és possible que sí, i que el copista del ms. no els hagi transcrit, ja que estava copiant el Llibre dels reis, i el relat de Desclot es barrejava i es contradeia amb el del Llibre; d’altra banda, un estadi de tradició posterior del mateix Llibre dels reis, el transmès pel ms. BC 487, on es copia també la segona redacció de Desclot, presenta un relat força transformat de la unió entre les dues corones, que pressuposa el coneixement del text d’aquests capítols de Desclot (vg. MHCA, 2, Apèndix 2). 17. Per a més comentaris, Cingolani 2006a: 202-210. 18. D’altra banda, a causa de les acusacions dirigides al rei Pere II de conspirar amb el cismàtic emperador Miquel VIII Paleòleg, era més prudent eliminar qualsevol referència a Bizanci (vegeu Cingolani 2006: 343-361). 19. La progressiva sacralització del monarca, en tant que delegat de Déu en la terra, del qual rep el poder, segurament ens ajuda a explicar-nos tal visió del rei —«les ciutats que Déu nos ha donades e nostre pare lleixades» escriu al cap. 31 del Llibre dels fets (cito de l’edició Soldevila 2007).

001-Jaume I FIN-3

294

25/3/08

12:17

Página 294

stefano maria cingolani

és ofert pels nobles al Bon Comte —així com, a la segona redacció, el regne de Sicília a Pere II. La unió, doncs, no és el producte d’un acord entre monarques, sinó de la lliure voluntat dels nobles del regne, els súbdits més importants —gairebé els únics que compten per a Desclot, que no parla gaire ni de l’Església ni de les ciutats—, amb una coloració que ja es pot definir, tot i que amb certa aproximació, com nacional o territorial, a causa de l’antiaragonesisme del cronista, que el porta a privilegiar sempre els catalans per damunt dels aragonesos. Més atenció i cura és dedicada per part de Desclot a la breu biografia de Pere I. Ha de corregir en profunditat el retrat parc, ombriu i, tot plegat, negatiu que en féu el fill, per fer-ne un antecedent important del fill i del nét, perfectament en línia amb altres membres d’aquesta nissaga de valerosos i cavallerescos conqueridors. Pere I és un rei de personalitat i actuació complicats i ambigus i que, tanmateix, amb una certa cautela, i seguint en part el plantejament de les Gesta Comitum, es podria ben posar al costat del Bon Comte de Barcelona a l’hora de marcar les pautes directrius de la monarquia catalana, tal com Desclot l’enfoca a la seva obra. Desclot rebia de la tradició unes biografies del rei Pere I ja organitzades segons uns models prou clars: per una banda, el que li oferien les Gesta Comitum, cortès i cavalleresc, centrat, com a moments importants però no narrativitzats, en les dues batalles, d’èxit divers, de Las Navas de Tolosa —Úbeda a les cròniques— i de Muret, i en la coronació per part del Papa Innocenci III, a més d’un cert nombre de notícies de menor importància. Aquest retrat, tanmateix, ja s’havia anat articulant al Llibre dels reis, ja que hi trobem per primera vegada un relat ampli de l’episodi de l’engendrament de Jaume I i una notable novel.lització de l’episodi de la coronació amb la llegenda de la corona de pa (vegeu MHCA, 2). Per l’altra banda, Desclot tenia el retrat estereotipat, reticent i, al capdavall, negatiu que n’havia deixat el fill al Llibre dels fets, molt simplificat i articulat en les dues escenes de l’engendrament de Jaume i de la mort a Muret, més el fugaç i indirecte record de la gran victòria sobre els almohades (cap. 77). Desclot, doncs, privilegia —és evident— el model que li proporcionaven les Gesta Comitum, i el desenvolupa, perquè no deixa escapar les possibilitats en direcció novel.lesca que li oferia el Llibre dels reis, ja que anava d’acord amb estímuls, en aquesta direcció, presents al Llibre dels fets. Ens ofereix, així, simplificat i emfatitzat, un tríptic que manté l’ordre cronològic dels esdeveniments, encapçalat per la novel.leta de l’engendrament, i conclòs amb les dues batalles, i del qual n’és silenciada la coronació, per les evidents repercussions que havia tingut en la invasió francesa de 1285. Alguns elements importants per al retrat que havia de fer, els trobava a les Gesta comitum, on es deia que: «lo devant dit senyor rey En Pere no volch ne en noblea, ne en larguea ne en fets valoroses menor ésser de sos ancessors, ans li plach ésser major de tots aquells en larguea e en fama e en dignitat» [XXII,

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 295

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

295

3] i que: «Lo davant dit senyor rey En Pere era honrat sobre tots los altres de belea, de proea, de larguea, de cavalaria e de laor» [XXII, 8]. Mentre, pel que fa a la batalla de Las Navas de Tolosa ja trobava la idea per a la seva particular versió, ja que s’hi diu que: Aquest senyor rey En Pere fo en gran amor e en gran amistança ab lo noble N’Amfós rey de Castella, e foren abduy en la gran batayla d’Úbeda. Al qual rey En Pere fo donada la venzó e la victòria de la batayla [...]. E la batayla moguda, passà ab tots los cavayllers e sa gent oltra los ports de Muradals, e·l loch qui és apellat Londes de Tolosa, aquí vençé Miramamolí e tota sa host, e·ls encalsà per tot ·I· dia, e forenhi molts sarrayns morts. E aüda de tan gran fet tanta de victòria, faent gràcies a Déu, ab honor tornà-sse’n en sa terra [XXII, 7].20

De la relació descurada d’uns fets sense cap interpretació unitària, emergeix el retrat d’un rei cavaller i valerós que, als ulls del cronista, aportà prestigi a la dinastia. Del Llibre dels reis, Desclot, a més d’una notable evolució novel.lesca de la personalitat del rei, amb el relat de la corona de pa, sobretot n’agafa, no sense profundes modificacions, la novel.leta de l’engendrament de Jaume I, fet que li permet de donar un to diferent i una narració més satisfactòria al breu i notablement providencial —ja que parlarà de meravelles— fet per Jaume I.21 La presentació que Jaume I fa del seu pare, al Llibre dels fets, vista en el context historiogràfic expressat per les Gesta comitum, que li són precedents, i el Llibre dels reis, que el reprèn en alguns elements, sobta per la seva profunda diversitat. Un aspecte determinant d’aquesta diversitat és, evidentment, que el relat de Jaume I és tot muntat en perspectiva personal. Això respon, també, al fet que parlant del pare i de l’avi, més que fer la història de llurs regnats, està senzillament explicant els esdeveniments que portaren al seu naixement i al seu ascens al tron, una història familiar, doncs, i no pas política. Un altre fet que pot sobtar —malgrat que en presentar el seu pare escrivia que «era bon cavaller d’armes» (cap. 6)— és el silenci respecte a la batalla de Las Navas, encara més si pensem que el paper victoriós del rei a la batalla havia estat paradigmàtic de la seva figura, sobretot al Principat on, en la memoria col.lectiva, s’havia erigit en únic guanyador de la batalla. El relat de la batalla de Muret, amb la mort del rei Pere, és precedit per un capítol en el qual Jaume I parla de les dificultats que el seu pare tenia a controlar la situació al sud de França. Aquí tampoc el rei Pere I en surt beneficiat, perquè, tot i dir que ell era «franc e piadós», això que més es destaca, al cap i a la fi, és que era un ingenu, ja que «enganaven-lo ab belles paraules», i es re20. Sobre la batalla, García Fitz 2005. 21. Per al Llibre dels reis, MHCA, 2; per a una analisi comparada entre les diferents visions historiogràfiques del regnat de Pere I, Cingolani 2006: 75-120; per a la documentació completa, tant documental com historiogràfica, Alvira 2008.

001-Jaume I FIN-3

296

25/3/08

12:17

Página 296

stefano maria cingolani

colzaven en el fet que «era hom de femnes» per mostrar-li «lurs mullers e llurs filles e llurs parents» per tal de treure-li el «son bon propòsit e faïen-lo mudar en ço que ells volien» (cap. 8). Un home dèbil, en bona substància, i a la mercè dels seus instints sexuals, instints que, segons la visió del seu fill, el duran a la mort a Muret. És un detall important, aquest, ja que, en la interpretació de Jaume, va ser exactament la incontinència sexual la causa principal de la derrota i de la seva mort.22 Desclot, doncs, a l’hora d’escriure, es trobava davant dos tipus d’estructures compositives per a la presentació del regnat del rei Pere I: una, la de les Gesta Comitum, positiva, elogiosa però molt eixuta, i que, tanmateix, en la versió del Llibre dels reis, li oferia uns episodis suggeridors de desenvolupaments narratius, en línia amb el to novel.lesc dels primers capítols. L’altra estructura, la del Llibre dels fets, més rica en alguns particulars, però, en el fons, negativa i que contrasta amb la seva presentació de reis nobles i cavallerosos. Desclot, així, decideix de muntar un tríptic narratiu —engendrament de Jaume i batalles de Las Navas i Muret— amb el qual definir, per una banda, un model de rei valent i cavallerós, en línia amb el seu model de rei —amb la voluntat de justificar i incloure en una tradició familiar Pere II—; i per l’altra, modificar l’excessiu personalisme providencialista del rei Jaume. Pel que fa a la novel.leta de l’engendrament, tot i utilitzar fonamentalment la versió del Llibre dels reis, també té present la del Llibre dels fets. El seu propòsit és, fonamentalment, el de reduir l’element meravellós, i inexplicable, present al relat de Jaume I, per donar-ne una interpretació que, tot i ser molt més literària, és també més humana i comprensible. A més, Desclot, que havia estat al servei de l’infant Pere juntament amb el poeta Cerverí de Girona —i possiblement el coneixia— torna a introduir en la història uns elements cortesos, que la fan més acceptable i entenedora, justament aquells elements totalment aliens a la sensibilitat del rei Jaume. El següent element del tríptic, el de la batalla de Las Navas de Tolosa, que no troba un paral.lel al Llibre dels fets, és essencial per evidenciar les virtuts de cavaller del rei Pere i, sobretot, de conductor d’exèrcits, hàbil i enginyós estrateg —a Desclot li agraden les batalles guanyades més amb l’astúcia que amb la força—, tots elements que li són fonamentals per definir els precedents familiars de Pere II. Així que el relat de la tràgica batalla de Muret, que tant eco va tenir pertot arreu,23 s’havia d’ajustar forçosament al retrat d’un rei del tot positiu, el qual, tot i no conquerir res per als seus estats, s’havia comportat en línia amb les 22. Per al significat d’aquesta mort i les possibles relacions amb aquesta visió i la Historia Carolimagni et Rotolandi del Pseudo-Turpí, vegeu Cingolani 2006: 99; sobre la batalla, novament Alvira 2002. 23. Per a la difusió ibèrica del record de la batalla i per a les diferents estructures interpretatives presents a les cròniques, vegeu Alvira 2000.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 297

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

297

exigències d’una nissaga de reis d’alt llinatge i de conqueridors, nobles i cavallers, que van acomplir grans fets sobre sarraïns, i consegüentment havia de manipular el relat que tenia a disposició. Relat que és bàsicament el del Llibre dels fets, tot i que no s’ha d’excloure, al contrari, la presència almenys d’una altra font. Com per donar menys importància i relleu possible al fet, Desclot no explica per quines raons Pere I va anar a posar setge a Muret; senzillament, ens presenta el rei Pere atendat entorn del castell de Muret, així com havia fet Jaume I, «e assetjà-lo». Desclot —que per molts detalls de la batalla mostra el coneixement de la versió del Llibre dels fets— necessita crear una situació per la qual el desenvolupament de la batalla és degut exclusivament a la sorpresa i a les presses. Així que el comportament valerós i ardit de Pere I resulta determinat per les contingències, i no pas per follia o desconsideració, per excés d’ambició o esgotament físic —causes diferentment aportades per historiadors antics i moderns. De manera tal que la batalla, que per a altres fonts havia estat extremadament sangonosa, per a Desclot conclou amb només 5 morts, quatre croats i el rei Pere I. Abans d’entrar en la confrontació de la part més important de la crònica de Desclot i les seves relacions amb el Llibre dels fets, serà el cas de puntualitzar alguns elements que caracteritzen la feina del cronista-canceller, que afecten la seva manera d’utilitzar la crònica del rei com a font, i els criteris, historiogràfics i literaris, que regeixen i dirigeixen la composició de la seva obra. Al contrari del que havia fet amb les Gesta comitum i, sobretot, el Llibre dels reis, dels quals reprèn fragments clarament identificables o en resumeix capítols sencers —com és el cas de l’episodi de l’engendrament del rei o de la conquesta de Mallorca per part de Ramon Berenguer III—; o del que havia fet Muntaner amb la primera redacció de la crònica de Desclot i amb la de Galceran de Tous, dels quals copia capítols gairebé sense modificar, la utilització per part de Desclot del Llibre dels fets és més subtil i menys evident. De fet en fa servir la informació, sense tenir cap dubte a modificar-la quan i com li convé, i només molt rarament s’hi poden detectar préstecs clarament textuals en frases o expressions. Es diria que no va tenir a disposició el text amb continuïtat, i més aviat en va prendre notes i apunts,24 a part del fet que, ateses les diferents característiques —bé estilístiques, bé de composició general—, el resum de la narració reial era més en línia amb el seu quefer com a historiador. Hi ha dues característiques de la manera d’escriure de Desclot que s’han de destacar. En primer lloc, que el canceller era un profesional de l’escriptura, que havia de tenir una certa, ni que sigui mínima, cultura llatina i, com he suggerit, havia d’haver llegit algun historiador romà, en concret penso en Sal.lusti. 24. Es diria que el va consultar almenys en dos diferents moments, ja que a la segona redacció afegeix els capítols que narren la presa de Múrcia (cap. 65) i la mort del rei (cap. 73), absents a la primera, i que impliquen el coneixement del Llibre dels fets. El fet que, almenys a partir del 10 d’abril de 1287, exercís el càrrec de cambrer del rei Alfons II, li havia de facilitar la feina.

001-Jaume I FIN-3

298

25/3/08

12:17

Página 298

stefano maria cingolani

És a dir, que Desclot és el primer historiador de la Corona d’Aragó que segurament té certs coneixements de retòrica clàssica i els aplica en la composició i en l’estil del seu text (Cingolani 2008a). En segon lloc, no s’ha d’oblidar que la finalitat principal de la seva crònica és la narració del regnat de Pere II, i els primers setanta-tres capítols s’han de veure com un precedent que serveixi per situar històricament i ideològicament l’objecte central del seu relat. A més, aquests precedents ja disposaven de cròniques que els relatessin, de manera tal que podia, amb tota tranquil.litat, resumir, seleccionar i, fins i tot, transformar els moments i els episodis d’aquesta llarga història segons millor li convenia, també per tal de mantenir un cert equilibri narratiu, entre precedents i narració principal, i ideològic, determinat a narrar nobles fets i conquestes. Aquestes premisses són necessàries per poder apreciar la seva, tot plegat llarga, narració del regnat de Jaume I, que ocupa els caps. 11-73. Un primer, evident, moment de comparació és el relat de les Corts on es decidí —millor s’oficialitzà— l’expedició a Mallorca. Tot i que aquest va ser un moment determinant en la trajectòria existencial del rei Jaume i en l’evolució de la Corona d’Aragó, em sembla massa casualitat que tots dos historiadors li confereixin tanta importància, sense veure-hi la directa influència de l’obra del rei damunt la del canceller. Sobretot si pensem en l’escassa o nul.la atenció prestada a altres Corts, en especial per part de Desclot, el qual passa gairebé sense fer esment de les turbulentes de Saragossa de l’octubre de 1283 i les de Barcelona del desembre del mateix any, on es promulgà la important constitució Recognoverunt proceres (vg. González Antón 1975: 1, 68-86 i 2, 6-37). Tot i basar-se, segurament, també en la documentació, el relat d’aquestes Corts és un relat més modèlic i ideal que del tot real en els dos historiadors. El rei, tal com farà també Bernat Desclot, hi veu un paradigma exemplar de com tothom ha d’actuar en unes Corts i de quins n’han de ser els resultats. Tenint al cap tanta altra activitat parlamentària realitzada tot al llarg dels dos regnats, aquí és expressada la idea de les Corts, llur perfecta aplicació a un cas concret, que s’ha de maquillar degudament per tal de correspondre al màxim a l’ideal. És gairebé inútil recordar que les narracions són condicionades —sobretot la del rei— per mostrar com en aquesta ocasió es decidí l’expedició —que ja estava decidida i només faltaven per aclarir qüestions pràctiques, de qui hi participaria i del finançament, i la seva oficialització— i perquè cadascú actués conforme al seu paper ideal.25 La narració de Jaume I és segurament més fidel al desenvolupament real de les Corts, de les quals respecta temps i decisions, fins i tot esmentant les constitucions de Pau i Treva promulgades per a l’ocasió (Gonzalvo 1994: doc 26), i moltes de les raons que dugueren a organitzar l’expedició. Així mateix, 25. Per a l’anàlisi de l’episodi al Llibre dels fets i del significat general de l’empresa, vegeu Cingolani 2007a: 161-206.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 299

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

299

aquesta versió respon molt a la visió que el rei en tenia com a moment central de la seva vida, i, malgrat renunciar, en la presentació dels fets, al seu protagonisme en decidir-la, la presentació i el contingut dels parlaments són extremament personalistes. S’ha de destacar, també, com el rei utilitza els savis parlaments de l’arquebisbe de Tarragona i del bisbe de Barcelona per seguir i aprofundir en la presentació messiànica de la seva persona. L’ancià Espàreg obre el seu parlament citant les paraules que el vell Simeó digué a Jesús, «Viderunt oculi mei salutare tuum», i Berenguer de Palou compara explicitament Jaume I amb Jesús. Desclot, al contrari, és un historiador més laic i profesional; elimina així la providència, les meravelles, i la voluntat de Déu per establir consecucions de causes i efectes més polítics. I la narració comença recordant l’episodi de pirateria que va donar al rei les raons legals per emprendre una guerra justa contra els mallorquins —episodi que el rei recordarà ràpidament només al cap. 77, en el curs de les converses entre Nunó Sanç i el valí de Mallorca.26 El relat de les Corts, més reduït, ja que tot es resol en una única sessió, és molt més dirigit a expressar la concòrdia, el sentit organitzatiu d’una guerra, juntament amb el deure del rei de protegir els seus pobles dels atacs enemics, i el sentiment del llinatge, bé en els que hi participen, bé en l’acció del rei. Com li diu l’arquebisbe de Tarragona: «E par bé del llinatge on vós movets, del prous comte de Barcelona e de sos hereus, qui són estats de gran cor e de grans feits e de nobleses, e vós, Sènyer, volets ells ressemblar» (cap. 15). Aquest comentari és exemplificatiu del tractament que Desclot fa de la figura del rei Jaume. El cronista accepta, en el fons, la interpretació que el rei donava de si mateix com a nou fundador, respecte a la de les Gesta comitum i, pel que sembla, del Llibre dels reis, on és solament un monarcamés d’una gloriosa nissaga. Tanmateix, hi hem d’eliminar tot personalisme i tot providencialisme, per destacar-ne el valor com a continuador d’aquell que ell veu com a fundador de la Corona, el Bon Comte, i com a fidel observant de la ideologia del Casal, la de seguir i superar l’exemple dels avantpassats. Aquesta dimensió més laica, de significat del llinatge, i feudal al mateix temps, és aprofundida amb la introducció del relat de la precedent conquesta de l’illa per part del Bon Comte (cap. 29) —de fet la conquerí Ramon Berenguer III en 1115 juntament amb la flota pisana—, els juraments damunt els evangelis, les misses i les vetlles, recordant, si no és un invent seu, que «puis anaren-se deportar, e puis menjaren tuit amb lo rei de totes festes, e boornaren e tragueren a taulat e menaren molt gran alegre» (cap. 30). El llarg i detallat relat de la conquesta de Mallorca, que ocupa els caps. 3426. Sobre el concepte de guerra justa, García Fitz: 2003: 21-84; per a la manera en què, al Llibre dels fets i a la documentació contemporània, són expressades les justificacions a moure les guerres, vegeu Cingolani 2007a: 256-261.

001-Jaume I FIN-3

300

25/3/08

12:17

Página 300

stefano maria cingolani

47 de la crònica de Desclot, ens ofereix la possibilitat de seguir comprovant com el canceller utilitza el llibre del rei i, de retruc, com s’ha de plantejar el problema de les fonts —podríem dir de la intertextualitat— a les cròniques. En primer lloc hem d’excloure, per part de Desclot, la utilització de testimonis presencials —i per tant de relats orals— ja que cap al 1280, quan ell es posa a escriure, no havia de quedar viu ni un participant d’aquella empresa; en tot cas havia de ser molt gran d’edat i segurament difícil de posar-s’hi en contacte. Tampoc podem pensar, com es va fer fins no fa gaire —i en alguns casos, sobretot fora de Catalunya, encara es fa— en cants de gesta, o cantos noticieros, ja que s’ha demostrat que no varen existir. Així que les seves fonts s’han de reduir a documents i cròniques. Pel que fa als documents he mostrat que, molt probablement, va utilitzar la carta que el rei Jaume va enviar a Ferran III amb la qual l’informava de l’empresa;27 és també possible, però no demostrat, que hagin existit informes enviats pel rei a Barcelona per informar del desenvolupament de l’expedició.28 Pel que fa a les cròniques, segurament existien, en temps de Desclot, les Gesta comitum, el Llibre dels fets i el Llibre dels reis, la primera i la tercera obra molt breus i que poc li podien servir. Altres cròniques que tractessin del tema no es conserven i no se’n coneixen.29 La cautela metodològica ens aconsella, tot i els dubtes i les eventuals descobertes, que entia non sunt multiplicanda preter necessitatem, i, d’altra banda, queda prou demostrat, per altres indicis, que Desclot coneixia el Llibre dels fets. La citació d’un historiador no és sempre com la d’un escriptor de ficció o un poeta; això que interessa és més la notícia, la dada, que no la paraula, quan no es tracta d’una compilació, com és el cas del Llibre dels reis. També en el cas d’aquest text, i més limitadament per Desclot o Muntaner, es dóna la possibilitat d’extenses citacions quan la notícia que es reprodueix és puntual i no necessita manipulació, però no és la regla, menys encara 27. La carta és present, resumida, a la Crónica latina de los reyes de Castilla de Juna de Sòria, bisbe d’Osma (Cingolani 2006: 196-197). El rei n’envià una també a Lluís IX de França (ibid.: 200-203). 28. Tenim molts d’aquests informes, però els primers que es conserven remunten a la expedició a Sicília de Pere II i a la successiva guerra (Cingolani 2006: passim). No en tenim testimonis conservats del regnat de Jaume I, així que no podem estar segurs que ja n’existissin, tot i que, indirectament, el Llibre dels fets ens testimonia l’existència d’un semblant informe per a la batalla del Puig de Santa Maria (cap. 217). 29. Això que diu Muntaner: «lo llibre que es féu de la presó de Mallorca» (cap. 7) és ambigu i no determinant. En primer lloc, és un testimoni molt posterior a l’època en què escriu Desclot; en segon lloc, es pot pensar en un text ja existent, que seria el mateix Llibre dels fets, i bé que Muntaner hagués vist la versió de Pere Marsili, dividida en llibres, bé que a Mallorca s’hagués ja copiat aïlladament la part del llibre que tractava de la conquesta de la illa, així com es farà a València, on l’edició de l’Aureum opus, de 1515, és precidida per un extracte del Llibre dels fets, concretament els capítols que narren la conquesta del regne. No es pot excloure a priori l’existència d’un text perdut, menys encara per part meva, després d’haver descobert la primera redacció de la crònica de Desclot o l’obra que he atribuït a Galceran de Tous i d’haver identificat el fragment del Llibre de l’infant en Pere; si es descobrís aquest nou text, tot faria pensar en algun text de composició local, per fer recordar la conquesta.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 301

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

301

quan el text font és molt llarg i l’historiador que el reprèn el resumeix i manipula.30 Encara més determinant, com a element de prova, és quan ens trobem davant de notícies de poca importància, que difícilment podien aparèixer en una reportació, i que sols un testimoni presencial podia recordar. Un cas d’aquest tipus és el que narra el rei, al cap. 59, del sarraí Alí que, de sa Palomera, vingué nadant a ell per contar-li «noves de l’illa e del rei e de la ciutat». Només algú present en aquells moments al costat del rei, a més d’ell mateix, ho podia saber o ho podia recordar. És un episodi que, a la crònica reial, no assoleix gran relleu; de fet, és més una anècdota que difícilment passaria a una altra crònica —si mai ha existit—, si el seu autor no hi veia quelcom especial. Aquest és el cas de Desclot. Però, aquest quelcom especial té sentit en tota la versió que el cronista ens dóna de l’expedició, i no com a element aïllat. Fet que demostra, una vegada més, que el canceller el reprèn justament del Llibre dels fets. Desclot transforma aquest episodi en alguna cosa molt més significativa. Alí fa la travessia nedant, arriba a terra, s’agenolla davant el rei i «saludà-lo en son llatí» (cap. 35). El rei, amb un gest profundament cortès, li fa donar uns vestits nous, s’informa de la situació de l’illa i en rep aquesta resposta: Sènyer, sàpies per cert que aquesta terra és tua e a ton manament; que ma mare me dix e em pregà que jo que vengués a tu e t’ho dixés. Que ella és molt sàvia femna e ha conegut en la sua art d’astronomia que aquesta terra deus tu conquerir.

A més, Alí, que per a Desclot és el majordom del valí —detall que li confereix més pes i que atorga més credibilitat narrativa a la seva informació—, li dóna informacions precises sobre la situació de les forces que defensen l’illa, i consells sobre la millor estratègia a seguir. El rei li respon: «Amic [...] ben sies vengut, e sàpies que jo et faré gran bé, a tu, e a ta mare e a tos fills, sí que te’n tendràs per pagat». El significat narratiu i ideològic d’aquesta escena és evident. Tot i que hem d’imaginar que el lector ja coneix el final de la història, tanmateix, del punt de vista de la tensió narrativa, la certesa de la conquesta, obtinguda a través d’un horòscop,31 contribueix a donar seguretat i tranquil.litat al cos d’expedició, i sobretot al lector. D’altra banda, ens dóna la idea que la col.laboració de part de la població local no va ser conseqüència dels inicials èxits cristians, sinó que 30. Desclot reprèn del Llibre dels reis, de manera àmpliament identificable, els caps. 4 (llegenda del naixement de Jaume I) i 29 (conquesta de Mallorca pel Bon Comte). Les confrontacions textuals, a Cingolani 2004. 31. A les cròniques trobem un altre horòscop, quan, al Llibre de l’infant En Pere, Mossè Ravaya s’assegura, gràcies a aquest mitjà, que serà Pere qui succeirà el seu pare. No em sembla inútil subratllar l’origen dels dos astròlegs, una sarraïna i un jueu, per marcar bé la provinença d’aquest art, situada al llindar de la màgia i doncs sospitós, i per confinar-ne la utilització en ambients no cristians; per a la utilització de l’astrologia, bàsicament d’origen àrab, a l’edat mitjana per pronòstics polítics, vegeu Kieckhefer 1989: 120-125.

001-Jaume I FIN-3

302

25/3/08

12:17

Página 302

stefano maria cingolani

hi havia com una expectació, i també a alt nivell, dels mateixos musulmans. Element, aquest, que transforma l’expedició, en certa manera, en una guerra d’alliberament i no de conquesta, o almenys que no s’havia de veure únicament com una imposició violenta amb les armes, ja que uns nadius hi van col.laborar espontàniament i, fins i tot, eren a l’expectativa. En últim lloc, Desclot, sempre molt atent al cerimonial de cort, ens presenta un Jaume I perfectament cortès i magnànim, amb voluntat de tractar amb justícia i liberalitat tots els seus súbdits, de qualsevol origen, sempre que li siguin fidels i lleials. És clar que aquí Desclot segueix construint el seu príncep ideal, ara amb la teoria política, ara amb la praxi narrativa. Una de les diferències que més crida l’atenció entre el relat del rei Jaume i el de Desclot rau en la profunda diversitat narrativa. La narració de Jaume I és més rica i variada, plena de veus i personatges, més detallista i més caòtica, bé per les capacitats narratives del mateix rei —no oblidem que es tracta d’un text amb una forta dimensió oral (Pujol 1991)—, bé per la seva voluntat de transmetre les seves impressions i la pràctica d’una guerra, plena de moments incerts i de dubtes. Tot i així, a la narració del rei sempre destaca la seva figura, a vegades amb ingènua autocomplaença, en les diferents facetes de guerrer i conductor de l’expedició intuïtiu i sagaç. És aquest fet que el duu, com en la relació dels esdeveniments de la seva joventut, a no amagar les diferències internes,32 els dubtes i els eventuals errors, com en la batalla de Portopí on l’excessiva distància entre els diferents cossos de l’exèrcit, a més de l’irreflexiu orgull pel llinatge, va portar els Montcada a la mort. Desclot, al contrari, té altres models retòrics i altres finalitats. Ell té una escriptura molt més pausada i racional, amb un notable equilibri entre narració i diàlegs, on es noten la seva cultura i la lectura de textos en llatí. Aquest aspecte d’equilibri es pot apreciar també en la revisió a la qual va sotmetre la primera redacció, revisió que no és només ideològica i d’enriquiment dels materials, sinó també estilística, amb reconsideració de la tècnica dels diàlegs, i una més profunda llatinització de l’estructura de la frase. I aquest ordre es transmet també als continguts de la narració: sense infravalorar la importància de la conquesta i les dificultats de les operacions, sobretot del llarg i aspre setge, Desclot presenta una expedició gairebé triomfal, ordenada, coordinada33 i amb poques baixes, amb una participació del rei decisiva però moderada, ben adient a un rei i lluny del complagut exhibicionisme del Libre dels fets. 32. Com per exemple les diferències entre Nunó Sanç i els Montcada sobre qui havia de guiar l’avantguarda (cap. 63), les divergències sobre si acceptar o no les propostes de pau del valí mallorquí (caps. 76-80), i la negativa del comte d’Empúries a participar en la reunió (cap. 78), detall reproduït als frescos del palau Aguilar. 33. L’única descoordinació que reporta, i lamenta molt (caps. 35-36), és la divisió de l’estol, una part a Santa Ponça i l’altre a Sa Porrassa «d’on fo gran dan e gran minva al rei e a tota la host», sense que aquest dan sigui clarament especificat.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 303

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

303

Això resulta evident, per exemple, en les narracions de la batalla de Portopí, que han estat jutjades com paral.leles i complementàries.34 De fet cada historiador dóna la seva versió de la batalla —els dos atents a amagar el fet que l’avantguarda guiada pels Montcada havia caigut en un parany—, que només en part es correspondrà amb com anaren de debò les coses. El rei Jaume — que, segurament, havia tingut l’oportunitat de fer-se una idea bastant precisa amb els relats d’altres participant a la batalla—, a gairebé mig segle de distància, compagina el recurs literari de narrar-la a través de l’experiència d’un protagonista, amb el fet de voler donar veu a aquells que havien de ser els seus records i les seves impressions del moment. D’aquesta manera, la forta sensació de caos i descoordinació, altrament un fet negatiu, adquireix la força del relat d’uns esdeveniments viscuts en primera persona. Desclot, per la seva part, tot i aprofitar el relat reial i el de l’informe, se situa com a narrador extern i proporciona una narració coherent i racionalitzada, en línia amb la seva presentació de tota l’empresa. Un últim element que hem de considerar és el de la seva àmplia i detallada narració, fet excepcional en la crònica abans d’arribar a l’època de Pere II en general, i en especial abans dels fets de Sicília i de la invasió francesa. No crec pas que aquesta particularitat la deguem només a la presència de fonts de molt bona qualitat. Tan sols comparant amb la successiva conquesta de València podem pensar que hi ha d’haver també altres raons. Una d’aquestes, al meu parer, és, com vaig suggerir, el caràcter de reivindicació del regne insular a la branca principal del casal de Barcelona. Sabem que la divisió dels regnes per part de Jaume I entre els fills, Pere i Jaume, no va gaudir de l’aprovació gairebé de ningú, sobretot al Principat. I, si Desclot va començar a escriure quan ja s’havien palesat les intencions de Jaume II de Mallorca de col.laborar amb el rei de França, aquest caràcter reivindicatiu es fa encara més determinant.35 El següent llarg capítol, el 49, està dedicat tot a la conquesta del regne de València i presenta unes característiques narratives, i doncs de tractament de les fonts, prou diferents. S’ha de notar que era senzill donar una forma narra34. Jaume I en parla als caps. 63-66; Desclot, als caps. 35-37. Per a l’episodi al Llibre dels fets, vegeu Cingolani 2007a: 190-193. 35. Vegeu Cingolani 2006: 51-547. La detallada narració de Desclot, a més, l’hem de veure en relació amb els cicles de frescos del palau Aguilar i del Saló del Tinell, il.lustratius de la conquesta de l’illa. Tot i la impossibilitat de precisar més la cronologia d’aquests frescos, tanmateix hi ha acord a l’hora de pensar que remunten tots als últims quinze anys del segle xiii, en un moment difícil per a la monarquia, al qual podia ser útil reafirmar els orígens del seu caràcter triomfador, després de la conquesta de Sicília i la victòria sobre els francesos, i quan s’havia tornat a incorporar a la corona el regne de Mallorca, s’havia conquerit Menorca, amb Alfons II, i, a la mort d’aquest, també en tornava a formar part el regne de Sicília, regne que Jaume II, juntament amb el de Mallorca, es va veure obligat a deixar només després del tractat d’Anagni de 1295. Em sembla, doncs, que és necessari veure la narració de Desclot a l’interior d’aquestes polifòniques instàncies celebratives i reivindicatives.

001-Jaume I FIN-3

304

25/3/08

12:17

Página 304

stefano maria cingolani

tiva unitària a l’empresa transmarina, resolta en una única expedició, malgrat les omissions, com tot el que afectà l’ocupació completa de l’illa després de la presa de la capital. Cosa que, al contrari, era impossible de fer per la submissió del regne de València, la qual es va estendre al llarg de més de deu anys. De manera que, bé havia d’explicar la presa i rendició d’innombrables castells i forces i presentar, així, una narració fragmentada —cosa que, evidentment, no li interessava—, bé havia de seleccionar un o més episodis significatius i organitzar-los en un relat que fos al més coherent possible, tot i que enormement simplificat en les seves implicacions històriques i socials. S’ha de dir que, a les Gesta Comitum, ja trobava un relat estructurat només al voltant de la conquesta de la capital, com a primer acte, i l’esment dels nombrosos castells que va haver de conquerir després, per tal de fer-se amb el domini de tot el regne. Tanmateix, penso que hi ha també altres raons que ajuden a explicar tan aclaparadora diferència narrativa entre les dues empreses del rei Jaume I. En el cas de la conquesta de Mallorca s’ha pogut comprovar el valor reivindicatiu de la unió del regne de Mallorca als dominis de la branca principal del casal de Barcelona, a criticar la divisió dels regnes i a justificar-ne la momentània reincorporació. Mentre, pel que fa al regne de València, aquestes raons no tenien importància, ja que formava part inalienada i inalienable dels dominis de Pere II i d’Alfons II, reis sota el regnat dels quals escriu Desclot. A més, Desclot intenta establir unes característiques de continuïtat entre els diferents monarques pel que fa als valors ètics, als models polítics i a les empreses, sobretot les conquestes, i ho fa, diria, fonamentalment per donar un rerefons ancestral a les actuacions de Pere II. Els dos pilars modèlics del passat són justament els dos comtes-reis conqueridors: Ramon Berenguer III/IV —el Bon Comte— i Jaume I. En el cas del primer, li és atorgat més ampli espai a la faceta de conqueridor, diguem-ne, marítim i a la de cavaller, mentre poc o cap n’és prestat a la de conqueridor terrestre, amb la gairebé nul.la atenció dedicada a l’adquisició, importantíssima, de la Catalunya Nova. Si pensem que l’activitat conqueridora d’aquell «segon Alexandre» que fou Pere II és justament transmarina, i no terrestre, em sembla que podem pensar que l’ampli relleu donat a la conquesta de Mallorca és motivat, a més de tot això ja comentat, per aquesta voluntat de crear una cadena d’imitació de comportament que portà a empreses transmarines, mentre que, en el cas de València, en no crear cap precedent per al rei Pere II, se li pot concedir menys relleu.36 Es pot adduir una última raó, relativa a la recepció i revisió, per part de Desclot, de la figura del rei Jaume I, revisió que actua sigui en la reducció d’espai concedit a aquesta segona empresa, sigui en la manera en què la relata. 36. D’altra banda, Desclot interpreta la reducció de la revolta sarraïna dels anys 1275-77 gairebé com una nova conquesta, ja que en acabar-la, escriu: «el noble infant En Pere hac conquest lo regisme de València» (cap. 77).

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 305

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

305

El Libre dels fets, principal i gairebé única font narrativa catalana conservada de la conquesta, presenta una relació que és bastant a prop de la realitat dels fets tals com van ocórrer (vegeu Cingolani 2007a: 207-261), a la qual es relaten totes, o gairebé totes, les operacions que, castell després castell, varen portar a la definitiva conquesta del regne. A banda d’això, Jaume I caracteritza el seu relat tot centrant-se, a vegades exagerant, sobre la seva figura i les seves actuacions.37 L’únic acte que al seu relat, podríem dir, no emana directament d’ell és tot just la decisió d’emprendre la conquesta. També en aquest cas, com ja havia fet per Mallorca, Jaume decideix dir-nos que la idea de la conquesta ve dels seus nobles, en aquest cas Blasco d’Alagó i el mestre de l’Hospital, Hug de Forcalquier (cap. 127). Desclot, al contrari, omet qualsevol operació prèvia als preparatius de conquesta de la capital per transformar una lenta penetració, amb avançades i control del territori deixat al darrere de l’avantguarda de la conquesta, en una única expedició des de Catalunya i Aragó fins al cor mateix del regne, empresa logísticament molt més complicada, per no dir impossible, i narrativament més ràpida i més brillant. Ja es pot dir que l’episodi de la batalla del Puig de Santa Maria, de la qual s’havia de parlar, a causa de les decisives conseqüències que va tenir, és ara del tot inventat, ara profundament modificat. Així ens trobem que, transcorreguts deu anys de la conquesta de Mallorca, a Jaume I li «venc en cor» de conquerir València, terra de frontera amb els seus dominis, als qual feia «molt gran dan» (cap. 49).38 Decideix, doncs, d’enviar un cos d’expedició, dirigit per Bernat Guillem d’Entença i Guillem d’Aguiló a «dues llegües de la ciutat de València en establiment a un puig que hom apellava lo Puig de la Cebolla e ara és apellat lo Puig de Santa Maria». Desclot no diu que en aquesta expedició, dirigida a ocupar i fortificar el Puig de Santa Maria, va participar també el mateix rei, que va arribar primer i va esperar «tres meses» (Llibre dels fets, cap. 213) a Bernat Guillem d’Entença. Al contrari, ens deixa entendre que va ser una escomesa únicament nobiliària. Per una banda, així, Jaume I, que ja té trenta anys, es comporta més com un rei, que organitza, mana i no s’exposa al perill participant en la guerra, sinó en els moments determinants. Per l’altra redueix el seu protagonisme, que al Llibre dels fets és màxim, a nivells absolutament secundaris i més aviat polítics, i no estrictament militars, bé en l’elaboració de l’estratègia a seguir, bé en la participació directa als esdeveniments. 37. I ho fa fins a tal punt que la batalla del Puig de Santa Maria ens és explicada mitjançant el relat que un missatger en fa al rei (cap. 217) i no de forma directa, detall aquest que, a primera vista, pot semblar realista i correcte des d’un punt de vista historiogràfic, ja que el rei no hi era present, mentre a la pràctica és un moment més de la gran construcció retòrica ‘reicèntrica’ que configura el llibre. 38. Compari’s amb la decisió d’Alfons I el Bataller de conquerir Fraga perquè els sarraïns que la regien «fan-nos cascun jorn gran dan» (cap. 2); o el mateix Jaume I, el qual ha «en cor e en voluntat» de conquerir Mallorca per «lo mal e el dan que el rei mallorquí fa tots jorns» (cap. 14) a les seves gents.

001-Jaume I FIN-3

306

25/3/08

12:17

Página 306

stefano maria cingolani

D’aquesta manera, l’episodi de l’ocupació del Puig de Santa Maria i de la batalla amb el rei de València assoleix un lloc central i un ampli desenvolupament narratiu, mentre que al Llibre dels fets havia estat fragmentat en diferents capítols i tota l’empresa adquiria importància narrativa, en tant que ideació reial, sempre que el rei tingués intervenció directa en els esdeveniments. El relat fet per Desclot de la batalla del Puig és, com he dit, gairebé del tot inventat, tot i que el cronista havia donat algunes dades correctes respecte al context dels esdeveniments (Cingolani 2006: 210-217). Al Llibre dels fets, el relat sembla cenyir-se més de prop al que es va esdevenir, i la batalla és vençuda amb pèrdues importants d’homes i cavalls que el rei haurà de reintegrar (cap. 219). Al contrari, a Desclot li agraden les batalles amb estratagemes, les victòries amb intel.ligència i sagacitat militar, més que per la força, i aquí n’introdueix un altre, d’estratagema, que serveix, també, per presentar la victòria com més creïble, vista l’enorme superioritat numèrica dels musulmans, i a fer més moguda i espectacular la batalla. No he pogut individuar la font de Desclot, ja que, tot i ser un lloc comú fingir que hi ha més soldats dels que són en realitat, aquest en especial ha de venir d’una batalla relatada en algun llibre d’històries, mentre que uns detalls que caracteritzen el relat es deixen individuar amb més seguretat.39 Així la batalla és guanyada, amb mínimes baixes: tan sols tres homes a cavall i set a peu, amb un gran botí de riqueses, armes, i, sobretot, cavalls, muls i rossins. A batalla perduda, els sarraïns estan tan espantats que es tanquen dins la ciutat murant totes les portes menys una. Mentrestant la notícia arriba al rei Jaume, el qual «mantinent aparellà-se amb molt gran host e anà assetjar la ciutat de València». Però sabem que les coses no van anar exactament així, ni l’atac a la ciutat va ser tan immediat. És a dir, que Desclot segueix reduint, simplificant i modificant. Tal com havia fet per a la conquesta de Mallorca —i més encara—, elabo39. Vegeu, per exemple, per a l’afirmació que els sarraïns que eren «tants que els plans e les montanyes n’eren cubertes, que gran feredat era del veer», això que diu per a la batalla de Las Navas de Tolosa: «que els plans e les montanyes n’eren tots cuberts; sí que el veer era gran feredat» (cap. 5); els sarraïns es desordenen i fugen «en tal guisa que los uns caïen morts sobre els altres»; els cristians empaiten i maten, tant que els cavalls «no pudien anar sinó sobre hòmens morts», i a la massacre de sarraïns «hac-n’hi ben deu mília que moriren sense colp, qui es gitaven los morts de sobre e morien de paor» (al Llibre dels fets trobem el mateix detall: «E moriren-ne molts qui foren ferits de glai e altres que no havien negun colp», cap. 218). Ara, el rei Jaume ha d’haver refrescat la seva memòria de la batalla, en la qual no va participar, gràcies a l’informe que en feren els mateixos expedicionaris, com admet ell mateix: «veus aquí les cartes dels rics hòmens e dels cavallers que vós lleixàs al Puig» (cap. 217), de manera que es fa difícil saber d’on extreu Desclot el detall, si de l’informe o de la crònica reial, ja que sembla distanciar-se’n per tota la resta de la descripció de la batalla; el detall de cavalcar sobre morts apareix també a les batalles de Las Navas de Tolosa i de Tagliacozzo (cap. 62). En els dos casos el detall li pot venir de les fonts d’on provenen les notícies de les batalles, ja que apareix a Rodrigo Jiménez per a Las Navas i a cronistes italians per a Tagliacozzo.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 307

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

307

ra un relat coherent i, en aquest cas amb poca informació, del qual no es desprèn res de l’efectiva lentitud i dificultat de les operacions; altrament, tot sembla haver estat una victòria ràpida i fulminant, amb una aclaparadora superioritat militar per part dels croats. S’omet tota notícia luctuosa i es transforma el rei en un gran coordinador darrere les línies de combat, traient-li tot el protagonisme. La rendició de Xàtiva, finalment, és l’únic episodi també detallat de la conquesta del regne de València, a part de la batalla del Puig i el setge de la capital, i és l’únic en el qual el rei assoleix protagonisme. Però no per les seves capacitats militars, sinó per la seva sagacitat política i el seu recte comportament com a conqueridor, modèlic en les relacions entre cristians i musulmans, com ho havien estat alguns episodis de la conquesta de Mallorca. Desclot elabora el seu relat a partir del de Jaume I, però el modifica fins a fer-ne tota una altra cosa, una peça de literatura exemplar amb tocs exòtics de notable qualitat. L’última secció de la crònica de Desclot que narra el regnat de Jaume I, caps. 65-73, que van des de la conquesta de Múrcia fins a la mort del rei, presenta uns problemes especials.De fet, la primera redacció, que per a la primera part del regnat era gairebé idèntica a la segona, amb poques modificacions de caràcter prevalentment estilístic, per aquesta secció és gairebé absent, ja que no es parla de l’empresa a Múrcia i els altres esdeveniments d’aquest decenni són narrats de forma molt sintètica i llargament incompleta.40 He proposat que aquesta considerable llacuna es deu al fet que el cronista, al moment de recollir materials per a aquesta secció i redactar-la, es veié ocupat per les tasques administratives degudes a l’expedició a Sicília, hagué de traslladar-se durant un parell d’anys a València i, un cop tornat a Barcelona, pel novembre de 1284 es va haver de dedicar a recollir informació sobre la guerra de Sicília i sobre els esdeveniments d’aquells temps, així que, al moment de donar per acabada la seva obra, a primers de 1286, no havia tingut l’oportunitat d’informar-se degudament. Al moment de revisar-la, per tal de completar la segona redació, va tornar sobre aquests anys per a integrar el seu relat. Així mateix, la configuració de les seves fonts sembla molt canviada. Per una banda, és possible que ja hi intervingués el record personal —sobretot per a les revoltes baronal i sarraïna dels anys 1274-76—, el de testimonis directes dels esdeveniments i memòries locals —en especial pel que fa a la resistència a la conquesta del regne de València, amb els episodis d’Albocor, del qual és l’únic testimoni, i d’al-Azraq—, i de la documentació —que sembla especialment present en el cas de la lluita entre l’infant Pere i Ferran Sanxis. Per altra banda, sembla que ja hagi intervingut una nova font escrita, el 40. Vegeu Cingolani 2006: 253-289 (per a l’anàlisi de la secció) i 702-708 (per al text d’aquesta part de la primera redacció); també era profundament diferent la secció precedent dedicada a Carles d’Anjou, caps. 52-64 (Cingolani 2006: 223-253, i 688-699 per al text).

001-Jaume I FIN-3

308

25/3/08

12:17

Página 308

stefano maria cingolani

Llibre de l’infant en Pere, que, almenys, estaria al darrere de la conquesta de Múrcia, i que explicaria la major atenció donada a l’infant Pere. Mentrestant, el Llibre dels fets és gairebé del tot absent fins al capítol final, el de la mort del rei, on torna a aparèixer amb citacions textuals.41 A què es deu aquesta absència? Ja he proposat d’acceptar que Desclot hagi pogut consultar el Llibre dels fets en més d’una ocasió i n’hagi pres apunts. Hem de creure, doncs, que al moment de redactar els minsos capítols de la primera redacció encara no hagués recollit els materials que li venien de la crònica reial? O hem de pensar, també, en un altra qüestió, potser alternativa o potser concurrent, relativa a la manera d’escriure del cronista i a la dificultat de relatar aquests deu anys en línia amb els criteris seguits fins al moment? Finalment, s’ha de plantejar també un altre condicionant: com representar el paper jugat per l’infant Pere en aquests esdeveniments? Ja que és a partir d’aquesta època, després del matrimoni a Montpeller amb Constança de Sicília en 1262 (cap. 51), que comença a tenir protagonisme. Examinem cadascun dels tres punts. És prou difícil demostrar que Desclot hagi tornat més d’un cop a consultar el Llibre dels fets; tanmateix hi ha almenys un element que m’ho deixa pensar. A la primera redacció era absent qualsevol record de la conquesta de Múrcia, fins al punt que en el ms. BC 152 es copia l’entrada relativa provinent dels Annals de Barcelona de 1278 que anava intercalant a la còpia del Llibre dels reis i a Desclot.Tot i que, com diré tot seguit, el relat de la conquesta de la ciutat presentava considerables problemes respecte al seu tractament, igualment podia haver recordat el fet de forma breu i neutra tal i com havia fet per a altres esdeveniments d’aquests anys. Però, no ho fa. Aquest element em deixa pensar que no havia de tenir més informació de la que havia trobat als annals, ja que sembla que en conegués una sèrie de la família Barcinonense, i per això no va escriure cap capítol amb unes dades que no havien d’excedir l’any de la conquesta i la victòria del rei Jaume. La segona qüestió, la compositiva, té un pes molt major i un nivell més elevat de credibilitat. Tal com havia fet fins al moment, Desclot havia anat escrivint, resumint i concentrant la narració al voltant de pocs episodis d’especial relleu. De fet, després de la conquesta de Xàtiva, havia introduït dos capítols relativament aïllats: el 50, molt breu, sobre els enfrontaments entre Jaume I i Alfons X (de 1254-55), i el 51, el relatiu al matrimoni de l’infant, aquest de transcendental importància per als esdeveniments futurs, quan passa a relatar les empreses de Carles d’Anjou, aquestes també necessària premissa per a la 41. Al moment en què el rei Jaume és informat de la mort del fill bort, Desclot escriu: «d’altra part aconortà-se’n molt tost, per ço com havia pensada tan gran malesa vers ell ne vers l’infant en Pere son frare» (cap. 70). Aquest comentari podria dependre del del rei al Llibre dels fets cap. 550, però també de la seva experiència personal o de la documentació (Cingolani 2007a: 347-365).

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 309

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

309

part central del seu text.42 Reduir, ara, en una narració orgànica els complexos successos dels anys 1265-1276 podia ser prou complicat i, tot i els apunts que podia haver pres del Llibre dels fets, no va tenir temps d’organitzar-los en narració a causa de la precipitació dels esdeveniments, un cop el rei Pere està organitzant l’expedició a Sicília. L’última qüestió també té la seva considerable importància, i no l’hem de veure com a alternativa, sinó com a concurrent: el paper de l’infant Pere, que ja he tractat àmpliament i que ara resumiré.43 El rei Pere havia de ser, evidentment, el protagonista principal de l’obra de Desclot. El problema amb el qual havia d’haver-se trobat al moment d’escriure la primera redacció era que les fonts disponibles per a aquesta època eren marcadament orientades a privilegiar el paper del rei. Per exemple, respecte a la conquesta de Múrcia, totes les fonts precedents a la mort de Jaume I li donen exclusiu protagonisme, mentre que és només a les escrites a partir de la seva mort que la intervenció de l’infant Pere assoleix un paper important i, fins i tot, determinant. A més, la crònica reial era absolutament jaumecèntrica, i això es devia a les intencions historiogràfiques del rei, agreujades, en aquest cas, per possibles enveges i per les desavinences amb l’infant ocasionades per Ferran Sanxis. Així que Desclot en un primer moment havia de trobar força dificultats per reordenar els materials de què disposava, prescindint ara de llur quantitat i qualitat, perquè el protagonisme de l’infant tingués tot el relleu que mereixia i que ell, el cronista, hi volia veure. Un moment de calma i de reflexió, més el possible coneixement del Llibre de l’infant en Pere, li hagueren de proporcionar idees i materials suficients per a donar a la secció la configuració que té en la segona redacció. Tanmateix, aquesta perspectiva seguia fent difícil la utilització del relat del Llibre dels fets, menys en la escena final de la vida del monarca: el discurs del moribund rei al seu fill, i la seva mort. A la segona redacció Desclot imagina, traslladant-lo a Valencia, i no a Xàtiva on va tenir lloc, un emotiu discurs del rei, ja al llit de mort, al seu fill. En la visió de Desclot, hem de veure en aquesta al.locució el mea culpa i el testament polític d’un rei conqueridor i valent, que havia creat la grandesa del regne, i, en fi, un elogi del seu successor. El discurs del rei moribund posa èmfasi en tots els punts principals de la ideologia reial construïda per Desclot: el valor, la glòria, la victòria, les conquestes i la justícia. Com es pot comprovar, queden palesos els deutes textuals amb el codicil d’Alzira del 20 de juliol, amb el Llibre dels fets i amb el Llibre de l’infant en Pere.44 Diria, doncs, que Desclot va tenir la idea d’acabar el relat del regne de 42. A la primera redacció, en lloc de l’expedició a Múrcia hi ha un breu relat de l’intent de croada del rei Jaume, de la intervenció d’Eduard I d’Anglaterra i de la catastròfica última croada de Lluís IX de França (caps. 65a-d, a Cingolani 2006: 702-705). 43. Cingolani 2006: 261-286 i 2007a: 317-334. 44. Vegeu les notes al fragment a Cingolani 2006: 280-282.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 310

stefano maria cingolani

310

Jaume I amb una escena retòrica i exemplar així com havia fet per al naixement i la conquesta de Mallorca. Aquella escena que trobem justament al Llibre dels fets, on, però, un rei Jaume moribund sermoneja el seu fill amb un discurs de caràcter religiós amb un fort component d’autoelogi, en línia amb la resta del llibre.45 La introducció d’aquesta escena en la segona redacció s’esdevé segurament per més d’una raó: en primer lloc, permet a Desclot d’aprofundir en la transformació de la seva crònica en un mirall de prínceps i compondre un paral.lel i precedent a la llarga escena de la mort de Pere II; en segon lloc, hi ha la necessitat d’acabar d’arrodonir el retrat de Jaume I en una direcció contrària a l’expressada pel mateix rei al seu llibre, tot i salvant-li el paper central d’heroi fundador, reduint al màxim l’element autoelogiatiu i, sobretot, religiós, per posar èmfasi en el model de monarca laic i guerrer. I per obtenir aquestes finalitats, l’escena del discurs final en el llit de mort era retòricament la més efectiva, també perquè tancava el cercle de les confrontacions amb el Libre dels fets. Stefano Maria Cingolani

BIBLIOGRAFIA Alvira Cabrer, M. (2000) «La Cruzada albigense y la intervención de la Corona de Aragón en Occitania. El recuerdo de las crónicas hispánicas del siglo xiii», Hispania 60, pp. 947-976. Alvira Cabrer, M. (2002) 12 de septiembre de 1213. El jueves de Muret, Barcelona, Publicacions Universitat de Barcelona. Alvira Cabrer, M. (2008) Pedro el Católico, Rey d’Aragón y Conde de Barcelona (11961213). Documentos, Testimonios y Memoria Histórica, Saragossa, Institución Fernando el Católico. Asperti, S. (1984) «La tradizione manoscritta del Libre dels feyts», Romanica Vulgaria: Quaderni 7, pp. 107-167. Batllori, M. (1974) «El cronista Bernat Desclot i la família Escrivà», dins Storiografia e storia. Studi in onore de Eugenio Duprè Theseider, Roma, pp. 123-150. Batllori. M. (1983) Orientacions i recerques. Segles XII-XX, Barcelona, Curial/Publicacions Abadia de Montserrat. Catalán, D. (1992) La Estoria de España de Alfonso X. Creación y evolución, Madrid, Fundación Ramón Menéndez Pidal. Catalán, D. (1997) De la silva textual al taller historiográfico alfonsí. Códices, crónicas, versiones y cuadernos de trabajo, Madrid, Fundación Ramón Menéndez Pidal. Catalán, D.-Jerez. E. (2005) «Rodericus» romanzado, Madrid, Fundación Ramón Menéndez Pidal. 45. Evidentment, al Llibre dels fets el capítol en qüestió no és d’autoria reial i depèn estrictament del codicil d’Alzira, tot i que l’autor interpreta bé el pensament del rei, si no és que hi havia estat present.

001-Jaume I FIN-3

25/3/08

12:17

Página 311

el LLIBRE DELS FETS del rei jaume i

311

Cingolani, S. M. (2003-04) «Historiografia catalana al temps de Pere II i Alfons II (12761291). Edició i estudi de textos inèdits: 1. *Crònica del rei Pere», Acta Mediaevalia 25, pp. 201-227. Cingolani, S. M. (2004) «Historiografia catalana al temps de Pere II i Alfons II (1276-1291). Edició i estudi de textos inèdits: 3. Gesta Comitum Barchinonensium IV», Llengua & Literatura 15, pp. 7-30. Cingolani, S. M. (2006) Historiografia, propaganda, comunicació. Bernat Desclot i les dues redaccions de la seva Crònica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Cingolani, S. M. (2006a) «“Seguir les vestígies dels antecessors”. Llinatge, regalitat i historiografia a Catalunya de Ramon Berenguer IV a Pere II (1131-1285)», Anuario de Estudios Medievales 36/1, pp. 201-240. Cingolani, S. M. (2007) [1ª ed. 2006] La memòria dels reis. Les Quatre Grans Cròniques i la historiografia catalana des del segle X al XIV, Barcelona, Base. Cingolani, S. M. (2007a) Jaume I. Història i mite d’un rei, Barcelona, ed. 62. Cingolani, S. M. (2008) Bernat Desclot, Llibre del rei en Pere, Barcelona, Barcino. Cingolani, S. M. (2008a) «Historia privada, historia pública. De la afirmación al discurso (985 ca.-1288)», Talia dixit, 3, en premsa. Coll i Alentorn, M. (1949-1951) Bernat Desclot: Crònica, ed. Miquel Coll i Alentorn, ENC, Barcelona, Barcino, 5 vol. Coll i Alentorn, M. (1991) Historiografia (Obres I), Barcelona Curial/Publicacions Abadia de Montserrat. García Fitz, F. (2003) La Edad media. Guerra e ideología. Justificaciones religiosas y jurídicas, Madrid, Silex. García Fitz, F. (2005) Las Navas de Tolosa, Barcelona, Ariel. González Antón, L. (1975) Las Uniones Aragonesas y las Cortes del reino (1283-1301), Saragossa, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2 vol. Gonzalvo i Bou, G. (1994) Les Constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles XI-XIII), Barcelona, Generalitat de Catalunya. Kieckhefer, R. (1989) Magic in the Middle Ages, Cambridge, Cambridge University Press. Marcos, E. (2007) La croada catalana. L’exèrcit de Jaume I a Terra Santa, Barcelona, Esfera del Llibre. MHCA, 1 Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, edició crítica de Stefano Maria Cingolani (Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, 1), València, Publicacions Universitat de València. MHCA, 2 Libre dels reis,edició crítica de Stefano Maria Cingolani (Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, 2), València, Publicacions Universitat de València. MHCA, 3 Els annals de la família rivipullense i les genealogies de Pallars-Ribagorça, edició crítica de Stefano Maria Cingolani (Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, 3), València, Publicacions Universitat de València, en preparació. MHCA, 4 Gesta comitum Barchinonensium (versió primitiva), la Brevis Historia i altres textos de Ripoll, edició crítica de Stefano Maria Cingolani (Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, 4), València, Publicacions Universitat de València, en preparació. MHCA, 5 Annals de la família Barcinonense i altres sèries d’annals, edició crítica de Stefano Maria Cingolani (Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, 5), València, Publicacions Universitat de València, en preparació. MHCA, 6 Bernat Desclot, Libre del rei en Pere, primera redacció, edició crítica de Stefano

001-Jaume I FIN-3

312

25/3/08

12:17

Página 312

stefano maria cingolani

Maria Cingolani (Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, 6), València, Publicacions Universitat de València, en preparació. Pujol, J. M. (1991) Jaume I, Llibre dels fets, versió a cura de Josep M. Pujol, Barcelona, Teide. Pujol, J. M. (1996) «The Llibre del rei En Jaume: A Matter of Style», dins Deyermond, A., ed., Historical Literature in Medieval Iberia, Londres, Queen Mary and Westfield College. Quer, P. (2008) La història i genealogies d’Espanya: una adaptació catalana medieval de la història hispànica, Barcelona, Publicacions Abadia de Montserrat. Riquer, M. de (1989) «Guillem de Cervera és Cerverí de Girona», Revista de Catalunya 28, pp. 127-138. Soldevila, F. (1970) Les Quatre Grans Cròniques, Barcelona, Selecta. Soldevila, F. (2007) Les Quatre Grans Cròniques, I. Llibre dels feits del rei Jaume, revisió filològica de Bruguera, J., revisió històrica de Ferrer Mallol, M. T., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Udina i Abelló, A. (2001) Els testaments dels comtes de Barcelona i dels reis de la Corona d’Aragó. De Guifré Borrell a Joan II, Barcelona, Fundació Noguera.