EL JACIMENT DE LA ROUREDA DE LA MARGINEDA (ANDORRA LA VELLA): UN MODEL DE POBLAMENT MEDIEVAL ALS PIRINEUS

V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS

Barcelona, 22-25 de maig de 2014

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 759 a 772)

EL JACIMENT DE LA ROUREDA DE LA MARGINEDA (ANDORRA LA VELLA): UN MODEL DE POBLAMENT MEDIEVAL ALS PIRINEUS Àlex Vidal* i Walter Alegria**

INTRODUCCIÓ. ANTECEDENTS DE LA RECERCA El jaciment de la Roureda de la Margineda es troba dins del terme de Santa Coloma (Andorra la Vella) a una alçada de 989 m.s.n.m., en un vessant relativament pronunciat, a la zona on conflueixen les valls d’Enclar i la vall Central, a una distància curta de l’estret pas on se situa el petit nucli d’Aixovall. Des de la segona meitat del segle xx es tenien unes poques notícies que feien esment d’algunes restes de murs i tancats relacionats amb marges i corrals per a animals. Malgrat això, l’indret no havia estat mai objecte de cap tipus de recerca arqueològica a pesar de l’incipient desenvolupament urbanístic.1 No obstant això, van ser els mateixos treballs de construcció d’uns nous habitatges els que provocaren la descoberta del jaciment l’any 1993. Després d’una documentació bàsica de les primeres restes i d’un estudi de valorització patrimonial que portà a terme l’any 2005 el Departament de Patrimoni Cultural d’Andorra, no va ser fins a l’any 2007 quan es desenvolupà la primera intervenció arqueològica, a càrrec de l’empresa d’arqueologia Estrats Gestió del Patrimoni Cultural SL, destinada a obtenir una avaluació fiable del potencial arqueològic i patrimonial de les primeres restes exhumades. Entre els objectius, s’hi comptava una delimitació aproximada de l’extensió del jaciment, l dos sondejos per determinar la potència estratigràfica conservada i una primera aproximació cronològica. Una segona fase d’intervenció encaminada a resoldre les mateixes qüestions es va fer uns mesos més tard del mateix any.

No obstant això, l’actuació més extensa va tenir lloc durant l’any 2008 (fase 3) quan va tenir lloc l’excavació en extensió de l’àrea delimitada, treballs que s’allargaren (fase 4) l’any 2009 amb l’excavació dels paviments localitzats als àmbits. Després d’una aturada de dos anys pel que fa a les actuacions d’excavació, des de l’any 2011 i fins a l’actualitat, s’han anat succeint fins a 4 noves intervencions arqueològiques projectades i dirigides des del mateix Departament que ha inclòs la finalització de diversos àmbits al sectors sud, oest i nord-est del jaciment.

CONTEXT GEOLÒGIC Vista la incidència cabdal que tindrà l’emplaçament escollit per a l’establiment de l’assentament de la Roureda de la Margineda cal fer una aturada pel que fa a les característiques geològiques i naturals de l’entorn.2 El substrat on s’emplaça el jaciment està format per sediments quaternaris d’origen fluvial (transportats per grans torrentades d’alta energia) que mostren una morfologia de ventall que enllaça la sortida del riu d’Enclar amb el fons de la vall del Gran Valira. Tot i que l’origen d’aquests dipòsits és fluvial, els còdols presenten una granulometria i morfologia més similar a la d’un dipòsit morrènic glacial més que no pas a un dipòsit d’origen estrictament fluvial. Aquesta similitud fa pensar que el ventall d’Enclar prové de l’antiga morrena lateral desmantellada pel mateix riu d’Enclar.

* Arqueòleg de Patrimoni Cultural d’Andorra. ** Walvia, Arqueologia, Restauració, Didàctica i Museïtzació 1. Com detallarem més endavant, aquest desenvolupament urbanístic afectà greument tot el sector nord-est de l’assentament, cosa que provocà la desaparició total d’una part important de les estructures. 2. Estudi geològic del Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra (Institut d’Estudis Andorrans).

759

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Figura 1. Situació del jaciment de la Roureda de la Margineda.

El dipòsit esta constituït per graves i blocs de mida centimètrica a mètrica envoltats per una matriu sorrenca grollera en una fàbrica suportada per clastos. Pel que fa a la litologia d’aquests últims, estan representats en dos tipus: les granodiorites i les cornianes, mentre que per a les sorres de la matriu, la litologia que més abunda són els grans de quars.

760

Resulta evident, doncs, que els condicionants geomorfològics de l’emplaçament van tenir una incidència directa en la formació d’aquest nucli i en les tècniques constructives que s’empraren. En aquesta línia, sembla també clar que els constructors van aprofitar les facilitats que oferia l’emplaçament com a lloc de continu subministrament in situ de pedres arrodonides, de fàcil extracció, per bastir els murs. L’alta disponibilitat de blocs de grans mides podria haver facilitat la rapidesa en la construcció del recinte, cosa que vindria a refermar la nostra proposta en relació amb una evolució arquitectònica de vida curta, des del seu origen fins a la fisonomia final, si més no pel que fa a la darrera fase d’ocupació.

EL JACIMENT. PARTICULARITATS FÍSIQUES I CONSTRUCTIVES Les intervencions portades a terme al jaciment des d’un bon inici deixaren al descobert un assentament que se’ns mostra de manera fragmentada ja que ha perdut una part, ara per ara indeterminada, de la seva extensió original. Ubicat en un terreny de vessant, els límits actuals del jaciment queden restringits per diversos factors que impossibiliten l’aparició de noves restes que ampliïn la superfície ocupada. D’aquesta manera, al límit nord del jaciment, just a tocar dels mur de fons dels àmbits excavats, s’alça un mur modern que dóna pas als habitatges actuals, la construcció dels quals va significar la destrucció de la continuació de les restes documentades en aquest sector. Al límit oriental, l’afectació d’una pista forestal per arranjar els terrenys agrícoles provocà l’eliminació també de part de les estructures antigues, com es pot observar en els testimonis dels murs seccionats presents al tall de dos dels àmbits

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

excavats. Una qüestió a part representa el límit occidental del jaciment ja que queda cenyit per un mur de terrassa de gran alçada que delimita la parcel·la on es localitzen les restes. Finalment, al sud-oest, es pot trobar encara un dens bosc (que de fet cobria també tota l’àrea excavada) que deixa entreveure alguns murs de consideració, alguns relacionats segurament amb marges. Val a dir que sobre aquest terreny es van fer diversos sondejos per confirmar l’existència de més estructures, els resultats dels quals van ser clarament negatius. No obstant això, no es pot descartar totalment la possibilitat de l’aparició de més estructures en un futur, com a mínim a la zona més propera a la zona excavada, ja que el límit de l’excavació en aquest sector és, en certa mesura, aleatori. Pel que fa estrictament a la zona excavada, inicialment coberta per una roureda, hem d’atorgar-li a aquest factor unes certes propietats preservatives i assumir que, en part, ajudà a la conservació dels murs. Però també es pot dir que en alguns casos hi perjudicà tant pel que fa a l’estabilitat dels murs, ja que arrelen en els fonaments, com pel que fa a la remoció de l’estratigrafia acumulada, cosa que en dificulta la distinció. La particular ubicació del conjunt de restes, concentrades en un terreny actualment força accidentat, amb un fort desnivell d’oest a est, no és més que el resultat d’una llarga evolució formal des d’un paisatge de vessant (amb unes característiques geomorfològiques específiques), a un medi intensament antropitzat per mitjà de l’amargenament parcel·lari per a l’explotació agrícola. Una de les conseqüències directes d’aquest important desnivell és la diferència de cotes, quant a l’alçada conservada, d’alguns murs depenent de la seva situació en el vessant. Respecte als murs, hem de fer un incís en les tècniques constructives ja que són determinants per entendre la distribució dels àmbits. Hi ha una important variabilitat quant a la construcció dels paraments, per la qual cosa es documenten diverses tècniques. En primer lloc, a les zones de trànsit o al mateix perímetre del jaciment, s’observa una particular combinació de murs constituïts per una munió de paraments a diferents alçades, amb un aspecte final d’esglaonament, i murs alçats amb doble parament de blocs poc treballats i farciment de pedruscall i llosetes. En tots dos casos les amplades són força variables i, a vegades, contundents. D’altra banda, els espais d’hàbitat i les seves subdivisions es conformen amb murs de doble cara, un xic més regulars, però amb materials sovint grollers i traçats igualment irregulars, talment serpentejants.

També es documenten alineaments simples amb una sola cara, que realment costa entendre que hagin pogut formar autèntiques unitats murals. En tot cas, una certa regularitat pel que fa a les amplades és fa evident en aquests darrers casos. El sistema constructiu desconeix la fonamentació excavada sobre el terreny i l’aparell es mostra excessivament irregular, amb grans blocs erràtics aprofitats sobre el terreny, i pedres de mides molt diverses, travades en sec o, com a molt, lligades amb fang. Es perfila, en conjunt, un cert desordre i irregularitat constructiva que posa l’èmfasi en la importància del factor adaptatiu a uns condicionats geològics. Algunes solucions tècniques passarien per l’ampliació de la base d’alguns murs com a reforç, o la simple acumulació de paraments similars a marges o feixes destinats a dotar de solidesa els murs principals davant un risc evident d’inestabilitat per les característiques del terreny. L’aparença d’un cert replegament de pedres usades en alguns dels murs podria ser conseqüència dels treballs vinculats a la neteja i arranjament o d’ordenació, de l’àrea més pròxima a la part habitada, per tal d’habilitar un espai propici per a la seva explotació. Finalment ha quedat al descobert un assentament en el qual es distingeixen diversos recintes vinculats entre si, que constitueixen unitats compactes i solidàries. Complexitat que no només es fa evident en termes constructius, sinó també estratigràficament, ja que la litologia dels blocs que formen els murs és la mateixa que compon el substrat geològic, cosa que complica la distinció entre estrats antròpics (enderrocs, paviments, etc.) i naturals.

EVOLUCIÓ CRONOESTRUCTURAL Les restes associades al jaciment de la Roureda de la Margineda evidencien una complexitat interpretativa superior a la proposada inicialment. Amb la interpretació de les primeres excavacions es definia el conjunt principal com una fortificació (les restes localitzades correspondrien al recinte sobirà), amb una cronologia situada entre finals del segle xii i el 1288, i proposava que formés part del conegut castell d’Enclar (Salvadó 2009). Com a tal recinte defensiu se li proposava un recinte emmurallat, torres i un disseny planificat, però la justificació que es tracta d’una obra de caràcter militar no és prou fonamentada segons el nostre parer, i no s’ajusta al registre arqueològic com veurem.

761

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

L’anàlisi de la nova part delimitada distingeix quatre ocupacions diferenciades, cadascuna de les quals respon a un ús de l’espai canviant segons les necessitats del moment. Aquest fet es tradueix en una forta acumulació d’estructures (murs, envans, escales, etc.) que se superposen de manera successiva en un espai molt reduït. Per tant, podem afirmar que el conjunt de restes respon a la intensa evolució constructiva d’un assentament humà que ha patit severes transformacions al llarg del temps.

gillées Paleochretiéennes) que ens aproximen als segles iv-vi (Rigoir 1968). Pel que fa a les ceràmiques reduïdes de cuina, el repertori tipològic es basa en olles amb paral·lels a Tarragona (Macias 1999), a Can Gambús, al Vallès Occidental (Roig; Coll 2011, 559-585), al Pla del Serrador (Muñoz 2007, 535-546) i Ca l’Estrada (Fortó et alii 2007, 547-558) ambdós al Vallès Oriental. Destaquen les olles amb encaix per tapadora i les vores motllurades tan característiques d’aquest període. A més d’aquestes, també apareixen dues gerres de probable adscripció tardoantiga.

Fase 1. Bronze Inicial

Per altra banda, curiosament a la zona més alta del jaciment també, s’han localitzar un total de 6 pedres de lliure o contrapès de premsa que es distribueixen al llarg d’aquesta terrassa de manera més o menys agrupada algunes de les quals, com veurem, es podrien relacionar amb una ocupació prèvia al període altmedieval on l’explotació de la vinya tindria un paper preponderant.

Les restes associades a l’ocupació de l’edat del bronze inicial (2.200-1.600 a.n.e) semblen pertànyer a un hàbitat semiestable bastit aprofitant l’espai lliure entre els grans blocs granítics dipositats de manera natural d’una manera similar a la ja documentada en diversos jaciments de l’entorn per a aquest període. Les restes ceràmiques relatives a aquest moment, dispersades de manera desigual en diferents punts de l’assentament, moltes vegades es troben els estrats d’anivellació originats en època medieval.

Fase 2. Antiguitat tardana (segles v-vii) Pel que fa a aquest període, les evidències materials són mínimes, però en diferents sectors del jaciment s’han documentat, de manera dispersa i sempre en estrats d’anivellació o farciment, diversos fragments de ceràmiques comunes que es poden situar entre els segles v-vii. Malgrat això, el nivell de coneixement que en tenim no permet assegurar l’existència de contextos clars per a l’antiguitat tardana. No obstant això, alguns elements documentats al registre insinuen una certa activitat humana en aquest indret en aquest moment. En primer lloc, tenim constància d’alguns retalls i murs de poca entitat i inconnexos, que se situen a la part més alta del jaciment, a l’oest. Aquests, molt desdibuixats a causa del bastiment dels habitatges d’època medieval, haurien de ser posats en relació amb una hipotètica ocupació tardoantiga tal com apunta la seqüència estructural que s’ha pogut establir. No obstant això, resulta evident que aquests minsos testimonis no poden ser suficients per destriar, ni molt menys, una fase estructural datada entre els segles v i vii.

762

Com apuntàvem, els materials tardoantics són minoritaris respecte a l’ocupació del segles xiii i xiv. Tot i això, hem detectat dos fragments de ceràmica de taula, en concret una vora de plat de sigil·lada, de forma indeterminada, i una vora de D.S.P (Derivées de les Si-

El territori andorrà d’època antiga, i més concretament la zona d’estudi, no és precisament orfe quant a la documentació d’elements associats a aquest model productiu. Al proper (i cabdal) jaciment del Roc d’Enclar s’ubica un fundus per a l’explotació de la vinya entre els segles ii i iv, que probablement dependria, igual que altres centres d’explotació dispersos, d’un centre de poder o gestor ubicat al fons de la vall (Llovera et al. 1997). La infraestructura militar bastida a continuació, un castellum (mitjan segle iv - mitjan segle v) donarà pas a un petit nucli d’hàbitat (segle v - mitjan segle vi) materialitzat en forma de fons de cabanes alçades amb materials periples, retalls irregulars i forats de pal que segueixen models àmpliament estudiats al territori català (Roig 2009). Al jaciment del Camp Vermell (Sant Julià de Lòria), entre els segles vi i vii, es documentà un taller metal·lúrgic amb un petit fornal així com altres elements associats amb una ferreria (Fortó; Vidal 2009). Com dèiem, la dispersió i estat de les restes aparegudes a la Roureda de la Margineda fa molt difícil entreveure la seva forma original, però no falten paral·lels a Catalunya o al nord i centre europeu (Rösener 1990) d’estructures lleugeres i entitat modesta, tipologia que s’allargarà durant tota l’alta edat mitjana. Precisament la llarga pervivència d’aquest tipus d’habitatge pot representar un element clau en la dificultat de distingir aquestes construccions de les formades al període immediatament posterior. En el panorama de la tardoantiguitat, i pel que fa a la distribució o implantació al territori d’un model

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

basat en el format de les villae, és probable l’existència d’un nucli principal o un seguit d’unitats poblacionals menors formades per uns pocs habitatges en una estructura territorial alveolar (Bolòs; Hurtado 2006, 32-35) distribuïdes pel territori amb una àrea de captació al seu voltant. El nom que prenen aquestes petites unitats varia segons l’autor, però viletes, llogarets o pobles són habituals (Riu 1983). Si assumim una estructuració del territori a partir dels segles v-vii (amb qualsevol de les denominacions possibles), una hipotètica ocupació a la Roureda de la Marginada en aquest moment hauria de ser posada en relació amb l’assentament primigeni del Roc d’Enclar, que exerciria com a centre de poder i control i alhora de recaptador del conjunt de la vall. Es planteja, doncs, una qüestió que no pot ser passada per alt, com és la coincidència de la proliferació d’aquests nuclis d’hàbitat amb un repunt de la pressió antròpica sobre el medi, que es tradueix, sobretot, en poblacions orientades a l’explotació dels recursos naturals (acció heretada d’antuvi) i a les activitats econòmiques de caràcter especialitzat segons els exemples dels jaciments presentats.

Fase 3. (segles viii-x) La distinció que fem d’una possible ocupació humana situada en aquest període es basa principalment en la lectura fragmentada d’uns pocs elements apareguts en el registre que semblen relacionar-se, segons la seqüència cronoestructural, amb un context anterior a l’origen del nucli d’hàbitat, a finals del segle xii. La realitat, però, és que la fragmentació de la informació ens obliga a mantenir certes reserves pel que fa tant a la seva identificació com a la seva morfologia. En aquest sentit, la reestructuració de l’espai efectuada a posteriori és de tal magnitud que desdibuixa en gran manera les construccions i els àmbits que s’adscriurien a aquest període. Malgrat tot això, tenim constància d’alguns murs concentrats a la zona sud del jaciment, que foren alçats seguint un model constructiu totalment diferent de les construccions posteriors superposades. Es tracta d’un total de cinc murs localitzats als àmbits 5, 12, 19, 22 i 26, que presenten una planta de tendència circular o ovalada sense arribar a tancar mai a causa de l’arrasament o al desmantellament i integració en la nova trama efectuada. Els murs conservats,

Figura 2. Planta del jaciment amb la situació de les estructures associades a la fase 3 (en negre). Dibuix: Àlex Vidal Sánchez.

763

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

d’una única filada, es basteixen principalment amb grans blocs no treballats (o mínimament retocats) de proporcions considerables (entre 90 i 120 cm), que componen el cos principal de l’alineació, combinats amb un segon grup de pedres de mitjanes dimensions que els traven. En tots els casos els murs es recolzen directament sobre el terreny geològic, però en dues ocasions (àmbits 19 i 26) s’hi instal·la un raquític fonament que ajuda a estabilitzar-los. Desconeixem per complet tant la seva distribució interior i funció com la seva interrelació en un possible assentament, la forma del qual també esdevé força oculta. Tan sols es documenten, en el cas de les construccions dels àmbits 5 i 26, els accessos a l’interior d’aquests àmbits. En tots dos, situats a la cara est de l’habitatge, s’observen el brancal i el llindar de la porta que donava pas a l’interior, i que seran amortitzats per a construccions posteriors. A banda d’aquestes construccions, la presència d’altres proves al registre podrien associar-se a aquesta fase. Es tractaria, doncs, d’estructures que per la seva posició estratigràfica podrien estar en relació amb l’ocupació que acabem de descriure. En primer lloc, i amortitzat per un mur originat a partir del segle xii, es documenta una estructura excavada al terreny de gairebé 1 metre d’alçada i de planta ovalada (d’uns 1,30 x 0,80 metres), que va ser totalment folrada de pedres de petites dimensions. No es va observar cap revestiment interior i mentre s’esperen els resultats analítics, es fa difícil precisar-ne la funcionalitat a part de pensar en algun element del tipus sitja o dipòsit. L’amortització queda fixada entre el segle xi i inicis del segle xii (datació a dues sigmes amb una distribució 1013-1155 cal DC / CNA 2614.1.1). En segon lloc, la localització als àmbits 23 i 17 de dos dels contrapesos associats a la premsa de vinya com a material aprofitat en murs fundacionals de la fase 4 (segle xii - xiii), podria estar indicant la pervivència (i potser expansió com veurem) d’aquet model econòmic de llarga tradició en aquest territori en concret. En aquest camp, no falten les referències documentals a l’existència de vinyes i a la producció de vi o a les mateixes premses de vi des de finals del segle x (Guillamet 1991). A l’àmbit 23, un darrer mur, amortitzat en la fase posterior, ha estat interpretat com un possible mur de contenció d’una parcel·la agrària.

764

Si l’abandó d’aquesta possible ocupació ofereix menys dubtes a causa de la datació de la instal·lació posterior durant la segona meitat del segle xii, la qüestió de l’origen és molt més incerta, ja que la distinció d’un grup molt minoritari de materials ceràmics respecte

als contextos posteriors no resulta gens determinant. Per aquest motiu haurem de centrar la recerca en els paral·lels ja coneguts a les valls i en les condicions socioeconòmiques que el podrien haver originat. A l’esmentat jaciment del Camp Vermell, la materialització d’una ocupació humana situada entre els segles viii i xi es tradueix en l’existència de dues cabanes excavades al terreny, bastides amb un sòcol de pedres d’una única filada, i a la qual s’hauria de suposar una superestructura construïda amb materials periples (op. cit. , 259). La primera, de planta ovalada, mentre que la segona presenta una planta absidal, cosa que recorda les localitzades a la Roureda de la Margineda. Mentrestant, al Roc d’Enclar serà precisament en aquest moment (segles ix - x) quan es produirà el procés d’abandó del vell nucli d’hàbitat, al qual seguirà el declivi i abandó progressiu del mateix castell d’Enclar (segles ix - x) (op.cit., 1997). Malgrat les evidents diferències en les dinàmiques de formació i de poder dels dos jaciments, resulta com a mínim interessant la coincidència en el temps de l’abandó d’aquest nucli i la fundació d’un nou nucli en un indret més “còmode” al fons de vall, en concret a la zona de la Margineda. Fora de l’àmbit andorrà no falten tampoc els exemples d’aquests tipus d’habitacions semiexcavades al terra del tipus fons de cabana, com és el cas de les localitzades al jaciment de l’Esquerda en època carolíngia (Ollich 1986). En definitiva, tots són exemples d’un sistema constructiu heretat (basat en l’ús mixt de materials sòlids, com la pedra per als sòcols i de materials periples per als alçats) que no canviarà a grans trets fins al segle xii. No obstant això, no existeix ni molt menys un model estàndard d’assentament, ja que com s’ha assenyalat molt encertadament l’adaptació al lloc implica una extrema flexibilitat, que es tradueix en una paleta molt variada de casos (Cursente 2000, 166). Dit això, com entenem, doncs, la formació d’un assentament com aquest en el context dels segles viii i x? Quina seria la xarxa de poblament on s’inscriuria? Segons algun autor (Viader 2003, 29) hi ha prou indicis a la documentació d’època carolíngia que mostren el territori andorrà com una unitat coherent o closa fraccionada en villae. Referències documentals relacionats, per exemple, amb la recaptació de tributs sobre tot el territori andorrà al segle ix (Baraut 1998, docs. 4 i 13), o amb l’execució d’una permuta execu-

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

tada l’any 988, on es cita la “villa de Sancta Columba” (de la qual podria haver constituït part les restes de la Roureda de la Margineda identificades) hi deixen constància. En el proper territori pallaresenc, per altra banda amb clars lligams històrics i geogràfics, també es defensa una fundació anterior per a la majoria dels assentaments esmentats per primera vegada als segles x i xi (Adell; Riu 1995: 626). Pel que fa al medi, els registres paleoambientals obtinguts per a aquests segles al territori andorrà (Ejarque 2009) mostren una intensificació de la pressió demogràfica a l’alta muntanya, relacionada amb un augment de les activitats ramaderes i agrícoles a partir del segle ix, amb una diversificació de conreus com la vinya. Les mateixes dades poden ser extrapolades al fons de vall on un creixement econòmic (amb continuïtat fins al segle xi) i l’augment de població associat, podria ser la causa del repunt de pressió sobre l’entorn natural en forma d’intensificació del conreu de la vinya, fonament econòmic, pensem, de la comunitat resident a la Roureda en aquest moment.

Fase 4. (finals de segle xi - mitjan segle xiii) Aquesta és clarament la fase més destacada del jaciment i a la qual s’han d’associar gairebé la totalitat de les estructures localitzades. Com veurem, però, dintre d’aquesta periodització hem pogut diferenciar una remodelació i ampliació que respon a un creixement del sector nord de l’assentament principalment. La interpretació d’un conjunt com aquest no és fàcil, ja que pràcticament no tenim cap evidència arqueològica sobre l’arquitectura dels pobles medievals andorrans per a aquest període. No obstant això, l’anàlisi del conjunt de dades ens permet plantejar l’existència d’un nucli d’hàbitat concentrat compost per diverses unitats domèstiques (cinc com a mínim), amb espais diferenciats, i una xarxa simple de carrers. El desenvolupament d’aquest assentament sembla respondre a un creixement orgànic i progressiu, amb un grau important d’improvisament i adaptació a les particularitats del terreny. Quant a la morfologia original d’aquest nucli (inicis del segle xii), cal dir que presentaria una planta irregular d’un conjunt compacte d’edificacions a causa de l’adaptació dels murs a l’orografia del terreny. Es poden delimitar fins a tres unitats d’habitació (UH) amb tres focs, distribuïdes sobre un vessant, però hi ha indicis de la ubicació d’un edifici diferenciat, al-

menys, a continuació de l’àmbit 19, totalment perdut. En tots els casos, es tractaria de cases amb accés directe al carrer, amb una distribució interna de 3 o 4 estances. Algunes d’aquestes estances o àmbits, separats per parets mitgeres, estarien dedicades a una funció específica com a estoc, graner o ferreria, però en general hem d’assumir una veritable polivalència dels espais domèstics que tal vegada podrien servir de cuina, rebost i menjador per exemple. Aquests habitatges esdevenen autèntiques unitats autònomes, que constitueixen per elles mateixes espais de residència i treball. La presència contínua al registre arqueològic d’enderrocs (disposats sobre els paviments de les habitacions i dels carrers), compostos bàsicament per lloses planes, evidencien el sistema constructiu de les cobertes, disposades a un sol pendent, amb lloses planes que podrien anar lligades amb argila o directament amb claus de ferro. Respecte als accessos, al sud del recinte es localitza l’entrada principal, que dóna pas al carrer central (seguint l’eix sud-nord), però proposem, com veurem, un segon accés al nord del jaciment (àmbit 23). Pel que fa als carrers, es construeixen combinant l’ús mixt de pedres disposades en pla per facilitar el pas i l’arranjament del mateix terra natural. El seu traçat és força irregular. Les seves ramificacions permetrien la circulació arreu i l’entrada directa als habitatges. Des de la porta sud, ben delimitada per la consistència dels murs que conformen aquesta façana, s’accedeix a l’interior del poblat a través d’una zona oberta o pati (àmbit 7) que tindria un ús comunal. És possible que aquest mateix indret estigués en funcionament durant la fase anterior, ja que l’arranjament d’aquest pati es porta a terme amb anivellacions que han estat datades entre els segles viii i x (datació calibrada a dues sigmes amb una distribució de 778-995 cal DC / CNA 2612.11). Al nord d’aquest espai, aïllat, es localitza un àmbit més reduït (àmbit 5), que presenta una planta quadrangular evolucionada a partir de la construcció arrodonida preexistent. Els nous murs s’adapten al traçat circular i li donen un aspecte més escairat. El nou disseny de l’espai significarà l’amortització definitiva de l’antiga porta situada a la cara est de l’habitació i l’obertura d’un nou accés al pati, a la façana sud. A l’interior no es documenta cap tipus de tractament del terra o paviment com tampoc cap element distribuïdor de l’espai. Això, juntament amb l’absència de materials ceràmics o elements domèstics fa pensar en un espai destinat a l’estoc o com a corral, fet que explicaria la necessitat de la transformació de la seva planta original. A l’altra banda del carrer (àmbit 13), es localitza un habitatge (UH 1), de planta rectangular amb un cert

765

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Figura 3. Distribució dels àmbits durant la fase inicial del nucli (fase 4). Dibuix: Àlex Vidal Sánchez.

766

desviament. L’interior està dividit en quatre estances enfrontades (dues a cada banda) comunicades entre si a través del passadís interior (àmbit 14), al qual s’accedeix des del carrer principal. Un paviment elaborat amb pedres planes fa pensar que aquest passadís estaria parcialment cobert. Al nord de l’edifici se situen els àmbits 1 i 2, tots dos de planta rectangular. Al primer , interpretat com a un possible magatzem, s’accedeix per mitjà d’uns esgraons de granit plans per donar pas a un interior escassament arranjat amb pedres planes. Al racó sud se situa un petit espai tancat (àmbit 33) que podria estar relacionat amb funcions d’emmagatzematge. A continuació de l’anterior, es localitza un nou àmbit (àmbit 2), de planta rectangular, no pavimentat, i al qual s’accedeix també des del passadís interior. L’excavació de l’interior no ha permès establir el seu ús concret. Més interessants són les habitacions disposades al sud de l’edifici. A tocar del carrer, es delimita un àmbit de planta quadrangular (àmbit 4) amb un parell d’esgraons que faciliten l’accés a l’interior, parcialment enllosat. A la cantonada sud-oest es documentà una gran llar de foc feta amb lloses de pissarres. En un costat de l’habitació, apareix una fresquera excavada al subsòl, de planta

circular i secció cilíndrica, que presentava les parets de pedres lligades amb morter de calç. El registre d’aquests elements semblen indicar l’ús d’aquest espai com a cuina. Finalment, al sud, s’aixeca l’àmbit 3, on es documenta una zona pavimentada amb pedres de granit ben treballades que semblen delimitar una àrea de treball específic. A l’extrem s’observa una gran pedra de granit esmicolada, resultat d’una activitat molt intensa de percussió a sobre. A l’extrem oposat de l’àmbit, un petit fornal folrat amb pedres i excavat al terra podria indicar que ens trobem en un espai dedicat a tasques especialitzades com veurem. Aquest hauria estat amortitzat a la segona meitat del segle xiv (datació a dues sigmes amb una distribució de 1324-1443 cal DC / KIA37712). A mitja alçada del carrer principal trobem un replà de pedra recolzat sobre façana oest d’aquesta casa, just davant d’una porta oberta al mur, cosa que indicaria l’existència d’un pis superior, donada la diferència de cota entre el carrer i l’interior de l’àmbit 2. A la banda contrària d’aquest carrer es localitza un nou espai (àmbit 6), pràcticament aïllat i nu d’ele-

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

ments interiors, al qual s’accedeix per mitjà d’un ample replà esglaonat de pedra. Les dades obtingudes aquí són minses i els materials ceràmics absents, fets que en dificulten la interpretació. Malgrat això, la seva ubicació, estanquitat i amplada de murs, fan pensar en algun espai dedicat a l’emmagatzematge. El carrer, o àmbit 15, pren direcció est a continuació del carrer principal. Al final podem trobar indicis d’un possible accés a una casa diferenciada (UH 2) a l’extrem oriental del jaciment, de la qual només es conserven els arrencaments del murs que conformaven dues de les estances (àmbits 18 i 19). Aquest mateix carrer reprèn un traçat nord de nou, i envolta un nou edifici (UH 3) al qual dóna accés. Malgrat perdre aquí el seu traçat original, l’enllosat que es documenta just al límit del jaciment podria significar la continuació de la xarxa viària en direcció nord per donar servei als habitatges més septentrionals del nucli. La UH 3 es conforma per tres estances principals, dues de les quals es troben subdividides en espais diferenciats. A l’interior de l’habitació que dóna al carrer (àmbit 29) es combina indistintament un paviment de pedra i l’anivellació del terreny natural. A l’extrem nord, dos murs delimiten un petit espai tancat (àmbit 30) de funció indeterminada, però molt similar al documentat a l’àmbit 33. A l’oest de l’habitació, a través d’uns esglaons de pedra s’entra a l’àmbit 9 o cuina. Diferents elements associats a aquesta activitat com deixalles, vaixella i estris de cuina han estat localitzats aquí. Es tracta d’un espai ben diferenciat, amb un enllosat de bona qualitat que serveix de zona de treball de la llar instal·lada al mur de fons de l’habitació. Respecte al traçat irregular d’aquest últim, hem de dir que podria respondre tant a una adaptació extrema al terreny com a la fossilització d’un mur de la fase anterior. Finalment, un mur mitger separa la cuina d’una tercera estança distribuïda en dos espais (àmbits 20 i 21) comunicats entre si. Poc podem apuntar sobre l’ús d’aquests espais, però insistim en les funcions d’emmagatzematge i treball desenvolupades a la planta baixa d’aquests habitatges. Per acabar, l’habitatge UH 4, al límit occidental del jaciment, presenta una major dificultat en la seva delimitació ja que representa la casa que ha patit una evolució estructural més intensa que desdibuixa la seva planta original. L’habitatge, de planta quadrangular, es componia de tres estances disposades en sentit nord-sud, amb un accés des del carrer (àmbit 23) a la façana nord del conjunt. Un primer espai empedrat amb petites pedres irregulars (àmbit 31),

provinent de l’exterior de l’edifici, feia les funcions de rebedor i donava pas a una habitació interior (àmbit 17) on el terreny natural havia estat arranjat per habilitar l’espai de circulació. No tenim, però, prou evidències per determinar-ne l’ús. L’accés al nivell de circulació de l’àmbit 11, a una cota superior, es devia fer a través d’una rampa esglaonada que partia del mateix rebedor. Al racó sud-oest de l’habitació, un paviment de pedres disposades en pla i lligades amb pissarres encaixades i terra. Aquest nivell facilitava el moviment i la neteja de l’àrea on s’havia ubicat una gran cuina bastida amb una gran llosa de pissarra que feia les funcions de solera. Un mur de fons al sud, amb una possible sortida a una àrea de treball oberta a l’exterior, delimitava l’habitatge.

Fase 5. (mitjan segle xiii- segle xiv) Les dades obtingudes a aquest sector nord del jaciment permeteren identificar una remodelació que afectà severament la UH4. La façana nord d’aquest edifici fou avançada, amb la qual cosa guanyà superfície a costa del carrer, i creà un nou àmbit a l’oest (àmbit 25) i un reduït espai d’ús indeterminat (àmbit 32) a la cantonada est. Els canvis originaren la substitució de l’antic accés a l’àmbit 11 des de l’àmbit 31 per un de nou a través de l’àmbit 25, facilitat per un esglaonament del paviment entre les dues habitacions. El nou i ampliat rebedor distribuïa ara l’entrada des del carrer i donava accés al cos superior (àmbits 25 i 11) per mitjà d’una escala. A l’interior de l’àmbit 25, enllosat just al sector de l’entrada, s’hi instal·là de manera centrada una gran llar de foc construïda amb una solera amb dues lloses planes i pissarres verticals que delimitaven la paret de fons. Malgrat la presència de les dues llars esmentades (als àmbits 11 i 25), defensem un ús simultani per a un possible ús diferenciat. Al sud, l’edifici preexistent també creix annexant una nova habitació (àmbit 12) de planta rectangular amb una nova llar de foc al racó nord-oest i una porta de sortida a una àrea oberta de treball al límit meridional del conjunt. Una datació de la fonamentació del mur de tancament oriental de l’habitació (a dues sigmes amb una distribució de 1261-1387 cal DC / CNA2609.1.1) situa la seva construcció a partir de la segona meitat del segle xiii dC, mentre que els materials d’amortització d’aquesta fase ens porten a un context del segle xiv. És possible que la planta d’aquest edifici es completés amb una darrera habitació confrontada a l’àmbit 12, però la profunda transformació esdevinguda aquí (àmbit 22) no permet comprovar aquesta teoria.

767

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Figura 4. Planta de l’evolució dels habitatges durant les fases 4 i 5. Dibuix: Àlex Vidal Sánchez.

L’altre gran canvi es produí al límit nord del nucli amb l’ampliació de la superfície habitada. Aprofitant el possible esfondrament del mur de tancament oest de l’UH3 s’alçaria un nou habitatge (UH 5), del qual només s’han conservat dos dels seus àmbits de funció desconeguda (10 i 24). Aquest nou edifici es recolzava parcialment al sud a la façana de la UH4 i delimitava a l’oest amb una zona de treball oberta (àmbit 23) reconfigurada a partir del tancament de l’espai a l’extrem occidental. A l’àmbit 24 es localitzava una porta que comunicava la UH5 i l’àmbit 23. Tot plegat originà la definició d’un nou espai de circulació seguint el perímetre de la UH 4.

768

Per acabar, hem de dir que s’observen algunes darreres modificacions estructurals que hauríem de situar en un moment indeterminat, però molt proper a l’anterior. Al fons sud de la UH4, mitjançant el tapiat de la porta, s’amortitzà l’espai exterior i es creà un petit espai destinat primer com a cuina (amb una llar) i després per a les cendres i deixalles del consum domèstic. Mentrestant, a l’àmbit 29 (UH 3) sembla que es creà una divisió de l’espai a través de l’aixecament

d’un nou envà. Potser en un moment posterior (o en la successió de diversos moments com a resultat de freqüentacions esporàdiques de l’indret al llarg procés d’abandonament i enderroc) cal relacionar la presència d’un llarg mur en terrasses que amortitza tot el sector sud-oest del jaciment, o l’aparició de petites feixes inconnexes. Per a les fases 4 i 5 disposem d’un repertori ceràmic característic dels segles xii - xiii, amb paral·lels a la província de Barcelona, i molt similars a la zona pirinenca, en concret al jaciment de Santa Creu de Llagunes (Pallars Sobirà). Destaquen formes idèntiques d’olles amb decoracions de línies excises en zig-zag, i gibrells d’idèntiques característiques (Álvarez; Roig, 2007: 243-257) (Roig; Molina, 2007, 268-277) (Melo, 2007, 430-441) (Roig, 2007, 617-633). Les ceràmiques vidrades del xiv estan representades per ceràmiques de verd i manganès, així com algun poal, característic també dels segles xiv-xv (Molina; Roig, 2007, 316-331). (Figures 5 i 6)

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Figura 5. Formes de ceràmica tardoantiga (part superior imatge). Ceràmica vidriada i amb manganès. Dibuix: Walter Alegria Tejedor.

Figura 6. Selecció de ceràmica grisa baixmedieval. Dibuix: Walter Alegria Tejedor.

769

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

CONCLUSIONS Insistim en la dificultat que representa la interpretació d’un conjunt com aquest a causa de l’escassetat de paral·lels al mateix territori andorrà. A part del mateix jaciment de la Roureda de la Margineda, només hi ha uns indicis d’estructures domèstiques al jaciment del Camp del Perot (op. cit., 2009) amortitzades en un període idèntic al nostre cas. En l’àmbit pirinenc, els exemples d’urbanisme i poblament medieval són més nombrosos, però poc estudiats encara. Es tracta també de nuclis concentrats constituïts per l’agregació no articulada dels habitatges, en els quals destaca una manca de regularitat en la formació d’uns espais públics que mai constituïren l’origen de la planificació urbana. En aquest grup destaca el jaciment de Santa Creu de Llagunes (Pallars Sobirà), model amb els qual, malgrat diferències evidents amb la Roureda de la Margineda (posseeix un mur perimetral, un fossat i es troba ubicat dalt d’una elevació), guarda veritables semblances. La recerca ha permès documentar una fase que correspon a un emplaçament agrupat amb carrers de traçat irregular i un mínim de tres habitatges amb una distribució interna similar. S’apunta igualment un possible origen previ (segles x o xi), mentre que l’abandó se situa clarament en el període comprès entre finals del segle xiii i inicis del xiv (Roig; Roig 2000, 217). Les coincidències amb el nostre cas són òbvies i van més enllà del pla urbanístic, ja que els contextos ceràmics i els estris de l’àmbit domèstic i laboral localitzats als dos jaciments presenten una gran uniformitat. Al poc conegut encara vilatge de Burg (op. cit. , 217), l’assentament presenta una planta irregular on el conjunt dels edificis s’adapten a l’orografia del terreny i les cases s’aixequen en terrasses. Amb un mínim esbós de la seva forma, la problemàtica apareix en intentar establir el seu paper en la dinàmica estructural del poblament andorrà d’aquest període. Com dèiem, desconeixem una estructura que podria variar des d’un únic nucli més gran fins a una xarxa alveolar de diversos nuclis de petites dimensions i cases aïllades. El que és més evident és que aquest procés s’inicià al territori andorrà en consonància a la resta d’assentaments d’aquest període dels Pirineus. Com assenyala encertadament M. Berthe,

els segles xi, xii i xiii són el període de naixement de les viles i els vilatges per un fenomen de reagrupament dels hàbitats preexistents (2000, 253). El procés de generalització de construcció dels habitatges totalment en pedra (substituint l’antic model de cabanes amb materials periples) s’hauria endegat també al llarg del segle xii. Potser el poblat de la Roureda de la Margineda representa un dels primers casos de bastiment únicament amb pedra, fet que per altra banda facilitaria la compactació dels habitatges. Un procés de concentració de l’hàbitat en el marc pirinenc ha estat igualment detectat a partir del segle xiii (op. cit.: 251). No podem descartar que aquest tingués a veure amb l’expansió de l’àrea habitada documentada a la fase 5 del jaciment de la Roureda. L’anàlisi d’altres dades (de caràcter documental) són també prou indicatives pel que fa a l’activitat econòmica desenvolupada, ja que permeten fins i tot teoritzar sobre la naturalesa i identificació de l’assentament. Al llarg del segle xiii les referències documentals3 a la vinya4 (moltes vegades associades a delimitacions de propietats o vendes) ubiquen, de manera constant, aquestes parcel·les en una zona associada a topònims (rocha Sancti Vicencii, l’ort de Malreu,5 villa de la Margineda), que han perdurat en el temps i que es situen precisament a l’entorn del jaciment. També hi ha referències a noms dels propietaris (P. de Malreu, Pere Losada de Malreu, Ferrera), i a la situació d’una ferreria (Fabrega) a la zona de la Margineda. Aquesta darrera resulta especialment interessant si recordem el gran nombre d’objectes de ferro (eines del camp, de construcció, oficis, armes, objectes de la vida quotidiana, de la vestimenta, etc.) recuperats al jaciment de la Roureda. Alguns d’aquests es concentren a l’àmbit 3 (UH 1), on recordem s’ha localitzat un petit fornal i un basament de pedra com a possible enclusa, tots ells elements que fan pensar en un establiment d’aquest tipus. El seguit d’aquestes cites i el registre arqueològic poden ser indicatius de la identificació de la Roureda de la Margineda amb un nucli de poblament que estaria situat entre els termes de Santa Coloma i la Margineda o que, per què no, en formés part (Fortó 2012). L’indret escollit per ubicar-lo, així com la morfologia, respondria a una combinació de factors endògens (model de vida adaptat a l’entorn natural) i exògens (camins, rutes, zones de pas i de control visual de la vall).

3. Baraut, C. 1990 (documents 27, 29 i 37). 4. Indicatives d’una activitat econòmica que perdurarà en totes les ocupacions identificades al jaciment, fet que podria explicar la contínua aparició de contrapesos de premsa reaprofitats en murs de totes les fases constructives.

770

5. Cal apuntar que l’indret on es troba el jaciment també es coneix actualment com la Roureda de Malreu.

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

BIBLIOGRAFIA Adell, J. A.; Riu, E. (1995). “Formes d’urbanisme, implantació d’esglésies i feudalisme a les valls altes del comtat de Pallars”. X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (1994), Actes, pàg. 625. Puigcerdà i Ossejà. Àlvarez, M.B.; Roig, J. (2007). “Noves aportacions al coneixement de la vila medieval de Gavà (Segles xiixii): La intervenció arqueològica al carrer de la Generalitat – Raval de Molins”. III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2006). Actes, p. 243257. Sabadell. Berthe, M. “Villages désertés Pyrénées”. A: Berthe, M.; Cursente, B. (ed.) (2000). Villages Pyrénéens, CNRS, Université de Toulouse-Le Mirail, Toulouse, p. 245-259. Baraut, C. (1988). Cartulari de la Vall d’Andorra. Segles ix-xiii. vol I, Govern d’Andorra, Andorra la Vella. Baraut, C. (1990). Cartulari de la Vall d’Andorra. Segles ix-xiii. vol II, Govern d’Andorra, Andorra la Vella. Bolòs, J.; Hurtado, V. (2006). Atlas Històric d’Andorra (759-1278). Conselleria d’Educació i Cultura. Govern d’Andorra, Andorra la Vella. Cursente, B. “Le village pyrénéen comme “village à maisons”. Premières propositions”. A: Berthe, M.; Cursente, B. (ed.) (2000). Villages Pyrénéens, CNRS, Université de Toulouse-Le Mirail, Toulouse, p. 157-169. Ejarque, A. (2009). Génesis y configuración microregional de un paisaje cultural pirenaico de alta montaña durante el holoceno: estudio polínico y de otros indicadores paleoambientales en el valle del Madriu-Perafita-Claror (Andorra). ICAC-Universitat Rovira Virgili, Tarragona. Fortó, A., Martínez, P., Muñoz, V. 2007. “L’ocupació tardoantiga i medieval a Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental)”. III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2006). Actes, p. 547-558. Sabadell. Fortó, A.; VIdal, A. “En los orígenes de Sant Julià de Lòria (Andorra). Las evidencias de ocupación durante la antigüedad tardía y la alta edad media (ss. V-XII d.C)”. A: QUIRÓS, J.A. (ed.) (2009). The archaeology of early medieval villages in Europe, Documentos de arqueología e historia 1, Universidad del País Vasco, Bilbao, p. 253-262.

Fortó, A. In pagus urgellienses in valle que dicitur Anorra. Un estudi arqueològic del territori andorrà entre els segles v i xiii. Treball de màster inèdit. Juny de 2012. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Guillamet, J. (1991). Aproximació a la història social, econòmica i política d’Andorra. Segles ix-xiii. Conselleria d’Educació, Cultura i Joventut, Govern d’Andorra. Andorra la Vella. Llovera, X.; Bosch, J. M.; Yáñez, C.; Ruf M.A.; Solé, X.; Vila, A. (Coord.) (1997). Roc d’Enclar. Transformacions d’un espai dominant, segles iv - xix. Ministeri de Cultura del Govern d’Andorra. Melo, J. (2007). “Intervenció arqueològica a l’edifici medieval de Torreferrussa (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental): Identificació de la Domus fortificada de Canalies (Segles xii-xiii)”. III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2006). Actes, p. 430-441). Sabadell. Molina, D.; Roig, J. (2007). “Un conjunt ceràmic del segle xiv a la vila de Sabadell: La intervenció arqueològica al carrer de Sant Joan, 26- Carrer de la Borriana, 19. ”. III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2006). Actes, p. 316-331. Sabadell. Muñoz, V. (2007). “L’assentament agrícola altmedieval del Pla del Serrador (Les Franqueses del Vallès, Vallès Oriental)”. III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2006). Actes, p. 535-546. Sabadell. Ollich, I. (1986) “Poblament i formes de vida al jaciment medieval de l’Esquerda a través del seu estudi arqueològic”. I Congreso de Arqueologia Medieval de España (1985). Actes, p. 553-568. Huesca. Rigoir, J. (1968). “Les sigillées paléochretiénnes grises et orangées”. Gallia, XXVI. Riu, M. (1983). “Una tipologia de l’hàbitat medieval al Pirineu: l’exemple d’Andorra”. Annals de la 1ª Universitat d’estiu a Andorra, 1982. El segle xiii. Conselleria d’Educació i Cultura, Andorra la Vella. Roig, A.; Roig, J. “Formes de poblament agrupat d’alta muntanya: la vall de Siarb (Soriguera, Pallars Sobirà)”. A: Berthe, M.; Cursente, B. (ed.) (2000). Villages Pyrénéens, CNRS, Université de Toulouse-Le Mirail, Toulouse, p. 209-220. 771

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Roig, J. (2003). “Santa Creu de Llagunes (Soriguera, Pallars Sobirà): un vilatge ramader d’època medieval al Pirineu”. II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2002) Actes. pàg. 837-842. Sant Cugat del Vallès. Roig, J.; Molina, D. (2007). “Primeres aportacions al coneixement del barri medieval de la sagrera de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occ.) Segles xii-xiii: La intervenció arqueològica al carrer de Sant Ramon, 9 – Passatge Rectoria, 4”. III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (2006). Actes, p. 268-277. Sabadell. Roig, J. “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Catalunya (siglos vi al x)”. A: Quirós, J. A. (ed.) (2009). The archaeology of early medieval villages in Europe, Documentos de arqueología e historia 1, Universidad del País Vasco, Bilbao, p. 207-252. Rösener, W. (1990). Los campesinos en la Edad Media. Crítica, Barcelona. Salvadó, I. (2009). “La fortificació andorrana de la Margineda (segles xii-xiii). Antecedents, evolució i característiques constructives poliorcètiques”. Arqueologia Medieval. Revista Catalana d’Arqueologia d’Arqueologia Medieval, 4/5. Viader, R. (2003). L’Andorre du IXe au XIVe siècle: Montagne, féodalité et communautés. Presses Universitaires du Mirail. Toulouse.

772