El fossar dels jueus de Tàrrega i el ritual funerari jueu dins O. SAULA [cur.] (2014) “Tragèdia al call. Tàrrega 1348”

5.2. EL FOSSAR DELS JUEUS DE TÀRREGA I EL RITUAL FUNERARI JUEU Anna Colet Marcé Jordi Ruiz Ventura J. Casanovas (2002), «Testimonis materials de la presència dels jueus a Catalunya en l’època medieval», a La Catalunya jueva, Barcelona, Àmbit i Museu d’Història de Catalunya, p. 155-156. 7

ACUR, FMT, Llibre de registre (1793), f. 105r, agraeixo aquesta referència documental a M. A. Farré, de l’ACUR. 8

J. M. Planes (1987), «Breu aproximació», p. 2. Encara que aquest sembla haver perviscut en la memòria d’alguns dels pagesos amb propietats a la zona (revifat potser a partir de la descoberta d’esquelets, a inicis del segle passat, durant la construcció d’una cisterna d’aigua). Segons el testimoni del pare del Sr. Ramon Sala Butxaca, que es remunta als anys 20 d’aquell segle, a casa seva hi havia la creença que la bona gent que travessava per la banda del turó del Maset on avui dia s’ha trobat el fossar dels jueus, rebia una especial protecció per part d’aquests. Agraeixo a l’Oriol Saula aquesta valuosa informació. 9

Segons aquest estudi, doncs, confirmat i ampliat després per les excavacions arqueològiques que s’hi han dut a terme, l’aljama jueva de Tàrrega tenia el seu cementiri fora de la vila emmurallada, a l’extrem més oriental del turó allargassat que s’aixeca a la part meridional d’aquesta i que avui en dia es coneix amb el nom de turó del Maset. A l’indret, fàcilment accessible des del call, s’hi arribava seguint el camí general que duia cap a Granyena (el recorregut del qual avui en dia correspondria al raval de Sant Agustí i al carrer de la Verge de Montserrat/avinguda de la Ronda) i quedava molt a prop del riu d’Ondara. La relativa llunyania del cementiri en relació al call (poc més d’uns nou-cents metres) i la seva ubicació en un turó situen en una mateixa línia el fossar jueu targarí i els cementiris d’altres calls catalans, com els Montjuïc dels calls de Barcelona i Girona, o el fossar del de Tortosa, situat també en un extrem del turó de l’Alcassaba (fig. 2).7 Els més de dos segles de presència jueva a la vila no van impedir que l’espai consagrat a cementiri jueu acabés desapareixent de la memòria col·lectiva dels targarins, per bé que una certa tradició documental administrativa testimonia la continuïtat del fossar jueu. En una sol·licitud per aixecar uns murs de protecció contra els lladres en unes finques situades en aquest indret, presentada el 30 d’agost de 1793, un tal Josep Ignasi de Çanou declara posseir-hi una «viña nombrada el Fosar dels Jueus».8 Més endavant aquesta propietat passà a ser coneguda com a «fossar del Çanou», ja sense cap altra referència al seu passat jueu.9 Les raons poden ser diverses. La primera i més òbvia, el desús, així com la progressiva pèrdua d’identitat de l’espai amb la desaparició de les pedres sepulcrals que senyalaven i ornaven les tombes. D’altra banda, durant els més de cinc-cents anys transcorreguts des del seu abandonament fins als nostres dies, l’erosió provocada per diversos agents naturals i per l’activitat humana (especialment l’agrícola i, darrerament, la caracteritzada per les extraccions de terra i els abocaments de residus) ha acabat alterant la superfície antiga del cementiri (colgant-ne alguns indrets i descobrint-ne d’altres fins a fer-los desaparèixer) i ha contribuït a emmascarar-ne el record.

Figura 2 // Camp d’esports de la Plana, amb del turó del Maset en segon terme, a l’extrem on es troba el fossar dels jueus de Tàrrega. Any 1948.

El jaciment arqueològic de la necròpolis de les Roquetes ha estat identificat com el fossar dels jueus de Tàrrega. La intervenció a les Roquetes es va iniciar a principi del 2007, atesa la voluntat de construir a la zona habitatges particulars. Durant la intervenció arqueològica, es van documentar i excavar un total de cent vuitanta-dues tombes individuals que presentaven inhumacions (més o menys ben conservades) i sis fosses comunes. L’excavació arqueològica va permetre excavar una gran part del cementiri medieval jueu targarí (fig. 1).

Figura 1 // Vista aèria d’un tram del sector nord del jaciment de les Roquetes durant l’excavació arqueològica del 2007. Foto: Oriol Saula, MCUT.

Foto: Jaume Calafell. Arxiu Nova Tàrrega.

134 EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA

EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA 135

El cementiri de les Roquetes es troba dins del conjunt de les necròpolis medievals jueves, que, d’una banda, compten amb documentació clara que situa amb força precisió el cementiri i, de l’altra, tenen la confirmació arqueològica d’aquesta adscripció cultural i religiosa, ja que al cementiri, durant l’excavació, es van recuperar dos anells amb epigrafia hebrea (MCUT 4457 i 4458). Segons David Romano, perquè les restes puguin ser considerades jueves, cal que s’apleguin textos documentals que s’hi refereixin ben explícitament, que apareguin restes epigràfiques en hebreu o bé que es trobin manifestacions materials de costums o ritus o tradicions jueves (ROMANO, 1994: 305). És molt difícil documentar ritus que siguin purament jueus, ja que fins i tot l’orientació dels enterraments jueus, amb el cap a l’oest i els peus a l’est, és un fet compartit amb els cementiris cristians, però en aquests darrers l’orientació s’acaba adaptant al voltant d’un nucli central, sigui un altar o una església (PALAHÍ et al., 2003: 4). Durant l’excavació arqueològica, es van documentar un total de 18 retalls de mida reduïda que no presentaven restes. L’explicació per a aquestes fosses de mida reduïda podria ser la mala conservació dels individus (a causa de l’acidesa del sòl) o bé podria tractar-se de tombes que es preparessin amb previsió, davant algun episodi d’elevada mortalitat infantil, la qual cosa durant l’edat mitjana no devia ser un fet excepcional. Tenim arguments per defensar ambdues probabilitats i pensem que es poden donar totes dues. D’una banda, comptem amb exemples a les Roquetes en què la fragilitat de les restes enterrades ha provocat que només es recuperessin petits fragments d’os, com és el cas de la tomba enterrament 62 (d'ara en endavant ENT), on, a més a més, es va recuperar un collaret o braçalet (MCUT 4461). Aquesta tomba pertanyia a un infant de molt curta edat, menor de tres anys. D’altra banda, comptem amb diferents tombes que serien un clar exemple d’aquesta previsió. Una d’elles és la tomba ENT 108, on s’enterra un individu infantil en una fossa quaranta centímetres més llarga que la seva mida. L’ENT 110 presenta una postura del tot forçada per encabir l’individu a la fossa doblegant-li les cames. L’ENT 158, tomba antropomorfa coberta amb lloses, també presenta una postura molt forçada per encabir l’individu a la fossa. L’ENT 175 està lateralitzat per poder encabir l’individu a la fossa, també; tot i així, sembla que la fossa es va adaptar a l’amplària de les cames un cop doblegades. Aquesta previsió en l’excavació de fosses es documenta en altres cementiris jueus medievals. A Barcelona es documenta una tomba en què la mida de l’individu inhumat no es correspon amb la de la fossa: és un individu infantil en una tomba d’adult. L’espai sobrer es reomple amb pedres. A Girona es documenten fosses en què el mort ha hagut de ser comprimit, o bé se li han hagut de doblegar els peus vers l’interior o fins i tot trencar-los-hi per poder encabir el cos dins la fossa (CASANOVAS, 2003: 511). Tot i la documentació arqueològica d’aquesta pràctica, sembla que la tradició jueva no n’és partidària: «Només es fa una fossa, la que ha d’acollir el cadàver del difunt, i es fa el mateix dia de l’enterrament» (VRIES, 2007: 260). Aquest fet posa de manifest que la tradició i la pràctica de la religió jueva no sempre són el mateix. «És ben cert que els textos rabínics recullen lleis i normes

de validesa general, però cal completar-les amb informació referent als costums del lloc» (ROMANO, 1994: 294). «També el regionalisme s’aferma en relació amb la mort» (GUTWIRTH, 1989b: 180). El ritual funerari jueu és força complex, ja que comença quan l’individu està a punt de morir i acaba un cop finalitza el dol. Dins aquest ritual, hi ha molt pocs elements que deixin restes físiques. A l’excavació de les Roquetes, s’han recuperat elements que fan referència a aquest ritual, com ara les agulles de mortalla de la tomba ENT 103 (MCUT 4446 i 4447) i la de la tomba ENT 75 (MCUT 4448). L’amortallament dels morts, del qual es té coneixement a partir de fonts documentals, com pot ser el cas d’un rabí valencià (CALVO, 2003: 591), a més de deixar restes materials, com són les agulles, es pot documentar a partir de la postura forçada de diversos enterraments, com ara la tomba ENT 115, on, tot i no conservar-se cap resta física de la mortalla, és evident que el mort fou embolcallat. De paral·lels d’agulles de mortalla, en trobem en diferents necròpolis medievals jueves, entre elles, les de Sevilla (SANTANA, 2006: 327), Valladolid (MOREDA i SERRANO, 2009: 39 i 46) i Terol (FLORIANO, 1926: 28). A la tomba ENT 88 es van recuperar, damunt el pit del sebollit, restes de filaments de plata (MCUT 4662) que s’han interpretat com el tal·lit, xal litúrgic que utilitzen els homes i amb el qual s’embolcallen un cop morts (VRIES, 2007: 254). Aquest xal era l’antiga vestidura habitual dels homes, però amb el pas del temps va quedar reduït a ús litúrgic. Pot estar fet de llana, lli, cotó o seda i, habitualment, és blanc amb bandes blaves o negres i està rematat als angles amb tsitsit (serrells als quatre angles del xal). Pot ser que la seva part superior, al voltant del coll i sobre les espatlles, estigui formada per una peça de tela cosida al xal amb fil de plata, que pot estar adornada amb pedreria (ROMERO, 1998: 122). S’han documentat també dos tocats en dues inhumacions femenines (ENT 37 i EST 10); aquests elements tenen paral·lels a la necròpolis de Montjuïc, a Barcelona (DURAN i MILLÀS, 1947: làm. vii); a la necròpolis jueva del Paseo de la Acera de Recoletos, a Valladolid (MOREDA i SERRANO, 2009: 34), i al cementiri jueu del barri de Nové M sto, a Praga (SELMI WALLISOVÁ, 2011: 280). Aquests elements es documenten a totes les necròpolis en individus femenins. L’anàlisi de les fibres dels tocats targarins va permetre la identificació de lli i seda, que combinen diferents trames i tints, documentant-s’hi fils de lli blau, tot i que la majoria eren de color cru. La seda està representada per fils de color cru, groc, vermell i verd. Hi ha tres tipus de fil entorxat (fil o corda de seda coberts per una làmina d’or, argent, etc.) que es diferencien pel gruix o per la torsió i amplària de la làmina que els cobreix. La làmina que envolta aquests fils de seda és metàl· lica, probablement de plata o amb aliatge d’altres metalls. Són teixits rics, atesa la profusió de seda i fils entorxats amb làmina daurada (XIRAU, 2012: 95) (fig. 2). Pel que fa a l’escatologia hebrea, tot sembla indicar que la inviolabilitat d’una tomba és un element de gran importància. Tot i així, hi ha raons per les quals és permès el trasllat dels ossos d’una tomba a una altra, sigui perquè així ho volien el difunt o la família, sigui per necessitats de la comunitat; també es permet el trasllat a causa de la mateixa situació de la tomba, exposada a agressions o pel fet d’estar Figura 2 // Restes de teixit trobat a l’ENT 37 de les Roquetes. Foto: Museu Tèxtil de Terrassa.

136 EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA

EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA 137

situada fora d’un cementiri jueu, o per decret administratiu. Selomó ben Adret, de Barcelona, en una de les seves responsa, afirma que és permès moure un cadàver d’una tomba a una altra i també un cip (ROMANO, 1994: 296; GUTWIRTH, 1989b: 178). A la necròpolis medieval jueva de les Roquetes de Tàrrega s’han pogut documentar dos enterraments secundaris (ENT 56 i ENT 57) situats l’un al costat de l’altre. Ambdós presenten forma de farcell, els ossos estan apilats curosament i fins i tot en un d’ells, l’ENT 57, es conserven restes del que sembla que podria ser el mateix fil metàl·lic que es va conservar a l’ENT 88 pertanyent al tal·lit (fig. 3). Trobem paral·lels d’enterraments secundaris a la necròpolis jueva de Lucena (Còrdova), on es van excavar dos enterraments secundaris dipositats en una tomba de fossa lateral. Els ossos, com en el cas de Tàrrega, estan agrupats curosament, la qual cosa fa pensar als investigadors que també s’hi hauria utilitzat un sudari amb aquesta finalitat (BOTELLA i CASANOVAS, 2009: 7). Pel que fa a la inviolabilitat de les tombes, al cementiri jueu medieval targarí trobem el cas de tres tombes que foren espoliades o remogudes: ENT 39, ENT 97 i ENT 122. En el primer cas, es tracta d’una tomba antropomorfa coberta amb lloses, situada a la part sud-oest del cementiri (la que pensem que és la part més antiga). Durant la intervenció arqueològica, es va poder observar que l’enllosat que cobria la fossa havia estat remogut i que de les restes inhumades només es conservava in situ la part distal d’ambdues cames i els peus, així com la part posterior del crani, a falta de la resta de l’esquelet.

Els altres dos enterraments són inhumacions en taüt situades a la part est del cementiri. L’ENT 97 planteja dues hipòtesis. La primera parteix de la possibilitat que fos un enterrament secundari, és a dir, que es traslladés el mort dins un taüt fins a les Roquetes. Aquest trasllat s’hauria produït en un lapse de temps suficient perquè comencés la descomposició del cos, però sense que el procés fos complet, ja que hi ha una certa connexió anatòmica en els membres. Seria aquest trasllat el que faria que certes parts del cos es moguessin de la seva posició original dins la caixa. A favor d’aquesta hipòtesi tenim el fet que les restes presenten efecte acordió, de manera que estan concentrades a la part oest de la caixa. La segona hipòtesi és que es remogués el cos a la mateixa necròpolis: un cop començada la descomposició, que s’obrís la caixa, es remenés el mort i s’espoliés. Pel que fa a la tomba ENT 122, el cos fou remogut a la mateixa tomba, de manera que restà algun os en la seva posició original i la resta quedà dipositada en forma de paquet damunt la pelvis. La remoció del cos es féu quan la descomposició ja era total, atès que no s’observen connexions en les peces remogudes. Des del moment de la inhumació fins al moment en què el cadàver fou remogut, podem afirmar que el lapse de temps entre ambdues accions fou, almenys, de gairebé dos anys. No tenim constància documental de violacions de tombes a les Roquetes, a excepció del document del 1307 pel qual el bisbe Ponç autoritza els jueus de Tàrrega a tenir el seu propi cementiri. En aquest document també es fa referència explícita a la prohibició, sota amenaça de pena canònica, d’envair o mutilar el cementiri, així com de desenterrar cadàvers (CASANOVAS, 2003). Creiem que la violació de les tombes esmentades es dugué a terme després de l’expulsió del 1492; d’altra manera, en tractar-se d’un fet molt greu, trobaríem queixa de l’aljama a les autoritats, tal com es recull quan un ramat pastura a l’indret on s’ubica el cementiri (MUNTANÉ, 2007: 106). El taüt i el baiard, segons la tradició, han d’estar fets de fusta lleugera, sigui avet o pi, han de ser de poc gruix per facilitar-ne la descomposició i no han de dur cap mena d’abillament.1 De restes de taüts, en trobem en la immensa majoria de les necròpolis medievals jueves que s’han excavat, sigui per la conservació de la mateixa fusta o bé per la presència i la disposició dels claus de ferro (CASANOVAS, 2003: 520). L’ús de taüts i baiards es documenta també a les Roquetes. Aquests elements, en alguns casos, s’han conservat en molt bon estat, com és el cas dels taüts de les tombes ENT 172 i ENT 12, fet que ens ha permès conèixer les mides de les caixes. En altres casos, podem suposar el seu ús a partir dels claus de ferro que han quedat un cop la fusta del taüt s’ha descompost, com és el cas de l’ENT 115 o de l’ENT 154. El baiard era una mena de llitera que s’utilitzava per traslladar el mort al cementiri quan no es feia servir taüt. Un cop arribats al cementiri, aquesta llitera es

La doctora Raquel Piqué, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va fer l’analítica de les restes de les Roquetes i va certificar que es tractava de fusta de pi. «Informe de l’anàlisi anatòmica de la fusta i atzabeges del jaciment de les Roquetes i del carrer de la Font, 7-9 (Tàrrega)», abril del 2008, inèdit. 1

Figura 3 // Enterrament secundari. ENT 57. Foto: Anna Colet, MCUT.

138 EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA

EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA 139

dipositava damunt el cadàver, a manera de tapadora. També hem pogut documentar aquest element durant l’excavació arqueològica. L’exemple més ben conservat és el de la tomba ENT 84. Aquest baiard, conservat gairebé sencer, recolzava sobre uns encaixos realitzats a les parets llargues (la nord i la sud) de la fossa (fig. 4). També hem pogut documentar diferents tipus de subjecció d’aquests baiards, com el de la tomba ENT 29, on recolzava sobre sis pedres, disposades de dues en dues a banda i banda del cos, a l’alçada del cap, dels genolls i dels peus. Un altre fet que cal remarcar és que no hi ha superposició de tombes, a excepció d’un cas en què es tallen les fosses (ENT 117 i ENT 118), sense afectar, però, les inhumacions. El fet que només existeixi un nivell de tombes a les Roquetes i que no hi hagi enterraments tallats per d’altres més moderns és indicatiu de dos fets: el primer és que no hi ha pressió demogràfica sobre l’extensió del cementiri; el segon és que, a banda de les làpides, devia haver-hi algun tipus de senyalització de les tombes (una senyalització que, en no haver arribat als nostres dies, devia ser de material perible). A les Roquetes no s’ha documentat cap làpida ni cap element que pogués haver funcionat com a assenyalador de tombes, tot i existir-ne testimonis en l’àmbit documental (MUNTANÉ, 2007: 107). Pel que fa a la tipologia de les tombes, les diferents excavacions posen de manifest que no s’utilitzen tipus de tombes específics en les necròpolis jueves. Les tipologies de tombes que es documenten en aquest tipus de cementiris són les mateixes que les que utilitza la majoria cristiana, però, a diferència d’aquesta, conserven els models més temps.

Figura 4 // Restes de fusta conservades del baiard de l’ENT 84.

Pel que fa al cementiri targarí, es documenta un únic nivell de tombes, la qual cosa fa impossible una datació relativa dels diferents tipus de tomba. Per poder fer una aproximació a la cronologia dels diferents tipus de fossa utilitzats a les Roquetes, ens remetrem a les excavacions dutes a terme a Montjuïc de Barcelona i Montjuïc de Girona, ambdós cementiris amb excavacions recents. La superposició d’enterraments ha possibilitat una aproximació cronològica als diferents tipus de fossa utilitzats per les comunitats jueves medievals de Girona i Barcelona. Prenent com a model aquests dos cementiris, tenim que els tipus de tomba més antics que s’han utilitzat són l’antropomorf i el de banyera amb coberta de lloses, seguits pel de banyera i taüt, sent el més modern el de fossa simple. Tot i així, a Barcelona s’ha documentat la coexistència d’aquests tipus de fossa durant els segles xiii i xiv. A les Roquetes, en el sector excavat, a la part oest del cementiri, trobem una concentració de fosses cobertes amb lloses, siguin de banyera (fosses simples) o antropomorfes (fig. 5). La coberta de lloses desapareix a mesura que les tombes s’ubiquen més a l’est, fins al punt que és present només en algun cas molt esporàdic (ENT 185). Les tombes de banyera amb taüt són esporàdiques a l’oest de la intervenció, de manera que són molt més presents com més a l’est se situen. Tenint en compte la cronologia dels diferents tipus de fossa de Barcelona i Girona, la situació de les fosses comunes respecte de les que presenten coberta de lloses, així com la datació a partir de dos conjunts numismàtics d’aquestes fosses comunes, fan plausible la hipòtesi d’un creixement de la necròpolis d’oest a est. Aquesta hipòtesi ve reforçada per la datació radiocarbònica que es va fer a partir de quatre mostres: FS 164 (unitat estratigràfica 1220, d'ara en endavant UE), ENT 165, ENT 167 i ENT 179 (fig. 6). Tres de les inhumacions que es van datar corresponen a fosses de tipus banyera; la quarta, a una de les fosses comunes. Les datacions confirmen aquesta ocupació de la necròpolis d’oest a est, alhora que confirmen també la proposta de datació de les fosses comunes (atribuïdes a l’avalot del 1348) i la utilització dels tipus de tomba durant llargs períodes de temps. Durant la intervenció arqueològica, es va canviar el clavegueram de la zona on s’ubica la necròpolis, fet que va permetre, durant el seguiment arqueològic, comprovar l’extensió del cementiri. Aquest fet, juntament amb les dades proporcionades per les datacions radiocarbòniques i la tipologia de les tombes, ens permet fer una proposta d’ocupació del cementiri. La necròpolis creixeria d’oest a est i estaria limitada pels costats nord i est pel camí que duia a Granyena, mentre que el límit sud estaria condicionat per la topografia del turó on s’assenta el jaciment. Cal tenir present que les tombes, com també passa a la necròpolis jueva de Lucena, deixen d’aparèixer a mesura que ens allunyem vers l’est. Pel que fa al seu límit pel costat oest, el més proper al call, no l’hem pogut documentar, ja que actualment hi ha un carrer i el sector està construït. Tot i així, no creiem que el cementiri s’estengués molt més vers aquest costat. Tot i aparèixer als documents la possibilitat que el cementiri targarí fos clos amb murs (MUNTANÉ, 2007; CASANOVAS, 2003), no hem pogut documentar Figura 5 // Tomba individual antropomorfa. ENT 51. Foto: Anna Colet, MCUT.

Foto: Anna Colet, MCUT.

140 EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA

EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA 141

5.3. L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA A LES FONTS DOCUMENTALS Josep Xavier Muntané Santiveri

durant la intervenció l’existència d’aquest tancament. Tenint en compte la denúncia que fa l’aljama jueva perquè un ramat hi entra a pasturar (MUNTANÉ, 2007: 106), creiem que el cementiri no estaria tancat. Només s’ha documentat un cas, almenys arqueològicament i fins al moment, en què el cementiri tenia mur perimetral: el cas de Sevilla (SANTANA, 2006: 325). Documentalment, comptem amb referències sobre les portes i tàpies dels fossars dels jueus de Tortosa (CURTO, 1991: 405), Vic, Palma i Xàtiva (CASANOVAS, 2003: 510).

ESTRUCTURA

pMCcorr.

error

δ13C (‰)

age (y)

error (y)

cal 1σ (BC)

cal 1σ (BC)

cal 2σ (BC)

cal 2σ (BC)

cal 3σ (BC)

cal 3σ (BC)

FS 164 (ue 1220)

92,14

0,31

-15,2

658

27

-1287

-1384

-1280

-1391

-1274

-1399

ENT 165 (ue 1156)

92,70

0,30

-18,5

609

26

1304

-1395

-1297

-1402

-1287

-1412

ENT 167 (ue 1163)

92,44

0,31

-21,2

632

27

-1296

-1388

-1287

-1396

-1281

-1406

ENT 179 (ue 382)

94,07

0,31

-19,6

491

26

-1419

-1438

-1409

-1446

-1327

-1457

Figura 6 // Gràfica de les mostres de C14 d’un individu de la FS 164 i de tres enterraments individuals de diferents punts de la necròpolis de les Roquetes.

La documentació medieval relacionada amb els avalots antijueus de 1348 a Catalunya atribueix al de Tàrrega una intensitat i violència més grans que a la resta. I això que no es tracta pas d’una documentació homogènia.1 La part més important prové de l’ARB. Es tracta de documents oficials, expedits per la Cancelleria reial. Llegits cronològicament permeten resseguir l’evolució dels incidents: la constatació inicial en què l’amenaça d’un atac contra la població jueva passa a ser percebuda com a real, i els intents, de part del rei, de fer-hi front; la notícia dels assalts perpetrats contra els calls; les decisions adoptades per restablir la situació, fer justícia i compensar les arques reials de les pèrdues ocasionades per la mort de jueus. El gran nombre de documents expedits amb motiu de l’atac al call de Tàrrega facilita aquest seguiment en el nostre cas i n’apunta també la seva rellevància.2 L’altre testimoni dels fets, coetani d’una part de la documentació oficial esmentada, es troba en l’Émeq refaim o Vall d’ombres. Aquesta obra, escrita per Khaiim Galipapa i actualment perduda, contenia un relat general dels fets de 1348. La part del relat medieval que ha perviscut fins a nosaltres es troba enclosa dins de la crònica hebrea de Iossef ha-Kohén: Émeq ha-bakhà o Vall de llàgrimes (Voltaggio, segle xvi). Gràcies a l’honestedat del cronista renaixentista, el qual, a l’hora de descriure els fets de 1348, indica ben clarament la font que segueix,3 podem fer retrocedir bona part de la història que narra fins a l’any mateix dels atacs. D’aquesta duplicitat de fonts hem reproduït, en apèndix, els textos que més bé descriuen el que va passar durant l’avalot: la relació que el 1349 en van fer els secretaris de l’aljama targarina a la cúria reial i el relat de Galipapa. No hi trobareu cap document local perquè els d’aquells anys s’han perdut. Els llibres d’actes del Consell s’interrompen l’any 1344 i no es reprenen fins a l’any 1361. Sabem que a Tàrrega l’epidèmia de pesta va provocar una reducció del nombre de membres del govern local,4 però el fet innegable és que de reunions se’n van continuar fent. I d’alguna manera s’havia de deixar constància dels acords a què s’arribava. Però aquells llibres d’actes no s’han conservat. Tampoc ho han fet les inquisicions dirigides per l’autoritat reial a fi d’esbrinar els fets i cercar els culpables. A partir de l’anàlisi, doncs, de les fonts de què disposem proposem les conclusions següents sobre el que aquell estiu va passar a Tàrrega.

La

J. X. Muntané (2009a), «Itinerari pels documents», p. 158-179. 1

A més a més d’aquests reculls de documents, la major part dels quals inèdits, Amada López va escriure un article sobre els atacs als calls catalans que es van produir com a conseqüència de la pesta que és de consulta obligada, A. López (1959a), «Una consecuencia de la peste negra en Cataluña: El pogrom de 1348», p. 92-131. Hi tracta de manera pormenoritzada alguns d’aquests assalts servint-se de la informació continguda en els documents que havia recol·lectat. L’assalt al call de Tàrrega es troba a les p. 115-126 i és, de tots els que ella estudia, el que té una extensió més gran (el precedeixen els capítols dedicats als avalots de Barcelona, p. 97-106, i Cervera, p. 106-115, i el segueix l’estudi, més general, dels assalts als calls de Lleida, Girona i València, p. 126-131). 2

Iossef ha-Kohén indica l’inici i el final de la part del seu llibre que depèn del relat de Khaiim Galipapa, K. Almbladh (1981), Joseph ha-Kohén. Sefer ‘Emeq ha-Bakha (The Vale of Tears) with the chronicle of the anonymous 3

Corrector, Upsala, Almqvist &Wiksell, p. 27 i p.

‫ מז‬lín. ‫טו‬

‫ מח‬lín. ‫כה‬.

i p.

A. López (1956), Documentos acerca de la peste, núm. 26 [22.10.1348]. 4

data de l’avalot

Sabem que el call de Barcelona, el primer en ser atacat, ho fou el 17 de maig de 1348, que era dissabte, dia consagrat al repòs en el judaisme, tal com consta en un

142 EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA

EL FOSSAR DELS JUEUS, LES FOSSES COMUNES DE LES ROQUETES I L’ASSALT AL CALL DE TÀRREGA 143