El convent franciscà de Jesús (Tortosa) al segle XVIII

LA CONSTRUCCIÓ DEL CONVENT FRANCISCÀ DE JESÚS (1732-1792) els fonaments d’un poble JOAN-HILARI MUÑOZ I SEBASTIÀ

Foto coberta: Portada de l’antiga església conventual (actual parròquia) de Jesús. (Fotografia Joan-Hilari Muñoz) El color de fons de la contraportada està basat en el que tenia al segle XVIII l’hàbit dels franciscans recol·lectes. Edició: EMD de Jesús Amb la col·laboració de:

® Del text: els autors. ® De les fotografies: els autors. Impressió: Impremta Querol, S.L. D.L.: T 1.840-2014

Presentació (Pere Panisello Chavarria) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 Pròleg (Maria Garganté Llanes). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23 El convent abans del segle xviii . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 Els orígens: la capella de sant Bernabé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 La construcció d’una nova església (1445-1448). . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 L’esplendor del segle xvi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 Les dificultats del segle xvii . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 Seixanta anys d’obres en el monestir (1732-1792). . . . . . . . . . . . 45 La col·locació de la primera pedra i l’inici de les obres (1732-1737) . . . 45 Els primers anys (1738-1745). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 Continuen lentament les obres (1747-1759). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56 Les dificultats de finançament (1760). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 La dècada dels seixanta: la gran empenta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72 La dècada dels setanta: la nova església . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85 Les darreres obres: el claustre i el campanar (1781-1792). . . . . . . . . . . . . 97 Més enllà de l’arquitectura: les arts dels objectes . . . . . . . 107 Fonts i bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115 Apèndix documental . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121 Una creu processional inèdita (Lourdes de Sanjosé). . . . . . . . . . . . 135 Els retaules i la decoració escultòrica (Joan Yeguas Gassó). . . . . 139

3

Presentació

Tots sabem quin i quan va ser l’origen del nostre Poble. El llibre d’Emeteri Fabregat “Jesús, la formació d’un nucli urbà 1764-1864” ens va documentar abastament de com es va formar el nucli urbà al costat del convent franciscà. Però quina és la història del convent, com es va construir. Quina vida hi havia en ell? Aquests interrogants i alguns més, l’historiador Joan Hilari Muñoz i Sebastià, ens ho explica molt ben documentat i quan en la conversa que vam tenir amb ell ens va descobrir molts de detalls sobre la construcció del convent, no vam dubtar ni un moment que tota aquesta documentació havia de publicar-se. Per qualsevol Poble és vital conèixer els seus orígens, que moltes vegades ens fa comprendre i entendre el perquè de la manera de ser d’un Poble. En el llibre no només trobem la cronologia de la construcció des de l’any 1445, sinó també documentació de caire econòmic, la comptabilitat interna de la comunitat, l’origen dels materials emprats, el nom d’artistes que van intervenir en la decoració i dades d’interès de la vida monacal. No menys important és la descripció de l’actual església amb els detalls de la decoració escultòrica. En resum, és un llibre que els jesusencs hem de tenir, per poc que ens interessi la nostra història i els nostres orígens. Agraeixo molt sincerament a l’autor del llibre, Joan Hilari Muñoz i Sebastià, tot el treball de recerca i recuperació, molt ben documentat amb les fonts i bibliografies, així com en l’Apèndix Documental i per aquest motiu creiem que té molt d’interès la seva publicació. També hem d’agrair la col·laboració de Mossèn Paco i a tots els qui han col·laborat per a que aquest llibre vegi la llum. 5

Moltes gràcies, Joan Hilari, pel teu interès per Jesús i per donar-nos a conèixer una part molt important de la nostra història. El passat sempre ens guia per encarar el futur.

Pere Panisello i Chavarria Alcalde-President EMD de Jesús Desembre 2014

6

Pels camins de Serendib1: la “troballa feliç” del convent de Jesús Maria Garganté i Llanes Universitat Autònoma de Barcelona

Un dels aspectes que sempre m’han cridat l’atenció de la bellíssima –i des de fora tan mal coneguda- ciutat de Tortosa són els evocadors noms d’alguns dels seus barris –Santa Clara o els ravals de Crist (aquest a Roquetes), de la Llet o Sant Llàtzer-, tots ells vinculats a edificis religiosos (establiments conventuals, capelles u hospitals de pelegrins). En el cas de l’antic barri de Jesús –que prendria òbviament el nom del convent franciscà-, aquest va constituir-se en “entitat municipal descentralitzada” l’any 1994, malgrat sigui encara un barri del municipi de Tortosa com Bítem, Campredó, els Reguers o Vinallop. La població, doncs, té el seu origen en l’establiment del convent franciscà del segle xv, que ens hem d’imaginar amb una austera arquitectura gòtica com la de tants altres convents franciscans que s’estengueren per les principals poblacions del país, des del convent de Sant Francesc situat a la Barcelona vora mar i completament desaparegut, fins als avui encara conservats precàriament a Cervera –on la part residencial passà per tot tipus d’usos i vicissituds, però l’església encara té culte anual- o a Montblanc, que només conservava dempeus l’església i on s’ha fet recentment una restitució completa del claustre. A Tortosa res en romangué, de la primera construcció gòtica, que després d’un primer ensorrament parcial degut a la degradació que ja hauria acusat l’edifici des de feia temps, s’anà enderrocant a mesura que es construïen les noves dependències conventuals,

1 L’illa de Serendib dóna títol al conte d’origen persa o hindú Els tres prínceps de Serendib, rescatat de l’oblit per l’escriptor anglès Horace Walpole l’any 1754 i a partir del qual el propi Walpole crearà el neologisme “serendipity”. 7

en primer lloc, i l’església com a conclusió del nou conjunt. Estem parlant, doncs, d’una “arquitectura franciscana del barroc”, que rere una aparença exterior més aviat austera, ens amaga un sorprenent espai interior, d’una gran riquesa i vistositat decoratives i que té, sobretot, la sort d’haver romàs intacte malgrat les malvestats que l’haurien pogut malmetre, des de l’exclaustració fins a les conteses bèl·liques. Però un dels altres tresors del convent de Jesús és el fet de conservar no tan sols l’edifici, sinó la documentació que permet explicar-lo i posar tot tipus de noms i dates a cadascuna de les intervencions que s’hi feren. La descoberta i exhumació d’aquest important gavadal de documents la devem a la feina de Joan Hilari Muñoz, que ens explica a la introducció com entre la tasca pacient d’ordenar una part de l’Arxiu Capitular tortosí pendent de classificació, va trobarse cinc volums manuscrits procedents de l’antic convent franciscà. Es tractaria, doncs, d’un cas com un cabàs d’allò que s’anomena “serendipitat” –la descoberta casual en el curs d’una recerca o d’una tasca orientada a d’altres objectius- afavorida pel fet que l’autor d’aital descoberta fos ja de per sí un gran especialista en l’art i l’arquitectura tortosina i ebrenca. La conjunció era perfecta i la “criatura” resultant, el llibre que teniu entre mans i que rescata molts aspectes completament inèdits de la història d’aquest conjunt conventual. Imaginem per un moment, doncs, les històries oblidades que romanen adormides en algun lligall extraviat en el lloc més inversemblant i amb la secreta esperança d’una feliç coincidència com la del convent de Jesús... Mirant-nos ara l’edifici, amb ulleres noves, concloem que a l’exterior el conjunt és discret. Abandonat del tot l’aspecte medieval, s’hi evidencia no tan sols la radical reforma del segle xviii que afectà tot el conjunt –construït podem dir de bell nou-, sinó també les intervencions que es degueren fer en el temple després de l’exclaustració del segle xix, quan fou ocupat pels jesuïtes l’any 1864 i, finalment, esdevingué església parroquial de l’actual nucli urbà de Jesús. D’altra banda, seguint a l’exterior i centrant-nos en

8

l’església, hi trobem elements tan singulars en un edifici conventual com és el campanar de torre. Sí que és cert que, com indica l’autor, l’actual campanar d’obra vista podria ser posterior –fruit de la “readaptació” del temple a església parroquial?-, però ell mateix dóna compte per la documentació existent, que el campanar ja estava previst a l’església completament reconstruïda al segle xviii. Però és a l’interior quan l’església franciscana tortosina de Jesús ens sorprèn per la seva “renovada” arquitectura setcentista, amanida amb una remarcable decoració escultòrica. A nivell planimètric, tenim un temple amb planta de saló amb una clara tendència a la centralitat, essent només dos els trams que separen el cor elevat dels peus del temple de la cúpula, que no està situada just abans del presbiteri, sinó que encara hi ha un altre tram entre els dos elements, fet que aguditza aquesta sensació de “concentració” de l’espai. Aquesta tipologia, coneguda també amb la denominació alemanya hallenkirchen, fa al·lusió al conjunt d’edificis religiosos de tres o més naus d’igual alçada i amb sistema d’il·luminació lateral i que se’ns presenta com un dels grans models espacials de la història de l’arquitectura. Tot i que gestades en el context centreuropeu de l’Edat Mitjana (el seu origen, encara discutit, es situaria al Poitou del segle xii, essent el gèrmen del posterior gòtic germànic) les hallenkirchen van tenir al llarg del segle xvi una gran difusió en els regnes peninsulars2, essent exportada als territoris del Nou món, entre d’altres motius per presentar unes avantatges constructives considerables i per tal de posseir una gran racionalitat i unificació espacial, característiques que s’adaptaven molt bé als nous gustos del Renaixement. Tot i això, la utilització de la planta de saló a Catalunya no és habitual fins a mitjans del segle xviii, ja que abans d’aquestes dates

2 S’atribueix la seva introducció al contacte existent entre arquitectes centroeuropeus i mestres d’obres del nord peninsular, que serien els encarregats de difondre aquest model (Yolanda GIL SAURA: Arquitectura barroca en Castellón. Diputación de Castellón, 2007, p. 199) 9

ens hauríem de remuntar a la nova capella de Sant Jordi –avui “Saló de Sant Jordi”- del palau de la Generalitat o antiga Diputació del General, a Barcelona, dins la gran reforma realitzada per Pere Blai entre 1597 i 1619. Hauran de passar gairebé cent-cinquanta anys per trobar un espai de les mateixes característiques a casa nostra i de la mà en aquest cas dels enginyers militars. Es tracta de la construcció de la capella de la Universitat de Cervera (també concebuda com a paranimf) a partir de 1750 i segons el projecte de l’enginyer Miguel Marín, concebuda com un saló amb tres naus d’igual alçada i il·luminada a través dels finestrals dels murs laterals. Per les mateixes dates, a Barcelona es construïa Sant Miquel del Port com a església parroquial del nou barri de la Barceloneta, projectada pel també enginyer militar Pedro Martín Zermeño, que després serà el responsable del projecte de la nova catedral de Lleida. Precisament, el mestre d’obres barceloní Josep Renart i Closas, que escriu sobre les esglésies barcelonines del segle xviii als seus Quincenarios, compara l’interior de les tres naus d’igual alçada de Sant Miquel del Port –promoguda pel Marqués de la Mina l’any 1753- amb el salón que había en la diputación o audiencia, que daba dicho salón a la fachada de la parte de San Jaime”3. Fins aquí les escadusseres mostres de la poca representativitat de la planta de saló al nostre país, fins arribar a la “fita” de la construcció de la Catedral nova de Lleida (1761-81). Però si tenim en compte que els primers signes vigorosos de la planta de saló setcentista els trobem a l’Aragó, amb el referent de la planta siscentista del Pilar de Saragossa i els exemples que la seguiran com l’espectacular col·legiata d’Alcanyís –projectada el 1738-, trobem que aquests edificis baixaragonesos –temples fins i tot anteriors, com el de Luna, el de Mas de las Matas, o el de La Sorollera, tots ells traçats entre

3 Maria GARGANTÉ LLANES: “La suggestió de Palladio: Josep Renart i l’arquitectura religiosa barcelonina de finals del set-cents” a L’època del barroc i els Bonifàs. Edicions Universitat de Barcelona: 2007, p. 66 10

1733 i 17344- ja exercirien la seva influència en les poblacions de la Catalunya de Ponent i meridional. Això es posa de manifest en algunes parroquials de les avui comarques del Segrià, Terra Alta o demés comarques ebrenques, com seria el cas d’alguns exemples que ja aposten per una variant molt aproximada a la planta de saló com Seròs (1745), Aitona (1754) o Torres de Segre (1749-59). I si si volem anar encara més enrere, a l’aragonesa comarca del Matarranya, veïna amb la Terra Alta, tenim l’església parroquial de Calaceit, construïda l’any 1694 per mestres d’obres aragonesos, bascs i francesos5, i que també constitueix un precedent interessant per a les esglésies de planta de saló que es construeixen posteriorment a la diòcesi de Tortosa6. Un grup important d’esglésies que segueixen aquesta tipologia espaial se situa dins el marc cronològic de la construcció de la catedral lleidatana7: les més primerenques serien Alcarràs i Maials, al Segrià, ambdues iniciades pels volts de 1760-65, mentre la majoria tant a les comarques lleidatanes com tarragonines es començaran a la dècada de 1770. Seria el cas de les esglésies de Sudanell, Alguaire, Algerri, Puigverd d’Agramunt o Guissona, mentre que a la diòcesi tarragonina parlaríem de les esglésies del Pla de Santa Maria, Vinyols o les Borges del Camp, i al bisbat de Tortosa serien les de Corbera d’Ebre, Riba-roja, Tivenys i Batea. I encara un darrer grup d’esglésies començades a partir dels anys vuitanta, que ja acusaran molt directament l’impacte de la nova catedral recent beneïda l’any 1781, com l’església de Granyena, a la Segarra, el Cogul o l’Espluga Calba, a les Garrigues, com les quatre esglésies de planta de saló

4

GIL SAURA 2007, 198.

5 Mestres d’obres bascos com Francisco de Ibargüens, que serà també l’artífex de la façana i campanar de l’església de Vilalba dels Arcs, finalitzada l’any 1705, ambdues obres a la comarca de la Terra Alta. 6

GIL SAURA 2007, 200.

7 Maria GARGANTÉ LLANES: “La filiación catalana de la Catedral de Potosí: aproximación a un modelo”, Locus amoenus, núm. 7. Universitat Autònoma de Barcelona: 2007-2008, p. 261-266. 11

realitzades pels mestres d’obres balaguerins Albareda: la primera a Ivars d’Urgell a partir de 1785 i les altres ja durant la darrera dècada del Set-cents a Palau d’Anglesola, Maldà i Rocafort de Queralt. Un tipus d’espai que seguirà utilitzant-se en esglésies fetes ja al xix, com la de Bellvís o El Soleràs. Finalment, pel que fa a l’impuls procedent del focus valencià, sobretot de l’àrea castellonenca, tenim que la planta de saló setcentista ja s’havia introduït en terres valencianes a l’església de Lucena, i la trobem en esglésies de gran envergadura com la de Vila-real o Cinctorres. Si ens situem en les hipòtesis sobre l’autoria de la traça de la nova església del convent de Jesús, que aquesta fos deguda a un frare de la pròpia orde no seria gens descabellat, si tenim en compte l’abundosa nòmina de tracistes religiosos a l’època del barroc, donat que molts convents havien viscut la seva eclosió constructiva durant el segle xvii i seus tracistes, generalment, eren religiosos de la mateixa orde. En aquest sentit, cal destacar la importància de les condicions d’informació via biblioteques i la visió directa, per mitjà de viatges, d’obres i de noves traces i tractats per part d’aquests personatges, d’alguns dels quals no es pot descartar que fins i tot poguessin partir d’una formació prèvia de caràcter pràctic, havent treballat en el món de la construcció abans d’entrar al claustre. Els ordes religiosos més estudiats a Catalunya en relació a la seva arquitectura i arquitectes segueixen sent els carmelitans descalços, amb el cèlebre Fra Josep de la Concepció al capdavant –mitjançant la tesi i els nombrosos estudis de Carme Narvàez- i els caputxins, amb els estudis fets ja fa més anys pel P. Basili de Rubí. De tracistes franciscans en trobem referències prou abundants, de manera que podem constatar que sovint també intervenen en obres fora de les seves pròpies ordes com l’església de les Borges del Camp, la traça de la qual sabem que es deguda a un frare desconegut –podria ser un franciscà procedent del proper convent d’Escornalbou?o la parroquial de Barberà de la Conca, en la traça de la qual hi intervé un frare del convent franciscà de Montblanc, mentre que seria també un altre franciscà, Josep Sarrais, religiós del convent de

12

Sant Francesc de Balaguer, qui dissenya la casa del noble Manuel de Siscar i Fivaller a Agramunt. Tampoc podem oblidar el nom d’alguns franciscans catalans que portaren la seva arquitectura al continent americà, com fra Miquel Marí o fra Manuel Sanahuja, originari del poblet tarragoní de Les Voltes i artífex aquest darrer dels projectes per a les catedrals de Potosí i La Paz, a l’actual Bolívia. D’altra banda, quedi dit que els franciscans seran, juntament amb els jesuïtes, els religiosos més actius pel que fa a l’activitat arquitectònica al Nou Món, sigui en la construcció de nombroses “missions”, sigui en la d’edificis conventuals o d’altra índole, com les catedrals projectades pel frare Sanahuja8. Tornant a Tortosa, però, si haguéssim de pensar en un nom propi que volguéssim vincular al projecte d’almenys l’església del convent de Jesús, no dubtaríem a pensar en l’aragonès Fray Atanasio Aznar, que hauria estat el responsable de la traça de la impressionant església parroquial de Batea, havent realitzat ja el projecte per al convent franciscà d’Alcanyís i probablement intervenint d’alguna manera en la construcció de la col·legiata. Sabem d’ell que el 2 de febrer de 1758 rebé el títol d’acadèmic de mèrit a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, essent a més el primer arquitecte aragonès a obtenir tal distinció. A la ressenya que apareix a l’ampliació de Noticias de los arquitectos...9 de Llaguno, Ceán Bermúdez ens diu que: “Entre las obras que ejecutó se distingue la iglesia parroquial de Munebrega, pueblo del partido de Calatayud, que es un cuadrado, dividido por cuatro columnas que sostienen una grandiosa cúpula. Se acabó después de su muerte en 1766”10. Aquesta notícia referent a

8

GARGANTÉ LLANES 2007-2008, P. 254-259.

9 Eugenio LLAGUNO; Agustín CEÁN BERMÚDEZ: Noticias de los arquitectos y arquitectura de España desde su restauración, v. IV. Madrid: 1829, p. 276. 10 Cal assenyalar, però, que l’aspecte actual de l’església de Munébrega no es correspon a l’espai centralitzat descrit per Ceán, sino a una església d’una sola nau amb capelles laterals i amb una espectacular façana de tester corb i flanquejada per dues torres campanar. 13

la seva mort ens posa sobre avís que la traça de Batea, feta el 1764, devia ser de les seves darreres obres projectades11. Un altre artífex, aquest sí plenament documentat a l’església de Jesús, és el mestre d’obres Francesc Melet, del que se’n pot consignar la seva intervenció al claustre, sense tenir però la certesa de si anirien al seu càrrec les obres de l’església. El primer cop que jo descobrí la figura de Francesc Melet fou a partir del projecte que aquest havia presentat per a la construcció de la catedral nova de Lleida –projecte presentat entre d’altres, com el del propi enginyer Zermeño, un plausible Pere Costa o un altre mestre d’obres com l’aragonès Josep Burria. El de Melet fou el que més em cridà l’atenció, pel seu espectacular frontis de carácter escenogràfic i extraordinariament barroquitzant12. El mateix projecte preveia un campanar a cada banda de la façana, segons el model “catedralici” més habitual i que és una característica que compartia amb els altres projectes presentats. Els campanars projectats per Melet, però, afegien la singularitat de les cupuletes de perfil bulbós –en forma “de ceba”- tan estrany en el context català però ben conegut en l’àmbit aragonès, on la magnífica torre de la Catedral o Seu de Saragossa en constituiria un magnífic exemple. Francesc Melet havia nascut a Fraga (Baix Cinca), per bé que aviat el trobem afincat a Lleida, almenys des de l’any 1728, quan apareix documentat a les obres de la capella del Sant Crist Trobat de l’església de Sant Llorenç13. Serà un mestre d’obres de llarga trajectòria –no en va morirà a l’avançadíssima edat de 98 anys,

11 És interessant fer constar que la relació entre Batea i Alcanyís va més enllà del projecte del pare Aznar, donat que són dos mestres d’obres també d’Alcanyís, Joaquim i Miquel Colera, els que determinen amb el seu examen la necessitat de construir una nova església a Batea, la construcció de la qual anirà a càrrec de Francesc Melet i de Simon Moreno, que s’autodenomina mestre d’obres de la col·legiata d’Alcanyís. 12 Frederic VILÀ: La catedral de Lleida. Lleida: Pagès Editors, 1991 p. 199. 13 Isidre PUIG SANCHIS: “D’arquitectura i mestres de cases a la Lleida del s. XVIII. Els Borràs, els Daura i els Gassol” a Seu Vella. Lleida: Associació d’Amics de la Seu Vella, 2004, p.185-188. 14

l’any 1814-, essent encara mestre major de la Catedral de Tortosa, càrrec que ostentava des de 1775. Abans de la seva designació com a mestre major de l’obra catedralícia, però, ja havia contractat – juntament amb Simon Moreno, mestre d’obres de la col·legiata d’Alcanyís- la monumental església de Batea, l’any 176414. I és en aquesta contracta que apareix designat com a “maestro de la nueva Cathedral de Lérida”, el que ens fa pensar que malgrat el seu projecte no fou l’escollit, sí que va formar part de l’equip de mestres d’obres que treballava en la construcció del nou temple, beneït l’any 1781. No descartem, així mateix, que la seva presència creixent a les terres més meridionals del Principat determinés la seva instal·lació i nomenament a Tortosa, a partir d’on realitzarà altres obres com la parroquial d’Amposta, contractada juntament amb el seu gendre, Andrés Moreno –fill del suara esmentat Simón Moreno d’Alcanyís. Així mateix, Melet també treballarà a l’església de Corbera d’Ebre, que juntament amb l’església de Batea, Riba-roja o Tivenys ratifica la vigència de la planta de saló al bisbat de Tortosa, limítrof amb les diòcesis de Lleida, Tarragona, Saragossa i Terol. En qualsevol cas, podem considerar a Francesc Melet un mestre d’obres “frontissa” entre els territoris catalans veïns de l’Aragó i el País Valencià i el vincle amb els Moreno testimoniarà aquest intercanvi existent entre artífex d’aquests territoris, que se’ns revelaran com especialment efervescents i amb una autonomia i personalitat pròpies molt marcades, alienes per exemple al que seria l’univers constructiu “barceloní” (pensem, a més, que en aquells temps València tenia una Reial Acadèmia, i Barcelona no). Arribats fins aquí, el lector haurà comprovat les repetides referències a l’església parroquial de Batea, sigui per la qüestió de l’espai, sigui per la relació amb Francesc Melet i el projecte d’un

14 Josep ALANYÁ ROIG: “Església de Batea (Bisbat de Tortosa, provincia de Tarragona): contracte de construcció (1764)” a Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 82, 2006, p. 323-340 i Josep SERRANO DAURA: “La nova església de Batea (1764)” a Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta, nº 45, 2007, p. 4-17. 15

franciscà com el pare Aznar. Hi hauria però encara, un tercer aspecte que conformaria la trena que relliga Batea amb Jesús, que són les decoracions fetes amb guix i estuc de l’interior d’ambdós temples, analitzades juntament amb els retaules en el present estudi sobre el convent de Jesús per Joan Yeguas. Malgrat el contracte de l’obra de Batea és del 1764, l’any 1770 encara està a les beceroles, i en el document segons el qual la població s’imposa un dotzè de les collites durant quatre anys per tal de finançar la construcció, s’especifica que l’església s’ha de fer segons la planta que ja està traçada, però fent-la una mica més llarga afegint-hi una capella a cada costat i fer-hi també, adjunta, la capella de la Comunió. Així mateix, es contempla que els particulars o perceptors dels delmes que tinguin algun patronatge en les capelles hagin de contribuir amb quelcom més que l’impost sobre les collites, quedant al seu càrrec el fer els retaules. Aquest mateix any reconeixen l’església de Batea el Mestre d’obres Joan Ortega, el Fuster Vicent Sorolla, el serraller Pere Castells i l’acadèmic Josep Tomàs, al qual i segons explica Joan Yeguas a l’apartat suara esmentat sobre l’escultura del convent de Jesús, participaria –per bé que de manera imprecisa- en la decoració escultòrica de l’església de Batea15. Serà durant la dècada dels setanta, doncs, quan es construirà el temple i s’hi practicarà la decoració interior, en la qual sabem que hi intervenen els germans Cristòfor i Joan Sancho, que es faran càrrec de la decoració escultòrica de la capella del Santíssim i que també estan documentats en la decoració de l’església de Jesús, que a grans trets es realitzaria entre 1772 i 1775, quan s’acaben els retaules d’estuc, tot i que a partir d’aquell moment es comencen a documentar pagaments per tal de daurar-los i pintar-los, tasques que es perllonguen gairebé fins a 1780. Els artífex a Jesús: Josep Ochando (sobretot com a retaulista), Cristòfor Sancho i Joaquim Garcia. No

15 Lorenzo PÉREZ TEMPRADO, “Variadades. Datos sueltos”, Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón, 3, 1909, p. 102. Segons Joan YEGUAS al capítol corresponent a l’escultura en el present llibre. 16

tenim una seqüència precisa de com se succeïren les mateixes tasques a Batea, però pensem que l’activitat havia de ser bastant paral·lela, fet que explicaria els punts de contacte entre alguns d’aquests elements decoratius, com les rocalles existents als intradós dels arcs de les voltes, als pilars o als emmarcaments dels grans finestrals que il·luminen l’interior. Sobretot en el cas de Batea, aquestes rocalles donen peu a la representació de fantasioses arquitectures que en alguns casos recorden els capricis arquitectònics d’Andrea Pozzo al seu Perspectiva pictorum et architectorum (1693-1700). També a Batea, alguns d’aquests templets fantasiosos apareixen representats en pedra en els cassetons esculpits a l’intradós de l’arc de la porta principal d’accés al temple, la central de les tres que senyoregen l’ampla façana. Tot plegat remet a la decoració dels carcanyols del retaule de la Immaculada del convent de Jesús, on elements presumptament al·lusius a les lletanies de la Verge són tractats també com a fantasioses construccions emmarcades en vegetació. Partint de la base que el retaule de la Immaculada fos obra de Cristòfor Sancho i que aquest mateix estigui documentat a Batea, probablement el podríem assenyalar com a responsable de la creació d’aquest singular univers decoratiu, desenvolupat segurament a partir de referències com les de la suara esmentada obra de Pozzo. En qualsevol cas i malgrat les escasses certeses de les que puguem disposar, es tracta de dos temples excepcionals que participen d’un mateix univers constructiu i decoratiu. Un altre aspecte que m’interessa remarcar en el cas d’aquest tipus de decoració en guix i estuc és el fet que, tant a Batea com a Jesús, aquesta és anterior a la publicació dels decrets firmats els dies 23 d’octubre i 25 de novembre de 1777 pel comte de Floridablanca. Entre d’altres qüestions com la obligatorietat de sotmetre els projectes de les esglésies que s’haguessin de construir a l’examen i aprovació de la Real Academia de San Fernando, aquesta reial ordre prohibia la realització de retaules de fusta, a causa de la

17

combustibilitat del material, que havia provocat algun lamentable incendi com el de la capella de la presó de la Cort16. No hem pogut consultar a l’arxiu de la Real Academia quina fou la resposta del bisbe de Tortosa al decret reial –per bé que tenim recollida la d’altres bisbes com el de Tarragona, Solsona o Vic, donat que els bisbes, com a interlocutors amb les parròquies, esdevenien els transmissors perfectes d’aquestes ordres reials, que els hi eren trameses expressament. Pel que fa a la diòcesi de Lleida, aquest decret coincideix amb gairebé la conclusió de les obres de la Catedral nova, que es consagraria l’any 1781, de manera que hi trobem encara una pervivència absoluta de la retaulística en fusta, malgrat la massiva presència d’escultors acadèmics com Juan Adán o els Bonifàs. En canvi, en un altre edifici amb un marcat caràcter representatiu, com seria la Universitat de Cervera, trobem que ja el mateix any 1777 l’escultor manresà Jaume Padró realitzarà el retaule dedicat a la patrona del centre, la Immaculada Concepció, amb alabastre i jaspis tortosins. El cas és, doncs, que si tenim en compte que fins aquell moment la retaulística catalana i hispànica havia treballat bàsicament amb fusta, no ens ha d’estranyar que sovint la documentació posi de manifest el dèficit d’operaris i d’artistes autòctons que dominessin altres materials, de manera que sobretot a partir del darrer terç del segle xviii, comencem a trobar una gran quantitat d’italians que apareixen com a escultors, estucadors o fins i tot pintors de perspectiva, tots adreçats a oferir alternatives als retaules podríem

16 Aquests decrets tindrien el seu origen en una súplica redactada per la junta de consiliaris de la Real Academia i que havien dirigit al rei el 14 d’agost del mateix any, amb el títol “Consulta al Rey sobre la arquitectura de los Templos”, on els consiliaris acadèmics elogiaven l’arquitectura promoguda per la monarquia tant com criticava el mal gust dels edificis religiosos que es construïen arreu, així com els seus retaules i ornaments que qualificaven de “monstruosos” i per a la realització dels quals s’havien gastat “pinares sin número” i “montes de oro” per daurar-los. En definitiva, reconeixien que malgrat la creació de la Real Academia, aquestes males pràctiques no s’havien extingit del tot, per la qual cosa es demanava al rei que contribuís a que la Real Academia de San Fernando pogués resoldre aquesta situació mitjançant l’obligatorietat de presentar a examen els projectes de qualsevol edifici públic. 18

dir-ne “tradicionals”. Aquests suposaven una opció econòmica, ja que també treballaven la tècnica de l’esgrafiat, molt present sobretot en l’arquitectura civil catalana del segle xviii, si bé també en trobem alguns exemples religiosos i que era una bona solució per tal de substituir les façanes de pedra picada, que sempre eren més costoses econòmicament. Serà en aquest context que trobem noms com Aldobrando Zaccagna, establert a Barcelona i que realitza pels volts de 1800 el retaule de la Verge del Pilar de la Catedral de Vic17, i que seria igualment l’artífex del de Sant Miquel de l’església barcelonina del Pi, que alberga l’estàtua de l’Arcàngel obra de l’escultor Salvador Gurri18. D’altra banda, també tenim noms com Carlo Crivelli i Matteo Pelosi, treballant al magnífica cambril del santuari i església parroquial de Passanant (Conca de Barberà)19, Pietro Agustoni a la capella de la Universitat de Cervera20. I quedaria saber, ja en terres del Camp de Tarragona, qui podria haver realitzat les meravelloses decoracions –presumiblement posteriors- de la capella de la Santa Fímbria de l’església parroquial de l’Aleixar. No deixa de ser curiós, però, que un cop més les comarques de l’Ebre i la resta del Principat sembla que es donin l’esquena, donat el fet que malgrat les dificultats expressades en bona part del país per trobar escultors que treballessin altres materials a part de la fusta, tenim a Tortosa i a Batea els resplendents exemples d’aquesta

17 Maria GARGANTÉ LLANES: “Artistes italians a Vic en l’entorn catedralici”, Ausa, núm. 170. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2012. 18 Informació facilitada per Jordi Sacasas, arxiver i conservador de la parròquia de Santa Maria del Pi de Barcelona. 19 Maria GARGANTÉ LLANES: “L’església parroquial i santuario de Passanant: del projecte de Josep Prat a la singularitat del cambril”, Aplec de treballs, núm. 21. Montblanc: Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, 2003, p. 191. 20 Maria GARGANTÉ LLANES: Arquitectura religiosa del segle XVIII a la Segarra i l’Urgell: condicionants, artífex i pràtica constructiva: Lleida: Fundació Noguera i Pagès Editors, 2006, p. 342. 19

decoració feta amb materials “alternatius”, deguda en aquest cas a mans valencianes i aragoneses. Així doncs i com a Batea, la singularitat de l’església de Jesús –amb el valor afegit del nombre de retaules conservats- seria la “precocitat” a l’hora de prescindir de la fusta com a material privilegiat per a la retaulística i apostar, en canvi, per un material com l’estuc que harmonitza d’aquesta manera tota la decoració interior del temple, com els relleus de les petxines de la cúpula o la rocalla present a l’intradós dels arcs o a les claus de volta. I és que la profusió de guixeries o estucs en la decoració dels interiors és ben estranya en bona part del territori català abans de finals de segle, és ben cert, però no ho és tant en l’àmbit tant valencià (castellonenc) com aragonès. I en aquest punt no és pas casual la filiació dels escultors i decoradors Josep Tomàs i Monforte, Joaquim Garcia, Cristòfor Sancho o Josep Ochando. En definitiva, el fet de preservar una joia com l’església de Jesús ens ha de servir als historiadors de l’art català -una vegada més-, per fer un constant “examen de consciència” respecte les diferents realitats artístiques existents en el territori català del Set-cents. I en aquest sentit tornem a apostar per la potència d’un nucli (sobretot arquitectònic) “ponentí i meridional”, generat entre els territoris de Ponent, la Franja i les Terres de l’Ebre, insuflades de l’impuls procedent del Baix Aragó, del País Valencià i de la nova catedral lleidatana. I en aquesta qüestió –i ja em perdonareu que em mostri tan taxativa i insistent- Barcelona com a “centre” no hi té res a veure... . Per acabar, parlava al començament d’aquest pròleg del fenomen de la “serendipitat”, al que vull tornar per un moment. Segons alguns autors, aquests fenòmens no obeeixen només a la casualitat, sinó també a una actitud que els propicia, de manera que es parla també de “casualitat buscada”. És per això que pensem que la troballa que ha propiciat aquest llibre no va ser tant fruit de la casualitat, sinó del treball constant, l’olfacte i la sagacitat del seu autor, qualitats totes elles de les que ja n’ha donat sobrades mostres al llarg de la seva fructífera trajectòria com a historiador de l’art i

20

la cultura de les terres de l’Ebre. El convent de Jesús n’és una baula més, però de ben segur que –afortunadament per la història de l’art tortosí i pel qui seguim l’obra del Joan Hilari Muñoz- no serà pas l’última.

Sanaüja, 8 de desembre (Fira de la Puríssima) de 2014

21

Introducció Fa uns mesos, mentre s’estava procedint a ordenar una secció encara pendent de classificar de l’arxiu capitular de Tortosa, vàrem localitzar cinc volums manuscrits, relligats en pergamí, que provenien originalment del convent franciscà de Jesús, situat a les afores de la ciutat de Tortosa i al voltant del qual va sorgir el nucli urbà d’igual nom. Aquests volums, excepte un llibre de patents,1 contenen documentació de caire econòmica d’aquell monestir, ja que recullen la comptabilitat interna de la comunitat: dos volums de mida foli (els núms. 2 i 3) contenen els comptes mensuals entre els anys 1693 i 1820, i els altres dos de mida quart (els núms. 4 i 5) contenen els comptes anuals resumits presentats als capítols de la Província Franciscana de Catalunya i que cobreixen el període 1702-1794. En tots dos casos, però, hi ha un buit absolut pel que respecta al període de la Guerra de Successió,2 possiblement a causa dels trasbalsos patits per la comunitat durant aquella etapa bèl·lica. A més a més en el volum núm.2, que presenta un relligat caòtic, també falten les anotacions compreses entre els mesos de desembre de l’any 1730 i el setembre de 1738. Aquests volums localitzats a l’arxiu de la catedral, complementaven dos volums anteriors que es conserven a l’arxiu comarcal del Baix Ebre i ja eren coneguts de fa temps.3 Malgrat aquests importants talls temporals, la informació aportada per aquests volums és cabdal per conèixer molts aspectes

1 Es tracta d’un volum manuscrit de mida foli, relligat en pergamí on es copien instruccions, acords i ordres relatius al funcionament de la Província Franciscana de Catalunya i abasten el període 1694-1756. 2 En el volum de comptes mensuals hi ha un buit entre el mes d’agost de l’any 1699 i el juliol de 1716 i en el volum de comptes anuals entre els anys 1708 i 1714 (ambdós inclosos). 3 A l’arxiu comarcal del Baix Ebre, entre d’altra documentació provinent del convent de Jesús, hi ha dos volums de comptes mensuals que abasten els anys 1593-1666 i 1662-1693 i que enllacen cronològicament amb els volums localitzats a l’arxiu de la catedral. 23

interessants de la comunitat franciscana recol·lecta de Jesús, destacant per damunt de tot el procés constructiu de les actuals edificacions conventuals i de l’església, totes dues ben conservades i que a més representen la millor mostra d’arquitectura monàstica del segle xviii a la ciutat de Tortosa, després de la desaparició total d’altres cenobis construïts a la mateixa època (com els dels carmelitans o els jesuïtes)4 o les grans transformacions patides per altres (els casos de la Ràpita o sant Blai).5 D’aquesta manera, amb les dades subministrades per aquestes fonts documentals podem conèixer de forma detallada l’evolució de les obres de renovació del convent, iniciades formalment el dia 26 de juliol de l’any 1737, tal com molt bé recorda una inscripció què es conserva al mur oriental del convent,6 tot i que sabem que començaren realment el 1732, i que acabaren a finals del segle xviii, perquè el llibre amb els resums de comptes anuals presentats a la província franciscana arriben fins l’any 1794 i mostren que les obres principals de renovació del monestir ja estaven pràcticament enllestides i els llibres de comptes mensuals pràcticament no aporten dades significatives de noves feines de construcció.

4 El convent dels carmelitans, obrat a partir de mitjans del segle xviii prop la catedral, va ser totalment enderrocat després la darrera guerra civil per ubicar al seu lloc el col·legi públic de Remolins. Pel que fa al dels jesuïtes, també obrat aquell segle, va patir l’enderroc de la monumental església després de la darrera guerra civil (després d’haver estat incendiada) i del que restava del convent a començament del segle actual per donar pas a l’inacabat (fins aquest moment) projecte d’edifici de les delegacions de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. 5 Del convent de sant Blai, només es conserva part de la façana de l’església, inaugurada el dia 24 de febrer de 1785, ja que l’interior va ser incendiat el 1936 i profundament transformat durant els anys seixanta del segle xx. Pel que fa al convent femení de la Ràpita, també obrat el mateix segle, quan les monges santjoanistes marxaren de la ciutat a començaments de la dècada dels setanta del segle xx, l’edifici conventual fou transformat per encabir diverses entitats i l’escola d’art de la Diputació; l’església, molt refeta després de la darrera guerra civil, fou transformada en seu dels serveis socials de l’ajuntament de Tortosa. 6 Ramon Miravall. Corpus epigràfic dertosense. Barcelona: Generalitat de Catalunya 2003, 429-430. 24

L’objectiu central d’aquest llibre serà, per tant, fer un detallat repàs al procés de renovació total que tingué lloc al convent entre ambdues dates anteriorment esmentades, ja que mitjançant la documentació localitzada podrem veure gairebé any rere any l’evolució de les obres, l’origen dels materials emprats, els noms d’alguns dels artistes que van intervenir en la seva decoració o la datació ben precisa d’algunes de les parts del convent, com ara els retaules de guix policromat i daurat que encara conserven en prou bon estat la seva estructura, tot i que han perdut algunes de les seves figures originals. Però el aquest llibre anirà més enllà d’aquest tema central, ja que farem un breu repàs a l’evolució històrica del convent des dels seus orígens, datats al voltant de l’any 1429, fins a l’inici de les feines constructives de renovació i donarem compte de les principals notícies artístiques d’època moderna recollides en els diversos llibres de comptes que es conserven. Com a apèndixs aportem d’una banda, la transcripció íntegra d’alguns documents interessants per l’evolució històrica del monestir per l’altra tres treballs que complementen el llibre: un pròleg escrit per Maria Garganté on contextualitza l’església del convent de Jesús en el marc de l’arquitectura del moment; un treball realitzat per la especialista en argenteria, Lourdes de Sanjosé, que estudia una creu processional d’argent, d’origen incert, però que es conserva actualment a la sagristia de la parròquia de Jesús i, finalment Joan Yeguas, que fa un repàs dels valors artístics dels retaules de l’església i de la personalitat dels seus autors. Finalment, només ens resta fer una relació dels agraïments envers les persones que han col·laborat d’una o una altra manera en fer realitat aquest llibre: en primer lloc a mossèn Josep Alanyà, canonge-arxiver de la catedral de Tortosa, historiador i per damunt de tot, bon amic, per haver-nos facilitat la tasca de consultar els llibres de comptes, base fonamental d’aquest llibre; a mossèn Paco Vives, actual rector de la parròquia de Jesús, per haver acollit el nostre projecte de forma entusiasta i haver facilitat en gran mesura 25

poder realitzar les visites necessàries per fer les fotografies; a Pere Panisello, president, i Dolors Queralt, vocal, respectivament, de l’EMD de Jesús per haver intervingut activament en fer possible l’edició d’aquest llibre; als amics i companys Maria Garganté, Lourdes de Sanjosé i Joan Yeguas, especialistes en arquitectura del barroc, argenteria i escultura del barroc, respectivament, per la seva ajuda a l’hora de millorar el text i finalment, i per damunt de tot, a Magda Arasa, Hilari Muñoz i Damià Muñoz, la meva família, per haver-me ajudat a superar algunes dificultats que han aparegut mentre s’estava redactant aquest llibre. Tortosa, desembre de 2014

26

El convent abans del segle xviii Els orígens: la capella de sant Bernabé Els franciscans és un ordre religiosa creada per sant Francesc d’Assís l’any 1209, del qual prenem el nom. A l’edat mitjana també eren coneguts com a menorets i tingueren una ràpida difusió arreu d’Europa. Aquests frares disposaven d’un convent a Tortosa, almenys des de mitjans del segle xiii, situat a la banda sud de la ciutat,1 que va quedar fora el circuit de muralles construïdes a finals del segle xiv.2 Però la progressiva pèrdua dels valors inicials de l’ordre amb el pas dels anys, va motivar que a principi del segle xv un frare italià, fra Bernardí de Siena, volgués retornar l’ascetisme inicial de l’ordre mendicant i en creés una de nova, anomenada dels franciscans observants, per diferenciar-se dels altres menorets, designats conventuals, els quals preferien residir en nuclis urbans i fer servei als habitants pobres de les ciutats. Els observants, també coneguts com a frares de Jesús, tenien una majors ideals de pobresa absoluta i sovint cercaven llocs una mica allunyats dels nuclis urbans per incidir amb major intensitat en la seva vessant ascètica i mística. Segons testimoni bibliogràfic del canonge i historiador R. O’Callaghan, que no cita una font documental concreta, dos pares observants, Mateu de Camós i Ramon de Manresa, que havien abandonat la disciplina del convent de sant Francesc de Tortosa a causa de la disconformitat amb la laxitud de la regla de la seva ordre conventual, van aconseguir entre els anys 1428 i 1429 que el capítol de canonges els cedís la capella de sant Bernabé, situada a la

1 Eduard Vives. “Els frares menors a les Terres de l’Ebre: el convent de Tortosa (segles xiii-xiv), Recerca, 7, 252-255. 2 La ubicació d’aquest convent, totalment enderrocat per raons militars els primers anys del segle xviii, durant la guerra de Successió, sobre el plànol actual de la ciutat, seria aproximadament a les illes de cases compreses entre els carrers Cervantes, Argentina, Despuig i Joan Baptista de la Salle. 27

vora del barranc de Palomera i que havia estat fundada per l’ardiaca Guillem de Sentmenat l’any 1346.3 Aquesta capella, segons la visita pastoral de l’any 1423, feta pel bisbe de Tortosa Ot de Montcada,4 tenia només un altar, dedicat al sant titular de l’ermita. En ell hi havia un benifet fundat, segons algunes informacions contradictòries, bé per Benet de Sentmenat (un possible familiar directe del promotor de la capella), o bé per Pere Terrés. En aquell moment hi gaudia de les rendes d’aquest benifet un prevere anomenat Pere Garret. En el moment de la inspecció l’altar estava competentment ornat, tot i que mancava relligar el missal i un marc de fusta per a l’ara. Els diumenges i festius feia els serveis litúrgics (possiblement adreçats als veïns de la zona, llavors plenament rural) un altre prevere que no era el beneficiat, segurament de grau social inferior. La casa que hi havia al costat de la capella no es trobava en bon estat i, tot i que, en inspeccions anteriors s’havia manat que el beneficiat fes les reparacions necessàries, encara no havia complert amb aquests manaments. La seva relativa llunyania respecte el nucli urbà de Tortosa, van fer atractiva la seva ubicació per establir-se aquells frares desitjosos de gaudir d’una vida ascètica i allunyada del món.5 Aquest espai llavors rural, però just a la vora del pont de Palomera per sobre del qual hi passava el camí que comunicava la ciutat de Tortosa amb l’actual comarca de la Terra Alta i l’Aragó, seria el nucli inicial del convent de Jesús. Aquesta fundació era molt primerenca perquè es

3 Ramon O’Callaghan. Anales e historia de la Santa Cinta. Vol. 1, 145-147. 4

ACTo (= Arxiu de la catedral de Tortosa). Visites Pastorals, 8.

5 El fet de fundar un monestir a la vora d’una ermita o capella no era una situació gens excepcional, precisament a la mateixa ciutat de Tortosa l’octubre de 1590, els carmelitans van fundar un monestir al voltant de l’antiga ermita del Miracle i Yolanda Gil aporta diversos casos a la banda sud de la diòcesi de Tortosa de monestirs que es van fundar o van voler crear un nou monestir al seu voltant. Yolanda Gil. Arquitectura barroca en Castellón. Castelló: Diputació 2004, 103-104. 28

realitzava només dos anys després de la del convent observant de Barcelona, la primera de Catalunya. L’any 1429 ja comencen a aparèixer notícies documentals concretes sobre la existència d’una comunitat de frares observants a la vora de l’ermita de sant Bernabé, i ho sabem gràcies als llibres d’acords municipals de la ciutat de Tortosa, els quals recullen donacions a la nova comunitat de frares. Així, per exemple, el 25 de juny d’aquell any es va acordar que els fossin anticipades 20 lliures al nou convent amb l’objectiu de construir unes cel·les per als frares.6 Aquestes cel·les, destinades a allotjar els frares es devien situar a la vora de l’antiga capella de sant Bernabé, la qual, de moment devia fer les funcions d’església de la nova comunitat monàstica. L’arribada dels frares a l’ermita, va desencadenar un conflicte entre aquests i el prevere beneficiat d’aquella, ja que en teoria el beneficiat era l’administrador de la mateixa i ara els frares l’ocupaven. Després d’una sèrie de desavinences entre ambdues parts, finalment, a finals de l’any 1440, es va arribar a un acord definitiu: el dia 28 de novembre se signava aquest acord entre els frares i el prevere beneficiat i el dia 10 de desembre el capítol de canonges renunciava definitivament a tots els drets que tenia damunt la capella fundada per l’ardiaca Sentmenat.7 La construcció d’una nova església (1445-1448) Una vegada aconseguida la plena propietat de la capella i estar ja consolidada una incipient comunitat de frares, pels volts de l’any 1445 es van iniciar la construcció d’una nova església, molt més gran i més adaptada a la vida monàstica que l’antiga ermita de sant Bernabé, la qual evidentment, s’havia quedat massa petita per servir com a església conventual. Sembla ser que les obres degueren durar

6 Jacobo Vidal. Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de Tortosa a la baixa edat mitjana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2008, 383. 7 ACTo. Registre d’actes capitulars 1326-1570, f. 239v. 29

un trienni perquè el 1448 algunes notícies recollides en els llibre de provisions d’aquell any semblen indicar que ja estaven enllestides.8 El resultat d’aquests treballs de construcció possiblement donaren com a resultat final una església no gaire gran de superfície9 i de construcció senzilla, però que podem deduir que tingué possiblement almenys una capçalera coberta amb voltes de creueria. Ho deduïm per la presència d’una clau de volta de pedra, amb una representació de la Mare de Déu i dos àngels, encastada a la façana de l’església barroca i que podem datar per l’estil de les vestidures (ja que els rostres de les figures foren refets no fa gaire) cap a mitjans del segle xv. També d’aquesta època (dècades centrals del segle xv), encara es conserva una resta constructiva relacionable amb aquella església gòtica: ens referim a la taula de l’altar, una monumental peça monolítica de pedra arenosa (possiblement portada des de les pedreres de Flix, a la Ribera d’Ebre) de gairebé tres metres de llarg, la qual presenta una curiosa inscripció gravada amb lletres gòtiques al seu cantell on es recull una pregària funerària a favor d’un home d’origen alemany de nom Hans Coller, que morí el 1453, i que suposem tingué una relació molt estreta amb el monestir de Jesús per a que el seu nom quedés recollit a l’altar major de l’església.10 Però no tan sols el municipi de Tortosa fou un benefactor actiu i directe en el manteniment econòmic del convent, també la mateixa reina Maria de Castella, esposa d’Alfons V el Magnànim, que l’havia situat sota la seva protecció i havia aconseguit l’any 1439 una

8 Jacobo Vidal. Les obres..., 385. 9 Pocs anys abans del seu enderroc, un document notarial de l’any 1760, que després comentarem in extenso, adjectiva aquesta església medieval com a “muy pequeña”. ACBEB (= Arxiu Comarcal del Baix Ebre). Fons Notarial de Tortosa. Registre 2754. Joan Baptista Aragonès, manual, 1760. 10 Ramon Miravall. Corpus..., 210-213. Malgrat que aquesta inscripció presenta un text que podem relacionar amb un difunt, no creiem que per les seves dimensions (295 x 93 cm.) formés part d’una tomba, a causa de la seva excessiva llargada i al fet que la inscripció està al cantell de la pedra, no a sobre el plànol superior de la mateixa. 30

Escut de Guillem de Sentmenat, fundador de la capella de sant Bernabé, en la qual es va establir el convent franciscà de Jesús (ACBEB. Fons Mossèn Eduard Solé).

Relleu a una de les trones de la catedral de Tortosa amb la representació del Nom de Jesús, sostingut per sant Francesc d’Assís. D’aquí li prové el nom al monestir i a l’actual població de Jesús.

butlla del Papa Eugeni IV que confirmava la possessió del convent, hi va realitzar un important llegat en el moment de morir l’any 1454 per valor de 3.300 sous.11 L’esplendor del segle xvi A principi del segle xvi el convent continuarà sent centre d’atenció per part de persones que li feien llegats econòmics per al seu manteniment, ja que hem de tenir present el fet que al tractarse d’un convent subjecte a l’estricta observança no tenia grans propietats agràries vinculades.12 Això obligava a la comunitat a cercar contínuament almoines per subsistir, que tant podien ser de caire dinerari, provenir de l’activitat dels frares que feien sermons per un ampli territori la voltant del convent, o recollir directament aliments donats pels seglars, tal com molt bé demostra el calendari anual d’almoines de finals del segle xvii, reproduït a l’apèndix documental núm. 1. D’altra banda, l’atenció del municipi de Tortosa envers el monestir continuava durant aquest segle, perquè el 11 de juny de l’any 1547, sabem que mossèn Mateu Llopico fou designat encarregat de fiscalitzar “.. les obres se feyen en lo monastir de Jesús, ab salari de III s. per quiscun dia...”13 No sabem amb detall quina mena de feines de construcció eren, però el fet de designar un membre de l’oligarquia local per controlar-les ens indica que devien ser de prou importància.

11 Jacobo Vidal. Les obres..., 385. 12 Quan es van produir les desamortitzacions del segle xix, les propietats del convent eren només el propi edifici del monestir i un petit hort situat al seu voltant que segurament era emprat per aconseguir verdures fresques per a la comunitat de frares. De fet, aquesta era una situació ben habitual en els monestirs franciscans observants de la resta de Catalunya. Cayetano Barraquer. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Tomo I. Barcelona: Imprenta de Francisco J. Alabart 1906, 431. 13 ACBEB. Fons Municipal de Tortosa. Registre 2.407 (paper), f. 94v. 33

També durant aquesta etapa el convent viurà directament els canvis soferts per l’ordre dels franciscans, que cada vegada presentava tensions creixents entre els conventuals, que conservaven els principals llocs de comandament dintre de l’ordre, i els observants que es volien deslligar completament d’aquells. Aquesta situació de conflicte arribà a un punt sense retorn l’any 1516 quan, finalment, es donà plena autonomia als observants, deslligant-los totalment dels conventuals. L’any 1524, a instàncies del Provincial Antoni de Calcena, que després seria designat bisbe de Tortosa, el convent de Jesús fou designat com a casa de recol·lecció, una nova rama dintre dels observants i a partir d’aquell moment els seus frares serien coneguts com a frares recol·lectes.14 La resta de convents d’aquesta branca franciscana de Catalunya, fins la seva supressió el 1835, foren: Escornalbou, Figueres, Horta, La Bisbal, Alcover, Riudoms, Terrassa i Móra d’Ebre.15 Un dels habitants més famosos del convent al llarg dels seus quatre segles d’existència fou, sense cap mena de dubtes, el frare llec Salvador Pladevall, més conegut popularment com fra Salvador d’Horta, que fou beatificat el 1606 i seria canonitzat el 1938. Aquest frare, havia nascut a Santa Coloma de Farners i havia estat format al monestir de sant Francesc de Barcelona, com ajudant de la cuina conventual. La seva primera destinació com a frare llec fou precisament el convent de Jesús, al qual fou enviat el 1544 i on romangué durant dos anys com a encarregat de la seva porteria. Mentre hi visqué la seva fama com a frare miracler anà en augment, fet que portava cada dia més gent al monestir, fins llavors un lloc ben tranquil i allunyat del brogit urbà de la ciutat. Aquesta situació va començar a molestar la resta de companys del monestir, que volien seguir portant una vida tranquil·la dedicada a l’ascetisme i meditació i va impulsar el seu trasllat cap al monestir de Bellpuig

14 Paulina Almerich. Les cases de religiosos a Tortosa. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense 1998,130-131. 15 Cayetano Barraquer. Las casas..., 468. 34

a l’Urgell. Allí tan sols hi romandria dos anys més fins que el 1548 i durant dotze anys estaria destinat al lloc que li donaria nom: el convent franciscà d’Horta, a la comarca de la Terra Alta i on encara hi podem admirar una capella dedicada a aquest frare famós pels seus miracles.16 De l’any 1579 disposem d’una interessant notícia que ens assenyala l’existència d’un rellotge mecànic al monestir: “... Obligació per mestre Batiste Alijos, manyà, feta sobre tenir en condret lo relotge y despertador del monestir de Jesús de Tortosa a ses costes per a temps de un any...”17 La importància d’aquest monestir i la possiblement la fama que tingué el beat Salvador d’Horta, resident durant un temps, segurament van motivar que el rei Felip II en la seva estada que féu a la ciutat de Tortosa els darrers dies del mes de desembre de l’any 1585, després d’assistir a les Corts de Montsó i en el seu camí cap a València, volgués visitar la tarda del dia de Nadal d’aquell any el monestir de Jesús, tal com breument descriu un destacat testimoni d’aquest viatge, Henry Cock, notari apostòlic i arquer de la guàrdia reial: “...Después de comer salió su Majestad con sus hija y seis damas secretamente para el monasterio de Jesús, que es de Descalços, el cual está como dos mil pasos de la ciudad, entre unos huertos....”18 Les dificultats del segle xvii Aquest segle representarà per al monestir de Jesús una etapa històrica certament plena de contrastos: hi continuaran havent moments d’esplendor, com la instal·lació l’any 1624 d’un noviciat i

16 Àngel Vilamajó. El cor d’Horta. El convent de sant Salvador d’Horta de sant Joan. Barcelona: Servitur 2013, 51-104. 17 Joan-Hilari Muñoz i Salvador-J Rovira. El municipi de Tortosa a l’època del Renaixement. El llibre de rúbriques (1556-1587). Tortosa: Editorial Gràfica Dertosense 2013, 144. 18 Henrique Cock. Relación del viaje hecho por Felipe II en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, Madrid: Imprenta de Aribau y Cia. 1876, 187. 35

un estudi de Teologia de l’ordre,19 o diverses tasques de construcció a l’església i en la decoració d’altars, però també hi haurà etapes en què la comunitat passarà per greus dificultats, tant per l’impacte de desastres naturals, com la riuada de l’any 1617, la segona històrica en importància, o l’arribada de la pesta bubònica l’any 1650 en el marc de la guerra dels Segadors, durant la qual les dependències del monestir es convertiran en hospital per allotjar els afectats per la pesta. Començant per les obres documentades, podem començar parlant que l’any 1604 es van pagar 16 sous a un pintor (sense esmentar el seu nom) que va adobar el retaule dedicat a sant Dídac.20 Aquest retaule possiblement fou situat en la nova capella obrada pel mestre Marc Tarrós,21 la qual estava dedicada “als benaventurats sant Antoni de Pàdua, sant Diego y sant Miquel”, feina per la qual cobrà 20 lliures i 6 sous de moneda barcelonesa.22 Aquest mateix mestre havia realitzat tasques de construcció al cor de l’església.23 Vuit anys després, el 1612, es va construir una petita capella situada a sobre de la porteria del monestir. L’obra, feta de rajoles i guix, fou encarregada al mestre Cristòfol Bruel,24 un arquitecte tortosí, membre d’una coneguda nissaga de pedrapiquers i mestres d’obra d’origen francès i que el genearca dels quals, de nom Vicent,

19 Paulina Almerich. Les cases...,131. 20 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Llibre de comptes, 1593-1666, f.6. 21 Aquest mestre d’obres de la ciutat de Tortosa, va intervenir juntament amb el fuster Gabriel Paradís l’any 1607 en la reforma del retaule del gremi de santa Llúcia de la ciutat de Tortosa, Joan-Hilari Muñoz. “L’escultura i el treball de la fusta a la Tortosa del Renaixement: algunes notes documentals”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo LXXXIII, enero-junio 2007. [Castelló, 2008], 123-150, i amb l’arquitecte Cristòfol Bruel en la construcció de l’església parroquial d’Aldover entre els anys 1612 i 1619. Joan-Hilari Muñoz. Aldover 1612. El poble i la parròquia quatre segles enrera. Tortosa: Ajuntament d’Aldover 2012, 41-44. 22 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Llibre de comptes, 1593-1666, f.9. 23 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Llibre de comptes, 1593-1666, f.7. 24 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Llibre de comptes, 1593-1666, f.18. 36

havia arribat a Tortosa des de l’Alvèrnia a mitjans del segle xvi i assolí el càrrec de mestre d’obres de la catedral. El 1627 es van pagar 3 lliures “...a mestre Baró, fuster,25 per sis jornals a treballat en lo altar del Christo...”26 Els anys 1646-47, tot i trobar-se en plena Guerra dels Segadors, que sabem va afectar negativament a la comunitat, tal com veurem tot seguit, es va renovar el retaule major de la seva església en el qual intervingueren com a mínim un escultor (Josep Voltes)27 i dos mestres pintors-dauradors (Josep Argüelo i Antoni Guerola,28 el primer de la zona del Baix Camp i el segon, nascut a Penya-roja de Tastavins i establert a Tortosa)29 Aquestes obres es degueren fer gràcies als fons econòmics d’un llegat fet l’any 1643 pel pagès Miquel Rubio.30 Pel que fa la inundació de l’any 1617, hem de dir què és tracta de la segona riuada històrica més important del riu Ebre al seu pas per la ciutat de Tortosa des de que es recullen referències concretes sobre aquests fenòmens naturals, ja que segons les dades aportades per una làpida (actualment desapareguda) que estava encastada a la façana de l’església de Sant Jaume,31 el riu Ebre va assolir en aquell

25 Aquest deu ser el mestre fuster Rafael Baró que intervé l’any 1626, juntament amb el també fuster Gabriel Paradís, en la visura del model de fusta realitzat pels argenters Eloi Camanyes i Agustí Roda de la custòdia del Corpus que havien de fabricar per a la catedral de Tortosa. Joan-Hilari Muñoz. “La custòdia del Corpus de la Catedral de Tortosa. Dades documentals”. Nous Col.loquis V (2001), 129-148. 26 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Llibre de comptes, 1593-1666, f.55. 27 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Llibre de comptes, 1593-1666, f.94. 28 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Llibre de comptes, 1593-1666, f.97v.-99. 29 Joan-Hilari Muñoz i Salvador-J. Rovira. Art i artistes a Tortosa durant l’època moderna. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense 1999, 86. 30 Paulina Almerich. Les cases...,131. 31 El text d’aquesta làpida desapareguda es troba reproduït a: Daniel Fernández. Anales o Historia de Tortosa, desde su fundación hasta nuestros días. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús 1867, 292. 37

punt de la ciutat de Tortosa una alçada de 8,53 m. sobre el nivell d’estiatge.32 El motiu de tan gran riuada s’ha d’anar a cercar en un fort temporal de pluges de tardor que va durar des d’el dia de sant Miquel, el 29 de setembre fins el dia 15 de novembre, i afectà pràcticament tota la conca mediterrània de Catalunya. Els seus devastadors efectes sobre el convent els podem intuir mitjançant una anotació feta en record d’aquella efemèride: “....A 4 del mes de novembre any 1617, vingué lo riu de Hebro tan crescut i juntament lo barranch que passa per casa, fonch necessari traure lo Sanctíssim Sacrament de la iglésia i el tingueren tres dies en lo cor. Arribà la aigua junct a la ara i pedra del altar major, per tot lo baix de la casa se podia anar ab barca, caigueren les parets de l’ort. Recolliren-nos los religiosos en lo quarto prop la sagristia per ser més segur. En testimoni de lo qual, fiu la present....” fr. Luis Berenguer, guardià.33 Pel que fa als efectes d’aquesta riuada, no sabem a quines parts del convent pogué afectar amb major intensitat, però per fer-nos una idea de la seva magnitud, tenim la valoració econòmica que és féu de la tanca de l’hort, ensorrada totalment a causa de la riuada, i que al mesurar 150 tapiades de pedra i morter, el seu cost de reparació arribava a les 375 lliures.34 Durant la guerra dels Segadors (1640-1650) el fet d’estar el convent situat no gaire distant d’un camí molt transitat (el camí

32 D’entre les documentades històricament, la més important fou la de l’any 1787, que va arribar a assolir els 8,73m o sigui, 21 pams de mesura local, Ramon Miravall. Flagells naturals sobre Tortosa, Barcelona: Columna-Tresmall 1997, 177. 33 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Núm. 3 “Libro de memorias importantes para el gobierno del convento de Jesús de Tortosa”,f.29v. 34 ACBEB. Fons Municipal de Tortosa. Clavari 1618-19, 190. 38

Possible clau de volta de l’església medieval del convent de Jesús amb la representació de la Mare de Déu, situada a sobre de la porta de l’església.

Inscripció de l’altar de la parròquia de Jesús, dedicada a un home alemany nomenat Hans Coller, possiblement també va servir de taula d’altar de l’església medieval del monestir franciscà.

Full del registre d’ingressats al hospital d’empestats de Tortosa de l’any 1650, ubicat a les dependències del monestir de Jesús. (Arxiu de la catedral de Tortosa).

envers l’Aragó) i estar allunyat del nucli urbà de Tortosa el van molt vulnerable als possibles atacs, tant dels miquelets com de les tropes regulars d’ambdós bàndols que hi passaven per la vora. Així, a finals del mes d’abril de l’any 1642 les tropes de cavalleria francesa del general La Mothe, mentre assetjaven la ciutat de Tortosa, es varen allotjar al monestir. Uns mesos després, el dia 21 de novembre d’aquell mateix any, una partida de miquelets al servei de les tropes franco-catalanes, van entrar per la força al monestir, es van emportar la plata del servei litúrgic que van poder trobar i sis monjos com a hostatges que volien bescanviar per dos preveres d’Arnes empresonats per les tropes de Felip IV. Sis anys després, de nou, el dia 10 de juny del 1648 el monestir fou ocupat per sorpresa per 200 soldats de cavalleria francesos que iniciaven el setge de la ciutat de Tortosa, fent presoners alguns pagesos que treballaven les hortes de la vora i que foren sorpresos en plena feina i no es pogueren escapolir, servint d’allotjament temporal del general Schomberg, cap de les tropes franceses.35 Però l’impacte negatiu més fort que va rebre el monestir durant aquells anys fou el fet d’esdevenir entre finals del mes de gener i el mes de juliol de l’any 1650 hospital de malalts de pesta bubònica, ja que una epidèmia d’aquesta greu malaltia infecciosa va afectar Tortosa durant aquells mesos i les autoritats sanitàries franceses (que llavors dominaven la ciutat) van decidir instal·lar en les dependències del monestir un hospital específic per als empestats.36 Allí foren recloses 462 persones, de les quals moriren 319, fet que

35 Joan-Hilari Muñoz i Enric Querol. La Guerra dels Segadors a Tortosa (1640-1651), Valls: Cossetània 2004, x. 36 Durant el mateix episodi epidèmic el monestir franciscà de Bellpuig, situat a les afores d’aquesta població de l’Urgell, també ser emprat com a hospital d’empestats. Joan Yeguas. Llibre Ver del convent de Bellpuig. Tàrrega: Arxiu Històric Comarcal de l’Urgell 2003, 44. 41

indica clarament el grau de letalitat d’aquesta epidèmia.37 Entre les víctimes hi hagueren membres de la mateixa comunitat franciscana, tal com molt bé recorda un manuscrit del convent: “...Dissabte, a 12 de mars, dia de sanct Gregori 1650, per orde de la ciutat de Tortosa, enderrocaren lo envans de la enfermeria del convent per a hospital de empestats, ab resolució de pendre tot lo convent, sent guardià lo pare fra Francesch Morató. Moriren en dit convent nou religiosos y un ninyo que aiudava a missa, y tres que foren ferits, çò és, lo pare guàrdia, lo pare Francesch March y fra Isidro Pallarès, llech, los tres sobredits convalesxeren. Vingueren per orde la ciutat don Joseph Curto, que entonces se trobava procurador en cap, y per part del capítol lo senyor canonge Costa, y prometeren ab orde especial tenia de la ciutat y capítol, rehedificar tot lo que avian derribat. Foren tres los quartos que derribaren: enfermeria, noviciat y lo quarto pròxim d’estos. fr. Francesch Morató, guardià.38 En el llibre de comptes mensuals del monestir hi consta una partida de 4 lliures i 8 sous per comprar calç viva destinada a emblanquinar (com a mesura higiènica) les dependències emprades per l’hospital d’empestats, una vegada acabada l’epidèmia.39 Finalment, l’any 1680, tenim documentades feines de pintar durant l’estiu i la tardor d’aquell any i segurament al fresc, “...la capelleta de sobre la portaria...”, realitzades per un pintor anomenat Francisco, veí de Vinaròs, del qual al no disposar el seu cognom no

37 Joan-Hilari Muñoz. L’evolució demogràfica de Tortosa durant el segle XVII i la pesta de 1650, Tortosa: Consell Comarcal del Baix Ebre 2006 i “El convent de Jesús i la pesta de 1650”, Programa oficial de Festes Majors 2007 de Jesús, 82-83. 38 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Núm. 3 “Libro de memorias importantes para el gobierno del convento de Jesús de Tortosa”,f.28. 39 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Llibre de comptes, 1593-1666, f. 140. 42

podem identificar amb seguretat.40 Potser aquesta capelleta estava dedicada al llavors beat Salvador d’Horta, perquè tal com hem comentat anteriorment, aquest frare miracler estigué com a porter del convent de Jesús durant dos anys (1544-46), i sabem que en el convent de Bellpuig (comarca de l’Urgell), lloc on hi residí uns anys fra Salvador, també hi havia un retaule a la porteria dedicat a ell.41

40 ACBEB. Fons Convent de Jesús. Llibre de comptes, 1662-1693, s/f. 41 Marià Carbonell. Convent de sant Bartomeu de Bellpuig. Guia històrica i arquitectònica. Barcelona: Curial edicions catalanes 1994, 31. 43

Seixanta anys d’obres en el monestir (1732-1792) La col·locació de la primera pedra i l’inici de les obres (1732-1737) A principi de la dècada dels trenta del segle xviii, l’estat de conservació del cenobi de Jesús, amb gairebé tres segles d’antiguitat, devia presentar un estat lamentable. De fet, gràcies a un document notarial de l’any 1760, que després comentarem, sabem que en aquella època hi hagué un ensorrament parcial (per causes concretes desconegudes) de la part conventual del monestir, que obligà a la seva comunitat a iniciar un llarg i complex projecte de reforma integral del monestir i l’església: “...en el año passado de mil setecientos treinta y quatro, cayendo de deste dicho convento especialmente la enfermería, noviciado y diferentes conjuntos de seldas que concentian en la mitad de dicho convento, por cuyo motivo les fue preciso a los padres que dicho convento se hallavan conventuales, a empezar la fábrica de un nuevo convento en el mismo puesto y parage en el año passado de mil setecientos treinta y siete....”42 Tot i que aquesta notícia, segons aquest document, correspondria en teoria a l’any 1734, nosaltres creiem que tant l’ensorrament com les primeres obres de renovació passaren dos anys abans, o sigui, el 1732. Podem afirmar això gràcies a les dades recollides en el volum de comptes anuals tramesos a la província franciscana de Catalunya, ja que aquell any es relacionen tasques de construcció, com ara obrar “...treinta y quatro canas de pared de cal y canto de largo y nueve palmos de alto y siete de ancho del nuevo fundamento para la fábrica del convento, salvado por los maestros en 160 libras...”43 Aquesta clara anotació de feines ja fetes, junt amb la inclusió de la

42 ACBEB. FNT (= Fons Notarial de Tortosa.) Registre 2754. Joan Baptista Aragonès, manual, 1760, f. 11v. 43 ACTo. Convent de Jesús 4, 199. 45

notícia que el convent disposava en aquell moment de 150 cafissos44 de cals amassada i 300 de cals “embalzada”, juntament amb “...la piedra que queda para la fábrica, avaluada por los maestros en 50 libras...”, ens indica clarament que la renovació del vell cenobi ja havia començat. Aquest ensorrament el tenim documentat també en les despeses recollides en el llibre de comptes presentats a les reunions de la província franciscana de Catalunya l’any següent, el 1733, on es parla de la construcció de “...dos tabijes para defensa del cierzo después de la ruina, avaluada en 3 libras ...”45 Per tant, s’intervenia en un sector proper a la zona enrunada per protegir-la del vent i impedir d’aquesta manera que el sector no afectat per l’enderroc patís els efectes negatius dels cops de vent del NO, ben habituals de la zona de Tortosa. Malgrat l’existència d’aquesta anotació respecte a tasques de construcció, el fet que en els resums anuals no hi consti cap anotació concreta de noves obres fins el 173846, ens convida a pensar que fins a la posada oficial de la primera pedra, el dia 26 de juliol de l’any 1737 (vegeu una transcripció íntegra de l’acte, a l’apèndix documental núm. 2), no hi hagueren més feines significatives en el convent, possiblement per manca de recursos econòmics. Una inscripció que recorda aquest començament oficial de la renovació del cenobi, encara es conserva actualment, a un mig metre d’alçada respecte el

44 El cafís de calç, mesura de Tortosa, equivalia a 578,98 litres de volum actual, ja que en aquella època determinades mercaderies seques com grans, calç o sal es mesuraven en volum, en comptes de fer-ho en pes, tal com ho fem avui en dia. Francesc Teixidó. Pesos, mides i mesures al Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya a finals del segle XVI (1587-1594). Vol II. Barcelona: Fundació Noguera 2009, 729. 45 ACTo. Convent de Jesús 4, 215. 46 Tot i que hem de tenir present que hi ha un forat absolut en els comptes mensuals entre els mesos de desembre de l’any 1730 i el setembre de 1738, no hi ha tampoc cap anotació clara de despesa destinada a obres en els resums anuals de les reunions de la Província franciscana de Catalunya, que no mostren cap tall temporal. 46

nivell de circulació i prop de la porta d’accés a les actuals oficines de l’EMD de Jesús.47 A partir de l’any 1738 la situació canvià radicalment perquè hi comença a aparèixer en els resums anuals presentats als capítols provincials dels franciscans, un apartat titulat “Mejoras de la obra del convento”, on es recullen les despeses esmerçades en les obres, les donacions rebudes en materials o diners per pagar-les i l’aprovisionament de materials de construcció (fusta, cals, maons, pedra de paredar i picada...) destinades a renovar el vell monestir medieval. Els primers anys (1738-1745) Durant aquesta etapa sembla ser que s’edifica la part oriental del nou convent, es a dir el sector més proper al canal de la dreta de l’Ebre, on precisament està situada la inscripció de la primera pedra. Tal com hem comentat anteriorment, a partir de l’any 1738, comencem a trobar en els llibres de comptes presentats a les reunions de la província franciscana de Catalunya, un capítol detallat amb els recursos esmerçats en les obres de renovació del convent. Així, aquell any hi havia, per exemple, disponibles per ser emprats “...73 maderos de 36 palmos de largo y palmo y medio en quadro, de los quales se han perdido 12 en el incendio del Puerto....”, amb un valor de 200 lliures, “...quatro maderos que se han dado de limosna para hazer tablas (...) valen 16 libras...”, “...16 maderos para embestidas, en dinero cuestan 20 libras....”, a més de 36 “...latas en paga de un legado pío....”48 Per tant es comencen a proveir de fusta del Port, destinada a les cobertes del nou edifici conventual (bigues i llates), i a les bastides.

47 Ramon Miravall. Corpus..., 429-430. 48 ACTo. Convent de Jesús 4, 235. 47

L’any següent, el 1739 no hi hagué reunió provincial, però sí el 1740, on hi trobem, d’una banda, l’anotació d’un dipòsit de 120 lliures en metàl·lic donades per dues persones devotes “...los nombres de los quales bienhechores no quieren que se sepan...” i una despesa total de gairebé 115 lliures destinades a pagar, entre d’altres, el cost de baixar fusta destinada al “primero y segundo pizo”, “diversa herramenta para los carros”, garrofes per als cavalls, roba per a dos manobres o “...por cortar la madera del tercero pizo...” i, finalment, una despesa de gairebé 1.162 lliures per tasques de construcció: 244 canes49 “...de pared de cal y canto....”, valorades per Antoni Pons, “...maestro de obras desta plaza por el Rey...”, en 804 lliures; també s’havien fet quatre finestres grans per al passadís, setze finestres de pedra picada per a cel·les dels frares, setze finestrals més petits per als estudis de les cel·les50 i pedra picada per a les cantonades “del quarto que falta para hazerse” i, finalment, pedra irregular destinada a fer noranta-una canes de paret.51 L’any 1741 no hi hagué reunió de la Província, però en els comptes mensuals del mes de juliol d’aquell any surt consignada una despesa de 50 lliures emprades per adquirir “...9000 teules, 3000 toves y 2000 rajoles”.52 A la reunió provincial del 1742, es detallaren els esforços econòmics i materials per edificar: per començar es recolliren un total de 124 lliures entre almoines per misses i d’altres orígens

49 La cana de Montpeller, mesura oficial de longitud de Tortosa, equivalia a 193,18cm. Francesc TEIXIDÓ. Pesos,…,729. O sigui, que s’havien obrat un total de 471 metres de paret. 50 La façana de cel·les dels frares franciscans tenien una curiosa distribució amb dos finestrals de mides diferents, explicada per G. Barraquer: “Vivían en celdas de un corredor común, compuestas de cámara, alcoba y muy estrecha recámara, ésta con ventanilla reducida y aquélla con mayor, circunstancia que en los muros exteriores daba una alternativa de vanos grandes y pequeños, peculiar de las casas franciscas”.Cayetano Barraquer. Las casas..., 469. Aquesta distribució tan característica encara la podem observar en el pany de façana de l’antic edifici conventual paral·lel al canal de la dreta de l’Ebre. 51 ACTo. Convent de Jesús 4, s/f. 52 ACTo. Convent de Jesús 2, f. 193. 48

destinats específicament a tal fi. Es gastaren un total de 161 lliures en diversos materials de construcció, entre d’altres: dos forns de cals, milers de peces de ceràmica cuita (“ladrillos”, “maones”, “texas” i “cuadrones”53), guix, jornals de peons, ferros per a portes, vuit llindars de fusta per a portes, peces de roba per al fuster del convent, 5100 claus de diverses mides, forrellats i picaports per a les portes de les cel·les... El resultat d’aquests esforços es veieren concretats a nivell material en la següent relació: “Primo, se ha concluido del todo el quarto del convento en sus tres pisos y para eso se ha obrado lo siguiente: Treinta y seys revoltones que faltavan del tercer piso, 16 celdas, 8 en cada piso, concluidas del todo, cada una con sus sala, estudio y alcova con su mesa, caxón y banco y puertas y ventanas. Ítem, se han hecho 3 escaleras interinas, una para cada piso. Ítem, se ha empezado segundo quarto a la parte de la portería, y lo añadido aora a lo estava ya obrado con el primer quarto, contiene de largo 11 canas. La pared exterior está a la superficie de la tierra y lo mismo una que traviessa. La interior está levantada tres canas sobre la tierra y en ésta los fundamentos dentro tierra, tienen 12 palmos de hondo, en las otras 28 palmos y en todas 36 palmos de ancho. Ítem, se ha reedificado 8 canas de pares en la huerta que hizo caer la inundación del Ebro,54 10 palmos de alto y 2 palmos y medio de gruesso....”55 El valor econòmic total d’aquest conjunt d’obres ascendia a més de 1.365 lliures, dintre de les quals el valor més elevat era, tal com calia esperar, el de les feines de paleta, amb un muntant



53 Els quadrons eren rajoles de forma quadrada 54 Aquesta notícia sobre una riuada deu correspondre a la de l’any 1739. Ramon Miravall. Flagells..., 57-58. 55 ACTo. Convent de Jesús 4, s/f. 49

Làpida commemorativa de la riuada de 1787 situada a sota el cor de l’església

Primera pàgina del llibre de comptes mensuals del monestir franciscà de Jesús (Arxiu de la catedral de Tortosa).

Pàgina del llibre de comptes del monestir de Jesús, presentats a la província franciscana de Catalunya (Arxiu de la catedral de Tortosa).

total superior a les 881 lliures. Per a les futurs treballs la comunitat tenia provisió de diversos materials de construcció: 3000 maons, 1000 teules, 2000 maons dobles, 400 “quadrones”, 200 cafissos de cal amerada i 50 carretades de sorra “para la mezcla”, a més de 14 llindars de pedra dolça per a portes i finestrals, 20 carretades de pedra per a treballar amb un valor superior a les 50 lliures i 25 carretades de pedra “ordinaria para hazer pared”, així com 50 carretades més que ja estaven arrencades de la pedrera però encara no havien estat portades al convent. Hi completava aquest material la fusta acumulada també per a les futures obres, entre la qual hi destacava “...en el Puerto, 114 maderos de diferentes medidas cortados y esquadrados para todo el segundo cuarto...”.56 La valoració econòmica de l’obra feta i dels materials “...está certificado por maestro Antonio Pons...”, dalt esmentat. Com a dada curiosa podem apuntar el fet que el dia 15 d’octubre d’aquell any hi hagué un accident laboral relacionat amb la construcció del nou cenobi, ja que un membre de la comunitat va morir ofegat al riu Ebre, mentre anava “...tirando de un barco por la orilla del río Ebro, para transportar ladrillos para la obra del convento nuevo, cayó en el él y sin poderle socorrer alguno se ahogó y hundió luego ...”57 De l’any 1743, no sabem la incidència que va poder tenir sobre la marxa de les obres els efectes de la riuada d’aquell any, de la qual sabem que el convent serví de refugi temporal a un centenar de persones.58 Encara que no disposem dels resums de comptes presentats a les reunions provincials dels franciscans, hem localitzat dos interessants notícies extretes del llibre de comptes mensuals: la primera, del mes de maig, ens assenyala el pagament de diverses quantitats a rajolers per fer fornades de ceràmica constructiva; la

56 ACTo. Convent de Jesús 4, s/f. 57 Gerard Marí i Soledat Farnés. “La mortalitat dels religiosos del convent de Jesús de Tortosa, O.F.M. (segles XVI-XIX)”, Actes VII Congrés d’Història de la Medicina Catalana, Vol. I. Tarragona: 1992, 214. 58 Ramon Miravall. Flagells..., 58. 53

segona, del mes de juny, anota la despesa de 10 sous destinats a pagar la“...siena per a les plantes noves per dibuixar lo convent....”59 Aquesta traça (és a dir, el plànol dibuixat) no sabem amb seguretat de qui fou obra, encara que cabria la possibilitat que fos del frare franciscà fra Atanasio Aznar, també tracista el 1758 del monestir franciscà d’Alcanyís,60 i de la façana de l’església parroquial de Batea.61 Aquesta situació era ben habitual en moltes ordres religioses, com ara els carmelitans o els cartoixans.62 En un altre ordre de coses a la base dels dos primers pilars de les naus de l’església hi ha dues inscripcions: al pilar de la banda de l’evangeli (l’esquerra mirant l’altar) hi diu: “J.Ph Mat.v” i al de la banda de l’epístola (la dreta mirant l’altar): “Jph. Me.Ch”, dos noms fins ara no identificats amb total seguretat, encara que podrien correspondre, respectivament, a “Josep Matheu” i a “Josep Melich”. Pel que fa al primer cas tenim documentat l’any 1771 un home anomenat així i habitant a Xerta, que sembla ser un contractista de les obres de l’església, o un possible benefactor. El segon no l’hem pogut localitzar fins ara Del 1744, tot i tampoc tenir reunió provincial, a través de diverses anotacions incloses en el volum de despeses mensuals, podem veure que les feines continuaven: el mes de juny es pagava 1 lliura i 2 sous per “...arrancar pedra per la obra...” i el mes de desembre, 1 lliura, 3

59 ACTo. Convent de Jesús 2, fs. 200v.-203. 60 Yolanda Gil i Alfons Llorca. “L’església de Jesús”. Història de les Terres de l’Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa: Fundació Privada Ilercavònia Futur i Universitat Rovira i Virgili 2010, 156. 61 Josep Alanyà. “L’església parroquial de sant Miquel de Batea”, Història de les Terres de l’Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa: Fundació Privada Ilercavònia Futur i Universitat Rovira i Virgili 2010, 176-177. 62 Maria Garganté. Arquitectura religiosa al segle XVIII a la Segarra i l’Urgell. Condicionants, artífexs i pràctica constructiva. Barcelona: Fundació Noguera 2006, 119-122 i Yolanda Gil. Arquitectura barroca..., 258-261. 54

sous i 6 diners “...per ferros al germà Joaquim per la fusteria y algeps per la obra...”63 El 1745 hi va tornar a haver reunió a Barcelona de la Província franciscana i el convent de Jesús va presentar l’estat de comptes i una relació detallada de feines fetes en el nou cenobi. Pel que fa a l’apartat d’entrades, es varen recollir un total de més de 90 lliures en almoines i d’altres diners destinats a les obres, destacant les 50 lliures assignades pel pare provincial franciscà, fet que ens indica que la màxima autoritat de l’ordre a Catalunya volia ajudar a tirar endavant la renovació del monestir.64 En l’apartat de despeses s’hi varen fer un total de gairebé 97 lliures, destacant pel seu cost els materials ceràmics de construcció: 4500 teules, 3560 “ladrillos” i 1000 maons que costaren 38 lliures i 9 sous, seguides de les 9 lliures, 9 sous, 7 diners per fer un forn de calç i les 9 lliures, 4 sous “por arrastrar la madera del Puerto”, a més d’altres quantitats menors destinades a diversos usos (entre d’altres, cànem per cordes, compra de ferro, forrellats, frontisses i picaports, garrofes i civada per a les cavalleries que treballaven, etc....)65 La relació detallada de les feines fetes durant aquells dos anys és interessant perquè ens assenyala un ritme molt bo en la construcció del nou convent: “...Primo, se ha hecho el segundo quarto hasta cubrirle, esto es, se han hecho las dos paredes principales de cal y canto de 76 palmos de largo, 72 de alto la una y la otra 48 porque por el capítulo estava ya elevada 24 palmos. Y una y otra tiene 4 palmos de grueso. Se ha fabricado también otra pared mediera, que cierra el quadro de la escalera de cal y canto de 76 palmos de alto, de largo 32 y tres palmos de grueso. En la

63 ACTo. Convent de Jesús 3, fs. 3v.-5v. 64 ACTo. Convent de Jesús 5, 11. 65 ACTo. Convent de Jesús 5, 11-11v. 55

pared principal exterior ay 13 ventanas, 9 grandes para celdas y escalera y 4 pequeñas, todas de piedra picada que se ha labrado en este tiempo. Se ha fabricado el texado con su rafec todo de dexallena a diferencia del otro quarto. También se ha traido de los montes y colocado en el quarto toda la madera de los tres pisos y texado. Y esta se sustenta sobre quatro cavallos colocados sobre 4 maderos de 37 palmos de largo y palmo y medio en quadro y sobre la pared mediera....” A més d’aquesta part del convent, també es va obrar un paller de set canes de llarg, dos canes i mitja d’ample, amb les parets de pedra amb pilars d’obra ben arrebossada. Els materials disposats per a tirar endavant el projecte eren d’obra cuita (maons i teules), calç, guix i pedra treballada “para la puerta principal” amb la seva llinda i quedaven també “4 piedras grandes de 10 palmos cada una”. També hi restava provisió de fusta, tant per a les cobertes com per a fer finestres i portes de les cel·les. El valor de la feina feta durant aquell període pujava a 615 lliures de moneda barcelonesa, segons taxació del mestre d’obres Josep Conchello.66 De l’any següent, el 1746, disposem de breus anotacions als comptes mensuals, entre les quals hi destaquen les 2 lliures 5 sous i 1 diner “...per rajoles per la obra y per safrà....” i les 6 lliures, 1 sou i 10 diners per un forn de calç al mes de juny, o les 10 lliures, 19 sous i 3 diners esmerçats en “...1000 teulas, 1000 tovas y 400 reixolas....”67 Continuen lentament les obres (1747-1759) Durant aquesta etapa es continuara treballant el sector del convent, incidint ara en primer lloc al sector de la porteria, per

66 ACTo. Convent de Jesús 5, 11v.-13. 67 ACTo. Convent de Jesús 3, 11-13. 56

Fotografia antiga del sector conventual del monestir de Jesús. [http://tortosaantiga.blogspot.com. es/2013/11/un-pati-escolar-i-un-claustre-conventual.html]

Làpida que commemora la col·locació de la primera pedra de les obres del nou monestir, iniciades simbòlicament el mes de juliol de 1737.

Façana de l’antiga església del convent, actual parròquia de Jesús.

passar posteriorment a obrar l’ala sud, la més propera al barranc i on calgué fer un enorme esforç a l’hora de cavar uns potents fonaments per evitar el perill que les barrancades malmetessin els murs propers del cenobi. L’any 1747, el següent on hi ha reunió de la Província,68 tenim per començar que es disposava de 63 lliures en efectiu a la caixa per fer front a diversos pagaments, aquests arribaren fins a gairebé 62 lliures gastades en diversos elements destinats a les obres: fusta, maons, “ladrillos”, claus, pedres i estris com pólvora (segurament emprada a la pedrera per facilitat l’extracció de pedra) o ferramentes diverses per als fusters. A part d’aquests diners es gastaren altres 43 lliures en cobrir més despeses de construcció com la vidriera de l’escala, un forn de calç o 1200 teules, 2900 “ladrillos” i 2000 maons. Durant aquesta etapa constructiva, els esforços s’encaminaren, sobretot a millorar diversos espais de l’hort (un pou de sínia, una bassa de reg, una establia i una caseta per a rentar) on s’hi esmerçaren 400 lliures i altres cinc-centes per a “...componer y hazer nuevo el quarto de la porteria, esto es, el que corresponde a la albañeleria con su escalera de 8 palmos...”. Pel que fa a les despeses de fusteria, pujaren a més de 124 lliures i serviren per pagar, entre d’altres coses, la barana de l’escala (vint-i-cinc lliures), vuit portes amb els seus bastidors per a cel·les (20 lliures), finestres, bancs, la teulada de l’establia, dos confessionaris, etc.... Finalment, es fa recompte del material que restava per tirar endavant les obres: 1000 maons, 100 cafissos de cal amerada, sis llindars de fusta, sis fusts de 32 pams de llarg, onze pedres treballades de 10 pams i 600 carretades de pedra, 300 a peu d’obra i les altres a la pedrera, esperant ser transportades fins al convent. En el llibre de comptes mensuals, trobem al mes de maig de 1749, l’anotació del pagament de 3 lliures, 7 sous “per jornals de fer

68 ACTo. Convent de Jesús 5, 22v.- 24v. 59

malesa y courer un forn de cals”, senyal evident que el projecte de nou cenobi anava avançant.69 Pel que fa al 1750, per començar, per disposava de 133 lliures en diners en efectiu per continuar el finançament de les obres de reconstrucció. Respecte a l’origen d’aquests diners, hi destaca el llegat de 60 lliures d’un “bienhechor” anònim. Pel que respecta al capítol de despeses, que superava les 123 lliures, hi destacaven les 60 esmerçades en l’adquisició de “un mulo para tirar del carro” i en segon lloc les 57 lliures, 15 sous per comprar 120 fusts de 36 palms de llarg i de 3 llindars de 20 palms.70 El ritme constructiu continuava ben viu ja que en els darrers tres anys (des de la darrera reunió provincial de l’any 1747), s’havia fet el següent. “...Se ha trabajado en el quarto del barranco en el qual, a más de despejarlo de lo antiguo, se han fabricado 238 canas y 3 palmos de pared en los cimientos de 6 palmos de ancho. Y sobre tierra se han trabajado 142 canas y 5 palmos de pared de 4 palmos de ancho (....) En dichas paredes se han trabajado 3 puertas de piedra picada de 11 palmos y medio de alto, y otras 2 puertas también de piedra picada de 9 palmos y medio de alto. Así mismo se han fabricado las dichas paredes, 3 ventanas de 7 palmos de alto y las 2 esquinas del quarto, 8 palmos, todo de piedra picada....”71 Mitjançant aquestes anotacions, podem veure clarament que en aquell moment s’estava treballant en el sector sud del monestir, és a dir el més proper al barranc de la Vall Servera o de Palomera i que s’estava enderrocant totalment el sector medieval del convent i s’estaven obrint fonaments i fent parets noves. Finalment, es va

69 ACTo. Convent de Jesús 3, 21v. 70 ACTo. Convent de Jesús 5, 42v.-43. 71 ACTo. Convent de Jesús 5, 43. 60

fer un inventari dels materials que es disposaven per continuar les obres, entre les quals hi destacaven 61 peces de pedra picada, entre les destinades a les finestres i les cantonades, 13 llindes de pedra per a portes i finestres, 150 carretades de pedra diversa, 50 cafissos de mescla de cal i sorra, 50 cafissos de cal amerada i 100 carretades de sorra, a més d’un nombrós i heterogeni estoc de fustes. El 1751, per començar hem de dir que es disposava de gairebé 100 lliures, destacant les 81, destinades a “...cortar y esquadrar la madera del tercer piso y texado...”, lliurades per un anònim devot. Pel que fa a les despeses, pugen a un total de 37 lliures, 15 sous, 6 diners, d’entre les quals hi destaquen les 15 destinades a començar a tallar la fusta, dada que ens indica que les obres del sector sud del convent (el més proper al barranc), començaven a estar prou avançades per a necessitar fusta per fer els diversos nivells, tal com molt bé assenyala la memòria presentada aquell any al capítol provincial: “...se ha trabajado en el quarto del barranco y quarto interior y lugar común, 162 canas de pared con tres esquinas de piedra picada y se ha embigado todo el primer piso del quarto del barranco y interior, y del tercer quarto, 36 palmos. Del primer piso, hasta el segundo piso se han trabajado en el quarto del barranco, quarto interior y escalera, 137 canas de pared con 10 ventanas de piedra picada las 6 grandes y las 4 de estudio...” Pel que fa als materials disponibles per continuar endavant amb les feines de construcció eren similars als dels anys anteriors i per no repetir-nos excessivament, no els detallarem.72 Els comptes de l’any 1753, mostren clarament que les tasques de renovació del vell cenobi seguien endavant, però lentament, atesa la creixent manca de recursos econòmics per donar-los-hi una empenta ràpida. Diem això, perquè aquell mateix any es reconeixia que no havia entrat cap nova quantitat de diners i, tot i així, es destinaven més de 56 lliures per diverses partides de fusta per continuar-les,

72 ACTo. Convent de Jesús 5, 53-54. 61

quedant només de romanent la irrisòria quantitat de 2 lliures i 9 sous. En els darrers dos anys, tot i les estretors econòmiques, s’havia pogut fer “...en el cuarto del barranco, en el segundo y tercer piso, 128 canas de pared, con 12 ventanas de piedra picadas, las 11 grandes y la una pequeña, y 6 canas y 2 palmos de cantonada de piedra picada y todo el segundo piso está embigado...”. Restaven com a materials disponibles per a l’obra diverses partides de fusta treballada, dintre i fora del convent, 34 pedres picades per a les cantonades i finestres, 50 carretades de pedra arrancada llesta per ser transportada, 150 pedres per picar i 100 cafissos de cals, entre amerada i mesclada.73 Aquesta estretor econòmica tot i que alentia el ritme de les obres, no les aturava totalment. D’aquesta manera, a la reunió de la província de l’any 1756, es van presentar una relació de la feina feta els darrers anys i el balanç econòmic resultant. Per començar, es van poder aconseguir més de 54 lliures provinents de diverses almoines, que juntament amb les dues lliures de romanent de l’exercici anterior van ser emprades en tirar endavant les obres de dues estances importants del convent: la cuina i el refetor, o menjador comunitari. Per començar es detallen els materials adquirits i que serien emprats en aquestes dues estances: forrellats, frontisses i claus de ferro per a les portes d’ambdós espais, 9000 “clavos de ala de mosca”, 2000 teules i 2000 maons, la despesa necessària per obrar un forn de coure ceràmica: “...ladrillos, quadrones, adoves y texas, que entre todas son 10000 piessas...”, jornals per moldre i coure algeps, per tallar i enquadrar 20 fusts de 25 pams de llarg, a més d’altres peces de fusta destinades, per exemple, a fer les taules del menjador, en total s’hi van gastar 53 lliures, 19 sous i 8 diners, quedant un romanent de 2 lliures, 19 sous i 1 diner. Fruit d’aquest esforç es van construir el següent entre els anys 1753 i 1756:

73 ACTo. Convent de Jesús 5, 62-63. 62

“...Primo, 231 canas de pared en la cozina y en las dos paredes que dividen el refitorio y de profundis.74 Ítem, un pozo dentro la cozina de profundidad 60 palmos con una ventana de piedra picada, cuyo pozo sube al tarrado de la celda guardial y tiene su medio brocal de una piedra picada y la cubierta de la cozina y sobre ella el terrado. Ítem, un reposte y una gruta dentro la cozina y se han hecho las bóvedas dentro la cozina y está luzida de 11 palmos arriba de blanco. Ítem, se han puesto dos picas de jaspe lucidas con otras dos piedras jaspe al lado para poner los platos y se han hecho los fogariles. Ítem, una cañonada de 30 palmos dentro la pared con 3 picas para conducir la agua a las ollas y al rentador. Las esquinas de la cozina tienen 50 palmos de piedra picada, y dos puertas de piedra picada. Ítem, se han hecho 9 puertas, 2 se han puesto en el patio de la cozina con su guarnición. 4 en la cozina interior, la una guarnecida, y las 3 lisas, las siete con sus llaves y picaportes. Y las dos con sus picaportes. Ítem, 5 ventanas puestas en dicha cozina y reposte. De profundis y refitorio Primo, se han hecho 31 revoltones y se han hecho los pedrissos y púlpito del refitorio, como assí mismo se han lucido de blanco las paredes del refitorio y de profundis de 10 palmos arriba. Ítem, una puerta de piedra picada al refitorio de 11 palmos de alto y 9 de ancho, con sus puertas de madera bien labradas.

74 La sala del capítol era anomenada entre les comunitats de menorets franciscans la sala De Profundis, perquè, quan moria un membre de la comunitat, el seu cos era exposat en aquesta sala fins que era portat a l’església conventual per a les exèquies. 63

Ítem, otra puerta para entrar de la bodega dentro del refitorio, guarnecida con su llave y picaporte. Ítem, tres ventanas grandes y guarnecidas partidas con sus picaportes correspondientes...” Restaven una gran quantitat de fusta de mides i formes diverses, frontisses i picaports, fustes per a l’armari del refetor, quatre fornades d’algeps, 400 “ladrillos”, 3000 maons, 4000 “quadrones”, 10 cafissos de cal amassada, 4 lloses de pedra picada per al forn de la cuina, claus de ferro de diverses formes i mides i, finalment, una taula de ferro colat de 10 pams de llarg i 6 d’ample, sense un ús determinat.75 El 1758, es va presentar l’estat de les obres, que continuaven infra-finançades, ja que només es van aconseguir d’almoines 2 lliures i 19 sous, tot i que quedava un romanent anterior de gairebé 30 lliures. Aquesta quantitat va permetre fer una provisió de materials ceràmics constructius (2000 maons i 1000 teules), a més de pagar jornals per tenir en funcionament un forn de calç. Les tasques empreses durant aquest període eren una continuació clara de l’etapa anterior, ja que sobretot es va intervenir en els àmbits de la cuina i el refetor (el celler, el rebost, les portes de l’estança de profundis, a més d’assenyalar que “...se ha derribado el fumeral y se ha reedificado con quatro conductos para salir el humo....” Finalment, es feia, tal com era habitual, una relació dels materials disponibles que no detallarem per ésser els habituals (maons, fusta, calç, pedres per tallar, pedres per paredar, fusta de diverses mides ....)76 L’any 1759, en la presentació de comptes habitual es va fer relació la feina feta, sense esmentar els diners recollits i disponibles:

75 ACTo. Convent de Jesús 5, .s/f. 76 ACTo. Convent de Jesús 5, .s/f. 64

“Se ha hecho el noviciado77 interino en el corredor junto a la iglesia con lo preciso de oratorio y celdas para el padre maestro y novicios. Se ha hecho un horno de ladrillos en que se pueden cozer 15000 piezas y se han cozido ya tres hornadas. Se ha hecho la celda guardianal con otras tres más, con que se ha empezado la fábrica de las celdas del corredor grande, haciendosse todo lo necessario para habitación de dichas celdas (...) Se ha hecho la escala principal del convento, y para esso se levantaron las quatro paredes, cosa de 40 canas en quadro hasta el texado, que también se ha hecho nuevo, con la media naranja y bandas de madera fuerte de tejo, hasta el primer piso (…) Se han hecho 27 bovedillas o revoltones en el quarto intermedio, en que se han hecho y concluido dos piezas que se pueden destinar para calentador en el invierno o aula capitular (…) Se ha compuesto del todo la pieza baxa intermedia entre la escala y de profundis (…) Finalmente, se han hecho otras cosas menores como abrir ventanas y cerrar con tabiques los vientos y lluvias, hacer poyos de madera y calicanto para asientos y se han reconocido los tejados de la iglesia t convento...” Per fer tota aquesta feina s’hi van esmerçar un total de 107 liures, 5 sous, 8 diners de plata. Com a dada curiosa també s’anota la construcció d’una capella dedicada a santa Bàrbara a la zona de les Planes, al voltant de la qual poc temps després començarà a crèixer un nou nucli urbà al qual l’advocació de la capella li donarà nom:

77 Ja hem comentat amb anterioritat que des de l’any 1624 al convent de Jesús hi havia un noviciat i un estudi de Teologia destinat a educar els futurs frares recol·lectes de Catalunya. 65

“...También se ha hecho a diligencias del convento y con ayuda de los vecinos y licencias necessarias, una capilla o yglesia de 26 palmos en quadro y 30 en alto, dedicada a santa Barbara, para decir missa todas las fiestas del año en el territorio de las Planas, con grande utilidad del convento en el tiempo de la llega del vino...” Pel que fa als materials constructius disponibles, a l’igual hem fet anteriorment, no els tractarem amb detall, encara que el fet de disposar en el mateix convent d’una bòbila per coure ceràmica, pot explicar el gran nombre de peces d’aquesta tipologia (2500 maons, 1000 teules, 3400 “adoves” i 1000 “quadrones pequeños”78

78 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 66

Interior de l’església, obrada durant la dècada dels seixanta del segle XVIII.

Cúpula situada a sobre del creuer de l’església de Jesús, amb decoracions de guix.

Les dificultats de finançament (1760) Conforme avançava la dècada dels cinquanta, els resums de comptes presentats a les reunions provincials dels franciscans de Catalunya anaven assenyalant cada cop més que les almoines (via tradicional per finançar les obres d’un convent mendicant com era el de Jesús) anaven minvant per causes que desconeixem en concret, però que a tall d’hipòtesi potser caldria relacionar amb l’adversa climatologia que es patia a la ciutat de Tortosa durant aquella dècada, on els primers anys abunden les notícies de sequeres, mentre que hi ha constància de fred intens i una riuada el 1755, una gran tronada el 1756 que va trencar el cap del pont de barques i una nova riuada el 1757.79 Aquesta crònica manca d’almoines, segurament explica el sentit i funció de dos documents notarials, pràcticament idèntics de contigut i redactats un el dia 8 de gener de l’any 1760, i l’altre dos dies després.80 En el primer d’ells declararen com a testimonis Felix Canella, degà, Josep Feliu, ardiaca major i Tomàs Torres de Bages, tots tres preveres i dignitats de la Seu de Tortosa. En el segon hi intervingueren tres persones vinculades al municipi de Tortosa: Joaquim Sanchis, regidor degà i perpetuo, Francesc Hernández, doctor en drets i regidor en actiu, i Bonaventura Julià, antic regidor i familiar del sant Ofici. Totes sis autoritats donaren el seu testimoni a instància de fra Josep Bertran, pare jubilat del convent de Jesús, el qual actuava en representació del guardià del mateix monestir. En aquests documents es feia un detallat repàs a la situació per la qual passava el monestir en aquell moment: • per començar i ,com que segurament aquests documents serien emprats fora de la ciutat, es descrivia la situació geogràfica del cenobi: “...el dicho convento baxo la advocación de Jesús de

79 Ramon Miravall. Flagells..., 59-60. 80 ACBEB. Fons Notarial de Tortosa. Registre 2754. Joan Baptista Aragonès, manual, 1760, folis 11-14v. 69

padres recoletos de san Francisco de esta ciudad de Tortosa, que está distante de esta mucho más de un quarto de legua....” • tot seguit es remarcava la seva antiguitat i el precari estat de conservació que llavors presentava “...por su antigüedad y vejez, pues an ohido decir públicamente hera de tiempo que vivia san Bernardino de Siena,81 cayó y se arruhinó en el año passado de mil setecientos treinta y quatro,82 cayendo de este dicho convento especialmente la enfermeria, noviciado y diferentes conjuntos de seldas que concestian en la metad de dicho convento.....” • es continuava parlant del procés de renovació constructiva que encara durava: “....por cuyo motivo les fue preciso a los padres que en dicho convento se hallavan conventuales, a empezar la fábrica de un nuevo convento, que empezó en el mismo puesto y parage en el año pasado de mil setecientos treinta y siete, que oy dia presente y arriba dicho se halla de ella dicha obra un quarto y medio, esto es, un quarto enteramente acabado y el otro medio quarto para acabar y finalizar, quedando para hazer construhir y edificar dos quartos y medio del nombrado convento empezado. Y todo lo restante del convento viejo y toda la iglesia, que actualmente se halla por ser esta muy pequeña y no aprovechar, y aquel por ser muy viejo y amenazar como amenaza ruhina, haviendo de desemparar (....) los religiosos que estavan en las seldas del dicho quarto del convento viejo en que habitavan por amenazar como está dicho gran ruhina, por cuyo motivo, los mesmos actuales religiosos se hallan estar con summa incomodidad (pues no hay seldas para todos)...”. • Pero aquesta manifesta necessitat de renovar totalment el convent i l’església topava amb serioses dificultats econòmiques, malgrat tractar-se d’una institució molt venerable per la seva

81 Aquesta referència cronològica era exacta, ja que el frare esmentat va viure entre els anys 1380 i 1444 i el cenobi de Jesús fou fundat a finals de la dècada dels vint del segle xv. 82 Ja hem comentat anteriorment que malgrat que en aquest document es data l’ensorrament l’any 1734, hem documentat indicis clars de noves obres i de runes dos anys abans. 70

importància i els serveis que prestava: “...y precisados por la necesidad en que se hallan, a emprender y continuar la nueva obra empesada que por falta de medios no pueden, y para haver precisamente de acomodar y colocar con celdas a los religiosos que actualmente se encuentran sin celda por el motivo referido de la nueva ruhina que amenaza y amenazó el nombrado quarto de convento viejo que en pie se havia quedado y que se ha tenido de empezar a tirar a tierra. Que la comunidad del referido convento de Jesús, consta actualmente ser de cinquenta religiosos. Que el nombrado convento es la casa principal en esta provincia de Cathalunya de todos los demás conventos de la recolección, en cuyo dicho convento de Jesús de presente se halla el noviciado y estudios de Sagrada Theologia escolástica. Que esta expressada casa o convento de Jesús de recolección (....) sirviendo en todo tiempo de mucho alivio y consuelo, no sólo para la dicha presente ciudad y sus moradores, sino también para todos los lugares circumvezinos y singularmente para toda la huerta del Puente (en la qual el referido convento está situado) que consiste en pasadas de trescientas casas. Que cerradas las puertas de las fortalezas, siempre noche y dia, los religiosos del mencionado convento no sólo administran los santos sacramentos, sino que también asisten y ayudan a bien morir a todos los enfermos que lo necesitan...” • L’arrel d’aquests problemes econòmics per tirar endavant les obres, eren les escasses almoines que es recollien en una zona relativament poc poblada com era la ciutat de Tortosa i els seus voltants: “...Que en esta dicha provincia de Cathalunya la religion de recolección de san Francisco y todos sus individuos, vive y viven de pura limosna, sin tener ni poder admitir fundaciones, ni dádivas por ningún titulo, ni aún por el título necesarísimo de la fábrica de convento. Que el vecindario de esta nombrada ciudad de Tortosa, en donde dicho convento recoge la limosna, consiste únicamente en la referida ciudad y de tres o quatro lugares de la comarca y que estos se componen de muy pocos vezinos....”

71

Tot i que en cap moment es digui de forma concreta a qui anirien adreçats aquests dos documents, pel to emprat i les referències a la situació geogràfica del cenobi i a la migradesa de les almoines rebudes, som del parer que foren encarregats pel pare guardià del convent per ser presentat a les màximes autoritats franciscanes de Catalunya per aconseguir millorar la situació financera de les obres, ofegades per la migradesa de les almoïnes, cada vegada menys nombroses. La dècada dels seixanta: la gran empenta Encara que els comptes presentats a les reunions provincials de Catalunya, no diguin ni un borrall de com es van aconseguir a partir d’aquell moment els recursos necessaris per donar un impuls a la renovació del vell cenobi franciscà, tots els indicis ens porten a pensar que la situació de crònica penúria per tirar endavant les obres va derivar en una situació de clara millora. Diem això en primer lloc perquè a partir de l’any 1761 deixen d’aparèixer les anotacions de les almoïnes rebudes destinades a feines constructives i només es detallen les feines fetes fins aquell moment i les materials que restaven a disposició dels constructors i, en segon lloc, perquè a partir d’aquell moment i fins ben entrada la dècada dels setanta, les obres mostren un fort impuls, arribant a completar les ales pendents del convent i emprenent també la renovació integral de l’església conventual, la qual a més rebrà un complet programa decoratiu amb la construcció de diversos retaules de guix, a més de aplicar-li a diverses parts de la mateixa (finestres, voltes, petxines de la cúpula) també decoracions de guix policromat i daurat, sortosament encara conservats. Aquell any es continuaven fent fornades de materials ceràmics destinats a les tasques de construcció en els forn que hem vist s’havia obrat l’any anterior. També es va intervenir en la conclusió “...de la baranda de la escala principal del segundo hasta el tercer piso...” a més del “...blanqueado de hiesso blanco las bóveda de dicha escala, con esculturillas al remate de los arcos y se han cerrado con piedras 72

blancas de luz83 quatro ventanas....”. També “...se han hecho todas las celdas del dormitorio alto, de las quales quedan habitadas sinco, con alcovas, estudios, puertas, ventanas, mesas y demás necessario para su habitación....” Un altre lloc on es va intervenir en aquest moment fou a l’enfermeria amb quatre cel·les per als frares, on s’hi va obrar una “...capilla para oir missa los enfermos a un mismo tiempo desde las quatro celdas....”. De la mateixa manera, es va iniciar la construcció del primer gran dormitori, on s’hi van fer els primers treballs de tres cel·les noves (recordem la denúncia al document notarial anterior de la manca d’un nombre adeqüat d’elles per a tota la comunitat resident al monestir). Com que a més de cenobi, el convent era un noviciat i un estudi de Teologia, calia disposar d’un espai adeqüat per a emmagatzemar els llibres necessaris per a aquestes dues tasques formatives, d’aquesta manera “...se ha hecho la libreria en el piso más alto del quarto intermedio con bóvedas y antelibreria, y para eso fue precisso deshacer y hazer otra vez el texado, que aunque nuevo, notablemente se llovía, falta sólo el blanqueo, el piso y cerrar las tres ventanas y puerta....” Altres obres menors foren la construcció “...de un reposte capaz para guardar las algarrovas, se ha enladrillado el reposte del pan, se ha blanqueado con hiesso blanco la oficina caritatis en la que se ha hecho también una chiminea y se ha hecho una estancia cerrada para el relox....” Finalment, també “...se ha derribado la mayor parte del dormitorio antiguo que amenazaba ruina, se han derribado las comunas antiguas y por eso fue precisso hazer otras interinas, como también algunos texados y la escala para poder ir al coro....”84 L’any següent, el 1762, es continuava treballant al sector de les cel·les dels frares, ja que llavors “...queda del todo concluido el quarto grande de la parte del barranco, pues se acabaron del todo las tres celdas faltavan en el dormitorio baxo, con alcovas, estudio y piso....”.

83 Es refereix a peces planes d’alabastre, ben habituals llavors per tapar les obertures de grans edificis, com ara la mateixa catedral de Tortosa, on encara es conserven. 84 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 73

Portalada de l’església de Jesús.

Sector del presbiteri de l’església de Jesús, amb el retaule major.

Interior de l’església, on podem observar la seva estructura de planta saló, característica d’algunes esglésies del segle XVIII.

També “...en el dormitorio alto qudan assi mismo concluidas del todo las quatro celdas de la enfermería con sus ventanas correspondientes para poder oir missa al mismo tiempo des de todas quatro en la capilla o oratorio....” la qual anava guarnida amb un altar “a la italiana”, on s’hi van posar tovalles “de tela de flor de retama”, donades com almoïna pel comensal de la seu, mossèn Vicent Farja, i a més es va adquirir a Vic una pintura de sant Benet de Palerm, conegut popularment com a el sant negre, pel seu color de pell. Continuant amb les obres pendents de l’any anterior, es va acabar la llibreria, on s’hi van instal·lar nous prestatges per als llibres i bancs al rebedor de la mateixa. Com que la feina començava a avançar a prou bon ritme, es podia preveure que a curt termini s’enderrocaria la vella església medieval del segle xv i d’aquesta manera les parts que s’anaven obrant ara ja planificaven en vista a poder comunicar-se amb el nou temple: “...se han empezado los dos corredores del quarto que ha de ir a encontrar el coro de la futura iglesia....”. A part de les feines d’obra de paleta, també s’anaven fent les de fusteria, ja que “...se han hecho de madera de pino meliz treze puertas y veinte y sinco ventanas, entre grandes y pequeñas...”, on s’hi van fer els ferratges necessaris.85 L’any següent, el 1763, les obres continuaven a bon ritme, i d’aquesta manera s’anaven completant parts iniciades amb anterioritat (les letrines, la cuina, el menjador de l’enfermeria). Una obra important que es va fer en aquesta etapa fou el noviciat nou “....con 8 celdas, oratorio y reposte...” . I com que sembla que els recursos econòmics eren més abundants que durant l’etapa anterior, es començaven a fer intervencions per millorar la bellesa de les parts ja obrades del nou convent, com ara la instal·lació a cada porta

85 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 77

de les cel·les d’una figura en rajola de diversos sants de l’ordre franciscana, “dádiva del muy reverendo padre difinidor Beltran”.86 Finalment, es van començar a treballar en els fonaments de la nova església: “...en la iglesia nueva se han hecho 76 canas de fundamento y 86 canas de pared sobre tierra, que con 55 piedras labradas entre plantadas y por plantar....”. Aquests primers treballs de la nova església, que aviat havia de substituir el vell temple medieval del segle xv, van costar 148 lliures, 9 sous i 11 diners i, possiblement a causa de la seva complexitat tècnica, a més dels treballadors habituals hi intervingueren soldats de la guarnició de la ciutat.87 De l’any 1765, sabem que continuaven les obres a bon ritme i a més, tenim el primer indici documentat sobre l’origen geogràfic de la pedra emprada, almenys en aquell moment: “...se cortaron y traxeron de la cantera de Campredón, 1.866 palmos superficiales de piedra para pilastras y sillares (...) como también de las piedras que se sacaron de la iglesia antigua, quedan labrados 2.116....”. Aquesta anotació és interessant perquè confirma un canvi en l’origen de la pedra sorrenca emprada habitualment a la ciutat de Tortosa per a obres de construcció: fins a finals del segle xvii, majoritàriament la pedra provenia de les pedreres de Flix i d’altres llocs propers de la Ribera d’Ebre (Ascó o Vinebre, entre d’altres). Aquest us preferent s’explica sobretot per la facilitat del transport basat en llauts riu avall.88 Però a partir d’aquella data, en plena etapa constructiva del sector més proper a la façana de la catedral, es va començar a emprar pedra d’origen més proper a la ciutat, com ara Campredó o Mianes. Aquests dos punts d’extracció, tot i que es trobaven riu

86 Segons testimoni de Gaietà Barraquer a principi del segle xx encara es conservaven aquests plafons de rajola amb representacions de sants damunt la porta de les antigues cel·les conventuals (vegeu apèndix documental núm. 4). 87 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 88 Victòria Almuni. La catedral de Tortosa als segles del gòtic. Vol. I. Benicarló: Onada Edicions 2007, 59. 78

avall respecte la ciutat, i per tant, d’entrada era més complicat traslladar les peces tallades contra corrent, es va preferir per la seva immediatesa geogràfica. De fet, a partir d’aquest moment aquest tipus de pedra serà ampliament emprat, sobretot a partir de l’impuls de la construcció de les noves casernes de la ciutat i de l’acabament de la façana de la catedral.89 Continuant amb el nou convent de Jesús, observem que en aquest moment s’acaba d’enderrocar gairebé totalment el vell temple conventual del segle xv, per donar pas a l’actual, molt més gran i monumental: “...para proseguir por entero la iglesia nueva, se huvo de demoler la antigua, de la que sólo ha quedado la pared que da al claustro, y cuyas ruinas sacadas para despejar el piso, ascendieron a 6.560 carretadas...”90 Així com també es van enderrocar algunes de les cel·les més properes a aquesta antiga església, cosa que va obligar a construir-ne quatre de noves per als frares que s’havien quedat sense. Com que durant alguns anys, la comunitat franciscana de Jesús no disposaria de la seva nova església al haver enderrocat l’antiga, es van habilitar uns espais com a temple provisional: “...en la aula de theologia y adjacentes se ha hecho iglesia, sacristia y coro interinamente, para cuya entrada y demás necessario se han hecho de nuevo 61 canas de pared...”. Pel que fa a la nova església, la construcció de la qual s’havia iniciat el 1763: “...En la parte austral de la iglesia nueva (...) se ha levantado dicha pared en todo lo correspondiente al coro hasta 30 palmos y en lo restante hasta 18, en las que se han sentado las pilastras y levantado a la misma altura que su respective pared.

89 Jacobo Vidal. “Sobre pedres i mestres. Una aportació documental a la història de l’arquitectura setcentista de la ciutat de Tortosa”. Pedralbes: revista d’història moderna 2003: Núm.: 23, 551-560. 90 És a dir, es varen extreure gairebé 3.300 tones de runa i material d’enderroc de la vella església. 79

En la parte opuesta se han abierto todos los cimientos de muralla y columnas, y gran parte de ellos en las sepulturas de la iglesia antigua,91 y queda por entero levantada la pared hasta 30 palmos sobre los cimientos y solas dos columnas sueltas han quedado por falta de ladrillos (que se están haciendo) a 20 palmos de elevación. En el frontis de la iglesia y portería nueva (que está ya serrada) se ha demolido la pared para reducirla a más decente proporción y para esto se han formado quatro arcos, uno supuesto y los tres verdaderos, todos de piedra labrada y quedan por igual levantados con la correspondiente pared hasta 12 palmos...”92 Totes aquestes obres i d’altres de menors, que no detallem, suposaren la inversió de més de 625 lliures, fet que ens demostra clarament aquest canvi de tendència apuntat respecte les estretors econòmiques de la dècada anterior. L’any següent, el 1766, tornem a tenir dades concretes de l’avançament de les obres, sobretot ara centrades en la monumental església nova del convent: “...Se ha continuado la fábrica de la nueva iglesia, que se ha levantado hasta la cornisa inclusive en que se han hecho 400 canas de pared, y se han levantado al mismo tiempo las 15 pilastras della 24 palmos. Se han hecho 2 arcos grandes de piedra labrada de sillería en los dos pórticos que están juntos de la iglesia y portería,93 en que hay 32 piedras grandes de dicha piedra. Se han hecho y puesto 6 ventanas, una grande muy hermosa para el coro,94

91 Anotem aquesta curiosa manera d’aprofitar els buits dels vasos funeraris de la vella església per situar en ells els fonaments de la nova. 92 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 93 Aquests dos pòrtics, corresponen en realitat a les dues portes que es veuen a la façana de l’església: la porta d’accés i l’arcada tapiada que hi ha a la seva dreta i que tal com demostra aquesta noticia, originalment corresponia a la porteria del monestir franciscà. 94 Possiblement es tracti del gran finestral decorat que hi ha a la façana de l’església. 80

Interior de l’església, mirant cap als peus i el sector del cor enlairat.

Voltes de l’església amb decoració de guix.

en las quales y en las esquinas de dicha iglesia, se han puesto 86 piedras labradas de sillería....”. Encara que també es va començar a intervenir en l’espai del futur claustre del convent, obrint l’actual pou central: “...Se ha abierto en medio del que ha de ser claustro (cuya planta está ya del todo despejada) un pozo nuevo, en que se ha puesto su brocal de piedra labrada de silleria, todo de una pieza en la parte superior, con sus pilares y arco con cruz de hierro y dos pomos de bronce encima y alrededor una grada, que le circuye de la misma piedra....” Evidentment aquesta clara empenta constructiva anava acompanyada d’una veritable voràgine a l’hora d’aconseguir materials constructius: “...para todo eso, se han cozido 5 hornadas de cal de 200 caizes cada una,95 y 7 hornadas de ladrillos de 16.000 cada una, que con las agencias de religiosos, gastos de la piedra, gavillas para los hornos, jornales albañiles y peones, hierros y madera....” arribaren gairebé a les 694 lliures. Pel que fa als materials disponibles a peu d’obra, el seu elevat nombre també ens indiquen el dolç moment econòmic pel qual passaven les finances del monestir: “...73 piedras labradas para esquinas y ventanas, 60 caizes de cal, 70 caizes argamasa, 14.000 maones, 2.400 ladrillos, 2.000 quadronzillos, 30 piezas madera melis trabajadas para concluir los corredores que se han de unir con la pared de la iglesia, 33 piezas madera de 50 palmos, 24 de 25 palmos, 5 piezas grandes parra serrar tablones, 56 tablones para los andamios (y) toda la madera necesaria, ya serrada para la puerta de la iglesia..”96 Dos anys després, el 1768, tornem a trobar notícies noves de feines. Durant aquesta etapa, la construcció de la nova església absorbeix bona part dels esforços, arribant a començar a tancar les arcades de les voltes, especialment al sector del presbiteri i

95 O sigui un volum corresponent a gairebé 579.000 litres de calç, ja que hem de recordar que llavors determinats productes es mesuraven per volum en comptes de fer-ho per pes, tal com es fa avui en dia. 96 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 83

també s’intervé en la gran sagristia, actual capella del Sagrari de la parròquia: “...Se ha continuado la fábrica de la iglesia, desde la cornisa hasta el levantamiento de los arcos para las bóvedas y quedan ya hechos dos de ellos en el presbiterio y cubiertos para del con sólo ladrillos y tejas, sin madera (….) Se ha fabricado la mayor parte de la sacristía nueva, la que se ha hecho otro tanto ancha y alta de lo que estava ideada, abriéndose la metad de los fundamentos y levantándose hasta el medio, en que se han hecho 60 canas de pared con piedras picadas de sillería en las esquinas y una ventana grande de la misma piedra, con su rexa de hierro...” Però paral·lelament es continuava construint el sector del monestir, destacant entre d’altres les dues actuacions següents: “... se ha alargado y concluido desde el noviciado hasta la nueva iglesia en que se han puesto para los pisos, 18 vigas pino melis, con sus revoltones y se han hecho sinco celdas nuevas, con sus puertas y ventanas, con un terrado y escalera para baxar desde el noviciado hasta el coro (...) Se ha hecho la portería nueva, con 4 bóvedas y una puerta...”. Com que la renovació arquitectònica del sector conventual començava a estar prou avançada a nivell d’obra civil, s’intervenia també en la seva decoració artística: “...se ha enladrillado con azulejos de Barcelona, el arrimadero de todo el refitorio y de profundis, con 12 florones y 10 santos de la orden (...) que cuestan 126 libras, 7 sueldos y 7 dineros (...) Sobre los santos de la orden de azulejos que ay sobre todas las celdas, se han hecho para su adorno, targetas de escultura de hiesso, pintadas con color de leche, con su lustre de vernís....”97 Pel que fa al següent any que tenim dades sobre les obres, el 1769, no hi destaquen cap dada en concret, perquè a través de les anotacions incloses en els resums de comptes presentats a les reunions de la província franciscana, podem deduir que es continuava treballant en les voltes de l’església, deixant ja una tercera part coberta.98

97 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 98 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 84

La dècada dels setanta: la nova església Al llarg d’aquesta dècada es continuen les obres al sector de l’església, enllestint tant la part arquitectònica de la mateixa (amb l’excepció del campanar, obrat a principis de la dècada dels noranta), com la seva decoració interior realitzada amb guix policromat i daurat. Aquest material s’aplica tant en els detalls decoratius dels capitells i les voltes com en els nou retaules, tots ells construits per un equip d’almenys quatre escultors (Josep Ochando, Cristòfor Sancho, Vicente Rico i Joaquim Garcia), alguns dels quals devien treballar gairebé en el mateix moment en la decoració de l’església parroquial de Batea, on també s’hi va emprar amb profussió el guix en la seva decoració interior. Un altre sector del convent on es va començar a intervenir en aquesta dècada fou el claustre, d’estructura molt clàssica, en contrast amb el barroquisme de la decoració de l’església conventual. Ambdos elements (església i claustre), sortosament ben conservats, conformen un dels millors exemples d’arquitectura barroca del segle xviii de la ciutat de Tortosa en particular i de les Terres de l’Ebre en general. El 1771, s’enllestiren la porteria i el noviciat del monestir, on s’hi va fer un oratori. Però el lloc on s’aboquen en bona mesura tots els esforços és en l’acabament de la façana de l’església, on s’hi va obrar la cornisa, que encara es conserva en l’actualitat, així com en les voltes: “...se han hecho, lucido y cubierto de texado las diez bóvedas que faltavan, a excepción de la que corresponde al campanario o torre, por si acaso se quiera proseguir, pero estan ya puestos los maderos correspondientes para cubrirse de texado, en caso de que no (....) En la misma fábrica se ha levantado la media naranja con la correspondiente corniza y ya estan concluyéndose las bóvedas conque deve cubrirse...”,99 és a dir pràcticament s’havien acabat les cobertes

99 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 85

de la nova església, iniciades el 1763, i estaven a punt de finalitzar les obres de la cúpula semiesférica del creuer. Aquesta empenta de les feines constructives, tenia lògica correspondència amb la quantitat de materials que s’havien emprat en les mateixes: “...4 hornadas enteras de ladrillos, sin 3000 adoves, 7000 ladrillos y 3000 texas que se han comprado, cerca de una hornada de cal de 300 caizes, 17 hornadas de hiesso...” i els que estaven acumulats i llestos per a ser emprats en les parts del convent encara no obrades: “...todos los adoves y ladrillos que son necessarios para concluir la media naranja; hiesso en casa, dos hornadas; en Alfara se han arrancado a cuenta del convento, seis hornadas; cal amazada, 30 caizes; piedras sillares, 36; mamposteria, 30 carretadas; prevenida y purgada toda la tierra para toda una hornada de ladrillos; las piedras de alabastro para las ventanas de la iglesia y media naranja de cuya satisfacción y conducta se encargó Joseph Matheu, de Cherta,100 limosna gratuita que hace a la comunidad y se esperan por instantes; las texas para cubrir la media naranja,101 que se esperan de Barcelona, las satisface de limosna don Gerardo Aliot, teniente coronel agregado....”102 Durant l’any 1772 es va enllestir la construcció de la nova l’església i es van iniciar les tasques de decoració interior on s’emprarà profusament el guix, el qual serà aplicat als capitells dels pilars, els relleus decoratius de les voltes, les petxines de la cúpula o, tal com veurem tot seguit, en els mateixos retaules. Aquesta tria de material no sabem per quin motiu concret es va fer (potser econòmic), però a l’actual comarca de la Terra Alta, a l’església parroquial de sant Miquel de Batea, també s’hi va emprar el mateix

100 Aquesta anotació del llibre de comptes deixa entreveure que aquest home devia ser o bé el contractista de la nova església, o un benefactor. No sabem si el seu nom correspon a una de les inscripcions gravades a la base d’un dels pilars de l’església, on hi posa “ J.Ph Mat.v” 101 Es refereix a les teules vidrades de color verd fosc, que encara avui en dia cobreixen la cúpula del creuer. 102 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 86

Detall d’un capitell de l’església.

Inscripció situada a la part baixa d’un dels pilars de l’església amb el probable nom de Josep Melich, de Xerta.

Una de les figures simbòliques de guix ubicades a les petxines de la cúpula del creuer de l’església.

material en la decoració interior del temple i en ell hi intervingué un artista que també va treballar en el retaule major de l’església de Jesús: Cristòfor Sancho, escultor natural de Puertomingalvo.103 Així, en la memòria anual d’aquell any, es fa esment de que “En la fábrica de la iglesia nueva se ha cubierto la media naranja, para esto se han gastado 1288 tejas verdes; 2000 ordinarias; se ha puesto encima una cruz grande de hierro con una bola de cobre en medio del asta y un jarro grande verde. Por dentro se ha hecho un florón grande, se ha jarreado y dado el blanco, y en todo lo restante de la iglesia se ha dado el blanco hasta el cornijon inclusive; se ha corrido la arquitectura, que son 112 canas de corniza y las demás molduras correspondientes. Se han hecho 54 capiteles de orden corinthio; en las bóvedas se han hecho un florón en cada una con sus golpes de talla correspondientes en los arcos y lunetos; a las 4 pechinas se ha hecho un tarjón a cada uno con las armas de la religión que las sostienen quatro ángeles grandes de relieve; se han adornado de talla 24 ventanas y se ha puesto piedra de luz en quatro de la media naranja y las dos del crucero; lo restante de la iglesia se ha jarreado todo y sólo falta el blanco; se ha hecho una bóveda en la tribuna del presbiterio y quatro al coro, todas de ladrillo...” A més d’aquestes obres, es va intervenir també en la construcció de les portes de fusta de l’església “...de 24 palmos de alto y 13 de ancho con dos portillos...”, dos parells de portes per a la sagristia i la portada d’entrada al futur claustre; a més de baranes per a les capelles contigües al cor, amb tota la decoració pertinent.104 En els treballs de decoració arquitectònica de l’església hi va intervenir l’escultor de Tortosa Joaquim Garcia, el qual va començar a

103 Lorenzo Pérez Temprado. “Datos sueltos”. Boletín de Historia y Geografia del Bajo Aragón, març-abril 1909, 102 i Josep Alanyà. “L’església parroquial...”, 176-177. 104 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 89

treballar en aquesta tasca a partir del mes de gener d’aquell any, cobrant diverses quantitats: “…por la talla de la iglesia a Juaquin Garcia…”105 De l’any 1773, no disposem de dades concretes al llibre de comptes mensuals, però si que tenim un destacat document epigràfic que ens assenyala que aquell any segurament es va inaugurar formalment la nova església del monestir: es tracta d’una inscripció que porta gravat aquest any106 i que indica que en aquell moment l’altar del segle xv, que havia servit a l’antic temple medieval, va ser traslladat a la nova església per ser emprat amb la mateixa funció, possiblement amb l’objectiu simbòlic de enllaçar el vell cenobi medieval amb el nou monestir renovat. L’any 1774, va ser un any frenètic d’obres, centrades ara sobretot en la construcció dels elements necessaris per al culte dintre de la nova església: els altars, les trones i l’orgue, entre d’altres. Pel que fa als altars, l’advocació i el cost econòmic dels quals els detallem a l’apèndix documental núm.3, suposaren una adeqüació de la nova església als gustos artístics del moment, ja que tot sembla indicar que no es reposà cap dels antics altars de fusta de la vella església enderrocada i tots ells foren fets nous de trinca. Per construir ràpidament els nou retaules necessaris per a l’altar major i els vuit espais laterals es van contractar els serveis de quatre artistes: Josep Ochando, que es va encarregar del retaule major i dels dedicats a la Concepció i sant Antoni, o sigui els tres més monumentals i complexos de l’església; també es va contractar a Cristòfor Sancho, que tal com hem apuntat anteriorment, havia treballat en la decoració de l’església de Batea, que va col·laborar amb Ochando en el altar major; l’escultor Vicente Rico es va encarregar de quatre retaules secundaris: els dedicats a l’Ecce Homo, les llagues de sant Francesc, san Pedro de Alcántara i santa Tecla i finalment, el mestre

105 ACTo. Convent de Jesús 3, fs.171 i 175. 106 Ramon Miravall. Corpus..., 429-430. 90

Joaquim Garcia (que també s’havia encarregat de la decoració arquitectònia i dels quatre àngels de les petxines de la cúpula central de l’església) intervindria en els retaules de sant Joan Capistrano i el sant Negre (sant Benet de Palermo),107 a més de les trones on tallaria les figures dels quatre evangelistes, sis doctors de l’església, sant Pau i sant Bernabé (que recordem era el titular de la capella que va donar origen al monestir al segle xv). No entrarem a descriure els retaules ni farem valoracions artístiques d’aquestes obres, sortosament prou ben conservades encara en l’actualitat, a l’excepció de les trones i dos retaules (els dedicats a santa Tecla i a sant Pedro de Alcántara), ja que ho deixem en mans de Joan Yeguas, un dels millors especialistes de l’escultura d’època moderna a Catalunya, en un dels apèndixs d’aquest llibre. Apart d’aquesta important intervenció en el moblament interior de l’església, també es feren d’altres obres, algunes d’elles tan importants com la portalada del temple: “...Se ha enladrillado toda la iglesia: el presbiterio de sembradillo, con un florón de manisa en medio del presbiterio de 12 palmos en quadro; se han puesto quatro gradas de piedra labrada en el presbiterio y dos gradas al entrar de la puerta mayor de la yglesia; se ha hecho la portada mayor de la iglesia de piedra labrada con sus molduras y movimientos con 10 canas de pared, valuada toda la portada y paret en 100 libras. Se ha hecho una bóveda al pórtico de la portería y se ha jarreado; se han puesto tres puertas: la mayor de la iglesia, la de la sacristía y la que da del claustro al presbiterio (…) Se ha hecho y puesto la baranda del choro, con balustres, gelosias y demás adornos correspondientes; se ha puesto la ventana del choro y colocada la sillería, con una grada de

107 Aquest sant, conegut com a Benet de sant Fratello o Benet el Negre, fou un frare llec franciscà observant fill de pares esclaus negres africans (d’aquí li prové el sobrenom) que havia estat beatificat el 1743 i seria canonitzat el 1807. 91

madera y se ha enladrillado de sembradillo; se ha dado el blanco a toda la iglesia y sacristía interina, desde la corniza y se ha hecho en la sacristia nueva 60 canas de pared. Se ha hecho toda la carpintería del órgano, talla y escultura correspondiente; se ha fabricado el órgano y está a punto de colocarse, cuesta todos 652 libras. Consta el órgano fabricado nuevo de 30 registros...”108 L’any següent, el 1775, un cop enllestida la construcció dels retaules de guix, es va passar a pintar-los i daurar-los, una tasca artística realitzada per professionals diferents dels escultors, especialitzats només en la talla de les peces de fusta. Els dos primers retaules sobre els quals es va intervenir foren els dedicats a sant Joan de Capistrano, a compte de la mateixa comunitat monàstica que hi va destinar les 140 lliures necessàries per a pagar els dos mestres dauradors que hi van intervenir i el del sant Negre (Benet de sant Fratello) “...a devoción de don Juan Antonio Rosildo, canónigo y secretario del Illmo. de Tortosa...”, que hi va esmerçar 425 lliures.109 En el procés de pintura i dauradura del retaule major hi ha intervenir el mestre Pedro Palomo, el qual va cobrar en diverses pagues, un total de 400 lliures entre els mesos d’agost de l’any 1776 i abril de l’any següent.110 A part dels retaules durant aquell any també es va intervenir en enllestir l’orgue, encarregat a “...Juan Antonio Turull, organero de Calanda...”,111 en el qual “...se han hecho dos teclados y se ha puesto el registro de la trompeta magna....” i en les obres encara pendents a la nova sagristia, on “...se han hecho 60 canas de pared, se han

108 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 109 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 110 ACTo. Convent de Jesús 3, fs. 198,199v. i 200v. 111 ACTo. Convent de Jesús 3, f.183 92

Decoració amb guix i un angelet que sosté el nom de Jesús situat en un dels finestrals de la cúpula de l’església.

Figura de Déu Pare situat a sobre d’un dels finestrals del creuer de l’església de Jesús.

Relleu ubicat a sobre de la portalada de l’església parroquial de Batea, lloc on intervingueren el mateix equip d’escultors que treballaren a l’església de Jesús.

hecho dos bóvedas, se ha cubierto con tejas, se han hecho los rafels del tejado y 4 arcos en la bóveda, se ha hecho un florón, se han adornado las ventanas con tallas y se ha dado de blanco en la bóveda, para esto se han gastado 2.500 tejas, 4.000 tovas, 8.000 ladrillos y 6 ornadas de yeso....”112 Dos anys després, el 1777, es continuava intervenint en la corladura i dauradura dels retaules de guix de l’església: el major, on s’hi van invertir 400 lliures, el de la Puríssima Concepció on s’hi van esmerçar 140 lliures, provinents en aquest cas d’un llegat fet per l’ardiaca major de la catedral Josep Feliu. També s’estava enllestint la dauradura del retaule de sant Antoni de Pàdua “...a expensas de don Pablo Lleida, camarero de esta catedral....”, on la comunitat hi ha invertir 180 lliures. Mes enllà dels retaules de l’església, també es van obrar dues piques de jaspi de Tortosa “...a expensas de don Antonio Gil de Federich, canónigo y cabiscol de esta iglesia cathedral....” A la sagristia, es van fer un seguit d’importants feines per deixar-la enllestida per al seu ús per la comunitat: “....se ha corrido la corniza de la media naranja y todas las demás molduras de ella; se han adornado las ventanas y pichinas con talla y unos colgantes baxo la corniza; se han hecho los 6 pontífices de la orden y dos cardenales de la misma orden de relieve de yeso y se han pintado. Se ha dado de yeso pardo y blanco; se ha enladrillado de sembradillo; se ha hecho el arrimadillo de azulejos....”, a més d’altres obres importants, com ara 40 canes dels fonaments del nou claustre.113 Pel que fa a la sagristia (actual capella del Santíssim) podem observar que aquella decoració en guix realitzada en aquell moment no es conserva, perquè les figures actuals de les pechines no es corresponen de cap de les maneres amb les descrites al llibre d’obres i semblen molt posteriors a les del segle xviii.

112 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 113 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 95

El 1779 s’havia acabat de daurar el retaule de sant Antoni; s’havia intervingut en l’altar de les Ànimes, on s’hi va posar un gran llenç pintat amb aquesta representació, valorat en 28 lliures i al presbiteri de l’església s’hi va fer “...una tribuna (...) con remates y adornos de talla, todo corlado...”, valorat en 57 lliures. També s’hi van fer diverses intervencions en la nova sagristia (una rerasagristia, dues piles de jaspi i diverses portes de comunicació,...) dues noves cel·les monàstiques i una nova establia. Finalment, “....quedan cortadas en la villa de Flix, a la orilla del rio, para embarcarse 24 columnas desbastadas, vasas y capiteles para el claustro del convento....”. 114 Aquesta darrera anotació és molt interessant perquè assenyala el diferent origen de la pedra emprada en les obres fins aquell moment ja que, tal com vam apuntar amb anterioritat, la pedra picada provenia de les pedreres de la zona de Campredó, mentre que ara, en el moment d’emprendre la construcció del nou claustre, s’optava per anar a cercar pedra de Flix, molt més cara de transportar. Potser la tria del material tenia a veure amb la facilitat que tenia aquesta pedra per ser treballada per a fer les fines columnes del claustre, perfectament conservades encara avui en dia. Finalment, el 1780, es va concloure el moblament i provisió d’elements de culte necessaris per a la sagristia del monestir: es va adquirir una custòdia d’aram sobredaurat que va costar 154 lliures, una calaixera de fusta de noguera i quatre cadires de vaqueta de Moscòvia.115 A la part posterior d’aquest espai s’hi va fer “..un oratorio (...) con un altar de escultura de yeso con su nicho, en el qual está la Puríssima Concepción y a sus lados 2 escaparates, uno del Ecce Homo y otro de la Virgen de los Dolores, todo corlado....”. A més de “...dos faristoles con su tarima para prepararse a decir missa (...) todo escultura, corlado y pintado...”.

114 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 115 Tot i aquesta exòtica denominació no era sinó pell de bou o vaca adobada. 96

Pel que fa a l’església es van acabar de pintar i daurar els retaules dedicats a les Ànimes i a san Pedro de Alcántara, a més d’enllestir la pintura i dauradura de l’orgue i les gelosies, balaustres i remats del cor on s’hi van esmerçar 150 lliures. De la mateixa manera es va reaprofitar una pintura amb la representació de sant Francesc, provinent del vell retaule major de l’antiga església medieval, a la qual li fou afegit un nou marc esculturat de guix i fou col·locada en el presbiteri del nou temple. Finalment, al sector del claustre s’estava treballant en la seva construcció, i de les 24 columnes de pedra de Flix previstes, ja se’n havien col·locat tretze, restant-ne onze emmagatzemades, a més de més de 2000 maons “...para componer la libreria...”, mil teules, quatre fornades de guix, 40 carretades de pedra de mamposteria per als murs perimetrals del claustre i deu cafissos de calç amassada.116 Les darreres obres: el claustre i el campanar (1781-1794) El darrer període de feines de construcció afecten fonamentalment a dos espais iniciats amb anterioritat, però que ara reben una empenta definitiva: el claustre i el campanar de l’església conventual. Totes dues obres completaven a la pràctica el projecte de renovació del vell cenobi medieval, iniciat a principis de la dècada dels trenta d’aquell segle i que havien durat una seixantena d’anys. Entre els anys 1781 i 1782, es va intervenir sobretot a la part baixa del claustre, o sigui la base de les galeries, a més de dues cantonades: “...Se han picado y tallantado 1016 palmos de piedra que dexó el padre guardián antecessor para el antepecho del claustro. Ítem, se han sacado de la pedrera y llevado al convento 1336 palmos de piedra de diferente sillería, y se ha picado y

116 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 97

tallantado y puesto en su lugar, faltan 40 palmos para concluir todo el antepecho. Ítem, se han subido dos cantones del claustro hasta los capiteles inclusive, con sus vasas y medias columnas....”117 Tot i que, evidentment, també s’intervenia en d’altres espais del convent, com ara la construcció de quatre noves cel·les, la pavimentació de tres passadissos del dormitori, on s’hi van emprar 10.000 maons o la renovació de la teulada de la llibreria, on s’hi van fer dues voltes, similars a les preexistents. L’any següent, el 1783, es continuava intervenint al claustre, proveint-lo de la pedra necessària per tirar endavant les obres: “...se han sacado de la pedrera y se han conducido al convento 2.121 palmos de piedra; se ha picado y tallantado y colocado en su lugar...” i cobrint el pis inferior: “...se han subido las paredes, se han cubierto, se han hecho las bóvedas o lunetos de abajo y se ha perficionado el quadro del claustro que se entra de la porteria...” I finalment, es va cobrir l’espai previst de l’església destinat al campanar, canviant-lo d’ubicació en el projecte inicial: “...se ha cubierto parte de la iglesia, que estava destinada para el campanario primitivamente y se ha habido de mudar la idea....”118 El 1784 les tasques de construcció del nou claustre es devien trobar ja prou avançades com per a què a finals d’aquell any mes es compressin “...5 dozenas tortugas para el texado del claustro...”119 A partir d’aquest moment, les referències a les obres comencen a minvar, senyal inequívoca que la part principal de les mateixes es donava per conclosa. Tot i així, encara s’aniran fent diverses feines o es pagaven mesos endarrerits, com ara les 85 lliures pagades el mes d’abril de l’any 1786 a “...Pedro el pedrapiquero, de 80 meses

117 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 118 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 119 ACTo. Convent de Jesús 3, f. 233. 98

Claustre de l’antic convent de Jesús, on hi intervingué l’arquitecte Francesc Melet

Galeries del claustre de l’antic convent de Jesús, d’un llenguatge clàssic molt mesurat.

de jornales...”120 Entre els mesos de juny i agost d’aquell mateix any, es pagaven més de 133 lliures per tallar i serrar fusta destinada segurament a la coberta del claustre, i més de sis lliures “por los canales de los claustros...”.121 També durant aquell mes tenim altres dos noms de professionals de la construcció implicats en les obres de construcció de la part del claustre: un tal Josep (sense determinar malauradament el seu cognom) i un home de cognom Melet, els quals cobren conjuntament 33 lliures. Pel que fa a aquest darrer cas, tot i la brevetat de la nota documental localitzada, ens convida a pensar que es tractés de l’arquitecte Francesc Melet, natural de Fraga, i que va ser designat el 1775 mestre major de la catedral de Tortosa fins la seva mort el 1814. Durant el seu mestratge la principal obra constructiva realitzada en aquella seu fou l’acabament de la magnífica sagristia major, iniciada el 1773. Abans d’assolir el càrrec d’arquitecte de la catedral va intervenir entre els anys 1764 i 1774 en les obres de construcció de l’església parroquial de sant Miquel de Batea (comarca de la Terra Alta) un lloc on, tal com hem esmentat més amunt hi ha intervenir també el mestre escultor d’origen aragonès Cristòfor Sancho, autor juntament amb Josep Ochando del retaule major de l’església del nostre monestir.122 Melet també participà en els primers moments constructius d’un altre temple parroquial de grans dimensions del bisbat de Tortosa: l’església parroquial de sant Pere de Corbera.123 I va iniciar, juntament amb el seu gendre Andres Moreno, el 1776 la construcció de l’església parroquial de l’Assumpció d’Amposta,

120 ACTo. Convent de Jesús 3, f. 239. 121 ACTo. Convent de Jesús 3, f. 240. 122 Josep Alanyà. “L’església parroquial...”, 176-177. 123 Yolanda Gil i Alfons Llorca. “L’església parroquial de sant Pere de Corbera”. Història de les Terres de l’Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa: Fundació Privada Ilercavònia Futur i Universitat Rovira i Virgili 2010, 179-180. 101

tot i que la primera tanda d’obres només van durar tres anys per problemes econòmics.124 Aquesta participació de Melet en les obres de les galeries del claustre del monestir de Jesús (iniciades el 1777) devien respondre a la seva estada des de l’any 1775 al capdavant del mestratge de la catedral de Tortosa i un cop deixades les obres de la parròquia de Batea en mans del seu gendre Andrés Moreno. Potser la comunitat recol·lecta va desitjar que la traça d’aquest espai tant important per a la vida quotidiana dels frares fos feta per un home amb un gran prestigi professional. El resultat de la intervenció de Melet en el claustre es veu clarament reflectida en la bellesa d’aquest espai, magníficament conservat en l’actualitat i que traspua un aire molt més clàssic i equilibrat que l’interior de l’església, gràcies a l’ús de les columnes d’estil toscà. Aquest aire clàssic és tan manifest, que si no sabéssim amb certitud la cronologia de la seva construcció, podia passar perfectament per una obra de finals del segle xvi, com el petit claustre del convent franciscà de santa Maria d’Horta de sant Joan o el recentment recuperat claustre de recordiationis de la cartoixa d’Escaladei, obrats tots dos a finals del cinc-cents o els primers anys del segle següent. Durant la tardor de l’any 1787, encara s’estava treballant en el cobriment del primer pis del claustre, ja que es van pagar més de 130 lliures entre els mesos de setembre i novembre d’aquell any per fusta, 2200 teules, 500 toves, 2700 quadrons i 60 canals.125 Finalment, el mes de desembre d’aquell any es van destinar 6 lliures per a “...ferros y clavos para las vidrieras de los claustros...”126 Aquesta sembla ser la darrera referència que hem localitzat fins ara d’obres al claustre,

124 Ramon Font. Recull històric d’Amposta. L’església del poble. Sant Carles de la Ràpita: l’autor 2012, 132-140. 125 ACTo. Convent de Jesús 3, f. 246v. 126 ACTo. Convent de Jesús 3, f. 247. 102

per la qual cosa podem deduir que degueren quedar enllestides en aquell moment. Tot i aquest probable acabament del claustre, malauradament entre els dies 8 i 10 d’octubre d’aquell any, el riu Ebre va assolir a Tortosa la més gran riuada documentada històricament, arribant a una alçada propera als 9 metres respecte el nivell d’aigües habituals en l’estiatge (a Xerta va arribar als 10 metres).127 L’impacte d’aquest desastre natural sobre el nostre monestir degué ser important, tot i que els llibres de comptes no facin gaires esments directes, si que podem deduir que els efectes degueren ser prou negatius per a que s’encarreguessin fins a tres làpides commemoratives per recordar l’alçada de la riuada: una situada a la façana del monestir, a 1,88 metres del nivell del carrer, al costat de l’antiga porteria; una segona a l’interior de l’església, a sota del cor, entrant a mà esquerra des de la portalada del temple, a una alçada de 2,12 metres des del terra; i una tercera a les galeries del claustre, a una alçada de 1,93 metres sobre el nivell del paviment.128 De totes tres hi destaca la situada a la façana del temple, que tot i haver perdut el text original a causa de l’erosió natural sobre la pedra sorrenca exposada a l’exterior, el coneixem per testimonis antics i contenia un curiós poema redactat en llatí que es troba traduït al castellà en un plafó modern situat a sobre de la làpida original esborrada. Tot i que els llibres de comptes no aportin gaires dades concretes i precises sobre els efectes de la riuada de 1787, sabem que afectaren diverses parts, com les parts baixes dels retaules de guix de l’interior de l’església, ja que així s’expliquen anotacions de despeses com les 34 lliures pagades a un pintor sense determinar l’any 1788 “para el altar mayor”. Els anys següents també consta que foren reparats els retaules de l’Ecce Homo, del sant Crist i el de la Purissima, en aquest darrer “...de los daños del rio...”, així com el de sant Antoni de Pàdua,

127 Ramon Miravall. Flagells naturals..., 72-87. 128 Ramon Miravall. Flagells naturals..., 83-84. 103

sant Joan de Capistrano i les dues trones “...de las quiebras del rio...”. Un altre espai del convent que també va necessitar reparacions fou la tanca de l’hort (que ja havia estat refeta després de la riuada de l’any 1617, tal com apuntàvem més amunt), on aquell mateix any 1788 s’esmerçaven més de 57 lliures per fer 242 canes de paret.129 Un cop superats els efectes negatius de la gran riuada, la comunitat franciscana de Jesús es va poder dedicar a enllestir la darrera obra necessària per culminar adequadament aquest llarg procés constructiu que durava més de seixanta anys: el campanar de l’església. Tot i que les dades que tenim al voltant de la seva construcció són molt minses, sabem que fou obrat entre els anys 1791 i 1792, perquè en primer lloc, tenim l’anotació de despesa corresponent als mesos d’octubre i desembre de l’any 1791, on s’anoten 13 lliures, 2 sous i 6 diners “...por las piedras de Mahon para hacer el campanario...”130 I en segon lloc en el resum de comptes presentats a la província franciscana de Catalunya, corresponents a l’any 1792, s’anota la construcció “...vezino al coro de un campanario de piedra de silleria...”. Aquestes dues darreres anotacions plantegen un problema, ja que l’actual campanar de l’església està obrat majoritàriament amb maons, fet que ens pot suggerir que fou refet amb posterioritat. Aquesta és la darrera gran obra documentada al monestir de Jesús. Els llibres de comptes presentats a la província franciscana conservats a l’arxiu de la catedral de Tortosa, base principal del nostre estudi, acaben el 1794 i els llibres de comptes mensuals, que sovint contenen poques dades referents a la construcció del nou convent, tot i que arriben fins a l’any 1820, deixen entreveure que les obres de renovació havien acabat a la pràctica. A més a més hem de tenir en compte que a partir dels primers anys del segle xix, la situació política del pais esdevé molt complexa:

129 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 130 ACTo. Convent de Jesús 3, f. 263. 104

primer, la llarga i devastadora guerra del Francès (1808-1814), durant la qual el monestir patirà durament. Desprès, el Trienni Liberal (1820-23), on es produirà una primera desamortització que deixarà sense rendes moltes comunitats monàstiques, i finalment, el toc de gràcia del decret de desamortitzacions del 1835, que posarà fi a la vida monàstica als convents masculins del país. A partir d’aquell moment, el fet de que l’església conventual es convertís en el temple parroquial de la nova població (l’any 1847) que va anar sorgint al seu voltant, li permetrà conservar-se en molt bon estat, a diferència d’altres edificis similars de la mateixa ordre recol·lecta, enderrocats o malmesos, com els d’Horta de sant Joan o Móra d’Ebre. El sector del convent al voltant del claustre tindrà usos diversos, fins arribar a la recent rehabilitació per encabir-hi serveis de l’EMD de Jesús, la qual té cura del seu manteniment i ús.

105

Més enllà de l’arquitectura: les arts dels objectes La comunitat franciscana de Jesús va acumular al llarg de la seva dilatada història de més de quatre segles una gran quantitat d’objectes artístics de caràcter litúrgic i/o devocionals. Alguns d’ells eren adquirits a càrrec de la mateixa comunitat per tal de ser emprats en les cerimònies litúrgiques o fer servei als monjos; en d’altres casos es tractava de deixes i regals fets per fidels de diversos orígens (religiosos o seglars) que tenien especial devoció per l’ordre franciscana i el convent de Jesús i en un determinat moment (sovint mitjançant demandes incloses en els seus testaments) els llegaven i alguns d’ells tenien un alt valor material. Malauradament, el propi desgast d’aquests objectes amb el pas del temps, els canvis en els gustos estètics i, sobretot, el final traumàtic de la comunitat, arrel les desamortitzacions del segle xix, han fet desaparèixer en la seva pràctica totalitat aquests mostres d’art moble, amb la possible excepció d’una creu processional d’argent, estudiada en un apèndix d’aquest mateix llibre. Tot i aquesta greu pèrdua, gràcies a les notícies recollides en els llibres de comptes dalt esmentats, podem conèixer l’existència d’algunes d’aquestes obres d’art arribades al monestir al llarg del segle xviii. L’any 1702 la comunitat va adquirir per 70 lliures “...unas andas e imagen de Nuestro Padre Santo Francisco para llevar en la procesión general del Corpus, como se hacia antiguamente...”131 L’any següent s’adquiria un retaule dedicat a santa Rosa de Lima, tres objectes de plata per al servei de la sagristia (un encenser, una naveta i una cullereta), una imatge de Jesucrist i tres quadres (suposem que sobre llenç i a l’oli) amb les representacions d’un Ecce Homo, de 4 pams, Sant Jaume, de 7 pams i santa Llúcia, de 5.132

131 ACTo. Convent de Jesús 4, 10. 132 ACTo. Convent de Jesús 4, 23. 107

El 1705 arribaren a la sagristia del convent objectes donats per diverses persones: en primer lloc “...una imagen de Xpo. de marfil de cinco quartos de largo, puesto en una cruz con su peaña de évano. A los pies de Xpo. una calavera de marfil, la corona de Xpo. es de plata, los clavos también y las tres extremidades de la cruz están guarnecidas de plata....” donat pel canonge Blanc. Aquest mateix prevere donà “... una imagen del Ecce Homo, otra de la Virgen de los Dolores, ambas puestas en sus arquillas con un vidrio christalino delante...”. Un prevere nomenat Francesc Ferrer també va lliurar “...una imagen de Xpo de un palmo de bronse sobredorado, puesto en una cruz, a los pies una calavera del mismo metal dorada y en la peaña una reliquia de san Mauro abad con su campo bordado de seda con un vidrio delante....” i, finalment, per caritat la comunitat va rebre sense cost “..en la entrada del coro (....) una pila para el agua bendita de jaspe...” 133 Després del forçat parèntesi de la guerra de Successió (17051714) durant la qual hi ha un buit documental total i absolut en els llibres de comptes amb els quals basem el nostre estudi, hi tornem a trobar notícies sobre l’adquisició de peces artístiques per al servei litúrgic de la comunitat. Així, l’any 1715, es va fer fabricar “un reliquiario de plata del Beato Salvador para llevar a los enfermos”,134 dintre d’aquest reliquiari es devia conservar algun element material relacionat amb el frare nascut a santa Coloma de Farners que havia viscut, tal com hem comentat anteriorment, un període en el mateix monestir i era precisament el lloc on havia començat la seva fama de miracler. Aquell mateix any foren adquirits “...dos platos de lámparas, la una a la capilla de san Josef, la otra del beato Salvador de Orta...”135 Aquesta darrera notícia és molt rellevant perquè ens indica que en aquell moment existia un altar al convent dedicat al llec que havia estat beatificat el 1606 i seria canonitzat el 1938.

133 ACTo. Convent de Jesús 4, 35-36. 134 ACTo. Convent de Jesús 4, 57. 135 ACTo. Convent de Jesús 4, 58. 108

També es va comprar un frontal per a l’altar major decorat amb flors.136 El 1717 era adquirit “...un santo Ecce Homo de bulto para uno de los altares de la iglesia y es de cuerpo entero...”137 i tres anys després s’encarregava per a aquesta escultura un retaule de fusta.138 El 1725 i, segurament destinat al refetor de la comunitat, el lloc comú per menjar els frares, s’adquiria un quadre amb la representació del sant Sopar de 20 pams de llarg per 10 d’alt.139 El 1728 s’adquiria un quadre amb la representació de sant Joan de Capistrano (un sant frare franciscà que visqué a l’edat mitjana i fou un famós predicador) per ser penjat en una de les capelles que hi havia al claustre.140 El 1730 es compraven per 12 lliures dos quadres més, també destinats al claustre que representaven la Concepció i de “san Francisco Solano”, possiblement sant Francesc de Sales, que havia estat canonitzat el 1665.141 A partir d’aquest moment el començament de les obres de renovació del convent i de l’església, centraran en bona mesura els esforços econòmics de la comunitat de frares i la provisió d’elements d’art moble passaran a un segon terme a l’espera de la finalització de les tasques de construcció que, tal com acabem de veure, van durar almenys fins mitjans la dècada dels noranta d’aquell segle, o sigui, sis dècades. D’aquesta manera, caldrà esperar l’any 1742 per trobar de nou una notícia al voltant de l’adquisició de noves peces d’art moble. Aquell any el fuster del monestir realitzava un “monumento de

136 ACTo. Convent de Jesús 4, 58. 137 ACTo. Convent de Jesús 4, 89. 138 ACTo. Convent de Jesús 4, 103. 139 ACTo. Convent de Jesús 4, 141. 140 ACTo. Convent de Jesús 4, 170. 141 ACTo. Convent de Jesús 4, 190. 109

madera”142 destinat a les celebracions litúrgiques pròpies del Dijous Sant, les quals giraven al voltant del culte a l’Eucaristia. Catorze anys més tard, o sigui, el 1756, s’adquiria un Ecce Homo pintat sobre llenç.143 El 1762 tocava el torn a l’orfebreria i a les vestidures litúrgiques perquè aquell any es varen fer dos calzes nous d’argent, aprofitant el metall de dos d’antics, que foren fosos, i es van pagar 43 lliures per la feina a l’argenter encarregat, així com també es va adquirir per 49 lliures “...un terno negro de damasco, con capa pluvial y frontal con galones y puntillas de seda de color de oro....”144 Aquell mateix any, com que s’havia enllestit la capella de la infermeria, s’hi va fer un altar “a la italiana” on, com a imatge principal s’hi va col·locar una pintura de sant Benet de Palermo, pintada a Vic, que va costar amb els ports del transport, 12 lliures, 7 sous i 6 diners. L’any següent s’adquiria un altra “...imagen de cartron de seis palmos del Santo Negro...”145 Aquell mateix any 1763 també es compraven, seguint la moda oriental d’aquella època, “...tres frontales pintados a lo chino, uno para la ara mayor y dos para la credencia....”146 El 1768 arribava un llegat provinent del mossèn Josep Feliu, ardiaca major de la catedral de Tortosa, el qual “...dexó en su testamento por legado una imagen hermosísima de la Puríssima Concepción de escultura dorada de cosa de 3 palmos con su corona de plata y dos floreras hermosas de seda a los lados de la imagen, y un escaparate dorado correspondiente con puertas de vidrio cristalino para el altar que se ha de poner en la nueva iglesia, dexando al mismo

142 ACTo. Convent de Jesús 4, s/f 143 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f 144 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f 145 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f 146 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f 110

tiempo para ayuda de coste del retablo que se haga, la suma de 280 libras....”147 A finals de la dècada dels setanta, un cop enllestida la nova església i els seus retaules, orgue i trones, es van encarregar el 1777 amb 70 lliures provinents d’una donació “...una palmatoria, espavilador, varilla, plato y vinageras, todo de plata de una limosna que dexó el quondam Juan Boldó, donado que fué de este convento....”148 I tres anys després, el 1780, es comprava per més de 154 lliures “...una custodia de alambre sobredorado al fuego...” y “...tres quadros nuevos (...) que son la Puríssima Concepción, la Virgen Maria de Agreda y el subtil maestro Escoto, con los atributos de Maria alrededor...” 149 Aquell mateix any, el canonge de la catedral de Tortosa Joan Antoni Rosillo i Velarde va lliurar per a l’altar de l’església del convent dedicat al sant Negre una gran llàntia d’argent de 150 unces de pes,150 treballada a Saragossa.151 Finalment, els darrers anys de la dècada dels vuitanta, un cop enllestides en gran mesura les obres de construcció, els esforços econòmics de la comunitat s’orientaren en el sentit de dotar de vestidures litúrgiques noves la seva sagristia, així entre els mesos d’agost i octubre de l’any 1788, es van adquirir les següents peces: Un terno de espolín de plata color de rosa con galones de plata finos y escudos de espulin de plata azul...139 ll. Una capa y frontal de espulin de plata de color de canario con guarnición de puntilla de plata fina...133 ll.

147 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 148 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f 149 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f. 150 En joieria una unça pesa 33,54 g., per la qual cosa el pes d’aquesta llàntia d’argent superava els cinc quilos. 151 ACTo. Convent de Jesús 5, s/f 111

Una casulla de espulín de oro con galones de plata fina y aforros de tafetan...119 ll. Dos casullas de llistas de plata y oro fondo verde de tafatan con cenefa de espolín de oro, nacar y puntillas de oro y plata finos con forro de tafatan blanco...56 ll. Un frontal de espolín de seda con senefa de la misma ropa de llistas de oro y plata, con guarnición de puntilla de oro fino...30 ll. Un terno de domás blanco ab senefa de domas de flores verde y galones de oro flas y una casulla de la misma ropa...39 ll. Tres casullas de tapiseria con senefas de espolín de plata, dos fondo azul y una de color de canario, aforros y galones falso...34ll. Por jornales a los sastres, seda, hilo y otros enforros...36 ll...”152

152 ACTo. Convent de Jesús 3, f. 251.

Creu d’argent barroca conservada a la sagristia de la parròquia de Jesús.

Emblema de l’ordre dels franciscans (s’hi representen entrecreuats els braços de Jesús i sant Francesc d’Assís) ubicat al capdamunt de l’arcada del presbiteri de l’església de Jesús.

Fonts i bibliografia Fonts: ARXIU DE LA CATEDRAL DE TORTOSA (ACTo) Registre d’actes capitulars 1326-1570. Visites Pastorals, volum 8. Fons de convents: Convent de Jesús 2: Comptes mensuals 1693-1744. (= “Libro de quentas deste convento de Jesús de la ciudad de Tortosa començando a 1 de mayo del año del señor de 1693, siendo guardián el reverendo padre fray Pablo Virdier, lector jubilado y síndico el senyor Antoni Gil de Frederich y de Roças). 325 fols. Convent de Jesús 3: Comptes mensuals 1744-1820. (= “Libro de quentas de este convento de Jesús de la ciudad de Tortosa empezado por el mes de deziembre del año 1743, siendo guardián el reverendo padre fray Miguel Azemar lector jubilado y síndico el señor don Pedro Gil de Federich”). 406 fols. Convent de Jesús 4: Comptes Província Franciscana 1702-1743 (= “Libro de cartas de cuentas del convento de Jesús de Tortosa, començado el año de 1703, siendo guardian el R.P. fr. Pedro Artiguas, examinador y provincial el muy reverendo padre fr. Rafael Simon, el qual fue electo en el de Bellpuche en 3 de junio de 1702”). 304 pàgs. Convent de Jesús 5: Comptes Província Franciscana 1744-1794. s/f.

115

ARXIU COMARCAL DEL BAIX EBRE (ACBEB) Fons Convent de Jesús: Núm. 1: Llibre de comptes, 1593-1666. Núm. 2: Llibre de comptes, 1662-1693. Núm. 3:“Libro de memorias importantes para el gobierno del convento de Jesús de Tortosa” Fons Municipal de Tortosa: Registre 2.407 (paper) Fons Notarial: Registre 2754. Joan Baptista Aragonès, manual, 1760.

116

Bibliografia Josep Alanyà. “L’església parroquial de sant Miquel de Batea”, Història de les Terres de l’Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa: Fundació Privada Ilercavònia Futur i Universitat Rovira i Virgili 2010, 176-177. Paulina Almerich. Les cases de religiosos a Tortosa. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense 1998. Victòria Almuni. La catedral de Tortosa als segles del gòtic. Vol. I. Benicarló: Onada Edicions 2007. Cayetano Barraquer. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Tomo I. Barcelona: Imprenta de Francisco J. Alabart 1906. Marià Carbonell. Convent de sant Bartomeu de Bellpuig. Guia històrica i arquitectònica. Barcelona: Curial edicions catalanes 1994. ____. “L’arquitectura d’època moderna”, Història de les Terres de l’Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa: Fundació Privada Ilercavònia Futur i Universitat Rovira i Virgili 2010, 145-151. Henrique Cock. Relación del viaje hecho por Felipe II en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, Madrid 1876. Ramón Corts, Joan Galtés i Albert Manent. Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya 1998-2001. Emeteri Fabregat. Jesús: la formació d’un nucli urbà (1764-1864), Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense 1996. Daniel Fernández. Anales o Historia de Tortosa, desde su fundación hasta nuestros días. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús 1867. 117

Ramon Font. Recull històric d’Amposta. L’església del poble. Sant Carles de la Ràpita: l’autor 201 Maria Garganté. Arquitectura religiosa al segle XVIII a la Segarra i l’Urgell. Condicionants, artífexs i pràctica constructiva. Barcelona: Fundació Noguera 2006. Yolanda Gil. Arquitectura barroca en Castellón. Castelló: Diputació 2004. Yolanda Gil i Alfons Llorca. “L’església de Jesús”. Història de les Terres de l’Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa: Fundació Privada Ilercavònia Futur i Universitat Rovira i Virgili 2010, 156. ____. “L’església parroquial de sant Pere de Corbera”. Història de les Terres de l’Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa: Fundació Privada Ilercavònia Futur i Universitat Rovira i Virgili 2010, 179-180. Joan Josep Grau i Jesús Sorribes. L’economia del Baix Ebre. Vol II. Els antecedents històrics. Barcelona: Caixa de Catalunya 1985. Gerard Marí i Soledat Farnés. “La mortalitat dels religiosos del convent de Jesús de Tortosa, O.F.M. (segles XVI-XIX)”, Actes VII Congrés d’Història de la Medicina Catalana, Vol. I. Tarragona: 1992, 213-230. Ramon Miravall. Flagells naturals sobre Tortosa, Barcelona: Columna-Tresmall 1997. ____. Corpus epigràfic dertosense. Barcelona: Generalitat de Catalunya 2003. Joan-Hilari Muñoz. “La custòdia del Corpus de la Catedral de Tortosa. Dades documentals”. Nous Col·loquis V (2001), 129148.

118

____. L’evolució demogràfica de Tortosa durant el segle XVII i la pesta de 1650, Tortosa: Consell Comarcal del Baix Ebre 2006. ____. “El convent de Jesús i la pesta de 1650”, Programa oficial de Festes Majors 2007 de Jesús, 82-83. ____. “El retaule del Roser de la Catedral de Tortosa. Una aproximació documental (1765-1777)”, L’època del Barroc i els Bonifàs. Actes de les Jornades d’història de l’art a Catalunya (1, 2 i 3 de juny de 2006), UAB-UB-UdG. Barcelona, 2007, 247-260 ____. “L’escultura i el treball de la fusta a la Tortosa del Renaixement: algunes notes documentals”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo LXXXIII, enero-junio 2007. [Castelló, 2008], 123-150 ____. Aldover 1612. El poble i la parròquia quatre segles enrera. Tortosa: Ajuntament d’Aldover 2012. Joan-Hilari Muñoz i Enric Querol. La Guerra dels Segadors a Tortosa (1640-1651), Valls: Cossetània 2004. Joan-Hilari Muñoz i Salvador-J. Rovira. Art i artistes a Tortosa durant l’època moderna. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense 1999. ____. El municipi de Tortosa a l’època del Renaixement. El llibre de rúbriques (1556-1587). Tortosa: Editorial Gràfica Dertosense 2013. Ramón O’Callaghan. Anales de Tortosa é historia de la Santa Cinta, 4 vol., Tortosa: 1886-95. Lorenzo Pérez Temprado. “Datos sueltos”. Boletín de Historia y Geografia del Bajo Aragón, març-abril 1909, 98-103. Salvador-J. Rovira. La desamortització dels béns de l’església a la província de Tarragona (1835-1845). Tarragona: Diputació 1979. 119

Fra Valentí Serra de Manresa. “La vida quotidiana de les institucions conventuals i monàstiques, a traves dels llibres de comptabilitat (segles XVI i XVII)”, Pedralbes: revista d’història moderna 1993: Núm.: 13 (2), 181-183. Francesc Teixidó. Pesos, mides i mesures al Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya a finals del segle XVI (15871594). Vol II. Barcelona: Fundació Noguera 2009. Jacobo Vidal. Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la universitat de Tortosa a la baixa edat mitjana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2008. ____. “Sobre pedres i mestres. Una aportació documental a la història de l’arquitectura setcentista de la ciutat de Tortosa”. Pedralbes: revista d’història moderna 2003: Núm.: 23, 551-560. Àngel Vilamajó. El cor d’Horta. El convent de sant Salvador d’Horta de sant Joan. Barcelona: Servitur 2013. Eduard Vives. “Els frares menors a les Terres de l’Ebre: el convent de Tortosa (segles XIII-XIV), Recerca, 7, 252-255. Joan Yeguas. Llibre Ver del convent de Bellpuig. Tàrrega: Arxiu Històric Comarcal de l’Urgell 2003.

120

Apèndix documental 1 1683. Convent de Jesús. Relació de les almoines que recollien els frares del monestir de Jesús al llarg de l’any. Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Fons Convent de Jesús. Núm. 3: “Libro de memorias importantes para el gobierno del convento de Jesús de Tortosa”, folis 8v.-11. Les almoynes que acostuma fer est convent: Primo, té est convent un almoyner vell, ab son company, ell procura lo peix y la carn en la ciutat, al qual lo pare guardià lo temps que la comunitat minja carn, fa al cap de cada semmana una poliça de dotze lliures de moltó, les quals donà la ciutat de Tortosa de caritat al dit convent, per los sermons se’ls predica d’est convent per lo pare predicador en la Seu. La poliça se fa de com en la present semmana han pres los religiosos de Jesús de la carniceria de la ciutat, dotze lliures de moltó, dia n., mes n., any n. Ítem, dona la ciutat per les festes de Nadal per torrons y vi blanc 9 lliures 11 sous, gasta lo almoyner per les dites fetes y per al de cap de any y dels Reys. Ítem, per la festa del Corpus Christi, dóna la ciutat deu reals per un cabrit per a la comunitat. Ítem, quant les carniceries van a compte de la ciutat, se fa petició de un memorial y acostuma donar de caritat cinc robes de llana y dona també ademés de les sinch roves, una carriada de les garres, que són bones per a

121

fer mija llana, matalaços o coxins o ha donat estos anys de 1675 y de 1676, y açò o acostumava fer des de ab antiguo estava ya esta almoyna perduda y se ha restaurada per a favor del senyor. Ítem, dona cada any dos ciris grans de cera blanca ab les armes de la ciutat dona per lo fi de la Semmana Santa la ciutat, lo qual fa servir lo convent de ciri pasqual. Ítem, se adverteix que est any de 1683 en los arrendament que ha feta la ciutat per al any vinent de 1684, ha carregat obligació als arrendadors, ayen de donar dos ciris grans a est convent de Jesús, ab que de aquí al devant, se donaran dos ciris, com donen a altres convents. Gener En este mes, passada la festa dels Reys, se parteixen dos almoyners, lo un pren la Castellania y viles de la frontera de Aragó y l’altre pren per dellà lo riu Ebro y fan la almoyna del fil. Tornats que són, fan les viles de Amposta, Ulldecona, Alcanar, Cènia, Mas de Barberans, Godall, Galera y Alfara. En lo dia de Reys lo almoyner y son company dinen ans de la comunitat y van a fer almoyna del pa a mig dia a l’horta de Pimpí, que és la festa de la capella. Febrer Lo almoyner fa en la ciutat a mija quaresma la dita almoyna de fil en ella. Ítem, en lo principi de la quaresma lo mateix almoyner fa en ella la almoyna dels ciris. Ítem, en la semmana santa fa lo mateix almoyner la de la cera per al monument. Abril Passada Pasqua, se comença de fer la almoyna de la llana per al castellania y viles de la frontera de Aragó, van dos religioses, lo un per per les viles de la frontera, l’altre per les de la castellania.

122

Més, altre religiós se embia a fer-la per les viles de la Ribera y per la muntanya de Tevissa y al Perelló. Més altre religiós a Amposta; Ferriginals, Alcanar, Ulldecona, Godall, Galera, Cenia, Mas dels Barberans, Alfara, Paüls, Cherta, Aldover. Ítem, feta ya esta terra, lo endemà de sant Joan Batiste, van dos religiosos a Benifaçà y viles del convent y feta allí la almoyna de la llana, se’n pujen a Pena-roja, Monroig y per aquells llocs circumvehins a fer-la. Maig Acostuma lo pare guardià enviar per les prempses de la ciutat, quant se fa la cera y demanen almonya als que la fan, que és molt de profit per al convent. Ítem, acostumen los almoyners forans de fer lo acapte del brescam per les viles no venen el fer la cera a les prempses que ·y ha en esta ciutat. Ítem, en temps de les sabogues se va per les pesqueres algunes voltes. Juny Quant se fila la seda, lo almoyner de la ciutat acostuma donar passades per los filadors y acapta capolls. Lo dia de sant Pere apòstol, mentres dinen los pescadors des de temps antich, van quatre religiosos y acompanyats de alguns dels pescadors fan la almoyna de les muçoles y peix sec y salat. Més en est mes, cullits que són per los horts los alls, se fassa alls almoyna d’ells per ells. Juliol En est mes acapta la palla per les heres y ortes de desà del Pont. Ítem, en les ortes, així de dessà lo riu, com en les de l’altra part d’ell se fa lo acapte dels llegums, faves, guixes. També en Alfara, Paüls, Cherta, Aldover, y demés viles ni ha. Y en Ulldecona se fa ans que sia la fira de dita vila, perquè en la fira en venen moltes y perçò se ha de fer en lo temps que·n poden donar. En la Castellania se fa lo llegum també per les viles se té certitut se’n cull. 123

Ítem, lo almoyner de la ciutat fa en ella la almoyna de les guixes y dels ciurons y pèsols. Agost Dos dies ans de la Porciúncula se acostuma provehir de una poca de fruita de les ortes, així d’esta part del riu, com de la de Pimpí. Ítem, ans de sant Llorens se’n puja lo almoyner a la Castellania y fa lo acapte de la civada en Bathea, Vilalba, Pobla, Corbera, Gandesa y demés viles ahont se cullen. Setembre En los principis de dit mes, se acapten les amelles per la Castellania y Tevissa y en la Ribera. Ítem, les garrofes en Benifallet, Tivenys, Cherta, Aldover, Masos de Bítem, Alfara, Paüls, ortes de Tortosa y·l almoyner les acapta en la ciutat. També en est mes se acapten los melons de Alger y de tot lo any, així en esta orta com per la de Pimpí. Octubre En est mes se puja a Arnes y Orta y se fa provisió de les olives verdes per a salar, y cullides les olives se queden los almoyners per a fer almoyna del cànem per les viles de la Castellania y frontera de Aragó. Ítem, es est mes se puja a Ascó y·s fa la de les pances y figues en aquella vila y Ribera. Ítem, també se fan les figues en la Galera y Godall. Vi Lo almoyner de la ciutat ab son company, lo acapten en ella. A la Galera y Godall va un religiós, a Ulldecona altre, y est la fa en los Ferriginals també. Ítem, a son temps se envia un religiós a Gandesa y est la fa també en Corbera, altre religiós se envia a Bathea.

124

Almoyna de pa Se fa en la ciutat tots los dimecres y·ls dissabtes, y si en certs dies cau alguna festa, se fa lo dia antes. De fora la ciutat Los diumenges en Alfara, Cherta y Aldover, otro religiós se envia a hazerla en Amposta y Masos. Los dijous per esta orta de Jesús y per la de Pimpí, y cada un d’estos almoyners s’emporta algun cistellet per si acàs li donen algun ou.



125

2 1737, juliol, 26. Convent de Jesús. Acta de la col·locació de la primera pedra de les obres de renovació del convent. Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Fons Convent de Jesús. Núm. 3: “Libro de memorias importantes para el gobierno del convento de Jesús de Tortosa”, folis 13-14v.

In Dei Nomine, Amen.

Ut futuris temporibus innotescat ut nulla ipsorum incuria memoria deleatur; monibus et singulis notum sit, quod septimo calendas agustí que vigesimus sextus mensis julii computatur, et sancte Anna Virginis Maria matris festivitas celebratur, anno ab intacta Virginis partu, millesimo septingesimo trigesimo septimo, dormitorio civitatem Dertusensis facialiter inspicienti, initium prestitum fuit observata, solemnitate sequenti: Dicho día de la gloriosa sancta Ana, del prescrito año de 1737, a las sinco horas y media de la tarde. El muy Illustre y señor don Joseph Feliu, natural de la villa de Chert, del reyno de Valencia, arcediano mayor de la santa Yglesia Catedral de la ciudad de Tortosa, revestido con capa pluvial y los padres reverendos fra Miguel Azemar y Joseph Fumador, lectores de theologia, de diácono y subdiácono, con asistencia de toda la comunidad, y por parte de la muy illustre ciudad, don Miguel Gener, doctor en ambos derechos, don Francisco Hernández, don Joseph Pons, regidores y Juan Bautista Foguet, notario de dicha ciudad, salió dicha comunidad, el illustre ayuntamiento del altar mayor en procesión, cantando los psalmos: benedictus dominus.... y laudate pueri dominum...., tocando con solenidad la campana y llegando los fundamentos del principiando dormitorio, después de haver incensado la primera piedra y el lugar destinado para colocarse, la puso de sus proprias manos el sobredicho señor arcediano mayor, la que 126

subyace perpendicularmente baxo el montante de piedra picada de la mano izquierda de la ventana que media entre las tres inferiores construidas en el intermedio de las dos puertas del huerto. Quiso dicho señor poner en ella algunas monedas de plata, pero el reverendo padre fra Francisco Terradas, lector de Theologia, lo impidió, en atención a la altísima pobreza que professan los religiosos de nuestro señor padre san Francisco, concluida la función entonó la comunidad el Te Deum laudamus.... y con la mesma solenidad se dio fin a la procesión en el mismo altar mayor con verso y oración de nuestro señor padre san Francisco. Los religiosos de que se componía la santa comunidad en la dicha función eran los siguientes: El muy reverendo padre fray Francisco Terrades, lector de Teologia y guardian. El reverendo padre fray Pedro Vergés, lector jubilado y ex-difinidor. El reverendo padre fray Joseph Jover, lector jubilado y ex-examinador sinodal. El reverendo padre fray Miguel Azemar, lector de Teologia. El reverendo padre fray Joseph Fumador, lector de Teologia. El reverendo padre fray Joseph Nicolau, predicador conventual. El reverendo padre fray Joseph Ciuró, predicador conventual. El padre fray Joseph Enduran, vicario. El padre fray Juan Pallarés, maestro de novicios jubilado. El padre fray Domingo Prades, prior y comissario de la 3era. Orden. El padre fray Juan Talarn. El padre fray Jayme Nabas, compañero del comisario de la 3era orden. Estudiantes:

El padre fray Jayme Roig. El padre fray Estevan Carrer. 127



El padre fray Pedro Comellas. El padre fray Gabriel Esteller. El padre fray Joseph Borrell. El padre fray Carlos Nolla. Fray Joaquin Navarro, chorista. Fray Joseph Chertó, chorista. Fray Pedro Arasa, chorista. Fray Francisco Vilanova, chorista.

Religiosos legos:

Fray Miguel Todó, limosnero de ciudad. Fray Joseph Amiguet. Fray Joseph Borrás, enfermero. Fray Joseph Martorell, limosnero de ciudad. Fray Crescencio Bajes, limosnero de afuera. Fray Francisco Llombart, limosnero de afuera. Fray Juan Sacanella, refitolero y portero. Fray Juan Peyrí, cozinero. Fray Felipe Azemar, maestro de la obra. Fray Joseph Pàmies, hortelano.

Donados:

El hermano Francisco Sans. El hermano Thomàs Farnòs. El hermano Pedro Curto. El hermano Juan Boldó.

128

3 1774. Convent de Jesús. Relació de les advocacions i valor econòmic dels retaules de guix construïts a l’església del convent. Arxiu de la catedral de Tortosa. Fons de convents. Convent de Jesús 5: Comptes Província Franciscana 1744-1794. s/f. Mejoras de la iglesia nueva: Primo, se ha hecho el retablo mayor de yesso, valorado en 1.000 libras, cuesta en dinero, 200 libras. Ítem, se ha hecho el retablo de la Puríssima Concepción, valuado en 400 libras, cuesta en dinero, 56 libras. Ítem, se ha hecho el retablo de san Antonio, valuado en 420 libras, cuesta en dinero 70 libras, 14 sueldos. Ítem, se ha hecho el retablo del Ecce Homo, valuado en 200 libras, cuesta en dinero, 50 libras. Ítem, se ha hecho el retablo de santa Tecla, valuado en 200 libras, cuesta en dinero, 42 libras. Ítem, se ha hecho el retablo de san Juan Capistrano, valuado en 220 libras, cuesta en dinero, 42 libras. Ítem, se ha hecho el retablo del santo Negro, valuado en 220 libras, cuesta en dinero, 81 libras. Ítem, se ha hecho el retablo de las llagas del padre san Francisco, valuado en 200 libras, cuesta en dinero, 42 libras. Ítem, se ha hecho el retablo de san Pedro de Alcántara, valuado en 200 libras, cuesta en dinero, 56 libras. Ítem, se ha hecho dos púlpitos adornados de talla con los 4 evangelistas y 6 doctores de la iglesia, con san Pablo y san Bernabé, todos de relieve, valuados en 80 libras, cuestan en dinero, 7 libras, 10 sueldos (...)

129

El retablo mayor a los escultores Joseph Ochando y Christóval Sancho. El retablo de la Concepción y de san Antonio al escultor Joseph Ochando. Los retablos del Ecce Homo, de las llagas, de san Pedro Alcántara y de santa Tecla al escultor Vicente Rico. Los retablos de san Juan Capistrano, del santo Negro y adornar los púlpitos al escultor Joaquín Garcia. El órgano a Manuel Turull, organero.

130

4 Descripció de l’antic convent de Jesús, datable pels volts de l’any 1900, feta per Gaietà Barraquer en el primer volum del seu llibre Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. JESÚS, DE TORTOSA Del otro lado del río, en un arrabal del nombre del convento llamado de Jesús, separado de la ciudad por un kilómetro de andadura, descuella entre rústicas casitas el grandioso edificio del convento, cuyo templo no dudo en anteponer a todos los franciscos de Cataluña. Hallase orientado de N., donde tiene la lisa y barroca fachada, a S. Al penetrar en él admira al visitante la grandiosidad y prolijo adorno de aquellas tres anchas naves, no formadas por algún desahogado paso que una capillas laterales, sino por la realidad de su despejado ámbito, que constituye con ellas un gran salón de planta rectangular. Tres altísimos pilares ó columnas, sobre los que apoyan cuatro muy elevados arcos redondos, dividen de la central en cada lado las naves laterales. Da ellos los del tercer par, abriéndose con mayor anchura que sus hermanos, generan un crucero, indicado también por la conformación de la bóveda. A los pilares, cuya sección ó planta describe un cuadrado, adornan ángulos entrantes y salientes en las aristas, pedestal y base dórico-romana, gran capitel corintio algo bastardeado, sobre de él ancha y acentuada cornisa, y otro cacho de pilar, del cual arrancan los arcos de la bóveda. La de la nave central y del crucero se halla dividida por arcos transversales en compartimientos dotados de lunetos en los cabos según usanza del estilo neo-pagano; mas entre el tercero y cuarto compartimiento, ó sea en el del crucero, la bóveda desaparece para dar lugar á la gran cúpula, ó media naranja, adornada de cornisa á su pie, una fila de ventanas sobre de ésta, y en la techumbre numerosísimos radios que terminan en un florón central. Las bóvedas de las naves laterales son por arista cruzada, y la del presbiterio váida. Ancha cornisa griega recorre el alto de todos los muros.

131

El muy desahogado coro, provisto de sus celosías, hállase sobre la puerta principal cogiendo dos compartimientos de la bóveda, y al extremo ó testera superior de la nave del Evangelio, al lado del presbiterio, se halla la capilla del Sacramento. La longitud total de este templo desde la fachada al fondo del ábside mide 58 pasos; la anchura de la nave central, 12; y 7 la de las laterales. El retablo mayor, que en los días de mi visita á esta casa se venía al suelo aplastado por el peso de los años, estaba cobijado por la acostumbrada concha estriada, y mostraba en el nicho principal á su titular el Divino Niño con el Santo de Asís á un lado y el de Guzmán en el otro, amén de otros Santos repartidos por sus nichos. Fue dibujado por el más extremado barroquismo, que lo formó de cornisas rectas unas y curvas otras, nichos, plafones y columnas, atestados todos de adornos de escultura á ellos adheridos, todo pintado y dorado. Este extremado estilo, ó mejor extravío, en el presente templo, echó el resto de sus recursos,y lo cuajó de sus esculturados caprichos. Así, pues, los retablos laterales imitan al mayor; las ventanas todas no tienen rectas sus lineas, sino curvas y cargadas de adornos; el derrame ó abocinado del gran nicho que cobija al retablo mayor, el centro de los compartimientos de las bóvedas, el vértice de los lunetos, los arcos transversales y mil otros lugares lucen adornos esculturados del dicho gusto, dorados. Los triángulos del pie de la cúpula, engendrados por el tránsito del cuadrado del cruce al círculo de aquélla, sostienen un ramillete grande de los mismos adornos por entre los cuales asoman ángeles, y al pie una inscripción en honor de la Inmaculada. En fin, el decorado de esta iglesia puede graduarse de un derroche de esculturas churriguerescas, lo que, á pesar del desvío del estilo, le da un aspecto de riqueza que, unido á lo elevado y anchuroso de la construcción, agrada y hasta admira. La sacristía, colocada al lado de la Epístola junto al presbiterio, no desdice del templo en un ápice. Describe su planta un cuadrado de 14 pasos de lado. Terminan sus elevados muros buenas cornisas, como las del templo. Cobíjala una cúpula también igual en forma y adornos a de aquél, 132

enriquecida en las cuatro pechinas ó triángulos de su pie con retratos de los franciscanos Papas, mientras en otros lados se ven los de los que fueron cardenales. Abundan allí los bajos relieves barrocos y se admira el elevado espíritu como en la iglesia. Cae el convento al E. del templo, ó sea á su lado del Evangelio, y como todos, gira al derredor del claustro. Consta éste de muy hermosa y severa galería baja, habiendo ocupado el lugar de la del único piso alto un ancho corredor cerrado, destinado sin duda á paseo en los días crudos del invierno. Aquélla está formada por cinco arcos de medio punto, ó redondos, por lado, sostenidos por delgadas columnas toscanas que apoyan sobre el corrido antepecho que circuye el claustro, todo de roja piedra esmeradamente pulida. Cobija tanto á esta ancha galería cuanto al corredor de su piso alto, atildada bóveda dividida por arcos transversales en compartimientos, y éstos por arista cruzada. Mide este claustro en total, ó sea inclusas las galerías, 20’50 metros en los lados paralelos al templo, 22’50 en los perpendiculares, y 3’10 en la anchura de sus galerías. A pesar de que el claustro sólo cuenta un piso alto, los cuerpos, ó las alas del edificio que le rodean, se elevan á dos y un desván. Las atraviesa un corredor no abovedado, con celdas, sobre cuyas puertas se ven en azulejos sendos Santos. El ala occidental viene suplida por el templo. El gran refectorio, colocado al S. del edificio, mide 33 pasos de longitud por 10 de anchura, y no carece del típico arrimadero de azulejos con muestras pintadas. Al pie del lado meridional del convento se lee en una lápida de piedra esta inscripción: «Hic substat prns hujus novi conventus lapis situs die 26 mensis julii anno 1737» Al pie de los lados E. y S. del convento se extiende la no menguada huerta, hoy cortada por la nueva carretera que de Tortosa conduce á Gandesa.

133

La fundación de este convento data de 1429 (?), bien que la construcción del actual edificio procede de tiempos posteriores. Hoy (1900) el hermoso y grande convento de Jesús continúa ostentando el mismo nombre, ocupado como dichosamente se halla por el Colegio máximo de los Jesuitas de esta provincia. De la existencia y magnitud de su buena biblioteca da testimonio lo que podría llamarse su entierro, pues cuando en el tristísimo 1835 quisieron los frailes salvarla, la trasladaron al próximo edificio del Hospicio, y en esta operación se emplearon cuatro carros durante cuatro largos días seguidos de principios de agosto. Esta casa ocupaba el primer lugar entre las de recoletos catalanes, y así albergaba una comunidad muy numerosa, la que en 1830, según el libro de Provincia, sumaba 44 individuos, de los cuales 14 eran sacerdotes, 9 estudiantes teólogos, 9 legos, 6 donados, 5 novicios de coro y 1 para lego. Mas en los cinco años de vida que le restaron subió todavía el número, pues testigos irrecusables me han certificado de que en el día de la postrera dispersión llegaba éste á 80 religiosos, cuyas ocupaciones es inútil aquí enumerar sabiendo que se trata de franciscos, y franciscos de la primera casa de la Recolección.

134

Una creu processional a la sagristia de la parròquia de Jesús Lourdes de Sanjosé Llongueras A la sagristia de l’actual parròquia de sant Francesc de Jesús, es conserva una creu processional d’argent que tot i no saber amb total seguretat si realment prové de l’antic convent, hem cregut convenient donar-la a conèixer pel fet de tractar-se d’una interessant mostra d’argenteria d’època barroca, inèdita fins avui. Es tracta d’una creu processional d’argent en el seu color, sense sobredaurar, de braços de perfil recte i acabats amb expansions geometritzades amb remats finals de fosa culminats per petites boletes. El contorns dels braços són llisos. El creuer central és de format circular amb una doble orla que inscriu ornamentació molt somera de petites floretes. Cadascun dels braços de la creu presenta decoració vegetal i al mig hi ha una cartel·la amb el mateix tipus de decoració que pren la forma d’una S. Al medalló central hi ha un escut heràldic que podria remetre al (desconegut) comitent de l’obra. És ornat amb senzills trets rectes damunt del qual hi ha tres flors, recurs habitual dels orfebres que recorda l’arrel classicitzant de moltes creus del segle xvi. Damunt s’hi col·loca la imatge fosa del Crucificat. El medalló del revers recull la inscripció JHS amb trets cisellats rectes. La tècnica que aflora en aquesta obra es correspon amb un cisellador que té referents en els que basa la iconografia de la creu, per bé que la seva tècnica no és gaire acurada. La magolla està formada per dos cossos, el superior amb forma de bocell i elements vegetals, quatre nanses de fosa de concepció similar a las cisellades. Una petita canya repeteix les ces. La cronologia de la creu, sembla correspondre a mitjan segle xvii i segurament fou realitzada en un taller, encara no identificat, que recollia models en una etapa que tendia a repetir formes més pròpies de finals del segle xvi, que a crear-ne de noves.

135

Tot i que la peça presenta un punxó clar al revers: BALDI/VIA, no ens ha estat possible identificar-lo amb cap obrador conegut de la Península Ibèrica, fet que ens pot convidar a pensar que ens trobem davant d’una peça originària d’algun taller colonial americà, tot i que moltes de les peces sorgides d’aquesta zona presenten una major complexitat decorativa que la creu de la parròquia de Jesús.

136

Retaule major de l’església de Jesús. Obrat en guix pels escultors Josep Ochando i Cristòfor Sancho.

Coronament del retaule de l’església de Jesús, amb les figures originals de Déu Pare, sant Bernabé, sant Pere i sant Roc.

Els retaules i la decoració escultòrica de l’església Joan Yeguas i Gassó Museu Nacional d’Art de Catalunya

L’interior de l’actual temple parroquial de Jesús (nucli del municipi de Tortosa) és una festa de l’art barroc. Deixant a banda l’arquitectura, també interessantíssima, els elements decoratius conservats a l’interior d’aquest antic convent franciscà és tot un espectacle per a la vista A més, donada la gran destrucció del patrimoni religiós a la zona del Baix Ebre, sobretot a l’any 1936, es pot considerar un miracle que això es conservi. Per tant, ens felicitem d’aquest “descobriment” patrimonial per a la història de l’art catalana d’època barroca. Malgrat l’impacte inicial i la grandiositat que desprèn, es tracta d’una decoració modesta, és a dir, feta amb pocs recursos. Encara que pugui resultat estrany, es podria considerar com “art pobre”. Perquè per a la seva construcció s’utilitzaren materials humils i de poc cost, suposem que per abaratir la despesa. La rocalla Al marge dels retaules, documentats gràcies a l’exhumació arxivística de Joan Hilari Muñoz i Sebastià, i font principal d’informació d’aquest llibre, el temple també va rebre una important decoració escultòrica a la segona meitat del segle xviii. Tants els retaules com l’ornamentació van ser fets en guix i, a vegades, amb morter de calç (només en aquest cas caldria parlar pròpiament d’estuc). La decoració fou realitzada amb abundància de rocalla, un motiu que estava de moda en aquella època. La rocalla és una manifestació decorativa pròpia de l’estil Rococó, que va triomfar arreu d’Europa entre 1730 i 1780. Tot i que el motiu de la rocalla ja troba amb anterioritat, no serà fins els anys 1736 i 1737, quan pintors com Jacques de Lajoüe i François Boucher en fan gravats, 139

Retaule de la Immaculada, que és l’únic que conserva l’advocació original del segle XVIII.

Detall del coronament del retaule de la Immaculada amb una de les Lletanies de la Mare de Déu.

que no s’inicia la seva difusió imparable. Es tracta d’un caprici inspirat en la natura, que tracta d’imitar les formes de conquilles (o cloques de mol·lusc) i pedres irregulars, que es transformen en elements asimètrics, retallats i fantàstics. Hi ha autors que afirmen que l’ús de la conquilla com a model ornamental s’hauria de posar en relació amb el desenvolupament de les col·leccions d’objectes d’història natural, propietat dels erudits amants de la història. Un tema curiós és que la rocalla a França va mantenir-se quasi sempre dins un àmbit privat i civil, i, en canvi, a l’arxiducat d’Àustria va esdevenir més popular i va entrar dins les esglésies.1 La decoració de voltes, parets i cúpula Cronològicament, primer es va dur a terme la construcció de l’església, i després es va decorar el seu interior. El 1772 s’inicien les tasques ornamentals, concretament a càrrec de Joaquim Garcia, escultor de Tortosa. La documentació inclou el verb castellà “jarrear” (cobrir de guix o morter de calç una paret), en concret s’aplica sobre de cinquanta quatre capitells corintis dels pilars (els números quadren si entenem capitell com una de les cares d’aquest capitell, ja que en realitat hi ha sis capitells sencers de quatre cares i catorze d’adossats amb només dues cares), cent dotze canes de cornisa i les corresponents motllures. També hi ha relleus decoratius a les voltes. A cadascuna de les voltes de la nau central i de les laterals, comptant el presbiteri i exceptuant l’espai de la cúpula, s’havia de fer un floró, que en total sumen dotze. A la cúpula hi ha un floró hiperdesenvolupat a la part central, on hi ha el Nen Jesús o un àngel. Es parla de què a cada volta, al marge del floró, també hi havia d’haver “sus golpes de talla correspondientes en los arcos y lunetos”, que són petites zones decorades als arcs torals i formers (en tres punts que són a la clau i a base de cada costat), i també a la

1 Bruno PONS, “Rocaille”, L’art décoratif en Europe: classique et baroque, París, 1992, p. 325-431. 143

punta dels triangles que formen les llunetes. Es parla de l’ornament de “24 ventanas”, però a l’actualitat només hi ha deu finestres (vuit a la cúpula i dues de rectangulars obertes a la nau lateral de la cúpula), mentre hi ha sis òculs cecs a les parets de la resta de naus laterals. En les dues rectangulars esmentades trobem escultura en relleu, en una banda Deu pare amb el nimbe triangular i l’orb, i a l’altra banda Jesucrist triomfant amb la creu. I, finalment, la part més espectacular, que són les quatre petxines de la cúpula, on apareixen àngels tocant una trompeta i amb un símbol relacionat amb la devoció franciscana, i tots amb els peus sobre uns núvols amb serafins i una epigrafia relacionada. Un porta una custòdia amb el trigrama IHS, de Jesucrist, i la inscripció és aquesta: A SOLIS ORTU USQUE AD OCCASUM HAEC RELIGIO LAUDARI FECIT NOMEN DOMINI IESU (traducció: aquesta religió ha fet que sigui lloat el nom del senyor Jesús des de l’alba fins a la posta de sol). Un altre porta l’anagrama MA, de Maria, coronat, amb aquest text: SURREXERUNT FILII RELIGIONIS HUIUS ET IMMACULATAM PRAEDICAVERUNT MARIIA RAAM (sic) (traducció: els fills d’aquesta religió han enlairat i predicat de forma immaculada a Maria). Un tercer porta les cinc llagues de sant Francesc d’Assís, amb aquest escrit: STIGMATA DOMINI IESU HEC RELIGIO PORTAT IN CORPORE PATRIS SUIS (traducció: aquesta religió ha portat en el cos del seu pare – fundador- els estigmes del senyor Jesús). I un darrer porta les armes del orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, i amb aquesta epigrafia: TERRA IN QUA HAEC RELIGIO STAT, TERRA SANCTA EST (traducció: terra en la qual aquesta religió està, és terra santa), en relació amb la gràcia de què disposaven els franciscans a Jerusalem per custodiar els llocs sants des del 1217. Els retaules També es van construir nou altars, un de major i vuit de laterals, per un cost total de 650 lliures i 4 sous (vegeu document núm. 3). Sense tenir en compte la despesa en l’alimentació dels escultors 144

Actual retaule de sant Josep de l’església de Jesús, originalment dedicat a sant Antoni de Pàdua.

Detall decoratiu del retaule de sant Josep, amb una escena de la vida de sant Antoni de Pàdua, al qual estava dedicat originalment el retaule.

i els seus peons, que va córrer a càrrec del convent. La data dels pagaments s’ha de fixar poc abans del 30 d’abril de 1774, on es realitzen una sèrie d’anotacions relacionades amb l’any 1773. El retaule major va costar 200 lliures, i el realitzaren els escultors Josep Ochando i Cristòfor Sancho. El retaule de la Immaculada Concepció va costar 56 lliures, i el de Sant Antoni 70 lliures i 14 sous, és a dir, un total de 126 lliures i 14 sous que foren pagades al dit Josep Ochando. El retaule de l’Ecce Homo va costar 50 lliures, el de les Llagues de Sant Francesc 42 lliures, el de Sant Pere d’Alcàntara 56 lliures, i el de Santa Tecla 42 lliures, és a dir, un total de 190 lliures que foren pagades a l’escultor Vicent Rico. El retaule de Sant Joan de Capistrano va costar 42 lliures, i l’anomenat el del “Santo Negro” (segurament sant Benet de Palerm) 84 lliures, més l’ornament de dos trones amb la talla en relleu (concretament dels quatre evangelistes, els sis doctors de l’Església, més sant Pau i sant Bernabé) per 7 lliures i 10 sous, és a dir, un total de 133 lliures i 10 sous que es pagaren a l’escultor Joaquim Garcia. El material utilitzat en els retaules fou: 1.650 quarteres de guix, 1.400 totxos, 1.000 maons (totxos lleugerament més prims), 10 carretades de pedra i 20 caixes de cal amassada. Segurament, es feren les estructures en obra i pedra, després es va cobrir de guix, i, potser finalment, es va donar un toc d’enduriment amb morter de calç. Acte seguit de l’execució, els retaules foren policromats i daurats. El 1775 es va intervenir en: el retaules dedicat a sant Joan Capistrano, que va costar 140 lliures pagadores a dos mestres; i també el de sant Benet de Palerm, que va costar 425 lliures. Després, entre l’agost de 1776 i l’abril de 1777, fou daurat el retaule major, a càrrec del mestre Pedro Palomo, que va rebre un total de 400 lliures. El 1777 es van pintar els retaules de: la Immaculada Concepció, que s’hi van gastar 140 lliures; i el de sant Antoni de Pàdua, amb 180 lliures. El 1779 encara es feien retocs al retaule de sant Antoni de Pàdua, i es va intervenir al retaule de les Ànimes del purgatori, no esmentat anteriorment, amb la col·locació d’una tela pintada amb aquesta iconografia, valorada en 28 lliures. El 1780 es van acabar de policromar els retaules dedicats a les Ànimes i a sant Pere 147

d’Alcàntara, a més de l’orgue, les gelosies, balustres i altres detalls, per la quantitat de 150 lliures. Finalment, també cal tenir en compte un possible aprofitament d’escultura anterior a la realitzada entre 1773 i 1774. Quan es realitza un retaule nou, cal tenir en compte que l’estructura es fa nova de trinca, però molt sovint la imatge del sant o verge titular s’aprofita, perquè tenia un culte associat. En aquest cas ens podríem trobar davant tres imatges. El 1717 es documenta un “Ecce Homo de bulto para uno de los altares de la iglesia y es de cuerpo entero”, qui sap si aprofitat o no en el retaule que es va fer de la mateixa devoció, imatge no conservada, però. Un altre cas similar és a l’any 1763, quan es compra una “imagen de cartron de seis palmos del santo Negro [sant Benet de Palerm]”. I el 1768 arriba un llegat d’una “imagen hermosísima de la Puríssima Concepción de escultura dorada de cosa de 3 palmos con su corona de plata”. Actualment, dels nou retaules se’n conserven restes de tots. Dissortadament, les dues trones no s’han preservat. La majoria dels retaules mantenen l’estructura original, llevat dels dos més petits i allunyats de l’altar, que han estat profundament transformats. Aquests dos són els que s’ubiquen sota el cor, actualment estan dedicats a la Mare de Déu del Roser i al Bateig de Crist, i en origen havien de ser els documentats com els de l’Ecce Homo i el de sant Pere d’Alcàntara. Ara encara podem observar alguns elements del segle xviii en aquests retaules, com columnes adossades i abundant rocalla. Força curiosa és la transformació total de l’altar en un marc que allotja una pintura del Bateig de Crist. El retaule major i la resta de retaules estan concebuts amb la tipologia més habitual que trobem a partir del 1720 a Catalunya, el que s’anomena el retaule baldaquí, o el que també s’ha dit retaule templet. És a dir, estructures on hi predominen els elements arquitectònics per sobre dels elements pròpiament escultòrics. Aquest és l’efecte òptic, però, en realitat, l’arquitectura d’aquesta nova tipologia no és pas superior a la que podíem trobar en els retaules salomònics i reticulats (heretats de la tradició medieval). 148

Actual retaule del cor de Jesús, originalment dedicat a sant Joan Capistrano.

Actual retaule del Carme, originalment dedicat al sant Negre, sant Benet de Palerm.

Però el que passa és que la concepció d’alliçonament mitjançant escenes historiades tendeix a desaparèixer, i entrem dins una concepció teatralitzada del missatge religiós, on el que importa és una escenografia grandiloqüent. Per això, els punts d’atenció es centralitzen a la pastera o nínxol on hi ha les figures dels sants titulars dels retaules. En tots els retaules crida l’atenció la sinuositat amb que estan fetes les cornises, és a dir, la inventiva de Borromini estava completament absorbida, però filtrada, tal com afirma Bosch Ballbona, per les làmines de tractats d’arquitectura.2 El mateix Bosch Ballbona, esmentat la particular influència que va poder exercir el tractat Perspectiva pictorum et architectorum (1693-1700) d’Andrea Pozzo. I també afegeixo els lligams amb l’art efímer, doncs, es prou coneguda l’estima i la pràctica que tenia Pozzo per les estructures efímeres.3 Aquesta arquitectura il·lusionista d’altar, gestada a Roma a finals del segle xvii, envaeix tota Europa a partir del 1700, i Catalunya a partir de 1725. En els antics retaules de les Llagues de sant Francesc i santa Tecla, amb els cortinatges a la part superior de l’estructura, ens remeten clarament aquest model efímer/pozzonià, que després trobarem en moltíssims altars, llotges senyorials per seguir la missa (que després deriven cap a les llotges que trobem en alguns teatres d’òpera), i que, entre altres, arriba fins a les lliteres de la Dormició de la Mare de Déu. El retaule major té dos pisos i un coronament. Dels elements arquitectònics, cal destacar la voluntat d’imitació de marbre verd amb vetes i els capitells corintis. El primer i segon pis tenen tres nínxols cadascun per allotjar escultures. Les imatges barroques del primer pis foren destruïdes, però les del pis superior i el coronament es conserven. Al segon pis, d’esquerra a dreta trobem: sant Pere amb les claus, sant sant Bernabé (l’advocació de la capella on es

2 Joan BOSCH i BALLBONA, “L’art del retaule: retaulers i escultors a Catalunya (16001777 c.)”, Alba daurada. L’art del retaule a Catalunya: 1600-1792 circa, Girona, 2006, p. 43. 3 Maurizio FAGIOLO dell’ARCO, “Pensare effimero: il metodo e la pratica di Fratel Pozzo”, Andrea Pozzo, Milà – Trento, 1996, p. 75-95. 151

va fundar el monestir al segle xv), i sant Roc amb el gos (vestit de pelegrí i ensenyant la llaga de la cuixa, mentre el gos porta un tros de pa a la boca). En el coronament trobem a Déu pare assegut, amb un nimbe triangular i l’orb (també anomenat esfera celeste). Els dos retaules més grans de les naus laterals són els que es troben a l’alçada de la cúpula. En concret, són els que estaven dedicats a la Immaculada Concepció (un dels pocs que conserva la mateix advocació), i el de sant Antoni de Pàdua (on ara trobem sant Josep i el Nen Jesús al nínxol central). Tenen abundant rocalla i poques columnes, fixades als extrems al primer pis (on totes les escultures són posteriors a 1939), i separant els relleus de la fornícula central en el segon pis. Al de la Immaculada tenim restes d’imatges en diferents àngels que pul·lulen a la zona alta, uns sostenint la corona a la verge o caps de serafins envoltant el colom de l’Esperit Sant. Al de sant Antoni de Pàdua es conserva una escultura al coronament, una figura que ensenya alguna cosa a les mans, una mena de cordó o cinta; podria fer referència al famós “cordó de sant Antoni”, que tenia molta devoció associada i, fins i tot, hi havia confraries. En les dos retaules es conserves relleus. Al de la Immaculada Concepció trobem als laterals del segon pis i al coronament, i es s’ha de relacionar amb les Lletanies de la Mare de Déu: a mà esquerra una torre, identificable amb la “torre de David”, amb palmeres i xiprers (que simbolitzen el triomf, la victòria i la castedat); a mà dreta un pou d’aigua, identificable amb el “pou de la Saviesa”; i al coronament hi ha una font, identificable amb la “font segellada” que al·ludeix a la virginitat i a la puresa. A de sant Antoni de Pàdua hi ha relleus només als laterals del segon pis, amb escenes hagiogràfiques de sant, vestit amb hàbit franciscà: a mà dreta una prèdica del sant dins un temple; i a mà esquerra la coneguda prèdica als peixos, episodi que va succeir a Rímini, on els seus habitants estaven menys atents que els peixos, els quals donen una lliçó d’atenció als parroquians, ja que treuen el cap fora de l’aigua per tal d’escoltar les paraules del sant. Els retaules laterals més propers al presbiteri són els dedicats a sant Joan Capistrano i sant Benet de Palerm. Ho sabem perquè

152

Actual retaule de sant Francesc d’Assís, originalment dedicat a les Llagues de sant Francesc.

Actual retaule de santa Teresa de Jesús, originalment dedicat a santa Tecla.

l’única figura original conservada, en el retaule de l’evangeli (on ara hi ha el Sagrat Cor), és una representació de sant Joan Capistrano, vestit amb hàbit franciscà i portant una custòdia amb la sigles de Jesucrist (IHS). Les estructures són a base de dues columnes llises, en la qual hi ha la presència omnipresent de la rocalla i també uns festoni (ornament compost de flors, fruites i fulles). Els dos retaules laterals que hi ha entre l’espai de la cúpula i el cor, on destaca el cortinatge que trobem a la part superior de l’estructura, estaven dedicats a les Llagues de sant Francesc d’Assís (ara directament a sant Francesc) i a santa Tecla (ara dedicat a santa Teresa de Jesús). La cortina és usada com a ornamentació escenogràfica, ja sigui teatral o ja sigui litúrgica. Els escultors A primer cop de vista, sembla que els escultors principals que treballen a l’església del convent són els que fabriquen l’altar major: Josep Ochando i Cristòfor Sancho. Perquè és l’obra principal i la més cara, i perquè són els artistes més coneguts historiogràficament. Josep Ochando és membre d’una nissaga familiar d’escultor força coneguda a l’època barroca. Podríem pensar que es tracta de Josep Ochando II, escultor resident a La Sènia i puntualment a Morella, fins ara documentat entre 1721-1765, i, per tant, li allargaríem l’activitat nou anys més, fins 1774. Josep Ochando II treballa o està present a La Sènia (1721-1728), Vinaròs (1722-1727), Montanejos (1731), Vallivana (1732), Morella (1734-1736), Vilafranca del Cid (1735), Albocàsser (1735), Castellote (1737 i 1741), Belmonte de San José (1748), Torrecilla d’Alcanyís (1749), Tírig (1762), i Valdealgorfa (1765). Tot i que seria possible, caldria pensar en una persona de 70 o 75 anys pel Josep Ochando II que treballaria a Jesús. Però potser seria millor pensar en el seu fill, Josep Ochando III, que el 1738

155

apareix com a “fadrí escultor” i es casa a La Sènia. O un altre Josep Ochando (IV?) que el 1793 treballava a Vinaròs.4 Cristòfor Sancho, natural de Puertomingalvo (GúdarJavalambre, a Terol), està documentat entre 1772 i 1796. El 1772 rep dos pagaments, un de 70 lliures i un altre de 58 lliures, per la realització d’escultures (sant Josep i sant Antoni) per a les portes laterals de la façana de l’església parroquial de Batea, actualment no conservades; obres que haurien de ser de pedra. També a Batea, ajudat pel seu germà Joan Sancho, realitza un retaule dedicat a santa Àgueda, tampoc preservat, i altres escultures indeterminades, així com la caixa i tribuna de l’orgue, trones, calaixera de la sagristia, o confessionaris.5 No sabem en quina data, els germans Sancho reben pagaments per realitzar l’escultura en guix de la capella de Santíssim (policromat per Rafel Calafell, daurador de Tortosa), així com pels altars del transsepte i la decoració de les capelles perimetrals de la dita església de Batea.6 El 16 de gener de 1790, Cristòfor Sancho capitulava amb un comerciant de Valls la construcció d’un retaule dedicat al beat Gaspar de Bona, per al convent de Sant Francesc de Paula de la ciutat vallenca.7 El 1796, Sancho, esmentat com a “escultor de Batea”, s’encarrega de fer el retaule major de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua a Maspujols, i li expliciten que havia de

4 Joan YEGUAS, “Una família d’escultors barrocs amb lligams amb Constantí”, Estudis de Constantí, 28, 2012, p. 39-47. 5 Lorenzo PÉREZ TEMPRADO, “Variadades. Datos sueltos”, Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón, 3, 1909, p. 102. 6 Josep ALANYÀ, “L’església parroquial de sant Miquel de Batea”, Història de les Terres de l’Ebre, vol. V (Art i Cultura), Tortosa, 2010, p. 176-177. Mossèn Alanyà em comenta que properament publicarà la documentació en qüestió a un llibre monogràfic sobre l’església de Batea. 7 Josep Maria LLOBET i PORTELLA, “Notícia del retaule del beat Gaspar de Bono de l’església de Sant Francesc de Paula, de Valls (c. 1790)”, Quaderns de Vilaniu, 44, 2003, p. 99100. Tornat a publicar a: J. M. LLOBET PORTELLA, “Documents sobre retaules catalans (1375-1863)”, Palestra universitària, 19, 2008, p. 113-114. 156

fer la imatge del titular nova.8 L’esment de Sancho com a escultor de Batea indicaria que es quedaria a viure en aquesta població de la Terra Alta.9 Dels altres dos escultors només tenim notícies escadusseres. Joaquim Garcia també caldria valorar-lo, doncs, és el qui realitza tota la decoració del temple (cúpula, voltes, finestres i trones), i dos retaules (els dos primers laterals abans del presbiteri). Garcia només apareix referenciat el 3 de maig de 1772, moment que deuria treballar al convent de Jesús, comprant una casa a Tortosa, al carrer de l’Hospital de Santa Maria, per 700 lliures.10 I Vicent Rico, poc després de fer els quatre retaules a Jesús, el 5 de gener de 1776, apareix com a fiador en el contracte per daurar el retaule del Roser de la catedral de Tortosa, daurat per Blai Fuster, i que havia estat realitzat per Salvador Gil.11 L’estil de la decoració de l’església conventual i dels retaules de Jesús ens remeten cap a l’actual capella del Santíssim (antiga dels Dolors) de la parroquial de Batea. La documentació publicada sobre l’obra de Batea, aportada pel ja citat Pérez Temprado, afirma que la talla en guix d’un genèric “interior de la iglesia” (amb la decoració, avui perduda, de la cúpula inclosa?) i l’ornament de la porta major de la façana (amb una imatge de sant Miquel inclosa, titular del temple) és de Josep Tomàs i Monforte, un escultor amb certa fama en aquella època, i el seu jove ajudant, anomenat Joaquim Espada. Josep Tomàs i Monforte fou un escultor acadèmic relativament

8

Mercè DOMÈNECH – Carmina LLAURADOR, Maspujols, Valls, 2007, p. 131.

9 Segons conversa amb mossèn Josep Alanyà, fill de Batea, fa anys que en aquesta vila hi havia un renom de casa anomenat “Ca l’escultor”. Ell es preguntava si podrien ser descendents de Sancho. 10 Joan Hilari MUÑOZ i SEBASTIÀ - Salvador-J. ROVIRA i GÓMEZ, Art i artistes a Tortosa durant l’època moderna, Tortosa, 1999, p. 68. 11 Joan-Hilari MUÑOZ SEBASTIÀ, “El retaule del Roser de la Catedral de Tortosa. Una aproximació documental (1766-1778)”, L’època del Barroc i els Bonifàs, Barcelona, 2007, p. 247-260. 157

conegut a la seva època. El baró d’Alcahalí comenta que era nascut a Orpesa l’any 1711, que va treballar a l’església d’Alcalà de Xivert (en les escultures de la façana a partir de 1736), i va embellir la façana i el retaule major de Mora d’Ebre (el 1774).12 Però, gràcies a unes capitulacions que fa a Terol l’any 1756, sabem que realment era natural de Vistabella del Maestrat, i que estava casat amb Juana Peña Tudela; s’especula si hagués nascut cap al 1720, però no quadraria amb la seva activitat a Alcalà de Xivert, i s’afirma que va morir al juliol de 1783.13 El 4 de febrer de 1757 va aconseguir el grau d’acadèmic de mèrit per la Real Academia de San Fernando a Madrid, gràcies a un relleu de terracota amb “Sant Ambròs impedeix a l’emperador Teodosi entrar al temple de Milà”, obra conservada a l’acadèmia madrilenya, i que fou enviada des de Terol.14 El 1761 fa una traça per a l’altar major de la Mare de Déu de la Cinta a la catedral de Tortosa, però no acaba realitzant l’obra.15 Hem vist com el 1770 estava a Batea, i el 1774 a Mora d’Ebre. El citat Morales Martín comenta que també era seu un relleu amb el “Sant Sopar” a la façana de l’església madrilenya del Caballero de Gracia, però aquesta obra es data entre 1829 i 1831, i, per tant, s’ha d’adjudicar a José de Tomás Genovés (1793-1848), també acadèmic i amb qui no caldria confondre. L’ajudant de Tomàs, Joaquim Espada, podria ser el fill d’un escultor homònim que el 1738 feinejava a l’altar major de Valljunquera.

12 José RUIZ de LIHORY (baró d’Alcahalí), Diccionario biográfico de artistas valencianos, València, 1897, p. 399. 13 José Luis MORALES MARTÍN, Escultura aragonesa en el siglo XVIII, Saragossa, 1977, p. 79. 14 Juan Agustín CEÁN BERMÚDEZ, Diccionario histórico de los más ilustres profesores de las Bellas Artes en España, Madrid, 1800, vol. 5, p. 52-53; Leticia AZCUE BREA, La escultura en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Catálogo y estado, Madrid, 1994, p. 163-165. 15 Yolanda GIL SAURA, “Algunas notas sobre la capilla de la Cinta de la catedral de Tortosa”, Recerca, 12, 2008, p. 126-127. 158

Malgrat la documentació publicada sobre Batea per Pérez Temprado, sabem que n’existeix una altra, fins ara només apuntada per Alanyà, abans citada, per la qual l’obra escultòrica de la capella del Santíssim de Batea és deguda als germans Sancho. També cal destacar la portada central de la façana del temple terraltenc, amb unes rocalles molt similars a les de l’interior, que a jutjar per la documentació publicada per Pérez Temprado haurien de ser de l’acadèmic Tomàs. Finalment, noteu les semblances entre les rocalles i altres escenes figuratives de Batea (com la Coronació de la Mare de Déu) amb els relleus de Josep Ochando III al convent de Jesús, concretament als retaules de sant Antoni de Pàdua i de la Immaculada Concepció (quina relació hi havia entre Ochando, Tomàs i Sancho?). Per tant, queda clar que el convent de Jesús i l’església de Batea són dos cares d’una mateixa moneda. Les decoracions de les voltes i algunes finestres, juntament amb alguns detalls de solució dels retaules, ja sigui de Batea o del convent de Jesús, tenen una mateixa cultura artística. En tot cas, tampoc queda del tot clar si Sancho era cap de taller al convent de Jesús, o no; un taller en el qual podrien treballar Joaquim Garcia i Vicent Rico, potser com a col·laboradors. A més, cal tenir en compte la diversitat estilística de les mans que documenten al convent de Jesús: les figures de les petxines són de Joaquim Garcia, el sant Joan Capistrano de Cristòfol Sancho, els relleus d’Ochando, de Vicent Rico no hi ha cap element figuratiu per poder opinar. Per altra banda, en el retaule major tenim les tres imatges conservades. A qui s’han d’atribuir? A Sancho o a Ochando? Llavors sorgeixen altres preguntes: podria ser que Sancho només fes l’estructura i les imatges fossin d’un altre artista? Tot i l’abundància de dades documentals que s’aporten en aquest estudi, el panorama resta obert a noves lectures interpretatives.

159